Guidance for identification (German text)
La gírgola de panical, gírgola d'espinacal, gírgola de card o gírgola vera (Pleurotus eryngii, del grec eryngion -panical-) és un bolet d'excel·lent qualitat gastronòmica, encara que poc conegut als Països Catalans pel fet de sortir molt poc. En canvi, a la resta d'Ibèria és molt més freqüent i a Castella, amb ben poca tradició boletaire, ha estat sempre cercat i apreciat. Potser la clau del seu èxit, en un país en què no es menjaven els bolets de cap altra mena, rau en la facilitat de conèixer-lo, més que per la seua fesomia pel lloc on creix: sobre les arrels del Card girgoler (Eryngium campestre), també anomenat panical campestre, que a Castella es coneix per cardo corredor i aquest bolet per seta de cardo.
Es tracta d'un bolet molsut que es pot fer relativament gros, amb un barret de 3 a 12 cm, d'un color terrós, tancat quan surt i aplanat amb el temps, a sota del qual hi ha làmines molt decurrents, blanquinoses, desiguals, amb laminetes curtes intercalades.
El peu és curt i afuat, i bé que algunes vegades està situat al bell mig del barret, el més freqüent és que surti tirat cap a un cantó.
La carn és compacta, blanca, i de gust dolç.
Surt a la tardor en erms i camps abandonats on creixen els panicals, i també prop de la platja (sobre les arrels del panical marí i de la canyaferla), a les vores dels camins i a muntanya.
Per les seues virtuts a la cuina, s'ha conreat amb èxit en alguns països europeus.
La gírgola de panical, gírgola d'espinacal, gírgola de card o gírgola vera (Pleurotus eryngii, del grec eryngion -panical-) és un bolet d'excel·lent qualitat gastronòmica, encara que poc conegut als Països Catalans pel fet de sortir molt poc. En canvi, a la resta d'Ibèria és molt més freqüent i a Castella, amb ben poca tradició boletaire, ha estat sempre cercat i apreciat. Potser la clau del seu èxit, en un país en què no es menjaven els bolets de cap altra mena, rau en la facilitat de conèixer-lo, més que per la seua fesomia pel lloc on creix: sobre les arrels del Card girgoler (Eryngium campestre), també anomenat panical campestre, que a Castella es coneix per cardo corredor i aquest bolet per seta de cardo.
Der Braune Kräuter-Seitling (Pleurotus eryngii) ist eine Pilzart aus der Familie der Seitlingsverwandten.
Die Fruchtkörper wachsen nur scheinbar auf dem Erdboden, tatsächlich sitzen sie aber parasitisch an den absterbenden Wurzeln der Wirtspflanze. Im Freiland sind die Exemplare etwa 8 × 5–10 cm groß, weiß oder cremeocker gefärbt und haben einen graubraunen, feinfilzigen Hut. Der Hutrand ist lang herabgebogen bis eingerollt und leicht wellig. Die weichen und entfernt stehenden Lamellen laufen weit am Stiel herab und sind dort netzartig querverbunden (Anastomosen). Sie haben eine weiße Farbe, bei zunehmender Reife verfärben sie sich gelblich bis orange. Das Sporenpulver ist weiß. Der Stiel ist voll und je nach Anwachsstelle zentral oder exzentrisch mit dem Hut verwachsen. Die Fruchtkörper besitzen ein dickes, festes und weißliches Fleisch. Sie erscheinen einzeln bis gruppenweise, manchmal auch etwas büschelig.
Die Sporen sind 7–9,5 × 3,5 µm groß, zylindrisch-elliptisch geformt, hyalin und mit jeweils einem Öltropfen gefüllt.
Im Gegensatz zu den ansonsten meist holzbewohnenden Arten der Seitlinge schmarotzt der Braune Kräuter-Seitling auf den Wurzeln des Feld-Mannstreus (Eryngium campestre).
Der Braune Kräuter-Seitling kommt in Süd-, Ost- und Westeuropa vor. In Deutschland ist er wildwachsend sehr selten. Die Rote Liste der Großpilze Deutschlands listet die Art als vom Aussterben bedroht (Gefährdungskategorie 1).[1]
In Bezug auf die Wirtspflanze – allesamt Doldenblütler – werden zwei weitere Sippen unterschieden, die sich nur bedingt miteinander kreuzen lassen. Sie werden in der Literatur entweder als Varietäten oder auf Artrang geführt:
Der Braune Kräuter-Seitling benötigt nicht unbedingt Mannstreu als Wirtspflanze, sondern kann auf künstlichen Substraten zur Fruchtbildung gebracht werden. Er wird seit einiger Zeit verstärkt als Marktpilz und auf Substrat zur Kultivierung angeboten. Die Kultur gilt als etwas schwieriger als die des Austern-Seitlings. Der Braune Kräuter-Seitling zeichnet sich durch ein zartes Aroma aus. Das Fleisch hat eine steinpilzartige Konsistenz.
Der Braune Kräuter-Seitling (Pleurotus eryngii) ist eine Pilzart aus der Familie der Seitlingsverwandten.
Pleurotus eryngii (also known as king trumpet mushroom, French horn mushroom, eryngi, king oyster mushroom, king brown mushroom, boletus of the steppes[Note 1], trumpet royale, aliʻi oyster) is an edible mushroom native to Mediterranean regions of Europe, the Middle East, and North Africa, but also grown in many parts of Asia.[1]
Pleurotus eryngii is the largest species in the oyster mushroom genus, Pleurotus, which also contains the oyster mushroom Pleurotus ostreatus. It has a thick, meaty white stem and a small tan cap (in young specimens). Its natural range extends from the Atlantic Ocean through the Mediterranean Basin and Central Europe into Western Asia and India.[2] Unlike other species of Pleurotus, which are primarily wood-decay fungi, the P. eryngii complex are also weak parasites on the roots of herbaceous plants, although they may also be cultured on organic wastes.[2][3]
Its species name is derived from the fact that it grows in association with the roots of Eryngium campestre or other Eryngium plants (English names: 'sea holly' or 'eryngo'). P. eryngii is a species complex, and a number of varieties have been described, with differing plant associates in the carrot family (Apiaceae).
