dcsimg

Lifespan, longevity, and ageing

provided by AnAge articles
Maximum longevity: 29.2 years (captivity) Observations: They stop growing at about 5 months. One captive specimen lived for 29.2 years (Richard Weigl 2005).
license
cc-by-3.0
copyright
Joao Pedro de Magalhaes
editor
de Magalhaes, J. P.
partner site
AnAge articles

Benefits

provided by Animal Diversity Web

Research on the anticoagulant agents in vampire bat saliva may improve medical treatment of some human injuries and diseases. Guano can be harvested and used as a fertilizer.

Positive Impacts: source of medicine or drug ; research and education; produces fertilizer

license
cc-by-nc-sa-3.0
copyright
The Regents of the University of Michigan and its licensors
bibliographic citation
Mulheisen, M. and R. Anderson 2001. "Desmodus rotundus" (On-line), Animal Diversity Web. Accessed April 27, 2013 at http://animaldiversity.ummz.umich.edu/site/accounts/information/Desmodus_rotundus.html
author
Michael Mulheisen, University of Michigan-Ann Arbor
author
Rebecca Anderson, University of Michigan-Ann Arbor
author
Phil Myers, Museum of Zoology, University of Michigan-Ann Arbor
original
visit source
partner site
Animal Diversity Web

Untitled

provided by Animal Diversity Web

Researchers have isolated an anticoagulant called draculin in the saliva of vampire bats. The anticoagulant is a glycoprotein that stops wounds from clotting so that the bat can gain a full meal from its prey.

Vampire bats have been the source of many myths and superstitions throughout the world. The Europeans have traditionally associated bats with the devil. In European pictures, the devil often has bat wings. The Persians and the Chinese, on the other hand, have chosen to depict the bat in a different light. The bat is a symbol of longevity and happiness in traditional stories and legends.

license
cc-by-nc-sa-3.0
copyright
The Regents of the University of Michigan and its licensors
bibliographic citation
Mulheisen, M. and R. Anderson 2001. "Desmodus rotundus" (On-line), Animal Diversity Web. Accessed April 27, 2013 at http://animaldiversity.ummz.umich.edu/site/accounts/information/Desmodus_rotundus.html
author
Michael Mulheisen, University of Michigan-Ann Arbor
author
Rebecca Anderson, University of Michigan-Ann Arbor
author
Phil Myers, Museum of Zoology, University of Michigan-Ann Arbor
original
visit source
partner site
Animal Diversity Web

Behavior

provided by Animal Diversity Web

Vocalizations are most common between mother and offspring. Small contact cries have been heard from the offspring at 6-12kHz. These usually occur during food sharing. Contact calls are also given when the offspring is trying to find its mother. Chemical cues and touch are also likely to play an important role in communication.

Vampire bats use echolocation and vision to navigate and find prey. They may also use olfaction and auditory cues to identify prey.

Communication Channels: tactile ; acoustic ; chemical

Perception Channels: visual ; tactile ; acoustic ; echolocation ; chemical

license
cc-by-nc-sa-3.0
copyright
The Regents of the University of Michigan and its licensors
bibliographic citation
Mulheisen, M. and R. Anderson 2001. "Desmodus rotundus" (On-line), Animal Diversity Web. Accessed April 27, 2013 at http://animaldiversity.ummz.umich.edu/site/accounts/information/Desmodus_rotundus.html
author
Michael Mulheisen, University of Michigan-Ann Arbor
author
Rebecca Anderson, University of Michigan-Ann Arbor
author
Phil Myers, Museum of Zoology, University of Michigan-Ann Arbor
original
visit source
partner site
Animal Diversity Web

Conservation Status

provided by Animal Diversity Web

Vampire bat populations have increased because of the introducion of livestock in South America, providing an abundant new source of food.

US Federal List: no special status

CITES: no special status

IUCN Red List of Threatened Species: least concern

license
cc-by-nc-sa-3.0
copyright
The Regents of the University of Michigan and its licensors
bibliographic citation
Mulheisen, M. and R. Anderson 2001. "Desmodus rotundus" (On-line), Animal Diversity Web. Accessed April 27, 2013 at http://animaldiversity.ummz.umich.edu/site/accounts/information/Desmodus_rotundus.html
author
Michael Mulheisen, University of Michigan-Ann Arbor
author
Rebecca Anderson, University of Michigan-Ann Arbor
author
Phil Myers, Museum of Zoology, University of Michigan-Ann Arbor
original
visit source
partner site
Animal Diversity Web

Benefits

provided by Animal Diversity Web

A bite from Desmodus rotundus can cause infections and transmit diseases carried by the bat. Infections can spread rapidly and cause death. The vampire bat transmits rabies to both humans and domestic livestock. Losses to the cattle industry in Latin America amount to many millions of dollars every year.

Negative Impacts: injures humans (bites or stings, carries human disease); causes or carries domestic animal disease

license
cc-by-nc-sa-3.0
copyright
The Regents of the University of Michigan and its licensors
bibliographic citation
Mulheisen, M. and R. Anderson 2001. "Desmodus rotundus" (On-line), Animal Diversity Web. Accessed April 27, 2013 at http://animaldiversity.ummz.umich.edu/site/accounts/information/Desmodus_rotundus.html
author
Michael Mulheisen, University of Michigan-Ann Arbor
author
Rebecca Anderson, University of Michigan-Ann Arbor
author
Phil Myers, Museum of Zoology, University of Michigan-Ann Arbor
original
visit source
partner site
Animal Diversity Web

Trophic Strategy

provided by Animal Diversity Web

Desmodus rotundus feeds exclusively on the blood of other vertebrates. The species is an obligate parasite. In the wild, the bats feed preferentially on livestock because of their abundance, but also prey on wild animals and humans. In captivity, these bats have also been known to feed on snakes, lizards, toads, crocodiles, and turtles.

Animal Foods: blood

Primary Diet: carnivore (Sanguivore )

license
cc-by-nc-sa-3.0
copyright
The Regents of the University of Michigan and its licensors
bibliographic citation
Mulheisen, M. and R. Anderson 2001. "Desmodus rotundus" (On-line), Animal Diversity Web. Accessed April 27, 2013 at http://animaldiversity.ummz.umich.edu/site/accounts/information/Desmodus_rotundus.html
author
Michael Mulheisen, University of Michigan-Ann Arbor
author
Rebecca Anderson, University of Michigan-Ann Arbor
author
Phil Myers, Museum of Zoology, University of Michigan-Ann Arbor
original
visit source
partner site
Animal Diversity Web

Distribution

provided by Animal Diversity Web

The common vampire bat is found from Mexico to Argentina and Chile.

Biogeographic Regions: nearctic (Native ); neotropical (Native )

license
cc-by-nc-sa-3.0
copyright
The Regents of the University of Michigan and its licensors
bibliographic citation
Mulheisen, M. and R. Anderson 2001. "Desmodus rotundus" (On-line), Animal Diversity Web. Accessed April 27, 2013 at http://animaldiversity.ummz.umich.edu/site/accounts/information/Desmodus_rotundus.html
author
Michael Mulheisen, University of Michigan-Ann Arbor
author
Rebecca Anderson, University of Michigan-Ann Arbor
author
Phil Myers, Museum of Zoology, University of Michigan-Ann Arbor
original
visit source
partner site
Animal Diversity Web

Habitat

provided by Animal Diversity Web

Common vampire bats are limited to warm climates. They can be found in both arid and humid parts of the tropics and subtropics. They occur up to 2400 meters in elevation (Dr. A. Ramirez, National Coordinator Rabies Program, México, pers. comm.). The distribution is thought to approximate the extent of the 10 degree minimal isotherm for January.

The bats usually live in colonies ranging from 20 to 100 individuals although much larger colonies (up to 5,000) have been reported. Desmodus rotundus roosts in moderately lighted caves with deep fissures, and in tree hollows. Vampire bats can also be found in old wells, mine shafts, and abandoned buildings. Roosts often smell strongly of ammonia because of the digested blood that has collected in the crevices and on the floors of the roosts.

Range elevation: 2400 (high) m.

Habitat Regions: tropical ; terrestrial

Terrestrial Biomes: forest ; rainforest ; scrub forest

Other Habitat Features: caves

license
cc-by-nc-sa-3.0
copyright
The Regents of the University of Michigan and its licensors
bibliographic citation
Mulheisen, M. and R. Anderson 2001. "Desmodus rotundus" (On-line), Animal Diversity Web. Accessed April 27, 2013 at http://animaldiversity.ummz.umich.edu/site/accounts/information/Desmodus_rotundus.html
author
Michael Mulheisen, University of Michigan-Ann Arbor
author
Rebecca Anderson, University of Michigan-Ann Arbor
author
Phil Myers, Museum of Zoology, University of Michigan-Ann Arbor
original
visit source
partner site
Animal Diversity Web

Life Expectancy

provided by Animal Diversity Web

The life span of vampire bats may be as long as 12 years.

Range lifespan
Status: wild:
12 (high) years.

Average lifespan
Sex: female
Status: captivity:
19.5 years.

license
cc-by-nc-sa-3.0
copyright
The Regents of the University of Michigan and its licensors
bibliographic citation
Mulheisen, M. and R. Anderson 2001. "Desmodus rotundus" (On-line), Animal Diversity Web. Accessed April 27, 2013 at http://animaldiversity.ummz.umich.edu/site/accounts/information/Desmodus_rotundus.html
author
Michael Mulheisen, University of Michigan-Ann Arbor
author
Rebecca Anderson, University of Michigan-Ann Arbor
author
Phil Myers, Museum of Zoology, University of Michigan-Ann Arbor
original
visit source
partner site
Animal Diversity Web

Morphology

provided by Animal Diversity Web

Desmodus rotundus has grayish-brown fur which is lighter on the ventral side. The muzzle is compact and looks swollen, and the ears are pointy. The wing span averages 350-400mm and the head and body length is usually 70-90mm. The common vampire bat has no tail and the membrane between the hind legs, called the uropatagium, is reduced. Females are usually larger than males.

The common vampire bat is highly adapted for its specialized feeding behavior. The braincase is large and the rostrum is reduced to accomodate large razor-sharp incisors and canines. There are two lateral grooves in the tongue that expand and contract as the bat feeds. Desmodus rotundus has an acute sense of smell and large eyes.

The limbs are also specialized. The thumb of the wing is long and well developed, and the hind legs are strong.

Range mass: 15 to 50 g.

Range length: 70 to 90 mm.

Range wingspan: 350 to 400 mm.

Sexual Dimorphism: sexes alike

Other Physical Features: endothermic ; bilateral symmetry

Average basal metabolic rate: 0.194 W.

license
cc-by-nc-sa-3.0
copyright
The Regents of the University of Michigan and its licensors
bibliographic citation
Mulheisen, M. and R. Anderson 2001. "Desmodus rotundus" (On-line), Animal Diversity Web. Accessed April 27, 2013 at http://animaldiversity.ummz.umich.edu/site/accounts/information/Desmodus_rotundus.html
author
Michael Mulheisen, University of Michigan-Ann Arbor
author
Rebecca Anderson, University of Michigan-Ann Arbor
author
Phil Myers, Museum of Zoology, University of Michigan-Ann Arbor
original
visit source
partner site
Animal Diversity Web

Reproduction

provided by Animal Diversity Web

Males compete for space in roosting places containing females. When more than one male occupies a roost, each defends a small part of the roost from other males. Wilkinson observed resident males in tree roosts actively defending their territory from other wandering males. Defense often includes chasing, pushing, and fighting. Fighting consists of gesturing, striking with the wings, and biting.

Mating behavior begins with a male climbing onto a female's back, grasping her folded wings with his wings, and holding the back of her neck in his mouth. Copulation lasts three to four minutes.

Mating System: polygynous

Desmodus rotundus is believed to be sexually active throughout the year. Although young may be born at any time during the year, peak times for births occurred during April and May and in October and November. A higher number of pregnant females were seen during the rainy season in Mexico and Costa Rica. Most females have one pregnancy per year, but it is possible to have more than one pregnancy in a year. The gestation period is about seven months. Usually only a single young is born, but occasionally there are twins. The newborns are well developed and weigh between five and seven grams at birth. For the first month, the young feed strictly on the mother's milk. Their weight doubles during this time. The young are introduced to blood meals by receiving regurgitated blood from the mother during the second month of life and they accompany their mothers on hunts when they are four months old. The rapid growth is complete in five months.

Breeding interval: Most female vampire bats give birth to one young each year.

Breeding season: lthough young may be born at any time during the year, peak times for births occurred during April and May and in October and November.

Range number of offspring: 2 (high) .

Average number of offspring: 1.

Average gestation period: 7 months.

Average weaning age: 1 months.

Average time to independence: 5 months.

Key Reproductive Features: iteroparous ; gonochoric/gonochoristic/dioecious (sexes separate); sexual ; viviparous

Average birth mass: 8 g.

Average gestation period: 189 days.

Average number of offspring: 1.

Average age at sexual or reproductive maturity (male)
Sex: male:
285 days.

Average age at sexual or reproductive maturity (female)
Sex: female:
285 days.

license
cc-by-nc-sa-3.0
copyright
The Regents of the University of Michigan and its licensors
bibliographic citation
Mulheisen, M. and R. Anderson 2001. "Desmodus rotundus" (On-line), Animal Diversity Web. Accessed April 27, 2013 at http://animaldiversity.ummz.umich.edu/site/accounts/information/Desmodus_rotundus.html
author
Michael Mulheisen, University of Michigan-Ann Arbor
author
Rebecca Anderson, University of Michigan-Ann Arbor
author
Phil Myers, Museum of Zoology, University of Michigan-Ann Arbor
original
visit source
partner site
Animal Diversity Web

Biology

provided by Arkive
Much of the behavior exhibited by common vampire bats revolves around their feeding habits of drinking blood from birds and mammals, preferentially livestock due to their abundance (2) (7). A common vampire bat finds its prey with echolocation, smell, sound, and possibly heat; it then uses special heat sensors in its nose to find veins that are close to the skin (3). These bats do not actually suck blood from their host, but rather make a small incision and lap up the blood (8), with an anticoagulant in their saliva preventing the blood from clotting (9). Vampire bats live in large colonies in which there are groupings of 8 to 12 females that roost close together on a regular basis, and single males roosting separately, defending territories (2) (3). Within these smaller female groups individuals exhibit a rare example amongst animals of reciprocal altruism, involving a remarkable blood-sharing behaviour in which well-fed bats regurgitate blood to hungry companions (3). Individuals are not always successful in hunting, and hungry bats may starve to death within three days (4). Studies indicate that females will regurgitate to related and unrelated bats within the group, demonstrating a mutual 'buddy system', with pairs of bats forming tight blood-sharing relationships (3). Associations between females are maintained over many years (2), and partner fidelity appears to be central to the persistence of this amazing reciprocal-exchange system (4). Common vampire bats mate year round, with birth peaks during April and May and in October and November (7). Most females have one pregnancy per year, although more than one is possible (2), and single offspring are usual (7). The gestation period is about seven months (2), and pups are born with their eyes open (7). The mother nurses the pup for the first two months (7), introducing regurgitated blood meals to them during their second month, and at four months the pup leaves the nest to accompany its mother on hunts (2). A common vampire bat lives up to 12 years in the wild (2).
license
cc-by-nc-sa-3.0
copyright
Wildscreen
original
visit source
partner site
Arkive

Conservation

provided by Arkive
The management and conservation of vampire bats was discussed in depth at the 11th International Bat Research Conference held in Brazil in August 1998, attended by bat researchers and public health and veterinary officers. Conservation initiatives so far have included education programmes, such as a video programme developed by Bat Conservation International in the United States, and a range of other local and national educational and training efforts. The development of immunisation techniques has also been advocated as a potential conservation action for the future, involving oral vaccinations for the localised control of rabies in vampire bats. Additionally, it has been suggested that more targeted, non-chemical methods for the control of these bats are developed, which do not needlessly harm other species (1). Although the problems common vampire bats cause certainly need to be addressed, it is important that work is also done to dispel the animal's undeserving negative reputation, since such unfounded prejudice could unfairly influence the treatment of this fascinating, unique and highly specialised species.
license
cc-by-nc-sa-3.0
copyright
Wildscreen
original
visit source
partner site
Arkive

Description

provided by Arkive
No species has contributed more to the misunderstanding and fear of bats than the vampire bat (4). Public perception and movie portrayal of them as huge, creepy, blood-sucking killers is sensationalist and incorrect. The common vampire bat in fact rarely kills its prey and is relatively small and ordinary looking, although it does possess some fascinating adaptations to its specialized feeding behaviour (5). The thin, pointed, blade-like incisors are so sharp that the victim seldom notices the incision into its flesh (6). Heat sensors on their nose are also an adaptation to help the vampire bat find a good spot on an animal's body to feed (5). Strong hind legs and a special thumb help the bat to climb around on its prey and to take off after feeding (5) (7). The coat is dark greyish-brown, paler on the stomach and females are usually larger than males (2).
license
cc-by-nc-sa-3.0
copyright
Wildscreen
original
visit source
partner site
Arkive

Habitat

provided by Arkive
Found in arid and humid parts of the tropics and subtropics, occupying rainforests as well as deserts, making its home in caves, mines, tree hollows and occasionally abandoned buildings (1) (8) (9).
license
cc-by-nc-sa-3.0
copyright
Wildscreen
original
visit source
partner site
Arkive

Range

provided by Arkive
The common vampire bat ranges from northern Mexico through Central and South America to central Chile in the west and Uruguay in the east (1).
license
cc-by-nc-sa-3.0
copyright
Wildscreen
original
visit source
partner site
Arkive

Status

provided by Arkive
Classified as Lower Risk/least concern (LR/lc) on the IUCN Red List 2004 (1).
license
cc-by-nc-sa-3.0
copyright
Wildscreen
original
visit source
partner site
Arkive

Threats

provided by Arkive
The common vampire bat is one of the few bat species that are considered an agricultural pest, due to its feeding on livestock and spreading of diseases, which has resulted in rabies outbreaks in cattle (1) (10). Recent incidents of vampire bats attacking humans in Peru, Brazil and El Salvador have also attracted world-wide press interest, compounding the species' already negative and misunderstood public perception (1). The result has been wide-scale eradication programmes, particularly in ranching areas, with control methods including burning, gassing and dynamiting of potential roosts (1) (10). Fortunately, the common vampire bat is not considered threatened, but vampire bat control programmes have nevertheless had a considerable impact (1), especially on other helpful, fruit-eating bats that are destroyed by people who mistake them for vampires (10). One control programme in Venezuela reportedly destroyed 40,000 caves, resulting in the loss of large populations of harmless bats as well as other cave fauna (1).
license
cc-by-nc-sa-3.0
copyright
Wildscreen
original
visit source
partner site
Arkive

