A member of the family Apiaceae (Umbellifera), Conium maculatum is also known as poison hemlock and is one the most toxicplants in the world. It is toxic to humans and all livestock because it contains the neurotoxin coniine.
Less than 0.2 g of coniine can ultimately result in death by asphyxiation.Coniine works by disrupting the functioning of the peripheral nervous system which results in respiratory paralysis and death within a few hours. Because it does not affect the central nervous system, normal cognitive functioning is retained throughout poisoning, until just before death.
Death can be avoided if medical treatment is sought early on. Treatment often entails providing the patient with an artificial breathing apparatus while extracting the poison.
Socrates' was condemned death by drinking a concoction involving poison hemlock.
La cicuta (Conium maculatum) ye una especie botánica de llanta con flor yerbácea de la familia de les apiacees y, dientro d'ésta, perteneciente al xéneru Conium.
Ye orixinaria d'Europa y Norte d'África, n'ambientes nitrófilos más bien húmedos y frescos, como les veres de los ríos y zones ensin cultivar.[1][2] S'introdució y naturalizó en munches otres árees, incluyendo Asia, América del Norte, Australia y Nueva Zelanda.[3][4][5] Alcuéntrase de cutiu en suelos mal drenaos, particularmente cerca de los regueros, cabianes, y otres superficies d'agua. Tamién apaez en cantos de caminos, cantos de campos de cultivu y árees de refugaya.[3] Considérase una especie invasora en 12 estaos d'Estaos Xuníos.[6]
Conium maculatum ye una planta yerbácea biañal que puede algamar un tamañu de 1,5-2,5 m d'altor. Tien un tarmu buecu y estriáu, enllordiáu de color purpúreo na base y bien ramosu na parte cimera; les fueyes son tripinnaes, blandes, fedientes, verdinegres, triangulares y estremaes en foliolos ovaos o llanceolaos. Les fueyes inferiores son peciolaes y más grandes que les cimeres, llegando a midir 60 cm delongitud. Les flores son pequeñes, de color blancu y surden n'umbeles d'unos 10 a 15 cm de diámetru. El frutu ye un pequeñu aqueniu redondu o ovaláu, de color verde claru. Les granes son pequeñes de color coritu. La planta entera esprende un golor cheiriento al rompela o resfregar.[7]
== Tosicidá Tola planta contién alcaloides, ente los que se destacar glucósidos flavónicos y cumarínicos y un aceite esencial, amás de la coniceina y la coniína (tamién llamada conina, conicina o cicutina) una neurotoxina que inhibe el funcionamientu del sistema nerviosu central produciendo'l llamáu "cicutismo". El so ingestión puede suponer un riesgu pa la salú. L'efeutu d'esta toxina ye asemeyada al curare. La concentración de la mesma varia según la etapa de maduración y les condiciones climátiques, atopándose principalmente nos frutos verdes (0,73-0,98%), siguíos de los frutos maduros (0,50%) y topándose en menor proporción nes flores (0,09-0,24%).
Dellos gramos de frutos verdes seríen abondos pa provocar la muerte d'un humanu (los rumiantes y los páxaros paecen ser resistentes), el caballu y el pollín son pocu sensibles, pero ye un venenu violentu pa los bóvidos, los coneyos y los carnívoros. Nel humanu, la ingestión provoca sobre la hora que sigue trestornos dixestivos (especialmente cuando s'utiliza'l raigañu), vértigos y cefalees, parestesias, descensu de la temperatura corporal, amenorgamientu de la fuercia muscular, y finalmente un paralís ascendente. La muerte puede sobrevenir por cuenta de que les convulsiones y la destrucción muscular produzan una insuficiencia renal, o por cuenta de les alteraciones que produz na respiración (acelerándola de primeres y ablayándola depués), que llevaríen a una muerte por afuega.
Conium maculatum L. ye una especie herbal biañal, típica de terrenales baldíos, escombreres y cantos de caminos. Los alcaloides piperidínicos alcuéntrase en tola planta, pero especialmente concéntrense nos frutos.[8] Xeneralmente les intoxicaciones producir por tracamundiu con otres umbelíferes comestibles (cenahoria, perexil, anís) o pol consumu d'animales que s'alimentaren d'esta planta.[9]
La tosicidá de la cicuta pal home conocer dende dómines remotes. Yá nel xuiciu a Sócrates desenvueltu n'Atenes nel añu 399 a.C, los fiscales: Ánito, persona poderosa en representación de políticos y artesanos, l'orador Licón y el poeta Meleto, acusaron al filósofu de negar la esistencia de los dioses de la ciudá, obrar contra les sos lleis y subvertir a la mocedá. Sócrates, qu'entós tenía 70 años, foi encarceláu y poques selmanes dempués obligáu a beber una copa de cicuta. La inducción al suicidiu por aciu la cicuta yera un métodu común na antigüedá. Dellos autores, Andocides, Diódorus y Lisias, mentar nes sos obres; escasos nomes de les víctimes del venenu rexistráronse anque sabemos que centenares de ciudadanos fueron executaos d'esta miente mientres el curtiu réxime de los Trenta Tiranos y mientres el gobiernu que lu derrocó.
La cicuta tuvo otros usos. Foi emplegada como solución final en dómines de fame y ye asina que Estrabón (63 a.C-21 d.C, citáu en Diógenes Laercio) refier que na islla de Ceos o Zea (pertenecientes a les Cícladas) los homes mayores de 60 años yeren obligaos a tomala (pol bien común) nun sacrificiu tendiente a que los alimentos fueren abondos pal restu de la población. Nel sieglu pasáu foi emplegada como antiespasmódica y sedante nerviosu y por esto aconseyaba'l so usu como antídotu pa la estricnina. Entá agora úsase na medicina yerbolera anque namái adquirible "con receta médica o por prescripción médica o como venenu".[10]
L'alcaloide piperidínico más abondosu ye la coniína y el más tóxicu ye la γ-coniceína predominante nos órganos vexetativos, sicasí por cuenta de esa bayura, la coniína ye la más influyente na tosicidá de la planta. Amás contién otros alcaloides análogos como la N-metilconiína, conhidrina, etc.[8] Contrariamente a los “verdaderos” alcaloides, los alcaloides piperidínicos de la cicuta mayor nun deriven direutamente de los aminoácidos. El so común precursor ye un tetraacetato: la transaminación de la alanina y del 5-cetooctanal que conduz a la γ-coniceína y a los otros alcaloides. El conteníu de los alcaloides totales ye bien variable dependiendo del órganu: los frutos son más ricos, hasta un 1% que les fueyes depende tamién de la estación y del orixe xeográficu. Hai amás variaciones en función de los cambeos climáticos y del nictémero. La planta seca pierde adulces los sos alcaloides (volátiles) pero un segáu recién preparáu contién entá más de 1900 ppm d'alcaloides. La proporción de los distintos alcaloides ye tamién bien variable. Salvo esceiciones la γ-coniceína ye mayoritaria nes partes vexetatives ente que na coniína predomina nos frutos maduros. [11]
Xeneralmente, l'exame morfolóxicu ye concluyente: llurdios violacees en tarmu acanaláu, y golor (cuando esta ayada, la planta esprende un golor desagradable a mure qu'amás ye perceptible na orina y el líquidu de la rumia de los animales intosicaos). Cuando se dispon del frutu esamina los dos mericarpos, cada unu con cinco costilles primaries salientes. Nótase l'ausencia de vitas y d'albume esternu. El endocarpu ta arrodiáu d'una filera de célules esclerificaes en forma de ferradura. La investigación y la cantidá d'alcaloides pueden faese por procedimientos clásicos pero teniendo bien en cuenta la volatilidá d'estes piperidinas simples (la coniíina ye extraíble por corriente de vapor). Pa determinar estes molécules en plantes o nos medios biolóxicos emplégase xeneralmente la cromatografía en fase gaseosa y con espectrofotometría de mases.[11] El consumu de 6-8 g de fueyes puede provocar el fallecimientu d'un adultu en poques hores.[12]
La sintomatoloxía puede establecese a partir de les descripciones de los trataos clásicos de toxicoloxía. Los primeros síntomes apaecen rápido: en salivación, nauseas, vultures, irritación faríngea, dolores intestinales. L'intosicáu tien sei, traga y fala con dificultá y tien dilataes les neñines. Los miembros inferiores debilítense, a ello hai qu'añedir el fracasu renal y empieza un paralís muscular progresiva afectando nel últimu llugar a los músculos respiratorios y muerre afogáu. La consciencia nun s'alteria en nengún momentu anque se noten trestornos de visión y d'audición. Pueden presentase temblones convulsivos y movimientos desordenaos de los miembros. Sean les que seyan les pequeñes diferencies rellataes polos distintos autores esta sintomatoloxía difier sensiblemente de la que precedió a la muerte de Sócrates, namái paralís ascendente que lu condució a una muerte sele y digno. Dalgunos emiten la hipótesis pa esplicar estes diverxencies de que la copa presentada al filósofu tenía un amiestu de cicuta y opiu y esti postreru atenuó parte de los efeutos de la coniína. Les observaciones más recién indiquen como dominante un componente “letárgico” na sintomatoloxía. Nel primer casu, nun neñu de 4 años que consumiera fueyes que conteníen 0.85mg/g de γ-coniceína rexistróse un adormecimientu rápidu, 30 minutos. Dos hores más tarde el neñu devolvió na cama siguiendo dormíu. La estimulación de los sos miembros inferiores solamente provocó una respuesta bien pequeña; tres una descontaminación dixestiva, la sensibilidá nociceptiva siguió menguando mientres 90 minutos, tres los que'l neñu recuperóse progresivamente. Nesi mesmu añu una segunda observación rellata l'adormecimientu” d'un neñu de tres años y la so muerte dos hores y cuarenta minutos dempués de la ingestión na autopsia, los sos estómagu contenía 142 g de material vexetal. Otru estudiu realizáu nel centru toxicológicu de Angers, rexistró un principiu d'intoxicación causáu pola ingestión d'una cuyaradina de café de frutos verdes de la cicuta mayor. El paciente un sicópata presentó molesties visuales, ataxia de les estremidaes, dificultá de marcha y debilidá muscular nes manes. Foi sometíu a ventilación respiratoria y extubáu a les 48 hores.[11]
Usáronse los frutos y tamién les fueyes en forma de cataplasma de planta fresca o aceite de cicuta poles sos propiedaes como antiespasmódico, galactófugo, analxésicu, anestésicu local y pola so aición sobre les terminaciones nervioses sensitives. Usar nel tratamientu de les neuralxes rebalbes y dolores cancerosos terminales. D'antiguo tamién s'emplegó nel tétanos, la rabia, la tisis y afecciones venéreas. El so potencial tóxicu fai desaconsejable l'usu fitoterapéutico d'esta planta y ta especialmente contraindicáu nel embaranzu, mientres la lactancia y en neños.[12]
Nun hai antídotos específicos frente a la coniína. Proceder al vaciáu gástricu con alministración posterior de carbón activáu. Si producen convulsiones va alministrase dalguna benzodiazepina. Ye recomendable la diuresis forzada y se monitorizará la función renal. Tamién suel ser necesaria la ventilación asistida y la oxigenoterapia. El pronósticu ye bien grave si'l paciente nun ye atendíu rápido. Si supera la fase crítica, l'ameyoramientu ye rápida y total anque persiste la miastenia mientres delles selmanes.[12]
De la mayor parte de les especies animales describiéronse casos d'intoxicaciones, de cutiu graves: gochos, vaques, caballos, oveyes, cabres, coneyos, pavos, alces. Los animales intosicaos insalivan con bayura. Dempués d'una fase transitoria d'escitación, fáense apáticos y atóxicos, dilátase la so neñina, mean y defecan con frecuencia, tienen el pulsu débil, les membranes se cianosan y la respiración ye dificultosa. Tienen gran debilidá muscular: l'animal chase alteriáu y non puede llevantase amás amuesa temblones y lagrimeo. La muerte, por paralís respiratoriu, nun ta precedida de convulsiones. La sensibilidá de les especies a la coniína ye bien variable: apaecen graves síntomes con 3,3 mg/kg d'alcaloides nes vaques y con 15,5mg/kg nos pollinos, ente que nes oveyes 44 mg/kg nun provoquen más qu'una llixera intoxicación. Nes aves como pollos, pavos y falpayares, reparóse tamién depresiones y paralises flácida . Nel casu de que les femes coman cicuta, ésta puede causar malformaciones conxénites, especialmente nel casu de los xatos y los llechonos. Esta tosicidá nos fetos de la cicuta y de la coniína foi estudiada de forma esperimental nes oveyes (nes que los efeutos menores anúlense rápido), les goches y les vaques. Ensin entrar en detalles señálase qu'eses malformaciones de resultes del amenorgamientu de los movimientos fetales, nun son inducíes más que cuando la ingestión repitida de la planta tien llugar mientres un determináu periodu de la xestación (de los 55 a 75 díes na vaca y de 43-53 díes na gocha). Les malformaciones reparaes son sobremanera articulares como escoliosis, artrocriposis (que imposibilitan la posición de pies). L'alministración precoz a les goches (de 3 a 45 díes) provoca nos llechonos fisuras nel cielu la boca. D'últimes ye importante señalar que la teratogenia depende del conteníu d'alcaloides totales y de la composición con un importante papel de la γ-coniceína.[8][9][10][11][12][13]
Puede presentase intoxicación accidental pola so paecencia col apiu, el perexil y otres plantes que sirven d'alimentu o condimento, a pesar de qu'esisten diferencies ente estes plantes y la cicuta, como'l tamañu, el golor distinto desagradable (el perexil tien un golor prestoso carauterísticu) y los llurdios del colloráu nos renuevos, siempres ausentes nel perexil.
Tola planta de Conium maculatum contienen alcaloides piperidínicos, que la so ingestión puede suponer un riesgu pa la salú.[14]
La cicuta foi usada poles sos propiedaes antiespasmódicas y como sedante p'aselar dolores persistentes. El so efeutu narcóticu ye similar a la belladona y persiste por más de 40 hores. Per vía esterna utilizóse en linimentos pa la ciática, neuralxa del trixéminu y dolores reumáticos.[7]
La cicuta ye un venenu bien potente que nun tien d'usar se enxamás per vía interna, una y bones unes gotes del so zusmiu puede ser mortal pal home.[7]
La planta contién alcaloides derivaos de la piperidina: conina o cicutina, metilcicutina, conhidrina, pseudoconhidrina.[15][16][3]
La coniína tien una estructura química y les propiedaes farmacolóxiques similares a la nicotina,[3][17] y alteria el funcionamientu del sistema nerviosu central al traviés de l'aición sobre'l receptores nicotínicos de l'acetilcolina. En concentraciones abondo altes, la coniina ye peligrosa pa los seres humanos y el ganáu.[16] Por cuenta de la so alta potencia, la ingestión de dosis aparentemente pequeñes pueden fácilmente terminar en colapsu respiratoriu y muerte.[18] La coniina causa la muerte por aciu el bloquéu de la unión neuromuscular de manera similar al curare; esto da llugar a un paralís muscular ascendente con paralís eventual de los músculos respiratorios que se traduz na muerte por falta d'osíxenu al corazón y al celebru. La muerte puede ser prevenida por ventilación artificial hasta que los efeutos sumieron 48-72 hores dempués.[3] Pa un adultu, la ingestión de más de 100 mg (0,1 gramos) de coniina (alredor de seis a ocho fueyes fresques, o una más pequeña dosis de les granes o raigaños) pue ser fatal.[19]
La intoxicación por cicuta foi usada polos griegos pa quitar la vida a los condergaos a pena de muerte. El casu más célebre ye'l de la muerte de Sócrates, por cuenta de la ingestión d'una solución sobre la base de la cicuta nel añu 399 e.C.
Conium maculatum describióse por Carlos Linneo y espublizóse en Species Plantarum 243. 1753.[20]
Númberu de cromosomes de Conium maculatum (Fam. Umbelliferae) y táxones infraespecíficos: 2n=22[21]
Conium: nome xenéricu que provién del griegu κώνειον (kṓneion), significa «conu» y fai referencia a la forma cónica de los sos frutos.[7]
maculatum, epítetu que provién del axetivu llatín maculatus, a, um, «enllordiáu, chiscáu de llurdios», de la mesma de macula, «llurdiu». El nome común «cicuta» provién direutamente del llatín cicuta.
Unos nomes comunes en castellán;[24]
La cicuta (Conium maculatum) ye una especie botánica de llanta con flor yerbácea de la familia de les apiacees y, dientro d'ésta, perteneciente al xéneru Conium.
Xallı badyan (lat. Conium maculatum)[1] - badyan cinsinə aid ikiillik ot bitkisi növü.[2]
Conium maculatum L. - Ləkəli badyan - Болиголов пятнистый– Spotted hemlock [3]
Hündürlüyü 100 sm qədər olan, çox vaxt mixəyiqırmızı ləkəli ikiillik ot bitkisidir. Gövdəsi çılpaq, düz budaqlı, xırda şırımlı içi boşdur. Aşağı yarpaqları saplaqlı, enli üçbucaqşəkillidir. Orta və yuxarı yarpaqları daha xırda və oturaqdır. Çox saylı çətirlərinin 12-20 sayda nahamar şüası vardır. Çiçəkləri ağ, meyvəsi 3 mm, dalğalı tinli yumru-kürəvaridir. İyun-iyul aylarında çiçəkləyir, iyul-avqust aylarında
meyvə verir.[3]
Ləkəli badyan boreal coğrafi tipinin palearktik sinfinin qərbi-palearktik qrupuna aiddir. Skandinaviya, Atlantik və Orta Avropa, Şimali Afrika, Balkan və Kiçik Asiya ölkələri, İran, Əfqanıstan, Şimali Amerika, Rusiya, Orta Asiya və Qafqazda yayılmışdır. Ləkəli badyan Azərbaycanda Böyük Qafqazın bütün rayonlarında, Kiçik Qafqazın mərkəzi rayonlarında, Naxçıvan və Lənkəranın dağlıq hissəsində arandan orta dağ qurşağına kimi (dəniz səviyyəsindən 1800 m qədər) bitir.[3]
Mezokserofitdir, dağ-kserofit və alaq bitkilik tiplərində rast gəlir. Kolluqlar, yol kənarları və baxımsız (zibillik) olan yerlərdə ləkələr əmələ gətirir, alaq bitkilərdən təşkil olunmuş senozlarda çox vaxt dominantlıq edir.[3]
Alkaloid, kumarin, flavonoid, efir və piyli yağlar, C vitamini, karotin, eləcə də antosianlarla zəngindir.[3]
Elmi və xalq təbabətində, homeopatiyada tətbiq edilir, Azərbaycanın orta əsrlər təbabətində istifadə olunmuşdur. Mədə, damar, dəri-zöhrəvi, revmatizm, epilepsiya, podaqra, anemiya xəstəliklərində, bəd şişlərə, qıcolmaya və iltihab proseslərinə qarşı istifadə olunur. Ağrıkəsici, sakitləşdirici və hemostatik təsirə malikdir.[3]
Zəhərli olduğuna görə yarpaqlarının şirəsi və spirtli tinkturasının daxilə qəbulu ancaq həkim məsləhəti ilə olmalıdır.[3]
Müalicə məqsədi ilə bitkinin yerüstü hissəsi, meyvələri və yarpaqları istifadə edilir. Şirə, spirt tinkturası, təpitmələr formasında istifadə olunur.[3]
Təbiətdə bu bitki Afrikada Əlcəzair, Mərakeş, Tunis və Efiopiya, Avropanın bütün ərazisində, Asiyada isə Türkiyədən Çinə qədər mülayim iqlimi olan ərazilərdə yayılmışdır.
Xallı badyan (lat. Conium maculatum) - badyan cinsinə aid ikiillik ot bitkisi növü.
Conium maculatum L. - Ləkəli badyan - Болиголов пятнистый– Spotted hemlock
La cicuta,[1] julivertassa[2] o julivert de galàpet[3] (Conium maculatum L.) és una herba bianual del gènere conium, assignada a la família apiàcia. Aquesta planta es troba arreu del món, tot i que és molt important a la zona mediterrània.
(Conium, del gr. kṓneion, -ou n.; del llatí conium(-ion), -i n.; «la cicuta i el seu suc». I maculatum, del llatí maculatus, -a, -um, 'maculat, tacat, esquitxat de taques', i aquesta de macula, -ae f.; 'taca, màcula', i el sufix -atus, -ata, -atum indica possessió o paregut.)
Tot i que originària d'Europa, la cicuta es pot trobar arreu d'Euràsia, Àfrica del Nord, Amèrica i Austràlia en llocs humits i frescos, com ara les ribes dels rius. Com a tipus de bioclima la podem trobar a boscos de pi i alzina, mai no prolifera per sobre dels 2600 m, de clima temperat. Com a espècie cosmopolita la cicuta és una espècie no amenaçada.
