nomes no trilho de navegação
Kingfishers are collected for sale to tourists, or for their bright plumage, which is used in traditional costumes of some societies.
Positive Impacts: body parts are source of valuable material
Kingfishers sometimes take privately owned fish from fish farms or garden ponds.
Kingfishers belong to the order Coraciiformes and the family Alcedinidae. Within Coraciiformes, kingfishers are grouped into the suborder Alcidines, with todies (Todidae) and motmots (Motmotidae). Alcedinidae comprises approximately 17 genera and 91 species, and is frequently subdivided into three subfamilies; Alcedininae, which comprises most of the “fishing” kingfishers, Halcyoninae, which comprises the “forest kingfishers” that reside primarily in Australasia, and Cerylinae, which includes all of the New World kingfishers.
Kingfishers are small to medium sized colorful birds with short necks, large heads and long, thick bills. They live primarily in wooded habitats of tropical regions, often near water. Despite their name, not all kingfishers are fishing specialists. While some species do consume primarily fish, most species have unspecialized diets that include a high proportion of insects. Most kingfishers are monogamous, territorial breeders, though a few species breed cooperatively.
The biggest threat facing most kingfisher populations is the destruction or alteration of their habitat by logging, pollution of water bodies and development. Significant numbers of kingfishers are also killed by shooting, collision with cars and buildings, and accidental poisoning from pesticides and poisons intended for other species. While it appears that many species of kingfishers are relatively adaptable to changes in habitat, the biology of most species is not well known, making conservation planning or prediction of impacts to habitat difficult.
The IUCN lists 1 kingfisher species as “Endangered”, 11 as “Vulnerable”, 12 as “Near-threatened”, and 3 as “Data deficient”. No kingfisher species are listed under any CITES Appendices. In the United States, the U.S. Fish and Wildlife Service lists one species, the Guam Micronesian kingfisher (Halcyon cinnamomina cinnamomina) as endangered. Four species are protected by the Migratory Bird Treaty Act.
Kingfishers have very good eyesight, and rely heavily on sight for hunting. Their eyes have two fovea, which allow them to very accurately judge the distance to a prey item by turning their head slightly. Their eyes are also especially rich in oils that enhance color vision. At least one species of kingfisher is able to see near UV light. When some kingfishers dive for fish, their eyes are covered by a nictitating membrane. This means that these species must rely on their sense of touch to know when to snap their bill closed in order to catch the fish.
Kingfishers are highly vocal species that used calls to advertise their territory and to communicate between family members. Some pairs of kingfishers call in duets, and cooperative groups of kookaburras call in a chorus at dawn and dusk. While the vocalizations of most species are not well studied, those species that have been studied often have several different vocalizations. For example, belted kingfishers (Megaceryle alcyon) use at least six calls in various combinations to convey messages. Several species also produce non-vocal sounds, such as bill rattling.
Communication Channels: visual ; acoustic
Other Communication Modes: duets ; choruses
Perception Channels: visual ; ultraviolet; tactile ; acoustic ; chemical
Fossils of kingfishers from as early as 40 million years ago have been found in Wyoming (USA).
As predators of various species, kingfishers affect the populations of their prey. Most species of kingfishers are not parasitized by brood parasites, but a few in Africa are hosts for greater (Indicator indicator) and lesser honeyguides (Indicator minor).
Despite the name of this group, not all kingfishers are fish specialists. Many kingfishers are unspecialized carnivores that are often largely insectivorous, and may take prey from the ground, the air, water or foliage. Kingfishers are highly adaptable, and will generally take whatever prey is available. Their diets can include a variety of insects (frequently grasshoppers), reptiles (skinks, snakes), amphibians, mollusks, non-insect arthropods (centipedes, millipedes, scorpions, spiders, crabs), mice, and even small birds. Those species that are fish specialists usually also include some insects in their diet. One species of kingfisher has been seen eating carrion, and a few species occasionally eat berries or the fruit of oil palms. Kingfishers can take prey that are large relative to their body size. For example, laughing kookaburras can take snakes up to 1 meter long, though the tail may protrude from their bill for a time while the head end is digested.
The “fishing” kingfishers for which this group is named, can dive up to two meters below the surface of the water to catch fish. Some have a nictitating membrane that covers and protects their eyes as they enter the water, which means that they must anticipate the movements of their prey before they enter the water, and rely on their sense of touch to determine when to snap their beak shut. Other feeding specialists among the kingfishers include shovel-billed kingfishers (Clytoceyx rex) which use their beak to plough through earth and leaf-litter, looking for earthworms, grubs, snails, centipedes and lizards. Ruddy kingfishers (Halcyon coromanda) in the Philippines remove land snails from their shells by smashing them against stones on the forest floor. A few species follow other animals (including otters, platypus, cormorants, egrets, cattle or army ants) to catch prey that they disturb. Some species also attend grassfires to catch prey that are scattered by the flames. Kleptoparasitism has been reported in several species; the victims included blackbirds, song thrushes, water shrews, hawks and tree snakes.
The majority of kingfisher species hunt from a perch, surveying quietly for prey, and swooping down to surprise it. A few species search for prey while flying, and a few others forage on the ground. Most species catch prey by surprising it, and rarely chase prey for any length of time. Once a kingfisher catches a prey item, it carries it to a perch (often the same one from which it was hunting) and uses its beak to beat the prey item against the perch until it is soft enough to swallow whole. This preparation removes the legs and wings of insects and breaks the bones, protective spines, and shells of fish, crustaceans and other prey.
Primary Diet: carnivore (Eats terrestrial vertebrates, Piscivore , Insectivore , Eats non-insect arthropods, Molluscivore )
Kingfishers are found in all regions of the world, except in polar regions and on some oceanic islands. The majority of kingfisher species are tropical. Most kingfishers are found the Australasian, African and Oriental regions of the world, with the highest numbers in the Australasian region. Only six species, all in the subfamily Cerylinae, occur in the New World.
Biogeographic Regions: nearctic (Native ); palearctic (Native ); oriental (Native ); ethiopian ; neotropical (Native ); australian (Native ); oceanic islands (Native )
Other Geographic Terms: cosmopolitan
Most kingfishers live in forested or open woodland habitat, often near water. About 44 species live in closed-canopy forests (primary and secondary), 17 species in wooded savannas, and 31 species in aquatic habitats including seashores, mangrove swamps, lakes, rivers and streams. One species lives in desert scrub.
The main habitat requirements for kingfishers are food and nest site availability. Forest-dwelling species are generally found in the lower levels of the canopy where they forage from the forest floor. Kingfishers that require aquatic habitat can be found most often near small water bodies such as mountain streams, rivers and lakes. Most also require perches near the shore to hunt from, but a few species are able to hunt by hovering, and can forage up to 3 km from shore. Kingfishers excavate nests in earthen banks (usually), tree cavities (either natural, excavated by other animals, or excavated by the kingfishers if the wood is sufficiently rotten) or termite nests. Many kingfishers show a remarkable ability to adapt to different habitats, and may shift between very different breeding and non-breeding habitats. Kingfishers live at elevations from sea level to more than 2800 meters.
Habitat Regions: temperate ; tropical ; terrestrial
Terrestrial Biomes: savanna or grassland ; forest ; rainforest ; scrub forest ; mountains
Aquatic Biomes: lakes and ponds; rivers and streams; coastal
Wetlands: marsh ; swamp ; bog
Other Habitat Features: riparian
Kingfishers are thought to be relatively long-lived, but survival and longevity unknown for most species. Adult annual survival is thought to range between 25 and 55 %. A common kingfisher (Alcedo atthis) is among the oldest known kingfishers at 15 years and 5 months. A captive laughing kookaburra (Dacelo novaeguineae) also lived over 15 years. Sources of kingfisher mortality include predation, collection, and collision with man-made structures such as windows, towers and building during nocturnal migrations.
Kingfishers are small to medium sized (10 to 46 cm long, 9 to 490 g) thickset birds with large heads, short necks, short legs, and long, thick bills. They typically have rounded wings and a short tail, though eight species of paradise kingfishers have long tail streamers. Kingfishers have small, weak, 3- or 4-toed feet that are syndactyl, meaning that the front toes are all fused to some degree. The bill and feet of adult kingfishers are black or bright red, orange or yellow, and the eyes are usually dark brown. Kingfishers are generally colorful and boldly marked, often with blues and greens above and a mixture of red, orange and white below. Many species also have a pale collar and several species have a distinctive crest.
The bills of kingfishers are all long and thick, but vary in shape in accordance with the foraging habits of each species. Fly-catching species have dorsoventrally flattened bills, whereas fishing species have laterally flattened bills. Ground-feeding species, including shovel-billed kingfishers (Clytoceyx rex) usually have shorter, quite broad bills.
The sexes of most kingfisher species are similar in size and plumage, though some species show distinct differences. For example, the males of some paradise kingfishers have much longer tail streamers than females. Reversed sexual size dimorphism (females markedly larger than males) is found in the two largest kookaburra species, laughing kookaburras (Dacelo novaeguineae) and blue-winged kookaburras (Dacelo leachii). Juveniles typically look similar to adults, with somewhat duller plumage and often with mottling where adults have solid coloration.
Like motmots and todies, kingfishers often have brilliant plumage, are largely insectivorous, and nest in cavities that are often excavated in earthen banks. Kingfishers are distinguished by their long, thick, straight beak and plumage that is more often blue than green.
Sexual Dimorphism: sexes alike; female larger; ornamentation
Other Physical Features: endothermic ; bilateral symmetry
There are relatively few records of adult kingfisher predation. Kingfishers are quick fliers, and probably able to escape most predators. Most known predators of adult kingfisher are raptors. Nest predators include foxes, minks, dingoes, skunks, raccoons, chimpanzees, snakes , monitor lizards, driver ants, and mongooses.
When threatened, kingfishers seem to employ one of two strategies; they either try to evade the predator by dodging behind trees or diving into the water, or they attack the predator directly, mobbing it until it leaves the area. A few species have alternative strategies; yellow-billed kookaburras raise their head feathers when threatened, revealing two black spots that resemble large eyes. When alarmed, young red-backed kookaburras assume a posture with their eyes closed and their beak pointed upward that make them look like the limb of a tree from above. Kingfishers aggressively defend the nest area against nest predators, often attacking intruders including humans.
Known Predators:
Anti-predator Adaptations: mimic
All kingfishers are territorial. Most are also monogamous, and many pair for life. Courtship involves aerial chases, individual and joint displays, and courtship feeding. Breeding pairs emphatically defend a territory using calls and displays, which can include spiraling flight displays or displaying boldly marked plumage by perching high within the territory and spinning slowly around a vertical axis. Kingfishers actively defend their territory, chasing intruders and when necessary, grappling in the air, sometimes toppling to the ground or into the water where the fight continues. Particularly aggressive neighbors may even enter the nest cavities of one another to puncture eggs. Territory size varies between species and with food abundance and nest site availability. Where nest sites are particularly scarce, a few species of kingfishers will breed in loose colonies and defend only an area immediately surrounding the nest hole.
Some species of kingfishers are cooperative breeders. In these species, a male and female pair has one to several “helpers” that help defend the territory and feed the chicks. Helpers can be primary (related) or secondary (unrelated). They are often young from previous broods that may help at the nest for several years, and can dramatically increase nestling survival in some cases. Polygamy is known to occur in at least one species of kingfisher; male common kingfishers (Alcedo meninting) in Russia frequently breed with up to three females.
Mating System: monogamous ; polygynous ; cooperative breeder
Details of the breeding biology of many kingfishers are unknown. Most kingfishers that have been studied begin breeding at one year old, and can raise one to four broods per year. The female lays 2 to 10 (usually 3 to 6) white, unmarked eggs that weigh 2 to 12 g each. Eggs are laid approximately one day apart, and incubation begins either when the first egg is laid, or after the majority of eggs have been laid. The naked and blind chicks hatch synchronously in species where incubation does not begin until most or all eggs have been laid, and asynchronously in species where incubation begins with the first or second egg. Siblicide is common in the latter. Nestlings fledge three to eight weeks after hatching, and are dependent on the parents for supplemental food for several days to weeks after fledging. In most species, the adults eventually force the fledglings to leave their territory. The timing of breeding varies considerably within this family. Generally, kingfishers in temperate regions breed during the spring and summer. Those in tropical regions can breed year-round or seasonally during the time of highest prey availability.
Most kingfishers normally rear one brood per year. However, under favorable conditions, some species may rear up to four broods per year. In some cases, the male may even begin digging a new nest tunnel before the young of the previous clutch have fledged.
Kingfishers nest most often in earthen banks such as those along rivers or lakes, but they also use termite nests and tree cavities. Tree cavities made by other species, such as woodpeckers, are readily used. If these are not available, kingfishers will excavate a cavity in wood (if it is sufficiently rotten), or another substrate. The male and female excavate the cavity together, taking turns pecking and scraping material with their bills and feet. Several species begin excavation by flying bill-first into the surface, an occasionally fatal strategy. The tunnel to a kingfisher nest cavity may be as long as three meters. The cavity is slightly larger in diameter than the tunnel, and is not lined with any material. Nest cavities can take up to a week to excavate, and pairs often use the same nest hole for many years.
Key Reproductive Features: iteroparous ; seasonal breeding ; year-round breeding ; gonochoric/gonochoristic/dioecious (sexes separate); sexual ; fertilization (Internal ); oviparous
Both male and female kingfishers incubate the eggs, which take 2 to 4 weeks to hatch. During the nestling stage, which lasts 3 to 8 weeks, both parents feed the young regurgitant, and later whole prey items. During the last part of the nestling stage, parents may feed each chick as frequently as once every 15 minutes. When the nestlings are large enough to fly, the parents may withhold food for a few days to encourage the chicks to leave the nest. After the chicks have fledged, the parents provide supplemental food while the chicks learn to hunt for themselves. Some kingfishers also teach their young to hunt. For example, belted kingfishers (Megaceryle alcyon) drop dead prey into the water for their young to practice diving. After up to three weeks of supplemental feeding, adult kingfishers usually force their young to leave their territory.
Adult kingfishers do not engage in any nest sanitation, such as removing feces from the nest cavity. Because most kingfisher nests have only one outlet, nests can become rather smelly and are often infested with maggots as feces from the chicks and food scraps accumulate.
Parental Investment: altricial ; male parental care ; female parental care
Balıqçıllar fəsiləsi (lat. Alcedinidae) — Göyçəqarğakimilər dəstəüstünə aid quşlar dəstəsi.
Azərbaycanda 2 növü olan 1 cinsi (Alcedo L.) vardır. Xırda quşlardır. Dimdiyi iti, düzdür. Pəncələri gödəkdir. Barmaqları yarıya qədər bitişmişdir.
Azərbaycan heyvanlar aləmi. III cild, Onurğalılar. Bakı «Elm». 2004 - 620 s.
Balıqçıllar fəsiləsi (lat. Alcedinidae) — Göyçəqarğakimilər dəstəüstünə aid quşlar dəstəsi.
Alcedinidae a zo ur c'herentiad e rummatadur an evned, ennañ dirediged, termenet e 1815 gant ar skiantour stadunanat Constantine Samuel Rafinesque (1783-1840)[1].
Diouzh Doare 6.2 an IOC World Bird List[2] ez a naontek genad d'ober ar c'herentiad :
Alcedinidae a zo ur c'herentiad e rummatadur an evned, ennañ dirediged, termenet e 1815 gant ar skiantour stadunanat Constantine Samuel Rafinesque (1783-1840).
Diouzh Doare 6.2 an IOC World Bird List ez a naontek genad d'ober ar c'herentiad :
Els alcedínids (Alcedinidae) o Alcedines són un grup de petits i mitjans ocells de colors brillants que pertanyen a l'ordre dels coraciformes (Coraciiformes). Tenen una distribució cosmopolita, amb la major part de les espècies al Vell Món i Austràlia. El grup s'ha tractat com el subordre Alcedines, amb tres famílies, o com la família dels alcedínids (Alcedinidae), amb tres subfamílies: Alcedininae, Halcyoninae, i Cerylinae. Hi ha aproximadament 90 espècies de blauets, alcions i cucaburres. Tots tenen el cap gran, bec llarg i esmolat, potes curtes i cues arrodonides. La majoria de les espècies tenen un plomatge brillant amb petites diferències entre els sexes. En general tenen distribució tropical, i una lleugera majoria es troben només als boscos. Consumeixen una àmplia varietat de preses, entre elles peixos, que normalment atrapen deixant-se caure des d'una perxa. De la mateixa manera que altres coraciformes nien en cavitats, generalment en túnels excavats en talús. Unes poques espècies, principalment insulars, estan amenaçades d'extinció.
L'espècie més menuda és el blauet pigmeu de cap vermell (Ispidina lecontei) amb un pes de 10,4 g i 10 cm de llargària. El més gran és Megaceryle maxima, amb 355 g i 45 cm. No obstant això Dacelo novaeguineae és l'espècie que més pesa, ja que no són rars individus de més de 450 g.
El plomatge de la majoria de les espècies és brillant, amb verd i blau com a colors més habituals. La lluentor dels colors no és ni producte de la iridescència ni dels pigments, sinó per causa de l'estructura de les plomes, que provoquen la dispersió de la llum blava (efecte Tyndall). En la majoria de les espècies no hi ha diferències entre els sexes i, quan hi ha, són molt petites (menys del 10%).
Els blauets tenen un bec semblant a una daga. El bec és generalment més llarg i comprimit en les espècies pescadores, i més curt i més ampli en les espècies que s'alimenten de la caça a terra. El bec més atípic és el del cucaburra de l'espècie Clytoceyx rex, que fa servir per furgar en el sòl del bosc a la recerca de preses. En general, tenen potes curtes, encara que les espècies que s'alimenten a terra, tenen més llarg el tars. La majoria de les espècies tenen quatre dits, tres dels quals apunten cap endavant.