Bats and Vampires

provided by EOL authors

Bats in folklore.

license
cc-publicdomain
original
visit source
partner site
EOL authors

Common vampire bat videos, photos and facts - Desmodus rotundus - ARKive

provided by EOL authors

Pictures and video from ARKive.org

license
cc-publicdomain
original
visit source
partner site
EOL authors

Discover Magazine: Vampire Bat's Feeding Habits : Video : Discovery Channel

provided by EOL authors

Cool video of a vampire bat feeding.

license
cc-publicdomain
original
visit source
partner site
EOL authors

Vampire Bat (Common) | Bat Conservation

provided by EOL authors

Organization for Bat Conservation

license
cc-publicdomain
original
visit source
partner site
EOL authors

Distribution ( Spanish; Castilian )

provided by IABIN
Chile Central
license
cc-by-nc-sa-3.0
copyright
Universidad de Santiago de Chile
author
Pablo Gutierrez
partner site
IABIN

Reproduction ( Spanish; Castilian )

provided by INBio
Se han capturado hembras preñadas de enero a mayo, julio, noviembre y hembras lactantes en febrero y marzo. Se ha encontrado un alto porcentaje de hembras preñadas en la estación lluviosa, lo que sugiere alguna relación con la disponibilidad de presas. Asimismo, se afirma que la reproducción es continua (durante todo el año), debido a la gran cantidad de alimento suplido en forma artificial, principalmente por el ganado disponible en las fincas.
license
cc-by-nc-sa-3.0
copyright
INBio, Costa Rica
author
Luis Humberto Elizondo C.
editor
The Nature Conservancy
partner site
INBio

Conservation Status ( Spanish; Castilian )

provided by INBio
ESTADO:
Es considerada como una especie plaga, pues se alimenta de la sangre del ganado vacuno, caballos, cerdos (en algunos pocos casos, del hombre), provocando grandes pérdidas, ya que suele transmitir enfermedades, como la rabia que puede ser mortal.
license
cc-by-nc-sa-3.0
copyright
INBio, Costa Rica
author
Luis Humberto Elizondo C.
editor
The Nature Conservancy
partner site
INBio

Diagnostic Description ( Spanish; Castilian )

provided by INBio
Localidad del tipo:
Depositario del tipo:
Recolector del tipo:
license
cc-by-nc-sa-3.0
copyright
INBio, Costa Rica
author
Luis Humberto Elizondo C.
editor
The Nature Conservancy
partner site
INBio

Behavior ( Spanish; Castilian )

provided by INBio
Poseen un ámbito de acción de aproximadamente 16km., alrededor de su refugio.
license
cc-by-nc-sa-3.0
copyright
INBio, Costa Rica
author
Luis Humberto Elizondo C.
editor
The Nature Conservancy
partner site
INBio

Diagnostic Description ( Spanish; Castilian )

provided by INBio
Longitud de la cabeza y cuerpo 68-93mm, longitud de la cola 0mm, longitud del pie 13-20mm, longitud de la oreja 15-20mm, longitud del antebrazo 53-65mm, peso 19-43g..Es moderadamente grande. La parte dorsal es usualmente café parduzco, en ocasiones un poco anaranjado. La parte ventral es café parduzco, bien escarchado con blanco y está severamente diferenciada de la parte dorsal. El pelaje es corto, áspero y brillante. Las orejas son triangulares, más largas que anchas. Los ojos son relativamente pequeños. Tienen unos cojincillos sobre las ventanas nasales, en forma de M. Los incisivos superiores son largos y punteados. El uropatagio está reducido a una banda estrecha en forma de U, ligeramente peluda IMAGEDB.GET_BFILE_IMAGE?p_imageId=46066&p_imageResolutionId=2">(ver">http://attila.inbio.ac.cr:7777/pls/portal30IMAGEDB.GET_BFILE_IMAGE?p_imageId=46066&p_imageResolutionId=2">(ver imagen). Las membranas de las alas son negruzcas IMAGEDB.GET_BFILE_IMAGE?p_imageId=46063&p_imageResolutionId=2">(ver">http://attila.inbio.ac.cr:7777/pls/portal30IMAGEDB.GET_BFILE_IMAGE?p_imageId=46063&p_imageResolutionId=2">(ver imagen)con el borde emplomado, frecuentemente de color blanco. Los extremos de las alas en ocasiones son de color pálido, pero no de color blanco puro. Los antebrazos son casi desnudos. Los pulgares son muy largos con 2 cojincillos bien desarrollados sobre la parte inferior, cerca de la base IMAGEDB.GET_BFILE_IMAGE?p_imageId=46062&p_imageResolutionId=2">(ver">http://attila.inbio.ac.cr:7777/pls/portal30IMAGEDB.GET_BFILE_IMAGE?p_imageId=46062&p_imageResolutionId=2">(ver imagen).
license
cc-by-nc-sa-3.0
copyright
INBio, Costa Rica
author
Luis Humberto Elizondo C.
editor
The Nature Conservancy
partner site
INBio

Population Biology ( Spanish; Castilian )

provided by INBio
Se encontró en un hueco ubicado en el tronco de un "ceiba" (Ceiba pentandra) una colonia de 40-47 individuos y en el hueco de un Terminalia bucidoides (Combretaceae) una colonia compuesta de 54-68 individuos, y se determinó que se alimentaban de la sangre del ganado que se encontraba a una distancia de 2.4km., de estos refugios.
license
cc-by-nc-sa-3.0
copyright
INBio, Costa Rica
author
Luis Humberto Elizondo C.
editor
The Nature Conservancy
partner site
INBio

Associations ( Spanish; Castilian )

provided by INBio
Son parasitados por las "moscas" Strebla wiedemanni y Trichobius parasiticus. Asimismo, son infectados por el virus de la rabia bovina, al cual ellos sobreviven y se estima que el porcentaje de infección es bajo en las poblaciones silvestres.
license
cc-by-nc-sa-3.0
copyright
INBio, Costa Rica
author
Luis Humberto Elizondo C.
editor
The Nature Conservancy
partner site
INBio

Trophic Strategy ( Spanish; Castilian )

provided by INBio
Es un mamífero altamente especializado, pues se nutren única y exclusivamente de sangre de ganado vacuno, porcino, equino y de mamíferos silvestres, a los cuales pueden infectar con el virus de la rabia, en aquellos casos en que el vampiro esté infectado. Se ha observado que también se alimentan de la sangre de las gallinas.
license
cc-by-nc-sa-3.0
copyright
INBio, Costa Rica
author
Luis Humberto Elizondo C.
editor
The Nature Conservancy
partner site
INBio

Distribution ( Spanish; Castilian )

provided by INBio
Distribucion en Costa Rica: Esta especie está asociada con el ganado vacuno, por lo que prácticamente se localiza en donde hay fincas ganaderas, a lo largo del país. Desde el nivel del mar hasta los 2.900m.
Distribucion General: Desde México hasta el norte de Chile y norte de Argentina; Trinidad. Desde las tierras bajas hasta los 2.700m.s.n.mn. (en América Central).
license
cc-by-nc-sa-3.0
copyright
INBio, Costa Rica
author
Luis Humberto Elizondo C.
editor
The Nature Conservancy
partner site
INBio

Behavior ( Spanish; Castilian )

provided by INBio
Son nocturnos.Se refugian en cavernas y en troncos huecos.Forman colonias hasta de cientos de individuos y poseen un ámbito de acción de aproximadamente 16km., alrededor de su refugio.
license
cc-by-nc-sa-3.0
copyright
INBio, Costa Rica
author
Luis Humberto Elizondo C.
editor
The Nature Conservancy
partner site
INBio

Habitat ( Spanish; Castilian )

provided by INBio
Bosques húmedos, bosques secos, bosques de galería, bordes de bosques alterados, plantaciones de banano, bosques secundarios, pastizales.
license
cc-by-nc-sa-3.0
copyright
INBio, Costa Rica
author
Luis Humberto Elizondo C.
editor
The Nature Conservancy
partner site
INBio

Vampir comú ( Catalan; Valencian )

provided by wikipedia CA

El vampir comú (Desmodus rotundus) és un petit fil·lostòmid nadiu d'Amèrica. Es tracta d'una de les tres espècies de vampir, juntament amb el vampir d'ales blanques i el vampir escuat. Aquestes espècies són els únics mamífers paràsits. El vampir comú s'alimenta principalment de la sang del bestiar, apropant-se a la seva presa de nit mentre aquesta dorm. Utilitza les seves dents esmolades per tallar la pell i xucla la sang amb la seva llengua llarga. Aquesta espècie és polígama i els mascles dominants defensen els seus harems de femelles. A més, és una de les espècies de ratpenat més socials amb una sèrie de comportament cooperatius com la cria dels joves compartida per tots els membres del grup, la neteja social i la compartició d'aliment. Donat que s'alimenta de la sang del bestiar i és portador de la ràbia, es considera al vampir comú com una plaga. El seu estat de conservació està catalogat dins la categoria risc mínim per la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura (UICN) donada la "seva àmplia distribució, la suposada gran tolerància de la seva població a un cert grau d'alteració de l'hàbitat, i a què és poc probable que estigui disminuït a la velocitat necessària perquè sigui inclosa dins la categoria d'espècie amenaçada".[1]

Taxonomia

El vampir comú fou classificat inicialment el 1810 per Étienne Geoffroy Saint-Hilaire amb el nom científic Phyllostoma rotundum.[2] Abans que el 1901, Oldfield Thomas li donés el seu nom actual (Desmodus rotundus), l'espècie va rebre diversos noms científics.[2] Actualment està classificat, juntament amb el vampir d'ales blanques i el vampir escuat, dins la subfamília Desmodontinae. Aquestes tres espècies representen els "autèntics" vampirs, en contraposició als "falsos" vampirs de la família dels megadermàtids i el fals vampir americà. L'alimentació de totes tres espècies està especialitzada en la sang d'animals de sang calenta.[3] No obstant això, el vampir comú s'alimenta més de la sang de mamífers que les altres dues espècies, les quals es centren principalment en la d'ocells.[4][5] Les tres espècies s'assemblen entre si, encara que el vampir comú té un dit polze més llarg.[4] Es tracta de l'únic tàxon vivent del seu gènere, tot i que se n'han descrit fòssils d'altres espècies.[2]

Descripció física

 src=
Esquelet de vampir que mostra les seves incisives i canines característics

El vampir comú té el pèl curt, amb un pelatge de color gris platejat al ventre i ben delimitat del pelatge més fosc de l'esquena.[2] Té unes orelles petites i lleugerament arrodonides, uns ulls petits, un llavi inferior profundament ranurat, i un nas pla en forma de fulla.[2] També té una urpa ben desenvolupada al polze de cada ala, que s'utilitza per pujar a la presa i per ajudar-se en l'enlairament.[2] La longitud mitjana del seu cos és d'uns 9 cm, amb una envergadura de 18 cm. El seu pes ronda generalment els 57 grams, encara que es pot veure doblat després d'alimentar-se.[6] El seu crani és relativament curt, encara que el seu musell està escurçat per acomodar les seves incisives i canines llargues.[2] Entre els ratpenats, presenta el menor nombre de dents. Les incisives superiors no tenen esmalt, fet que els fa més esmolades.[2] Aquesta espècie presenta dimorfisme sexual, essent les femelles més grosses que els mascles.[7]

La majoria de ratpenats gairebé han perdut l'habilitat de maniobrar a terra. En canvi, els vampirs comuns en són una excepció.[8] Poden córrer, impulsant-se cap endavant utilitzant els membres anteriors en lloc dels membre posteriors, ja que les ales són molt més poderoses que les potes.[8] Aquesta capacitat probablement va evolucionar de forma independent dins del llinatge.[8] Els tres coixinets que tenen sota l'urpa funcionen com un de sòl.[2] A més, és capaç de saltar en diversos direccions, distàncies i seqüències temporals.[9] Quan fa un salt, empeny cap amunt amb les seves extremitats pectorals. Les extremitats posteriors mantenen el cos per sobre de les extremitats pectorals, estabilitzant-se amb els polzes.[10]

En comparació amb altres ratpenats, els vampirs comuns tenen una bona vista, sent capaços de distingir diferents patrons òptics i poden fer ús de la visió per orientar-se a llarga distància.[2] També tenen un olfacte i una oïda ben desenvolupats: la còclea és molt sensible a sons de baixa freqüència i les fosses nasals són relativament grans.[2] Emeten vocalitzacions d'ecolocalització i volen amb la boca oberta per navegar.[11] Poden identificar bandes de metall d'un centímetre d'ample a una distància de 50 centímetres, el qual és una distància moderada en comparació amb altres ratpenats.[11]

Distribució i hàbitat

El vampir comú viu a parts de Mèxic i Centreamèrica i Sud-amèrica.[2] La seva àrea de distribució més septentrional es troba a uns 280 quilòmetres de la frontera sud dels Estats Units, encara que s'han trobat fòssils d'aquesta espècie a Florida i els estats fronterers amb Mèxic. El vampir comú és l'espècie de ratpenat amb més presència al sud de Brasil.[12] La seva àrea de distribució més meridional es troba a l'Uruguai i el nord de l'Argentina i Xile. Al Carib, només viu a Trinitat i Tobago. El seu hàbitat preferit són els climes humits i temperats,[13][14] on sòl alimentar-se als boscos tropical i subtropicals i les praderies obertes.[3] Viuen en arbres, coves, edificis abandonats, pous vells i mines.[13][15] Els vampirs es refugien amb altres nou espècies de ratpenats, encara que tendeixen a ser els més dominants dins del refugi.[15] Ocupen les zones més fosques i elevades dels refugis. Quan surten del refugi, les altres espècies ocupen els llocs que han deixat vacants.

Comportament

Dieta

 src=
Un vampir comú alimentant-se al zoo de Buffalo

El vampir comú s'alimenta principalment de la sang de mamífers, particularment de la de ramats de bestiar com els bous i els cavalls.[13] També s'alimenten de preses salvatges com el tapir, encara que sembla que prefereixen els animals domèstics, i especialment els cavalls quan poden triar.[16] Les femelles, particularment les que estan en zel, solen ser els objectius principals, per sobre dels mascles. Això podria ser a causa de les hormones.[17]

Els vampirs cacen de nit,[13] fent servir l'ecolocalització i l'olfacte per localitzar les preses.[18] Quan s'alimenten s'allunyen entre 5 i 8 quilòmetres del seu refugi,[19] abandonant-lo de forma ordenada: primer surten els mascles solters, seguits de les femelles i, finalment, dels mascles dominants.[20] Quan trien un objectiu, aterren sobre ell o salten sobre ell des del terra,[13][19] dipositant-se generalment sobre la gropa, el flanc o el coll.[13] Els sensors del nas l'ajuden a detectar els vasos sanguinis propers a la pell.[16] Tot seguit perforen la pell de la presa amb les dents, separen una petita porció[19] i xuclen durant 30 minuts la sang amb la llengua, la qual té unes ranures laterals adaptades a aquest propòsit.[21] Impedeixen la coagulació de la sang per mitjà d'un anticoagulant que tenen a la saliva.[19] La sang que ingereixen és emmagatzemada en una cambra de l'estómac.[2] Un cop han acabat queden tants plens de sang, que gairebé no poden volar i s'han d'amagar i esperar a digerir la sang i excretar part de l'aigua abans d'enlairar-se de nou.[13]

Generalment els vampirs solen tornar a la mateixa presa en nit consecutives, després de marcar l'animal amb orina. Són protectors de la seva presa i es defensen d'altres ratpenats mentre s'alimenten.[14][18] És rar trobar dos o més ratpenats alimentant-se de la mateixa presa, amb l'excepció d'una mare i les seves cries.[14][18]

Reproducció

Un mascle i les seves femelles formen un harem. Els harems poden estar formats per múltiples mascles.[20] En aquests grups, els mascles tenen una jerarquia de dominància, i el més dominant s'aparella preferentment amb les femelles del refugi i és el pare del 50% de les cries, a continuació s'aparellen els següents mascles dominants i així successivament seguint estrictament l'ordre jeràrquic.[22] Els mascles protegeixen els refugis que atreuen o contenen femelles.[22] Els individus dominants són generalment els únics que s'aparellen amb les seves femelles.[13] Els solters tracten d'aparellar-se amb aquestes femelles, encara que generalment són rebutjats per aquestes.[22] En harems formats per múltiples mascles, una femella pot rebutjar els intents d'aparellament d'un mascle dominant, possiblement per evitar l'endogàmia.[20]

 src=
Vampirs en una caixa

Durant el zel, la femella allibera un òvul.[2] L'aparellament sol durar 3 o 4 minuts, durant els quals el mascle munta la femella per l'esquena, la subjecta per l'esquena amb les dents, li manté les ales plegades i la insemina.[21] Els vampirs són sexualment actius durant tot l'any, encara que el nombre de concepcions i naixements arriba al punt màxim durant l'estació de pluja.[13][19] Les femelles donen a llum una cria per embaràs,[13][19] després d'un període de gestació d'uns set mesos.[2] Els joves són criats principalment per les femelles. Les mares deixen les seves cries al refugi per alimentar-se, i les criden quan retornen[13] per alimentar-los exclusivament amb la seva llet durant els tres primers mesos. A continuació els alimenten amb una barreja de llet i sang regurgitada.[7] Als sis mesos, els joves acompanyen les mares per caçar, encara que no són completament deslletats fins als nou mesos.[13] Un cop les cries femelles assoleixen l'edat adulta, generalment romanen dins els grup en el que van néixer, llevat que les mares morin o marxin.[22] Els moviments ocasionals de femelles entre grups condueix a la formació de múltiples línies de descendència maternals dins dels grups.[22] Les femelles són més reticents a unir-se a nous grups, ja que la ràtio de supervivència depèn dels lligams socials a llarg termini[16][22] i una femella que s'uneix a un nou grup pot no ser plenament acceptada.[22] Els mascles joves tendeixen a romandre en els seus grups natals fins al primer o segon any de vida, encara que de vegades els mascles adults els obliguen a marxar.[22]

Cooperació

Els vampirs comuns mostren un gran nombre de comportaments cooperatius. Les femelles de l'harem tenen uns lligams socials estrets entre elles que es veuen reforçats per les interaccions dins del refugi.[16] Un mascle dominant té una relació amb les seves femelles moderadament estreta.[23] En els harems amb múltiples mascles, els mascles tenen lligams mutus encara que no són tan estrets com els que tenen les femelles.[18] Encara que la relació entre els mascles de l'harem i els solters de fora són principalment antagòniques, aquest són admesos dins dels grups quan es produeixen situacions de baixa temperatura ambiental, com a mètode social de termoregulació.[7] Els vampirs mostren un altruisme recíproc compartint aliment: quan un individu no aconsegueix alimentar-se sol·licita aliment a un altre individu del refugi,[16][18] el qual regurgita sang per alimentar al seu veí.[13][16] Aquest comportament va evolucionar probablement per combatre la fam,[23] ja que un individu no pot sobreviure més de 3 nits sense alimentar-se.[16][23]