Other specimens of P. eryngii have been reported in association with plants in the genera Ferulago, Cachrys, Laserpitium, and Diplotaenia, all in Apiaceae.[2]
Molecular studies have shown Pleurotus nebrodensis to be closely related to, but distinct from, P. eryngii.[2] Pleurotus fossulatus may be another closely related species.[2]
The mushroom has a good shelf life and is cultivated widely. It has little flavor or aroma when raw. When cooked, it develops rich umami flavor and a meaty texture. When cultivating Random amplified polymorphic DNA (RAPD) can be used in the mushroom industry for the classification and maintenance of high-quality mushroom spawns. P. eryngii, are commercially produced, edible mushrooms, with P. eryngii making up 30% of the Korean edible mushroom market since its introduction in 1995. It is commonly used as a meat substitute in many vegan recipes.
Pleurotus eryngii may contain chemicals that stimulate the immune system.[8] Dietary intake of Pleurotus eryngii may function as cholesterol-lowering dietary agent.[9]
Like some other Pleurotus species, P. eryngii attacks nematodes and may provide a control method for these parasites when they infect cats and dogs.
It is very frequently used in Apulian cuisine. An example of this is when it is put on top of orecchiette.
Sequence analysis of the ITS1–5.8S rDNA–ITS2 of P. eryngii and the control strains P. ostreatus and P. ferulae, demonstrated that the DNA regions share almost 99% of sequence identity, indicating closely related mushroom strains. ITS1–5.8S rDNA–ITS2 sequence analysis is DNA sequencing used to confirm the mushroom species at hand, although it does distinguish variants in the mushroom species. RAPD are superior to DNA sequence-based methods with distinguishing strains in species. To verify the mushroom strains RAPD was used, and DNA fragments were amplified from the total cellular DNA. Verification of Pleurotus eryngii strains was assessed using ITS sequence analysis and RAPD fingerprinting. Analysis of the DNA fragment pattern showed that the 22 P. eryngii strains were clearly distinguished from the control strains P. ostreatus and P. ferulae, and could be categorized into five subgroups:
Pleurotus populations growing on umbellifers seem to have recently diverged through a sympatric speciation process, that is based on both intrinsic reproductive barriers and extrinsic ecogeographical factors.
Pleurotus eryngii is a saprotrophic fungus. Saprotrophic fungi use the process of chemoheterotrophic extracellular digestion involved in the processing of decayed organic matter. They are also an NTF, nematode-trapping fungi, that survives by trapping and digesting nematodes working as a natural pesticide. These fungi produce trapping devices to capture, kill, and digest nematodes as food sources. Traps are not only the weapons that NTF use to capture and infect nematodes but also an important indicator of their switch from a saprophytic to a predacious lifestyle. Pleurotus eryngii can live both saprophytically on organic matter and as predators by capturing tiny animals. The development of traps shows their evolutionary importance of them. They provide a crucial role in obtaining nutrients and may confer competitive advantages over non-predatory fungi. This fungal carnivorism diverged from saprophytism about 419 million years ago (Mya), after the origin of nematodes about 550–600 Mya. This following evolution of the fungi after the nematode suggests the co-evolution of the species. Phylogenetic analysis suggested that NTF have a common ancestor and the ability to capture nematodes has been an important trait for speciation and diversification within the clade.
P. eryngii extract reduced the number of Panagrellus sp. larvae after 24 h by 90%. P. eryngii fungus has predatory activity against Panagrellus sp. larvae due to toxin production and negatively affects Meloidogyne javanica eggs and juveniles development.
Pleurotus eryngii (also known as king trumpet mushroom, French horn mushroom, eryngi, king oyster mushroom, king brown mushroom, boletus of the steppes, trumpet royale, aliʻi oyster) is an edible mushroom native to Mediterranean regions of Europe, the Middle East, and North Africa, but also grown in many parts of Asia.
Pleurotus eryngii, llamada popularmente seta de cardo, es un hongo basidiomiceto del orden Agaricales. La seta es una de las mejor conocidas en España, donde es muy apreciada por su sabor y recolectada como alimento.
Es una seta que presenta gran variedad de tonos pardos, desde el crema hasta el marrón oscuro. Tiene sombrero más o menos convexo, inicialmente circular y en la madurez más irregular de hasta unos 8 cm. Sus láminas son blanquecinas y decurrentes sobre el pie que suele ser grueso y corto. A veces crece en grupos sobre la misma cepa. Su carne es elástica de olor agradable.
El taxón P. eryngii está considerado como un complejo de especies. Tradicionalmente se ha aceptado la existencia de dos variedades, la nominal P. eryngii var. eryngii y P. eryngii var. ferulae que crecen asociadas, respectivamente, a raíces de Eryngium o Ferula. Recientemente se han añadido otras, en la misma categoría taxonómica de variedad, basadas en los resultados de estudios moleculares[1] y en sus preferencias ecológicas:
Los estudios moleculares han mostrado que Pleurotus nebrodensis, descrito en primer lugar como la variedad P. eryngii var. nebrodensis es en realidad una especie distinta.[4] Pleurotus fossulatus es otra especie, estrechamente emparentada con ambas.[4]
Se distribuye de forma silvestre en una franja bien definida en el hemisferio norte, entre los paralelos 30 y 50 ° N, que abarca desde las costas atlánticas por el límite oeste hasta Kazakhstan e India por el este, incluyendo gran parte de Europa central y la cuenca del Mediterráneo.[5]
Crece asociado con varias plantas de la familia Apiaceae, sobre todo sobre las del cardo corredor, Eryngium campestre. Suele fructificar en el otoño, particularmente si el suelo ha recibido precipitaciones abundantes y las temperaturas son suaves. Ocasionalmente puede fructificar en primavera, siempre que haya sido lluviosa y cálida. Frecuentemente es atacada por larvas, principalmente las recolectadas en primavera.
