Other Physical Features: endothermic ; bilateral symmetry
Perception Channels: tactile ; chemical
Key Reproductive Features: gonochoric/gonochoristic/dioecious (sexes separate); sexual
The mammal order Pholidota includes just a single family, Manidae. Included in this family is a single genus, Manis, which includes eight species, all of which are known as pangolins (or scaly anteaters) and live in Africa and Asia. The four African species are Manis (Uromanis) tetradactyla, M. (Phataginus) tricuspis,M. (Smutsia) gigantea, and M. (Smutsia) temmincki. The four Asian species are M. (Manis) crassicaudata, M. (Manis) pentadactyla, M. (Paramanis) culionensis, and M. (Paramanis) javanica. The indicated subgenera have sometimes been treated as distinct genera and M. culionensis, from the Philippines, has sometimes been treated as a synonym ofM. javanica.
Pangolins have long, muscular tails (head and body length ranges from around 300 to 880 mm; tail length from 350 to 880 mm). All pangolins use their tails as powerful weapons to defend themselves and some pangolins may sometimes walk on just the hind legs, using the heavy tail as a brace. The tail and every outer surface of a pangolin is protected by horny scales, but the face, throat, belly, and inner limbs are naked or covered with ordinary mammalian hair. Three or four hairs are present at the base of each scale in the Asian species, but these hairs are not present in the African pangolins. "Pangolin" is a Malay name meaning "one that rolls up", which describes the defensive strategy employed by all pangolins of curling up into a tight ball, converting themselves into spheres of overlapping armor (one published report described a pangolin [M. javanica] curling itself into a ball and rolling rapidly down a slope!). The tubular skull provides extra protection as a result of its being made of thick, dense bone. All pangolins can travel on the ground, but arboreal species feed and sleep in rainforest trees. The much heavier terrestrial forms have dense massive scales reflecting their greater exposure to more formidable predators. Arboreal pangolins may weigh as little as 2 kg, whereas the terrestrial Giant Pangolin (S. gigantea)can exceed 30 kg.
Pangolin heads are relatively small, consisting largely of a nose with a small mouth. Pangolins have no teeth and cannot chew. All pangolins feed almost exclusively on termites and ants, which are captured with the sticky tonguethen swallowed and ground up with tiny pebbles or sand in the hardened gizzard-like stomach. The worm-like tongue is as long as the head and body and when not extended folds back into a throat pocket that visibly bulges and empties as the animal feeds. The tongue is very sticky and associated with enormous salivary glands, requiring frequent drinking. The remarkable structure and attachment of the tongue allow it to travel down a hole in a termite mound, then whip back into the mouth covered in termites. The nostrils and ear openings can be closed and thick lids protect the eyes. All species have sharp claws on their forefeet, which they use to open termite mounds and to rip open hollow branches and trunks (they are reportedly also used by fighting males and possibly in defense). The hind limbs of pangolin species with different body sizes and habits are far more divergent than the forelimbs.
Despite their superficial resembance to the armadillos of the New World, pangolins and armadillos are not closely related. Their resemblance is due to parallel adaptations rather than recent common ancestry of the two groups.
In Africa, the arboreal Long-tailed Pangolin (M. tetradactyla) and Tree Pangolin (M. tricuspis) as well as the Giant Pangolin (M. gigantea) are closely tied to water; the Ground Pangolin (M. temmincki) is more arid-adapted, but only penetrates dry areason the margins of its range in the Kalahari, Sudanic, and Somali arid regions.
Pangolins inhabit forests andthick bush as well as open or savannah country. Most species are nocturnal, but some are diurnal. Pangolins are mostly silent, although they may make hissing or puffing sounds. Male pangolins apparently defend scent-marked territories that enclose the home ranges of several females. Ground burrows are around 15 to 20 cm in diameter with a depth of several metersand terminating in a circular chamber as much as 2 m in circumference. Burrow entrances are generally closed with dirt when occupied. Giant Pangolin burrows may be as much as 5 m deep and 40 m long.
Young are born in burrows or arboreal hollows and subsequently are transported on their mother's tail. or back. African pangolins typically have just a single offspring at a time, but Asian species may have up to three.
Pangolin populations have suffered greatly from hunting for meat, skins, and scales, which are valued in traditional medicine in both Asia and Africa, as well as from habitat loss and possibly from high sensitivity to insecticides.
(Nowak 1991 and references therein; Kingdon 1997)
Skubdiere, soos miereters of ietermago's (orde Pholidota), is soogdiere wat deur die aanwesigheid van opvallende horingskubbe gekenmerk word. Die voorpote het sterk graafkloue waarmee mier- en termietneste oopgegrawe word.
Die diere is uitsluitlik insekte-eters en hul spysverteringskanaal is aangepas sodat die kos verteer kan word, terwyl hul monde heeltemal tandeloos is. Die diere kom slegs in die tropiese en subtropiese gebiede van Afrika en Asië voor. Die meeste spesies se voortbestaan word egter deur die inkrimping van die tropiese woude bedreig. Daar is min oor die ontwikkelingsgeskiedenis van die ietermago's (orde Pholidota) bekend, omdat net 'n klein aantal fossiele gevind is. ’n Fossiel van 'n reuseskubdier is op Java in 'n jong Pleistoseenlaag (slegs 11 000 jaar gelede) gevind, en die dier moes ongeveer 2 m lank gewees het.
'n Paar fossiele is in die Oligoseenlae (tussen 26 en 38 miljoen jaar gelede) gevind, maar die skaarsheid van lewende diere en hul fossiele dui daarop dat hul getalle altyd klein moes gewees het. Miereters moes dus vroeg in soogdiere se ontwikkelingsgeskiedenis reeds van die ander soogdiere gedivergeer en 'n selfstandige orde geword het. Hulle kon moontlik uit dieselfde basiese groep as die orde Edentata ontwikkel het.
Skubdiere behoort tot die klas Mammalia en hulle is egte plasentale soogdiere, hoewel hulle soms deur leke vir reptiele aangesien word. Die rede hiervoor is dat die grootste deel van die diere se liggame met drie- hoekige skubbe bedek is, wat dakpansgewys gerangskik is. Die skubbe is geagglutineerde hare, wat baie van reptiele s'n verskil. Miereters het geen skubbe aan hul lang snuite, buik of binnekant van die ledemate nie, maar die dele is yl met hare bedek.
Die voor- en agterpote is van kloue voorsien, maar die voorpootkloue is langer as die van die agterpote. Wanneer die skubdiere loop, raak die hele onderste oppervlak van die agterpoot aan die grond en die voël is dus 'n soolganger. Net die voorpote se kneukels raak die grond tydens beweging en die kloue word ook na bo gevou. Miereters kan soms 'n afstand op hul agterpote loop. Sommige spesies is goeie boomklimmers en gebruik hul pote, asook die stert as gryporgane.
Die stert is baie geskik daarvoor, omdat die gepunte skubbe aan die stertrand gebruik word om bykomende houvas te verleen, terwyl enkele spesies selfs 'n steunskyf aan die onderkant van die stert het. Skubdiere se oë is nie goed ontwikkel nie, maar dit het dik ooglede as beskerming teen insektebyte. Die oorskulpe is rudimenter of selfs heeltemal afwesig, maar miereters se gehoorsin is blykbaar akuut. Hul reuk- en smaaksintuie is besonder goed ontwikkel en dit word veral gebruik vir die opspoor van voedsel, wat hoofsaaklik uit miere en termiete bestaan.
Die diere krap mierneste met hul skerp kloue oop, of hulle breek die harde termietneswande. Hulle steek dan 'n lang, wurmvormige tong in die nes, waaraan die insekte vaskleef. Hierdie tong is besonder lank en wanneer die diere rus, word dit in 'n spesiale skede in die borsholte teruggetrek. Dit word deur 'n ingewikkelde spier stelsel moontlik gemaak en die spiere is aan 'n borswerweluitsteeksel (die xiphisternum) vasgeheg. Die bo- en onderkaak het geen tande nie en die insekte word heel ingesluk.
Miereters se mae het besondere sterk en beweeglike spierwande en die wande is van horingagtige uitsteeksels voorsien, wat gebruik word om die insekte fyn te maal. 'n Aantal klein klippies en sandkorrels word ook ingesluk, wat help om die voedsel verder fyn te maal. Skubdiere soek hul voedsel hoofsaaklik snags. Bedags slaap hulle of in bome, of in holtes in die grond, waar hulle hulle oprol. Indien die diere bedreig word, rol hulle hulle ook op 'n kenmerkende wyse op, sodat hul beskermende skubbe na buite wys, en hulle swaai terselfdertyd hul sterte met die skerp skubbe rond.
'n Onaangename vloeistof word uit die anale kliere gespuit, waardeur voornemende roofdiere verder afgeskrik word. Groot katte, soos luiperds en tiere, is die skubdiere se natuurlike vyande. Daar word gewoonlik slegs een kleintjie in 'n werpsel gebaar. Die diertjie lyk net soos die moeder, maar dit het nog nie harde skubbe nie. Die skubbe verhard eers twee dae na geboorte en die kleintjie word ’n tyd lank op die moeder se rug of stert rondgedra. Die kleintjie word met melk, afkomstig van die melkkliere in die voorpote se okselholtes, gevoed.
Alle skubdiere behoort tot een familie (Manidae) en ook een genus (Manis), terwyl sewe spesies aangetref word. Hulle kom in die tropiese en subtropiese gebiede van Afrika en Suidoos-Asië voor. Die drie spesies in Asië is die Wes-Indiese miereter (Manis crassicaudatus), die Chinese miereter (Manis pentadactyla) en die Javaanse miereter (Manis javanica).
Daar word vier spesies in Afrika aangetref, die boommiereter (Manis tricuspis), die langstertmiereter (Manis tetradactyla), wat 'n stert twee keer so lank as die liggaam het, en die reusemiereter (Manis gigantea), wat tot 1,5 m lank kan word. Die Kaapse miereter of ietermago (Manis temmincki) is 'n dier wat droë, bosagtige gebiede met sanderige grond verkies.
Skubdiere is baie gesog in China, veral vir hul vleis, maar hulle skubbe word ook daar as medisyne gebruik. Hoewel die meeste spesies nog nie deur uitsterwing bedreig word nie, kan die moontlikheid in die toekoms ontstaan omdat hul habitat in die beboste tropiese gebiede uitgedun word.
Wikispecies het meer inligting verwant aan: Skubdier
Skubdiere, soos miereters of ietermago's (orde Pholidota), is soogdiere wat deur die aanwesigheid van opvallende horingskubbe gekenmerk word. Die voorpote het sterk graafkloue waarmee mier- en termietneste oopgegrawe word.
Die diere is uitsluitlik insekte-eters en hul spysverteringskanaal is aangepas sodat die kos verteer kan word, terwyl hul monde heeltemal tandeloos is. Die diere kom slegs in die tropiese en subtropiese gebiede van Afrika en Asië voor. Die meeste spesies se voortbestaan word egter deur die inkrimping van die tropiese woude bedreig. Daar is min oor die ontwikkelingsgeskiedenis van die ietermago's (orde Pholidota) bekend, omdat net 'n klein aantal fossiele gevind is. ’n Fossiel van 'n reuseskubdier is op Java in 'n jong Pleistoseenlaag (slegs 11 000 jaar gelede) gevind, en die dier moes ongeveer 2 m lank gewees het.
'n Paar fossiele is in die Oligoseenlae (tussen 26 en 38 miljoen jaar gelede) gevind, maar die skaarsheid van lewende diere en hul fossiele dui daarop dat hul getalle altyd klein moes gewees het. Miereters moes dus vroeg in soogdiere se ontwikkelingsgeskiedenis reeds van die ander soogdiere gedivergeer en 'n selfstandige orde geword het. Hulle kon moontlik uit dieselfde basiese groep as die orde Edentata ontwikkel het.
Pholidota
.jpg)
Theria
Infraclase: Magnorden:Ferae
Superorde:Laurasiatheria
Orde:PholidotaWeber, 1904
Los folidotos (Pholidota, "cubiertu d'escames" en griegu antiguu) formen un orde de mamíferos placentarios, conocíos popularmente como pangolinos.[1] L'orde contién ocho especies vives, toes pertenecientes al xéneru Manis, uno de los cuatro que formen la familia de los mánidos.
Nel pasáu, había mayor diversidá de pangolinos, incluyendo seis families distintes. Los pangolinos tienen grandes escames na piel, siendo los únicos mamíferos que les tienen, y viven nes rexones tropicales d'África y Asia.[2] Nun tienen dientes, y atrapen les formigues y termites por aciu la so llarga llingua estrecha y pegañosa.[3]Polo xeneral, son animales nocherniegos qu'utilicen el so olfatu bien desenvueltu pa atopar los inseutos de los que s'alimenten, pero'l pangolín de cola llarga tamién ye activu mientres el día. Los pangolinos pasen la mayor parte de día dormiendo enroscaos n'una bola. El nome pangolín provien del malayu peng-guling ("el que s'endolca").[4]
La midida de los pangolinos varia ente la especie más pequeña, el pangolín de cola llarga (que mide 30-40 cm, pero tien una cola d'ente 60-70 cm) y la más grande'l pangolín xigante (75-85 cm y una cola de 65-80 cm).[5] Un exemplar de pangolín xigante algamó un pesu de 33 kg. Polo xeneral les femes son más pequeñes que los machos.
Los pangolinos tienen un craniu pequeñu, cónicu y allargáu, unu de los más senciellos de tolos mamíferos. Anque les sos oreyes son bien pequeñes o ausentes, los pangolinos tienen bien desenvueltu l'oyíu.[6] El so sentíu del olfatu tamién ta bien desenvueltu; sicasí, tienen una vista bastante probe.
Los pangolinos caractericense por presentar grandes escames endurecíes en forma de plaques que cubren tol cuerpu menos el focico, la cara, el banduyu y la parte interior de los miembros. Estes plaques son blandes nos pangolinos naciellos, pero se endurecen a midida que l'animal crez.[7] Les plaques tán compuestes de queratina el mesmu material de que se componen les uñes del ser humanu, les garres de los animales o los cuernos de rinocerontes. Por esti motivu, los pangolinos tienen un aspeutu d'una piña o alcachofa andante. Cuando se sienten amenaciaos, los pangolinos endolque n'una bola, utilizando les plaques como una forma d'armadura y escondiendo la cara debaxo de la cola. La función defensiva d'estes escames ta reforzada pol fechu de que tán bien afilaes y que l'animal pue controlala por aciu unos músculos especiales, y pue usales pa mancar a cualesquier animal qu'intente meter el focico o una pata dientro de la coraza. La so llingua ye extraordinariamente llarga y musculosa; surde de la maxana y del postreru par de costielles, na fondura del pechu del animal. Como resultancia, la llingua y los músculos acomuñaos son más llargos que la cabeza y el cuerpu, lo que-y dexa al pangolín espurrir la so llingua d'una manera sorprendente. Los pangolinos escarecen de dientes. Sicasí, la zona pilórica del so estómagu ye gruesa y musculosa, con proyeiciones d'escayos queratinosas escontra'l so interior. Polo xeneral, contién quixarros, que utiliza pa esmagayar l'alimentu.[8]
Tienen les pates curties, con garres afilaes qu'utilicen tantu pa escavar nos niales de termites y formigues como pa xubir a los árboles. Tratase de pates robustes, y les posteriores son más llargues que les delantreres. Les garres de les pates delanteres son tan llargues que nun tán bien afeches pa caminar, de manera que los pangolinos caminen coles pates delanteres encoyíes pa protexeles. Por esti motivu, los pangolinos muévense abondo amodo, anque en dellos casos pueden llegar a correr namái coles pates posteriores, calteniendo l'equilibriu por aciu la cola y llegando a velocidaes de 5 km/h.[9] Tamién pueden lliberar un ácidu maloliente d'unes glándules cercanes al cursu, d'una manera similar a les mofetes.[10]
Los pangolinos son mirmecófagos; tienen un sentíu del olfatu bien desenvueltu, qu'utilicen pa atopar los niales de termites y formigues. Una vegada qu'atoparon los niales d'inseutos, escaven coles pates pa sacalos al esterior, onde los atrapen cola so llarga llingua (que nos pangolinos más grandes pue llegar a midir 40 centímetros, pero con diámetru de namái mediu centímetru). La llingua ta cubierta por una secreción mucosa poles glándules salivares que contribúi a atrapar inseutos con más facilidá. Un pangolín pue comer hasta 200.000 formigues diaries.[11] A diferencia d'otros mamíferos, y de mancomún col osu formigueru o l'esperteyu Anoura fistulata, los pangolinos nun tienen la llingua xunida al hioides, de manera que cuando nun la tán utilizando, la llingua reposa nun cuévanu nel tórax ente l'esternón y el gorgoberu.
Yá que nun tener dientes, los pangolinos nun mazquen les sos preses antes de traga-y les. Por esti motivu suélense tragar pequeñes piedres y granos de sable, que sirven pa moler les preses dientro del estómagu. L'estómagu ta blindáu con un epiteliu apuntiao y duro que protexe a los pangolinos de les picadures y el venenu de les formigues y les termites. Nes especies asiátiques, la salida del estómagu presenta dos pequeños "puntes pilóricas" que son capaces de desfaer hasta'l exoesqueleto más duru.
El pangolín arborícola nun se llinda a buscar niales d'inseutos, sinón que n'ocasiones utiliza la cola pa colgarse de la caña d'un árbol y arrinca la corteza pa atopar les termites que s'escuenden debaxo. Como en dellos casos los inseutos de los que s'alimenten los pangolinos pueden ufiertar una resistencia agresiva, estos mamíferos desenvolvieron una proteición especial. Son capaces de cerrar los furos de la ñariz y les oreyes, y los sos güeyos tán protexíos por unos párpagos blindaos.
Los pangolinos lleguen al so maduror sexual a la edá de 2 años. Ente que les especies africanes suelen tener una cría por xestación, les especies asiátiques pueden tener ente una y trés. Los pangolinos pueden reproducise en cualquier dómina del añu, anque les nacencies son más frecuentes ente payares y marzu. Como davezu son animales solitarios, los machos y les femes tiénense qu'atopar los unos a los otros siguiendo'l rastru del golor.[12] La xestación dura ente cuatro y 5 meses, sacante nel casu del pangolín de Filipines, que namái dura dos meses.[13][14]
Les críes de pangolín nacen con unu llargor averáu de 15 centímetros y un pesu averáu de 330 gramos, pero estes midíes difieren ente les distintes especies. Al nacer, les críes yá tienen los güeyos abiertos, pero les sos escames inda son blandes.[15] Igualmente, el procesu d'endurecimientu empieza bien llueu, de normal a los dos díes de nacer. Les madres protexen les sos críes calteniéndoles pegaes al so cuerpu enroscáu y, como tolos mamíferos y encargar d'alimentalos con lleche que producen nel so únicu par de mames.
Les críes dependen de la madre hasta que tienen trés o cuatro meses d'edá. Un mes dempués de nacer, salen de la lluriga per primer vegada y empiecen a alimentase de termites. Mientres estes salíes, les críes permanecen mui cerca de la madre (en dellos casos, inclusive van xubíes na base de la cola) de manera que si detecta dalgún peligru, la cría pue escondese rápido so la madre cuando esta s'endolca pa protexese.
D'antiguo, los pangolinos taben clasificaos dientro de la clase de los edentados, que tamién incluyía los xenarthros, como l'osu formigueru, el galbaniegu, o l'armadíu, que tienen cierta paecencia colos pangolinos. Pero nueves pruebes xenétiques indiquen que de fechu formen parte del superorde Laurasiatheria, y que los sos parientes vivos más próximos son los carnívoros, juntamente colos cualos formen el clado Ferae.[16][17] Con éses ye aparente que les semeyances físiques colos osos formigueros y otros animales similares son namái un exemplu d'evolución converxente. Dellos paleontólogos clasifiquen a los pangolinos dientro del orde Cimolesta, xuntu con dellos grupos escastaos.
L'orde entiende 17 xéneros distribuyíos en seis families y trés xéneros adicionales que nun fueron asignaos a nenguna familia, d'alcuerdu al siguiente llistáu:[18]
Les 8 especies esistentes de pangolín pertenecen toes al xéneru Manis ("espectru" en llatín, del mesmu raigañu etimolóxica que "Esquites", por cuenta de la so vida nocherniega y la so apariencia inusual).[19] Hai 4 especies qu'habiten n'Asia y otres 4 n'África.[20][21]
Los folidotos (Pholidota, "cubiertu d'escames" en griegu antiguu) formen un orde de mamíferos placentarios, conocíos popularmente como pangolinos. L'orde contién ocho especies vives, toes pertenecientes al xéneru Manis, uno de los cuatro que formen la familia de los mánidos.
Nel pasáu, había mayor diversidá de pangolinos, incluyendo seis families distintes. Los pangolinos tienen grandes escames na piel, siendo los únicos mamíferos que les tienen, y viven nes rexones tropicales d'África y Asia. Nun tienen dientes, y atrapen les formigues y termites por aciu la so llarga llingua estrecha y pegañosa.Polo xeneral, son animales nocherniegos qu'utilicen el so olfatu bien desenvueltu pa atopar los inseutos de los que s'alimenten, pero'l pangolín de cola llarga tamién ye activu mientres el día. Los pangolinos pasen la mayor parte de día dormiendo enroscaos n'una bola. El nome pangolín provien del malayu peng-guling ("el que s'endolca").
Ar pangolined zo bronneged dizant eus Afrika hag Azia. Hiriv an deiz int ar bronneged nemeto en urzhiad Pholidota.
Goloet eo o c'horf gant skant a warez anezho.
En arvar bras pe vrasoc'h emañ holl spesadoù pangolined Azia. Daoust d'al lezennoù savet evit o gwareziñ eo oberiant c'hoazh an drafikerien e gevred ar c'hevandir evit pourchas loened d'o fratikoù e Sina. Goulenn zo warno eno evel danvez boued pe evit fardañ louzoù hengounel[1].
8 spesad pangolined zo :
Ar pangolined zo bronneged dizant eus Afrika hag Azia. Hiriv an deiz int ar bronneged nemeto en urzhiad Pholidota.
Goloet eo o c'horf gant skant a warez anezho.
Els pangolins (Pholidota, 'coberts d'escates'[2]) són un ordre de mamífers. El grup conté vuit espècies vivents, totes pertanyents a la família dels mànids. En el passat hi havia una major diversitat de pangolins, amb sis famílies diferents. Tenen grans escates a la pell i viuen a les regions tropicals d'Àfrica i Àsia. No tenen dents, sinó que atrapen formigues i tèrmits mitjançant la seva llarga llengua estreta i enganxifosa.[3] En general, són animals nocturns que utilitzen el seu olfacte ben desenvolupat per trobar els insectes dels quals s'alimenten, però el pangolí de cua llarga també és actiu de dia. Els pangolins passen gran part del dia dormint, caragolats en forma de bola. El nom «pangolí» prové del mot malai peng-goling ('que s'enrotlla').[4]
La mida dels pangolins varia entre l'espècie més petita, el pangolí de cua llarga (que fa 30-40 cm, però té una cua de 60-70 cm),[5] i la més gran, el pangolí gegant (75-85 cm, amb una cua de 65-80 cm). Un exemplar de pangolí gegant fou mesurat amb un pes de 33 kg. En general, les femelles són més petites que els mascles.
Els pangolins tenen un crani petit, cònic i allargat, un dels més senzills de tots els mamífers. Tot i que les orelles són molt petites o absents,[6] els pangolins tenen un bon sentit de l'oïda. El seu sentit de l'olfacte també està ben desenvolupat, però, en canvi, tenen una vista pobra.[7]
La morfologia dels pangolins es caracteritza per grans escates endurides en forma de plaques que cobreixen tot el cos tret del musell, la cara, el ventre i la part interior dels membres. Aquestes plaques són toves en els pangolins nounats però s'endureixen a mesura que l'animal creix.[7] Les plaques es componen de ceratina, el mateix material que compon les ungles dels humans o les urpes dels animals. Per això, els pangolins tenen l'aspecte d'una pinya o una carxofa ambulant. Quan són amenaçats, els pangolins s'enrotllen en una bola, utilitzant les plaques com a una forma d'armadura i amagant la cara sota la cua. La funció defensiva d'aquestes escates és reforçada pel fet que estan molt afilades i que l'animal pot controlar-les mitjançant uns músculs especials i pot fer-les servir per ferir qualsevol animal que intenti ficar el musell o una pota dins la cuirassa.
Tenen potes curtes, amb urpes afilades que utilitzen tant per excavar en els nius de tèrmits i formigues com per enfilar-se als arbres. Es tracta de potes robustes i les posteriors són més llargues que les anteriors. Les urpes de les potes anteriors són tan llargues que no estan ben adaptades per caminar, de manera que els pangolins caminen amb les potes anteriors plegades per protegir-les. Per aquest motiu, els pangolins es mouen bastant lentament, tot i que en alguns casos poden córrer únicament sobre les potes posteriors, mantenint l'equilibri per mitjà de la cua i arribant a velocitats de 5 km/h.[8] També poden alliberar un àcid pudent d'unes glàndules properes a l'anus, de manera similar a les mofetes.
Els pangolins arriben a la maduresa sexual a l'edat de dos anys. Mentre que les espècies africanes solen tenir només una cria per ventrada, les espècies asiàtiques en poden tenir entre una i tres. Els pangolins es poden reproduir en qualsevol època de l'any, tot i que els naixements són més freqüents entre novembre i març. Com que normalment són animals solitaris, els mascles i les femelles s'han de trobar els uns a les altres seguint el rastre de la seva olor.[9] La gestació dura entre quatre i cinc mesos, excepte en el cas del pangolí de les Filipines, en el qual només dura dos mesos.[10]
Les cries de pangolí neixen amb una longitud aproximada de 15 cm i un pes aproximat de 330 grams, però aquestes mesures difereixen entre les diverses espècies. Quan neixen, les cries ja tenen els ulls oberts, però les seves escates encara són toves.[11] Tanmateix, el procés d'enduriment comença molt aviat, normalment dos dies després del naixement. Les mares protegeixen les seves cries mantenint-les arrapades al seu cos caragolat i, com tots els mamífers, s'encarreguen d'alimentar-les amb llet que produeixen amb el seu únic parell de mamelles.
Les cries depenen de la mare fins que tenen uns tres o quatre mesos d'edat. Un mes després de néixer, surten del cau per primer cop i comencen a alimentar-se de tèrmits. Durant aquestes sortides, les cries romanen molt a prop de la seva mare (en alguns casos, fins i tot van pujades a la base de la seva cua), de manera que si detecta un perill, la cria es pot amagar ràpidament sota la mare quan aquesta es caragola per protegir-se.
Els pangolins són animals tímids i solitaris, sovint nocturns, que es passen el dia dins el cau. Quan estan dins el cau, el tanquen amb sorra i no l'obren fins que han de tornar a sortir.[12] A diferència d'altres animals que romanen sempre a la mateixa zona, els pangolins tendeixen a vagar més per regions amples, marcant territori.[13] El més habitual és que les femelles visquin soles amb les seves cries, si és que en tenen, però en algunes ocasions comparteixen cau amb un mascle.
Pels motius explicats més amunt, els pangolins són animals principalment bípedes. També són bons nedadors que es poden desplaçar amb facilitat dins l'aigua i, gràcies a la seva cua prènsil, són bons escaladors.[4] Tanmateix, no són capaços de desplaçar-se ràpidament en cap d'aquests medis, per la qual cosa la seva defensa principal consisteix a enrotllar-se sobre si mateixos per protegir les parts toves del seu cos amb les escates. Aquesta cuirassa pot resistir els atacs de hienes i la majoria de fèlids.
Els pangolins tenen un sentit de l'olfacte ben desenvolupat, que utilitzen per trobar els nius de tèrmits i de formigues. Una vegada han trobat el niu d'insectes, excaven amb les potes per treure'ls a l'exterior, on els atrapen amb la llarga llengua (que en els pangolins més grans pot arribar a fer 40 cm, però amb un diàmetre de només mig centímetre). La llengua és coberta per una secreció mucosa produïda per les grans glàndules salivals que contribueix a atrapar els insectes amb més facilitat.[7] Un pangolí pot empassar-se fins a 200.000 mil formigues per dia.[14] A diferència d'altres mamífers, i igual que l'ós formiguer o el ratpenat Anoura fistulata, els pangolins no tenen la llengua unida al hioide, de manera que quan no l'estan fent servir, la llengua reposa en una cavitat al tòrax entre l'estèrnum i la tràquea.
Com que no tenen dents, els pangolins no masteguen les preses abans d'empassar-se-les. Per aquest motiu, se solen empassar petites pedretes i grans de sorra, que serveixen per moldre les preses dins l'estómac. L'estómac està blindat amb un teixit epitelial punxegut i dur que protegeix els pangolins de les mossegades i el verí de les formigues i els tèrmits. En les espècies asiàtiques, la sortida de l'estómac presenta dues petites «punxes pilòriques» que són capaces d'esberlar fins i tot l'exoesquelet més dur.
El pangolí arborícola no es limita a buscar nius d'insectes, sinó que a vegades utilitza la cua per penjar-se de la branca d'un arbre i n'arranca l'escorça per tal de trobar els tèrmits que s'hi amaguen a sota. Com que en alguns casos els insectes dels quals s'alimenten els pangolins poden oferir una resistència agressiva, aquests mamífers han desenvolupat una protecció especial. Són capaços de tancar els orificis del nas i de les orelles,[6] i els seus ulls estan protegits per unes parpelles blindades.
Els pangolins d'Àfrica habiten el sud i el centre del continent africà, des de Sudan i el Senegal al nord fins a Sud-àfrica al sud. Els pangolins d'Àsia, d'altra banda, s'estenen pel sud-est del continent, des del Pakistan a l'oest fins a Borneo a l'est. A totes les regions on habiten, els pangolins estan patint una constant pèrdua del seu hàbitat, en gran part per l'expansió de l'agricultura i d'altres activitats humanes. S'han trobat exemplars de pangolins de cua llarga i pangolins malais en zones cultivades, indicant que els pangolins s'estan veient obligats a aventurar-se a prop dels humans.[15]
Les espècies africanes habiten en boscos i arbustars, així com en sabanes. D'altra banda, les espècies asiàtiques viuen en boscs tropicals, prats i planes d'herba. En alguns casos se n'han observat en zones degradades per l'activitat humana.[16] La majoria de pangolins viuen a terra, dins de caus excavats per ells mateixos o per altres animals (com el facoquer o el porc formiguer), mentre que el pangolí de cua llarga i el pangolí arborícola viuen al cobricel dels boscos[4] i rarament baixen a terra. El pangolí de l'Índia també és capaç d'enfilar-se als arbres, però té el cau a terra, per la qual cosa és considerat terrestre.
Antigament, els pangolins eren classificats dins del clade dels edentats, que també incloïa xenartres com ara l'ós formiguer, el peresós, o l'armadillo, que té una aparença semblant a la dels pangolins. Tanmateix, noves proves genètiques[17] indiquen que de fet formen part del superordre dels laurasiateris i que els seus parents vivents més propers són els carnívors, juntament amb els quals formen el clade Ferae.[18] Així doncs, és aparent que les semblances físiques amb els óssos formiguers i animals similars són únicament un exemple d'evolució convergent. Alguns paleontòlegs classifiquen els pangolins dins l'ordre Cimolesta, juntament amb alguns grups extints.
Els gèneres marcats amb † estan extints. Si una família porta aquesta marca, significa que tots els gèneres que conté estan extints.
Les vuit espècies vivents de pangolí pertanyen als gèneres Manis, Phataginus i Smutsia; els dos últims són considerats subgèneres de Manis per molts científics. N'hi ha quatre espècies asiàtiques i quatre d'africanes.
El pangolí de l'Índia (Manis crassicaudata) viu al Pakistan, Bangla Desh, gran part de l'Índia, alguns indrets de Sri Lanka i Yunnan (Xina). Habita una gran varietat d'ecosistemes, incloent-hi jungles, boscos xèrics, planes o les parts baixes de les muntanyes.[19]
Fa entre 45–75 cm, amb una cua de 33–45 cm. Com en les altres espècies, els mascles són sovint més grans que les femelles. Les escates són d'un color groc marronós o grisós i representen entre un quart i un terç de la massa corporal de l'animal. Posseeix cinc urpes a cada pota, de les quals tres estan adaptades per excavar.[19] La CITES n'ha prohibit l'exportació en un intent de protegir l'espècie.[20]
Viu principalment dins de caus, la profunditat dels quals varia entre dos i sis metres depenent de la duresa del sòl, però també és capaç d'enfilar-se als arbres. Se'l considera un animal curiós i el seu predador principal és el tigre. Ha estat víctima de caça pel seu suposat valor medicinal. La UICN llista aquesta espècie com a gairebé amenaçada.[21] La CITES n'ha prohibit l'exportació en un intent de protegir l'espècie.[20]
El pangolí xinès (Manis pentadactyla) viu al Nepal, Bhutan, possiblement Bangla Desh, el nord de l'Índia, Myanmar i el nord de la Indoxina, passant pel sud de la Xina i Taiwan. Viu en boscos subtropicals i caducifolis; al Nepal, aquests ecosistemes inclouen molts nius de tèrmits. És un animal tímid que no mostra un comportament agressiu.
La longitud del seu cos és d'entre 40 i 60 cm, mentre que la cua mesura entre 27 i 38 cm. Té un cap petit amb un musell punxegut i té un color bronzejat. Té les potes i les urpes fortes, que pot fer servir per excavar un cau de dos metres de profunditat en menys de cinc minuts. La UICN llista aquesta espècie com a gairebé amenaçada.[22] La llei de Hong Kong protegeix aquesta espècie i s'han posat en marxa esforços per conservar-la, però la incapacitat de patrullar les reserves on viuen fa que els caçadors furtius ho tinguin fàcil per caçar-los.
El pangolí de les Filipines (Manis culionensis) només es troba a l'illa de Palawan, a les Filipines. Habita boscos primaris i secundaris de plana. És bastant comú, però es veu amenaçat per la caça intensiva.[23] Els pangolins de les Filipines podrien haver estat originalment una població de pangolins malais que arribà a Palawan des de Borneo durant el Plistocè inferior, a través de ponts de terra que quedaren al descobert quan el nivell del mar baixà durant l'edat glacial. Quan la Terra es començà a desglaçar i el nivell del mar pujà de nou, la població de Palawan quedà aïllada i començà el procés d'especiació que portaria a l'aparició de M. culionensis.[24]
El pangolí malai (Manis javanica) viu al sud-est asiàtic, incloent-hi Tailàndia, Indonèsia, les Filipines, el Vietnam, Laos, Cambodja, Malàisia i Singapur. Viu en boscos tropicals, sabanes i àrees amb una densa vegetació, però a vegades s'endinsa en terres cultivades com ara plantacions o horts. La pell dels seus peus és granular i les seves potes anteriors estan dotades d'una mena de coixinets. La pell de la resta del cos és d'una tonalitat grisenca o blavosa i el poc pelatge que cobreix la seva cara i ventre va del color blanc al marró clar.[6]
En aquesta espècie, s'han observat combats entre mascles per aconseguir una parella. Això, juntament amb un marcat dimorfisme sexual, indica que aquest pangolí és com a mínim parcialment poligínic. D'altra banda, les femelles són les úniques que s'encarreguen de criar els nounats, després d'una gestació que dura uns 130 dies. Les cries pesen entre 100 i 500 grams en néixer; és probable que el seu pes estigui relacionat amb el dels seus pares.[6]
És una espècie molt propera al pangolí xinès i el pangolí de les Filipines, però és més gran que aquestes, té un color més clar i les urpes de les seves potes anteriors són més curtes. Els seus principals depredadors són el tigre i la pantera nebulosa. La UICN llista aquesta espècie com a gairebé amenaçada.[25]
El pangolí de cua llarga (Phataginus tetradactyla) viu als boscos d'una vasta zona de l'Àfrica subsahariana; des de la costa atlàntica entre Guinea i Angola, a través de la República Centreafricana i la República Democràtica del Congo, fins a Sudan i Uganda. Malgrat la seva llarga cua, que li dóna el nom i que mesura una mitjana de seixanta centímetres, aquesta és l'espècie més petita de pangolí, amb entre trenta i quaranta centímetres de longitud corporal.[5] Com altres pangolins, és un insectívor nocturn. Les seves escates tenen un color marró fosc. No té escates a la punta de la cua, cosa que li permet utilitzar-se per agafar-se a les branques. La part calba de la cua també podria ser una zona sensorial. Gràcies a la seva mida i la cua prènsil, té un estil de vida gairebé completament arborícola. Viu al cobricel dels arbres de la jungla.[5] El seu abdomen no està cobert d'escates, sinó d'un pelatge fosc. Té 46–47 vèrtebres a la cua, més que qualsevol altre mamífer conegut,[5] superant les 42–43 vèrtebres caudals de Leptictidium auderiense.