Les femelles comparteixen amb altres la cria dels joves.[16] Les mares lactants del refugi alimenten cries de mares que han mort o d'altres que estan vives.[22] Aquest mecanisme neix per allunyar la fam dels joves i per facilitar-me la cria.[7] Els vampirs també participen en la neteja social:[18] dos individus es netegen mútuament l'un a l'altre, alhora que enforteixen els seus lligams socials.[24] Els ratpenats que es netegen mútuament també comparteixen aliment. Mentre un individu neteja a un altre, pot comprovar la mida de l'abdomen del seu company, per determinar si realment necessitar menjar.[24] La neteja social també depèn del parentiu i la relació.[24] Les mares netegen les seves cries més que cap altre individu, fet que pot promoure el reconeixement mutu.[24]

Relacions amb humans

 src=
Ratpenat dissecat

Segons el Centres per al Control i Prevenció de Malalties, la majora de ratpenat no estan afectats per ràbia.[25] Per exemple, fins i tot entre els individus capturats sotmesos als tests de la ràbia que estaven òbviament dèbils, malalts o havien estat capturats per un gat, només un 6% presentaven la malaltia.[25] No obstant això, dels pocs casos registrats anualment de ràbia als Estats Units, la majoria són causats per la mossegada d'un ratpenat.[25]

La major ocurrència de ràbia en vampirs té lloc en les grans poblacions de Sud-amèrica. El perill no és tan gran per a la població humana com per al bestiar.[26] El doctor Joseph Lennox Pawan, un bacteriòleg del govern de Trinitat i Tobago, va trobar el 1932 el primer vampir infectat.[27] Aviat va provar que diverses espècies de ratpenat, entre les quals es trobava el vampir comú, podien transmetre la ràbia durant un llarg període sense infecció artificial o símptomes externs.[27] Els ratpenats del gènere Artibes van mostrar posteriorment les mateixes característiques. Durant l'etapa asimptomàtica, els ratpenat continuen mostrant un comportament normal. Al principi, la troballa de Pawan que els ratpenats transmetien la ràbia a les persones i animals fou ridiculitzada.[27]

Hi ha proves que és possible que el virus de la ràbia pugui infectar a través de transmissió per l'aire, sense contacte físic directe de la víctima amb el ratpenat.[28][29] Encara que no s'ha de tenir una poc irracional dels ratpenats, cal evitar manipular-los o tenir-los a prop, igual que qualsevol altre animal salvatge. Cal donar atenció mèdica a qualsevol persona que descobreixi la presència d'un vampir al seu dormitori. És possible que els nens petits no es despertin completament a causa de la presència d'un ratpenat (o la seva mossegada).[25]

Les úniques propietats de la saliva dels vampir que han trobat un ús positiu de la medicina ha estat un medicament d'enginyeria genètica anomenat desmoteplase, que utilitza les propietats anticoagulants de la saliva de vampir comu. S'ha demostrat que augmenta el flux sanguini en pacients amb accidents cerebrovasculars.[30]

Vegeu també

Referències

  1. «Desmodus rotundus» (en anglès). Llista Vermella de la UICN. Unió Internacional per a la Conservació de la Natura (UICN). [Consulta: 17 juliol 2012].
  2. 2,00 2,01 2,02 2,03 2,04 2,05 2,06 2,07 2,08 2,09 2,10 2,11 2,12 2,13 2,14 Greenhall, A.M.; Joermann, G.; Schmidt, U. «Desmodus rotundus». Mammalian Species, vol.202, 1983, pp.1–6. (anglès)
  3. 3,0 3,1 Eisenberg, John F; Redford, Kent Hubbard. Mammals of the Neotropics, Volume 3. University of Chicago Press, 1992, pp.187–88. ISBN 0-226-19542-2. (anglès)
  4. 4,0 4,1 Greenhall, A.M.; Schutt, Jr, W.A. «Diaemus youngi». Mammalian Species, vol.533, 1996, pp.1–7. (anglès)
  5. Greenhall, A.M.; Joermann, G.; Schmidt, U. «Diphylla ecaudata». Mammalian Species, vol.227, 1984, pp.1–3. (anglès)
  6. Common vampire bat Desmodus rotundus Nat Geo Wild. Retrieved 21 August 2008. (anglès)
  7. 7,0 7,1 7,2 7,3 Delpietro V. & Russo, R. G. Mammals Biology, vol.67, 2002, pp.65-78. DOI: 10.1078/1616-5047-00011. (anglès)
  8. 8,0 8,1 8,2 Riskin, Daniel K.; Hermanson, John W. «Video Biomechanics: Independent evolution of running in vampire bats». Nature, vol.434, 2005, p.292. DOI: 10.1038/434292a. (anglès)
  9. Altenbach, J. S. «Locomotor morphology of the vampire bat, Desmodus rotundus». Special publication (American Society of Mammalogists), n.6, 1979. (anglès)
  10. Schutt, W.A., Jr.; Hermanson, J.W.; Chang, Y.H.; Cullinane, D.; Altenbach, J.S.; Muradali, F.; Bertram, J.E.A. «The dynamics of flight-initiating jumps in the common vampire bat Desmodus rotundus». The Journal of Experimental Biology, vol.200, n.23, 1997, pp.3003–3012. PMID: 9359889. (anglès)
  11. 11,0 11,1 Schmidt U, Schmidt C. «Echolocation performance of the vampire bat (Desmodus rotundus)». Z Tierpsychol, vol.45, n.4, 2007, pp.349–58. PMID: 610226. (anglès)
  12. Trajano, E. «Movements of Cave Bats in Southeastern Brazil, With Emphasis on the Population Ecology of the Common Vampire Bat, Desmodus rotundus (Chiroptera)». Biotropica, vol.28, n.1, 1996, pp.121–29. JSTOR: 2388777. (anglès)
  13. 13,00 13,01 13,02 13,03 13,04 13,05 13,06 13,07 13,08 13,09 13,10 13,11 13,12 Lord, R. D. «A Taste for Blood: The Highly Specialized Vampire Bat Will Dine on Nothing Else». Wildlife Conservation, n.96, 1993, pp.32-38. (anglès)
  14. 14,0 14,1 14,2 Wilkinson, G. S. «The Social Organization of the Common Vampire Bat 1: Pattern and Cause of Association». Behav. Ecol. Sociobiol, vol.17, n.1, 1985, pp.111–21. JSTOR: 4599814. (anglès)
  15. 15,0 15,1 Wohlgenant, T. «Roost Interactions Between the Common Vampire Bat (Desmodus rotundus) and Two Frugivorous Bats (Phyllostomus discolor and Sturnira lilium) in Guanacaste, Costa Rica». Biotropica, vol.26, n.3, 1994, pp.344–48. JSTOR: 2388857. (anglès)
  16. 16,0 16,1 16,2 16,3 16,4 16,5 16,6 16,7 Wilkinson. G. «Food Sharing in Vampire Bats». Scientific American, vol.262, n.21, 1990, pp.76-82. (anglès)
  17. Schutt, W.A, Jr.; Muradali, F; Mondol N; Joseph, K; and Brockmann, K. «Behavior and Maintenance of Captive White-Winged Vampire Bats, Diaemus youngi». Journal of Mammology, vol.80, n.1, 1999, pp.71–81. JSTOR: 1383209. (anglès)
  18. 18,0 18,1 18,2 18,3 18,4 18,5 Wilkinson, J.. «Bat Blood Donors». A: D. MacDonald & S. Norris. The Encyclopedia of Mammals. Facts on File, 2001, pp.766-767. ISBN 0-87196-871-1. (anglès)
  19. 19,0 19,1 19,2 19,3 19,4 19,5 Nowak, R. M.. Walker's Mammals of the World. Johns Hopkins University Press, 1991, p.1629.. ISBN 0-8018-3970-X. (anglès)
  20. 20,0 20,1 20,2 Park, S. R. «Development of Social Structure in a Captive Colony of the Common Vampire Bat, Desmodus rotundus». Ethology, vol.89, 1991, pp.335-341. DOI: 10.1111/j.1439-0310.1991.tb00378.x. (anglès)
  21. 21,0 21,1 Anderson, Rebecca, Michael Mulheisen. «Desmodus rotundus». Animal Diversity Web. [Consulta: 16 desembre 2011]. (anglès)
  22. 22,0 22,1 22,2 22,3 22,4 22,5 22,6 22,7 22,8 Wilkinson, G. S. «The Social Organization of the Common Vampire Bat II: Mating system, genetic structure, and relatedness». Behav. Ecol. Sociobiol, vol.17, n.2, 1985, pp.123–34. ISSN: 03405443. (anglès)
  23. 23,0 23,1 23,2 DeNault L. K. & MacFarlane, D. «Reciprocal altruism between male vampire bats, Desmodus rotundus]». Anim. Behav, vol.49, n.3, 1995, pp.855–56. DOI: 10.1016/0003-3472(95)80220-7. ISSN: 00033472. (anglès)
  24. 24,0 24,1 24,2 24,3 Wilkinson, G. S. «Social Grooming in the Common Vampire Bat, Desmodus rotundus». Anim. Behav, vol. 34, 1986, pàg. 1880-1889. (anglès)
  25. 25,0 25,1 25,2 25,3 CDC. «Learning about bats and rabies», 22-04-2011. [Consulta: 5 desembre 2011]. (anglès)
  26. Bat Facts Smithsonian. Retrieved 6 April 2011. (anglès)
  27. 27,0 27,1 27,2 Joseph Lennox Pawan, Caribbean Council for Science and Technology. Retrieved 1 April 2011 (anglès)
  28. Constantine, Denny G. «Rabies transmission by nonbite route». Public Health Reports. Public Health Service, vol.77, n.4, Abril 1962, pp.287–289. PMC: 1914752. PMID: 13880956. «These findings support consideration of an airborne medium, such as an aerosol, as the mechanism of rabies transmission in this instance.» (anglès)
  29. Messenger, Sharon L.; Jean S. Smith and Charles E. Rupprecht «Emerging Epidemiology of Bat-Associated Cryptic Cases of Rabies in Humans in the United States». Clinical Infectious Diseases, vol.35, n.6, 15-09-2002, pp.738–747. DOI: 10.1086/342387. PMID: 12203172. «Cryptic rabies cases are those in which a clear history of exposure to rabies virus cannot be documented, despite extensive case‐history investigation. Absence of a documented bite history reflects inherent difficulties in obtaining accurate animal‐contact information.... Thus, absence of bite-history data does not mean that a bite did not occur.» (anglès)
  30. Liberatore, G. T., Samson, A., Bladin, C., Schleuning, W., Medcalf, R. «Vampire Bat Salivary Plasminogen Activator (Desmoteplase) A Unique Fibrinolytic Enzyme That Does Not Promote Neurodegeneration». Stroke, vol.34, 2003, pp.537–43. PMID: 12574572. (anglès)

Enllaços externs

 src= A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Vampir comú Modifica l'enllaç a Wikidata


license
cc-by-sa-3.0
copyright
Autors i editors de Wikipedia
original
visit source
partner site
wikipedia CA

Vampir comú: Brief Summary ( Catalan; Valencian )

provided by wikipedia CA

El vampir comú (Desmodus rotundus) és un petit fil·lostòmid nadiu d'Amèrica. Es tracta d'una de les tres espècies de vampir, juntament amb el vampir d'ales blanques i el vampir escuat. Aquestes espècies són els únics mamífers paràsits. El vampir comú s'alimenta principalment de la sang del bestiar, apropant-se a la seva presa de nit mentre aquesta dorm. Utilitza les seves dents esmolades per tallar la pell i xucla la sang amb la seva llengua llarga. Aquesta espècie és polígama i els mascles dominants defensen els seus harems de femelles. A més, és una de les espècies de ratpenat més socials amb una sèrie de comportament cooperatius com la cria dels joves compartida per tots els membres del grup, la neteja social i la compartició d'aliment. Donat que s'alimenta de la sang del bestiar i és portador de la ràbia, es considera al vampir comú com una plaga. El seu estat de conservació està catalogat dins la categoria risc mínim per la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura (UICN) donada la "seva àmplia distribució, la suposada gran tolerància de la seva població a un cert grau d'alteració de l'hàbitat, i a què és poc probable que estigui disminuït a la velocitat necessària perquè sigui inclosa dins la categoria d'espècie amenaçada".

license
cc-by-sa-3.0
copyright
Autors i editors de Wikipedia
original
visit source
partner site
wikipedia CA

Upír obecný ( Czech )

provided by wikipedia CZ

Upír obecný (Desmodus rotundus E. Geoffroy, 1810), někdy nazývaný též upír rudý nebo upír velký, je druh tropických netopýrů žijící ve Střední a Jižní Americe.

Synonyma

  • Desmodus rufus
  • Phyllostoma rotundus

Popis

Tělesné rozměry:

  • Délka: tělo 8 cm
  • Rozpětí křídel: 20 cm
  • Hmotnost: do 50 g

Areál rozšíření

Střední a Jižní Amerika (jih USA až do Argentiny), tropické a subtropické oblasti od Mexika po sever Chile a Argentiny

Potrava

Upír obecný se živí výhradně krví teplokrevných živočichů.

Upíři nejsou příliš obratní letci a podobně jako kaloni vysílají ultrazvukové signály nižší frekvence. Existuje teorie, že právě toto znevýhodnění donutilo předka upírů, aby se místo chytání hmyzu za letu živil ektoparazity velkých savců. Společně s krví nasátými cizopasníky tak spořádal i větší či menší množství krve hostitele.

Dnešní upíři jsou plně přizpůsobeni ke konzumaci krve. Stoličky mají téměř úplně redukované, zato řezáky jsou velmi ostré a slouží k naříznutí kůže hostitele. Správné místo, kam kousnout, pozná upír pomocí zvláštního tepločivného orgánu, který mají v okolí nozder – zaznamená tepající krev, kterou nesaje, ale olizuje jazykem – hirudin proti srážení krve.

Způsob života

Přes den se ukrývají na tmavých místech, v jeskyních, v dutinách stromů i v budovách, často ve velkých koloniích, někdy společně s dalšími druhy netopýrů. Vylétávají, teprve když je úplná tma, a hledají hostitele. Létají pomalu a nízko nad zemí.

K hostiteli málokdy přilétávají, jakmile nějakého objeví, přistanou na zem a dojdou po čtyřech.

Délka života: nejstarší známý exemplář ve volné přírodě 9 let, v zajetí až 20 let

Reference

  1. Červený seznam IUCN 2018.1. 5. července 2018. Dostupné online. [cit. 2018-08-10]
Pahýl
Tento článek je příliš stručný nebo postrádá důležité informace.
Pomozte Wikipedii tím, že jej vhodně rozšíříte. Nevkládejte však bez oprávnění cizí texty.
license
cc-by-sa-3.0
copyright
Wikipedia autoři a editory
original
visit source
partner site
wikipedia CZ

Upír obecný: Brief Summary ( Czech )

provided by wikipedia CZ

Upír obecný (Desmodus rotundus E. Geoffroy, 1810), někdy nazývaný též upír rudý nebo upír velký, je druh tropických netopýrů žijící ve Střední a Jižní Americe.

license
cc-by-sa-3.0
copyright
Wikipedia autoři a editory
original
visit source
partner site
wikipedia CZ

Gemeiner Vampir ( German )

provided by wikipedia DE

Der Gemeine Vampir (Desmodus rotundus) ist eine auf dem amerikanischen Kontinent lebende Fledermausart. Diese Spezies ist die bekannteste – und auch am besten erforschte – der drei Arten der Vampirfledermäuse (Desmodontinae), der einzigen Säugetiergruppe, die sich ausschließlich vom Blut anderer Tiere ernährt. Gemeine Vampire sind als Überträger von Krankheiten wie der Tollwut auf Nutztiere und Menschen gefürchtet, gleichzeitig liefert ein gerinnungshemmendes Enzym in ihrem Speichel wichtige Impulse für die medizinische Forschung.

Beschreibung

Körperbau und Abmessungen

Desmo-Flug-01.tif
Desmo-Flug-02.tif
Desmo-Flug-03.tif
Desmodus rotundus im Flug

Gemeine Vampire sind mittelgroße Fledermäuse: Sie erreichen eine Kopfrumpflänge von 70 bis 90 Millimetern und ein Gewicht von 15 bis 50 Gramm. Die Unterarmlänge, eine wichtige Größenangabe bei Fledertieren, beträgt zwischen 50 und 63 Millimetern und die Flügelspannweite zwischen 35 und 40 Zentimeter. Im Körperbau stimmt der Gemeine Vampir weitgehend mit den anderen Fledermäusen überein: die Flugmembran besteht aus zwei Hautschichten und erstreckt sich von den Handgelenken bis zu den Fußgelenken, gespannt wird sie von den stark verlängerten Fingern der Vordergliedmaßen. Weitere Flughäute erstrecken sich von den Schultern zum Handgelenk und zwischen den Beinen. Letztere wird Uropatagium genannt und dient bei vielen Fledermausarten zum Insektenfang. Da diese Funktion beim Gemeinen Vampir wegfällt, ist sie bei dieser Art klein und unbehaart. Ein Schwanz ist nicht vorhanden. Die Hinterbeine sind im Gegensatz zu vielen anderen Fledermausarten stark und muskulös und ermöglichen den Tieren unter anderem ein schnelles Vorwärtskrabbeln auf dem Boden. Vampirfledermäuse können darüber hinaus auch hüpfen (siehe Lokomotion). Das Fell dieser Tiere ist an der Oberseite graubraun gefärbt, die Unterseite ist etwas heller.

Von den anderen Vampirfledermaus-Arten unterscheidet sich der Gemeine Vampir durch die verlängerten Daumen, die fehlende Behaarung des Uropatagiums, die spitzeren Ohren sowie die Anzahl der Zähne.

Gesicht und Zähne

 src=
Schnauze des Gemeinen Vampirs

Die Schnauze des Gemeinen Vampirs ist kurz und kegelförmig. Sie hat im Gegensatz zu vielen anderen Blattnasen kein echtes Nasenblatt, sondern einen hufeisenförmigen Ballen über den Nasenlöchern. Die Ohren sind spitz und eher klein und enthalten einen kleinen lanzettförmigen Tragus (Ohrdeckel). Die Augen hingegen sind für Fledermausverhältnisse relativ groß.

