El Carrascu o capiu, Ruscus aculeatus L. ye una especie fanerógama arbustiva, siempreverde, perteneciente a la familia de les asparagacees, enantes nes ruscacees.
Ye un pequeñu parrotal de 30 a 80 cm d'altor de color verde escuru, con rizomes soterraños de los que salen tarmos florales masculinos o femeninos, en dambos casos presenta dos tipos de tarmos, los normales son llisos y arrondaos, ente que los otros tienen falses fueyes, de forma ovolanceolada de 2 a 3 cm de llargor y acabaes con una punta ríxido y punchante. Les fueyes verdadaderas son bien pequeñes, como escames que de normal pasen desapercibíes, apaecen nes axiles y tienen ente 3 y 4 mm de llargor. Tola planta fai la fotosíntesis sacante les fueyes verdaderes que s'esprenden rápido. Les flores son pequeñes, verdoses o violacees, asitiaes nel centru con seis tépalos en dos verticiloss; les femenines son tricarpelares con ovariu súperu mientres les masculines tienen trés estames soldaos polos filamentu, la polinización facer por mediu de los inseutos (entomógama); floria pel hibiernu y en primavera, ente que na seronda ya iviernu, nes plantes femenines, apaez el frutu en forma de baga colorada de 10 a 12 mm de diámetru con dos granes y que destaca sobre'l verde escuru de la planta; la diseminación facer por mediu de les deposiciones de los animales que comen los frutos (endozoocora).
Ye orixinaria d'Eurasia y n'Europa crez principalmente al sur del continente. Vive dende'l nivel del mar hasta los 1000 msnm d'altor nel sotobosque centroeuropéu y mediterraneu, anque tamién lo atopamos nel norte d'África y Asia. Prefier los suelos básicos, secos y fértiles y les zones avesees. Ye un componente característicu del encinar con durillo mediterraneu.
Utilizar contra hemorroides y varices, gracies a los sos componentes que son vasoconstrictoras y antiinflamatorias. Aplicar en forma esterna y utilízase la so rizoma, raigañu y fueyes.
Amenorga tamién la celulitis y al contener rutósido, ayuda a les piernes varicosu y cansáu; tamién ayuda contra la flebitis y ameyora la circulación,
Tamién ye bon diuréticu y tien propiedaes febrífugas. Bien recomendable contra los cálculos de la vesícula, ayuda a la fiebre y contra la gota y artritis, yá que ayuda a esaniciar l'ácidu úricu, favoreciendo una mayor sudoración.
Contién gran cantidá de taninos, los glucósidos, la resina, el calciu y el potasiu.
Nun se debe alministrar mientres l'embaranzu o lactancia. Les sos bagues, consumíes por neños, provoquen vultura, fories y convulsiones.
En munchos países les sos cañes con filocladios (tarmos esplanaos que paecen fueyes) de color verde escuru y frutos coloráu brillante utilícense como decoración navidiega.[1] El rusco gracies a la so consistencia dura ye emplegáu como "escoba" o más bien "cepiyu" pa llimpiar per dientro los barriles de vinu una vegada baleráronse.
Ruscus aculeatus describióse por Carlos Linneo y espublizóse en Species Plantarum 2: 1041, nel añu 1753.[2]
Númberu de cromosomes de Ruscus aculeatus (Fam. Asparagaceae) y táxones infraespecíficos: 2n=40.[3] o n=18; 2n=36[4]
.
Esta páxina forma parte del wikiproyeutu Botánica, un esfuerciu collaborativu col fin d'ameyorar y organizar tolos conteníos rellacionaos con esti tema. Visita la páxina d'alderique del proyeutu pa collaborar y facer entrugues o suxerencies. El Carrascu o capiu, Ruscus aculeatus L. ye una especie fanerógama arbustiva, siempreverde, perteneciente a la familia de les asparagacees, enantes nes ruscacees.
Ponti bigəvəri (lat. Ruscus aculeatus)[1] - bigəvər cinsinə aid bitki növü.[2]
Ar bug, pe bugelenn (Ruscus aculeatus) zo brousgwez eus ar seurt anvet Liliaceae pe Ruscaceae, da lavarout eo ur seurt kelenn bihan.
"Beuz-bleiz", "gargel", "gargelenn" a veze graet anezho gant Anjela Duval.
Delioù lemm zo dezho, hugennoù ruz ha kontammus, ha bleunioùigoù a gresk en o c'hreiz.
Ar savioù yaouank a c'heller debriñ kriz pe poazh, evel an asperjez gouez ; pistrius eo ar frouezh koulskoude.
En Il-ha-Gwilun e vezent gwerzhet war marc'had Roazhon betek an Eil brezel-bed, rollet e stumm ur voulenn hag a servije neuze da gempenn ar gegin, betek en oaled ; begoù an delioù a servije da skrabañ ha da lemel kuit ar gramenn. Ur paotr-ludu eus Roazhon a lavare en o implije bemdez evit skrabañ tuellennoù ar siminalioù.
Er Gironde e vezent implijet evit fardañ un troad skubelenn.
Er Iañ kantved eo bet implijet gant al louzaouer gresian Dioscoride evit talañ ouzh poanioù ar merc'hed en o forzhioù pe en o mizoù, ouzh an drougoù er c'hwezigell.
Ar bug, pe bugelenn (Ruscus aculeatus) zo brousgwez eus ar seurt anvet Liliaceae pe Ruscaceae, da lavarout eo ur seurt kelenn bihan.
"Beuz-bleiz", "gargel", "gargelenn" a veze graet anezho gant Anjela Duval.
Delioù lemm zo dezho, hugennoù ruz ha kontammus, ha bleunioùigoù a gresk en o c'hreiz.
Ar savioù yaouank a c'heller debriñ kriz pe poazh, evel an asperjez gouez ; pistrius eo ar frouezh koulskoude.
En Il-ha-Gwilun e vezent gwerzhet war marc'had Roazhon betek an Eil brezel-bed, rollet e stumm ur voulenn hag a servije neuze da gempenn ar gegin, betek en oaled ; begoù an delioù a servije da skrabañ ha da lemel kuit ar gramenn. Ur paotr-ludu eus Roazhon a lavare en o implije bemdez evit skrabañ tuellennoù ar siminalioù.
Er Gironde e vezent implijet evit fardañ un troad skubelenn.
Er Iañ kantved eo bet implijet gant al louzaouer gresian Dioscoride evit talañ ouzh poanioù ar merc'hed en o forzhioù pe en o mizoù, ouzh an drougoù er c'hwezigell.
El galzeran o cirerer de Betlem[1] (Ruscus aculeatus)[2] és un petit arbust perennifoli de la família de les asparagàcies, que es caracteritza per les seves tiges transformades en fulles amb els seus fruits vermells al centre. També rep el nom de boix marí, brusc, cirerer de betlem, gallarang, gallaring, galleranc, llorer bord o rusc.[3]
Petit arbust de 30 a 80 cm d'altura de color verd fosc, amb rizomes subterranis dels que surten peus masculins o femenins, en tots dos casos presenta dos tipus de tiges, les normals són llises i arrodonides, mentre que les altres són fil·locladis o falses fulles, de forma ovolanceolada de 2 a 3 cm de llargada i acabades amb una punta rígida i punxant. Les fulles de veritat són molt petites, com escames que normalment passen desapercebudes, apareixen a l'axil·la dels fil·locladis, i fan entre 3 i 4 mm de llargada. Tota la planta és fotosintètica a excepció de les fulles veritables que es desprenen ràpidament. Les flors són petites, verdoses o violàcies, situades al centre dels fil·locladis amb un perigoni amb sis tèpals en dos verticils; les femenines són tricarpelars amb ovari súper mentre les masculines tenen tres estams soldats pels filaments; la pol·linització es fa per mitjà dels insectes (entomògama); floreix a l'hivern i a la primavera mentre que a la tardor i a l'hivern, a les plantes femenines, apareix el fruit en forma de baia vermella de 10 a 12 mm de diàmetre amb dos llavors i que destaca sobre el verd fosc dels fil·locladis; la disseminació es fa per mitjà de les deposicions dels animals que mengen els fruits (endozoocòra).
Viu des del nivell del mar fins als 1.000 m d'altura (rarament entre els 1.000 i els 1.400)[4] al sotabosc centreeuropeu i mediterrani, tot i que també el trobem al nord d'Àfrica i a Àsia. Prefereix els sòls bàsics, secs i fèrtils i les zones ombrívoles. És un component característic de l'alzinar amb marfull mediterrani.
El galzeran té el conjunt de característiques de la fenologia de les plantes de clima tropical i se suposa que és una espècie originada en el clima tropical del terciari a Lauràsia abans d'implantar-se el clima mediterrani amb secada estival (Martínez-Pallé 1999), així presenta un període molt llarg de florida que abasta set mesos de l'any. Altres característiques que també té, pròpies de les plantes tropicals, són les flors petites i verdoses, fruits carnosos, llavors menudes i capacitat de rebrotar a més de presentar de forma continuada fruits. Entre les plantes de l'actual clima mediterrani la seva estratègia de creixement, no és de gran resistència a la secada sinó que creix en el període humit previ a la secada estival (no aprofita la tornada de la humitat de la tardor per tornar a créixer com per exemple fa l'alzina)
La utilització més coneguda és com a ornament nadalenc a causa de l'espectacularitat dels fruits vermells i brillants sobre el verd fosc de la planta. També havia estat utilitzat per les seves propietats diurétiques i els brots tendres per a l'alimentació com si fossin espàrrecs. Les baies són tòxiques, però avui dia té una certa importància comercial perquè a partir dels rizomes es preparen certs medicaments i cosmètics. Aquest interès ha portat a l'extinció de l'espècie a certes zones de Turquia i a situar l'espècie com una de les més amenaçades del país. A Catalunya és protegit a certes zones, especialment parcs naturals, mentre que la Generalitat Valenciana n'ha regulat la recol·lecció.