A l'hora de reproduir-se, els exemplars d'aquesta espècie caragolen les cues una al voltant de l'altra, de manera que queden l'un de cara a l'altra. No es coneix la durada de la gestació, però aquests pangolins no assoleixen la maduresa sexual fins a l'edat de dos anys.[5]
El pangolí arborícola (Phataginus tricuspis) viu al centre i l'oest d'Àfrica, estenent-se des de la República Democràtica del Congo a l'est fins a l'extrem meridional del Senegal a l'oest, incloent-hi les conques del Congo i el Níger. Dorm a les bifurcacions de les branques dels arbres o jaient entre les plantes. Quan s'enrotlla, és capaç d'estendre les seves escates i fer moviments tallants, utilitzant músculs per moure les escates endavant i endarrere. Emet esbufecs agressius quan se l'amenaça.
Les femelles tenen territoris petits, de menys de 40.000 m², que rarament s'encavalquen. Els mascles en tenen de més grans, de fins a 200.000 m², que s'encavalquen amb molts territoris de femelles, fet que provoca trobades entre el mascle i les femelles. Aquestes trobades són breus llevat que la femella estigui en zel. La gestació dura uns 150 dies, després dels quals sol néixer una única cria. En captivitat, es té constància de femelles que han adoptat la cria d'una altra mare.
El pangolí gegant (Smutsia gigantea) viu a nombrosos països de la meitat sud d'Àfrica. Les poblacions més grans es concentren a Uganda, Tanzània i l'oest de Kenya. Viu en boscos i sabanes en indrets on hi ha aigua disponible. No se'l troba a grans altituds. Solen viure sols, però s'han observat casos d'una parella vivint juntament amb la seva cria. Quan neixen, les cries encara no poden moure's amb les potes, però es poden desplaçar arrossegant-se sobre el ventre.[11]
Amb una mida de fins a 140 cm de longitud en el cas dels mascles i 120 cm en de les femelles, es tracta de l'espècie més gran del gènere. Tot i que no se'n coneix el pes mitjà, un exemplar pesava 33 kg.[11] El pangolí gegant utilitza aquest pes com a arma a l'hora d'atacar els nius de formigues o tèrmits; deixa caure el pes sobre el niu alhora que el colpeja amb les seves urpes, fent que el niu s'ensorri ràpidament. Les seves escates són marrons o d'un marró vermellós. L'únic pèl que té en tot el cos són les pestanyes.[11]
El pangolí del Cap (Smutsia temminckii) viu a gairebé tots els països de la meitat sud d'Àfrica, des del Sudan i Etiòpia al nord fins a Sud-àfrica, Namíbia i Moçambic al sud. Tot i que és present en una àrea tan vasta, és difícil d'observar perquè és un animal rar, víctima de la caça intensiva per fer amulets amb les seves escates i dels incendis que en destrueixen l'hàbitat. Malgrat que és capaç d'excavar el seu propi cau, prefereix ocupar forats que els facoquers o porcs formiguers ja no utilitzen. També s'amaga sovint en vegetació espessa. Pot créixer fins a un metre de longitud, amb una cua d'entre 30 i 50 cm. Té el cap molt petit en proporció a la mida del seu cos, les potes posteriors fortes i les potes anteriors petites. La UICN classifica aquesta espècie com a gairebé amenaçada,[26] però el United States Fish and Wildlife Service la considera una espècie amenaçada.[27]
Tot i que el primer pangolí aparegué fa uns 60 milions d'anys, durant el període Paleocè,[28] els pangolins més primitius coneguts daten de fa aproximadament 50 milions d'anys. Es tracta d'Eomanis i Eurotamandua, tots dos coneguts a partir de fòssils trobats al jaciment de Messel, de l'Eocè inferior. Mentre que l'afiliació del gènere Eurotamandua encara no és del tot certa i podria tractar-se d'un xenartre, ha quedat demostrat que Eomanis és definitivament un pangolí. Aquests animals es diferenciaven dels pangolins actuals: Eurotamandua no tenia les típiques escates, mentre que Eomanis en tenia al cos però no a la cua ni a les potes. Els continguts trobats dins l'estómac excel·lentment conservat d'Eomanis a Messel mostren que contenia insectes i plantes; Richter i Storch suggeriren la possibilitat que els pangolins s'alimentessin originalment de vegetals i que robessin fulles a les formigues talladores de fulles, ingerint uns quants insectes accidentalment. Segons Richter i Storch, aquest seria el procés pel qual els pangolins haurien començat a esdevenir mirmecòfags.[29]
Metacheiromys és un pangolí prehistòric de l'Eocè mitjà de Wyoming. Com en el cas del seu parent europeu Eurotamandua, no tenia escates protectores i el seu cap era diferent del dels pangolins actuals; de fet, era més semblant al dels armadillos, cosa que féu que se'l considerés un xenartre. El seu cos era llarg i baix i mesurava aproximadament quaranta-cinc centímetres de longitud.
Tubulodon és el membre més primitiu conegut de la família dels paleanodonts, un subordre que aparegué a l'Eocè i que encara posseïa algunes poques dents, però que ja començava a presentar algunes adaptacions que caracteritzen els pangolins moderns, especialment pel que fa a les adaptacions per excavar.[30] Una altra família de pangolins que aparegué a finals de l'Eocè fou la dels patriomànids. Els dos gèneres que conté, Cryptomanis i Patriomanis, ja havien desenvolupat característiques típiques dels pangolins moderns, però encara conservaven trets dels mamífers primitius com ara un cap de l'astràgal convex o un tercer trocànter prominent, que ja no es troben en els pangolins actuals.[31] Una anàlisi morfològica de les espècies vivents i extintes arribà a la conclusió que els pangolins probablement aparegueren a Europa.[32]
Cap el Miocè, uns 30 milions d'anys més tard, els pangolins ja havien evolucionat molt. Necromanis, un gènere de pangolí francès descrit per Henri Filhol el 1893, descendia d'Eomanis i ja presentava una anatomia, una dieta i un comportament molt similars als dels pangolins actuals. Se n'han trobat fòssils a la regió del Carcí.
Es conserven exemplars de diverses espècies de pangolins en captivitat en parcs zoològics. Tanmateix, la cria i reproducció de pangolins en captivitat rarament té èxit, possiblement a causa de les seves particulars necessitats alimentàries o pel fet que la majoria de pangolins que arriben a zoològics o centres de conservació han estat confiscats de traficants que els tenien en males condicions. El 71% dels pangolins en captivitat moren abans d'un any i només un 11,5% superen els dos anys i mig.[16]
Tanmateix, hi ha hagut casos en què alguns exemplars han prosperat en zoològics. Un pangolí visqué tretze anys en captivitat,[13] i el 7 de novembre del 2006 nasqué en captivitat una cria de pangolí de l'Índia al zoològic d'Orissa. Aquest zoològic implementa un programa de conservació dels pangolins que inclou la construcció de recintes especialment dissenyats per la reproducció d'aquests animals, per més tard alliberar-los a la naturalesa.[33]
Quatre de les espècies de pangolins (el pangolí del Cap, el pangolí de l'Índia, el pangolí xinès i el pangolí malai) són considerades espècies gairebé amenaçades per la Unió Internacional per la Conservació de la Natura, que ha creat un grup de treball especialment dedicat a protegir els pangolins.[34] Les poblacions d'aquestes espècies han disminuït al llarg dels últims anys.
Hi ha diverses amenaces pels pangolins. Alguns dels seus depredadors són els pitons i fèlids com ara els tigres, lleons o lleopards.[4] D'altra banda, poden caure víctimes d'incendis que arrasen els seus hàbitats, especialment a Àfrica, o perdre el seu hàbitat a causa de l'agricultura intensiva i l'abús de pesticides.[16]
Tanmateix, l'amenaça principal pels pangolins és la caça per part dels humans. Els pangolins són caçats com a aliment a molts llocs d'Àfrica i és un dels tipus de carn de bosc més popular. Els pangolins també tenen molta demanda a la Xina perquè la seva carn es considera una delicadesa i alguns xinesos (igual que alguns africans) creuen que les escates de pangolins fan baixar les inflamacions, milloren la circulació de la sang i ajuden les dones en lactància a produir llet. Això, juntament amb la desforestació, ha provocat una gran minva del nombre de pangolins gegants.
Tot i que està prohibit, hi ha restaurants xinesos que continuen servint carn de pangolí, venent-la a un preu d'entre cinquanta i seixanta euros per quilogram. Un cuiner descrigué com es cuina un pangolí: «Els mantenim vius en gàbies fins que un client en demana un. Aleshores els deixem inconscients a cops de martell, els tallem el coll i en drenem la sang. És una mort lenta. Després els bullim per treure'n les escates. Tallem la carn en trossos petits i l'utilitzem per fer diversos plats, com ara carn a la brasa o sopa. Els clients sovint s'enduen la sang a casa».[35]
Les poblacions de pangolins han estat víctimes de tràfic il·legal. Per exemple, el maig del 2007, The Guardian informà que s'havien trobat 31 pangolins a bord d'un vaixell abandonat davant la costa xinesa. L'embarcació contenia uns 5.000 animals amenaçats.[35]
El novembre del 2007, agents de duanes tailandesos informaren que havien rescatat més de cent pangolins que estaven sent trets del país en contraban, en direcció a la Xina, on se'ls havia de vendre per cuinar-los.[36] Els pangolins xinesos estan protegits per la llei de Hong Kong.
Els pangolins (Pholidota, 'coberts d'escates') són un ordre de mamífers. El grup conté vuit espècies vivents, totes pertanyents a la família dels mànids. En el passat hi havia una major diversitat de pangolins, amb sis famílies diferents. Tenen grans escates a la pell i viuen a les regions tropicals d'Àfrica i Àsia. No tenen dents, sinó que atrapen formigues i tèrmits mitjançant la seva llarga llengua estreta i enganxifosa. En general, són animals nocturns que utilitzen el seu olfacte ben desenvolupat per trobar els insectes dels quals s'alimenten, però el pangolí de cua llarga també és actiu de dia. Els pangolins passen gran part del dia dormint, caragolats en forma de bola. El nom «pangolí» prové del mot malai peng-goling ('que s'enrotlla').
Mamal o'r urdd Pholidota yw'r pangolin (lluosog: pangoliniaid, pangolinod)[1] sy'n byw yn Affrica ac Asia. Mae ganddo gennau ceratin yn gorchuddio ei groen.[2]
.jpg)
|writer= ignored (help) Mamal o'r urdd Pholidota yw'r pangolin (lluosog: pangoliniaid, pangolinod) sy'n byw yn Affrica ac Asia. Mae ganddo gennau ceratin yn gorchuddio ei groen.
Skældyr (Pholidota) er en orden indenfor pattedyrklassen. Ordenen består af blot en enkelt familie Manidae.
Skældyr er insektædende pattedyr, der engang var udbredt i hele verden, men nu er begrænset til fire arter i Afrika, og tre i Sydøstasien.[1]
Skældyret lever af myrer og termitter. Den graver hul på insektboet med sine kraftige forben med store kløer og slikker dem op med sin lange tunge. Kraniet er aflangt og tandløst, underkæben er reduceret. Tungen kan række 25 cm ud og har muskelrødder der når helt ned til dens bækken! Det vigtigste kendetegn er de store skæl der dækker hele dens krop så den ligner en grankogle med ben. Når den bliver truet ruller den sig sammen til en kugle.
Skældyret minder meget om myreslugeren og bæltedyret, som også er insektædere med lange tunger, kraftige graveforben og ingen eller få tænder. Tidligere gjorde det at man regnede dem for at være nært beslægtede, men i dag regner man blot med at der er tale om parallel udvikling. Skældyret mangler en række karakteristiske træk ved skelettet som de andre har. Derfor placeres myreslugere og bæltedyr, sammen med dovendyr, i deres egen orden, Xenarthra.
Skældyr (Pholidota) er en orden indenfor pattedyrklassen. Ordenen består af blot en enkelt familie Manidae.
Skældyr er insektædende pattedyr, der engang var udbredt i hele verden, men nu er begrænset til fire arter i Afrika, og tre i Sydøstasien.
Skældyret lever af myrer og termitter. Den graver hul på insektboet med sine kraftige forben med store kløer og slikker dem op med sin lange tunge. Kraniet er aflangt og tandløst, underkæben er reduceret. Tungen kan række 25 cm ud og har muskelrødder der når helt ned til dens bækken! Det vigtigste kendetegn er de store skæl der dækker hele dens krop så den ligner en grankogle med ben. Når den bliver truet ruller den sig sammen til en kugle.
Skældyret minder meget om myreslugeren og bæltedyret, som også er insektædere med lange tunger, kraftige graveforben og ingen eller få tænder. Tidligere gjorde det at man regnede dem for at være nært beslægtede, men i dag regner man blot med at der er tale om parallel udvikling. Skældyret mangler en række karakteristiske træk ved skelettet som de andre har. Derfor placeres myreslugere og bæltedyr, sammen med dovendyr, i deres egen orden, Xenarthra.
Die Schuppentiere oder Tannenzapfentiere (Manidae) sind eine Säugetierfamilie, die zudem eine eigene Ordnung, die Pholidota, bildet. Die Familie besteht aus drei rezenten Gattungen mit acht Arten, von denen vier in Ost-, Süd- und Südostasien und vier in Afrika südlich der Sahara leben. Es handelt sich um insektenfressende Tiere mit Spezialisierung auf Ameisen und Termiten, die durch Grabkrallen, eine röhrenförmige Schnauze mit zahnlosem Kiefer sowie eine lange Zunge an diese Ernährungsweise angepasst sind. Einzigartig unter den Säugetieren ist ihre Körperbedeckung mit großen, überlappenden Hornschuppen. Schuppentiere leben je nach Art am Boden oder auf Bäumen, meist sind sie nachtaktiv. Die genaue Lebensweise ist aber nur unzureichend erforscht. Sie bevorzugen sowohl Wälder als auch teils offene Landschaften in Tieflagen und mittleren Gebirgshöhen. Im Bedrohungsfall können sie sich zu einer Kugel einrollen. Auf diese Eigenschaft bezieht sich auch das ursprünglich malaiische Wort Peng-guling, dessen Abwandlung pangolin überwiegend im englischen und französischen Sprachraum als umgangssprachliche Bezeichnung für ein Schuppentier Verwendung findet.
Die heutige Familienbezeichnung Manidae wurde 1821 eingeführt. In der frühen Forschungsgeschichte des 19. und frühen 20. Jahrhunderts galten die Schuppentiere als nahe Verwandte der Ameisenbären und Gürteltiere. Mit ersteren teilen sie das zahnlose Maul und die lange Zunge. Dabei führte vor allem das Fehlen der Zähne zum Aufstellen eines Taxons namens Edentata, in dem alle drei Tiergruppen lange Zeit geführt wurden. Erst moderne molekulargenetische Untersuchungen erbrachten ab Mitte der 1980er Jahre, dass die Schuppentiere mit den Raubtieren näher verwandt sind. Die Ähnlichkeiten mit Ameisenbären und Gürteltieren beruhen demnach auf Konvergenz. Der Verlust der Zähne, aber auch die spezialisierte Lebensweise bewirkt weiterhin, dass Schuppentiere nur selten fossil nachgewiesen werden. Die frühesten Vertreter der Manidae sind aus dem Pliozän vor rund 5 Millionen Jahren bekannt, ihnen nahestehende Formen traten aber schon im Mittleren Eozän vor etwa 47 Millionen Jahren auf.
Alle acht heutigen Arten der Schuppentiere gelten in ihrem Bestand als mehr oder weniger bedroht und sind international geschützt. Hauptsächliche Ursachen für die Bedrohung sind der Verkauf des Fleisches als exotische Nahrungsspezialität einerseits und die Verwendung der Schuppen sowie anderer Körperteile in lokalen rituellen Bräuchen wie auch der Traditionellen Chinesischen Medizin andererseits. Dies führt dazu, dass die Schuppentiere nicht nur intensiv bejagt werden, sondern auch zu den am häufigsten illegal gehandelten Säugetieren weltweit gehören.
Schuppentiere haben einen langgestreckten Körper mit kurzen Gliedmaßen, kleinem, zugespitztem Kopf und langem Schwanz. Die Kopf-Rumpf-Länge variiert je nach Art, bei kleineren Vertretern wie dem Weißbauch- (Phataginus tricuspis) und dem Langschwanzschuppentier (Phataginus tetradactyla) liegt sie zwischen 25 und 43 cm; die größte Art ist das Riesenschuppentier (Smutsia gigantea) mit 67 bis 81 cm. Der Schwanz wird noch einmal zwischen 25 und 70 cm lang. Bei den baumbewohnenden Schuppentieren übertrifft der Schwanz die restliche Körperlänge, bei den anderen ist er gleich lang oder kürzer. Das Gewicht variiert zwischen 1,6 und 33 kg, wobei die Männchen meist größer sind als die Weibchen. Fossil trat mit Manis palaeojavanica im Pleistozän Südostasiens eine Art auf, die rund 2,5 m Gesamtlänge erreichte und damit die bisher größte bekannte Schuppentierart repräsentiert.[1][2][3]
Der Kopf der Schuppentiere ist klein und konisch geformt. Die Augen sind ebenfalls klein und von wulstigen, drüsenfreien Lidern geschützt. Ohrmuscheln fehlen bei den afrikanischen Arten, bei den asiatischen ist oft nur ein verdickter Kamm vorhanden. Die Nase ist über eine Hautfalte (Plica alaris) verschließbar, was von Vorteil ist, wenn die Tiere ihre Schnauzen zur Nahrungsaufnahme in Insektenbauten stecken.[2][3]
Namensgebendes Merkmal stellt die unter Säugetieren einmalige Körperbedeckung aus großen Hornschuppen dar, die die Oberseite des Kopfes, den Rumpf, die Außenseiten der Gliedmaßen (bei manchen Arten ohne die Unterarme) und die Ober- und Unterseite des Schwanzes bedecken. Nur das Gesicht, der Bauch und die Innenseite der Gliedmaßen sind unbeschuppt und weisen eine graue, derbe Haut auf, die mit weißen, braunen oder schwarzen Haaren bedeckt ist. Bei afrikanischen Schuppentieren sind die Schuppen auf der Rückseite der Schwanzspitze irregulär oder paarig angeordnet, bei den asiatischen immer regulär in nur einer Reihe. Auf der Unterseite der Schwanzspitze hingegen besitzen baumlebende Schuppentiere eine freie, von horniger Haut bedeckte Fläche; bei bodenlebenden ist die Panzerung geschlossen. Zwischen den Schuppen der Rückenpanzerung wachsen nur bei asiatischen Arten einzelne Haare.[2][3]
Die Gliedmaßen erscheinen kurz und kräftig und enden in jeweils fünf Zehen (pentadactyl). Die Vorderbeine zeigen Anpassungen an eine grabende Lebensweise, indem die mittleren drei Finger mit langen, gebogenen Krallen versehen sind, von denen die mittlere noch einmal deutlich größer ist. Die Krallen des ersten und des fünften Fingers sind dagegen verkleinert und werden beim Graben nicht eingesetzt. Die Hinterbeine sind kräftiger und etwas länger, die fünf Zehen weisen ebenfalls Krallen auf. Allgemein sind die Vorderfußkrallen der bodenlebenden Schuppentiere länger und weniger stark gekrümmt als die der baumlebenden; letztere wiederum haben deutlich längere Hinterfußkrallen, die die Fortbewegung in den Bäumen unterstützen.[4][2][5]
Der Schädel erreicht Längen zwischen 6 und 16 cm. Er ist generell konisch geformt mit einem röhrenförmig gestalteten, nach vorn sich etwas verengenden und leicht verlängerten Rostrum. Da die Nahrung nicht gekaut wird, ist die Kaumuskulatur zurückgebildet, wodurch nur wenige Knochenerhebungen als Muskelansatzstellen ausgebildet sind. Dadurch wirkt der Schädel sehr glatt, er gehört damit zu den am einfachsten gebauten Schädeln innerhalb der Säugetiere.[6]
Ein auffälliges Kennzeichen ist der nicht vollständig ausgebildete Jochbogen, ein Merkmal, das die Schuppentiere mit den ebenfalls auf Ameisen und Termiten spezialisierten Ameisenbären Südamerikas teilen und häufig als Anpassung an diese Ernährungsweise gilt. Allerdings treten bei einigen Schuppentieren, etwa dem Chinesischen Schuppentier, manchmal geschlossene Jochbögen auf.[7] Weitere allgemeine Charakteristika finden sich in den lang ausgezogenen Nasenbeinen und den gegenüber den Scheitelbeinen großen Stirnbeinen.[8][9]
Zähne fehlen komplett, der Unterkiefer ist nur als eine einfache Knochenspange ausgebildet mit schwach entwickelten, nach hinten weisenden und kugelig geformten Gelenkenden, die nur wenig Raum für die Bewegung des Unterkiefers zulassen. Die Symphyse des Unterkiefers formt eine flache Oberfläche, über die die Zunge gleiten kann.[10][2] Allerdings tritt als Kennzeichen aller Schuppentiere am hinteren Ende der Symphyse ein Paar knöcherner, konisch spitzer Erhebungen auf, die Ähnlichkeiten zu einem Eckzahn aufweisen.[8][9]
Der Schuppenpanzer macht zusammen mit der restlichen Haut etwa ein Viertel bis ein Drittel des gesamten Körpergewichts aus. Er besteht aus 160 bis 290 Einzelschuppen, von denen knapp die Hälfte auf den Schwanz entfallen. Sie sind beweglich und überlappen einander dachziegelartig. Dabei sind sie in Reihen angeordnet, deren Anzahl am Rumpf zwischen 13 und 25 variiert. Die Färbung der Schuppen reicht von dunkelbraun über olivgrün bis gelblich. Sie sind von dreieckiger bis V-förmiger Gestalt; große Schuppen weisen Längen und Breiten von 7 bis 8 cm auf. Auf der Oberfläche finden sich längs gerichtete Rippeln, zudem sind sie mit scharfen Rändern ausgestattet. Die größten Schuppen befinden sich in der Regel auf dem Rücken mit nach hinten zeigender Spitze. Im zusammengerollten Zustand stehen die scharfen Enden ab ähnlich wie bei einem halb geöffneten Tannenzapfen. Der Schuppenpanzer schützt weniger vor Ameisen- oder Termitenbissen oder Hautparasiten als vielmehr vor Verletzungen, die durch größere Raubtiere oder beim unterirdischen Graben entstehen.[2][11]
Die Schuppen sind verhornte Bildungen der Epidermis, die auf nach hinten umgebogenen Ausstülpungen der Dermis sitzen. Im Querschnitt lassen sich drei Lagen unterscheiden: Die obere Dorsalplatte (Rückenplatte) nimmt etwa ein Sechstel der Dicke ein und besteht aus abgeplatteten, stark verhornten Zellen. Die Zwischenplatte, die den größten Raum beansprucht, wird aus weniger stark abgeplatteten, verhornten Zellen geformt. Die Ventralplatte (Bauchplatte) bildet die Unterseite der Schuppe und ist nur wenige Zellen stark. Alle drei Platten bilden sich aus unterschiedlichen epidermalen Keimgebieten. Die Abwesenheit von Filamenten zeigt auf, dass die Schuppen nicht, wie früher angenommen, verklebten Haaren entsprechen. Sie lassen sich von ihrer Struktur her vielmehr mit den Fingernägeln der Primaten vergleichen und wachsen wie diese beständig, was die Abnutzung ausgleicht. Dadurch unterscheiden sie sich auch von der Schuppenhaut der Schuppenkriechtiere, die mitunter jährlich gewechselt werden muss.[12]
Es wird vermutet, dass der Schuppenpanzer schon früh in der Entwicklung der Schuppentiere ausgebildet war – älteste Hinweise stammen mit Eomanis aus dem Mittleren Eozän vor rund 47 Millionen Jahren, gefunden in der Grube Messel in Hessen.[13] Möglicherweise bildete sich zuerst eine Beschuppung des Schwanzes, was als homologe Entwicklung zu einigen Vertretern der Nagetiere wie der Hausmaus beziehungsweise der Nutria oder auch der Spitzhörnchen anzusehen wäre, erst später erfolgte eine vollständige Panzerung des Körpers.[14]
Die Anzahl der Wirbel variiert von Art zu Art und reicht von 48 beim Steppenschuppentier (Smutsia temminckii) bis zu über 70 beim Langschwanzschuppentier.[15] Insgesamt besteht die Wirbelsäule je nach Art aus 7 Hals-, 12 bis 15 Brust-, 5 bis 6 Lenden-, 2 bis 4 Kreuz- und 21 bis 50 Schwanzwirbeln.[16][2] Die Tiere können sich gut einrollen, da das Becken sehr kurz und das Darmbein nach außen gebogen ist und die Lendenwirbel verlängert sind. Die Schwanzwirbel weisen an der Unterseite Chevronknochen auf, die als Ansatzfläche für die kräftige Schwanzmuskulatur dienen, da der Schwanz beim Einrollen schildartig um den Körper geschlungen wird.[17] Der Schwertfortsatz am hinteren Ende des Brustbeins ist bis in die Beckenregion vergrößert und dient als Ansatzstelle für die komplizierte Zungenmuskulatur.[18]
Vor allem der Oberarmknochen ist für die grabende und baumkletternde Lebensweise besonders kräftig ausgebildet. Er besitzt ein sehr breites Ellenbogengelenk und – typisch für Schuppentiere – eine kräftige Crista deltoidea, die als Knochenkamm den Schaft umgreift und als Ansatzstelle für die Schultermuskulatur fungiert.[19] Am Oberschenkelknochen ist der dritte Rollhügel (Trochanter tertius), eine weitere Muskelansatzstelle am Schaft, weit nach unten an die Gelenkenden versetzt und so kaum sichtbar. Bei sehr urtümlichen Pholidota befindet sich dieser deutlich höher und markant herausragend am Schaft.[20][21] Ein weiteres besonderes Kennzeichen sind die jeweiligen letzten Glieder der Zehen der Vorder- und Hinterfüße (jeweils Phalanx III), die eine langgestreckte Form aufweisen und am Ende tiefe Einkerbungen besitzen, in denen die Krallen einhaften.[9]
Sehr charakteristisch ist die wurmförmige und mit klebrigem Speichel bedeckte Zunge, mit der die Nahrung aufgenommen wird. Sie kann beim Riesenschuppentier bis zu 70 cm lang sein und bis zu 25 cm ausgestreckt werden, beim Chinesischen Schuppentier wird sie bis zu 41 cm lang bei einem Durchmesser von bis zu 1,1 cm.[22] Ihre komplexe Muskulatur besteht aus längs und radial verlaufenden Muskelfasern. Im Ruhezustand liegt der vordere Teil der Zunge zusammengerollt im Mundraum, die Oberfläche ist im vorderen Bereich durch konische Papillen aufgeraut, an der Spitze befinden sich pilzförmige Geschmackspapillen. Die Zunge ist nicht wie bei anderen Säugetieren mit dem Zungenbein, sondern über ein äußeres Muskelsystem, das teilweise der Zungenbeinmuskulatur homolog entspricht, mit dem hinteren Teil des Brustbeins verbunden. Das Zungenbein besitzt bei den Schuppentieren eine andere Funktion: Mit ihm werden die an der Zunge klebenden Insekten am Eingang der Speiseröhre abgeschabt. Die Speicheldrüsen sind vergrößert und erstrecken sich bis in die Brust- und Achselregion.[18][23][24]
Der muskulöse Magen übernimmt das mechanische Zerkleinern der Insekten. Er ist mit verhorntem und geschichtetem Plattenepithel ausgestattet, was ihn vor den Bissen und dem Gift der Ameisen und Termiten schützt. Die stark vergrößerte Pförtnermuskulatur zermahlt die verschluckte Nahrung und ist dafür zur besseren Zerkleinerung mit verknöcherten Stacheln (Pylorusdornen) versehen – zusätzlich werden kleine Steinchen verschluckt. Die Magendrüsen sind sehr lang und schlauchförmig; sie bilden Drüsenpakete, die sich durch einen zentralen Gang zum Pförtner hin entleeren.[25][26] Der gesamte Darmtrakt erreicht beim Chinesischen Schuppentier eine Länge von 5,2 m und einen Durchmesser von rund 1 cm. Er ist schlauchförmig gewunden und zeigt keine Unterschiede zwischen Dünndarm und Dickdarm, nur bei einigen Individuen befindet sich eine leichte Verdickung oder gewundene Bildung im hinteren Bereich, die möglicherweise den Übergang vom Dünn- zum Dickdarm anzeigt. Ein Blinddarm ist nicht ausgebildet.[22] Schuppentiere haben Analdrüsen, deren Duftsekret zur Kommunikation und möglicherweise zur Verteidigung eingesetzt wird. Die Weibchen haben eine zweihörnige Gebärmutter (Uterus bicornis). Männchen haben einen kleinen Penis, aber keinen Hodensack – die Hoden liegen unter der Haut.[2][27]
Das Gehirn ist sehr einfach gebaut und klein, es macht etwa beim Malaiischen Schuppentier nur rund 0,2 bis 0,5 % des Körpergewichtes aus.[28] Einzig der Riechkolben ist gut entwickelt, dementsprechend spielt der Geruchssinn bei der Nahrungssuche und bei der Kommunikation mit Artgenossen eine wichtige Rolle. Dem Aufbau des Gehirns zufolge – hier hauptsächlich auf das Kleinhirn bezogen – sind asiatische Arten etwas urtümlicher als afrikanische.[29]
Schuppentiere leben in Afrika südlich der Sahara sowie in Süd-, Südostasien und im südlichen Ostasien. In Afrika erstreckt sich ihr Verbreitungsgebiet von Senegal und dem Sudan bis Südafrika. In Asien sind sie von Pakistan und Nepal über Indien und die Indochinesische Halbinsel bis hin zum südlichen Festlandchina und von der Malaiischen Halbinsel bis nach Borneo und auf die Philippinen verbreitet. Die Schuppentiere bewohnen somit primär tropisch geprägte Regionen.[2]
Ihr Lebensraum umfasst eine Vielzahl von Landschaftstypen, wie Au- und Sumpfwälder, aber auch Regenwälder, offene Savannen und Buschländer sowie mosaikartig gestaltete Vegetationsgebiete. Weiterhin tolerieren sie auch vom Menschen genutzte Sekundärlandschaften wie Plantagen, Gartenlandschaften und Farmgebiete, die genug Schutz in Form von Bäumen oder Felsen und Baue enthalten müssen. Die Tiere meiden aber menschliche Siedlungsgebiete und Ackerland und reagieren sensibel auf Pestizide. Dabei nutzen die Schuppentiere Flach- und Hochländer, in den Nilgiri-Bergen in Indien ist das Vorderindische Schuppentier (Manis crassicaudata) bis in Höhenlagen um 2300 m nachgewiesen. Grundvoraussetzung für die Anwesenheit der Schuppentiere sind neben einer dichten Untergrundvegetation ausreichende Nahrungsgrundlagen an Ameisen und Termiten sowie Wasser.[2]
Aufgrund der vielfältig genutzten Landschaften und teilweise Spezialisierung auf unterschiedliche Nahrungsgruppen kommt es bei sympatrisch auftretenden Arten nur selten zum Überlappen der einzelnen genutzten ökologischen Nischen. In einzelnen Fällen findet aber auch eine verstärkte Nischenbildung statt. So nutzt das Langschwanzschuppentier verstärkt Gewässergebiete in Regionen mit dem gleichzeitig auftretenden Weißbauchschuppentier. Das Chinesische Schuppentier (Manis pentadactyla) lebt weiterhin im nördlichen Vietnam, wo auch das Malaiische Schuppentier (Manis javanica) verbreitet ist, prinzipiell in Höhen über 600 m. Auch mit anderen hochspezialisierten Insektenfressern, etwa dem afrikanischen Erdferkel (Orycteropus), kommt es aufgrund der starken Nischenbildung kaum zu Überschneidungen in den gleichen genutzten Landschaften.[2]
Generell ist die Lebensweise und das Sozialverhalten der Schuppentiere nur wenig erforscht. Sie leben meist einzelgängerisch, lediglich in der Paarungszeit kommt es kurzzeitig zu Paarbindungen. Die Hauptaktivität findet während der Dämmerung oder Nacht statt, vereinzelt können Tiere auch tagsüber beobachtet werden. Die einzelnen Individuen sind weitgehend ortsgebunden und nutzen Aktionsräume, die bei Männchen mit 30 bis 43 ha deutlich größer sind als bei Weibchen mit 3 bis 7 ha. Dabei überschneidet das Gebiet eines männlichen Tieres mehrere von weiblichen, bei einigen Arten kann auf eine gewisse Territorialität geschlossen werden, da die Männchen ihr Revier aktiv gegen Konkurrenten verteidigen. Für die Kommunikation unter Artgenossen spielt vermutlich das Sekret der Analdrüsen eine wichtige Rolle, ebenso wie bei der Kennzeichnung der Territorien.[2] Die bodenbewohnenden Arten ziehen sich zur Ruhe in Erdbaue zurück, die sie entweder selbst gegraben oder von anderen Tieren übernommen haben. Diese Baue befinden sich häufig in Ameisen- oder Termitenhügeln, zwischen Wurzeln oder in Vertiefungen, die durch umgefallene Bäume entstanden sind. Generell liegen sie in dichter Vegetation. Meist erstrecken sich die Baue mehrere Meter weit unter der Erde und enden in einer runden Kammer mit bis zu 2 Metern Durchmesser. Der Eingang des Baues wird mit Schlamm versperrt, wenn das Tier anwesend ist. Meist beziehen Schuppentiere einen Bau für mehrere Tage hintereinander und suchen oder graben einen neuen, wenn das Nahrungsangebot zurückgegangen ist. Die baumbewohnenden Arten nutzen dagegen Baumhöhlen. Weibliche Tiere entfernen sich in der Regel weniger weit von ihren Bauen als männliche, allgemein ist bei beiden Geschlechtern der Aktionsradius eher gering.[6][2]
Am Boden bewegen sich die Schuppentiere überwiegend langsam und behäbig fort, die Hand kann mit der Außenkante oder den Fingerknöcheln aufgesetzt werden. Charakteristisch ist das Hin- und Herschwingen des Kopfes im vierfüßigen Gang, wobei sich der Kopf zur dem Führungsbein gegenüberliegenden Seite bewegt. Dieses Schwingen entsteht dadurch, dass aufgrund der dichten Bedeckung der Vorderbeine durch den Schuppenpanzer die Schultermuskulatur anders angeordnet ist als bei ungepanzerten Säugetieren. Einzelne Muskeln überdecken das Schulterblatt vollständig und schränken so dessen Bewegungen ein, der schwingende Kopf führt dadurch einen Ausgleich herbei.[30] Bodenlebende Schuppentiere, speziell aber das Steppenschuppentier, können sich auch auf den Hinterbeinen fortbewegen und balancieren den Körper mit dem Schwanz aus, der dann den Boden nicht berührt. Generell sind Schuppentiere befähigt, auf Bäume zu klettern. Die eigentlich baumbewohnenden Arten bewegen sich dabei raupenartig zuerst mit den Vorder-, dann mit den Hinterbeinen fort, wobei der Rücken beständig gebeugt und gestreckt wird. Der Schwanz dient als Greiforgan und ist häufig um den Stamm oder einen Ast gewickelt, die Schuppen sind abgespreizt und verankern das Tier so an der Rinde. Teilweise wird er auch als Angel eingesetzt, wenn ein Schuppentier den Baum oder Ast wechselt. Weiterhin gelten Schuppentiere als gute Schwimmer, allen voran das Langschwanzschuppentier. Dazu nehmen sie extra Luft auf, so dass der Körper mit dem schweren Schuppenpanzer zur Hälfte aus dem Wasser ragt und führen seitwärts schlängelnde Bewegungen mit dem Schwanz aus.[6][2]