Der Gemeine Vampir hat mit 20 die wenigsten Zähne der Vampirfledermäuse, seine Zahnformel lautet 1/2-1/1-2/3-0/0 x2. Am größten sind die Schneide- und Eckzähne, sie sind sichelförmig und an das Aufschneiden der Haut ihrer Opfer angepasst. Die Backenzähne sind rückgebildet und haben keinerlei zum Kauen geeignete Oberfläche mehr. An der Unterseite der Zunge finden sich zwei Rillen, die sich während der Mahlzeit zusammenziehen und ausdehnen. Weitere Anpassungen an die spezielle Ernährung sind die kurze Speiseröhre und der schlauchförmige Magen.

Lokomotion

 src=
Desmodus (laufend)

Bestimmte Anpassungen im Körperbau und im Bewegungsverhalten des Gemeinen Vampirs werden von Fachleuten als „spektakulär“ bezeichnet[1]. So kann Desmodus rotundus zum Beispiel mit zusammengefalteten Flughäuten auf dem Erdboden stehen und darüber hinaus eine Art hüpfend-springende Fortbewegung ausführen. Dabei laufen die Tiere auf ihrem extrem verlängerten „Daumen“ (1. Finger). Diese Fledermäuse sind darüber hinaus in der Lage, aus dem Stand blitzschnell „in den Flug“ abzuspringen, selbst wenn sie eine Blutmahlzeit aufgenommen und dadurch ihr Körpergewicht erheblich erhöht haben. Sie vermögen schließlich aus dem Flug auf dem Erdboden zu landen und sofort in den Stillstand zu kommen. Der Gemeine Vampir besitzt artspezifische Besonderheiten in der Skelett- und Muskelanatomie, etwa besonders kräftige vordere Extremitäten (in Form der zusammengefalteten Flughäute), die solche Leistungen möglich machen[2][3] Diese Anpassungen befähigen diese Vampirfledermäuse, neben einem großen Beutetier (Rind, Pferd) auf dem Boden zu landen und sich diesem im Laufen zu nähern; während des Fressvorgangs kann Desmodus langsamen Bewegungen der Beute folgen oder aber blitzschnell auf Abwehrbewegungen reagieren.

Verbreitung und Lebensraum

 src=
Das Verbreitungsgebiet des Gemeinen Vampirs

Gemeine Vampire leben auf dem amerikanischen Kontinent, ihr Verbreitungsgebiet reicht vom nördlichen Mexiko bis ins südliche Südamerika (Zentralchile, Argentinien und Uruguay). Sie finden sich auch auf einigen Südamerika vorgelagerten Inseln (wie Margarita und Trinidad), fehlen aber auf den anderen Westindischen Inseln. Sie bewohnen sowohl feuchte als auch trockene Gebiete der Tropen und Subtropen, darunter Wälder, offene Grasländer und Gebirgsregionen bis in 2400 m Höhe.

Der einzige Zoo in Deutschland, der Gemeine Vampire hält, ist der Zoologische Garten in Berlin.[4]

Lebensweise

Aktivitätszeiten und Gruppenleben

 src=
Desmodus-Kolonie in einem hohlen Baum.

Gemeine Vampire sind ausschließlich nachtaktiv, als Schlafquartiere nutzen sie in erster Linie Höhlen, daneben findet man sie auch in hohlen Bäumen, Minen und Schächten sowie in verlassenen Gebäuden. Ruheplätze der Vampirfledermäuse riechen wegen des heraufgewürgten Blutes oft streng nach Ammoniak.

Diese Tiere leben in Gruppen von 20 bis 100 Tieren, gelegentlich bilden sie auch Kolonien von bis zu 2000 Tieren. Diese Gruppen zerfallen in Haremsgruppen, die aus 8 bis 20 Weibchen samt ihrem Nachwuchs sowie einem Männchen, das sich in deren Nähe aufhält, bestehen. Andere Männchen bilden Junggesellengruppen. Immer wieder versuchen männliche Tiere, dem Haremsführer seinen Rang streitig zu machen, in diesem Fall kann es zu wilden Kämpfen kommen. Die Kämpfe können auch durch aggressive Laute begleitet werden.

Sinnesfunktionen und Orientierung

Bei der Orientierung zeigen Vampirfledermäuse ähnliche Fähigkeiten und Leistungen wie verwandte Fledermausarten; allerdings hat die Forschung charakteristische Besonderheiten aufgedeckt, die als spezifische Anpassung an die blutfressende (sanguivore) Ernährungsweise interpretiert werden können.

Die Echoortung bei Desmodus ähnelt der anderer Arten aus der Familie der Blattnasenfledermäuse (Phyllostomatidae) und kann als eher unspezialisiert gelten. Die Ultraschall-Ortungslaute werden durch das Maul ausgestoßen; sie weisen zwei intensive Harmonische (Obertöne) auf, die insgesamt einen Frequenzbereich zwischen ca. 43 und 100 Kilohertz (kHz) abdecken. In Ruhe ist die Intensität der Laute nur gering (max. 84 dB SPL, 10 cm vor dem Maul der Fledermaus), im Flug steigt die Lautintensität auf bis zu 120 dB. Die Lautdauer variiert situationsabhängig zwischen 1 und 0,4 Millisekunden (ms). Im Flug werden die Laute während des Flügelaufschlags abgegeben[5][6][7][8].

Der Geruchssinn ist bei Desmodus gut entwickelt[9][10][11]. Die Riechleistung liegt für einige Duftstoffe im Bereich der olfaktorischen Sensitivität des Menschen[12]. Untersuchungen lassen darauf schließen, dass die Vampire ihren Geruchssinn insbesondere bei Kontakten in der sozialen Gruppe sowie möglicherweise auch beim Auffinden und Identifizieren einzelner Beutetiere nutzen[13].

Der Sehsinn ist bei Desmodus hervorragend ausgebildet, wie Untersuchungen zur Sehschärfe (abhängig von der Beleuchtungsstärke[14]), zur Größe des Gesichtsfeldes sowie zur Geschwindigkeits-Auflösung zeigen[15]. Desmodus ist darüber hinaus in der Lage, visuelle Muster zu unterscheiden[16]. Die Forschungsergebnisse lassen erwarten, dass Desmodus den visuellen Sinn beim Flug im Freiland sowohl über größere Distanz nutzt, um natürliche Landmarken (etwa Silhouetten von Bäumen oder Felsen) zu identifizieren, wie auch auf kürzere Distanz, zum Beispiel im Umfeld der Quartiere. Auf Distanzen unterhalb eines halben Meters scheinen sich diese Fledermäuse dann vor allem auf die Echoortung zu verlassen[17].

Spezifische Anpassungen an die blutfressende Ernährungsweise haben sich bei diesen Vampirfledermäusen insbesondere in zwei Sinnessystemen ausgebildet: zum einen beim Gehör (passive akustische Orientierung), zum anderen beim Tast- und Wärmesinn.

Das Gehör von Desmodus rotundus ist empfindlich vor allem im Ultraschallbereich zwischen 50 und 100 Kilohertz (dem Bereich ihrer eigenen Echoortung) sowie in einem Frequenzband zwischen 10 und 30 kHz. Wie elektrophysiologische Untersuchungen gezeigt haben, besitzt Desmodus im Vergleich zu vielen anderen Fledermäusen unterhalb von 25 kHz ungewöhnlich niedrige Hörschwellen, das heißt ein sehr gutes Hörvermögen[18]. Zudem fanden die Forscher im Gehirn der Vampirfledermaus Nervenzellen, die nur auf „Rauschen“ (breitbandige Schallfrequenzen) reagierten, sowie Neurone, die ausschließlich auf (menschliche) Atemgeräusche antworteten. Diese und weitere Forschungsergebnisse[19] lassen darauf schließen, dass Vampire das extrem leistungsfähige Gehör sehr gut nutzen können, um Beutetiere anhand der Geräusche des Atems oder kleinster Bewegungen aufzuspüren.

 src=
Kopf der Vampirfledermaus: zentrales Nasenblatt (NB), Nasengruben (*), oberes Polster (aP), seitliches Polster (lP).

Bei der eigentlichen Auswahl der Bissstelle besitzt dagegen der Wärmesinn von Desmodus eine zentrale Bedeutung. Er ist im Vergleich zu anderen Fledermausarten außergewöhnlich leistungsfähig und ermöglicht den Tieren, die von durchblutetem Gewebe ausgehende Wärmestrahlung aus mehr als 10 Zentimeter Entfernung wahrzunehmen[20]. Weitergehende Untersuchungen[21] haben gezeigt, dass im zentralen Teil des Nasenaufsatzes (dem „Nasenblatt“) von Desmodus (siehe Abbildung) eine große Zahl an Kalt- und Warmrezeptoren (so genannte freie Nervenendigungen) konzentriert sind, insbesondere in dem dünnen Rand sowie dem mittleren Grat des Nasenblattes. Der Aktivitätsbereich der Warmrezeptoren ist im Vergleich mit anderen Säugetieren (z. B. Nagern) deutlich zu niedrigeren Temperaturen verschoben. Ähnliche Eigenschaften und Leistungen kannte man zuvor nur von bestimmten Schlangenarten[22]. Die zentrale Gesichtsregion von Desmodus bildet mithin ein regelrechtes Wärmesinnesorgan.

Desmodus trägt rund um dieses Nasenblatt zudem zahlreiche Sinneshaare, deren Mechanorezeptoren sehr empfindlich sowie richtungsabhängig auf winzigste Bewegungsreize antworten[23]. Der Tastsinn spielt offenbar eine wichtige Rolle während des eigentlichen Fressvorganges: Da die Fledermaus dabei direkten Körperkontakt mit der zumeist erheblich größeren Beute hat, ist sie durch mögliche Abwehrbewegungen gefährdet. Der sensible Tastsinn hilft den Tieren in solchen Situationen blitzschnell reagieren zu können.

Sozialverhalten

Gemeine Vampire besitzen ein hochentwickeltes Sozialverhalten. Dazu gehört die gegenseitige Fellpflege, ein unter Fledermäusen eher unübliches Verhalten; außerdem teilen sie sich mit ihren hungrigen Artgenossen häufig ihre Blutnahrung, indem sie diese hochwürgen und andere Tiere damit füttern[24].

Ein Gemeiner Vampir stirbt, wenn er in zwei oder drei aufeinanderfolgenden Nächten keine Nahrung zu sich nimmt. Zwischen 7 und 30 % der Tiere einer Gruppe scheitern jedoch in einer Nacht bei ihrer Nahrungssuche, sei es wegen Krankheit, Verletzung, Geburt oder simpler Erfolglosigkeit. Aufgrund des dringenden Blutbedarfes und der Schwierigkeiten, Beute zu finden, spielt das Heraufwürgen und Teilen der Nahrung eine wichtige Rolle für das Überleben der Gemeinen Vampire. Ohne Teilen der Nahrung läge die jährliche Todesrate der Tiere hochgerechnet bei 82 %, tatsächlich aber beträgt sie 24 %.

Wenn ein Tier eine nach menschlichen Maßstäben „selbstlose“ Handlung ausführt, geschieht dies entweder zum Nutzen seiner Verwandten, insbesondere der Nachkommen, oder zum Nutzen seiner selbst, damit ihm also sozusagen selbst ebenfalls entsprechend geholfen wird. Dies bezeichnet man als Reziproken Altruismus. Das Blutteilen der Gemeinen Vampire ist ein Beispiel dafür. Schätzungen zufolge gewinnt ein hungriges Tier durch eine Nahrungsspende 18 Stunden bis zum Hungertod, während der Spender nur rund 6 Stunden verliert. In Summe profitieren also beide Tiere von diesem Verhalten.

Abgesehen von der Versorgung des eigenen Nachwuchses, was im Tierreich absolut üblich ist, hängt die Frage, ob ein Vampir zum Teilen bereit ist, auch von der Wahrscheinlichkeit ab, diese Leistung auch einmal wieder zurückzubekommen, beziehungsweise von der Tatsache, ob das bittende Tier früher schon einmal mit dem jetzt Angebettelten geteilt hat. Voraussetzung dafür ist, dass die Tiere einander individuell erkennen. Die gegenseitige Fellpflege dürfte eine wichtige Rolle beim Identifizieren der einzelnen Artgenossen spielen. Wenn ein hungriges Tier einem anderen das Fell pflegt, so kann der angebettelte Artgenosse dieses identifizieren und erkennen, ob es selbst schon einmal geteilt hat. Mitentscheidend für den reziproken Altruismus scheint zu sein, dass Desmodus-Weibchen sehr stabile Gruppen bilden, in denen die einzelnen Individuen sehr lange, möglicherweise lebenslang zusammenbleiben[25].

Eine wichtige Rolle im Sozialleben der Vampire spielen Lautäußerungen. Bei entsprechenden Untersuchungen[26]. konnten insgesamt 16 deutlich unterscheidbare Laute identifiziert werden. Die meisten davon haben einen starken Frequenzanteil im Hörbereich des Menschen (also unterhalb von ca. 16 Kilohertz). Einzelne Lauttypen kann man bestimmten Situationen oder Funktionen im Rahmen des Sozialverhaltens der Tiere zuordnen: So gibt es Laute mit aggressivem Charakter, weiterhin Droh-, Kampf- und Abwehrlaute, außerdem Befreiungs-, Protest-, Kontakt- und Beschwichtigungslaute. Bestimmte Laute weisen strukturelle Ähnlichkeiten mit den so genannten Verlassenheitslauten von Jungtieren auf und haben sich möglicherweise direkt aus diesen entwickelt.

Ernährung

Beutetiere

 src=
Rinder zählen zu den bevorzugten Opfern des Gemeinen Vampirs

Im Prinzip kann jedes Tier Opfer eines Vampirbisses werden. Der Gemeine Vampir nutzt als Wirte aber hauptsächlich Säugetiere, vornehmlich Rinder, Pferde und Esel sowie eine Reihe größerer Wildtiere wie etwa Tapire. Weniger häufig gehören auch Menschen zu ihren Blutquellen. Darüber hinaus werden auch größere Vögel wie Hühner und Truthühner gebissen. Hunde zählen kaum jemals zu den Opfern, vermutlich, weil sie die Ultraschalllaute, die die Tiere zur Orientierung aussenden, hören können.

Experimente mit gefangenen Tieren haben gezeigt, dass sie auch Schlangen, Echsen, Kröten, Krokodile und Schildkröten beißen. Ob diese Tiere auch in der Natur zu ihren Opfern zählen, ist nicht bekannt.

Annäherung an das Opfer

Die Tiere landen meistens nicht direkt auf ihren Opfern, sondern in der Nähe und laufen oder hüpfen dann in seine Richtung. Die kräftigen Hinterbeine und der lange Daumen stellen Anpassungen an diese Fortbewegungsweise dar.

Zunächst sucht sich die Fledermaus eine geeignete Bissstelle an ihrem Opfer, beispielsweise bei Rindern oder Pferden direkt oberhalb der Hufe. Die Bewegungen von Desmodus bei der Annäherung an eine Beute sind scheu und vorsichtig; die unter Fledermäusen seltene Fähigkeit zu hüpfen dient dem schnellen Ausweichen für den Fall, dass sie entdeckt und vom Opfer mit Tritten oder Schwanzschlägen verscheucht werden. Vampire kämpfen nicht mit ihren Beutetieren, ihr Biss erfolgt in der Regel unbemerkt und oft wacht das schlafende Tier nicht einmal auf. Als Bissstelle bevorzugen sie nicht von Haaren oder Federn bedeckte Körperteile wie die Anal- und die Vaginalregion oder die Ohren von Säugetieren beziehungsweise die Beine oder Kämme der Vögel.

Der Fressvorgang

 src=
Gemeiner Vampir bei der Nahrungsaufnahme (Präparat)

Zunächst wird die Körperstelle mit der Zunge abgeleckt. Der Speichel der Tiere enthält ein Betäubungsmittel, mit dem die Bissstelle lokal unempfindlich wird. Anschließend werden eventuell vorhandene Haare oder Federn mit den Zähnen abrasiert. Mit den scharfen Schneidflächen der Eck- und Schneidezähne beißen sie ein Stück der Haut heraus. Die so entstehende Wunde ist rund drei bis zehn Millimeter breit und einen bis fünf Millimeter tief. Mit der Zunge lecken sie das ausfließende Blut auf und pumpen es durch die Rillen an der Unterseite der Zunge in den Mund. Ein Gerinnungshemmer sorgt dafür, dass das austretende Blut beim Trinkvorgang nicht gerinnt und somit für das Tier unbrauchbar wird. Das hierfür verantwortliche Enzym heißt Desmoteplase, auch Draculin oder Desmodus rotundus Salivary Plasminogen Activator (kurz DSPA) genannt; es ist ein Glykoprotein und bewirkt, dass sich das Fibrin (der feste Gerüststoff von gerinnendem Blut) auflöst. Nach einem Biss kann das Blut bis zu acht Stunden aus der Wunde fließen.

Der gesamte Vorgang kann bis zu zwei Stunden dauern, die eigentliche Nahrungsaufnahme bis zu 30 Minuten. Dabei nehmen die Tiere rund 20 bis 30 Milliliter Blut auf, eine Menge, die das Gewicht der Tiere nahezu verdoppelt. Dadurch fällt es ihnen häufig schwer, sich wieder in die Luft zu erheben. Nach einer Mahlzeit begeben sie sich an ihren Schlafplatz, um zu verdauen.

Gefahren des Bisses

 src=
Vampirbiss an einer Kuh (Mexico).

Der Blutverlust des Opfers stellt ein geringes Problem dar. Viel größer sind die Gefahren durch Infektionskrankheiten, die von den Tieren übertragen werden, insbesondere die Tollwut und durch Trypanosomen verursachte Viehseuchen. Darüber hinaus kann es an der offenen Wunde zu Infektionen und zum Befall durch Larven der Neuwelt-Schraubenwurmfliege (Cochliomyia hominivorax) kommen. Tausende Tiere sterben so jährlich an den Folgen von Vampirbissen und auch Menschen kommen immer wieder zu Schaden.

Fortpflanzung

Das Reproduktionsverhalten von Desmodus unterscheidet sich in einigen Punkten von dem anderer, auch nah verwandter Fledermausarten[27].

Prinzipiell können sich Vampirfledermäuse das ganze Jahr über fortpflanzen. In den meisten Regionen ihres Verbreitungsgebietes treten aber ein- oder zweimal pro Jahr Geburtenspitzen auf. In Costa Rica fallen die meisten Geburten zum Beispiel in die Regenzeit (Oktober bis November), auf Trinidad und Tobago gibt es eine Spitze von April bis Mai, eine zweite von Oktober bis November.

 src=
Mutter mit Jungtier (links).

