White Poplar

Ağcaqovaq — (lat. Populus alba L.) - Söyüdkimilər fəsiləsinin qovaq cinsinə adi bitki növü.

Təbii yayılması

Qafqazda geniş yayılıb, ilk dəfə Qızılyardan təsvir edilib.

Botaniki təsviri

Əlverişli bitmə şəraitində boyu 35 m-ə, gövdəsinin diametri 3 m-ə çatan böyük ağacdır. Ağyarpaq qovaq ağ qovaqla titrəkyarpaq qovaqın hibrididir. Ağyarpaq qovaq enli çətirli, qollu-budaqlı ağac olmaqla Kürqırağı meşələrdə edifikator mövqe tutur. Budaqlarının qabığı ağ və ya bozumtul ağ rəngli, hamardır. Yaşlı gövdəsinin qabığı qeyri-bərabər çatlıdır. Təzə zoğları ağ keçə tükcüklüdür və sonralar tükcükləri tökülür. Qısalmış zoğlarının yarpaqları enli yumurtavari, dəyirmi və üçbucağa oхşar yumurtavaridir. Uzunluğu 4-9 sm, eni 2,5-6 (9) sm olur, ucdan sivrilmiş və ya kütdür. Kənarları qeyri-bərabər oyuqvari dişlidir. Uzanmış zoğlarda əmələ gələn yarpaqlar daha böyükdür, uzunluğu 5-14 sm, eni 7-12 sm olur və dərin 3-5 barmaqvari dilimlidir, kənarları oyuqvari dişlidir. Qaidədən düzхətli və ya azacıq ürəkvaridir, üstdən tünd yaşıl, altdan ağ və ya bozumtul tükcüklüdür. Saplağı yastılanmış, qısadır. Dişicik sırğları 10-15 sm uzunluğunda, üstü kələkötür və çılpaqdır. Mart-aprel aylarında çiçəkləyir, aprel-may ayında toхumu yetişir. Təbii olaraq toхum və kök pöhrələri ilə çoхalır. Qələmlə də çoxaldılır.

Ekologiyası

Düzəndən başlamış orta dağ qurşağına kimi meşələrdə bitir.

Azərbaycanda yayılması

Böyük və Kiçik Qafqaz, Kür-Araz ovalığı, Talışda və Naxçıvan MR-da təbii halda rast gəlinir.

İstifadəsi

Azərbaycanda düzəndən başlamış orta dağ qurşağına qədər meşələrdə bitir.

Yarpaq

Yarpaq saplağının uzunluğu (1,5) 3-6 sm-dir. Qısalmış budaqların yarpaqları yumurtaşəkillidir, enli və ya üçbucaqyumurtavaridir, qaidə hissəsi düz, enli-pazşəkilli və yaxud az ürəkşəkillidir, kənarları küt və ya sivri dişcikləri olan qeyri-bərabər kələ-kötür dişlidir, küt və ya sivridir, uzunluğu 4-7 (9) sm, eni 3,5-6 (9) sm-dir. Cavan yarpaqları alt tərəfdən ağımtıl keçə tüklüdür, daha sonra isə çılpaq olur; uzanmış budaqların yarpaqları da aşağı hissədə bu cürdür, qalanları (3) 5 dərin bölümlülüdür, yumurtaşəkilli və ya uzunsovyumurtaşəkili, sivri və ya küt dişcikləri olan qeyribərabər kələ-kötür bölümlüdür, əsası düz və ya az ürəkşəkillidir, uzunluğu 5-10 (14) sm, eni 7-12 (16,5) sm-dir, üst tərfdən tünd-yaşıl, alt tərəfdən ağımtıl, bəzən bozumtul keçə tüklüdür.^[1]

Meyvə

Qutucuq meyvəsi 4–5 mm uzunluqdadır, uzunsov-yumurtavari formada olub, çılpaq və qabarıqdır. Mart ayında çiçəkləyir və mart-aprel aylarında meyvə verir.^[1]

Yaşayış mühiti:

Çayların sahilində və yatağında, çay vadilərində, kolluqlarda və meşələrdə rast gəlinir.^[1]

Təsərrüfat əhəmiyyəti:

Oduncağı xarrat və tokar məmulatlarının, parket və pəncərə çərçivələrinin hazırlanmasında istifadə olunur. Yarpaqları mal-qara üçün yem əhəmiyyətlidir^[1]

Mənbə

Tofiq Məmmədov, “Azərbaycan dendroflorasi” V cild, Baki, “Elm”, 2019, 370 səh.

1. ↑ ^{1,0 1,1 1,2 1,3} Eldar Şükürov.İsmayıllı rayonu meşə bitkilərinin bələdçi kitabı, Bakı 2016

L'àlber, àlber blanc, pollancre blanc, àlber platejat, (Populus alba)^[1] és /una espècie de pollancre. És un arbre de la família de les salicàcies originari del centre i el sud d'Europa i del Marroc fins a l'Àsia central. El terme "Populus alba" prové del llatí, de manera que rep el nom de Populus (del llatí: popular) per ser abundant i en gran quantitat, i a més, val a dir que aquest era el nom antic llatí que rebia el pollancre o àlber. D'altra banda, el terme alba (del llatí: blanc) fa referència al dens toment blanc del revers de les fulles. La variant Populus pyramidalis rep el nom de pollanc gavatx.

Pertany a la família de les Salicàcies, que es compon de prop de 200 espècies de plantes llenyoses, en casos excepcionals herbàcies, però generalment arbòries o arbustives, trenta de les quals pertanyen al gènere Populus i les restants a Salix.

Branca i fulles d'àlber silvestre a un torrent de la Serra de Castelltallat

Populus alba com la resta d'àlbers i pollancres s'inclou dins del gènere Populus, que comprèn unes 40 espècies a tot el món, i de les quals al continent europeu n'hi són representades amb prou feines una dotzena. Entre elles es troben arbres importants per la seva fusta, en general tova i lleugera, encara que algunes espècies s'utilitzen també a Europa com a arbres d'ombra. Entre elles destaquen per la seva freqüència el "pollancre o àlber blanc" (P. alba) i el pollancre (P. nigra), comuns a prop de camins mentre que altres com el trèmol (P. tremula) són de caràcter més muntanyenc.

Morfologia

Forma vital

Macrophanerophyta: macrofaneròfits, amb gemmes persistents a més de 2 m d'alçada. Arbre del gènere Populus, caducifoli i dioic.

Port i dimensions

És un arbre alt i corpulent, de forma arrodonida i de creixement molt ràpid. A vegades pot presentar-se una mica tort. Té una forma ampla i columnar, amb un tronc gruixut i sistema radical fort. Està desproveït de turions i la capçada és oberta i escampada, és a dir, ampla i irregular, amb branquetes i brots tomentosos.

Òrgans vegetatius

fulles d'àlber, anvers i revers

tronc d'àlber mostrant les marques en forma de diamant

Morfologia de l'arrel: Rel axonomorfa, amb una arrel forta principal i d'altres secundàries. El sistema radical fort que presenta té nombroses arrels secundàries llargues que emeten multitud de renovaments. Gràcies a la seva fortalesa les arrels poden arribar a grans profunditats. Les arrels superficials donen sovint rebrots, que apareixen a vegades, ben lluny de l'arbre que les origina (20 m o més).

Morfologia de la tija:. Sistema monopòdic, de tronc llenyós, gruixut i arrodonit. Amb una escorça llisa amb una coloració entre blanquinosa i grisa, esquerdada amb marques fosques en forma de diamant, amb cicatrius negroses d'antigues branques, més fosca a la base. Només els troncs d'individus més vells presenten l'escorça esquerdejada i enfosquida, ja que als exemplars nous l'escorça és de color blanc agrisada, i amb el temps apareixen moltes fissures. Les branques noves o joves són verdes i peludes, cobertes d'una escorça blanca i llisa. Gemmes pubescents, lleugerament viscoses, amb diverses escames exteriors, i branquillons i bràctees floríferes piloses. Les bràctees dels aments són dentades, laciniades, o profundament dividides.

Morfologia de les fulles: Fulla caduca, simple, peciolada, generalment alternada, oval, irregularment sinuada o lobulada, de vora dentada amb dents obtuses, coriàcia i proveïdes d'estípules. Fulles de 4 a 15 cm de llarg, de color verd a l'anvers i blanc al revers, tomentoses a les dues cares i al pecíol, llarg (de 4-6 cm) i gruixut (fortament comprimit). Cobertes al revers per una capa densa de pèls enfeltrats de color blanquinós. Fulles variables en els brots, experimenten un canvi de joves a més madures. Les joves inicialment són blanques i piloses per ambdues cares, però després es tornen verd fosques, glabres i llustroses per l'anvers, mentre que el revers continua de color blanc pur, densament blanc tomentós. Les fulles superiors o majors s'obren en 3-5 lòbuls més o menys profunds, normalment palmades-lobulades, amb base en forma de cor i llargs pecíols. Les fulles de les branquetes, o inferiors, són més arrodonides o ovades, poc lobulades, menys tomentoses, irregularment denticulades i amb els pecíols lleugerament aixafats, més curts. Les fulles dels brots subterranis són profundament lobulades. A la tardor la coloració és marró o groguenca

Òrgans reproductors

Les flors:

Repartició de sexes: Flors unisexuals amb distribució dioica, sobre arbres diferents, disposades en inflorescències amentiformes, compostes de moltes flors assentades que neixen a l'axil·la de les bràctees escarioses. Flors més o menys aclamídies.

Inflorescències: Aments penjants, cilíndrics, flexibles i de color carmí. Els masculins de 3-6 cm de longitud, llanosos, amb moltes flors, cadascuna d'elles amb estams visibles i sobresortints. Els femenins d'uns 8-10 cm de longitud són més llargs i prims, també amb nombroses flors. Generalment les inflorescències es desenvolupen abans que apareguin els primers brots de les fulles, el que implica que floreix a principi de la primavera, de Febrer a Abril.

Morfologia de les peces florals: Les flors són molt simplificades, queden tan reduïdes d'abillament que gairebé no tenen calze ni corol·la. Com que el periant està molt reduït de manera que les peces sexuals apareixen a les axil·les de les bràctees. Les flors estan protegides per unes gemmes oloroses i resiníferes de color groguenc o marró. Tenen una petita escameta en cada flor, tant en les masculines com en les femenines.

Flors masculines: són grans i vermelloses. Presenten nombrosos estams, de 8 a 18 estams amb les anteres vermelles, lliures o soldats i pol·len binucleat, inoberturat i anemògam, ja que la pol·linització la realitza el vent.(Androceu)

Flors femenines: Són de color groc-verdós, molt més llargues en la fructificació. Llanoses, es troben sobre peus separats. Només té un sol pistil. Ovari súper, bicarpelar, unilocular bivalve i prolongat en un estil amb 4 estigmes reflexos i groguencs, que conté al seu interior nombrosos primordis seminals anàtropes. (Gineceu)

Fruit i llavors: Després de la fecundació es produeix el fruit en forma de càpsula oblonga-cònica, bivalva, ovoide i glabre, on es desenvolupen nombroses llavors petites, lleugeres i piloses, proveïdes d'un plomall de pèls basals, llargs i de tacte llanós o sedós, sense endosperma i per tant, sense albumen, i amb embrió recte, les quals, generalment només conserven el seu poder germinatiu durant breus dies. Els fruits en càpsula maduren de maig a juliol.

Ecologia

Hàbitat

Generalment apareixen a les vores i ribes dels rius, a prop dels cabals d'aigua, a terrenys fangosos i profunds, on poden suportar temperatures extremes i certa salinitat, i a llocs bastant humits. No tenen grans requeriments quant al tipus de sòl, ja que pot viure a sòls calcaris. Pel que fa als grans rius europeus de curs permanent cap a la vora del riu es troben els boscos de fusta tova, formats per pollancres tant Populus alba com Populus nigra, i verns (Alnus glutinosa) que contacten amb les salzedes. Com a arbres de ribera, el gènere Populus es caracteritza per la captació d'aigua de capes freàtiques profundes tot i que prefereixen les que no ho són gaire, a les quals poden accedir mitjançant sistemes radiculars de gran longitud. Les plàntules de Populus són heliòfiles, i per tant, incapaces de prosperar sota un dosser dens.

Una de les seves característiques és que suporta bé el fred. Populus inclou uns dels pocs arbres planocaducifòlis que poden suportar àmpliament temperatures de -40 °C. Mentre que la immensa majoria dels arbres caducifolis mostren, això no obstant, limitacions en la seva capacitat de resistència al fred, lligades probablement a l'escurçament del període d'activitat vegetativa propi dels climes de latituds boreals i alta muntanya, on són reemplaçats pels boscos de coníferes perennifòlies. A latituds altotemperades i boreals, així com a l'alta muntanya temperada, l'hàbit arbori perennifoli correspon gairebé en exclusiva a les coníferes; d'altra banda, els pocs arbres caducifolis de fulla plana que conviuen amb ella són algunes espècies del gènere Populus, així com altres dels gèneres Betula (bedolls) i Salix (salzes). Així doncs, habita boscs caducifolis clars. En alguns casos les espècies del gènere Populus, entre d'altres, que siguin arbres caducifolis de fulla petita i creixement ràpid, participen secundàriament o formen bosquets de substitució quan les coníferes són destruïdes pel foc o les allaus.

Distribució mundial

Espècie amb una àmplia distribució, situada fonamentalment al centre i sud d'Europa, a l'Àsia central i al Nord d'Àfrica, especialment al Marroc, i també a tota la península Ibèrica. Principalment presenten gran importància als boscos temperats de l'Hemisferi Nord, i per contra tenen una escassa representació a l'Hemisferi Austral.

Pel que fa a Europa central i sud-oriental, es troba a boscos a les proximitats d'aigua. Majoritàriament situats a Itàlia i la Unió Soviètica; i ha estat introduït a Portugal, Espanya, França, Gran Bretanya, Bèlgica, Holanda, Dinamarca i Suïssa.

És un arbre abundant a la península Ibèrica, es troba als Pirineus, i sobretot també és freqüent per tota la zona de Castella, on es poden trobar principalment tres espècies de Populus: Populus alba, Populus nigra i Populus tremula. Es troben en jardins i voreres de riu enjardinades. És present a la província de Sòria, al Duero, per sota d'Almazán comencen a haver-hi algunes alberedes naturals. També el podem trobar a boscos de ribera de La Rioja, i del riu Guadiamar, i als Pirineus, però en general a prop dels rius. És a dir, podem trobar aquesta espècie acompanyada de cursos d'aigua tant en zones atlàntiques com en zones mediterrànies.

Distribució als Països Catalans

Chopo de Negron, a Negrón, un dels quatre supervivents del reportatge de 1914 de Rafael Janini i Janini Algunos árboles y arbustos viejos de la provincia de Valencia^[2]

S'ha de destacar que les espècies arbòries del gènere Populus a Catalunya presenten formacions de boscos de ribera o de zones sempre humides que, per la seva constant disponibilitat d'aigua, es distribueixen de manera azonal pel territori.

És característic dels boscos de ribera de la terra baixa i de l'estatge montà, on conviu gairebé sempre amb el pollancre (Populus nigra). Forma alberedes amb altres arbres com l'om, el freixe de fulla petita, l'arç blanc, els salzes i el mateix pollancre.

Es pot trobar als Pirineus (de la Vall d'Aran i del Pallars Jussà al Vallespir i a l'Alt Empordà), on és poc comú; a comarques plujoses del nord-est (de la Garrotxa al Montseny i a la Selva), on hi és força comú; a Muntanyes Catalanídiques del sud del Montseny (al Maresme, al Vallès Oriental, a la Serra Superior del Vallès, i al massís de Prades, tot i que en aquests indrets és força rar). S'acostuma a trobar a altures que s'inclouen dins de l'interval: 300-2000 m.