El galzeran és dins el gènere Ruscus de la subfamília de les Ruscàcies (Ruscaceae), però abans havia estat dins les Liliàcies (Liliaceae) quan aquesta família agrupava un gran nombre de gèneres que ara s'han inclòs en altres famílies o, fins i tot, en altres ordres.
El nom ruscus prové del llatí, que és el nom de la planta; i aculeatus, que significa "que té punxes", degut als seus cladodis amb punt agressiva.
Galzeran és una paraula d'origen àrab. El botànic Pius Font i Quer va trobar que al Rif l'anomenaven amb un mot gairebé idèntic.
El galzeran o cirerer de Betlem (Ruscus aculeatus) és un petit arbust perennifoli de la família de les asparagàcies, que es caracteritza per les seves tiges transformades en fulles amb els seus fruits vermells al centre. També rep el nom de boix marí, brusc, cirerer de betlem, gallarang, gallaring, galleranc, llorer bord o rusc.
Musetorn er en stedsegrøn dværgbusk med bladlignende, omdannede stængler. Blomsterne er ganske små og stærkt omdannede, og de sidder midt på "bladet". Det samme gør de røde bær. Grene af planten bruges ind imellem som fyld i buketter af afskårne blomster.
Musetorn (Ruscus aculeatus) er en dværgbusk med en stiv og opret vækst. Kortskuddene er omdannet til bladlignende fyllokladier. Langskuddene er grønne, runde i tværsnit og furede. "Bladene" sidder er spredt stillede, og de er elliptiske mede buede ribber og helrand. Bladspidsen er omdannet til en stiv og meget spids torn. Begge side af fyllokladierne er hårløse og mørkegrønne. Blomstringen foregår i juni-juli. De ustilkede blomster sidder enkeltvis midt på de bladagtige fyllokladier,. De er 3-tallige og stærkt omdannede med lysegrønne eller hvidlige kronblade. Frugterne er røde, blanke bær.
Rodsystemet består af en tyk, vandret jordstængel, der bærer grove trævlerødder. Musetorns bær er giftige, og det skyldes deres indhold af saponiner, bl.a. rucogenin.
Musetorn når en højde og bredde på ca. 0,5 m.
Musetorn hører hjemme i skove og langs skovbryn i Nordafrika, Mellemøsten og det sydlige og sydøstlige Europa med nordgrænse i England. Planten er varmeelskende og fryser hastigt bort, når den står lysåbent. Den findes som skovbundsplante og i buskadser på varm, stenet jordbund. I den sydlige del af udbredelsesområdet findes den under skove, domineret af Almindelig humlebøg, og længere nordpå hører den til under bøge- og egeskove[1]. Ved Strofila i det nordvestlige Peloponnes vokser der flere typer skove langs kysten. Skove med Aleppofyr er de tætteste og bedst udviklede i området. Jordbunden er gruset og rig på kalk. Her findes arten sammen med bl.a. Almindelig loppeurt, Almindelig myrte, Almindelig rishirse, Erica manipuliflora (en art af Lyng), Fladhovedet bakketidsel, Fransk anemone, Harehale, Hypochoeris achyrophorus (en art af Kongepen), Kermeseg, Mastikstræ, Oliven (vildtvoksende), Orientalsk sarsaparil, Rubus ulmifolius (en art af Brombær), Rødfrugtet ene, Skovstilkaks, Stipa bromoides (en art af Fjergræs), Stor hjertegræs, Toårig hør, Tusindfryd og Ørnebregne[2]
Musetorn er en stedsegrøn dværgbusk med bladlignende, omdannede stængler. Blomsterne er ganske små og stærkt omdannede, og de sidder midt på "bladet". Det samme gør de røde bær. Grene af planten bruges ind imellem som fyld i buketter af afskårne blomster.
Der Stechende Mäusedorn (Ruscus aculeatus), auch Stacheliger Mäusedorn oder Dornmyrte[1] genannt, ist eine Pflanzenart aus der Gattung der Mäusedorne (Ruscus) innerhalb der Familie der Spargelgewächse (Asparagaceae). Sie ist vor allem im Mittelraum sowie bis Vorderasien heimisch.
Der Stechende Mäusedorn ist ein immergrüner Halbstrauch, der Wuchshöhen von 20 bis 80, selten bis zu 90 Zentimetern erreicht. Bei den scheinbaren Blättern von Ruscus aculeatus handelt es sich um sogenannte Phyllokladien, flächig verbreiterte Kurztriebe. Sie sind zweizeilig angeordnet, eiförmig und starr mit einer deutlichen Nervatur, bis zu 2,5 Zentimeter lang, ganzrandig und verjüngen sich zu einer schmalen, stechenden Stachelspitze. Die eigentlichen Blätter von Ruscus aculeatus sind klein, schuppenartig, bräunlich häutig und dreieckig bis lanzettlich.[2]
Ruscus aculeatus ist meist zweihäusig diözisch, seltener andromonözisch oder trimonözisch. Die Blütezeit reicht von März bis Mai. Die Blüten und Früchte stehen meist einzeln auf den Phyllokladien im unteren Teil, welche aus den Achselknospen der Schuppenblätter hervorgehen.
Die funktionell eingeschlechtliche oder zwittrige, kurz gestielte, dreizählige Blüte ist radiärsymmetrisch mit einfacher Blütenhülle. Die grünliche bis gelbliche, meist purpur gefleckte Blütenhülle in zwei ungleichen Kreisen ist klein, bis zu 2–3 Millimeter breit, die inneren Blütenhüllblätter sind deutlich kleiner, schmäler als die äußeren.[2] Die 3 Staubblätter oder 6 Staminodien sind in einer fleischigen Röhre verwachsen. Der Fruchtknoten mit großer, sitzender Narbe oder der reduzierte Pistillode ist oberständig.
Es werden kleine, rote und rundliche, glatte, 10–12 Millimeter große Beeren mit Perianthresten gebildet, die bis zu 2 (4) Samen enthalten. Die Früchte stehen noch lange an der Pflanze.
Die Chromosomenzahl beträgt 2n = 40.[3]
Der Stechende Mäusedorn gilt als wenig giftig bis giftig; giftig sind die Beeren.
Hauptwirkstoffe sind die in den Beeren enthaltenen Saponine, besonders Ruscogenin.
Vergiftungserscheinungen: Bei Kindern sind nach der Einnahme der Beeren gastrointestinale Symptome z. T. mit Somnolenz aufgetreten. Solche Beobachtungen wurden besonders in Frankreich und in der Schweiz gemacht.
Bei einer Katze traten nach dem Fressen von vier bis fünf Beeren wiederholtes Erbrechen, Durchfall und Apathie auf.
Der weitverbreitete Stechende Mäusedorn ist ein typisches mediterranes und pontisches Florenelement. Er ist in Südeuropa von Spanien bis Südrussland heimisch, strahlt im Westen bis England, im Osten bis Ungarn und Rumänien aus. Außerhalb von Europa findet er sich in Nordafrika und Vorderasien. Der Stechende Mäusedorn ist aber auch am südlichen Fuß der Alpen, im Wallis, Tessin und Südtirol anzufinden. In Deutschland und Österreich[4] ist er nicht heimisch.[2]
Die xerophile Pflanze gedeiht meist an warmen, trockenen, steinigen Hänge in Gebüschen und Wäldern, gelegentlich findet sie sich in Höhenlagen von bis zu 1000 Metern. Auf steinigem Untergrund bildet er in Eichen- und Buchenwäldern sowie Hopfenbuchenbeständen im Süden Unterholz. In kühlen Lagen kann sich die Pflanze nur im Schutz anderer Pflanzen halten, in offener Vegetation erfriert sie dort schnell.[2]
Die ökologischen Zeigerwerte nach Landolt et al. 2010 sind in der Schweiz: Feuchtezahl F = 2+ (frisch), Lichtzahl L = 2 (schattig), Reaktionszahl R = 4 (neutral bis basisch), Temperaturzahl T = 4+ (warm-kollin), Nährstoffzahl N = 2 (nährstoffarm), Kontinentalitätszahl K = 1 (ozeanisch).[5]
Die Erstveröffentlichung von Ruscus aculeatus erfolgte durch Carl von Linné. Das Artepitheton aculeatus bedeutet „stachelig, scharf“ und verweist auf die stachelspitzigen Phyllokladien.[6] Es wurden diverse Varietäten bzw. Unterart beschrieben (barrelieri, burgitensis, laxus), die aber heutzutage meist als Standortformen verworfen werden.[2]
Der Stechende Mäusedorn war (lateinisch überliefert als bruscum, auch[7] bruscus) bereits Plinius dem Älteren (Naturalis historia 16,68 f.) als Nahrungsmittel und Spargelersatz[8] bekannt, auch im Tessin wurden die Triebe noch in der Neuzeit gegessen. Aus den Zweigen machte man Besen.[2]
Der Stechende Mäusedorn wurde in Deutschland im Winter seiner dekorativen Wirkung wegen gern in Gestecken verwendet, in Südtirol fand er als Grabeinfassung Gebrauch.[2]
Als Heildroge dienen die getrockneten unterirdischen Organe.
Der Stechende Mäusedorn wurde zur Arzneipflanze des Jahres 2002 gekürt.
Wirkstoffe: Steroid-Saponine Ruscin und Ruscosid mit den Aglyka Neoruscogenin[9] und Ruscogenin (als Ruscogenine bezeichnet), Triterpene und wenig ätherisches Öl.
