Epinephelus itajara és una espècie de peix de la família dels serrànids i de l'ordre dels perciformes[4] present a l'Atlàntic occidental (des de Florida -Estats Units- fins al sud del Brasil, incloent-hi el Golf de Mèxic i el Carib), l'Atlàntic oriental (des de Senegal fins a la República del Congo, rar a les Illes Canàries) i al Pacífic oriental (des del Golf de Califòrnia fins al Perú).[5] Els mascles poden assolir els 250 cm de longitud total.[5]
Epinephelus itajara és una espècie de peix de la família dels serrànids i de l'ordre dels perciformes present a l'Atlàntic occidental (des de Florida -Estats Units- fins al sud del Brasil, incloent-hi el Golf de Mèxic i el Carib), l'Atlàntic oriental (des de Senegal fins a la República del Congo, rar a les Illes Canàries) i al Pacífic oriental (des del Golf de Califòrnia fins al Perú). Els mascles poden assolir els 250 cm de longitud total.
Kanic itajara (Epinephelus itajara), dříve židovská ryba, je jedna z největších mořských ryb. Dorůstá délky okolo tří metrů, rekordní ulovený kus vážil 309 kg. Vyskytuje se v tropické části Atlantiku od Floridy přes Karibik po Brazílii, okolo Azorských ostrovů a v Africe od Senegalu po Kongo. Způsobem života je noční dravec, vyhledává zvláště mangrovy. Pro svou zvídavou a nebojácnou povahu je snadným úlovkem. V důsledku intenzivního rybolovu se jeho stavy snižují, takže ho Mezinárodní svaz ochrany přírody zařadil jako kriticky ohrožený druh.
Itajara je postupný hermafrodit; všichni jedinci se rodí jako samice a pouze z těch, kteří se dožijí zhruba šesti let věku a dorostou do větší než metrové délky, se automaticky stanou samci.[zdroj?] Zbarvení přechází od světle olivové až do temně hnědé, ale tento druh je obvykle rozlišitelný podle malých tmavých skvrnek na těle i na ploutvích, šikmých pruhů (zejména u mladých jedinců) a zakulacené ocasní ploutve.
Obrázky, zvuky či videa k tématu kanic itajara ve Wikimedia Commons
Kanic itajara (Epinephelus itajara), dříve židovská ryba, je jedna z největších mořských ryb. Dorůstá délky okolo tří metrů, rekordní ulovený kus vážil 309 kg. Vyskytuje se v tropické části Atlantiku od Floridy přes Karibik po Brazílii, okolo Azorských ostrovů a v Africe od Senegalu po Kongo. Způsobem života je noční dravec, vyhledává zvláště mangrovy. Pro svou zvídavou a nebojácnou povahu je snadným úlovkem. V důsledku intenzivního rybolovu se jeho stavy snižují, takže ho Mezinárodní svaz ochrany přírody zařadil jako kriticky ohrožený druh.
Itajara je postupný hermafrodit; všichni jedinci se rodí jako samice a pouze z těch, kteří se dožijí zhruba šesti let věku a dorostou do větší než metrové délky, se automaticky stanou samci.[zdroj?] Zbarvení přechází od světle olivové až do temně hnědé, ale tento druh je obvykle rozlišitelný podle malých tmavých skvrnek na těle i na ploutvích, šikmých pruhů (zejména u mladých jedinců) a zakulacené ocasní ploutve.
En Jødefisk (lat. Epinephelus itajara) er en havaborre, der kan veje op til 350 kg.
Der Riesenzackenbarsch (Epinephelus itajara), auch „Judenfisch“ genannt, ist eine große Raubfischart tropischer Meere aus der Familie der Zackenbarsche (Epinephelidae). Die Herkunft der Bezeichnung „Judenfisch“ ist unklar. Möglicherweise entspricht sein weißes und festes Fleisch, welches von ausgezeichneter Qualität[1] ist, den Anforderungen eines koscheren Nahrungsmittels. Seit dem Jahr 2001[2][3] wird von der „American Fisheries Society“ nur noch der englische Trivialname „Atlantic goliath grouper“ verwendet. Der Name „Itajara“ entstammt einer indigenen Sprache Brasiliens und bedeutete so viel wie “Herr des Felsens”[4].
Der Fisch ist kräftig gedrungen gebaut und besitzt eine breite und zylindrische Form. Seine Färbung ist der natürlichen Umgebung angepasst und reicht von braun-gelb, grau bis grün[5]. Der Riesenzackenbarsch erreicht auch eine stattliche Größe. So können die Fische bis 2,50 Meter lang und bis 360, in Ausnahmefällen bis 450 Kilogramm schwer, und 37 Jahre alt werden. 1961 wurde bei Fernandina in Florida ein 308,44 kg schweres Exemplar gefangen. Bei Erreichen der Laichreife wiegen erwachsene Tiere etwa 180 Kilogramm[6][7].
Riesenzackenbarsche bevorzugen die flachen Küstengewässer tropischer Korallenriffe. Ähnlich wie Dunkle Riesenzackenbarsche (Epinephelus lanceolatus) leben sie bevorzugt in der Nähe von Wracks, Felsenvorsprüngen oder Küstenbefestigungen in Tiefen von fünf bis 50 Metern. Epinephelus itajara ist von den Florida Keys, den Bahamas, der Karibik bis in brasilianische Küstengewässer verbreitet. Seltener wird er vor Neuengland, Maine oder Massachusetts gefangen. Auf afrikanischer Seite findet man ihn vom Kongo bis nach Senegal. Jungfische halten sich im Brackwasser von Überschwemmungswäldern und Mangroven, in Küstenkanälen oder über Muschelbänken auf.