Pleurotus eryngii, llamada popularmente seta de cardo, es un hongo basidiomiceto del orden Agaricales. La seta es una de las mejor conocidas en España, donde es muy apreciada por su sabor y recolectada como alimento.
Oharra: ez fidatu soilik orri honetan ematen diren datuez perretxiko bat identifikatzeko orduan. Inolako zalantzarik izanez gero, kontsultatu aditu batekin.
Kardu ziza (Pleurotus eryngii) Pleurotus generoko onddo jangarri bat da. Arrunta da Mediterraneo inguruko eskualdeetan (Europako hegoaldean, Afrikako iparraldean eta Ekialde Hurbilean), eta merkaturatzeko lantzen da gaur egun munduko toki askotan, batez ere Asian.
P. eryngii Pleurotus generoko espezierik handiena da. Genero berekoa da Pleurotus ostreatus ezaguna ere. Hanka zuri lodi eta haragitsua dauka, eta txapel txikia.
Txapela 5 eta 10 zentimetro artekoa da ale helduetan. Ganbila da jaiotzean, baina laster lautzen da, eta azkenean pixka bat hondoratzen da erdigunean. Kolore aldakorrekoa da, baina denak dira marroixkak (ilunetik ia zuriraino). Gainazal leuna du, eta ertza kiribildu egiten zaio ale gazteetan.
Orri oso dekurrenteak ditu (Pleurotus generoaren ezaugarri berezia da), oso estuak eta tartean orritxoak dituztela. Ale gazteetan zurixkak dira, geroago gris edo krema kolorea hartzen dute.
Hanka laburra eta potoloa da, kolore argikoa hasieran eta ilunagoa zahartzean. Orokorrean txapelaren albo batean hasten da, nahiz eta erdialdean ere izan daitekeen.
Haragi trinko eta zurruna du, zuria. Usain leuna eta zapore gozoa ditu.
Ozeano Atlantikotik Hego-mendebaldeko Asiaraino hedatzen da, Indiara iritsita. Genero bereko beste espezie batzuk ez bezala, kardu ziza, izenak berak iradokitzen duen bezala, landare belarkaren bizkarroi ere bada.[1]
Urteko lehen agerraldia udaberrian izan ohi du, eta udazkenean berriro agertzen da.[2] Ia beti karduen eta apiazeoen sustraiei lotuta bizi da, lugorrietan, landu gabeko lursailetan eta bide bazterretan; oro har, landare ostalariak bizi diren tokietan.
Euskal Herrian, arruntagoa da gero eta hegoalderago.
P. eryngii espezieen konplexu bat da, eta hainbat aldaera deskribatu dira.
Beste aldaera batzuk Ferulago, Cachrys, Laserpitium, eta Diplotaenia generoei lotuta deskribatu dira.[1]
Ikerketa molekularrek erakutsi dute Pleurotus nebrodensis kardu zizari estuki lotuta dagoela, baina beste espezie bat dela.[1] Pleurotus fossulatus ere hurbileko beste espezie bat da.[1]
Perretxiko ezaguna da Euskal Herrian, batez ere hegoaldean, eta oso estimatua da.
Beste Pleurotus espezie batzuk bezala, kardu zizak nematodoak eraksotzen ditu eta horiek kontrolatzeko metodo bat izan daiteke.[5]
Kardu ziza (Pleurotus eryngii) Pleurotus generoko onddo jangarri bat da. Arrunta da Mediterraneo inguruko eskualdeetan (Europako hegoaldean, Afrikako iparraldean eta Ekialde Hurbilean), eta merkaturatzeko lantzen da gaur egun munduko toki askotan, batez ere Asian.
Putkivinokas (Pleurotus eryngii) tai kuningasosterivinokas, myös kuningasvinokas,Pleurotus-sukuun ja vinokkaiden heimoon kuuluva laji. Se on hyvä ruokasieni. Se on loinen sarjakukkaiskasveille, erityisesti piikkiputkelle.
Putkivinokas on kooltaan melko kookas. Lakki on keskeltä hieman kuopallinen. Väri on vaalea harmaa, punaruskea tai kellanruskea. Kermanvalkoiset heltat ovat pitkäjohteiset ja leveähköt. Jalka on valkoinen ja paksu. Malto on kiinteää ja valkoista.
Putkivinokasta esiintyy isäntäkasvinsa juurilla ja kasvinjätteillä. Sitä tavataan Etelä-Euroopassa.[2]
Putkivinokas on kypsennettynä murea. Sitä voi käyttää ruoanlaitossa myös raakana.Lähteet
Putkivinokas (Pleurotus eryngii) tai kuningasosterivinokas, myös kuningasvinokas,lähde? on Pleurotus-sukuun ja vinokkaiden heimoon kuuluva laji. Se on hyvä ruokasieni. Se on loinen sarjakukkaiskasveille, erityisesti piikkiputkelle.
Pleurotus eryngii, le pleurote de panicaut, ou encore argouane, bérigoule ou girboulot, est une espèce de champignons basidiomycètes du genre Pleurotus de la famille des Pleurotacées. Comme Pleurotus ostreatus, il peut être cultivé.
Ses noms, scientifique et vernaculaire, proviennent des apiacées (ombellifères) du genre Eryngium auxquelles il est inféodé.
Pleurotus eryngii var. eryngii (DC.) Quél 1872
Connu et apprecié depuis fort longtemps dans le Sud de la France, ce champignon est désigné par un nombre important de noms vernaculaires en langue d'Oc et en basque : pleurote de panicot, argouagne, argouane, beigoula, bérigoula, bérigoule, berigoulo, bolet dau baja preire, bouligoule, boulingoulo, bridoulo, brigoule, brigoulo, grigoulo, canicot, cardoueto, champignon de garrigues, champignon du panicaut, canquesto, congue, corgne, couderlo, congouerto, doridelle, escouderme, fougga, gingoule, girboulot de panicot, onglet, oreille de chardon, oreillette, panichaou, panicau, ragoule, ringoule.