Um die Paarung einzuleiten, klettert das Männchen auf den Rücken der Weibchen, umschließt ihre Flügel mit seinen Flugmembranen und beißt in ihren Nacken. Nach einer ca. siebenmonatigen Tragzeit[28] kommt in der Regel ein einzelnes Jungtier zur Welt. Neugeborene sind gut entwickelt und wiegen zwischen fünf und sieben Gramm. Im ersten Lebensmonat werden sie ausschließlich gesäugt, ab dem zweiten Lebensmonat füttert die Mutter sie zusätzlich mit hochgewürgtem Blut. Ab dem vierten Monat beginnt das Jungtier seine Mutter auf Beuteflügen zu begleiten; endgültig entwöhnt wird es aber erst mit neun oder zehn Monaten. Ungefähr im gleichen Alter tritt auch die Geschlechtsreife ein.

Werden die Jungtiere von ihrer Mutter getrennt, stoßen diese so genannte Verlassenheitslaute aus. Diese Laute bleiben erhalten, bis die Jungtiere nach ca. zehn Monaten endgültig unabhängig von der Mutter werden. Untersuchungen haben gezeigt, dass diese Laute individuell unterscheidbare Merkmale besitzen, die sich im Verlauf der Juvenilentwicklung nur unwesentlich verändern[29]. Dies ist eine entscheidende Voraussetzung dafür, dass die Muttertiere ihre eigenen Jungtiere anhand dieser Laute zweifelsfrei identifizieren können.

Bedingt durch die lange Tragzeit und die Abhängigkeit der Jungtiere von ihrer Mutter, können die Weibchen nur alle neun bis zehn Monate gebären, was den Fortpflanzungserfolg limitiert. Die Lebensdauer ist, wie bei vielen anderen Fledermäusen auch, recht lang. In freier Natur wird die Lebenserwartung auf neun bis zwölf Jahre geschätzt; das höchste bekannte Alter eines Tieres in menschlicher Obhut betrug 29 Jahre.

Natürliche Feinde

Zu den wenigen natürlichen Feinden der Gemeinen Vampire zählen Eulen, Greifvögel und Schlangen. Gegenüber letzteren nutzen sie ihre besonderen lokomotorischen Fähigkeiten, sich durch schnelle Sprünge in Sicherheit zu bringen.

Gemeine Vampire und Menschen

Die Sagengestalt Vampir

Legenden und Mythen von Vampiren, Sagengestalten, die sich von Blut ernähren und manchmal in Fledermaus- oder Eulengestalt auftreten, finden sich in vielen Kulturen rund um den Globus. Vielfach sind diese Sagen älter und können auch aufgrund der geografischen Distanz nicht von den Vampirfledermäusen beeinflusst sein, die nur aus Amerika belegt sind. Die Tiere haben ihren Namen von der Sagengestalt und nicht umgekehrt, wie auch die frühere Verwendung des Wortes „Vampir“ für die Gestalt als für die Tiere zeigt. Näheres dazu siehe unter dem Lemma Vampirfledermäuse.

Unabhängig davon gab es in der Mythologie der Maya ein Camazotz genanntes Ungeheuer in Fledermausgestalt, das Menschen und Tiere anfiel und ihr Blut trank. Inwieweit diese Vorstellungen vom Gemeinen Vampir oder von Desmodus draculae, einer ausgestorbenen, noch größeren Art der Vampirfledermäuse (siehe unter Systematik), beeinflusst sind, ist unklar.

Schäden durch Vampirbisse

Die Schäden, die durch den Gemeinen Vampir verursacht werden, sind enorm. Jährlich werden zahllose Nutz- und Haustiere das Opfer von Krankheiten, die durch Vampirbisse übertragen werden. Insbesondere Hausrinder sind gefährdet, da sie in großer Zahl vorhanden und auf den Weiden leicht zugänglich sind. Schätzungen zufolge sind diese Fledermäuse jedes Jahr für bis zu 100.000 Todesfälle bei Rindern durch Tollwut und durch Trypanosomen verursachte Krankheiten wie Surra verantwortlich. Eine Studie aus dem Jahr 1988 bezifferte den jährlichen wirtschaftlichen Schaden, der daraus entsteht, auf 40 Millionen US-Dollar.

Obwohl Menschen nicht zu den bevorzugten Opfern des Gemeinen Vampirs zählen, kommt es auch bei ihnen immer wieder zu Todesfällen durch Krankheiten, die durch die Bisse dieser Tiere hervorgerufen werden. So starben im Mai 2004 in Brasilien bis zu 22 Menschen an der Tollwut, die durch diese Tiere übertragen wurde.

Bedrohung durch den Menschen

Mit der großflächigen Einführung von Rinderfarmen und Viehweiden in Mittel- und Südamerika haben sich die Bestandszahlen des Gemeinen Vampirs vergrößert. Aufgrund der Gefahren durch Krankheitsübertragungen wird jedoch vielerorts versucht, die Tiere auszurotten. Höhlen wurden gesprengt oder ausgeräuchert. Da Gemeine Vampire optisch schlecht von anderen Fledermausarten zu unterscheiden sind, waren auch viele harmlose frucht- oder insektenfressende Tiere betroffen, oft im stärkeren Ausmaß als Gemeine Vampire selbst. Andere Methoden, die gegen diese Fledermäuse eingesetzt werden, sind langsam wirkende Gifte, die auf das Fell gefangener Tiere gestrichen werden und die durch die gegenseitige Fellpflege auch die anderen Bewohner des Quartiers töten, schwache Gifte, die in die Rinder injiziert werden, Fangnetze vor Ställen und andere. Trotz alledem ist die Art häufig und zählt nicht zu den bedrohten Arten.

Bedeutung für die Forschung

Es war schon länger bekannt, dass ein Bestandteil des Speichels dieser Tiere die Blutgerinnung hemmt. Seit den 1980er Jahren gab es Bestrebungen, dieses Enzym zu isolieren, was einem deutsch-mexikanischen Forscherteam gelang. Seit Anfang der 1990er Jahre kann dieses Enzym (Desmodus rotundus Salivary Plasminogen Activator (DSPA) oder Desmoteplase genannt) biotechnologisch hergestellt werden. Es sollte vor allem als Medikament gegen ischämische Schlaganfälle eingesetzt werden, da es auch bereits bestehende Blutverklumpungen im Gefäßsystem auflösen kann. Zwischen 1990 und 1999 wurde schon eine Studie mit Herzinfarktpatienten erfolgreich abgeschlossen. Synthetisierte Präparate, die das Enzym enthalten, unterdrücken die Blutgerinnung bis zu 20-mal länger als herkömmliche Mittel und sie sollen nach ersten Studien auch eine bis zu 150-mal stärkere Wirkung aufweisen. Man versprach sich mit diesem Mittel eine Erweiterung des Zeitfensters für die Behandlung, das gegenwärtig beim Ischämischen Hirninfarkt bei drei Stunden liegt. In der Phase-III-Studie konnte beim Ischämischen Hirninfarkt jedoch keine Verbesserung des klinischen Outcomes nachgewiesen werden.[30]

Systematik

Stellung innerhalb der Fledermaussystematik

Der Gemeine Vampir bildet zusammen mit dem Kammzahnvampir (Diphylla ecaudata) und dem Weißflügelvampir (Diaemus youngi) die Gruppe der Vampirfledermäuse (Desmodontinae), wobei der Weißflügelvampir der nächste Verwandte des Gemeinen Vampirs ist. Vampirfledermäuse werden als Unterfamilie der Blattnasen (Phyllostomidae) eingeordnet, einer formenreichen, auf den amerikanischen Kontinent beschränkten Fledermausgruppe. Phylogenetisch bilden sie das Schwestertaxon aller übrigen Blattnasenarten.

Von der Gattung Desmodus sind außerdem zwei ausgestorbene Arten bekannt:

  • Desmodus stocki war etwas schwerer als der Gemeine Vampir und lebte in den südlichen Vereinigten Staaten und in Mexiko. Die Art ist erst vor rund 3000 Jahren ausgestorben.
  • Desmodus draculae, auch „Riesenvampir“ genannt, war größer als der Gemeine Vampir, seine Flügelspannweite wird auf 60 bis 75 Zentimeter geschätzt. Fossile Überreste dieser Art aus dem Pleistozän wurden in Mexiko, Venezuela, Argentinien und Brasilien gefunden.[31] Wegen des (zumindest behaupteten) jungen Alters der Funde und Legenden der Maya über Camazotz, eines Wesens in Gestalt eines Riesenvampirs, mutmaßen Kryptozoologen, dass die Art sogar noch leben könnte oder erst in jüngster Zeit ausgestorben ist. Beweise dafür gibt es allerdings keine.

Stammesgeschichte

Abgesehen von den zwei oben erwähnten Arten sind keine fossilen Vorfahren der Vampirfledermäuse bekannt. Die Frage, wie es zur Entwicklung dieser spezialisierten Ernährungsweise kam, kann derzeit nur auf spekulativem Weg beantwortet werden. Zwei Theorien wurden hierfür vorgeschlagen:

  • Nach einer Theorie haben sich Vampirfledermäuse aus fruchtfressenden Vorfahren entwickelt, die besonders geformten Schneide- und Eckzähne seien zunächst eine Anpassung an das Aufbeißen hartschaliger Früchte gewesen.
  • Nach einer anderen Theorie haben sich Vampirfledermäuse aus insektenfressenden Vorfahren entwickelt, die auf ektoparasitische (auf der Haut lebende) Tiere spezialisiert waren. Möglicherweise lockten die Wunden, die die Insekten ihren Wirten zufügten, diese Vorfahren an.

Innerhalb der Blattnasen gibt es sowohl frucht- als auch insektenfressende Arten, so dass beide Wege denkbar sind.

Literatur

  • Klaus Richarz: Fledermäuse beobachten, erkennen und schützen. Kosmos, Stuttgart 2004, ISBN 3-440-09691-2.
  • Ronald M. Nowak: Walker's Mammals of the World. Johns Hopkins University Press, Baltimore 1999, ISBN 0-8018-5789-9.
  • Uwe Schmidt: Vampirfledermäuse. Spektrum Verlag, Heidelberg 1995. ISBN 978-3-89432-176-5.
  • Dennis Turner: The Vampire Bat. A Field Study in Behavior and Ecology. Johns Hopkins University Press, Baltimore 1975, ISBN 0-8018-1680-7.
  • Arthur M. Greenhall, Gerhard Joermann, Uwe Schmidt: Desmodus rotundus (PDF; 753 kB). In: Mammalian Species. 202, 1983.
  • Arthur M. Greenhall, Uwe Schmidt: Natural History of Vampire Bats. CRC Press, Boca Raton 1988, ISBN 0-8493-6750-6.
  • Gerald S. Wilkinson: Food Sharing in Vampire Bats. (PDF; 919 kB) In: Scientific American. 262, 1990, S. 76–82.

Einzelnachweise

  1. J. S. Altenbach: Locomotion. In: Natural History of Vampire Bats. (Editors: A. M. Greenhall, U. Schmidt). CRC Press, Boca Raton 1988, S. 71.
  2. J. S. Altenbach: The locomotiv morphology of the vampire bat, Desmodus rotundus. In: Spec. Publ. Am. Soc. Mamm. 6, 1979, S. 1.
  3. D. K. Riskin, J. W. Hermanson: Biomechanics: Independent evolution of running in vampire bats. In: Nature, Band 434, 2005, S. 292.
  4. "Gemeiner Vampir" zootierliste.de
  5. U. Schmidt, C. Schmidt: Echolocation performance of the vampire bat (Desmodus rotundus). In: Zeitschrift fu?r Tierpsychologie. Band 45, Nummer 4, Dezember 1977, S. 349–358, PMID 610226.
  6. U. Schmidt, G. Joermann: Echoortung bei der Vampirfledermaus Desmodus rotundus. In: Z. f. Säugetierkunde. Band 46, 1981, S. 129.
  7. G. Joermann, U. Schmidt: Echoortung bei der Vampirfledermaus Desmodus rotundus. II. Lautaussendung im Flug und Korrelation zum Flügelschlag. In: Z. f. Säugetierkunde. Band 46, 1981, S. 136.
  8. G. Joermann: Echoortung bei Vampirfledermäusen (Desmodus rotundus) im Freiland. In: Z. f. Säugetierkunde. 49, 1984, S. 221.
  9. H. Stephan, P. Pirlot: Volumetric comparison of brain structures in bats. In: Bijdragen tot de Dierkunde. 40, 1970, S. 95.
  10. K. P. Bhatnagar, F. C. Kallen: Cribriform plate of ethmoid, olfactory bulb and olfactory acuity in forty species of bats. In: J. Morphol. 142, 1974, S. 71.
  11. R. Kämper, U. Schmidt: Die Morphologie der Nasenhöhle bei einigen neotropischen Chiropteren. In: Zoomorphol. Band 87, 1977, S. 3.
  12. U. Schmidt: Vergleichende Riechschwellenbestimmungen bei neotropischen Chiropteren. In: Z. f. Säugetierkunde. Band 40, 1975, S. 269.
  13. U. Schmidt: Orientation and Sensory Functions in Desmodus rotundus. In: Natural History of Vampire Bats (Editors: A. M. Greenhall, U. Schmidt). CRC Press, Boca Raton 1988, S. 143.
  14. U. Manske, U. Schmidt: Visual acuity of the vampire bat, Desmodus rotundus, and its dependence upon light intensity. In: Zeitschrift fu?r Tierpsychologie. Band 42, Nummer 2, Oktober 1976, S. 215–221, PMID 1007656.
  15. K. Hessel: Vergleichende optokinetische Untersuchungen zur Leistungsfähigkeit des visuellen Systems bei neotropischen Fledermäusen (Fam. Phyllostomidae) und der Hausmaus. Diss., Bonn 1998.
  16. U. Manske, U. Schmidt: Untersuchungen zur optischen Musterunterscheidung bei der Vampirfledermaus, Desmodus rotundus. In: Z. Tierpsychol. Band 49, 1979, S. 120.
  17. G. Joermann, U. Schmidt, C. Schmidt: The Mode of Orientation during Flight and Approach to Landing in two Phyllostomid Bats. In: Ethology. Band 78, 1988, S. 332.
  18. U. Schmidt, P. Schlegel, H. Schweizer, G. Neuweiler: Audition in vampire bats, Desmodus rotundus (PDF; 733 kB). In: J. Comp. Physiol. A. Band 168, 1991, S. 45.
  19. U. Gröger, L. Wiegrebe: Classification of human breathing sounds by the common vampire bat, Desmodus rotundus. In: BMC Biology. 4, 2006, S. 18.
  20. L. Kürten, U. Schmidt: Thermoperception in the common vampire bat Desmodus rotundus. In: J. Comp. Physiol. Band 146, 1982, S. 223.
  21. L. Kürten, U. Schmidt, K. Schäfer: Warm and Cold Receptors in the Nose of the Vampire Bat, Desmodus rotundus. In: Naturwissenschaften. Band 71, 1984, S. 327.
  22. A. L. Campbell, R. R. Naik, L. Sowards, M. O. Stone: Biological infrared imaging and sensing (Memento des Originals vom 15. Juni 2003 im Internet Archive)  src= Info: Der Archivlink wurde automatisch eingesetzt und noch nicht geprüft. Bitte prüfe Original- und Archivlink gemäß Anleitung und entferne dann diesen Hinweis.@1@2Vorlage:Webachiv/IABot/web.neurobio.arizona.edu (PDF; 628 kB). In: Micron. Band 33, 2002, S. 211.
  23. L. Kürten: Mechanorezeptoren im Nasenaufsatz der Vampirfledermaus Desmodus rotundus. In: Z. f. Säugetierkunde. Band 50, 1985, S. 26.
  24. G. S. Wilkinson: Reciprocal food sharing in the vampire bat. In: Nature. Band 308, 1984, S. 181.
  25. G. S. Wilkinson: Social Organization and Behavior. In: Natural History of Vampire Bats (Editors: A. M. Greenhall, U. Schmidt). CRC Press, Boca Raton 1988, S. 85.
  26. S.-R. Park: Sozialverhalten und akustische Kommunikation bei der Vampirfledermaus, Desmodus rotundus. Diss. Bonn, 1986.
  27. C. Schmidt: Reproduction. In: Natural History of Vampire Bats (Editors: A. M. Greenhall, U. Schmidt). CRC Press, Boca Raton 1988, S. 99.
  28. U. Schmidt: Die Tragzeit der Vampirfledermäuse (Desmodus rotundus). In: Z. f. Säugetierkunde. Band 39, 1974, S. 129.
  29. U. Schmidt, G. Joermann, C. Schmidt: Struktur und Variabilität der Verlassenheitslaute juveniler Vampirfledermäuse (Desmodus rotundus). In: Z. f. Säugetierkunde. Band 47, 1982, S. 143.
  30. T. Steiner, E. Jüttler, P. Ringleb: Akuttherapie des Schlaganfalls. In: Der Nervenarzt. Band 78, Nr. 10, 2007, S. 1147–1154.
  31. Santiago Brizuela & Daniel A. Tassara. 2021. New Record of the Vampire Desmodus draculae (Chiroptera) from the Late Pleistocene of Argentina. Ameghiniana 58 (2): 169-176; doi: 10.5710/AMGH.30.12.2020.3379
license
cc-by-sa-3.0
copyright
Autoren und Herausgeber von Wikipedia
original
visit source
partner site
wikipedia DE

Gemeiner Vampir: Brief Summary ( German )

provided by wikipedia DE

Der Gemeine Vampir (Desmodus rotundus) ist eine auf dem amerikanischen Kontinent lebende Fledermausart. Diese Spezies ist die bekannteste – und auch am besten erforschte – der drei Arten der Vampirfledermäuse (Desmodontinae), der einzigen Säugetiergruppe, die sich ausschließlich vom Blut anderer Tiere ernährt. Gemeine Vampire sind als Überträger von Krankheiten wie der Tollwut auf Nutztiere und Menschen gefürchtet, gleichzeitig liefert ein gerinnungshemmendes Enzym in ihrem Speichel wichtige Impulse für die medizinische Forschung.

license
cc-by-sa-3.0
copyright
Autoren und Herausgeber von Wikipedia
original
visit source
partner site
wikipedia DE

Perçemka xwînmij ( Kurdish )

provided by wikipedia emerging languages

Perçemka xwînmij an perçemka xûnxwer (Desmodus rotundus), cureyekî perçemkên bibêvilê pelgî (Phyllostomidae), ji cinsê (Desmodus) û ji perçemkên Cîhana Nî an Nû ye(Amerîka).

