La cabra salvatge ibèrica (Capra pyrenaica), és una espècie de cabra salvatge que viu a la península Ibèrica. És un dels bòvids del gènere Capra que hi ha a Europa, essent les altres la cabra dels Alps o íbex, les cabres salvatges del Caucas i la cabra domèstica. Es tracta d'un endemisme que actualment soles es troba a les àrees muntanyoses de la península Ibèrica. Tenia quatre subespècies de les quals dues estan actualment extintes (c.pyrenaica lusitanica i c. pyrenaica pyrenaica). La subespècie lusitanica (portuguesa) s'extingí l'any 1892 i la subespècie pyrenaica, anomenada herc, el 6 de gener del 2000. A Catalunya era molt abundant, sobretot al sud i al Pirineu, però va recular molt per culpa de la caça. Actualment se'n troba al Parc Natural dels Ports i al Parc Natural de Montserrat. Del 2014 ençà se'n tornen a veure alguns exemplars al Pirineu, fruit d'un projecte de reintroducció al vessant occità.
Ocupen hàbitats molt variats però tots ells amb escarpaments rocosos des de prop del mar fins a l'alta muntanya. Actualment són poblacions aïllades però antigament ocupaven una àrea contínua.
La cabra salvatge és una espècie amb fort dimorfisme sexual, igual que molts altres bòvids. Les femelles mesuren uns 1,20 metres de llarg i 60 d'altura a la creu, pesant entre 30 i 45 quilos de pes. Tenen banyes bastant curtes i s'assemblen bastant a una cabra domèstica.
Els mascles, en canvi, poden arribar als 148 centímetres de llarg i tenir una alçada de 77 centímetres a la creu, aconseguint un pes màxim de 110 quilos. Les banyes dels mascles són notablement gruixuts i poden arribar a ser el triple de llargs que els de les femelles. Estan més separats entre si que les banyes d'altres espècies del gènere Capra. Els mascles adults tenen també una cara més allargada i la típica barba de boc fosca sota la mandíbula.
El color i longitud del pelatge varia segons les subespècies i l'època de l'any, tornant-se més llarg i grisenc a l'hivern. Després de les mudes de pèl de l'abril i del maig, el color és marró o canyella, amb taques fosques a la part inferior de les potes que en els mascles adults poden estendre cap als costats, espatlles i ventre. La part central d'aquest és blanca en ambdós sexes i la cua negra i curta (12-13 cm.).
Aquesta espècie es desenvolupa de la mateixa manera de dia i de nit, encara que les seves màximes hores d'activitat es localitzen al matí i a la tarda, a prop del crepuscle. A l'hivern desenvolupen la seva activitat en les hores centrals del dia, que és quan fa més calor.
Són animals sociables, però canvien sovint de ramat. Aquest pot estar constituït per mascles adults, femelles amb les seves cries o adolescents d'ambdós sexes (en aquest últim cas, només durant l'estiu). Els mascles i les femelles adultes es reuneixen en l'època de zel, en els mesos de novembre i desembre, caracteritzats pels violents combats cap contra cap dels mascles i les cries (una per part) neixen totes al maig.
Habiten tant en boscos com en extensions herbàcies, a cotes muntanyoses d'entre 500 i 2.500 metres d'altitud. La dieta és predominantment herbàcia, encara que a l'hivern es torna més arbustiva. Si cal, excaven a la neu per accedir fins a la vegetació.
Es coneixen quatre subespècies de cabres salvatges, dues de les quals s'han extingit en temps recents. Això no obstant, diversos autors han posat en dubte la seva validesa. Aquestes subespècies són les següents:
Hi ha l'intent de clonar la subespècie pyrenaica amb els teixits preservats.
La cabra salvatge té el llop, l'ós bru i l'àguila com a depredadors naturals, però aquests han desaparegut en els últims temps d'àmplies zones de la seva distribució. La caça d'aquesta espècie per part de l'home es produïa ja en la Prehistòria, primer a càrrec de l'home de Neandertal i des de fa 40-35.000 anys, per la nostra espècie. Són abundants les seves restes en les coves paleolítiques i apareix representada amb freqüència en les pintures rupestres de tota la península Ibèrica.