Epinephelus itajara gehört zu den protogynen Hermaphroditen. Zu Beginn ihrer Entwicklung sind alle Fische Rogner. Erst in einem bestimmten Lebensstadium bildet sich das männliche Geschlecht heraus. Milchner werden ab ca. 113 Zentimetern Länge geschlechtsreif und Rogner ab 125.
Riesenzackenbarsche fressen Krustentiere, Tintenfische, Meeresschildkröten, Haie und Barrakudas. Aufgrund ihrer Größe sind sie nicht in der Lage, Beutefische auf längere Distanz zu verfolgen und greifen daher aus dem Hinterhalt an. Fische werden von ihrem großen Maul aufgesogen. Angriffe auf Sporttaucher und auf größere Zitronenhaie konnten mehrfach beobachtet werden. Mögliche Ursachen können Revierverteidigung[8] oder Futterneid sein. Riesenzackenbarsche sind in der Lage, mithilfe ihrer Schwimmblasen tieffrequente Töne zu erzeugen[9]. Der bekannte Sporttaucher Hans Hass berichtet in seinem Buch “Unter Korallen und Haien”[10] von einer Begegnung mit einem ausgesprochen großen Riesenzackenbarsch, den er mit der Harpune bejagte.
Zur Laichzeit schließen sich adulte Tiere zu größeren Gruppen zusammen und beginnen die Wanderung zu ihren Laichgründen, die immer in der gleichen Region zu finden sind. In Südbrasilien schließen sich laichreife Fische während Vollmondphasen im Monat Dezember zusammen und suchen gemeinsam ihre Laichgründe auf. Die Laichzeit dauert bis in den Monat Februar[11] an.
Die alljährlichen Ansammlungen[12] von Riesenzackenbarschen hat es Berufsfischern noch einfacher gemacht, sie zu lokalisieren und zu fangen. Bis ein Fangverbot zur Laichzeit erlassen wurde, war die Population bereits stark zurückgegangen. Eine Zeitlang gehörte der Riesenzackenbarsch zu den vom Aussterben bedrohten Fischarten. Daher wurde 1990 in den USA ein Fangverbot erlassen und 1993 in der Karibik. Aufgrund des langen Reproduktionszyklus dieser Fischart dauerte es lange, bis sich die Bestände erholt hatten. Im Mai 2015 gelang es erstmals, Riesenzackenbarsche in Gefangenschaft zu halten und zur Reproduktion zu bringen. Zu ihren bedeutendsten Parasiten gehört der Kiemenschmarotzer Pseudorhabdosynochus americanus.
Der Riesenzackenbarsch ist ein beliebter Speise- und Sportfisch, der in der Vergangenheit häufig harpuniert wurde. Bei Speerfischern gilt er als leichte Beute, da er ein furchtloses Verhalten an den Tag legt, dabei sein Territorium zu behaupten versucht und sich meistens aufgrund seiner imposanten Größe nicht versteckt. Sein Fleisch besitzt einen hohen Marktwert.
Der Riesenzackenbarsch (Epinephelus itajara), auch „Judenfisch“ genannt, ist eine große Raubfischart tropischer Meere aus der Familie der Zackenbarsche (Epinephelidae). Die Herkunft der Bezeichnung „Judenfisch“ ist unklar. Möglicherweise entspricht sein weißes und festes Fleisch, welches von ausgezeichneter Qualität ist, den Anforderungen eines koscheren Nahrungsmittels. Seit dem Jahr 2001 wird von der „American Fisheries Society“ nur noch der englische Trivialname „Atlantic goliath grouper“ verwendet. Der Name „Itajara“ entstammt einer indigenen Sprache Brasiliens und bedeutete so viel wie “Herr des Felsens”.
Epinephelus itajara sī Serranidae-kho ê hî-á, sǹg chi̍t chióng chio̍h-pan.
Epinephelus itajara sī Serranidae-kho ê hî-á, sǹg chi̍t chióng chio̍h-pan.
Гуаса (лат. Promicrops itaiara, syn. Epinephelus itajara) — корумчул алабугалардын бир түрү.
The Atlantic goliath grouper or itajara (Epinephelus itajara), also known as the jewfish,[3][4] is a saltwater fish of the grouper family and one of the largest species of bony fish. The species can be found in the West Atlantic ranging from northeastern Florida, south throughout the Gulf of Mexico and the Caribbean Sea, and along South America to Brazil. In the East Pacific it ranges from Mexico to Peru.[5] In the East Atlantic, the species ranges in West Africa from Senegal to Cabinda. The species has been observed at depths ranging from 1 to 100 meters (3.3 to 328.1 ft).[1]
The Atlantic goliath grouper was historically referred to as the "jewfish". The name's origin is unclear. A 1996 review of the term's history from its first recorded usage in 1697 concluded that the species' physical characteristics were frequently connected to "mainstay caricatures of anti-Semitic beliefs", whereas the interpretation that the fish was regarded as kosher food had little support.[6] Alternate explanations include derivation from the Italian word "giupesce", which means "bottom fish", or mispronunciation of the name "jawfish".[4] In 1927, the New York Aquarium changed the fish's name to Junefish after protests.[7] In 2001, the American Fisheries Society changed the name to "goliath grouper" after complaints that the nickname was culturally insensitive.[4][8]
The Atlantic goliath grouper can grow to lengths of 2.5 meters (8.2 feet) and weigh up to 363 kilograms (800 pounds).[9] The species ranges in coloration from brownish yellow to grey to greenish and has small black dots on the head, body and fins. Individuals less than 1 meter (3.3 feet) in length have 3 to 4 faint vertical bars present on their sides.[9] The species has an elongate body with a broad, flat head and small eyes. The lower jaw has 3 to 5 rows of teeth with no front canines. The scales are ctenoid.[10] The dorsal fins are continuous with the rays of the soft dorsal fin being longer than the spines of the first dorsal fin.[9] The pectoral fins are rounded and notably larger than the pelvic fins. The caudal fin is also rounded.[9] The species typically preys on slow moving fish and crustaceans.[11]