L'iris de la majoria de les espècies és de color bru. Tenen una vista excel·lent, amb visió binocular i es pensa, que tenen una bona visió dels colors. El moviment dels ulls en les òrbites està prou restringit, utilitzant en el seu lloc moviments del cap per tal de rastrejar la presa. A més són capaços de compensar la refracció de l'aigua quan la presa es troba dins d'ella, i són capaços de jutjar la profunditat amb precisió. També tenen membrana nictitant que cobreix els ulls quan entren a l'aigua amb la finalitat de protegir-los, l'alció pigallat (Ceryle rudis) té una placa òssia que llisca a través de l'ull quan l'ocell toca l'aigua.
Tenen una distribució cosmopolita, pels tròpics de tot el món i a les regions temperades. Estan absents de les regions polars i alguns dels deserts més secs del món. Un nombre d'espècies han arribat fins grups d'illes, en particular al Pacífic meridional i oriental. La zona tropical del Vell Món i Oceania són el nucli d'aquest grup. Europa i Nord-amèrica, al nord de Mèxic, estan molt poc representades, amb només el blauet comú i l'alció blau respectivament, a més de la presència esporàdica o local d'altres espècies. Les sis espècies que habiten Amèrica són quatre del gènere Chloroceryle i dues de Megaceryle. Per tant les àrea tropicals d'Amèrica del Sud tenen cinc espècies sedentàries més l'alció blau en època d'hivernada. En comparació, el petit país africà de Gàmbia té vuit espècies residents als seus 192 per 32 quilòmetres.
Una espècie concreta pot tenir una distribució molt ampla, com el blauet comú, que viu des d'Irlanda a través d'Europa, Nord d'Àfrica i Àsia fins a Salomó a Oceania, o l'alció pigallat, que té una àmplia distribució en tota Àfrica i Àsia. Altres espècies tenen àrees de distribució més petites, en particular les espècies insulars, que poden ser endèmiques a una petita illa. El blauet del paradís de Kofiau (Tanysiptera ellioti) està restringit a la petita illa de Kofiau, prop de Nova Guinea.
Ocupen una àmplia varietat d'hàbitats. Encara que sovint s'associen amb rius i llacs, més de la meitat de les espècies es troben a zones forestals i boscos de ribera. També ocupen altres hàbitats. Todiramphus pyrrhopygius, d'Austràlia, viu en un dels deserts més secs, tot i que aquestes aus estan absents d'altres deserts com el Sàhara. Altres espècies viuen a les muntanyes, o boscos oberts, i un nombre d'espècies tropicals viuen en atolls de corall. Nombroses espècies se n'han adaptat als hàbitats humans, en particular, les pròpies dels boscos, i es poden trobar en terres de conreu i zones agrícoles, així com parcs i jardins a les ciutats.
Mengen una ampla varietat d'aliments. Són molt famosos per la caça i el consum de peix, i algunes espècies estan especialitzades en la seva captura, a més d'altres preses com crustacis, granotes i altres amfibis, anèl·lids, mol·luscs, insectes, aranyes, centpeus, rèptils (incloses les serps) i fins ocells i mamífers. Espècies determinades es poden especialitzar en unes poques preses o una àmplia gamma d'elles En espècies amb grans àrees de distribució, poblacions diferents poden tenir diferents dietes. Les espècies forestals cacen principalment insectes, especialment llagostes, mentre que els de la família dels alcedínids són els més especialitzats en la pesca. S'ha observat Todiramphus pyrrhopygius colpejant els niu de fang de les orenetes de l'espècie Petrochelidon ariel per alimentar els seus pollets. Solen caçar des d'un lloc de vigia, quan observa una presa s'abat cap a ella, i després torna a la perxa. Ocells de les tres famílies poden donar mort a grans preses trencant-les els ossos o les espines de protecció per a després empassar-se-les.
Els blauets són territorials, algunes espècies defenen vigorosament el seu territori. En general són monògams, encara que s'ha observat la cria cooperativa en algunes espècies.
Com tots els Coraciiformes, aquestes espècies nien en cavitats, la majoria en caus cavats a terra. Aquests forats els fan en general en talús de terra als vessants dels rius, llacs o canals. Algunes espècies nien en forats als arbres, en terra entre les arrels d'un arbre, o nius de tèrmits arbòries. Aquests nius de tèrmits són comuns en les espècies forestals. Els nius tenen forma d'una petita càmera al final d'un túnel. La feina d'excavar el niu és compartida, durant les excavacions inicials, l'ocell pot volar al lloc triat, amb una força considerable, i els ocells es poden ferir fatalment a si mateixos durant la tasca. La longitud dels túnels varia segons l'espècie i la seva ubicació, els nius en termiters són necessàriament molt més curts que els excavats a la terra, i els nius a substrats més difícils són menors que en el tou o la sorra. Els túnels més llargs registrats són els de l'alció gegant africà (Megaceryle maxima), que arriba als 8,5 m de llargària.
Els ous d'aquestes aus són sempre blancs i brillants. La niuada típica varia segons les espècies, algunes espècies grans i petites, ponen dos ous per niuada, mentre que altres poden posar 10, la mitjana és de 3 - 6 ous que ambdós sexes coven.
La taxonomia de les tres famílies és complexa i bastant controvertida. Encara que assignat a l'ordre dels coraciformes, és confusa la relació dins del grup. Tradicionalment se'ls ha considerat una única família, els alcedínids (Alcedinidae) amb tres subfamílies, però després de la revolució en la taxonomia de les aus de la dècada de 1990, les tres subfamílies van ser elevades al nivell de família. Aquesta mesura va ser recolzada pels estudis dels cromosomes i l'ADN, però això es va qüestionar argumentant que els tres grups són monofilètics respecte a la resta dels coraciformes. Això va portar a l'agrupament al subordre Alcedines. El centre de diversitat del grup és la regió d'Australàsia, però es pensa que no es van originar allí, sinó que van evolucionar en l'hemisferi nord i van envair la regió de Australàsia en diverses ocasions. Se n'han trobat blauets fòssils a les roques de l'Eocè inferior de Wyoming i de l'Eocè Mitjà d'Alemanya, datades en 30-40 milions d'anys. Els fòssils més recents han estat descrits en les roques del Miocè d'Austràlia (5-25 milions d'anys). Diverses aus fòssils han estat erròniament atribuïdes a aquest grup, incloent Halcyornis, de les roques de l'Eocè Inferior, a Kent, que també s'ha considerat com una gavina, però aviu es pensa que eren membres d'una família extinta. Entre les tres famílies, la dels alcedínids és la precursora de les altres dues. Les poques espècies americanes, totes de la família dels cerílids, fa pensar que l'escassa representació en l'hemisferi occidental, és el resultat de la colonització per dues úniques espècies originals. La família es va separar dels halciònids en el Vell Món en un moment tan recent com el Miocè o el Pliocè.
La família dels alcedínids (Alcedinidae)-que s'han considerat el subordre Alcedines.[1]– es classifica en tres subfamílies:
La família Halcyonidae ha rebut també el nom de Dacelonidae, o Daceloninae[2] quan se la considera una subfamília.
Generalment són ocells tímids, però el seu vistós plomatge sempre ha despertat l'atenció de les diferents cultures humanes. L'alció sagrat (Todiramphus sanctus), juntament amb altres blauets del Pacífic, va ser venerat pels polinesis, que pensaven que tenia el control sobre els mars i les onades. El poble Dusun de Borneo, considera que el blauet pigmeu de dors vermell (Ceyx erithaca) és un mal presagi, i si els guerrers el veuen al camí quan van a la batalla, es tornen a casa. Una altra tribu de Borneo consideren Lacedo pulchella un bon presagi. Halcyon, que dóna el seu nom a la família Halcyonidae, és una au mítica similar als blauets.
Un nombre d'espècies es consideren amenaçades per les activitats humanes i es troben en perill d'extinció. La majoria d'aquestes són espècies forestals amb una distribució limitada, particularment espècies insulars. L'amenaça ve de la pèrdua d'hàbitat causada per la tala o la degradació dels boscos i en alguns casos per les espècies introduïdes. L'alció de les Marqueses (Todiramphus godeffroyi) de la Polinèsia Francesa, està catalogat com en perill crític a causa d'una combinació de pèrdua d'hàbitat i degradació pel bestiar introduït, i possiblement també per la depredació per part d'espècies introduïdes.
Els alcedínids (Alcedinidae) o Alcedines són un grup de petits i mitjans ocells de colors brillants que pertanyen a l'ordre dels coraciformes (Coraciiformes). Tenen una distribució cosmopolita, amb la major part de les espècies al Vell Món i Austràlia. El grup s'ha tractat com el subordre Alcedines, amb tres famílies, o com la família dels alcedínids (Alcedinidae), amb tres subfamílies: Alcedininae, Halcyoninae, i Cerylinae. Hi ha aproximadament 90 espècies de blauets, alcions i cucaburres. Tots tenen el cap gran, bec llarg i esmolat, potes curtes i cues arrodonides. La majoria de les espècies tenen un plomatge brillant amb petites diferències entre els sexes. En general tenen distribució tropical, i una lleugera majoria es troben només als boscos. Consumeixen una àmplia varietat de preses, entre elles peixos, que normalment atrapen deixant-se caure des d'una perxa. De la mateixa manera que altres coraciformes nien en cavitats, generalment en túnels excavats en talús. Unes poques espècies, principalment insulars, estan amenaçades d'extinció.
Teulu o adar lliwgar yw'r Pysgotwyr, enw gwyddonol neu Ladin: Alcedinidae.[1] Mae'r teulu hwn o adar o fewn yr urdd Charadriiformes.[2][3] Maen nhw i'w canfod drwy'r byd, ar wahân i'r Americas. Ar lafar gelwir y grŵp yn Glas y dorlan ond mae'r enw hwnnw'n cael ei gadw ar gyfer un rhywogaeth neilltuol, sef y Glas y dorlan Alcedo atthis.
Weithiau mae naturiaethwyr yn edrych ar y grŵp fel is-urdd (Alcedines) sy'n cynnwys tri theulu:
Ceir oddeutu 90 rhywogaeth ac mae gan bob un ben mawr, hir, main gyda phigau fel picelli - a chynffonau cwta. ychydig iawn o wahaniaeth sydd rhwng y gwryw a'r fenyw ac mae pob un yn hynod liwgar.
Gan fod lleoliad rhywogaethau, genera a theuluoedd yn newid yn eitha aml o fewn y safle tacson, yn enwedig o ganlyniad i ymchwil DNA, gall y dosbarthiad hwn hefyd newid.
Yn ôl IOC World Bird List ceir 240 teulu (Mawrth 2017) sy'n fyw heddiw (nid ffosiliau):
TeuluoeddAdar Asgelldroed • Adar Dail • Adar Deildy • Adar Dreingwt • Adar Drudwy • Adar Ffrigad • Adar Gwrychog • Adar Haul • Adar Morgrug • Adar Olew • Adar Paradwys • Adar Pobty • Adar Tagellog • Adar Telyn • Adar Tomen • Adar Trofannol • Adar y Cwils • Albatrosiaid • Apostolion • Asitïod • Barbedau • Brain • Brain Moel • Breision • Brenhinoedd • Brychion • Bwlbwliaid • Cagwod • Carfilod • Casowarïaid • Ceiliogod y Waun • Ceinddrywod • Chwibanwyr • Ciconiaid • Ciconiaid Pig Esgid • Cigfachwyr • Cigyddion • Ciwïod • Cnocellod • Coblynnod • Coblynnod Coed • Cocatwod • Cogau • Cog-Gigyddion • Colïod • Colomennod • Copogion • Copogion Coed • Cornbigau • Corsoflieir • Cotingaod • Crehyrod • Crehyrod yr Haul • Cropwyr • Crwydriaid y Malî • Cwrasowiaid • Cwroliaid • Cwtiaid • Cwyrbigau •
Seriemaid • Cynffonau Sidan • Delorion Cnau • Dreinbigau • Dringhedyddion • Dringwyr Coed • Dringwyr y Philipinau • Drongoaid • Drywod • Drywod Seland Newydd • Ehedyddion • Emiwiaid • Eryrod • Estrysiaid • Eurynnod • Fangáid • Ffesantod • Fflamingos • Fireod • Fwlturiaid y Byd Newydd • Garannod • Giachod Amryliw • Gïachod yr Hadau •
Golfanod • Gwanwyr • Gwatwarwyr • Gweilch Pysgod • Gweinbigau • Gwenoliaid • Gwenynysorion • Gwyachod • Gwybed-Ddaliwyr • Gwybedogion • Gwybedysyddion • Gwylanod • Gylfindroeon • Hebogiaid • Helyddion Coed • Hercwyr • Hirgoesau • Hirgoesau Crymanbig • Hoatsiniaid • Huganod • Hwyaid • Ibisiaid • Ieir y Diffeithwch • Jacamarod • Jasanaod • Llwydiaid • Llydanbigau • Llygadwynion • Llygaid-Dagell • Llysdorwyr • Lorïaid • Manacinod • Meinbigau • Mel-Gogau •
Mêl-Gropwyr Hawaii • Melysorion • Mesîtau • Motmotiaid • Mulfrain • Parotiaid • Pedrynnod • Pedrynnod • Pedrynnod Plymio • Pelicanod • Pengwiniaid • Pennau Morthwyl • Pibyddion • Pigwyr Blodau • Pincod • Piod Môr • Pitaod • Potwaid • Preblynnod • Prysgadar • Pysgotwyr • Rheaod • Rhedwyr • Rhedwyr • Rhedwyr y Crancod • Rhegennod • Rhesogion y Palmwydd • Rholyddion • Rholyddion Daear • Robinod Awstralia •
Seriemaid • Sgimwyr • Sgiwennod • Sgrechwyr • Sïednod • Siglennod • Tapacwlos • Teloriaid • Telorion y Byd Newydd • Teyrn-Wybedogion • Tinamwaid • Titwod • Titwod Cynffonhir • Titwod Pendil • Todiaid • Tresglod • Trochwyr • Trochyddion • Troellwyr • Troellwyr Llydanbig • Trogoniaid • Trympedwyr • Twcaniaid • Twinc Banana • Twracoaid • Tylluan-Droellwyr • Tylluanod • Tylluanod Gwynion •
Teulu o adar lliwgar yw'r Pysgotwyr, enw gwyddonol neu Ladin: Alcedinidae. Mae'r teulu hwn o adar o fewn yr urdd Charadriiformes. Maen nhw i'w canfod drwy'r byd, ar wahân i'r Americas. Ar lafar gelwir y grŵp yn Glas y dorlan ond mae'r enw hwnnw'n cael ei gadw ar gyfer un rhywogaeth neilltuol, sef y Glas y dorlan Alcedo atthis.
Weithiau mae naturiaethwyr yn edrych ar y grŵp fel is-urdd (Alcedines) sy'n cynnwys tri theulu:
Alcedinidae (Pysotwyr yr afon) Halcyonidae (Pysgotwyr y coed) a Cerylidae (Pysgotwyr y dŵr.Ceir oddeutu 90 rhywogaeth ac mae gan bob un ben mawr, hir, main gyda phigau fel picelli - a chynffonau cwta. ychydig iawn o wahaniaeth sydd rhwng y gwryw a'r fenyw ac mae pob un yn hynod liwgar.
Gan fod lleoliad rhywogaethau, genera a theuluoedd yn newid yn eitha aml o fewn y safle tacson, yn enwedig o ganlyniad i ymchwil DNA, gall y dosbarthiad hwn hefyd newid.
Ledňáčkovití (Alcedinidae) jsou čeleď ptáků, jejíž druhy jsou rozšířené hlavně v Africe a Asii. Ve střední Evropě žije pouze ledňáček říční. Mají silnější tělo, krátký ocas a silný tupý zobák.
Ledňáčci mají široké spektrum potravy. Mohou jíst hmyz, korýše, ryby, malé plazy, obojživelníky, jejich pulce i malé savce a malé ptáky. Známí jsou ale pro lov ryb, kdy slétávají střemhlav do vody, kde chytí rybu a následně s ní odletí zpátky tam, kde seděli. Kořist usmrtí údery o větev.
Všichni ledňáčci hnízdí v hlubokých zemních norách vyhrabaných ve svislých hlinitých nebo písčitých stěnách, často u vody. Na jejich konec kladou v závislosti na druhu od 2 do 7 kulovitých, leskle bílých vajíček.
Ledňáčkovití (Alcedinidae) jsou čeleď ptáků, jejíž druhy jsou rozšířené hlavně v Africe a Asii. Ve střední Evropě žije pouze ledňáček říční. Mají silnější tělo, krátký ocas a silný tupý zobák.
Isfugle (Alcedinidae) er en familie af fugle, der er udbredt med omkring 93 arter i alle verdensdele. I Europa findes en enkelt art, isfugl (Alcedo atthis).
Isfugle har en kraftigt farvet fjerdragt, ofte med med blå og grønne farver, der har metalglans. Næbbet er langt og som regel lige og spidst. Flugten er retlinet. Æggene er hvide og lægges i hulheder, som fuglene ofte selv udgraver i f.eks. brinker. Ungerne klækkes nøgne og er specielle ved at fjerenes hornskeder bevares helt indtil ungerne er flyvefærdige. Nogle arter finder deres føde i vandet ved fiskeri, mens andre udelukkende finder føden på land.
Familien isfugle kan deles i tre underfamilier:[1]
Isfugle (Alcedinidae) er en familie af fugle, der er udbredt med omkring 93 arter i alle verdensdele. I Europa findes en enkelt art, isfugl (Alcedo atthis).
Die Eisvögel (Alcedinidae) sind im weiteren Sinne eine Familie der Vögel mit drei Unterfamilien:
Die drei Unterfamilien werden uneinheitlich auch als eigenständige Familien geführt und tragen dann die wissenschaftlichen Namen Alcedinidae (hier nur für die Eigentlichen Eisvögel), Halcyonidae und Cerylidae.
Insgesamt umfassen die Eisvögel etwa 90 Arten. Die größte Artenvielfalt findet man in tropischen und subtropischen Regionen, einige Arten sind aber bis in die kaltgemäßigten Regionen vor allem Nord- und Südamerikas vorgedrungen.