La comarca de la Selva és la primera en superfície ocupada pel conreu de pollancre. El conreu de pollancre té una gran tradició en aquesta comarca. Trobem el pollancre en plantacions seguint els corrents d'aigua a les conques dels rius Tordera i Ter, i en terrenys hidromorfs com l'estany de Sils, on hi hagi disponibilitats d'aigua superficial. Creix en ribes de rius i altres cursos d'aigua o allà on la capa freàtica d'aigua està molt prop de la superfície com en el cas de les proximitats del riu Tordera Populus alba el podem trobar a la confluència de la riera de Rajadell al riu Cardener, i amb algunes interrupcions acostuma a serpentejar pel fons de la vall d'algunes rieres del Bages i dels dos rius, el Cardener i el Llobregat. També és un arbre abundant a la Cerdanya, essent una de les espècies més representatives de la comarca.

Al País Valencià es troba sobretot al nord.^[3] I és totalment absent a l'extrem sud.^[4] No es troba a les Illes Balears,^[4] on si hi ha algun exemplar són de cultiu.

Cultiu

Es conrea per a l'obtenció de fusta, ja que són arbres de creixement molt ràpid, i en uns trenta anys poden produir una bona quantitat de fusta útil. La fusta és homogènia, de densitat lleugera, porosa, de secat fàcil i ràpid; resistent a l'abrasió i elàstica. És una fusta blanca i poc resistent, que s'utilitza en fusteria lleugera, per a paviments, embalatges i part interior dels mobles, per a pasta de cel·lulosa per fer paper, panells contraplacats, també llumins per la seva lenta combustió, etc. L'escorça té un colorant groc. El conreu és dificultat pel corc del pollancre, un corc agressiu del qual les larves fan molt malbé, sobretot als arbres joves, en excavar galeries profundes que fan la fusta inutilitzable, si l'arbre no en mor. És difícil i onerós combatre'l.^[5]

També es conrea com a arbre ornamental, són generalment utilitzats pel color de la seva escorça, el contrast de les seves fulles i per l'agradable ombra que ofereixen. Són molt freqüents també com a defensa del mar, com a tallavents en camins propers al mar, això és així per la seva facilitat de reproducció vegetativa i longevitat, pot arribar fins als 400 anys i també perquè poden suportar la contaminació.

Per la quantitat de renovaments que emet pot competir amb altres espècies pròximes. Les seves arrels són agressives, per la qual cosa s'ha de descartar la seva plantació a prop d'instal·lacions o construccions. Per això s'ha de vigilar quan es cultiva com a arbre ornamental, perquè necessiten jardins grans, ja que posseeixen moltes arrels i molt grans.

Pel que fa al cultiu a la Selva actualment, la populicultura s'orienta cap a la producció de fusta tova blanca apta per al desenrotllament, neta de nusos, la qual cosa exigeix una acurada poda i un marc de plantació suficientment ampli. Habitualment, s'adopta un marc de plantació de 5 × 5 metres utilitzant plançons de l'any plantant-los a 1,20 m de fondària, fent els forats amb una barrina. Encara que aquest marc permet el pas de maquinària per fer el treball de conreu, per al manteniment del sòl i control de la vegetació herbàcia, és totalment insuficient per tal de produir gruixos d'un diàmetre mínim de 30 cm que exigeix actualment la indústria. D'aquesta manera, en les noves plantacions ja es recomanen unes distàncies superiors, de 6 × 6 m.

Es cultiven molts híbrids a tota Europa per a obtenir pasta de paper. Com que els arbres d'aquesta família s'hibriden amb facilitat, es fan plantacions amb espècies d'aquesta mena, que donen més rendiment de fusta que no pas els arbres silvestres dels quals provenen. Els híbrids d'àlber i trèmol (Populus alba amb Populus tremula) anomenats botànicament (Populus x canescens) són plantats molt freqüentment pel seu gran vigor i creixement molt ràpid.

Farmacologia

S'usen totes les parts de l'arbre, majoritàriament les escorces, generalment de les branques, però també les fulles i les gemmes.

S'ha utilitzat en el tractament d'afeccions urinàries, de ciàtica i de processos febrils. No presenta efectes secundaris ni tòxics. L'àlber s'utilitza poc com a remei antiinflamatori, ja que existeixen preparats més actius fets a base d'altres plantes com el salze. Algunes preparacions farmacèutiques alemanyes inclouen els extractes de fulles de l'àlber a fórmules destinades al tractament de la hipertròfia de la pròstata.

Les fulles i l'escorça tenen propietats astringents i són bones per a combatre la febre. L'escorça s'aplicava sobre les ferides i la resina és bona pels refredats i dolors.

La medicina popular utilitza les gemmes, que es recol·lecten a la primavera, quan encara es troben tancades i rodejades d'escames viscoses. Es recomana fer la recol·lecció a arbres ja caiguts o abatuts, de manera que no s'alteri l'ecosistema i els arbres joves puguin arribar a madurar per complet. Les gemmes, un cop recollides, s'han d'assecar ràpidament i preferentment a un assecador; un cop finalitzat el procés d'assecatge, es conserven a recipients tancats.

L'escorça de l'alber és molt adequada per a l'obtenció de carbó vegetal. El carbó de l'àlber ofereix un remei amb alt poder absorbent (absorció de líquids) i adsorbent (de gasos). En el tractament de múltiples problemes digestius el carbó vegetal de fusta d'àlber finament polvoritzat, actua com un poderós adsorbent de toxines al conducte digestiu. Les aplicacions més destacades són:

• Antídot en casos d'intoxicacions per plantes o substàncies verinoses.
• Antidiarreic i antitòxic en cas de gastroenteritis i colitis, així com en cas de fermentacions i putrefaccions intestinals que ocasionen dispèpsies flatulentes o fètides.
• Dentífric: En raspallar-se les dents amb carbó vegetal polvoritzat, aquests es blanquegen i les genives es desinflamen. El carbó arrossega el carrall i les restes d'aliments en putrefacció que s'acumulen entre les dents i a sota de les genives.

Principis actius

Les salicàcies produeixen glucòsids, el més important dels quals és la salicina, que s'acumula principalment a l'escorça dels arbres de les branques joves. Les escorces també tenen abundància de matèries tàniques; i a més, manana, galactana, xilana, que es localitzen al tronc; a vegades, també produeixen manita i en casos excepcionals, petites quantitats d'essències. En les salicàcies no es coneixen alcaloides. En el cas concret de Populus alba:

L'escorça i les fulles contenen:

• Fenols senzills (2-6% en fulla; 1,5-2,0% a l'escorça). Salicortina, tremulacina, salicina, tremuloidina, salirepòsid, populina i ericina.

Les gemmes contenen:

• Resina: A les gemmes foliars d'aquest arbre trobem diverses matèries resinoses i una essència groguenca, d'olor semblant a la que desprèn la camamilla, constituïda per una barreja de parafines homòlogues (d'uns 24 àtoms de carboni), de d-humulè i de diversos sesquiterpens; l'humulè és cariofilè α.
• Traces d'oli essencial, amb cariofilè (alfa i beta cariofilè). També monoterpens com eucaliptol, sesquiterperns com arcurcumè, cadinè, bisabolè, bisabolol, humulè, famesè.
• Flavonoides: Els més representatius crisol (Crisina) i tectocrisol (tectocrisina), també té galangósid, quercetòsid, ramnòsid, galengina, izalpinina, pinocembrina, pinostrobina, genkwanina, apigenmina, kenferol.
• Àcids fenòlics derivats de l'àcid cinàmic. Àcids cafeic, ferúlic.
• Fenols senzills: Salicina, tremulina. Salipopulòsid (saliciltremuloïna, salicina). La salicina és un principi actiu (classificada com a salicilat) que s'extreu de l'escorça de les salicàcies, entre elles l'àlber i el salze. Es considera el precursor natural de l'aspirina. La salicina transformada en àcid, es fa reaccionar amb l'anhídrid acètic per formar l'àcid acetilsalicílic (nom químic amb què es coneix l'aspirina).
• Tanins.

Acció farmacològica/propietats

Per les substàncies presents en aquest arbre trobem propietats altament desinfectants i diürètiques. La seva eficàcia contra les malalties de les vies respiratòries superiors està àmpliament demostrada.

Així doncs, es pot afirmar que actua com a: diürètic wricosúric, antisèptic urinari, sudorífic. És a dir, que provoca sudoració, baixa la febre i augmenta la producció d'orina. Això el fa especialment útil en el cas de malalties febrils, i sempre que es vulgui provocar un efecte depuratiu a l'organisme. També actua com a balsàmic i expectorant. De manera que s'administren en cas de bronquitis agudes i cròniques, així com en qualsevol tipus de refredats bronquials. Desinflamen la mucosa bronquial i faciliten que es produeixi una mucositat més fluida, que així s'elimina amb facilitat.

És indicat per a estats en els quals es requereix un augment de la diüresi: afeccions genitourinàries (cistitis, ureteritis, uretritis, pielonefritis, oliguria, urolitiasis), hiperazotèmia, hiperuricèmia, gota, hipertensió arterial, edemes, sobrepès acompanyat de retenció de líquids. I faringitis, bronquitis, enfisema, i asma.

Pel que fa a l'ús extern, té propietats d'analgèsic i cicatritzant.

A l'ús tòpic s'hi pot incloure: el tractament de ferides, hemorroides, cremades i dolors reumàtics. Així doncs, actua com a antiinflamatori (ja que inhibeix la ciclooxigenasa) i antireumàtic, es recomana contra els atacs de reuma, les poliartritis (inflamació de diverses articulacions) i dolors reumàtics en general. El carbó vegetal, que és utilitzat com a carbó medicinal, actua com a antídot-neutralizant de certes intoxicacions i com a antidiarreic, pel seu efecte adsorbent i absorbent, per això és eficaç en diarrees, meteorisme i intoxicacions.

En plantes com l'àlber blanc, tot i que encara que no s'han descrit casos, els derivats salicilats, de la mateixa manera que l'àcid acetilsalicílic, podrien donar lloc a un augment dels efectes de la warfarina.

També fa que cessin la inquietud i la por per causes desconegudes i permet afrontar les situacions amb més confiança.

Formes galèniques/posologia

A les oficines de farmàcia se sol trobar l'extracte d'aquesta planta. Es poden trobar en forma de xarops, tintures, pomades d'ús extern, etc.

Antigament les substàncies resinoses i l'essència que cobreixen les gemmes, afegides sobre greix de porc i altres substàncies, s'empraven per a calmar els dolors de les hemorroides.

• Mode d'administració: S'utilitza la droga polvoritzada, infusions/decoccions, extracte fluid o sec, tintures.
• Dosificació: La droga polvoritzada se subministra en 5-10 g/24 hores.

Es preparen infusions a partir de l'escorça de les branques i les gemmes, que serveixen per a alleugerir les hemorroides i per millorar la bronquitis. Preparades en decocció, s'utilitzen per a les neuràlgies preparant compreses mullades en decocció realitzades amb 15 grams d'escorça.

• Ús intern:
  • Infusió d'ús intern: dues cullerades soperes en mig litre d'aigua, infondre 10 minuts. Prendre durant el dia.
  • Extracte fluid (1:1): 30 a 50 gotes, tres a cinc vegades al dia.
  • Xarop (3% d'extracte fluid): 1 a 5 cullerades soperes al dia.
  • Carbó vegetal: un o dos comprimits o una o dues culleradetes de cafè, d'una a tres vegades al dia.
  • tintura: 2-5 g, repartits en diverses preses.
  • Tintura mare: 40 g tres cops al dia.
• Ús extern:
  • Infusió de brots o decocció de l'escorça aplicat en forma de rentades o compreses.
  • Pomada, amb extracte fluid o glicòlic.
  • L'ungüent Populi: és un remei contra la inflamació de les hemorroides. Figura des de fa tres segles a les farmacopees de tota Europa, i segueix essent un tractament vàlid per alleugerir la congestió i el dolor hemorroïdal. A més és vulnerari, és a dir, que guareix les ferides i contusions de la pell. S'aplica, encara que amb dubtosa eficàcia, per evitar la caiguda del cabell.

Toxicitat

No es coneixen efectes tòxics: No s'han descrit reaccions adverses a les dosis terapèutiques recomanades. Tanmateix, a altes dosis, en tractaments crònics o en individus especialment sensibles es poden produir reaccions adverses.

• Digestives. L'àlber pot produir rarament nàusees, vòmits, gastràlgia, gastritis, úlcera pèptica o hemorràgia digestiva, a causa de la presència de precursors de l'àcid salicílic, produint-se una sobredosi salicílica.
• Al·lèrgies dermatològiques. Les gemmes de l'àlber poder produir reaccions d'hipersensibilitat o dermatitis per contacte:

Tot i així, la probabilitat d'intoxicació pel consum de les infusions és molt baix. Contraindicacions:

• Hipersensibilitat al medicament. Hi pot haver reaccions creuades d'hipersensibilitat amb pròpolis o bàlsam del Perú.
• Hipersensibilitat als salicilats.
• Úlcera pèptica, gastritis. Aquest medicament podria produir un empitjorament de l'úlcera pèptica o de la gastritis a causa de l'efecte ulcerogènic dels derivats salicilats.
• Cal no prescriure extractes alcohòlics a nens de menys de dos anys ni a consultants en procés de deshabituació etílica.

Precaucions

• Al·lèrgia a AINEs (Antiinflamatoris no esteroides). Les persones al·lèrgiques als salicilats poden presentar sensibilitat creuada amb altres antiinflamatoris.
• Asma. Aquest medicament s'ha d'utilitzar amb precaució en cas d'asma a causa de l'efecte broncoconstrictor dels salicilats per inhibició de la síntesi de prostaglandina E2.
• Alteracions de la coagulació. Aquest medicament s'ha d'utilitzar amb precaució en cas de trastorns de la coagulació, ja que els salicilats presenten una activitat antiagregant plaquetària i per tant pot afavorir l'aparició d'hemorràgies.
• Insuficiència cardíaca. Aquest medicament s'ha d'utilitzar amb precaució en cas d'insuficiència cardíaca perquè, pel seu efecte diürètic, pot produir un desequilibri hidroelectrolític que empitjori el quadre. L'ús de diürètics en presència d'hipertensió o cardiopaties, només s'ha de fer per prescripció i sota control mèdic, donada la possibilitat d'aparició d'una descompensació tensional o, si l'eliminació de potassi és considerable, una potenciació de l'efecte dels cardiotònics.
• Insuficiència renal. Aquest medicament s'ha d'utilitzar amb precaució en cas d'insuficiència renal perquè pot empitjorar la funcionalitat renal.
• Tenir en compte el contingut alcohòlic de l'extracte fluid, la tintura i el xarop

Interaccions amb altres substàncies

• AINEs. Aquest medicament pot potenciar l'activitat i els efectes secundaris d'altres AINEs.
• Heparina, anticoagulants orals, antiagregants plaquetaris. Aquest medicament pot potenciar els efectes de l'heparina, anticoagulants orals o antiagregants plaquetaris, afavorint l'aparició d'hemorràgies.
• Alcohol. L'alcohol pot emmascarar els símptomes de la sobredosi per salicitats i pot potenciar la toxicitat d'aquests.
• Barbitúrics. Els barbitúrics poden emmascarar els símptomes de la sobredosi per salicilats i poden potenciar la toxicitat d'aquests.
• Inhibidors de l'anhidrasa carbònica (acetazolamida, diclofenamida). Els salicilats s'han associat a la producció d'acidosi metabòlica en nens consumidors d'inhibidors de l'anhidrasa carbònica. S'ha de procurar evitar l'associació en qüestió.