Adult individuals are typically found in rocky reefs, wrecks, artificial reefs, and oil platforms. The species can also be found in coral reef habitats, but are much more abundant in rocky reef environments.[12] Juveniles mainly inhabit mangrove environments, but can also be found in holes and under ledges of swift tidal creeks that drain mangroves.[13] Mangroves serve as an essential nursery habitat for the Atlantic goliath grouper and necessitate specific suitable water conditions to nurture healthy, sustained goliath grouper populations.[14] Juvenile goliath groupers may remain in mangrove nursery habitats for 5 to 6 years before leaving towards deeper offshore reef habitats at around 1 meter in length.[14]
The Atlantic goliath grouper has a longevity of 37 years and reaches first maturity after 6 years, which leads to an estimated generation length of 21.5 years.[1] The species has been hypothesized to be protogynous hermaphrodites, but this has yet to be confirmed.[15] Males become sexually mature at around 115 centimeters (45 in) in length, and at ages 4–6. Females mature at around 125 centimeters (49 in), and at ages 6–8.[16] The species has relatively small spawning aggregations of less than 150 individuals with no evidence of spawning outside of these aggregations.[10]
Atlantic goliath groupers are highly susceptible to rapid population decline due to overfishing and the exploitation of spawning aggregations.[10] The species has a brief annual larval settlement period, making the species' abundance extremely vulnerable to outside factors such as poor weather conditions.[17] High mercury concentrations in older males may lead to liver damage and/or death and reduce egg viability.[18] The degradation of mangroves, which serve as an important nursery habitat for the species provide a major threat to juvenile survival.[1] The species was previously classified as critically endangered in 2011 and is currently classified as vulnerable in 2021.[1] A 2016 stock assessment model indicates that there has been an absolute population reduction of around 33% from 1950 to 2014. There has been a complete moratorium on the fishing of this species in continental U.S. waters since 1990 and in U.S. Caribbean waters since 1993.[1]
In October 2021, Florida Fish and Wildlife proposed to allow the fishing of 200 juvenile goliath grouper per year including up to 50 from Everglades National Park. Recreational fishing of the species would be permitted in all state waters except those of Palm Beach County south through the Atlantic coast of the Keys.[19] The proposal was approved in March 2022, with the Florida Fish and Wildlife Commission planning to issue 200 permits per year through a lottery system, which comes into effect in the spring of 2023.[20]
The Atlantic goliath grouper or itajara (Epinephelus itajara), also known as the jewfish, is a saltwater fish of the grouper family and one of the largest species of bony fish. The species can be found in the West Atlantic ranging from northeastern Florida, south throughout the Gulf of Mexico and the Caribbean Sea, and along South America to Brazil. In the East Pacific it ranges from Mexico to Peru. In the East Atlantic, the species ranges in West Africa from Senegal to Cabinda. The species has been observed at depths ranging from 1 to 100 meters (3.3 to 328.1 ft).
El mero guasa (Epinephelus itajara), también conocido como mero gigante, es una especie de pez de la familia Serranidae en el orden de los Perciformes.
Mide en promedio 175 cm. de longitud;[1] los machos pueden llegar alcanzar los 250 cm. de longitud total; al alcanzar la madurez miden unos 128 cm. Pesa más de 300 kg, habiéndose registrado ejemplares hasta de 455 kg.[2]
Presenta 11 espinas dorsales; 15 o 16 radios blandos dorsales; 3 espinas anales; 8 radios blandos anales. La cabeza es alargada. El opérculo tiene 3 espinas. Las aletas pélvicas son más pequeñas que los pectorales. Las bases de las aletas dorsal y anal están cubiertas de escamas suaves y piel gruesa. Los juveniles son de color leonado con bandas verticales irregulares.[2]
Se encuentra en el Atlántico occidental (desde Florida - Estados Unidos - hasta el sur del Brasil, incluyendo el Golfo de México y el Mar Caribe); en el Atlántico oriental (desde Senegal hasta el Congo, raro en las Islas Canarias) y el Pacífico oriental (desde el Golfo de California hasta el Perú,incluyendo la isla gorgona).[2]
Habita en promedio a 46 m de profundidad y generalmente a menos de 100 m, en gran variedad de hábitats, que incluyen arrecifes, manglares, praderas submarinas, estuarios o aguas más profundas. Vive en una zona limitada con un gran número de escondites disponibles. Algunos de ellos son su viviendas habituales, mientras que otros solo son refugios momentáneos. Los juveniles se encuentran en zonas de manglares y estuarios salobres; los adultos de gran tamaño pueden ser encontrados en los estuarios y parecen ocupar áreas de distribución limitadas con poco movimiento entre los arrecifes.[2]
Se alimenta principalmente de crustáceos, langostas espinosas en particular, así como tortugas, pulpos y peces, incluyendo rayas e incluso tiburones.[2]
Se reproduce en verano, cuando hasta 100 individuos maduros se congregan en una zona reducida para desovar[2] a entre 15 y 30 m de profundidad. Los ejemplares jóvenes nacen hembras, pero entre los 10 y los 12 años cambian de sexo, volviéndose machos.
Se podría decir que en algunas zonas es la captura por excelencia. Debido al peso y tamaño que pueden alcanzar, se pescan sólo ejemplares adultos que ya hayan cumplido su función reproductiva.
Generalmente es un pez que se pesca en las profundidades del mar y ofrece mucha resistencia cuando se ve en situaciones de peligro.
Su carne es muy apreciada en todos los lugares donde se da esta especie. De hecho, es tan exquisita que ha motivado el famoso refrán: "de la mar el mero y de la tierra el cordero". En el Mediterráneo cada vez es más escaso debido a la sobrepesca.