Anwendung: Den Ruscogeninen werden kapillarabdichtende, den Venentonus erhöhende, entzündungshemmende und entwässernde Eigenschaften zugeschrieben.
Die Droge selbst ist nicht gebräuchlich, aber zahlreiche Fertigpräparate enthalten standardisierte Extrakte oder isolierte Ruscogenine. Man verwendet sie zur unterstützenden Therapie bei chronisch venöser Insuffizienz mit Schmerzen und Schweregefühl in den Beinen, Schwellungen, Juckreiz und nächtlichen Wadenkrämpfen, sowie bei Beschwerden durch Hämorrhoiden.
Der Stechende Mäusedorn (Ruscus aculeatus), auch Stacheliger Mäusedorn oder Dornmyrte genannt, ist eine Pflanzenart aus der Gattung der Mäusedorne (Ruscus) innerhalb der Familie der Spargelgewächse (Asparagaceae). Sie ist vor allem im Mittelraum sowie bis Vorderasien heimisch.
Arereǧ (Isem usnan: Ruscus aculeatus) d talmest n yemɣi seg twacult n wesparagaceae 
. Carl Von Linné d amdan amezwaru i yuran fell-as deg useggas n 1753.
Arereǧ (Isem usnan: Ruscus aculeatus) d talmest n yemɣi seg twacult n wesparagaceae . Carl Von Linné d amdan amezwaru i yuran fell-as deg useggas n 1753.
Ll'avrusca o pure vrusca (Ruscus myrtifolius aculeatus) è n'arvusto vascio sempevierde cu tipiche bacche russe, attuccante â famiglia d"e Asparagaceae.
Sciure
Ll'avrusca o pure vrusca (Ruscus myrtifolius aculeatus) è n'arvusto vascio sempevierde cu tipiche bacche russe, attuccante â famiglia d"e Asparagaceae.
U Caracutellu (Ruscus aculeatus) hè un arburettu chì face parte di a famiglia di i Ruscaceae. U caracutellu hè ancu chjamatu u pugnitopu. Hè altu da 30 à 80 cm. Nasce in i lochi freschi, à l'inverciu. U caracutellu tene e casce. E casce sò dure è punzicute. E so fiore sò verdicce. U fruttu hè un bagu rossu rossu. U nome corsu vene da u fattu chì u caracutellu s'assumiglia à u caracutu, ma hè più chjucu.
U caracutellu hè ancu cultivatu cum'è pianta d'urnamentu, in particulare pendente e feste di Natale.
U caracutellu hè cumunu in Corsica. S'usava u caracutellu per pruteghje a roba cum'è u casgiu o a roba purcina è impidisce i topi d'avvicinà si. Per quessa, s'usava dinò a raza. Difatti, u caracutellu hè ancu chjamatu u pugnitopu o u tancu tupinu (in u Sartinesu).
U Caracutellu (Ruscus aculeatus) hè un arburettu chì face parte di a famiglia di i Ruscaceae. U caracutellu hè ancu chjamatu u pugnitopu. Hè altu da 30 à 80 cm. Nasce in i lochi freschi, à l'inverciu. U caracutellu tene e casce. E casce sò dure è punzicute. E so fiore sò verdicce. U fruttu hè un bagu rossu rossu. U nome corsu vene da u fattu chì u caracutellu s'assumiglia à u caracutu, ma hè più chjucu.
U caracutellu hè ancu cultivatu cum'è pianta d'urnamentu, in particulare pendente e feste di Natale.
She lus 'sy ghenus Ruscus ee Guilckagh. She crouw sheer-ghlass t'ayn, eddyr 20 as 80 kentimeader er yrjid. Ta cladodeyn eck jeh cummey duillagyn ta jannoo yn obbyr cheddin, as birragyn ayndaue. Ta ny feer duillagyn scaaillagh, beggey as jeh cummey chuishloge. Ayns Mee Averil as Mee ny Boaldyn, t'ee cur magh blaaghyn beggey glassey. Ta berrishyn jiargey eck.
Ta'n lus goll er skeaylley liorish ein, ny dy losseragh liorish raisoamyn. T'ee ry-akin ayns keylljyn as cleighyn, as er eayninyn slystagh.
She lus 'sy ghenus Ruscus ee Guilckagh. She crouw sheer-ghlass t'ayn, eddyr 20 as 80 kentimeader er yrjid. Ta cladodeyn eck jeh cummey duillagyn ta jannoo yn obbyr cheddin, as birragyn ayndaue. Ta ny feer duillagyn scaaillagh, beggey as jeh cummey chuishloge. Ayns Mee Averil as Mee ny Boaldyn, t'ee cur magh blaaghyn beggey glassey. Ta berrishyn jiargey eck.
De Kosmanstaud (Ruscus aculeatus) håt man friaher zu der Familie va die Liliengewächse zéhlt; hait rechnt ma sie zu die Mäusedorngewächse. Tåtsächlich schaugg sie går nét wia a Lilie aus. Die Staud isch dreiviartl Meter hoach, håt kurze, stéchete Seitnsprósse, wås wia Plattlen ausschaugn, echte Plattlen håt sie nét. Die Pluah sein unscheinpår. In Hérpst fintet man af der Unterseit va dé Pseudoplattlen roate rundlte Frichte, a pissl gréßer wia’n Erps. Die Staud pleip in Winter grean unt die Frichte pleibm lång óbm. In der taitschn Literatur wert der Nåmen Mäusedorn óder Stech-Mäusedorn praucht. Die Italiener verwéntn die Staud gern als Weihnåchtsschmuck unt hoaßn sie pungitopo (Mäusestecher). Sie kimmp in die Walder in Sideurópa vór, pis in Sidn va Sidtiról.
Der Nåmen Kósmanstaud óder Ggósmånstaud isch in Sidtiról iblich unt nimmp Pezug afn Nåmen Kosmas óder afn Hl. Kósmas. In Moritzing pa Poazn isch as Kirchl zun Hl. Kosmas unt Damian in der Nechnt va die Kósmanstaudn.
Lo verdboisset o bois ponchut o bresegon (Ruscus aculeatus) es un arbrilhon de la familha de las Liliaceae (o des Ruscaceae, segon la classificacion filogenetica).
Es un arbust de rizòmas, fòrça ramificat, amb de rams segondaris altèrnes transformats en cladods ovals terminats per una espina, de pichonas flors verdencas de 6 tepals (3 grands, 3 petits). Los fruches son de baias rojas.
Tipe d'inflorescéncia: racèm de racèms
Reparticion dels sèxes: dioíc
Tipe de pollinizacion: entomogama
Periòde de florason : de setembre a abril
Tipe de fruch: baia
Biais de disseminacion: endozoocor
Abitat tipe: sosbosc erbacèus miègeuropèus, basofils
Airal de reparticion : mediterranèu atlantic
Foguèt utilizat localament per Rampalms coma substitut a la brancas de bois. Los brots joves son comestibles, cruds o cuèchs, coma los espargues salvages, alara que las baias son toxicas. La planta conten un glicosid steroïdian de proprietats veinotonicas.
Lo rizòma a de vertuts circulatòrias, perqu'es diuretic e vasoconstrictor. La racina es emollienta. Conten un glicosida esteroïdian, la ruscogenina, utilizat dins de pomadas per las emorroïdas (Ruscorectal) o las pòchas jols uèlhs (en associacion amb la quercetina). Es sovent recoltada pels vagants.
Lo bressegon conten un esaponosida e de nitrat de potassi, es pauc toxic, a de proprietats aperitivas e febrifugas.
El Ruscus aculeatus L. (en Bresà Spinasorèch, 'n Bergamàsch Spinaràcc e Sparizéra) l'è 'na piànta arbüstiva, sèmper vérda, che la fa pàrt de la famìa botànica de le Ruscaceae (segónt en quach óter sistéma de clasificasiù, Liliaceae). I böcc zùegn che vé fò 'n primaéra i pöl véser catàcc per véser cönsömàcc compàgn de spàres.
El Ruscus aculeatus l'è 'na piànta uriginària de l'Eurasia e 'n Euròpa la crès suratöt al sud del cuntinènt. Se pöl troàla del leèl del mar enfìna ai 1000 méter, endèl sotabósch centroeuropèo e del mediteràneo. Se 'l tróa apò a 'ndel Nordàfrica e 'n Asia. El preferés el teré alcalì, sèch e bastànsa fèrtil e le zòne a l'ómbra. L'è 'n elemènt tìpich de la màcia mediterànea.
L'è 'na piantilìna a portamènt de boscài picinì de 30 a 80 cm de altèsa de culùr vért scür. La g'ha 'n rizòma sotatèra de 'ndóche böta i gàmp fiurài mascc e fèmine, per töcc du i tìpi el prezènta du tìpi de gamp: chèi normài i è lis e srotondàcc, envéce i óter i g'ha fòie fàlse, co 'n fùrma ovolanceolada de 2 a 3 cm de longhèsa e che fenés condèna pónta sténca e gösa.
Le fòie vére i è picinìne fés, le par squàme e de sòlet i è isé pesène che se ghe fa mìa càzo, a la sèa de chèste fòie lónghe 3 o 4 mm vé sö le fòie fìnte che 'n realtà i è dei ramilì trasfurmàcc. Chèste fòie fìnte (ciamàde filoclàdi o cladódi) i è lónghe 'n ghèl o 'n ghèl e mès, le g'ha 'na fùrma a öf e le g'ha la pùta gösa che sbùza. Tota la piànta la fa la fotosìntezi föra che le fòie vére che le se destàca a la svèlta.
I fiùr i è picinì, virdizì o che tìra al viòla. I g'ha sés tépali distribüìcc sö du vertezèi. I fiùr fèmine i è tricarpelàr e i g'ha l'ovàre súpero quan che 'nvéce chèi màscc i g'ha tré stàm saldàcc ensèma dei filamèncc. La 'mpulinasiù la vé fàda de i insècc (entomògama). El Ruscus aculeatus el fiorés 'ntra l'envéren e la primaéra.