Die Nahrung der Schuppentiere besteht in erster Linie aus Ameisen und Termiten (Myrmecophagie), wobei sie äußerst selektiv vorgehen. Nur größere Arten wie das Riesenschuppentier oder das Vorderindische Schuppentier nehmen gelegentlich auch andere Insekten oder sonstige Wirbellose zu sich, etwa Käfer, Schaben oder Würmer. Dabei vertilgen die Tiere einen vergleichsweise großen Anteil an Biomasse, der bei 300 bis 400 g pro Tag für die kleinsten Vertreter und bei 2 kg für die größten liegt. Die Nahrung wird mit dem außergewöhnlich guten Geruchssinn aufgespürt, wobei der Boden ständig mit der Nase abgesucht wird, teilweise graben Tiere auch Tunnel, um Nester zu erreichen. Mit den Grabkrallen brechen die Schuppentiere Insektenbauten oder Baumrinde auf, und mit der klebrigen Zunge nehmen sie ihre Nahrung zu sich. Die Augen, Ohren und Nasenlöcher sind verschließbar und verhindern das Eindringen von Insekten während des Fressens. Insekten, die auf den Körper gelangen, werden abgeschüttelt. Beim Fressen erheben sie sich meist auf die Hinterbeine. In der Regel dauert der Fressvorgang mehrere Stunden, der Bau wird dabei nicht vollständig zerstört. Meist kehrt ein Tier mehrmals hintereinander über mehrere Tage hinweg zum selben Ameisen- oder Termitennest zurück, erst wenn die Beute deutlich rarer wird, sucht es sich einen anderen.[6][2]
Über das Paarungsverhalten der Schuppentiere ist wenig bekannt. Es ist höchstwahrscheinlich nicht jahreszeitlich gebunden, möglicherweise mit Ausnahme des Chinesischen Schuppentiers. Bei dieser Art kämpfen mehrere Männchen im Spätsommer oder Herbst sehr aggressiv um das Paarungsvorrecht.[10] In der Regel durchstreifen männliche Tiere jede Nacht mehrere weibliche Territorien auf der Suche nach brunftigen Weibchen, was sie anhand der Duftspuren erkennen. Vor allem beim Weißbauch- und beim Langschwanzschuppentier wurden Paarungsrituale beobachtet. So unternehmen Männchen und Weibchen Scheinwettkämpfe mit Schlägen Brust gegen Brust, bis sich das weibliche Tier unterwirft. Meist klammert sich das Weibchen dann an den Schwanz des Männchens, der es zum Paarungsplatz zieht. Während der Paarung sind die Schwänze der Tiere miteinander verflochten. Paare teilen sich dann über mehrere Tage einen Rastplatz. Die Tragzeit liegt bei afrikanischen Schuppentieren bei 130–150 Tagen, bei asiatischen ist sie möglicherweise kürzer und dürfte zwei bis drei Monate dauern. In der Regel bringt das Weibchen ein einziges Neugeborenes zur Welt, das bei den meisten Arten sehr weit entwickelt ist. Das Geburtsgewicht liegt je nach Art zwischen 70 und 425 g, die Geburtslänge zwischen 15 und 30 cm. Die Neugeborenen haben geöffnete Augen, die Schuppen sind nicht überlappend und zunächst weich, sie härten in den ersten Lebenstagen aus. Weibchen haben ein Paar achselständige Zitzen, mit denen das Junge gesäugt wird.[6][2]
Bei den baumlebenden Arten verbleibt das Jungtier in der ersten Woche in einer Baumhöhle, erst dann klettert es auf die Schwanzwurzel des Muttertiers und kann so bis zur Entwöhnung getragen werden. Bei den bodenbewohnenden Arten kommen die Jungen unterirdisch zur Welt und bleiben dort etwa zwei bis vier Wochen, bis sie die Höhle an den Schwanz der Mutter geklammert erstmals verlassen. Bei Gefahr rutscht es in der Regel auf die Bauchseite und das Muttertier bedeckt es mit dem Schwanz. Nach zwei bis vier Wochen, spätestens aber nach drei Monaten nimmt das Jungtier erstmals feste Nahrung zu sich, oft wird es zunächst auf der Schwanzwurzel der Mutter zu den Nahrungsquellen getragen. Nach rund fünf Monaten erfolgt die Trennung von der Mutter, die Geschlechtsreife tritt mit ein bis zwei Jahren ein.[2][6] Das höchste bekannte Alter eines Schuppentieres in menschlicher Obhut betrug etwas mehr als 19 Jahre.[31]
Schuppentiere sind eher scheue und vorsichtige Tiere. Im Bedrohungsfall versuchen sie zunächst, den schützenden Unterschlupf zu erreichen. Gelingt ihnen das nicht, können sie sich zu einer Kugel einrollen. Dabei wird der muskulöse Schwanz über den ungeschützten Bauch und das Gesicht gelegt, um diese Regionen vor Angriffen zu bewahren. In zusammengerolltem Zustand richten sie auch die Schuppen auf, deren scharfe Kanten einen zusätzlichen Schutz bieten. Kleinere Arten verzahnen außerdem die Schwanzschuppen mit denen des Nackens, so dass die Tiere kaum aufgerollt werden können.[2] Darüber hinaus können mit dem Schwanz rasche Verteidigungsschläge ausgeteilt werden, die dank der scharfen Schuppenkanten besonders effektiv sind. Es gibt einen Bericht aus Indonesien, wonach sich ein Schuppentier zu einer Kugel einrollte und einen Abhang hinunterrollte. Dabei legte es 30 Meter in 10 Sekunden zurück. Eine weitere Verteidigungsmethode ist das Versprühen eines übelriechenden Sekretes aus den Analdrüsen, ähnlich den Skunks. Die langen Krallen werden nicht zur Verteidigung eingesetzt.[6]
Eulipotyphla (Insektenfresser)
Pholidota (Schuppentiere)
Carnivora (Raubtiere, einschließlich der Pinnipedia (Robben))
Chiroptera (Fledertiere)
Perissodactyla (Unpaarhufer)
Cetartiodactyla (Artiodactyla (Paarhufer) und Cetacea (Wale))
Die Schuppentiere (Manidae) stellen die heute einzige Familie aus der Ordnung der Pholidota dar. Nach modernen molekularbiologischen Untersuchungen sind die Schuppentiere die nächsten lebenden Verwandten der Raubtiere (Carnivora), beide Ordnungen bilden gemeinsam das höhere Taxon der Ferae.[33] Sie sind damit Teil der Überordnung der Laurasiatheria, einer der vier Hauptlinien der Höheren Säugetiere.[34] Die Trennung der Raubtiere von den Schuppentieren fand genetischen Analysen zufolge möglicherweise schon in der Oberkreide vor mehr als 80 Millionen Jahren[35][36] oder aber im beginnenden Paläozän vor knapp 65 Millionen Jahren statt.[32]
Die Pholidota enthalten neben den heutigen Schuppentieren noch zwei nahe verwandte, allerdings ausgestorbene Familien, die Eomanidae und die Patriomanidae, letztere werden als die Schwestergruppe der Manidae angesehen. Die nächste verwandte Großgruppe bilden die Palaeanodonta. Diese ebenfalls ausgestorbene Säugetiergruppe ist aus dem Paläozän und Eozän vorwiegend aus Nordamerika, seltener aus Europa und Ostasien bekannt und wird in drei Familien unterteilt, die Escavadodontidae, die Epoicotheriidae und die Metacheiromyidae. Möglicherweise muss aber auch Ernanodon aus Ostasien in die Palaeanodonta eingeschlossen werden. Dieses bildete ursprünglich die monotypischen Ernanodonta, nach Analysen eines nahezu vollständigen Skeletts steht es aber Palaeanodon näher.[37] Die Palaeanodonta wiesen gleichfalls Anpassungen an eine grabende und insektenfressende Lebensweise auf, etwa kräftige Gliedmaßen mit großen Krallen sowie verkleinerte, wenig spezialisierte Zähne mit einer nur dünnen Schicht an Zahnschmelz. Aufgrund der teils noch urtümlichen Merkmale wie ausgebildete Zähne könnten sie auch die Vorläufer der Pholidota darstellen.[38] Die Ähnlichkeit ist so stark, dass die Palaeanodonta und die Pholidota heute zusammen in dem übergeordneten Taxon Pholidotamorpha zusammengefasst werden.[39]
Die Familie der Schuppentiere gliedert sich heute in acht Arten, die sich auf drei Gattungen verteilen. Die Gattung Manis umfasst dabei die asiatischen Arten sowie einige belegte fossile Formen aus dem eurasischen Raum. Smutsia hingegen stellt die afrikanischen Bodenschuppentiere, während Phataginus die afrikanischen baumbewohnenden Schuppentiere enthält. Diese Untergliederung in mehrere Gattungen kann auch morphologisch anhand einzelner Schädel- oder Fußskelettmerkmale untermauert werden. So findet sich ein genereller Unterschied zwischen asiatischen und afrikanischen Schuppentieren in der Länge des Rostrums, welches bei ersteren markant gestreckter ist als bei letzteren. Auch der vordere Jochbogenansatz zieht bei den asiatischen Schuppentieren länger aus als bei den afrikanischen.[41] Nach kladistischen Untersuchungen von Skelettmerkmalen unter Einbeziehung aller fossilen Formen der Pholidota stehen die asiatischen Schuppentiere als Schwestergruppe den afrikanischen gegenüber. Erstere werden als monophyletisch angesehen, letztere bilden wiederum zwei eigenständige Gruppen. Aus diesem Grund wurden die asiatischen Schuppentiere in die Unterfamilie der Maninae gestellt, die beiden afrikanischen Gattungen repräsentieren dagegen zwei Unterfamilien, die Smutsiinae und die Phatagininae.[39][42] Die anatomisch festgestellte grundlegende Zweiteilung der Schuppentiere in einen asiatischen und einen afrikanischen Strang sowie die Aufgliederung von letzterem finden ihre Entsprechungen in den seit den 2010er Jahren zunehmend durchgeführten genetischen Untersuchungen.[43][44][42][45] Diesen zufolge begann die stärkere Diversifizierung der Schuppentiere mit der Abspaltung der Linie der Maninae von der der afrikanischen Schuppentiere im Mittleren oder Oberen Eozän vor gut 46,9 bis 37,9 Millionen Jahren. Die afrikanische Gruppe wiederum spaltete sich möglicherweise im Verlauf des Oligozäns bis zum Übergang ins Miozän vor etwa 29,6 bis 22,9 Millionen Jahren auf.[36][42]
Es gibt allerdings auch Ansätze, in denen die einzelnen Arten nur einer einzigen Gattung, in diesem Fall Manis, zugehören, wohingegen die anderen Gattungen nur den Status einer Untergattung besitzen.[46][47][2] Der Gliederungsversuch wird aber seit den genetischen Untersuchungen zunehmend abgelehnt.[44][42][45] Andere hingegen unterschieden nur die asiatischen (Manis) und afrikanische Formen (Phataginus), was morphologisch begründet wurde.[48] Daneben wurde auch die Ansicht geäußert, dass die afrikanischen Baumschuppentiere in zwei Gattungen aufgespalten werden können, in Phataginus und Uromanis, womit insgesamt vier Gattungen bestünden,[49] ein Modell, dass teilweise auch von der IUCN verfolgt wurde.[5] In der Vergangenheit gab es allerdings auch Vorschläge mit bis zu sechs Gattungen. Der Vorschlag einer Gliederung in drei Gattungen wurde erstmals Ende der 1990er Jahre gemacht[8][19] und konnte in der Folgezeit durch mehrere kladistische Untersuchungen untermauert werden.[39]
Innerhalb der Familie der Manidae werden heute acht rezente und mehrere fossile Arten in drei Gattungen unterschieden:[39][42][50]
Genetische Daten weisen darauf hin, dass das Weißbauchschuppentier möglicherweise mehrere kryptische Arten enthält. Unterstützt wird dies auch durch schädelmorphologische Befunde. Einige Wissenschaftler gehen daher von mehr als einem Dutzend Arten an Schuppentieren aus.[51][52][42][41] Die Gültigkeit der ausgestorbenen Arten Manis hungarica und Manis lydekkeri wird teilweise angezweifelt, da ihre jeweiligen Beschreibungen lediglich auf isolierten Phalangen beruhen.[39]
Innerhalb der Ordnung Pholidota können zusätzlich noch folgende ausgestorbene Familien und Gattungen unterschieden werden:[39][53][54]
Der Name der Familie der Schuppentiere, Manidae, wurde im Jahr 1821 von John Edward Gray eingeführt. Gray beschrieb die Merkmale der Maniden folgendermaßen:
Mouth very small: tongue very Iong, fili-form: body hairy or scaly: claw recurved, acute: tail long: ears short: caecum none: stomach simple
„Maul sehr klein: Zunge sehr lang, fadenförmig: Körper behaart oder schuppig: Klaue zurückgebogenen, spitz: Schwanz lang: Ohren kurz: Blinddarm fehlt: Magen einfach“
Die Beschreibung bezog sich damals aber neben den heutigen Schuppentieren auch auf die Ameisenbären, die Gray mit in die Manidae eingliederte,[55] vier Jahre später trennte er die Ameisenbären von den Schuppentieren, sah beide jedoch als Untergruppe der Gürteltiere an.[56] Für die Familienbezeichnung Manidae stand der Gattungsname Manis Pate. Dieser wurde 1758 von Linnaeus in seinem Werk Systema Naturae erstmals verwendet. Er erwähnte mit M. pentadactyla nur eine Art, von der er aufgrund der Angabe der präzisen Zehenanzahl ein Exemplar gesehen haben muss.[57] Die Bezeichnung Manis geht auf die Manen zurück (lateinisch manes), römische Totengeister, und bezieht sich dabei auf die nachtaktive und meist versteckte Lebensweise. Der vor allem umgangssprachlich im englischen Sprachraum häufig verwendete Begriff pangolin leitet sich aus dem Malaiischen her, wo Peng-guling so viel wie „Einroller“ bedeutet und einerseits die Befähigung sich einzurollen wiedergibt, andererseits auch die einfache Fangmöglichkeit durch Menschen hervorhebt.[2]
Ursprünglich wurden die Schuppentiere und teilweise die mit ihnen verwandten Gruppen (Palaeanodonta) aus anatomischen und morphologischen Gründen in ein nahes Verwandtschaftsverhältnis mit den Nebengelenktieren (Xenarthra) gestellt. So haben die Ameisenbären (Vermilingua) eine vergleichbar zahnlose, langgestreckte Schnauze mit verlängerter Zunge, einen reduzierten Jochbogen und Grabkrallen, während die Gürteltiere (Dasypoda) eine ähnliche Körperpanzerung besitzen und teilweise auch strikte Insectivoren darstellen. Im Gegensatz zu den wenig diversen Schuppentieren und ihren Vorgängern stellen die Xenarthra sowohl heute als auch in ihrer stammesgeschichtlichen Vergangenheit eine sehr formenreiche Gruppe dar, die jedoch weitgehend auf Südamerika beschränkt ist. Aufgrund des Auftretens der typischen xenarthrischen Gelenke (Xenarthrale oder Nebengelenke) an den hinteren Brustwirbeln und an den Lendenwirbeln galten sie schon lange als natürliche Gruppe. Tatsächlich war aber bis teilweise in die 1980er Jahre hinein die Vorstellung eines Taxons Edentata (Zahnlose) weit verbreitet. Die Edentata zeichneten sich dabei entweder durch den Verlust aller Zähne oder aber durch die Entwicklung eines homodonten Gebisses bei gleichzeitiger weitgehender Reduktion des Zahnschmelzes aus. Dadurch wichen die Edentata von den meisten Höheren Säugetiere mit ihrem charakteristisch heterodonten Gebissaufbau ab. Das Taxon Edentata geht auf Étienne Geoffroy Saint-Hilaire und Georges Cuvier zurück, die 1795 den Begriff eingeführt hatten[58] (beide verwendeten dabei die von Félix Vicq d’Azyr bereits 1792 gebrauchte Bezeichnung „Edentati“ erneut), und bestand ursprünglich aus den Schuppentieren, den Ameisenbären und den Gürteltieren, drei Jahre später fügte Cuvier noch die Faultiere und das afrikanische Erdferkel (Orycteropus) hinzu.[59] Vor der Etablierung der Edentata hatte bereits Gottlieb Conrad Christian Storr im Jahr 1780 die genannten Gruppen mit Ausnahme des Erdferkels unter der Bezeichnung Mutici vereint, während Linnaeus noch keine Beziehungen dieser untereinander erkannt hatte. Vielmehr sah Linnaeus in seinem Werk Systema Naturae aus dem Jahr 1758 die Gattung Manis, die heutigen asiatischen Schuppentiere, in der Nähe der Elefanten, aber auch der Ameisenbären und Faultiere, während er gleichzeitig die Gürteltiere an die Seite der Insektenfresser und Schweine stellte (das Erdferkel war zu seiner Zeit noch nicht bekannt).[46][9]
Bereits gegen Ende des 19. Jahrhunderts wurde erkannt, dass die einzelnen Mitglieder der Edentata keine natürliche Gruppe bildeten. Thomas Henry Huxley verwies 1872 das Erdferkel in eine eigene Ordnung, die Tubulidentata, ebenso wie die Schuppentiere.[60] Da sein favorisierter Name Squamata aber bereits durch die Schuppenkriechtiere präokkupiert war, gilt Max Wilhelm Carl Webers 1904 geprägter Begriff Pholidota heute als Bezeichnung für die Ordnung der Schuppentiere.[61] Im Jahr 1889 etablierte wiederum Edward Drinker Cope für die südamerikanischen Vertreter und damit der eigentlichen Kerngruppe der Edentata den Überbegriff Xenarthra.[62] Die Zusammensetzung und systematische Stellung der Edentata wurden im weiteren Verlauf der Forschungsgeschichte unterschiedlich bewertet. Vor allem William Diller Matthew brachte 1918 die Palaeanodonta in die Edentata ein. Er erkannte basierend auf anatomischen Merkmalen auch die nahe Verwandtschaft der Schuppentiere mit den Palaeanodonta und sah letztere als Vorfahren der ersteren an. George Gaylord Simpson gliederte in seiner Studie zur Klassifizierung der Säugetiere aus dem Jahr 1945 die Pholidota und damit die Schuppentiere (aber nicht die Palaeanodonta) aus den Edentata aus, er sah beide Gruppen zudem nicht in einem sehr engen Verwandtschaftsverhältnis, weiterhin plädierte er für die Gleichsetzung der Begriffe Edentata und Xenarthra.[46] Robert J. Emry wiederum vereinte im Jahr 1970 die Palaeanodonta mit den Schuppentieren unter den Pholidota und verwies dabei auf die bereits von Matthew vorgetragenen Argumente. Zudem betonte er, wie Simpson vor ihm, die unterschiedliche paläogeographische Verbreitung der Nebengelenktiere und der Pholidota, aufgrund dessen beide Gruppen keinen gemeinsamen stammesgeschichtlichen Vorfahren haben können.[20] Etwa im selben Zeitraum sah Malcolm C. McKenna die Edentata als synonym zu den Xenarthra und stellte sie als Schwestergruppe allen übrigen Höheren Säugetieren, die er als Epitheria zusammengefasste, gegenüber. Er bescheinigte außerdem den Pholidota (und den Tubulidentata) ein nur entferntes Verwandtschaftsverhältnis zu den Nebengelenktieren. Allerdings erneuerten Mitte der 1980er Jahre Wissenschaftler um Michael J. Novacek die enge Verwandtschaft der Xenarthra und Pholidota innerhalb der Edentata und sahen die Edentata in der gleichen Position wie McKenna vorher.[63] Andere Forscher wiederum betrachteten zu der Zeit die Edentata als synonym zu den Pholidota und dem Erdferkel und schlossen die Nebengelenktiere aus.[9][64]
Ebenfalls Mitte der 1980er Jahre ergaben Untersuchungen basierend auf immunologischen Eigenschaften erstmals eine nähere Verwandtschaft der Schuppentiere mit den Raubtieren, ein Ergebnis, das sich innerhalb der bisherigen anatomischen Analysen nicht widerspiegelte.[65] Nachfolgende Untersuchungen konnten dies bestätigen, woraufhin 1998 die Pholidota mit den Carnivora unter dem Taxon Ferae vereint wurden. Als eines der wenigen gemeinsamen morphologischen Merkmale konnte dabei ein verknöchertes Tentorium cerebelli zwischen dem Groß- und Kleinhirn herausgearbeitet werden.[66] Mehrere molekulargenetische Untersuchungen untermauerten weiterhin nicht nur die enge Beziehung zwischen Schuppentieren und Raubtieren, sondern führten auch zu einer neuen Gliederung der Höheren Säugetiere in vier Überordnungen, wobei die Ferae einen Platz in den Laurasiatheria neben den Paarhufern und Unpaarhufern erhielten.[34][67][68] Die Nebengelenktiere dagegen stehen an der Basis der Entwicklung der Höheren Säugetiere, ähnlich wie es McKenna Mitte der 1970er Jahre bereits prognostiziert hatte.[32] Nach dem heutigen Verständnis beruhen die Ähnlichkeiten zwischen Schuppen- und Nebengelenktieren somit auf Konvergenz und nicht auf Verwandtschaft und ergeben sich aus den ähnlichen Lebensweisen der beiden Gruppen. Das Taxon Edentata wird demzufolge heute nicht mehr geführt.[69][9] Gelegentlich wird der Begriff noch als informeller Terminus für zahnlose Tiere genutzt, zu denen innerhalb der Säugetiere neben den Ameisenbären und den Schuppentieren dann auch die Bartenwale und die Ameisenigel zu zählen sind.[26]
Fossile Reste der Schuppentiere sind allgemein sehr selten. Ursachen liegen unter anderem in der Ökologie der Tiere selbst, etwa der bevorzugte waldreiche Lebensraum, die einzelgängerische Lebensweise und die niedrige Populationsdichte. Erschwerend hinzu kommt der entwicklungsgeschichtlich frühe Verlust der Zähne, die am häufigsten erhaltenen Überreste von Säugetieren, die für die genaue Zuordnung von Fossilfunden meist unabdingbar sind. Dadurch werden manchmal einzelne Skelettelemente übersehen, obwohl an diversen Fundstellen Reste von Maniden präsent sein können.[40]
Die Pholidota stellen eine alte Ordnung dar, die ältesten unzweifelhaften Vertreter sind aus dem Mittleren Eozän vor etwa 47 Millionen Jahren aus der Grube Messel überliefert. Hierzu gehören mehrere vollständige Skelette, die den Gattungen Eomanis und Eurotamandua zugewiesen werden.[70][71] Im Körperbau mit ihren ausgeprägten Grabkrallen und dem zahnlosen Kiefer entsprachen diese frühen Vertreter den heutigen Schuppentieren schon sehr gut. Bei Eomanis, einem rund 50 cm langen Tier, gelang zudem auch der erste Fossilnachweis von Schuppen.[13] Stammesgeschichtlich stehen diese beiden Gattungen zusammen mit Euromanis, ebenfalls aus Messel, an der Basis der Entwicklung der Pholidota und repräsentieren die Gruppe der „Eomanidae“.[39][40] Deutlich näher verwandt mit den heutigen Schuppentieren sind dagegen die Patriomanidae, die aus dem Oberen Eozän von Nordamerika und Ostasien bekannt sind. Hierzu gehört unter anderem Patriomanis, von dem zwei nahezu vollständige Teilskelette und vier weitere Individuen aus der White-River-Formation von Wyoming und der Renova-Formation von Montana vorliegen; es stellt den einzigen bisher entdeckten Vertreter in Nordamerika dar.[20][7][54] Des Weiteren ist Cryptomanis zu nennen, das anhand eines schädellosen Skelettes aus der Shara-Murun-Formation der Inneren Mongolie in der Volksrepublik China beschrieben wurde.[72] In Europa war später Necromanis vom Oligozän bis zum Mittleren Miozän verbreitet. Von dieser Gattung sind wenigstens drei Arten benannt. Das gesamte Fundmaterial verteilt sich auf mehr als ein Dutzend Individuen, darunter ein nahezu vollständiges Skelett aus Saulcet im Allierbecken in Frankreich[73] und zwei Teilskelette aus einer Spaltenfüllung bei Petersbuch nahe Eichstätt in Süddeutschland.[74] Einige wenige Knochenreste stammen auch aus Solnhofen oder Weisenau bei Wiesbaden in Deutschland, von Dolnice bei Cheb in Tschechien[19] und aus El Papiol in Katalonien.[75] Zwei Endphalangen des Vorder- und Hinterfußes aus der Gebel-Qatrani-Formation des Fayyum in Ägypten, die die typischen Einkerbungen für die Krallen der heutigen Schuppentiere zeigen, gehören einem noch unbeschriebenen Vertreter der Schuppentiere aus dem Unteroligozän von Afrika an und werden auf rund 31 Millionen Jahre datiert.[76] Dem Fossilbericht zufolge entstanden die Pholidota demzufolge im nördlichen Bereich Eurasiens, möglicherweise in einem eher westlichen Areal, und erreichten später via Ostasien auch Nordamerika. Ein solcher Entstehungsraum ist auch konsistent mit der heutigen Zuweisung der Pholidota zu den Laurasiatheria, denen allgemein ein Ursprung auf eher nördlicher gelegenen Landmassen, die ursprünglich den Kontinent Laurasia bildeten, zugesprochen wird. Die bisher bekannten Fossilfundstellen mit Resten der frühesten Schuppentiere liegen dabei rund 1000 km nördlich der heutigen nördlichsten Verbreitungsgrenze der rezenten Vertreter.[72][40]
Die Manidae treten erstmals im Pliozän auf, doch auch hier sind Fossilfunde meist rar. In den Beginn des Pliozäns datiert ein nahezu vollständiges Skelett eines großen Schuppentieres aus der Varswater-Formation von Langebaanweg im südwestlichen Südafrika. Es zeigt einige pathologische Veränderungen, vor allem am Vorderbein, ähnelt aber in seinen Proportionen der Gliedmaßen deutlich dem Riesenschuppentier.[21] Der gleichen Art wird ein Radius aus der Warwire-Formation vom Albertsee in Uganda zugeschrieben, der aber etwas jünger ist. Beide Funde gehören Tieren an, die etwas kleiner waren als das heutige Riesenschuppentier.[40] Aus dem Oberpliozän stammt Manis hungarica, der einzige europäische Vertreter. Dieser wurde anhand einer 5 cm langen, allerdings fragmentierten Endphalanx des rechten Mittelfingers aus Villány im südlichen Ungarn beschrieben und mit den asiatischen Schuppentieren in Verbindung gebracht,[77] der Fund ist aber mittlerweile verloren.[78] Ein nahezu vollständiger Oberarmknochen ist von der Basis eines 1,5 m mächtigen siltigen Sandes im Tal von Valea Grăunceanului in Rumänien überliefert. Der Fund wurde zusammen mit dem Primaten Paradolichopithecus und dem giraffenartigen Tier Mitilanotherium dokumentiert und gehört in dem Übergang vom Pliozän zum Unteren Pleistozän, dem Mittleren Villafranchium. Im Jahr 2021 als Smutsia olteniensis beschrieben, stellt er den bisher jüngsten Beleg eines Schuppentiers in Europa und den einzigen Vertreter der Gattung Smutsia außerhalb Afrikas dar.[79][80][50] Bereits Anfang des 20. Jahrhunderts führte ein aus 28 Knochen bestehendes Teilskelett mit teils artikulierten Resten des Schädels und der Vorder- und Hinterbeine zur Beschreibung von Manis palaeojavanica, das im Mittelpleistozän in Südostasien lebte. Der Fund, der nur auf wenigen Quadratmetern streute, stellt ein Individuum einer Art dar, der mit bis zu 2,5 m Gesamtlänge die bisher größten bekannten Schuppentiere angehören; sie sind etwa ein Drittel größer als das Riesenschuppentier. Nachgewiesen wurde die Art erstmals in der frühmittelpleistozänen „Kedung-Brubus-Fauna“ der indonesischen Insel Java, von wo auch der Rest eines frühmenschlichen Schädels stammt,[1] Die Funde sind etwa 800.000 Jahre alt, auf ein ähnliches Alter wird auch die Fauna von Citarum im Westen Javas geschätzt, wo ein Fragment eines rechten Oberschenkelknochens von Manis palaeojavanica herstammt.[81] Weitere Funde dieser Art in Form einiger Fußknochen liegen auch in den wesentlich jüngeren, auf ein Alter von rund 40.000 Jahren angesetzten Faunenresten der Niah-Höhlen auf Borneo vor, wo sie zusammen mit dem deutlich kleineren Malaiischen Schuppentier auftrat.[82][83] Eine weitere fossile Form des Pleistozäns ist mit Manis lydekkeri aus den Carnul-Höhlen bei Madras in Indien berichtet worden. Hier liegt aber nur eine Phalanx vor, die wenig von denen den heutigen Schuppentieren abweicht.[20] In der Nelson Bay Cave in Südafrika kamen einige Reste zum Vorschein, die ursprünglich dem Steppenschuppentier zugewiesen wurden und welche mit einem Alter von 12.000 bis 18.000 Jahren in das Oberpleistozän gehören. Es ist aber fraglich, ob die Funde tatsächlich ein Schuppentier repräsentieren.[84][21][40]
Aufgrund ihrer Lebensweise haben Schuppentiere einen positiven ökologischen Nutzen, indem sie die Größe und Ausbreitung von Ameisen- und Termitenpopulationen regulieren, was auch dem Menschen zugutekommt. Allerdings unterliegen die Schuppentiere einem starken Jagddruck seitens des Menschen. In Afrika gilt das Fleisch der Tiere als Delikatesse und wird teilweise als Bushmeat genutzt. Vor allem im westlichen Afrika zählt Schuppentierfleisch zu den teuersten Spezialitäten und die Tiere werden meist lebend auf Märkten verkauft. Zusätzlich finden Schuppentiere Verwendung in der lokalen Medizin. Knochen und Schuppen dienen bei den Yoruba und den Awori in Westafrika unter anderem zur Linderung von Magenbeschwerden, aber auch zur Potenzsteigerung bei Männern und zur Regulierung des Menstruationszyklus bei Frauen. Vielfach werden den Tieren magische Eigenschaften nachgesagt, so dass einzelne Körperteile aus unterschiedlichsten Gründen als Talismane oder Glücksbringer eingesetzt werden.[85][86] In der Chinesischen Medizin im östlichen Asien spielen die Schuppen ebenfalls eine wichtige Rolle. Sie gelten dort als Aphrodisiakum und antiseptisches Mittel, wurden zur Behandlung von Geisteskrankheiten und Nervenleiden empfohlen[87] und kommen bei der Behandlung von Vergiftungen, Entzündungen, Rheuma, Asthma, Durchblutungsstörungen und in jüngerer Zeit auch gegen Brustkrebs zum Einsatz. Die Schuppen werden dabei in Stücken oder zu Pulver zermahlen gehandelt.[2][88]
Die Bestände der Schuppentiere sind rückläufig. Verantwortlich dafür ist in erster Linie die extensive Jagd. Alle Arten stehen unter lokalem Schutz, darüber hinaus sind sie im Washingtoner Artenschutz-Übereinkommen (CITES) seit 2016 in Anhang I gelistet, welcher die Arten mit dem höchsten Bedrohungsstatus beinhaltet.[89] Seit 2000 gilt zudem die zero annual export quota des CITES, eine Bestimmung, die jeden internationalen Handel mit Schuppentieren oder deren Körperteilen verbietet. Allerdings ist ein reger, teils weltweit operierender Schwarzmarkt vorhanden und immer wieder werden große Schmuggelmengen entdeckt,[90] allein im Februar und März 2008 wurden insgesamt 23 t an tiefgefrorenen Schuppentieren in Vietnam[91] und im gleichen Jahr weitere 14 t in Indonesien sichergestellt.[92] Mit geschätzt über einer Million gewilderter Tiere im Zeitraum zwischen 2004 und 2014 sind Schuppentiere laut IUCN die am meisten illegal gehandelten Säugetiere der Welt.[93] Im Juli 2017 gelang chinesischen Behörden in Shenzhen die mit einem Gesamtgewicht von 12 Tonnen landesweit bislang größte Konfiszierung von Schuppen.[94] Anfang Januar 2018 konfiszierte der Zoll in der taiwanischen Hafenstadt Kaohsiung einen Container aus Malaysia mit 13 Tonnen tiefgefrorener ausgenommener Schuppentiere (rund 4000 Individuen). Der Verkaufswert wurde auf 2.000 NT$ (etwa 55 Euro) pro Kilogramm geschätzt.[95] Der internationale Handel mit Schuppentieren ist seit Januar 2017 komplett verboten.[96]
Des Weiteren sind vor allem die Landschaftszerstörung durch Abholzung der Wälder und Verkehrsunfälle Bedrohungsfaktoren für die einzelnen Populationen, deren exakter Status aufgrund der versteckten Lebensweise nur schwer zu ermitteln ist. Dadurch ist es wahrscheinlich, dass einzelne lokale Bestände bereits erloschen sind, so etwa beim Riesenschuppentier in Ruanda oder beim Steppenschuppentier im Oranje-Freistaat Südafrikas, ebenso wie beim Vorderindischen Schuppentier in Bangladesch und beim Chinesischen Schuppentier auf der Insel Hainan.[2][88]
Als problematisch erweist sich darüber hinaus die Aufzucht von Schuppentieren in zoologischen Einrichtungen. Zwar wurden seit den 1870er Jahren Schuppentiere in zahlreichen Zoos weltweit gehalten, in der Regel starben die Tiere aber nach wenigen Jahren. Ursachen lagen meist in der nicht akzeptierten Nahrung. Zudem erzeugten sie kaum Nachwuchs. Zum Erfolg führte eine neue Nahrungsstrategie im Zoo von Taipeh, wo im November 1998 erstmals in diesem Zoo ein Chinesisches Schuppentier zur Welt kam.[31][97]
Die IUCN listet die vier afrikanischen Arten als „gefährdet“ (vulnerable), von den asiatischen Vertretern gelten das Palawan-Schuppentier und das Vorderindische Schuppentier als „stark gefährdet“ (endangered) und das Chinesische Schuppentier sowie das Malaiische Schuppentier als „vom Aussterben bedroht“ (critically endangered).[98] Zu den wichtigsten Maßnahmen zählt ein aktives Beobachtungsprogramm, um die genaue Verbreitung der einzelnen Schuppentierpopulationen zu studieren (monitoring), verbunden mit einer genaueren Untersuchung der ökologischen Bedürfnisse der Tiere in freier Wildbahn wie auch in zoologischen Einrichtungen. Darüber hinaus haben aber auch die Schulung und Sensibilisierung der örtlichen Bevölkerung sowie der Regierungsvertreter Vorrang zuzüglich der Erkundung der Mechanismen des weltweiten Handels.[88]
Forscher vermuten, dass Schuppentiere als Zwischenwirt für das Corona-Virus in Frage kommen und somit an der Entstehung der COVID-19-Pandemie beteiligt waren. Die Übereinstimmungen im Genom des aus dem Malaiischen Schuppentier isolierten Pangolin-CoV mit dem beim Menschen wirkenden SARS-CoV-2 und dem bei Fledertieren als weiteren möglichen Zwischenwirt festgestellten Bat-CoV liegen bei jeweils rund 91 %.[99]
Die Schuppentiere oder Tannenzapfentiere (Manidae) sind eine Säugetierfamilie, die zudem eine eigene Ordnung, die Pholidota, bildet. Die Familie besteht aus drei rezenten Gattungen mit acht Arten, von denen vier in Ost-, Süd- und Südostasien und vier in Afrika südlich der Sahara leben. Es handelt sich um insektenfressende Tiere mit Spezialisierung auf Ameisen und Termiten, die durch Grabkrallen, eine röhrenförmige Schnauze mit zahnlosem Kiefer sowie eine lange Zunge an diese Ernährungsweise angepasst sind. Einzigartig unter den Säugetieren ist ihre Körperbedeckung mit großen, überlappenden Hornschuppen. Schuppentiere leben je nach Art am Boden oder auf Bäumen, meist sind sie nachtaktiv. Die genaue Lebensweise ist aber nur unzureichend erforscht. Sie bevorzugen sowohl Wälder als auch teils offene Landschaften in Tieflagen und mittleren Gebirgshöhen. Im Bedrohungsfall können sie sich zu einer Kugel einrollen. Auf diese Eigenschaft bezieht sich auch das ursprünglich malaiische Wort Peng-guling, dessen Abwandlung pangolin überwiegend im englischen und französischen Sprachraum als umgangssprachliche Bezeichnung für ein Schuppentier Verwendung findet.