La especie se encuentra amenazada por la sobrepesca, la contaminación y por la destrucción de su hábitat juvenil, los manglares.[1]
El mero guasa (Epinephelus itajara), también conocido como mero gigante, es una especie de pez de la familia Serranidae en el orden de los Perciformes.
Epinephelus itajara Epinephelus generoko animalia da. Arrainen barruko Serranidae familian sailkatzen da.
Epinephelus itajara Epinephelus generoko animalia da. Arrainen barruko Serranidae familian sailkatzen da.
Epinephelus itajara, le mérou goliath, est l'une des deux espèces de mérous géants avec Epinephelus lanceolatus. Epinephelus itajara peut atteindre 2,50 mètres pour 455 kg. Il compte parmi les plus grosses espèces de poissons au monde.
Il se retrouve sur les côtes tropicales et subtropicales de l'Atlantique, dont en France ultramarine (Guyane). Jusqu'au milieu des années 1900, il était commun et localement très abondant de la Floride au sud du Brésil[1].
En Floride, les juvéniles de ce mérou géant (jusqu'à 120 cm) selon Koenig et al. (2007) vivent dans la mangrove leurs 5 premières années[2].
Selon les recherches faites en Floride et dans les Caraïbes le régime alimentaire de ce poisson à grande bouche serait préférentiellement composé de crustacés mais aussi de poulpes, gastéropodes, échinodermes voire de tortues marines (Bullock et Smith, 1991 ; Gerhardinger et al., 2006b). Il capture ses proies en les aspirant.
Il s'agit d'un prédateur lent, peu adapté à la poursuite de proies sur de longues distances. Sa taille (adulte), jusqu'à 250 cm le protège de la plupart des prédateurs marins, sauf des grands requins selon Sadovy et Eklun (1999)[3].
En Guyane, « il a été supposé que le recrutement des mérous géants se faisait aussi bien dans les mangroves que sur les sites marins, ce qui n’apparaît dans aucune autre localité étudiée jusqu’à présent. Le faciès de ces sites rocheux, mais également la quantité de matière organique provenant de l’Amazone arrivant sur ces sites, en font des sites de protection et d’alimentation pour les mérous géants »[4].
Comme tous les mérous et Goliaths, c'est une espèces menacée sur tout ou partie de son aire de répartition. En 2015, sa pêche était encore autorisée en Guyane française bien que classé en danger critique d'extinction sur la liste rouge de l'UICN et déjà protégée dans certains pays[1]. Selon les données récemment acquises, sa conservation nécessite un effort international coordonné pour une gestion restauratoire de l'espèce[5].
Des études ont été entreprises pour évaluer la structure démographique de ses populations relictuelles afin de proposer des mesures de protection ou de gestion halieutique soutenable. L'âge d'un poisson est habituellement mesuré par comptage des cernes de croissance sur les otolithes, ce qui implique de tuer le poisson. Pour éviter cela, une méthode non-létale a été proposée, basée sur les rayons des nageoires dorsales, méthode qui a du être adaptée à la Guyane française car le contraste saisonnier y est moins marqué qu'en région subtropicale de plus hautes latitudes[1]. En 2010 et 2011 environ 200 poissons de 38 cm à 1,94m de long avaient été ainsi déjà étudiés, jeunes pour la plupart (âgés de 1 à 16 ans, 4 ans en moyenne), ce qui laisse penser que les individus adultes ont été pêchés ou que le littoral et la mangrove de Guyane abritent plutôt une population juvénile de goliaths[1].
Les eaux littorales et estuariennes de l'Amazone et d'autres fleuves côtiers de Guyane et du Surinam peuvent être très turbide ce qui rend le milieu subaquatique difficile à étudier. Pour suivre, observer et étudier ce poissons in situ Céline Artero a récemment utilisé non pas un sonar multifaisceaux à haute fréquence mais une caméra acoustique (de type BlueView, qui produit une image évoquant une échographie où il faut repérer l'ombre filmée par la caméra)[4].
.jpg)
Epinephelus itajara, le mérou goliath, est l'une des deux espèces de mérous géants avec Epinephelus lanceolatus. Epinephelus itajara peut atteindre 2,50 mètres pour 455 kg. Il compte parmi les plus grosses espèces de poissons au monde.
La cernia gigante atlantica (Epinephelus itajara (Lichtenstein, 1822)) è un grande pesce d'acqua salata appartenente alla famiglia Serranidae.
Può raggiungere dimensioni estremamente grandi, come i 2,5 m di lunghezza e il peso di 360 kg. La cernia gigante atlantica si nutre di crostacei, polpi, giovani tartarughe marine, squali, barracuda e altri pesci. Alcuni esemplari sono stati visti scontrarsi anche con grandi squali limone.
Il suo areale comprende le Florida Keys, le Bahamas, la maggior parte dei Caraibi, e in pratica tutta la costa brasiliana. In alcune occasioni, viene avvistato New England al largo del Maine e Massachusetts. Nella parte orientale dell'Oceano Atlantico, abita le coste comprese dal Congo al Senegal. Predilige le barriere coralline e le acque costiere comprese fra i 5 e i 50 m di profondità.
La Lista rossa IUCN classifica Epinephelus itajara come specie vulnerabile.[1]
La cernia gigante atlantica (Epinephelus itajara (Lichtenstein, 1822)) è un grande pesce d'acqua salata appartenente alla famiglia Serranidae.
De itajara (Epinephelus itajara) is een straalvinnige vis uit de familie van zaagbaarzen (Serranidae), orde baarsachtigen (Perciformes), die voorkomt in het westen, het oosten van de Atlantische Oceaan, het zuidwesten van de Atlantische Oceaan en de Grote Oceaan en het zuidoosten van de Grote Oceaan.