Planta herbàcia bianual de grans dimensions, erecta, amb tiges que arriben a assolir més de 2 m d'altura i d'olor desagradable. Tenen una arrel fibrosa blanquinosa, napiforme, de vegades ramificada.
La tija és verdosa, de secció cilíndrica, buida, amb estries i presenta unes característiques taques vermelles que la fan fàcil d'identificar. Durant el primer any les fulles apareixen en roseta basal, mesuren entre 15 i 30 cm i són tripinnades, amb folíols dentats, de 4 X 8 cm, lanceolats o ovalats; les fulles del segon any apareixen ja sobre la tija i són alternes, més petites com més amunt es trobin i les superiors estan reduïdes a una beina.
La cicuta és una planta hermafrodita, disposa d'androceu i gineceu. Presenta inflorescències del tipus umbel·la composta, de 10 a 20 radis de longitud desigual. Les bràctees de les umbel·les són lanceolades o lineals, de vora blanquinosa i són pèndules. Les flors, monoiques, presenten un periant sense calze i una corol·la formada per 5 pètals blancs d'àpex agut i que estan corbats cap al centre de la flor; l'androceu es caracteritza per tenir 5 estams alternats amb els pètals i inserits sobre un disc nectarífer anomenat estilopodi. Les anteres són submedifixes, introrses i s'obren per dehiscència longitudinal. Al gineceu hi ha un ovari ínfer i bicarpel·lar, les flors femenines tenen un ovari amb estilopodi i dos estils separats entre ells.
El fruit és un esquizocarp, de 2-2,5 mm, que un cop madur se separa en dues parts, globoses,
La cicuta és més coneguda com a verí que com una planta corrent de la nostra flora, i de fet és ben freqüent a molts indrets de les illes. Potser molt abundant a les fondalades dels torrents que estan secs gran part de l'any. És una umbel·lífera que pot arribar a fer més de dos metres d'alt, de flors d'un blanc pur. La pastanaga (Daucus carota), s'assembla una mica, però aquesta és una planta coberta de pèls que li donen un tacte aspre. La cicuta, en canvi, no té pèls i és molt blana i aspra al tacte; a més la pastanaga forma fruits coberts amb espinetes, mentre que la cicuta té fruits inermes. Floreix al maig i juny.
És un hemicriptòfit, una forma vital en què la planta passa les èpoques desfavorables en forma de roseta basal, amb les fulles enganxades a terra.
Les parts de la planta que s'utilitzen són les fulles i els fruits, sent els primers més actius. És preferible recol·lectar la planta els mesos de maig i juny, abans de l'època de floració, per estar més debilitades les seves propietats tòxiques.
S'utilitza en emplastes, cataplasmes, banys i pomades en parts exteriors del cos. Interiorment sota la forma d'extractes, tintures i píndoles.
La cicuta obra estimulant els vasos limfàtics i activant l'acció absorbent dels capil·lars. Així aquesta planta s'ha de prendre amb grans precaucions; a altes dosis ocasiona un tipus d'embriagament amb postració general, nàusees, lentitud de pols, torbació de la vista, dilatació de les pupil·les, fred, calfreds, deliri, convulsions, paràlisi, comença a manifestar-se a les extremitats inferiors, ascendeix fins a bloquejar els centres respiratoris i provoca la mort.
La cicuta produeix tota una sèrie de substàncies químiques tòxiques com a mitjà de defensa davant enemics i depredadors.
Els causants de l'enverinament són 3 alcaloides: (+)-Coniína, gamma-Coniceína i N-metilconiína. El consum de 6-8 g de fulles pot provocar la mort en un adult.
Si tenim en compte la toxicitat d'aquestes tres substàncies (la gamma-coniceïna és set o vuit vegades més tòxica que la Coniïna i la N-metilconiïna és la menys tòxica de les tres) podem afirmar que, per regla general, les plantes joves són més tòxiques que les plantes madures.
Contra l'enverinament s'ha de provocar el vòmit immediatament i administrar-se suc de llimona i vinagre en grans quantitats de seguida. De ser possible rentat gàstric.
La cicuta té aplicacions medicinals únicament en forma externa com a analgèsic o anestèsic. A causa de la gran fluctuació en el contingut d'alcaloides tòxics entre idèntics exemplars, no es recomana l'ús intern de formulacions galèniques, no és recomanable la ingestió per via oral.. S'utilitza com a sedant per calmar dolors persistent i intractables com els produïts pel càncer o les neuràlgies. A més, també té efecte antiespasmòdic i analgèsic per la seva acció sobre el neumogàstric i les terminacions nervioses sensitives.
Els alcaloides presenten activitat antiespasmòdica i analgèsica, en especial per la seva acció sobre les terminaciones nervioses sensitives, la qual cosa ha fet que s'empressin en petites dosis en casos de tos antiespasmòdica i càncer gàstric (actuaria sobre el sistema neumogàstric). La coniïna, el seu principal alcaloide, presenta una fàcil penetració per pell la qual cosa fa que s'empri com a anestèsic en casos de neuràlgies intenses. Les parts de la planta que s'utilitzen són les fulles i els fruits, sent els primers més actius.
L'administració a rates d'extractes de la planta en petites dosis produeix una disminució de la pressió arterial en breu lapse de temps; en tant en altes dosis la pressió arterial s'eleva. En gats, petites dosis produeixen un estímul de la respiració, el qual va minvant a mesura que les dosis s'incrementen. A l'ili aïllat de cobaies la coniïna ha demostrat produir efectes contràctils, comprovant-se la seva interacció amb receptors nicotínics. Aquesta mateixa substància va produir a cor aïllat de conills efecte inotròpic negatiu amb batecs cardíac estables. Experiències en animals refereixen que la coniïna és absorbida a través de la pell i membranes mucoses, produint un efecte estimulant inicial, per a després provocar paràlisi gradual de la medul·la espinal i cordons nerviosos, amb paràlisi muscular de tipus nicotínic.
Antigament s'emprava la cicuta per tractar l'epilèpsia, mal de San Vito, asma i estats maníacs. En l'actualitat s'usa per via externa com a analgèsic. Les formulacions homeopàtiques de cicuta (conegudes com a Conium) manquen de toxicitat i s'empren en casos de mareigs, tensió premenstrual, ansietat i depressió clínica. No obstant això es recomana la presa únicament de dilucions superiors a la 3a decimal. Els extractes per mantenir les seves qualitats han de ser emprats abans de l'any a causa de la volatilitat dels alcaloides. En medicina tradicional de l'ètnia Rifian del Marroc, empren el fruit barrejat amb altres plantes com a abortiu, col·locant la barreja directament sobre la vagina. En dolors reumàtics bullen els grans amb aigua i amb la mescla friccionen les parts inflamades.
Popularment s'ha utilitzat:
La cicuta és una planta summament perillosa per via interna. Els quadres d'intoxicació en general cursen amb ardor a goles, nàusees, vòmits, vertígens, set, diarrea, parestesies, midriasi, disartria, paràlisi muscular, sensació de fred, convulsions i mort per paràlisi respiratòria al voltant de les quatre hores d'haver consumit la droga.
Només n'hi ha prou amb 6-10 g de fulles per provocar la mort d'un adult. S'ha de tenir en compte que 10 g de fruits frescos equivalen a 30 g de fulles seques i es corresponen amb uns 150 mg de coniïna. En casos d'intoxicació es procedirà al buidatge gàstric i intestinal (rentat gàstric i laxant de tipus sulfat sòdic) i posterior administració de carbó activat, expansors de volum plasmàtic i infusió d'hidrogencarbonat de sodi en casos de xoc o per restaurar el pH. Si és necessari es procedirà a intubar i administrar respiració artificial.
Entre les intoxicacions observades en animals s'ha comprovat que alguns d'ells són més sensibles que d'altres. Per exemple les cabres i xais semblen ser immunes als seus tòxics. En canvi, gossos, bous, ovelles i conills en són molt sensibles. La dosi mortal per a un cavall oscil·la entre 1,8 i 2,2 kg de planta fresca i per al bestiar boví entre 4 i 5 kg Amb l'ús crònic els alcaloides piperidínics (principalment la coniïna) han demostrat en animals efectes teratogènics, en especial artrogrifosis i alteracions palatines. En aquest sentit les rates i conills són poc afectats, però no les aus de corral i el bestiar boví. Això es deuria a una diferent afinitat i susceptibilitat de la coniïna als receptors nicotínics de les diferents espècies.
Atent a la semblança entre els fruits de la cicuta amb els de l'anís, les fulles amb les de julivert i les arrels amb les de pastinaca (Pastinaca sativa), es recomana precaució a l'hora de la collita d'aquestes espècies per a ús culinari. A causa d'això han ocorregut morts per confusions amb altres vegetals. Si bé la cocció fa perdre bona quantitat del tenor d'alcaloides, es recomana no coure aquesta espècie per a ús intern. Aquesta planta ha de manipular-se amb compte, ja que pot ocasionar dermatitis de contacte.
A l'Àfrica han aparegut alguns casos de persones que van morir per menjar guatlles intoxicades amb cicuta. Les investigacions han demostrat que l'au no és sensible al verí i que aquest tipus d'intoxicació coincideix únicament amb l'arribada de l'any nou, quan la guatlla emigra en l'hivern cap a l'Àfrica on s'alimenta de llavors de cicuta. En general aquesta intoxicació en humans no és mortal i els pacients aconsegueixen recuperar-se. En alguns països s'ha observat que les fulles menjades per animals o persones en certes èpoques de l'any, no causen toxicitat. S'ha constatat que els alcaloides tòxics es desenvolupen en l'època de floració i arriben a la seva màxima expressió (fulles i llavors), abans que aquestes últimes madurin. Després d'aquell període, els tòxics s'eliminen en forma de sals, quedant restes en els fruits que són tòxics durant tot l'any.
Embaràs, lactància, nens i tota forma galènica d'administració oral (excepte homeopatia)
La intoxicació per cicuta era utilitzada pels grecs per llevar la vida als condemnats a pena de mort. El cas paradigmàtic va ser la mort del filòsof Sòcrates, a causa de la ingestió d'una solució a base de cicuta l'any 399 aC.
Li van recomanar que caminés fins que les seves cames fossin pesades i llavors es va recolzar a l'espatlla tal com li recomanaren. Qui li havia donat el verí va examinar els seus peus i cames, llavors, pessigant el seu peu fortament li va preguntar si sentia res. Sòcrates va contestar que no. Després li va pessigar en un punt baix de les cames i el fred va anar pujant fins que el cos se li va congelar. En fer una segona ullada, va sentenciar que quan el fred arribés al cor, Sòcrates se n'aniria. Quan la regió del ventre va començar a refredar-se, Sòcrates va dir: “Critó, li devem un gall a Asclepi; no t'oblidis de pagar-lo”. “Sí, ho faré”, diu Critó, “tens res més a dir?”. Però a aquesta pregunta no va contestar; per moments va quedar immòbil. L'home ho va veure: tenia els ulls immòbil. Critó li va tancar la boca i els ulls. (Phédon, edició Garnier Brothers, París, 1965).
»La mort per la "paràlisi respiratòria", relacionada i revelada des de l'escena de Sòcrates, no ha estat atestada un altre cop per la toxicologia moderna per la cicuta aïllada, d'on la hipòtesi d'una mescla probablement de cicuta, de datura i de l'opi al verí de l'antiga Grècia.
La cicuta es menciona a la Bíblia (Oseas 10,3-4). Plini i Avicenna la recomanaven per tractar tumors de pell. [cal citació] En l'Edat Mitjana es creia que la cicuta al costat de la mandràgora, jusquiam negre i belladona conformaven un ungüent secret que permetia a les bruixes volar. El 1831 s'aïlla el primer alcaloide: la coniïna, la qual va ser posteriorment sintetitzada cap a l'any 1886 quedant en la història com el primer alcaloide sintetitzat en laboratori. La toxicitat de la cicuta va delimitar notablement el seu ús, encara que en 1850 Carpenter sostenia[cal citació] que l'espècie que es conreava a Londres era completament innòcua. De fet, la cicutes que creixen en climes freds presenten menor quantitat d'alcaloides.
Investigacions recents a Ontàrio (Canadà) tendeixen a presentar la cicuta com a un dels grans remeis anticancerosos. [cal citació]
Al Reial Decret 1599/1997[4] hi ha una llista de les substàncies prohibides a la composició de productes cosmètics. Els possibles ingredients que s'utilitzen estan regulats per les denominades llistes negatives, a la posició 99 hi ha 99. Conium maculatum L., (fruit, pols i preparacions). A més, a l'annex I, podem trobar una prohibició similar
El contingut en alcaloides disminueix progressivament amb el temps, de manera que la planta vella en pot estar completament mancada. El potencial tòxic no és el mateix per a totes les espècies. La cicuta és verinosa per als conills i els cavalls. En canvi, les cabres i les vaques són, en certa forma, resistents.
La tintura homeopàtica s'ha utilitzat en casos d'arterioesclerosi i prostatitis. Havia format part de la farmacopea tradicional, utilitzada en forma de pomades, com a anestèsic local i com a analgèsic.
Tanmateix, la cicuta és més coneguda per la seva toxicitat que no pas pel seu ús medicinal. De fet, ha estat protagonista literària de nombrosos assassinats i novel·les policíaques. Ja a l'antiga Grècia s'utilitzava el seu gran poder mortífer en les execucions. Sòcrates fou un dels condemnats.
La majoria dels enverinaments, però, són de caràcter involuntari per confusió de la cicuta o julivertassa amb el julivert. La seva olor desagradable ajuda a fer-ne una diferenciació correcta. En altres casos, la intoxicació s'ha esdevingut per la confusió de l'arrel amb l'afri o la xirivia.
En la literatura es fa referència a nombrosos i curiosos casos d'enverinament. Un d'ells és la mort de dos joves durant un ritual religiós en què es va afegir cicuta a l'encens. Resulten curiosos els casos d'intoxicació humana en consumir animals, freqüentment perdius, que havien ingerit la planta amb anterioritat. També s'hi troben referències d'enverinaments en animals en què està ben descrit l'efecte teratogen amb malformacions fetals.
Es tracta, doncs, d'una espècie d'alta toxicitat, catalogada com el tercer vegetal més letal del món.
La cicuta, julivertassa o julivert de galàpet (Conium maculatum L.) és una herba bianual del gènere conium, assignada a la família apiàcia. Aquesta planta es troba arreu del món, tot i que és molt important a la zona mediterrània.
Planhigyn blodeuol ydy Cegiden cegid sy'n enw benywaidd (hefyd: Cegiden, Cecys, Cecyt, Cegid, Cegid Tir Sych, Cegiden Gyffredin, Ceginen Cyffredin, Cegyr, Dibynlor, Gwyn y Dillad a Gysblys). Mae'n perthyn i'r teulu Apiaceae. Yr enw gwyddonol (Lladin) yw Conium maculatum a'r enw Saesneg yw Hemlock.
Mae'r dail gyferbyn a'i gilydd ac mae gan y blodyn 5 petal.
Planhigyn blodeuol ydy Cegiden cegid sy'n enw benywaidd (hefyd: Cegiden, Cecys, Cecyt, Cegid, Cegid Tir Sych, Cegiden Gyffredin, Ceginen Cyffredin, Cegyr, Dibynlor, Gwyn y Dillad a Gysblys). Mae'n perthyn i'r teulu Apiaceae. Yr enw gwyddonol (Lladin) yw Conium maculatum a'r enw Saesneg yw Hemlock.
Mae'r dail gyferbyn a'i gilydd ac mae gan y blodyn 5 petal.
Bolehlav plamatý (Conium maculatum) je prudce jedovatá rostlina z čeledi miříkovitých.
Je rozšířena po většině Evropy (s výjimkou severní Skandinávie), v Asii osidluje území od horního toku Jeniseje po Írán, vyskytuje se i na severu i jihu Afriky. Jako druhotný je jeho výskyt chápán na Kanárských ostrovech, v USA, Mexiku, Jižní Americe a na Novém Zélandu.
Na českém území se objevil poprvé ve středověku a zdomácněl tu. V průběhu 20. století postupně mizel, k překvapivému zlomu však došlo v osmdesátých letech, kdy se začal masivně šířit okolo cest, na rumištích a na skládkách. V současné době se roztroušeně vyskytuje po celém území ČR v teplých nížinných oblastech (tj. cca do 600 m n. m.).
Jednoletá až dvouletá, 1-2,5 metru vysoká bylina s přímou, bohatě větvenou, dutou, rýhovanou, lysou a ojíněnou lodyhou, ve spodní části červeně skvrnitou. Vytváří kůlovité bělavé kořeny. Vadnoucí a schnoucí odporně páchne myšinou.
Listy jsou zpeřené, v obrysu trojúhelníkové, 2-5x zpeřené, členěné na řapíčkaté lístečky a až 50 cm dlouhé. Horní jsou pochvovitě přisedlé, dolní řapíkaté.
Kvete v květnu až srpnu. Korunní lístky květů jsou bílé a do 1,5 mm dlouhé. Květy jsou sdruženy v dlouze stopkatém okolíku složeném ze 7-20 okolíčků.
Plodem jsou zelenavě hnědé vejčitě smáčklé dvounažky dlouhé asi 3 mm.
Roste na teplých stanovištích v nížinách a podhůří na rumištích a navážkách, hnojištích a kompostech, či podél cest v příkopech a na březích řek. Dále jej lze nalézt na polích či zahradách. Upřednostňuje kypré hlinité půdy s dostatkem vlhkosti a dusíku.
Celá rostlina obsahuje alkaloidy koniin, n-methylkoniin, konhydrin, pseudokonhydrin, konicein a řadu dalších látek.
V antice byl bolehlav plamatý součástí jedů, které se používaly k popravám či byly populární mezi traviči. Odvar z bolehlavu byl zřejmě součástí i jedu, který byl podán Sokratovi.
K otravě může dojít ovšem i náhodou, nejčastěji při záměně bolehlavu s některou kořenovou nebo listovou zeleninou či kořením z čeledi miříkovitých.
Hlavní účinnou látkou je koniin. Vstřebává se v trávicí soustavě i přes pokožku, otrávit se lze i při intenzívním vonění ke květům. Nejprve působí povzbudivě, posléze ale začne blokovat povely míchy a prodloužené míchy. Následkem je obrna kosterního svalstva a zástava dechu (člověk se za jasného vědomí udusí). Krom toho se u slabších otrav objeví zažívací obtíže a zvýšené slinění.
Prognóza přežití otravy je obvykle vysoce nepříznivá. I při požití malého množství jedu (rostliny) je nutno co nejrychleji vyvolat zvracení a urychleně vyhledat lékařskou pomoc. Podávají se projímadla a živočišné uhlí na urychlené odstranění jedu a k nim některé stimulanty (strychnin, kofein) na omezení jeho účinků.
Krom výše zmíněného využití v travičství a při popravách byl bolehlav používaný v lékařství a léčitelství jako sedativum, analgetikum nebo spasmolytikum. Tato praxe byla opuštěna po nalezení řady stabilnějších a méně nebezpečných léků podobného účinku.
Bolehlav plamatý (Conium maculatum) je prudce jedovatá rostlina z čeledi miříkovitých.
Je rozšířena po většině Evropy (s výjimkou severní Skandinávie), v Asii osidluje území od horního toku Jeniseje po Írán, vyskytuje se i na severu i jihu Afriky. Jako druhotný je jeho výskyt chápán na Kanárských ostrovech, v USA, Mexiku, Jižní Americe a na Novém Zélandu.
Na českém území se objevil poprvé ve středověku a zdomácněl tu. V průběhu 20. století postupně mizel, k překvapivému zlomu však došlo v osmdesátých letech, kdy se začal masivně šířit okolo cest, na rumištích a na skládkách. V současné době se roztroušeně vyskytuje po celém území ČR v teplých nížinných oblastech (tj. cca do 600 m n. m.).
Skarntyde (Conium maculátum) er en op til 250 centimeter høj urt, der hører til skærmblomstfamilien (Apiaceae), ligesom fx gulerod og bjørneklo. Den blomstrer med hvide blomster i juni og juli. Planten er temmelig almindelig i Danmark, hvortil den formentlig er indført af munke. Skarntyde er meget giftig og har været brugt som lægemiddel til udvortes brug.
Skarntyde er hjemmehørende i middelhavsregionen og i Vestasien og senere spredt med kulturen til store dele af det øvrige Europa, Nordafrika og Asien. Desuden er den indslæbt til Nord- og Sydamerika og New Zealand. Den ynder fugtig og næringsrig jord, der jævnligt forstyrres. I Danmark oftest ved beboelser, i grøftekanter, på strandvolde og ruderater.
Stænglen er glat med blåligt skær og rødplettet forneden (deraf navnet maculatum = plettet). Bladene er 3 eller 4 gange fjersnitdelte og ligner bladene fra vild kørvel, der også er blevet kaldt skarntyde. Planten er toårig og danner det første år en roset af blade. Året efter vokser et blomsterbærende skud frem. Planten har en ubehagelig lugt af muse-urin, der især kan lugtes på solvarme sommerdage eller når bladene gnides.
