El magraner (Punica granatum) és un arbre conreat pel seu fruit, la magrana o mangrana. Procedent del nord d'Àfrica i d'Àsia occidental, el magraner és freqüent a Catalunya (llevat de les comarques pirinenques) i al País Valencià. Plantat en horts i jardins, està assilvestrat en zones del litoral, sobre marges i zones pedregoses. Pertany a la família de les Lythraceae i al gènere Punica, del qual solament hi ha dues espècies: Punica protopunica de l'illa de Socotra i Punica granatum de la Mediterrània i sud-oest d'Àsia.
Punica, nom antic de la regió on es trobava Cartago, i granatum, granat, que té grans. El mot magrana també ve del llatí malum granatum, poma granada, que té grans, i magraner és un derivat de magrana amb el sufix -er. Punica, el nom del gènere, establert per Linné, prové del fet que aquests arbres eren originaris d'aquesta regió africana.
És un arbre caducifoli, dens, que arriba fins als 5 metres d'alçària, de capçada irregular. De fulles simples, oposades, peciolades, oblongues, enteres, lluents, glabres i caduques, amb espines. Les flors, dites balàusties o badocs, apareixen de maig a agost, són flors solitàries, aïllades, de 3 a 4 cm, vermelles, grosses i vistoses. Calze en forma d'urna carnosa, obert a manera d'estrella de 5 a 7 puntes. Entre cada dos dels seus lòbuls neix un pètal vermell, de forma arrodonida i molt prim. Els pètals constitueixen la corol·la vermella. Androceu amb nombrosos estams amb els filaments vermells i les anteres grogues. El gineceu presenta un ovari ínfer que en madurar dona lloc a la magrana, de 5 a 9 cm, fruit comestible, singular dins el regne vegetal, la magrana és del tipus en balàustia, és un fruit gros, globós i indehiscent que quan és madur es clivella i s'obre de manera irregular. El fruit té una coberta coriàcia que va des de colors grocs a vermells. Aquest embolcall està format pel pericarpi i les parets del receptacle i té moltes llavors, cadascuna envoltada d'una polpa molt sucosa, translúcida, vermella o rosada. És un fruit sec que conté llavors carnoses.
Fruit de 7 a 12 cm de diàmetre de forma arrodonida i hexagonal, amb una gruixuda coberta i moltes llavors. La part comestible són les llavors i l'embolcall que les envolta. Maduren a la tardor, de setembre a novembre a l'hemisferi nord, sovint el contrast entre la sequera de l'estiu i les fortes pluges de la tardor esquerda el fruit de les magranes i diversos fongs les fan malbé.
És un dels conreus fruiters més antics. És una planta exigent en calor a l'estiu, en canvi a l'hivern, sense fulles, pot resistir fins als 15º sota zero. També és molt resistent a la sequera, però necessita regadiu, suporta un cert grau de salinitat, per donar bones produccions. S'adapta a tota mena de terres. Les feines de conreu, llaurar, desherbatge, esporga, aclarida de fruits, collita, són les normals en fructicultura. Per l'alta necessitat de calor n'és molt habitual el cultiu a Elx i en general a la zona sud del País Valencià.
Al País Valencià, les varietats més famoses són dolces: n'és la més valorada la "mollar d'Elx". També són preades la "mollar de València" i la "tendral de Xàtiva".
Normalment se n'utilitza l'escorça de l'arrel i ocasionalment del tronc; també se n'utilitzen els fruits. Les escorces de l'arrel i del tronc contenen alcaloides derivats de la piperidina, sobretot les peletierines i derivats de la tropinona, sobretot pseudopeleiterina. També contenen sals minerals i abundants tanins (com l'el·lagitanina). L'escorça dels fruits conté abundants tanins.
S'ha fet servir com a vermífug, tot i que de vegades causa intolerància. S'utilitza també com a antidiarreic, antihemorràgic. Tradicionalment s'utilitzava per a abaixar la febre en processos gripals i contra les angines inflamatòries. Té acció antihelmíntica, sobretot és especialment eficaç per a combatre les tènies. Segons la dosi, provoca paràlisi o la mort de la tènia. També té acció astringent, antidiarreica i antihemorràgica.
L'escorça de l'arrel i del tronc presenta toxicitat per la presència d'alcaloides. Pot causar nàusees, vòmits, vertigen i problemes en la visió. S'ha d'evitar en casos de gastritis, úlcera gastroduodenal, durant l'embaràs i la lactància.
És una de les fruites dolces típiques de la tardor. La magrana s'empra sovint en la preparació de postres; és molt vistosa: proporciona un toc elegant a l'amanida de fruites. Combina també perfectament amb gelats, iogurts i formatges. Un exemple n'és la copa de magrana amb tarongina i gelat de iogurt[1] i magrana amb vi dolç.[2] Amb els grans de magrana també es poden preparar confitures i melmelades.
La magrana també és un ingredient en la cuina creativa. Així es pot preparar en amanida, afegint els grans de magrana a amanides verdes[3] o amanides a base de patata, mongeta blanca o cigrons. Combina bé amb fruita seca, com els pinyons, les pipes de gira-sol i el tofu. També pot donar un toc de color i sabor com a guarnició de carns i peixos.
Al Pròxim Orient (Síria, Líban) els grans de magrana s'utilitzen tradicionalment per a farcir aus i també per a elaborar el mahumara, una salsa elaborada que té com a ingredients principals pebrots rojos i nous, o el fesenjan, a base de fruita seca (ametlles, panses) fregida, ceba i carn de pollastre.
A l'Índia els grans de la magrana serveixen per a preparar chutneys, o es dessequen per utilitzar-los com a condiment en certs curris.
El suc de la magrana és la granadina, molt popular a l'Àfrica del Nord i als països de l'Orient Mitjà. La granadina també es fa servir com a ingredient d'alguns còctels.
El magraner també es fa servir en jardineria, com a arbust natural o en forma de bonsai.
El magraner (Punica granatum) és un arbre conreat pel seu fruit, la magrana o mangrana. Procedent del nord d'Àfrica i d'Àsia occidental, el magraner és freqüent a Catalunya (llevat de les comarques pirinenques) i al País Valencià. Plantat en horts i jardins, està assilvestrat en zones del litoral, sobre marges i zones pedregoses. Pertany a la família de les Lythraceae i al gènere Punica, del qual solament hi ha dues espècies: Punica protopunica de l'illa de Socotra i Punica granatum de la Mediterrània i sud-oest d'Àsia.
