nomes no trilho de navegação
Prunus laurocerasus, lauroceraso o lloréu zrezal ye una especie d'árbol siempreverde del xéneru Prunus afechu a la laurisilva d'hasta 8 m d'altu, perteneciente a la familia de les arrosaes. Ye orixinariu d'Asia Menor y cultívase en zones templaes d'Europa como planta ornamental, xeneralmente ye un parrotal al nun dase les condiciones ecolóxiques pal so mayor desenvolvimientu.
Ye un árbol perenne qu'algama los 6 metros d'altor. Fueyes brilloses, ovales y coriacees de color verde escuru que miden 10 cm de llargor. Les flores son arumoses de color blancu que s'arrexunten en recímanos axilares. El frutu ye una drupa negra asemeyada a una cereza y arrexuntar en recímanos como les uves. A diferencia del restu de la planta, que ye venenosa, les cereces son comestibles, anque más nidies y un pocu seques en comparanza coles d'otres especies del xéneru Prunus. Sicasí, les granes conteníes nes bagues sí son venenoses.[1]
Prunus laurocerasus describióse por Carlos Linneo y espublizóse en Species Plantarum 1: 474, nel añu 1753.[2][3]
Prunus: nome xenéricu que provién d'un antiguu nome griegu (προύνη), y depués llatín (prūnus, i) de la cirolar. Yá emplegáu por, ente otros, Virxiliu (Xeórxiques, 2, 34) y Pliniu'l Vieyu (Historia naturalis,13, XIX, 64)[4][5]
laurocerasus: epítetu
Esta páxina forma parte del wikiproyeutu Botánica, un esfuerciu collaborativu col fin d'ameyorar y organizar tolos conteníos rellacionaos con esti tema. Visita la páxina d'alderique del proyeutu pa collaborar y facer entrugues o suxerencies. Prunus laurocerasus, lauroceraso o lloréu zrezal ye una especie d'árbol siempreverde del xéneru Prunus afechu a la laurisilva d'hasta 8 m d'altu, perteneciente a la familia de les arrosaes. Ye orixinariu d'Asia Menor y cultívase en zones templaes d'Europa como planta ornamental, xeneralmente ye un parrotal al nun dase les condiciones ecolóxiques pal so mayor desenvolvimientu.
Prunus laurocerasus (lat. Prunus laurocerasus) - gülçiçəyikimilər fəsiləsinin gavalı cinsinə aid bitki növü.
Prunus laurocerasus (lat. Prunus laurocerasus) - gülçiçəyikimilər fəsiləsinin gavalı cinsinə aid bitki növü.
El llorer-cirer, popularment anomenat guinder o llorer reial, pertany a la família de les rosàcies (en llatí Rosaceae). El seu nom científic complet és el Prunus laurocerasus L., però també en trobem sinònims taxonòmics com per exemple Laurocerasus officinalis (L.) M. Roem. Etimolgicament, Prunus ve del nom llatí de la prunera silvestre. Laurocerasus, de laurus = llorer i cerasus = cirerer, per les seves fulles i els seus fruits que recorden als d'aquestes plantes.
És originari de Caucas, península balcànica, Turquia i Iran. Es troba conreat en la meitat nord de la península Ibèrica i apareix assilvestrat en les zones més humides de la Cornisa Cantàbrica, nord de Portugal, Pirineus i Catalunya. En la península Ibèrica es conrea en zones amb sòls profunds, rics en matèria orgànica i poc compactes. Pot viure bé en sòls calcaris, però a vegades pateix esgrogueïment per la manca de ferro (Fe2+) causada per l'excés de carbonats.
Quant a la forma vital de Raunjaer, és un nanofaneròfit, ja que és un arbust i té les gemmes persistents situades a menys de 2m d'altura.
És un arbust perenne sempre verd. La seva alçada habitual osci·la entre els 4 i els 8 metres.
La seva rel és axonomorfa com la de moltes dicotiledònies.
La tija és de gran creixement, de fullatge perenne, molt ramificat. Té una ramificació monopòdica. El tipus de tija és: llenyosa ja que el Prunus laurocerarus és un arbust (pot créixer fins a 8m d'altura); el seu tronc es caracteritza per tenir una escorça fosca i llisa. L'escorça és de color negre atzabeja amb una superfície finament texturada. Els grans troncs presenten fusta dura marró pàl·lid, sense distinció entre l'albura i el duramen. Pocs creixen suficientment per ser fets servir; d'aquests arbres s'obté llenya.
Les fulles són perennes, simples, coriàcies i glabres, i estan en disposició esparsa. El seu limbe fa 6–15 cm de llargada, i té una forma variable, entre oval i lanceolada. Presenta el marge enter o lleugerament dentat i acaba en una punta curta (és acuminat). És de color verd fosc brillant a l'anvers i d'un verd més pàl·lid i opac al revers. En el revers, prop de la inserció del limbe amb el pecíol, presenten 2–3 glàndules. Tenen un pecíol curt (6–15 mm de longitud) de color verd groguenc. Són verinoses i contenen àcid cianhídric, motiu pel qual quan es trituren fan olor d'ametlles amargants. Toves i de color verd clar surten les noves fulles que col·locades alternament al llarg de branquetes verdes, s'endureixen amb rapidesa i esdevenen mal·leables. Al cap d'uns pocs períodes de vida activa cauen sense marcir-se.
Es tracta d'una planta hermafrodita. Les flors s'agrupen formant una umbel·la composta. Les flors són de color blanc i aromàtiques, i estan reunides en raïms erectes, axil·lars o terminals, que mesuren 6-12 cm de longitud. Tenen un diàmetre d'aproximadament 1 cm i el seu peduncle mesura al voltant de 4 mm de llarg. La corol·la presenta 5 sèpals i 5 pètals separats. L'androceu consta de nombrosos estams opositisèpals i el gineceu és un pistil amb ovari súper. Els fruits tenen l'aspecte de petites prunes (drupes) ovoides que fan al voltant d'1 cm de llarg i estan disposades formant raïms. Quan són ben madurs, a l'estiu, tenen un color porpra fosc, gairebé negre. Presenten peduncles molt curts i contenen una sola llavor. Són verinosos.
Les espigues florals sorgeixen a principis d'estiu a partir de branques dels laurocersasos no podats, però no dels laurocersasos podats. El peduncle, de color verd pàl·lid, presenta unes vint flors petites de peduncle curt, posseint cada una d'elles cinc sèpals verds, cinc pètals cerosos, blancs i cremosos, molts estams i un pistil central. Els insectes, atrets pel nèctar i per la forta olor d'ametlles amargues, porten el pol·len d'una flor a una altra. Els fruits negres, petits i amb una sola llavor, maduren a la tardor. Massa petits perquè se'ls mengin les persones, aquests fruits carnosos atrauen a les aus, que dispersen les llavors. Les llavors germinen quan es trenca la seva dura carcassa. Es desenvolupa un tall curt portador de dos cotiledònies carnoses i amples, que cauen després del període de creixement.
La part que s'utilitza són les fulles (recollides al juliol, preferentment fresques) que contenen glucòsids i alliberen àcid cianhídric, substància molt tòxica.
Amigdalina o àcid cianhídric (0,1%), generalment en forma de prunasòsid, que difereix de l'amigdalòsid en el fet que té una molècula menys que el sucre. Conté també prulaurasòsid, àcid benzoic, laurocerasina (1,3%), prunasina (1,4%), emulsina, àcid ursòlic, tamins, ceres, greixos i àcid fític.
Exerceix un efecte discretament sedant. Es recomana en casos d'asma i tos irritaria, així com en els casos d'indigestió i alteracions digestives de tipus nerviós. Bactericida, pel que resulta molt adequat en cas d'afeccions tals com la bronquitis, faringitis, etc. Estimula les secrecions digestives, prevenint situacions de pirosis o acidesa. [Antisèptic] per a fongs vaginals (en banys de seient). Contribueix a regular la menstruació en la dona. Augmenta la producció i volum d'orina, ajudant a eliminar l'excés de líquids de l'organisme. L'aigua destil·lada de la planta es fa servir com aromatitzant, estimulant respiratori i antiespasmòdic.
[Carminatiu]: expulsa els gasos intestinals; hepatoprotector, digestiu, expectorant, antiespasmòdic, antiinflamatori (suau), diürètic, sudorífic, hipotensor, antisèptic, bactericida, parasiticida i antireumàtic.
L'àcid cianhídric és un verí letal que, a dosis no terapèutiques, provoca la mort per paràlisi del centre respiratori. La simptomatologia de l'enverinament per àcid cianhídric es manifesta per convulsions, asfíxia, pèrdua de la consciència i mort, amb una evolució cap a un estat tòxic agut molt ràpid.
Aquesta planta i la seva aigua contenen àcid cianhídric; això pot provocar nàusees, vòmits, palpitacions, dispnea, elevació de la temperatura i espasmes.
Ell llorer cirerer es va introduir a Europa durant el segle XVI. John Gerard explica el 1633:
La majoria dels arbres i arbusts perennes de fulla ample s'assemblen uns als altres. El laurocerasus pot distingir-se fàcilment aixafant una fulla, la qual després, produeix una olor d'ametlles amargues. Això és degut a trossos petits d'àcid prússic. Els caçadors de papallones fan servir aquestes fulles aixafades en una ampolla de vidre per posar-hi insectes i que aquests morin ràpid sense patir danys. Els fruits posseeixen un oli usat en perfumeria per a la fabricació de sabons. És comú també el seu ús com a planta ornamental.