Carl von Linné gav planten slægtsnavnet Conium, efter det græske ord "koneion" – den giftdrik af skarntydesaft, som i antikkens Grækenland blev benyttet til at eksekvere dødsdomme med. Filosoffen Sokrates blev eksempelvis dømt til at begå selvmord med skarntydesaft. Dens dødbringende egenskaber skyldes især de to alkaloider koniin og gamma-konicein.
Skarntyde (Conium maculátum) er en op til 250 centimeter høj urt, der hører til skærmblomstfamilien (Apiaceae), ligesom fx gulerod og bjørneklo. Den blomstrer med hvide blomster i juni og juli. Planten er temmelig almindelig i Danmark, hvortil den formentlig er indført af munke. Skarntyde er meget giftig og har været brugt som lægemiddel til udvortes brug.
Der Gefleckte Schierling (Conium maculatum) ist eine Pflanzenart aus der Familie der Doldenblütler (Apiaceae). Er gehört mit dem Wasserschierling (Cicuta virosa) und der Hundspetersilie (Aethusa cynapium) zu den giftigsten Arten der Doldengewächse. Mit einem Schierlingsbecher (Trank aus seinen Früchten oder Wurzeln) wurden im Altertum Verurteilte hingerichtet, so zum Beispiel der griechische Philosoph Sokrates.
Der Gefleckte Schierling wächst als zweijährige krautige Pflanze und erreicht Wuchshöhen von 80 cm bis zu 2 Metern. Die weißliche Wurzel ist spindelförmig. Ein gutes Erkennungsmerkmal ist ein intensiver Geruch nach Mäuse-Urin. Ihre runden, hohlen Stängel sind kahl, längs gerippt und – ähnlich wie reife Pflaumen – von einer Art blauem Reif überhaucht, im unteren Teil rot gefleckt. Die kahlen Laubblätter sind im Umriss breit dreieckig und zwei- bis vierfach gefiedert oder fiedrig eingeschnitten, sie sind denen des ungiftigen Wiesen-Kerbels ähnlich.
Der zusammengesetzte doldige Blütenstand weist 8 bis zu 20 etwas behaarte Doldenstrahlen mit fünf bis sechs hautrandigen Hüllblättern auf. Er besitzt an der Basis der Döldchen mehrere Hüllblättchen. Die weißen Blüten-Kronblätter sind verkehrt-herzförmig und schwach ausgerandet mit einem sehr kleinen, spitzen eingeschlagenen Läppchen. Die Spaltfrucht ist eiförmig und 2,5 bis 3,5 mm lang, es ist ein zweiteiliges Griffelpolster (Stylopodium) vorhanden, die Teilfrucht ist im Querschnitt rundlich-fünfeckig mit wellig-gekerbten Hauptrippen.
Die Art blüht von Juni bis September.
Die Chromosomenzahl ist 2n = 22.[1]
Das Verbreitungsgebiet des Gefleckten Schierlings umfasst ursprünglich Europa, West- und Zentralasien, Westsibirien, den Kaukasusraum, Indien, Pakistan, Marokko, Algerien, Tunesien und Äthiopien.[2] Auf den Kanarischen Inseln ist die Ursprünglichkeit zweifelhaft.[3] In Nord-, Mittel- und Südamerika, Australien, Neuseeland, Mikronesien, Südafrika, Mosambik, Simbabwe und in Xinjiang ist die Art ein Neophyt.[2]
Der Gefleckte Schierling findet sich auf typischen Ruderalflächen wie Schuttplätzen oder Brachen, an Ackerrainen, an Straßenrändern, manchmal auch auf Rübenäckern. Er bevorzugt tiefgründigere nährstoffreiche Lehmböden und gilt als Stickstoffanzeiger. Er ist eine Kennart der Taubnessel-Schierlingsflur (Lamio albi-Conietum).[1] Wegen zahlreicher Todesfälle beim Nutzvieh durch Schierling im Grünfutter wurden Conium-Vorkommen im Freiland durch Landwirte vielerorts gezielt eliminiert.
Siehe auch: Schierlingsbecher
Der Schierling gehört zu den giftigsten einheimischen Pflanzenarten. Sein in allen Teilen vorhandener Wirkstoff ist das Pseudoalkaloid Coniin, das für den Erwachsenen in einer Dosis von 0,5 bis 1 g tödlich ist. Der Gefleckte Schierling enthält zwischen 1,5 und 2,0 % des Alkaloids. Der Stoff wird aus verletzten Pflanzenteilen auch über die unverletzte Haut aufgenommen und verursacht Rötung und schließlich Blasenbildung.[4]
Darüber hinaus kommen auch weitere Alkaloide (hier speziell Conium-Alkaloide) wie Conhydrin, Pseudoconhydrin, Conicein und Methylconiin im Gefleckten Schierling vor. Besonders stark sind die Gifte in den unreifen Früchten konzentriert. Es wirkt vor allem auf das Nervensystem. Die Vergiftung äußert sich durch Brennen in Mund und Rachen, Brechreiz, Sehstörung, Verlust des Sprech- und Schluckvermögens und Muskelkrämpfe, bis schließlich durch Atemlähmung bei völlig erhaltenem Bewusstsein der Tod eintritt.[5] Vergiftungen können vor allem durch die Verwechslung mit ähnlich aussehenden Doldengewächsen, etwa dem sehr ähnlichen Wiesen-Kerbel oder der Petersilie, auftreten. Der starke Mäuse-Urin-Geruch, die geteilten Blätter und die rötlichen Flecken der zudem bereiften Sprosse sind jedoch klare Unterscheidungsmerkmale.
Vergiftungen sind bei Weidetieren und auch bei Schweinen bekannt, wobei die Tiere die Pflanze auf der Wiese eher meiden. Im Grünfutter besteht jedoch Gefahr. Das Gift wird beim Trocknen nur sehr langsam und nicht vollständig abgebaut.[6]
Für den Gefleckten Schierling bestehen bzw. bestanden auch die weiteren deutschsprachigen Trivialnamen: Bangenkraut, Bitscherling, Blutpeterlein, Blutschierling (Pommern), Butzerling, Düllkrut (Ostfriesland), Echter Schierling, Erdschierling, Gartenschierling, Hundspetersilie, Kalberkern, Krottenpeterling, Mäuseschierling (Schlesien), Mauerschierling (Bern), Pipkraut, Scharmpiepen, Scharnpiepen (Bremen), Scharpenpiepen (Elsfleth), Scherline, Scherling (Pommern), Schierling (Siebenbürgen), Schirbingk, Schirling, Schirsing, Teufelspeterling (Schweiz), Tollkörfel, Tollkraut, Wogeltod, Wüterich, Wütscherling, Wuitschirling, Wutscherling, Wutzerling, Ziegendill (Schlesien) und Ziegenkraut (Schweiz).[7]
Die von Pedanios Dioskurides (De materia medica) und von Plinius dem Älteren (Naturalis historia) angegebenen Heilmittel-Indikationen stimmen weitgehend überein. Es wird daher angenommen, dass beide aus den gleichen Quellen schöpften. Die von ihnen „koneion“ oder „cicuta“ genannte Pflanze wird rückblickend als Schierlings-Art, meist als Gefleckter Schierling (Conium maculatum) gedeutet.
Unter den Namen sucara (Avicenna) – cicuta (Pseudo-Macer) – wutscherling (Deutscher Macer) – scherling (Hildegard) – wontzerling (Gart der Gesundheit) – wüeterich (Hieronymus Brunschwig) – schirling (Hieronymus Bock) wurde Schierling im Mittelalter und in der frühen Neuzeit geführt und lediglich die äußerliche Anwendung der Pflanze bzw. ihrer Teile wurde empfohlen. Erst im 17. Jahrhundert wurden die Arten Cicuta virosa (Wasserschierling) und Conium maculatum (Gefleckter Schierling) unterschieden.
Im 18. Jahrhundert propagierte der Wiener Arzt Anton von Störck den Schierling als „resolvierendes oder zerteilendes und alterierendes“ Mittel zur Behandlung vergrößerter Lymphknoten, zur Behandlung von fauligen Geschwüren und zur Behandlung von „Krebs“. Arzneizubereitungen aus Schierling wurden auch als krampflösende Mittel bei Tetanus und Keuchhusten eingesetzt. Im 19. Jahrhundert führten amtliche Arzneibücher Schierling als Kraut (Herba), als Pflaster und Salbe sowie als Extrakt.
Bereits 1539 berichtete Hieronymus Bock, er habe „eyn ehrlich weib“ gesehen, die versehentlich Schierlingswurzeln zusammen mit „Pestnachen“ kochte. Sobald sie von dieser Speise gegessen hatte, „fing sie [an] dol vnnd druncken zů werden, begert über sich zů steigen vnd zů fliegen etc. der wardt mit eynem drunck essigs geholffen, dz sie frydig vnd still wart.“
Die Homöopathische Schule verschreibt Schierlingszubereitungen bei langdauernder Drüsenverhärtung, Prostata- und Brustkrebs nach Stoßtrauma, Schwindel und Sehstörung nach schwerer Verlusterfahrung, auch mit Zwängen und Verwirrtheitszuständen.[8] Die Rademachersche Schule bezeichnet Schierling als „äußerliches Milzmittel“.
Wiener Dioskurides 6. Jahrhundert
Gart der Gesundheit 1485
Hortus sanitatis 1491
Leonhart Fuchs 1543
Hieronymus Bock 1546
Mattioli / Handsch / Camerarius 1586
Johann Jakob Wepfer 1679
Anton von Störck 1762
Der Gefleckte Schierling (Conium maculatum) ist eine Pflanzenart aus der Familie der Doldenblütler (Apiaceae). Er gehört mit dem Wasserschierling (Cicuta virosa) und der Hundspetersilie (Aethusa cynapium) zu den giftigsten Arten der Doldengewächse. Mit einem Schierlingsbecher (Trank aus seinen Früchten oder Wurzeln) wurden im Altertum Verurteilte hingerichtet, so zum Beispiel der griechische Philosoph Sokrates.
La Cicuta è na chianta dâ famigghia di l'Apiaceae ca cumprenni tri speci:
Li cicuti sunnu chianti erbàcii e biinnali, cu na ràdica carnusa di culuri jancu. Lu fustu pò pigghiari li 1-2 metri. Li fogghi di sutta sunnu assai granni e spartuti nti nu mpurtanti nùmmiru 'n fugghiulini chê bordi dintati. La chianta crisci ntra aprili e austu; li ciura sunnu nichiceddi.
Tutta la chianta è assai vilinusa e pò purtari a mòriri. Chistu è duvutu â prisenza di cinqu diversi arcalòidi: la cuniina, la cunidrina, la pseuducunidrina, la mitilcunicina e la cuniciina. La cuniina - na neurutussina - è l'arcalòidi cchiù attivu e aggisci a liveddu dê sinapsi neurumusculari. La chianta è tòssica sia pi l'armali ca pi l'omu, pi stu mutivu chista veni lassata pèrdiri di l'erbìvuri. La dosi litali pôn cavaddu è di quasi 2 chila di fògghi, mentri picca cchiù assai di menzu chilu è sufficienti pi na vacca. La dosi litali pi na pècura è a bbêri li 200 grammi. Li aceddi ginirarmenti ni sunnu immuni.
Lu vilenu aggisci macari nnirittamenti, zoè pò purtari a l'avvilinamentu macari doppu ca veni manciatu nu armali ca si n'avìa cibbatu.
La Cicuta è na chianta dâ famigghia di l'Apiaceae ca cumprenni tri speci:
La cicuta maggiuri (Conium maculatum) è la speci di cicuta cchiù spargiuta, urigginaria di l'Europa, passanta ntâ storia comu ligginnaria bivinda ca avvilinau a Sòcrati. La cicuta minuri (Aethusa cynapium), diciuta macari fàusu puddisinu pâ sò sumigghianza a sta chianta. Veni addupirata, uppurtanatamenti diluita, nti l'omeopatìa pi li bruciuri dû stòmmicu. La cicuta di l'acqua (Cicuta virosa) criscia ô quantu di acquitrini, ma è assai rara d'attruvari.Conium maculatum (humlock, hairy humlock, hairy humlo or hech-howe) is a heichly pushionous biennial yerbaceous flouerin plant in the carrot faimily Apiaceae, native tae Europe an North Africae.
|editors=
(help)CS1 maint: uises eeditors parameter (link) Conium maculatum (humlock, hairy humlock, hairy humlo or hech-howe) is a heichly pushionous biennial yerbaceous flouerin plant in the carrot faimily Apiaceae, native tae Europe an North Africae.
Giyajehrk, zirgêjnok (conium maculatum) ji famîleya bexdenûsan (Apiaceae) riwekek e. Gelek cureyên vê riwekê hene. Di zimanê kurdî ji zirgejnok ji giyajehrka aviyan re (cicuta virosa) tê gotin. Lê ji ber ku li herêmên Kurdistanê cureyên cuda digihên, bi giyajehrkê re tê tevlîhevkirin. Di ferhengên kurdî de wekî hevwate hatine tomarkirin lê ev ne rast e. Heya niha zimanzanên kurd xebatekê birêkûpêk û zanistî li ser floraya Kurdistanê nekirine.
Di bijîşkiyê de, dijî êşa siyatîk, epîlepsî (adir, fê, adiroyî), tregemînal nevraljî, tetanos û spazman tê bikaranîn. Lu Ewropa, bakurê Afrîkayê û gelek deverên Asyayê digihê. Li Kurdistanê bi taybetî li herêma Xerzanê tê dîtin. Bejna wê 80-200 cm bilind dibe. Hin cureyên wê hene bilindtir jî dibin.
Di wêjeya devkî ya kurd de bo giyajehrkê dibêjin "kerr û lal dike". Bi rastî jî wisa ye, jehra wê beriya beriyê bandora xwe li sîstema tûreyê dike, ziyanê dide fonksiyona axavtin, bihîstinê. Herwiha kê xwar nikare tiştekê daqultîne, ziyanê dide vê fonksiyonê jî.
Sê cinsên wê yên sereke hene:
Giyajehrk, zirgêjnok (conium maculatum) ji famîleya bexdenûsan (Apiaceae) riwekek e. Gelek cureyên vê riwekê hene. Di zimanê kurdî ji zirgejnok ji giyajehrka aviyan re (cicuta virosa) tê gotin. Lê ji ber ku li herêmên Kurdistanê cureyên cuda digihên, bi giyajehrkê re tê tevlîhevkirin. Di ferhengên kurdî de wekî hevwate hatine tomarkirin lê ev ne rast e. Heya niha zimanzanên kurd xebatekê birêkûpêk û zanistî li ser floraya Kurdistanê nekirine.
Di bijîşkiyê de, dijî êşa siyatîk, epîlepsî (adir, fê, adiroyî), tregemînal nevraljî, tetanos û spazman tê bikaranîn. Lu Ewropa, bakurê Afrîkayê û gelek deverên Asyayê digihê. Li Kurdistanê bi taybetî li herêma Xerzanê tê dîtin. Bejna wê 80-200 cm bilind dibe. Hin cureyên wê hene bilindtir jî dibin.
Jama-jama, jama jama [1] icha nukña perejil (Conium maculatum) nisqaqa Buliwyapi wiñaq hampi yuram.
Jama-jama, jama jama icha nukña perejil (Conium maculatum) nisqaqa Buliwyapi wiñaq hampi yuram.
Conium maculatum është bimë shumë helmuese dyvjeçare me origjinë nga Evropa dhe Afrika Veriore.
Është bimë barishtore që rritet deri në 2.5 metra lartësi. Ka kërcell të gjelbër të lëmuar me prerje në formë tubi, me njolla ngjyrë të kuqe apo vjollce në pjesën e poshtme të kërcellit, prej nga edhe e merr emrin maculatum (me njolla, pikalosh, laraman). Të gjitha pjesët e bimës janë pa qime. Gjethet kanë ngjyrë të gjelbër të shkëlqyeshme me formë trekëndore të shpërndara alternativisht. Lulet e vogla me ngjyrë të bardhë kanë pesë petale dhe janë të grupuara në tufëz në formë ombrelle. Nëse shtypen, gjethet dhe rrënja kundërmojnë ngjashëm me aromën e pastinakut (Pastinaca sativa).
Emri shkencor Conium rrjedh nga fjala greke konas - të rrotullohesh, dhe ka të bëjë me vertigon (marramendjen) që shkaktohet po u gëlltit bima. Romakët këtë bimë e kanë quajtur Cicuta, prej nga me gjasë rrjedh emri i saj që përdoret në trojet shqiptare, kakuda. Një emër tjetër që e japin fjalorët në shqip është helmëza, që duket se është më shumë term përshkrues se sa me bazë në të folmen e vendit.
Rritet në rajonet me klimë të butë të Evropës, Azisë Perëndimore dhe Afrikës Veriore. Por, është natyralizuar edhe në Amerikë, Australi dhe Zelandë të Re. Kryesisht gjendet në terrene jo fort të kulluara, përgjatë rrjedhave të ujit dhe kanaleve. Rritet, po ashtu, në mezhda të tokave të punuara, përskaj rrugëve dhe në tokë të lënë shkret. Është bimë invazive dhe e vështirë të çrrënjoset.
Të gjitha pjesët e bimës janë të helmueshme, po sidomos rrënjët dhe farat. Bima përmban alkaloide piperidine: koniinin dhe koniceinin. Koniini vepron në sistemin qendror nervor dhe mund të shkaktojë edhe vdekjen te njerëzit dhe kafshët, nëse gëllititet në sasi jo shumë të mëdha. Vetëm një e dhjeta e gramit (100 mg) të koiniinit është e mjaftueshme të shkaktojë vdekjen te të rriturit, që do të thotë se 6-8 gjethe të freskëta të kakudës nëse gëlltiten do të jenë fatale. Helmi shkakton paralizë të muskujve, duke filluar nga ekstremitetet deri sa në fund njeriu vdes nga asfiksimi për shkak të dështimit të sistemit të frymëmarrjes.
Kakuda (Conium maculatum) ka qenë përbërësi kryesor në përgatitjen e helmit për të kryer ekzekutimet e të dënuarve në Greqinë antike. Viktima më e famshme e kësaj mënyre të ekzekutimit ka qenë filozofi i famshëm antik grek, Sokrati. Platoni, nxënësi i Sokratit, i përshkruan momentet e fundit të jetës së mësuesit të vet në veprën e tij Fedoni
Kritoni i bëri shenjë shërbëtorit, i cili qëndronte pranë tij; dhe ai doli, pasi u vonua për ca kohë, u kthye së bashku me xhelatin që mbante kupën me helm. Sokrati tha: “Ti, miku im i mirë, që ke përvojë në këto punë, do të më japësh udhëzime se si të veproj”.
Burri u përgjigj: “ti duhet vetëm të ecësh deri sa të rëndohen këmbët dhe pastaj të shtrihesh dhe helmi do të veprojë”.
Në të njëjtën kohë ai ia dha kupën Sokratit, i cili e mori atë lehtësisht dhe në mënyrë gjentile, pa fijen e frikës apo ndërrim të ngjyrës apo të fytyrës, por duke shikuar burrin drejt në sy, siç ishte zakoni i tij, e pyeti: “Çfarë thua të derdhim pak nga kjo kupë për perënditë? Mundem, apo jo?” Burri u përgjigj: “Ne përgatisim, Sokrat, vetëm aq sa mendojmë që është i mjaftueshëm”.
“E kuptoj”, tha ai; “por unë mundem, madje dhe më duhet t’i lus perënditë ta ndihmojnë udhëtimin tim nga kjo botë në tjetrën. Këtë po bëj me këtë lutje dhe le të më plotësohet”.
Pastaj ofroi kupën te buzët dhe me vendosmëri dhe kënaqësi piu helmin. Deri këtu shumica prej nesh ishim në gjendje të kontrollonim pikëllimin; por tash kur e pamë atë duke pirë; dhe pamë, po ashtu, që e përfundoi kupën, nuk mundëm të përmbaheshim më, kundër vetes time edhe mua lotët më rridhnin çurg; mbulova fytyrën dhe qava, jo për të, por për fatin tim të zi që duhej të ndahesha nga një mik i tillë. Nuk isha unë i pari; pasi Kritoni, kur nuk mundi t’i përmbante lotët ishte ngritur në këmbë, dhe ashtu bëra dhe unë; dhe në atë moment Apollodori, që vajtonte gjithë kohën, shpërtheu në të qarë me zë që na ligështoi të gjithëve.