Eisvögel sind kleine bis mittelgroße, meist bunte Vögel. Ihren Namen führen viele Autoren auf das eisblaue Gefieder mehrerer Arten zurück. Die wichtigsten Artenmerkmale sind der Schnabel und die Füße. Letztere sind sehr kurz und syndaktyl – die vorderen (die dritte und die vierte) Zehen sind auf dem Großteil ihrer Länge zusammengewachsen. Die zweite Zehe ist oft verkleinert oder gar nicht ausgebildet. Der Schnabel ist meistens groß und kräftig und nach vorne spitz zulaufend.
Die Form der Schnäbel variiert und hängt von der Nahrung ab: Die der fischfressenden Arten aus den Unterfamilien der Fischereisvögel (Cerylinae) und der eigentlichen Eisvögel (Alcedininae) ist gerade und verläuft vorne spitz zu. Die der Jägerlieste (Dacelo novaeguineae, in Australien Kookaburra genannt) ist eher breit und nicht so lang und zum Zerquetschen ihrer Beutetiere (kleine Säugetiere und Reptilien) geeignet. Eine Besonderheit ist der Hakenliest (Melidora macrorrhina), der auf Beute unter der Erde spezialisiert ist, und dementsprechend einen Schnabel mit einer hakenähnlichen Spitze aufweist. Der Froschschnabelliest (Clytoceyx rex) durchwühlt mit seinem kraftvollen, kurzen und breiten Schnabel das Erdreich nach Regenwürmern. Die Größe variiert stark – vom kleinen, zehn Zentimeter langen und etwa zehn Gramm schweren Braunkopfzwergfischer (Ceyx lecontei) bis zu über 40 Zentimeter langen und 400 Gramm schweren Arten wie dem afrikanischen Riesenfischer (Megaceryle maxima) oder dem Lachenden Hans (Dacelo novaeguinaeae).
Die meisten Arten leben in den Tropen Afrikas, Asiens und Australiens. In Europa ist nur eine Art heimisch, der Eisvogel (Alcedo atthis).
Teilweise wird die Ordnung Eisvogelartige (Alcediniformes) aus den Rackenvögeln ausgegliedert, zu der dann die Eisvögel, Sägeracken, Todis und Bienenfresser gezählt werden.
Eisvögel leben sowohl im Wald als auch am Wasser. Der Lachende Hans, mit 45 cm der weltgrößte Eisvogel, ist ein Waldvogel Australiens. Demgegenüber lebt der Europäische Eisvogel am Wasser.
Eisvögel, die am Wasser leben, jagen kleine Fische durch Tauchflüge. Sie ernähren sich von Fröschen und Insekten. Waldeisvögel fressen Reptilien.
Die Phylogenie der Eisvögel (Alcedinidae) wurde durch den Vergleich mitochrialer und nuklearer DNA-Sequenzen von 38 repräsentativen Arten rekonstruiert. So haben die australische Region und die pazifischen Inseln zwar die höchste Populationsdichte, aber die Vielfältigkeit der Arten reflektiert keine lange Geschichte in der Region. Trotzdem wird die hohe Dichte und Verbreitung in Australien auf relativ frühe Auswanderungen von Südasien zurückgeführt. So liegt die bevorzugte Erklärung für den Ursprung der neuweltlichen Taxa in zwei versprengten Ereignissen in der Alten Welt. Innerhalb der Gattung Halcyon ist die Phylogenie gut erforscht und erlaubt Einblicke in allgemeine Beziehungen. Demnach unterstützt sie die Trennung von Todiramphus und Halcyon. Außerdem sind Todiramphus und Syma genauso Schwestergattungen wie Halcyon und Pelargopsis. Somit ist die Vereinigung oder Beibehaltung dieser Gruppen eine eher subjektive Entscheidung. Die geläufigen Begrenzungen zwischen Ceyx und Alcedo scheinen der Untersuchung zufolge keine natürlichen Gruppen darzustellen, wobei die Beziehungen innerhalb der Alcedinidae noch nicht vollständig aufgeklärt sind.[1]
In der griechischen Mythologie wurden die fünfzig Töchter des zypriotischen Königs Kinyras in Eisvögel verwandelt. Der Eisvogel war mit dem Meer verbunden und beherrschte die Halkyonischen Tage vor dem Beginn der Herbststürme. Einige Eisvogelgattungen haben daher ihre wissenschaftlichen Namen: Halcyon von Alkyone, der Tochter von Enarete und Aiolos, sowie Ceyx von Keyx, Gemahl der Alkyone.
Die Eisvögel (Alcedinidae) sind im weiteren Sinne eine Familie der Vögel mit drei Unterfamilien:
Eigentliche Eisvögel (Alcedininae) Baum-Eisvögel oder Lieste (Halcyoninae) Wasser-Eisvögel oder Fischereisvögel (Cerylinae)Die drei Unterfamilien werden uneinheitlich auch als eigenständige Familien geführt und tragen dann die wissenschaftlichen Namen Alcedinidae (hier nur für die Eigentlichen Eisvögel), Halcyonidae und Cerylidae.
Insgesamt umfassen die Eisvögel etwa 90 Arten. Die größte Artenvielfalt findet man in tropischen und subtropischen Regionen, einige Arten sind aber bis in die kaltgemäßigten Regionen vor allem Nord- und Südamerikas vorgedrungen.
Ysveugels (Alcedinidae) zyn e familie van kleene toet middelgroote, felgekleurde veugels van d' orde scharreloarveugels (Coraciiformes). De meeste soortn zyn te viendn in de tropische gebiedn van Afrika, Azië en Oceoanië. De familie bestoat uut 114 soortn en is oenderverdeeld in drie subfamilies en 19 geslachtn. Al d' ysveugels hèn groote koppn, lange, scherpe, puntige snoavels en korte pootn. Vele soortn leevn by riviern en eetn vis. Andere soortn zyn nie geboendn an woater en eetn kleene oengewervelde beestjes. De noame ysveugel verwyst normoal gezien noa de geweunn ysveugel (Alcedo atthis).
Geslachtn van de subfamilie Halcyoninae:
Subfamilie Alcedininae:
Subfamilie Cerylinae:
Ysveugels (Alcedinidae) zyn e familie van kleene toet middelgroote, felgekleurde veugels van d' orde scharreloarveugels (Coraciiformes). De meeste soortn zyn te viendn in de tropische gebiedn van Afrika, Azië en Oceoanië. De familie bestoat uut 114 soortn en is oenderverdeeld in drie subfamilies en 19 geslachtn. Al d' ysveugels hèn groote koppn, lange, scherpe, puntige snoavels en korte pootn. Vele soortn leevn by riviern en eetn vis. Andere soortn zyn nie geboendn an woater en eetn kleene oengewervelde beestjes. De noame ysveugel verwyst normoal gezien noa de geweunn ysveugel (Alcedo atthis).
Псыкъуаргъ лъэпкъыр (лат-бз. Alcedinidae) — къуаргъэкъащхъуэ хэкӀыгъуэм щыщ лъэпкъщ.
Къуалэбзу инхэкъым, я теплъэр нэхъыщхьэу къуэлэнщ. КъэщӀэгъуафӀэу я теплъэм иӀэр пэ лъэшымрэ лъакъуэ кӀэщӀхэмрэ. ЛӀэужьыгъуэхэм я инагъыр куэду зэщӀхьэщокӀыр, псалъэм папщӀэ: лъэпкъым и нэхъцӀыкӀу дыдэ лӀэужьыгъуэм (Ceyx lecontei) и кӀыхьагъыр см. 10, къешэч г. 10; нэхъ пӀащэм (Megaceryle maxima) я кӀыхьагъыр см. 40, къашэч г. 400.
ЛӀэужьыгъуэхэм я нэхъыбэр Африкэм, Азиэм, Аустралиэм я тропик мэзхэм щопсэухэр. Ди хэгъуэгум зы лӀэужьыгъуэ закъуэщ щыпсэур (Псыкъуаргъ). Мы къуалэбзухэр мэзхэм зэрыпсэум хуэдыуи псы Ӏуфэхэми уащыпэщӀохуэщ.
रामचिरैया (Kingfisher) एक छोटे से मध्य आकार की रंग-बिरंगी पक्षी जातियों का समूह है। यह नाम कभी तो एक ही कुल ऐल्सेनिनिडाए (Alcedinidae) के लिए और कभी तीन कुलों को सम्मिलित करने वाले ऐल्सेडिनीस (Alcedines) नामक उपगण के लिए प्रयोगित है। रामचिरैया की लगभग ९० जातियाँ ज्ञात हैं। सभी जातियों के बड़े सिर, लम्बी व नोकीली चोंच, छोटी टांग और छोटी दुम हैं। नर और मादा में रंग लगभग एक समान ही होता है।[1][2]
रामचिरैया (Kingfisher) एक छोटे से मध्य आकार की रंग-बिरंगी पक्षी जातियों का समूह है। यह नाम कभी तो एक ही कुल ऐल्सेनिनिडाए (Alcedinidae) के लिए और कभी तीन कुलों को सम्मिलित करने वाले ऐल्सेडिनीस (Alcedines) नामक उपगण के लिए प्रयोगित है। रामचिरैया की लगभग ९० जातियाँ ज्ञात हैं। सभी जातियों के बड़े सिर, लम्बी व नोकीली चोंच, छोटी टांग और छोटी दुम हैं। नर और मादा में रंग लगभग एक समान ही होता है।
Phylogeny of the Alcedinidae
Alcedinidae
மீன் கொத்திகள் (Kingfisher), இக்குடும்பத்தை (Alcedinidae) சேர்ந்த பறவைகள் சிறியது தொடக்கம் நடுத்தர வர்க்கத்தை சேர்ந்த பறவைகளாகும். கொரசிபோர்ம் வர்க்கத்தை சேர்ந்த இப்பறவைகள் கடும் நிறத்தை சார்ந்தவை. இப்பறவைகள் பரந்த நோக்கமுள்ள விநியோகம் உடையவை. மேலும் இப்பறவைகள் ஆபிரிக்கா, ஆசியா மற்றும் ஓசினியாவின் வெப்ப மண்டல பிரதேசங்களில் காணப்படுபவை ஆகும் . இக்குடும்பத்தை சேர்ந்த பறவைகள் 114 இனங்களை கொண்டவை. மேலும் இவைகள் மூன்று உப குடும்பங்களையும், 19 இனங்களையும் கொண்டவை. இப்பறவைகள் பெரிய தலை, நீளமானவையாகவும், கூரானவையாகவும், குறுகிய கால்கள், கட்டையான வால்களையும் கொண்பவை. இப்பறவைகளில் பெரும்பாலானவை கடும் நிறம்கொண்ட இறகுகளை கொண்டவை. மேலும் ஆண், பெண் பறவைகளுக்கு இடையில் சிறிது நிறமாற்றம் உண்டு. இப்பறவைகளில் சில மட்டுமே காடுகளில் காணப்படும். இப்பறவைகள் பல்வேறுபட்ட இரைகளை தான் இருக்கும் இடத்தில் இருந்து பாய்ந்து சென்று பிடிக்கும் இயல்புடையவை. வழமையாக இப்பறவைகள் ஆறுகள், குளங்களுக்கு அருகில் மீன்களை உண்பதை அவதானிக்கலாம். இருப்பினும் பெரும்பாலான இப்பறவையின் இனங்கள் முள்ளந்தண்டிலி அங்கிகளை உணவாக உட்கொள்ளும். இப்பறவைகளின் கூடுகள் பெரும்பாலும் பொந்துகளாகவோ, இயற்கையாகவோ அல்லது செயற்கையாகவோ உருவாக்கப்பட்ட சுரங்கங்களாகவோ காணப்படலாம். இப்பறவைகளில் சில இனங்கள் மாத்திரம் சுதேச வர்க்கங்களாக காணப்படும். ஆகையால் இப்பறவைகள் அழியும் ஆபத்தை எதிர் நோக்கும் வர்க்கத்தில் உள்ளடக்கப்படும்.
மீன் கொத்திகள் கொரசிபோர்ம் வர்க்கத்தை சேர்ந்த அல்சினிடே குடும்பத்தை சேர்ந்தவை. இக்குடும்பத்தின் பெயர்கள் பிரான்ஸ் நாட்டை சேர்ந்த பல்துறை வல்லுனர் கொன்ஸ்தாந்தின் சாமுவேல் ரபினஸ்கியுவினால் 1815 ம் ஆண்டு அறிமுகப்படுத்தப்பட்டுள்ளது.[2][3] இப்பறவைகளின் மூன்று உப குடும்பங்களாவன. 1. மர மீன் கொத்திகள் 2. ஆற்று மீன் கொத்திகள் 3. நீர் மீன் கொத்திகள் [4] ஒரு சில வகை பறவைகள் மாத்திரம் மூன்று உபகுடும்பங்களை குடும்ப நிலைக்கு உயர்த்துகின்றது.
ஆபிரிக்க குள்ள மீன் கொத்திகள் (Ispidina lecontei) மிகவும் குறுகிய பறவை வர்க்கத்தை சேர்ந்தவை. இவ்வகை பறவைகள் சராசரியாக 10 சென்டிமீட்டர் நீளமுடயவையாகும். மேலும் 9 தொடக்கம் 10 கிராம் நிறையுடயவை.[5] ஆபிரிக்க பருத்த மீன் கொத்திகள் (Megaceryle maxima) 42 சென்டிமீட்டர் தொடக்கம் 46 சென்டிமீட்டர்வரை நீளமுடயவை. மேலும் 255 கிராம் தொடக்கம் 426 கிராம் வரை நிறையுடையவை. [6]
மீன் கொத்திகள் (Kingfisher), இக்குடும்பத்தை (Alcedinidae) சேர்ந்த பறவைகள் சிறியது தொடக்கம் நடுத்தர வர்க்கத்தை சேர்ந்த பறவைகளாகும். கொரசிபோர்ம் வர்க்கத்தை சேர்ந்த இப்பறவைகள் கடும் நிறத்தை சார்ந்தவை. இப்பறவைகள் பரந்த நோக்கமுள்ள விநியோகம் உடையவை. மேலும் இப்பறவைகள் ஆபிரிக்கா, ஆசியா மற்றும் ஓசினியாவின் வெப்ப மண்டல பிரதேசங்களில் காணப்படுபவை ஆகும் . இக்குடும்பத்தை சேர்ந்த பறவைகள் 114 இனங்களை கொண்டவை. மேலும் இவைகள் மூன்று உப குடும்பங்களையும், 19 இனங்களையும் கொண்டவை. இப்பறவைகள் பெரிய தலை, நீளமானவையாகவும், கூரானவையாகவும், குறுகிய கால்கள், கட்டையான வால்களையும் கொண்பவை. இப்பறவைகளில் பெரும்பாலானவை கடும் நிறம்கொண்ட இறகுகளை கொண்டவை. மேலும் ஆண், பெண் பறவைகளுக்கு இடையில் சிறிது நிறமாற்றம் உண்டு. இப்பறவைகளில் சில மட்டுமே காடுகளில் காணப்படும். இப்பறவைகள் பல்வேறுபட்ட இரைகளை தான் இருக்கும் இடத்தில் இருந்து பாய்ந்து சென்று பிடிக்கும் இயல்புடையவை. வழமையாக இப்பறவைகள் ஆறுகள், குளங்களுக்கு அருகில் மீன்களை உண்பதை அவதானிக்கலாம். இருப்பினும் பெரும்பாலான இப்பறவையின் இனங்கள் முள்ளந்தண்டிலி அங்கிகளை உணவாக உட்கொள்ளும். இப்பறவைகளின் கூடுகள் பெரும்பாலும் பொந்துகளாகவோ, இயற்கையாகவோ அல்லது செயற்கையாகவோ உருவாக்கப்பட்ட சுரங்கங்களாகவோ காணப்படலாம். இப்பறவைகளில் சில இனங்கள் மாத்திரம் சுதேச வர்க்கங்களாக காணப்படும். ஆகையால் இப்பறவைகள் அழியும் ஆபத்தை எதிர் நோக்கும் வர்க்கத்தில் உள்ளடக்கப்படும்.
Kingfishers are a family, the Alcedinidae, of small to medium-sized, brightly colored birds in the order Coraciiformes. They have a cosmopolitan distribution, with most species found in the tropical regions of Africa, Asia, and Oceania, but also can be seen in Europe. They can be found in deep forests near calm ponds and small rivers. The family contains 116 species and is divided into three subfamilies and 19 genera. All kingfishers have large heads, long, sharp, pointed bills, short legs, and stubby tails. Most species have bright plumage with only small differences between the sexes. Most species are tropical in distribution, and a slight majority are found only in forests.
They consume a wide range of prey usually caught by swooping down from a perch. While kingfishers are usually thought to live near rivers and eat fish, many species live away from water and eat small invertebrates. Like other members of their order, they nest in cavities, usually tunnels dug into the natural or artificial banks in the ground. Some kingfishers nest in arboreal termite nests. A few species, principally insular forms, are threatened with extinction. In Britain, the word "kingfisher" normally refers to the common kingfisher.