Hyménophore : chapeau de 5 à 8 cm, cornucopié, convexe puis aplani à déprimé, cette espèce est très polymorphe pouvant prendre l'aspect d'une langue, commun chez les pleurotes, ou au contraire celui d'un tricholome.
cuticule : lisse, tomenteuse, au début parfois écailleuse, mais vite glabre ; gris brunâtre, brun pâle, brun roux ou brun bistre, mais il peut devenir plus clair en vieillissant.
Marge : enroulée.
Lames : blanches, peu serrées, inégales;
Sporée : blanche.
Stipe : pied de 4 à 6 cm, épais, souvent (mais pas toujours) excentré.
Chair : épaisse, ferme, blanche.
Odeur et saveur : odeur faible, saveur douce.
Plutôt méridional, ce pleurote pousse en terrain dégagé sur les racines des panicauts, faux chardons du genre Eryngium, notamment sur le panicaut champêtre et le panicaut maritime[1]. Ce champignon n'est cependant pas réellement mycorhizien étant donné qu'il est cultivé en tant que saprophyte sur de la matière organique.
Le pleurote du panicaut, est un excellent comestible. Sa culture a été entreprise, mais à une moindre échelle que Pleurotus ostreatus.
Le pleurote du panicaut, comme tout champignon, semble renforcer le système immunitaire, qui est accentuée par le cuisson[2],[3]. Elle contient en particulier deux polysaccharides anti-inflammatoires via une action sur les macrophages[4]. Selon l'ouvrage Anticancer[5], le pleurote du panicaut serait le champignon le plus efficace en la matière, ce qui en fait un des aliments luttant le plus efficacement contre certaines affections carcinogènes, mais également contre certaines bactéries nuisibles ou virus qui agressent notre organisme.
Recette pour 4 personnes :
Cette préparation se prête à être servie avec du riz, des pâtes ou des toasts. Elle peut également accompagner un poisson ou une viande.
La technique culturale du pleurote du panicaut[6] ressemble à celle du Grifola frondosa. Le substrat est d'origine végétale et on distingue une phase d'incubation et une phase de fructification. Durant la première phase le mycélium va envahir le substrat et durant la deuxième le sporophore se développe. Les conditions climatiques (humidité de l'air, température et CO2) sont sévèrement contrôlées.
Une espèce voisine plus grande, Pleurotus ferulae, pousse sur les racines des férules, et Pleurotus elaeoselini pousse sur les Laserpitium. Il ne présente guère de risque de confusion, du fait de sa stricte dépendance du panicaut ou d'autres ombellifères similaires.
Une étude chinoise a également montré que l'ajout d'extrait d'ase fétide au substrat de culture du champignon Pleurotus eryngii accélérait la croissance du mycélium et des sporophores, ainsi que les qualités organoleptiques et nutritives du champignon[7].
Le 25 juillet 2014, le Livre Guinness des records inscrit un pleurote de panicaut japonaise comme le plus long champignon comestible mesure avec 59 cm, il a été cultivé à Nagano par Hokuto Corp[8].
Pleurotus eryngii, le pleurote de panicaut, ou encore argouane, bérigoule ou girboulot, est une espèce de champignons basidiomycètes du genre Pleurotus de la famille des Pleurotacées. Comme Pleurotus ostreatus, il peut être cultivé.
O cogomelo de cardo[1] Pleurotus eryngii, é un cogomelo co sombreiro convexo cando é novo e plano convexo, co centro deprimido, na madurez, de cor apardazada, pé cilíndrico e abrancazado, xeralmente excéntrico, comestíbel e de sabor doce.
É unha das especies de cogomelo máis coñecida e moi apreciada polo seu sabor.
É un cogomelo que presenta gran variedade de tons pardos, dende o crema até o marrón escuro.Ten chapeu máis ou menos convexo, inicialmente circular e na madurez máis irregular de até uns 8 cm. As súas lamelas son abrancazadas e decorrentes sobre o esteo que adoita ser groso e curto. Ás veces medra en grupos sobre a mesma cepa.
Adoita desenvolverse sobre raíces mortas de distintas plantas, especialmente sobre as do cardo corredor, Eryngium campestre. Adoita frutificar polo outono, particularmente se o chan recibiu precipitacións importantes e se producen temperaturas macías. Ocasionalmente pode saír na primavera, sempre que teña sido chuviosa e morna. É atacada decote por larvas.
É comestíbel e apreciada. A súa carne é elástica e dun recendo agradábel. Atópase nos supermercados polo outono en bandexas. Pódese usar en guisados de carne, peixe e revoltos. É moi saudábel.
Cultivados (Xapón)
O cogomelo de cardo Pleurotus eryngii, é un cogomelo co sombreiro convexo cando é novo e plano convexo, co centro deprimido, na madurez, de cor apardazada, pé cilíndrico e abrancazado, xeralmente excéntrico, comestíbel e de sabor doce.
É unha das especies de cogomelo máis coñecida e moi apreciada polo seu sabor.
Pleurotus eryngii adalah jamur pangan yang merupakan masih satu kerabat dengan jamur tiram. Jamur ini dalam bahasa Tionghoa dikenal sebagai xìng bào gū (Hanzi: 杏鮑菇, "jamur abalon amandel") atau cì qín gū (Hanzi: 刺芹菇 atau 刺芹側耳).
Di alam bebas, Pleurotus eryngii bisa ditemukan di wilayah padang rumput dan padang stepa yang kering di Eropa Selatan, Asia Selatan dan Asia Tengah. Nama binomial diambil dari nama tanaman Eryngium, karena jamur ini tumbuh di akar tanaman Eryngium yang sudah mati.