I vetmi Sokrati ruajti qetësinë e vet: “Çka është kjo shamatë e çuditshme?”, tha. Unë i largova gratë pikërisht që të mos silleshin në këtë mënyrë, pasi më është thënë që njeriu duhet të vdesë në qetësi. Andaj heshtni dhe bëhuni të fortë”. Kur dëgjuam fjalët e tij u turpëruam dhe ndalëm lotët; ai eci rrotull derisa, siç tha, këmbët filluan ta linin dhe pastaj u shtri në shpinë, siç ishte udhëzuar dhe burri që ia dha helmin kohë pas kohe ia prekte shputat dhe këmbët; pas një kohe ia ndrydhi shputën shumë dhe e pyeti se a e ndiente; dhe ai tha “jo”; dhe pastaj këmbët dhe ashtu më lartë e më lartë, dhe na tregoi se ai ishte i ftohtë dhe i ngurtësuar. Pastaj i preku edhe një herë dhe tha: “kur helmi të mbërrijë në zemër ai do të vdesë”. Ijët e tij kishin filluar të ftoheshin kur ai zbuloi fytyrën, pasi më parë kishte mbuluar veten, dhe foli fjalët, që ishin të fundit të tij: Kriton, ia kam borxh një gjel Asklepiut; mos harro ta paguash!
“Borxhi do të paguhet”, tha Kritoni; “a ke edhe ndonjë gjë tjetër që do të na thuash?”.
Në këtë pyetje nuk pati përgjigje; por pas disa çastesh u dëgjua një dridhje, dhe ai burri ia hoqi mbulesën; sytë i kishte të ngurtësuar, dhe Kritoni ia mbylli sytë dhe gojën.
Ky ishte fundi i mikut tonë; për të cilin mund të them se nga të gjithë njerëzit në kohën e tij që i kam njohur, ai ishte më i dituri, më i drejti dhe më i miri.
Shkencëtarët modernë e quajnë “romantik” këtë përshkrim që ia bën Platoni momenteve të fundit të jetës së Sokratit, pasi ata thonë që vdekja nga helmi i kakudës nuk është e qetë si në këtë përshkrim, por mjaft e dhunshme dhe e përcjellë me dhimbje të mëdha. Megjithatë, mendohet se Sokrati kishte zgjedhur vetë këtë mënyrë të ekzekutimit, pasi besonte në pavdeksinë e shpirtit. Vdekjen e konsideronte shërim, andaj edhe i kërkoi Kritonit të bënte fli një gjel për Asklepiun, zotin grek të mjekësisë. Personi i helmuar me këtë helm humb kontrollin ndaj të gjitha organeve, por mendja e tij është e kthjellët deri në momentet e fundit.
Identifikimi i kakudës (Conium maculatum) është i vështirë, pasi që shumë bimë të tjera në familjen Apiaceae apo ''Umbelliferae'', (familja e selinos, karotës, majdanozit me rreth 3700 specie) janë shumë të ngjashme. Helmimet në kohët moderne kamë ndodhur sepse njerëzit e kanë përzier këtë bimë me Anthriscus sylvestris (stërpuja e malit) apo me Daucus carota (karota e egër) të cilat janë të ngrënshme.
Conium maculatum është bimë shumë helmuese dyvjeçare me origjinë nga Evropa dhe Afrika Veriore.
Omeghein (latin.: Conium maculatum) om kaks'vozne heinäsine kazmuz. Mülütadas Sel'derejižed-sugukundha. Om Conium-heimon tipine erik.
Kazmusen eziauguine areal om Evrop i Pohjoižafrik. Om levitadud kaikil kontinentil, voib eläda venon vönen äjiš arvoimižiš. Amerikan, Avstralijan i Päivlaskmaižen Azijan introduciruidud erik.
Omeghein kazvab mecanröunoiš, luhtoidme, pustolaniš, okaidud maižanduzmaiš, mouckiven, vanoiden i teiden pautkil.
Omegjur' om värtmudenvuitte, vauktan polhe. Lehtesed jurenno šingotadas ezmäižel vodel, but'k-seikh 60..180 sm kortte kazvab kahtendel vodel.
Änikoičeb kezakus-heinkus, äikerdoičese äiluguižil semnil.
Omegheinän kaik palad oma morijad. Travijad alkaloidad kadodas Šotlandijan i Armenijan kazmusiš. Kävutihe oficialižeks morimeks Amuižes Grekanmas surmičemha suttüd ristituid. Näl'ghine živat traviše heinän penes lugumäraspäi (2..3 kilogrammaspäi hebod, 4..5 kg järed sar'vikaz kabjživatišt, 50..70 grammad sorzad), eläbzdoittas maidol.
Ottas kävutamižhe semnid da lehtesid zell'kazmuseks-ki, eile toist kävutandad travijoid ičendoid tagut (dubindsubstancii, medenkandai).
Omeghein (latin.: Conium maculatum) om kaks'vozne heinäsine kazmuz. Mülütadas Sel'derejižed-sugukundha. Om Conium-heimon tipine erik.
Zangpoya, bodiyoni rumi (Conium maculatium L.) — qoqidoshlar oilasiga mansub ikki yillik oʻsimlik. Poyasi 1 — 2 m, pastki qismida qizil xollari bor. Barglari ketmaket joylashgan, patsimon qirqilgan. Gullari oq, mayda, murakkab soyabonga toʻplangan. Shim. yarim sharda tarqalgan. Oʻrta Osiyoning butazorlarida va daryo qirgʻoqlarida, jan.da koʻproq togʻlarda uchraydi. 3. zaharli oʻsimlik, tarkibida koniin alkaloidi bor.[1]
Zangpoya, bodiyoni rumi (Conium maculatium L.) — qoqidoshlar oilasiga mansub ikki yillik oʻsimlik. Poyasi 1 — 2 m, pastki qismida qizil xollari bor. Barglari ketmaket joylashgan, patsimon qirqilgan. Gullari oq, mayda, murakkab soyabonga toʻplangan. Shim. yarim sharda tarqalgan. Oʻrta Osiyoning butazorlarida va daryo qirgʻoqlarida, jan.da koʻproq togʻlarda uchraydi. 3. zaharli oʻsimlik, tarkibida koniin alkaloidi bor.
Сасык балтыркан (лат. Conium maculatum, L. 1753) – өсүмдүктүн чатырдуулар тукумундагы түру. Эки жылдык, бийикт. 200 смге жеткен, сабагы бутактуу, төмөн жагы кызгылт тактуу чөп. Жалбырактарынын уз. 30-60 см, үч ирет тилкелүү. Гүлү майда, ак, эки ирээттүү чатырча топ гүлдү түзөт. Мөмөсү жазы жумуртка сымал самсаалак кутуча. Токойдун ачык жеринде, бийик өскөн шалбаада, кыштоо мал сарайлардын тегерегинде, огороддо, айрым учурда таштандынын тегерегинде өсөт. Европа жана Азияда кеңири таралган. Уу өсүмдүк, мал ууланып өлөт; уламышка караганда философ Сократты ушул чөп менен ууландырып өлтүрүшкөн. Мөмөсүндө уу алколоид өтө көп. Жайытта отоо чөп катары булгайт. Силостун сапатын төмөндөтөт.
Тешксэв гуеньпочко[1] (лат. Conīum maculātum, руз. Болиголо́в пятни́стый) — кавтоиень тикшень касовкс Гуеньпочконь буень (Conium) Амбрелань семиястонть (Apiaceae).
Касы вирень кошкэва, луганарга, поронь пандопрява, кода пакся тикше видезь паксясо ды умарьпиресэ, кудовакска, кинь ды пирень перькава, чукшпрява, латкова, чугункань киванть.
Касы Пелевеёнкс Африкава: Алжирга, Мароккова, Тунисга ды Эфиопиява; весэ Европань масторга; Азиява Турциято Китаень видс.
Россиясо европань пельксэ, Кавказсо, Чивалгомань Сибирьсэ.
Ундоксось штеренькондямо, ашназа. Нетьксэсь 60—180 см сэрьсэ. Васенце иенть тееви ундонть вакссо лопань пурнавкс, ансяк омбоцеиенть касы нетьксэсь.
Тешксэв гуеньпочконть цецянь пурнавксось
Тешксэв гуеньпочконть видьмэнзэ
Тешксэв гуеньпочко (лат. Conīum maculātum, руз. Болиголо́в пятни́стый) — кавтоиень тикшень касовкс Гуеньпочконь буень (Conium) Амбрелань семиястонть (Apiaceae).
Касы вирень кошкэва, луганарга, поронь пандопрява, кода пакся тикше видезь паксясо ды умарьпиресэ, кудовакска, кинь ды пирень перькава, чукшпрява, латкова, чугункань киванть.
Касы Пелевеёнкс Африкава: Алжирга, Мароккова, Тунисга ды Эфиопиява; весэ Европань масторга; Азиява Турциято Китаень видс.
Россиясо европань пельксэ, Кавказсо, Чивалгомань Сибирьсэ.
Ундоксось штеренькондямо, ашназа. Нетьксэсь 60—180 см сэрьсэ. Васенце иенть тееви ундонть вакссо лопань пурнавкс, ансяк омбоцеиенть касы нетьксэсь.
Conium maculatum, colloquially known as hemlock, poison hemlock or wild hemlock, is a highly poisonous biennial herbaceous flowering plant in the carrot family Apiaceae, native to Europe and North Africa. A hardy plant capable of living in a variety of environments, hemlock is widely naturalized in locations outside its native range, such as parts of Australia, West Asia, and North and South America, to which it has been introduced. It is capable of spreading and thereby becoming an invasive weed.
All parts of the plant are toxic, especially the seeds and roots, and especially when ingested. Under the right conditions the plant grows quite rapidly during the growing season and can reach heights of 2.4 metres (8 feet), with a long penetrating root. The plant has a distinctive odour usually considered unpleasant that carries with the wind. The hollow stems are usually spotted with a dark maroon colour before the plant dies and becomes dry and brown after completing its biennial lifecycle. The hollow stems of this toxic plant are deadly for up to 3 years after the plant has died.
Conium maculatum is a herbaceous biennial flowering plant that grows to 1.5–2.5 metres (5–8 feet) tall, exceptionally 3.6 m (12 ft).[2] It has a smooth, green, hollow stem, usually spotted or streaked with red or purple on the top and lower half of the stem. All parts of the plant are hairless (glabrous); the leaves are two- to four-pinnate, finely divided and lacy, overall triangular in shape, up to 50 centimetres (20 inches) long and 40 cm (16 in) broad.[3] Hemlock's flower is small and white; they are loosely clustered and each flower has five petals.[4]
A biennial plant, hemlock produces leaves at its base the first year but no flowers. In its second year it produces white flowers in umbrella-shaped clusters.[5]
Specimen in Chino, California
Hemlock can be confused with the wild carrot plant (Daucus carota, sometimes incorrectly called Queen Anne's lace). The wild carrot plant has a hairy stem without purple markings, grows less than 1 m (3+1⁄2 ft) tall, and does not have clustered flowers.[6] One can distinguish the two from each other by hemlock's smooth texture, mid-green, quite vivid, colour and typical height of large clumps being least 1.5 m (5 ft), twice the maximum of wild carrot. Carrots have hairy stems that lack the purple blotches.[7][8]
The species can also be confused with harmless cow parsley (Anthriscus sylvestris also sometimes called Queen Anne's lace).
The plant should not be visually confused with the North American-native Tsuga, a coniferous tree sometimes called the hemlock, hemlock fir or hemlock spruce, from a slight similarity in the leaf smell. The ambiguous shorthand of 'hemlock' for this tree is more common in the US dialect than the plant it is actually named after. Similarly, the plant should not be confused with Cicuta (commonly known as water hemlock).
The genus name "Conium" refers to koneios, the Greek word for 'spin' or 'whirl', alluding to the dizzying effects of the plant's poison after ingestion. In the vernacular, "hemlock" most commonly refers to the species C. maculatum. Conium comes from the Ancient Greek κώνειον – kṓneion: "hemlock". This may be related to konas (meaning to whirl), in reference to vertigo, one of the symptoms of ingesting the plant.[9]
C. maculatum, also known as poison hemlock, was the first species within the genus to be described. It was identified by Carl Linnaeus in his 1753 publication, Species Plantarum. Maculatum means 'spotted', in reference to the purple blotches characteristic of the stalks of the species.[10]
Vernacular names in the English language are poison hemlock, poison parsley, spotted corobane (rarer forms), carrot fern (Australian Eng.), devil's bread or devil's porridge (Irish Eng.)[11]
The hemlock plant is native to Europe and the Mediterranean region.[12]
It exists in some woodland (and elsewhere) in most British Isles counties;[13] in Ulster these are particularly County Down, County Antrim and County Londonderry.[14]
It has become naturalised in Asia, North America, Australia and New Zealand.[15][16][11] It is sometimes encountered around rivers in southeast Australia and Tasmania. Infestations and human contact with the plant are sometimes newsworthy events in the U.S. due to its extreme toxicity.[17][18]
The plant is often found in poorly drained soil, particularly near streams, ditches, and other watery surfaces. It also appears on roadsides, edges of cultivated fields, and waste areas.[15] Conium maculatum grows in quite damp soil,[19] but also on drier rough grassland, roadsides and disturbed ground. It is used as a food plant by the larvae of some lepidoptera, including silver-ground carpet moths and particularly the poison hemlock moth (Agonopterix alstroemeriana). The latter has been widely used as a biological control agent for the plant.[20] Hemlock grows in the spring, when much undergrowth is not in flower and may not be in leaf. All parts of the plant are poisonous.
Hemlock contains coniine and some similar poisonous alkaloids, and is poisonous to all mammals (and many other organisms) that eat it. Intoxication has been reported in cattle, pigs, sheep, goats, donkeys, rabbits, and horses. Ingesting more than 150–300 milligrams of coniine, approximately equivalent to six to eight hemlock leaves, can be fatal for adult humans.[21] The seeds and roots are also toxic, more so than the leaves.[22] While hemlock toxicity primarily results from consumption, poisoning can also result from inhalation, and from skin contact.[6] Farmers also need to be careful that the hay fed to animals does not contain hemlock. Hemlock is most poisonous in the spring when the concentration of γ-coniceine (the precursor to other toxins) is at its peak.[23][24]
C. maculatum is known for being extremely poisonous. Its tissues contain a number of different alkaloids. In flower buds, the major alkaloid found is γ-coniceine. This molecule is transformed into coniine later during the fruit development.[26] The alkaloids are volatile; as such, researchers assume that these alkaloids play an important role in attracting pollinators such as butterflies and bees.[27]
Conium contains the piperidine alkaloids coniine, N-methylconiine, conhydrine, pseudoconhydrine and gamma-coniceine (or g-coniceïne), which is the precursor of the other hemlock alkaloids.[15][28][29][30]
Coniine has a chemical structure and pharmacological properties similar to that of nicotine.[15][31] Coniine acts directly on the central nervous system through inhibitory action on nicotinic acetylcholine receptors. In high enough concentrations, coniine can be dangerous to humans and livestock.[29] With its high potency, the ingestion of seemingly small doses can easily result in respiratory collapse and death.[32]
The alkaloid content found in C. maculatum also affects the thermoregulatory centre by a phenomenon called peripheral vasoconstriction, resulting in hypothermia in calves.[33] In addition, alkaloid was also found to stimulate the sympathetic ganglia and reduce the influence of the parasympathetic ganglia in rats and rabbits, causing an increased heart rate.[34]
Coniine also has significant toxic effects on the kidneys. The presence of rhabdomyolysis and acute tubular necrosis has been shown in patients who died from hemlock poisoning. A fraction of these patients were also found to have acute kidney injury.[35] Coniine is toxic for the kidneys because it leads to the constriction of the urinary bladder sphincter and eventually the accumulation of urine.[36]
A short time after ingestion, the alkaloids produce potentially fatal neuromuscular dysfunction due to failure of the respiratory muscles. Acute toxicity, if not lethal, may resolve in spontaneous recovery, provided further exposure is avoided. Death can be prevented by artificial ventilation until the effects have worn off 48–72 hours later.[15] For an adult, the ingestion of more than 100 mg (0.1 gram) of coniine (about six to eight fresh leaves, or a smaller dose of the seeds or root) may be fatal. Narcotic-like effects can be observed as soon as 30 minutes after ingestion of green leaf matter of the plant, with victims falling asleep and unconsciousness gradually deepening until death a few hours later.[37]
The onset of symptoms is similar to that caused by curare, with an ascending muscular paralysis leading to paralysis of the respiratory muscles, causing death from oxygen deprivation.[38]
It has been observed that poisoned animals return to feed on the plant after initial poisoning. Chronic toxicity affects only pregnant animals when they are poisoned at low levels by C. maculatum during the fetus' organ-formation period; in such cases the offspring is born with malformations, mainly palatoschisis and multiple congenital contractures (arthrogryposis). The damage to the fetus due to chronic toxicity is irreversible. Though arthrogryposis may be surgically corrected in some cases, most of the malformed animals die. Such losses may be underestimated, at least in some regions, because of the difficulty in associating malformations with the much earlier maternal poisoning.
Since no specific antidote is available, prevention is the only way to deal with the production losses caused by the plant. Control with herbicides and grazing with less-susceptible animals (such as sheep) have been suggested. It is a common myth that C. maculatum alkaloids can enter the human food chain via milk and fowl, and scientific studies have disproven these claims.[39]
In ancient Greece, hemlock was used to poison condemned prisoners. Conium maculatum is the plant that killed Theramenes, Socrates, Polemarchus, and Phocion.[40] Socrates, the most famous victim of hemlock poisoning, was accused of impiety and corrupting the minds of the young men of Athens in 399 BC, and his trial gave down his death sentence. He decided to take a potent infusion of hemlock.
Conium maculatum, colloquially known as hemlock, poison hemlock or wild hemlock, is a highly poisonous biennial herbaceous flowering plant in the carrot family Apiaceae, native to Europe and North Africa. A hardy plant capable of living in a variety of environments, hemlock is widely naturalized in locations outside its native range, such as parts of Australia, West Asia, and North and South America, to which it has been introduced. It is capable of spreading and thereby becoming an invasive weed.
All parts of the plant are toxic, especially the seeds and roots, and especially when ingested. Under the right conditions the plant grows quite rapidly during the growing season and can reach heights of 2.4 metres (8 feet), with a long penetrating root. The plant has a distinctive odour usually considered unpleasant that carries with the wind. The hollow stems are usually spotted with a dark maroon colour before the plant dies and becomes dry and brown after completing its biennial lifecycle. The hollow stems of this toxic plant are deadly for up to 3 years after the plant has died.
La makula konio aŭ granda cikuto (Conium maculatum) estas planto el la familio de la Apiacoj (Apiaceae). La planto similas al cerefolio. Ĉiuj partoj de la planto estas venenaj. La tigo estas senhara kaj je la piedo ruĝbrune makulita. Dum kontuzo la planto donas "musecan" odoron. Ĝi troviĝas laŭlonge de digoj, vojoj kaj herbejoj.
La planto enhavas la nervo-venenon koniino kaj jam eta kvanto da ĝi povas esti mortiga.
Conium maculatum, llamada comúnmente cicuta, es una especie herbácea bienal de la familia de las apiáceas. Es típica de terrenos baldíos, escombreras y bordes de caminos.
Conium maculatum es una planta herbácea bienal que puede alcanzar un tamaño de 1,5-2,5 m de altura. Posee un tallo hueco y estriado, manchado de color purpúreo en la base y muy ramoso en la parte superior; las hojas son tripinnadas, blandas, fétidas, verdinegras, triangulares y divididas en foliolos ovados o lanceolados. Las hojas inferiores son pecioladas y más grandes que las superiores, llegando a medir 60 cm de longitud. Las flores son pequeñas, de color blanco y surgen en umbelas de unos 10 a 15 cm de diámetro. El fruto es un pequeño aquenio redondo u ovalado, de color verde claro. Las semillas son pequeñas de color negruzco. La planta entera desprende un olor nauseabundo al romperla o restregarla.[1]
Es originaria de Europa y el Norte de África, en ambientes nitrófilos más bien húmedos y frescos, como las orillas de los ríos y zonas sin cultivar.[2][3] Se ha introducido y naturalizado en muchas otras áreas, incluyendo Asia, América del Norte, América del Sur, Australia y Nueva Zelanda.[4][5][6][7][8] Se encuentra a menudo en suelos mal drenados, particularmente cerca de los arroyos, zanjas, y otras superficies de agua. También aparece en bordes de caminos, bordes de campos de cultivo y áreas de desecho.[4] Se considera una especie invasora en 12 estados de Estados Unidos.[9]
La planta contiene alcaloides derivados de la piperidina: coniína o cicutina, metilcicutina, conhidrina, pseudoconhidrina.[10][11][4]
El alcaloide piperidínico más abundante es la coniína y el más tóxico es la γ-coniceína predominante en los órganos vegetativos, sin embargo debido a esa abundancia, la coniína es la más influyente en la toxicidad de la planta. Además contiene otros alcaloides análogos como la N-metilconiína, conhidrina, etc.[12]
La coniína tiene una estructura química y las propiedades farmacológicas similares a la nicotina,[4][13] y altera el funcionamiento del sistema nervioso central a través de la acción sobre los receptores nicotínicos de la acetilcolina. En concentraciones suficientemente altas, la coniina es peligrosa para los seres humanos y el ganado.[11] Debido a su alta potencia, la ingestión de dosis aparentemente pequeñas pueden fácilmente terminar en colapso respiratorio y muerte.[14] La coniina causa la muerte mediante el bloqueo de la unión neuromuscular de manera similar al curare; esto da lugar a una parálisis muscular ascendente con parálisis eventual de los músculos respiratorios que se traduce en la muerte por falta de oxígeno al corazón y al cerebro. La muerte puede ser prevenida por ventilación artificial hasta que los efectos han desaparecido 48-72 horas después.[4] Para un adulto, la ingestión de más de 100 mg (0,1 gramos) de coniina (alrededor de seis a ocho hojas frescas, o una más pequeña dosis de las semillas o raíces) puede ser fatal.[15]
Contrariamente a los «verdaderos» alcaloides, los alcaloides piperidínicos de la cicuta mayor no derivan directamente de los aminoácidos. Su común precursor es un tetraacetato: la transaminación de la alanina y del 5-cetooctanal que conduce a la γ-coniceína y a los otros alcaloides.