The kingfisher family Alcedinidae is in the order Coraciiformes, which also includes the motmots, bee-eaters, todies, rollers, and ground-rollers.[1] The name of the family was introduced (as Alcedia) by the French polymath Constantine Samuel Rafinesque in 1815.[2][3] It is divided into three subfamilies, the tree kingfishers (Halcyoninae), the river kingfishers (Alcedininae), and the water kingfishers (Cerylinae).[1] The name Daceloninae is sometimes used for the tree kingfisher subfamily but it was introduced by Charles Lucien Bonaparte in 1841 while Halcyoninae introduced by Nicholas Aylward Vigors in 1825 is earlier and has priority.[4] A few taxonomists elevate the three subfamilies to family status.[5][6] In spite of the word "kingfisher" in their English vernacular names, many of these birds are not specialist fish-eaters; none of the species in Halcyoninae are.[7]
The centre of kingfisher diversity is the Australasian realm, but the group originated in the Indomalayan region around 27 million years ago (Mya) and invaded the Australasian realm a number of times.[8] Fossil kingfishers have been described from Lower Eocene rocks in Wyoming and Middle Eocene rocks in Germany, around 30–40 Mya. More recent fossil kingfishers have been described in the Miocene rocks of Australia (5–25 Mya). Several fossil birds have been erroneously ascribed to the kingfishers, including Halcyornis, from the Lower Eocene rocks in Kent, which has also been considered a gull, but is now thought to have been a member of an extinct family.[9]
Amongst the three subfamilies, the Alcedininae are basal to the other two subfamilies. The few species found in the Americas, all from the subfamily Cerylinae, suggest that the sparse representation in the Western Hemisphere resulted from just two original colonising events. The subfamily is a comparatively recent split from the Halcyoninae, diversifying in the Old World as recently as the Miocene or Pliocene.[10]
The following cladogram is based on a molecular phylogenetic study published in 2017.[8]
Alcedinidae AlcedininaeIspidina – 2 species
Corythornis – 4 species
Alcedo – 7 species
Ceyx – 21 species
CerylinaeMegaceryle – 4 species
Ceryle – pied kingfisher
Chloroceryle – 4 species
HalcyoninaeLacedo – banded kingfisher
Pelargopsis – 3 species
Halcyon – 12 species
Cittura – 2 species (lilac kingfishers)
Tanysiptera – 9 species (paradise kingfishers)
Melidora – hook-billed kingfisher
Dacelo (includes Clytoceyx) – 5 species (kookaburras)
Actenoides (includes Caridonax) – 6 species
Syma – 2 species
Todiramphus – 30 species
The smallest species of kingfishers is the African dwarf kingfisher (Ispidina lecontei), which averages 10 cm (3.9 in) in length and between 9 and 12 g (0.32 and 0.42 oz) in weight.[11] The largest kingfisher in Africa is the giant kingfisher (Megaceryle maxima), which is 42 to 46 cm (17 to 18 in) in length and 255–426 g (9.0–15.0 oz) in weight.[12] The familiar Australian kingfisher, known as the laughing kookaburra (Dacelo novaeguineae), is the heaviest species, with females reaching nearly 500 g (18 oz) in weight.[13]
The plumage of most kingfishers is bright, with green and blue being the most common colours. The brightness of the colours is neither the product of iridescence (except in the American kingfishers) or pigments, but is instead caused by the structure of the feathers, which causes scattering of blue light (the Tyndall effect).[14] In most species, no overt differences between the sexes exist; when differences occur, they are quite small (less than 10%).[9]
The kingfishers have long, dagger-like bills. The bill is usually longer and more compressed in species that hunt fish, and shorter and more broad in species that hunt prey off the ground. The largest and most atypical bill is that of the shovel-billed kookaburra, which is used to dig through the forest floor in search of prey. They generally have short legs, although species that feed on the ground have longer tarsi. Most species have four toes, three of which are forward-pointing.
The irises of most species are dark brown. The kingfishers have excellent vision; they are capable of binocular vision and are thought in particular to have good colour vision. They have restricted movement of their eyes within the eye sockets, instead using head movements to track prey. In addition, they are capable of compensating for the refraction of water and reflection when hunting prey underwater, and are able to judge depth under water accurately. They also have nictitating membranes that cover the eyes to protect them when they hit the water; the pied kingfisher has a bony plate, which slides across the eye when it hits the water.[9]
The kingfishers have a cosmopolitan distribution, occurring throughout the world's tropical and temperate regions. They are absent from the polar regions and some of the world's driest deserts. Several species have reached islands groups, particularly those in the south and east Pacific Ocean. The Old World tropics and Australasia are the core areas for this group. Europe and North America north of Mexico are very poorly represented, with only one common kingfisher (common kingfisher and belted kingfisher, respectively), and two uncommon or very local species each: (ringed kingfisher and green kingfisher in the southwestern United States, pied kingfisher and white-throated kingfisher in southeastern Europe). The six species occurring in the Americas are four closely related green kingfishers in the genus Chloroceryle and two large crested kingfishers in the genus Megaceryle. Even tropical South America has only five species plus the wintering belted kingfisher. In comparison, the African country of the Gambia has eight resident species in its 120-by-20-mile (193 by 32 km) area.[9]
Individual species may have massive ranges, like the common kingfisher, which ranges from Ireland across Europe, North Africa, and Asia as far as the Solomon Islands in Australasia, or the pied kingfisher, which has a widespread distribution across Africa and Asia. Other species have much smaller ranges, particularly insular species which are endemic to single small islands. The Kofiau paradise kingfisher is restricted to the island of Kofiau off New Guinea.[9]
Kingfishers occupy a wide range of habitats. While they are often associated with rivers and lakes, over half the world's species are found in forests and forested streams. They also occupy a wide range of other habitats. The red-backed kingfisher of Australia lives in the driest deserts, although kingfishers are absent from other dry deserts like the Sahara. Other species live high in mountains, or in open woodland, and a number of species live on tropical coral atolls. Numerous species have adapted to human-modified habitats, particularly those adapted to woodlands, and may be found in cultivated and agricultural areas, as well as parks and gardens in towns and cities.[9]
Kingfishers feed on a wide variety of prey. They are most famous for hunting and eating fish, and some species do specialise in catching fish, but other species take crustaceans, frogs and other amphibians, annelid worms, molluscs, insects, spiders, centipedes, reptiles (including snakes), and even birds and mammals. Individual species may specialise in a few items or take a wide variety of prey, and for species with large global distributions, different populations may have different diets. Woodland and forest kingfishers take mainly insects, particularly grasshoppers, whereas the water kingfishers are more specialised in taking fish. The red-backed kingfisher has been observed hammering into the mud nests of fairy martins to feed on their nestlings.[15] Kingfishers usually hunt from an exposed perch; when a prey item is observed, the kingfisher swoops down to snatch it, then returns to the perch. Kingfishers of all three families beat larger prey on a perch to kill the prey and to dislodge or break protective spines and bones. Having beaten the prey, it is manipulated and then swallowed.[9] Sometimes, a pellet of bones, scales, and other indigestible debris is coughed up.[16] The shovel-billed kookaburra uses its massive, wide bill as a shovel to dig for worms in soft mud.
Common kingfisher hovering
_female_composite.jpg)
Giant kingfisher breaking spine of tilapia fish
Pied kingfisher killing a fish
.jpg)
Pellet of a common kingfisher
Kingfishers are territorial, some species defending their territories vigorously. They are generally monogamous, although cooperative breeding has been observed in some species and is quite common in others,[9] for example the laughing kookaburra, where helpers aid the dominant breeding pair in raising the young.[17]
Like all Coraciiformes, the kingfishers are cavity nesters, as well as tree nesters, with most species nesting in holes dug in the ground. These holes are usually in earth banks on the sides of rivers, lakes or man-made ditches. Some species may nest in holes in trees, the earth clinging to the roots of an uprooted tree, or arboreal nests of termites (termitarium). These termite nests are common in forest species. The nests take the form of a small chamber at the end of a tunnel. Nest-digging duties are shared between the genders. During the initial excavations, the bird may fly at the chosen site with considerable force, and birds have injured themselves fatally while doing this. The length of the tunnels varies by species and location; nests in termitaria are necessarily much shorter than those dug into the earth, and nests in harder substrates are shorter than those in soft soil or sand. The longest tunnels recorded are those of the giant kingfisher, which have been found to be 8.5 m (28 ft) long.[9]
The eggs of kingfishers are invariably white. The typical clutch size varies by species; some of the very large and very small species lay as few as two eggs per clutch, whereas others may lay 10 eggs, the typical is around three to six eggs. Both sexes incubate the eggs. The offspring of the kingfisher usually stay with the parents for 3–4 months.[9]
A number of species are considered threatened by human activities and are in danger of extinction. Most of these are forest species with limited distribution, particularly insular species. They are threatened by habitat loss caused by forest clearance or degradation and in some cases by introduced species. The Marquesan kingfisher of French Polynesia is listed as critically endangered due to a combination of habitat loss and degradation caused by introduced cattle, and possibly due to predation by introduced species.[18]
Kingfishers are generally shy birds, but in spite of this, they feature heavily in human culture, generally due to the large head supporting its powerful mouth, their bright plumage, or some species' interesting behavior.
For the Dusun people of Borneo, the Oriental dwarf kingfisher is considered a bad omen, and warriors who see one on the way to battle should return home. Another Bornean tribe considers the banded kingfisher an omen bird, albeit generally a good omen.[9]
The sacred kingfisher, along with other Pacific kingfishers, was venerated by the Polynesians, who believed it had control over the seas and waves.
Modern taxonomy also refers to the winds and sea in naming kingfishers after a classical Greek myth. The first pair of the mythical-bird Halcyon (kingfishers) were created from a marriage of Alcyone and Ceyx. As gods, they lived the sacrilege of referring to themselves as Zeus and Hera. They died for this, but the other gods, in an act of compassion, made them into birds, thus restoring them to their original seaside habitat. In addition, special "halcyon days" were granted. These are the seven days on either side of the winter solstice when storms shall never again occur for them. The Halcyon birds' "days" were for caring for the winter-hatched clutch (or brood), but the phrase "Halcyon days" also refers specifically to an idyllic time in the past, or in general to a peaceful time. In another version, a woman named Alcyone was cast into the waves by her father for her promiscuity and was turned into a kingfisher.
Various kinds of kingfishers and human cultural artifacts are named after the couple, in reference to this metamorphosis myth:
Not all the kingfishers are named in this way. The etymology of kingfisher (Alcedo atthis) is obscure; the term comes from "king's fisher", but why that name was applied is not known.[19]
The paradise kingfishers of New Guinea have unusually long tails for the group. The kookaburra has a birdcall which sounds like laughter. Like many forest-living kingfishers, the yellow-billed kingfisher often nests in arboreal termite nests. The Oriental dwarf kingfisher is considered a bad omen by warriors of the Dusun tribe of Borneo. Forest kingfisher in Kakadu National Park Kingfishers are a family, the Alcedinidae, of small to medium-sized, brightly colored birds in the order Coraciiformes. They have a cosmopolitan distribution, with most species found in the tropical regions of Africa, Asia, and Oceania, but also can be seen in Europe. They can be found in deep forests near calm ponds and small rivers. The family contains 116 species and is divided into three subfamilies and 19 genera. All kingfishers have large heads, long, sharp, pointed bills, short legs, and stubby tails. Most species have bright plumage with only small differences between the sexes. Most species are tropical in distribution, and a slight majority are found only in forests.
They consume a wide range of prey usually caught by swooping down from a perch. While kingfishers are usually thought to live near rivers and eat fish, many species live away from water and eat small invertebrates. Like other members of their order, they nest in cavities, usually tunnels dug into the natural or artificial banks in the ground. Some kingfishers nest in arboreal termite nests. A few species, principally insular forms, are threatened with extinction. In Britain, the word "kingfisher" normally refers to the common kingfisher.
.jpg)
Tradicia klarigo: [1]
Hodiaŭa klarigo:
La ordigo ne estas facila. Ĝis 1990 oni prezentis nur unu familion, eble enhavanta tri subfamiliojn. Poste la studoj pri diversaj DNA-sekvencoj ŝajnis pruvi, ke temas pri tri vere diferencaj familioj, sufiĉe proksimaj por ke ili kunformu subordon Alcededoj (Alcedines), sufiĉe diferencaj de la aliaj birdoj de la ordo Koracioformaj (Coraciiformes). Sed tiu ĉi klasifikade ankoraŭ ne estas ĝenerale akceptita.
Tiu subordo enhavas tiom malsimilajn birdojn kiom la nov-gvinean dacelon, pli bone konata sub la nomo ridema kukabarao, granda je 45 cm, kaj la leconte-ispidinon, mallonga je 10 cm. Tamen ĉiuj havas grandan kapon, longan, fortan kaj pikan bekon, mallongajn krurojn kaj etan voston. Preskaŭ ĉiuj havas brile buntan plumaron.
La tropikaj zonoj estas la ĉefaj areoj, kie vivas alcionoj. En Eŭropo kaj en Nordameriko hejmas fakte po unu specio. En la tuta granda Sudameriko loĝas nur kvin specioj kaj unu plia vintras, dum en nur unu eta afrika lando, en Gambio, vivas ok specioj. La plej specioriĉan populacion oni trovas en Aŭstralio kaj sur la insularo de la Pacifiko.
Alcionoj vivas kaj en arba kaj en rivera medioj. Arbalcionoj manĝas ĉefe reptiliojn, riveralcionoj manĝas fiŝetojn, ranojn, insektojn kaj kankrojn, kiujn ili kaptas plonĝante el supro. Malgraŭ elekti diferencajn manĝaĵojn la tri familioj same perforte frapas la predon kontraŭ arbo aŭ ŝtono aŭ lasas ĝin fali desupre antaŭ engluti ĝin aŭ forporti ĝin al la idoj, kiuj havas siajn nestojn en tuneloj.
Alcededoj Tradicia klarigo:
Alcededoj (Alcedinidae) estas familio en la ordo de la Koracioformaj birdoj (Coraciiformes), havanta 93 speciojn en 18 genroj.Hodiaŭa klarigo:
Alcededoj (Alcedines) estas subordo en la ordo de la Koracioformaj birdoj (Coraciiformes), superfamilio por tri similaj familioj, nome: Alcedinedoj (Alcedinidae), riveralcionoj Halcionedoj (Halcyonidae), arbalcionoj Ceriledoj (Cerylidae), akvoalcionojLos alcedínidos (Alcedinidae) son una familia de aves coraciiformes, una de las tres familias pertenecientes al suborden Alcedines, cuyos miembros suelen denominarse comúnmente martines pescadores. Se extiende por África, el sur y este de Asia, llegando hasta Australia; en Europa existe una sola especie (Alcedo atthis). Se piensa que la familia tiene su origen en Asia.
La familia Alcedinidae es una de las nueve familias pertenecientes al orden Coraciiformes, y una de las tres del suborden Alcedines.
Alcedines AlcedinesAlcedinidae
Según Moyle (2006)[1]En el pasado Alcedinidae era la familia donde se englobaban todos los martines pescadores y afines, y contenía tres subfamilias. Pero tras la revolución de los años 1990 de la taxonomía de las aves, las tres antiguas subfamilias fueron elevadas al nivel de familias, agrupadas dentro del suborden Alcedines. Gran parte de las especies que antes contenía Alcedinidae se trasladaron a las nuevas familias Halcyonidae y Cerylidae, y quedaron en ella solo las pertenecientes a la antigua subfamilia Alcedininae. Entre las tres familias Alcedinidae ocupa una posición basal respecto a las otras dos.[1]
Las relaciones internas dentro de la familia no están totalmente establecidas. Además del número variable de géneros y especies (de 22 a 24 según los autores), quedan incertidumbres respecto a dos especies africanas. El martín pigmeo del Congo es ubicado a veces en el género monoespecífico Myioceyx, y a veces en Ispidina o Ceyx. Además, los análisis moleculares (Moyle, 2006) sugieren que el martín pigmeo de Madagascar está más cercanamente relacionado con el martín pescador malaquita, y que el ordenamiento actual dentro de los géneros Alcedo y Ceyx necesitaría ser revisado, dado que no parece reflejar las relaciones que se conocen en el presente (por ejemplo Alcedo azurea parece tener como especie más próxima a Ceyx erithaca).[1]
Normalmente se reconocen 3 géneros:
Todos los miembros de la familia son aves compactas, de gran cabeza, cola corta y con largos picos puntiagudos. Como otros coraciformes están llamativamente coloreados. Las especies de Alcedo generalmente tienen la cabeza y las partes superiores de color azul metálico, y las inferiores naranjas o blancas. Ambos sexos suelen tener aspecto similar, pueden ser idénticos como el martín pescador de las Bismarck, aunque la mayoría de las especies muestran cierto dimorfismo sexual, que puede oscilar desde el color del pico distinto en el martín pescador común, a tener gran parte de su plumaje diferente. El macho del martín pescador bandeado tiene el pecho azul y el vientre blanco mientras que la hembra tiene todas sus partes inferiores anaranjadas.[2]
El resto de pequeños martines pescadores que componen la familia suelen tener las partes superiores azules o anaranjadas y las partes inferiores blancas, amarillentas o color crema, y muestran poca variación entre sexos.[2] En la familia el color del pico está ligado a la dieta. Las especies insectívoras suelen tener picos rojos mientras que las piscívoras los suelen tener negros.[3]
Cuando están posados suelen colocarse erguidos y su vuelo es rápido y directo. Suelen piar de forma aguda, a menudo cuando vuelan.[4]
La mayoría de los alcedínidos se encuentran en climas cálidos de África y el sur de Asia. Tres especies llegan hasta Australia, pero solo una, el martín pescador común, se encuentra en Europa y el Asia templada. Ningún miembro de la familia se encuentra en América. Se cree que la familia tiene origen en el sur de Asia, donde todavía están la mayoría de las especies.[5]
Las especies pertenecientes a Ceyx e Ispidina son principalmente aves de selva húmeda y otros bosques, y no están ligados necesariamente a las masas de agua. En cambio las especies pertenecientes a Alcedo se encuentran generalmente ligadas al agua dulce, a menudo en hábitats abiertos, aunque algunas son aves principalmente forestales.[4]
Los martines pescadores son monógamos y territoriales. Las parejas escavan túneles en los taludes de tierra fluviales, donde ponen dos o más huevos. Ambos miembros de la pareja incuban los huevos y alimentan a los pollos.[4] Los huevos se ponen con intervalos de un día, de forma que si la comida es escasea los pollos mayores y más vigorosos obtienen ventaja en el suministro de sus padres. Los pollos nacen desnudos y ciegos, y a diferencia de los adultos se apoyan en los talones.[6]
Los pequeños martines pertenecientes a los géneros Ceyx e Ispidina se alimentan principalmente de insectos y arañas, pero también atrapan renacuajos, ranas y ninfas de efímeras en las charcas. Suelen atrapar a sus presas al vuelo usando sus picos rojos y planos. Los martines pescadores pertenecientes a Alcedo, con pico negro, son piscívoros, pero también atrapan invertebrados acuáticos, arañas y lagartijas. Generalmente se zambuyen en picado desde un posadero, aunque pueden cernirse sobre el agua brevemente.[3]
Los alcedínidos (Alcedinidae) son una familia de aves coraciiformes, una de las tres familias pertenecientes al suborden Alcedines, cuyos miembros suelen denominarse comúnmente martines pescadores. Se extiende por África, el sur y este de Asia, llegando hasta Australia; en Europa existe una sola especie (Alcedo atthis). Se piensa que la familia tiene su origen en Asia.