Epinephelus itajara kan een lengte bereiken van 250 cm[2] en tot 350 kg wegen. Van de zijkant gezien heeft het lichaam van de vis een normale vorm, van bovenaf gezien is de vorm gedrongen. De vis heeft één rugvin met 11 stekels en 15-16 vinstralen en één aarsvin met drie stekels en acht vinstralen.
Epinephelus itajara is een zout- en brakwatervis die voorkomt in een subtropisch klimaat. De soort is voornamelijk te vinden in kustwateren. De diepte waarop de soort voorkomt is maximaal 100 meter onder het wateroppervlak.
Het dieet van de vis bestaat hoofdzakelijk uit dierlijk voedsel: macrofauna en vis.
Epinephelus itajara is voor de visserij van beperkt commercieel belang. Wel wordt er op de vis gejaagd in de hengelsport. Ze zijn nieuwsgierig van aard en gebrek aan angst voor mensen maakte deze vis een makkelijke prooi voor harpoenjagers. Ook het feit dat de vis in het paarseizoen in grote groepen bijeenkomt, maakte hem kwetsbaar voor grootschalige vangst door vissers. Daardoor dreigde de baars aanvankelijk uit te sterven en kwam daarom op de IUCN Rode Lijst. Een verbod op vangst in de VS (sinds 1990) en in het Caraïbisch gebied (sinds 1993) heeft tot gevolg gehad dat de aantallen nu weer langzaam toenemen.
De itajara (Epinephelus itajara) is een straalvinnige vis uit de familie van zaagbaarzen (Serranidae), orde baarsachtigen (Perciformes), die voorkomt in het westen, het oosten van de Atlantische Oceaan, het zuidwesten van de Atlantische Oceaan en de Grote Oceaan en het zuidoosten van de Grote Oceaan.
Mero-preto, canapu, canapuguaçu, garoupa-preta[3][4] (nome científico: Epinephelus itajara) é um peixe de água salgada da família dos serranídeos (Serranidae) e uma das maiores espécies de peixes ósseos. Pode ser encontrado no oeste, desde o nordeste da Flórida, ao sul em todo o golfo do México e no Mar do Caribe, e ao longo da América do Sul até o Brasil. No Pacífico Ocidental varia do México ao Peru.[2] No leste a espécie varia da África Ocidental do Senegal a Cabinda. A espécie foi observada em profundidades que variam de 1 a 100 metros (3 a 328 pés).[1]
Canapu é um termo de provável origem tupi. Canapuguaçu é um termo tupi que significa "canapu grande".[4] Epinephelus é uma junção do prefixo grego epí (superior)[5] e do termo grego nephéle, es (nuvem).[6] Itajara é um termo tupi que significa "senhor da pedra" (itá, pedra + îara, senhor).[7]
O mero-preto pode atingir comprimentos de 2,5 metros (8,2 pés) e pesar até 363 quilos (800 libras). A espécie varia na coloração do amarelo acastanhado ao cinza ao esverdeado e possui pequenos pontos pretos na cabeça, corpo e barbatanas. Indivíduos com menos de um metro (3,28 pés) de comprimento têm 3 a 4 barras verticais fracas presentes em seus lados.[8] A espécie tem um corpo alongado com uma cabeça larga e achatada e olhos pequenos. A mandíbula inferior tem 3 a 5 fileiras de dentes sem caninos frontais. As escamas são ctenoides.[9] As nadadeiras dorsais são contínuas com os raios da nadadeira dorsal mole sendo mais longos que os espinhos da primeira nadadeira dorsal. As barbatanas peitorais são arredondadas e notavelmente maiores do que as barbatanas pélvicas. A nadadeira caudal também é arredondada.[8] A espécie normalmente ataca peixes e crustáceos em movimento lento.[10]
Indivíduos adultos são normalmente encontrados em recifes rochosos, naufrágios, recifes artificiais e plataformas petrolíferas. As espécies também podem ser encontradas em habitats de recifes de coral, mas são muito mais abundantes em ambientes de recifes rochosos.[11] Os juvenis habitam principalmente ambientes de mangue, mas também podem ser encontrados em buracos e sob bordas de riachos de marés rápidas que drenam manguezais.[12] Os manguezais servem como um habitat de berçário essencial ao mero-preto e necessitam de condições de água adequadas específicas para nutrir populações saudáveis e sustentadas de mero-preto. As garoupas juvenis podem permanecer em habitats de berçário de mangue por 5 a 6 anos antes de partirem para habitats de recifes offshore mais profundos com cerca de 1 metro de comprimento.[13]
O mero-preto tem uma longevidade de 37 anos e atinge a primeira maturidade após seis anos, o que leva a uma geração estimada de 21,5 anos.[1] Propôs-se a espécie como hermafrodita protogínica, mas isso ainda não foi confirmado.[14] Os machos tornam-se sexualmente maduros com cerca de 115 centímetros (45 polegadas) de comprimento e nas idades de quatro a seis anos. As fêmeas amadurecem em torno de 125 centímetros (49 polegadas) e nas idades de seis a oito anos.[15] A espécie tem agregações de desova relativamente pequenas de menos de 150 indivíduos sem evidência de desova fora dessas agregações.[9]