Die heutige Familienbezeichnung Manidae wurde 1821 eingeführt. In der frühen Forschungsgeschichte des 19. und frühen 20. Jahrhunderts galten die Schuppentiere als nahe Verwandte der Ameisenbären und Gürteltiere. Mit ersteren teilen sie das zahnlose Maul und die lange Zunge. Dabei führte vor allem das Fehlen der Zähne zum Aufstellen eines Taxons namens Edentata, in dem alle drei Tiergruppen lange Zeit geführt wurden. Erst moderne molekulargenetische Untersuchungen erbrachten ab Mitte der 1980er Jahre, dass die Schuppentiere mit den Raubtieren näher verwandt sind. Die Ähnlichkeiten mit Ameisenbären und Gürteltieren beruhen demnach auf Konvergenz. Der Verlust der Zähne, aber auch die spezialisierte Lebensweise bewirkt weiterhin, dass Schuppentiere nur selten fossil nachgewiesen werden. Die frühesten Vertreter der Manidae sind aus dem Pliozän vor rund 5 Millionen Jahren bekannt, ihnen nahestehende Formen traten aber schon im Mittleren Eozän vor etwa 47 Millionen Jahren auf.
Alle acht heutigen Arten der Schuppentiere gelten in ihrem Bestand als mehr oder weniger bedroht und sind international geschützt. Hauptsächliche Ursachen für die Bedrohung sind der Verkauf des Fleisches als exotische Nahrungsspezialität einerseits und die Verwendung der Schuppen sowie anderer Körperteile in lokalen rituellen Bräuchen wie auch der Traditionellen Chinesischen Medizin andererseits. Dies führt dazu, dass die Schuppentiere nicht nur intensiv bejagt werden, sondern auch zu den am häufigsten illegal gehandelten Säugetieren weltweit gehören.
La Folidoto es un ordina de mamales cual inclui sola un familia (Manideo) e un jenero (Mano) de 8 spesies de pangolines. La nom "pangolin" veni de la parola melaiu pengguling, cual sinifia "un ci enrola". Pangolines ave scamas grande sur sua pel e es trovada en la rejiones tropical de Africa e Asia.
Là-lī, iâ hô̤ lā̤ lìng-lī (鯪鯉) hĕ̤k chiŏng-săng-gák (穿山甲), sê siŏh cṳ̄ng buô-ṳ̄ dông-ŭk, sĭng lā̤ dŭ sê dâing-dâing gì lìng-gák, cuō-iéu siăh tè̤ng-ngiê.
Lâ-lí, ia̍h sī kóng chhng-soaⁿ-kah (chhoan-san-), Latin hō-miâ Pholidota, sī chhī-leng tōng-bu̍t ē-kha ê chi̍t-ê bo̍k, mā ū hō iú-lân-bo̍k (有麟目) he̍k-chiá lân-kah-bo̍k. Pún bo̍k ū tāi-khāi 7 chéng, ū 3 sio̍k, 2 sio̍k kap tan-to̍k 1 sio̍k ê bô-kâng hun-lūi hong-sek. Nā sī tan-to̍k 1 sio̍k, sī Manis sio̍k; nā hun 3 sio̍k, ū Manis, Phataginus, kap Smutsia.
Lâ-lí, ia̍h sī kóng chhng-soaⁿ-kah (chhoan-san-), Latin hō-miâ Pholidota, sī chhī-leng tōng-bu̍t ē-kha ê chi̍t-ê bo̍k, mā ū hō iú-lân-bo̍k (有麟目) he̍k-chiá lân-kah-bo̍k. Pún bo̍k ū tāi-khāi 7 chéng, ū 3 sio̍k, 2 sio̍k kap tan-to̍k 1 sio̍k ê bô-kâng hun-lūi hong-sek. Nā sī tan-to̍k 1 sio̍k, sī Manis sio̍k; nā hun 3 sio̍k, ū Manis, Phataginus, kap Smutsia.
Ang mga panggolin ay mamalya ng order Pholidota. Ang isang nabubuhay na pamilya Manidae, ay may tatlong genera: Manis, na binubuo ng apat na species na naninirahan sa Asya; Phataginus, na binubuo ng dalawang species na naninirahan sa Aprika; at Smutsia, na binubuo ng dalawang species na naninirahan din sa Aprika. Ang mga species na ito ay may sukat mula sa 30 hanggang 100 cm (12 hanggang 39 sa). Ang isang bilang ng mga patay na panggolin species ay kilala rin.
Ang lathalaing ito ay isang usbong. Makatutulong ka sa Wikipedia sa nito.
Pangolins are mammals o the order Pholidota. The ane extant faimily, Manidae, haes three genera: Manis, which comprises fower species livin in Asie, Phataginus, which comprises twa species livin in Africae, an Smutsia, which comprises twa species an aa livin in Africae.[1] Thir species range in size frae 30 tae 100 centimetres (12 tae 39 in). A nummer o extinct pangolin species are an aa kent.
Pangolins hae lairge, protective keratin scales coverin thair skin; thay are the anly kent mammals wi this adaptation. Thay live in hollae trees or burraes, dependin on the species. Pangolins are nocturnal, an thair diet conseests o mainly ants an termites which thay captur uisin their lang tongues. Thay tend tae be solitar ainimals, meetin anly tae mate an produce a litter o ane tae three offspring which are raised for aboot twa years. Pangolins are threatened bi huntin (for thair meat an scales) an hivy deforestation o thair naitural habitats, an are the maist trafficked mammal in the warld.[2] O the aicht species o pangolin, fower species (Phataginus tetradactyla, P. tricuspis, Smutsia gigantea, an S. temminckii) are leetit as vulnerable, twa species (Manis crassicaudata an M. culionensis) are leetit as endangered, an twa species (M. pentadactyla an M. javanica) are leetit as creetically endangered on the Internaitional Union for Conservation o Naitur (IUCN) Reid Leet o Threatened Species.[3]
Pangolins are mammals o the order Pholidota. The ane extant faimily, Manidae, haes three genera: Manis, which comprises fower species livin in Asie, Phataginus, which comprises twa species livin in Africae, an Smutsia, which comprises twa species an aa livin in Africae. Thir species range in size frae 30 tae 100 centimetres (12 tae 39 in). A nummer o extinct pangolin species are an aa kent.
Pangolins hae lairge, protective keratin scales coverin thair skin; thay are the anly kent mammals wi this adaptation. Thay live in hollae trees or burraes, dependin on the species. Pangolins are nocturnal, an thair diet conseests o mainly ants an termites which thay captur uisin their lang tongues. Thay tend tae be solitar ainimals, meetin anly tae mate an produce a litter o ane tae three offspring which are raised for aboot twa years. Pangolins are threatened bi huntin (for thair meat an scales) an hivy deforestation o thair naitural habitats, an are the maist trafficked mammal in the warld. O the aicht species o pangolin, fower species (Phataginus tetradactyla, P. tricuspis, Smutsia gigantea, an S. temminckii) are leetit as vulnerable, twa species (Manis crassicaudata an M. culionensis) are leetit as endangered, an twa species (M. pentadactyla an M. javanica) are leetit as creetically endangered on the Internaitional Union for Conservation o Naitur (IUCN) Reid Leet o Threatened Species.
Pangolinlar, yashcherlar (Pholidota) — yoʻldoshli sut emizuvchilar turkumi. Filogenetik jihatdan qad. hasharotxoʻrlarning bir tarmogʻi. P. ix-tisoslashgan guruh, ayrim anatomik xususiyatlariga koʻra, chala tishlilarga yaqin. Gavdasining uz. 30 sm dan 88 sm gacha, dumi 35—80 sm, ogʻirligi 4,5—27 kg . Gavdasi orqa va yon tomondan yirik muguz tangachalar bilan qrplangan. Tumshugʻi uzun konussimon. Oyoqlari 5 barmoqli, tirnoklari kuchli rivojlangan, oʻtkir. Tili chuvalchangsimon (uz. 25 sm gacha), hasharotlarni tutish uchun xizmat qiladi. Asosan, chumoli va termitlarni terib yeydi. Tishlari boʻlmaydi. 1 ta oila, 1 ta urugʻ va 7 ta turi maʼlum. Afrika va Jan.-Sharkiy Osiyoda tarqalgan. Oʻrmon, butazor va savannalarda yashaydi. Yerda va da-raxtlarda kechasi hayot kechiradi, kun-duzi ini va daraxt kovagida yashiri-nib yotadi. Xavf tugʻilganida sharga oʻxshash yumaloq boʻlib oladi. Yilda 1 marta 1 ta, baʼzan 2 ta bola tugʻadi. Goʻshti va hech qanday asossiz shifo-baxsh hisoblanadigan muguz tangachalari uchun ovlanadi. Mahalliy aholi shu tangachalardan qar xil buyumlar yasaydi. Ayrim turlarining soni juda kamayib ketgan.[1]
Pangolinlar, yashcherlar (Pholidota) — yoʻldoshli sut emizuvchilar turkumi. Filogenetik jihatdan qad. hasharotxoʻrlarning bir tarmogʻi. P. ix-tisoslashgan guruh, ayrim anatomik xususiyatlariga koʻra, chala tishlilarga yaqin. Gavdasining uz. 30 sm dan 88 sm gacha, dumi 35—80 sm, ogʻirligi 4,5—27 kg . Gavdasi orqa va yon tomondan yirik muguz tangachalar bilan qrplangan. Tumshugʻi uzun konussimon. Oyoqlari 5 barmoqli, tirnoklari kuchli rivojlangan, oʻtkir. Tili chuvalchangsimon (uz. 25 sm gacha), hasharotlarni tutish uchun xizmat qiladi. Asosan, chumoli va termitlarni terib yeydi. Tishlari boʻlmaydi. 1 ta oila, 1 ta urugʻ va 7 ta turi maʼlum. Afrika va Jan.-Sharkiy Osiyoda tarqalgan. Oʻrmon, butazor va savannalarda yashaydi. Yerda va da-raxtlarda kechasi hayot kechiradi, kun-duzi ini va daraxt kovagida yashiri-nib yotadi. Xavf tugʻilganida sharga oʻxshash yumaloq boʻlib oladi. Yilda 1 marta 1 ta, baʼzan 2 ta bola tugʻadi. Goʻshti va hech qanday asossiz shifo-baxsh hisoblanadigan muguz tangachalari uchun ovlanadi. Mahalliy aholi shu tangachalardan qar xil buyumlar yasaydi. Ayrim turlarining soni juda kamayib ketgan.
Aqueste article es un esbòs de completar a prepaus de la fauna. Podètz partejar vòstras coneissenças en lo modificant. Los folidòts (Pholidota) comprenon pas que la familha dels manidats (manidae), que compren pas que lo genre manis (los pangolins), qu'autres còps èran classats dins los xenartres.
L'òrdre dels Folidòts foguèt creat per John Edward Gray (1800-1875).
vejatz Pholidota
Le pholidota (Pholidota) es un ordine de Pholidotamorpha.
Los folidòts (Pholidota) comprenon pas que la familha dels manidats (manidae), que compren pas que lo genre manis (los pangolins), qu'autres còps èran classats dins los xenartres.
L'òrdre dels Folidòts foguèt creat per John Edward Gray (1800-1875).
Пангаліны, або яшчары (Pholidota) — атрад пляцэнтарных сысуноў, прадстаўнікі якога насяляюць трапічныя раёны Азіі і Афрыкі.
Цела падоўжанае, карычневае або жаўтлявае, 1—1,6 м у даўжыню, пакрыта шчыльнай рагавой луской, якая пакрываючы ўсё цела ўтварае падабенства брані. Вельмі доўгі хвост, які складае 2/3 ад агульнай даўжыні. Язык пангалінаў вырастае да 40 см. Лапы ўзброены моцнымі кіпцюрамі. У пангалінаў адсутнічаюць зубы, зубныя норкі былі выяўлены толькі ў эмбрыёнаў.
Пангаліны засяляюць адкрытыя ці лясістыя раўніны. Актыўныя галоўным чынам уначы. Некаторыя віды жывуць на зямлі, некаторыя аддаюць перавагу жыцьцю на дрэвах.
Самка нараджае звычайна адно дзіця. У нованароджаных скура пакрыта мяккай луской, якая становіцца цьвёрдай прыкладна праз 2 сутак пасьля нараджэньня.
Атрад уключае адно аднайменнае сямейства (пангалінавых), якое ў сваю чаргу ўключае адзін род Manis зь сям’ю відамі:
— сховішча мультымэдыйных матэрыялаў
Пангаліны, або яшчары (Pholidota) — атрад пляцэнтарных сысуноў, прадстаўнікі якога насяляюць трапічныя раёны Азіі і Афрыкі.
वज्रशल्क या पंगोलीन (pangolin) फोलिडोटा गण का एक स्तनधारी प्राणी है। इसके शरीर पर केराटिन के बने शल्क (स्केल) नुमा संरचना होती है जिससे यह अन्य प्राणियों से अपनी रक्षा करता है। पैंगोलिन ऐसे शल्कों वाला अकेला ज्ञात स्तनधारी है। यह अफ़्रीका और एशिया में प्राकृतिक रूप से पाया जाता है। इसे भारत में सल्लू साँप भी कहते हैं। इनके निवास वाले वन शीघ्रता से काटे जा रहे हैं और अंधविश्वासी प्रथाओं के कारण इनका अक्सर शिकार भी करा जाता है, जिसकी वजह से पैंगोलिन की सभी जातिया अब संकटग्रस्त मानी जाती हैं और उन सब पर विलुप्ति का ख़तरा मंडरा रहा है।[1][2]
शब्द उत्पत्ति
पैंगोलिन नाम मलय शब्द पेंगुलिंग से आया है, जिसका अर्थ है "जो रोल करता है"। [६] हालांकि, स्टैंडर्ड मलय में आधुनिक नाम टेंगगिलिंग है, जबकि इंडोनेशियाई में यह ट्रेंगगिलिंग है।
मनीस (लिनिअस, 1758), फेटागिनस (रफिनेस, 1821), और स्मट्सिया (ग्रे, 1865) तीन सामान्य नामों की व्युत्पत्ति कभी-कभी गलत समझी जाती है।
कार्ल लिनिअस (1758) ने नव-लैटिन जेनेरिक नाम मनीस को स्पष्ट रूप से लैटिन मर्दाना बहुवचन मानेस के एक स्त्रैण विलक्षण रूप के रूप में आविष्कार किया, जो कि एक प्रकार की आत्मा के लिए प्राचीन रोमन नाम है, पशु के अजीब रूप के बाद। [7]
कॉन्स्टेंटाइन रफिंस्के (1821) ने फ्रांसीसी शब्द फातिगिन से नियो-लैटिन जेनेरिक नाम फाटागिनस का गठन किया, जिसे गणना बफॉन (1763) द्वारा अपनाया गया था, जो कि ईस्ट इंडीज में उपयोग किए गए स्थानीय नाम फातागिन या फाटजेन के नाम से जाना जाता है।
ब्रिटिश प्रकृतिवादी जॉन एडवर्ड ग्रे ने स्मट्सिया को दक्षिण अफ्रीकी प्रकृतिवादी जोहान्स स्मट्स (1808-1869) के लिए नामित किया, [8] [9] 1832 में स्तनधारियों पर एक ग्रंथ लिखने के लिए पहला दक्षिण अफ्रीकी (जिसमें उन्होंने प्रजाति मैनिस temminckii का वर्णन किया है)।
पैंगोलिन की जिह्वा चींटीख़ोरों की तरह होती है और इस से वह चींटी व दीमक खाने में सक्षम होता है, और यही उसका मुख्य आहार है। इसलिए पैंगोलिन को कभी-कभी शल्कदार चींटीख़ोर (scaly anteater) भी कहा जाता है। [3]
वज्रशल्क या पंगोलीन (pangolin) फोलिडोटा गण का एक स्तनधारी प्राणी है। इसके शरीर पर केराटिन के बने शल्क (स्केल) नुमा संरचना होती है जिससे यह अन्य प्राणियों से अपनी रक्षा करता है। पैंगोलिन ऐसे शल्कों वाला अकेला ज्ञात स्तनधारी है। यह अफ़्रीका और एशिया में प्राकृतिक रूप से पाया जाता है। इसे भारत में सल्लू साँप भी कहते हैं। इनके निवास वाले वन शीघ्रता से काटे जा रहे हैं और अंधविश्वासी प्रथाओं के कारण इनका अक्सर शिकार भी करा जाता है, जिसकी वजह से पैंगोलिन की सभी जातिया अब संकटग्रस्त मानी जाती हैं और उन सब पर विलुप्ति का ख़तरा मंडरा रहा है।
शब्द उत्पत्ति
पैंगोलिन नाम मलय शब्द पेंगुलिंग से आया है, जिसका अर्थ है "जो रोल करता है"। [६] हालांकि, स्टैंडर्ड मलय में आधुनिक नाम टेंगगिलिंग है, जबकि इंडोनेशियाई में यह ट्रेंगगिलिंग है।
मनीस (लिनिअस, 1758), फेटागिनस (रफिनेस, 1821), और स्मट्सिया (ग्रे, 1865) तीन सामान्य नामों की व्युत्पत्ति कभी-कभी गलत समझी जाती है।
कार्ल लिनिअस (1758) ने नव-लैटिन जेनेरिक नाम मनीस को स्पष्ट रूप से लैटिन मर्दाना बहुवचन मानेस के एक स्त्रैण विलक्षण रूप के रूप में आविष्कार किया, जो कि एक प्रकार की आत्मा के लिए प्राचीन रोमन नाम है, पशु के अजीब रूप के बाद। [7]
कॉन्स्टेंटाइन रफिंस्के (1821) ने फ्रांसीसी शब्द फातिगिन से नियो-लैटिन जेनेरिक नाम फाटागिनस का गठन किया, जिसे गणना बफॉन (1763) द्वारा अपनाया गया था, जो कि ईस्ट इंडीज में उपयोग किए गए स्थानीय नाम फातागिन या फाटजेन के नाम से जाना जाता है।
ब्रिटिश प्रकृतिवादी जॉन एडवर्ड ग्रे ने स्मट्सिया को दक्षिण अफ्रीकी प्रकृतिवादी जोहान्स स्मट्स (1808-1869) के लिए नामित किया, [8] [9] 1832 में स्तनधारियों पर एक ग्रंथ लिखने के लिए पहला दक्षिण अफ्रीकी (जिसमें उन्होंने प्रजाति मैनिस temminckii का वर्णन किया है)।
বন-ৰৌ(ইংৰাজী: Pangolin) আফ্ৰিকা আৰু এছিয়া মহাদেশত দেখিবলৈ পোৱা এবিধ চাৰিঠেঙীয়া জন্তু ।
জেঠী সদৃশ প্ৰকাণ্ড দেহটো ৰৌ-মাছৰ দৰে বাকলিৰে আবৃত । ইয়াৰ নেজ বৰ দীঘল আৰু কাণ সৰু । দেহৰ আকাৰ ৩০ – ১০০ ছে.মি.লৈকে হোৱা দেখা যায় ।
আফ্ৰিকাৰ পূৱ, মধ্য আৰু দক্ষিণ ভাগ, ছুদান , ভাৰত আৰু দক্ষিণ-পূৱ এছিয়াত এইবিধ জন্তু পোৱা যায় ।
বেছিভাগ বন-ৰৌ/কেমটাই মাটিত বাস কৰে কিন্তু কিছুমান বনৰৌ গছতো বাস কৰে । ইহঁতে সাধাৰণতে শুকান, বালীঅহীয়া ঠাইত থাকি ভাল পায় ।
ইহঁত নিশাচৰ; সাধাৰণতে অকলে থাকি ভাল পায় আৰু কেৱল মিলনৰ সময়তহে যোৰ পাতি থাকে । ঘ্ৰাণশক্তি বৰ বেছি আৰু ইয়াৰ সহায়তে খাবলৈ পোক-পতঙ্গ বিচাৰি উলিয়ায় । দাঁত নাই যদিও আঠা লগা জিভাখনেৰে পোক-পতঙ্গ ধৰিব পাৰে ।
ইহঁতক কোনোবা শত্ৰুয়ে আক্ৰমণ কৰিলে বল এটাৰ দৰে নিজৰ দেহাটো মেৰিয়াই লয় আৰু কেতিয়াবা দেহত থকা বাকলিৰে শত্ৰুক আক্ৰমণ কৰে । ইহঁতে বেয়া গন্ধ থকা জুলীয়া দ্ৰব্য নিঃসৰণ কৰিব পাৰে ।
বন-ৰৌ(ইংৰাজী: Pangolin) আফ্ৰিকা আৰু এছিয়া মহাদেশত দেখিবলৈ পোৱা এবিধ চাৰিঠেঙীয়া জন্তু ।
ਪੈਂਗੋਲਿਨ ਇੱਕ ਕੀੜੇ ਖਾਣ ਵਾਲਾ ਜੰਗਲੀ ਜਾਨਵਰ ਹੈ, ਜੋ ਕਿ ਭਾਰਤ ਦੀਆਂ ਸ਼ਿਵਾਲਿਕ ਦੀਆਂ ਪਹਾੜੀਆਂ, ਹੁਸ਼ਿਆਰਪੁਰ, ਰੋਪੜ, ਗੁਰਦਾਸਪੁਰ ਜਿਹੇ ਇਲਾਕਿਆਂ ਵਿਚ ਮਿਲਦਾ ਹੈ। ਜਿਸ ਨੂੰ ਆਮ ਤੌਰ 'ਤੇ ਸੱਲੇਹ ਵੀ ਕਹਿੰਦੇ ਹਾਂ। ਇਸ ਜਾਨਵਰ ਦੇ ਮੂੰਹ ਵਿਚ ਕੋਈ ਦੰਦ ਨਹੀਂ ਹੁੰਦਾ। ਇਸ ਦਾ ਭੋਜਨ ਰਾਤ ਵੇਲੇ ਜਾਗਣ ਵਾਲੇ ਜਾਨਵਰਾਂ, ਕੀੜੇ-ਮਕੌੜੇ, ਸਿਉਂਕ ਹੈ। ਪੈਂਗੋਲਿਨ ਜ਼ਿਆਦਾਤਰ ਕੀੜਿਆਂ, ਸਿਉਂਕ ਦੀਆਂ ਢੇਰੀਆਂ ਪੁੱਟਣ, ਸੁੱਕੇ ਹੋਏ ਦਰੱਖਤਾਂ ਦੇ ਛਿੱਲੜ ਲਾਹ ਕੇ ਸਿਉਂਕ ਵਰਗੇ ਨੁਕਸਾਨ ਦੇਣ ਵਾਲੇ ਕੀੜੇ ਕੱਢਦਾ ਤੇ ਖਾਂਦਾ ਹੈ। ਇਸ ਦੀ ਜੀਭ 15 ਤੋਂ 16 ਇੰਚ ਦੇ ਲਗਪਗ ਲੰਮੀ ਹੁੰਦੀ ਹੈ ਤੇ ਬਹੁਤ ਚਿਪਚਿਪੀ ਹੁੰਦੀ ਹੈ। ਜਿਸ ਵੀ ਕੀੜੇ ਨੂੰ ਪੈਂਗੋਲਿਨ ਆਪਣੀ ਜੀਭ ਲਾਉਂਦਾ ਜਾਂਦਾ ਹੈ, ਉਹ ਜੀਭ ਨਾਲ ਚਿੰਬੜਦਾ ਜਾਂਦਾ ਹੈ ਤੇ ਭੱਜ ਨਹੀਂ ਸਕਦਾ। ਇਸ ਜਾਨਵਰ ਦਾ ਸਾਰਾ ਜਿਸਮ ਸਕੇਲਜ਼ ਨਾਲ ਭਰਿਆ ਹੁੰਦਾ ਹੈ। ਇਹ ਸਕੇਲਜ਼ ਬਹੁਤ ਸਖ਼ਤ ਤੇ ਪ੍ਰੋਟੀਨ ਨਾਲ ਭਰਪੂਰ ਹੁੰਦੇ ਹਨ। ਇਸ ਜਾਨਵਰ ਦੇ ਜਿਸਮ 'ਤੇ ਸਕੇਲਜ਼ ਦਾ ਭਾਰ ਦਾ 20 ਫੀਸਦੀ ਹੁੰਦਾ ਹੈ। ਇਹ ਜਾਨਵਰ ਇਕੱਲਾ ਰਹਿਣਾ ਜ਼ਿਆਦਾ ਪਸੰਦ ਕਰਦਾ ਹੈ। ਇਸ ਜਾਨਵਰ ਦੇ ਮਾਸ ਤੇ ਖੂਨ ਤੋਂ ਤਾਕਤ ਦੇ ਕੈਪਸੂਲ ਬਣਾਏ ਜਾਂਦੇ ਹਨ।[1]
ਇਸ ਜਾਨਵਰ ਦੀਆਂ ਸੰਸਾਰ ਭਰ ਵਿਚ ਅੱਠ ਕਿਸਮਾਂ ਹਨ।
ਇਸ ਜਾਨਵਰ ਨੂੰ ਜਦੋਂ ਕੋਈ ਖ਼ਤਰਾ ਮਹਿਸੂਰ ਹੁੰਦਾ ਹੈ ਤਾਂ ਇਹ ਆਪਣਾ ਸਾਰਾ ਸਰੀਰ ਇੱਕ ਗੇਂਦ ਦੀ ਤਰ੍ਹਾਂ ਇਕੱਠਾ ਕਰ ਲੈਂਦਾ ਹੈ ਤੇ ਆਪਣੇ ਜਿਸਮ ਦੇ ਛਿੱਲੜ ਖੜ੍ਹੇ ਤੇ ਉਭਾਰ ਕੇ ਤਿੱਖੇ ਕਰ ਲੈਂਦਾ ਹੈ।
ಚಿಪ್ಪುಹಂದಿ ಹಂದಿಯಲ್ಲಿ ಒಂದು ವಿಧ. ಇದರ ಮೈಮೇಲೆ ಚಿಪ್ಪು ಇರುವುದರಿಂದ ಇದನ್ನು ಚಿಪ್ಪುಹಂದಿ ಎಂದು ಕರೆಯುತ್ತಾರೆ.[೧]
ಚಿಪ್ಪು ಹಂದಿ ಒಂದು ಸಸ್ತನಿಯಾಗಿದೆ.ಇದನ್ನು ಆಂಗ್ಲ ಭಾಶೆಯಲ್ಲಿ ಪೆಂಗೋಲಿನ್ ಎನ್ನುತ್ತಾರೆ.ಇದರ ಗಾತ್ರ ಸುಮಾರು ೩೦ ರಿಂದ ೧೦೦ ಸೆ.ಮೀ ನವರೆಗೆ ಇರುತ್ತದೆ. ಇವುಗಳಲ್ಲಿ ಕೆಲವು ವರ್ಗಗಳು ಈಗಾಗಲೇ ನಾಶಹೊಂದಿವೆ. ಪೆಂಗೋಲಿನ್ ಎಂಬ ಹೆಸರು ಮಲಯ ಭಾಶೆಯ "ಪೆಂಗ್ಗುಲಿಂಗ್" ಎಂಬ ಪದದಿಂದ ಬಂದಿದೆ. ಇದು ಸಾಮಾನ್ಯವಾಗಿ ಉಶ್ಣವಲಯದ ದೇಶಗಳಾದ ಆಫ್ರಿಕಾ ಮತ್ತು ಏಶ್ಯಾದಲ್ಲಿ ಇವೆ. ಇವುಗಳಿಗೆ ತಮ್ಮ ಚರ್ಮದ ಮೇಲೆ ಅಗಲವಾದ ಚಿಪ್ಪುಗಳಿವೆ.ಇದು ಇವುಗಳ ಮಾತ್ರ ಪ್ರತ್ಯೇಕತೆಯಾಗಿದೆ.ಇವುಗಳು ಮರದ ಪೊತರೆಗಳಲ್ಲಿ ಮತ್ತು ಮಣ್ಣಿನಲ್ಲಿ ಜೀವಿಸುತ್ತವೆ.ಇವುಗಳು ಇರುವೆ ಮತ್ತು ಗೆದ್ದಲುಗಳನ್ನು ತಿಂದು ಬದುಕುತ್ತವೆ.ಇವುಗಳಗೆ ತಮ್ಮ ಆಹಾರವನ್ನು ಸೇವಿಸುವುದಕ್ಕಾಗಿ ಉದ್ದವಾದ ನಾಲಗೆಯಿದೆ.ಇವು ಒಮ್ಮೆಗೆ ೧ ರಿಂದ ೩ ಮರಿಗಳಿಗೆ ಜನ್ಮ ನೀದುತ್ತದೆ. ಅರಣ್ಯನಾಶದಿಂದಾಗಿ ಇವು ಈಗ ನಾಶದ ಅಂಚಿನಲ್ಲಿವೆ.
ಚಿಪ್ಪುಹಂದಿಗಳು ಸಸ್ತನಿಗಳ ವರ್ಗಕ್ಕೆ ಸೇರಿವೆ . ಇವುಗಳ ವೈಜ್ಞಾನಿಕ ಹೆಸರು ಮನಿಸ್ ಒರಿಟ .
"ಮನಿಸ್ ಒರಿಟ"ವನ್ನು ಸಾಮಾನ್ಯವಾಗಿ 'ಚಿಪ್ಪುಗಳುಳ್ಳ ಇರುವೆಭಕ್ಷರು'ಅಥವಾ'ಚಿಪ್ಪುಹಂದಿ' ಎಂದು ಕರೆಯಲಾಗುತ್ತದೆ.ಇವುಗಳು ಬಿಲಗಳಲ್ಲಿ ಹಾಗು ಮರಗಳಲ್ಲಿ ಕಾಣಸಿಗುತ್ತವೆ.
ಚಿಪ್ಪುಹಂದಿ ಹಂದಿಯಲ್ಲಿ ಒಂದು ವಿಧ. ಇದರ ಮೈಮೇಲೆ ಚಿಪ್ಪು ಇರುವುದರಿಂದ ಇದನ್ನು ಚಿಪ್ಪುಹಂದಿ ಎಂದು ಕರೆಯುತ್ತಾರೆ.
An balintong (tataramon na Cuyonen; Ingles, Asian anteater) mga mammal sa irarom kan orden na Pholidota. An sarong eksistidong pamilya, an Manidae, may tolong genera: Manis, na binibilog nin apat na species yaon nabubuhay sa Asya, Phataginus, binibilog nin duwang species yaon sa Aprika, asin an Smutsia, binibilog nin duwang species, yaon man sa Aprika[2]. An mga species na ini may pagkadakula napoon sa 30 abot 100 na sentimetro (12 abot 39 pulgada). An apod man kaini "pangolin"na hale sa Malayong tataramon na "pengguling", boot sabihon 'nalukot' (cognate kan bikol na “parapagulong”, sarong tinanom) . Tal na nagbubuhay ini sa ronang mga tropikal sa kahiwasan kan Aprika asin Asya.
An mga balintong igwang karakas o kara na garo darakulang kiskis na haralakbang nagpapatos sa saindang kublit. Ini sana daa an mga mammal na igwang arog kaining panagang. Sinda nag'eestar sa mga guang kan kahoy o sa mga bungag, depende sa klase kan species. An balintong banggi nahanap pagkakan asin an saindang dieta mga tanga asin aloy, na saindang nadadakop paagi kan saindang halabang dila. Sinda mas gustong magsolo-solo sana, nahanap sana nin masasaroan kun mapabados o manbabados asin an pagsasaro nabunga nin saro abot tolong ogbon na inaataman sagkod mag'abot duwang taon. Kun may kakompentensya sa pagsaragbatan, ginagamit kaini an saiyang ikog sa pagpakilaban. [3] An hayop na ini natataya sa pagkapuho' huli ta darakopon (huli sa karne asin kara kaini) asin huli sa makusogon na pagpalnit kan kadlagan na dagos nawawara an saindang erokan igdi. Ini daa an pinakapinapalusot sa pagpabakal ilegal na hayop sa kinaban.[4] An walong species kan balintong nakalista sa IUCN Red List, na iyo ini an nakatalang mga hayop na namimiligrong mapuho asin padagos nang mawara.
An mga balintong napapatos sa matagas, halakbang, suro-sarakniban na mga alonib. An mga karahan na ini luno pa pag omboy pa an balintong dangan nagtatagas, nagbabaskog sa saiyang paggurang; ini hale sa keratin, na iyo an nagpoporma kan mga kuko asin kukod kan tawo asin ibang hayop. Sinasabing an kalonib kaini nakakaagid sa hitsura kan bunga nin huyo o kan pine tree. An hawak niya nalukot na garo bola kun gustong magtago na dai siya maano, nagsisirbeng kalasag an matagas na karakas niya, an payo nakatago asin nakaipit sa saiyang ikog. An alokaba kaini mapapanas kaya nagigin pang garo armas na pantudok. An mga kuko niya sa enotan na mga kalamias sobrang laba asin patiko an porma na dai pwedeng ilakaw kaya tinuyong patiko na dai magsabit asin bakong ulang sa pagdalagan. An balintong nakaka’atot nin parong na nakakasumo’ sa pamarong na arog na gayo sa atot nin amid.[5] Igwa sinda nin haralipot na kalamias pero may tikong halabang kuko bagay sa pagkoktkot asin pagsuldot sa mga bungag o mga labot na estaran nin mga tanga asin mga aloy asin nagagamit pa sa pagsakat sa mga sanga.[6] An babae kan balintong mas sadi-sadit asin depende sa species, an laba kaini napoon sa 30 abot 100 na sentimetro (12 abot 39 pul.) An saiyang dila talagang matilaba na naghuhunat-hunat, nagpopoon sa laog kan tulak. An gurang na balintong pwedeng ipa’uldot an saiyang dila nin sagkod sa 40 sentimetro (16 pul.) na may diametrong kabangang sentimetro sana (0.20 pul.).