Jäälindlased (Alcedinidae) on siniraaliste seltsi kuuluv lindude sugukond.[1]
Sugukonda kuulub 19 perekonda kokku 114 liigiga.
Eestis elab üks liik jäälindlasi – jäälind.
Jäälindlaste sugukonda klassifitseeritakse järgmised perekonnad:
Jäälindlased (Alcedinidae) on siniraaliste seltsi kuuluv lindude sugukond.
Sugukonda kuulub 19 perekonda kokku 114 liigiga.
Eestis elab üks liik jäälindlasi – jäälind.
Alcedinidae Coraciiformes ordenaren barruko hegazti familia bat da. Bere barruan dauden azpiordenen artean martin arrantzaleak daude.
Alcedinidae Coraciiformes ordenaren barruko hegazti familia bat da. Bere barruan dauden azpiordenen artean martin arrantzaleak daude.
Kuningaskalastajat (Alcedinidae) on säihkylintuihin kuuluva lintuheimo. Kuningaskalastajat elävät luonnonvaraisina Aasiassa, Afrikassa ja Euroopassa. Ne ovat yleensä värikkäitä lintuja. Ne syövät pääasiassa kaloja, mutta esimerkiksi naurajat syövät maaeläimiä. Kuningaskalastajilla on kokoonsa nähden huomattavan suuri nokka. Niiden pesässä on yleensä 5–10 munaa, mutta esimerkiksi naurajilla yleensä kolme.
Vaihtoehtoisessa luokituksessa kuningaskalastajat katsotaan heimon sijasta alalahkoksi Alcedines, joka jakautuu kolmeen erilliseen heimoon, Alcedinidae, Halcyonidae ja Cerylidae. Kuningaskalastajia on 18 sukua ja 111 lajia[1].
Kuningaskalastajat (Alcedinidae) on säihkylintuihin kuuluva lintuheimo. Kuningaskalastajat elävät luonnonvaraisina Aasiassa, Afrikassa ja Euroopassa. Ne ovat yleensä värikkäitä lintuja. Ne syövät pääasiassa kaloja, mutta esimerkiksi naurajat syövät maaeläimiä. Kuningaskalastajilla on kokoonsa nähden huomattavan suuri nokka. Niiden pesässä on yleensä 5–10 munaa, mutta esimerkiksi naurajilla yleensä kolme.
Vaihtoehtoisessa luokituksessa kuningaskalastajat katsotaan heimon sijasta alalahkoksi Alcedines, joka jakautuu kolmeen erilliseen heimoon, Alcedinidae, Halcyonidae ja Cerylidae. Kuningaskalastajia on 18 sukua ja 111 lajia.
Les Alcédinidés ou Alcedinidae forment une famille d'oiseaux plus connus sous les noms de martins-pêcheurs et martins-chasseurs.
Ce sont des oiseaux compacts de petite taille (10 à 15 cm), au bec droit et long, en forme de poignard. Leurs pattes sont courtes, et ils portent un plumage aux couleurs vives.
Cosmopolites, ils fréquentent surtout les forêts et les zones boisées, souvent près de l'eau ; quelques espèces vivent en régions arborées éloignées de l'eau, et une autre espèce dans les déserts à broussailles.
Les Alcédinidés sont subdivisés en trois sous-familles temporairement considérées comme des familles séparées dans la classification de Sibley-Ahlquist :
D'après la classification de référence (version 5.1, 2015) du Congrès ornithologique international (ordre phylogénique) :
Noter que la situation dans la famille des Alcininés est encore instable. Par exemple, la position de Corythornis est encore débattue[1]. Par ailleurs, il semble que la classification classique des genres Alcedo et Ceyx soit erronée, les espèces de ces deux genres étant mêlées sur le plan phylogénétique[2].
d'après Tree of Life : Alcedinidae et worldbirdnames.org Index : Ordre des Coraciformes, Famille des Alcinidés.
A. = Alcedo ; C. = Ceyx
d'après Tree of Life : Alcedininae
Chez les Anciens, oiseau dont la rencontre passait pour un présage de calme et de paix, car il fait son nid pendant les « jours alcyoniens », c’est-à-dire sept jours avant et sept jours après le solstice d’hiver, pendant lesquels la mer est calme. Ce mot d'origine grecque se trouve pour la première fois à l'écrit en 1265.
La définition des ouvrages de langue française commence toujours par « oiseau fabuleux », ce qui est inexact, car les alcyons, qu’on connaît mieux sous le nom martin-pêcheur, existent bien. Seuls les dictionnaires de langue anglaise font le lien avec kingfisher (« martin-pêcheur ») dans leur définition, qui est le terme courant. C’est pourquoi on évite les tournures du genre mythical bird (« oiseau fabuleux »). Il ne semble pourtant pas qu’on ait toujours commis cette erreur en français, car le Littré, le Dictionnaire de l’Académie (1762) et le Furetière décrivent l’alcyon comme un oiseau qui existe bel et bien. Étant donné que les dictionnaires de langue française et de langue anglaise décrivent les pouvoirs merveilleux de cet oiseau seulement dans la rubrique alcyon (halcyon), on utilisera ce terme de préférence à tout autre pour mettre l’accent là-dessus.
Les Chinois utilisaient des plumes de martin-pêcheurs pour en faire des épingles à cheveux ou des couronnes et appelaient cet art le tian-tsui.
Les Alcédinidés ou Alcedinidae forment une famille d'oiseaux plus connus sous les noms de martins-pêcheurs et martins-chasseurs.
Os alcedínidos[2] (Alcedinidae) constitúen unha familia de aves de pequeno ou medio tamaño, de rechamantes cores da orde Coraciiformes, chamados comunmente picapeixes ou martiños peixeiros. En Galicia vive a especie Alcedo athis.
Teñen unha distribución cosmopolita, coa maioría das especies en zonas tropicais de África, Asia e Oceanía. A familia contén 114 especies e está dividida en tres subfamilias e 19 xéneros. Todos os picapeixes ou martiños peixeiros teñen grandes cabezas, peteiros agudos, patas curtas e colas repoludas. A maioría das especies ten unha plumaxe rechamante con só pequenas diferenzas entre os sexos. A maioría das especies son de distribución tropical, e algo máis da metade viven só en bosques. Comen unha ampla variedade de presas, que xeralmente capturan baixando en picado desde unha póla. Aínda que habitualmente se crea que a maioría viven preto dos ríos e comen peixes, moitas especies viven lonxe da auga e comen pequenos invertebrados. Igual que outros membros da súa orde, nidifican en cavidades, xeralmente túneles escavados na terra en ribeiras e pendentes naturais ou artificiais. Algúns nidifican en niños de térmites arbóreas. Unhas poucas especies, especialmente formas insulares, están ameazadas de extinción.
A familia Alcedinidae forma parte da orde Coraciiformes, que tamén inclúe os momótidos, abellarucos, tódidos, corácidos e braquipterácidos.[3] O nome da familia foi introducido (como Alcedia) polo polígrafo francés Constantine Samuel Rafinesque en 1815.[4][5] Divídese en tres subfamilia, os Halcyoninae (picapeixes arbóreos), os Alcedininae (picapeixes de río) e os Cerylinae (picapeixes acuáticos).[3] O nome Daceloninae utilízase ás veces para a subfamilia dos picapeixes arbóreos, pero foi introducida por Charles Lucien Bonaparte en 1841, mentres que Halcyoninae, introducida por Nicholas Aylward Vigors en 1825, ten prioridade por ser anterior.[6] Uns poucos taxónomos elevan as tres subfamilias ao status de familia.[7][8] Malia que se lles chama picapeixes, moitas destas aves non están especializadas en pescar; por exemplo, ningunha das especies de Halcyoninae o está.[9]
O centro da diversidade dos picapeixes crese que é a rexión de Australasia, pero non se pensa que o grupo se orixinase alí, senón na rexión Indomalaia, hai uns 27 millóns de anos e desde alí invadiron a rexión de Australasia varias veces.[10] Describíronse picapeixes fósiles con idades que empezan no Eoceno inferior de Wyoming e o Eoceno medio de Alemaña, hai uns 30–40 millóns de anos. Describíronse fósiles máis recentes do Mioceno de Australia (de 5–25 millóns de anos). Varais aves fósiles foron adscritas erradamente aos picapeixes, como Halcyornis, do Eoceno inferior de Kent, Inglaterra, que tamén foi considerado unha gaivota, pero agora pénsase que era membro dunha familia extinta.[11]
Entre as tres subfamilias, os Alcedininae son basais con respecto ás outras dúas subfamilias. As poucas especies que se encontraron nas Américas, todas da subfamilia Cerylinae, indican que a escasa representación no hemisferio occidental foi o resultado de só dous eventos de colonización orixinais. A subfamilia é unha rama comparativamente recente separada dos Halcyoninae, que non se diversificou ata o Mioceno e Plioceno.[1]
A especie de menor tamaño de picapeixe é Ispidina lecontei de África, que como media mide 10 cm de lonxitude e ten entre 9 e 12 g de peso.[12] O maior picapeixe de África é Megaceryle maxima, de 42 a 46 cm de lonxitude e de 255 a 426 g de peso.[13] O picapeixe australiano Dacelo novaeguineae é a especie máis pesada, cuxas femias alcanzan os 500 g.[14]
A plumaxe da maioría dos picapeixes é rechamante, e os tons máis comúns son os verdes e azuis. A brillantez destas cores non se debe á iridescencia (agás nos americanos) nin a pigmentos, senón que está orixinado pola estrutura das plumas, que causa a dispersión da luz azul (o efecto Tyndall).[15] Na maioría das especies non existen diferenzas evidentes entre os sexos; cando hai diferenzas, estas son bastante pequenas (de menos do 10%).[11]
Teñen peteiros longos con forma de daga. O peteiro adoita ser máis longo e máis comprimido en especies que pescan, e máis curto e ancho en especies que cazan presas no chan. O peteiro máis atípico e máis longo é o do Clytoceyx rex, que esta especie usa para escavar no chan do bosque á procura de presas. Xeralmente teñen patas curtas, aínda que as especies que se alimentan no chan teñen tarsos máis longos. A maioría das especies teñen catro dedas, tres dos cales están dirixidos cara adiante.
Os iris da maioría das especies son marróns escuros. Os picapeixes teñen unha excelente visión; posúen visión binocular e crese que teñen unha boa visión das cores. Os seus movementos oculares están restrinxidos dentro das cuncas oculares, polo que xiran a cabeza para buscar as presas. Ademais, poden compensar a refracción da auga e a reflexión cando cazan presas baixo a auga, e poden estimar a profundidade da auga de forma exacta. Tamén teñen membranas nictitantes que cobren os ollos para protexelos cando impactan coa auga; o Ceryle rudis ten unha placa ósea que se desliza sobre o ollo cando impacta coa auga.[11]
Teñen unha distribución cosmopolita, e aparecen en todas as rexións tropicais e temperadas. Están ausentes das rexións polares e algúns dos desertos máis secos do mundo. Varias especies alcanzaron grupos de illas, especialmente as do sur e leste do océano Pacífico. Os trópicos do Vello Mundo e Australasia son as áreas centrais deste grupo. En Europa e Norteamérica ao norte de México están pouco representados, cunha soa especie común en cada unha destas áreas (Alcedo athis e Megaceryle alcyon, respectivamente), e un par de especies pouco comúns e moi locais en cada continente: (o Megaceryle torquata e Chloroceryle americana no suroeste de Estados Unidos, e o Ceryle rudis e o Halcyon smyrnensis no sueste de Europa). Das seis especies que se dan nas Américas, catro son pìcapeixes verdes estreitamente relacionadas do xénero Chloroceryle e as outras dúas son picapeixes grandes cristados do xénero Megaceryle. Incluso na Suramérica tropical hai só cinco especies á que hai que sumar o Megaceryle alcyon invernante. En comparación, só o país africano de Gambia ten oito especies residentes na súa relativamente pequena área de 193 × 32 km.[11]
Algunhas especies teñen áreas de distribución masivas, como o Alcedo athis, que vive desde Irlanda cara ao leste por toda Europa, Norte de África, e Asia ata as illas Salomón en Australasia, ou o Ceryle rudis, que ten unha ampla distribución ao longo de África e Asia. Outras especies teñen distribucións moito menores, especialmente as especies insulares que son endémicas dunha única illa pequena; por exemplo, o Tanysiptera ellioti está restrinxido á illa de Kofiau da costa de Nova Guinea.[11]
Os picapeixes ocupan unha ampla variedade de hábitats. Aínda que están a miúdo asociados con ríos e lagos, aproximadamente a metade das especies do mundo encóntranse en bosques e ríos forestados. Tamén ocupan unha ampla variedade doutros hábitats. O Todiramphus pyrrhopygius de Australia vive nos desertos secos, aínda que os picapeixes están ausentes doutros desertos secos como o Sahara. Outras especies viven en zonas altas das montañas ou en bosques abertos e varias especies viven nos atois de coral tropicais. Numerosas especies adaptáronse a hábitats modificados polos humanos, particularmente os adaptados a zonas boscosas, e poden encontrarse en áreas cultivadas agrícolas, así como en parques e xardíns de cidades.[11]
Aliméntanse dunha gran variedade de presas. Son máis coñecidos por pescar e comer peixes e algunhas especies, efectivamente, especialízanse en capturar peixes, pero outras capturan crustáceos, ras e outros anfibios, vermes anélidos, moluscos, insectos, arañas, cempés, réptiles (incluíndo serpes), e incluso aves e mamíferos. Algunahs especies poden especializarse na captura dunha gran variedade de presas e outras só nunhas poucas, e nas especies con grandes áreas de distribución globais, as diferentes poboacións poden ter distintas dietas. Os picapeixes de bosque comen principalmente insectos, particularmente saltóns, mentres que os picapeixes acuáticos están máis especializados en pescar peixes. O Todiramphus pyrrhopygius foi observado peteirando nos niños de barro dos hirundínidos Petrochelidon ariel para alimentarse das súas crías.[16] Os picapeixes xeralmente cazan desde unha póla exposta; cando observan unha presa, a ave bótase en picado para apañala, despois regresa á súa póla. Os picapeixes das tres subfamilias baten a presa contra a póla para matala e retirar ou romper as espiñas protectoras e ósos. Unha vez golpeada a presa, manipúlana e despois trágana.[11] O Clytoceyx rex usa o seu peteiro ancho e masivo como unha pa para escavar buscando vermes no barro mol.
Un Alcedo athis
Megaceryle maxima rompendo a espiña dorsal dun peixe tilapia
Ceryle rudis matando un peixe
Son aves territoriais, e algunhas especies defenden os seus territorios vigorosamente. Son xeralmente monógmas, aínda que se observou ás veces a reprodución cooperativa nalgunhas especies e é bastante común noutras,[11] como o Dacelo novaeguineae, na que individuos axudan e colaboran coa parella reprodutora dominante a criar os fillos.[17]
Como todos os Coraciiformes, os picapeixes nidifican en cavidades, e a maioría das especies nidifican en buratos que escavan no chan. Estes buratos están xeralmente en ribeiras dos ríos, lagos ou gavias feitas polo home. Algunhas especies poden nidificar en buratos nas árbores, na terra que colga das raíces dunha árbore arrancada pola raíz, ou en niños arbóreos de térmites. Estes niños de térmites son comúns nas especies forestais. Os niños teñen forma de pequena cámara ao final do túnel. As tarefas de escavación do niño son compartidas entre os dous xéneros. Durante as escavacións iniciais, ás veces a ave pode voar ao sitio escollido con considerable forza e pode lesionarse mortalmente. A lonxitude dos túneles varía segundo a especie e a lolcalidade; os niños en termiteiros son necesariamentre moito máis curtos que os que se escavan na terra, e os niños en substratos máis duros son máis curtos que os feitos en solo brando ou area. Os túneles máis longos rexistrados son os do Megaceryle maxima, que chegan aos 8,5 m de longo.[11]
Os ovos dos picapeixes son sempre brancos e brillantes. O tamaño de posta típico varía coa especie; algunhas das especies máis grandes e tamén as máis pequenas poñen só dous ovos por posta, mentres que outras poden poñer 10, pero o máis común é de tres a seis ovos. Ambos os sexos chocan os ovos. As crías xeralmente permanecen cos pais durante 3–4 meses.[11]
Varias especies considérase que están ameazadas polas actividades humanas e están en perigo de extinción. A maioría destas son especies de bosque con distribución limitada, fundamentalemnte especies insulares. Están ameazadas pola perda de hábitat causada pola deforestación ou a degradación e nalgúns casos por especies introducidas. O picapeice das illas Marquesas (Todiramphus godeffroyi) da Polinesia Francesa está listado como en perigo crítico debido a unha combinación de perda e degradación de hábitat causados pola introdución de gando vacún e posiblemente debido á depredación realizada por especies introducidas.[18]
Son aves xeralmente tímidas, pero malia todo, aparecen frecuentemente na cultura humana, normalmente debido á súa gran cabeza, poderoso peteiro e rechamante plumaxe, ou ao interesante comportamento dalgunhas espeecis.
Paro o pobo dusun de Borneo, o Ceyx erithaca é considerado de mal agoiro, e os guereiros da tribo que ven un camiño da batalla deberían volver a casa. Outra tribo de Borneo considera que o Lacedo pulchella é unha ave que presaxia algo, pero xeralmente de bo agoiro.[11]
O picapeixe sagrado Todiramphus sanctus, xunto con outros picapeixes do Pacífico, foi venerado polos polinesios, que crían que tiña o control dos mares e as ondas.