Curiositats

• Es coneixen molts fòssils de Populus i de Salix, que es remunten des del quaternari fins al cretaci superior.
• Com a curiositat trobem que Populus alba presenta aplicacions màgiques: L'àlber blanc (Eadha pels druides) corresponia a la lletra E a l'alfabet druídic Ogham i era molt apreciada. Creien que els dos colors de les seves fulles eren símbol de la dualitat de l'ésser humà, de la vida i la mort, del dia i la nit, del bo i el dolent. Les gemmes i fulles de l'àlber es portaven a sobre per atraure els diners.
• Una llegenda diu que Hèrcules després de la victòria sobre el ca Cèrber, es va coronar una corona feta de fulles d'aquest arbre. La part de les fulles enganxades al cap eren del color clar, mentre que la part de fora era la fosca, pels focs dels inferns. Per aquest motiu és pel qual també va rebre el nom d'Àlber d'Hèrcules. Els sacerdots d'aquest déu portaven la corona de pollancre.
• Oracle celta. Entre els pobles celtes era molt valorat per les seves virtuts medicinals. I a més, s'ha d'afegir que el fet que sigui un arbre molt relacionat amb el vent (les fulles tenen llargs pecíols i tremolen quan bufa, sembla que "parlen") va fer que fos considerat com un missatger dels déus i utilitzada d'oracle per a predir el futur.
• De vegades també és associat als viatges astrals.
• Moltes espècies s'hibriden entre si fent la identificació d'individus aïllats, de vegades difícil.
• Als llibres de Harry Potter, la vareta més poderosa era feta d'àlber.

Referències

Math o boplysen sy'n gysylltiad i'r aethnenni (Populus sect. Populus) yw poplysen wen^[1] (Saesneg: White Poplar, Lladin: Populus alba). Mae'n frodorol i Sbaen a Morocco, ac i ganol Ewrop (gogledd yr Almaen a Gwlad Pwyl) ac i ganol Asia. Mae'n tyfu mewn llefydd llaith, fel arfer ar lan y dŵr, lle mae'r haf yn boeth ac mae'r gaeaf yn oer.^[2][3] Mae enwau eraill sydd ar y goeden yn cynnwys Poplysen Lwyd ac Abele.^[4]

Cyfeiriadau

Topol bílý (Populus alba), zvaný též topol linda nebo jen linda, je opadavý strom z čeledi vrbovité, v ČR dosti rozšířený, především v údolích velkých řek.

Synonyma

• Octima canescens Rafinesque-Schmaltz, 1838
• Populus denudata A. Braun in Hartig, 1850
• Populus bogueana Dode, 1905
• Populus floccosa Dode, 1905
• Populus globosa Dode, 1905,
• Populus heteroloba Dode, 1905
• Populus hickeliana Dode, 1905
• Populus megaleuce Dode, 1905
• Populus peroneana Dode, 1905
• Populus triloba Dode, 1905
• Populus berkarensis Poljakov, 1950
• Populus excelsa Salisbury, 1796 (nom. illeg.)
• Leuce alba (Linné) Opiz, 1852 (nom. inval.)
• Populus hopeiensis Poljakov, 1950 (nom. inval.), non Hu & Chow, 1934

Popis

Strom vysoký až 30 m, s vysokou, často na jednu stranu převislou, poměrně širokou korunou na silném, přímém nebo poněkud ohnutém kmeni. Větve topolu bílého jsou velmi světlé, někdy dokonce jejich kůra připomíná kůru březovou. Listy jsou na rubu šedobíle plstnaté, značně proměnlivých tvarů. V obdobích extrémního sucha a úpalu se listy otočí tmavým lícem do stínu, světlou plstnatou rubovou stranou se snaží odrážet nadbytek slunečního svitu a zmírnit tak odpar vody z koruny. Nasazuje množství kořenových výmladků.

Výskyt

Původní areál rozšíření zahrnuje převážnou část střední, východní a jižní Evropy, od střední Francie směrem na východ až po střední Sibiř k řece Jenisej. Dále pokrývá Malou a Střední Asii až po západní předhůří Himálaje. V ČR je s jistotou původní v moravských úvalech. V nížinách Čech je pravděpodobně nepůvodní, ale dnes ho můžeme potkat i tam.

Je jedním z převládajících druhů lužních lesů spolu s keřovitými a stromovitými druhy vrb. Roste podél řek a je pionýrským druhem na spáleništích a čerstvých pasekách.

Použití

Slouží ke zpevňování břehů a k vytváření větrolamů, některé kultivary se využívají i v okrasném sadovnictví. Problémem jsou však ochmýřená semena, která mohou působit citlivějším osobám alergie.

Dřevo se používá zejména na výrobu obalů (beden), překližek a v menší míře i pro výrobu nábytku.

Menší topol

Taxonomická poznámka

Francouzský botanik Louis-Albert Dode tento druh vzhledem k velké proměnlivosti listů a způsobu olistění stromů rozdělil počátkem 20. století na celou řadu samostatných druhů (viz odst. Synonyma). Toto dělení však nebylo obecně akceptováno.

Reference

1. ↑ Červený seznam IUCN 2018.1. 5. července 2018. Dostupné online. [cit. 2018-08-10]

Literatura

Květena České republiky, díl 2 / S. Hejný, B. Slavík (Eds.). - Praha : Academia, 1990. - S. 490. - ISBN 80-200-1089-0

Externí odkazy

• Obrázky, zvuky či videa k tématu topol bílý ve Wikimedia Commons
• Galerie Topol bílý ve Wikimedia Commons
• obrázky topolu bílého

Sølvpoppel (Populus alba), også skrevet Sølv-Poppel, er et op til 30 meter højt træ, der i Danmark vokser almindeligt f.eks langs veje og i læhegn.

Beskrivelse

Sølvpoppel er et stort, løvfældende træ med en afrundet, bred og åben krone. Stammen er ofte kort, forvredet og skæv. Barken er først hvidfiltet, så bliver den olivengrøn, og til sidst er den lysegrå og furet på langs. Knopperne sidder spredt, og de er ægformede, spidse og rødbrune med et hvidt filtlag.

Bladene er meget forskelligartede. På langskud er de for det meste 3-5 lappede, mens de er mere ovale på kortskud. Bladranden er groft tandet, oversiden er mørkegrøn, og undersiden er hvidfiltet. Høstfarven er gul. Blomstringen sker i april-maj. Træerne er særbo, og både hunlige og hanlige individer bærer blomsterne i gulgrønne rakler. Frugterne er nødder med lang frøhale.

Rodnettet bestemmes i udpræget grad af voksestedet. På jorde med høj grundvandsstand er rodnettet højtliggende og fladt. På veldrænede jorde er det derimod dybtgående. Velgødet jord giver et rodnet, som har ringe udbredelse, mens det er meget vidtrækkende på næringsfattige jordtyper. Træet har en markant evne til at danne rodskud og nye rødder fra stamme eller grene i jordkontakt.

Højde x bredde og årlig tilvækst: 30 x 18 m (50 x 40 cm/år).

Voksested

Arten er udbredt i Sydeuropa, Nordafrika og Lilleasien, hvor den følger flodløb og floddale på fugtig og næringsrig bund.

I Danmark er den almindelig i hele landet langs veje, i krat, læhegn og i udkanten af skove.

Arten tilhører plantesamfundet Alno-Ulmion og i Podalens oprindelige skove findes den sammen med bl.a. hvidpil, rødel, smalbladet ask, småbladet elm, sortpoppel og stilkeg^[1].

Portal:Botanik

Note

Kilder

• Signe Frederiksen et al., Dansk flora, 2. udgave, Gyldendal 2012. ISBN 8702112191.

Eksterne henvisninger

• Arne og Anna-Lena Anderberg: Den virtuella floran, Naturhistoriska riksmuseet (svensk)
• Fugleognatur.dk - Billeder og udbredelse i Danmark af Sølvpoppel

Die Silber-Pappel oder Weiß-Pappel (Populus alba) ist eine Pflanzenart aus der Gattung der Pappeln in der Familie der Weidengewächse (Salicaceae).

Beschreibung

Illustration aus Flora Batava, Volume 15

Borke eines fünfjährigen Exemplars

Borke eines alten Exemplars

Blatt am Langtrieb

Blatt am Kurztrieb

Habitus

Bei der Silber-Pappel handelt es sich um einen sommergrünen, gerade wachsenden Laubbaum, der je nach Standort Wuchshöhen von 15 bis 45 Metern erreicht. Während der durchschnittlich erreichbare Brusthöhendurchmesser selten über 2 m liegt, wurden in Ungarn auch Bäume mit 1,5 bis 3 Metern Stammdurchmesser gefunden.^[1] Die 1904 umgestürzte 500-jährige Silber-Pappel bei Boudky erreichte eine Höhe von 36 Meter, einen Stammdurchmesser von 3,52 Meter und einen Stammumfang von 11,25 Meter.^[2][3]

Am Grund des geraden oder leicht gekrümmten Stamms befinden sich häufig Schösslinge und Wasserreiser. Die Silber-Pappel gehört zu den Flachwurzlern. Ihre Wurzeln sind weit ausstreichend. Die Silber-Pappel bildet gewöhnlich eine charakteristisch breit-rundliche und lockerästige Krone aus, die häufig nach einer Seite überhängt und dem Baum ein asymmetrisches Erscheinungsbild verleiht. Die Krone jüngerer Bäume besitzt eine eher ovale bis kegelige gehaltene Wuchsform. Die Silber-Pappel kann ein Alter von etwa 300 bis 400 Jahren erreichen.

Rinde

Die Rinde zeigt zunächst eine weißgraue Färbung und eine glatte Struktur mit großen, rautenförmigen Korkwarzen. Mit zunehmendem Alter nimmt die Borke eine dunkelgraue Färbung an und bildet tiefe Längsfurchen aus. Die jüngsten Zweige weisen, ebenso wie die grünen Triebe, gewöhnlich eine weißfilzige Behaarung auf. Schneidet man einen Zweig der Breite nach auf, so erkennt man dessen fünfkantiges Mark.

Blatt

Die wechselständigen Laubblätter der Silber-Pappel sind formenreich und in Blattstiel und Blattspreite gegliedert. Der flache und behaarte Blattstiel ist 2 bis 5 Zentimeter lang. Die einfache Blattspreite besitzt am Stielansatz keine Drüsen.^[4] An Langtrieben werden ahornähnliche, oft drei- bis fünfteilige, buchtig gelappte und grob gezähnte Blätter ausgebildet, die eine Länge von bis zu 12 Zentimetern und eine Breite bis zu 10 Zentimetern erreichen können. Ihre Blattunterseite weist eine meist bleibende weißfilzige Behaarung auf.

Am unteren Teil von Langtrieben sowie an Kurztrieben entwickeln sich eiförmig bis rundlich ausgestaltete, ungelappte Blätter mit einer Länge von 4 bis 7 Zentimetern und einer Breite zwischen 3 und 4 Zentimetern. Der Blattrand zeigt eine unregelmäßige wellige Zähnung, die Blattunterseite eine eher graufilzige, gewöhnlich dauerhafte Behaarung. Beide Blatttypen entwickeln an ihrer dunkelgrünen und glänzenden Blattoberseite im frühen Stadium eine flaumige Behaarung, die sich jedoch im Zuge des weiteren Wachstums verliert. Auch die ovalen, hellbraunen Knospen sind weißfilzig behaart. Im Herbst kann man die gelbe Laubfärbung der Silber-Pappel bewundern.

Männliche Kätzchen

Blütenstand und Blüte

Die Silber-Pappel ist zweihäusig getrenntgeschlechtig (diözisch). Dies bedeutet, dass an einem Baum entweder männliche oder weibliche Kätzchen vorhanden sind. Die Blütezeit reicht von März bis April und liegt vor dem Laubaustrieb. Die Kätzchenförmigen Blütenstände hängen schlaff herab. Die Kätzchen erreichen gewöhnlich eine Länge von 4 Zentimetern. Die grünblütigen weiblichen Kätzchen strecken sich während des Fruchtvorgangs auf bis zu 10 cm. Jede der unscheinbaren Einzelblüten sitzt in der Achsel eines verkehrt lanzettlichen, unregelmäßig kurz-gezähnten und bewimperten Tragblatts. Die weiblichen Blüten besitzen einen kahlen, kegelförmigen und kurzgestielten Fruchtknoten. Die zwei gelbgrünen Narben sind beinahe bis zur Basis in vier linealische Lappen geteilt. Die rötlich bis gelblich blühende männlichen Blüten bilden pro Blüte acht bis zehn karminrote Staubfäden aus.

Chromosomenzahl

Die Chromosomenzahl beträgt 2n = 38 oder 57.^[5]

Ökologie

Die Bestäubung der Silber-Pappel erfolgt durch den Wind. Die Ausbreitung der Diasporen, es sind die sehr kleinen Samen, die mit grundständigem Haarschopf versehen sind, übernimmt der Wind. Die Samen reifen von Mai bis Juni in einer kleinen Kapselfrucht im hängenden Fruchtstand. Die kurzlebigen Samen besitzen kein Speichergewebe.^[4] Da die Silber-Pappel reichlich Wurzelsprosse ausbildet, ist ihr auch Selbstausbreitung möglich.

Obwohl die Silber-Pappel windblütig ist, sammeln Bienen den reichlich angebotenen Pollen der männlichen Kätzchenblüten ein^[6].

Die Silber-Pappel wird von Raupen verschiedener Schmetterlingsarten als Futterpflanze genutzt. Die Raupe des Silberpappel-Kahneulchens (Earias vernana) gilt nach der Roten Liste als gefährdet und ist als monophager Nutzer der Silber-Pappel auf diese existenziell angewiesen. Der Pappelschwärmer (Laothoe populi) ernährt sich oligophag von den Jungtrieben und Stockausschlägen der Silber-Pappel, während die Weiden-Flachkopfeule (Parastichtis ypsillon) bevorzugt Triebspitzen und jüngere Blätter verspeist. Die Raupen des Braunband-Wollrückenspinners (Tethea or) leben zwischen den Blättern des Baums eingesponnen. Die Zackeneule (Scoliopteryx libatrix), ebenfalls ein oligophager Nutzer, frisst bevorzugt an den Triebspitzen, der Hornissen-Glasflügler (Sesia apiformis) ist meist an einzeln oder in kleinen Gruppen stehenden Bäumen anzutreffen. Als polyphage Nutzer der Silber-Pappel wurden die Raupen des Abendpfauenauges (Smerinthus ocellata), der Gelbbraunen Herbsteule (Agrochola macilenta) und die zwischen zusammengesponnen Blättern lebenden Raupen des Kleinen Raufußspinners (Clostera pigra) festgestellt. Ebenfalls polyphag von der Silber-Pappel ernähren sich die Raupen des Brombeerspinners (Macrothylacia rubi), des zuweilen Kahlfraß verursachenden Goldafters (Euproctis chrysorrhoea) und des Zickzack-Zahnspinners (Notodonta ziczac), der vor allem am Jungwuchs anzutreffen ist.

Vorkommen

Verbreitung der Silber-Pappel

Natürliche Verbreitung

× Isolierte Populationen
▲ Eingeführte und verwilderte Vorkommen (synanthropisch)^[7]

Das natürliche Verbreitungsgebiet erstreckt sich über Mittel-, Süd- und Osteuropa, Westsibirien, Westasien und Nordafrika.^[7] In Mitteleuropa wird ihre Bestandsdichte mit zerstreut angegeben. Man findet sie besonders im Bereich größerer Flüsse, wie dem Donau-, Oberrhein und Odergebiet. In West- und Nordeuropa und Teilen Mitteleuropas gilt sie als eingebürgert.