El llorer-cirer, popularment anomenat guinder o llorer reial, pertany a la família de les rosàcies (en llatí Rosaceae). El seu nom científic complet és el Prunus laurocerasus L., però també en trobem sinònims taxonòmics com per exemple Laurocerasus officinalis (L.) M. Roem. Etimolgicament, Prunus ve del nom llatí de la prunera silvestre. Laurocerasus, de laurus = llorer i cerasus = cirerer, per les seves fulles i els seus fruits que recorden als d'aquestes plantes.
Planhigyn blodeuol sy'n frodorol o Hemisffer y Gogledd yw Coeden lawrgeirios sy'n enw benywaidd. Mae'n perthyn i'r teulu Rosaceae. Yr enw gwyddonol (Lladin) yw Prunus laurocerasus a'r enw Saesneg yw Cherry laurel.[1] Ceir enwau Cymraeg eraill ar y planhigyn hwn gan gynnwys Llawr-sirianen, Llawryf Geirios.
Mae'r teulu Rosaceae yn perthyn i'r genws Rosa (rhosyn) fel ag y mae'r cotoneaster a'r eirinen. Prif nodwedd y teulu yw ei ffrwythau amrywiol a phwysig i economi gwledydd.[2] Ceir 5 sepal, 5 petal ac mae'r briger wedi'u gosod mewn sbeiral sy'n ffurfio llestr tebyg i gwpan o'r enw hypanthiwm.
Planhigyn blodeuol sy'n frodorol o Hemisffer y Gogledd yw Coeden lawrgeirios sy'n enw benywaidd. Mae'n perthyn i'r teulu Rosaceae. Yr enw gwyddonol (Lladin) yw Prunus laurocerasus a'r enw Saesneg yw Cherry laurel. Ceir enwau Cymraeg eraill ar y planhigyn hwn gan gynnwys Llawr-sirianen, Llawryf Geirios.
Mae'r teulu Rosaceae yn perthyn i'r genws Rosa (rhosyn) fel ag y mae'r cotoneaster a'r eirinen. Prif nodwedd y teulu yw ei ffrwythau amrywiol a phwysig i economi gwledydd. Ceir 5 sepal, 5 petal ac mae'r briger wedi'u gosod mewn sbeiral sy'n ffurfio llestr tebyg i gwpan o'r enw hypanthiwm.
Bobkovišeň lékařská (Prunus laurocerasus) je stálezelený druh slivoně rozšířený v oblastech okolo Černého moře, v jihozápadní Asii a jihovýchodní Evropě od Albánie a Bulharska přes Turecko až ke Kavkazu a severu Íránu.[2][3]
Podle údajů ČZU je správným českým názvem vavřínovec lékařský.[4] Tento nejnovější český název ještě není rozšířen. Podle biolib.cz lze pro druh bobkovišeň lékařská použít i mnoho jiných synonym, jako například bobkotřešeň lékařská, střemcha bobková, střemcha vavřínová, višeň bobková.[1]
Podle eol.org jsou pro druh označený Prunus laurocerasus používána synonyma:[5]
Tento stálezelený keř či středně vysoký strom běžně dorůstá výšky 5–15 metrů, výjimečně až 18 m. Kmen má průměr až 60 cm. Listy jsou tmavě zelené, kožovité, lesklé, dlouhé 10–25 cm a 4–10 centimetrů široké, s jemně zoubkovaným okrajem. Rozemnuté listy mohou vonět po drcených mandlích. Kvete na jaře, poupata se otevírají počátkem léta. Sladce vonící květy jsou uspořádané do vztyčených hroznů obsahujících 30–40 květů o průměru 1 cm s pěti krémově bílými okvětními lístky a četnými nažloutlými tyčinkami. Plodem je třešnička o velikosti 1–2 cm, na začátku podzimu černající.[6][7]
Bobkovišeň lékařská je rozšířená okrasná rostlina pěstovaná v zahradách a parcích mírného podnebního pásu. Je známo na čtyřicet kultivarů pěstovaných jako keře. Velmi dobře snáší řez a zmlazení. Je vhodná jako podrost, je možné ji použít do stálezelených kompozic pro zimní olistění. Je vhodná do skupin pro tmavé lesklé olistění. Jako solitéra není nijak výrazná. Zcela výjimečně je tvarována do živých plotů. Je vhodná do volně rostoucích širokých živých plotů, avšak na pravidelně stříhané živé plody se s ohledem na růst a olistění příliš nehodí. Prospívá především na zastíněných a chráněných stanovištích a v suchých polohách. Na přímém slunci trpí jarním úpalem. Snáší exhalace. Preferuje propustné živné půdy, ale snese i jílovité půdy. Snáší kyselé i zásadité půdy.
Všechny části rostliny jsou jedovaté. Zejména semena a listy obsahují kyanogenní glykosid amygdalin, který se v zažívacím traktu rozkládá na jedovatý kyanovodík. Rozdrcené listy voní po hořkých mandlích.[8]
Neklid, těžký dech, vrávorání, křeče, zklidnění a smrt. Otrava probíhá zvolna vzhledem k pomalému uvolňování kyanovodíku. Při rozpoznání příznaků existují vhodné protijedy jako manganistan draselný.[8]
Obrázky, zvuky či videa k tématu bobkovišeň lékařská ve Wikimedia Commons
Bobkovišeň lékařská (Prunus laurocerasus) je stálezelený druh slivoně rozšířený v oblastech okolo Černého moře, v jihozápadní Asii a jihovýchodní Evropě od Albánie a Bulharska přes Turecko až ke Kavkazu a severu Íránu.
Laurbærkirsebær (Prunus laurocerasus), også skrevet Laurbær-Kirsebær, fejlagtigt ofte kaldet Kirsebærlaurbær, er en stor, stedsegrøn busk med en bred, opstigende vækstform. grenene er tykke og er selv kun lidt forgrenede. Hele planten er giftig, og ved såring eller knusning af blade og kerner afgives en marcipan-agtig lugt, tegn på cyankalium-lignende stoffer. Frugterne er små, sorte "kirsebær", der smager besk.
Barken er først glat og lysegrøn. Senere bliver den gråsort og ru, og til sidst er den opsprækkende og furet. Knopperne er spredte, tiltrykte, smalle og lysegrønne. Blomsterknopperne er store og halvvejs åbne. Bladene er læderagtige og elliptiske med hel rand. Oversiden er mørkegrøn og blank, mens undersiden er lysegrøn og mat.
Blomsterne sidder i oprette toppe ved bladhjørnerne. De er små og hvide med en sød, tung duft. Frugterne er små, sorte "kirsebær", der smager besk. Frøene spirer villigt.
Rodnettet består af kraftige hovedrødder, der når langt ud og dybt ned. Siderødderne er fint forgrenede og ligger tæt under overfladen.
Højde x bredde og årlig tilvækst: 3 x 2 m (15 x 10 cm/år), men efter en række milde vintre kan busken blive en del større!.
Laurbærkirsebær vokser i blandede løvskove på kalkbund i Sydøsteuropa, Lilleasien og Kaukasus, hvor den danner underskov sammen med f.eks. buksbom, kristtorn og pontisk alperose. Klimaet, hvor den vokser er normalt mildt med rigelig nedbør.
Arten har intet tilfælles med laurbær, ud over en hvis lighed i bladene, og at disse er stedsegrønne. Derimod er den nært beslægtet med portugisisk laurbærkirsebær. Bemærk at arten på engelsk ofte kaldes "common laurel" eller ligefrem bare "laurel", mens laurbær på (amerikansk) engelsk ofte blot omtales som "bay", "sweet bay", "bay leaf" eller bare "laurel".
Laurbærkirsebær (Prunus laurocerasus), også skrevet Laurbær-Kirsebær, fejlagtigt ofte kaldet Kirsebærlaurbær, er en stor, stedsegrøn busk med en bred, opstigende vækstform. grenene er tykke og er selv kun lidt forgrenede. Hele planten er giftig, og ved såring eller knusning af blade og kerner afgives en marcipan-agtig lugt, tegn på cyankalium-lignende stoffer. Frugterne er små, sorte "kirsebær", der smager besk.
Die Lorbeerkirsche (Prunus laurocerasus), auch Pontische Lorbeer-Kirsche[1] und Kirschlorbeer genannt, ist eine Pflanzenart aus der Familie der Rosengewächse (Rosaceae). In den gemäßigten Breiten Europas wird sie als Zierstrauch in Parks und Gärten verwendet, obwohl sie giftig ist, leicht verwildert und dann als invasive Pflanzenart das ökologische Gleichgewicht stört. Natürlicherweise kommt sie nur in Kleinasien vor.[2] Ihren deutschen Trivialnamen Kirschlorbeer erhielt die Lorbeerkirsche aufgrund von Vermarktungserwägungen, obwohl die Pflanze mit der Kirsche und nicht mit dem Lorbeer verwandt ist. 2013 wurde sie Giftpflanze des Jahres.