El contenido de los alcaloides totales es muy variable dependiendo del órgano: los frutos son más ricos, hasta un 1 % que las hojas depende también de la estación y del origen geográfico. Hay además variaciones en función de los cambios climáticos y del nictémero. La planta seca pierde poco a poco sus alcaloides (volátiles) pero un heno recién preparado contiene aún más de 1900 ppm de alcaloides. La proporción de los diferentes alcaloides es también muy variable. Salvo excepciones la γ-coniceína es mayoritaria en las partes vegetativas mientras que en la coniína predomina en los frutos maduros.[16]
Toda la planta contiene alcaloides piperidínicos, entre los que se destacan glucósidos flavónicos y cumarínicos y un aceite esencial, además de la coniceina y la coniína (también llamada conina, conicina o cicutina), una neurotoxina que inhibe el funcionamiento del sistema nervioso central produciendo el llamado «cicutismo».
Su ingestión puede suponer un riesgo para la salud.[17] El efecto de esta toxina es semejante al curare. La concentración de la misma varía según la etapa de maduración y las condiciones climáticas, encontrándose principalmente en los frutos verdes (0,73-0,98 %), seguidos de los frutos maduros (0,50 %) y hallándose en menor proporción en las flores (0,09-0,24 %).
Si bien los alcaloides se encuentran en toda la planta, la mayor concentración se produce en los frutos.[12] Algunos gramos de frutos verdes serían suficientes para provocar la muerte de un humano.
Los rumiantes, el caballo, el burro y los pájaros son poco sensibles, pero es un veneno violento para los conejos y los carnívoros. En el humano, su ingestión provoca durante la hora siguiente trastornos digestivos (especialmente cuando se utiliza la raíz), vértigos y cefaleas, parestesias, descenso de la temperatura corporal, reducción de la fuerza muscular, y finalmente una parálisis ascendente. La muerte puede sobrevenir debido a que las convulsiones y la destrucción muscular produzcan una insuficiencia renal, o debido a las alteraciones que produce en la respiración (acelerándola al principio y deprimiéndola luego), que llevarían a una muerte por asfixia.
Generalmente las intoxicaciones se producen por confusión con otras umbelíferas comestibles (zanahoria, perejil, anís) o por el consumo de animales que se hayan alimentado de dicha planta.[18]
La toxicidad de la cicuta para el ser humano se conoce desde épocas remotas. Ya en Atenas en el año 399 a. C., se relata que Sócrates fue encarcelado y pocas semanas después obligado a beber una copa de cicuta.
Generalmente, el examen morfológico es concluyente: manchas violáceas en tallo acanalado, y olor (cuando esta ajada, la planta desprende un olor desagradable que además es perceptible en la orina y el líquido de la rumia de los animales intoxicados). Cuando se dispone del fruto se examina los dos mericarpos, cada uno con cinco costillas primarias salientes. Se nota la ausencia de vitas y de albumen externo. El endocarpo está rodeado de una hilera de células esclerificadas en forma de herradura. La investigación y la cantidad de alcaloides se pueden hacer por procedimientos clásicos pero teniendo muy en cuenta la volatilidad de estas piperidinas simples (la coniíina es extraíble por corriente de vapor). Para determinar estas moléculas en plantas o en los medios biológicos se emplea generalmente la cromatografía en fase gaseosa y con espectrofotometría de masas.[16] El consumo de 6-8 g de hojas puede provocar el fallecimiento de un adulto en pocas horas.[19]
La sintomatología se puede establecer a partir de las descripciones de los tratados clásicos de toxicología. Los primeros síntomas aparecen rápidamente: en salivación, náuseas, vómitos, irritación faríngea, dolores intestinales. El intoxicado tiene sed, traga y habla con dificultad y tiene dilatadas las pupilas. Los miembros inferiores se debilitan, a ello hay que añadir la falla renal y comienza una parálisis muscular progresiva afectando en el último lugar a los músculos respiratorios y muere asfixiado. La consciencia no se altera en ningún momento aunque se notan trastornos de visión y de audición. Pueden presentarse temblores convulsivos y movimientos desordenados de los miembros. Sean las que sean las pequeñas diferencias relatadas por los distintos autores esta sintomatología difiere sensiblemente de la que precedió a la muerte de Sócrates, únicamente parálisis ascendente que le condujo a una muerte tranquila y digna. Algunos emiten la hipótesis para explicar estas divergencias de que la copa presentada al filósofo tenía una mezcla de cicuta y opio y este último atenuó parte de los efectos de la coniína.
Las observaciones más recientes indican como dominante un componente «letárgico» en la sintomatología. En el primer caso, en un niño de 4 años que había consumido hojas que contenían 0.85 mg/g de γ-coniceína se registró un adormecimiento rápido, 30 minutos. Dos horas más tarde el niño vomitó en la cama continuando dormido. La estimulación de sus miembros inferiores solamente provocó una respuesta muy pequeña; tras una descontaminación digestiva, la sensibilidad nociceptiva siguió disminuyendo durante 90 minutos, tras lo que el niño se recuperó progresivamente. En ese mismo año una segunda observación relata el «adormecimiento» de un niño de tres años y su muerte dos horas y cuarenta minutos después de la ingestión en la autopsia, su estómago contenía 142 g de material vegetal. Otro estudio realizado en el centro toxicológico de Angers, ha registrado un principio de intoxicación causado por la ingestión de una cucharadita de café de frutos verdes de la cicuta mayor. El paciente un psicópata presentó molestias visuales, ataxia de las extremidades, dificultad de marcha y debilidad muscular en las manos. Fue sometido a ventilación respiratoria y extubado a las 48 horas.[16]
No hay antídotos específicos frente a la coniína. Se procede al vaciado gástrico con administración posterior de carbón activado. Si se producen convulsiones se administrará alguna benzodiazepina. Es recomendable la diuresis forzada y se monitorizará la función renal. También suele ser necesaria la ventilación asistida y la oxigenoterapia. El pronóstico es muy grave si el paciente no es atendido rápidamente. Si supera la fase crítica, la mejoría es rápida y total aunque persiste la miastenia durante algunas semanas.[19]
Se han usado los frutos y también las hojas en forma de cataplasma de planta fresca o aceite de cicuta por sus propiedades como antiespasmódico, galactófugo, analgésico, anestésico local y por su acción sobre las terminaciones nerviosas sensitivas como sedante para calmar dolores persistentes.
Su efecto narcótico es similar a la belladona y persiste por más de 40 horas. Por vía externa se ha utilizado en linimentos para la ciática, neuralgia del trigémino y dolores reumáticos.[1]
Se usó en el tratamiento de las neuralgias rebeldes y dolores cancerosos terminales. Antiguamente también se empleó en el tétanos, la rabia, la tisis y afecciones venéreas. Su potencial tóxico hace desaconsejable el uso fitoterapéutico de esta planta y está especialmente contraindicado en el embarazo, durante la lactancia y en niños.[19]
La cicuta es un veneno muy potente que no debe usarse jamás por vía interna, ya que unas gotas de su jugo puede ser mortal para una persona.[1]
La inducción al suicidio mediante la cicuta era un método común en la antigüedad. Varios autores, Andocides, Diódorus y Lisias, la mencionan en sus obras; escasos nombres de las víctimas del veneno se han registrado aunque sabemos que centenares de ciudadanos fueron ejecutados de este modo durante el breve régimen de los Treinta Tiranos y durante el gobierno que lo derrocó.
La cicuta tuvo otros usos. Fue empleada como solución final en épocas de hambruna y es así que Estrabón (63 a. C.-21 d. C., citado en Diógenes Laercio) refiere que en la isla de Ceos o Zea (pertenecientes a las Cícladas) los hombres mayores de 60 años eran obligados a tomarla (por el bien común) en un sacrificio tendente a que los alimentos fuesen suficientes para el resto de la población.
En el siglo pasado fue empleada como antiespasmódica y sedante nervioso y por esto se aconsejaba su uso como antídoto para la estricnina. Aún ahora se usa en la medicina herbolaria aunque sólo adquirible «con receta médica o por prescripción médica o como veneno».[20]
La intoxicación por cicuta fue usada por los griegos para quitar la vida a los condenados a pena de muerte, y también era repartida libremente por el estado griego al pueblo para abastecer a la gente que quería morir por medios eutanásicos. En ese entonces, la eutanasia era muy común en la antigua Grecia. El caso más célebre es el de la muerte de Sócrates, debido a la ingestión de una solución sobre la base de la cicuta en el año 399 a. C. En el diálogo Fedón, menciona Platón, algunos detalles sobre la cicuta. El personaje de Critón, comenta que el encargado de suministrarle el veneno a Sócrates le había prescrito que dialogase este lo menos posible, pues, en caso de acalorarse tendría que beber dos o hasta tres veces más.[21]
De la mayor parte de las especies animales se han descrito casos de intoxicaciones, a menudo graves: cerdos, vacas, caballos, ovejas, cabras, conejos, pavos, alces. Los animales intoxicados insalivan con abundancia. Después de una fase transitoria de excitación, se hacen apáticos y atóxicos, se dilata su pupila, orinan y defecan con frecuencia, tienen el pulso débil, las membranas se cianosan y la respiración es dificultosa. Tienen gran debilidad muscular: el animal se acuesta alterado y no se puede levantar, además muestra temblores y lagrimeo. La muerte, por parálisis respiratoria, no está precedida de convulsiones. La sensibilidad de las especies a la coniína es muy variable: aparecen graves síntomas con 3,3 mg/kg de alcaloides en las vacas y con 15,5 mg/kg en los asnos, mientras que en las ovejas 44 mg/kg no provocan más que una ligera intoxicación. En las aves como pollos, pavos y codornices, se ha observado también depresiones y parálisis flácida . En el caso de que las hembras coman cicuta, esta puede causar malformaciones congénitas, especialmente en el caso de los terneros y los lechones. Esta toxicidad en los fetos de la cicuta y de la coniína ha sido estudiada de forma experimental en las ovejas (en las que los efectos menores se anulan rápidamente), las cerdas y las vacas. Sin entrar en detalles se señala que esas malformaciones como consecuencia de la reducción de los movimientos fetales, no son inducidas más que cuando la ingestión repetida de la planta tiene lugar durante un determinado periodo de la gestación (de los 55 a 75 días en la vaca y de 43-53 días en la cerda). Las malformaciones observadas son sobre todo articulares como escoliosis, artrocriposis (que imposibilitan la posición en pie). La administración precoz a las cerdas (de 3 a 45 días) provoca en los lechones fisuras en el paladar. Por último es importante señalar que la teratogenia depende del contenido de alcaloides totales y de la composición con un importante papel de la γ-coniceína.[12][18][20][16][19][22]
Puede presentarse intoxicación accidental por su parecido con el apio, el perejil y otras plantas que sirven de alimento o condimento, a pesar de que existen diferencias entre estas plantas y la cicuta, como el tamaño, el olor distintamente desagradable (el perejil tiene un olor agradable característico) y las manchas del rojo en los vástagos, siempre ausentes en el perejil.
Conium maculatum fue descrita por Carlos Linneo y publicado en Species Plantarum 243. 1753.[23]
Número de cromosomas de Conium maculatum (Fam. Umbelliferae) y táxones infraespecíficos: 2n=22[24]
Conium: nombre genérico que proviene del griego κώνειον (kṓneion), significa «cono» y hace referencia a la forma cónica de sus frutos.[1]
maculatum, epíteto que proviene del adjetivo latino maculatus, a, um, «manchado, salpicado de manchas», a su vez de macula, «mancha». El nombre común «cicuta» proviene directamente del latín cicuta.[25]
|url=
(ayuda) Conium maculatum, llamada comúnmente cicuta, es una especie herbácea bienal de la familia de las apiáceas. Es típica de terrenos baldíos, escombreras y bordes de caminos.
Täpiline surmaputk (Conium maculatum) on sarikaliste sugukonda surmaputke perekonda kuuluv kaheaastane rohttaim.
Kasvab looduslikult Lõuna- ja Kesk-Euroopas, Aasias ja Põhja-Aafrikas, tulnukana Põhja-Ameerikas, Tšiilis ning Põhja-Euroopas. Eestis hajusalt. Kasvab enamasti prahipaikades, elamute ümbruses, teeservadel ja võsastikes. Looduslikes tingimustes sagedamini lamminiidul, metsaservades, mererannikul.
Taim kasvab 60–120 (harvem 180) cm kõrguseks. Õitseb Eestis juunist septembrini. Osakatis ja katis koosnevad 3–5(6) kolmnurksest lehekesest, mis on alusel sageli kokkukasvanud ja allapoole kaldu. Osakatis enam-vähem ühekülgne, osasarikast lühem. Viljad paljad, kerajad, lainetäkiliste roietega. Liitsarikad 12–20 kareda kiirega. Lehed kaheli- või kolmelisulgjad, üldkujult laikolmnurksed, hallikasrohelised, paljad, kuni 50 cm pikad. Vars paljas, harunev, vahel sinaka kirmega, alusel punakate laikudega. Õied valged. Taimel ebameeldiv lehk. Mürgine. [1][2]
Täpilise surmaputke kasutamisel on väga pikk ajalugu. Antiik-Kreekas hukati sellega kurjategijaid. Siiski on vaieldud selle üle, kas kreeklased kasutasid hukkamiseks surmaputke või mürkputke, sest surmaputke nimetati vanas kirjanduses samuti cicuta. Platoni kirjelduse järgi Sokratese surmast võib oletada, et oli tegu oli surmaputkeleotisega. Kui lugeda Simon Pauli kirjeldust aastast 1648, siis pole kahtlust, et taim, mida ta nimetab cicuta'ks, on tegelikult surmaputk.
Carl von Linné valis selle taime ladinakeelseks nimetuseks Conium (lähtudes kreekakeelsest sõnast konos, mis tähendab 'vurrkanni', sest kogemata söömine kutsub esile peapööritust; kone - "surmamine").[2]
Täpilist surmaputke on kasutatud meditsiinilistel eesmärkidel. Kuni 20. sajandini oli ta kasutuses valuvaigistina. Õiges koguses on surmaputkel valuvaigistav toime. Välispidisel kasutamisel on selle taime mahlal tuimestav mõju. [2] [3]
Varjulistes ja pimedates kohtades kasvavad taimed on mürgisemad. Surmaputk sisaldab mitmeid mürgiseid alkaloide, eelkõige koniini. Kõige rohkem sisaldavad koniini küpsemata viljad, kõige ohutum on juur (siiski mürgine). Osa mürke lagunevad kuivatamisel, kuid siiski pole taime tarvitamine ohutu.
Täpilise surmaputke juurt võib segamini ajada mädarõika, pastinaagi või peterselli juurtega. Ka on lehed üsna sarnased peterselli lehtedega. Surmaputk on ohtlik ka kariloomadele. Suurele kariloomale võib saada saatuslikuks paar kilogrammi surmaputke. [2] [3].
Mürgitusnähud on kõrvetustunne suus, nägemishäired ja nõrkus jalgades. Rasketes mürgistusnähtude korral tekib keelehalvatus, pupillide laienemine, peapööritus, oksendamine, kõhulahtisus, sügelemine ja külmatunne, seejärel tuimus ja halvatus alates labajalgadest kuni häälepaelteni. Surm saabub viie tunni pärast hingamislihaste täieliku halvatuse tagajärjel. Kiire abiandmisega ja kunstliku hingamise tegemisega on õnnestunud kannatanuid päästa, halvatus ja lihaste nõrkus püsivad aga kaua [2].
Täpiline surmaputk (Conium maculatum) on sarikaliste sugukonda surmaputke perekonda kuuluv kaheaastane rohttaim.
Astaperrexil handia (Conium maculatum) edo otzarribedar[1] Apiaceae familiako landare belarkara da. Bi urte irauten du bizirik. Oso landare kirastsua izaten da. Zurtoinean ura edo beste zenbait isurkari igarotzeko bideak eta ildoak ditu, eta 50 cm eta 2 m bitarteko garaiera du. Hosto handiak izaten ditu, zatikatuak eta kolore gorrixkakoak. Loreak zuriak, mordotan ateratzen zaizkio. Fruitu lehorrak. Europan eta Asian hazten da; zelaietan, bideetan eta ongarritutako tokietan ugari izaten da. Zikutina eta beste hainbat alkaloide ditu, oso pozoitsuak direnak.[2]
Kondairak dio Sokratesek bere infusioa hartu zuela heriotza zigorra jasan zuenean.
Astaperrexil handia (Conium maculatum) edo otzarribedar Apiaceae familiako landare belarkara da. Bi urte irauten du bizirik. Oso landare kirastsua izaten da. Zurtoinean ura edo beste zenbait isurkari igarotzeko bideak eta ildoak ditu, eta 50 cm eta 2 m bitarteko garaiera du. Hosto handiak izaten ditu, zatikatuak eta kolore gorrixkakoak. Loreak zuriak, mordotan ateratzen zaizkio. Fruitu lehorrak. Europan eta Asian hazten da; zelaietan, bideetan eta ongarritutako tokietan ugari izaten da. Zikutina eta beste hainbat alkaloide ditu, oso pozoitsuak direnak.
Kondairak dio Sokratesek bere infusioa hartu zuela heriotza zigorra jasan zuenean.
Myrkkykatko (Conium maculatum) on erittäin myrkyllinen noin 50–150 senttimetriä pitkä kaksivuotinen sarjakukkaiskasvi, jonka hedelmissä oleva hermomyrkky saa aikaan hengityslihasten lamaantumisen ja näin sydämen pysähtymisen. Kasvia tavataan puutarhoissa, pihoilla, tienvierillä, jouto- ja täytemailla. Myrkkykatkoa esiintyy myös Suomessa. Myrkkykatko muistuttaa osittain koiranputkea (Anthriscus sylvestris), mutta erottuu varresta, joka on sileä ja punatäplikäs sekä rehevä alapäästä. Myrkkykatkon tuntomerkkejä on myös sen kissanvirtsaa muistuttava haju. Se on ylhäällä uurteinen ja runsaasti haarainen.
Myrkkykatkoa kasvaa Keski- ja Etelä-Euroopassa Etelä-Suomesta etelään, sekä Pohjois-Afrikassa. Ihmisen mukana se on levinnyt myös Pohjois-Amerikkaan.[2]
Myrkkykatko sisältää ainakin seuraavia myrkyllisiä alkaloideja: koniinia (C8H17N, CAS-numero 458-88-8), gamma-koniseiinia (C8H15N, CAS-numero 1604-01-9) ja N-metyylikoniinia (C9H19N, CAS-numero 35305-13-6).[3]
Kreikkalainen filosofi Sokrates kuoli myrkkykatkosta tehtyyn juomaan.[3] Myrkkykatkosta uutettua juomaa käytettiin Antiikin Kreikassa muun muassa vankien myrkyttämiseen, esimerkiksi mainitun Sokrateen lisäksi Peloponnesolaissodan Ateenan laivaston Spartasta palanneet voittoisat komentajat.
Myrkkykatko (Conium maculatum) on erittäin myrkyllinen noin 50–150 senttimetriä pitkä kaksivuotinen sarjakukkaiskasvi, jonka hedelmissä oleva hermomyrkky saa aikaan hengityslihasten lamaantumisen ja näin sydämen pysähtymisen. Kasvia tavataan puutarhoissa, pihoilla, tienvierillä, jouto- ja täytemailla. Myrkkykatkoa esiintyy myös Suomessa. Myrkkykatko muistuttaa osittain koiranputkea (Anthriscus sylvestris), mutta erottuu varresta, joka on sileä ja punatäplikäs sekä rehevä alapäästä. Myrkkykatkon tuntomerkkejä on myös sen kissanvirtsaa muistuttava haju. Se on ylhäällä uurteinen ja runsaasti haarainen.
Myrkkykatkoa kasvaa Keski- ja Etelä-Euroopassa Etelä-Suomesta etelään, sekä Pohjois-Afrikassa. Ihmisen mukana se on levinnyt myös Pohjois-Amerikkaan.