Als Zierbaum wird die Silber-Pappel auch über die Naturvorkommen hinaus angepflanzt, wo sie dann verwildert. Als Nutzbaum wurde die Silber-Pappel in den vergangenen Jahrzehnten trotz einer niedrigen Umtriebszeit von lediglich 50 bis 60 Jahren weitgehend durch Hybridzüchtungen verdrängt.

Die relativ dürreunempfindliche Halblicht- und Pionierbaumart ist ein Flachwurzler und bevorzugt ganzjährig feuchte, frische, lockere, nährstoff- und basenreiche Böden mit kiesigem Lehm und Ton im Untergrund. Sie besiedelt gerne lichte Auwälder großer Flussniederungen, wie sie an Elbe, Donau oder Rhein vorkommen. Unter flussbegleitenden Gehölzen findet man sie besonders häufig im Bereich der Hartholzaue, einem durch nicht regelmäßige Überschwemmungen charakterisierten Auwald. Strauchförmig kann die Silber-Pappel auch trockene Anschwemmungen besiedeln. Auf Moorböden kann sie gleichermaßen wie auf trockenen und armen Sandböden gedeihen. In küstennahen Pionierwäldern ist sie eine regelmäßig anzutreffende Art. Standorte direkt an der Küste dominieren windschiefe Strauchformen. Sowohl Sommerhitze als auch Winterkälte werden von der Silber-Pappel toleriert. Die Silber-Pappel ist eine Charakterart der Assoziation Eichen-Ulmenwald, Hartholzaue (Querco-Ulmetum) aus dem Verband der Erlen-Eschen-Auewälder (Alno-Ulmion).^[5]

Der Name des Baumes wurde schon im Mittelalter für den ehemaligen Wiener Vorort und heutigen Bezirksteil Albern nahe der Donau genutzt.

Nutzung

Ingenieurbiologische Bedeutung erlangt die raschwüchsige Silber-Pappel aufgrund ihrer Anspruchslosigkeit und reichlichen Wurzelbrut im Bereich der Dünenbefestigung. Der Garten- und Landschaftsbau schätzt sie als Alleebaum und beliebtes Grün in Parkanlagen. Das weiche Holz der Silber-Pappel zeichnet sich durch einen breiten Splint und gelbbraunen Kern aus. Es wird zur Herstellung von Papier, Holzwolle und Holzfaserplatten verwendet.

Weitere Bilder

• Zweige mit Laubblättern

• Laubblätter: Unterseite links, Oberseite rechts

• Blattunterseite

• Rinde mit den typischen diamant-förmigen Marken

• Silber-Pappel in Wien (Naturdenkmal 782)

• Populus alba im Winter

• Populus alba

Quellen

• Gregor Aas, Andreas Ruedmller: Laubbäume, Gräfe & Unzer Verlag.
• Werner Rothmaler: Exkursionsflora von Deutschland – Gefäßpflanzen: Grundband 2, Spektrum akademischer Verlag, ISBN 3-8274-1359-1.
• Gerhard Stinglwagner, Ilse Haseder, Reinhold Erlbeck: Das Kosmos Wald- und Forstlexikon, Kosmos-Verlag, ISBN 978-3-440-10375-3.
• Populus alba L., Silber-Pappel. FloraWeb.de

Einzelnachweise

1. ↑ L. Dimitri: Enzyklopädie der Holzgewächse - 24. Erg.Lfg. 6/01
2. ↑ Archivierte Kopie (Memento des Originals vom 21. Juni 2013 im Internet Archive) Info: Der Archivlink wurde automatisch eingesetzt und noch nicht geprüft. Bitte prüfe Original- und Archivlink gemäß Anleitung und entferne dann diesen Hinweis.@1@2Vorlage:Webachiv/IABot/www.nosislav.cz
3. ↑ Archivierte Kopie (Memento des Originals vom 21. Juni 2013 im Internet Archive) Info: Der Archivlink wurde automatisch eingesetzt und noch nicht geprüft. Bitte prüfe Original- und Archivlink gemäß Anleitung und entferne dann diesen Hinweis.@1@2Vorlage:Webachiv/IABot/www.nosislav.cz
4. ↑ ^{a b} Rothmaler: Exkursionsflora von Deutschland, Spektrum Akademischer Verlag Heidelberg, Berlin, 20. Auflage 2011, ISBN 978-3-8274-1606-3, S. 350.
5. ↑ ^{a b} Eckehart J. Jäger (Hrsg.): Exkursionsflora von Deutschland. Gefäßpflanzen: Grundband. Begründet von Werner Rothmaler. 20., neu bearbeitete und erweiterte Auflage. Spektrum Akademischer Verlag, Heidelberg 2011, ISBN 978-3-8274-1606-3, S. 301.
6. ↑ Steinbachs großer Pflanzenführer, Ulmer Verlag, ISBN 978-3-8001-7567-3, S. 452 f.
7. ↑ ^{a b} Populus alba, White poplar auf EUFORGEN

Weblinks

– Album mit Bildern, Videos und Audiodateien

• Silber-Pappel. In: BiolFlor, der Datenbank biologisch-ökologischer Merkmale der Flora von Deutschland.
• Steckbrief und Verbreitungskarte für Bayern. In: Botanischer Informationsknoten Bayerns.
• Populus alba L. In: Info Flora, dem nationalen Daten- und Informationszentrum der Schweizer Flora. Abgerufen am 2. Oktober 2015.
• Thomas Meyer: Datenblatt mit Bestimmungsschlüssel und Fotos bei Flora-de: Flora von Deutschland (alter Name der Webseite: Blumen in Schwaben).

Abêeln (oek witte abêeln enoemd, Populus alba) zyn boomn uut de familie van de wulgn en van 't geslacht van de poppeliern.

Noame

De noame Abêle komt van 't Latyn Albellus en bestoat oek in aar toaln.

• Nederlands: witte abeel
• Iengels: abele (oude noame, nu is white poplar vele mêer gebruukt)
• Platduuts: abeel
• Frans: aube (oud-Frans: aubel)
• Cataloans: àlber
• Corsicoans: albaru

Verspreidienge

Stamme van en abêle, met de ruutjes.

Bloarn, me vuuf lobbn.

Abêeln kommn van ôorsproung uut Marokko en Spanje, mo zyn verspreidiengsgebied lopt nu vors over West-Europa, Ôost-Europa toet an Siberië. Ze kunn goed teegn oge temperatuurn, mo de wienters meugn nie te koud zyn.

't Zyn liefebbers van woater en in nuze streekn zyn ze specioal an de kust eplant omdan ze goed teegn zout in de lucht kunn.

Oundertusschn zyn abêeln oek in Nôord-Amerika ezet en doa groein ze nu in 43 stoatn. Ze zyn anzien lik exootn, in Connecticut zyn ze oundertusschn were uuteroeid. Up de mêeste plekkn zettn ze e platselikke sôorte poppeliere (cottonwoods) in de plekke.

Kenmerkn

't Is e loofboom die e klêne 30 meiters oge ku kommn. De gletsche schorse is wit van kleur (oltemets met e groen- of grysdachtigen schynk) en 't stoan overol ruutjes up. De bloarn zyn wit vanboovn en vanoundern, ol komt 'n boovnkant achter en ende wel groene. Van vorme zyn de bloarn elobt, me vuuf lobbn vanvôorn. De katjes van êen boom zyn ossan van 't zeste geslacht, de vintjes zyn grysde en rôod vanoundern, de wuvetjes groen-grysde. Ze vermêezn oek deur uutlopers te vormn, tout 30 meiters van 'n ôorsprounkelikkn boom weg.

Gebruuk

't Out van abêeln is nie echt interessant voun gebruuk, ze zyn surtout eplant omdan ze schône zyn en omdan ze goed teegn zeure ground, overstromiengswoater en zout kunn.

Abêle in platsnoamn

• Abêle: parochie die dêels up 't groundgebied van Woatou en dêels up dadde van Boeschepe ligt.
• Abêle: industriegebied in Roeseloare
• Abeelhoek: wyk in Kuurne

L'albar, o sause blanc, es un arbre de fuèlhas caducas de la familha de las Salicacèas. Lo nom latin Populus alba ven de la color blanca argentada del revèrs de las seunas fuèlhas. Aquel pibol es originari d'Euròpa centrala e miègjornala e d'Asia occidentala e centrala.

Descripcion

• Lenticèlas lausangicas sus la camba

• Fuèlhas polimorfas de Populus alba

• Catons mascles

• Colors caracteristicas de las fuèlhas de l'albar

Aparelh vegetatiu

Es un arbre que rebotat podent vivre de 200 a 400. La seuna rusca blancha, lissa, ven grisa e rufa amb los ans, puèi acaba per cretat en lenticèlas en forma de lausanges. Las fuèlhas son fòrça polimorfas, palmadas o subovalas, a vegada gaireben romboïdalas, de bòrd sinuós o lobat dentada. Son blancas tomentosas al revèrs, verd escur dessús. Lo petiòl a une seccion transversala arredondida.

Aparelh reproductor

Aquela espècia es dioïca. La florason se fa de març a abril, abans l'apareison de las fuèlhas. L'inflorescéncia es un caton mascle o feme. Cada flor es portada per un periant en forma de copa e aparada per una bractèa dentada e cilièa. La flor mascle compren 8 etaminas rogencas; la flor feme un ovari unilocular, de doas carpèlas, susmontada de 4 estigmatas jaunas disposadas en crotz. La pollinizacion es anemogama.

Lo fruch obtengut aprèp fecondacion es una capsula bivalva, ovoída, de granas provesida d'una tufa blanca que la disseminacion es anemocòra.

Abitat e reparticion

Aquela espècia viu en Euròpa centrala e miègjornala, mas tanben en Asia occidentala e centrale e en Africa de Nòrd. Se trapa aquela espècia dins gaireben tota Occitània e en França metropolitana, Corsega compresa e tanben en Catalonha^[1].

Quitament se l'albar preferís las broas de rius o les luòcs umids, supòrta los mitans moderadament sècs. Presenta tanben una cèrta tolerància als embruns marins o una leugièra salinitat del sol. Es un arbre eliofil que preferís los sols neutres o basics^[2]. Buta mai sovent a una altitud inferiora a 900 m.

Aquela espècia es caracteristica de las associacions vegetalas de las selvas ribairencs, o selvas e bartasses fòrça umids. Es caracteristica de las selvas mediterranèas dels grands Sauses (associacion Populetalia albae) mas tanben de las selvas mediterranèas de pibols, olms e fraisses (associacion Populion albae). Es una de las espècias secondàrias de l'associacion Querco-Ulmetum minoris^[3].

Sistematica

Descripcion

Aquela espècia foguèt descricha pel primièr còp en 1753 par Carl von Linné, naturalista suedés, dins son Species plantarum (vol 2).

Etimologia

Lo tèrme latin alba significa "blanc" e fa referéncia a la rusca blancosa de l'arbre.

Utilizacion

Fusta de l'albar

Fusta

Sa fusta pauc densa se trabalha aisidament, mas se polís mal. Se fa subretot de pasta de papièr, d'aluquetas, d'embalatges o contraplacats, mas es tanben utilizat en menusariá o fustariá. Autrescòps, èra utilizat per fabricar de meirams, de carrugas e carriòlas, o de pòsts per lad pinturas d'òli^[4].

Es un combustible fòrça mediòcre, que produís pauc de calor a la combustion, e produís un carbon de paura qualitat^[5].

Autres usatges

• Plantat a titre ornamental, aquel arbre pòt tanben servir de paravent.
• Sa rusca contien de salicina e foguèt utilizada coma febrifug^[6] e per fabricar l'aspirina

Nòtas e referéncias

1. ↑ Populus alba L. Association TELA BOTANICA sus tela botanica
2. ↑ rmd
3. ↑ (fr) Forêts riveraines, forêts et fourrés très humides Corine Biotope sus kaliop ed: Natura 2000}}
4. ↑ rmd>(fr)Flore forestière française: Région méditerranéenne; Jean-Claude Rameau, Dominique Mansion, Gérard Dumé; ed: Forêt privée française; 2008; isbn 2904740937 en linha
5. ↑ rmd
6. ↑ rmd

L' Albaru (o Alberu) (Populus alba) hè un arburu chì faci partita di a famiglia di i Salicaceae. U nomu corsu albaru veni da a parola latina albus, chì significheghja: biancu. Di fatti, u fustu di l'àlbaru hè biancu. L'albaru hè dunqua un piobu biancu. Hè urighjinariu di u Mediterraniu è di l'Africa di u Nordu. Si scontra in generali vicinu à i fiumi o i vadini. Ci hè una varietà cultivata chì hè avà cumuna in America. Una stesa d'albari hè una albariccia.

Murfulugia

U fustu, incù i segni carattaristichi à forma di diamanti.

U fustu di l'albaru hè altu finu à 30 metri (40), incù un'ampia chjoma attundulita. Trà i numarosi spezii è variità di piobbi quista hè a più sana è lungiva, ancu s'eddu righjunghji raramenti una cintunara d'anni d'ità; eppuri esistini provi ducumintati di parechji individui in fonti storichi chì ani vissutu eccizziunalamenti più di 180 anni. A so curteccia grisgiu chjaru, simili à quidda di u piobbu, ferma par longu tempu liscia è puntighjata da picculi linticeddi subarosi à forma di rombu; invichjendu diventa più scura è sulcata lungitudinalamenti da a basa di l'arburi è prugrissivamenti diventa ruvida è mori scura.

Fogli

I fogli, sustinuti da un picciolu longu finu à 5 centimetri, ani una forma uvali o attundulita, ma calchì volta irregularamenti lubata (4-8 centimetri). A pagina fugliari supiriori hè luccicanti, di culori verdi scuru, mentri quidda infiriori, com'è i buttaturi ghjovani, hè ricuparta da una fitta lanughjina bianchiccia, da a quali pruveni u nomu cumunu di a pianta. I casci sò longhi 4 à 15 cm.

Fiori

L'albaru fiurisci da marzu à aprili. Com'è tutti l'altri Salicaceae, l'albaru hè una pianta dioica incù i fiori unisessuali riuniti in amenti, chì spuntani prima di i fogli. Stu tipu d'infiuriscenza à amentu hè cumunu in i spezii arburei à impullinazioni anemofila. L'amenti maschili sò cilindrichi, quiddi feminicci inveci sò corti incù fiori asciddanti annantu à una brattea pilosa. Ancu a dispersioni di i semi, cuntinuti in capsuli, hè affidata à u ventu grazia à a prisenza annantu à quiddi di filamenti pilosi chì u so insemu hè dittu pappu. U pappu essendu custituitu di finissima cellulosa pruvucheghja suventi fastidiu à l'ochji è u nasu incù spessu riazzioni allergichi.

In Corsica

L'albaru hè prisenti in Corsica, ma hè raru. Hè assuciatu à spessu incù u saliciu. L'albaru si scontra par asempiu vicinu à u stagnu di Biguglia, à u stagnu di Tanchiccia, in l'Agriati, in a furesta di U Spidali, o in Campu di l'Oru in Aiacciu.

Gallaria d'imagini

• U fustu di l'albaru

• 
• A cascia di l'albaru

• 
• Un' albariccia (Corsica)

Da veda dinò

• u piobu: populus nigra
• a tremula: populus tremula
• l'arburi di Corsica

Fonti

'Ss'articulu pruveni in parti o in tutalità da l'articulu currispundenti di a wikipedia in talianu.