Die Lorbeerkirsche ist ein immergrüner Strauch oder Baum, der Wuchshöhen von bis zu 7 Metern erreicht. Mäßiger Frost schadet der Pflanze nicht.
Die bis zu 15 Zentimeter langen, verkehrt-eiförmigen, -eilanzettlichen oder elliptischen, kurz gestielten Laubblätter sind kahl, derbledrig, ganzrandig bis entfernt drüsig gesägt, spitz und dunkelgrün gefärbt. Während die Oberseite glatt und glänzend ist, tritt auf der Unterseite die Mittelrippe deutlich hervor.[3] Ihre Ähnlichkeit in Form und Farbe zum Lorbeerblatt (Laurus nobilis) ist namengebend für die Art. Unterseits an der Spreite wie auch teils am Blattrand sitzen extraflorale Nektarien, an denen Zuckersaft abgegeben wird. Diese Drüsen sind in den ersten Wochen nach dem Knospenaustrieb besonders aktiv und können Ameisen anlocken.
Die Blütezeit reicht von April bis Juni. Die Kronblätter sind weißlich gefärbt und erreichen Längen zwischen 3 und 7 mm; die Blüten stehen in einem endständigen, traubigen Blütenstand zusammen. Die gestielten, zwittrigen Blüten sind radiärsymmetrisch und fünfzählig mit doppelter Blütenhülle. Sie erscheinen vor den Blättern.
Die glänzenden Kirschen werden bis zu 12–16 mm groß, sind eiförmig bis rundlich, fleischig, kahl und enthalten einen einzelnen Kern.[4] Unreife Kirschen sind grün und färben sich während der Reifung über rot zu schwarz.
Die Chromosomenzahl beträgt 2n = 144 oder 170–180.[5]
Kirschblüten
Blütenstand
Reife Kirschen der Sorte 'Macrophylla'
Die Lorbeerkirsche kommt ursprünglich von Südosteuropa bis zum Iran und in Libyen vor. Es gibt Fundortangaben für Serbien, Albanien, Bulgarien, Rumänien, die Türkei, Aserbaidschan, Georgien, das Kaukasusgebiet, Iran, Tadschikistan und Libyen.[6]
Lorbeerkirschen gedeihen auch auf Mangelstandorten und sind weitgehend frosthart. Die Pflanze kann sich in kurzer Zeit durch Selbstaussaat weit verbreiten. Dies ist besonders problematisch, da sich die Pflanze im Unterholz der vorhandenen Wälder ausbreitet und die einheimische natürliche Vegetation verdrängt.[2] Darum ist die Lorbeerkirsche in vielen Gegenden auf der Schwarzen Liste der Neophyten aufgeführt und sollte in Europa nicht mehr angepflanzt werden. Für Gärten bieten sich einheimische Arten als Ersatzbepflanzung an.[7][8][9]
Die Blätter der Lorbeerkirsche kompostieren nur äußerst schlecht, da sie einen hohen Blausäureanteil besitzen. Diese Eigenschaft nutzt man bei der Tierpräparation zur Konservierung.
Seit Beginn des 21. Jahrhunderts dienen die Lorbeerkirschblätter zudem dem Aufweichen oder Geschmeidigmachen organischer Materialien bei Restaurierungen. Beispielsweise kann man getrocknete Insekten wieder beweglich bekommen, wenn man sie einige Tage über den zerschnittenen Blättern in einem geschlossenen Gefäß aufbewahrt (Blätter täglich austauschen und Hautkontakt vermeiden). Auch lange gefaltete Stoffe, wie man sie aus Gräbern kennt, lassen sich mit dieser Methode wieder geschmeidig machen. Wiederentdeckt wurde die Methode in den 1990er Jahren von Klaus Wechsler (Übersee-Museum).
Die Informationszentrale gegen Vergiftungen stuft alle Pflanzenteile der Lorbeerkirsche als giftig ein.[10] Die reifen Kirschen schmecken süß, allerdings mit bitterem Nachgeschmack. Ihre Samen enthalten Prunasin, ein cyanogenes Glykosid.[11] Im Magen entsteht aus zerkauten Samen die giftige Blausäure, unzerkaut geschluckte Samen sind dagegen ungefährlich, da das Gift wieder ausgeschieden wird. Nach dem Verzehr von Blättern oder einiger weniger zerkauter Samen kann es zu Übelkeit, Erbrechen, Herzrasen und Krämpfen kommen, mehr als zehn zerkaute Samen können zum Tod durch Herz- oder Atemstillstand führen.[12] In der Türkei wird das Fruchtfleisch der Kirschen für Marmelade oder Gelee verwertet,[2][13] denn beim Kochen werden die Blausäureverbindungen zerstört und das Fruchtfleisch ist weniger giftig als Blätter und Kerne.
Die Lorbeerkirsche gilt als zwar ökologisch fragwürdige, aber pflegeleichte Pflanze, die allerdings häufig von Echtem Mehltau, falschem Mehltau und der Schrotschusskrankheit befallen wird. Da es sich bei allen drei Erkrankungen um eine Pilzerkrankung handelt, ist oftmals eine Behandlung mit Fungiziden unumgänglich.
Für heimische Insekten sind Lorbeerkirschen dagegen aufgrund ihrer Giftigkeit weitgehend wertlos. Lediglich der Dickmaulrüssler verträgt die Blätter, seine Larven leben unterirdisch und ernähren sich auch von der Wurzel.[14]
Die Lorbeerkirsche (Prunus laurocerasus), auch Pontische Lorbeer-Kirsche und Kirschlorbeer genannt, ist eine Pflanzenart aus der Familie der Rosengewächse (Rosaceae). In den gemäßigten Breiten Europas wird sie als Zierstrauch in Parks und Gärten verwendet, obwohl sie giftig ist, leicht verwildert und dann als invasive Pflanzenart das ökologische Gleichgewicht stört. Natürlicherweise kommt sie nur in Kleinasien vor. Ihren deutschen Trivialnamen Kirschlorbeer erhielt die Lorbeerkirsche aufgrund von Vermarktungserwägungen, obwohl die Pflanze mit der Kirsche und nicht mit dem Lorbeer verwandt ist. 2013 wurde sie Giftpflanze des Jahres.
Cerizolauro esas arboreto de la familio "apocinacei".
წყი (ლათ. Prúnus laurocérasus), თაშნეშე წყეი-ფშქერი, წყოუ — იროწვანე ბართვი ვარდა ჯა ვარდიშობურეფიშ ფანიაშე, ფართე სარკალა ოვალური ფურცელეფით. პიოლეფი ჭიფე, ჩე ფერიშ, არომატული რე. გუმნაღელი – უჩა კანკარიშ მოგვენი. წყი იკათუანს დოხოლაფირო 25 გვარობას, ნამუეფით გოფაჩილი რე ევრაზიას, ოორუე ამერიკას დო ანტილიაშ კოკეფს. თე ჩანარი უმენტაშო მუთმოფხვადჷნა ობჟათე ნოღეფს. თინა ძალამ მოგენს დაფიშ ფურცელეფს, მარა წყიშ ფურცელეფი უმოსი დიდი ზჷმაშ რე. რჩქვანელობური ოწამალე წყი მუთმოფხვადჷნა კავკაციონიშ ტყალეფს, ზუღაშ დონეშე 1700 მეტრ სიმაღალას. შხვა იროწვანე ჩანარეფშე გინორთი, წყი ძალამ ჸინგჷმარძე ჩანარი რე დო ლიტერატურული ჩინებეფით ურზუ -25С ჸინს.
წყიშ გუმნაღელი დო ფურცელეფი ფართეთ გმირინუაფუ მედიცინას. წყიშფურცელეფი იკათუანს გლიკოზიდ ამიგდალინს, ოკათე მედიცინას წყიშ ფურცელიშ ჩხე ნახაშა ვარდა უბრალეთ დჷნადგინათ — ჩხე ბჟას მიშაწყორილო ფართეთ გჷმირინუაფუ შხვადოშხვა უბადოთვისებამი ახალწჷმნაქიმინეფიშ კურნალობას. გუმნაღელს გჷმირინუანა გურიშ ლახარეფიშ ოკურნალეთ.
წყი (ლათ. Prúnus laurocérasus), თაშნეშე წყეი-ფშქერი, წყოუ — იროწვანე ბართვი ვარდა ჯა ვარდიშობურეფიშ ფანიაშე, ფართე სარკალა ოვალური ფურცელეფით. პიოლეფი ჭიფე, ჩე ფერიშ, არომატული რე. გუმნაღელი – უჩა კანკარიშ მოგვენი. წყი იკათუანს დოხოლაფირო 25 გვარობას, ნამუეფით გოფაჩილი რე ევრაზიას, ოორუე ამერიკას დო ანტილიაშ კოკეფს. თე ჩანარი უმენტაშო მუთმოფხვადჷნა ობჟათე ნოღეფს. თინა ძალამ მოგენს დაფიშ ფურცელეფს, მარა წყიშ ფურცელეფი უმოსი დიდი ზჷმაშ რე. რჩქვანელობური ოწამალე წყი მუთმოფხვადჷნა კავკაციონიშ ტყალეფს, ზუღაშ დონეშე 1700 მეტრ სიმაღალას. შხვა იროწვანე ჩანარეფშე გინორთი, წყი ძალამ ჸინგჷმარძე ჩანარი რე დო ლიტერატურული ჩინებეფით ურზუ -25С ჸინს.