Di antara spesies jamur tiram (Pleurotus), Pleurotus eryngii merupakan spesies yang memiliki tubuh buah paling besar dan dapat bertahan sekitar 10 hari bila disimpan di lemari es. Daging batang tebal berwarna putih dengan tudung yang sempit (pada tubuh buah yang masih muda).
Di Eropa, jamur ini sangat populer sebagai jamur pangan. Di Jepang dikenal sebagai jamur Eringi dan baru mulai dibudidayakan sejak tahun 1990-an.
Jamur ini enak dimasak sebagai sup atau digoreng dengan mentega karena mempunyai tekstur seperti abalon.
Pleurotus eryngii adalah jamur pangan yang merupakan masih satu kerabat dengan jamur tiram. Jamur ini dalam bahasa Tionghoa dikenal sebagai xìng bào gū (Hanzi: 杏鮑菇, "jamur abalon amandel") atau cì qín gū (Hanzi: 刺芹菇 atau 刺芹側耳).
Di alam bebas, Pleurotus eryngii bisa ditemukan di wilayah padang rumput dan padang stepa yang kering di Eropa Selatan, Asia Selatan dan Asia Tengah. Nama binomial diambil dari nama tanaman Eryngium, karena jamur ini tumbuh di akar tanaman Eryngium yang sudah mati.
Di antara spesies jamur tiram (Pleurotus), Pleurotus eryngii merupakan spesies yang memiliki tubuh buah paling besar dan dapat bertahan sekitar 10 hari bila disimpan di lemari es. Daging batang tebal berwarna putih dengan tudung yang sempit (pada tubuh buah yang masih muda).
Di Eropa, jamur ini sangat populer sebagai jamur pangan. Di Jepang dikenal sebagai jamur Eringi dan baru mulai dibudidayakan sejak tahun 1990-an.
Jamur ini enak dimasak sebagai sup atau digoreng dengan mentega karena mempunyai tekstur seperti abalon.
Il Pleurotus eryngii (DC.) Quél., 1872, comunemente noto come cardoncello, è un fungo basidiomicete della famiglia delle Pleurotaceae commestibile molto ricercato ed apprezzato, noto fin dall'antichità. È originario del bacino del Mediterraneo, ma viene coltivato anche in molte parti dell'Asia[1][2]
Carnoso, convesso, poi depresso al centro, margine involuto, leggermente vellutato; di colore biancastro, poi brunastro; 3–10 cm di diametro. La colorazione cambia in base al clima: più chiara quando esposto al sole
Bianco-grigiastre, decorrenti sul gambo.
4-10 x 1–3 cm, sodo, centrale o eccentrico, attenuato alla base, di colore biancastro, con macchie color ocra-ruggine.
Bianca, soda e consistente.
10-13 x 4-6 µm, bianche in massa, lisce, ellissoidali, non amiloidi.
L'habitat del cardoncello si estende dall'oceano Atlantico fino all'Asia occidentale passando dal bacino del Mediterraneo e dall'Europa centrale.
Il cardoncello cresce spontaneamente in quasi tutta l'Italia centromeridionale. In Abruzzo e Molise è noto con il nome di cardarella, è chiamato cardengìdde nella Murgia, in Valle d'Itria e sul Gargano, mentre nel nord Salento è chiamato cardunceddu. È presente anche in Sardegna, dov'è conosciuto col nome di cardolinu de petza (fungo di carne), antunna o antunnu eru o antunna era. Si trova in quantità anche sulle colline del centro Sicilia, tra le province di Caltanissetta, Enna e Palermo, dove viene chiamato funciu di ferula. Nell'Alto Lazio (Tarquinia, Tuscania, Monti Cimini ) sono ricercatissimi con il nome di ferlenghi.
È un fungo saprofita che fruttifica dalla primavera all'autunno sulle radici morte delle ombrellifere o del cardo; nel nord del Salento si può trovare anche d'inverno, in campi aperti su terreni misti con roccia (cuti).
Eccellente.
Si presta molto bene alla coltivazione. Viene regolarmente coltivato in Germania a scopo edule.
Oltre al biotipo Pleurotus eryngii var. eryngii, esistono alcune varietà sulle quali sono in atto studi e dispute tassonomiche.
Le varietà attualmente prese in considerazione sono:
Pleurotus eryngii var. elaeoselini Venturella, Zervakis & La Rocca, Mycotaxon 76: 420 (2000).
Cresce associato alle radici di Eleoselino (Elaeoselinum asclepium).
Pleurotus eryngii var. ferulae (Lanzi) Sacc., Sylloge fungorum (Abellini) 5: 347 (1887).
Si differenzia dal biotipo per la taglia maggiore, il colore più chiaro, il portamento più slanciato e spesso imbutiforme e la cuticola screpolata con tempo secco.
Pleurotus eryngii var. thapsiae Venturella, Zervakis & Saitta, (2002).
Varietà che cresce associata alla Thapsia garganica, di recente delimitazione.[3]
Oggi è considerata una specie a sé stante con il nome di Pleurotus nebrodensis, endemica delle Madonie, che cresce associata a Cachrys ferulacea.[4]
url (aiuto). Il Pleurotus eryngii (DC.) Quél., 1872, comunemente noto come cardoncello, è un fungo basidiomicete della famiglia delle Pleurotaceae commestibile molto ricercato ed apprezzato, noto fin dall'antichità. È originario del bacino del Mediterraneo, ma viene coltivato anche in molte parti dell'Asia
De kruisdisteloesterzwam (Pleurotus eryngii), ook wel duinvoetje of koningsoesterzwam genoemd is een eetbare paddenstoel uit de familie Pleurotaceae.[1]
De hoed is 5-12 cm breed en heeft een ingerolde rand. De hele paddenstoel heeft een licht-pittige smaak.
De steel is 6-10 cm lang en 2-6 cm dik.
De lamellen zijn aflopend, wit of geelachtig. De sporen zijn lila.