Gl'Alvaniégle è n'álbere spegliande de la famiglia de le Salicaceae.

Nome scendífeche

Populus alba L.

Fronna

Descrezzione

È n'álbere ávete affin'a 25 m. La scòrza è ghiangaštra. Le rámera gione suó rechepèrte da na pelama ghianga é nen suó appeccecose. Gle pernucce è luonghe quasce la mmetà de le frunne che suó ovale o lobate, vérde scure a la parte de ngima é ghianghe-lanose pessotte (7-15 x 9-12 cm).

Scerisce a febbrare é marze.

Addó ze tròva

Crésce addó è úmmede, vecin'a gle sciume é a gle lache, affin'a 1.000 m n.l.m.

Aṣefṣaf (Isem usnan: Populus alba) d talmest n yemɣi seg twacult n salicaceae . Carl Von Linné d amdan amezwaru i yuran fell-as deg useggas n 1753. Tamlest-a teḥseb-itt IUCN am d talmest ur tettwaggez.

Tilmas

Populus alba - Aṣefṣaf^[1][2]

Ismawen

• Isem-is s latinit: Populus alba
• Isem-is s tefransist: Peuplier blanc
• Ismawen-is nniḍen s teqbaylit:
• Ismawen-is nniḍen s tmaziɣt:

Isseqdac

1. ↑ 'Amawal n Yemɣan - Lexique de plantes ' - Chabane Mohand u Remdane - Mémoire d'études en Agronomie - Université de Tizi ouzou (non daté ~années 80)
2. ↑ ‘Répertoire des noms indigènes des plantes spontanées, cultivées et utilisées dans le nord de l’Afrique.’ - Louis Charles Trabut - Alger 1935

Běły topoł (Populus alba) jo rostlina ze swójźby wjerbowych rostlinow (Salicaceae).

Wopis

Stojnišćo

Rozšyrjenje

Wužywanje

Nožki

1. ↑ Starosta: Dolnoserbsko-nimski słownik, Niedersorbisch-deutsches Wörterbuch, Bautzen 1999, ISBN 3-7420-1096-4, bok 515
2. ↑ W internetowem słowniku: Pappel

Žrědła

Plepi i bardhë është një specie e plepit me prejardhje nga Maroko por që rritet edhe në Gadishullin Ballkanik, Gadishullin Iberik, Evropën qendrore (Gjermani, Poloni, etj.) si dhe në disa pjesë të Azisë. Ajo rritet në vende me lagështi, shpesh në brigjet pranë lumenjëve, liqeneve e detërave, në rajonet me verë të nxehtë dhe dimër të ftohtë e të butë.

Shih edhe

• Plepi
• Plepi i zi
• Plepi i hirtë

Tuopolis (Pajūris)

Tuopolis, aba dā balta toupa, tuopelie, tuopelis, tuopuolis (luotīnėškā: Populus alba) īr dėdlis medis, katros aug vėsuo Lietovuo. Augštoma būn 16-27 m, čiesās - vėrš 40 m, kamėina apjėmims 1,5-3 m. Vainėks augštos, dėdlis, žėivie pėlkšvā žalė, atsilopėniejus. Balondė mienesi ved pūkoutus žirgėnus.

Tuopuolē aug pri opiū, ežerū, anās tonkē apsodinti kelē.

Къэдабэщиху (лат-бз.: Populus alba, ур-бз.: Тополь серебристый) — къэкӀыгъэ жыгхэм ящыщ, Щиху лъэпкъыгъуэ, Дзэл-лъэпкъым къыхокӀыр.

КыздэкӀыр

Мы Ӏарысу къыздэкӀыр Ишъхъэрэ Африкэм (Алджазаир, Марокко, Тунис, Канар хы тӀыгухэм), Еуропэ псом (Скандинавыи щымыхъукӀэ), Азиэ Япэрыт, Курыт, Къуэкlыпlэм джоуэ. Ӏарысу къыздагъэкӀыр Еуропэм, Азиэм, Ишъхъэрэ Америкэм.

КъыздэкӀхэр псыхъуэхэм, псы фӀыуэ, куэду здагъуэт шӀыпӀэхэм, мэзу зэкӀакӀэу иэ жыг зэрызу къэкӀху.

ЗэрзэфӀэтӀыр

Я лъэгагъыр м. 30-35 носыр, ипкъым и бгъуагъыр м. 2 нэсу. И пкӀашъхьар бгъуэуэ щыт - лъахъчу, шӀым игъунэгъу къыкӀидзу (зэрызу къыщыкlкlэ) ишъхьамкӀэ хуэзэв хъууэ. Жыгыпкъымрэ къудамэшхуэхэмрэ я пхъафэр псыфэ-удзыфу щыт, цӀанлъу; къыдэжхэм яр хужь-пхъашу щыт; жыгыжъхэм я пхъафэр псыфэ-кӀынфӀу иэ фӀыцӀу мэхъур, къэчауэ, зэгуэудауэ щыту.

Гулъхэр цӀыкӀу щытхэ см. 0,5 хуэдиз хъууэ, тхьампэхэр хуэхъуреуэ иэ щиму щытхэ, Ӏувху; яшъхьамкӀэ удзыфэ-кӀынфӀху, лыду якӀагъымкӀэ псыфу.

Бжыхьам тхьампэхэм я нэхъыбэр удзыфу щытурэ похур, макӀыу гъуэжь-нэху мэгъури похухэ.

ПсынкӀыу мэкӀхэр, илъэс 30-40 щырикъум иде я лъэгагъыр м 20-25-м носыр.

Сурэтылъэ

Su Fustialvu (Populus alba) est un arvure de sa famìlia de sos Salighes. Arvure chi creschet altu, cun su truncu grigiu e rugosu. Fozas birdes giaras, unu pagu a triangulu, cun tenaju longu, e chi tremulana a ogni entu. Faghet semenes lanidos, chi bolant in s'aria. In atunzu cust'arvure catzat un'ìspetzia de lanivitu chi calat a terra. Cust'arvure benit cultivadu in logos umidos, po sa linna, chi benit impreada po imballaggios.

ХахIцIул

тIамах

ХахIцIул (латиназул мацIалда Populus alba)

Populus alba, commonly called silver poplar,^[2][3] silverleaf poplar,^[2][3] or white poplar,^[2][3] is a species of poplar, most closely related to the aspens (Populus sect. Populus). It is native to a region spanning from the Atlas Mountains of Africa, through most of South and Central Europe, into Central Asia; it has been introduced to many temperate, moist regions worldwide. It grows in moist sites, often by watersides, in regions with hot summers and cold to mild winters.^[4][5]

Description

It is a medium-sized deciduous tree, growing to heights of up to 15–30 m (49–98 ft) (rarely more), with a trunk up to 2 m (6.6 ft) in diameter and a broad, rounded crown. The bark is smooth and greenish-white to greyish-white with characteristic diamond-shaped dark marks on young trees, becoming blackish and fissured at the base of old trees. The young shoots are covered with whitish-grey down, including the small buds. The leaves are 4–15 cm (1+1⁄2–6 in) long, five-lobed, with a thick covering of white scurfy down on both sides, but thicker underneath; this layer wears off 8 cm (3+1⁄4 in) long, produced in early spring; they are dioecious, with male and female catkins on separate trees; the male catkins are grey with conspicuous dark red stamens, the female catkins are greyish-green. The female catkins lengthen to 8–10 cm (3+1⁄4–4 in) after pollination, with several green seed capsules, maturing in late spring to early summer. It also propagates by means of root suckers growing from the lateral roots, often as far as 20–30 m (65–100 ft) from the trunk, to form extensive clonal colonies.^[5][6]

Distinguishing features of the white poplar

Foliage of the white poplar

White poplar leaves; underside left, upper side right

Trunk, showing the characteristic diamond-shaped marks

Hybridization

Alley of grey poplars

White poplar hybridizes with the closely related common aspen Populus tremula; the resulting hybrid, known as grey poplar (Populus × canescens), is intermediate between its parents, with a thin, grey, downy coating on the leaves, which are also much less deeply lobed than white poplar leaves. It exhibits marked hybrid vigour, reaching 40 m (130 ft) tall and a trunk diameter over 1.5 m (4 ft 11 in), much larger than either of its parents. Most grey poplars in cultivation are male, but female trees occur naturally and some of these are also propagated.^[5]

Cultivation and uses

Populus alba Pyramidalis

Poplar-lined road between Yarkand and Kargilik

Populus alba - wood

The wood is soft but close-grained and easy to carve, shrinking very little during seasoning. It has been used for sculpture from Europe to China and the US.^[7] The Penitent Magdalene by Donatello is one 15th-century example.

It was the most commonly used wood for panel paintings in Italy throughout the Middle Ages and Renaissance, until mostly replaced as a matrix by canvas from 1500 onwards. Most earlier Italian Renaissance paintings are painted on poplar panels, the Mona Lisa being but one example.

White poplar requires abundant light and ample moisture, and stands up well to flood water and slightly acidic soils. Its green-and-white leaves make it an effective ornamental tree, but the root suckers may cause problems in some situations. It is very attractive as an open-grown tree in water meadows, and because of its extensive root system and tolerance of salt, is also planted to strengthen coastal sand dunes.^[8]

A yellow dye is produced from the bark of the white poplar.^[9]

The majority of white poplars in cultivation in northern Europe are female trees.^[6]

Americas

White poplar was first introduced to North America in 1748 and has a long history in cultivation. It is now found in 43 states throughout the contiguous U.S.^[10] It has come to be considered weedy or invasive; it has been banned in Connecticut and is the most common introduced tree species on Cape Breton Island.^{[11][12][13][14]}

In US intensive forest management, it is being replaced by various Populus sect. Aigeiros hybrids. The wood is soft, and used for cellulose and to make cheap boxes.

It also grows in the temperate zones of South America. Mainly in Chile, Argentina and Uruguay A conical cultivar from Turkestan, Populus alba 'Pyramidalis' (Bolle's poplar; syn. P. bolleana) is sometimes planted in parks.^[5]

History

An Old English name abele, now not used, is derived from the Latin albellus, white, by way of Old French aubel and Low German name abeel.^[8]

Leuce/Leuka, the "White Poplar"; Leuce or Leuka (Ancient Greek: Λεύκη) ("White" or specifically "White Poplar") was the most beautiful of the nymphs and an Oceanid, a daughter of Oceanus. Hades fell in love with her and abducted her to the underworld. She lived out the span of her life in his realm, and when she died, the god sought consolation by creating a suitable memorial of their love: In the Elysian Fields, where the pious spend their afterlives, he brought forth a white tree into existence from her body, which became sacred for him from that moment on. In Ancient Greco-Roman mythology, it is a symbol of a peaceful afterlife and a memory of those we love who have died, and in the language of flowers, its meaning is "time". Herakles crowned himself with this tree to celebrate his return from the underworld.

According to ancient Roman mythology, the white poplar was consecrated to Hercules because he destroyed Cacus in a cavern adjoining the Aventine Hill, which was covered with these trees; in the moment of his triumph, he bound his brows with a branch of white poplar as a token of his victory. Persons offering sacrifices to Hercules were always crowned with branches of this tree, and all who had gloriously conquered their enemies in battle wore garlands of it, in imitation of Hercules. Homer in Iliad compares the fall of Simoisius when killed by Ajax to that of a poplar.

So falls a poplar that on watery ground
Raised high its head with stately branches crowned.

Ovid mentions that Paris had carved the name of Ænone on a poplar, as Shakespeare has Orlando carve the name of Rosalind upon the trees of the forest of Arden.

Virgil gives directions for the culture of this tree and Horace speaks of the white poplar as delighting to grow on the banks of rivers.^[11]

Invasive potential

The white poplar is an invasive species in many parts of Australia. In Western Australia, it has formed dense stands in disturbed wetlands from Perth to Albany and it is considered a threat to riparian vegetation in Victoria. It has spread along the Murrumbidgee River and in wet areas in rural parts of the Australian Capital Territory.^[15] Despite that, it is still sold in nurseries around Australia.^[16] White poplar is also an environmental weed in South Africa.^[15]

References

La blanka poplo, aŭ arĝenta poplo (Populus alba) estas plantospecio el la genro de la poploj en la familio de la Salikacoj (Salicaceae).

Priskribo

ilustraĵo el „Flora Batava“, volumeno 15

arboŝelo de kvinjaraĝa ekzemplero

arboŝelo de pli aĝa ekzemplero

folio ĉe longŝoso

folio ĉe mallongŝoso

Habito

La arĝenta poplo estas somerverda, rekte kreskanta foliarbo, kiu atingas altecon de 15 ĝis 45 metroj. La averaĝa trunka diametro atingas malofte pli ol 2 m. En Hungarujo, estis trovitaj ankaŭ arboj kun diametro de 1,5 ĝis 3 metroj.^[1] La en la jaro 1904 falinta 500-jara arĝenta poplo apud Boudky atingis altecon de 36 metroj, trunka diametro de 3,52 metroj kaj trunka perimetro de 11,25 metroj. ^[2][3]

Baze de la rekta aŭ malforte kurba trunko troviĝas ofte ŝosoj kaj sevoŝosoj. La arĝenta poplo apartenas al la malprofunda radikanto. Ĝiaj radikoj etendiĝas vaste. La arĝenta poplo havas karakteran larĝe rondan kaj maldensan arbokronon, kiu ofte pendas je unu flanko kaj kiu donas al la arbo malsimetrian aspekton. La kronoj de junaj arboj havas ovalan ĝis globan kreskoformon. La arĝenta poplo povas fariĝi 300 ĝis 400 jarojn aĝa.

Arboŝelo

La arboŝelo havas blanke grizan koloron kaj glatan strukturon kun grandaj, romboformaj kork-verukoj. Dum la aĝo la arboŝelo fariĝas malhelgrize kaj aperas profundaj laŭlongaj sulkoj. La junaj branĉoj havas blanke feltan hararon. La tranĉoj havas kvineĝan transversan sekcon.

Folio

La alternestarantaj folioj de la arĝenta poplo estas diversformaj. La plata kaj harhava folitigo longas 2 ĝis 5 cm. La simpla foliplato ne havas glandojn. Ĉe longŝosoj la planto formas acersimilajn, ofte tri ĝis kvinnombrajn plume lobaj folioj kun malfajnaj dentoj, kiuj povas atingi longecon de ĝis 12 cm kaj larĝecon de 10 cm. Ilia malsupra flanko plej ofte estas blanke felta.

Ĉe la malsupra parto de longŝoso respektive ĉe malongŝoso la planto havas ovoformajn ĝis rondajn, nelobajn foliojn, kiuj longas 4 ĝis 7 cm kaj larĝas inter 3 kaj 4 cm. La folirando havas neregulajn dentojn. La malsupra flanko de la folioj havas grize feltan hararon. Ambaŭ folitipoj havas ĉe ilia supra malhelverda kaj brila foliflanko en ĝia juna stadio feltan hararon, kiuj malaperas dum la aĝo. Ankaŭ la ovale helbrunaj burĝonoj estas blanke feltaj. La foliaro de la arbo havas flavan koloron en la aŭtuno.

masklaj floraroj

Floraro kaj floroj

La blanka poplo estas dioika arbo. Ĝi floras de marto ĝis aprilo antaŭ la apero de la folioj. Ĝiaj floraroj (amentoj) pendas. La amentoj longas ĉ. 4 cm. La verdaj inaj amentoj longas ĝis 10 cm. Ĉiu malgranda floro sidas en la akselo de renverse lanceta, mallonge denta kaj cilihava brakteo. La inaj floroj havas kalvajn, konusformajn ovolujojn kun mallonga tigo. La du flave verda stigmoj estas dividitaj en kvar partoj. La ruĝece ĝis flavece florantaj masklaj floroj havas ok ĝis dek kamenruĝajn stamenojn.