Ашы́мҳара[1] (алаҭ. Prúnus laurocérasus) — аҵиаа. Ашәыр. Ашәырҵла.
Prunus laurocerasus, also known as cherry laurel, common laurel and sometimes English laurel in North America, is an evergreen species of cherry (Prunus), native to regions bordering the Black Sea in southwestern Asia and southeastern Europe, from Albania and Bulgaria east through Turkey to the Caucasus Mountains and northern Iran.[2][3]
The common names of P. laurocerasus refer to the similarity of foliage and appearance to bay laurel (Laurus nobilis, the true laurel, in the family Lauraceae), and like the bay laurel, Prunus laurocerasus was used for making laurel wreaths,[4] but the two plants are not closely related. It is not to be confused with its American relative Prunus caroliniana, which is also called cherry laurel.
Prunus laurocerasus is an evergreen shrub or small to medium-sized tree, growing to 5 to 15 metres (16 to 49 ft) tall, rarely to 18 metres (59 ft), with a trunk up to 60 cm broad. The leaves are dark green, leathery, shiny, (5–)10–25(–30) cm long and 4–10 cm broad, with a finely serrated margin. The leaves can have the scent of almonds when crushed. The flower buds appear in early spring and open in early summer in erect 7–15 cm racemes of 30–40 flowers, each flower 1 cm across, with five creamy-white petals and numerous yellowish stamens with a sweet smell. The fruit is a small cherry 1–2 cm broad, turning black when ripe in early autumn.[5][6]
Prunus laurocerasus is a widely cultivated ornamental plant, used for planting in gardens and parks in temperate regions worldwide. It is often used for hedges, as a screening plant, and as a massed landscape plant. Most cultivars are tough shrubs that can cope with difficult growing conditions, including shaded and dry conditions, and which respond well to pruning.
Over 40 cultivars have been selected, including[7]
The cultivar 'Otto Luyken' has gained the Royal Horticultural Society's Award of Garden Merit.[10]
It has become naturalised widely. In some regions (such as the United Kingdom and the Pacific Northwest of North America), this species can be an invasive plant.[11][12] Its rapid growth, coupled with its evergreen habit and its tolerance of drought and shade, often allow it to out-compete and kill off native plant species. It is spread by birds, through the seeds in their droppings.
The species is found in woods and in shrubbery places as an escape in Northern Ireland[13] and commonly planted in parks and gardens.[14]
The species that are mainly found in Turkey's Eastern Black Sea Region (mainly Trabzon and Giresun) are categorized as endemic plants. [15] [16]
The foliage is also used for cut greenery in floristry.
The fruits are astringent but edible.[17] They contain small amounts of hydrogen cyanide; any fruit tasting bitter (which indicates larger concentrations of hydrogen cyanide) should not be eaten.[18] The seed inside the fruit (and the leaves) contain larger concentrations of hydrogen cyanide, and should never be eaten. The toxicity of the seed inside the fruit is similar to the cyanide toxicity of the seeds inside the common fruits apricot and peach.[19]
Leaves and seed may cause severe discomfort to humans if ingested.[20] The seeds contained within the cherries are poisonous like the rest of the plant, containing cyanogenic glycosides and amygdalin.[21] This chemical composition is what gives the smell of almonds when the leaves are crushed. Laurel water, a distillation made from the plant, contains prussic acid (hydrogen cyanide) and other compounds and is toxic.
Cherry laurel wood contains a lot of water. It tends to gum up blades while cutting. It tends to split and distort while drying.
The freshly cut wood is creamy white and smells of almonds, It turns to orange and brown when dried.
Sections that are large enough in diameter may be used to turn bowls.
Prunus lusitanica, Portuguese laurel, is similar in appearance, but may be distinguished by its sharply toothed leaves and red petioles.[22]
Prunus laurocerasus, also known as cherry laurel, common laurel and sometimes English laurel in North America, is an evergreen species of cherry (Prunus), native to regions bordering the Black Sea in southwestern Asia and southeastern Europe, from Albania and Bulgaria east through Turkey to the Caucasus Mountains and northern Iran.
The common names of P. laurocerasus refer to the similarity of foliage and appearance to bay laurel (Laurus nobilis, the true laurel, in the family Lauraceae), and like the bay laurel, Prunus laurocerasus was used for making laurel wreaths, but the two plants are not closely related. It is not to be confused with its American relative Prunus caroliniana, which is also called cherry laurel.
Prunus laurocerasus, lauroceraso o laurel cerezo es una especie de arbusto o árbol siempreverde del género Prunus originaria de la laurisilva y los ecosistemas que evolucionaron de la misma, de hasta 8 m de alto, perteneciente a la familia de las rosáceas. Es originaria de Asia Menor y se cultiva en zonas templadas de Europa como planta ornamental, desarrollándose generalmente como arbusto.
Es un arbusto o árbol perenne que alcanza los 6 metros de altura. Hojas brillantes, ovales y coriáceas de color verde oscuro que miden 10 cm de longitud. Las flores son aromáticas de color blanco y se agrupan en racimos axilares. El fruto es una drupa negra parecida a una cereza y se agrupa en racimos como las uvas. A diferencia del resto de la planta, que es venenosa, las cerezas son comestibles, aunque más suaves y un poco secas en comparación con las de otras especies del género Prunus. Sin embargo, las semillas contenidas en las bayas sí son venenosas.[1]
Prunus laurocerasus fue descrita por Carlos Linneo y publicado en Species Plantarum 1: 474, en el año 1753.[2][3]
Ver: Prunus: Etimología
Laurel cerezo, laurel-cerezo, laurel liso, laurel real, laurel romano, lauroceraso, lauro-ceraso, lauro-cerezo, lauro real, loro.
Prunus laurocerasus, lauroceraso o laurel cerezo es una especie de arbusto o árbol siempreverde del género Prunus originaria de la laurisilva y los ecosistemas que evolucionaron de la misma, de hasta 8 m de alto, perteneciente a la familia de las rosáceas. Es originaria de Asia Menor y se cultiva en zonas templadas de Europa como planta ornamental, desarrollándose generalmente como arbusto.
Gerezi-erramu (Prunus laurocerasus) prunus generoko zuhaitz espezie bat da. Laurisilvan 8 metroko altuera ere badu. Asia Txikian jatorria duen landare hau Europako eskualde epeletan, tartean Euskal Herrian, hazi arren normalean zuhaixka bat besterik ez da. Lorategietan landare apaingarria da eta lasaigarri moduan erabiltzen dute[1].
Artikulu hau biologiari buruzko zirriborroa da. Wikipedia lagun dezakezu edukia osatuz. Gerezi-erramu (Prunus laurocerasus) prunus generoko zuhaitz espezie bat da. Laurisilvan 8 metroko altuera ere badu. Asia Txikian jatorria duen landare hau Europako eskualde epeletan, tartean Euskal Herrian, hazi arren normalean zuhaixka bat besterik ez da. Lorategietan landare apaingarria da eta lasaigarri moduan erabiltzen dute.
Laakerikirsikka (Prunus laurocerasus) on ikivihreä kirsikkalaji.
Laakerikirsikan lehdet ovat kiiltävät, noin 15 cm pitkät. Pienet valkoiset kukat kasvavat noin 12 cm pitkissä pystyasentoisissa tertuissa. Niihin kypsyy kirsikan näköisiä punaisia luumarjoja, jotka muuttuvat pian mustiksi.[1]
Laakerikirsikka (Prunus laurocerasus) on ikivihreä kirsikkalaji.
Prunus laurocerasus
Le Laurier-cerise (Prunus laurocerasus), parfois appelé laurier de Trébizonde, laurier-amande ou laurier-palme, est une espèce de plantes de la famille des Rosaceae. C'est un arbuste fréquemment planté en haies, appréciant les climats doux (côtes méditerranéenne et atlantique notamment). Cette espèce est considérée comme envahissante en Europe occidentale et en Amérique du Nord[1].
Cette plante fait partie des nombreuses plantes appelées « laurier » en raison de l'aspect de leurs feuilles, elliptiques, coriaces et brillantes. Originaire du haut-plateau arménien, il n'a pourtant rien à voir avec le genre Laurus puisqu'il appartient à la famille des Rosacées et au genre Prunus.
D'autres noms vernaculaires, utilisés parfois selon les variétés plantées, rappellent son origine (l'Asie mineure) ou son usage : laurier du Caucase, laurier de Trébizonde (en référence à une colonie grecque établie à l'époque en Anatolie)[2], laurier à lait, laurier aux crèmes ou laurier-tarte (allusion aux feuilles infusées pour aromatiser le lait ou des desserts lactés avec le parfum d’amande amère)[3], laurier-amande, laurier-amandier (allusion à l'odeur d'amande amère au froissement, due au benzaldéhyde volatil)[4], laurine[2]. Ces noms prêtent à confusion car, dans la taxonomie botanique, cette plante est un cerisier et non un laurier.