Os meros-pretos são altamente suscetíveis ao rápido declínio populacional devido à pesca excessiva e à exploração de agregações de desova.[9] A espécie tem um breve período anual de assentamento larval, tornando a abundância da espécie extremamente vulnerável a fatores externos, como más condições climáticas.[16] Altas concentrações de mercúrio em machos mais velhos podem causar danos no fígado e/ou morte e reduzir a viabilidade do ovo.[17] A degradação dos manguezais, que servem como um importante habitat de berçário à espécie, representa uma grande ameaça à sobrevivência dos juvenis. A espécie foi anteriormente classificada como criticamente ameaçada em 2011 e atualmente é classificada como vulnerável em 2021. Um modelo de avaliação de estoque de 2016 indica que houve uma redução absoluta da população de cerca de 33% de 1950 a 2014. Houve uma moratória completa sobre a pesca desta espécie em águas continentais dos Estados Unidos desde 1990 e nas águas do Caribe dos Estados Unidos desde 1993.[1] Em outubro de 2021, a Florida Fish and Wildlife propôs permitir a pesca de 200 juvenis de mero-preto por ano, incluindo até 50 do Parque Nacional Everglades. A pesca seria permitida em todas as águas do estado, exceto aquelas do condado de Palm Beach, ao sul, através da costa atlântica de Keys.[18]
No Brasil, foi listada em vários levantamentos de conservação: em 2005, consta como em perigo na Lista de espécies ameaçadas de extinção do Estado do Espírito Santo;[19] em 2011, como em perigo na Lista de espécies de Flora e Fauna ameaçadas de extinção do Estado de Santa Catarina;[20] em 2014, como criticamente em perigo no Livro Vermelho da Fauna Brasileira Ameaçada de Extinção do Instituto Chico Mendes de Conservação da Biodiversidade (ICMBio);[21] em 2017, como criticamente em perigo na Lista do grau de ameaça das espécies de Flora e Fauna do estado da Bahia;[22] e, em 2018, como criticamente em perigo na Lista Vermelha do Livro Vermelho da Fauna Brasileira Ameaçada de Extinção do ICMBio.[23][24]
Mero-preto, canapu, canapuguaçu, garoupa-preta (nome científico: Epinephelus itajara) é um peixe de água salgada da família dos serranídeos (Serranidae) e uma das maiores espécies de peixes ósseos. Pode ser encontrado no oeste, desde o nordeste da Flórida, ao sul em todo o golfo do México e no Mar do Caribe, e ao longo da América do Sul até o Brasil. No Pacífico Ocidental varia do México ao Peru. No leste a espécie varia da África Ocidental do Senegal a Cabinda. A espécie foi observada em profundidades que variam de 1 a 100 metros (3 a 328 pés).
Goliatgrouper[3] (Epinephelus itajara) är en saltvattensfisk som finns i västra och östra Atlanten samt östra Stilla havet. Den är den största arten i familjen havsabborrfiskar.
Arten är en stor, grovt byggd fisk med brett huvud och små ögon. Ryggfenan är dubbel, den främre delen har 11 taggstrålar, den bakre 15 till 16 mjukstrålar, medan analfenan har 3 taggstrålar och 8 mjukstrålar[4]. Grundfärgen är grå, grågrön, mörkgul eller brun med små, mörka fläckar på huvud, kropp och fenor. Mindre exemplar, under en meters längd, är livligare tecknade med 3 till 4 svaga, vertikala linjer på sidorna. Ungfiskarna är brungula med mörka fläckar och band.[5]
Som mest kan den bli 250 cm lång och väga 455 kg, även om de flesta fiskar inte blir mycket längre än 150 cm.[4]
Golatgroupern uppehåller sig i salta till bräckta, kustnära vatten ner till ett djup av 100 m, nära rev, sjögräsbottnar, bland mangroverötter eller i flodmynningar. De gömmer sig gärna bland klippor, i grottor och skeppsvrak[5], där hanarna hävdar revir, både genom hotbeteende och genom att avge ett dovt, grymtande ljud med hjälp av simblåsan[6]. Ungfiskarna lever framför allt i hål och andra gömställen i mangroveträsk.[1]
Födan består av kräftdjur som mindre humrar, räkor och krabbor samt fiskar som papegojfiskar och stingrockor.[5]
Utanför lektiden är arten solitär. Högsta konstaterade ålder är 37 år, men man uppskattar att utan fisketryck kan arten bli upp till 50 år gammal.[6]
Hanarna blir könsmogna vid 4 till 6 års ålder, honor vid 6 till 7 år.[5] Lektiden infaller under juni till december med en topp under juli till september i Mexikanska golfen, då 100-tals individer samlas på 10 till 50 meters djup.[1]
Arten anses ha mycket gott kött och var länge en populär matfisk. Ett visst kommersiellt fiske förekommer fortfarande, tillsammans med ett betydande sportfiske. Stora exemplar har rapporterats försöka anfalla dykare.[4]
Arten är klassificerad som akut hotad ("CR") av IUCN, underklassificering "A2d", och man beräknar att arten har minskat med 80% de senaste 40 åren. Den har visserligen skyddats i en del länder på senare år (USA 1990 och 1993 [det senare årtalet USA:s västindiska områden], Brasilien 2002) men faran för överfiske anses fortfarande aktuell. Främsta orsaker förutom över- och tjuvfiske är den låga tillväxten kombinerad med den förhållandevis höga åldern för sexuell debut.[1]
Utbredningsområdet omfattar västra Atlanten från Florida över Mexikanska golfen och Västindien till södra Brasilien, östra Stilla havet från Californiaviken till Peru samt östra Atlanten från Senegal till Kongoflodens mynning, sällsynt vid Kanarieöarna.[4]
Goliatgrouper (Epinephelus itajara) är en saltvattensfisk som finns i västra och östra Atlanten samt östra Stilla havet. Den är den största arten i familjen havsabborrfiskar.