A la fì de l'autùno e 'n prensépe de l'envéren, le piante fèmine le fa sö 'na sórt de baca rósa de 10 a 12 mm de diàmetro con dét en granì o du de somésa. La somésa la vé portàda atùren dei anemài che i màia i fröcc e dòpo i fa fò i giandì (endozoocora).
El Ruscus aculeatus L. (en Bresà Spinasorèch, 'n Bergamàsch Spinaràcc e Sparizéra) l'è 'na piànta arbüstiva, sèmper vérda, che la fa pàrt de la famìa botànica de le Ruscaceae (segónt en quach óter sistéma de clasificasiù, Liliaceae). I böcc zùegn che vé fò 'n primaéra i pöl véser catàcc per véser cönsömàcc compàgn de spàres.
Lo verdboisset o bois ponchut o bresegon (Ruscus aculeatus) es un arbrilhon de la familha de las Liliaceae (o des Ruscaceae, segon la classificacion filogenetica).
Rusko esas genero de planti ek la familio "liliacei", arboreti sempre verda, simila ad l'asparagi, kun folii rudimenta e rameti aplastita forme de folii verda e harda ledratre di qui la surfaco portas flori qui donos beri globatra.
Η λαγομηλιά (Ruscus aculeatus συν. Oxymyrsine pungens ) ή Οξυμυρσίνη η ακανθώδης είναι αγκαθωτός αειθαλής θάμνος που απαντά στα δάση της Ελλάδας και της Βαλκανικής, καθώς και στην Δυτική Ασία. Χαρακτηρίζεται από τους σφαιρικούς κόκκινους καρπούς του. Χρησιμοποιείται για στολισμό τα Χριστούγεννα στο βάζο. Ο καρπός του χρησιμοποιείται ως φαρμακευτικό βότανο.
Η λαγομηλιά (Ruscus aculeatus συν. Oxymyrsine pungens ) ή Οξυμυρσίνη η ακανθώδης είναι αγκαθωτός αειθαλής θάμνος που απαντά στα δάση της Ελλάδας και της Βαλκανικής, καθώς και στην Δυτική Ασία. Χαρακτηρίζεται από τους σφαιρικούς κόκκινους καρπούς του. Χρησιμοποιείται για στολισμό τα Χριστούγεννα στο βάζο. Ο καρπός του χρησιμοποιείται ως φαρμακευτικό βότανο.
இலையடி பழச்செடி (Ruscus aculeatus, butcher's-broom[1] என்றும் அறியப்படும்) இது ஒரு பசுமைமாறா யுரேசிய புதர்ச்செடியாகும். இந்தப் புதரில் பச்சை நிற சிறிய மலர்கள் வசந்த காலத்தில் தோன்றும். பொதுவாக தாவரங்களின் தண்டுகளில் காம்புகள் தோன்றி பூத்துப் பழங்கள் தோன்றும். ஆனால் இந்த புதர்செடியில் இலைகளின் நடுவில் காம்புகள் தோன்றி பூத்து, காய்த்து பழுக்கின்றன. இதன் இலைகளே தண்டுகளாக செயல்படுகின்றன. அதாவது தண்டுகள் தட்டையாக இலைபோல இருக்கின்றன. பெரும்பாலும் இதன் விதைகள் பறவைகள் வழியாகவே பரவுன்றன, என்றாலும் கிழங்குகள் வழியாகவும் இந்தப் புதர்கள் பரவுகின்றன. இது தோட்டங்களிலும் வளர்க்கப்படுகின்றது அங்கிருந்தும் இது பரவுகிறது. இந்தச் செடியில் இருந்து மருந்துகளும் தயாரிக்கப்படுகின்றன.
இலையடி பழச்செடி (Ruscus aculeatus, butcher's-broom என்றும் அறியப்படும்) இது ஒரு பசுமைமாறா யுரேசிய புதர்ச்செடியாகும். இந்தப் புதரில் பச்சை நிற சிறிய மலர்கள் வசந்த காலத்தில் தோன்றும். பொதுவாக தாவரங்களின் தண்டுகளில் காம்புகள் தோன்றி பூத்துப் பழங்கள் தோன்றும். ஆனால் இந்த புதர்செடியில் இலைகளின் நடுவில் காம்புகள் தோன்றி பூத்து, காய்த்து பழுக்கின்றன. இதன் இலைகளே தண்டுகளாக செயல்படுகின்றன. அதாவது தண்டுகள் தட்டையாக இலைபோல இருக்கின்றன. பெரும்பாலும் இதன் விதைகள் பறவைகள் வழியாகவே பரவுன்றன, என்றாலும் கிழங்குகள் வழியாகவும் இந்தப் புதர்கள் பரவுகின்றன. இது தோட்டங்களிலும் வளர்க்கப்படுகின்றது அங்கிருந்தும் இது பரவுகிறது. இந்தச் செடியில் இருந்து மருந்துகளும் தயாரிக்கப்படுகின்றன.
I bruschi, dal latin "bruscus" e forse dal çeltico "ruscus", xe piantine sensa foje, ma co dei rameti piati, skisà, a forma de łancia, coła punta ke spuncia e ke i pare dełe fojete. In primavera, in meso a sta "fojeta" vien su un fioreto verde ke'l deventa na beła perla rosa d'inverno. 'Nteła clasificaxion de Linneo i se ciama Ruscus aculeatus, deła fameja dełe Asparagaceae.
I bruschi (todesco Stechender Maeusedorn, inglese butcher's broom, taljàn pungitopo), vien doparà in inverno par le decoraxion de Nadal. In primavera i buti tenari i vien mèsi sotaceto, o cusinà coi risi o magna coti coi ovi sodi.
Ruscus aculeatus, known as butcher's-broom,[2] is a low evergreen dioecious Eurasian shrub, with flat shoots known as cladodes that give the appearance of stiff, spine-tipped leaves. Small greenish flowers appear in spring, and are borne singly in the centre of the cladodes. The female flowers are followed by a red berry, and the seeds are bird-distributed, but the plant also spreads vegetatively by means of rhizomes. It is native to Eurasia and some northern parts of Africa.[3] Ruscus aculeatus occurs in woodlands and hedgerows, where it is tolerant of deep shade, and also on coastal cliffs. Likely due to its attractive winter/spring color, Ruscus aculeatus has become a fairly common landscape plant.[3] It is also widely planted in gardens, and has spread as a garden escapee in many areas outside its native range. The plant grows well in zones 7 to 9 on the USDA hardiness zone map.[3]
The Latin specific epithet aculeatus means “prickly”.[4]
The common name, butcher's broom, hails from one of its original uses. In Europe, Ruscus species were traditionally harvested for their flat and stiff branches to make small brooms that were used for clearing off and cleaning butchering blocks.[5] Recent research has uncovered that butcher's broom contains some antibacterial compounds.[5] This suggests that in addition to the functional physical properties of Ruscus species, increased effectiveness in cleaning and producing safer products due to unrecognized antibacterial oils may have contributed to its popularity and subsequent nickname.
Butcher's broom has been used by a variety of peoples as a treatment for a variety of ailments. A classical remedy from Europe claimed that the rhizomes could be used as a diuretic.[5] In ancient Greece, butcher's broom was used as a laxative or diuretic, and it was also believed to remove kidney stones when added to wine.[6] Butcher's broom was also used to reduce swelling and to speed the recovery of fractures.[7]
Grows to length of 80 cm with stiff branches bearing cladodes (stems modified to look like leaves) and true leaves less than 5 mm. Flowers grow from axils of leaves on adaxial side of cladodes. The 6 tepals are pale green, and the ovary or stamens are violet (dioecious plant). Fruit about 1 cm red, thick and rigid. Flowers in the axil of bracts cladodes up to 4 cm. [8]
In Great Britain it has been recorded from southern England to north Wales.[8] In north-eastern Ireland it is extremely rare growing wild but has been recorded in Counties Down and Antrim.[9]
The major phytochemicals in butcher's broom are steroidal saponins.[10] Saponins occur naturally in plants as glycosides and have foam forming properties.[11] The specific saponins found in butcher's broom are ruscogenins, ruscogenen and neoruscogenin, named for the genus Ruscus.[5] Ruscogenins function as anti-inflammatory agents[12] and are also believed to cause constriction in veins.[13] Currently the mode of action of ruscogenins is not well understood, but one proposed mechanism suggests that ruscogenins suppresses leukocyte migration through both protein and mRNA regulation.[12] Neoruscogenin has been identified as a potent and high-affinity agonist of the nuclear receptor RORα (NR1F1).[14]
Newer research has also uncovered that there are polyphenols present in butcher's broom which may also be physiologically active, possibly as an antioxidant.[15][16] As of yet there is not enough evidence to make a conclusion, but since they have now been synthesized in labs further research should be in progress.
The dwarf cultivar ‘John Redmond’, growing to 50 cm (20 in) tall by 100 cm (39 in) broad, has gained the Royal Horticultural Society’s Award of Garden Merit.[17][18]
Other cultivars include 'Christmas Berry'.[19]
Ruscus aculeatus, known as butcher's-broom, is a low evergreen dioecious Eurasian shrub, with flat shoots known as cladodes that give the appearance of stiff, spine-tipped leaves. Small greenish flowers appear in spring, and are borne singly in the centre of the cladodes. The female flowers are followed by a red berry, and the seeds are bird-distributed, but the plant also spreads vegetatively by means of rhizomes. It is native to Eurasia and some northern parts of Africa. Ruscus aculeatus occurs in woodlands and hedgerows, where it is tolerant of deep shade, and also on coastal cliffs. Likely due to its attractive winter/spring color, Ruscus aculeatus has become a fairly common landscape plant. It is also widely planted in gardens, and has spread as a garden escapee in many areas outside its native range. The plant grows well in zones 7 to 9 on the USDA hardiness zone map.