L'épithète spécifique laurocerasus fait référence au latin : laurier (laurus) et cerise (cerasus, apparemment de la cité antique anatolienne Cérasonte[5]).
Originaire d'Asie occidentale, cette plante est découverte par le naturaliste Pierre Belon en 1546 à Trébizonde. Apportée par Belon à Constantinople, elle est importée en Italie[3]. En 1558, alors que Belon visite en Toscane des jardins d'acclimatation, on lui fait cadeau de deux boutures de laurier-cerise qu'il rapporte en France[6]. La plante s'est ainsi progressivement acclimatée en Europe depuis la Renaissance.
Le laurier-cerise est un arbuste à feuillage persistant, pouvant atteindre 8 m de haut s'il est planté en solitaire, avec un port compact puis arborescent[7]. Son tronc rameux, à l'écorce lisse et noirâtre, porte de très nombreux rameaux grisâtres. Les feuilles simples alternes et pétiolées sont coriaces, à avers brillant et glauque, elliptiques à lancéolées, de 100 à 200 mm de longueur[7]. Le limbe est entier ou irrégulièrement denté, et faiblement enroulé en spirale[7]. La face inférieure des feuilles comporte 2 à 6 nectaires extra-floraux[8], glandes nectarifères typiques des myrmécophytes (plantes attirant les fourmis qui participent à leur défense contre les herbivores et qui sont observées chez la majorité des autres espèces du genre Prunus[9].
Ses inflorescences sont des grappes dressées poussant à l'aisselle des feuilles. Elles sont composées de petites fleurs blanches actinomorphes et pentamères. Elles sont constituées par un réceptacle floral creux, évasé ; un calice constitué de cinq sépales triangulaires ; une corolle à 5 pétales onguiculés, libres, qui entourent 20 étamines disposées sur 4 verticilles. Le pistil est constitué par un ovaire supère, à carpelle médian fermé. Le fruit est une drupe uniloculaire, charnue[10].
Le fruit est une petite drupe, noire à maturité, contenant une graine. La dissémination se fait essentiellement par endozoochorie : les fruits sont consommés occasionnellement par les merles et les étourneaux.
L'ensemble de la plante est toxique pour l'homme, à l'exception de la pulpe du fruit parvenue à maturité, devenue noire (la graine est toxique).
La chair du fruit n'est pas toxique ou, selon certains auteurs, très faiblement toxique lorsqu'il est consommé alors qu'il n'a pas atteint sa maturité complète[11].
La graine contenue dans le noyau est, quant à elle, très toxique car elle contient des hétérosides cyanogénétiques (prulaurasine et amygdaline, composés qui en s'hydrolysant donnent naissance à du glucose, de l'aldéhyde benzoïque volatil — à l'odeur d'amande amère — et de l'acide cyanhydrique inodore mais extrêmement toxique). Il y a cependant peu de cas d'empoisonnement car le noyau étant très dur, cette graine est rarement croquée[12].
Bien qu'utilisées parfois pour parfumer des pâtisseries, les feuilles sont toxiques en raison de leur teneur en hétérosides cyanogénétiques. Elles servent à la préparation de l'eau distillée de laurier cerise officinale (vertus antispasmodiques et calmantes)[13].
Le laurier-cerise est principalement utilisé comme plante ornementale ou pour constituer des haies touffues.
Les feuilles sont utilisées pour aromatiser les plats mais doivent être utilisées avec précaution et en faible quantité, en raison du risque d’empoisonnement.[14]
Seuls les fruits mûrs dénoyautés, obtenus à partir d'arbres âgés et prolifiques, ne sont pas toxiques. Ils sont même vendus sur les marchés locaux pour être principalement consommés frais. Ils sont utilisés aussi pour la fabrication industrielle de confitures (rouges sombres, de goût unique mais agréable[15],[16]), de cornichons et de gâteaux. Leur valeur marchande est telle que les industriels demandent le développement de cultivars pour une meilleure résistance aux maladies et pour leur adaptabilité environnementale[17].
Les feuilles fraîches cueillies à l’état jeune (c’est-à-dire étant apparues dans l'année) ou l'eau distillée des mêmes feuilles ont des propriétés thérapeutiques (antispasmodique, sédatif, anti-inflammatoire, antalgique, cicatrisant, sternutatoire) et des usages thérapeutiques (troubles de la sphère respiratoire et gastro-intestinale, affections cutanées)[18].
C'est un arbuste indigène en Asie Mineure, naturalisé en Europe occidentale, où il forme des bois clairs ou des haies. Il apprécie les sols neutres ou légèrement acides, ensoleillés ou à moitié ombragés. La floraison a lieu au printemps entre avril et mai.
Par la toxicité de leur fructification et de la litière qu'ils produisent, les formations de laurier-cerise ont un intérêt très limité pour la faune sauvage des jardins. Ils fournissent toutefois d'excellents dortoirs pour oiseaux.
Le laurier-cerise est considéré comme une plante envahissante dans une grande partie de l'Europe, principalement sur la façade atlantique et en région méditerranéenne. En Suisse, il a même été placé sur la liste noire des néophytes envahissants, son usage est déconseillé[19]. Massivement plantée (notamment pour former des haies disposées en pare-vue en bordure de propriété, ce qui lui a valu le surnom de « béton vert » ou « mur vert »)[20], l'espèce se resème ensuite rapidement par ornithochorie (dispersion des graines par les oiseaux). Tout comme le rhododendron pontique, il forme des peuplements denses et ombragés, hostiles à la végétation indigène, notamment en milieu forestier : de nombreuses fleurs de sous-bois qui se développent en fin d'hiver (jacinthe des bois, muguet, ail des ours, ficaire…) en profitant de la lumière avant la feuillaison des arbres à feuilles caduques sont incapables de survivre dans les zones envahies d'arbres persistants[21].
Prunus laurocerasus
Le Laurier-cerise (Prunus laurocerasus), parfois appelé laurier de Trébizonde, laurier-amande ou laurier-palme, est une espèce de plantes de la famille des Rosaceae. C'est un arbuste fréquemment planté en haies, appréciant les climats doux (côtes méditerranéenne et atlantique notamment). Cette espèce est considérée comme envahissante en Europe occidentale et en Amérique du Nord.
O loureiro real, loureiro romano ou lauroceraso (Prunus laurocerasus), é unha especie de arbusto ou arboriña sempreverde do xénero Prunus de até 8 m de alto, pertencente á familia das rosáceas. Orixinario de Asia Menor, cultívase en zonas temperadas de Europa como planta ornamental, onde se naturalizou en moitas rexións, coma nalgunhas partes de Galicia. Xeralmente fica nun talle arbustivo por non se dar as condicións ecolóxicas axeitadas para un maior desenvolvemento. Adaptado a ecosistemas de laurisilva.
Aínda que xa o epíteto amosa a relación entre eles, cómpre non confundilo co loureiro, especie, en realidade, dun xénero (e orde) moi diferente.
O nome da especie laurocerasus, lauroceraso, vén da súa semellanza coas dúas árbores: loureiro (principalmente por ser unha especie perenne e de follaxe semellante) e cerdeira (polo froito, e por ser realmente un Prunus). O nome común en galego, loureiro real, tamén viría da semellanza co loureiro común.
O loureiro real é un arbusto perenne que vai dos 5 até os 15 m. de altura. Follas brillantes, ovais e coriáceas de cor verde escuro que miden uns 10 cm de lonxitude e uns 6 de ancho co bordo lixeiramente serrado. As follas poden desprender recendo a améndoas cando se gretan. Os gomos das flores aparecen na primavera, e abren a comezos do verán en acios axilares erectos de 7–15 cm cunhas 30-40 flores. Cada flor aromática mide un cm de diámetro co cinco pétalos cor crema-abrancazada. O froito é unha drupa semellante a unha cereixa dun cm de diámetro agrupada en acios, que se torna negra a comezos do outono. A diferenza do resto da planta, que é velenosa, as drupas son comestíbeis, aínda que máis macias e un chisco secas en comparación con outras especies do xénero Prunus. Porén, as sementes contidas nas bagas si son velenosas.[1][2][3]
O froito inserido pode causar severo desconforto en humanos.[4]
Prunus laurocerasus foi descrita por Carlo von Linné e publicada en Species Plantarum 1: 474, no ano 1753.[5][6]
O loureiro real cultívase moito como planta ornamental, en parques e xardíns das zonas temperadas do mundo. Tamén é común que se empregue para facer sebes e pantallas. A maioría dos cultivares son arbustos resistentes que resisten ben as condicións de sombra ou seca, e que responden ben á poda.
Téñense seleccionado máis de 40 cultivares, incluíndo:
É unha especie que se naturaliza a miúdo e de xeito doado. En Galicia tense naturalizada en moitas comarcas, especialmente nas máis húmidas do norte do país. Nalgunhas rexións (coma no Reino Unido e o noroeste de América do norte), xa se considera planta invasora.[7] O seu rápido crecemento, combinado coa súa follaxe sempreverde, e a súa tolerancia a condicións estresantes, fan competira o loureiro real coa vexetación autóctona, desprazándoa. Os paxaros facilitan o espallamento das sementes.