Conium maculatum
La Ciguë maculée, Ciguë tachetée ou Grande Ciguë[1] (Conium maculatum L.) est une plante herbacée bisannuelle de la famille des Apiacées (Ombellifères). Très toxique, elle était à la base du poison officiel des Athéniens, pour les condamnés à mort[2]. La plus célèbre victime fut le philosophe Socrate.
Jadis, la ciguë Conium maculatum était considérée comme une plante magique associée à la magie noire.
Dans l'acte III de Macbeth, les sorcières préparent toutes sortes de philtres magiques : « … oreille d'un singe noir et de la ciguë arrachée un soir. Remplissez la chaudière et bouillez l'ensemble afin qu'opère ce mélange infernal, ce charme sans égal. »
Dans l'œuvre de Jean Giono, Regain, on apprend que l'enfant de zia Mameche est mort très jeune en mangeant de la ciguë. « On a su, parce qu'il en avait encore dans sa petite main, qu'il avait mangé de la ciguë. »
Socrate a été condamné à mort et a dû boire de la ciguë alors que Mithridate VI s'est immunisé en absorbant régulièrement des doses croissantes[3].
La ciguë est une plante herbacée ronde, à tiges dressées, pouvant atteindre 1 à 2,5 mètres de hauteur[2].
Les tiges entièrement glabres (sans poils), mais couvertes d'une pruine bleuâtre, détersile, cylindracées, creuses, cannelées, très rameuses, sont tachetées de rouge-pourpre notamment dans la partie inférieure. Elles se prolongent par une racine principale pivotante. La tige ne se développe que lors de la deuxième année de croissance à partir de la racine principale en forme de carotte grêle blanchâtre, donnant quatre rangées de racines secondaires.
Les feuilles sont alternes, molles, à limbe grossièrement triangulaire, très découpées (dont les folioles sont laciniées) et divisées (pennatiséquées trois à cinq fois). Également glauques, elles atteignent jusqu'à 50 cm de longueur sur 40 de large. Leur pétiole engainant est creux et tacheté[4].
Les fleurs, qui n'apparaissent généralement que la seconde année, sont petites, blanches, longuement pédonculées et groupées en ombelles, composées de 10 à 20 rayons d'ombellules d'inégale longueur (15-30 mm).
Les fruits sont des noix de 3 mm sur 2 mm, ovoïdes à sphériques, munis de dix côtes longitudinales saillantes.
La plante tout entière dégage une odeur désagréable, rappelant l'urine de souris ou de chat, surtout quand on la froisse[5].
Cette plante peut se confondre avec le cerfeuil des fous mais ce dernier a des feuilles velues et des pétales échancrés[4].
Ombelles et fruits mûrs - Muséum de Toulouse
Fruits mûrs - Muséum de Toulouse
Cette espèce est spontanée dans toutes les régions tempérées de l'Eurasie, en Afrique du Nord et dans le sous-continent indien, maintenant acclimatée en Amérique du Nord[6].
La plante pousse dans les endroits frais, les haies et les friches, au bord des chemins et des cours d'eau[2]. C'est une plante envahissante, que l'on retrouve quasiment dans tous les lieux.
La plante contient dans toutes ses parties, notamment les fruits, au moins cinq alcaloïdes violemment toxiques, avec principalement la conine (encore appelée coniine, conicine ou cicutine[2]). Les quatre autres alcaloïdes sont le méthyl-éthyl-coniine, la pseudoconhydrine, la conhydrine et la pipéridine.
La teneur en alcaloïdes de la grande ciguë varie en fonction de la zone de localisation et change sensiblement selon la maturité de la plante et les conditions climatiques :
La plante a des effets tératogènes chez le porc, le mouton et le bœuf[7],[8], où ses effets sont proches de ceux provoqués par l'ingestion de lupin, avec l'apparition de fentes palatines et de déformations du squelette[9]. Les oiseaux semblent y être réfractaires[réf. nécessaire]. Les doses létales varient selon les animaux, allant de 3,3 mg/kg de poids corporel chez la vache, 15,5 mg/kg chez la jument, et 44 mg/kg chez la brebis. Elle provoque contractures musculaires, mâchonnements, écume, grincements de dents, spasmes musculaires, coma et mort[10].
Toutes les parties aériennes de la plante fraîche peuvent être toxiques, mais la plante entièrement desséchée sur pied ou mêlée au foin a perdu quasiment toute sa toxicité[11]. De fait les intoxications sont très rares, car la plante exhale une odeur désagréable lorsqu’elle est froissée ou mastiquée.
La coniine est un perturbateur du système nerveux périphérique. Une dose de 0,2 g entraîne la mort d'un homme par paralysie respiratoire[12],. Quelques grammes de fruits verts seraient alors mortels.
Chez l'homme, l'ingestion de ciguë provoque dans l'heure qui suit des troubles digestifs, des vertiges et céphalées, puis des paresthésies, une diminution de la force musculaire, et enfin une paralysie ascendante. Des convulsions et des rhabdomyolyses ont été rapportées, suivies d'insuffisance rénale aiguë et d'une paralysie respiratoire pouvant entraîner la mort[10].
La toxicité de la ciguë, plante bisannuelle, est variable selon le cycle végétatif et son lieu de développement. Ainsi, selon la latitude où elle croît, elle fabrique des alcaloïdes neurotoxiques dès la première année ou lors de la seconde année de croissance[2].
Elles se produisent épisodiquement[13] à la suite d'une confusion de la plante et/ou de sa racine avec le panais, le céleri, le navet, le Cerfeuil des bois, la carotte et même avec la plantule avec le persil. Le risque de confusion avec le persil est faible en raison de la grande différence d'aspect, taille et odeur entre ces plantes. Le risque de confusion avec les autres plantes est nul si 3 critères sont tous vérifiés :
Autrement dit, si la plante est poilue, et si elle dépourvue de taches bordeaux, et si elle sent la carotte, le persil ou le cerfeuil, alors il ne s'agit pas de la Grande ciguë, et elle est comestible (sauf pour la racine dans le cas du Cerfeuil des bois, racine non comestible car contenant des molécules antimitotiques)[15] L'odeur de la plante n'a cependant pas découragé certains de consommer cette plante, par exemple en France en 2020 lors d'un stage de survie[16], ou en Ontario le 4 mai 1922, à L'Orignal où sept membres d'une famille sur neuf, périrent en quatre heures, après avoir mangé de la racine de ciguë bouillie. Seuls les deux plus jeunes enfants survécurent. Le Comité du Patrimoine de L'Orignal conserve le signet mortuaire commun pour les sept défunts, avec une photographie de chacun, ainsi que l'édition du 12 mai 1922 du Eastern Ontario Review Weekly de Vankleek Hill (Vol. XXIX, No 19) rapportant ce fait divers, incluant les rapports du médecin et du coroner, ainsi que les témoignages du médecin appelé sur les lieux et des voisins qui assistèrent à l'agonie des victimes ; La famille était celle de Charles Napoléon Langevin dit Lacroix et de Marie-Louise Charlebois[17].
On attribue à la ciguë des effets thérapeutiques, malheureusement indissociables d'un dosage précis. Elle serait sédative et analgésique ; les parties utilisées sont les feuilles et les graines[2].
Autrefois longtemps administrée par voie interne ou externe par de nombreux médecins, elle a été utilisée pour presque toutes les maladies, en phytothérapie comme en homéopathie[12].
Le philosophe grec Socrate, dénoncé par trois personnages en vue, fut condamné à mort par l'assemblée athénienne, l'Aréopage, par ingestion d'une solution à base de ciguë en 399 av. J.-C.[12]. On l’accusait de « corruption de la jeunesse » et de « négligence des dieux de la cité et pratique de nouveautés religieuses »[18]. Platon, malade, n'ayant pu assister aux derniers instants de son maître, a reconstitué la célèbre scène dans Phédon, d'après le récit de plusieurs disciples. Voici le passage décrivant les symptômes :
« Socrate se coucha sur le dos, comme l'homme le lui avait recommandé. Celui qui lui avait donné le poison, le tâtant de la main, examinait de temps à autre ses pieds et ses jambes ; ensuite, lui ayant fortement pincé le pied, il lui demanda s'il sentait quelque chose. Socrate répondit que non. Il lui pinça ensuite le bas des jambes et, portant les mains plus haut, il nous faisait voir ainsi que le corps se glaçait et se raidissait. En le touchant encore, il déclara que quand le froid aurait gagné le torse, Socrate s'en irait. Déjà la région du bas-ventre était à peu près refroidie lorsque, levant son voile, car il s'était voilé la tête, Socrate dit, et ce fut sa dernière parole : « Criton, nous devons un coq à Asclepios ; payez-le, ne l'oubliez pas. — Oui, ce sera fait, dit Criton, mais vois si tu as quelque autre chose à nous dire. » À cette question il ne répondit plus ; mais quelques instants après il eut un sursaut. L'homme le découvrit : il avait les yeux fixes. En voyant cela, Criton lui ferma la bouche et les yeux. »
Ce récit nous apprend aussi que la préparation était réalisée extemporanément, en quantité précise pour « une dose mortelle », et devait être bue jusqu'à la dernière goutte. Le condamné devait marcher après avoir bu afin de favoriser la diffusion rapide des toxines dans l'organisme[19]. Les spasmes, les yeux exorbités et le faciès tragique des intoxiqués par la ciguë ne correspondent pas à l'état d'inconscience et de sérénité de Socrate dans le récit. Pour cette raison, on a avancé l'hypothèse que la boisson létale des Grecs contenait d'autres poisons comme le datura (mais actuellement, l'hypothèse la plus probable est que les daturas sont originaires de la Mésoamérique et sont parvenues dans l'Ancien monde après la découverte de l'Amérique) pour en renforcer la toxicité, et de l'opium pour en diminuer la conscience et neutraliser les convulsions. Une autre hypothèse est que Platon fournit un récit adouci de sa fin pour des raisons politiques et pour lui donner une « mort noble »[20].
Conium maculatum
La Ciguë maculée, Ciguë tachetée ou Grande Ciguë (Conium maculatum L.) est une plante herbacée bisannuelle de la famille des Apiacées (Ombellifères). Très toxique, elle était à la base du poison officiel des Athéniens, pour les condamnés à mort. La plus célèbre victime fut le philosophe Socrate.
Planda débhliantúil a fhásann 2.5 m ar airde, dúchasach don Eoraip is réigiúin mheasartha na hÁise, ach a tugadh isteach in an-chuid tíortha eile. An gas cuasach eitreach le spotaí corcra, na duilleoga roinnte le teascáin ubhchruthacha fhiaclacha, na bláthanna bán gan seipil in umbail 2-5 cm ar leithead, an toradh ubhchruthach, an boladh bréan. Gach cuid nimhiúil mar go bhfuil an t-alcalóideach cuinín ann. Tá an nimh seo in úsáid leis na cianta, agus deirtear gurb í a tugadh do Shócraitéas.
A cicuta ou cegude[1], Conium maculatum, é unha especie botánica de planta con flor herbácea da familia das apiáceas. En Galiza tamén recibe os nomes vulgares de canafrecha, pirixel das bruxas, pirixel dos sapos[2] etc.
Atópase en toda Europa e América, en lugares húmidos e frescos, como as beiras dos ríos.
Esta planta pode acadar entre os 150-250 centímetros de altura. Posúe talo oco e estriado, manchado de cor purpúrea na base e con bastantes pólas na parte superior. Follas brandas, fétidas, verdinegras, triangulares e divididas en gallos elípticos, puntiagudos e dentados de ata 50 cm de longo e 40 cm de ancho. As flores son pequenas, de cor branca, e nacen en umbelas duns 10 a 15 cm de diámetro. A súa semente é pequena e de cor negruzca.
O seu zume é velenoso, pero tamén é usado como menciña. Caracterízase por despedir un desagradable cheiro a ouriña. Ten uns froitos ovalados de cor verde parda e aproximadamente 3 mm de diámetro.
A cegude é semellante ao pirixel ou ao fiúncho, dos que apenas se distingue máis que pola cor escura e o cheiro desagradable das súas follas.
Toda a planta contén alcaloides, entre os que destacan glicósidos flavónicos e cumarínicos e un aceite esencial, ademais da coniína, unha neurotoxina que inhibe o funcionamento do sistema nervioso central. A súa toxicidade afecta tanto ós humanos como a toda clase de gando. O veleno desta planta pódese equiparar a outros como o do estramonio ou o teixo.
A cegude foi usada polas súas propiedades antiespasmódicas e como sedante para calmar dores persistentes e intratables, como os producidos polo cancro e as neuralxias. Na antigüidade, os médicos árabes e gregos a utilizaban en diversas doenzas, como a artrite. Porén, non era sempre eficaz, xa que a diferenza entre unha dose terapéutica ou tóxica é moi pequena.
A sobredose produce sequidade na boca, dificultade ó tragar, dilatación das pupilas (midríase), náuseas, parálise muscular; paro respiratorio e asfixia, aínda que a vítima permanece lúcida ata o momento da súa morte.
Hoxe en día úsanse analxésicos máis potentes e seguros, malia que aínda se pode usar respectando as dosificacións.
A intoxicación por cegude foi usada polos gregos para quitar a vida ós condenados a pena de morte, como o caso do filósofo Sócrates.
A cicuta ou cegude, Conium maculatum, é unha especie botánica de planta con flor herbácea da familia das apiáceas. En Galiza tamén recibe os nomes vulgares de canafrecha, pirixel das bruxas, pirixel dos sapos etc.
Atópase en toda Europa e América, en lugares húmidos e frescos, como as beiras dos ríos.
Kukuta (pjegava velika kukuta, lat. Conium maculatum) je veoma otrovna štitarka koja se koristi u narodnoj medicini, no poznata je kao sredstvo za izvršenje smrtnih kazni u antičko doba.
Pjegava velika kukuta, guguta, boliglav, mišje zelje, smrdljivec, trbulja, vodena mrkva.[1]
Kukutino izvorno stanište jest Europa, zapadna Azija te Sjeverna Afrika. Najčešće raste na zapuštenim mjestima, na rubovima putova, uza živice i ograde, te u blizini ljudskih naselja.
U Platonovoj kvadrilogiji (Eutifron, Obrana Sokratova, Kriton te Fedon),[2] Sokrat je izvršio samoubojstvo ispijanjem kukute nakon što ga je atenski sud proglasio krivim za nepoštovanje bogova i kvarenje mladeži.[3]U Rusiji se biljka i danas koristi u narodnoj medicini,a patentirano je i nekoliko službenih preparata na bazi kukute.[4]
Kukuta (pjegava velika kukuta, lat. Conium maculatum) je veoma otrovna štitarka koja se koristi u narodnoj medicini, no poznata je kao sredstvo za izvršenje smrtnih kazni u antičko doba.
La cicuta maggiore (Conium maculatum L., 1753) è una pianta erbacea della famiglia Apiaceae; originaria dell'Europa, è a ciclo biennale e può crescere fino a 1.800 m di altitudine.
Comunemente nota come cicuta, nella storia della Grecia antica è ricordata per aver cagionato la morte per avvelenamento del filosofo Socrate, il quale, accettando lʼingiusta condanna a morte, l'assunse in forma di infuso. Comunque, sulla base dei sintomi descritti da Platone nel Fedone, non solo paralisi e asfissia con arresto cardiaco causati dal Conium, ma altri precedenti come delirio, anestesia e sedazione, è probabile che Socrate avesse bevuto una dose altissima di cicuta, o una mistura di veleni composta di cicuta e molto oppio, e forse datura, addolcita con miele e vino.[1][2][3]
La cicuta è stata ripetutamente usata nella storia come veleno o, in bassissime dosi, per la preparazione di farmaci analgesici e di quelli antispastici, oggi non più in uso.
Conium maculatum è una pianta erbacea con radice carnosa di colore bianco. Presenta un odore sgradevole e nauseabondo, simile all'urina di gatto o di topo, soprattutto quando viene spezzata. Cresce spontanea nelle campagne italiane, dove preferisce i luoghi ben freschi ai bordi delle siepi, nei pressi dei rigagnoli; ai bordi delle strade spesso se ne trovano piccole piantine.
Il fusto, che può raggiungere 1-2 metri di altezza, è cavo, glabro, tipicamente arrossato verso il basso e presenta per tutta la lunghezza delle macchie rosso-vino.
Le foglie possono raggiungere i 50 cm di lunghezza e 40 di larghezza, assumono una forma grosso modo triangolare e sono suddivise al loro interno in un gran numero di foglioline a bordi dentati (foglia composta pennatosetta).
I fiori appaiono generalmente al secondo anno di vita e sono portati in infiorescenze a ombrella di colore bianco. La pianta fiorisce tra aprile e agosto.
Il Conium, così come altre cicute, può essere pericolosamente confuso con piante non velenose, come il prezzemolo selvatico, da cui il nome falso prezzemolo, e il cerfoglio.
Tutta la pianta è notevolmente velenosa e può portare alla morte. Ciò è dovuto alla presenza di almeno cinque diversi alcaloidi: la coniina, la conidrina, la pseudoconidrina, la metilconicina e la coniceina. La coniina, una neurotossina, è l'alcaloide più attivo e agisce a livello delle sinapsi neuromuscolari.
La concentrazione dei principi attivi tossici varia in funzione della parte della pianta, in particolare:
Si ritiene che la dose mortale per un essere umano sia di qualche grammo di frutti verdi. Nell'uomo l'ingestione della cicuta provoca problemi digestivi, paralisi discendente, cefalee e in seguito parestesia, diminuzione della forza muscolare e infine una paralisi ascendente letale.
La pianta è tossica sia per il bestiame sia per l'uomo e per questo motivo viene ignorata dagli erbivori. La dose letale per un cavallo è di circa due chilogrammi di foglie, mentre poco più di mezzo chilogrammo è sufficiente per una vacca. La dose letale per una pecora si aggira intorno ai 200 grammi. Invece i volatili ne sono in genere immuni. Il veleno agisce anche indirettamente, cioè porta ad avvelenamento anche in seguito a ingestione di un animale che se ne era cibato in precedenza.
Con il nome comune di cicuta vengono comunemente indicate anche altre due specie, ciascuna appartenenti a generi differenti:
Cicuta è inoltre un genere che comprende oltre a Cicuta virosa, altre quattro specie:
La cicuta maggiore (Conium maculatum L., 1753) è una pianta erbacea della famiglia Apiaceae; originaria dell'Europa, è a ciclo biennale e può crescere fino a 1.800 m di altitudine.
Comunemente nota come cicuta, nella storia della Grecia antica è ricordata per aver cagionato la morte per avvelenamento del filosofo Socrate, il quale, accettando lʼingiusta condanna a morte, l'assunse in forma di infuso. Comunque, sulla base dei sintomi descritti da Platone nel Fedone, non solo paralisi e asfissia con arresto cardiaco causati dal Conium, ma altri precedenti come delirio, anestesia e sedazione, è probabile che Socrate avesse bevuto una dose altissima di cicuta, o una mistura di veleni composta di cicuta e molto oppio, e forse datura, addolcita con miele e vino.
La cicuta è stata ripetutamente usata nella storia come veleno o, in bassissime dosi, per la preparazione di farmaci analgesici e di quelli antispastici, oggi non più in uso.
Dėmėtoji mauda (Conium maculatum) – daugiametis žolinis augalas, priklausantis salierinių (Apiaceae) šeimos maudų (Conium) genčiai.
Dvimetis arba vienmetis augalas, skleidžiantis nemalonų pelių kvapą, kuris neišnyksta net augalą išdžiovinus. Balti žiedai sudėtiniuose skėčiuose, juose 10−15 skėtukų. Skraistės ir skraistelių lapeliai lancetiški, žemyn nulinkę. Skraistelės vienašonės, jos iš 3−6 lapelių. Taurelės danteliai 5, vainiklapiai 5, kuokeliai 5. Vaisiai skeltiniai, kiaušiniški, rusvi ar rusvai pilki, jų briaunelės iškilios, banguotos ir karbuotos. Stiebas iki 2 m aukščio, status, tuščiaviduris, plikas, šakotas, melsvai žalias, žemiau vidurio išmargintas violetiškai raudonomis dėmėmis. Lapai tamsiai žali, plunksniškai 2−3 kartus suskaldyti, apatinieji stambesni ir labiau suskaidyti. Lapeliai pailgi, trikampiškai kiaušiniški, plunksniškai skiltėti; skiltelės dantytos, dantelių viršūnėlės panašios į dyglelius. Lapkočiai tuščiaviduriai, viršutiniai lapai bekočiai.
Auga patvoriuose, panamėse, sąvartynuose, dykvietėse, pakelėse, krūmuotuose šlaituose. Mėgsta sausoką molio ir priemolio dirvožemį, kuriame gausu azoto. Žydi iki rugsėjo pabaigos. Labai nuodingas.