Kromosomnombro

La kromosomonombro estas 2n = 38 aŭ 57.

Ekologio

La polenigado de la poplo okazas per la vento. La disvastigo de la tre malgrandaj diasporoj okazas per la vento. La semoj en malgranda pendanta kapsulfrukto fariĝas maturaj de majo ĝis junio. La nur mallonge ĝermeblaj semoj ne havas rezervhiston. Pro la grandkvanta formado de radikoŝosoj eblas ankaŭ aŭtoĥorio.

Kvankam la arĝenta poplo estas ventopoleniganto, abeloj kolektas multe da poleno de la masklaj floroj.

Disvastigado

arĝenta poplo vintre en Vieno (natura monumento 782)

La natura arealo etendiĝas trans meza, suda kaj orienta Eŭropo, okcidenta Siberio, okcidenta Azio kaj Nordafriko. La blanka poplo ofte troviĝas apud grandaj riveroj, ekzemple Danubo, supra Rejno aŭ Odro. En okcidenta kaj norda Eŭropo la arbo ankaŭ kreskas, sed ne origine hejmiĝas tie.

La arĝenta poplo estas relative sentiva je sekeco. Ĝi estas tipa pionirarbo kaj malprofundradikanto. Ĝi preferas humidajn, freŝajn, malkompaktajn nutraĵriĉajn kaj bazoriĉajn grundojn kun gravela lomo kaj argilo en la subgrundo. Ĝi volonte kreskas en maldensaj ĉeriveraj arbaroj. Ĝi ankaŭ povas kreski sur marĉaj grundoj respektive sekaj kaj nutraĵmalriĉaj sablogrundoj. Relative ofte ĝi ankaŭ kreskas apud marbordoj. La arbo toleras someran varmon kaj vintran malvarmon.

Uzado

La arbo havas biologi-inĝenerikan signifon pro sia rapida kreskado kaj senpretendecon kaj rapide kreskantaj radikoj. La arbo taŭgas por stabiligi dunojn. La pejzaĝistoj ŝatas la arĝentan poplon por planti apud aleoj kaj en parkoj. La flave brunan duramenon eblas uzi por fari paperon, rabotaĵon kaj lignofibrajn platojn.

Pliaj bildoj

• branĉoj kun folioj

• folioj: Malsupra flanko maldekstre,supra flanko dekstre

• malsupra flanko de la folio

• arboŝelo kun tipaj diamante formaj markoj

• Populus alba en vintro

Fontoj

• Gregor Aas, Andreas Ruedmller: Laubbäume, Gräfe & Unzer Verlag.
• Werner Rothmaler: Exkursionsflora von Deutschland – Gefäßpflanzen: Grundband 2, Spektrum akademischer Verlag, ISBN 3-8274-1359-1.
• Gerhard Stinglwagner, Ilse Haseder, Reinhold Erlbeck: Das Kosmos Wald- und Forstlexikon, Kosmos-Verlag, ISBN 978-3-440-10375-3.

Referencoj

Populus alba, el álamo blanco, álamo común o chopo blanco es un árbol de fronda perteneciente a las salicáceas. Otros nombres comunes o vulgares de esta especie son: álamo plateado o álamo afgano.

Origen y hábitat

Es una especie originaria del Paleártico, su distribución natural abarca desde la península ibérica y Marruecos hasta Asia central, estando presente en la mayor parte de la Europa templada. Crece en lugares húmedos, a menudo junto al agua, en regiones con veranos calurosos e inviernos frescos.

También crece naturalizado en latitudes templadas de Sudamérica.

Descripción

Corteza.

Populus alba - MHNT

Ilustración

Vista de la planta

Detalle de la hoja

Inflorescencia

Ilustración

Cuerpo

• Árbol caducifolio corpulento de forma redondeada y rápido crecimiento, de hasta 30 m de altura y 1 m de diámetro, de forma ancha y columnar, de grueso tronco y sistema radical fuerte, con numerosas raíces secundarias largas que emiten multitud de renuevos. Corteza lisa, blanquecina, gris, fisurada, más oscura en la base, con las cicatrices negruzcas de antiguas ramas.

Hojas

• Hojas: caducas, simples, alternas, ovales o palmeadas, de borde dentado; cubiertas en el envés de una capa densa de pelos afieltrados de color blanquecino.
• Hojas tomentosas en las dos caras y en el pecíolo. Hojas variables en los brotes, con 3-5 lóbulos, blancas y pelosas de jóvenes, las adultas con haz verde oscuro, glabro y envés densamente blanco-tomentoso, limbo muy polimorfo.
• Hojas mayores normalmente palmeado-lobuladas, de base acorazonada. Hojas de las ramillas redondeadas o aovadas, poco lobuladas, con menos tomento. Amentos colgantes. Los masculinos de 3-6 cm de longitud, lanosos. Los femeninos más largos y delgados.
  En otoño la coloración es marrón o amarillenta.

Flores

• Flores masculinas son grandes y rojizas, en amentos colgantes, flores femeninas son de color amarillo-verdoso sobre pies separados.
• Florece antes de que broten las hojas.

Fruto y semillas

• Fruto en cápsula bivalva, ovoidea y lampiña.
• Semillas con un penacho de pelos.

Simbología

Véase simbología del álamo

Cultivo y usos

Cultivo

• Reproducción
  • Se multiplica por esquejes y por renuevos que brotan abundantemente alrededor de un pie adulto.
• Podas
  • Admiten podas enérgicas para reducir la molesta floración para personas alérgicas.
• Suelo
  • Crece en suelos frescos, ricos (pero no tiene grandes requerimientos en cuanto al tipo de suelo, pudiendo vivir en suelos pobres calcáreos) y húmedos en las proximidades de los ríos.
  • Además, son capaces de crecer en un suelo arenoso costero soportando eventuales encharcamientos por agua de mar en su sistema radicular.
• Clima
  • Soporta bien el frío y los calores excesivos con tal de tener aprovisionamiento de agua.
  • Posee un crecimiento rápido.
  • Por la cantidad de renuevos que emite puede competir con otras especies próximas.
  • Sus raíces son agresivas, por lo que debe descartarse su plantación cerca de instalaciones o construcciones.
• Condiciones: los álamos pueden soportar la contaminación y la influencia del mar por lo que es empleado como pantalla de defensa cerca del mar.
• Plagas y enfermedades: saperda, mosca blanca, oidio.

Usos

• La madera se usa en imaginería, también se usó la corteza para curtir y teñir.
• La madera homogénea de densidad ligera, porosa y de secado fácil y rápido; es resistente a la abrasión y elástica:

La madera se utiliza en carpintería ligera, pasta de celulosa, paneles, embalajes, contrachapeado, cerillas por su lenta combustión, pavimentos, etc.

• La var. pyramidalis Bunge (chopo boleana, Populus bolleana Carr.) posee el tronco uniformemente ramificado casi desde la base y el porte es piramidal. Es muy utilizada en alineaciones por su porte. Soporta suelos pobres, arcillosos o calcáreos. Es oriunda de Turkestán.
• Aplicaciones mágicas: el álamo blanco (Eadha) correspondía a la letra E en el antiguo alfabeto druídico Ogham:

Las yemas y hojas del álamo se llevaban encima para atraer al dinero.

• Se cultiva como árbol ornamental, pero necesitan jardines grandes, en alamedas, usados por el color de su corteza, el contraste de sus hojas y por la agradable sombra que ofrece.
• Muy utilizado como cortavientos y en caminos cerca del mar.
• Popularmente se reconoce al lamagueiro como un árbol con propiedades curativas. Las llagas de hospitalización y otras heridas menos graves pueden curarse utilizando el agua de cocción de sus hojas para lavar las mismas. Si no se dispone de las hojas, la cocción de la corteza también sirve.

Taxonomía

Populus alba fue descrita por Carlos Linneo y publicado en Species Plantarum 2: 1034. 1753.^[1]​

Etimología

Populus: nombre genérico que deriva del latín, 'popular' por ser abundante y en gran cantidad.

alba: epíteto latíno que significa 'blanco', donde se refiere al color blanco de la cara inferior de las hojas.

Sinonimia

• Octima canescens Raf. 1838
• Populus denudata A.Braun in Hartig, 1850
• Populus bogueana Dode, 1905
• Populus floccosa Dode, 1905
• Populus globosa Dode, 1905
• Populus heteroloba Dode, 1905
• Populus hickeliana Dode, 1905
• Populus megaleuce Dode, 1905
• Populus peroneana Dode, 1905
• Populus triloba Dode, 1905
• Populus berkarensis Poljakov 1950
• Populus excelsa Salisbury 1796 (nom. illeg.)
• Leuce alba (L.) Opiz 1852 (nom. inval.)
• Populus hopeiensis Poljakov, 1950 (nom. inval.), non Hu & H.F.Chow, 1934
• Populus bolleana Lauche
• Populus nivea (Aiton) Willd.^[2]​

Nombre común

• Castellano: alemo, blancón, chopo, chopo blanco, chopo silvestre, álamo, álamo alvar, álamo blanco, álamo-blanco, álamo blanquillo, álamo común, álamo plateado, peralejo, pobo, pobo albar, árbol blanco, tiemblo.^[3]​

Referencias

Hõbepappel (Populus alba) on pajuliste sugukonda kuuluv taimeliik.

Taim on kantud Eesti ohustatud liikide punasesse nimestikku.^[1]

Viited

Välislingid

• Hõbepappel andmebaasis eElurikkus

Zurzuri edo zumartxuria (Populus alba) Salicaceae familiako zuhaitza da. Bere izenek, bai zientifikoak eta baina arruntek ere, bere zurtoin eta hostoen azpialdeko kolore zuriari egiten diote erreferentzia, eta hain zuzen ere ezaugarri honek eragin du zuhaitz hau apaingarri modura ikaragarri hedatu izana.

Hosto-erorkor arbola hau Europa eta Asiako eskualde epeletan hazten da^[1], Iberiar Penintsulatik erdialdeko Asiaraino hain zuzen ere. 16 eta 27 metro arteko altuera eta 2 metroko enborra ditu.

Ezaugarriak

Azala

Zuhaitz hosto-erorkor handia da, forma biribildukoa eta Populus generoko espezie gehienak bezala hazkunde lasterrekoa. 30 metroko altuera lor dezake eta enborrak metro baterainoko diametroa. Enbor zilindrikoa du, zuzena, azal zuriarekin, leuna ale gazteetan baina helduen oinarrian longitudinalki zartatzen dena. Eroritako edo moztutako adarren orban karakteristikoa uzten dute, begi eta bekain beltzen itxura hartzen duena. Zurzuriak ez du adar zupatzailerik, makal beltzak izan ohi duen modura.

Zurzuriak forma zabala eta zutabekara du, enbor mardula eta adakera zabal eta irregularra. Adartxo gazte eta kimu berriak tomentosoak izaten dira. Sustrai-sistema indartsua du eta Populus generoko beste zenbait espezie bezala, sustraietako kimuetatik aurrera dispertsatzen da, zuhaitz-gurasoetatik 40 metrorainoko distantzian, kolonia klonal zabalak sortuz.

Hostoak

Zurzuria zuhaitz hosto-erorkorra da eta udazkenean hostoak galdu egiten ditu. Haren hostoak sinpleak dira, txandakatuak, obal edo palmatuak eta ertz horzduna dute. Azpialdea ile feltrokara zurixkez osaturiko geruza lodi batez estalirik dute.

Hosto gazteek 3-5 lobulu dituzte, zuriak eta iletsuak dira, biribildu edo aobatuak eta ez oso lobulatuak. Aldiz, hosto helduek gainaldea berde ilun eta glabroa eta azpialdea oso iletsua eta zurixka dute, eta linbo polimorfikoa. Gainera, hostorik handienek forma palmatu-lobulatua dute eta oinarria bihotz-formakoa. Udazkenean, kolore horixka hartzen dute.

Loreak

Hostoa: aurrealde eta atzealdea

Zurzuria espezie dioikoa da, hau da, lore eme eta arrak ale desberdinetan daude banaturik. Lore ar zein emeak amentu motako infloreszentzietan antolatzen dira, airearen bidezko polinizaziorako moldaturik daudenak. Amentuak, hostoak baino lehenago agertzen dira zintzilik eta lazinia motako ezkata glabro batzuez babesturik daude (oinarrian izan ezik). Zurzurien amentuak lateralak dira, zilindrikoak, eseriak eta disko nektarifero osoa eta oblikuoki trunkatua dute. Loreak eta disko nektariferoak osatutako multzo hau ezkaten galtzarbean kokatzen da.

Amentu arrak handiak (3-6 cm) eta gorrixkak dira, artiletsuak, nahiko lore estuekin (5 mm irekitzean). Loreek ezkata oblongoak dituzte, oxkarratuak edo horzdunak eta ertz ziliatuarekin. Oinarrian berdexkak eta muturrean arre-gorrixkak dira. 8-10 estamine dituzte, filamentu motzekin eta hasieran antera more deigarriekin, gerora horitu egiten direnak.

Aldiz, amentu emeak luzeagoak eta estuagoak dira, kolore hori-berdekoak, banaka agertzen dira eta 10-20 lore izaten dituzte, laxoagoki kokatuta. Lore emeen ezkatak oxkarratuak dira, ia osoak eta ile oso gutxirekin. Loreek disko nektarifero lobulatua dute, pedizelo laburrak, obario obatu eseria, bi estigma horixka sardetu eta obulutegiaren tamainako lau lobulu estigmatiko.

Fruituak

Fruituak bi kuskuko kapsulak dira, 4 mm ingurukoak, itxura oboideo-konikokoak, zimurtsuak eta glabroak. Adarretatik zintzilik agertzen dira, amentu erako egituratan. Hasieran kolore berdekoak dira eta gerora arreak. Haziak txikori belarraren (Taraxacum officinale) antzeko itxura hartzen du: bixar leun itxurako bilduki zuri batek inguratzen du, ile luzez eraturik dagoena eta haizearen bidez distantzia handiak kolonizatu ditzake. Haziak kolore arrekoak dira. Hazi ekoizpen maximoa udan ematen da.

Banaketa

Europako hegoalde eta erdialdean zehar zabaltzen da, Iberiar Penintsulatik Errusiara eta Afrikako iparralderaino. Iberiar Penintsulan oso arrunta da baina taldeka bakartuta agertzen da, zaila gertatzen da haren jatorrizko banaketa zein den zehaztea. Hala ere, Kantauriko erlaitzean eta Galizialdean zurzuri populazioak antropologikoki sartuak direla uste da.

Ekologia

Izatez, zurzuria errekastoen inguruan hazten den zuhaitza da, lurzoru heze eta hareatsuetan, haran heze eta gune ez oso garaietan. Lurzoru aberatsak behar ditu eta ez da hazten gune silizeo trinko edota karedun lehorretan. Itsas mailatik 1000 metrora agertzen da.

Fenologia

Zurzuriak, otsaila eta apirila bitartean loratzen dira.

Erabilera

Zuraren ezaugarririk garrantzitsuena bere zuritasuna da. Hala ere, ez da oso egokia aire zabalerako eta altzarietan erabiltzen da. Erregai modura ere ez da batere ona.

Zuhaitz honen azalak propietate antiinflamatorioak, antiseptikoak, diuretikoak eta tonikoak ditu, salizina konposatua izanagatik, aspirinaren osagai aktiboa. Hori dela eta zenbait gaixotasunen tratamenduan erabili izan da: erreumatismoa, artritisa, tanta-hezueria, bizkarreko minak...