O loureiro real, loureiro romano ou lauroceraso (Prunus laurocerasus), é unha especie de arbusto ou arboriña sempreverde do xénero Prunus de até 8 m de alto, pertencente á familia das rosáceas. Orixinario de Asia Menor, cultívase en zonas temperadas de Europa como planta ornamental, onde se naturalizou en moitas rexións, coma nalgunhas partes de Galicia. Xeralmente fica nun talle arbustivo por non se dar as condicións ecolóxicas axeitadas para un maior desenvolvemento. Adaptado a ecosistemas de laurisilva.
Aínda que xa o epíteto amosa a relación entre eles, cómpre non confundilo co loureiro, especie, en realidade, dun xénero (e orde) moi diferente.
Lovorvišnja (zelenčica, zelenče, lovor trešnja, lat. Prunus laurocerasus) je otporan zimzeleni grm iz porodice ružovki (Rosaceae), visine i širine do 1,5 m. Listovi su uski i dugi 10 cm, glatki, tamnozeleni. Sitni bijeli cvjetovi pojavljuju se na dugim drškama. Sadi se kao živa ograda, ali i pojedinačno. Ako se formira kao živa ograda treba imati na umu da se uslijed redovnog obrezivanja vjerojatno neće nikada pojaviti cvjetovi na živici lovor višnje. Interesantno je i da lovorvišnja ne pripada porodici lovora (lauraceae), već ružama (pobliže, rodu prunus).
Svi djelovi biljke su otrovni, sadrže amigdalin koji se razgrađuje u cijanovodičnu kiselinu, daje miris po bademima, a trovanje njom izaziva povraćanje, lupanje srca, gušenje i smrt. Tolksičnim glikozidima u lišću štiti se od biljoždera.[1]
Grlić,Lj. Samoniklo jestivo bilje,Zagreb 1980.
Lovorvišnja (zelenčica, zelenče, lovor trešnja, lat. Prunus laurocerasus) je otporan zimzeleni grm iz porodice ružovki (Rosaceae), visine i širine do 1,5 m. Listovi su uski i dugi 10 cm, glatki, tamnozeleni. Sitni bijeli cvjetovi pojavljuju se na dugim drškama. Sadi se kao živa ograda, ali i pojedinačno. Ako se formira kao živa ograda treba imati na umu da se uslijed redovnog obrezivanja vjerojatno neće nikada pojaviti cvjetovi na živici lovor višnje. Interesantno je i da lovorvišnja ne pripada porodici lovora (lauraceae), već ružama (pobliže, rodu prunus).
Svi djelovi biljke su otrovni, sadrže amigdalin koji se razgrađuje u cijanovodičnu kiselinu, daje miris po bademima, a trovanje njom izaziva povraćanje, lupanje srca, gušenje i smrt. Tolksičnim glikozidima u lišću štiti se od biljoždera.
Bobkowišeń (Prunus laurocerasus) je kerk abo štom ze swójby róžowych rostlinow.
Bobkowišeń je kerk, kotryž docpěwa wysokosć wot hač do 15 m.
Błyšćace, jaskrawe zelene łopjena docpěwaja dołhosć wot něhdźe 15 cm.
Kćěje w druhej połojcy nalěta. Małke, běłe, słódko wonjace kćenja steja w zrunanych kićach.
Płody su čerwjene, kotrež so w nazymje čorne zbarbja.
Rosće jako jedna najbóle wutrajnych, přecozelenych rostlinow tež na alkaliskich pódach a na skerje chłódkojtych stejnišćach.
Pochadźa wot Balkana, z Turkowskeje a pobrjohow Kaspiskeje jězora.
Jeli eksistuje w druhej rěči hižo bóle wuwity nastawk ze samsnej temu, potom přełožuj a dodawaj z njeho.
Jeli nastawk ma wjace hač jedyn njedostatk, wužiwaj prošu předłohu {{Předźěłuj}}. Nimo toho so awtomatisce kategorija Kategorija:Zarodk wo botanice doda.
Il lauroceraso (Prunus laurocerasus L.) è un arbusto sempreverde della famiglia delle Rosaceae.[1] originario delle regioni che si affacciano sul Mar Nero nell'Asia sudoccidentale e nell'Europa sudorientale, dall'Albania e dalla Bulgaria a est attraverso la Turchia fino alle montagne del Caucaso e all'Iran settentrionale.
L'epiteto specifico fa riferimento a laurus (alloro) e cerasus (ciliegio), per la somiglianza delle foglie con quelle dell'alloro (Laurus nobilis) e drupe simili al quelle dei ciliegi.
È un albero di media altezza, che può raggiungere i 7 metri (max 15 m) di altezza.
Le foglie sono verde scuro, molto più chiare e lucide quando giovani; spesse (1-1,5 mm) e coriacee; di forma oblunga, tondeggiante verso l'apice, lievemente seghettate verso l'esterno.
I fiori sono bianchi, ermafroditi, disposti a racemo; dall'odore profumato, ma acido. Fiorisce tra aprile e giugno.
I frutti sono drupe (1 cm ca.) rosse/viola quando acerbe, e nero-bluastre una volta raggiunta la maturazione. Fruttifica a fine estate-inizio autunno.
Il Prunus laurocerasus è originario di una zona che si estendeva dall'Europa sud-orientale fino all'Iran e alla Libia. È stato importato in Italia durante il secolo XVI.
Prunus laurocerasus trova impiego come pianta ornamentale e da barriera (siepe) grazie al suo fitto fogliame.
Il distillato, l'acqua di lauroceraso, può essere usato come calmante per la tosse. Se assunto in quantità eccessive può provocare un'intossicazione.
Vengono ricavati spesso degli oli essenziali usati come aroma (in quantità minime) nei liquori, dall'odore di mandorle amare tipico della benzaldeide, prodotto della demolizione idrolitica dell'amigdalina (che produce anche acido cianidrico, inodore).
L'alta concentrazione di acido cianidrico rende questa pianta tossica per l'uomo e per gli animali domestici, in caso di ingestione accidentale.
I semi, così come le foglie, sono velenosi per l'uomo per la presenza di acido cianidrico, ottenuto per saponificazione, in una dose di 50:80 (dove 50 è la mole delle drupe e 80 il peso in kg di un individuo) e non devono essere consumati[3].
Illustrazione di Prunus laurocerasus
Prunus laurocerasus
Infiorescenze di Prunus laurocerasus
Dettaglio dei fiori
Foglia
Frutti
Il lauroceraso (Prunus laurocerasus L.) è un arbusto sempreverde della famiglia delle Rosaceae. originario delle regioni che si affacciano sul Mar Nero nell'Asia sudoccidentale e nell'Europa sudorientale, dall'Albania e dalla Bulgaria a est attraverso la Turchia fino alle montagne del Caucaso e all'Iran settentrionale.
De laurierkers (Prunus laurocerasus) is een groenblijvende plant uit de rozenfamilie (Rosaceae) die van nature voorkomt in Zuidoost-Europa en Klein-Azië.[1] Als boom kan de laurierkers een hoogte van 14 m bereiken, maar hij komt ook als struik voor, bijvoorbeeld in bossen. De gebruikelijke hoogte bedraagt 6-8 m.[2][3]
De plant heeft gewoonlijk een brede en gespreide kroon. De schors is bruinachtig grijs met duidelijke lenticellen (luchtporiën).
De langwerpige tot lancetvormige bladeren zijn lichtgroen[3] en krijgen met het ouder worden een wat donkerder tint. In de winter blijven ze groen. De afmeting varieert van 8 × 2,5 tot 13 × 7cm.
De laurierkers heeft roomkleurige bloemen die opvallend ruiken. De bloemen staan in rechtopstaandetrossen van 8-13 cm lang en hebben kroonbladen van 4-7 mm lang[3]. De bloemen bloeien echter enkel bij vrijstaande struiken die veel licht krijgen. Gesnoeide struiken bloeien zelden.
De laurierkers heeft paarszwarte, circa 2 cm grote vruchten.
De struik is al sinds de 16e eeuw in cultuur[4]. Hij geldt als ijzersterk en neemt genoegen met vrijwel elke grondsoort (bodemvaag) en standplaats, zowel in zon als in de schaduw. Een enigszins vochthoudende bodem verdient echter de voorkeur. De zwarte bessen worden graag gegeten door vogels. De plant kan last hebben van vraat van de taxuskever. Voor in tuinen en parken is in deze eeuwen een groot aantal cultivars ontwikkeld.
Al deze, tenzij anders aangegeven, zijn in de Benelux goed winterhard.
De bessen en bladeren bevatten blauwzuur, deze stof wordt toegepast in ontsmettingsmiddelen en pesticiden, tegen zowel knaagdieren en insecten.[5] Bladeren en bessen zijn matig toxisch vanwege het voorkomen van blauwzuurglycosiden.[6]
Mediabestanden die bij dit onderwerp horen, zijn te vinden op de pagina Prunus laurocerasus op Wikimedia Commons. De laurierkers (Prunus laurocerasus) is een groenblijvende plant uit de rozenfamilie (Rosaceae) die van nature voorkomt in Zuidoost-Europa en Klein-Azië. Als boom kan de laurierkers een hoogte van 14 m bereiken, maar hij komt ook als struik voor, bijvoorbeeld in bossen. De gebruikelijke hoogte bedraagt 6-8 m.