A taxonomía moderna nomeou a moitos picapeixes por un mito clásico grego. A primeira parella da ave mítica Halcyon (picapeixe) foi creada polo casamento da princesa Alcione con Ceix. Cometeron o sacrilexio de chamarse entre si Zeus e Hera, como se fosen deuses. Iso incomodou a Zeus e morreron por iso, pero os outros dueses, nun acto de compaixón, convertéronos en aves, situándoas no seu hábitat orixinal na beira do mar. Ademais, concedéronselles os "días de halcyon". Son sete días arredor do solsticio de inverno nos que non haberá tormentas para favorecelos. Os "días" das aves Halcyon tiñan como propósito que puidesen coidar a súa posta ou crías eclosionadas en inverno, pero a frase "días de Halcyon" tamén se refire especificamente a un tempo idílico do pasado, ou en xeral a un tempo de paz.
Varios tipos de picapeixes e artefactos culturais humanos son denominados por esa parella, facendo referencia a ese mito de metamorfose:
Os alcedínidos (Alcedinidae) constitúen unha familia de aves de pequeno ou medio tamaño, de rechamantes cores da orde Coraciiformes, chamados comunmente picapeixes ou martiños peixeiros. En Galicia vive a especie Alcedo athis.
Teñen unha distribución cosmopolita, coa maioría das especies en zonas tropicais de África, Asia e Oceanía. A familia contén 114 especies e está dividida en tres subfamilias e 19 xéneros. Todos os picapeixes ou martiños peixeiros teñen grandes cabezas, peteiros agudos, patas curtas e colas repoludas. A maioría das especies ten unha plumaxe rechamante con só pequenas diferenzas entre os sexos. A maioría das especies son de distribución tropical, e algo máis da metade viven só en bosques. Comen unha ampla variedade de presas, que xeralmente capturan baixando en picado desde unha póla. Aínda que habitualmente se crea que a maioría viven preto dos ríos e comen peixes, moitas especies viven lonxe da auga e comen pequenos invertebrados. Igual que outros membros da súa orde, nidifican en cavidades, xeralmente túneles escavados na terra en ribeiras e pendentes naturais ou artificiais. Algúns nidifican en niños de térmites arbóreas. Unhas poucas especies, especialmente formas insulares, están ameazadas de extinción.
Riječni vodomari (Alcedinidae) su porodica ptica. Sadrži tri roda: Alcedo, Ceyx i Ispidina.
Ova porodica nastanjuje Afriku, istočnu i južnu Aziju do Australije, a jedna vrsta, vodomar (Alcedo atthis), se također viđa u Europi i sjevernoj Aziji. Smatra se da porodica potječe iz Azije.
Vrste rodova Ceyx i Ispidina su uglavnom ptice vlažnih prašuma ili drugih šuma, i ne moraju biti povezane s vodom. Vodomari roda Alcedo su uglavnom povezaniji sa slatkom vodom i često se nalaze u otvorenim staništima, ali su neke ipak šumske ptice.
Vodomari su ptice malene do srednje veličine. Njihova najzanimljivija osobina je sindaktilno stopalo (treći i četvrti prst su djelomično srasli). Žive kako u šumama tako i blizu vode. Oni koji žive u šumi se hrane gmazovima, dok se oni u blizini vode hrane malenim ribama, žabama i kukcima. Dugi su 10 do 45 centimetara, a teški 8 do 500 grama; kod mnogih vrsta su ženke neznatno veće od mužjaka.
Riječni vodomari su monogamni i teritorijalni. Par kopa tunel u zemlji i ženka nese dva ili više bijelih jaja. Oba roditelja inkubiraju jaja i hrane ptiće. Ženka nese jaja u intervalima od jednog dana, pa će tako samo najstariji ptić preživjeti ako ne bude dovoljno hrane. Ptići su goluždravi, slijepi i bespomoćni kada se izlegu i stoje na petama, za razliku od bilo koje odrasle ptice.
Malene vrste rodova Ceyx i Ispidina se hrane uglavnom kukcima i paucima, ali također uzimaju punoglavce, žabe i vodencvjetove iz lokvi. Njihovi crveni kljunovi su ravni i to pomaže u hvatanju kukaca. Vodomari roda Alcedo se hrane ribom i imaju obično crne kljunove, ali također uzimaju i vodene beskralješnjake, pauke i guštere. Nekoliko uglavnom kukcojedih vrsta ima crven kljun. Ribu uglavnom love tako što zarone u vodu s neke grane, ali mogu i lebditi u zraku nakratko.
Taksonomija porodice nije sigurna: uključuje 22-24 vrste u 2 do 4 roda.
Rod Alcedo:
Rod Ceyx:
Rod Ispidina:
U Wikimedijinu spremniku nalazi se još gradiva na temu: Alcedinidae
Wikivrste imaju podatke o: Alcedinidae Riječni vodomari (Alcedinidae) su porodica ptica. Sadrži tri roda: Alcedo, Ceyx i Ispidina.
Þyrlar eða þyrlaætt (l. Alcedinidae) eru fuglaætt af ættbálki meitilfugla.
Tegundir þyrla:
Gli Alcedinidi (Alcedinidae Rafinesque, 1815) sono una famiglia di uccelli del sottordine degli Alcedini, comunemente noti come martin pescatore di fiume.[1]
Questa famiglia è diffusa in Africa, nell'est e sud Asia e in Australia benché una specie, il martin pescatore comune (Alcedo atthis), si possa trovare anche in Europa e nel nord dell'Asia.
La separazione dei martin pescatori in tre distinte famiglie (Alcedinidae, Halcyonidae e Cerylidae) non è attualmente ritenuta valida.
L'International Ornithological Congress (2018) classifica tutti i martin pescatori in un'unica famiglia, Alcedinidae, che comprende i seguenti generi e specie:[1]
Gli Alcedinidi (Alcedinidae Rafinesque, 1815) sono una famiglia di uccelli del sottordine degli Alcedini, comunemente noti come martin pescatore di fiume.
Tulžiniai (lot. Alcedinidae, angl. River kingfishers) – paukščių šeima, kuriai priklauso maži ir vidutinio dydžio paukščiai. Galva didelė. Snapas tiesus, ilgas ir stiprus. Kaklas trumpas. Sparnai trumpi, apvalūs. Labai ryškių spalvų.
Lizdą įsirengia urvuose, kuriuos išsirausia stačiose pakrantėse. Deda 2-7 baltus kiaušinius. Gyvena prie įvairių vandenų. Minta smulkia žuvimi bei vandens bestuburiais.
Paplitę visame pasaulyje, bet daugiausia rūšių yra tropikuose. Iš viso yra 22-24 rūšys, priklausančios 2-4 gentims.
Lietuvoje gyvena viena rūšis – tulžys (Alcedo atthis).
Tulžiniai (lot. Alcedinidae, angl. River kingfishers) – paukščių šeima, kuriai priklauso maži ir vidutinio dydžio paukščiai. Galva didelė. Snapas tiesus, ilgas ir stiprus. Kaklas trumpas. Sparnai trumpi, apvalūs. Labai ryškių spalvų.
Lizdą įsirengia urvuose, kuriuos išsirausia stačiose pakrantėse. Deda 2-7 baltus kiaušinius. Gyvena prie įvairių vandenų. Minta smulkia žuvimi bei vandens bestuburiais.
Paplitę visame pasaulyje, bet daugiausia rūšių yra tropikuose. Iš viso yra 22-24 rūšys, priklausančios 2-4 gentims.
Lietuvoje gyvena viena rūšis – tulžys (Alcedo atthis).
Zivju dzenīšu dzimta (Alcedinidae) ir viena no zaļvārnveidīgo (Coraciiformes) putnu kārtas dzimtām, kas pieder zivju dzenīšu apakškārtai (Alcedines). Zivju dzenīšu dzimtā ir 114 sugas, kas iedalītas trīs apakšdzimtās.[1] Lielākā daļa šīs apakškārtas putnu dzīvo tropu biomā, daļa sugu uzturas tikai mežos.
Zivju dzenīšu dzimtas putni ir plaši izplatīti Āfrikā, Dienvidaustrumāzijā un Austrālijā. Jaunajā Pasaulē sastopamas sešas ūdensdzenīšu apakšdzimtas sugas. Eiropā un Āzijas ziemeļdaļā dzīvo tikai viena suga — zivju dzenītis (Alcedo atthis).[1] Arī Latvijā mājo zivju dzenītis. Tas ir ietverts Latvijas Sarkanās grāmatas 3. kategorijā.[2]
Zivju dzenīšu dzimtas putni ir nelieli vai vidēji lieli dzenīši. Mazākais zivju dzenīšu dzimtā ir Āfrikas pundurdzenītis (Ispidina lecontei), kura ķermeņa garums ir apmēram 10 cm, svars 9—12 g.[3] Toties viens no lielākajiem ir dižais zivju dzenītis (Megaceryle maxima), kas sver 355 g un kura ķermeņa garums ir apmēram 45 cm. Tikpat liela ir arī Austrālijā dzīvojošā kukaburra (Dacelo novaeguineae), bet diezgan bieži sver 500 g.[3]
Visiem zivju dzenīšu dzimtas putniem ir kompakta ķermeņa uzbūve, lielas galva, garš, smails knābis, īsas kājas un lielākajai daļai strupa aste. Sugām, kas barojas ar zivīm, knābis parasti ir garāks un šaurāks, nekā tām, kas barojas ar bezmugurkaulniekiem uz zemes. Visneparastākā knābja forma ir lāpstknābja kukaburrai (Clytoceyx rex), kas barojas ar bezmugurkaulniekiem un tos meklē, uzrokot ar knābi meža augsnes virsējo kārtu. Pēdām ir četri pirksti, no kuriem trīs ir vērsti uz priekšu.
Lielākajai daļai sugu acis ir tumši brūnas. Zivju dzenīšu dzimtas putniem ir ļoti laba redze. Valda uzskats, ka tiem ir laba krāsu redze. Kā visiem putniem to acu kustība ir ierobežota, tādēļ, lai paskatītos, zivju dzenīši groza galvu. Sugām, kas medī zivis un nirst zem ūdens, acīm ir īpaša aizsargplēvīte, kas noklāj radzeni ieniršanas brīdī. Tādējādi atsitoties acīm pret ūdeni, tās netiek traumētas. Raibajam dzenītim (Ceryle rudis) acis ieniršanas brīdī aizsargā kaulu plāksnīte.[4]
Līdzīgi kā citiem zaļvārnveidīgiem putniem tiem ir košs apspalvojums, bieži ar metālisku spīdumu. Piemēram, zivju dzenīšu ģints (Alcedo) putniem ir metāliski zila mugura un galva, bet pavēdere ir oranža vai balta. Abi dzimumi var būt pilnīgi vienādi, kā tas ir Bismarka zivju dzenīšiem, vai tiem piemīt neliels dzimumdimorfisms, kā atšķirīga knābja krāsa, piemēram, zivju dzenītim. Ir dažas sugas, kuru dzimumi atšķiras diezgan ievērojami. Piemēram, ziljoslas zivju dzenīša tēviņam ir balta pavēdere un pakakle ar zilu joslu pār krūtīm, toties mātītēm ir oranža pavēdere bez zilās joslas.[3]
Lai arī zivju dzenīšu dzimtas putni asociējas ar upēm un ezeriem, tomēr ne visas sugas uzturas ūdenstilpju tuvumā. Zivju dzenīšu un ūdensdzenīšu apakšdzimtas dzenīši uzturas upju tuvumā un barojas ar zivīm. Meža dzenīšu apakšdzimtas sugas mājo tālu prom no ūdenstilpnēm, meža dziļumā un barojas ar bezmugurkaulniekiem. Ir arī izņēmumi, kas mājo zivju dzenīšiem ļoti neraksturīgos apstākļos, piemēram, Austrālijā dzīvojošais sarkanmuguras dzenītis (Todiramphus pyrrhopygius) uzturas tuksnesī. Ir sugas, kas mājo kalnos, citas atklātos, retinātos mežos un dažas sugas tropiskajos koraļļu atolos.[4]
Zivju dzenīšu dzimtas putni ir teritoriāli, kas aktīvi un agresīvi aizsargā savu teritoriju. Lielākā daļa veido monogāmus pārus, bet dažām sugām novērots kooperatīvs ligzdošanas veids, piemēram, kukaburrām.[4] Galvenokārt ligzdo pašraktās alās upju krastos, dažas sugas termītu tuneļos, koku dobumos vai zem ārā no zemes augošām koku saknēm. Olu skaits atkarībā no sugas var būt ļoti dažāds (2—10 olas, visbiežāk 3—6 olas). Perē un par mazuļiem rūpējas abi vecāki. Jaunie putni paliek kopā ar vecākiem apmēram 3—4 mēnešus.[4]
Zivju dzenīšu dzimta (Alcedinidae) ir viena no zaļvārnveidīgo (Coraciiformes) putnu kārtas dzimtām, kas pieder zivju dzenīšu apakškārtai (Alcedines). Zivju dzenīšu dzimtā ir 114 sugas, kas iedalītas trīs apakšdzimtās. Lielākā daļa šīs apakškārtas putnu dzīvo tropu biomā, daļa sugu uzturas tikai mežos.
IJsvogels (Alcedinidae) zijn een familie van vrij kleine tot middelgrote, vaak felgekleurde vogels uit de orde scharrelaarvogels. De familie telt meer dan 90 soorten.[1]
De meeste ijsvogels vangen vis door op een overhangende tak boven een riviertje te zitten en dan bliksemsnel het water in te duiken. In de tropen komen ook soorten ijsvogels voor die niet leven van vis, maar van reptielen of grote insecten. Deze soorten zijn niet gebonden aan open water en kunnen in droge gebieden voorkomen.
In Europa komt enkel de vrij algemene ijsvogel (Alcedo atthis) voor. In het West-Palearctisch gebied komen ook nog de Bonte ijsvogel (Ceryle rudis) en de Smyrna-ijsvogel (Halcyon smyrnensis) voor in het Midden-Oosten.
Tot de ijsvogel-familie behoren ook de vlagstaartijsvogels (Tanysiptera), die uitsluitend op Nieuw-Guinea en omringende eilanden voorkomen en het noorden van Australië. Deze vogels komen in uiterlijk overeen met de gewone ijsvogels, maar hebben sterk verlengde staartveren.
Op het Australische continent komen de kookaburra's voor, grote ijsvogelsoorten die voornamelijk leven van insecten en reptielen. De bekendste daarvan is de gewone kookaburra (Dacelo novaeguineae), een van de meest karakteristieke vogels van Australië.
IJsvogels (Alcedinidae) zijn een familie van vrij kleine tot middelgrote, vaak felgekleurde vogels uit de orde scharrelaarvogels. De familie telt meer dan 90 soorten.
Isfuglfamilien (Alcedinidae) er ei gruppe på omtrent 95 artar som går inn i ordenen Coraciiformes, råkefuglar, saman med mellom anna motmotar, råkar og bietarfamilien. Det største artsmangfaldet i isfuglfamilien finn vi i tropiske og subtropisk område i alle verdsdelar, men det finst somme artar som trengjer inn i kaldare soner spesielt i Nord-Amerika og i Sør-Amerika.
Isfugl (Alcedo atthis) vert ofte sett i Noreg og har hekka her om lag 20 gongar.
Isfuglar er små til mellomstore, mykje fargerike fuglar. Dei viktigaste kjenneteikna er nebb og føter. Sistnemnte er svært korte og syndaktyl – hos dei fleste artar er dei to ytre tærne vaksne saman i nesten heile lengda. Den indre tåa er ofte redusert. Dei fleste artane har langt, kraftig og rett nebb.
Nebbet varierer avhengig av føda: nebbet i gruppa «vassisfuglar» (Cerylinae) av fiskeetande artar og i gruppa «ekte isfuglar» (Alcedininae) er rett og peikar framover. Artar i den australske slekta Dacelo, kokaburra, har ganske breitt og ikkje så langt nebb, dei knuser byttedyra, små pattedyr og krypdyr. Ein spesiell art er kroknebbisfugl, Melidora macrorrhina, han har ein liten krok i enden av nebbet og er spesialisert til å hente fram små byttedyr i jord. Plogkokaburra, Clytoceyx rex, pløyer jorda på jakt etter meitemark med det kraftige, korte og breie nebbet.
Storleiken på isfuglar varierer mykje – frå den ti cm lange og om lag ti gram lette knøttisfugl (Ispidina lecontei) til den over 40 centimeter lange og 400 gram tunge arten latterkokaburra (Dacelo novaeguineae).
Isfuglar har ei kosmopolitisk utbreiing i tropane og tempererte strøk. Dei er fråverande frå polarområda og nokon av dei tørraste ørkenane i verda. Ei rekkje artar har nådd øygrupper, spesielt dei i sør og aust Stillehavet. Tropane i «den gamle verda» og Australasia er kjerneområdet for denne gruppa, medan Europa og Nord-Amerika nord for Mexico er svært dårleg representert. I Europa finst berre éin vanleg art, arten isfugl, i søraustlege Europa kan ein òg finne terneisfugl og kastanjeisfugl. I Nord-Amerika lever belteisfugl, og i tillegg eit par uvanlege eller svært lokale artar ringisfugl og grønisfugl i det sørvestlige USA. Dei seks artane som finst i Amerika er fire nært nærskylde grøne isfuglar i slekta Chloroceryle og to store isfuglar i slekta Megaceryle. Sjølv tropisk Sør-Amerika har berre fem artar pluss overvintrande belteisfuglar frå nord. Til samanlikning har det afrikanske landet Gambia åtte heimehøyrande artar på berre 192 x 32 kilometer.[1]
Einskilde artar kan ha særs stor utbreiing, til dømes arten isfugl som ein finn frå Irland nord i Europa, sørover til Nord-Afrika og austover gjennom Asia så langt som til Salomonøyane i Australasia. Terneisfugl har ein omfattande distribusjon på tvers av Afrika og Asia. Andre artar har mykje meir avgrensa utbreiing, spesielt isolerte artar som er endemiske til einskilde små øyar. Til dømes er kofiauisfugl avgrensa til øya Kofiau utanfor Ny-Guinea.[1]
Isfuglane held til i eit breitt spekter av habitat. Medan dei ofte er forbundne med elver og innsjøar, vert over halvparten av isfuglartane funne i skog og ved skogkledde bekker. Dei lever òg i eit breitt spekter av andre habitat. Rustgumpisfugl i Australia lever i dei tørraste ørkenane, men isfuglar er fråverande frå andre tørre ørkenar som Sahara. Andre artar lever høgt i fjellet, eller i ope skogsterreng, og ei rekkje artar lever på tropiske korallatollar. Mange artar har tilpassa seg menneskeskapte habitat, særleg ved skogsområde, og ein kan finne isfuglar på jordbruksområder, og dessutan i parkar og hagar i tettstader og byar.[1] Verdas største isfugl, latterkokaburra, er ein skogsfugl i Australia. I kontrast har vi den europeiske arten isfugl med sitt liv ved vatn.