Gainera, zurzuriaren hostoak C bitaminan aberatsak dira eta barne azala lehortu eta hauts bihurtuz gero, ogia egiteko erabiltzen zen eskasi garaietan.

Espezieen arteko elkarrekintzak

Zenbait onddorekin elkarrekintzan egoten da, aipagarriena Leccinum duriusculum, zurzuriaren sustraiekin baino ez duena mikorrizarik eratzen. Arrunta da Melampsora epitea onddoa ere, hostoetan, soro laranja oso deigarriak eragiten ditu.

Galeria

Erreferentziak

• Zurzuria EuskalNaturan. CC-BY-SA lizentzia

Hopeapoppeli (Populus alba) on yleensä 10–25 metriä korkea puu. Sen tunnistaa jo kaukaa hopeanvärisestä yleissävystä.

Tuntomerkit

Rungon ja oksien väri on vihertävänharmaa ja rungon alaosissa tummanharmaa ja kaarnautuva. Lehdet ovat pyöreähköt ja sormijakoiset, yläpinnalta tummanvihreät ja alapinnalta kokonaan hopeanharmaan karvoituksen peittämät. Latvus on leveä ja pyöreähkö. Puu kasvaa yleensä 10–25 metriä korkeaksi.

Kasvuympäristöt

Hopeapoppeli vaatii kasvaakseen mielellään kostean, ravinteikkaan maaperän. Hopeapoppelia esiintyy lähinnä Keski- ja Etelä-Euroopassa sekä Aasiassa lehtimetsissä ja rannoilla. Suomessa se ei kasva luonnonvaraisena, mutta sitä käytetään koristekasvina. Sitä suositellaan Suomessa käytettäväksi puuvartisten kasvien menestymisvyöhykkeillä I–III (IV), eli Etelä-Suomessa ja Keski-Suomen eteläosissa^[2].

Käyttö ja kasvattaminen

Hopeapoppeli on hieno ja huomiota herättävä koristepuu. Ihanteellinen kasvupaikka hopeapoppelille on aurinkoinen, tuore ja runsasravinteinen. Tilaa vievän kasvutavan vuoksi sitä ei kannata istuttaa kovin ahtaisiin pihoihin. Hopeapoppeli ei tarvitse leikkausta. Puu synnyttää runsaasti juurivesoja ja lisääntyy nopeasti tällä tavalla.

Katso myös

• Luettelo puuvartisista kasveista

Lähteet

• Hopeapoppeli Populus alba
• Helsingin kaupunki – Ympäristökeskus
• Populus alba. The IUCN Red List of Threatened Species 2018. (englanniksi) (uhanalaisluokitus)

Viitteet

Aiheesta muualla

• Laji.fi: Hopeapoppeli (Populus alba)
• Arboretum Mustila: Hopeapoppeli (Populus alba)
• ITIS: Populus alba (englanniksi)
• United States Department of Agriculture (USDA): Populus alba (englanniksi)
• Flora of China: Populus alba (englanniksi)
• Centre for Agriculture and Biosciences International (CABI): Populus alba (silver-leaf poplar) (englanniksi)

Jeune sujet sauvage en mai

Le Peuplier blanc ou Peuplier de Hollande (Populus alba), aussi appelé, Abèle, Peuplier à feuille d'érable, Peuplier argenté, Blanc de Hollande, Aube, Ypréau ou Piboule^[1], est un arbre à feuilles caduques de la famille des Salicacées. Ce peuplier est originaire d'Europe centrale et méridionale et d'Asie occidentale et centrale.

Description

Lenticelles losangiques sur le tronc.

Feuilles polymorphes de Populus alba

Chatons mâles

Appareil végétatif

C'est un arbre drageonnant de 20 à 30 m de hauteur pouvant vivre de 200 à 400 ans^[2]. Son écorce blanche, lisse, devient épaisse, grise (noirâtre à la base) et rugueuse avec les années, puis finit par se crevasser et former des lenticelles en forme de losanges. Les feuilles sont très polymorphes, palmées ou subovales, parfois presque rhomboïdales, à marge sinueuse ou lobée dentée. Elles sont blanches tomenteuse dessous (d'où le nom botanique^[3]), vert sombre dessus. Leur pétiole a une section transversale arrondie.

Appareil reproducteur

Cette espèce est dioïque. La floraison a lieu entre mars et avril, avant l'apparition des feuilles. L'inflorescence est un chaton mâle ou femelle. Chaque fleur est supportée par un périanthe en forme de coupe et protégée par une bractée dentée et ciliée. La fleur mâle comprend 8 étamines rougeâtres ; la fleur femelle un ovaire uniloculaire, à deux carpelles, surmonté de 4 stigmates jaunes disposés en croix. La pollinisation est anémogame.

Le fruit obtenu après fécondation est une capsule bivalve, ovoïde, à graines pourvues d'une aigrette blanche dont la dissémination est anémochore.

Habitat et répartition

Cette espèce vit en Europe centrale, orientale et méridionale, mais aussi en Asie occidentale et centrale et en Afrique du Nord. On trouve cette espèce dans presque toute la France métropolitaine, y compris en Corse^[4].

Même si le peuplier blanc préfère le bord de rivières ou les lieux humides, il supporte les milieux modérément secs. Il présente aussi une certaine tolérance envers les embruns marins ou une légère salinité du sol. C'est un arbre héliophile qui a une préférence pour les sols neutres ou basiques^[5]. Il pousse généralement à une altitude inférieure à 900 m.

Cette espèce est caractéristique de plusieurs associations végétales des forêts riveraines, ou forêts et fourrés très humides. Elle est caractéristique des forêts-galeries méditerranéennes de grands Saules (association Populetalia albae) mais aussi des forêts méditerranéennes de peupliers, ormes et frênes (association Populion albae). Elle est une des espèces secondaires de l'association Querco-Ulmetum minoris (grandes forêts fluviales médio-européennes)^[6].

Systématique

Description

Cette espèce a été décrite pour la première fois en 1753 par Carl von Linné, naturaliste suédois, dans son Species plantarum (volume 2).

Étymologie

Le terme latin Populus désigne un peuplier. Le terme latin alba signifie "blanc" et fait référence à l'écorce blanchâtre de l'arbre et de la couleur blanc argenté du dessous de ses feuilles.

Utilisation

Bois de peuplier blanc

Bois

Son bois peu dense se travaille facilement, mais se polit mal. On en fait généralement de la pâte à papier, des allumettes, des emballages ou contreplaqués, mais il est aussi utilisé en menuiserie, ou comme bois de charpente. Autrefois, il était utilisé pour fabriquer des merrains, des tombereaux et brouettes, ou des panneaux destinés à servir de support pour les peintures à l'huile^[5].

C'est un combustible très médiocre, qui produit peu de chaleur à la combustion, et produit un charbon de piètre qualité^[5].

Autres usages

• Planté à titre ornemental, cet arbre peut aussi servir de coupe-vent.
• Son écorce contient de la salicine et a été utilisée comme fébrifuge^[5].

Notes et références

Is crann í an phoibleog gheal.

O chopo branco^[1][2][3], álamo branco^[2][4] ou chopo prateado^[2] (Populus alba), é unha árbore de ribeira pertencente ás salicáceas. En Galiza non é común agás en xardinaxe.

Etimoloxía

Nome científico

O nome xenérico Populus (do latín, 'popular') por ser abundante e en gran cantidade. O nome específico alba refírese á cor abrancazada do envés das follas.

Orixe e hábitat

• Europa, Asia, norte de África.
• Medra no centro e sur de Europa, Asia central, norte de África, e en toda a Península Ibérica, sendo moi escaso en Galiza de xeito natural.

Descrición

Casca do álamo branco.

Árbore caducifolia corpulento de forma arredondada e rápido crecemento, que pode acadar os 30 m de altura e 1 m de diámetro, de forma larga e porte de columna, de groso toro e sistema radical forte, con numerosas raíces secundarias longas que emiten multitude de fillos. Casca lisa, abrancazada, cinsenta, fendida, máis escura no baseamento, con cicatrices negrexadas de pólas vella. A copa é larga e irregular. Poliñas e gomos tomentosos (cubertos de lanuxe). As follas son caedizas, simples, alternas, ovais ou palmadas, de bordo dentado; cubertas no envés dunha camada mesta aveludada de cor abrancazada. Follas tomentosas nas dúas faces e no pecíolo, variábeis nos gomos, con 3-5 lóbulos, brancas e vilosas de novas, as adultas coa face verde escura, glabra e envés densamente branco-tomentoso, limbo moi polimorfo. Folla maiores normalmente palmado-lobuladas, de base a xeito de corazón. Follas das poliñas arredondadas a ovadas, pouco lobuladas, con menos tomento. Candeas pénsiles. As masculinas de 3–6 cm de lonxitude, con lanuxe. As femininas máis longas e magras.
Polo outono a coloración é marrón ou amarelenta. As flores masculinas son grandes e arroibadas, en candeas ou amentos pénsiles, as femininas son de cor amarela-verdosa en pés distintos. Florea de febreiro a abril normalmente, antes de que abrochen as follas.

O froito é nunha cápsula bivalva, ovoide e sen vilosidade. As sementes comportan unha lanuxe a xeito de penacho.

Cultivo e usos

Cultivo

• Reprodución
  • Multiplícase por espeques e por gomos que agroman decote arredor do pé adulto.
• Podas
  • Admite podas enérxicas para reducir a molesta floración para persoas alérxicas.
• Solo
  • Medra en solos frescos, ricos (mais non ten grandes requirimentos en canto ao tipo de solo, podendo morar en solos pobres calcarios) e húmidos achegados aos regos.
  • Ademais, son capaces de medraren nun solo areento costeiro soportando eventuais enchentes por auga de mar no sistema radicular.
• Clima
  • Atura ben o frío e as calores excesivas sempre que teña auga dispoñíbel.
  • Posúe un crecemento rápido.
  • Pola cantidade de fillos que bota, pode competir con outras especies achegadas.
  • As súas raíces son agresivas, polo que cómpre desbotar a plantación preto de instalacións ou construcións.
• Condicións: os álamos poden aturar a polución e a influencia do mar polo que é empregado como pantalla de defensa preto do mar.
• Pragas e enfermidades: mosca branca, oídio etc.

Usos

• A madeira úsase en imaxinaría, tamén se usou a casca para curtir e tinxir.
• A madeira homoxénea de densidade lixeira, porosa e de doado secado e rápido; é resistente á abrasión e elástica:

A madeira utilízase en carpintaría lixeira, pasta de celulosa, paneis,taboleiros, embalaxes, mistos pola súa combustión a modo, chans etc.

• A var. pyramidalis Bunge (chopo boleana, Populus bolleana Carr.) posúe o toro uniformemente ramificado case dende a base e o porte é piramidal. É moi utilizada en plantacións en ringleira polo seu porte. Soporta solos pobres, arxilosos ou calcarios. É orixinaria do Turquestán.
• Aplicacións máxicas: o álamo branco (Eadha) correspondía coa letra E no antigo alfabeto druídico Ogham:

As xemas e follas do chopo prateado levábanse no peto para atraer o diñeiro.

• Cultívase coma árbore ornamental, mais necesitan de espazos amplos. Dan nome ao tipo de xardín urbano denominado alameda (ex. Alameda de Vigo). Plantábanse para dar sombra nas vilas e pola cor da súa casca, co contraste das súas follas e o agradábel recendo que ten.
• Moi utilizado coma pantalla do vento e en camiños preto do mar.
• Popularmente recoñécese o chopo prateado como unha árbore con propiedades de sandar. As chagas de hospitalización e outras feridas menos graves poden curarse utilizando a auga de cocemento das súas follas (ou da casca) para lavar as mesmas.

Árbores senlleiras en Galiza

O chopo branco do balneario de Cuntis está incluído no Catálogo de Árbores Senlleiras de Galicia.

Curiosidades

A obra de Leonardo da Vinci, a Mona Lisa pintouse nunha táboa de chopo prateado.

Sinonimia

• Octima canescens Raf. 1838
• Populus denudata A.Braun in Hartig, 1850
• Populus bogueana Dode, 1905
• Populus floccosa Dode, 1905
• Populus globosa Dode, 1905
• Populus heteroloba Dode, 1905
• Populus hickeliana Dode, 1905
• Populus megaleuce Dode, 1905
• Populus peroneana Dode, 1905
• Populus triloba Dode, 1905
• Populus berkarensis Poljakov 1950
• Populus excelsa Salisbury 1796 (nom. illeg.)
• Leuce alba (L.) Opiz 1852 (nom. inval.)
• Populus hopeiensis Poljakov, 1950 (nom. inval.), non Hu & H.F.Chow, 1934
• Populus alba var. denudata (A.Braun) Wesm. in DC.
• Populus alba var. hickeliana (Dode) Fiori
• Populus alba var. nivea Aiton
• Populus alba var. pyramidalis Bunge
• Populus alba var. subintegerrima Lange in Willk. & Lange
• Populus alba L.
• Populus bolleana Lauche
• Populus nivea (Aiton) Willd.^[5]

Notas

Véxase tamén

Bijela topola (lat. Populus alba) je listopadno stablo iz porodice vrba (lat. Salicaceae). Raste na obalama rijeka, na vlažnim mjestima. Rasprostranjena je širom Europe, Azije i sjeverne Afrike. Prenesena je u SAD. Upotrebljava se u stolarstvu, za izradu namještaja, za sanduke, za dobijanje celuloze, u industriji furnira.

Opis

Listopadno stablo bijele kore, visoko do 35 m. Na kratkim izdancima se razvijaju eliptični listovi s nazubljenim rubom, a na dugačkim izdancima veći, tro- ili petorolapi listovi. I jedni i drugi listovi su s lica tamnozeleni, a s naličja srebrnastobijeli. Bijela topola je dvodomna biljka; muški i ženski cvjetovi se nalaze na posebnim stablima. I jedni i drugi cvjetovi su sakupljeni u dlakave rese „mace“. Muški cvjetovi su sa 6 prašnika crvenih antera. Cvijeta prije listanja, u rano proljeće, u ožujku i travnju. Plod je tobolac u kojem se nalazi sjeme obraslo dlakom.

• Lišće

• Izbojci

• Stablo

• Deblo

Běły topoł (Populus alba) je rostlina ze swójby wjerbowych rostlinow (Salicaceae).