Kadakulan kan balintong banggihan an paghanap-hanap nin kakanon. An saindang sentido nin pamarong makusog na marhay sa pagsusog kan mga insekto, tanga asin aloy. An inaapod na “long-tailed pangolin” aktibo man kun aldaw pero an kadaklan na species burulukon kun aldaw asin tururog. An iba pang species nag’eestar sa mga guang kan kahoy asin an mga sa daga nag’eestar sa irarom nin bungag na saindang kinakalot abot sa rarom na 3.5 na metro (11 pye). An mga balintong, arog kan guto’, mahusay maglangoy asin magrorip.
An mga balintong parakakan mga insekto (insectivorous). An regular na dieta ninda iyo an mga iba-ibang klase nin tanga asin aloy asin mga insektong arog kan mga antataro. Sinasabing masiri' o mapili' an balintong ta ini may mga partikular sanang suno-suno niyang kakanon na piling mga species nin insekto maski sa palibot igwa pang ibang klaseng pwedeng dilaon. An balintong nakunsomo nin 140 abot 200 gramos (4.9 abot 7.1 onsa) nin I nsekto sa aro-aldaw.[7] An mga balintong maluyang marhay an pagmaan, kaya sarig na gayo ini sa pamarong asin pandangog. Pakasusog ninda kan saindang makakakan na hayop sa tagoan kaini, arog kan buklod nin tanga o aloy, ini binubungkal ninda, ginagaba’ paagi kan saindang mapwersang pangotkot na kuko. An mga koko sa enotan dakula na marhay na an saindang “bitis” sa enotan dai mausar na toltol. Pakaruskay niya kan bungag, ginagamit niya an halabang dila niya sa pagdolidot sa laog na maarahit an mga tanga sa irarom. Ini may mga glands sa daghan na nagpapaolsit nin mapulot na laway sa pagdakop. An dila kaini halaba na gayo. Mas pa sa laba kan hawak niya. Mayo nin mga ngipon ngane kaya dai makanguta pero an balintong naghahamil nin mga saradit na gapo asin sa estomago kaini narurunot an saiyang hinahamil huli sa guru-guragod kan mga gapo sa tulak. An hayop na ini ginagamit an saiyang halabang ikog pambalanse sa gabat kan saiyang habayan mantang naglalakaw gamit an sa likod niyang tabay. An ibang mga balintong na nagkukuro-kulambitay sa mga kasangahan igwang mabaskog na ikog na pwedeng iporopot sa mga sanga saka pwedeng ibakbak sa ubak ta kun sa mga irarom kaini igwang mga nagtatagong mga insekto.
An balintong pigdadarakop asin kinakarakan sa dakul na parte kan Aprika asin siring man sa Asya, arog sa Filipinas, sa Tsina asin Biyetnam, ini pigbebenta huli sa saiyang karne asin sa mga kiskis ta hinuhuna nakakabulong ini sa dakul na helang. Kaya an mga balintong natataya nanggad na mapuho. Orog na sinda nagdidikit kawasa nag'iina na an hiwas kan mga kadlagan na saindang pig'eestaran.[8] Kan Nobyembre 2010, an balintong ibinali sa lista kan Zoological society of London bilang "endangered mammals". Gabos na ngane kan walong species nin panggolin klasipikado na kan IUCN na namimiligrong mapuho.[9]
An balintong (tataramon na Cuyonen; Ingles, Asian anteater) mga mammal sa irarom kan orden na Pholidota. An sarong eksistidong pamilya, an Manidae, may tolong genera: Manis, na binibilog nin apat na species yaon nabubuhay sa Asya, Phataginus, binibilog nin duwang species yaon sa Aprika, asin an Smutsia, binibilog nin duwang species, yaon man sa Aprika. An mga species na ini may pagkadakula napoon sa 30 abot 100 na sentimetro (12 abot 39 pulgada). An apod man kaini "pangolin"na hale sa Malayong tataramon na "pengguling", boot sabihon 'nalukot' (cognate kan bikol na “parapagulong”, sarong tinanom) . Tal na nagbubuhay ini sa ronang mga tropikal sa kahiwasan kan Aprika asin Asya.
An mga balintong igwang karakas o kara na garo darakulang kiskis na haralakbang nagpapatos sa saindang kublit. Ini sana daa an mga mammal na igwang arog kaining panagang. Sinda nag'eestar sa mga guang kan kahoy o sa mga bungag, depende sa klase kan species. An balintong banggi nahanap pagkakan asin an saindang dieta mga tanga asin aloy, na saindang nadadakop paagi kan saindang halabang dila. Sinda mas gustong magsolo-solo sana, nahanap sana nin masasaroan kun mapabados o manbabados asin an pagsasaro nabunga nin saro abot tolong ogbon na inaataman sagkod mag'abot duwang taon. Kun may kakompentensya sa pagsaragbatan, ginagamit kaini an saiyang ikog sa pagpakilaban. An hayop na ini natataya sa pagkapuho' huli ta darakopon (huli sa karne asin kara kaini) asin huli sa makusogon na pagpalnit kan kadlagan na dagos nawawara an saindang erokan igdi. Ini daa an pinakapinapalusot sa pagpabakal ilegal na hayop sa kinaban. An walong species kan balintong nakalista sa IUCN Red List, na iyo ini an nakatalang mga hayop na namimiligrong mapuho asin padagos nang mawara.
Klesih inggih punika silih sinunggil soroh beburon. Klesih basa Indonesianyané inggih punika Trenggiling. Klesih madué awak sané masisik tur keras, punika anggona pertahanan diri rikala wénten musuh. Klesih mresidayang ngagulung awaknyané kantos marupa bunter. Dedaaran klesihé inggih punika semut. Klesih meneng ring tengahing alas.
.jpg)
Klesih inggih punika silih sinunggil soroh beburon. Klesih basa Indonesianyané inggih punika Trenggiling. Klesih madué awak sané masisik tur keras, punika anggona pertahanan diri rikala wénten musuh. Klesih mresidayang ngagulung awaknyané kantos marupa bunter. Dedaaran klesihé inggih punika semut. Klesih meneng ring tengahing alas.
Taxonavigaçion
Pholidota
O pholidota, che in Zeneize se pêu tranquilamente ciamâ pangolìn comme ghe dixan ingleixi e italiann-i, o l'è 'n animâ ch'o se trêuva inti regioìn tropicali de l'Asia e de l'Affrica. O mangia bén bén de formîgoe e o gh'à 'na pélle corassâ. O l'è ascì bón a aranpegâse in scî èrboi.
Nomme: Pholidota
Weber 1904
Pangolins, sometimes known as scaly anteaters,[13] are mammals of the order Pholidota (/fɒlɪˈdoʊtə/). The one extant family, the Manidae, has three genera: Manis, Phataginus, and Smutsia.[14] Manis comprises four species found in Asia, while Phataginus and Smutsia include two species each, all found in sub-Saharan Africa.[15] These species range in size from 30 to 100 cm (12 to 39 in). A number of extinct pangolin species are also known.
Pangolins have large, protective keratin scales, similar in material to fingernails and toenails, covering their skin; they are the only known mammals with this feature. They live in hollow trees or burrows, depending on the species. Pangolins are nocturnal, and their diet consists of mainly ants and termites, which they capture using their long tongues. They tend to be solitary animals, meeting only to mate and produce a litter of one to three offspring, which they raise for about two years.
Pangolins are threatened by poaching (for their meat and scales, which are used in traditional medicine[16][17]) and heavy deforestation of their natural habitats, and they are the most trafficked mammals in the world.[18] As of January 2020, there are eight species of pangolin whose conservation status is listed in the threatened tier. Three (Manis culionensis, M. pentadactyla and M. javanica) are critically endangered, three (Phataginus tricuspis, Manis crassicaudata and Smutsia gigantea) are endangered and two (Phataginus tetradactyla and Smutsia temminckii) are vulnerable on the Red List of Threatened Species of the International Union for Conservation of Nature.[19]
The name of order Pholidota comes from Ancient Greek ϕολιδωτός – "clad in scales"[20] from φολίς pholís "scale".[21]
The name "pangolin" comes from the Malay word pengguling meaning "one who rolls up"[22] from guling or giling "to roll"; it was used for the Sunda pangolin (Manis javanica).[23] However, the modern name is tenggiling. In Javanese it is terenggiling;[23] and in the Philippine languages, it is goling, tanggiling, or balintong (with the same meaning).[24]
In ancient India, according to Aelian, it was known as the phattáge (φαττάγης).[25]
The physical appearance of a pangolin is marked by large, hardened, overlapping, plate-like scales, which are soft on newborn pangolins, but harden as the animal matures. They are made of keratin, the same material from which human fingernails and tetrapod claws are made, and are structurally and compositionally very different from the scales of reptiles.[26] The pangolin's scaled body is comparable in appearance to a pine cone. It can curl up into a ball when threatened, with its overlapping scales acting as armor, while it protects its face by tucking it under its tail. The scales are sharp, providing extra defense from predators.[27]
Pangolins can emit a noxious-smelling chemical from glands near the anus, similar to the spray of a skunk.[28] They have short legs, with sharp claws which they use for burrowing into ant and termite mounds and for climbing.[29]
The tongues of pangolins are extremely long, and like those of the giant anteater and the tube-lipped nectar bat, the root of the tongue is not attached to the hyoid bone, but is in the thorax between the sternum and the trachea.[30] Large pangolins can extend their tongues as much as 40 cm (16 in), with a diameter of only about 0.5 cm (1⁄5 in).[31]
.jpg)
.jpg)
Most pangolins are nocturnal animals[32] which use their well-developed sense of smell to find insects. The long-tailed pangolin is also active by day, while other species of pangolins spend most of the daytime sleeping, curled up into a ball ("volvation").[31]
Arboreal pangolins live in hollow trees, whereas the ground-dwelling species dig tunnels to a depth of 3.5 m (11 ft).[31]
Some pangolins walk with their front claws bent under the foot pad, although they use the entire foot pad on their rear limbs. Furthermore, some exhibit a bipedal stance for some behaviour, and may walk a few steps bipedally.[33] Pangolins are also good swimmers.[31]
Pangolins are insectivorous. Most of their diet consists of various species of ants and termites, and may be supplemented by other insects, especially larvae. They are somewhat particular and tend to consume only one or two species of insects, even when many species are available to them. A pangolin can consume 140 to 200 g (5 to 7 oz) of insects per day.[34] Pangolins are an important regulator of termite populations in their natural habitats.[35]
Pangolins have very poor vision. They also lack teeth. They rely heavily on smell and hearing, and they have other physical characteristics to help them eat ants and termites. Their skeletal structure is sturdy and they have strong front legs that are used for tearing into termite mounds.[36] They use their powerful front claws to dig into trees, soil, and vegetation to find prey,[37] then proceed to use their long tongues to probe inside the insect tunnels and to retrieve their prey.
The structure of their tongue and stomach is key to aiding pangolins in obtaining and digesting insects. Their saliva is sticky,[36] causing ants and termites to stick to their long tongues when they are hunting through insect tunnels. Without teeth, pangolins also lack the ability to chew;[38] but while foraging, they ingest small stones (gastroliths), which accumulate in their stomachs to help to grind up ants.[39] This part of their stomach is called the gizzard, and it is also covered in keratinous spines.[40] These spines further aid in the grinding up and digestion of the pangolin's prey.
Some species, such as the tree pangolin, use their strong, prehensile tails to hang from tree branches and strip away bark from the trunk, exposing insect nests inside.[41]
Pangolins are solitary and meet only to mate, with mating typically taking place at night after the male and female pangolin meet near a watering hole. Males are larger than females, weighing up to 40% more. While the mating season is not defined, they typically mate once each year, usually during the summer or autumn. Rather than the males seeking out the females, males mark their location with urine or feces and the females find them. If competition over a female occurs, the males use their tails as clubs to fight for the opportunity to mate with her.[43]
Gestation periods differ by species, ranging from roughly 70 to 140 days.[44] African pangolin females usually give birth to a single offspring at a time, but the Asiatic species may give birth to from one to three.[31] Weight at birth is 80 to 450 g (2+3⁄4 to 15+3⁄4 oz), and the average length is 150 mm (6 in). At the time of birth, the scales are soft and white. After several days, they harden and darken to resemble those of an adult pangolin. During the vulnerable stage, the mother stays with her offspring in the burrow, nursing it, and wraps her body around it if she senses danger. The young cling to the mother's tail as she moves about, although, in burrowing species, they remain in the burrow for the first 2–4 weeks of life. At one month, they first leave the burrow riding on the mother's back. Weaning takes place around 3 months of age, when the young begin to eat insects in addition to nursing. At 2 years of age, the offspring are sexually mature and are abandoned by the mother.[45]
The order Pholidota was considered to be the sister taxon to Xenarthra (neotropical anteaters, sloths, and armadillos), but recent genetic evidence indicates their closest living relatives are the carnivorans, with which they form a clade, the Ferae.[48][49][50][51] Palaeanodonts are even closer relatives to pangolins, being classified with pangolins in the clade Pholidotamorpha.[52] The split between carnivorans and pangolins is estimated to have occurred 79.47 Ma (million years) ago.[53]
The phylogenetic relationships of order Pholidota are shown in the following cladogram, reconstructed from mitochondrial and nuclear DNA and protein characters, as well as the fossil record.[15][52][54][55][56][57]
Laurasiatheria Scrotifera ? Ferungulata Ferae Pholidotamorpha Pholidota †Euromanis†Euromanis krebsi
? †Eurotamanduidae †Eurotamandua†Eurotamandua joresi
Eupholidota †Eomanoidea †Eomanidae †Eomanis†Eomanis waldi
Manoidea †Patriomanidae †Cryptomanis†Cryptomanis gobiensis
†Patriomanis†Patriomanis americana
†Necromanis†Necromanis franconica
†Necromanis parva
†Necromanis quercyi
? ••••••> sensu strictoThe first dichotomy in the phylogeny of extant Manidae separates Asian pangolins (Manis) from African pangolins (Smutsia and Phataginus).[51] Within the former, Manis pentadactyla is the sister group to a clade comprising M. crassicaudata and M. javanica. Within the latter, a split separates the large terrestrial African pangolins of the genus Smutsia from the small arboreal African pangolins of the genus Phataginus.[57]
Asian and African pangolins are thought to have diverged about 41.37 Ma ago.[53] Moreover, the basal position of Manis within Pholidota[51][58] suggests the group originated in Eurasia, consistent with their laurasiatherian phylogeny.[51]
Manidae Maninae Manis (Paramanis) ? ?Manis sp. (Scale_H4 & Scale_H8)
? ? ?†Manidае sp. (DPC 3972 & DPC 4364)
Smutsiinae Phatagininae Phataginus Smutsiinae Smutsia sensu stricto sensu lato_(32575640450).jpg)
Pangolins are in high demand in southern China and Vietnam because their scales are believed to have medicinal properties in traditional Chinese and Vietnamese medicine.[60] Their meat is also considered a delicacy.[61][62][63][64][65] 100,000 are estimated to be trafficked a year to China and Vietnam,[66] amounting to over one million over the past decade.[67][68] This makes them the most trafficked animal in the world.[67][69] This, coupled with deforestation, has led to a large decrease in the numbers of pangolins. Some species, such as Manis pentadactyla have become commercially extinct in certain ranges as a result of overhunting.[70] In November 2010, pangolins were added to the Zoological Society of London's list of evolutionarily distinct and endangered mammals.[71] All eight species of pangolin are assessed as threatened by the IUCN, while three are classified as critically endangered.[19] All pangolin species are currently listed under Appendix I of CITES which prohibits international trade, except when the product is intended for non-commercial purposes and a permit has been granted.[72]
China had been the main destination country for pangolins until 2018, when it was reportedly surpassed by Vietnam. In 2019, Vietnam was reported to have seized the largest volumes of pangolin scales, surpassing Nigeria that year.[73]
Pangolins are also hunted and eaten in Ghana and are one of the more popular types of bushmeat, while local healers use the pangolin as a source of traditional medicine.[74]
Though pangolins are protected by an international ban on their trade, populations have suffered from illegal trafficking due to beliefs in East Asia that their ground-up scales can stimulate lactation or cure cancer or asthma.[75] In the past decade, numerous seizures of illegally trafficked pangolin and pangolin meat have taken place in Asia.[76][77][78][79] In one such incident in April 2013, 10,000 kilograms (22,000 pounds) of pangolin meat were seized from a Chinese vessel that ran aground in the Philippines.[80][81] In another case in August 2016, an Indonesian man was arrested after police raided his home and found over 650 pangolins in freezers on his property.[82] The same threat is reported in Nigeria, where the animal is on the verge of extinction due to overexploitation.[83] The overexploitation comes from hunting pangolins for game meat and the reduction of their forest habitats due to deforestation caused by timber harvesting.[84] The pangolin are hunted as game meat for both medicinal purposes and food consumption.[84]
The nucleic acid sequence of a specific receptor-binding domain of the spike protein belonging to coronaviruses taken from pangolins was found to be a 99% match with SARS coronavirus 2 (SARS-CoV-2), the virus which causes COVID-19 and is responsible for the COVID-19 pandemic.[85][86] Researchers in Guangzhou, China, hypothesized that SARS-CoV-2 had originated in bats, and prior to infecting humans, was circulating among pangolins. The illicit Chinese trade of pangolins for use in traditional Chinese medicine was suggested as a vector for human transmission.[85][87] However, whole-genome comparison found that the pangolin and human coronaviruses share only up to 92% of their RNA.[88][89] Ecologists worried that the early speculation about pangolins being the source may have led to mass slaughters, endangering them further, which was similar to what happened to Asian palm civets during the SARS outbreak.[88][90] It was later proved that the testing which suggested that pangolins were a potential host for the virus was flawed, when genetic analysis showed that the spike protein and its binding to receptors in pangolins had minimal effect from the virus, and therefore were not likely mechanisms for COVID-19 infections in humans.[91]
In 2020, two novel RNA viruses distantly related to pestiviruses and coltiviruses have been detected in the genomes of dead Manis javanica and Manis pentadactyla.[92] To refer to both sampling site and hosts, they were named Dongyang pangolin virus (DYPV) and Lishui pangolin virus (LSPV). The DYPV pestivirus was also identified in Amblyomma javanense nymph ticks from a diseased pangolin.[92]
Pangolin scales and flesh are used as ingredients for various traditional Chinese medicine preparations.[93] While no scientific evidence exists for the efficacy of those practices, and they have no logical mechanism of action,[93][94][95][96][97] their popularity still drives the black market for animal body parts, despite concerns about toxicity, transmission of diseases from animals to humans, and species extermination.[93][98] The ongoing demand for parts as ingredients continues to fuel pangolin poaching, hunting and trading.[99]
In the 21st century, the main uses of pangolin scales are quackery practices based on unproven claims the scales dissolve blood clots, promote blood circulation, or help lactating women secrete milk.[93][100] The supposed health effects of pangolin meat and scales claimed by folk medicine practitioners and quacks are based on their consumption of ants, long tongues, and protective scales.[93] The Chinese name chuan shan jia (穿山甲) "penetrating-the-mountain scales") emphasizes the idea of penetration or passing through even massive obstructions such as mountains, plus the distinctive scales which embody penetration and protection.
The official pharmacopoeia of the People's Republic of China included Chinese pangolin scales as an ingredient in TCM formulations.[100] Pangolins were removed from the pharmacopoeia starting from the first half of 2020.[101] Although pangolin scales have been removed from the list of raw ingredients, the scales are still listed as a key ingredient in various medicines.[102]
The first record of pangolin scales occurs in Ben Cao Jinji Zhu ("Variorum of Shennong's Classic of Materia Medica", 500 CE), which recommends pangolin scales for protection against ant bites; burning the scales as a cure for people crying hysterically during the night.[100] During the Tang dynasty, a recipe for expelling evil spirits with a formulation of scales, herbs, and minerals appeared in 682, and in 752 CE the idea that pangolin scales could also stimulate milk secretion in lactating women, one of the main uses today, was recommended in the Wai Tai Mi Yao ("Arcane Essentials from the Imperial Library").[100] In the Song dynasty, the notion of penetrating and clearing blockages was emphasized in the Taiping sheng hui fan ("Formulas from Benevolent Sages Compiled During the Era of Peace and Tranquility"), compiled by Wang Huaiyin in 992.[100]
As a result of increasing threats to pangolins, mainly in the form of illegal, international trade in pangolin skin, scales, and meat, these species have received increasing conservation attention in recent years.[103] As of January 2020, the IUCN considered all eight species of pangolin on its Red List of Threatened Species as threatened.[19] The IUCN SSC Pangolin Specialist Group launched a global action plan to conserve pangolins, dubbed "Scaling up Pangolin Conservation", in July 2014. This action plan aims to improve all aspects of pangolin conservation with an added emphasis on combating poaching and trafficking of the animal while educating communities on its importance.[67] Another suggested approach to fighting pangolin (and general wildlife) trafficking consists in "following the money" rather than "the animal", which aims to disrupt smugglers' profits by interrupting money flows. Financial intelligence gathering could thus become a key tool in protecting these animals, although this opportunity is often overlooked.[66] In 2018, a Chinese NGO launched the Counting Pangolins movement, calling for joint efforts to save the mammals from trafficking.[104][105][106] Wildlife conservation group TRAFFIC has identified 159 smuggling routes used by pangolin traffickers and aims to shut these down.[107]
.jpg)
Many attempts have been made to breed pangolins in captivity, but due to their reliance on wide-ranging habitats and very particular diets, these attempts are often unsuccessful.[44][108] Pangolins have significantly decreased immune responses due to a genetic dysfunction, making them extremely fragile.[109] They are susceptible to diseases such as pneumonia and the development of ulcers in captivity, complications that can lead to an early death.[44] In addition, pangolins rescued from illegal trade often have a higher chance of being infected with parasites such as intestinal worms, further lessening their chance for rehabilitation and reintroduction to the wild.[44]
The idea of farming pangolins to reduce the number being illegally trafficked is being explored with little success.[110] The third Saturday in February is promoted as World Pangolin Day by the conservation NPO Annamiticus.[111] World Pangolin Day has been noted for its effectiveness in generating awareness about pangolins.[112]
In 2017, Jackie Chan made a public service announcement called WildAid: Jackie Chan & Pangolins (Kung Fu Pangolin).[113]
In December 2020, a study found that it is "not too late" to establish conservation efforts for Philippine pangolins (Manis culionensis), a species that is only found on the island province of Palawan.[114][115]
Taiwan is one of the few conservation grounds for pangolins in the world after the country enacted the 1989 Wildlife Conservation Act.[116] The introduction of Wildlife Rehabilitation Centers in places like Luanshan (Yanping Township) in Taitung and Xiulin townships in Hualien became important communities for protecting pangolins and their habitats and has greatly improved the survival of pangolins. These centers work with local aboriginal tribes and forest police in the National Police Agency to prevent poaching, trafficking, and smuggling of pangolins, especially to black markets in China. These centers have also helped to reveal the causes of death and injury among Taiwan's pangolin population.[117] Today, Taiwan has the highest population density of pangolins in the world.[118]
Pangolins, sometimes known as scaly anteaters, are mammals of the order Pholidota (/fɒlɪˈdoʊtə/). The one extant family, the Manidae, has three genera: Manis, Phataginus, and Smutsia. Manis comprises four species found in Asia, while Phataginus and Smutsia include two species each, all found in sub-Saharan Africa. These species range in size from 30 to 100 cm (12 to 39 in). A number of extinct pangolin species are also known.
Pangolins have large, protective keratin scales, similar in material to fingernails and toenails, covering their skin; they are the only known mammals with this feature. They live in hollow trees or burrows, depending on the species. Pangolins are nocturnal, and their diet consists of mainly ants and termites, which they capture using their long tongues. They tend to be solitary animals, meeting only to mate and produce a litter of one to three offspring, which they raise for about two years.
Pangolins are threatened by poaching (for their meat and scales, which are used in traditional medicine) and heavy deforestation of their natural habitats, and they are the most trafficked mammals in the world. As of January 2020, there are eight species of pangolin whose conservation status is listed in the threatened tier. Three (Manis culionensis, M. pentadactyla and M. javanica) are critically endangered, three (Phataginus tricuspis, Manis crassicaudata and Smutsia gigantea) are endangered and two (Phataginus tetradactyla and Smutsia temminckii) are vulnerable on the Red List of Threatened Species of the International Union for Conservation of Nature.
ordo : MANISULOJ - Pholidota
Los folidotos (Pholidota, "cubierto de escamas" en griego antiguo)[1] forman un orden de mamíferos placentarios, conocidos popularmente como pangolines. El orden contiene ocho especies vivas,[nota 1] todas pertenecientes al género Manis, uno de los cuatro que forman la familia de los mánidos.
En el pasado, había mayor diversidad de pangolines, hasta seis familias diferentes. Los pangolines tienen grandes escamas en la piel -son los únicos mamíferos que las poseen[3]- y viven en las regiones tropicales de África y Asia. No tienen dientes, y atrapan las hormigas y termitas mediante su larga lengua estrecha y pegajosa.[4]En general, son animales nocturnos que utilizan su olfato bien desarrollado para encontrar los insectos de los que se alimentan, pero el pangolín de cola larga también es activo durante el día. Los pangolines pasan la mayor parte del día durmiendo enroscados en una bola. El nombre pangolín proviene del malayo peng-guling ("el que se enrolla").[5]
Las dimensiones de los pangolines varían entre la especie más pequeña, el pangolín de cola larga (que mide 30-40 cm, pero tiene una cola de entre 60-70 cm)[6] y la más grande el pangolín gigante (75-85 cm y una cola de 65-80 cm). Un ejemplar de pangolín gigante alcanzó un peso de 33 kg. En general las hembras son más pequeñas que los machos.
Los pangolines tienen un cráneo pequeño, cónico y alargado, uno de los más sencillos de todos los mamíferos. Aunque sus orejas son muy pequeñas o ausentes,[7] los pangolines tienen bien desarrollado el oído. Su sentido del olfato también está bien desarrollado; en cambio, tienen una vista bastante pobre.[8]
Los pangolines se caracterizan por presentar grandes escamas endurecidas en forma de placas que cubren todo el cuerpo menos el hocico, la cara, el vientre y la parte interior de los miembros. Estas placas son blandas en los pangolines recién nacidos, pero se endurecen a medida que el animal crece.[8] Las placas están compuestas de queratina el mismo material de que se componen las uñas del ser humano, las garras de los animales o los cuernos de rinocerontes. Por este motivo, los pangolines tienen un aspecto de una piña o alcachofa andante. Cuando se sienten amenazados, los pangolines se enrollan en una bola, utilizando las placas como una forma de armadura y escondiendo la cara debajo de la cola. La función defensiva de estas escamas está reforzada por el hecho de que están muy afiladas y que el animal puede controlarla mediante unos músculos especiales, y puede usarlas para herir a cualquier animal que intente meter el hocico o una pata dentro de la coraza.[9] Su lengua es extraordinariamente larga y musculosa; surge del tórax entre el esternón y la tráquea, en el pecho del animal. Como resultado, la lengua y los músculos asociados son más largos que la cabeza y el cuerpo, lo que le permite al pangolín estirar su lengua de un modo sorprendente. Los pangolines carecen de dientes. En cambio, la zona pilórica de su estómago es gruesa y musculosa, con proyecciones de espinas queratinosas hacia su interior. Por lo general, contiene guijarros, los cuales utiliza para triturar el alimento.[10]
Tienen las patas cortas, con garras afiladas que utilizan tanto para excavar en los nidos de termitas y hormigas como para subir a los árboles. Se trata de patas robustas, y las posteriores son más largas que las delanteras. Las garras de las patas delanteras son tan largas que no están bien adaptadas para caminar, de manera que los pangolines caminan con las patas delanteras encogidas para protegerlas. Por este motivo, los pangolines se mueven bastante lentamente, aunque en algunos casos pueden llegar a correr únicamente con las patas posteriores, manteniendo el equilibrio mediante la cola y llegando a velocidades de 5 km/h.[11] También pueden liberar un ácido maloliente de unas glándulas cercanas al ano, de una manera similar a las mofetas.[9]
Los pangolines son animales tímidos y solitarios, habitualmente nocturnos, que pasan el día dentro de su madriguera. Cuando están dentro de la madriguera, la tapan con tierra y no la abren hasta que tienen que volver a salir.[12] A diferencia de otros animales que permanecen siempre en la misma zona, los pangolines tienden a vagar más por regiones amplias, marcando territorio.[13] Lo más habitual es que las hembras vivan solas con sus crías, si es que tienen, pero en algunas ocasiones comparten madriguera con un macho.
Por motivos explicados anteriormente, los pangolines son animales principalmente bípedos. También son buenos nadadores, que se pueden desplazar con cierta facilidad dentro del agua, y gracias a su cola prensil, son buenos escaladores.[5] Al mismo tiempo, no son capaces de desplazarse con rapidez en ninguno de estos medios, por lo que su defensa principal consiste en enrollarse sobre sí mismo para proteger las partes blandas de su cuerpo con las escamas. Esta coraza puede resistir el ataque de hienas y la mayoría de félidos.
Los pangolines son mirmecófagos; tienen un sentido del olfato bien desarrollado, que utilizan para encontrar los nidos de termitas y hormigas. Una vez que han encontrado los nidos de insectos, excavan con las patas para sacarlos al exterior, donde los atrapan con su larga lengua (que en los pangolines más grandes puede llegar a medir 40 centímetros, pero con diámetro de sólo medio centímetro). La lengua está cubierta por una secreción mucosa por las glándulas salivares que contribuye a atrapar insectos con más facilidad.[8] Un pangolín puede comer hasta 200.000 hormigas diarias.[14] A diferencia de otros mamíferos, y en común con el oso hormiguero o el murciélago Anoura fistulata, los pangolines no tienen la lengua unida al hioides, de manera que cuando no la están utilizando, la lengua reposa en una cavidad en el tórax entre el esternón y la tráquea.
Ya que no poseen dientes, los pangolines no mastican sus presas antes de tragárselas. Por este motivo se suelen tragar pequeñas piedras y granos de arena, que sirven para moler las presas dentro del estómago. El estómago está blindado con un epitelio puntiagudo y duro que protege a los pangolines de las picaduras y el veneno de las hormigas y las termitas. En las especies asiáticas, la salida del estómago presenta dos pequeños "puntas pilóricas" que son capaces de deshacer hasta el exoesqueleto más duro.[9]
El pangolín arborícola no se limita a buscar nidos de insectos, sino que en ocasiones utiliza la cola para colgarse de la rama de un árbol y arranca la corteza para encontrar las termitas que se esconden debajo. Como en algunos casos los insectos de los que se alimentan los pangolines pueden ofrecer una resistencia agresiva, estos mamíferos han desarrollado una protección especial. Son capaces de cerrar los orificios de la nariz y las orejas,[7] y sus ojos están protegidos por unos párpados blindados.
Los pangolines llegan a su madurez sexual a la edad de 2 años. Mientras que las especies africanas suelen tener una cría por gestación, las especies asiáticas pueden tener entre una y tres. Los pangolines se pueden reproducir en cualquier época del año, aunque los nacimientos son más frecuentes entre noviembre y marzo. Como habitualmente son animales solitarios, los machos y las hembras se tienen que encontrar los unos a los otros siguiendo el rastro del olor.[15] La gestación dura entre cuatro y 5 meses,[16] excepto en el caso del pangolín de Filipinas, que sólo dura dos meses.[17]
Las crías de pangolín nacen con una longitud aproximada de 15 centímetros y un peso aproximado de 330 gramos, pero estas medidas difieren entre las diferentes especies. Al nacer, las crías ya tienen los ojos abiertos, pero sus escamas todavía son blandas.[18] Igualmente, el proceso de endurecimiento comienza muy pronto, normalmente a los dos días de nacer. Las madres protegen sus crías manteniéndolas pegadas a su cuerpo enroscado y, como todos los mamíferos, se encarga de alimentarlos con leche que producen en su único par de mamas.
Las crías dependen de la madre hasta que tienen tres o cuatro meses de edad. Un mes después de nacer, salen de la madriguera por primera vez y comienzan a alimentarse de termitas. Durante estas salidas, las crías permanecen muy cerca de la madre (en algunos casos, incluso van subidas en la base de la cola) de manera que si detecta algún peligro, la cría se puede esconder rápidamente bajo la madre cuando esta se enrolla para protegerse.
Los pangolines de África habitan en el sur y centro del continente africano, desde Sudán y Senegal al norte hasta Sudáfrica al sur. Los pangolines de Asia se extienden por el sudoeste del continente, desde Pakistán al oeste hasta Borneo al este. En todas las regiones donde habitan, los pangolines están padeciendo la constante perdida de su hábitat, debido en gran parte a la expansión de la agricultura y otras actividades humanas. Se han encontrado ejemplares de pangolines de cola larga y pangolines malayos en zonas cultivadas, indicando que los pangolines se están viendo obligados a aventurarse cerca de los humanos.[19]
Las especies africanas habitan en bosques y matorrales, así como en sabanas. Por otro lado, las especies asiáticas viven en bosques tropicales, prados y llanuras. En algunos casos se han observado en zonas degradadas por la actividad humana.[20] La mayoría de los pangolines viven en tierra, dentro de madrigueras excavadas por ellos mismos o por otros animales (como el cerdo hormiguero), mientras que el pangolín de cola larga y el pangolín arborícola viven en la canopea de los bosques,[5] y rara vez bajan a tierra. El pangolín indio también es capaz de subirse a los árboles, pero tiene su madriguera bajo tierra, por lo que se le considera terrestre.
Antiguamente, los pangolines estaban clasificados dentro de la clase de los edentados, que también incluía los xenarthros, como el oso hormiguero, el perezoso, o el armadillo, que tienen cierto parecido con los pangolines. Pero nuevas pruebas genéticas indican que de hecho forman parte del superorden Laurasiatheria,[21] y que sus parientes vivos más próximos son los carnívoros, juntamente con los cuales forman el clado Ferae.[22] Así pues, es aparente que las semejanzas físicas con los osos hormigueros y otros animales similares son únicamente un ejemplo de evolución convergente. Algunos paleontólogos clasifican a los pangolines dentro del orden Cimolesta, junto con algunos grupos extinguidos.
El orden comprende 17 géneros distribuidos en seis familias y tres géneros adicionales que no han sido asignados a ninguna familia, de acuerdo al siguiente listado:[23]
Las 8 especies existentes de pangolín pertenecen todas al género Manis ("espectro" en latín, de la misma raíz etimológica que "Manes", debido a su vida nocturna y su apariencia inusual).[25] Hay 4 especies que habitan en Asia y otras 4 en África. Este género se divide en 5 subgéneros.[26][27]
El pangolín indio (Manis crassicaudata, "espectro de cola gruesa" en latín) vive en Pakistán, Bangladés, gran parte de la India, algunos lugares de Sri Lanka y Yunnan (China). Habita una gran variedad de ecosistemas, incluyendo junglas, bosques, llanuras o las laderas de las montañas.[28]
Mide entre 45 y 75 centímetros, con una cola de entre 33 y 45 centímetros. Como en las otras especies, los machos son frecuentemente más grandes que las hembras. Las escamas son de un color amarillo amarronado o grisáceo, y representan entre un cuarto y un tercio de la masa corporal del animal. Posee cinco garras en cada pata, de las cuales tres están adaptadas para excavar.[28] La CITES ha prohibido la exportación en un intento de proteger la especie.[29]
Vive principalmente dentro de las madrigueras, la profundidad de las cuales varía entre 2 y 6 metros, dependiendo de la dureza del suelo, pero también es capaz de trepar a los árboles. Se le considera un animal curioso y su predador principal es el tigre. Ha sido víctima de la caza por su supuesto valor medicinal. La Unión Internacional para la Conservación de la Naturaleza (UICN) lista esta especie como "casi amenazada".[30]
El pangolín chino (Manis pentadactyla, "espectro de 5 dedos" en latín) viven en Nepal, Bután, posiblemente Bangladés, el norte de la India, Birmania, el norte de Indochina, pasando por el sur de China y Taiwán. Vive en bosques subtropicales y caducifolios; en Nepal, estos ecosistemas incluyen muchos nidos de termitas. Es un animal tímido, que no muestra ningún comportamiento agresivo.