De kruisdisteloesterzwam (Pleurotus eryngii), ook wel duinvoetje of koningsoesterzwam genoemd is een eetbare paddenstoel uit de familie Pleurotaceae.
Capel fin-a a 15 cm., da bombà a ancreus, da brun grisastr a brun ross, seuli o pì o meno scajos. Lamele ciàire, decorente. Gamba sentral o dës-centrà, bin dësvilupà.
A chërs dzora a l'Eryngium campestre, na sòrt ëd cardon dle region pì càude.
A venta mai mangé un bolè trovà se un a l'é nen un bon conossidor dij bolè!
Comestibil. A l'é motobin arsercà.
Capel fin-a a 15 cm., da bombà a ancreus, da brun grisastr a brun ross, seuli o pì o meno scajos. Lamele ciàire, decorente. Gamba sentral o dës-centrà, bin dësvilupà.
AmbientA chërs dzora a l'Eryngium campestre, na sòrt ëd cardon dle region pì càude.
Comestibilità A venta mai mangé un bolè trovà se un a l'é nen un bon conossidor dij bolè!
Comestibil. A l'é motobin arsercà.
Boczniak mikołajkowy (Pleurotus eryngii DC.) Quél) – gatunek grzybów z rodziny boczniakowatych (Pleurotaceae)[1].
Pozycja w klasyfikacji według Index Fungorum: Pleurotus, Pleurotaceae, Agaricales, Agaricomycetidae, Agaricomycetes, Agaricomycotina, Basidiomycota, Fungi[1].
Po raz pierwszy takson ten zdiagnozował w 1815 r. Augustin Pyramus de Candolle nadając mu nazwę Agaricus erygii. Obecną, uznaną przez Index Fungorum nazwę nadał mu w 1821 r. Lucien Quélet, przenosząc go do rodzaju Pleurotua[1].
Nazwę polską podał Władysław Wojewoda w 2003 r.[2]
Wytwarza owocniki o grubym, mięsistym białym trzonie z małym brązowym kapeluszem. Jest jadalny i smaczny. W wielu krajach Europy i Azji jest uprawiany.
Od 2014 r. w Polsce jest objęty ścisłą ochroną gatunkową[3].
Boczniak mikołajkowy (Pleurotus eryngii DC.) Quél) – gatunek grzybów z rodziny boczniakowatych (Pleurotaceae).
Pleurotus eryngii, conhecido em Portugal como cogumelo-do-cardo, é um cogumelo comestível nativo das regiões mediterrânicas da Europa, Médio Oriente e Norte de África, mas também cultivado em partes da Ásia.
Pleurotus eryngii (de asemenea, cunoscută sub numele de păstrăvul scailor) este o ciupercă comestibilă nativă din Zona Mediteraneană, Orientul Mijlociu și Africa de Nord, dar, de asemenea, cultivată în multe părți din Asia.
P. eryngii este cea mai mare specie din ciuperci din genul Pleurotus, care conține, de asemenea, ciupercile Pleurotus ostreatus, păstrăvul de fag. Aceasta are un miez alb, gros și cărnos și o pălărie mică, de culoare întunecată la exemplarele tinere. Arealul său natural se întinde de la Oceanul Atlantic prin Bazinul Mediteranean și Europa Centrală, până în Asia de Vest și India. Spre deosebire de alte specii de Pleurotus, care sunt în primul rând ciuperci care putrezesc lemnul, P. eryngii pot crește în același timp ca paraziți pe rădăcinile plantelor erbacee și ca fiind cultivate pe deșeuri organice.
Numele speciei este derivat din faptul că aceasta crește în apropierea rădăcinilor de Eryngium campestre sau alte plante Eryngium (numele în limba engleză: „sea holly” sau „eryngo”). P. eryngii este un complex de specii, și o serie de soiuri au fost descrise în asociere cu diverse plante din familia morcovului (Apiaceae).
Alte exemplare de P. eryngii au fost raportate în asociere cu plante din genurile Ferulago, Cachrys, Laserpitium, și Diplotaenia.
Studiile moleculare au arătat că P. eryngii și Pleurotus nebrodensis sunt strâns înrudite, dar distincte. Pleurotus fossulatus poate fi o altă specie înrudită.
Ciuperca are o lungă perioada de valabilitate și este cultivată pe scară largă. Când este crudă, gustul acesteia este foarte slab. Atunci când este fiartă, se dezvoltă gustul umami tipic ciupercilor și ia o textură similară cu cea a haliotidae.
Pleurotus eryngii pot conține substanțe chimice care stimulează sistemul imunitar. Aportul alimentar de Pleurotus eryngii poate ajuta la reducerea nivelului de colesterol.[1]
Ca și alte specii Pleurotus, P. eryngii atacă nematode și poate oferi o metodă de control pentru acești paraziți când infectează pisici și câini.
. PMID 23961153. Eroare la citare: Eticheta cu numele „iprime” definită în nu este utilizată în textul anterior.
Eroare la citare: Eticheta cu numele „kippo” definită în nu este utilizată în textul anterior.
Eroare la citare: Eticheta cu numele „Lopes” definită în nu este utilizată în textul anterior.
Eroare la citare: Eticheta cu numele „mushnews” definită în nu este utilizată în textul anterior.
Eroare la citare: Eticheta cu numele „zerv01” definită în nu este utilizată în textul anterior.
Eroare la citare: Eticheta cu numele „estrada10” definită în nu este utilizată în textul anterior.
Eroare la citare: Eticheta cu numele „pmid = 18577373” definită în nu este utilizată în textul anterior.
Eroare la citare: Eticheta cu numele „israel” definită în nu este utilizată în textul anterior.
Eroare la citare: Eticheta cu numele „vent00” definită în nu este utilizată în textul anterior.
|DOI= și |doi= (ajutor)
|DOI= și |doi= (ajutor)
Acest articol despre biologie este un ciot. Puteți ajuta Wikipedia prin completarea sa. Pleurotus eryngii (de asemenea, cunoscută sub numele de păstrăvul scailor) este o ciupercă comestibilă nativă din Zona Mediteraneană, Orientul Mijlociu și Africa de Nord, dar, de asemenea, cultivată în multe părți din Asia.