Isfuglar som lever ved vatn jaktar småfisk ved dukk eller stupdukk. Dei kan òg ete froskar og insekt. Dei som lever i skogshabitat tar mellom anna reptil.
Inndelinga av isfuglar er særs kontroversiell. EBird/Clements Checklist frå 2018 listar 116 artar i Alcedinidae. Sibley-Ahlquist-taksonomi (1990) deler opp denne gruppa i tre mindre familiar, i følgje studiar av kromosom og DNA-DNA hybridisering. Etter den kategoriseringa er dette familiar av isfuglar:
Isfuglar i rekkjefølgje etter EBird/Clements Checklist v2018[2] med norske namn etter Norske navn på verdens fugler:[3]
Slekt Alcedo
Slekt Ceyx
Slekt Corythornis
Slekt Ispidina
Slekt Lacedo
Slekt Dacelo
Slekt Clytoceyx
Slekt Cittura
Slekt Pelargopsis
Slekt Halcyon
Slekt Todiramphus
Slekt Caridonax
Slekt Melidora
Slekt Actenoides
Slekt Syma
Slekt Tanysiptera
Slekt Megaceryle
Slekt Ceryle
Slekt Chloroceryle
Isfuglfamilien (Alcedinidae) er ei gruppe på omtrent 95 artar som går inn i ordenen Coraciiformes, råkefuglar, saman med mellom anna motmotar, råkar og bietarfamilien. Det største artsmangfaldet i isfuglfamilien finn vi i tropiske og subtropisk område i alle verdsdelar, men det finst somme artar som trengjer inn i kaldare soner spesielt i Nord-Amerika og i Sør-Amerika.
Isfugl (Alcedo atthis) vert ofte sett i Noreg og har hekka her om lag 20 gongar.
Isfugler (Alcedinidae) er en av seks familier i ordenen råkefugler (Coraciformes). Familien består av små til middels store arter med lange, rette eller dolkeformede nebb, korte lemmer og en ofte svært fargesterk fjærdrakt. Artene har en kosmopolitisk utbredelse, men holder hovedsakelig til i varme strøk. Isfugl (Alcedo atthis ispida) er eneste art (en av sju kjente underarter) som tidvis hekker i det sørlige Norge.
Det finnes det 19 slekter, 120 arter og 327 taxa av isfugler. Av disse regner IUCN 16 arter som truet av utryddelse i en eller annen grad, og to arter er utryddet siden år 1600.[1]
Isfuglene deles tradisjonelt inn i tre underfamilier;
Morfologi og atferd antyder at Cerylinae og Alcedininae står nærmere hverandre enn Halcyoninae, som inkluderer de mest primitive artene. Det indikerer at de to førstnevnte underfamiliene trolig har oppstått fra Halcyoninae.[1]
Noen behandler også isfuglene i en underorden (Alcedines). I disse tilfellene behandles de tre underfamiliene (Alcedininae, Halcyoninae, Cerylinae) som fullverdige familier (Alcedinidae, Halcyonidae, Cerylidae).[2] Hva som er rett og galt er det fortsatt ikke enighet om, men Handbook of the Birds of the World og HBW Alive håndterer slekter og arter i underfamilier.[1]
Isfugler måler typisk er små til mellomstore fugler, som typisk måler 10–46 cm. Artene karakteriseres gjennom å ha et relativt stort hode i forhold til kroppen, lange, rette eller dolkeformede nebb, korte lemmer, og ofte fargesterk fjærdrakt. Den minste arten, knøttisfuglen (Ceyx lecontei), veier kun 9–12 g, mens den største, latterkokaburrahunnen (Dacelo novaeguineae), veier omkring 490 g.[1]
Isfugler lever gjerne solitært og er svært territoriale utenom hekketiden, bortsett noen arter, for eksempel latterkokaburra (D. novaeguineae) og larmekokaburra (D. leachii). Disse opptrer normal i smågrupper på opptil åtte fugler, vanligvis bestående av et par og deres avkom fra forrige år. Territoriet forsvares gjerne hele året rundt. Hunnens territorium overlapper gjerne hannens. På steder med årstider kan territoriene bli sammentrykte i vintersesongen, spesielt der tilgangen på mat er størst. Noen isfugler er svært aggressive ovenfor andre arter i hekketiden, som for eksempel maskaraisfuglen (Todiramphus sanctus).[1]
De fleste isfuglene eter på dagtid, og mange er aktive til flere bestemte tider om dagen. Kroknebbisfuglen (Melidora macrorrhina) er imidlertid helst skumrings- og nattaktiv. Dietten kan i hovedsak bestå av småfisk for mange av artene, men de fleste eter også mye annet. Noen eter også primært små virvelløse dyr, som for eksempel gresshopper og insekter.[1]
Et karaktertrekk er den kontante måten fuglene stuper ned i vann på, enten det er for å fange mat eller for å bade. Er det for å bade vil fuglen fly tilbake til utsiktsplassen sin, ei grein eller lignende, for å stelle seg. Har den fanget mat vil den også fly tilbake til utsiktsplassen sin for å ete den.[1]
Isfuglene okkuperer en rekke ulike habitat, fra tempererte bekkefar og småelver til koralløyer, og fra tett tropisk regnskog til ørken. De fleste artene finnes faktisk ikke langs de store elvene og innsjøene, slik mange tror. En rekke arter lever også i åpne landskap, ofte langt fra vann. De tropiske regnskogene er imidlertid vert for det største biologiske mangfoldet. Dessuten er det slik at fugler som tilhører samme art kan ha ulike krav til biomet.[1]
Isfugler (Alcedinidae) er en av seks familier i ordenen råkefugler (Coraciformes). Familien består av små til middels store arter med lange, rette eller dolkeformede nebb, korte lemmer og en ofte svært fargesterk fjærdrakt. Artene har en kosmopolitisk utbredelse, men holder hovedsakelig til i varme strøk. Isfugl (Alcedo atthis ispida) er eneste art (en av sju kjente underarter) som tidvis hekker i det sørlige Norge.
Multimedia w Wikimedia Commons 
Hasło w Wikisłowniku Zimorodkowate[2] (Alcedinidae) – rodzina ptaków z rzędu kraskowych (Coraciiformes). Należy do niej ok. 90 gatunków zazwyczaj małych ptaków o dużych głowach, dużych, długich, bocznie spłaszczonych i ostrych dziobach, krótkich nogach i krótkim ogonie.
Zimorodkowate żyją zarówno w środowiskach leśnych jak i związanych z wodami śródlądowymi. Największym gatunkiem jest kukabura chichotliwa osiągająca 45 cm długości. Zimorodki żyjące blisko wód polują głównie na drobne ryby (rzucając się na nie nagle do wody), a te żyjące w lasach najczęściej na drobne gady. Niezależnie od rodzaju zdobyczy, zimorodki przed zjedzeniem zabijają ją uderzając o gałąź lub kamień.
Rozprzestrzenione są na całym świecie[3], jednak za ich ojczyznę uważa się tropiki Starego Świata i Australazji, gdzie występuje ich największa różnorodność. W Europie i Amerykach obecnych jest tylko kilka gatunków tych ptaków. Z sześciu zimorodkowatych występujących w obu Amerykach, cztery należą do rodzaju Chloroceryle a dwa do rodzaju Megaceryle. Sugeruje to, że gatunki spotykane na półkuli zachodniej wywodzą się z jednego lub dwóch gatunków kolonizujących.
Systematyka zimorodkowatych jest przedmiotem kontrowersji. Panuje zgoda co do tego, że wszystkie rodzaje zimorodków należy zaliczyć do rzędu kraskowych (Coraciiformes), jednakże poniżej tego poziomu podział systematyczny różni się u różnych autorów. Tradycyjnie wyróżniano jedną rodzinę Alcedinidae a w niej trzy podrodziny: Alcedininae (zimorodki), z rodzajami: Alcedo, Ceyx, Ispidina; Halcyoninae (łowce), z rodzajami Actenoides, Carydonax, Cittura, Clytoceyx, Halcyon, Lacedo, Melidora, Pelargopsis, Tanysiptera, Dacelo, Syma, Todirhamphus; Cerylinae (rybaczki), z rodzajami Megaceryle, Ceryle, Chloroceryle.
Współcześnie podrodziny te są często podnoszone do rangi rodzin, odpowiednio Alcedinidae, Halcyonidae, Cerylidae[4][5][6], a ich wspólne pokrewieństwo podkreśla się zaliczając je do utworzonego w rzędzie Coraciiformes podrzędu Alcedines[potrzebny przypis].
Badania filogenetyczne[7] wskazują na błędne przyporządkowanie pokrewieństwa pomiędzy różnymi gatunkami zimorodków. W pracy tej zasugerowano wyodrębnienie kilku nowych rodzajów, m.in. Todirhamphus i Ispidina.
Do rodziny należą następujące podrodziny[2]:
Zimorodkowate (Alcedinidae) – rodzina ptaków z rzędu kraskowych (Coraciiformes). Należy do niej ok. 90 gatunków zazwyczaj małych ptaków o dużych głowach, dużych, długich, bocznie spłaszczonych i ostrych dziobach, krótkich nogach i krótkim ogonie.
Martim-pescador, martim, martim-grande, papa-peixe, pica-peixe, ariramba, urarirana[1] e guarda-rios são os nomes comuns dados às aves coraciformes pertencentes à família Alcedinidae. No total, o grupo inclui 95 espécies, classificadas em 19 géneros. O grupo está presente em todos os continentes, excepto nas regiões polares e na maioria das ilhas oceânicas. Também vivem em manguezais. A maior diversidade encontra-se nas zonas de clima tropical, em particular na Oceania, enquanto que nas Américas ocorrem apenas seis espécies. O grupo habita zonas florestadas, preferencialmente junto de rios ou lagos.
Os nomes "guarda-rios", "martim-pescador", "papa-peixe" e "pica-peixe" são uma referência à sua alimentação baseada apenas em peixes[1]. Mais especificamente, o termo "martim-pescador" é baseado no termo francês martin-pêcheur[1]. "Ariramba" se originou do termo tupi ari'rãba[2]. "Urarina" também tem origem tupi[3].
O nome da família desta ordem de aves (Halcyonidae ou Alcedinidae), por seu turno, trata-se de um mitónimo, alusivo ao mito grego de Ceix e Alcíone.[4]
Os guarda-rios são aves de pequeno a médio porte (10 a 46 cm de comprimento), de plumagem colorida e pescoço curto, com cabeça relativamente grande em relação ao corpo e um bico longo e robusto. As asas são arredondadas e a cauda é curta na maioria das espécies. As patas são pequenas e sindáctilas com os dedos frontais fundidos. No adulto, o bico e as patas são bastante coloridos, normalmente em tons de encarnado, laranja ou amarelo. A plumagem é exuberante com frequência de cores azuis ou verdes. A forma do bico varia consoante o tipo de alimentação, sendo achatada lateralmente nas espécies piscícolas ou dorso-ventralmente nas insectívoras. Os guarda-rios que se alimentam no solo à base de frutos têm o bico bastante mais curto. A maioria das espécies não apresenta dimorfismo sexual. Os juvenis são semelhantes aos adultos e distinguem-se pela plumagem menos colorida.
Os guarda-rios são aves monogâmicas que formam casais permanentes na maioria das espécies. Há, no entanto, exemplos onde o casal reprodutor é auxiliado nos cuidados parentais por membros subordinados do grupo, frequentemente crias da postura anterior. Poligamia ocorre apenas no guarda-rios comum. A frequência de postura, feita sobretudo em cavidades no solo construídas por outros animais, varia de acordo com as espécies e condições ambientais entre 1 a 4 vezes por ano. Cada postura tem em média 3 a 6 ovos, que são incubados por ambos os membros do casal durante duas a quatro semanas. Os juvenis são totalmente dependentes dos pais durante as três a oito semanas seguintes. Quando as crias começam a voar, o casal diminui drasticamente a quantidade de comida que trás aos filhos para os incentivar a procurar alimentos sozinhos. Esta fase dura em média um mês, após o que o casal expulsa as crias do território.
O tipo de dieta dos guarda-rios varia de acordo com a espécie e com as condições ambientais. A maioria é bastante adaptável e consome peixes, insectos ou pequenos vertebrados, existindo também exemplos de guarda-rios frutícolas. As espécies piscícolas contam com o apurado sentido de visão para localizar a presa dentro de água, que caçam através de mergulhos picados. Os guarda-rios adultos não fazem parte da dieta fundamental de nenhum outro animal graças à sua rapidez, mas os ninhos e os juvenis estão mais expostos e podem ser atacados por cobras, doninhas ou primatas. Os predadores conhecidos do grupo são sobretudo aves de rapina.
Os guarda-rios são aves diurnas e sedentárias, havendo no entanto exemplos de espécies parcialmente migratórias. São bastante territoriais que podem ter um comportamento extremamente agressivo para com intrusos, mesmo de outras espécies de aves ou até mamíferos. Os guarda-rios são aves barulhentas com vários tipos de vocalização usadas em diferentes ocasiões, o que sugere alguma forma de comunicação entre membros da espécie.
A União Internacional para a Conservação da Natureza e dos Recursos Naturais lista 24 espécies de guarda-rios como "vulneráveis" ou "em perigo". Não ocorreu nenhuma extinção recente dentro do grupo. Estas aves são, no entanto, ameaçadas pela redução de habitat, poluição dos rios e envenenamentos por pesticidas.
Martim-pescador, martim, martim-grande, papa-peixe, pica-peixe, ariramba, urarirana e guarda-rios são os nomes comuns dados às aves coraciformes pertencentes à família Alcedinidae. No total, o grupo inclui 95 espécies, classificadas em 19 géneros. O grupo está presente em todos os continentes, excepto nas regiões polares e na maioria das ilhas oceânicas. Também vivem em manguezais. A maior diversidade encontra-se nas zonas de clima tropical, em particular na Oceania, enquanto que nas Américas ocorrem apenas seis espécies. O grupo habita zonas florestadas, preferencialmente junto de rios ou lagos.
Alcedinidae (Pescărușii verzi) alcătuiesc o familie numeroasă cu peste 100 de specii răspândite în zonele temperate și tropicale ale globului. Regiunile cele mai populate, de unde provin aceste păsări sunt arhipelagurile din Polinezia de Est.
Păsările au picioare sindactile, ciocul puternic, drept alungit. Aripile sunt scurte și rotunjite coada și picioarele sunt de asemenea scurte. Capul este voluminos în comporație cu mărimea corpului. Penajul are un colorit frumos, verde, albastru sau roșu.
Cuibăresc în scorburi, crăpături de stânci sau pe malurile apelor und sapă galerii pentru cuib. Speciile mai primitive au fost arboricole și se hrăneau cu insecte, șopârle, rozătoare mici, pe când cele mai evoluate s-au specializat pe vânarea peștilor, pe care-i pândesc de pe un arbore de pe malul apei și îi prind prin plonjare verticală în apă.
În România trăiește o singură specie Pescărușul albastru (Alcedo atthis).
Specii exotice mai importante sunt:
Evoluție și dispariție Comportament Liste ClasificareAlcedinidae (Pescărușii verzi) alcătuiesc o familie numeroasă cu peste 100 de specii răspândite în zonele temperate și tropicale ale globului. Regiunile cele mai populate, de unde provin aceste păsări sunt arhipelagurile din Polinezia de Est.
Kungsfiskare (Alcedinidae) är en fågelfamilj i ordningen praktfåglar. Det finns ett 90-tal arter och alla har de stora huvuden, lång, vass näbb, korta ben och kort stjärt och de återfinns över hela världen. Tidigare delades kungsfiskarna upp i de tre familjerna trädkungsfiskare (Halcyonidae), vattenkungsfiskare (Cerylidae) och egentliga kungsfiskare (Alcedinidae). Numera behandlas de allmänt som en och samma familj.
Kungsfiskarna förekommer främst i tropiska områden i gamla världen och Australasien. I Europa och Nordamerika norr om Mexiko finns det mycket få arter där de två som har störst utbredning är kungsfiskare (Alcedo atthis) och bälteskungsfiskare (Megaceryle alcyon). Sedan finns det även ett litet antal arter med lokala populationer som (ringkungsfiskare (Megaceryle torquata) och grön kungsfiskare (Chloroceryle americana) i södra Texas, och gråfiskare (Ceryle rudis) och smyrnakungsfiskare (Halcyon smyrnensis) i sydöstra Europa.
Även tropiska Sydamerika har ganska få arter med bara fem häckande arter plus den övervintrande bälteskungsfiskare. I jämförelse kan nämnas att det i det lilla landet Gambia i Afrika finns åtta häckande arter inom landets gränser.
De sex arterna som återfinns i Amerika består av fyra nära besläktade grönfärgade kungsfiskare inom släktet Chloroceryle och två stora tofsprydda kungsfikare inom släktet Megaceryle, vilket indikerar att de evolutionärt härstammar från en eller två arter.
Kungsfiskare lever både i skog- och våtmarksbiotoper. De som lever i närheten av vatten jagar småfisk, men även kräftor, grodor och insekter medan skogslevande kungsfiskare äter reptiler. Gemensamt för alla tre familjerna är att de slår ihjäl sitt byte genom att slå de mot en hård yta som ett träd eller en sten.
Kungsfiskarna har god syn både i luft och under vatten då linsen i deras ögonhar en äggform som gör det möjligt att fokusera i de två olika miljöerna.