La longitud de su cuerpo es de entre 40 y 60 centímetros, mientras que la cola mide entre 27 y 38 centímetros. Tiene la cabeza pequeña con un hocico puntiagudo y es de un color bronce. Tiene unas patas y garras fuertes, que le sirven para excavar una madriguera de dos metros de profundidad en menos de 5 minutos. La UICN lista esta especie como casi amenazada.[31] La ley de Hong Kong protege esta especie, y se han puesto en marcha esfuerzos para conservarla, pero la incapacidad de patrullar las reservas donde viven hace que los cazadores furtivos lo tengan fácil para cazarlos.
Tras el brote de la COVID-19 en enero de 2020, científicos chinos concluyeron que esta especie pudo haber ejercido como huésped intermediario del virus SARS-CoV-2.[32]
El pangolín de Filipinas (Manis culionensis, "espectro de Culión" en latín) solo se encuentra en la isla de Palawan, en Filipinas. Habita en bosques primarios y secundarios en las tierras bajas. Es bastante común, pero se ve amenazado por la caza intensiva.[33] Los pangolines de Filipinas podrían haber sido originalmente una población de pangolín malayo, que llegó a Palawan desde Borneo durante los primeros tiempos del Pleistoceno, a través de puentes de tierra que quedaron al descubierto cuando el nivel del mar bajó durante la glaciación. Cuando comenzó el deshielo en la Tierra y el nivel del mar subió de nuevo la población de Palawan quedó aislada y comenzó el proceso de especialización que llevaría a la aparición de M. culionensis.[34]
El pangolín malayo (Manis javanica, "espectro de Java" en latín) vive en el sudeste asiático, incluyendo Tailandia, Indonesia, Filipinas, Vietnam, Laos, Camboya, Malasia y Singapur. Vive en bosques tropicales, sabanas y áreas con una densa vegetación, pero en ocasiones se adentra en tierras cultivadas como plantaciones o huertos. La piel de sus pies es granulada, y sus patas delanteras están dotadas de una especie de almohadillas. La piel del resto del cuerpo es de una tonalidad grisácea o azulada, y el poco pelo que cubre su cara y el vientre va del color blanco al marrón claro.[7]
En esta especie, se han observado combates entre machos para conseguir una pareja. Esto, juntamente con marcado dimorfismo sexual, indica que este pangolín es como mínimo parcialmente poligínico. Por otra parte, las hembras son las únicas que se encargan de cuidar a las crías, después de una gestación que dura unos 130 días. Las crías pesan entre 100 y 500 gramos al nacer; es probable que su peso esté relacionado con el de sus padres[7]
Es una especie muy próxima al pangolín chino y al pangolín de Filipinas, pero es más grande que estos, tiene un color más claro y las garras de sus patas delanteras son más cortas. Sus predadores principales son el tigre y la pantera nebulosa. La UICN lista esta especie como Casi amenazada.[35]
El pangolín de El Cabo (Manis temminckii, "espectro de Temminck" en latín) vive en prácticamente todos los países de la mitad sur de África, desde Sudán y Etiopía al norte hasta Sudáfrica, Namibia y Mozambique al sur. Aunque está presente en un área muy vasta, es difícil de observar porque es un animal raro, víctima de la caza intensiva para hacer amuletos con sus escamas y de los incendios que destruyen su hábitat. Aunque es capaz de excavar su propia madriguera, prefiere ocupar las madrigueras que otros animales como el oso hormiguero ya no utilizan. También se suelen esconder en lugares con densa vegetación. Puede crecer hasta 1 metro de longitud, con una cola de entre 30 y 50 centímetros. Tiene una cabeza muy pequeña en proporción a su cuerpo, unas patas posteriores muy fuertes y pequeñas patas delanteras. La UICN lista esta especie como Casi amenazada,[36] pero el Servicio de Pesca y Vida Silvestre de los Estados Unidos la considera una especie amenazada.[37]
El pangolín gigante (Manis gigantea, "espectro gigante" en latín) viven en numerosos países de la mitad sur de África. Las poblaciones más grandes se concentran en Uganda, Tanzania y el oeste de Kenia . Vive en bosques y sabanas en lugares donde hay agua disponible. No se le encuentra en grandes altitudes. Suelen vivir solos, pero se han observados casos de una pareja viviendo juntamente con su cría. Cuando nacen, las crías aún no pueden mover las patas, pero se pueden desplazar arrastrándose sobre el vientre.[38]
Se trata de la especie más grande del género, llegando hasta los 140 cm de longitud en el caso de los machos y 120 cm las hembras. Aunque no se conoce el peso medio, un pangolín gigante pesado dio 33 kg.[18] El pangolín gigante utiliza este peso como arma en el momento de atacar los nidos de hormigas o termitas; deja caer su peso sobre el nido al mismo tiempo que golpea con sus garras, haciendo que el nido se hunda rápidamente. Sus escamas son marrones o de un marrón rojizo. El único pelo que tiene en todo el cuerpo son las pestañas.[18]
El pangolín arborícola (Manis tricuspis, "espectro de tres cúspides" en latín) viven en el centro y el oeste de África, extendiéndose desde la República Democrática del Congo al este hasta el extremo meridional de Senegal al oeste, incluyendo las cuencas del río Níger y del río Congo.[39] Duerme en las bifurcaciones de las ramas de los árboles o yaciendo entre las plantas. Cuando se enrolla es capaz de extender sus escamas y hacer movimientos cortantes, utilizando músculos para mover las escamas hacia adelante y hacia atrás. Emite sonidos agresivos cuando se siente amenazado.[39]
Las hembras tienen territorios pequeños, de menos de 40.000 m², que rara vez se solapan. Los machos los tienen más grandes, hasta de 200.000 m² con muchos territorios de hembras, provocando encuentros entre el macho y las hembras. Estos encuentros son breves a no ser que la hembra esté en época de apareamiento. La gestación dura unos 150 días, después de los cuales suele nacer una única cría. Las crías suelen pesar entre 90 y 159 gr. al nacer.[39] En cautividad, se tiene constancia de hembras que han adoptado la cría de otra madre.
El pangolín de cola larga (Manis tetradactyla, "espectro de 4 dedos" en latín) vive en los bosques de una vasta zona del África subsahariana; desde la costa atlántica entre Guinea y Angola, a través de la República Centroafricana y la República Democrática del Congo, hasta Sudán y Uganda. A pesar de su larga cola, que le da nombre y que tiene un tamaño medio de unos 60 centímetros, esta es la especie más pequeña de pangolín, con entre 30 y 40 centímetros de longitud corporal[6]Como otros pangolines, es un insectívoro nocturno. Sus escamas son de un color marrón oscuro. No tiene escamas en la punta de la cola, cosa que le permite utilizarla para agarrarse a las ramas. La parte calva de la cola también podría ser una zona sensorial. Gracias a su medida y su cola prensil, tiene un estilo de vida casi totalmente arbóreo. Vive en las copas de los árboles de la jungla.[6] Su abdomen no está cubierto de escamas, si no de un pelaje oscuro. Tiene 46-47 vértebras en la cola, más que cualquier otro mamífero conocido,[6] superando las 42-43 vértebras caudales de Leptictidium auderiense.
En cuanto a la forma de reproducirse los ejemplares de esta especie enroscan las colas una alrededor de la otra, de forma que quedan cara a cara. No se conoce la duración de la gestación, pero los ejemplares jóvenes no alcanzan la madurez sexual hasta la edad de 2 años.[6]
Aunque el pangolín apareció hace unos 60 millones de años, durante el Paleoceno,[40] los pangolines más primitivos conocidos datan de hace unos 50 millones de años. Se trata de Eomanis y Eurotamandua, los dos conocidos por los fósiles encontrados en el Sitio fosilífero de Messel, del Eoceno. Mientras que la afiliación del género Eurotamandua aún no es del todo cierta y puede tratarse de un Xenarthra, ha quedado demostrado que Eomanis es definitivamente un pangolín. Estos animales se diferenciaban de los pangolines actuales: Eurotamandua no tenía las típicas escamas, mientras que Eomanis tenía en el cuerpo, pero no en la cola ni en las patas. Los contenidos encontrados dentro del estómago excelentemente conservado de Eomanis en Messel muestran que contenía insectos y plantas; Richter y Storch sugirieron la posibilidad de que los pangolines se alimentasen originalmente de vegetales y que robasen hojas a las hormigas cortadoras de hojas, ingiriendo unos cuantos insectos accidentalmente. Según Richter y Storch, este sería el proceso por el cual los pangolines habrían comenzado a convertirse en mirmecófagos.[41]
Metacheiromys es un pangolín prehistórico del Eoceno medio de Wyoming. Como en el caso de su pariente europeo Eurotamandua, no tenía escamas protectoras, y su cabeza era diferente a la de los pangolines actuales; de hecho era más parecida a la de los Armadillos, cosa que hizo que le considerase un Xenarthra. Su cuerpo era largo y bajo y media aproximadamente 45 cm de longitud.[42]
Tubulodon es el miembro más primitivo de la familia de los palaenodontes, un suborden que apareció en el Eoceno y que aún poseía algunos dientes, pero que comenzaba a presentar algunas adaptaciones que caracterizan a los pangolines modernos, especialmente en lo que refiere a las adaptaciones para excavar.[43] Otra familia de pangolines que apareció a finales del Eoceno fue la de los patriománidos. Los dos géneros que contiene, Cryptomanis y Patriomanis, ya habían desarrollado características típicas de los pangolines modernos, pero todavía conservaban rasgos de los mamíferos primitivos como una cabeza del astrágalo convexo o un tercer trocánter prominente, que ya no se encuentran en los pangolines actuales.[44] Según algunos científicos, el descubrimiento de Crytomanis es un indicio del origen de los pangolines en Eurasia.[44]
Hacia el Mioceno, unos 30 millones de años más tarde, los pangolines ya habían evolucionado mucho. Necromanis, un género de pangolín francés descrito por Henri Filhol en 1893, descendía del Eomanis y ya presentaba una anatomía, una dieta y un comportamiento muy similar a los pangolines actuales. Se han encontrado fósiles en la región de Quercy.
Se conservan ejemplares de diversas especies de pangolines en zoológicos, aunque la cría y reproducción de pangolines en cautividad rara vez tiene éxito, posiblemente a causa de sus particulares necesidades alimenticias o por el hecho de que la mayoría de los pangolines que llegan a los zoológicos o centros de conservación han sido confiscados a traficantes que los tenían en malas condiciones. El 71% de los pangolines en cautividad mueren antes de un año y sólo un 11,5% superan los dos años y medio.[20]
Sin embargo, ha habido casos en que algunos ejemplares han prosperado en zoológicos. Un pangolín vivió 13 años en cautividad y el 7 de noviembre de 2006 nació una cría de pangolín indio en el zoológico de Orissa.[13] Este zoológico implementó un programa de conservación de los pangolines que la construcción de recintos especialmente diseñados para la reproducción de estos animales, para más tarde soltarlos a la naturaleza.[45]
Cuatro de las especies de pangolines (el pangolín del Cabo, el pangolín indio, el pangolín chino y el pangolín malayo) son consideradas especies casi amenazadas por la UICN que ha creado un grupo de trabajo especialmente dedicado a proteger a los pangolines.[46] Las poblaciones de estas especies han disminuido en los últimos años.
Existen varias amenazas para los pangolines. Algunos de sus predadores como la serpiente pitón o los félidos como los tigres, leones, o leopardos.[5] Por otra parte, pueden caer víctimas de incendios que arrasan sus hábitats, especialmente en África, o perder su hábitat a causa de la agricultura intensiva y el abuso de los pesticidas.[20]
Sin embargo, la amenaza principal para los pangolines es la caza por parte de los humanos. Los pangolines son cazados como alimento en muchos lugares de África y es uno de los tipos de carne de bosque más popular. Los pangolines también tienen mucha demanda en China porque su carne es considerada un manjar, y algunos chinos (igual que algunos africanos) creen que las escamas de los pangolines hacen bajar las inflamaciones, mejoran la circulación de la sangre y ayudan a las mujeres en el periodo de lactancia a producir leche. Esto, junto con la deforestación, ha provocado un gran descenso del número de pangolines gigantes.
Aunque están prohibidos, hay restaurantes chinos que continúan sirviendo carne de pangolín, vendiendo a un precio de entre 50 y 60 euros por kg. Un cocinero describió como se cocina un pangolín:
Los mantenemos vivos en jaulas hasta que un cliente nos encarga uno. Entonces los dejamos inconscientes a golpes de martillo, les cortamos el cuello y los desangramos. Es una muerte lenta. Entonces los hervimos para sacarle las escamas. Cortamos la carne en trozos pequeños y la utilizamos para diversos platos, como carne a la brasa o sopa. Algunas veces, los clientes se llevan la sangre a casa.[47]
Las poblaciones de pangolines han sido víctimas de tráfico ilegal. Por ejemplo, en mayo del 2007, el periódico The Guardian informó que se habían encontrado 31 pangolines a bordo de un barco abandonado en la costa china. La embarcación contenía unos 5000 animales amenazados.[47]
En noviembre de 2007, agentes de aduanas tailandeses informaron de que habían rescatados más de 100 pangolines que estaba siendo sacados del país de contrabando, en dirección a China, donde los iban a vender para cocinarlos.[48] Los pangolines chinos están protegidos por la ley de Hong Kong.[49]
_(32575641040).jpg)
.jpg){kind=small}
.jpg){kind=small}
.jpg){kind=small}
.jpg){kind=small}
.jpg){kind=small}
_Manis_javanica.jpg){kind=small}
_Phataginus_tricuspis.png){kind=small}
.jpg)
|coautores= (ayuda) |coautores= (ayuda) |coautores= (ayuda) Los folidotos (Pholidota, "cubierto de escamas" en griego antiguo) forman un orden de mamíferos placentarios, conocidos popularmente como pangolines. El orden contiene ocho especies vivas, todas pertenecientes al género Manis, uno de los cuatro que forman la familia de los mánidos.
En el pasado, había mayor diversidad de pangolines, hasta seis familias diferentes. Los pangolines tienen grandes escamas en la piel -son los únicos mamíferos que las poseen- y viven en las regiones tropicales de África y Asia. No tienen dientes, y atrapan las hormigas y termitas mediante su larga lengua estrecha y pegajosa.En general, son animales nocturnos que utilizan su olfato bien desarrollado para encontrar los insectos de los que se alimentan, pero el pangolín de cola larga también es activo durante el día. Los pangolines pasan la mayor parte del día durmiendo enroscados en una bola. El nombre pangolín proviene del malayo peng-guling ("el que se enrolla").
Soomusloomalised (Pholidota) on imetajate selts, kuhu arvatakse üks retsentne sugukond – soomusloomlased (Manidae) – ühe tänapäevaste esindajatega perekonnaga soomusloom (Manis).
Soomusloomaliste seltsi klassifitseeritakse järgmised sugukonnad:
Soomusloomalised (Pholidota) on imetajate selts, kuhu arvatakse üks retsentne sugukond – soomusloomlased (Manidae) – ühe tänapäevaste esindajatega perekonnaga soomusloom (Manis).
Folidoto (Pholidota) gorputza adarkizko ezkatez estalia duten izen bereko ordenako ugaztunez esaten da. Ezkatarik ez duten gorputzeko parteetan ile bakan batzuk izaten dituzte. Aho txikia dute, hortzik gabea; mingaina luzea dute. Intsektuak jaten dituzte. Beren burua arriskuan sumatzen dutenean gorputza uzkurtu eta bolatxo bat egiten dute. Afrikan eta Asian bizi dira batez ere.[1]
Ordenak 17 genero ditu 6 familiatan banaturik eta beste hiru familia gabekoak:[2]
Artikulu hau biologiari buruzko zirriborroa da. Wikipedia lagun dezakezu edukia osatuz. Folidoto (Pholidota) gorputza adarkizko ezkatez estalia duten izen bereko ordenako ugaztunez esaten da. Ezkatarik ez duten gorputzeko parteetan ile bakan batzuk izaten dituzte. Aho txikia dute, hortzik gabea; mingaina luzea dute. Intsektuak jaten dituzte. Beren burua arriskuan sumatzen dutenean gorputza uzkurtu eta bolatxo bat egiten dute. Afrikan eta Asian bizi dira batez ere.
Muurahaiskävyt (Pholidota) ovat muurahaisia syöviä hampaattomia ja pitkäkielisiä nisäkkäitä, joiden koko ruumista vatsaa lukuun ottamatta peittää keratiinista koostuvien kovien, teräväreunaisten ja käpyjen suomuja muistuttavien levyjen muodostama panssari. Muurahaiskävyt ovat ainoita nisäkkäitä, joilla on tällainen puolustuspanssari. Petoja vastaan ne puolustautuvat kääriytymällä palloksi kuten vyötiäiset, mutta eivät ole niille läheistä sukua. Muurahaiskäpyjä elää Afrikassa Saharan eteläreunan ja Etelä-Afrikan valtion pohjoisrajan välisellä alueella. Aasiassa niitä elää Kaakkois-Aasiassa ja Intiassa.
Muurahaiskäpyjen lahkoon kuuluu kahdeksan lajia, joista neljä elää Afrikassa ja neljä Aasiassa. Niistä suurikokoisin on jättiläismuurahaiskäpy (Manis gigantea). Muurahaiskävyillä on neljä jalkaa, mutta liikkuessaan maalla nopeasti ne kävelevät vain takajaloillaan ja pitävät lyhyitä eturaajojaan rintansa edessä. Etujalkoja ja teräviä kynsiä ne käyttävät kaivamiseen ja puissa kiipeämiseen.
Muurahaiskäpyjen esihistoria on jäänyt hämärän peittoon, mutta monet niiden poikkeukselliset piirteet viittaavat siihen, että muurahaiskävyt erottautuivat muiden nisäkkäiden kehityshaaroista jo varhaisessa vaiheessa dinosaurusten joukkosukupuuton jälkeen. Varhaisimmat muurahaiskäpyfossiilit ovat löytyneet Euroopasta noin 45 miljoonaa vuotta vanhoista kerrostumista (keskieoseenikausi). Saksasta löytyneen Eomanis-muurahaiskävyn fossiilin perusteella voidaan todeta, että se muistutti hyvin paljon nykyisiä lajeja.[2] Muurahaiskävyt ovat sittemmin levittäytyneet Aasiaan ja Afrikkaan. Beringinsalmenkin ne ovat ilmeisesti ylittäneet, sillä muurahaiskäpyjen fossiileita on löydetty noin 35 miljoonaa vuotta vanhoista kerrostumista. Varhaisimmat Aasian muurahaiskäpyfossiilit ovat 24 miljoonaa vuotta vanhoja, ja Afrikkaan ensimmäiset lajit ovat siirtyneet fossiiliaineiston perusteella noin 30 miljoonaa vuotta sitten.[3] Viimeiset merkit eurooppalaisista muurahaiskävyistä ovat peräisin pleistoseenikaudelta.
Huolimatta siitä, että muurahaiskävyt muistuttavat Etelä-Amerikan vajaahampaisia, kuten vyötiäisiä puolustusmekanisminsa ansiosta ja muurahaiskarhuja ruokavalionsa ja kielensä perusteella, eivät ne ole läheistä sukua keskenään. Varhaisessa vaiheessa muurahaiskävyt kyllä luokiteltiin vajaahampaisiin. Nykyisin muurahaiskäpyjen arvellaan geenitutkimusten perusteella kehittyneen sattumalta vajaahampaisia muistuttavaksi eurooppalaisista petoeläimistä. Muurahaiskävyt ovat vajaahampaisten ja maasian kanssa eläviä todisteita konvergenttisestä evoluutiosta. Tarkempia tietoja petoeläinten muurahaiskäpyihin johtaneesta kehityksestä ei ole pystytty saamaan.
Muurahaiskäpyjen Pholidota-lahkossa on yhteensä kahdeksan elossa olevaa lajia, jotka kaikki kuuluvat heimoon Manidae.[4] Ne on tavallisesti luokiteltu myös yhteen sukuun, Manis.[1][4] Nyttemmin jotkin lähteet, muun muassa kansainvälinen luonnonsuojeluliitto IUCN, ovat jakaneet lajit neljään sukuun.[5] Nämä aiemmin alasukuina pidetyt uudet suvut ovat Manis, Smutsia, Phataginus ja Uromanis.
Elossa olevan Manidae-heimon lisäksi muurahaiskäpyjen lahkoon luokitellaan kaksi esihistoriallista heimoa, Metacheiromyidae ja Epoicotheriidae. Esihistoriallisia sukuja ovat Eurotamandua, Cryptomanis, Eomanis, Necromanis ja Patriomanis.
Muurahaiskävyt ovat melko läheistä sukua petoeläimille (Carnivora) ja ne on toisinaan luokiteltu yhteiseen Ferae-nimiseen kladiin.
Tämän lajilistan taksonomia perustuu Wilsonin ja Reederin Mammal Species of the World-teokseen vuodelta 2005.[4]
Muurahaiskävyillä on liikkuvien, limittäin menevien ja teräväreunaisten levyjen peittämä pitkulainen ruumis, lyhyet jalat ja pitkä lihaksikas häntä. Levyt muistuttavat muodoltaan hain hammasta tai käpyjen siementä. Levyjen väri vaihtelee lajeittain tumman ruskeasta kellertävään, ja ne tarjoavat oivan suojavärin öiseen aikaan. Levyt koostuvat keratiinista. Levyt ovat yleensä limittyneet 18 riviin. Aasialaiset ja afrikkalaiset lajit eroavat toisistaan muutamalla tavalla panssarin suhteen. Aasialaisilla lajeilla levyjen välistä pilkottaa 3–4 ohutta karvaa, kun taas afrikkalaisilla ei näitä karvoja ole.[7][8] Vatsassa, kaulassa ja kuonon päässä ei suojalevyjä ole lainkaan, mutta näitä kohtia peittää kevyt karvoitus, joten muurahaiskävyt eivät ole täysin kaljuja. Levyttömiä kohtia muurahaiskävyt suojaavat työntämällä pään vatsansa alle ja asettamalla häntänsä päänsä yläpuolelle. Levyjen määrä ei muutu eläinten elinaikana, mutta jos levyjä irtoaa elämän aikana, niin ihon tyvisolukerroksen kudokset tuottavat nopean kopioitumisen seurauksena ihoon nystyjä (dermal papillae), jotka kovettuessaan muodostavat uuden suojalevyn.[8]
Muurahaiskäpyjen kehon rakenne muistuttaa jonkin verran Etelä-Amerikassa elävää isomuurahaiskarhua. Lajien ruumiinpituus vaihtelee 30–90 cm välillä, mihin ei sisälly vielä häntää, joka on yleensä vähintään yhtä pitkä kuin ruumis. Pitkähäntämuurahaiskävyllä on nimensä mukaisesti ruumista huomattavasti pitempi häntä. Painavimmat lajit painavat noin 35 kilogrammaa, kun pienimpien kohdalla täysikasvuisen yksilön massa on 1 kg. Painosta noin 20 % johtuu panssarikilvestä, ja urokset ovat naaraita 10–50 % painavampia. Arboreaalisilla eli puussa elävillä lajeilla panssarilevyt ovat kevyempiä.[3]
Muurahaiskävyt ovat melko hiljaisia, niiden äänet ovat lähinnä puhinaa ja sihinää. Ääntelyllä ei siksi arvella olevan suurta merkitystä niiden sosiaalisessa käyttäytymisessä.[6]
Muurahaiskävyillä ei ole lainkaan hampaita. Niille on kehittynyt tahmea, 15–40 senttimetriä pitkä ja lantiosta alkunsa saava kieli, jolla ne syövät helposti muurahaisia ja termiittejä. Kielen tahmeutta ylläpitävät rinnassa sijaitsevat suuret sylkirauhaset. Hampaiden puuttumisen takia muurahaiskäpyjen mahalaukun rakenne on erilainen kuin muilla nisäkkäillä: mahaporttia ympäröi paksu lihaskerros, jossa on keratiinista koostuvia piikkejä. Tämän maharakenteen avulla muurahaiskävyt "pureskelevat" syömänsä ruoan, kuten linnut tekevät lihasmahassa. Joidenkin lintujen tapaan myös muurahaiskävyt nielevät pikkukiviä, jotka auttavat ruoan pillkomisessa.[9][10]
Termiittipesien rikkomisessa muurahaiskäpyjä auttavat voimakkaat eturaajat ja terävät kynnet, joista keskivarpaan kynsi on pisin. Muurahaiskävyt juoksevat takajalkojensa varassa, pitäen etujalat ylhäällä rintansa päällä. Ne voivat kulkea pitkiäkin matkoja tällä tavalla, osittain pitkän häntänsä ansiosta. Kaikilla neljällä jalalla ne liikkuvat kävellessään hitaasti, kaivaessaan tai arboreaalisten lajien kohdalla kiipeillessään oksistossa. Puissa kiipeilyä edistää myös niiden tarttumiseen erikoistunut häntä. Terrestriaalisilla lajeilla häntä on vain puoliksi tartuntakykyinen.[8]
Muurahaiskäpyjen pää on suippomainen, ja sen kärjessä ovat suuaukko ja sieraimet. Silmät ja korvat sijaitsevat pään sivuilla. Ulkokorvat ovat yleensä erittäin pienet tai ne ovat surkastuneet kokonaan pois. Muurahaiskävyt pystyvät sulkemaan korva- ja sierainaukkonsa, mikä helpottaa muurahaisten syömistä. Pään luustollinen rakenne on hyvin tasainen. Poskikaaret ovat epätäydelliset. Pääkallosta puuttuu monia rakenteita, joihin pureskelulihakset voisivat kiinnittyä. Alaleuka on hyvin heikko, eikä se juuri liiku eläimen syödessä, koska siltä puuttuu monia alaleuan ulokkeita, jotka mahdollistavat sen liikkumisen (engl. angular process, coronoid process). Kasvolihaksia muurahaiskävyillä on hyvin vähän.
Muurahaiskäpyjä elää Kaakkois-Aasiassa ja Afrikassa, trooppisen ja subtrooppisen vyöhykkeen metsissä, savanneilla ja hietikoilla, missä on runsaasti niiden hyödyntämää ravintoa. Aasiassa levinneisyysalueet ulottuvat Sri Lankaan, Intiaan ja jopa Nepaliin ja Pakistaniin. Muurahaiskäpyjä elää myös Kaakkois-Kiinassa ja Isoilla Sundasaarilla, lukuun ottamatta Sulawesiä. On lajista riippuvaista millaisessa maastossa ne mieluiten elävät, mutta tärkeintä on kuitenkin, että siellä elää runsaasti muurahaisia tai termiittejä.[11]
Muurahaiskäpyjen reviirit ovat laajoja, uroksilla parikymmentä hehtaaria ja naarailla kolmesta neljään hehtaaria. Muurahaiskävyt elävät maanalaisissa pesissä. Pesäkolojen suuaukon halkaisia on muutamia kymmeniä senttejä. Kahden metrin läpimittaiseen pesään johtaa noin 2,5 metriä pitkä käytävä. Joillakin lajeilla pesäkolot ovat jopa kuusi metriä syviä[6]. Pesässä ollessaan muurahaiskävyt yleensä tukkivat suuaukon maalla. Arboreaaliset lajit kulkevat korkeimmillaan noin kuuden metrin korkeudessa, mutta vierailevat säännöllisesti maanpinnalla.[11]
Nykyisin useimmat muurahaiskäpylajit ovat harvinaistuneet. IUCN:n mukaan vuonna 2011 kahdeksasta lajista kaksi oli elinvoimaisia, neljä silmälläpidettäviä ja kaksi erittäin uhanalaisia.[5]
Muurahaiskävyt ovat hyönteissyöjiä, joiden ruokavalio koostuu lähinnä muurahaisista ja termiiteistä. Ne pyydystävät saaliinsa pitkällä, ohuella ja tahmealla kielellään, joka ulottuu hyvin termiittien pesätunneleihin. Lepoasennossa kieli työntyy rintaonteloon. Muurahaiskävyt käyttävät kieltään myös veden juomiseen. Päästäkseen paremmin käsiksi hyönteisiin, ne joutuvat rikkomaan pesiä tai kääntämään maata vahvoilla etujaloillaan. Yksilön syömä ruoka voidaan päätellä sen ulosteesta: muurahaisia syöneellä se on mustaa ja termiittejä syöneellä se on ruskeaa. Ruoan etsimisessä ne käyttävät tarkkaa hajuaistiaan. Suurimmat muurahaiskäpylajit syövät muitakin hyönteisiä, ja ruokatilanteen niin pakottaessa, muutkin lajit syövät saatavilla olevia kuorettomia hyönteisiä.
Muurahaiskäpy kaivaa maahan pesäkolon, jossa se synnyttää. Emo elää yleensä pesässä yksin, mutta joissakin tapauksissa uroksen on nähty elävän naaraan kanssa. Muurahaiskäpyjen kohtu on kaksisarvinen, ja siinä kehittyy yleensä yksi poikanen. Kahden poikasen raskaudet ovat mahdollisia, mutta kolmoset ovat harvinaisia. Poikanen on jo maailmaan tullessaan suomuinen, vaikka suomut ovatkin pehmeitä ja etenkin kuonon seudulla heikosti kehittyneitä. Vastasyntyneiden yksilöiden pituus on noin 30 cm ja ne painavat 90–500 grammaa. Naaraalla on kaksi nisää, joilla se ruokkii poikastaan.
Monien populaatioiden kohdalla on huomattu, ettei muurahaiskävyillä ole varsinaista kiima-aikaa, vaan ne lisääntyvät ympärivuotisesti. Synnytysten on kuitenkin havaittu sijoittuvan useimmiten marras-maaliskuulle, ja sitä edeltää 4–5 kuukauden pituinen kantoaika. Muurahaiskäpyjen raskaudenjälkeistä käyttäytymistä ei tunneta tarkasti, mutta arvioiden mukaan emo alkaa vieroittaa poikasta kun raskaudesta on kulunut kolmisen kuukautta. Syntymän jälkeen emo kuljettaa poikasen selässään pois pesästä tutustumaan ympäristöön. Ruokailessaan emo jättää poikasen hetkeksi yksin, mutta vaaran uhatessa emo kääriytyy poikasen ympärille keräksi. Myös poikanen osaa kääriytyä. Poikasten arvellaan tulevan sukukypsiksi noin kahden vuoden iässä. Ensimmäiset hyönteiset muurahaiskäpy syö emonsa selästä, kunnes se on tarpeeksi vanha itse hankkimaan ruokansa.[12][13]
Muurahaiskäpyjen elinikää luonnossa ei tunneta, mutta vankeudessa ne ovat eläneet 12-vuotiaiksi.[12]
Muurahaiskävyt (Pholidota) ovat muurahaisia syöviä hampaattomia ja pitkäkielisiä nisäkkäitä, joiden koko ruumista vatsaa lukuun ottamatta peittää keratiinista koostuvien kovien, teräväreunaisten ja käpyjen suomuja muistuttavien levyjen muodostama panssari. Muurahaiskävyt ovat ainoita nisäkkäitä, joilla on tällainen puolustuspanssari. Petoja vastaan ne puolustautuvat kääriytymällä palloksi kuten vyötiäiset, mutta eivät ole niille läheistä sukua. Muurahaiskäpyjä elää Afrikassa Saharan eteläreunan ja Etelä-Afrikan valtion pohjoisrajan välisellä alueella. Aasiassa niitä elää Kaakkois-Aasiassa ja Intiassa.
Muurahaiskäpyjen lahkoon kuuluu kahdeksan lajia, joista neljä elää Afrikassa ja neljä Aasiassa. Niistä suurikokoisin on jättiläismuurahaiskäpy (Manis gigantea). Muurahaiskävyillä on neljä jalkaa, mutta liikkuessaan maalla nopeasti ne kävelevät vain takajaloillaan ja pitävät lyhyitä eturaajojaan rintansa edessä. Etujalkoja ja teräviä kynsiä ne käyttävät kaivamiseen ja puissa kiipeämiseen.
Pholidotes • Pangolins
Les Pholidotes (Pholidota) sont un ordre de mammifères placentaires du super-ordre des Laurasiathériens. Ses membres sont couramment appelés Pangolins. Cet ordre comprend plusieurs familles éteintes, les espèces actuelles étant classées dans la famille des Manidés.
Ils étaient autrefois classés avec les Xénarthres dans les Édentés.
Famille actuelle selon ITIS[1]:
Classification des genres fossiles selon Gaudin et al., 2009[2] :
Phylogénie des ordres actuels de laurasiathériens, d'après Zhou et al., 2011[3] :
Boreoeutheria Euarchontoglires 
(primates, dermoptères, toupayes, rongeurs, lapins)
Eulipotyphla .jpg){kind=small}
(hérissons, musaraignes, taupes, solénodontes)
Chiroptera .jpg){kind=small}
(chauves-souris)
Pholidota .jpg){kind=small}
(pangolins)
Carnivora .jpg){kind=small}
(chats, hyènes, chiens, ours, phoques, etc.)
Perissodactyla .jpg){kind=small}
(chevaux, tapirs, rhinocéros, etc.)
Cetartiodactyla _Hangul_white_background.png){kind=small}
(chameaux, porcs, ruminants, hippopotames, baleines, etc.)
Les Pholidotes sont regroupés au sein du clade des Pholidotamorphes avec l'ordre éteint des Paléanodontes qui leur sont très proches[2].
Pholidotes • Pangolins
.jpg)
Les Pholidotes (Pholidota) sont un ordre de mammifères placentaires du super-ordre des Laurasiathériens. Ses membres sont couramment appelés Pangolins. Cet ordre comprend plusieurs familles éteintes, les espèces actuelles étant classées dans la famille des Manidés.
Ils étaient autrefois classés avec les Xénarthres dans les Édentés.
A dos folidotos (Pholidota) é unha orde de mamíferos euterios que comprende unha soa familia,[1] a dos mánidos (Manidae), cun só xénero, Manis,[2] que na actualidade, reúne oito especies das zonas tropicais do Vello Mundo (África e Asia) coñecidas vulgarmente como pangolíns.[3]
Os folidotos están entre os mamíferos máis estraños do mundo, xa que non son demasiado diferentes dos réptiles, xa que teñen o corpo cuberto de grandes escamas imbricadas, formando un escudo dérmico que cobre todas as partes superiores, así como a inferior da cola (son os únicos mamífero coñecidos con esta adaptación).[4][5] Esta coiraza fai que poidan parecer, a simple vista, armadillos, moi afastados filoxeneticamente, xa que estes pertencen á familia dos dasipódidos, única da orde dos cingulados, propios da América tropìcal.[4]
O seu corpo é alongado, coa cabeza pequena, estreita e sen pavillóns auditivos (ou ben estes son rudimentarios) e a cola é moi longa (de até os 2/3 da lonxitude total do animal) e, nas formas arborícolas, é prénsil. Non teñen dentes en estado adulto, pero si unha lonfa e estreita lingua, protáctil e dotada dunha saliva pegañenta, coa que apañan os insectos (formigas, térmites) dos que se alimentan.[4][6][7]
Os pangolíns móvense moi lentamente, andando a miúdo sobre as súas patas traseiras (máis desenvolvidas que as dianteiras) e usando a cola como contrapeso, coas patas dianteiras separadas do chan. As unllas están ben desenvolvidas, e están recurvadas. O sentido da vista está pouco desenvolvido, pero os do olfacto, gusto e oído si son moi agudos. So animais solitarios, e as parellas permanecen unidas só durante a curta época do celo. Son capaces de enrolarse sobre si mesmos, formando unha bóla que só presenta as escamas ao exterior. Esta actitude pasiva é a súa única defensa; porén, o efecto cortante das moi duras escamas, movidas por potentes músculos, poden produciren serios danos aos seus inimigos se meten o fociño ou os dedos entre elas. As femias paren unha soa cría por parto, á que transportan na base da súa cola e protexen enroscándose ao redor dela; ás crías as escamas endurécenselles aos dous días de vida..[4][6][7]
Distínguense dous brupos ben definidos, un terrestre e outro arborícola. En canto á súa distribución xeográfica, catro especies viven na África tropical (agás Madagascar), e as outras catro en Asia: India, Ceilán, Birmania, Indonesia, sur da China (incluíndo as illas de Taiwán e Hainan) e Filipinas (Palawan).[6]
O nome vulgar pangolín provén da palabra malaia penggoling, que significa "rolo", "algo que enrola", e de aí pasou ás linguas europeas a través do inglés pangolin.[8][9]
Debido a que antigamente non se dispoñía de moitos datos sobre a súa evolución e parentesco filoxenético,[7] os pangolíns clasificáronse antigamente noutras ordes, por exemplo na antiga dos dos xenartros (hoxe considerada superorde), que inclúe aos chamados osos formigueiros, tamanduaa e os armadillos (hoxe separados na orde dos cingulados). Porén, recentes probas xenéticas, indican que os seus parentes vivos máis próximos son os carnívoros que forman con eles o clado Ferae.[10][11] E algúns paleontólogos clasificáronos na orde dos cimolestos, hoxe extintos, xunto con outros varios grupos así mesmo extintos.