Den mykologiska karaktären hos Pleurotus eryngii:
hymenium:
skivor
hatt:
nedsänkt mitt
skivtyp:
nedlöpande
ätlighet:
delikat
fot:
bar
sporavtryck:
vit
ekologi:
parasit
Kungsmussling[1] (Pleurotus eryngii) är en svampart. Kungsmusslingen ingår i släktet Pleurotus, och familjen musslingar.[2][3] Arten har inte påträffats i Sverige.
Kungsmusslingen är lämplig som handelssvamp.[1] Den är delikat.
Arten delas in i följande underarter:[2]
Wikimedia Commons har media som rör Kungsmussling.
Kungsmussling (Pleurotus eryngii) är en svampart. Kungsmusslingen ingår i släktet Pleurotus, och familjen musslingar. Arten har inte påträffats i Sverige.
Kungsmusslingen är lämplig som handelssvamp. Den är delikat.
Шапка 4-8 см у діаметрі, достатньо м'ясиста. Пластинки вузькі, низько спускаються на ніжку, білувато-рожеві. Ніжка до 4 см висотою та 2 см в діаметрі.
У природі гриб росте на території Середземномор'я, Північної Африки, Передньої Азії, Індії.
Їстівний гриб, який вирощують у промислових масштабах в Азії. М'ясисте плодове тіло має солодкуватий присмак. В англійській мові має назву королівська глива (King Oyster Mushroom).[5]
Nấm bào ngư Nhật hay Nấm bào ngư chân dày, Nấm đùi gà (danh pháp hai phần: Pleurotus eryngii) là một loài nấm ăn được, có mùi thơm của quả hạnh, vị ngọt và giòn của bào ngư. Loài nấm này là loài bản địa khu vực Địa Trung Hải của châu Âu, Trung Đông, Bắc Phi nhưng hiện đang được trồng khắp châu Á. Đây là loài lớn nhất trong chi Pleurotus. Loài nấm này có quả thể khá to, đường kính trung bình từ 2–4 cm trơn bóng, màu từ xám đến trắng xám. Thịt nấm màu trắng, dày. Cuống mọc xiên, màu trắng hay gần trắng, dài từ 2–6 cm.
.png){kind=small}
Bài viết liên quan đến bộ nấm Agaricales này vẫn còn sơ khai. Bạn có thể giúp Wikipedia bằng cách mở rộng nội dung để bài được hoàn chỉnh hơn. Nấm bào ngư Nhật hay Nấm bào ngư chân dày, Nấm đùi gà (danh pháp hai phần: Pleurotus eryngii) là một loài nấm ăn được, có mùi thơm của quả hạnh, vị ngọt và giòn của bào ngư. Loài nấm này là loài bản địa khu vực Địa Trung Hải của châu Âu, Trung Đông, Bắc Phi nhưng hiện đang được trồng khắp châu Á. Đây là loài lớn nhất trong chi Pleurotus. Loài nấm này có quả thể khá to, đường kính trung bình từ 2–4 cm trơn bóng, màu từ xám đến trắng xám. Thịt nấm màu trắng, dày. Cuống mọc xiên, màu trắng hay gần trắng, dài từ 2–6 cm.
Pleurotus eryngii (DC.) Quél., 1872
Вёшенка степна́я, или короле́вская, также степно́й бе́лый гриб (лат. Pleurotus eryngii) — вид грибов, включённый в род Вёшенка (Pleurotus) семейства Вёшенковые (Pleurotaceae).
Естественный ареал тянется от Атлантического океана через Центральную Европу и Средиземноморье до Западной Азии и Индии[1].
Плодовое тело шляпконожечное. Шляпка 4,5—13 см в диаметре, в раннем возрасте с бугорком в центре, затем становится плоской и вдавленной, мясистая. Окраска кожицы сначала красно-коричневая, затем буроватая до бледно-охристой, к краю более бледная. Поверхность, особенно в центре, мелкочешуйчатая или волокнистая.
Пластинки низбегающие на ножку, довольно частые, розовато-кремового цвета, с равноокрашенным цельным краем.
Ножка 2—5 см в высоту и до 2,5 см толщиной, центральная или эксцентрическая, цилиндрическая, в основании с утолщением, беловатая, затем буровато-охристая, у старых грибов часто с «ватной» паутинистой мякотью.
Мякоть беловатая, иногда буроватая или розоватая, без особого запаха, с грибным вкусом.
Споровый порошок кремового цвета. Споры 10—12,5×4,5—5,5 мкм, узкоэллиптические до цилиндрических, по 2 или по 4 на булавовидных базидиях.
В отличие от других видов рода Pleurotus, развивающихся на древесине, вёшенка степная образует колонии на корнях и стеблях зонтичных растений[2] из родов Синеголовник, Ферула, Ферульник, Гладыш, Тапсия, Elaeoselinum[источник не указан 1515 дней]. Может как выступать сапрофитом (чаще), так и иметь склонность к паразитизму[2].
Вёшенка степна́я, или короле́вская, также степно́й бе́лый гриб (лат. Pleurotus eryngii) — вид грибов, включённый в род Вёшенка (Pleurotus) семейства Вёшенковые (Pleurotaceae).