The Latin specific epithet aculeatus means “prickly”.
Pika rusko (Ruscus aculeatus) estas dioika arbusto el familio de asparagacoj (Asparagaceae). Ĝi estas protektata planto en Hungario.
La pika rusko estas plurjara ĉiamverda planto kun alto de ĉ. 50–60 cm. Ĝia tigo estas staranta, abunde disbranĉiĝanta. Ĝin karakterizas modifiĝintaj tigopartoj, la t.n. filokladioj, kiuj estas plataj, ovo-lancetoformaj folisimilaj partoj. Tiuj filokladiumoj longas 1–3 cm, larĝas 10–12 mm, ledecaj, glatrandaj, finiĝas en pika dorno. Ili diferenciĝas de la vera folio en tio, ke sur ĝi kreskas floro kaj frukto. La veraj folioj estas etaj, skvamsimilaj kaj situas ĉe akselo de la folibranĉoj. La floroj estas etaj, blankaj aŭ helverdaj, ili sidas duope sur bazo de la verdaj brakteoj. La frukto estas 1-2-sema, karneca, ruĝa bero. La florado okazas en Hungario (kaj en pluraj aliaj landoj de meza Eŭropo) dum marto kaj aprilo.
Ĝi kreskas en fagarbaroj, kverkarbaroj kun karpenarboj kaj karstaj arbustaj arbaroj. Oni uzas ĝin kiel barilon, en Italio kiel balailon. Ĝi estas kelkloke ĝardena ornamo. Oni uzis ĝin pli frue kiel diurezigan drogon (urinad-helpa kuracplanto).
Pika rusko (Ruscus aculeatus) estas dioika arbusto el familio de asparagacoj (Asparagaceae). Ĝi estas protektata planto en Hungario.
Ruscus aculeatus L., rusco, es una especie espermatofita arbustiva, perenne, perteneciente a la familia de las asparagáceas, anteriormente en las ruscáceas.
Es un pequeño arbusto de 30 a 80 cm de altura de color verde oscuro, con rizomas subterráneos de los que salen tallos florales masculinos o femeninos, en ambos casos presenta dos tipos de tallos, los normales son lisos y redondeados, mientras que los otros tienen falsas hojas (filocladios), de forma ovolanceolada de 2 a 3 cm de longitud y acabadas con una punta rígida y punzante. Las hojas verdaderas son muy pequeñas, como escamas que normalmente pasan desapercibidas, aparecen en las axilas y tienen entre 3 y 4 mm de longitud. Toda la planta hace la fotosíntesis a excepción de las hojas verdaderas que se desprenden rápidamente. Las flores son pequeñas, verdosas o violáceas, situadas en el centro con seis tépalos en dos verticilos; las femeninas son tricarpelares con ovario súpero mientras las masculinas tienen tres estambres soldados por los filamentos, la polinización se hace por medio de los insectos (entomógama); florece en invierno y en primavera, mientras que en otoño e invierno, en las plantas femeninas, aparece el fruto en forma de baya roja de 10 a 12 mm de diámetro con dos semillas y que destaca sobre el verde oscuro de la planta; la diseminación se hace por medio de las deposiciones de los animales que comen los frutos frutos (endozoocora).
Es originaria de Eurasia y en Europa crece principalmente al sur del continente. Vive desde el nivel del mar hasta los 1000 metros de altitud en el sotobosque centroeuropeo y mediterráneo, aunque también lo encontramos en el norte de África y Asia. Prefiere los suelos básicos, secos y fértiles y las zonas sombrías. Es un componente característico del encinar junto con el durillo mediterráneo.
Se utiliza contra hemorroides y várices, gracias a sus componentes que son vasoconstrictoras y antiinflamatorias. Se aplica en forma externa y se utiliza su rizoma, su raíz y hojas.
Reduce también la celulitis y al contener rutósido, ayuda a las piernas varicosas y cansadas; también ayuda contra la flebitis y mejora la circulación.
También es buen diurético y posee propiedades febrífugas. Muy recomendable contra los cálculos de la vesícula, ayuda a la fiebre y contra la gota y la artritis, ya que ayuda a eliminar el ácido úrico, propiciando una mayor sudoración.
Contiene gran cantidad de taninos, los glucósidos, la resina, el calcio y el potasio.
No se debe administrar durante el embarazo o lactancia. Sus bayas, consumidas por niños, provocan vómito, diarreas y convulsiones.
En muchos países, sus ramas con filocladios (tallos aplanados que parecen hojas) de color verde oscuro y frutos rojo brillante se utilizan como decoración navideña.[1] El rusco gracias a su consistencia dura es empleado como "escoba" o más bien "cepillo" para limpiar por dentro los barriles de vino una vez se han vaciado.
La descripción de Ruscus aculeatus, hecha por Carlos Linneo, se publicó en Species Plantarum 2: 1041, en 1753.[2]
Número de cromosomas de Ruscus aculeatus (fam. Asparagaceae) y taxones infraespecíficos: 2n=40.[3] o n=18; 2n=36[4]
Ruscus aculeatus L., rusco, es una especie espermatofita arbustiva, perenne, perteneciente a la familia de las asparagáceas, anteriormente en las ruscáceas.
Erratza (Ruscus aculeatus) Asparagazeoen familiako zuhaixka da, Eurasian jatorria duena. Sendabelarra, hemorroide eta barizeak sendatzeko erabiltzen dute[1].
Artikulu hau biologiari buruzko zirriborroa da. Wikipedia lagun dezakezu edukia osatuz. Erratza (Ruscus aculeatus) Asparagazeoen familiako zuhaixka da, Eurasian jatorria duena. Sendabelarra, hemorroide eta barizeak sendatzeko erabiltzen dute.
Pikkuruskus eli pikkurautamyrtti (Ruscus aculeatus) on monivuotinen euraasialainen parsakasveihin kuuluva varpu tai pikkupensas.[1]
Pikkuruskus kasvaa 75 senttimetriä korkeaksi. Sen lehdet ovat kiiltävät, 2,5 cm pitkät. Kasvi kukkii keväällä ja tuottaa punaisia kiiltäviä marjoja kesällä ja syksyllä.[2]
Pikkuruskuksen ikivihreitä oksia käytetään leikkovihreänä. Ne kestävät maljakossa viikkoja.[3] Myös kasvin käyttöä lääkkeenä hypotensioon äkkiseltään seisomaan noustessa on tutkittu.[4]
Pikkuruskus eli pikkurautamyrtti (Ruscus aculeatus) on monivuotinen euraasialainen parsakasveihin kuuluva varpu tai pikkupensas.
Pikkuruskus kasvaa 75 senttimetriä korkeaksi. Sen lehdet ovat kiiltävät, 2,5 cm pitkät. Kasvi kukkii keväällä ja tuottaa punaisia kiiltäviä marjoja kesällä ja syksyllä.
Pikkuruskuksen ikivihreitä oksia käytetään leikkovihreänä. Ne kestävät maljakossa viikkoja. Myös kasvin käyttöä lääkkeenä hypotensioon äkkiseltään seisomaan noustessa on tutkittu.
Fragon petit-houx, Fragon faux-houx
Le Fragon petit-houx ou Fragon faux-houx (Ruscus aculeatus) est un sous-arbrisseau sempervirent dioïques de la famille des Asparagaceae (ou des Liliaceae, selon la classification classique) poussant dans l'aire méditerranéenne-atlantique.
En français, Ruscus aculeatus se fait appeler fragon faux-houx, fragon petit-houx, fragon piquant, fragon épineux, épine de rat, buis piquant, fragonnette, gringon, vergandier ou houx-frelon.
En gallo, son nom est hagun ou hayen selon les prononciations.
En anglais, Ruscus aculeatus se fait appeler communément Butcher’s Broom (Balais du Boucher). Ce nom tire son origine des bouchers européens utilisant un groupe lié de tiges pour nettoyer leurs planches à découper[1]. Ce balai, en raison de sa rigidité, est associé à la propriété anti-bactérienne dû à la présence d'huile essentielle, propriété anti-bactérienne découverte à posteriori[2].
Sous-arbrisseau dioïque, sempervirent, dressé, très ramifié et rhizomateux, inférieure à 1 mètre de haut.
Les tiges cannelées portent des Cladodes alternes, ovales, vrillés à la base (la face supérieure vers le bas), terminés par une épine, qui correspond à une feuille réduite n'assurant plus ses fonctions chlorophylliennes[3].
Fleurs verdâtres, de septembre à avril, solitaires ou par deux, à la face supérieure du cladodes, à six tépales (trois grands et trois petits).
Les fruits sont des baies rouges. Les graines sont disséminées par endozoochorie[4].
Confusions possibles avec le Sarcocoque à feuilles de Ruscus (Sarcococca ruscifolia), dont la floraison parfumée a lieu aussi en hiver, et le Fragon à grappes (Danae racemosa), dont les baies sont orangé et en grappes.
Bois clairs, haies, friches sur sols plutôt sur calcaires.
Ouest, sud et centre de l'Europe[5].
L'espèce n'est pas évaluée à l'échelle mondiale par l'UICN. En Europe et en France elle est classée comme non préoccupante [6]. L'espèce est considérée en danger-critique (CR) en Lorraine et vulnérable (VU) en Nord-Pas-de-Calais.
Nectriella rusci, un champignon de l’embranchement des Ascomycètes, décompose les cladodes morts.[7]
Ruscus aculeatus
Ruscus aculeatus portant un fruit.
Détails des fleurs.