Žiedus apdulkina vabzdžiai. Visose augalo dalyse yra nuodingų alkaloidų, kurie lengvai suyra augalą išdžiovinus. Ypač pavojingi neprinokę vaisiai. Ji nevartojama jokioms ligoms gydyti, komponentai draudžiami naudoti net kosmetikoje. Senovės Graikijoje maudos nuoviro duodavo gerti mirti pasmerktiems nusikaltėliams. Dėmėtosios maudos tinktūra buvo nunuodytas senovės graikų filosofas Sokratas. Žolę galima panaudoti kaip insekticidą. Vartojama ir homeopatijoje.
Rudenį žydintys augalai, Ramunėlė Jankevičienė, Živilė Lazdauskaitė, Vilnius, Mokslas, 1991, 66 psl.
Dėmėtoji mauda (Conium maculatum) – daugiametis žolinis augalas, priklausantis salierinių (Apiaceae) šeimos maudų (Conium) genčiai.
Dvimetis arba vienmetis augalas, skleidžiantis nemalonų pelių kvapą, kuris neišnyksta net augalą išdžiovinus. Balti žiedai sudėtiniuose skėčiuose, juose 10−15 skėtukų. Skraistės ir skraistelių lapeliai lancetiški, žemyn nulinkę. Skraistelės vienašonės, jos iš 3−6 lapelių. Taurelės danteliai 5, vainiklapiai 5, kuokeliai 5. Vaisiai skeltiniai, kiaušiniški, rusvi ar rusvai pilki, jų briaunelės iškilios, banguotos ir karbuotos. Stiebas iki 2 m aukščio, status, tuščiaviduris, plikas, šakotas, melsvai žalias, žemiau vidurio išmargintas violetiškai raudonomis dėmėmis. Lapai tamsiai žali, plunksniškai 2−3 kartus suskaldyti, apatinieji stambesni ir labiau suskaidyti. Lapeliai pailgi, trikampiškai kiaušiniški, plunksniškai skiltėti; skiltelės dantytos, dantelių viršūnėlės panašios į dyglelius. Lapkočiai tuščiaviduriai, viršutiniai lapai bekočiai.
Auga patvoriuose, panamėse, sąvartynuose, dykvietėse, pakelėse, krūmuotuose šlaituose. Mėgsta sausoką molio ir priemolio dirvožemį, kuriame gausu azoto. Žydi iki rugsėjo pabaigos. Labai nuodingas.
Žiedus apdulkina vabzdžiai. Visose augalo dalyse yra nuodingų alkaloidų, kurie lengvai suyra augalą išdžiovinus. Ypač pavojingi neprinokę vaisiai. Ji nevartojama jokioms ligoms gydyti, komponentai draudžiami naudoti net kosmetikoje. Senovės Graikijoje maudos nuoviro duodavo gerti mirti pasmerktiems nusikaltėliams. Dėmėtosios maudos tinktūra buvo nunuodytas senovės graikų filosofas Sokratas. Žolę galima panaudoti kaip insekticidą. Vartojama ir homeopatijoje.
De gevlekte scheerling (Conium maculatum) is een plant uit de schermbloemenfamilie (Umbelliferae oftewel Apiaceae). De plant lijkt op kervel. Alle delen van de plant zijn giftig. De stengel is kaal en aan de voet roodbruin gevlekt. Bij kneuzing geeft de plant een "muisachtige" geur. Hij komt voor langs dijken, wegen en weilanden, maar is vrij zeldzaam in Nederland.
Men meent dat Socrates met het gif van de gevlekte scheerling is gedood[1][2][3]. Het sap van de gevlekte scheerling werd door de oude Grieken wel gebruikt om een doodvonnis te voltrekken. De plant bevat het zenuwgif coniine en heeft in kleine hoeveelheden al de dood tot gevolg.
De bloemen zijn wit en hebben een doorsnede van circa 2 mm. Er zijn vijf kroonblaadjes met een gekrulde top.
De bloemen vormen een samengesteld scherm met een doorsnede van 2-5 cm. Er zijn tien tot twintig schermstralen en omwindseltjes met drie tot vijf blaadjes die allen naar één kant gekeerd zijn. De plant bloeit van juni tot de herfst.
De bladeren zijn twee- of drievoudig geveerd en kunnen 30 cm lang worden.
De gevlekte scheerling heeft een eivormige tot ronde vrucht met vijf ribben, maar zonder oliestriemen.
Externe link
De gevlekte scheerling (Conium maculatum) is een plant uit de schermbloemenfamilie (Umbelliferae oftewel Apiaceae). De plant lijkt op kervel. Alle delen van de plant zijn giftig. De stengel is kaal en aan de voet roodbruin gevlekt. Bij kneuzing geeft de plant een "muisachtige" geur. Hij komt voor langs dijken, wegen en weilanden, maar is vrij zeldzaam in Nederland.
Skarntyde eller giftkjeks (Conium maculatum) hører til skjermplantefamilien (Apiaceae). Giftkjeks kan bli 120 -180 cm høy og blomstrer med hvite blomster i juni og juli. Stammen er glatt med en blåaktig glød og røde flekker nederst (derav navnet maculatum = flekket). Planten er lett å kjenne igjen da ingen andre planter fra denne familien har disse røde flekkene.
Bladene er 3- eller 4-dobbelt fjærkuttdelte. Anlegget er toårig og danner det første året en rosett av blader. Året etter vokser det blomsterbærende skudd frem. Planten finnes flere steder rundt om i Norge. Den liker fuktig og næringsrik jord som regelmessig forstyrres: Ved boliger, i grøfter, på strandvoller og lignende.
I skjermplantefamilien har alle vekstene hvite blomster som sitter tett og danner en skjerm/paraply/parasoll, derav navnet. Skal man benytte disse til mat og medisin, må man være helt sikker på at man ikke plukker de giftige. Giftkjeks er enkel å velge bort, på grunn av de røde flekkene og at planten dufter tilnærmet kattepiss og derfor virker lite fristende.
Skjermplantefamilien har både spiselige planter og planter som er meget giftige. De giftige er: Hundepersille ( Aethusa cynapium) selsnepe( Circuta viriosa) bjørnekjeks og giftkjeks. Selsnepe er blant de farligste giftplantene i Norge, både fordi den er ekstremt giftig og fordi den søte lukten og smaken kan virke fristende. Den kan forveksles med kvann eller sløke. Selsnepe kjennes enklest igjen på rotstokken[1].
De plantene som ikke er giftige og som kan brukes som mat og medisin er blant annet: Sanikkel (Anicula europaea), hundekjeks (Anthriscus sylvestris), spansk kjørvel (Myrrhis odorata), gjeldkarve (Pimpinella saxifraga), skvallerkål (Aegopodium podagraria), karve ( Carrum carvi) strandkjeks ( Ligusticum scoticum), kvann (Angelica archangelica), mesterrot (Peucedanum ostruthium) og sløke (Angelica sylvestris).
Carl von Linné gav planten slektsnavnet Conium, etter det greske ordet «koneion» – giftdrikken av skarntydesaft som de gamle atenerne brukte til å utføre dødsdommer. Filosofen Sokrates ble for eksempel (ifølge Platon) dømt til å begå selvmord med skarntydesaft. Dens dødelige egenskaper skyldes i hovedsak de to alkaloidene koniin og gamma konicein.
Skarntyde eller giftkjeks (Conium maculatum) hører til skjermplantefamilien (Apiaceae). Giftkjeks kan bli 120 -180 cm høy og blomstrer med hvite blomster i juni og juli. Stammen er glatt med en blåaktig glød og røde flekker nederst (derav navnet maculatum = flekket). Planten er lett å kjenne igjen da ingen andre planter fra denne familien har disse røde flekkene.
Bladene er 3- eller 4-dobbelt fjærkuttdelte. Anlegget er toårig og danner det første året en rosett av blader. Året etter vokser det blomsterbærende skudd frem. Planten finnes flere steder rundt om i Norge. Den liker fuktig og næringsrik jord som regelmessig forstyrres: Ved boliger, i grøfter, på strandvoller og lignende.
I skjermplantefamilien har alle vekstene hvite blomster som sitter tett og danner en skjerm/paraply/parasoll, derav navnet. Skal man benytte disse til mat og medisin, må man være helt sikker på at man ikke plukker de giftige. Giftkjeks er enkel å velge bort, på grunn av de røde flekkene og at planten dufter tilnærmet kattepiss og derfor virker lite fristende.
Skjermplantefamilien har både spiselige planter og planter som er meget giftige. De giftige er: Hundepersille ( Aethusa cynapium) selsnepe( Circuta viriosa) bjørnekjeks og giftkjeks. Selsnepe er blant de farligste giftplantene i Norge, både fordi den er ekstremt giftig og fordi den søte lukten og smaken kan virke fristende. Den kan forveksles med kvann eller sløke. Selsnepe kjennes enklest igjen på rotstokken.
De plantene som ikke er giftige og som kan brukes som mat og medisin er blant annet: Sanikkel (Anicula europaea), hundekjeks (Anthriscus sylvestris), spansk kjørvel (Myrrhis odorata), gjeldkarve (Pimpinella saxifraga), skvallerkål (Aegopodium podagraria), karve ( Carrum carvi) strandkjeks ( Ligusticum scoticum), kvann (Angelica archangelica), mesterrot (Peucedanum ostruthium) og sløke (Angelica sylvestris).
Carl von Linné gav planten slektsnavnet Conium, etter det greske ordet «koneion» – giftdrikken av skarntydesaft som de gamle atenerne brukte til å utføre dødsdommer. Filosofen Sokrates ble for eksempel (ifølge Platon) dømt til å begå selvmord med skarntydesaft. Dens dødelige egenskaper skyldes i hovedsak de to alkaloidene koniin og gamma konicein.
Szczwół plamisty (Conium maculatum L.) – gatunek trującej rośliny z rodziny selerowatych (Apiaceae Lindl.). Nazwy potoczne: pietrasznik plamisty, psia pietruszka, świńska wesz, weszka, szaleń plamisty i inne.
Występuje w północnej Afryce, w zachodniej Azji (sięgając po zachodnie krańce Chin i Indii) oraz w niemal całej Europie bez jej północnych krańców. Jako gatunek zawleczony i zdziczały występuje w południowej Afryce, w Australii i na wyspach Oceanii, w Ameryce Północnej, Środkowej i Południowej[2]. W polskiej florze jest archeofitem dość pospolicie występującym na całym obszarze kraju.
Dawniej medycyna ludowa wykorzystywała tę roślinę jako środek przeciwbólowy, rozkurczowy i znieczulający. Surowcem zielarskim było ziele szczwołu – Herbe Conii. Obecnie zarzucony ze względu na właściwości trujące.
Szczwół plamisty (Conium maculatum L.) – gatunek trującej rośliny z rodziny selerowatych (Apiaceae Lindl.). Nazwy potoczne: pietrasznik plamisty, psia pietruszka, świńska wesz, weszka, szaleń plamisty i inne.
Conium maculatum L., conhecida pelo nome comum de cicuta (não confundir com o género Cicuta), [1] é uma espécie herbácea pertencente ao género Conium da família Apiaceae. A planta é conhecida por dela se extrair a cicuta, uma potente mistura de alcalóides, entre os quais a cicutina, utilizada na Europa desde a antiguidade clássica como veneno. Em 399 a.C. o filósofo Sócrates foi condenado à morte por ingestão de uma tisana de cicuta.
Planta herbácea com 1,5-2,5 m de altura, com caules ocos e estriados, de cor verde-escura, mas manchados com estrias purpúreas na região basal. A planta é em geral muito ramosa na parte superior. A seiva é venenosa, caracterizando-se por emitir um odor desagradável, semelhante a urina.
As folhas são brandas, fétidas, verdinegras, triangulares e divididas em folíolos elípticos, pontiagudos e dentados com até 50 cm de comprimento e 40 cm de largura.
As flores são pequenas, de coloração branca, agrupadas em umbelas com 10 a 15 cm de diâmetro.
Os frutos são ovalados, de coloração verde-acinzentada, com aproximadamente 3 mm de diâmetro. As sementes são pequenas e de coloração negra ou cinzento-escura.
A espécie tem distribuição natural na Europa e no Médio Oriente, mas encontra-se naturalizada na América do Norte e em algumas regiões da Argentina. Prefere ambientes nitrófilos, húmidos e umbrosos, como as margens de cursos de água, periferia de campo e clareiras em bosques abertos. Apresenta comportamento ruderal, sendo frequente em campos abandonados e depósitos de entulhos.
A planta é muito semelhante a Petroselinum crispum ou a Foeniculum vulgare, distinguindo-se contudo pelo seu verde mais escuro, pelo odor e pela presença de mancas arroxeadas na base do caule.
Por norma os envenenamentos por ingestão de cicuta são acidentais e ocorrem em pessoas que confundem esta planta com outras que são tipicamente utilizadas na alimentação, no entanto, o cheiro desagradável desta planta faz com que estes acidentes não sejam assim tão comuns. Nos animais também é comum a ingestão desta planta acidentalmente, uma vez que ela é invasiva e pode crescer nos locais onde estes animais pastam. Nesta população a intoxicação por Conium maculatum pode ser aguda, na qual se observam sintomas muito semelhantes ao observado nos humanos, ou crónica que se manifesta como malformações dos fetos gerados por estes animais.
Alerta da população para os perigos de ingestão de Conium maculatum, assim como dar a conhecer as características desta planta que permitem que ela seja reconhecida na natureza.
Fazer o controlo biológico é uma opção recorrendo para isso a insetos da espécie Agonopterix alstromeriana.
Fazer controlo químico do crescimento desta espécie com a utilização de compostos derivados da auxina demonstrou ser a forma mais económica e eficaz de realizar este controlo. Este deve ser feito durante 3 a 6 anos para garantir que a planta é erradicada.
Fazer o controlo físico (corte e arranque) é também um métodos que pode ser utilizado, no entanto deve ser realizado antes das plantas produzirem sementes.
A primeira deteção de y-coniceina no sangue e urina de 3 indivíduos mortos por envenenamento com cicuta foi feita em 1995 utilizando métodos de extração líquido-líquido com cloreto de butilo e deteção através de cromatografia-gasosa - espetrometria de massa. Este método foi depois melhorado como forma de detetar também a presença de conina utilizando, para a extração, uma combinação de extração líquido-líquido e extração em fase sólida.
Em publicações mais recentes foi possível a deteção e quantificação de alcalóides tóxicos no plasma sanguíneo incluindo a conina, através da sua extração do plasma por técnicas de extração em fase sólida (fase móvel: gradiente de acetonitrilo e amónio aquoso) e deteção através de cromatografia líquida - espetrometria de massa.
Não existe um antídoto específico para o tratamento desta intoxicação. O principal tratamento que é feito nestas situações é apenas sintomático. Além do suporte básico de vida deverá também ser realizada uma lavagem gástrica e a administração de carvão ativado para diminuir a absorção dos alcalóides tóxicos. A administração de benzodiazepinas ou barbitúricos é considerada no caso de se observarem convulsões no doente. A falência respiratória é uma possibilidade, no caso da ingestão de doses elevadas desta planta, pelo que, o auxílio respiratório deverá ser aplicado quando necessário.
A cicuta tem sidos utilizada em algumas medicinas tradicionais pelas suas propriedades antiespasmódicas e como sedante para acalmar dores persistentes e intratáveis, como as produzidas por algumas formas de cancro e por neuralgias[8] Era usado como antiespasmódico e analgésico e pela sua acção sobre o pneumogástrico e as terminações nervosas sensitivas. Era considerada como galactófugo, Foi usada no tratamento das neuralgias.[9]
Na antiguidade clássica, os médicos árabes e gregos utilizavam a cicuta no tratamento de diversas patologias, entre as quais a artrite. Contudo nem sempre era eficaz e os riscos eram muito grandes, pois a diferença entre uma dose terapêutica e uma dose tóxica é muito pequena. A sobredose produz secura na boca, dificuldade em engolir, dilatação das pupilas (midríase), náuseas, paralisias musculares, e finalmente paragem respiratória e asfixia, ainda que a vítima permaneça lúcida até falecer.
Na antiguidade clássica a intoxicação por cicuta foi usada pelos gregos para tirar a vida aos condenados a pena de morte. O caso mais paradigmático do uso deste método de execução foi a morte de Sócrates, consumada pela ingestão de uma infusão à base de cicuta no ano de 399 a.C. Após ingerir a cicuta, Sócrates passeou pelo quarto, como lhe haviam recomendado, até que sentiu as pernas pesadas. Deitou-se de costas para que, em intervalos, lhe examinassem os pés e as pernas, até que deixou de os sentir. Sócrates começou então a ficar frio e enrijecido, até que sobreveio a morte (ver: A Morte de Sócrates).
Como princípios activos contém alcalóides derivados da piperidina, nomeadamente a conina ou cicutina, a metilcicutina, conhidrina e a pseudoconhidrina, para além de diversas gomas e resinas, pectina, sais minerais, carotenos, ácido cafeico e ácido acético.[9][10][11][12]
A planta é rica em alcalóides, entre os quais se destacam os glucósidos flavónicos e cumarínicos e um óleo essencial rico em coniceina e cicutina (também designada por conina, conicina ou coniína), uma neurotoxina que inibe o funcionamento do sistema nervoso central, produzindo um quadro patológico designada por "cicutismo". O efeito desta toxina é semelhante ao produzido pelo curare.
A concentração da cicutina no material vegetativo fresco varia com o estado de maturação e com as condições climáticas, sendo maior nos frutos verdes (0,73-0,98%), nos frutos maduros (0,50%) e nas flores (0,09-0,24%).
Alguns gramas de frutos verdes são suficientes para provocar a morte de um humano (os ruminantes e as aves parecem ser resistentes). Os cavalos e os burros são pouco sensíveis, mas é um veneno violento para os bovinos, os coelhos e os carnívoros.
Nos humanos, a ingestão provoca cerca de uma hora depois transtornos digestivos (especialmente quando a raiz é ingerida), vertigens e cefaleias, parestesias, descida da temperatura corporal, redução da força muscular e, finalmente, uma paralisia ascendente. A morte pode sobrevir devido a insuficiência renal provocada pelas violentas convulsões, e pela consequente destruição muscular, ou devido às alterações no ritmo respiratório, que inicialmente é acelerado e depois deprimido, o que pode conduzir à morte por asfixia.
Podem ocorrer intoxicações por ingestão acidental da planta dadas as suas semelhanças com a salsa, o funcho, o aipo e algumas outras apiáceas utilizadas como alimento ou condimento, apesar de existirem consideráveis diferenças entre estas plantas e a cicuta, nomeadamente o odor, o tamanho e as manchas arroxeadas nos caules, uma característica distintiva das plantas do géneros Conium.
Os alcalóides presentes na cicuta são neurotóxicos e teratogénicos. A toxicidade desta planta deve-se exatamente à presença deste alcalóides nicotínicos, sendo que destes o mais potente é a coniina, seguida da y-coniceina e N-metilconiina.
A Coniina, a γ-coniceina e a N-metilconiina bloqueiam ou reduzem a resposta do músculo à acetilcolina devido à sua ligação aos recetores nicotínicos das células neuromusculares, causando uma paralisia ascendente dos músculos. Estas moléculas afetam o sistema respiratório dos mamíferos, sendo que este é inicialmente estimulado e depois inibido, levando a cianose a à morte por asfixia. Têm efeitos semelhantes aos induzidos pelos curares e pela nicotina, tanto a nível do sistema nervoso central como periférico. A toxicidade dos alcalóides da cicuta em células humanas são, da mais alta para a mais baixa, ordenadas da seguinte forma: γ-coniceina> (−)-coniina> (−)-N-metilconiina> (±)-coniina> (±)-N-metilconiina> (+)-coniina> (+)-N-metilconiina.
A teratogenecidade associada à conina e a outros alcalóides presentes na cicuta poderá estar relacionada com a sua capacidade de ativar e dessensibilizar estes recetores nicotínicos da acetilcolina no feto, levando à inibição do movimento fetal.
Apesar de a informação existente, no que diz respeito à cinética destes alcalóides no organismo do ser humano, ser limitada, o facto de as suas estruturas serem semelhantes à da nicotina indica que a sua cinética também poderá ser semelhante.
Relativamente à toxicocinética da conina no nosso organismo:
Os efeitos teratogénicos estão indubitavelmente relacionados aos efeitos neuromusculares no feto e demonstraram estar relacionados à redução do movimento fetal. As diferenças na estrutura química conferem diferenças significativas na toxicidade / teratogenicidade (γ-coniceína> coniina> N-metilconiina), mas a potência teratogénica dos alcalóides é desconhecida.
Os efeitos relatados devido à ingestão de Conium maculatum foram apenas registados em animais, apresentando uma maior gravidade em bovinos quando comparada à observada em porcos e ovinos.
Keeler e Balls (1978) sugeriram que os alcalóides da piperidina devem atender a certos critérios estruturais para serem teratogénicos, tais como: um anel saturado ou uma ligação dupla única com uma cadeia lateral de pelo menos três átomos de carbono de comprimento adjacente ao átomo de azoto. Além disso, os alcalóides de piperidina com uma ligação dupla adjacente ao átomo de azoto do anel de piperidina são mais tóxicos do que os derivados saturados ou N-metil.