Cá mú khổng lồ (danh pháp hai phần: Epinephelus itajara) là một loại cá nước mặn lớn thuộc họ Cá mú. Loài này được tìm thấy chủ yếu ở vùng nước nông nhiệt đới giữa các rạn san hô nhân tạo ở độ sâu bất cứ nơi nào từ 15-50 mét. Phạm vi của nó bao gồm quần đảo Florida Keys của Mỹ, quần đảo Bahamas, hầu hết tại các vùng biển Caribbean, và phần lớn các bờ biển của Brazil, nơi chúng được gọi với tên là Mero. Trong một số trường hợp, nó được bắt gặp tại bờ biển của các tiểu bang New England, Mỹ ngoài khơi Maine và Massachusetts, nhưng không phổ biến. Ở phía đông Đại Tây Dương, nó có thể xuất hiện từ Congo đến Senegal.
Cá mú khổng lồ Đại Tây Dương chưa trưởng thành có thể sống ở vùng nước lợ, cửa sông, các bãi nuôi sò ở biển, kênh rạch và đầm lầy ngập mặn, vốn là những hành vi bất thường đối với loài cá mú.
Chúng có thể dài đến 2,5 mét và nặng đến 363 kg. Kỷ lục về một con cá mú bắt được nặng 309 kg, bắt ở ngoài khơi Fernandina Beach, Florida, năm 1961.[2] Cá mú khổng lồ ăn động vật giáp xác, cá, bạch tuộc, rùa biển chưa trưởng thành. Ngoài ra còn có cả Cá mập và Cá Nhồng. Chúng được biết tới là loài thường tấn công thợ lặn, đồng thời được chứng kiến đã tấn công loài cá mập Chanh.
Cá mú khổng lồ được coi là thực phẩm chất lượng tốt nên dễ dàng trở thành một mỏ vàng khai thác cho các ngư dân. Chúng là con mồi tương đối dễ đánh bắt đối với các ngư dân bởi bản tính tò mò và không sợ hãi của mình. Chúng cũng có xu hướng tập hợp sinh sản với số lượng lớn và hàng năm, thường quay về cùng một địa điểm. Điều này khiến chúng đặc biệt bị tổn hại khi bị thu hoạch hàng loạt trong khi đang sinh sản số lượng lớn.
Cho tới khi lệnh cấm thu hoạch được đặt ra với các loài thì số lượng của nó đã giảm đi nhanh chóng. Cá được bảo vệ hoàn toàn khỏi việc thu hoạch và được IUCN công nhận là loài có nguy cơ tuyệt chủng nghiêm trọng.
Hoa Kỳ bắt đầu việc bảo vệ loài Cá mú khổng lồ vào năm 1990, và vùng Caribbean là vào năm 1993. Dân số của loài đã phục hồi đáng kể kể từ khi lệnh cấm được ban hành; Tuy nhiên, với tốc độ tăng trưởng chậm của cá, sẽ cần cần tới nhiều thời gian để dân số của chúng trở về mức trước đó.
Cá mú khổng lồ được cho là loài lưỡng giới tiền nữ, hay còn gọi là loài biến tính sinh sản, nghĩa là các sinh vật được sinh ra là giống cái, và sau đó, ở một số thời điểm trong tuổi thọ của mình, chúng thay đổi giới tính thành con đực. Hầu hết các loài cá mú đều theo mô hình này, nhưng điều này chưa được xác minh đối với loài cá mú khổng lồ. [5] Con đực có thể trưởng thành về giới tính khi đạt tới chiều dài khoảng 115 cm (45 in) và ở dộ tuổi từ 4 đến 6 tuổi. Con cái trưởng thành trong khoảng chiều dài 125 cm (49 in), và ở độ tuổi từ 6-8 tuôi. [6].[3]
Bài viết chủ đề bộ Cá vược này vẫn còn sơ khai. Bạn có thể giúp Wikipedia bằng cách mở rộng nội dung để bài được hoàn chỉnh hơn. Cá mú khổng lồ (danh pháp hai phần: Epinephelus itajara) là một loại cá nước mặn lớn thuộc họ Cá mú. Loài này được tìm thấy chủ yếu ở vùng nước nông nhiệt đới giữa các rạn san hô nhân tạo ở độ sâu bất cứ nơi nào từ 15-50 mét. Phạm vi của nó bao gồm quần đảo Florida Keys của Mỹ, quần đảo Bahamas, hầu hết tại các vùng biển Caribbean, và phần lớn các bờ biển của Brazil, nơi chúng được gọi với tên là Mero. Trong một số trường hợp, nó được bắt gặp tại bờ biển của các tiểu bang New England, Mỹ ngoài khơi Maine và Massachusetts, nhưng không phổ biến. Ở phía đông Đại Tây Dương, nó có thể xuất hiện từ Congo đến Senegal.
Epinephelus itajara (Lichtenstein, 1822)
Охранный статус
Гуа́са[источник не указан 515 дней], также атлантический гигантский групер[1][неавторитетный источник?] (лат. Epinephelus itajara) — крупная морская рыба из семейства каменных окуней (Serranidae). К роду «Epinephelus» также относится тихоокеанский гигантский групер.
Атлантический гигантский групер живёт в основном на тропических мелководьях, среди коралловых и иных рифов, на глубинах от 5 до 50 метров. Ареал этого вида охватывает воды у островов Флорида-Кис и Багамских островов, бо́льшую часть Карибского моря и практически всё побережье Бразилии, где эта рыба называется «mero». Иногда заходит на север до штатов Мэн и Массачусетс. В восточной части Атлантического океана встречается от Демократической Республики Конго до Сенегала.
Молодые груперы этого вида могут жить в солоноватой воде — в речных устьях, протоках речной дельты, мангровых болотах. Для большинства других груперов это нехарактерно.
