nomes no trilho de navegação
El garrofer, garrover[1] o garrofera (Ceratonia siliqua) és un arbre trioic de la família de les lleguminoses.
El garrofer és un arbre perennifoli de talla mitjana, de 5 a 7 metres d'alçada, però també s'hi han trobat espècimens de major alçada i de tronc gruixut i generalment irregular, amb branques llargues i robustes que poden vinclar-se fins a gairebé tocar el terra. Les fulles són compostes i contenen de tres a cinc parells de folíols, sense el folíol imparell. Les flors neixen directament sobre la llenya vella, mai en els brots nous i s'agrupen. Hi ha tres tipus de garrofers: plantes femenines, que donen flors femenines i fruits; plantes masculines, que només fan flors masculines, i plantes que fan flors amb els òrgans masculins i femenins.[2] El seu fruit, anomenat garrova o garrofa, forma una beina d'entre 10 i 20 cm de longitud, que un cop madur assoleix un color marró fosc, gairebé negre. La llavor és el garrofí,[3] i té forma oval aplanada, de color marró i n'hi ha de 15 a 20 per garrova.
És un arbre propi del litoral mediterrani, entre els 0 i els 600 metres d'altitud,[4] ja que amb temperatures per sota dels 5 graus sota zero es mor. Viu en terrenys àrids i assolellats i a vegades acompanyat de l'ullastre i el margalló.[5] A la península Ibèrica, es troba sobretot en el litoral comprès entre el Garraf i l'Algarve.[2]
La polpa que recobreix les llavors és dolça i és encara consumida com a aliment a l'Egipte i Síria. És un dels fruits de la cuina mediterrània ancestral, tot i que actualment el seu consum és molt reduït als països de nivell de vida més alt.
Segons Monlau (1890), els turcs feien sorbets barrejant la farina de garrofí amb regalèssia i els egipcis confitaven amb el garrofí el tamarinde i el mirabolà.[6]
Durant la Guerra Civil espanyola i la postguerra se'n feia un succedani de xocolata de baixa qualitat. A Balears, ha estat un aliment tradicional en èpoques de fam.
Les llavors s'usen per a fabricar additius alimentaris com ara la goma de garrofí, que s'utilitza com a espessidor. L'estat espanyol n'és el primer productor mundial.
Actualment, hi ha botigues de dietètica que venen farina de garrofa i preparats alimentaris a base de garrofa, que cerquen de recuperar el consum d'aquest aliment tradicional menyspreat,[7] car la garrofa és naturalment dolça, no conté cafeïna ni els altres estimulants del cacau i és baixa en greixos i calories. És un bon succedani del cacau per a persones que pateixen afeccions renals i hepàtiques, reumatisme, gota i artritis. La farina de garrofa es pot fer servir per a la preparació de pastissos i bombons.[8]
Les zones productores de garrofa presenten climes amb temperatures temperades i estius secs amb la següent distribució a nivell mundial:
La Comunitat Valenciana representa el 50% de la producció estatal i una quarta part (25%) de la producció mundial.[9]
L'escorça del garrofer és astringent i el seu fruit, laxant. Les llavors poden produir gran quantitat de mucílag, que es fa servir com a laxant en preparacions farmacèutiques.[2]
Actualment la garrofa s'utilitza com a aliment del bestiar, bé directament pasturant a terra (porcs o ovelles) o capolada i separada del pinyol (cavalls).
La garrofa també es fa servir en la fabricació de la coberta digestible de les càpsules de medicaments.
El garrofer, garrover o garrofera (Ceratonia siliqua) és un arbre trioic de la família de les lleguminoses.