Şayes

 src=
Qeltaxê perçemka xwînmij

Perçemka xwînmij bi mû yê kurt û kurkek e zîvê boz li binaniya wê rû girtî ye û rengê vî kurkî girtîtir dibe li pişta wê.[2] Herdu guhên wê piçkî gloverin,lêva wê jêrî kûr qulkirî ye û poz an bêvilê wê pehn û dirûvê pelgan e.[2] Dirêjiya navçe ya perçemka xwînmij derdorî 9 cm (3.5 in) û teve dirêjiya piyala baskê,dighêje 18 cm (7 in).Giraniya wê gelemper derdorî 57 grams (2 oz), lê belkî ev giranî bêtir dibe piştî danek xwarin.[3]

Belavbûn û hawidor

Perçemka xwînmij xweciya parzemînên Amerîkayan e.[2]Perçemka xwînmij li ciyên bi seqa şil û warên bi bayê germ hezidike bijî ye.[4][5]

Taksonomî

Zaneyar Étienne Geoffroy Saint-Hilaire perçemka xwînmij bin navê cureya Phyllostoma rotundum dabeşandibû sala 1810.[2].Lê di sala 1901,zaneyar Oldfield Thomas navê Desmodus rotundus bijart û li perçemka xwînmij navkir.[2]

Reftar

Xwarin

 src=
Perçemka xwînmij xwînê gayekî dimije

Perçemka xwînmij xwînê guhandaran wek bizin, mih û gayan dixwe.[4]

Çavkanî

  1. Barquez, R., Perez, S., Miller, B. & Diaz, M. (2008). "Desmodus rotundus". IUCN Red List of Threatened Species. Version 2010.2. International Union for Conservation of Nature. Retrieved 17 July 2010.CS1 maint: Multiple names: authors list (link)
  2. a b c d e Greenhall, A.M.; Joermann, G.; Schmidt, U. (1983). "Desmodus rotundus" (PDF). Mammalian Species. 202: 1–6.CS1 maint: Multiple names: authors list (link)
  3. Common vampire bat Desmodus rotundus Nat Geo Wild. Retrieved 21 August 2008.
  4. a b Lord, R. D. (1993) "A Taste for Blood: The Highly Specialized Vampire Bat Will Dine on Nothing Else". Wildlife Conservation 96:32-38.
  5. Wilkinson, G. S. (1985). "The Social Organization of the Common Vampire Bat 1: Pattern and Cause of Association". Behav. Ecol. Sociobiol. 17 (1): 111–21. JSTOR 4599814.

license
cc-by-sa-3.0
copyright
Nivîskar û edîtorên Wikipedia-ê

Perçemka xwînmij: Brief Summary ( Kurdish )

provided by wikipedia emerging languages

Perçemka xwînmij an perçemka xûnxwer (Desmodus rotundus), cureyekî perçemkên bibêvilê pelgî (Phyllostomidae), ji cinsê (Desmodus) û ji perçemkên Cîhana Nî an Nû ye(Amerîka).

license
cc-by-sa-3.0
copyright
Nivîskar û edîtorên Wikipedia-ê

Quimichpatlani ( Nahuatl )

provided by wikipedia emerging languages

In Quimichpatlāni (caxtillāntlahtōlli: ratón que vuela).

license
cc-by-sa-3.0
copyright
Wikipedia authors and editors

Wiruchu ( Quechua )

provided by wikipedia emerging languages
 src=
Yawarta ch'unqachkaq wiruchu.

Wiruchu (Desmodus rotundus) nisqaqa huk yawar ch'unqaq, Awya Yalapi kawsaq masum, tutapi phawaykachaq.

  • Tsiktsi Ankash qalluchaw.

Hawa t'inkikuna

license
cc-by-sa-3.0
copyright
Wikipedia authors and editors

Wiruchu: Brief Summary ( Quechua )

provided by wikipedia emerging languages
 src= Yawarta ch'unqachkaq wiruchu.

Wiruchu (Desmodus rotundus) nisqaqa huk yawar ch'unqaq, Awya Yalapi kawsaq masum, tutapi phawaykachaq.

Tsiktsi Ankash qalluchaw.
license
cc-by-sa-3.0
copyright
Wikipedia authors and editors

Cuban vampire bat

provided by wikipedia EN

The common vampire bat (Desmodus rotundus) is a small, leaf-nosed bat native to the Neotropics. It is one of three extant species of vampire bat, the other two being the hairy-legged and the white-winged vampire bats. The common vampire bat practices hematophagy, mainly feeding on the blood of livestock. The bat usually approaches its prey at night while they are sleeping. It then uses its razor-sharp teeth to cut open the skin of its hosts and lap up their blood with its long tongue.

The species is highly polygynous, and dominant adult males defend groups of females. It is one of the most social of bat species with a number of cooperative behaviors such as social grooming and food sharing. Because it feeds on livestock and is a carrier of rabies, the common vampire bat is considered a pest. Its conservation status is categorized as Least Concern by the International Union for Conservation of Nature (IUCN) because of "its wide distribution, presumed large population tolerance of a degree of habitat modification, and because it is unlikely to be declining at nearly the rate required to qualify for listing in a threatened category."[1]

Taxonomy

The common vampire bat was first described as Phyllostoma rotundum by Étienne Geoffroy Saint-Hilaire in 1810.[2][3] Another description was published in 1826 as a new species Desmodus rufus by Maximilian Wied, in the second volume of his work detailing his explorations in Brazil, erecting a new genus Desmodus.[4][5] The species received several scientific names before being given its current one—Desmodus rotundus—by Oldfield Thomas in 1901.[6] It is classified under the subfamily Desmodontinae along with two other species: the hairy-legged vampire bat (Diphylla ecaudata), and the white-winged vampire bat (Diaemus youngi). These three species compose the "true" vampire bats, as opposed to the "false" vampires of the family Megadermatidae and the spectral bat. All three species of Desmodontinae specialize in feeding on the blood of warm-blooded animals.[7] However, the common vampire bat feeds on mammalian blood more than the other two species, which primarily feed on that of birds.[8][9] The three species resemble each other, but the common vampire bat can be distinguished by its longer thumb.[8] It is the only extant member of its genus, although other fossil species have been described.[3] It has a haploid number of 14, for a karyotype of 28 chromosomes.[10]

A description published under the name Desmodus puntajudensi (Cuban vampire bat) by Woloszyn and Mayo in 1974 was later recognized as synonymous with this species.[11]

Physical description

The image depicts the skull of the common vampire bat.
A vampire bat skull, showing the distinctive incisors and canines

The common vampire bat is short-haired, with silver-gray fur on its undersides, demarcated from the darker fur on its back.[3] It has a deeply grooved lower lip, and a flat, leaf-shaped nose.[3] A well-developed, clawed thumb on each wing is used to climb onto prey and to assist the animal in take-off.[3] The bat averages about 9 cm (3.5 in) long with a wingspan of 18 cm (7 in). It commonly weighs about 25–40 grams (2 oz), but its weight can drastically increase after a single feeding.[12] The braincase is relatively large, but the snout is reduced to accommodate large incisors and canines.[3] It has the fewest teeth among bats. The upper incisors lack enamel, which keeps them razor-sharp.[3] Its dental formula is 1.1.2.01.1.3.0, for a total of 18 teeth.[7]

While most other bats have almost completely lost the ability to maneuver on land, vampire bats are an exception.[13] They can run using a unique, bounding gait in which the forelimbs are used instead of the hindlimbs to propel forward, as the wings are much more powerful than the legs.[13] This ability likely evolved independently within the bat lineage.[13] Three pads under the thumb function like a sole.[3] It is also capable of leaping in various directions, heights, and distances.[14] When making a jump, the bat pushes up with its pectoral limbs. The hindlimbs keep the body over the pectoral limbs which are stabilized by the thumbs.[15]

Common vampire bats have good eyesight. They are able to distinguish different optical patterns and may use vision for long-range orientation.[3] These bats also have well-developed senses of smell and hearing: the cochlea is highly sensitive to low-frequency acoustics, and the nasal passages are relatively large.[3] They emit echolocation signals orally, and thus fly with their mouths open for navigation.[16] They can identify a metal strip 1 centimetre (0.39 in) wide at a distance of 50 centimetres (20 in), which is moderate compared to other bats.[16]

Range and habitat

The common vampire bat is found in parts of Mexico, Central America, and South America, as well as the Caribbean islands of Margarita and Trinidad.[3] They can be found as far north as 280 kilometres (170 mi) south of the Mexico–United States border. Fossils of this species have been found in Florida and states bordering Mexico. The common vampire is the most common bat species in southeastern Brazil.[17] The southern extent of its range is Uruguay, northern Argentina, and central Chile. In the West Indies, the bat is only found on Trinidad. It prefers warm and humid climates,[18][19] and uses tropical and subtropical woodlands and open grasslands for foraging.[7] Bats roost in trees, caves, abandoned buildings, old wells, and mines.[18][20] Vampire bats will roost with about 45 other bat species,[3] and tend to be the most dominant at roosting sites.[20] They occupy the darkest and highest places in the roosts; when they leave, other bat species move in to take over these vacated spots.

Behavior

Feeding

The image depicts a common vampire bat on all fours, drinking water from a dish.
A vampire bat drinking at the Buffalo Zoo

The common vampire bat feeds primarily on mammalian blood, particularly that of livestock such as cattle and horses.[18] Vampire bats feed on wild prey like the tapir, but seem to prefer domesticated animals, and favor horses over cattle when given the choice.[21] Female animals, particularly those in estrus, are more often targeted than males. This could be because of the hormones.[22]

Vampire bats hunt at night,[18] using echolocation and olfaction to track down prey.[23] They feed in a distance of 5 to 8 km (3.1 to 5.0 mi) from their roosts.[24] When a bat selects a target, it lands on it, or jumps up onto it from the ground,[18][24] usually targeting the rump, flank, or neck of its prey;[18] heat sensors in the nose help it to detect blood vessels near the surface of the skin.[21] It pierces the animal's skin with its teeth, biting away a small flap,[24] and laps up the blood with its tongue, which has lateral grooves adapted to this purpose.[25] The blood is kept from clotting by an anticoagulant in the saliva.[24]

They are protective of their host and will fend off other bats while feeding.[19][23] It is uncommon for two or more bats to feed on the same host, with the exception of mothers and their offspring.[19][23]

Mating and reproduction

The image depicts a colony of vampire bats hanging from a tree.
A colony of vampire bats

Male vampire bats guard roosting sites that attract females,[26] but females often switch roosts. [26]

During estrus, a female releases one egg.[3] Mating usually lasts three to four minutes; the male bat mounts the female from the posterior end, grasps her back with his teeth, holds down her folded wings, and inseminates her.[25] Vampire bats are reproductively active year-round, although the number of conceptions and births peak in the rainy season.[18][24] Females give birth to one offspring per pregnancy,[18][24] following a gestation period of about seven months.[3] The young are raised primarily by the females. Mothers leave their young to hunt, and call their young to feed upon returning.[18] The young accompany their mothers to hunt at six months, but are not fully weaned until nine months.[18] Female offspring usually remain in their natal groups into adulthood, unless their mothers die or move.[26] The occasional movements of unrelated females between groups leads to the formation of multiple matrilines within groups.[26] Male offspring tend to live in their natal groups until they are one to two years old, sometimes being forced out by the resident adult males.[26]

Cooperation

The image depicts two common vampire bats sharing food with one another.
Vampire bats sharing food

Regurgitated food sharing in common vampire bats has been studied in both the lab and field, and is predicted by kinship, association, and reciprocal help [27] In a field study conducted in Costa Rica from 1978 to 1983,[21] vampire bats frequently switched between several roost trees and co-roosted with kin and non-kin.[27] Mean genetic kinship within roosting groups was low (r = 0.03 − 0.11), but 95% of food sharing observed in the wild occurred between close kin (first cousins or higher). Most observed food sharing (70%) was mothers feeding their pups. The non-maternal sharing events were kin-biased suggesting that vampire bats prefer to help relatives.[27] However, non-maternal food sharing is even better explained by frequency of interaction, even after controlling for kinship. Food sharing was only observed when the co-roosting association was greater than 60%. Food sharing appears to require social bonds that require development over long periods of time.[27] Among familiar bats, the amount of food given from bat A to bat B is best predicted by the amount of food given from bat B to A.[27] Reciprocal sharing is most obvious over longer time spans as found in primate cooperation.

Vampire bats also participate in mutual grooming;[23] two bats groom each other simultaneously to clean one another, and to strengthen social bonds.[28] Bats that groom one another also share food. It was suggested that while grooming, a bat might assess the size of its partner's abdomen to determine if it really needs to eat.[28]

Relationship with humans

The image depicts a taxidermied common vampire bat.
Taxidermied bat on display

The highest occurrence of rabies in vampire bats occurs in the large populations found in South America. The danger is not so much to the human population, but rather to livestock.[29] Joseph Lennox Pawan, a government bacteriologist in Trinidad, found the first infected vampire bat in March 1932.[30] He soon proved various species of bat, including the common vampire bat, are capable of transmitting rabies for an extended period of time without artificial infection or external symptoms.[30] Fruit bats of the genus Artibeus were later shown to demonstrate the same abilities. During this asymptomatic stage, the bats continue to behave normally and breed. At first, Pawan's finding that bats transmitted rabies to people and animals were thought fantastic and were ridiculed.

Although most bats do not have rabies, those that do may be clumsy, disoriented, and unable to fly, which makes them more likely to come into contact with humans. There is evidence that it is possible for the rabies virus to infect a host purely through airborne transmission, without direct physical contact of the victim with the bat.[31][32] Although one should not have an unreasonable fear of bats, one should avoid handling them or having them in one's living space, as with any wild animal. Medical attention should be given to any person who awakens to discover a vampire bat in their sleeping quarters. It is possible that young children may not fully awaken due to the presence of a bat (or its bite).[33]

The unique properties of the vampire bats' saliva have found some positive use in medicine. A genetically engineered drug called desmoteplase, which uses the anticoagulant properties of the saliva of Desmodus rotundus, has been shown to increase blood flow in stroke patients.[34]

See also

References

  1. ^ a b Barquez, R.; Perez, S.; Miller, B.; Diaz, M. (2015). "Desmodus rotundus". IUCN Red List of Threatened Species. 2015: e.T6510A21979045. doi:10.2305/IUCN.UK.2015-4.RLTS.T6510A21979045.en. Retrieved 17 March 2022.
  2. ^ Geoffroy, E. (1810). "Sur les Phyllostomes et les Mégadermes, deux Genres de la famille des Chauve-souris". Annales du Muséum d'histoire naturelle. G. Dufour, et Ed. d'Ocagne. 15: 181.
  3. ^ a b c d e f g h i j k l m n Greenhall, A.M.; Joermann, G.; Schmidt, U. (1983). "Desmodus rotundus" (PDF). Mammalian Species (202): 1–6. doi:10.2307/3503895. JSTOR 3503895.
  4. ^ Wied, M. (1826). Beiträge zur Naturgeschichte von Brasilien /. Vol. 2. Weimar: Im Verlage des Landes-Industrie-Comptoirs. pp. 231–238.
  5. ^ Wilson, Don E. and Reeder, DeeAnn M. (editors). (2005). Mammal Species of the World. A Taxonomic and Geographic Reference (3rd ed), Johns Hopkins University Press. ISBN 9780801882210
  6. ^ Thomas, O. (1901). "List of the mammals obtained by Dr. G. Franco Grillo in the Province of Parana, Brazil". Annali del Museo Civico di Storia Naturale di Genova. 2. Tip. del R. Istituto Sordo-Muti. 40: 546–549.
  7. ^ a b c Eisenberg, John F; Redford, Kent Hubbard (1992). Mammals of the Neotropics, Volume 3. University of Chicago Press. pp. 187–88. ISBN 978-0-226-19542-1.
  8. ^ a b Greenhall, A.M.; Schutt Jr, W.A. (1996). "Diaemus youngi" (PDF). Mammalian Species (533): 1–7. doi:10.2307/3504240. JSTOR 3504240. Archived from the original (PDF) on 2014-05-24. Retrieved 2011-11-29.
  9. ^ Greenhall, A.M.; Joermann, G.; Schmidt, U. (1984). "Diphylla ecaudata" (PDF). Mammalian Species (227): 1–3. doi:10.2307/3504022. JSTOR 3504022. Archived from the original (PDF) on 2014-05-24. Retrieved 2011-11-29.
  10. ^ Ritter, Jana; Smedley, Rebecca and Benirschke, Kurt. "Vampire Bat Desmodus rotundus murinus". Diagnostic Center for Population and Animal Health, Michigan University.{{cite web}}: CS1 maint: multiple names: authors list (link)
  11. ^ Orihuela, Johanset (2011). "Skull variation of the vampire bat Desmodus rotundus (Chiroptera: Phyllostomidae): Taxonomic implications for the Cuban fossil vampire bat Desmodus puntajudensis". Chiroptera Neotropical. 17 (1): 863–876. ISSN 2317-6105. Archived from the original on 2018-06-18. Retrieved 2019-07-31.
  12. ^ Foraging vampire bats can expect big meals or none at all. socialbat.org (2015-08-31).
  13. ^ a b c Riskin, Daniel K.; Hermanson, John W. (2005). "Biomechanics: Independent evolution of running in vampire bats". Nature. 434 (7031): 292. Bibcode:2005Natur.434..292R. doi:10.1038/434292a. PMID 15772640. S2CID 4406312.video
  14. ^ Altenbach, J. S. (1979) "Locomotor morphology of the vampire bat, Desmodus rotundus", Special publication (American Society of Mammalogists), no. 6.
  15. ^ Schutt, W.A. Jr.; Hermanson, J.W.; Chang, Y.H.; Cullinane, D.; Altenbach, J.S.; Muradali, F.; Bertram, J.E.A. (1997). "The dynamics of flight-initiating jumps in the common vampire bat Desmodus rotundus". The Journal of Experimental Biology. 200 (23): 3003–12. doi:10.1242/jeb.200.23.3003. PMID 9359889.
  16. ^ a b Schmidt U, Schmidt C (2007). "Echolocation performance of the vampire bat (Desmodus rotundus)". Zeitschrift für Tierpsychologie. 45 (4): 349–58. doi:10.1111/j.1439-0310.1977.tb02025.x. PMID 610226.
  17. ^ Trajano, E. (1996). "Movements of Cave Bats in Southeastern Brazil, With Emphasis on the Population Ecology of the Common Vampire Bat, Desmodus rotundus (Chiroptera)". Biotropica. 28 (1): 121–29. doi:10.2307/2388777. JSTOR 2388777. S2CID 52060593.
  18. ^ a b c d e f g h i j Lord R. D. (1993). "A Taste for Blood: The Highly Specialized Vampire Bat Will Dine on Nothing Else". Wildlife Conservation. 96: 32–38.
  19. ^ a b c Wilkinson, G. S. (1985). "The Social Organization of the Common Vampire Bat 1: Pattern and Cause of Association". Behav. Ecol. Sociobiol. 17 (1): 111–21. doi:10.1007/BF00299243. JSTOR 4599814. S2CID 13595734.
  20. ^ a b Wohlgenant, T. (1994). "Roost Interactions Between the Common Vampire Bat (Desmodus rotundus) and Two Frugivorous Bats (Phyllostomus discolor and Sturnira lilium) in Guanacaste, Costa Rica". Biotropica. 26 (3): 344–48. doi:10.2307/2388857. JSTOR 2388857.
  21. ^ a b c Wilkinson G (1990). "Food Sharing in Vampire Bats" (PDF). Scientific American. 262 (21): 76–82. Bibcode:1990SciAm.262b..76W. doi:10.1038/scientificamerican0290-76. Archived from the original (PDF) on 2012-03-06. Retrieved 2011-09-11.
  22. ^ Schutt, WA Jr.; Muradali, F; Mondol N; Joseph, K; Brockmann, K (1999). "Behavior and Maintenance of Captive White-Winged Vampire Bats, Diaemus youngi". Journal of Mammalogy. 80 (1): 71–81. doi:10.2307/1383209. JSTOR 1383209.
  23. ^ a b c d Wilkinson, J. (2001) "Bat Blood Donors", pp. 766-767 in The Encyclopedia of Mammals. Facts on File. Eds. D. MacDonald & S. Norris. ISBN 0-87196-871-1
  24. ^ a b c d e f Nowak, R. M. (1991) Walker's Mammals of the World. pp. 1629. Johns Hopkins Press. ISBN 0-8018-3970-X
  25. ^ a b Michael Mulheisen; Anderson, Rebecca. "Desmodus rotundus". Animal Diversity Web. Retrieved December 16, 2011.
  26. ^ a b c d e Wilkinson, G. S. (1985). "The Social Organization of the Common Vampire Bat II: Mating system, genetic structure, and relatedness" (PDF). Behav. Ecol. Sociobiol. 17 (2): 123–34. doi:10.1007/BF00299244. ISSN 0340-5443. S2CID 12460893.
  27. ^ a b c d e Carter, GG; Wilkinson, GSD (2013). "Does food sharing in vampire bats demonstrate reciprocity?". Comm Integ Biol. 6 (6): e25783. doi:10.4161/cib.25783. PMC 3913674. PMID 24505498.
  28. ^ a b Wilkinson G. S. (1986). "Social Grooming in the Common Vampire Bat, Desmodus rotundus" (PDF). Anim. Behav. 34 (6): 1880–1889. CiteSeerX 10.1.1.539.5104. doi:10.1016/s0003-3472(86)80274-3. S2CID 11214563.
  29. ^ Bat Facts Smithsonian. Retrieved 6 April 2011.
  30. ^ a b Joseph Lennox Pawan Archived 2016-03-04 at the Wayback Machine, Caribbean Council for Science and Technology. Retrieved 1 April 2011
  31. ^ Constantine, Denny G. (April 1962). "Rabies transmission by nonbite route". Public Health Reports. 77 (4): 287–289. doi:10.2307/4591470. JSTOR 4591470. PMC 1914752. PMID 13880956. These findings support consideration of an airborne medium, such as an aerosol, as the mechanism of rabies transmission in this instance.
  32. ^ Messenger, Sharon L.; Jean S. Smith; Charles E. Rupprecht (2002-09-15). "Emerging Epidemiology of Bat-Associated Cryptic Cases of Rabies in Humans in the United States". Clinical Infectious Diseases. 35 (6): 738–747. doi:10.1086/342387. PMID 12203172. Cryptic rabies cases are those in which a clear history of exposure to rabies virus cannot be documented, despite extensive case‐history investigation. Absence of a documented bite history reflects inherent difficulties in obtaining accurate animal‐contact information.... Thus, the absence of bite-history data does not mean that a bite did not occur.
  33. ^ CDC (April 22, 2011). "Learning about bats and rabies". Retrieved 5 December 2011.
  34. ^ Liberatore, G. T.; Samson, A.; Bladin, C.; Schleuning, W.; Medcalf, R. (2003). "Vampire Bat Salivary Plasminogen Activator (Desmoteplase) A Unique Fibrinolytic Enzyme That Does Not Promote Neurodegeneration" (PDF). Stroke. 34 (2): 537–43. doi:10.1161/01.str.0000049764.49162.76. PMID 12574572. S2CID 627965.