Атлантический гигантский групер — крупная рыба. В длину он может дорастать до 2,5 метров, весить до 363 кг. Обычно же взрослые особи весят около 180 кг. Эти груперы активно вылавливались ради употребления их в пищу. Также атлантические гигантские груперы склонны регулярно возвращаться для икрометания в одни и те же места и собираться там большими группами. Это также делает их лёгкой добычей для рыболовов. В настоящее время вылов этого вида запрещён законодательно, но до принятия указанного запрета его популяция быстро сокращалась. Сейчас вылов атлантического гигантского групера полностью запрещён, а сам этот вид проходит в списках МСОП как находящийся в критическом состоянии[2]. В США меры по охране этого вида начали проводиться с 1990, в странах Карибского бассейна — с 1993. С момента прекращения вылова популяция этого групера уже успела вырасти; однако, при характерном для этого вида медленном размножении, для полного восстановления популяции потребуется ещё много времени.
Атлантический гигантский групер питается ракообразными, рыбой, осьминогами и молодыми морскими черепахами. Рассматриваемый вид — не высший хищник, у него есть естественные враги среди крупных рыб. Это барракуды, мурены, крупные акулы.
Большинство груперов — гермафродиты, причём женские половые клетки у них созревают раньше мужских. Каждая особь сначала взрослеет в качестве самки, и только некоторые из этих самок вырастают и становятся самцами. Но для атлантического гигантского групера это ещё не доказано[3]. Фактически же обнаружено, что самцы рассматриваемого вида могут быть половозрелыми уже в возрасте 4-6 лет при длине примерно 1150 мм, будучи при этом моложе и мельче половозрелых самок (6-8 лет и примерно 1225 мм соответственно)[4].
Гуа́са[источник не указан 515 дней], также атлантический гигантский групер[неавторитетный источник?] (лат. Epinephelus itajara) — крупная морская рыба из семейства каменных окуней (Serranidae). К роду «Epinephelus» также относится тихоокеанский гигантский групер.
Атлантический гигантский групер живёт в основном на тропических мелководьях, среди коралловых и иных рифов, на глубинах от 5 до 50 метров. Ареал этого вида охватывает воды у островов Флорида-Кис и Багамских островов, бо́льшую часть Карибского моря и практически всё побережье Бразилии, где эта рыба называется «mero». Иногда заходит на север до штатов Мэн и Массачусетс. В восточной части Атлантического океана встречается от Демократической Республики Конго до Сенегала.
Молодые груперы этого вида могут жить в солоноватой воде — в речных устьях, протоках речной дельты, мангровых болотах. Для большинства других груперов это нехарактерно.
Атлантический гигантский групер — крупная рыба. В длину он может дорастать до 2,5 метров, весить до 363 кг. Обычно же взрослые особи весят около 180 кг. Эти груперы активно вылавливались ради употребления их в пищу. Также атлантические гигантские груперы склонны регулярно возвращаться для икрометания в одни и те же места и собираться там большими группами. Это также делает их лёгкой добычей для рыболовов. В настоящее время вылов этого вида запрещён законодательно, но до принятия указанного запрета его популяция быстро сокращалась. Сейчас вылов атлантического гигантского групера полностью запрещён, а сам этот вид проходит в списках МСОП как находящийся в критическом состоянии. В США меры по охране этого вида начали проводиться с 1990, в странах Карибского бассейна — с 1993. С момента прекращения вылова популяция этого групера уже успела вырасти; однако, при характерном для этого вида медленном размножении, для полного восстановления популяции потребуется ещё много времени.
Атлантический гигантский групер питается ракообразными, рыбой, осьминогами и молодыми морскими черепахами. Рассматриваемый вид — не высший хищник, у него есть естественные враги среди крупных рыб. Это барракуды, мурены, крупные акулы.
Большинство груперов — гермафродиты, причём женские половые клетки у них созревают раньше мужских. Каждая особь сначала взрослеет в качестве самки, и только некоторые из этих самок вырастают и становятся самцами. Но для атлантического гигантского групера это ещё не доказано. Фактически же обнаружено, что самцы рассматриваемого вида могут быть половозрелыми уже в возрасте 4-6 лет при длине примерно 1150 мм, будучи при этом моложе и мельче половозрелых самок (6-8 лет и примерно 1225 мм соответственно).
伊氏石斑魚（學名：Epinephelus itajara）是一種大型的石斑魚，為輻鰭魚綱鱸形目鱸亞目鮨科的其中一種。
伊氏石斑魚主要棲息在熱帶淺水區的珊瑚及人工礁間，水深達50米；幼魚棲息在汽水河口、河道及紅樹林沼澤。它們的分佈地包括佛羅里達礁島群、巴哈馬、加勒比海及巴西海岸。它們有時甚至在新英格蘭被捉到，但情況甚少。在東大西洋，它們出沒於剛果民主共和國至塞內加爾。[2]
伊氏石斑魚可以達到極大的體型，長達2.5米及重363公斤。以魚鉤釣上的世界紀錄是重達309公斤的標本。[3] 伊氏石斑魚十分美味，故大幅度被漁獵。加上它們並不怕羞，故很易被捕捉。它們傾向回到出生地大量產卵，這也使它被大量漁獵。由於它們的數量大幅下降，故已被列為極危物種及禁止漁獵。美國及加勒比海分別於1990年及1993年禁止漁獵。自此它們的數量開始回升，但因繁殖率低，故需要很長時間才可以回復到以往的數量。
伊氏石斑魚吃甲殼類、其他魚類、章魚及幼海龜。而它們是其他大型魚類如梭子魚、鯙科及鯊魚所掠食的對象。
大部份石斑魚都是雌性先熟型雌雄同體，即會先成熟為雌魚，只有一些成體才會變成雄魚。不過伊氏石斑魚是否如此卻未有證據支持。[4] 事實上，有發現較為細小的雄性伊氏石斑魚，只有1.15米長；且有一些比雌魚（6-8歲）還要幼小的雄魚（3-4歲）。[5]
潜水员和鱼
.jpg)