Amb la introducció de l'agricultura i l'augment de la població humana (i amb això, de la caça), la seva població va desaparèixer de diverses zones i en altres va minvar ostensiblement. En temps recents, el fet de ser una espècie única al món, endèmica de la Península, la va convertir en una cotitzada espècie de caça major. Es té constància de l'arribada expressa de caçadors procedents de França i el Regne Unit durant els segles XIX i XX, especialment al Pirineu, buscant únicament la mort d'algun exemplar i les seves valuoses banyes com a trofeu.
Vers la fi del segle XIX, la població de cabra salvatge estava en ràpida regressió i la subespècie gallego-portuguesa s'havia extingit. Alfons XIII d'Espanya va crear el 1905 el Refugi Reial de Caça de la Serra de Gredos per limitar la caça d'aquest animal a la zona i salvar així la llavors reduïda població local, però no va prendre més mesures pel salvament de l'espècie. No fou fins al 1950 quan van començar a crear-se nombroses reserves per a protegir la cabra salvatge, encara que en molts casos no es van crear polítiques adequades a aquest efecte. L'extinció recent de la cabra salvatge pirinenca es deu en bona mesura a això, reduït a només vint exemplars el 1970 i condemnada per tant a la desaparició en unes poques dècades. La manca de cabres salvatges per les caceres es va intentar cobrir durant el franquisme amb la introducció d'altres bòvids forans, com el mufló i l'arruí, espècies que han tingut un impacte desigual sobre la flora i fauna local i en alguns casos han posat encara més en dificultats la cabra salvatge, doncs competeixen amb ella pels mateixos recursos.
Les subespècies sobreviuen en la seva major part a Gredos, las Batuecas, els Ports, Mola de Cortes, Regió muntanyenca de Conca, Alcaraz, Serra Madrona, Serra Màgina, Sierra de Cazorla, Sierra de Segura, els Filabres, Sierra Nevada, Sierra de las Nieves i muntanyes de Cadis. També s'han introduït unes quantes a diversos punts del sector peninsular, com la Serra de Guadarrama o el terme municipal d'Albaladejo (Ciudad Real). La Junta de Galícia porta a terme un pla de reintroducció a gran escala a Galícia des del 2003.[cal citació]
Entre 1995 i 1999 es va reintroduir a Montserrat uns vint cinc exemplars procendents dels Ports. A 2017 se'n comptabilitza una població estable de dos cents cinquanta exemplars. A partir de 2014 es comença a reintroduir al vessant francès dels Pirineus i alguns exemplars comencen a observar-se al vessant sud. Mentre que la caça de l'espècie no està permesa en moltes zones, en altres, com a Gredos, només s'usa com a mitjà per controlar la seva població a causa de l'escassetat de depredadors naturals.
Mascles joves als Ports de Beseit
Mascle adult de Capra pyrenaica subsp. hispanica. Ports de Beseit
La cabra salvatge ibèrica (Capra pyrenaica), és una espècie de cabra salvatge que viu a la península Ibèrica. És un dels bòvids del gènere Capra que hi ha a Europa, essent les altres la cabra dels Alps o íbex, les cabres salvatges del Caucas i la cabra domèstica. Es tracta d'un endemisme que actualment soles es troba a les àrees muntanyoses de la península Ibèrica. Tenia quatre subespècies de les quals dues estan actualment extintes (c.pyrenaica lusitanica i c. pyrenaica pyrenaica). La subespècie lusitanica (portuguesa) s'extingí l'any 1892 i la subespècie pyrenaica, anomenada herc, el 6 de gener del 2000. A Catalunya era molt abundant, sobretot al sud i al Pirineu, però va recular molt per culpa de la caça. Actualment se'n troba al Parc Natural dels Ports i al Parc Natural de Montserrat. Del 2014 ençà se'n tornen a veure alguns exemplars al Pirineu, fruit d'un projecte de reintroducció al vessant occità.