Laurbærhegg (Prunus laurocerasus) er en inntil 2,5 meter, vintergrønn busk av løvtre i kirsebærslekten. I samme familie finner man også hegg, kirsebær og morell. Laurbærhegg stammer fra området fra Kaukasus til Balkan, og er innført til Norge hvor den kan finnes gjenstående fra park- og hageanlegg. Planten er forvillet ved frø på enkelte milde lokasjoner. Den dyrkes også i Norden, og blomstrer i juni etterfulgt av en høstblomstring i oktober.
Bladene på 5 - 15 cm er avlange eller lansettformede til eggerunde med spiss, tykke og sukulente (læraktige), med en kant som kan være litt nedbøyd og som enten er helrandet eller bare svakt tannet. De gulgrønne bladskaftene er inntil 1 cm lange. Blomstene er små, maks 8 mm, og står i lange, opprette klaser som er inntil 12 cm lange og inneholder opptil noen titalls blomster på hver sin stilk. Frukten er ca 1 cm lang og kulerund, og i varianter av fiolett-svart.
Laurbærhegg (Prunus laurocerasus) er en inntil 2,5 meter, vintergrønn busk av løvtre i kirsebærslekten. I samme familie finner man også hegg, kirsebær og morell. Laurbærhegg stammer fra området fra Kaukasus til Balkan, og er innført til Norge hvor den kan finnes gjenstående fra park- og hageanlegg. Planten er forvillet ved frø på enkelte milde lokasjoner. Den dyrkes også i Norden, og blomstrer i juni etterfulgt av en høstblomstring i oktober.
Bladene på 5 - 15 cm er avlange eller lansettformede til eggerunde med spiss, tykke og sukulente (læraktige), med en kant som kan være litt nedbøyd og som enten er helrandet eller bare svakt tannet. De gulgrønne bladskaftene er inntil 1 cm lange. Blomstene er små, maks 8 mm, og står i lange, opprette klaser som er inntil 12 cm lange og inneholder opptil noen titalls blomster på hver sin stilk. Frukten er ca 1 cm lang og kulerund, og i varianter av fiolett-svart.
Costo artìcol a l'é mach në sbòss. Da finì.
Da finì.
Da finì.
Costo artìcol a l'é mach në sbòss. Da finì.
DistribussionDa finì.
NotissieDa finì.
Multimedia w Wikimedia Commons Laurowiśnia wschodnia, laurośliwa wschodnia, wawrzynośliwa, śliwa wawrzynolistna (Prunus laurocerasus L.) — gatunek rośliny wieloletniej z rodziny różowatych. Pochodzi z Półwyspu Bałkańskiego, Kaukazu i Azji Mniejszej[4]. W Polsce jest uprawiana.
Roślina jednopienna, owadopylna. Kwitnie od kwietnia do maja. Owoce pojawiają się w lipcu. Jest rośliną trującą dla człowieka, nasiona i liście zawierają trujący glikozyd, będący pochodną kwasu cyjanowodorowego[8].
Roślina ozdobna, posiada szereg odmian. W Polsce uprawiana dość rzadko z powodu niewystarczającej odporności na silne mrozy. Ceniona za dekoracyjne, ciemnozielone liście i pachnące kwiaty. Sadzona w ogrodach i na cmentarzach[8]. Często stosowana na formowane żywopłoty[10].
Wymaga żyznej i wilgotnej gleby z dużą zawartością wapnia oraz stanowiska osłoniętego od wiatru. Jest odporna na zanieczyszczenia powietrza. Może rosnąć na stanowiskach nasłonecznionych i cienistych. Podczas mroźnych zim zdarza się, że przemarza, nie trzeba jej wtedy jednak usuwać. Wystarczy przyciąć przy ziemi obumarłe pędy, a szybko wypuści nowe[9].
Laurowiśnia wschodnia, laurośliwa wschodnia, wawrzynośliwa, śliwa wawrzynolistna (Prunus laurocerasus L.) — gatunek rośliny wieloletniej z rodziny różowatych. Pochodzi z Półwyspu Bałkańskiego, Kaukazu i Azji Mniejszej. W Polsce jest uprawiana.
Prunus laurocerasus é uma espécie de planta com flor pertencente à família Rosaceae, conhecida pelos nomes comuns de louro-cerejo ou louro-cerejeiro, com distribuição natural nas regiões do sudoeste da Ásia e sueste da Europa em torno do Mar Negro, ocorrendo num território que se estende da Albânia e Bulgária à Turquia, às Montanhas do Cáucaso e ao norte do Irão.[2][3] A espécie é frequentemente incluída nos subgéneros Cerasus[4] ou Laurocerasus[5] A espécie é cultivada como planta ornamental nas regiões temperadas e frequentemente utilizada em topiária,existindo diversos cultivares com importância comercial.
A autoridade científica da espécie é Lineu, tendo sido publicada em Species Plantarum 1: 474. 1753.[6]
Prunus laurocerasus é um arbusto perenifólio que pode em condições favoráveis atingir as dimensões de uma árvore de médio porte (mesofanerófito), que pode atingir 5 a 15 m de altra, raramente até 18 m de altura, com um tronco que pode atingir 60 cm de diâmetro.[7][8]
As folhas são ovaladas, de coloração verde-escura, coriáceas e lustrosas, com (5–)10–25(–30) cm de comprimento e 4–10 cm de largura, com margens finamente serradas. Quando trituradas, as folhas podem apresentar um ligeiro odor a amêndoa.[7]
Os botões florais aparecem no princípio da primavera e desabrocham no início do verão. As flores são aromáticas e agrupam-se em racemos axilares com 7–15 cm de comprimento com 30–40 flores. Cada flor tem cerca de 1 cm de diâmetro, com 5 pétalas de coloração branco-cremoso e numerosos estames amarelados. O fruto é uma pequena cereja com 1–2 cm de largura, que adquire coloração negra quando amadurece, em geral no início do outono.[7] Os frutos mantém-se nos racemos produzindo cachos vagamente semelhantes a uvas.
O cheiro a amêndoa emitido pelas folhas quando esmagadas deve-se à sua riqueza em ácido prússico (cianeto de hidrogénio), o que as torna tóxicas para a maioria dos mamíferos e aves. Ao contrário do resto da planta, que é venenosa, os frutos maduros (as cerejas) são comestíveis, ainda que mais suaves e um pouco secos em comparação com o fruto de outras espécies do género Prunus. Contudo, as sementes contidas nas drupas são venenosas,[9] contendo, como o resto da planta, glicosídeos cianogénicos e amigdalina,[9] pelo que a sua ingestão pode causar severo desconforto a humanos.[10]
Conhecem-se notícias da utilização da espécie como planta medicinal desde a antiguidade clássica europeia, sendo-lhe atribuídas propriedades sedantes sobre o sistema nervoso e como estimulante respiratório. Em homeopatia a sua tintura é usada como calmante do sistema nervoso. As sementes, pelo seu elevado teor em ácido prússico são altamente tóxicas e têm o sabor característico das amêndoas amargas.
A folhagem é utilizada como verdura em arranjos de florista. A água de louro-cerejo (em latim aqua laurocerasi), um destilado obtido das folhas verdes da planta, tem uso farmacológico em preparados para a asma, tosses, indigestão e dispepsia e como um sedativo narcótico,[11] mas como na realidade é uma solução de cianeto de hidrogénio, e para mais de concentração incerta, é extremamente perigosa quando utilizada em automedicação. O imperador romano Nero usou aqua laurocerasi para envenenar os poços dos seus inimigos.[12]
Prunus laurocerasus é uma planta ornamental frequentemente utilizada em jardins parques nas regiões de clima temperado. É frequentemente utilizada na constituição de bordaduras, sebes e abrigos e em composições em massa utilizadas para fins de paisagismo e arquitectura verde. A maioria dos cultivares são arbustos resistentes que sobrevivem condições de crescimento difíceis, incluindo ensombramento e secura, e que respondem bem à poda, o que torna a espécie uma das preferidas para topiária.
Estão listados comercialmente cerca de 40 cultivares, entre os quais:[13]
O cultivar 'Otto Luyken' foi premiado com o galardão Royal Horticultural Society's Award of Garden Merit.[14]
A espécie encontra-se naturalizada em diversas regiões, sendo que em algumas delas (como a Grã-Bretanha e a costa noroeste da América do Norte) é considerada como espécie invasora.[15] O seu rápido crescimento, associado com a sua folhagem perene e tolerância à seca e ao ensombramento, permitem-lhe sucesso competitivo sobre algumas das espécies nativas dessas regiões. A espécie é dispersada pelas aves, que deixam cair as sementes nas suas fezes.
Não se encontra protegida por legislação portuguesa ou da União Europeia.
Prunus laurocerasus é uma espécie de planta com flor pertencente à família Rosaceae, conhecida pelos nomes comuns de louro-cerejo ou louro-cerejeiro, com distribuição natural nas regiões do sudoeste da Ásia e sueste da Europa em torno do Mar Negro, ocorrendo num território que se estende da Albânia e Bulgária à Turquia, às Montanhas do Cáucaso e ao norte do Irão. A espécie é frequentemente incluída nos subgéneros Cerasus ou Laurocerasus A espécie é cultivada como planta ornamental nas regiões temperadas e frequentemente utilizada em topiária,existindo diversos cultivares com importância comercial.
