Els enteropneusts (Enteropneusta) són una classe d'invertebrats hemicordats. Pertanyen a l'embrancament Hemichordata, que té una estreta relació amb els cordats. N'existeixen unes setanta espècies, de les quals la més important per la investigació és Saccoglossus kowalewski
Totes les espècies són bentos infaunals, i poden alimentar-se o bé de detritus o bé per filtratge. Alguns d'aquests cucs poden assolir grans mides; una determinada espècie pot arribar a 2,5 metres de longitud, tot i que la majoria són molt més petites.
El cos dels enteropneusts és cilíndric. El cos està format per tres parts: una probòscide en forma d'aglà, un curt collar carnós situat darrere la probòscide, i el llarg tronc, que forma la resta del cos. La boca de l'animal se situa al collar, darrere la probòscide. Una teoria és que aquest cos en tres parts origina d'un avantpassat comú primitiu de tots els deuteròstoms, i fins i tot potser d'un avantpassat comú bilateri de tant els deuteròstoms com els protòstoms.
La pell està coberta de cilis, així com de glàndules secretores de mucositats. Algunes produeixen un compost de bromur que dóna als animals una olor medicinal i que podria protegir-los de bacteris i predadors.
Els enteropneusts es mouen per mitjà de moviments ciliars i contraccions del cos.
Respiren absorbint aigua oxigenada per la boca. Després, l'aigua surt per les brànquies de l'animal, situades al tronc. Així doncs, els enteropneusts respiren d'una manera molt similar a la dels peixos.
Els enteropneusts són considerats més especialitzats i avançats que altres criatures vermiformes de forma similar. Tenen un sistema circulatori amb un cor que també fa la funció de ronyó. Els enteropneusts tenen estructures semblants a brànquies que utilitzen per a respirar, similars a les brànquies dels peixos primitius. Així doncs, de vegades es diu que els enteropneusts són un enllaç entre els invertebrats i vertebrats clàssics. Alguns també tenen una cua postanal que de vegades presenta febles senyals de segmentació. Un tret interessant és que aquesta configuració corporal en tres seccions ja no és present en els vertebrats, tret de l'anatomia del tub neural davanter, posteriorment desenvolupat en un cervell dividit en tres parts principals. Això significa que una part de l'anatomia original dels avantpassats primitius dels cordats encara és present malgrat que no sigui sempre visible.
Els enteropneusts són rarament vists pels humans a causa del seu estil de vida. Viuen en caus en forma d'U al fons marí, des de la superfície fins a una profunditat de 3.050 m. Solen jaure als caus amb la probòscide sobresortint d'una de les obertures del cau. Els enteropneusts són generalment excavadors lents.
Per a obtenir aliment, molts enteropneusts s'empassen sorra o fang que conté matèria orgànica i microorganismes, de manera semblant als cucs de terra (detritivorisme). Durant la marea baixa, treuen el seu extrem posterior per la superfície i excreten hèlixs de sediments processats.
Un altre mètode que utilitzen alguns enteropneusts per a alimentar-se és la recol·lecció de partícules en suspensió de matèria orgànica i microbis de l'aigua (alimentació per filtratge).
Els enteropneusts tenen gèneres diferents, que alliberen ous i esperma a l'aigua per dur a terme la fertilització externa. En alguns, els ous es desenvolupen en larves nedadores d'aspecte similar a les larves d'equinoderms (això suggereix que els vertebrats i els equinoderms tenen una estreta relació filogenètica). Les larves acaben assentant-se i es converteixen en minúsculs enteropneusts a la superfície, adoptant el mode de vida excavador. D'altres no tenen una etapa larvària, sinó que es desenvolupen directament en petits juvenils.
Els enteropneusts (Enteropneusta) són una classe d'invertebrats hemicordats. Pertanyen a l'embrancament Hemichordata, que té una estreta relació amb els cordats. N'existeixen unes setanta espècies, de les quals la més important per la investigació és Saccoglossus kowalewski
Totes les espècies són bentos infaunals, i poden alimentar-se o bé de detritus o bé per filtratge. Alguns d'aquests cucs poden assolir grans mides; una determinada espècie pot arribar a 2,5 metres de longitud, tot i que la majoria són molt més petites.