Den minsta kungsfiskaren är den afrikanska arten dvärgkungsfiskare (Ispidina lecontei) som bara väger runt 10.4 gram och mäter 10 cm på längden. Den största arten är jättekungsfiskare (Megaceryle maxima), som i snitt väger 355 gram och mäter 45 cm på längden. Dock är den tyngsta arten den australiska kookaburran (Dacelo novaeguineae) där individer som väger över 450 gram inte är ovanliga.
Kungsfiskarna delas in i tre underfamiljer som tidigare ansågs utgöra tre egna familjer. Listan nedan med familjens släkten följer Clements et al 2017.
Wikimedia Commons har media som rör Kungsfiskare (familj).
Kungsfiskare (Alcedinidae) är en fågelfamilj i ordningen praktfåglar. Det finns ett 90-tal arter och alla har de stora huvuden, lång, vass näbb, korta ben och kort stjärt och de återfinns över hela världen. Tidigare delades kungsfiskarna upp i de tre familjerna trädkungsfiskare (Halcyonidae), vattenkungsfiskare (Cerylidae) och egentliga kungsfiskare (Alcedinidae). Numera behandlas de allmänt som en och samma familj.
Yalıçapkınıgiller (Alcedinidae), gökkuzgunları (Coraciiformes) takımına ait bir kuş familyasıdır.
Familya üyeleri tüm dünyada yayılış gösterirler. Afrika'dan Avustralya'ya kadar olan bölgede bulunurlar. Tek tür Alcedo atthis Avrupa'da ve kuzey Asya'da görülür (İngilizcesi kingfisher). Familyanın kökeninin aslen Asya olduğu sanılmaktadır.
Başları büyük, boyunları kısa, gaga uzun ve kuvvetlidir. Ormanlar ve sulak alanlar yayıldıkları bölgelerdir. böcekler, sürüngenler ve balıklarla beslenirler. Yuvaları toprakta dikine, galeriler şeklinde ya da ağaç kovuklarındadır. Yavrular yumurtadan çıktıklarında çıplaktırlar. Suda yaşayanlar aniden suya dalarlar.
Üreme bölgeleri genel olarak tatlısu kenarlarıdır, kısmen deniz kıyısında da bulunabilir, yuvalarını kum duvarlara açtığı oyuklara yapar.
Bulunduğu yerler Gediz Deltası, İzmir-Bakırçay Deltası, Muğla-Güllük, Muğla-Bodrum, Mersin, Ankara mogan, eymir gölü. Aynı zamanda Adana'nın Mersin'e doğru yer alan bölümlerinde sulak (su kanalları vb.) alanlarda da yaşar. Ayrıca İstanbul boğazında da görülmüştür. İzmir alsancak pasaport vapur iskelesinin arka duvarında ve körfez içindeki mendirekte de gözlemlenmiştir. Yerli bir kuş türüdür,göç olayı yaşamamaktadır.
Yalıçapkını sulak alanlarda suya dalarak yakaladığı balıklarla beslenir. Ayrıca 1.3 saniyede avını yakalayabilme yeteneğine sahiptir.
Genellikle sesiyle kendini fark ettirir,aynı zamanda havada asılı kalabilen bir kuş türüdür. Dimdik tüner ya da öne doğru eğilir,genellikle uçuş esnasında öter, avlanma esnasında havada asılı kalarak avını tespit eder ve dik bir şekilde dalışa geçerek avını yakalar, avını kolay yutabilmesi için avını baş tarafında yani kılçıklarının yönünde yutar.
Yalı çapkını-mavi çapkın,yalıcı / Denizli
Bahri
Yerel adı: Rivayete göre, kuşu havada asılı kalırken gören yalılarda oturan genç bayanlar "vayy çapkına bak,bizi gözlüyor" demişler ve o günlerden sonra da kuşun adı çapkına çıkmıştır. Ünlü şarkıcı Suavi bu kuşdan esinlenerek yalıçapkını adında bir şarkı da yapmıştır.
Yalıçapkınıgiller (Alcedinidae), gökkuzgunları (Coraciiformes) takımına ait bir kuş familyasıdır.
Familya üyeleri tüm dünyada yayılış gösterirler. Afrika'dan Avustralya'ya kadar olan bölgede bulunurlar. Tek tür Alcedo atthis Avrupa'da ve kuzey Asya'da görülür (İngilizcesi kingfisher). Familyanın kökeninin aslen Asya olduğu sanılmaktadır.
Başları büyük, boyunları kısa, gaga uzun ve kuvvetlidir. Ormanlar ve sulak alanlar yayıldıkları bölgelerdir. böcekler, sürüngenler ve balıklarla beslenirler. Yuvaları toprakta dikine, galeriler şeklinde ya da ağaç kovuklarındadır. Yavrular yumurtadan çıktıklarında çıplaktırlar. Suda yaşayanlar aniden suya dalarlar.
Üreme bölgeleri genel olarak tatlısu kenarlarıdır, kısmen deniz kıyısında da bulunabilir, yuvalarını kum duvarlara açtığı oyuklara yapar.
Bulunduğu yerler Gediz Deltası, İzmir-Bakırçay Deltası, Muğla-Güllük, Muğla-Bodrum, Mersin, Ankara mogan, eymir gölü. Aynı zamanda Adana'nın Mersin'e doğru yer alan bölümlerinde sulak (su kanalları vb.) alanlarda da yaşar. Ayrıca İstanbul boğazında da görülmüştür. İzmir alsancak pasaport vapur iskelesinin arka duvarında ve körfez içindeki mendirekte de gözlemlenmiştir. Yerli bir kuş türüdür,göç olayı yaşamamaktadır.
Yalıçapkını sulak alanlarda suya dalarak yakaladığı balıklarla beslenir. Ayrıca 1.3 saniyede avını yakalayabilme yeteneğine sahiptir.
Genellikle sesiyle kendini fark ettirir,aynı zamanda havada asılı kalabilen bir kuş türüdür. Dimdik tüner ya da öne doğru eğilir,genellikle uçuş esnasında öter, avlanma esnasında havada asılı kalarak avını tespit eder ve dik bir şekilde dalışa geçerek avını yakalar, avını kolay yutabilmesi için avını baş tarafında yani kılçıklarının yönünde yutar.
Рибалочкові (Alcedines) — родина птахів, що включає від 22 до 24 видів. Ці птахи мають великі голови, довгі тонкі дзьоби, короткі ноги і коренасті хвости.
Більшість видів мешкають у тропіках Африки, Азії та Австралії. В Європі зустрічається тільки один вид — рибалочка (Alcedo atthis).
Більшість видів рибалочок живляться рибою. Проте деякі з них віддають перевагу ящіркам, зміям чи крабам. Є й такі що живляться комахами, ловлячи їх на льоту. В Австралії блакитний трипалий рибалочка хапає водяних тварин, яких сполохав під час полювання качкодзьоб. Лише третя частина усіх рибалочок живе біля водоймищ. Ці птахи водяться і в густих тропічних лісах, і на коралових островах, і в пустелі. Одним із таких пустельних мешканців є червоноспинний рибалочка (Todiramphus pyrrhopygius), який живе у посушливій центральній частині Австралії. У тропічних лісах Нової Гвінеї чи Північної Австралії райські рибалочки (Tanysiptera) часто риють нори у гніздах термітів. Комахи не заперечують проти таких «квартирантів». Після виведення потомства вони залишають нору, а терміти швидко відновлюють свою домівку.
Це незавершена стаття з орнітології.Рибалочкові (Alcedines) — родина птахів, що включає від 22 до 24 видів. Ці птахи мають великі голови, довгі тонкі дзьоби, короткі ноги і коренасті хвости.
Họ Bồng chanh hay họ Bói cá sông (tên khoa học Alcedinidae), là một trong ba họ chim trong nhóm bói cá.
Họ này phân bổ rộng rãi ở châu Phi, kéo dài về phía đông tới miền đông và nam châu Á và Úc, với một loài, là bói cá sông hay bói cá châu Âu hoặc bồng chanh (Alcedo atthis) cũng có mặt ở châu Âu và miền bắc châu Á. Họ này được cho là có nguồn gốc từ châu Á. Các tên gọi phổ biến là bồng chanh, bói cá, thúy điểu (từ này vay mượn từ tiếng Trung 翠鸟).
Sự phân loại của họ này hiện nay vẫn chưa rõ ràng: nó bao gồm từ 22 đến 24 loài trong 2 đến 4 chi. Sự không chắc chắn phát sinh từ hai loài nhỏ ở châu Phi. Bồng chanh lùn đôi khi được đặt trong chi một loài là Myioceyx, và đôi khi cùng với bồng chanh lùn trong chi Ispidina.
Danh sách loài:
Sách Chim Việt Nam, Nhà xuất bản Lao động -Xã hội xuất bản năm 2000, dựa trên công trình của các tác giả Nguyễn Cử, Lê Trọng Trải và Karen Phillips, thuộc chương trình BirdLife Quốc tế tại Việt Nam đã gọi họ Alcedinidae là họ Bói cá, gồm 2 phân họ Bói cá (Cerylinae) và Bồng chanh (Alcedininae).
Cũng theo sách này ở Việt Nam trong phân họ Bồng chanh có các loài Bồng chanh, Bồng chanh rừng, Bồng chanh tai xanh, Bồng chanh đỏ, Sả vằn (Lacedo pulchela), Sả mỏ rộng (Halcyon capensis), Sả hung (Halcyon coromanta), Sả đầu nâu (Halcyon smyrnensis), Sả đầu đen (Halcyon pileata), Sả khoang cổ (Todirhamphus chloris). Như vậy họ Halcyonidae được gộp vào họ Alcedinidae và lấy tên chung là Alcedinidae.
ITIS chỉ công nhận họ Alcedinidae với ba phân họ là: Alcedininae (2 chi Alcedo và Ceyx trong họ Bồng chanh được hiểu trong bài này), Cerylinae (3 chi của Cerylidae), Halcyoninae (12 chi của Halcyonidae).
Encyclopaedia Britannica 2004 cũng như các ấn bản trước đó đều gộp ba họ Alcedinidae, Cerylidae và Halcyonidae vào thành một họ duy nhất có tên là Alcedinidae.
Họ Bồng chanh hay họ Bói cá sông (tên khoa học Alcedinidae), là một trong ba họ chim trong nhóm bói cá.
Họ này phân bổ rộng rãi ở châu Phi, kéo dài về phía đông tới miền đông và nam châu Á và Úc, với một loài, là bói cá sông hay bói cá châu Âu hoặc bồng chanh (Alcedo atthis) cũng có mặt ở châu Âu và miền bắc châu Á. Họ này được cho là có nguồn gốc từ châu Á. Các tên gọi phổ biến là bồng chanh, bói cá, thúy điểu (từ này vay mượn từ tiếng Trung 翠鸟).
Sự phân loại của họ này hiện nay vẫn chưa rõ ràng: nó bao gồm từ 22 đến 24 loài trong 2 đến 4 chi. Sự không chắc chắn phát sinh từ hai loài nhỏ ở châu Phi. Bồng chanh lùn đôi khi được đặt trong chi một loài là Myioceyx, và đôi khi cùng với bồng chanh lùn trong chi Ispidina.
Alcedinidae Rafinesque, 1815
Зиморо́дковые (лат. Alcedinidae) — семейство птиц из отряда ракшеобразных (Coraciiformes), содержащее 114 видов[1] малой и средней величины. Наибольшее разнообразие видов зимородковых наблюдается в тропических и субтропических регионах Земли, однако некоторые виды встречаются вплоть до холодных широт Северной и Южной Америки.
Зимородковые являются преимущественно небольшими, зачастую довольно пёстрыми птицами. К их основным особенностям относятся клюв и лапки. Клюв как правило сильный и большой. Его форма варьирует и зависит от основной добычи того или иного вида. У зимородков, питающихся рыбой, он прямой и острый. У кукабар он более широкий и не столь длинный, приспособленный скорее к раздавливанию добычи, главным образом мелких млекопитающих и земноводных. У видов, специализированных на червях и прочих животных, обитающих в земле, клюв имеет крючкообразный кончик, чтобы им перерывать землю. Лапки у всех видов зимородковых очень короткие, а передние пальцы на большинстве своей длины сросшиеся. Величина зимородковых сильно колеблется. Самый маленький вид африканский карликовый лесной зимородок (Ispidina lecontei) насчитывает всего 10 см и 10 г, а гигантский пегий зимородок (Megaceryle maxima) или смеющаяся кукабара (Dacelo novaeguineae) достигают 40 см и 400 г.
Большинство видов живут в тропиках Африки, Азии и Австралии. В Европе встречается только один вид — обыкновенный зимородок (Alcedo atthis), на территории России — 5 видов. Зимородковые живут как в лесной местности, так и у воды. Последние охотятся на мелкую рыбёшку, ныряя пикетом под воду. К их пище относятся также лягушки и насекомые. Лесные зимородки поедают земноводных. Австралийские зимородки представлены родом райских зимородков, включающим 8 видов и относящимся к подсемейству Halcyoninae.
Традиционно зимородковых относят к отряду ракшеобразных (Coraciiformes), однако результаты некоторых новейших исследований говорят о том, что их, вероятно, с тремя другими семействами следует выделить в отдельный отряд (или по крайней мере, подотряд) зимородкообразных (Alcediniformes)
Семейство делится на 3 подсемейства[2], которые включают 19 родов с 114 видами[1][3]:
Зиморо́дковые (лат. Alcedinidae) — семейство птиц из отряда ракшеобразных (Coraciiformes), содержащее 114 видов малой и средней величины. Наибольшее разнообразие видов зимородковых наблюдается в тропических и субтропических регионах Земли, однако некоторые виды встречаются вплоть до холодных широт Северной и Южной Америки.
翠鸟属 Alcedo
三趾翠鸟属 Ceyx
Ispidina
翠鸟科（学名Alcedinidae）在动物分类学上是鸟纲佛法僧目中的一个科。
翠鸟科（学名Alcedinidae）在动物分类学上是鸟纲佛法僧目中的一个科。
翠鸟科的分布很广，从非洲到南亚和东亚一直到澳大利亚。普通翠鸟也生活在欧洲和亚洲北部。
翠鸟科的科学分类还不十分确定，一般包含2至4个属和22至24个种。
分類 界 : 動物界 Animalia 門 : 脊索動物門 Chordata 亜門 : 脊椎動物亜門 Vertebrata 綱 : 鳥綱 Aves 目 : ブッポウソウ目 Coraciiformes 亜目 : カワセミ亜目 Alcedines 科 : カワセミ科 Alcedinidae 学名 Alcedinidae (Bonaparte[1], 1831) 和名 カワセミ（翡翠・魚狗・川蝉） 英名 Kingfishers 亜科 カワセミ科（かわせみか、学名 Alcedinidae）は、鳥類ブッポウソウ目の科である。
カワセミ（翡翠・魚狗・川蝉）と総称される。ただし狭義にはその1種 Alcedo atthis をカワセミと呼ぶ。また大型のものをショウビン（翡翠）と呼ぶが[2]、狭義にはショウビンは A. atthis の別名である。
アフリカ大陸、オーストラリア大陸、ユーラシア大陸、インドネシア、日本、フィリピン
第2趾と第3趾は部分的に癒合（合趾足）し、第4趾が退化した種もいる。
森林や草原、水辺に生息する。多くの種は単独やペアで生活し、縄張りを形成する。多くの種で渡りを行わない。
食性は動物食で、魚類、両生類、爬虫類、昆虫などを食べる。元々は地表の昆虫を捕食していたが、食性の分化に伴い捕食の方法も異なり、樹上からもしくは停空飛翔（ホバリング）しながら水中の獲物を探し急降下して潜水し獲物を捕食する種もいる。
ハチクイモドキ科 Momotidae と姉妹群である[3]。
3亜科
に分かれるが、3亜科間の系統関係は不明確である。カワセミ亜科が最初に分岐した可能性が高いが確実ではなく[4]、ヤマセミ亜科が最初に分岐したとする研究もある[5]。
ブッポウソウ目 ブッポウソウ亜目Sibley & Ahlquist (1990) はカワセミ科の3亜科を3科に分離した。彼らはカワセミ科をカワセミ小目 Alcedinida、ショウビン科+ヤマセミ科をヤマセミ小目 Cerylida とし、それらは姉妹群だとしたものの[6]、それらを合わせた広義のカワセミ科に分類群は与えなかった。
2科に分ける説もあり[7]、ショウビン亜科+ヤマセミ亜科をヤマセミ科として分離する、あるいは系統的には疑わしいが、ショウビン亜科のみを分離する。
国際鳥類学会議 (IOC)[8]による（ただし Version 2.6 Draft[9]を反映）。19属95種。日本産は6種（○印）。
開発による生息地の破壊、水質汚染、狩猟などにより生息数が減少している種もいる。
この項目は、鳥類に関連した書きかけの項目です。この項目を加筆・訂正などしてくださる協力者を求めています（ポータル鳥類 - PJ鳥類）。 カワセミ科（かわせみか、学名 Alcedinidae）は、鳥類ブッポウソウ目の科である。
カワセミ（翡翠・魚狗・川蝉）と総称される。ただし狭義にはその1種 Alcedo atthis をカワセミと呼ぶ。また大型のものをショウビン（翡翠）と呼ぶが、狭義にはショウビンは A. atthis の別名である。
물총새과(Alcedinidae)는 파랑새목에 속하는 조류 과의 하나이다. 물총새아목 또는 넓은 의미의 물총새류(Kingfishers)에 속하는 3개 분류군 중의 하나이다. 나머지 물총새류는 호반새류와 뿔호반새류이다. 물총새를 포함하고 있다. 아프리카 대륙과 오스트레일리아 대륙 그리고 유라시아 대륙에 분포한다. 3개 아과, 19개 속에 114종을 포함하고 있다.
다음은 2014년 자비스 등(Jarvis, E.D.)[1]과 2013년 유리 등(Yury, T. et al.)의 연구[2]에 기초한 천공조류의 계통 분류이다.
천공조류 진천공조류 코뿔새목 코뿔새아목 후투티아목 파랑새목
.jpg)
.jpg)
.jpg)
_female_composite.jpg)
_male_(31705388506).jpg)
_male.jpg)
_(30889439890).jpg)