A autoridade científica da espécie é Lineu, tendo sido publicada em Species Plantarum 1: 474. 1753.
Lagerhägg, Prunus laurocerasus, är en vintergrön 5 – 15 m hög buske eller träd, som härstammar från Medelhavsområdet, men som även odlas som prydnadsväxt över stora delar av världen. Sitt namn har den fått på grund av sina stora likhet med lagerträdet, nämligen genom de glänsande, läderartade, avlånga tandade bladen.
Bladen har i friskt tillstånd en svag, om bittermandel påminnande doft, vilket försvinner vid torkning. Smaken är aromatisk, men bitter och sträv. De innehåller en amygdalin närstående cyanogen glykosid, laurocerasin, som när bladen läggs i vatten övergår till blåsyra.
Växtens blad är giftiga, men de körsbärsliknande bären är ätliga, dock med ganska intetsägande smak. Bärens kärna är emellertid även den giftig.
I juni – juli samlas bladen in och läggs i vatten och därefter destilleras, varvid erhålls en blandning av vatten och en flyktig olja, lagerkörsvatten. Denna kan användas som utgångsmaterial för framställning av den rena flyktiga oljan Aetheroleum Laurocerasi, som används vid parfymtillverkning.[källa behövs] Den har också viss farmakologisk användning.[källa behövs]
Bladen kommer också till användning som ersättning för äkta lagerblad vid kransbindning, dekorationer m.m.
Lagerhägg, Prunus laurocerasus, är en vintergrön 5 – 15 m hög buske eller träd, som härstammar från Medelhavsområdet, men som även odlas som prydnadsväxt över stora delar av världen. Sitt namn har den fått på grund av sina stora likhet med lagerträdet, nämligen genom de glänsande, läderartade, avlånga tandade bladen.
Karayemiş (Prunus laurocerasus), gülgiller (Rosaceae) familyasından küçük beyaz renkli çiçekler açan, daha çok rutubetli ve gölgeli yerlerde yetişen 5–15 m boyunda, yaprak dökmeyen bir ağaç türü. Türkiye' de çeşitli yöresel adlarla bilinmektedir. Yaygın olarak "Taflan" adıyla bilinen bitki, "Gürcü kirazı", "Laz kirazı", "Laz üzümü", "Laz yemişi", "Tanal", "Tçkoo" adlarıyla da bilinmektedir[1].
Yapraklar derimsi kısa saplı ve oval şekillidir. Orta damar alt tarafta çıkıntı teşkil eder. Çiçeklerin 30 - 40 tanesi bir arada bulunur. Taç ve çanak yapraklari 5 parçalıdır. Meyveleri zamanla siyah renk alır.
Yaprakları şeker, tanen, kalsiyum, oksalat, emülsin, prunasin ihtiva eder. Taze yapraklardan elde edilen taflan suyu, antispazmodik ve öksürük dindirici, bulantı ve karın ağrılarını giderici olarak kullanılır. Fazla alınırsa, zehirlenme yapar. Taze meyveleri yenir. Taze meyvelerinin idrar söktürücü ve taş düşürücü etkileri vardır. Yaprakları ise gıdalara koku vermekte kullanılır.
Yapılan çalışmalarda on fenolik ve altı şeker içeriği tespit edilmiştir. Bilinen en yaygın üç fitesterolden biri olan β-sitosterolün karayemiş meyve çekirdeklerinde % 73’ ünü oluşturduğu belirtilmiştir. Yeteri kadar araştırması olmamasına rağmen topikal kullanımlarda ağrı üzerinde analjezik etki gösterdiği söylenmektedir. Besin ve nutrasötik takviye formülasyonlarında potansiyel olarak kullanılabilen iyi bir doğal antioksidan kaynağıdır. Halk ilacı olarak mide ülseri, sindirim sistemi şikâyeti, bronşit, egzama, hemoroit, diüretik ajan olarak kullanıldığı bilinmektedir. Meyvelerinin ise yenerek diyabette kullanıldığı bilinmektedir.[2][3]
Güneybatı Asya ile Güneydoğu Avrupa'da doğal olarak yetişir. Türkiye'de Giresun , Trabzon , Rize , Ordu ve Artvin civarında yüksek dağlık bölgelerde doğal olarak bulunur.
Karayemiş (Prunus laurocerasus), gülgiller (Rosaceae) familyasından küçük beyaz renkli çiçekler açan, daha çok rutubetli ve gölgeli yerlerde yetişen 5–15 m boyunda, yaprak dökmeyen bir ağaç türü. Türkiye' de çeşitli yöresel adlarla bilinmektedir. Yaygın olarak "Taflan" adıyla bilinen bitki, "Gürcü kirazı", "Laz kirazı", "Laz üzümü", "Laz yemişi", "Tanal", "Tçkoo" adlarıyla da bilinmektedir.
Загальний вигляд дорослої рослини
Листки
Квітки
Плоди
Це незавершена стаття про Розові.Prunus laurocerasus là loài thực vật có hoa trong họ Hoa hồng. Loài này được Carl von Linné miêu tả khoa học đầu tiên năm 1753.[4]
Bài viết liên quan đến Phân họ Mận mơ này vẫn còn sơ khai. Bạn có thể giúp Wikipedia bằng cách mở rộng nội dung để bài được hoàn chỉnh hơn. Prunus laurocerasus là loài thực vật có hoa trong họ Hoa hồng. Loài này được Carl von Linné miêu tả khoa học đầu tiên năm 1753.
Prunus laurocerasus L.
Синонимы
Лаврови́шня лекарственная[3][4] (лат. Prúnus laurocérasus) — вечнозелёное растение; вид подрода Вишня рода Слива (Prunus) семейства Розовые (Rosaceae).
По одной из версий, название лавровишня произошло из-за сходства листьев с листьями лавра, а плодов с плодами вишни[5].
Вечнозелёный кустарник или дерево высотой 2—6 м.
Листья продолговатые, 5—20 см длиной, цельнокрайние, кожистые, сверху блестящие, тёмно-зелёные, снизу матовые.
Цветки с пятью чашелистиками, пятью белыми лепестками, 20 тычинками и одним пестиком, собранные в густые кисти 5—13 см длиной. Цветёт в апреле — мае.
Плод — округло-яйцевидная чёрная однокостянка около 8 мм длиной с сочной мякотью и гладкой косточкой, плодоносит в июле — августе. Плод съедобен, семена ядовиты, поскольку содержат синильную кислоту. Ядовитое вещество амигдалин содержится у растения в семенах, листьях и коре.
Растёт главным образом в тёплых и умеренных областях Евразии и Америки.
В России произрастает на Черноморском побережье Кавказа.
Хорошо растёт на перегнойно-карбонатных почвах, известковых, суглинистых и супесчаных.
Издавна культивируется как декоративное растение. Лавровишня широко используется в живых изгородях, а также в массовой посадке на склонах для укрепления почвы.
Применяется в народной медицине.
Лавровишневая вода (лат. Aqua Laurocerasi), содержащая амигдалин, получаемая перегонкой свежих листьев с водой, использовалась как успокаивающее[5] и обезболивающее средство[6].
Плоды из-за приторности мало едят свежими, чаще используют для приготовления вина и прохладительных напитков[6].
В листьях много эфирного масла, их используют как суррогат лавровых листьев и для ароматизации молока[6].
В листьях содержится 5—10, в коре — 10—11 % танинов, которые можно использовать для получения дубильных экстрактов[6].
Общий вид
взрослого растения
Листья
Соцветия
Плоды
Лаврови́шня лекарственная (лат. Prúnus laurocérasus) — вечнозелёное растение; вид подрода Вишня рода Слива (Prunus) семейства Розовые (Rosaceae).
提示：本条目的主题不是月桂。桂樱（学名：Prunus laurocerasus），原产地在黑海靠近西南亚德一带，以及东南欧洲，从阿尔巴尼亚到保加利亚东部，从土耳其到高加索山脉，伊朗北部，甚至西欧，都有种植。在北美洲也称为“英格兰月桂”。
常绿灌木，5－15米高，60厘米宽，树叶呈深绿色，兼任有光泽，10－25厘米宽，4－10厘米长，周围稍微成锯齿状。花蕾在春天出现，在夏天开放，7－15厘米的总状花序包含30－40个花朵，每个花朵1厘米宽。果实为一种的1－2厘米宽的浆果，在秋天变成黑色。
树
叶和花
叶
花
果
桂樱作为观赏植物被全世界各地大规模地栽种，大多数生命力很强。
桂樱全株有毒，食用会引起不适[1] ，果实种子含有糖苷和扁桃苷[2]。 桂樱水是由这种植物制造的蒸馏液，含有剧毒的氢氰酸成分，曾被认为有药用价值。
桂樱（学名：Prunus laurocerasus），原产地在黑海靠近西南亚德一带，以及东南欧洲，从阿尔巴尼亚到保加利亚东部，从土耳其到高加索山脉，伊朗北部，甚至西欧，都有种植。在北美洲也称为“英格兰月桂”。
.JPG)
.JPG)
_(8232799824).jpg)