Cladodes portant des fleurs.
Au Ier siècle, Dioscoride l'a utilisé contre les calculs de la vessie et les douleurs menstruelles. Au Moyen Âge, on apprécie ses pouvoirs diurétiques. Il entre même dans la composition du célèbre sirop apéritif des cinq racines. La plante tombe pourtant dans l'oubli au début du XXe siècle, avant que des travaux scientifiques ne mettent en évidence de remarquables propriétés sur le système veineux et déclenchent un regain d'intérêt en recherche médicale.
Anti-inflammatoire et antiexsudatif, son emploi est recommandé lorsqu'il existe un processus inflammatoire des veines[8]. Le rhizome a, comme les baies en macération, des vertus circulatoires (veinotonique), grâce aux principes actifs qui favorisent la contraction des fibres musculaires contenues dans la paroi des veines ce qui induit une vasoconstriction, d'où le surnom de « plante des jambes légères ». La racine est émolliente. Elle contient un glycoside stéroïdien, la ruscogénine, utilisé dans des pommades pour les hémorroïdes (Ruscorectal) ou les poches sous les yeux (en association avec la quercétine). Elle est souvent récoltée par des nomades[réf. nécessaire].
Le Fragon petit-houx renferme un saponoside et du nitrate de potassium, il est peu toxique et a des propriétés apéritives et fébrifuges.
Les jeunes pousses sont comestibles, crues ou cuites, comme des asperges sauvages, en revanche les baies sont toxiques.[8]
Il est utilisé localement lors de la fête des Rameaux comme substitut aux branches de buis.
Dans le calendrier républicain, le Fragon était le nom attribué au 3e jour du mois de pluviôse[9], en général le 22 janvier grégorien.
En Ille-et-Vilaine, il était connu pour des utilisations pratiques. Ainsi il a été vu à la vente aux marchés des Lices durant la dernière guerre, vendu roulé en boule et servant ainsi à récurer le matériel de cuisine allant au feu de cheminée, les pointes des cladodes servant de grattoir.
Un ancien couvreur se rappelle s'en être servi de hérisson pour ramoner : il s'agit alors de lier tête-bêche de nombreuses tiges par le milieu pour fabriquer ce « hérisson ».
En Gironde, il était aussi connu pour des utilisations pratiques. Appelé « gringon » en gascon bordelais, il servait à la fabrication de balais rustiques, il est à l'origine du terme populaire « gringonner », synonyme de « balayer ».
Fragon petit-houx, Fragon faux-houx
Le Fragon petit-houx ou Fragon faux-houx (Ruscus aculeatus) est un sous-arbrisseau sempervirent dioïques de la famille des Asparagaceae (ou des Liliaceae, selon la classification classique) poussant dans l'aire méditerranéenne-atlantique.
Is é rud is giolcach nimhe ann ná tom docht leathrúil dúghlas atá dúchasach don Eoraip is an Mheánmhuir. Na fíordhuilleoga laghdaithe ina lanna. Na bláthanna bána is na caora dearga iompartha i lár duilleog samhalta, ar géaga leata cosúil le duilleoga iad i ndáiríre.
A xibarda[1] ou xilbarbeira (Ruscus aculeatus L.) é unha especie fanerógama arbustiva, perenne, pertencente á familia das ruscáceas. Trátase dun arbusto (pode alcanzar os 80–100 cm de altura) que adoita crecer asociado ás carballeiras (fragas, formacións de aciñeiras...), e macizos de matogueiras. Tamén se coñece polos nomes populares de rascacú e mesquita.
É orixinaria de Eurasia e en Europa crece principalmente no sur do continente, na área mediterránea. Vive desde o nivel do mar até os 1.000 metros de altura no sotobosque centroeuropeo e mediterráneo, aínda que tamén a atopamos no norte de África e Asia. Prefire os solos básicos, secos e fértiles e as zonas sombrizas.
É abundante en toda Galicia, en carballeiras e soutos ou sobre substratos rochosos, especialmente en zonas húmidas.
É un pequeno arbusto de 30 a 80 cm de altura de cor verde escura, con rizomas subterráneos dos que saen talos florais masculinos ou femininos. En ambos os casos presenta dous tipos de talos: os normais son lisos e arredondados, mentres que os outros teñen falsas follas, de forma ovolanceolada de 2 a 3 cm de lonxitude e acabadas cunha punta ríxida e punzante.
As follas verdadeiras son diminutas, a modo de pequenas escamas lanceoladas e cun pequeno esporón, que normalmente pasan desapercibidas. Aparecen nas axilas e teñen entre 3 e 4 mm de lonxitude. O que semellan ser as follas da planta son realmente unhas poliñas modificadas, denominadas tecnicamente cladodios ou filóclados, con forma de folla lanceolada ancha, de cor verde e consistentes, rematadas nun apéndice espiñento e dispostas alternadamente.
As flores, que nacen na primavera, son pequenas e averdadas, unisexuais e dioicas [2]. Nacen en grupos de 2-3 no centro daqueles cladodios. O froito é unha baga do tamaño dunha cereixa pequena e de cor vermella ó madurecer, de 10 a 12 mm de diámetro con dous sementes. Estes froitos son tóxicos e poden provocar vómitos e diarreas, especialmente nos cativos. A diseminación faise por medio das deposicións dos animais que comen os froitos (endozoocora). Reprodúcese tamén por rizomas que emiten novos talos.
Toda a planta fai a fotosíntese fóra das follas verdadeiras que se desprenden rapidamente. As flores son pequenas, verdosas ou violáceas, están situadas no centro con seis tépalos en dous verticilos. As femininas son tricarpelares con ovario súpero mentres que as masculinas teñen tres estames soldados polos filamentos. A polinización faise por medio de insectos (entomógama).
O rizoma utilízase en homeopatía como diurético, en infusión, cocción ou extractos. Tamén se recomenda contra as hemorroides ou as varices, en uso externo, grazas aos seus compoñentes que son vasoconstritores e antiinflamatorios. Reduce tamén a celulite e, ao conter rutósido, axuda contra a flebite e mellora a circulación. É un bo diurético e posúe propiedades febrífugas. Moi recomendable contra os cálculos da vesícula, amolece a febre e combate a gota e a artrite, xa que axuda a eliminar o ácido úrico. Contén gran cantidade de taninos, glicósidos, resina, calcio e potasio.
Non se debe administrar durante o embarazo ou lactación. Os seus froitos, consumidos por nenos, provocan vómito, diarreas e convulsións.
Utilízase tamén en floraría para a confección de ramos de flores. En moitos países as súas pólas utilízanse como decoración do Nadal.[3]
Ata mediados do século XX, a xibarda aproveitábase (como tamén as xestas e codesos) para facer vasoiras. Era moi común que antes da malla se varrese a aira coas súas pólas secas. De feito, en Suarna denomínana escobas.
A planta recibe nos diferentes puntos de Galicia outras denominacións comúns: azoutacristos, brusco, mezquita (e mesquita ou mesquito), picanceira (e picaceira ou picantel), rascacú (e rascacús), picamulos (aparente híbrido das dúas anteriores), silbarda/silvarda/xilbarda (e silbardeiro, silbarbeira ou xilbardeira) ou xarda (e xardeira).
Polas súas falsas follas espiñentas e os froitos vermellos, tamén se lle chama silva garabanceira.
A xibarda ou xilbarbeira (Ruscus aculeatus L.) é unha especie fanerógama arbustiva, perenne, pertencente á familia das ruscáceas. Trátase dun arbusto (pode alcanzar os 80–100 cm de altura) que adoita crecer asociado ás carballeiras (fragas, formacións de aciñeiras...), e macizos de matogueiras. Tamén se coñece polos nomes populares de rascacú e mesquita.
Bodljikava veprina (oštrolisna veprina, kostrika, veprovina, ježevina, metlika; lat. Ruscus aculeatus) je vazdazeleni grm. Stabljika joj je razgranata i nosi dvije vrste listova, a može narasti od 30 cm pa do jedan metar visine[1]. Lažni su listovi šiljati i bodljikavi, po čemu je dobila i naziv oštrolisna veprina, a s njihove donje strane su maleni pravi listovi. Iz neuglednih cvjetova razvija se plod otrovna boba crvene boje kojim se hrane razne životinje. Bodljikava veprina inače pripada sloju grmlja, a u Hrvatskoj je zaštićena biljka. Mladi izdanci biljke jestivi su, no zbog zaštićenosti biljke mogu se sabirati samo u ekstremnim situacijama. Preferira vapnenasto tlo. Raste na mnogim nalazištima u kontinentalnom i primorskom području: Slavonija, Hrvatsko zagorje, Samoborsko gorje, Medvednica, Gorski kotar, Lika, Velebit, otoci Cres i Lošinj te okolica Nina.
Najviše se koristi kod liječenja proširenih vena te hemoroida (podzemni dijelovi biljke).[2][3] Smanjuje zatvor i zadržavanje vode, potiče cirkulaciju, ne smije se koristiti kod osoba sa visokim tlakom.
Grlić, Lj., Samoniklo jestivo bilje, Zagreb 1980.
Bodljikava veprina (oštrolisna veprina, kostrika, veprovina, ježevina, metlika; lat. Ruscus aculeatus) je vazdazeleni grm. Stabljika joj je razgranata i nosi dvije vrste listova, a može narasti od 30 cm pa do jedan metar visine. Lažni su listovi šiljati i bodljikavi, po čemu je dobila i naziv oštrolisna veprina, a s njihove donje strane su maleni pravi listovi. Iz neuglednih cvjetova razvija se plod otrovna boba crvene boje kojim se hrane razne životinje. Bodljikava veprina inače pripada sloju grmlja, a u Hrvatskoj je zaštićena biljka. Mladi izdanci biljke jestivi su, no zbog zaštićenosti biljke mogu se sabirati samo u ekstremnim situacijama. Preferira vapnenasto tlo. Raste na mnogim nalazištima u kontinentalnom i primorskom području: Slavonija, Hrvatsko zagorje, Samoborsko gorje, Medvednica, Gorski kotar, Lika, Velebit, otoci Cres i Lošinj te okolica Nina.