杏鮑菇（學名：Pleurotus eryngii），又稱刺芹菇、刺芹側耳，是生長於歐洲地中海區域、中東和北非，但也在亞洲部分地區生長的食用性菇類[1]。在英文裡，這種菇類俗稱大王小號菇（king trumpet mushroom）、法國號菇（french horn mushroom）和大王平菇（king oyster mushroom）；日文又稱エリンギ（eringi）。香港稱雞肶菇。
杏鮑菇屬於側耳屬的最大一個種，這個屬還有另一個食用菇：平菇（Pleurotus ostreatus）。杏鮑菇 擁有厚的白色肉質菌柄，和小型棕褐色的菌傘（在較年輕時期）。未烹調前，會散發出淡淡的香氣。烹調後會散發出典型的菇鮮味，並且質地類似於鮑魚。
杏鮑菇的有效栽種技術，在1993年時，引進到日本，變成了烹調時的普遍使用食材[2]，並且變成一個商業栽培菇類，銷售到澳洲。
杏鮑菇因其有杏仁香气及鲍鱼口感而得名。其拉丁文種名來源，是由於此菇主要是寄生在Eryngium campestre或刺芹屬的植物上面。
杏鮑菇是煮齋菜的一味好材料。可以先用人造牛油或橄欖油爆香洋蔥，再把切成片的菇伴在一起炒。加入青瓜及燈籠椒的話，風味更佳。待所有材料都炒熟，就可以上碟。另一方面，把煮好的菇沾點蠔油來吃也不錯。
另外，杏鮑菇也常用作肉類的代替品，例如[3]：利用煮宮保雞丁的方法去煮杏鮑菇，就變成了“宮保杏鮑菇”，同樣美味；又或把杏鮑菇切厚片，也可以像肉類一樣用來串燒。
在台灣，也常見於路邊攤販以油炸杏鮑菇沾胡椒粉方式販賣，是一種大眾小吃。
最近，杏鮑菇成为素食者作为烹调佳肴的必备食材，比如杏鮑菇拿去炸后，成为素咸酥鸡。
杏鮑菇（學名：Pleurotus eryngii），又稱刺芹菇、刺芹側耳，是生長於歐洲地中海區域、中東和北非，但也在亞洲部分地區生長的食用性菇類。在英文裡，這種菇類俗稱大王小號菇（king trumpet mushroom）、法國號菇（french horn mushroom）和大王平菇（king oyster mushroom）；日文又稱エリンギ（eringi）。香港稱雞肶菇。
杏鮑菇屬於側耳屬的最大一個種，這個屬還有另一個食用菇：平菇（Pleurotus ostreatus）。杏鮑菇 擁有厚的白色肉質菌柄，和小型棕褐色的菌傘（在較年輕時期）。未烹調前，會散發出淡淡的香氣。烹調後會散發出典型的菇鮮味，並且質地類似於鮑魚。
杏鮑菇的有效栽種技術，在1993年時，引進到日本，變成了烹調時的普遍使用食材，並且變成一個商業栽培菇類，銷售到澳洲。
杏鮑菇因其有杏仁香气及鲍鱼口感而得名。其拉丁文種名來源，是由於此菇主要是寄生在Eryngium campestre或刺芹屬的植物上面。
エリンギ（学名: Pleurotus eryngii ）は、ヒラタケ科ヒラタケ属のキノコの一種である。子実体は食用とされる。
イタリア、フランスなど地中海性気候地域を中心として、ロシア南部、中央アジアなどのステップ気候地域までを原産地とし、主にセリ科ヒゴタイサイコ属（エリンギウム）の植物エリンギウム・カンペストレ (Eryngium campestre) の枯死した根部を培地として自生することから命名された。
原産地域ではもともと人気のある食用キノコで、フランス料理やイタリア料理などの定番食材のひとつである。日本においては、1993年に愛知県林業センターで初めて人工栽培が行われ、日本では太くて大きいエリンギが開発された。その後、栽培技術が普及するにともなって各地で大量の商業栽培がおこなわれるようになった。
日本において本種の自生はなく、市場において見られる物は全てが栽培産品であり、学問上定着した和名は無い。かつて栽培生産者が販売に際して「じょうねんぼう」、「かおりひらたけ」、「みやましめじ」、「白あわび茸」などの和称を種々発案したものの普及せず、現在では種小名のエリンギで広く認知されている。
歯ごたえが良く食感はマツタケや加熱したアワビによく似るとされているが、食材そのものの香りには乏しいため、種々の味付け・香り付けを施して調理されるのが普通である。現在では大量栽培が普及したため、価格も手ごろな食材として人気が定着している。
日本では暗室栽培で伸ばした柄の部分が好まれるが、イタリアでは開いた傘が好まれる。ソテーやスープの具材として用いる南欧料理のほか、和食や中華料理の具材としても広く使われるようになった。歯ごたえを楽しむために、縦に走る繊維と直角に切ったものを用いた中華スープや、食べやすい大きさに手で裂いて炒めたバターソテー、煮込んで佃煮にして供するなど手軽な調理法が種々考案され、日本においても人気の食材のひとつとなっている。しかし、食用に際しては加熱は必須で、生食により食中毒を起こす場合がある[2]。
菌床栽培で主にビン栽培される。培地の主材として広葉樹全般が使用されるが、コーンコブミール（トウモロコシの芯の粉末）、コットンハル（ワタの殻）も積極的に使用され、一定の処理を施すことで針葉樹も使用できる。栄養材としてはふすま、米糠のほかにトウモロコシ糠、おから、豆皮等の食品副産物も利用されている。日本での栽培の歴史が浅いため、食品副産物の利用研究と共に栽培技術が発展し多くの特許が成立している。害菌抵抗性が弱く、生育期に生育障害を起こしやすい。エノキタケなどと比較すると若干の乾燥状態を好むが、湿度不足や過多は様々な生育障害を生じる。
2010年（平成22年）に日本では37,450トン、229億円が生産された[3]。
この項目は、菌類に関連した書きかけの項目です。この項目を加筆・訂正などしてくださる協力者を求めています（P:生き物と自然／PJ生物）。
새송이(-松栮, king trumpet mushroom)로도 알려져 있는 큰느타리는 느타리과의 버섯이다. 서남아시아, 남유럽, 북아프리카의 지중해 지역이 원산이며 아시아의 여러 지역에서 재배되는 먹을 수 있는 버섯이다.[1]