license
cc-by-sa-3.0
copyright
Wikipedia authors and editors
original
visit source
partner site
wikipedia EN

Cuban vampire bat: Brief Summary

provided by wikipedia EN

The common vampire bat (Desmodus rotundus) is a small, leaf-nosed bat native to the Neotropics. It is one of three extant species of vampire bat, the other two being the hairy-legged and the white-winged vampire bats. The common vampire bat practices hematophagy, mainly feeding on the blood of livestock. The bat usually approaches its prey at night while they are sleeping. It then uses its razor-sharp teeth to cut open the skin of its hosts and lap up their blood with its long tongue.

The species is highly polygynous, and dominant adult males defend groups of females. It is one of the most social of bat species with a number of cooperative behaviors such as social grooming and food sharing. Because it feeds on livestock and is a carrier of rabies, the common vampire bat is considered a pest. Its conservation status is categorized as Least Concern by the International Union for Conservation of Nature (IUCN) because of "its wide distribution, presumed large population tolerance of a degree of habitat modification, and because it is unlikely to be declining at nearly the rate required to qualify for listing in a threatened category."

license
cc-by-sa-3.0
copyright
Wikipedia authors and editors
original
visit source
partner site
wikipedia EN

Desmodus rotundus ( Spanish; Castilian )

provided by wikipedia ES

El vampiro común (Desmodus rotundus) es una especie de murciélago microquiróptero de la subfamilia de los desmodontinos (murciélagos vampiros), y en la actualidad la única especie del género Desmodus.[3]​ Se encuentra en los bosques y plantaciones, desde México hasta el norte de Chile, Argentina y en todo el Uruguay, hasta los 2900 m de altitud.[4]

Descripción

El pelaje es corto, brillante y áspero, de color castaño parduzco, a veces anaranjado en el dorso. Presenta diversas adaptaciones morfológicas a su alimentación hematófaga, como son un hocico aplastado, dientes especializados y capacidad de desplazamiento cuadrúpedo apoyándose sobre el antebrazo de las alas replegadas.[5]​ La longitud del cuerpo con la cabeza alcanza entre 6,8 y 9,3 cm de longitud, el pie 1,3 a 2 cm, la oreja 1,5 a 2 cm y la longitud del antebrazo de 5,3 a 6,5 cm; carece de cola. Pesa entre 19 y 43 g.[4]

Comportamiento

Es de hábitos nocturnos. Durante el día se refugia dentro de troncos huecos o cuevas, en grupos de 40 a 70 o a veces cientos de individuos, multiplicándose durante todo el año cerca de fincas ganaderas.[4]

Alimentación

 src=
Representación de un murciélago vampiro atacando a un cerdo (Museo de Historia Natural de Viena).

Es hematófago, por lo que se alimenta exclusivamente de sangre de vertebrados.[6]​ Ataca al ganado y a ungulados salvajes, muy raramente a los perros y al hombre.[5]​ Además se ha observado que se alimentan de la sangre de gallinas.[4]​ Su dentadura comprende 24 piezas, con dos incisivos muy grandes, que le sirven para abrir superficialmente la piel de su fuente de alimento. El vampiro se limita a lamer la pequeña herida que hizo con sus dientes, para extraer la sangre que no deja de manar, debido a que su saliva posee un anticoagulante. La sangre consumida por este vampiro rara vez daña al animal afectado, pues suelen tomar unos 25 ml en media hora, aunque suelen acudir cada noche a alimentarse de la misma víctima, pues si pasan 48 horas sin comer mueren de inanición; curiosamente es un animal que comparte habitualmente el alimento con otros compañeros incapaces de conseguir alimento, mediante la regurgitación de sangre. Se ha registrado que un ejemplar en cautividad puede llegar a tomar cerca de 26 litros de sangre al año.[7]​ Como la cantidad de sangre que cada noche extrae el vampiro es pequeña, el mayor peligro inmediato se encuentra en que puede transmitir el virus de la rabia.[8]

Otros vampiros

Existen tres especies de vampiros que habitan en las regiones tropicales de América. Las otras dos son el vampiro de patas peludas (Diphylla ecaudata), y el vampiro de alas blancas (Diaemus youngi), que sangran a las gallinas y otras aves y causan graves perjuicios a la avicultura. El último también ataca a mamíferos como las cabras y cerdos. Los vampiros abarcan una amplia área donde habitan, que va desde Chile hasta el sur de Estados Unidos, en el norte.

Uno de los primeros en relatar su experiencia con un vampiro de este tipo fue Gonzalo Fernández de Oviedo en su Sumario de la Natural Historia de las Indias (1526), ya que fue mordido por ellos y tuvo que usar el método de los indígenas para curar sus heridas.[cita requerida]

Véase también

Referencias

  1. Barquez, R., Perez, S., Miller, B. y Diaz, M. (2008). «Desmodus rotundus». Lista Roja de especies amenazadas de la UICN 2010.4 (en inglés). ISSN 2307-8235. Consultado el 9 de enero de 2011.
  2. Geoffroy, E. 1810. Ann. du Museum National d'Histoire naturelle Paris 15: 181.
  3. Wilson, Don E.; Reeder, DeeAnn M., eds. (2005). Mammal Species of the World (en inglés) (3ª edición). Baltimore: Johns Hopkins University Press, 2 vols. (2142 pp.). ISBN 978-0-8018-8221-0.
  4. a b c d Elizondo, Luis Humberto (2013). «Desmodus rotundus». Especies de Costa Rica. INBio.
  5. a b Hanák, V. y Mazák, V. (1991). Enciclopedia de los Animales, Mamíferos de todo el Mundo. Madrid, España: SUSAETA. p. 354. ISBN 84-305-1967-X.
  6. Matthews, L. H. (1977). La Vida de los Mamíferos, Tomo I. Historia Natural Destino, Tomo 16. Barcelona, España: Editorial Destino. p. 414. ISBN 84-233-0699-2.
  7. Ditmars, R.L. y Greenhall, A. M. (1935). «The vampire bat: a presentation of undescribed habits and a review of its history». Zoologica (Nueva York, EE. UU.) 19 (53).
  8. «Bat Facts» (en inglés). Encyclopedia Smithsonian. Consultado el 28 de mayo de 2010.

 title=
license
cc-by-sa-3.0
copyright
Autores y editores de Wikipedia
original
visit source
partner site
wikipedia ES

Desmodus rotundus: Brief Summary ( Spanish; Castilian )

provided by wikipedia ES

El vampiro común (Desmodus rotundus) es una especie de murciélago microquiróptero de la subfamilia de los desmodontinos (murciélagos vampiros), y en la actualidad la única especie del género Desmodus.​ Se encuentra en los bosques y plantaciones, desde México hasta el norte de Chile, Argentina y en todo el Uruguay, hasta los 2900 m de altitud.​

license
cc-by-sa-3.0
copyright
Autores y editores de Wikipedia
original
visit source
partner site
wikipedia ES

Desmodus rotundus ( Basque )

provided by wikipedia EU

Desmodus rotundus Desmodus generoko animalia da. Chiropteraren barruko Desmodontinae azpifamilia eta Phyllostomidae familian sailkatuta dago

Erreferentziak

  1. (Ingelesez)Mammals - full taxonomy and Red List status Ugaztun guztien egoera 2008an
  2. E. Geoffroy (1810) 15 Ann. Mus. Natn. Hist. Nat. Paris 181. or..

Kanpo estekak

Ikus, gainera

(RLQ=window.RLQ||[]).push(function(){mw.log.warn("Gadget "ErrefAurrebista" was not loaded. Please migrate it to use ResourceLoader. See u003Chttps://eu.wikipedia.org/wiki/Berezi:Gadgetaku003E.");});
license
cc-by-sa-3.0
copyright
Wikipediako egileak eta editoreak
original
visit source
partner site
wikipedia EU

Desmodus rotundus: Brief Summary ( Basque )

provided by wikipedia EU

Desmodus rotundus Desmodus generoko animalia da. Chiropteraren barruko Desmodontinae azpifamilia eta Phyllostomidae familian sailkatuta dago

license
cc-by-sa-3.0
copyright
Wikipediako egileak eta editoreak
original
visit source
partner site
wikipedia EU

Isoverenimijä ( Finnish )

provided by wikipedia FI

Isoverenimijä eli vampyyri (Desmodus rotundus) on yleisin kolmesta verivampyyrien eli verenimijöiden alaheimon (Desmodontinae, vanh. Desmontidae) jäsenestä.[2]

Anatomia

Isoverenimijä on keskikokoinen, harmaanruskea hännätön lepakko, jonka ruumiin pituus on 7,5–9 cm, kyynärvarren pituus 5–6,3 cm ja paino 18–42 g.[3]

Levinneisyys ja elintavat

Isoverenimijää tavataan Keski- ja Etelä-Amerikassa, Meksikosta Pohjois-Chileen, Pohjois-Argentiinaan ja Uruguayhin asti sekä Isla de Margaritalla ja Trinidadissa. Ne piileskelevät päivät luolissa 100–1000 yksilön yhdyskunnissa ja lähtevät yöllä saalistamaan. Ravintonaan isoverenimijät käyttävät pääasiassa isojen nisäkkäiden verta, jota ne voivat juoda yhdessä yössä omaa painoaan enemmän. Ne purevat uhriinsa pienen haavan, josta ne litkivät verta. Isoverenimijän syljessä oleva aine estää verta hyytymästä.

Isoverenimijöiden lisääntymisaika jatkuu läpi vuoden. Naaras saa kerrallaan yhden poikasen.

Lähteet

  1. Barquez, R., Perez, S., Miller, B. & Diaz, M.: Desmodus rotundus IUCN Red List of Threatened Species. Version 2014.1. 2008. International Union for Conservation of Nature, IUCN, Iucnredlist.org. Viitattu 10.7.2014. (englanniksi)
  2. a b Nurminen, Matti (toim.): Maailman eläimet: Nisäkkäät 2, s. 347, 365, 367, 372–373, 460. Helsinki: Tammi, 1987. ISBN 951-30-6531-6.
  3. Jiří Gaisler ja Jan Zejda: Suuri eläinkirja, s. 95. suom. Mattias Toivanen, Jere Malinen ja Ismo Nuuja. WSOY, 1995. ISBN 951-0-22848-6.
license
cc-by-sa-3.0
copyright
Wikipedian tekijät ja toimittajat
original
visit source
partner site
wikipedia FI

Isoverenimijä: Brief Summary ( Finnish )

provided by wikipedia FI

Isoverenimijä eli vampyyri (Desmodus rotundus) on yleisin kolmesta verivampyyrien eli verenimijöiden alaheimon (Desmodontinae, vanh. Desmontidae) jäsenestä.

license
cc-by-sa-3.0
copyright
Wikipedian tekijät ja toimittajat
original
visit source
partner site
wikipedia FI

Desmodus rotundus ( French )

provided by wikipedia FR

Vampire commun, Vampire d'Azara

Le Vampire commun (Desmodus rotundus), aussi appelé Vampire d'Azara, est une espèce de chauves-souris de la famille des Phyllostomidae. Elle est l'une des trois espèces actuelles de la sous-famille des Desmodontinae, nommées « chauves-souris vampires » du fait de leur hématophagie, les deux autres étant le Vampire à pattes velues (Diphylla ecaudata) et le Vampire à ailes blanches (Diaemus youngi). Ce groupe d'espèces constitue les seuls mammifères parasites connus. Le Vampire commun se nourrit principalement du sang du bétail. Pour une chauve-souris, il est particulièrement bien adapté à la locomotion au sol. Il approche ses proies de nuit, lorsqu'elles sont endormies, et utilise ses dents coupantes comme une lame de rasoir pour découper la peau de ses hôtes ; il lape ensuite le sang coulant de la plaie avec sa langue.

Cette espèce est fortement polygyne, et des mâles dominants défendent un groupe de femelles. C'est l'une des espèces de chauves-souris les plus sociales ; elle présente plusieurs comportements coopératifs, comme le toilettage mutuel ou le partage de la nourriture. Le Vampire commun vit au Mexique, en Amérique centrale et en Amérique du Sud. Il est considéré comme un nuisible par l'Homme, puisqu'il se nourrit sur le bétail et qu'il peut être porteur du virus de la rage. L'espèce dispose d'une grande aire de répartition, elle est abondante, ses effectifs stables et susceptibles de s'adapter aux modifications de son habitat ; pour ces raisons, l'Union internationale pour la conservation de la nature place ce mammifère dans la catégorie « préoccupation mineure ».

Caractères distinctifs

Photographie du crâne et de la mandibule montrant les dents acérées
Crâne et mandibule.

Le Vampire commun mesure environ 9 cm de long, pour une envergure de 18 cm. Il pèse entre 25 et 40 grammes, mais son poids peut considérablement augmenter une fois qu'il s'est alimenté[1]. En captivité, il est capable de consommer en moyenne 59,5 % de son poids corporel en sang en 30 minutes[2]. Cette chauve-souris a le pelage ras et bicolore, le gris argenté sur la face ventrale tranchant avec la fourrure foncée du dos[3]. Ses ailes sont noirâtres avec un dessous gris ou blanc et brun, et elle n'a pas de queue. Les oreilles sont triangulaires. Son nez est une feuille nasale rudimentaire, plissée, formant des bourrelets au-dessus des narines, et la lèvre inférieure est profondément échancrée. La boîte crânienne est relativement grande, mais le museau est réduit pour faire place aux grandes incisives et canines supérieures triangulaires. C'est l'espèce de chauves-souris qui a le moins de dents, ayant pour formule dentaire 1.1.1.12.1.2.1 (dans l'ordre incisives, canines, prémolaires et molaires). Les incisives supérieures n'ont pas d'émail dentaire, pour rester aiguisées comme des rasoirs[3].

Un Vampire commun de trois-quart face : la feuille nasale plissée et les oreilles triangulaires sont bien visibles
Portrait.

Alors que la plupart des autres chauves-souris ont presque complètement perdu la capacité de manœuvrer à terre, les chauves-souris vampires sont une des exceptions parmi les chiroptères[4]. Les espèces de ce groupe peuvent courir en utilisant une démarche unique, dans laquelle les membres antérieurs sont utilisés à la place des membres postérieurs pour se propulser vers l'avant, les ailes étant beaucoup plus puissantes que les pieds postérieurs. Cette capacité a probablement évolué plusieurs fois de façon indépendante dans la lignée de la chauve-souris[4]. Le Vampire commun est muni de trois coussinets sous le pouce, qui lui sert de sole[3]. Il est également capable de sauter dans diverses directions, à différentes distances et à différents rythmes[5]. Lorsqu'il saute, les pattes arrière du vampire lui donnent une première impulsion, mais l'essentiel de la poussée est réalisée par les membres pectoraux. L'arrière du corps décolle, le centre de gravité est ramené vers l'avant, et les membres postérieurs servent alors à maintenir à l'équilibre alors que l'animal repose sur ses pouces et pousse sur ses bras[5].