A orde dos folidotos foi descrita en 1904 polo zoólogo e bioxeógrafo xermano-neerlandés Max Carl Wilhelm Weber; a familia dos mánidos, en 1821 polo zoólogo británico John Edward Gray, mentres que o xénero Manis fora xa establecido en 1758 por Carl von Linné na 10ª edición do seu Systema Naturae.
Actualmente no xénero Manis recoñécense subxéneros con oito especies vivas, coas subespecies que se indican:[12]
Xénero Manis Linnaeus, 1758
Manis gigantea
Manis tricuspis
Manis tetradactyla
Manis temmenicki
Manis crassicaudata
Manis pentadactyla
Manis javanica
A dos folidotos (Pholidota) é unha orde de mamíferos euterios que comprende unha soa familia, a dos mánidos (Manidae), cun só xénero, Manis, que na actualidade, reúne oito especies das zonas tropicais do Vello Mundo (África e Asia) coñecidas vulgarmente como pangolíns.
Trenggiling (juga disebut sebagai pemakan-semut bersisik) adalah mamalia dari ordo Pholidota. Satu keluarga yang masih ada, Manidae, memiliki tiga genera, Manis yang terdiri dari empat spesies yang hidup di Asia, Phataginus yang terdiri dari dua spesies hidup di Afrika, dan Smutsia yang terdiri dari dua spesies juga tinggal di Afrika.[1] Spesies ini berbagai ukuran dari 30 100 cm (12-39 in). Sejumlah spesies trenggiling punah juga diketahui. Nama pangolin berasal dari kata Melayu "pengguling". Trenggiling ditemukan secara alami di daerah tropis di seluruh Afrika dan Asia.
Oldfield Thomas; Richard Lydekker (1911). "Pangolin". Encyclopædia Britannica (edisi ke-11).
Trenggiling (juga disebut sebagai pemakan-semut bersisik) adalah mamalia dari ordo Pholidota. Satu keluarga yang masih ada, Manidae, memiliki tiga genera, Manis yang terdiri dari empat spesies yang hidup di Asia, Phataginus yang terdiri dari dua spesies hidup di Afrika, dan Smutsia yang terdiri dari dua spesies juga tinggal di Afrika. Spesies ini berbagai ukuran dari 30 100 cm (12-39 in). Sejumlah spesies trenggiling punah juga diketahui. Nama pangolin berasal dari kata Melayu "pengguling". Trenggiling ditemukan secara alami di daerah tropis di seluruh Afrika dan Asia.
I folidoti (Pholidota Weber, 1904) sono un ordine di mammiferi, i cui unici rappresentanti viventi sono i pangolini (genere Manis).
Precedentemente associati al superordine Xenarthra (che comprende armadilli e formichieri), vengono oggi considerati affini all'ordine Carnivora, con cui formano il clade Ferae.[1][2]
Le prime forme note di pangolini risalgono all'Eocene medio (circa 49 milioni di anni fa) e mostrano già spiccati adattamenti a una dieta a base di insetti, nonché la tipica corazza costituita da scaglie cheratinose (ad es. Eomanis). Contemporaneo a queste forme arcaiche è Eurotamandua, considerato attualmente un pangolino privo di squame. Un altro pangolino basale, probabilmente privo di squame, è Euromanis. Nel corso dell'Eocene e dell'Oligocene si svilupparono varie forme (Patriomanis, Cryptomanis, Necromanis) che mostrano via via maggiori adattamenti e specializzazioni, sempre più simili alle forme odierne.
Di seguito è riportata la sistematica interna dei folidoti, tratta dai lavori di Gaudin et al. 2009 e Gaudin 2010:
Pholidotamorpha Pholidota Eomanidae Manoidea Patriomanidae ManidaeI folidoti (Pholidota Weber, 1904) sono un ordine di mammiferi, i cui unici rappresentanti viventi sono i pangolini (genere Manis).
Precedentemente associati al superordine Xenarthra (che comprende armadilli e formichieri), vengono oggi considerati affini all'ordine Carnivora, con cui formano il clade Ferae.
Schubdierachtigen (Pholidota) zijn een orde van zoogdieren. Deze orde omvat slechts één familie met hedendaagse soorten, de schubdieren, die in Azië en Afrika voorkomen. Er zijn verder enkele uitgestorven schubdierachtigen bekend. De schubdierachtigen zijn volgens de huidige inzichten verwant aan de Carnivora en vormen samen de zoogdiergroep Ferae.
De schubdieren zijn aan de bovenzijde bedekt met hoornachtige schubben die dakpansgewijs geschikt zijn. Net als egels rollen ze zich op bij gevaar. Ze hebben geen oorschelpen of tanden. Ze hebben een spitse kop, een lange kleeftong waarmee ze insecten oplikken, en een grote graafklauw aan de middelste teen van de voorpoot.
De oudste schubdierachtigen behoren tot de Palaeanodonta, een groep waarvan de oudste fossielen in het Vroeg-Paleoceen van Noord-Amerika gevonden zijn. Het oudste schubdier was Eomanis uit de Eomanidae. Fossielen van Eomanis dateren uit het Midden-Eoceen van Duitsland. De geslachten Patriomanis (Laat-Eoceen, Noord-Amerika), Cryptomanis (Laat-Eoceen, Mongolië) en Necromanis (Oligoceen, Frankrijk) vormen de Patriomanidae. Mogelijk behoort ook Eurotamandua tot de schubdierachtigen.
Bronnen, noten en/of referentiesSchubdierachtigen (Pholidota) zijn een orde van zoogdieren. Deze orde omvat slechts één familie met hedendaagse soorten, de schubdieren, die in Azië en Afrika voorkomen. Er zijn verder enkele uitgestorven schubdierachtigen bekend. De schubdierachtigen zijn volgens de huidige inzichten verwant aan de Carnivora en vormen samen de zoogdiergroep Ferae.
Skjelldyr eller pangoliner er en egen liten orden med pattedyr i kladen ferae. Gruppen er søstergruppen til rovpattedyrene.[1]
Pangoliner, som er kritisk truet, er de dyrene i verden som man driver mest ulovlig jakt på.[2]
Skjelldyr er tannløse dyr som viser likhetstrekk med gomlere, noe som trolig skyldes konvergent evolusjon. Det er åtte arter i Afrika og Asia som alle regnes til slekten Manis.
Skjelldyrene blir ofte beskrevet som «vandrende kongler». Dette skyldes at kroppen er dekket med store skjell som fungerer som et panser for dyrene. Halen, som har god gripeevne, er lang og spiss og dekket med skjell. Skjelldyrene har dessuten kraftige lemmer og regnes som gode klatrere. Syn og hørsel regnes å være dårlig, men luktesansen er god.
Skjelldyr er utstyrt med en lang og klebrig tunge, som dyrene bruker til å få i seg maten med. De spiser insekter, spesielt termitter og maur.
Skjelldyr er hovedsakelig nattaktive og oppholder seg gjerne i ganger i bakken om dagen. Om natten kommer dyra ut for å lete etter mat. Mange av artene kan klatre i trær.
Skjelldyr
Et alternativt kladogram basert på studier av X. Zhou m. fl. (2011).[3]
Pholidota
.jpg){kind=small}
Denne zoologirelaterte artikkelen er foreløpig kort eller mangelfull, og du kan hjelpe Wikipedia ved å utvide den. Skjelldyr eller pangoliner er en egen liten orden med pattedyr i kladen ferae. Gruppen er søstergruppen til rovpattedyrene.
Pangoliner, som er kritisk truet, er de dyrene i verden som man driver mest ulovlig jakt på.
Skjelldyr er tannløse dyr som viser likhetstrekk med gomlere, noe som trolig skyldes konvergent evolusjon. Det er åtte arter i Afrika og Asia som alle regnes til slekten Manis.
Multimedia w Wikimedia Commons Łuskowce (Pholidota) – rząd afrykańskich i południowoazjatyckich ssaków łożyskowych wyróżniających się dachówkowato ułożonymi łuskami pokrywającymi ich ciało oraz bardzo długim językiem. Żywią się mrówkami i termitami, czym przypominają amerykańskie mrówkojady (Myrmecophagidae) i australijskie kolczatkowate (Tachyglossidae). Łuskowce są słabo zachowane w zapisie kopalnym. Za najwcześniejszego przedstawiciela tego rzędu uważa się †Eomanis ze środkowego eocenu Europy, jednak jego przynależność do łuskowców nie jest pewna.
Współcześnie żyjące łuskowce występują w Afryce subsaharyjskiej oraz w Azji Południowo-Wschodniej.
Zwierzęta te mają ciało pokryte wrośniętymi w skórę rogowymi łuskami, tworzącymi rodzaj pancerza. Ich liczba jest niezmienna przez całe życie. Skóra pomiędzy łuskami oraz części ciała bez łusek są porośnięte rzadką sierścią. Łuskowce mają wydłużoną czaszkę, długi, robakowaty język pokryty lepką śliną, umożliwiający penetrowania gniazd mrówek i termitów. Nie mają zębów. Odżywiają się owadami społecznymi.
Łuskowce są oligofagami – każdy gatunek odżywia się dwoma, trzema gatunkami mrówek lub termitów, które zbierane są za pomocą długiego języka, pokrytego lepką śliną. Łuskowce nie mają zębów, pokarm połykają w całości. Żołądek jest od wewnątrz pokryty zrogowaciałym nabłonkiem, rozcierającym pokarm. Ponadto łuskowce połykają co jakiś czas żwir, który również pełni funkcję rozcierania pożywienia.
Podobieństwo budowy i specjalizacja preferencji pokarmowych sugerują, że łuskowce są spokrewnione ze szczerbakami i wymarłymi paleanodontami (†Palaeanodonta), jednak dotychczasowe badania tego nie potwierdzają[1]. Nowsze dowody genetyczne wskazują natomiast, że ich najbliższymi żyjącymi krewniakami są drapieżne (Carnivora), z którymi tworzą klad Ferae[2][3].
Do łuskowców zaliczane są rodziny:
Wiele gatunków łuskowców jest zagrożonych, szczególnie w wyniku odławiania dziesiątek tysięcy osobników rocznie w celu zdobycia jadalnego mięsa oraz łusek, mających zastosowanie w medycynie ludowej. Łuskowce mają niewiele naturalnych wrogów: jedynie potężny drapieżnik, jak tygrys czy lampart może zabić zwierzę, kiedy to w obliczu zagrożenia zwinie się w kulę, chowając pod łuskami odsłonięte części ciała.
Łuskowce (Pholidota) – rząd afrykańskich i południowoazjatyckich ssaków łożyskowych wyróżniających się dachówkowato ułożonymi łuskami pokrywającymi ich ciało oraz bardzo długim językiem. Żywią się mrówkami i termitami, czym przypominają amerykańskie mrówkojady (Myrmecophagidae) i australijskie kolczatkowate (Tachyglossidae). Łuskowce są słabo zachowane w zapisie kopalnym. Za najwcześniejszego przedstawiciela tego rzędu uważa się †Eomanis ze środkowego eocenu Europy, jednak jego przynależność do łuskowców nie jest pewna.
Współcześnie żyjące łuskowce występują w Afryce subsaharyjskiej oraz w Azji Południowo-Wschodniej.
Pangolins (Manis spp.) são mamíferos da ordem Pholidota que vivem em zonas tropicais da Ásia e da África. Há oito espécies diferentes de pangolim: pangolim chinês, pangolim malaio, pangolim do cabo, pangolim filipino, pangolim-da-barriga-branca, pangolim indiano, pangolim-gigante-terrestre e o pangolim da barriga preta. São as únicas representantes da família Manidae e da ordem Pholidota. A ordem é muito antiga, com representantes fósseis datando do Eoceno na Europa (Eomanis, do Eoceno Médio alemão, em Messel), América do Norte (Patriomanis) e Ásia (Cryptomanis gobiensis, do Eoceno superior da Mongólia). A relação dos folídotos com outras ordens de mamíferos ainda é motivo de muitas controvérsias, mas estudos recentes incluíram-na num táxon chamado de Pegasoferae, junto com os carnívoros, os quirópteros e os perissodáctilos.
Pangolim origina-se do malaio pangulang, "animal que se enrola"[1]. Pholidota significa "coberto de escamas"[2].
Este animal tem o corpo coberto de escamas. Adota uma forma enrolada, parecido com uma bola, semelhante à do ouriço-cacheiro, quando ameaçado.
Não possui dentes e alimenta-se, sobretudo, de formigas, que captura dentro dos formigueiros com a sua longa língua viscosa. Apesar de sua semelhança comportamental e anatômica com os tamanduás sul-americanos, o pangolim está, filogeneticamente, mais próximo dos carnívoros. Trata-se de um caso de evolução convergente, ou seja, quando espécies de grupos distintos evoluem para morfologias semelhantes.
É caçado e utilizado como especialidade gastronômica pelas populações das zonas onde habita. As suas escamas são traficadas para serem utilizadas como afrodisíaco.
Recentemente, o pangolim tem sido personagem de várias atrações de TV, como a série Pokémon (através dos personagens Pokémon Sandslash e Sandshrew) e o comercial do canal Animal Planet, no bloco "Fato ou Ficção" do programa "Criaturas Esquisitas", no qual um pangolim aparece produzindo um filme ao lado da toupeira-nariz-de-estrela, além do anime "Killing Bites" onde o personagem Kido é mistura de humano e pangolim, e também há um herói do Jogo de computadores Dota 2 baseado no Pangolim, o Pangolier.
O pangolim é, até o momento, o principal suspeito, mas não o único, de ter sido o hospedeiro intermediário na transmissão do vírus SARS-CoV-2 para humanos na província de Wuhan, China originando a pandemia do COVID-19.[3] A hipótese inicial perdeu momentum com a constatação de que o sequenciamento genético do vírus presente nos pangolins demonstrou uma similaridade de apenas 90.3% do DNA em comparação ao vírus observado em humanos, sendo essa porcentagem insuficiente (um valor de 99.8% é necessário para estabelecer um vínculo definitivo entre as mutações).[3]
Pangolins (Manis spp.) são mamíferos da ordem Pholidota que vivem em zonas tropicais da Ásia e da África. Há oito espécies diferentes de pangolim: pangolim chinês, pangolim malaio, pangolim do cabo, pangolim filipino, pangolim-da-barriga-branca, pangolim indiano, pangolim-gigante-terrestre e o pangolim da barriga preta. São as únicas representantes da família Manidae e da ordem Pholidota. A ordem é muito antiga, com representantes fósseis datando do Eoceno na Europa (Eomanis, do Eoceno Médio alemão, em Messel), América do Norte (Patriomanis) e Ásia (Cryptomanis gobiensis, do Eoceno superior da Mongólia). A relação dos folídotos com outras ordens de mamíferos ainda é motivo de muitas controvérsias, mas estudos recentes incluíram-na num táxon chamado de Pegasoferae, junto com os carnívoros, os quirópteros e os perissodáctilos.
Pangolinii (numiți și furnicari solzoși) sau folidotele (Pholidota) este un ordin de mamifere placentare nocturne lipsite de dinți, cu corpul lung, acoperit cu solzi cornoși care se îmbină întocmai ca țiglele de pe acoperiș, botul alungit, coadă foarte lungă, limba lungă protractilă și foarte lipicioasă, cu ajutorul căreia adună furnicile și termitele. Picioarele pangolinilor sunt înarmate cu gheare puternice și încovoiate ca niște căngi, cu care pot săpa mușuroaiele furnicilor și termitelor cu care se hrănesc. Membrele anterioare sunt slabe,dezvoltate față de cele posterioare și, de multe ori, pangolinii se deplasează numai pe membrele posterioare. Stomacul este format dintr-un singur compartiment; epiteliul ce-l căptușește este cornificat, iar pereții săi în regiunea pilorică cuprind o musculatură puternică, care împreună cu epiteliul cornificat constituie un aparat triturator, unde corpul chitinos al insectelor este sfărâmat și apoi este amestecat cu sucurile digestive, înlocuind astfel dinții care lipsesc. Sunt cunoscute 8 specii actuale grupate în 3-4 genuri (sau subgenuri) răspândite în sud-estul Asiei și în Africa tropicală și mai multe specii fosile, incluse în familia manide (Manidae), ordinul folidote (Pholidota). Unele specii sunt arboricole, altele terestre. Reproducerea are loc o singură dată pe an, femelele nasc câte un singur pui (rareori doi), pe care mama îl poartă cățărat pe spate sau agățat pe pântece sau la baza cozii. Denumirea de pangolin provine din cuvântul malaiezian panggoling care înseamnă încolăcire, deoarece pangolinii când se simt amenințați, se încolăcesc ca o minge sau emit o secreție odorantă. Pangolinii au devenit rari deoarece localnicii îi vânează pentru carne, iar solzii lor sunt utilizați la ornarea obiectelor de artizanat și prepararea unor medicamente tradiționale cu rol stimulator.[1][2][3][4][5]
În prezent trăiec 8 specii, 4 în Africa și 4 în Asia:[1][6][7]
Pangolinii (numiți și furnicari solzoși) sau folidotele (Pholidota) este un ordin de mamifere placentare nocturne lipsite de dinți, cu corpul lung, acoperit cu solzi cornoși care se îmbină întocmai ca țiglele de pe acoperiș, botul alungit, coadă foarte lungă, limba lungă protractilă și foarte lipicioasă, cu ajutorul căreia adună furnicile și termitele. Picioarele pangolinilor sunt înarmate cu gheare puternice și încovoiate ca niște căngi, cu care pot săpa mușuroaiele furnicilor și termitelor cu care se hrănesc. Membrele anterioare sunt slabe,dezvoltate față de cele posterioare și, de multe ori, pangolinii se deplasează numai pe membrele posterioare. Stomacul este format dintr-un singur compartiment; epiteliul ce-l căptușește este cornificat, iar pereții săi în regiunea pilorică cuprind o musculatură puternică, care împreună cu epiteliul cornificat constituie un aparat triturator, unde corpul chitinos al insectelor este sfărâmat și apoi este amestecat cu sucurile digestive, înlocuind astfel dinții care lipsesc. Sunt cunoscute 8 specii actuale grupate în 3-4 genuri (sau subgenuri) răspândite în sud-estul Asiei și în Africa tropicală și mai multe specii fosile, incluse în familia manide (Manidae), ordinul folidote (Pholidota). Unele specii sunt arboricole, altele terestre. Reproducerea are loc o singură dată pe an, femelele nasc câte un singur pui (rareori doi), pe care mama îl poartă cățărat pe spate sau agățat pe pântece sau la baza cozii. Denumirea de pangolin provine din cuvântul malaiezian panggoling care înseamnă încolăcire, deoarece pangolinii când se simt amenințați, se încolăcesc ca o minge sau emit o secreție odorantă. Pangolinii au devenit rari deoarece localnicii îi vânează pentru carne, iar solzii lor sunt utilizați la ornarea obiectelor de artizanat și prepararea unor medicamente tradiționale cu rol stimulator.
Šupinavce alebo šupinovce alebo šupinotvaré (lat. Pholidota) sú podrad či rad cicavcov.
Tvarom tela podobajú na pásavce a mravčiare, telo majú pokryté prekrývajúcimi sa šupinami, ktoré slúžia ako pancier a zároveň ako maskovanie. Nemajú zuby, korisť (mravce a termity) zbierajú jazykom (vyplaziteľný až na 25 cm) a potravu „prežúvajú“ silnou svalovinou žalúdka. Šupinavce sa vyskytujú v južnej Ázii a v Afrike, v habitatoch siahajúcich od saván po lesy. Existuje 8 druhov šupinavcov.
Šupinavce alebo šupinovce alebo šupinotvaré (lat. Pholidota) sú podrad či rad cicavcov.
Tvarom tela podobajú na pásavce a mravčiare, telo majú pokryté prekrývajúcimi sa šupinami, ktoré slúžia ako pancier a zároveň ako maskovanie. Nemajú zuby, korisť (mravce a termity) zbierajú jazykom (vyplaziteľný až na 25 cm) a potravu „prežúvajú“ silnou svalovinou žalúdka. Šupinavce sa vyskytujú v južnej Ázii a v Afrike, v habitatoch siahajúcich od saván po lesy. Existuje 8 druhov šupinavcov.
Luskavci (znanstveno ime Pholidota) so red sesalcev. Edina neizumrla družina, Manidae, ima tri rodove - Manis, ki vsebuje štiri vrste živeče v Aziji, Phataginus, ki vsebuje dve vrsti živeči v Afriki; in Smutsia, ki vsebuje dve vrsti živeči v Afriki. Naštete vrste luskavcev merijo od 30 do 100 cm.
Koža luskavcev je pokrita z velikimi zaščitnimi luskami iz keratina. So edini sesalci s to lastnostjo. Živijo v votlih deblih ali podzemnih tunelih in so nočne živali. Večinoma so samotarski in se družijo le med parjenjem. Skotijo enega do tri mladiče, za katere skrbijo okoli dve leti. Prehranjujejo se v glavnem z mravljami in termiti, ki jih lovijo z dolgim in tankim jezikom. Koren jezika ni pritrjen na hioídno kost, temveč seže v oprsje med prsnico in sapnikom. Večje živali lahko iztegnejo jezik do 40 cm iz ust, pri čemer je premer jezika le 0,5 cm. Luskavci lahko izločajo smrdečo snov iz žlez blizu zadnjične odprtine, podobno izločkom dihurja. Imajo kratke noge z ostrimi kremplji, ki jih uporabljajo za razkopavanje mravljišč in termitnjakov ter za plezanje po drevju.
Kadar so ogroženi, se luskavci zvijejo v kroglo, tako da so navzven izpostavljene le njihove ostre prekrivajoče se luske, ki delujejo kot oklep in jih varujejo pred plenilci. Obraz pri tem spodvijejo pod luskast rep.
Luskavce ogrožata lov zaradi njihovega mesa in lusk (so najbolj množično tihotapljeni sesalci) ter uničevanje njihovega naravnega habitatata zaradi krčenja gozdov. Od osmih vrst so štiri na seznamu ranljivih vrst, dve na seznamu ogroženih in dve na seznamu kritično ogroženih vrst.
Edina družina še živečih luskavcev, Manidae, obsega tri rodoveː Manis, ki vsebuje štiri vrste živeče v Aziji (Manis crassicaudata oz. indijski luskavec, Manis pentadactyla oz. kitajski luskavec, Manis javanica oz. javanski luskavec in Manis culionensis oz. filipinski luskavec); Phataginus, ki vsebuje dve vrsti živeči v Afriki (Phataginus tricuspis oz. drevesni luskavec in Phataginus tetradactyla oz. dolgorepi luskavec); in Smutsia, ki vsebuje dve vrsti živeči v Afriki (Smutsia gigantea oz. veliki luskavec in Smutsia temminckii).
Veliki luskavec (Manis gigantea)
Manis temminckii
Drevesni luskavec (Phataginus tricuspis)
Dolgorepi luskavec (Manis tetradactyla)
Manis javanica
Kitajski luskavec (Manis pentadactyla) z oprijemalnim repom
Indijski luskavec pri hoji
Luskavci (znanstveno ime Pholidota) so red sesalcev. Edina neizumrla družina, Manidae, ima tri rodove - Manis, ki vsebuje štiri vrste živeče v Aziji, Phataginus, ki vsebuje dve vrsti živeči v Afriki; in Smutsia, ki vsebuje dve vrsti živeči v Afriki. Naštete vrste luskavcev merijo od 30 do 100 cm.
Koža luskavcev je pokrita z velikimi zaščitnimi luskami iz keratina. So edini sesalci s to lastnostjo. Živijo v votlih deblih ali podzemnih tunelih in so nočne živali. Večinoma so samotarski in se družijo le med parjenjem. Skotijo enega do tri mladiče, za katere skrbijo okoli dve leti. Prehranjujejo se v glavnem z mravljami in termiti, ki jih lovijo z dolgim in tankim jezikom. Koren jezika ni pritrjen na hioídno kost, temveč seže v oprsje med prsnico in sapnikom. Večje živali lahko iztegnejo jezik do 40 cm iz ust, pri čemer je premer jezika le 0,5 cm. Luskavci lahko izločajo smrdečo snov iz žlez blizu zadnjične odprtine, podobno izločkom dihurja. Imajo kratke noge z ostrimi kremplji, ki jih uporabljajo za razkopavanje mravljišč in termitnjakov ter za plezanje po drevju.
Kadar so ogroženi, se luskavci zvijejo v kroglo, tako da so navzven izpostavljene le njihove ostre prekrivajoče se luske, ki delujejo kot oklep in jih varujejo pred plenilci. Obraz pri tem spodvijejo pod luskast rep.
Luskavce ogrožata lov zaradi njihovega mesa in lusk (so najbolj množično tihotapljeni sesalci) ter uničevanje njihovega naravnega habitatata zaradi krčenja gozdov. Od osmih vrst so štiri na seznamu ranljivih vrst, dve na seznamu ogroženih in dve na seznamu kritično ogroženih vrst.
Edina družina še živečih luskavcev, Manidae, obsega tri rodoveː Manis, ki vsebuje štiri vrste živeče v Aziji (Manis crassicaudata oz. indijski luskavec, Manis pentadactyla oz. kitajski luskavec, Manis javanica oz. javanski luskavec in Manis culionensis oz. filipinski luskavec); Phataginus, ki vsebuje dve vrsti živeči v Afriki (Phataginus tricuspis oz. drevesni luskavec in Phataginus tetradactyla oz. dolgorepi luskavec); in Smutsia, ki vsebuje dve vrsti živeči v Afriki (Smutsia gigantea oz. veliki luskavec in Smutsia temminckii).
Myrkottar (Pholidota) är en ordning i djurklassen däggdjur. Ordningen utgörs av en enda familj Manidae som består av det enda släktet Manis med åtta arter. De lever i skogar och på stäpper i Afrika och Asien. Myrkottar kännetecknas av att stora delar av kroppen täcks av fjäll. Det svenska namnet syftar på likheten med gran- och tallkottar.[1] Myrkottar äter främst myror och termiter som de fångar med den klibbiga tungan. De är främst nattaktiva och beroende på art vistas de i träd eller på marken.
Myrkottar har en långsträckt kropp med korta extremiteter. Frambenen är delvis tillbakabildade och används främst till att riva bort träflisor med, för att komma åt föda. Detta gör att myrkotten går på bakbenen samtidigt som den balanserar kroppen med svansen. Svansen är kraftig och kan hos vissa arter bli lika lång som resten av kroppen. Huvudet är jämförelsevis litet och spetsigt. Kroppslängden varierar, beroende på art, mellan 30–88 centimeter och därtill kommer svansen som mäter 28–88 centimeter. Vikten ligger mellan 2,5–33 kilogram. Hannar är oftast större än honor.[2]
Kroppen, med undantag av nosen, buken och benens inre sida, är täckt av stora, platta, rombiska eller trekantiga fjäll som har vassa kanter och som sitter fast på kroppen likt rader av taktegel. Fjällen är förtjockningar av överhuden som är täckt av ytterligare ett hudlager, och sitter fast på utbuktningar av läderhuden. De är alltså inte sammanklistrade hår som det antogs tidigare. De icke-fjällbeklädda delarna av kroppen är håriga och hos asiatiska arter uppträder även 1-4 borstlika hår mellan fjällen.[1] Vissa arter saknar fjäll på frambenens utsida. Fjällen har en färg som varierar från mörkbrun över olivgrön till gulaktig.
De korta och kraftiga extremiteterna har fem tår och de främre är konstruerade som grävverktyg. Framfotens mellersta tre tår är utrustade med långa klor varav den mellersta är längst. Även den första och femte tån har klor men de är små och används inte när djuret gräver. De bakre extremiteternas klor är alla små.
Ryggraden består, beroende på art, av 7 halskotor, 11-17 bröstkotor, 5-6 ländkotor, 2-5 korsbenskotor och 21-49 svanskotor. Myrkottarna kan rulla ihop sig då deras bäcken är kort och tarmbenen är böjda utåt, och dessutom är ländkotorna förlängda. Vid svanskotorna finns ytterligare små ben där de kraftiga svansmusklerna är fästa. På så sätt kan myrkottar vrida svansen som en sköld kring kroppen när de är hoprullade.
Huvudet är litet, har formen av en kon och dess uppbyggnad är en av de enklaste hos däggdjur.[3] Ögonen är små med tjocka ögonlock som saknar körtlar. Ytteröron saknas hos de afrikanska arterna medan de asiatiska arterna har kamliknande tjocka hudveck.[1] Öronöppningar och näsborrar kan slutas, vilket är fördelaktigt när djuren letar med huvudet i insektsbon. Myrkottar saknar helt tänder och underkäken saknar den vinkel som annars är vanlig hos däggdjur. Käkmusklerna som används för att tugga är bara rudimentära, vilket gör huvudet lätt.
Myrkottarnas hjärna är liten och enkelt uppbyggd, hos exempelvis malajisk myrkott utgör den bara 0,3 procent av hela kroppsvikten. Inte heller dess sinnen som syn och hörsel är väl utvecklade förutom luktknölen (Bulbus olfactorius), varför luktsinnet spelar en viktig roll vid såväl jakt på föda som vid kommunikation med artfränder.
Födan upptas med den maskformade och klibbiga tungan som har en lång räckvidd. Hos jättemyrkott är tungan upp till 70 centimeter lång, varav 25 centimeter kan sträckas ut utanför munnen,[2] men vanligen befinner sig tungan hoprullad i munhålan. Bröstbenets svärdutskott (Processus xiphoideus) sträcker sig fram till bäckenet och ger fäste åt de komplexa tungmusklerna. Spottkörtlarna som producerar tungans klibbiga ämne är förstorade och sträcker sig fram till brösten och armhålan. Med hjälp av tungbenet skrapas insekterna från tungan så att de hamnar i matstrupen.
I myrkottarnas muskulösa magsäck sker sönderdelningen av insekterna. Körtlarna är begränsade till ett mindre område och resten av magens inre sida är täckt med förhornat epitel. Dessa skyddar magsäcken mot bett från myror, termiter och andra insekter. Födans sönderbrytning sker i magsäckens nedersta del (pylorus) som har starka muskler. Asiatiska arter har vid pylorus taggar som gör sönderdelningen lättare medan afrikanska arter antas svälja små stenar i samma syfte.[1] Körtlarna vid pylorus är långa och slangformade och närmast pylorus sammanlänkade till ett enda rör.
Tarmen är ett enkelt rör och blindtarm saknas. Myrkottar har doftkörtlar vid anus och vätskan används för kommunikationen och möjligen som försvarsmedel. Honornas livmoder är delad i två segment (Uterus bicornis). Hannarna har en liten penis och saknar scrotum; testiklarna ligger istället under huden.
Myrkottar förekommer i Afrika söder om Sahara samt i Sydasien och Sydostasien. I Afrika sträcker sig utbredningsområdet från Senegal och Sudan söderut till Sydafrika. I Asien förekommer de från Pakistan och Nepal över Indien och Malackahalvön till Borneo och Filippinerna. Habitatet utgörs främst av skogar och buskmarker, men de finns även på savanner.
Dessa däggdjur är vanligen aktiva mellan skymningen och gryningen men kan även vara aktiva på dagen. Arter som lever på marken vilar i underjordiska bon som de antingen gräver själva eller övertar från andra djur. Boet kan ligga flera meter ner i jorden, som hos jättemyrkott där tunnelsystemet ibland är 40 meter långt och 5 meter djupt. Gångarnas diameter är omkring 20 centimeter.[1] Vid slutet finns ett klotformigt rum som har en diameter på upp till två meter. Ingången stängs med jord när individen är i boet. Kortsvansade myrkottar lever bara några få dagar i samma bo; när tillgången till födan minskar lämnar individen platsen och skapar ett nytt bo. Arter som vistas i träd vilar i trädens håligheter. Nästan alla arter är mycket skickliga klättrare; de förankrar sina fjäll i trädens bark för bättre framkomlighet. Svansen kan bära hela kroppens vikt när den används som gripverktyg.
Myrkottars rörelser är inte så långsamma och tröga som tidigare antagits. En afrikansk art förmår enligt gjorda iakttagelser springa lika snabbt som en människa.[4] Myrkottar kan inte enkom förflytta sig på marken, de kan också simma.[1] På marken går de antingen på handens ytterkant eller på fingerknogarna. Stäppmyrkott och kanske även andra arter går ofta enbart på de bakre extremiteterna och använder svansen för att hålla balansen.[2]
Myrkottarna uppvisar inget utpräglat socialt beteende och individerna lever vanligen ensamma; bara under parningstiden lever hannar och honor under några dagar i par. För att kommunicera och för att markera sitt revir använder myrkottar vätskan från analkörtlarna.[1] Reviret hos vitbukig myrkott uppgår exempelvis till mellan 20 och 30 hektar.[2]
Myrkottar är allmänt försiktiga och skygga djur. Blir de hotade försöker de först nå sitt skyddande bo. Om avståndet är för långt rullar de ihop sig till ett klot och lägger svansen som skydd kring buken som saknar fjäll. När individen är hoprullad riktar den ibland upp fjällen som med sina skarpa kanter ger ytterligare skydd. De kan också slå med svansen mot angriparen som såras av svansens vassa fjällkanter. I Indonesien har en individ iakttagits som hoprullad tumlade nerför en slänt och på så sätt tillryggalade 30 meter på 10 sekunder.[3] Liksom skunkar kan myrkottar spruta en illaluktande vätska från sina analkörtlar mot fienden. De långa klorna används vanligen inte i försvarssyfte. Enbart stora kattdjur kan i undantagsfall bryta upp en hoprullad myrkott.[1]
Födan utgörs huvudsakligen av myror och termiter; myrkottar äter sällan andra insekter eller deras larver.[5] Myrkottar använder sina grävklor för att bryta upp myr- och termitstackar eller trädens bark. Sedan fångar de insekterna med den klibbiga tungan. Ögonen, öronöppningarna och näsborrarna sluts så att inga insekter kommer in. Insekter som hamnar på andra ställen av kroppen skakas av eller bryts mellan fjällen.
Myrkottar uppvisar ett visst beteende som tidigare antagits hänga samman med födointaget – de ”badar” ibland i myror. Det innebär att de rullar med hela kroppen i myrstackar och lyfter sina fjäll. Sedan pressar de fjällen mot kroppen och krossar myrorna. Efteråt uppsöker de en vattenansamling och lyfter fjällen på nytt så att myrorna spolas bort. Syftet med detta beteende är inte helt klarlagt men det antas att myrkottarna med hjälp av myrsyran skyddar sin hud mot bakterier och svampar. Ett liknande uppträdande finns hos en del fåglar. Myrsyran kan även avhjälpa angrepp av parasiter.