Wšědna myšaca wěcha (Ruscus aculeatus) je rostlina ze swójby ruskusowych rostlinow (Nolinoideae) znutřka swójby hromakowych rostlinow (Asparagaceae). Dalše serbske mjeno je kałata myšaca wěcha.
Wšědna myšaca wěcha docpěwa wysokosć wot 30 hač 100 cm.
Łopjena su šupiznojte. Nimo toho rostlina ma łopjenojće wušěrjene bóčne wurostki, kotrež su šěroko-lancetojte, kožojte, přeco zelene a docpěwaja šěrokosć wot 2 hač 3 cm a maja dołhi kónčk.
Kćěje wot februara hač apryla. Kćenja su zelenojte, docpěwaja šěrokosć wot 3 mm a njesu šupiznojte nošne łopješka.
Płód je kulojta, čerwjena jahoda.
Rosće w kerčinach, dubowych lěsach, na suchich, skalnych zwisach.
Rostlina je w južnej Alpach a južnej Europje rozšěrjena.
Wšědna myšaca wěcha (Ruscus aculeatus) je rostlina ze swójby ruskusowych rostlinow (Nolinoideae) znutřka swójby hromakowych rostlinow (Asparagaceae). Dalše serbske mjeno je kałata myšaca wěcha.
Il pungitopo (Ruscus aculeatus L.) è un arbusto sempreverde con tipiche bacche rosse impiegate come ornamento natalizio, appartenente alla famiglia delle Asparagaceae.[1]
Il pungitopo è una pianta cespugliosa sempreverde alta dai 30 agli 80 cm, provvista di cladodi, fusti trasformati che hanno assunto la funzione delle foglie, divenendo ovali, appiattiti e rigidi, con estremità pungenti. Poco sopra la base dei cladodi, in primavera, si schiudono i minuscoli fiori verdastri, e quindi i frutti, che maturano in inverno, e che sono vistose bacche scarlatte grosse come ciliegie. La pianta è dioica, cioè porta fiori, unisessuali, in due piante diverse, una con i fiori maschili e una con i fiori femminili, che producono le bacche.
È una specie dell'Eurasia ma si spinge anche nella regione mediterranea, nella regione centro-europea e anche in quella atlantica.
Costituisce una delle componenti del sottobosco delle pinete e delle leccete nel bioma mediterraneo, mentre nelle foreste decidue è riscontrabile in querceti ma, in alcuni casi, anche in faggete di bassa quota.
Il pungitopo viene coltivato come pianta ornamentale, soprattutto come decorazione durante le feste natalizie.
Il nome fa riferimento al fatto che anticamente le sue foglie, taglienti, venivano messe attorno alle provviste, per salvaguardarle dai topi.[2]
I germogli di pungitopo, dal gusto amarognolo, raccolti da marzo a maggio, vengono utilizzati in cucina a mo' di asparagi, lessati per insalate, minestre e frittate.
I semi, opportunamente tostati, venivano un tempo impiegati come sostituti del caffè.
Nella medicina popolare, per le doti diuretiche che possiede, è usato nella “composizione delle cinque radici”, che comprende pungitopo, prezzemolo, sedano, finocchio e asparago.
Tra i componenti principali del rusco vanno citati i flavonoidi con il rutoside. È proprio quest'ultimo ad essere indicato e definito come vitamina P (cioè con caratteristiche simili), e quindi indicato per aumentare la resistenza delle pareti dei capillari. Quindi, il suo utilizzo principale è nella terapia delle varici venose, delle emorroidi, delle flebiti. La pianta viene indicata anche come antinfiammatorio, diuretico e antireumatico.[3] Abitualmente il rusco viene prescritto per via orale, tramite il decotto.
Il pungitopo (Ruscus aculeatus L.) è un arbusto sempreverde con tipiche bacche rosse impiegate come ornamento natalizio, appartenente alla famiglia delle Asparagaceae.
Ruscus aculeatus er en plante i aspargesfamilien.
Den er en opptil én meter høy, eviggrønn halvbusk med jordstengel. Stenglene er opprette og forgrenete og har fylloklader, som er flate grener som minner om blader. De egentlige bladene er små, nålelignende og har ikke klorofyll. Planten er særbu. Blomstene er små og sitter midt på fyllokladene. Frukten er et rødt bær som er 12–15 mm. Denne arten kan skilles fra andre Ruscus på at fyllokladene har en torn ytterst.
Ruscus aculeatus vokser i skog, kratt, steinete steder og garrigue, som regel på skyggefulle steder. Den er utbredt i hele middelhavsområdet og Vest-Europa og finnes nordover til De britiske øyer og Krim. Den blir ofte plantet i hager.
Vekstform og habitat
Nærbilde av blomst
Umoden frukt
Moden frukt
Ruscus aculeatus er en plante i aspargesfamilien.
Den er en opptil én meter høy, eviggrønn halvbusk med jordstengel. Stenglene er opprette og forgrenete og har fylloklader, som er flate grener som minner om blader. De egentlige bladene er små, nålelignende og har ikke klorofyll. Planten er særbu. Blomstene er små og sitter midt på fyllokladene. Frukten er et rødt bær som er 12–15 mm. Denne arten kan skilles fra andre Ruscus på at fyllokladene har en torn ytterst.
Ruscus aculeatus vokser i skog, kratt, steinete steder og garrigue, som regel på skyggefulle steder. Den er utbredt i hele middelhavsområdet og Vest-Europa og finnes nordover til De britiske øyer og Krim. Den blir ofte plantet i hager.
Vekstform og habitat
Nærbilde av blomst
Umoden frukt
Moden frukt
Multimedia w Wikimedia Commons Myszopłoch kolczasty, ruszczyk kolczasty (Ruscus aculeatus L.) – gatunek zimotrwałej rośliny z rodziny szparagowatych (Asparagaceae), w niektórych systemach w myszopłochowatych (Ruscaceae). Pochodzi z basenu Morza Śródziemnego i Czarnego, lecz został rozprzestrzeniony w inne regiony jako roślina ogrodowa.
Myszopłoch kolczasty, ruszczyk kolczasty (Ruscus aculeatus L.) – gatunek zimotrwałej rośliny z rodziny szparagowatych (Asparagaceae), w niektórych systemach w myszopłochowatych (Ruscaceae). Pochodzi z basenu Morza Śródziemnego i Czarnego, lecz został rozprzestrzeniony w inne regiony jako roślina ogrodowa.
Ruscus aculeatus L.[1], comummente conhecida como gilbardeira[2] (também grafado gibaudeiro[1], gilberdeira[3], gibalbeira[4] e gilbarbeiro[4]) , é uma espécie de fanerógama arbustiva, perenifólia, pertencente à família das asparagáceas[5].
A presença de cladódios rígidos terminados num acúleo dão às ramagens da planta um carácter rígido e áspero, o que levou a que tradicionalmente fosse utilizada na confecção de vassouras para limpezas exteriores. A espécie é considerada como sendo uma planta medicinal.[6]
Dá ainda pelos seguintes nomes comuns: brusca[7], erva-dos-vasculhos[3], pica-rato[3], azevinho-menor[3], chusbarqueira[4], esfolinhadeira[4], mesquita[4], picanceira[4], picantel[4], falso-avezinho[6], silbarda[4] e uvas-de-cão[4].
Ruscus aculeatus é uma planta perenifólia arbustiva, com 30–80 cm de altura, de cor verde-escuro, com rizomas subterrâneos, caracterizada pela presença de caules florais achatados, formando cladódios com a aparência de folhas endurecidas e terminadas num espinho. Os caules florais são masculinos ou femininos, em ambos os casos apresentando dois tipos de caules: (1) os normais, lisos e arredondados; e (2) os modificados, com cladódios em forma de falsas folhas, de forma ovo-lanceolada de 2 a 3 cm de comprimento e terminando numa ponta rígida e perfurante.
As verdadeiras folhas estão ausentes nas plantas adultas, reduzidas ao espinho no ápice do cladódio. As estruturas rígidas com forma de folhas lanceoladas são na realidade caules modificados (os cladódios), já que as folhas são muito pequenas, em forma de escama, e normalmente passam despercebidas, aparecendo nas axilas e tendo apenas entre 3 e 4 mm de comprimento. Toda a superfície da planta faz fotossíntese, com excepção das folhas verdadeiras que se desprendem rapidamente.
As flores são pequenas, monóicas, com o sexo do ramo em que se instalam, de cor amarelo-esverdeada ou violácea, surgindo isoladas na parte central dos cladódios. Cada flor tem seis tépalas em dois verticilos, sendo que as flores femininas são tricarpelares, com ovário súpero, enquanto as masculinas têm três estames soldados pelos filamentos. A polinização é feita por insectos (entomogamia). Floresce no inverno e na primavera.
No outono e inverno, as plantas femininas produzem bagas vermelhas, com 10 a 12 mm de diâmetro, com duas sementes, as quais se destacam sobre o verde escuro da planta. As sementes são dispersas pelos dejectos das aves que comem os frutos (endozoocoria).
A planta também se reproduz pela via vegetativa através dos rizomas.
Ruscus aculeatus ocorre nas margens de florestas, em sebes e em margens de terrenos, sendo tolerante em relação ao ensombramento.