Wopis

Stejnišćo

Rozšěrjenje

Wužiwanje

Nóžki

1. ↑ Pawoł Völkel: Prawopisny słownik hornjoserbskeje rěče. Hornjoserbsko-němski słownik. Ludowe nakładnistwo Domowina, Budyšin 2005, ISBN 3-7420-1920-1, str. 519.
2. ↑ W internetowym słowniku: Pappel

Žórła

• Aichele, D., Golte-Bechtle, M.: Was blüht denn da: Wildwachsende Blütenpflanzen Mitteleuropas. Kosmos Naturführer (1997)
• Brankačk, Jurij: Wobrazowy słownik hornjoserbskich rostlinskich mjenow na CD ROM. Rěčny centrum WITAJ, wudaće za serbske šule. Budyšin 2005.
• Kubát, K. (Hlavní editor): Klíč ke květeně České republiky. Academia, Praha (2002)
• Lajnert, Jan: Rostlinske mjena. Serbske. Němske. Łaćanske. Rjadowane po přirodnym systemje. Volk und Wissen Volkseigener Verlag Berlin (1954)
• Rězak, Filip: Němsko-serbski wšowědny słownik hornjołužiskeje rěče. Donnerhak, Budyšin (1920)

Eksterne wotkazy

Hlej wotpowědne dataje we Wikimedia Commons:
Běły topoł

Silfurösp, Populus alba,^[1][2]er tegund af ösp. Hún vex frá Marokkó og Íberíuskaga um mið Evrópu (norður til Þýskalands og Póllands) til mið Asíu. Hún vex á rökum svæðum, oft við vötn eða ár, á svæðum með heitum sumrum og köldum til mildum vetrum.^[3][4]

Lýsing

Þetta er meðalstórt tré, um 16 til 27 metra hátt (sjaldan meira), með stofn að 2metrum í þvermál og breiða ávala krónu. Börkurinn er sléttur og græn-hvítur með einkennandi dökkum, demantslaga blettum á ungum trjám, og verður svartleitur og sprunginn á eldri trjám.^[4][5]

Grein

blöð

stofn

Blendingar

Alley of Grey Poplars

Silfurösp blandast við skylda tegund; blæösp Populus tremula; blendingurinn er þekktur sem gráösp (Populus × canescens), og er milli foreldranna í útliti. Flestar gráaspir í ræktun eru karlkyns, en kventré koma fyrir í náttúrinni og er stundum fjölgað.^[4]

Ræktun og nytjar

Populus alba Pyramidalis

Vegna saltþols hennar er henni oft plantað til að festa sandöldur við strendur.^[6] Viðurinn er mjúkur, og er notaður í sellúlósa og í ódýr box. Meirihluti ræktaðra Silfuraspa í Norður-Evrópu eru kvenkyns.^[5]

Keilulaga afbrigði frá Túrkestan, Populus alba 'Pyramidalis' (Bolle's Poplar; syn. Populus bolleana) er stundum notaður í almenningsgörðum.^[4]

Ytri tenglar

• Leaf and bark photos
• Tree identification
• Images, diseases, galls and fungi on treetrees.com
• Populus alba - information, genetic conservation units and related resources. European Forest Genetic Resources Programme (EUFORGEN)

Tilvísanir

Wikimedia Commons er með margmiðlunarefni sem tengist

Silfurösp

Wikilífverur eru með efni sem tengist

Silfurösp

Þessi líffræðigrein er stubbur. Þú getur hjálpað til með því að bæta við greinina.

Il pioppo bianco (Populus alba L., 1753), detto anche gattice^[1] o albera^[2], è un albero a foglie caduche della famiglia delle Salicaceae.

Morfologia

Tronco, con i caratteristici segni a forma di rombo.

Populus alba

Foglie di Populus alba L.

Populus alba L. amenti maschili

Portamento

È alto fino a 30 metri (40), con un'ampia chioma arrotondata. Tra le numerose specie e varietà di pioppo questa è la più sana e longeva, anche se raggiunge raramente il centinaio d'anni d'età; esistono, tuttavia, prove documentate di alcuni individui in Parchi storici vissuti eccezionalmente oltre 180 anni. La sua corteccia grigio chiaro, simile a quella della betulla, rimane per lungo tempo liscia e punteggiata da piccole lenticelle suberose a forma di rombo; invecchiando diviene più scura e solcata longitudinalmente dalla base dell'albero e progressivamente diventa ruvida e molto scura.

Foglie

Le foglie, caduche, semplici, alterne, sono di due tipi: turionali (cioè dei rami sterili) più grandi, palmato-lobate (con 5 lobi ottusi) e grossolanamente triangolari, con picciolo lungo 5-9 cm e margine con grossi denti; foglie brachiblastali (cioè dei rami fioriferi) di 4-7 x 3-5 cm, brevemente picciolate (2-3 cm), ovali o ellittiche, grossamente dentate; in entrambe le tipologie la pagina superiore è verde-opaca mentre quella inferiore bianco-tomentosa o feltrosa, nivea nelle turionali, più grigiastra nelle brachiblastali; assumono colore giallo in autunno.

Fiori

Come tutte le altre Salicaceae, il pioppo bianco è una pianta dioica con i fiori unisessuali riuniti in amenti, che compaiono prima delle foglie. Questo tipo di infiorescenza ad amento pendulo è comune nelle specie arboree a impollinazione anemofila. Gli amenti maschili sono cilindrici, quelli femminili corti con fiori ascellanti su una brattea pelosa.

Anche la dispersione dei semi, contenuti in capsule, è affidata al vento grazie alla presenza su questi di filamenti pelosi il cui insieme è detto pappo. Il pappo pur costituito di finissima cellulosa provoca sempre fastidio a occhi e naso con spesso reazioni allergiche.

Distribuzione e habitat

È una specie centro europea meridionale, nativa della Spagna e del Marocco, il cui areale arriva fino all'Africa settentrionale e all'Asia centrale.

Il suo habitat naturale è rappresentato da suoli incoerenti, sciolti limosi-argillosi, che rimangono umidi tutto l'anno ma senza subire regolari inondazioni, dove si associa a specie arboree, quali l'ontano, il frassino, l'olmo e il Salix alba. In Italia si trova dalla pianura fino a circa 1.500 m s.l.m. È abbastanza resistente alla salsedine. È più termofilo di altre specie del genere.

Coltivazione

I pioppi sono essenziali nell'azione di consolidamento degli argini dei fiumi, in relazione anche all'ampia estensione dell'apparato radicale che si dirama dalla pianta madre per oltre venti metri. Spesso viene piantato artificialmente in filari per l'utilizzo del legname, modificando drasticamente il paesaggio.

Usi

Il legno è leggero e viene impiegato nella produzione di cellulosa, compensati, mobili di poco pregio.

Alcune cultivar, come ad esempio Populus alba cv. Pyramidalis del Turkestan, sono utilizzate a scopi ornamentali nei parchi.

Note

Bibliografia

• Romano Gellini e Paolo Grossoni,, Botanica Forestale II Angiosperme, CEDAM Padova, 1997, ISBN 88-13-20260-1.
• Sandro Pignatti, Flora d'Italia, Bologna, Edagricole, 1982, ISBN 88-506-2449-2.
• T.G. Tutin, V.H. Heywood et alii, Flora Europea, Cambridge University Press, 1976, ISBN 0-521-08489-X.

Baltosios tuopos lapeliai, kairėje apatinė dalis, dešinėje viršutinė

Baltosios tuopos žievė

Baltoji tuopa (lot. Populus alba, angl. White Poplar, vok. Silberpappel) – gluosninių (Salicaceae) šeimos medis. Dėl sidabriškai baltų lapų ir didingos lajos, laikoma viena iš gražiausių tuopų genties rūšių.

Paplitimas

Auga beveik visoje Europoje (išskyrus Skandinaviją) iki Centrinės Azijos, taip pat Šiaurės Afrikoje (Maroke). Dažnai jos auga parkuose. Auga ir Lietuvoje. Viena žinomiausių Lietuvoje yra Pajūrio tuopa, tai savivaldybės saugomas botaninis gamtos paveldo objektas. Auga Pajūrio miestelyje, Šilalės rajone. Jos kamieno apimtis 1,3 metro aukštyje – 655 cm, medžio aukštis apie 40 m. Paskelbta saugoma 2006 m. Panašaus skersmens bei aukščio yra ir Atkočių tuopa Ukmergės rajone.

Augimvietės

Mėgsta augti drėgnose vietovėse, šalia upių, ežerų, regionuose kur karštos vasaros ir šaltos ar švelnios žiemos.

Matmenys ir amžius

Lapuotis ir lapus metantis medis. Auga greitai. Priklausomai nuo augimo regiono ir augimviečių, užauga 16-27 m, rečiau 35-45 m aukščio. Kamieno skersmuo vidutinio ūgio žmogus krūtinės aukštyje 1,5-3 m. Pietų Čekijos Nosislavo miestelyje 1904 metais augo 36 m aukščio, 3,52 m kamieno skersmens, 11,25 m kamieno apimties ir jai buvo 500 metų amžiaus, nors paprastai jos išgyvena 300-400 metų.

Morfologija

Jų laja plačiai išsikerojusi. Ilgųjų ūglių lapų viršutinė pusė plika, žalia, apatinė – baltais plaukeliais vatota. Senų liemenų žievė suaižėjusi ir patamsėjusi. Kuokeliniai žirginiai 3-7 cm, piesteliniai – 10-12 cm ilgio. Žydi balandžio, rečiau gegužės mėn. Kuokeliniai žirginiai 3-7 cm, piesteliniai – 10-12 cm ilgio. Plinta šaknų atžalomis.

Panaudojimas

Mediena lengva, minkšta, naudojama celiuliozės pramonėje.

Galerija

• Vyriški žirginiai

• Baltosios tuopos šakelė

• Jaunos (penkerių metų) baltosios tuopos kamienas

• Senos baltosios tuopos žievė

• Baltosios tuopos žiemą

Vikiteka

Iliustruotas Lietuvos augalų genčių vardynas · Lietuvos vietinės medžių ir krūmų rūšys · Lietuvos išskirtiniai medžiai · Lietuvos svetimžemė dendroflora · Pasaulio išskirtiniai medžiai

Miškas · Miško skliautas · Lietuvos miškai · Pasaulio miškai (šalys pagal miškų plotą) · Miškų nykimas (neteisėtas miško kirtimas)

Miškininkystė (ekologinė miškininkystė) · Miško atkūrimas · Įveisimas · Miškų ūkis · Miškų urėdija · Girininkija · Eiguva · Lietuvos miškų institutas

Baltā apse, arī baltapse, (Populus alba) ir vītolu dzimtas koks. Dabiskais izplatības areāls ir Centrāleiropa un Dienvideiropa, kā arī Centrālāzija. Latvijā ir sastopams tikai apstādījumos un parkos, kā arī retumis savvaļā. Koki izaug no 10 līdz 25 m augsti ar plašu vainagu. Baltās apses zari ir trausli. Ar parasto apsi bieži veido hibrīdu — pelēko apsi (P. x canescens).

De witte abeel (Populus alba), ook wel zilverpopulier genoemd, is een boom uit de wilgenfamilie (Salicaceae). De plant komt van nature voor in Midden- en Zuid-Europa en in het midden en het westen van Azië. Sinds de zeventiende eeuw komt de soort voor in Nederland. In parken en tuinen wordt de boom veel aangeplant voor de sier.

• Schors

• Stam van witte abeel met ruitvormige lenticellen

• Jonge twijg met wollig haardons

• Dwarsdoorsnede stam

De witte abeel kan tot 30 m hoog worden. De plant komt meestal voor als een veel kleinere boom. De schors is glad en grijswit bij jonge bomen, later wordt deze zwart en ruw aan de voet en vlekkerig daarboven. Op de schors komt een ruitvormige tekening voor. De twijgen en knoppen zijn dichtbezet met wit, wollig haardons.

De tot twaalf centimeter lange en tot tien centimeter brede bladeren aan de langloten zijn drie- tot vijfdelig gelobd en hebben een grof getande rand. De bladeren aan de voet van de langloten en die aan de kortloten zijn 4-7 centimeter lang en 3-4 centimeter breed en eirond. Ze zijn onregelmatig, gegolfd getand. Bij het ontluiken zijn de bladeren, net als de jonge takken en knoppen, volledig witviltig behaard. Later wordt de bovenkant glanzend donkergroen; de onderkant blijft bedekt met een dicht viltig dons. De bladstelen zijn 3-4 cm lang.

• Jong blad

• blad bovenzijde

• Blad onderzijde

• Blad witte abeel

De bloemen van de witte abeel ontluiken in april vóór de bladeren. De mannelijke katjes zijn 4-8 cm lang, hebben een karmozijnrode kleur en zijn grijs behaard. De vrouwelijke katjes zijn bleekgroen of groenachtig geel. In juni laten de katjes het witte, katoenachtige zaad vrij. De witte abeel is lichtminnend en verkiest vrij droge tot meestal vochtige, matig voedselrijke tot voedselrijke, meestal kalkhoudende grond. Hij heeft een vrij groot natuurlijk verspreidingsgebied: Zuid-, West- en Midden-Europa, West-Siberië, Zuidwest-Azië en Noord- Afrika. De witte abeel is waarschijnlijk niet autochtoon in de Benelux, maar de soort wordt in de kuststreek vaak aangeplant vanwege zijn weerstand tegen zout in de lucht.

• Vrouwelijk katje

• Mannelijk katje

Plaatsnamen

Er zijn plaatsnamen die hoogstwaarschijnlijk verwijzen naar deze boomsoort. Enkele voorbeelden:

• Groot-Abeele, een buurtschap in de gemeente Vlissingen
• Abele, een dorp in Henegouwen: Abele (Henegouwen)
• Abele, een dorp in West-Vlaanderen: Abele (West-Vlaanderen)
• Abele, een industrieterrein in Roeselare
• Abele, een industrieterrein in Staden

Externe link

• Witte abeel (Populus alba) op SoortenBank.nl (gebaseerd op de Heukels²³, dit is de laatste uitgave)

Mediabestanden die bij dit onderwerp horen, zijn te vinden op de pagina Populus alba op Wikimedia Commons.

Blader av sølvpoppel.

Stammen av sølvpoppel.

Sølvpoppel (Populus alba) er en art løvtre av poppelslekten i vierfamilien. Den er sommergrønn og 15-30 meter høy, med stor omkrets i brysthøyde (50-60 cm, tidvis 150-200 cm). Den kan bli 3-400 år gammel.

Det viktigste kjennetegnet på sølvpoppel er bladene – de har form som blader av osp men er mellom- eller mørkegrønne på oversiden og lyst sølvfargede eller hvit-grønn-grå på undersiden. Undersiden er hårete. Kontrasten mellom over- og undersiden av bladene er sterkere enn hos andre popler.

Bladene er 2-5 cm lange, tidvis 4-10 cm, og er eggeformede til runde med uregelmessig sagbladrand. Også knoppene er hårete. Raklene er ca. 4 cm lange. Barken er hvitgrå, men blir mørkere med alderen.

Utbredelse

Den vokser naturlig i Vest-Asia, Nord-Afrika og Sør- og Sentral-Europa, men er innført til Vest- og Nord-Europa. Særlig vokser den langs de store elvene i Eurasia. Den tåler en del sandbunn og er ganske nøysom, og plantes av og til som allétre. Tross raske og gode vekstegeneksaper blir den likevel sjeldnere og fortrenges gradvis av hybridarter.

Kilder

• Stenberg, Lennart & Bo Mossberg, Steinar Moen (norsk red.), Gyldendals store nordiske flora, Gyldendal, Oslo 2007. ISBN 978-82-05-32563-0.

Eksterne lenker

• (sv) Sølvpoppel hos Dyntaxa
• (en) Sølvpoppel i Encyclopedia of Life
• (en) Sølvpoppel i Global Biodiversity Information Facility
• (en) Sølvpoppel hos NCBI
• (en) Sølvpoppel hos ITIS
• (en) Sølvpoppel hos Tropicos
• (en) Sølvpoppel hos The International Plant Names Index
• (en) Kategori:Populus alba – bilder, video eller lyd på Wikimedia Commons
• (en) Populus alba – galleri av bilder, video eller lyd på Wikimedia Commons
• Populus alba – detaljert informasjon på Wikispecies

Vos an lenga piemontèisa Për amprende a dovré 'l sistema dle parlà locaj ch'a varda sì.

Costo artìcol a l'é mach në sbòss. Da finì.

Distribussion

Da finì.

Notissie

Da finì.

Arferiment bibliogràfich për chi a veul fé dj'arserche pì ancreuse

• Populus alba L.

Aiuto per
la lettura Ayuda para
la lectura Help for
Reading Rintré ant
la Piòla Contaté
j'Aministrator Lìber për
Amprende Coression
ortogràfica Tastadura
piemontèisa Portaj
e Proget Agiut pr'ij
Contributor Travajòt
sempi