Om arternas fortplantningssätt är inte mycket känt. Hos kortsvansad myrkott strider flera hannar under sensommaren och hösten om rätten att para sig. Den mera framgångsrika hannen stannar sedan tre till fem dagar hos honan och parar sig med henne. För andra arter är inga särskilda parningstider kända.
Dräktigheten varar i 65 (indisk myrkott) till 150 dagar (afrikanska arter) och sedan föds vanligen ett enda ungdjur, sällan två.[2] Ungdjuret är vid födseln vanligen väl utvecklat; det väger beroende på art 90 till 500 gram och har en längd på 15 till 45 centimeter. De största värdena gäller jättemyrkott. Hos nyfödda ungar finns inga överlappande fjäll och fjällen är mjuka. Fjällen stelnar under livets första dagar. Ungen dias med ett par spenar som ligger vid honans armhåla. Hos trädlevande arter bärs ungen efter födseln runt på moderns svans. Hos marklevande arter föds ungen i den underjordiska boet där den stannar två till fyra veckor, men därefter sitter den på även hos dessa arter på moderns svans vid utflykter.[2] Efter en till tre månader börjar ungdjuret att äta fast föda. Vid fara rullar sig honan kring ungdjuret för att skydda det mot fiender. Ungefär fem månader efter födseln lämnar ungen sin mor och efter ett till två år blir den könsmogen.
Den äldsta kända individen i fångenskap blev 20 år gammal.
Alla populationer av myrkottar minskar vilket främst beror på jakt. Kött från myrkottar betraktas i olika regioner som en delikatess och fjällen används i den traditionella kinesiska medicinen. Fjällen anses vara ett antiseptikum som används mot hudsjukdomar och feber. Antingen skrapas patientens hud med myrkottens fjäll eller också söndersmulas fjällen till pulver som intas oralt. Kroppsdelar av asiatiska myrkottearter importerades därför tidigare i större utsträckning av Singapore, Kina och Sydkorea. Idag listas alla arter i appendix II av CITES.[6] Sedan 2000 gäller en "zero-quota" enligt CITES regler, vilket betyder att all handel av myrkottar och deras kroppsdelar är strikt förbjuden. Trots det finns en utbredd svart marknad och ofta hittas större mängder smuggelvaror,[7] till exempel 23 ton i februari och mars 2008 i Vietnam[8] eller 3,1 ton i december 2016 i Kina[9].
Ett annat hot är habitatförstöring. IUCN listar två arter som akut hotade (CR), två arter som starkt hotade (EN) och de andra arterna som sårbara (VU).[10]
Myrkottarnas taxonomiska position var länge omstridd. På grund av yttre likheter antogs tidigare en nära släktskap med trögdjur. Till exempel har myrslokar en liknande långdragen nos med lång tunga samt grävklor vid fötterna. Bältdjur har en liknande kroppsbeklädnad. Fram till 1980-talet sammanfattades trögdjur och myrkottar i ett gemensamt taxon, Edentata (tandlösa däggdjur). Edentata skulle vara systertaxon till alla övriga högre däggdjur som sammanfattades under namnet Epitheria.[11]
Idag har de flesta zoologer uppfattningen att likheterna beror på konvergent evolution.[1][12] Enligt nyare molekylärbiologiska undersökningar utgörs myrkottarnas närmaste släktingar av rovdjuren (Carnivora).[13] Tillsammans bildar de den systematiska gruppen Ferae. Myrkottar tillhör på så sätt överordningen Laurasiatheria och är inte närmare släkt med trögdjur.[14]
Det skiljs mellan åtta arter[15]:
Manis culionensis klassificerades först 2005 som självständig art och en del auktoriteter behandlar den fortfarande som underart till malajisk myrkott. Hur arterna inom familjen är besläktade är omstridd. Listan som visas ovan med ett släkte och fem undersläkten är uppförd enligt Duane Schlitter.[15] Andra auktoriteter behandlar istället undersläktena som släkten. G. B. Corbet och J. E. Hill skiljer mellan två släkten, det asiatiska Manis och det afrikanska Phataginus, på grund av morfologiska skillnader.[16] G. Storch (2003) delar det afrikanska släktet i ytterligare två släkten, Smutsia och Phataginus (med Uromanis).[17]
Enligt en kladistisk undersökning av arternas skalle utgör de asiatiska arterna en monofyletisk grupp, men inte de afrikanska. De senare uppkom alltså inte från samma anfader. Studien visade att undersläktet Smutsia utgör systergrupp till alla övriga myrkottar; långsvansad myrkott och vitbukig myrkott bildar en gemensam klad som är systergrupp till de asiatiska arterna (se kladogram).[18]
Myrkottar (Manidae) |--Smutsia (jättemyrkott och stäppmyrkott) |--N.N. |--långsvansad myrkott och vitbukig myrkott |--N.N. |--Manis (indisk myrkott och kortsvansade myrkott) |--Paramanis (Malajisk myrkott och Manis culionensis)
Möjligen är myrkottar släkt med den utdöda underordningen Palaeanodonta. Dessa djur levde under paleocen och eocen i Nordamerika och delas vanligen upp i de två familjerna Epoicotheriidae och Metacheiromyidae. Palaeanodonta hade kraftiga extremiteter med stora klor samt små tänder med rudimentär tandemalj. Det antas bero på att de grävde i marken efter insekter. För närvarande är det inte känt om likheterna beror på släktskap eller konvergent evolution.
Det äldsta fossilet som med säkerhet tillhör myrkottarna är Eomanis som levde under eocen och som återfanns i Messels gruva.[17] Eomanis var cirka 50 centimeter lång och hade fjäll och grävklor men inga tänder, precis som dagens arter. Undersökningar av fossilets maginnehåll visade att det åt mer växter än nu levande myrkottar. Andra medlemmar från eocen är Patriomanis som återfunnits i Nordamerika och Cryptomanis från östra Asien. Släktet Necromanis levde fram till miocen i Europa. De äldsta afrikanska fossilen är från oligocen. Ofta är det svårt att datera upphittade fossil på grund av avsaknaden av tänder.
Den här artikeln är helt eller delvis baserad på material från Nordisk familjebok, Myrkottsläktet, 1904–1926.
Wikimedia Commons har media som rör Myrkottar.
Myrkottar (Pholidota) är en ordning i djurklassen däggdjur. Ordningen utgörs av en enda familj Manidae som består av det enda släktet Manis med åtta arter. De lever i skogar och på stäpper i Afrika och Asien. Myrkottar kännetecknas av att stora delar av kroppen täcks av fjäll. Det svenska namnet syftar på likheten med gran- och tallkottar. Myrkottar äter främst myror och termiter som de fångar med den klibbiga tungan. De är främst nattaktiva och beroende på art vistas de i träd eller på marken.
Пангаліноподібні (Maniiformes), або панголіни, або ящери (лат. Pholidota) — ряд плацентарних ссавців. Етимологія: грец. φολίδα — «луски».
Панголіни — вимираюча реліктова група ссавців, яка характеризується заміщенням волосяного покриву тіла кератиновими лусками. Слово «Pholidota» означає «лускаті тварини».
Ряд Панголіноподібні (Maniiformes, seu Pholidota)
Підряд Eupholidota
Пангаліноподібні (Maniiformes), або панголіни, або ящери (лат. Pholidota) — ряд плацентарних ссавців. Етимологія: грец. φολίδα — «луски».
Панголіни — вимираюча реліктова група ссавців, яка характеризується заміщенням волосяного покриву тіла кератиновими лусками. Слово «Pholidota» означає «лускаті тварини».
Tê tê hay còn gọi là trút, xuyên sơn, là các loài động vật có vú thuộc Bộ Tê tê (Pholidota). Bộ Tê tê hiện nay chỉ còn một họ Manidae, có bachi Manis, Phataginus và Smutsia. Thân tê tê có vảy lớn và cứng. Chúng là loài thú ăn kiến sinh sống ở miền nhiệt đới châu Á và châu Phi. Phần lớn các loại tê tê sinh hoạt vào ban đêm, dùng khứu giác rất thính để tìm côn trùng. Ban ngày thì cuộn tròn như quả bóng để ngủ.
Toàn thân tê tê có lớp vảy cứng bao bọc, chỉ chừa phần phía bụng. Mép vảy sắc và nhọn để giúp việc phòng thủ. Vảy cấu tạo bằng chất keratin giống như móng vuốt, sừng, và lông các động vật có vú khác. Khi mới sinh ra, vảy tê tê mềm nhưng rồi cứng dần với thời gian. Chúng còn tự vệ bằng cách xịt dung dịch axit hôi từ tuyến gần hậu môn.
Tê tê có móng dài và cứng; móng hai chân trước được dùng để phá tổ côn trùng tìm thức ăn. Vì móng dài nên chúng không đi bằng cách đạp chân xuống đất mà ngược lại, tê tê di chuyển bằng cách co hai chân trước lại và giẫm lên mu bàn chân. Miệng chúng không có răng; thức ăn chủ yếu là kiến và mối. Chúng dùng lưỡi dài (đến 40 cm) với nước dãi rất dính để bắt mồi. Cuống lưỡi nằm sâu trong lồng bụng.
Phần đuôi tê tê có khả năng cầm nắm, để giúp vin vào cành cây khi leo trèo.
Các loài tê tê đo được từ 30 đến 100 cm. Con cái thường nhỏ hơn con đực. Chúng làm ổ trong những hốc cây rỗng hay đào hang sâu dưới đất.
Tê tê mang thai khoảng 120-150 ngày, đẻ lứa từ một (tê tê châu Phi) đến ba con (tê tê châu Á). Thường đẻ một con, ít khi hai. Tê tê con cân từ 80-450 g. Chúng bám vào đuôi mẹ, khi gặp nguy hiểm mẹ dấu con dưới bụng và cuộn tròn người lại, nhưng cũng có loài tê tê ẩn trong hang đến 2-4 tuần thì mới ra ngoài. Chúng thôi sữa ở khoảng ba tháng và đến hai tuổi thì trưởng thành, có thể sinh sản được.[2]
Các loài tê tê ở cả châu Phi lẫn châu Á đều bị con người săn bắn lấy thịt. Tại Trung Quốc thịt tê tê được coi là cao lương bổ ích trong Đông y, giúp điều hòa lưu huyết và tăng lượng sữa cho sản phụ nên bán rất được giá. Chúng cũng được dùng như một chất khử trùng và có thể được sử dụng cho bệnh sốt và bệnh ngoài da, hoặc dùng bên ngoài chà lên da bị trầy xước của bệnh nhân, hoặc nghiền nát và tiêu hóa. Các phần của cơ thể chúng, đặc biệt là các loài Đông Nam Á bị nhập khẩu một mức độ lớn trong thị trường ngầm đến Singapore, Trung Quốc, Hàn Quốc và Việt Nam. Mối đe dọa này cùng với nạn phá rừng, phá hoại môi trường sống của chúng, đã làm giảm số tê tê, nhất là loài Manis gigantea. Hiện nay, tất cả các loài tê tê đều được liệt kê trong danh sách cấm theo Công ước CITES. Từ năm 2000 là "không hạn định số lượng" (cấm tuyệt đối), có nghĩa là cấm bất kỳ thương mại quốc tế về tê tê hoặc các bộ phận cơ thể của chúng.[3] Tháng 11 năm 2010, tê tê đã được thêm vào danh sách các động vật có vú khác biệt về mặt di truyền và có nguy cơ tuyệt chủng của Hiệp hội Động vật học London (Zoological Society of London's).[4] IUCN cũng đã liệt kê một số loài tê tê, như tê tê Java (Manis javanica), tê tê vàng (Manis pentadactyla) vào danh sách nguy cấp.[5]
Mặc dù tê tê được bảo vệ bởi một lệnh cấm quốc tế về thương mại (được quy định là động vật hoang dã quý hiếm, có nguy cơ tiệt chủng, bị hạn chế khai thác và sử dụng vì mục đích thương mại), số lượng tê tê đã bị buôn bán bất hợp pháp do niềm tin ở châu Á có quy mô phổ biến là thịt tê tê có thể kích thích tiết sữa hay chữa bệnh ung thư hoặc bệnh hen suyễn, chống dị ứng, thậm chí còn đuổi được cả tà ma.[6] Trong thập kỷ qua đã có nhiều vụ buôn bán bất hợp pháp tê tê, vảy và thịt tê tê ở châu Á.[7][8] Trong một sự cố như vậy vào năm 2013, 10.000 kg thịt tê tê đã bị bắt giữ từ một tàu Trung Quốc bị mắc cạn ở Philippines,[9][10] hay là cuối tháng 4 năm 2013, Hải quan Pháp đã chặn 50 kg vẩy tê tê đang trên đường chuyển về Việt Nam.[11] Một thị trường chợ đen vẫn tồn tại và liên tục buôn lậu với số lượng lớn được phát hiện,[12] như vụ phát hiện khoảng 23 tấn trong tháng Hai và tháng 3 năm 2008 tại Việt Nam.[13] Ngày 27-4-2018, gần 3,8 tấn vảy tê tê tới từ Congo được cất giấu tinh vi trong hai container gỗ cập cảng Cát Lái ở TP.HCM bị lực lượng chức năng phát hiện.[14]
Tê tê vàng (tê tê Trung Quốc).
Một con tê tê cuốn tròn.
Một con tê tê bị ngâm rượu ở Việt Nam
Áo giáp làm bằng vảy tê tê, mà vua George III của Anh được tặng năm 1820.
.jpg)
Commons ponúka multimediálne súbory na tému 
Wikidruhy ponúkajú informácie na tému .jpg)
.jpg)
|month= bị phản đối (trợ giúp); Kiểm tra giá trị ngày tháng trong: |date= (trợ giúp) |month= bị phản đối (trợ giúp); Kiểm tra giá trị ngày tháng trong: |date= (trợ giúp)
.png){kind=small}
Bài viết liên quan đến động vật có vú này vẫn còn sơ khai. Bạn có thể giúp Wikipedia bằng cách mở rộng nội dung để bài được hoàn chỉnh hơn. Tê tê hay còn gọi là trút, xuyên sơn, là các loài động vật có vú thuộc Bộ Tê tê (Pholidota). Bộ Tê tê hiện nay chỉ còn một họ Manidae, có bachi Manis, Phataginus và Smutsia. Thân tê tê có vảy lớn và cứng. Chúng là loài thú ăn kiến sinh sống ở miền nhiệt đới châu Á và châu Phi. Phần lớn các loại tê tê sinh hoạt vào ban đêm, dùng khứu giác rất thính để tìm côn trùng. Ban ngày thì cuộn tròn như quả bóng để ngủ.
Панголи́ны, или Я́щеры (лат. Pholidota), — отряд млекопитающих. Название происходит от малайского pengguling («сворачивающийся в шар»).
По ряду особенностей панголины близки к броненосцам и муравьедам. Длина тела 30–88 см, длина хвоста — примерно такая же; масса от 4,5 до 27 кг. Тело покрыто крупными роговыми ромбическими чешуями, налегающими черепицеобразно друг на друга; лишь морда, брюхо, низ тела и внутренняя поверхность ног покрыты короткой жёсткой шерстью. Чешуи подвижные, их задний край заострён. По мере стирания они заменяются новыми; их количество остаётся постоянным. Чешуи имеют защитное значение, возникли вторично и не имеют прямой связи с роговым покровом рептилий.
Окраска серо-бурая. Конечности пятипалые; пальцы с большими когтями, служащими для копания. Морда вытянутая, ротовое отверстие небольшое, зубы частично или полностью отсутствуют. Маленькие глаза прикрыты толстыми веками, защищающими их от укусов насекомых. Длинный (до 40 см) язык покрыт клейкой слюной. Мышцы, приводящие язык в движение, настолько велики, что, проходя через грудную полость, доходят до таза. Желудок выстлан ороговевшим эпителием, в его полость вдаётся складка, покрытая роговыми зубами. Подобно птицам, панголины заглатывают мелкие камешки и песок, которые способствуют измельчению пищи. Череп удлинённый, сглаженный, с упрощённым рельефом.
Одно семейство Manidae с 8 видами, четыре из которых распространены в Экваториальной и Южной Африке и четыре — в Юго-Восточной Азии.
Населяют открытые местности и тропические леса. Наземные и древесные животные. Ведут ночной образ жизни, днём прячутся в глубоких (до 7,5 м) норах или дуплах и кронах деревьев. Движения медленные; самый быстрый из панголинов (степной ящер) бегает со скоростью 3,5—5 км/ч. Могут, подобно кенгуру, подниматься на задних лапах с опорой на хвост. При опасности панголины сворачиваются в клубок. Развернуть его под силу только крупному хищнику — например, тигру или леопарду. Однако если зверь почувствует это, то он испускает из анальных желез жидкость с отвратительным запахом, отпугивающую врагов. У панголинов плохое зрение и слух, но прекрасное обоняние.
Питаются муравьями и термитами. Как показали исследования, слюна панголинов обладает привлекательным для насекомых медовым запахом; ватка, смоченная этой слюной, привлекает термитов и муравьёв. В желудках панголинов находили от 150 до 2000 г насекомых (преимущественно 2—3 видов). Другую пищу эти животные почти не употребляют, что затрудняет их содержание в неволе. Воду панголины пьют, смачивая в ней язык и быстро втягивая его обратно в рот.
Муравейники служат панголинам не только столовой, но и своеобразной «станцией очистки» от паразитов. При этом зверь садится возле скопления рассвирепевших муравьёв и растопыривает чешуйки. Насекомые забираются под них и начинают больно кусать панголина, орошая его кожу муравьиной кислотой, но он терпит это. Через некоторое время ящер быстро прижимает чешуи к телу и раздавливает муравьёв, на чём процедура очищения и заканчивается. Впрочем, панголины не пренебрегают и обычным для других животных купанием в водоёмах.
Живут поодиночке. Размножаются раз в год. Беременность длится 120–150 дней. Африканские виды приносят одного детёныша, азиатские — от одного до трех, длиной 17,5 см и массой 420 г. Новорождённые хорошо развиты, покрыты мягкими чешуйками, которые через несколько дней затвердевают. Через месяц молодые панголины уже начинают питаться насекомыми.
Ископаемые останки известны из раннего и среднего палеогена Северной Америки, среднего палеогена — раннего неогена Европы, с раннего палеогена панголины известны в Африке и Южной Азии[1][2]. Происхождение панголинов неясно. Их сходство с неполнозубыми (муравьедами и броненосцами) — внешнее, связанное с одинаковым способом питания.
В отряде панголинов (Pholidota) выделяют одно современное семейство ящеровых (Manidae) с тремя сохранившимися родами и 8 видами в них[3], а также несколько ископаемых семейств[1]:
Численность этих животных повсюду невысока.
На панголинов охотятся ради мяса и чешуи, которой приписывают лечебные свойства (хотя учёными уже доказана нелепость этого утверждения).
Военно-служилая знать средневековой Индии использовала чешуйчатые доспехи из шкуры панголина.
Так, их добывают с целью употребления в пищу во многих странах Африки, особой популярностью пользуется их мясо у бушменов. В некоторых странах Азии панголинов также едят; кроме того, народные знахари используют их чешую как лекарство. Все эти факторы (а также уничтожение лесов, где обитают панголины) привели к резкому падению численности популяций. В ноябре 2010 года Зоологическое общество Лондона внесло панголинов в список генетически исчезающих млекопитающих. Международный союз охраны природы (IUCN) считает два вида панголинов исчезающими животными.
Основной ущерб панголинам наносят — несмотря на международное эмбарго на торговлю ими — именно нелегальные торговцы частями их тел из Азии (особенно из Вьетнама). Знахари утверждают, будто чешуя панголинов стимулирует лактацию у женщин, лечит рак и астму (научные подтверждения этого отсутствуют). За последние десять лет было много конфискаций нелегально перевозимых панголинов или частей их тел;при одном из таких задержаний у владельца китайского корабля конфисковали 10 тонн мяса панголинов.
Панголины плохо переносят неволю, их содержание вызывает немало трудностей.
Операционная система Ubuntu 12.04 получила кодовое название «Аккуратный Панголин» (англ. Precise Pangolin)[4].
14 февраля 2017 года поисковик Google предоставил пользователям возможность сыграть в дудл-игру с панголином в главной роли. В ходе игры пользователю предстояло помочь панголину собраться на свидание в день святого Валентина
В серии компьютерных игр Borderlands один из производителей снаряжения называется Pangolin и их щиты обладают увеличенным объёмом.[5]
1 ноября 2017 года в популярной MOBA DOTA2 с выходом патча 7.07 появился новый герой — Pangolier, внешне напоминающий панголина.
Панголи́ны, или Я́щеры (лат. Pholidota), — отряд млекопитающих. Название происходит от малайского pengguling («сворачивающийся в шар»).
關於綽號穿山甲的江湖人物，請見詹龍欄。穿山甲是穿山甲科（学名：Manidae）动物的通稱，又名鯪鯉，属于脊索动物门哺乳纲，是鳞甲目（Pholidota）的唯一科。穿山甲是一类从头到尾披覆鳞片的食蚁动物，分佈在非洲和亚洲各地。亞洲地區分佈在印度、印尼、菲律賓、泰國、越南、寮國、柬埔寨、馬來西亞、湖南、江苏、浙江、安徽、江西、贵州、四川、云南、福建、广东、广西、海南，以及台灣中低海拔之山麓至海拔1,000公尺左右的山區。
最早在《楚辞·天问》中即有穿山甲的記載：“鯪鱼何所”王逸注：“一云鯪鱼，鯪鲤也，有四足，出南方。”北魏人高祐因認出穿山甲而聞名[1]。陶弘景《本草经集注》记载“能陆能水，日中出岸，张开鳞甲如死状，诱蚁入甲，即闭而入水，开甲蚁皆浮出，围接而食之。”李时珍認為穿山甲不是以鳞片诱蚁，而是“常吐舌诱蚁食之”[2]。
2014年7月，由倫敦動物學會主持的IUCN紅色名錄物種存續委員會穿山甲專門小組，發出警告指穿山甲是目前全世界最常被走私買賣的哺乳類動物。中華穿山甲及馬來穿山甲均在 IUCN 紅色名錄中的保護級別提升至「極危」，全部 8 個物種均面臨絕種威脅。非法走私的活動是前所未有的猖獗。隨著亞洲四種穿山甲物種數量暴跌，走私貿易商家已轉移目標至非洲，以滿足市場上的龐大需求[3][4][5]。
穿山甲為哺乳動物的一種，體長約30～100厘米（12～39英寸），雌的比雄的长得短些，头部细长，眼睛很小，无牙齿。除了腹部以外，穿山甲身上长了瓦状角质鳞片，嵌接成形 。受到驚嚇的时候，穿山甲会缩成一团，卷成球形。穿山甲四肢粗短，有强壮的爪子，便于挖洞。和大食蟻獸、花蜜长舌蝠一樣，它們的舌頭並不附著在舌骨上，其極長的舌頭可以一直穿過咽部通到胸腔中[6]。大型穿山甲的舌頭長度會超過40厘米（16英寸），但直徑僅有0.5厘米（0.20英寸）[7]。
穿山甲栖息在亚热带地区和热带地区的山区森林、灌丛等环境，昼伏夜出，白天睡覺時會抱成球狀。作為夜行動物，它們有良好的嗅覺以協助尋找昆蟲等食物。食物不能吃得太細緻，易有消化潰瘍出血症狀。
鳞甲目是胎盘动物，属于劳亚兽总目的一支。在现存物种之中，本目的旁系群是食肉目，两者一同被归类于猛兽类。
穿山甲科下现存共有3屬8种，都是濒危物种：
傳統中藥认为穿山甲的鱗片據稱有活血通經等的藥用之效，但藥效未得到证明，这與犀角一樣只屬於傳統迷信，其主要成份與人類指甲成份相近，同為角質[8]。而且在非法捕獵的過程中為方便運送等理由，會為穿山甲注射各類型的鎮定劑、興奮劑及重金屬等[9]，令進食人士的肝腎功能受損[10]。
穿山甲在非洲及亞洲均被廣泛獵殺，以作為食物及傳統藥物使用[11][12]。多個物種在其原生棲地均大幅減少，包括大穿山甲、中華穿山甲及馬來穿山甲等。所有穿山甲均被列入《瀕危野生動植物種國際貿易公約》附錄二中，表示任何從野外捕獵的商業用途均被禁止，當中為商業目的之貿易而自野外取得之印度穿山甲、菲律宾穿山甲、马来穿山甲及中華穿山甲之標本，其年輸出配額均為零。個別物種在多個不同國家及地區均禁止出口及貿易，包括孟加拉、中國、印度、老撾、緬甸、尼泊爾、台灣、泰國及越南等地都有保護穿山甲的法例。例如中華穿山甲在中國屬於國家二級保護動物，禁止捕殺和食用，非法捕殺、走私或販賣，可被判監5年以上有期徒刑，案情嚴重最高可判處無期徒刑[13]。其中一名偷運穿山甲的貨車司機被重判有期徒刑12年[14][15]。
關於綽號穿山甲的江湖人物，請見詹龍欄。 穿山甲是穿山甲科（学名：Manidae）动物的通稱，又名鯪鯉，属于脊索动物门哺乳纲，是鳞甲目（Pholidota）的唯一科。穿山甲是一类从头到尾披覆鳞片的食蚁动物，分佈在非洲和亚洲各地。亞洲地區分佈在印度、印尼、菲律賓、泰國、越南、寮國、柬埔寨、馬來西亞、湖南、江苏、浙江、安徽、江西、贵州、四川、云南、福建、广东、广西、海南，以及台灣中低海拔之山麓至海拔1,000公尺左右的山區。
最早在《楚辞·天问》中即有穿山甲的記載：“鯪鱼何所”王逸注：“一云鯪鱼，鯪鲤也，有四足，出南方。”北魏人高祐因認出穿山甲而聞名。陶弘景《本草经集注》记载“能陆能水，日中出岸，张开鳞甲如死状，诱蚁入甲，即闭而入水，开甲蚁皆浮出，围接而食之。”李时珍認為穿山甲不是以鳞片诱蚁，而是“常吐舌诱蚁食之”。
2014年7月，由倫敦動物學會主持的IUCN紅色名錄物種存續委員會穿山甲專門小組，發出警告指穿山甲是目前全世界最常被走私買賣的哺乳類動物。中華穿山甲及馬來穿山甲均在 IUCN 紅色名錄中的保護級別提升至「極危」，全部 8 個物種均面臨絕種威脅。非法走私的活動是前所未有的猖獗。隨著亞洲四種穿山甲物種數量暴跌，走私貿易商家已轉移目標至非洲，以滿足市場上的龐大需求。
センザンコウ（穿山甲、Pangolin）は、センザンコウ目（有鱗目、鱗甲目）センザンコウ科（1目1科）に属する哺乳類の総称である。
食性や形態がアリクイに似るため、古くはアリクイ目（異節目、当時は貧歯目）に分類されていたが、体の構造が異なるため別の目として独立させられた。従来の化石研究ではネコ目（食肉目）に最も近い動物群であることが知られていたが、近年の遺伝子研究に基づく新しい系統モデルでも、4つの大グループ（クレード）のうち、「ローラシア獣類」の1つとして、ネコ目、ウマ目（奇蹄目）などの近縁グループとされている。
多数の絶滅群を含むキモレステス目内の有鱗亜目・鱗甲亜目とされることもある。
センザンコウ目は有鱗目（ゆうりんもく）ともいい、現生はセンザンコウ科1科のみ。インドから東南アジアにかけて4種 (下のリストの前半)、アフリカに4種 (下のリストの後半) が現存し、これら8種が、1属または2属に分類される。
サイズは、小さいものでオナガセンザンコウが体長30-35cm、尾長55-65cm、体重1.2-2.0kgほどなのに対して、最も大きいオオセンザンコウでは、体長75-85cm、尾長65-80cm、体重25-33kgに達する。
センザンコウ科の化石記録は始新世中期から更新世まで断続的に発見されており、その大半がヨーロッパからのものである。現生のものと同属の化石は、アジアとアフリカの中新世後期及び鮮新世前期以降のものが知られている。[2]
体毛が変化した松毬（マツボックリ）状の角質の鱗に覆われており、全体的な姿は、南米のアルマジロ類に似ているが、アルマジロの鱗が装甲としての機能しか持っていないのに対し、センザンコウの鱗は縁が刃物のように鋭く、体に比べて長い尻尾を振り回すことで攻撃にも利用される。
発達した前足の爪でアリやシロアリの巣を壊し、長い舌と歯のない口で捕食する。台湾には、ミミセンザンコウ M. pentadactyla が、死んだふりをしてアリを集めるという俗説がある。『本草綱目』にも、鱗を開いて死んだ振りをしアリが中に入り込んだ所で鱗を閉じて水に潜り浮いたアリを食べるという生態が記されている。
『和漢三才図会』では「本朝ニモ九州深山大谷ノ中鯪鯉稀ニコレ有リ」とする。
中国ではセンザンコウを「鯪鯉」などと書き表し、古くは魚の一種だと考えられていた。李時珍の『本草綱目』にも記載があり、鱗は漢方薬、媚薬の材料として珍重され、2000年代に入ってもなお中国などへ向けた密輸品が摘発されている[3][4]。インドでは鱗がリウマチに効くお守りとして用いられているほか、中国やアフリカではセンザンコウの肉を食用、鱗を魔よけとして用いることもある。ベトナムではジャライ族が民族楽器クニーの素材として用いる。 革が皮革製品の材料に使われることもあるが、ほとんど流通していない稀少品として価値をつけられている。
いずれの地域でも、密猟によって絶滅の危機に瀕している種が多く、特にサバンナセンザンコウなどは深刻な状況にある。
センザンコウ（穿山甲、Pangolin）は、センザンコウ目（有鱗目、鱗甲目）センザンコウ科（1目1科）に属する哺乳類の総称である。
천산갑(穿山甲)은 유린목(Pholidota)에 속하는 포유류의 동물이다. 천산갑과의 1과, 천산갑속, 아프리카땅천산갑속, 아프리카나무천산갑속의 3속이 있으며 천산갑속에는 8종이 있다. 천산갑류는 몸에 큰 비늘이 있으며, 아프리카와 아시아의 열대 지역에 분포한다. 천산갑은 야행성 동물로, 잘 발달한 후각을 이용하여 곤충들을 찾아낸다. (다만 긴꼬리천산갑은 낮에도 활동한다) 천산갑은 낮 동안에는 몸을 둥글게 만 채 잠을 잔다.[1] 천산갑은 개미핥기, 나무늘보, 그리고 천산갑과 비슷하게 생긴 아르마딜로와 함께 이절류(異節類)로 분류되기도 했지만, 현재는 빈치목과는 다른 유린목으로 분류되고 있다
영어권에서는 판골린(Pangolin) 또는 scaly anteaters라고 한다. 천산갑은 박쥐와 뱀과 같이 신종 코로나 바이러스(COVID-19)를 인간에게 옮기는 중간 매체 중 하나일 가능성이 큰 것으로 추정되고 있다.
다음은 포유류 계통 분류이다.[2]
포유강 수아강 진수하강 대서양원류 북방진수류 로라시아상목 음낭야수류 야수진제류 광수류 진유제류 영장상목천산갑의 외양의 가장 큰 특징은 크고 경화된 판 모양의 비늘이다. 새끼일 때에는 부드럽지만 성장하면서 점차 딱딱해지는 이 비늘은, 인간의 손톱이나 사지동물의 발톱과 같은 성분인 케라틴으로 되어 있다. 이 때문에 천산갑은 종종 걸어다니는 솔방울에 비유되기도 한다. 천산갑은 위협을 받았을 때 몸을 둥글게 말 수 있는데, 이때 비늘은 갑옷 역할을 하며 머리 부분은 꼬리 밑에 숨길 수 있다. (비늘은 면도날처럼 날카로와 이런 면에서도 방어 역할을 하기도 한다.) 앞발톱은 너무 길어 걸어다니기에 적합하지 않으므로, 앞발을 안쪽으로 둥글게 만 채 움직인다. 천산갑은 또한 스컹크의 분출액처럼 냄새가 나며 유독한 산을 항문 근처의 분비선(腺)에서 내뿜을 수 있다. 천산갑의 다리는 날카로운 발톱이 있고 짧은데, 이를 사용하여 개미나 흰개미의 집을 파헤치거나 기어오를 수 있다.
천산갑의 크기는 종에 따라 달라, 30cm에서 1m까지 다양하다. 암컷이 대체로 수컷보다 작다. 천산갑의 혀는 극도로 길고 복강까지 연장되어 있다. 큰천산갑은 혀를 40cm까지 뻗칠 수 있다. 천산갑의 뇌는 문제를 해결하는 부분이 고도로 발달되어 있다. 나무에서 생활하는 천산갑은 속이 빈 나무에 살며, 땅에서 생활하는 천산갑은 3.5m 깊이까지 땅굴을 판다.[1] 천산갑은 수영 또한 잘 한다.[1]
천산갑은 이가 부족하고 따라서 먹이를 씹는 능력이 뒤떨어진다. 대신 천산갑은 강력한 앞발로 개미집이나 흰개미의 집을 파헤쳐 그 속으로 긴 혀를 집어넣는다. 천산갑은 가슴에 거대한 침샘이 있고, 이 침샘에서 끈적끈적하고 개미를 잡는 역할을 하는 타액이 나와 혀를 적신다.
임신기간은 120일 ~ 150일이다. 아프리카의 천산갑들은 보통 한 배에 한 마리의 새끼를 낳지만, 아시아에 사는 종들은 1 ~ 3마리를 낳는다. 갓 태어난 새끼는 무게가 80-450g이며, 비늘은 아직 무른 상태다. 어미가 움직일 때 새끼는 어미의 꼬리에 달라붙는다. (굴을 파는 종류들은 태어나서 2 ~ 4주간을 굴 속에서 보내기도 한다) 생후 3개월이 되면 젖을 떼며, 2살이 되면 성적으로 성숙해진다.
천산갑은 아프리카의 여러 지역에서 사냥되고 또한 음식으로 이용된다. 천산갑은 중국에서도 수요가 많은데, 이는 그 고기가 진미로 여겨지기 때문이기도 하고, 그 비늘이 종기를 가라앉히고 혈액 순환을 개선시키며 모유 수유를 하는 여성이 젖이 잘 나오게 한다고 믿어지기 때문이기도 하다. 이러한 이유들과 삼림 벌채로 인해 큰천산갑의 개체수는 크게 줄고 있다.
천산갑(穿山甲)은 유린목(Pholidota)에 속하는 포유류의 동물이다. 천산갑과의 1과, 천산갑속, 아프리카땅천산갑속, 아프리카나무천산갑속의 3속이 있으며 천산갑속에는 8종이 있다. 천산갑류는 몸에 큰 비늘이 있으며, 아프리카와 아시아의 열대 지역에 분포한다. 천산갑은 야행성 동물로, 잘 발달한 후각을 이용하여 곤충들을 찾아낸다. (다만 긴꼬리천산갑은 낮에도 활동한다) 천산갑은 낮 동안에는 몸을 둥글게 만 채 잠을 잔다. 천산갑은 개미핥기, 나무늘보, 그리고 천산갑과 비슷하게 생긴 아르마딜로와 함께 이절류(異節類)로 분류되기도 했지만, 현재는 빈치목과는 다른 유린목으로 분류되고 있다
영어권에서는 판골린(Pangolin) 또는 scaly anteaters라고 한다. 천산갑은 박쥐와 뱀과 같이 신종 코로나 바이러스(COVID-19)를 인간에게 옮기는 중간 매체 중 하나일 가능성이 큰 것으로 추정되고 있다.
.jpg){kind=small}
_white_background.jpg){kind=small}
_(Myrmecophaga_tridactyla).jpg){kind=small}
.jpg){kind=small}
.jpg){kind=small}
.jpg){kind=small}
_(white_background).jpg){kind=small}
.jpg)