Trata-se de uma espécie natural do Sul do continente europeu, bem como da Hungria, Turquia e da Macaronésia.[3]
Trata-se de uma espécie presente no território português, nomeadamente em Portugal Continental, de onde é natural e onde se em todo o território e no Arquipélago dos Açores, onde se encontra naturalizada.[1]
Privilegia as submatas de carvalhais, sobreirais e azinhais, sendo que também medra bem em matagais esclerófilos.[1]
Com efeito, trata-se de uma espécie com uma significativa plasticidade ecológica, pelo que além dos ambientes de bosque, também medra em dunas ou brechas em fragas e rochedos.[1] Geralmente, dá primazia a espaços úmbrios e frescos, situados a baixas altitudes.[1]
Encontra-se protegida pela lei comunitária europeia, pelo que, de acordo com o disposto no Anexo V da Directiva Habitats (Directiva 92 /43/CEE ), a sua colheita é controlada por lei.[8][6]
Ruscus aculeatus é utilizada em várias formas em medicina tradicional e ervanária, sendo utilizada para melhorar a circulação sanguínea para o cérebro, pernas e mãos. É igualmente utilizada para aliviar a obstipação, reduzir a retenção de água e melhorar a circulação, nomeadamente no tratamento de veias varicosas e no redução de hemorróidas.[9][10] Foi aprovada pela Kommission E da Alemanha e incluída nas instruções para o tratamento de hemorróides.[10]
Um estudo publicado em 1999 sugere que R. aculeatus pode ser utilizada para reduzir os sintomas da hipotensão postural sem aumentar a tensão arterial na posição supina.[11] A explicação para esse efeito parece incluir a estimulação dos adrenoreceptores venosos alfa-1 e alfa-2 e o decréscimo da permeabilidade capilar.
A espécie Ruscus aculeatus foi descrita por Lineu e publicada na Species Plantarum 2: 1041, no ano de 1753.[12]
Número de cromossomas de Ruscus aculeatus (Asparagaceae) e seus taxa infraespecíficos é 2n=40[13] ou n=18; 2n=36.[14]
No que toca ao nome científico:
Ruscus aculeatus L., comummente conhecida como gilbardeira (também grafado gibaudeiro, gilberdeira, gibalbeira e gilbarbeiro) , é uma espécie de fanerógama arbustiva, perenifólia, pertencente à família das asparagáceas.
A presença de cladódios rígidos terminados num acúleo dão às ramagens da planta um carácter rígido e áspero, o que levou a que tradicionalmente fosse utilizada na confecção de vassouras para limpezas exteriores. A espécie é considerada como sendo uma planta medicinal.
Tavşanmemesi (Ruscus aculeatus), Ruscaceae familyasından 20–50 cm yükseklikte, kışın yaprak dökmeyen, çok yıllık, yaprak biçimindeki dalları sert ve batıcı, çalı görünüşlü bir bitkidir.
Kök ve yaprakları Antakya Bölgesi aktarlarında idrar arttırıcı ve taş düşürücü olarak satılmaktadır. Aralık ayı ortalarından itibaren ucuna Silcan (Similax excelsa) meyveleri bağlanmış olan dalları, İstanbul çiçekçilerinde Kokina (Yunanca "kırmızı") adı altında satılır.
.JPG)
Tek çenekliler ile ilgili bu madde bir taslaktır. Madde içeriğini geliştirerek Vikipedi'ye katkıda bulunabilirsiniz. Tavşanmemesi (Ruscus aculeatus), Ruscaceae familyasından 20–50 cm yükseklikte, kışın yaprak dökmeyen, çok yıllık, yaprak biçimindeki dalları sert ve batıcı, çalı görünüşlü bir bitkidir.
Kök ve yaprakları Antakya Bölgesi aktarlarında idrar arttırıcı ve taş düşürücü olarak satılmaktadır. Aralık ayı ortalarından itibaren ucuna Silcan (Similax excelsa) meyveleri bağlanmış olan dalları, İstanbul çiçekçilerinde Kokina (Yunanca "kırmızı") adı altında satılır.
Вічнозелений напівчагарник. Стебла до 100 см, гіллясті. Філокладії (псевдолистки) темно-зелені, 1.5-5 (-6) х (1) 1.5-2.5 (-3.5) см, яйцеподібні або ланцетні, загострені. Фактичні листки рослини маленькі, лускоподібні, коричневі, від трикутних до ланцетних. Суцвіття з 1-3 квітів. Має крихітні зеленуваті квітки. 10-15 мм ягоди червоні, з 1-2 насінням, токсичні. Квітне з березня по травень.
Західна Азія: Туреччина. Європа: Угорщина; Албанія; Колишня Югославія; Греція; Італія; Франція; Португалія; Іспанія. Також культивується.
Ця ксерофільна рослина любить теплі, сухі скелясті схили в заростях і лісах, іноді виявляється на висоті до 1000 метрів. На кам'янистому ґрунті, утворює в дубових і букових лісах підлісок. У прохолодних місцях рослина може рости тільки при захисті іншими рослинами. Має декоративне та медичне використання.
Квіти
Насіння
Ілюстрація
Це незавершена стаття про Холодкові.Ruscus aculeatus là một loài thực vật có hoa trong họ Măng tây. Loài này được L. miêu tả khoa học đầu tiên năm 1753.[1]
Bài viết liên quan phân họ thực vật Nolinoideae này vẫn còn sơ khai. Bạn có thể giúp Wikipedia bằng cách mở rộng nội dung để bài được hoàn chỉnh hơn. Ruscus aculeatus là một loài thực vật có hoa trong họ Măng tây. Loài này được L. miêu tả khoa học đầu tiên năm 1753.
Ruscus aculeatus L.
И́глица колючая, или Иглица понтийская (лат. Rúscus aculeatus) — вечнозелёный многолетний полукустарник семейства Спаржевые (Asparagaceae).
Встречается по всему Черноморскому побережью Краснодарского края, в Закавказье, Турции, на Южном берегу Крыма, в Западной и Южной Европе, в Северной Африке. Третичный реликт, имеет ряд форм.
Растение высотой 60 см, но может достигать и 1 м, сизовато-зелёное. Стебли прямостоячие, тонкобороздачтые, по рёбрам мелкошероховатые. Побеги превращены в филлокладии, имеющие вид кожистых сидячих неопадающих пластинок с мелкими узкими пленчатыми шиловидными листьями в пазухах филлокладий. Филлокладии крепкие, кожистые, ланцентные, оттянуты в длинное колючее остриё, хорошо выделяется средняя жилка. Цветки мелкие, расположены на нижней стороне филлокладия, в пазухе маленького ланцетного прицветника. Ягоды на ножке, крупные, красные, 8—10 мм в диаметре, двухсемянные. Цветёт в феврале—апреле. Плоды — мясистые, красные, созревают в ноябре—декабре.
Произрастает в можжевеловых редколесьях, в сообществах сосны крымской и сосны пицундской, на скалах, в грабинниковых сообществах. К почвам не требовательно, растёт на перегнойно-карбонатных почвах. На Западном Кавказе (массив Хвамли) поднимается до высоты 1600 м над уровнем моря. Размножается семенами и вегетативно.
Массовый сбор растения для венков, букетов, веников.
Может использоваться как декоративное растение и как компонент живых изгородей.
В медицине применяется для лечения варикоза и геморроя.
На Южном берегу Крыма в 1930-х годах иглицу колючую массово заготавливали для производства веников.[источник не указан 906 дней]
И́глица колючая, или Иглица понтийская (лат. Rúscus aculeatus) — вечнозелёный многолетний полукустарник семейства Спаржевые (Asparagaceae).
Встречается по всему Черноморскому побережью Краснодарского края, в Закавказье, Турции, на Южном берегу Крыма, в Западной и Южной Европе, в Северной Африке. Третичный реликт, имеет ряд форм.
假叶树（學名：Ruscus aculeatus），又名百劳金雀花、瓜子松。原产于地中海沿岸。
能減輕發炎的情形。對手腕隧道症候群、循環上的問題、水腫、肥胖、陽萎、靜脈炎、精索靜脈曲張以及眩暈等問題有幫助，對於膀胱和腎臟也很有益。
常绿小灌木，有刺；具有横生、黄色、肉质、多节的根状茎；由于其叶退化为鳞片，而代替叶进行光合作用的是其最末的分枝。这个分枝扁化，并变为绿色，其与叶十分相象，称“叶状枝”。而假叶树的花就长在假叶上，冬春季开白色小花，雌雄异株。
这是一篇與植物相關的小作品。你可以通过编辑或修订扩充其内容。 
ナギイカダ（梛筏、学名：Ruscus aculeatus）はスズラン亜科の常緑小低木。地中海沿岸原産で観賞用に栽培される[1]。
葉は退化しており、末端の茎が葉のように扁平になり、先は鋭いとげになっている。この葉状茎の上に花が1個つく。雌雄異株で、花は春から夏に咲き、冬に赤い果実をつける。
和名は葉が似ている針葉樹のナギと葉の上に花の咲くハナイカダを合わせたもの。
ナギイカダ属とSemele、Danaëの3属9種（いずれも葉が退化している）は特異な形態から独立の科、ナギイカダ科「Ruscaceae」とする説が以前からある（ダールグレン体系など）。APG植物分類体系ではナギイカダ科にスズラン、ドラセナなどを含めているが、これは日本語では普通スズラン科と呼ばれている（広義ナギイカダ科ともいう）。
この項目は、植物に関連した書きかけの項目です。この項目を加筆・訂正などしてくださる協力者を求めています（プロジェクト:植物／Portal:植物）。 
.JPG)
_(15720526217).jpg)
_(7845405936).jpg)
.JPG)
.JPG)
_-_Rameau_portant_un_fruit._(2).jpg)
_-_MO_Nova_Gorica_(SW_Slovenia).jpg)