Atenção: Jamais confie nas informações da Wikipédia como fonte única para identificar plantas a serem consumidas seja por pessoas ou por animais domésticos.
Entre outros, os seguintes nomes são considerados sinónimos taxonómicos de C. maculatum:
|publicación=
(ajuda) |publicación=
(ajuda) !CS1 manut: Nomes múltiplos: lista de autores (link) Conium maculatum L., conhecida pelo nome comum de cicuta (não confundir com o género Cicuta), é uma espécie herbácea pertencente ao género Conium da família Apiaceae. A planta é conhecida por dela se extrair a cicuta, uma potente mistura de alcalóides, entre os quais a cicutina, utilizada na Europa desde a antiguidade clássica como veneno. Em 399 a.C. o filósofo Sócrates foi condenado à morte por ingestão de uma tisana de cicuta.
Conium maculatum, (Cucuta) plantă erbacee otrăvitoare din familia umbeliferelor, cu miros caracteristic, cu frunze mari, flori albe și fructe brune-verzui, întrebuințată ca medicament; denumiri populare: dudău, buciniș. Condamnații la moarte, în antichitate, ca de exemplu filozoful grec Socrate, au fost omorâți cu un extract (fiertură) din fructele sau rădăcina plantei.
Conium maculatum, (Cucuta) plantă erbacee otrăvitoare din familia umbeliferelor, cu miros caracteristic, cu frunze mari, flori albe și fructe brune-verzui, întrebuințată ca medicament; denumiri populare: dudău, buciniș. Condamnații la moarte, în antichitate, ca de exemplu filozoful grec Socrate, au fost omorâți cu un extract (fiertură) din fructele sau rădăcina plantei.
Bolehlav škvrnitý (lat. Conium maculatum) je prudko jedovatá dvojročná krytosemenná rastlina, patriaca do čeľade mrkvovité (Apiaceae). Prirodzene sa vyskytuje v Európe a severnej Afriky, každopádne sa vyskytuje aj mimo tohto územia v častiach Severnej a Južnej Ameriky a taktiež častiach Austrálie a západnej Ázie[1][2][3], kam bola táto rastlina dovezená a udomácnila sa tam. V 12 štátoch USA sa táto rastlina považuje za invázny druh.[4]
Bolehlav škvrnitý dorastá do výšky 1,5 až 2,5 m. Má zelenú dutú byľ, ktorá má zvyčajne na spodnej polovici červeno-fialovú škvrnu. Listy sú trojito perovito zložené, dlhé môžu byť až 50 cm a široké až 40 cm[5] a majú približne trojuholníkový tvar. Kvety sú malé a biele, a majú 5 lupeňov. Na žiadnej z častí rastliny sa nenachádzajú trichómy.
Vyskytuje sa na vlhkých miestach[6], ako napríklad pri potokoch, prameňoch a ostatných vodných plochách. Vyskytujú sa však aj na suchších miestach ako napríklad na okraji ciest, na okraji hospodárskych polí a rumoviskách.[1]
Bolehlav škvrnitý je jedovatý pre ľudí aj zvieratá. Najčastejšie sa však vyskytujú otravy zvierat, ktoré najčastejšie zjedia voľne rastúce rastliny pri pasení sa.
Obsahuje viacero piperidínových alkaloidov ako koniín, N-metylkoniín, konhydrín a pseudokonhydrín[1][7][8][9], pričom najviac zastúpený z nich je koniín.
Koniín je z hľadiska svojej štruktúry chemicky podobný nikotínu.[1][10] Preto priamo pôsobí na Centrálnu nervovú sústavu inhibíciou nikotínových acetylcholínových receptorov, čo spôsoboje svalovú paralýzu, ktorá ovplyvňuje aj dýchacie svaly. Smrť nakoniec nastane udusením. Otrava sa podobá otrave kurare, t.j. paralýza postupuje od nôh smerom hore. Smrti sa dá predísť podávaním umelého dýchania až kým sa účinky jedu nevytratia (približne za 48 - 72 hodín po otrave).[1]
Okrem účinkov na CNS má toxické účinky aj na obličky, pričom u pacientov, ktorý zomreli na otravu bolehlavom bola zistená akútna tubulárna nekróza a rabdomyolýza. U istej časti pacientov bolo taktiež zistené akútne zlyhanie obličiek.[11] Toxicita pre obličky spočíva v zovretí zvieraču močového mechúra čo vedie k nahromadeniu moču.[12]
V starovekom grécku sa bolehlav škvrnitý používal na popravy odsúdených väzňov. Najznámejšia je poprava Sokrata, ktorého v roku 399 p. n. l. odsúdili za bezbožnosť a marenie výchovy aténskej mládeže.
Bolehlav škvrnitý (lat. Conium maculatum) je prudko jedovatá dvojročná krytosemenná rastlina, patriaca do čeľade mrkvovité (Apiaceae). Prirodzene sa vyskytuje v Európe a severnej Afriky, každopádne sa vyskytuje aj mimo tohto územia v častiach Severnej a Južnej Ameriky a taktiež častiach Austrálie a západnej Ázie, kam bola táto rastlina dovezená a udomácnila sa tam. V 12 štátoch USA sa táto rastlina považuje za invázny druh.
Pikasti mišjak (znanstveno ime Conium maculatum) je strupena dvoletna zelnata kobulnica, ki raste v zmerno toplih območjih v Evropi in na Mediteranu. Vsi deli rastline so strupeni, po svoji strupenosti pa je svetovno znana med ostalim zato, ker so s strupom iz te rastline usmrtili Sokrata.[1]
V isti rod spada prav tako strupena vrsta Conium chaerophylloides, ki pa raste na območju južne Afrike.
Pikasti mišjak zraste od 1,5–2,5 m v višino. Steblo je votlo, gladko in zelene barve z rdečimi ali vijoličnimi pegami oz. črtami na spodnji polovici stebla. Listi so pernato deljeni in trikotne oblike, v dolžino merijo do 50 cm, v širino pa do 40 cm. Cvetovi so majhni, združeni v kobule premera od 10–15 cm in so bele barve. Plodovi so majhni, dolžine od 3–4 mm, in so ob strani sploščeni. Pri mečkanju cvetov in listov rastlina oddaja neprijeten vonj po miših, po čemer je tudi dobila svoje ime.
Pikasti mišjak raste na zmerno toplih območjih pod 1.500 m nadmorske višine v Evropi in na Mediteranu, kar torej vključuje tudi del jugozahodne Azije in severne Afrike. Vnešen je bil tudi na druga območja v Aziji, Severni Ameriki, Avstraliji in Novi Zelandiji.[2] V 12 zveznih državah ZDA, med ostalim v Kaliforniji, je obravnavana kot invazivna vrsta.[3] V Sloveniji je prizadeta vrsta.[4][5]
Raste redko na vlažnih tleh, še posebej blizu potokov, jarkov in blizu ostalega kopenskega vodovja, pa tudi ob plotovih, živih mejah, na odlagališčih smeti cestah ter neobdelanih ali zapuščenih površinah, kot so robovi obdelovalnih površin, kamniti izdanki in skladišča lesa.[2]
Ličinke (larve) nekaterih vrst metuljev se prehranjujejo s pikastim mišjakom. Cveti spomladi, mnogosemenski plod oz. pokovec pa se odpre poleti.
Vsi deli rastline so strupeni, predvsem semena in korenika. V pikastem mišjaku je bilo odkritih več piperidinskih alkaloidov, med katerimi sta dva, koniin in gama-konicein (γ-konicein), prisotna v največjih količinah.[2] Rastlina sintetizira te alkaloide iz osmih acetatnih enot, pri čemer nastane poliketokislina, sledi ciklizacija spojine preko encima aminotransferaza in v končni fazi preko od NADPH-odvisne reduktaze nastane gama-konicein kot izhodiščna spojina za vse ostale alkaloide.[6]
Najpomembnejši alkaloid je koniin, ki je po kemični strukturi podoben nikotinu.[2] Spada med nevrotoksine, ki še posebej ovirajo delovanje osrednjega živčevja in je toksičen tako za človeka kot tudi za vse vrste živine.[7] Koniin podobno kot kurare (oz. njegov glavni toksin D-tubokurarin) blokira živčnomišične stike. Za odraslega človeka je lahko usodno že 100 mg koniina (npr. 6 do 8 listov rastline). Ogrožena skupina ljudi so teoretično otroci zaradi manjše telesne mase.
Pri akutni zastrupitvi se sprva naglo pojavijo draženje sluznice ustne votline ter slinjenje (salivacija), slabost, bruhanje in blaga bolečina v trebuhu. Počasno bitje srca (bradikardija), visok krvni tlak (hipertenzija) in zoženost zenic (mioza) lahko naglo preidejo v pospešeno bitje srca (tahikardija), nizek krvni tlak (hipotenzija) in razširjene zenice (midriaza). V hujših primerih se pojavijo krči mišic, nato pa pride do njihove ohromitve (paralize); najnevarnejša je ohromitev dihalnih mišic, ki privede do smrti zaradi zadušitve. Čeprav je glavna vstopna pot zaužitje, se lahko tudi pri kožnem (dermalnem) stiku pojavijo otopelost, dermatitis in verjetno tudi sistemska absorpcija.
Pri diagnostiki zastrupitve je potrebno narediti plinsko analizo arterijske krvi in izmeriti elektrolite. Priporočljivo je pridobiti vzorec rastline za botanično in farmakognostično identifikacijo.
Prva pomoč pri zastrupitvi vključuje izpiranje (lavaža) želodca ali sproženje bruhanja, ki mu sledi administracija aktivnega oglja z laksativom. Zdravljenje je v glavnem podporno, bistveno pa je umetno predihovanje (ventilacija), dokler ne izzvenijo učinki, tj. od 48-72 ur.
Kronična zastrupitev se pojavi samo pri brejih živalih (predvsem pri domačem govedu, ovcah in prašičih), ko se organi ploda še razvijajo. Mladiči se zato rodijo razvojnimi nepravilnostmi (tj. deluje teratogeno), povečini z razcepljenim nebom (palatoshizo) in multiplo artrogripozo (skrčenost sklepov), katero se do določene mere sicer lahko popravi s kirurškim posegom, za večino tovrstnih mladičev pa ni pomoči. Glede na to, da trenutno ne obstaja noben protistrup (antidot), je najboljša preventiva uporaba herbicidov in pasenjem manj občutljivih živali, kot so ovce. Strupeni alkaloidi lahko vstopijo v človeško prehrano tudi preko mleka in perutnine.
V antični Grčiji so strup pikastega mišjaka uporabljali za usmrtitve obsojencev. Najbolj znana usmrtitev je sojenje Sokratu, ki je bil leta 399 pr. n. št. obsojen na smrt zaradi brezboštva. V zvezi s tem so se pojavljale razprave, ali je bil strupeni zvarek pripravljen iz velike trobelike (Cicuta virosa), saj sta rastlini po zgradbi in strupenosti dokaj podobni. Velika trobelika sicer raste v Evropi samo v osrednjem delu in ni prisotna na Mediteranu, zaradi česar je ta domneva v splošnem ovržena.
Glede na zapise v Stari zavezi naj bi se Izraelci zastrupili s strupom pikastega mišjaka preko mesa prepelic, ki so se prehranjevale s semeni te rastline, kar se je odrazilo pri ljudeh predvsem kot razkroj skeletne mišice (rabdomioliza).[8][9]
Pikasti mišjak (znanstveno ime Conium maculatum) je strupena dvoletna zelnata kobulnica, ki raste v zmerno toplih območjih v Evropi in na Mediteranu. Vsi deli rastline so strupeni, po svoji strupenosti pa je svetovno znana med ostalim zato, ker so s strupom iz te rastline usmrtili Sokrata.
V isti rod spada prav tako strupena vrsta Conium chaerophylloides, ki pa raste na območju južne Afrike.
Odört (Conium maculatum)L. är en tvåårig växt som tillhör familjen flockblommiga växter. Den blir mellan en halv och två meter hög, och blommar från juni till augusti med vita blommor i flockar med 10 till 20 strålar.
Odört utmärks av en kväljande lukt, som påminner om lukten av råtturin. Stjälken är glänsande kal, slät och nertill rödlilafläckig. Nedre blad liknar de som hundkäx har, men är större, mörkgröna och helt kala. De har även flikar med små vita spetsar. Frukterna blir mellan 2,5 och 3,5 mm och är grönbruna, nästan klotrunda med knottriga åsar.
Finns i så gott som hela Europa, men avtar i norra delen.
Dess utbredning i Norden är strax söder om Mälaren och runt de sydliga kusterna i Sverige, Finlands sydspets, mycket små områden i södra Norge och delar av Danmark.
Odört är sällsynt i Sverige men kan påträffas förvildad.
Förekommer i några lokaler i norra Nordamerika, men är inte ursprunglig där.
Kan finnas på gårdar, vid vägkanter, tångvallar, på ruderatmark, och intill hamnar.
Den trivs på frisk till fuktig, närings- och kväverik mark.
Odörten är känd för sitt starka gift[1]. Hela växten är mycket giftig och det är framförallt de omogna fröna och bladen som är allra verksammast. Giftigheten beror i hög grad på växtstället. De exemplar som vuxit på en kylig och mörk plats är särskilt giftiga till skillnad från dem som vuxit på ett varmt och solbelyst ställe vilka kan vara nästintill ofarliga. Odörten innehåller ett flertal giftiga substanser (alkaloider) där koniin är den viktigaste.
Giftet verkar genom att angripa det centrala nervsystemet, vilket medför en gradvis minskning av muskelstyrkan. (Farmakologiskt: strukturell inhibering av katekolaminers verkan.) Tillräckligt höga doser av giftet förlamar andningsmuskulaturen och den utsatte dör av kvävning. Medvetandet är under hela processen intakt. Det finns inget känt motgift, men den förgiftade kan överleva med hjälp av respirator till dess att toxinet metaboliserats.
Under antiken användes odört och äkta stormhatt i de vanligaste giftdrogerna. Stormhattsgiftet, akonitin, användes till att avliva de simplaste förbrytarna, dem man ville ge en kvalfull död. Odörtsbägaren däremot var betydligt angenämare och gavs till statsfångar eller av dem som ville ända sitt liv av egen vilja. Giftbägaren, som kallades kôneion på grekiska, bestod av en blandning av odört och vallmo (opium). Kôneion kommer från ordet kônos, som betyder kägla eller snurra, och åsyftar den yrsel som förekommer förlamningen vid intagandet av giftet. En av de mer kända som ändat sitt liv med giftbägaren är filosofen Sokrates (470 f.Kr. - 399 f.Kr.) som dömdes till döden för "gudlöshet" och för att ha "fördärvat ungdomen".
Namnet odört kommer från fornsvenska odher, som betyder vild, galen. (Jmfr. Oden och tyskans Wut vrede). Liknande namnbildning finns för odon. Conium kommer av grekiskans kôneion, se ovan. Maculatum kommer av latinets macula som betyder fläck[2].
Conium maculatum
Herbariumbild
Odört (Conium maculatum)L. är en tvåårig växt som tillhör familjen flockblommiga växter. Den blir mellan en halv och två meter hög, och blommar från juni till augusti med vita blommor i flockar med 10 till 20 strålar.
Odört utmärks av en kväljande lukt, som påminner om lukten av råtturin. Stjälken är glänsande kal, slät och nertill rödlilafläckig. Nedre blad liknar de som hundkäx har, men är större, mörkgröna och helt kala. De har även flikar med små vita spetsar. Frukterna blir mellan 2,5 och 3,5 mm och är grönbruna, nästan klotrunda med knottriga åsar.
Baldıran, maydanozgiller (Apiaceae) familyasından olan ve nemli yerlerde yetişen bazı zehirli bitkilerin ve bu bitkilerden elde edilen zehirin ortak adıdır. Ünlü filozof Socrates'in de bu zehri içerek idam edildiği rivayet edilir.
Bitki olarak baldıran, baldırgan ya da ağı otu; zehir olarak baldıran ise şeytantersi ya da yine baldırgan diye de bilinir [1] [2].
Tıpta ağrı ve/veya spazm giderici olarak, örneğin siyatik ağrısı, tetanoz, sara (epilepsi), trigeminal nevralji ve kore hastalığı gibi rahatsızlıkların sağaltımında kullanılabilir.
"Baldıran" denildiğinde, üç farklı cins içinde yer alan bitki türlerinden herhangi biri ifade ediliyor olabilir. Bahsi geçen cins ve türler şunlardır:
Baldıran, maydanozgiller (Apiaceae) familyasından olan ve nemli yerlerde yetişen bazı zehirli bitkilerin ve bu bitkilerden elde edilen zehirin ortak adıdır. Ünlü filozof Socrates'in de bu zehri içerek idam edildiği rivayet edilir.
Bitki olarak baldıran, baldırgan ya da ağı otu; zehir olarak baldıran ise şeytantersi ya da yine baldırgan diye de bilinir [1] [2].
Tıpta ağrı ve/veya spazm giderici olarak, örneğin siyatik ağrısı, tetanoz, sara (epilepsi), trigeminal nevralji ve kore hastalığı gibi rahatsızlıkların sağaltımında kullanılabilir.
Болиголо́в плями́стий (Conium maculatum) — отруйна рослина роду Болиголов. Може також використовуватися як лікарська рослина.
Блекіт, блекота, буглав, бугила, дегтярка, свиняча вош, свистульник, свистуля, сикавка, болиголова.
Дворічна трав'яниста рослина. На першому році надземна частина болиголова складається тільки з пучків прикореневих листків. Стебло гіллясте, борозенчасте, цілком голе, виростає на другий рік, буває заввишки понад 3 м. Листки голі, перисті, на довгих черешках, з невеликими піхвами; листочки яйцевидно-овальні, розсічені. Квітки білі. Цвіте в травні — вересні. Медовий запах квіток приваблює бджіл, але нектар і пилок отруйні для них. Через отруйність рослини її рекомендується знищувати.[1]
Росте як бур'ян у садах, на городах, по чагарниках, біля шляхів.
Раніше траву болиголова використовували для отруєння засуджених. Згідно з даними грецького філософа Платона, Сократ був отруєний болиголовом.
З лікувальною метою використовується трава (лат. Herba conii maculati). Вона містить в собі алкалоїди: коніїн, 7-коніцеїн, конгідрин, псевдоконгідрин, н-метилконіїн. Найважливіший з них коніїн.
Трава болиголова застосовується як болезаспокійливий і протисудомний засіб при лікуванні[2][неавторитетне джерело]:
Болиголо́в плями́стий (Conium maculatum) — отруйна рослина роду Болиголов. Може також використовуватися як лікарська рослина.
Sâm độc[1] (danh pháp khoa học: Conium maculatum) là một loài thực vật có hoa trong họ Hoa tán. Loài này được L. mô tả khoa học đầu tiên năm 1753.[2]
Sâm độc (danh pháp khoa học: Conium maculatum) là một loài thực vật có hoa trong họ Hoa tán. Loài này được L. mô tả khoa học đầu tiên năm 1753.
Вид Болиголов пятнистый входит в род Болиголов (Conium) семейства Зонтичные (Apiaceae) порядка Зонтикоцветные (Apiales).
По данным The Plant List на 2013 год[7], в синонимику вида входят:
По данным The Plant List на 2013 год, в синонимику вида входят:
Cicuta major Garsault, nom. inval. Cicuta major Lam. Cicuta officinalis Crantz Conium ceretanum Sennen Conium cicuta (Crantz) Neck. Conium croaticum Waldst. & Kit. ex Willd. Conium divaricatum Boiss. & Orph. Conium leiocarpum (Boiss.) Stapf Conium maculosum Pall. Conium nodosum Fisch. ex Steud. Conium pyrenaicum Sennen & Elias Conium sibiricum Steud. Conium strictum Tratt. Conium tenuifolium Mill. Coriandrum cicuta Crantz Coriandrum maculatum (L.) Roth Selinum conium (Vest) E.L.Krause Sium conium Vest毒参(学名:Conium maculatum)是伞形科毒参属的植物。分布在欧洲、北非、北美洲、亚洲以及中国大陆的新疆等地,生长于海拔600米至1,700米的地区,常生长在林缘或农田边[1]。毒性極強,具老鼠般的惡臭。在莎士比亞的劇作「馬克白」中,為巫婆的藥酒。
芹叶钩吻(英拉汉植物名称)。
毒参(学名:Conium maculatum)是伞形科毒参属的植物。分布在欧洲、北非、北美洲、亚洲以及中国大陆的新疆等地,生长于海拔600米至1,700米的地区,常生长在林缘或农田边。毒性極強,具老鼠般的惡臭。在莎士比亞的劇作「馬克白」中,為巫婆的藥酒。
독당근은 유럽과 지중해 분지가 원산지인 미나리과에 매우 유독한 여러해살이 초본 속씨식물이다.
과거에 독약 또는 사약제조에 주로 사용되던 식물이다. 소크라테스 또한 독당근으로 만든 사약을 마시고 사망했다.