Les sens principaux (vue, odorat et ouïe) sont bien développés chez le Vampire commun : la vue est comparable à celle d'un rat. Ces chauves-souris utilisent probablement ce sens pour s'orienter à longue distance ; les structures nasales sont grandes et le bulbe olfactif bien développé ; la cochlée (oreille interne) est très sensible aux basses fréquences[3]. Le Vampire commun utilise l'écholocation, volant la bouche ouverte pour émettre ses ultrasons situés entre 45 et 100 kHz avec deux ou trois harmoniques[3]. Cette chauve-souris peut identifier une bande métallique d'un centimètre de large à 50 cm de distance, ce qui est d'une précision modérée par rapport aux autres chauves-souris[6].

Écologie et comportement

Alimentation

Photographie montrant le sang qui coule de la morsure d'un vampire sur le flanc d'une vache
Une vache avec une morsure fraîche de vampire à l'épaule.

Le Vampire commun est hématophage et boit principalement le sang de mammifères, et notamment du bétail comme les bovins ou les équidés[7], mais aussi les chèvres, moutons ou cochons[8]. Il se nourrit aussi sur des animaux sauvages comme les tapirs, mais préfère les animaux domestiques, et privilégie les chevaux sur les bovins quand il a le choix[9]. Les femelles, notamment celles en œstrus, sont également préférées aux mâles, peut-être à cause de leurs hormones[10]. Le Vampire commun peut très occasionnellement se nourrir sur les humains[8],[11]. Dans le désert d'Atacama et sur les îles très arides au large du Pérou, où il n'existe aucun mammifère terrestre, le Vampire commun peut se nourrir sur les jeunes Manchots de Humboldt (Spheniscus humboldti)[12],[13] et sur les Otaries à crinière (Otaria flavescens)[14].

Photographie d'un vampire commun, les ailes déployées en plein vol
Un Vampire commun en vol.

Le Vampire commun s'alimente la nuit[7], en utilisant l'écholocation et l'olfaction pour repérer ses proies[15]. Il chasse sur une distance de 5 à 8 km autour de son gîte[16]. Une fois la cible repérée, le vampire atterrit sur elle, ou saute sur elle depuis le sol[7],[16]. Les zones de morsures privilégiées sur le bétail sont les épaules, le cou, la base des cornes, la base des oreilles, le museau, les pattes, la queue, la vulve et l'anus[8]. Le Vampire commun dispose de senseurs de chaleur dans son nez qui l'aident à détecter les vaisseaux sanguins passant près de la surface de la peau[9]. Il perce la peau de l'animal à l'aide de ses incisives, soulevant un petit rabat de peau[16], et lape le sang avec sa langue, qui a des rainures latérales adaptées à ce mode d'alimentation[17]. Si le sang ne s'écoule pas suffisamment, le Vampire commun peut mordre à nouveau plus en profondeur ou s'enfoncer plus profondément dans la blessure avec sa langue. La blessure est indolore, et la salive de cette chauve-souris possède une enzyme qui empêche le sang de coaguler et qui fait que les plaies continuent de saigner pendant plusieurs heures[8],[18].

Le nourrissage durerait entre 9 et 40 minutes, le temps pour la chauve-souris de prélever une vingtaine de millilitres de sang. Le Vampire commun protège son hôte et ne laisse pas ses congénères partager sa proie quand il se nourrit. Il est ainsi rare de voir deux vampires ou davantage se nourrir sur un même hôte, à l'exception des mères et de leur progéniture[15],[19], mais jusqu'à huit individus ont déjà été observés se nourrissant sur le même hôte, et jusqu'à sept se succédant sur la même blessure sur une période de trois heures[8].

Reproduction

Photographie d'une mère vampire portant son enfant sur le dos
Une mère et son jeune sur le dos.

Au sein d'un gîte, les mâles entrent en compétition pour les femelles, et chacun défend une partie du gîte en poussant, chassant, mordant les autres mâles s'approchant[17]. Ils défendent les sites attirant les femelles, mais celles-ci changent souvent de colonies. Certains mâles sont plus dominants que d'autres, s'accouplant avec davantage de femelles et engendrant plus de descendance[20]. Pour copuler, le mâle monte sur le dos de la femelle, maintient les ailes de celle-ci repliées à l'aide de ses propres ailes, et lui tient la nuque dans sa bouche ; l'acte dure trois à quatre minutes[17]. En œstrus, la femelle ne produit qu'un ovule[21], et n'a donc en général qu'un petit par portée[7],[16], qui vient au monde après une gestation d'environ sept mois[21]. Le Vampire commun peut se reproduire toute l'année, bien que le nombre de conceptions et de naissances connaisse un pic pendant la saison des pluies[7],[16].

 src=
Colonie de vampires de la Cueva del Rio Shatuca (Yambrasbamba, Bongara, Amazonas, Pérou)

Le jeune est principalement élevé par la femelle. Les mères laissent leur petit pour aller chasser, et l'appellent à leur retour au gîte pour l'allaiter[7]. À l'âge de six mois, le jeune accompagne sa mère quand elle part en chasse, mais n'est pas totalement sevré avant neuf mois[7]. Les jeunes femelles restent habituellement dans leur groupe natal jusqu'à l'âge adulte, à moins que leur mère ne meure ou ne se déplace[20]. Les mouvements occasionnels de femelles non-apparentées entre les groupes conduit à la formation de plusieurs lignées maternelles au sein des groupes[20]. Les jeunes mâles ont tendance à vivre dans leur groupe natal jusqu'à ce qu'ils soient âgés d'un ou deux ans. Ils sont parfois chassés du groupe par les mâles adultes résidents[20].

Comportements sociaux

Onze vampires formant une colonie accrochée dans un arbre
Une colonie dans la cavité d'un arbre.

Le partage de nourriture par régurgitation chez le Vampire commun a été étudié à la fois en laboratoire et sur le terrain, et s'explique par le niveau de parenté des individus concernés, l'association et la réciprocité de l'aide[22]. Dans une étude de terrain menée au Costa Rica de 1978 à 1983[9], des Vampires communs changeaient fréquemment de gîtes, se retrouvant à dormir dans des arbres avec des individus apparentés et non-apparentés[22]. Le degré de parenté génétique au sein des groupes était faible (r = 0,03 à 0,11), mais 95 % des partages de nourriture observés dans ce contexte impliquaient des parents proches (cousins germains ou plus proches). La plupart des partages de nourriture observés (70 %) concernaient des mères qui alimentaient leur jeune, mais les événements de partage non-maternels étaient biaisés vers la parentèle, suggérant que les chauves-souris vampires préfèrent aider leurs proches. Toutefois, la fréquence d'interaction entre les individus, apparentés ou non, s'est également avéré jouer un rôle dans la mise en place de ces interactions[22], et la réciprocité de l'aide semble jouer un rôle plus important que la parenté ou l'insistance des individus receveurs[23].

Le Vampire commun pratique également le toilettage mutuel[15] : deux chauves-souris se lèchent simultanément l'une l'autre, et renforcent leurs liens sociaux[24]. Les individus qui se toilettent mutuellement partagent aussi leur nourriture. Il a été suggéré que les vampires peuvent déterminer si un autre individu a réellement besoin de manger en léchant son abdomen[24].

En 2019, une étude montre que les liens sociaux entre les chauves-souris vampires captifs persistent dans la nature Les chauves-souris qui partagent de la nourriture avec leurs compagnons de cage restent proches après leur libération. La persistance de nombreuses relations dans différents environnements physiques et sociaux suggère que la structure sociale est causée à la fois par des contraintes extrinsèques et par la fidélité intrinsèque du partenaire[25].

Prédateurs, parasites et maladies

 src=
Un Boa arc-en-ciel (Epicrates cenchria) mangeant un Vampire commun[26].

Les prédateurs non-humains du Vampire incluent le chat domestique[11], des rapaces nocturnes tels la Chouette effraie (Tyto alba) ou la Chevêche des terriers (Athene cunicularia) et des serpents comme Pseudelaphe flavirufa, le Boa constricteur (Boa constrictor), le Fer de lance commun (Bothrops atrox)[21] ou le Boa arc-en-ciel (Epicrates cenchria)[26]. La chauve-souris carnivore Chrotopterus auritus a également été observée mangeant un Vampire commun, et au Mexique le Quiscale à longue queue (Quiscalus mexicanus) et le Geai enfumé (Psilorhinus morio) ont été signalés comme ayant attrapé et mangé des Vampires communs capturés au filet japonais quand ceux-ci ont été relâchés au matin[21].

Parmi les ectoparasites, on compte de nombreux acariens (notamment des genres Radfordiella, Periglischrus, Ornithonyssus, Chirnyssoides, Ornithodoros, Ixodes, Amblyomma, Euschoengastia, Trombicula et Nycterinastes), des puces (Polygenis) et des mouches piqueuses (Basilia, Trichobius, Megistopoda, Speiseria, Trichobioides et Strebla)[21]. Pour les parasites internes, on recense des nématodes (comme Biacantha desmoda, B. normaliae[21],[27] et des œufs du genre Capillaria[28]), la bactérie Grahamella brumpti ainsi que plusieurs trypanosomes (T. cruzi, T. vespertilionis, T. pessoai et T. megadermae)[21]. Le Vampire commun peut également contaminer le bétail avec certaines maladies, comme les trypanosomiases à T. hippicum ou à T. equinum, ou même parfois transmettre le virus de la rage. Il n'en est cependant pas un porteur à long terme puisqu'il est également affecté par ce virus et meurt s'il contracte la rage[29].

Répartition et habitat

Carte de l'Amérique centrale et du sud représentant la répartition des Vampires, seule la Cordillère des Andes et le sud de l'Argentine ne sont pas concernés.
Répartition de l'espèce sur le continent américain.

Cette espèce se rencontre au Mexique, en Amérique centrale et en Amérique du Sud, en plaine et jusqu'à environ 1 500 m d'altitude. Au Nord, elle peut être trouvée jusqu'à 280 km au sud de la frontière entre les États-Unis et le Mexique, et des données fossiles sont connues de Floride et des États américains limitrophes du Mexique. Le Vampire commun est l'espèce de chauves-souris la plus commune dans le Sud-Est du Brésil[30]. Son aire de répartition s'étend au sud jusqu'en Uruguay, dans le nord de l'Argentine et le centre du Chili. Dans les Antilles, l'espèce est uniquement présente sur Trinité. Le Vampire commun préfère les climats chauds et humides[7],[19], et trouve sa nourriture dans les forêts tropicales et subtropicales et les prairies ouvertes. Les colonies s'abritent dans les arbres, les grottes, les bâtiments abandonnés, les vieux puits et les mines[7],[31]. Le Vampire commun peut partager ses gîtes avec près de 45 autres espèces de chauves-souris[21], mais il semble être le plus dominant sur ces sites de repos. Le Vampire commun occupe les endroits les plus sombres et les plus élevés, et les autres espèces de chauves-souris se déplacent pour prendre ces emplacements vacants quand le Vampire sort[31].

Taxinomie

Reproduction du texte original
Protologue de Phyllostoma rotundum, par Étienne Geoffroy Saint-Hilaire[32].

Le Vampire commun est décrit par Étienne Geoffroy Saint-Hilaire en 1810 sous le protonyme de Phyllostoma rotundum, qui lui donne le nom de « Phyllostome à feuille arrondie »[32]. Différents noms scientifiques lui sont attribués avant qu'Oldfield Thomas ne lui donne le nom de Desmodus rotundus en 1901. Elle est l'unique représentant actuel du genre Desmodus, mais d'autres espèces, fossiles, ont été décrites. Plusieurs taxons distincts ont été décrits avant d'être placés en synonymie avec Desmodus rotundus[3] :

  • Rhinolophus ecaudatus Schinz, 1821
  • Desmodus rufus Wied, 1826
  • Edostoma cinerea D'Orbigny, 1834
  • Desmodus d'orbigny Waterhouse, 1839
  • Desmodus murinus Wagner, 1840
  • Desmodus fuscus Burmeister, 1854
  • Desmodus mordax Burmeister, 1879

Le Vampire commun appartient à la sous-famille des Desmodontinae, aux côtés de deux autres espèces actuelles : le Vampire à pattes velues (Diphylla ecaudata) et le Vampire à ailes blanches (Diaemus youngi). Les chauves-souris de cette sous-famille constituent les « vampires » vrais, par opposition aux « faux-vampires » de la famille des Megadermatidae et de la Chauve-souris javelot (Vampyrum spectrum), aussi appelée « faux-vampire de Linné ». Les trois espèces de Desmodontinae sont des hématophages spécialisés, se nourrissant du sang des animaux à sang chaud[33]. Le Vampire commun se nourrit cependant plus sur les mammifères que les deux autres espèces, qui exploitent principalement les oiseaux[34],[35]. Ces trois chauves-souris se ressemblent, mais le Vampire commun peut se distinguer, entre autres, par son pouce plus long[34].

Deux sous-espèces sont parfois distinguées[3] :

Le Vampire commun et l'être humain

Transmission du virus de la rage

Un bactériologiste de Trinidad, Joseph Lennox Pawan (en), trouve la première chauve-souris vampire infectée par le virus de la rage en mars 1932 et montre rapidement que diverses espèces de chauves-souris, dont le Vampire commun, sont capables de transmettre la maladie à l'humain. Cette découverte marque une étape importante vers le développement d'un vaccin et vaut à Pawan la décoration de l'Ordre de l'Empire britannique[36]. En 1980, la Smithsonian Institution écrivait que les plus grandes prévalences de rage chez les chauves-souris vampires se trouvent dans les grandes populations d'Amérique du Sud, et que sous ces latitudes le danger de transmission ne concerne pas tant la population humaine, mais plutôt le bétail[37]. Au début du XXIe siècle cependant, la transmission du virus de la rage à l'humain a considérablement augmenté. À titre d'exemple, entre 2000 et 2007, sur 380 cas de rage recensés par un institut sanitaire péruvien, 293 (soit 77 %) concernent des variants rabiques provenant de chauves-souris vampires, les 87 autres (soit 23 %) concernant des chiens[38]. Des épidémies de rage existent aussi chez les communautés vivant dans la forêt amazonienne, mais sont peu étudiées et documentées en raison de contraintes techniques et culturelles[38]. Bien qu'il ait été jugé possible que le virus puisse être transmis sans morsure ni contact direct[39],[40], c'est normalement le mode de transmission de la maladie. Ainsi, la manipulation de ces bêtes doit se faire avec les précautions prophylactiques nécessaires, comme pour tout autre animal sauvage[41].

Dans la recherche pharmaceutique

La salive de la chauve-souris vampire contient des composés fluidifiant très rapidement le sang permettant à cet hématophage de s'alimenter. Une enzyme se nommant Desmodus Salivary Plasminogen Activator (DSPA), parfois surnommée « desmotéplase » ou « draculine », présente des caractéristiques prometteuses dans la prise en charge des accidents vasculaires cérébraux et est plus efficace que ses analogues pharmaceutiques, les agents thrombolytiques mimant l'action de la t-PA et de l'u-PA (action thrombolytique 180 fois plus importante que ces derniers)[42],[43],[44].

Le Vampire

Cette chauve-souris fait l'objet d'un court-métrage de Jean Painlevé, paru en 1945 et intitulé Le Vampire. Ce réalisateur, spécialisé dans le tournage en milieu sous-marin, signe là son seul film concernant un mammifère, terrestre de surcroît[45]. Ce documentaire de neuf minutes, en noir et blanc, présente un Vampire commun détenu en captivité et mal nourri se sustenter sur un Cobaye (Cavia porcellus)[45]. La scène est introduite par des images de Nosferatu le vampire de Friedrich Wilhelm Murnau, et entrecoupées d'images empruntées à un autre documentaire de Painlevé sur Trypanosoma gambiense, parasite sanguin africain proche cousin d'espèces transmises par le Vampire commun, pour dramatiser les effets de la morsure du vampire[46]. Vers la fin du documentaire, Painlevé montre ce qu'il nomme le « salut du Vampire », la chauve-souris étendant une de ses ailes avant d'aller dormir, qu'il rapproche du « salut hitlérien »[46],[47],[48]. La chauve-souris en question, gardée à l'Institut Pasteur, a été gazée par ses gardiens lorsque la guerre éclate, qui craignaient qu'elle ne s'échappe durant des bombardements et ne répande des maladies[46].

Menaces et protection

Le Vampire commun a probablement connu une expansion démographique massive avec l'arrivée des Européens et l'élevage de bétail en Amérique latine[49]. L'espèce dispose d'une grande aire de répartition, n'est pas exploitée commercialement, et même si elle est victime de sa réputation de porteuse de la rage, l'Union internationale pour la conservation de la nature juge les effectifs stables et ne considère pas ce phénomène comme une menace majeure, traitant par conséquent le Vampire commun comme espèce de « préoccupation mineure »[50]. Les pertes que le Vampire commun inflige aux animaux d'élevage, notamment à cause de la rage, fait que l'espèce est la cible de mesures d'éradication, allant de l'obturation de l'entrée des grottes à la destruction de la végétation indigène ou l'utilisation de poison tel le coumaphène, pratiques qui nuisent à de nombreux autres chiroptères, parfois gravement menacés[51].

Annexes

Références taxinomiques

Notes et références
  • (en) Cet article est partiellement ou en totalité issu de l’article de Wikipédia en anglais intitulé .
  1. (en) Gerald Carter, « Foraging vampire bats can expect big meals or none at all », sur social bat.org, 31 août 2015 (consulté le 22 décembre 2015)
  2. (en) Cristina Busch, « Consumption of blood, renal function and utilization of free water by the vampire bat, Desmodus rotundus », Comparative biochemistry and physiology. A, Comparative physiology, Elsevier, vol. 90, no 1,‎ 1988, p. 141-146 (ISSN , OCLC , PMID , DOI )
  3. a b c d e f g h et i Greenhall et al. (1983), p. 1
  4. a et b (en) Daniel K. Riskin et John W. Hermanson, « Biomechanics: Independent evolution of running in vampire bats », Nature, vol. 434, no 7031,‎ 2005, p. 292–292 (DOI )
  5. a et b (en) Joe Scott Altenbach, Locomotor morphology of the vampire bat, Desmodus rotundus - Special publication no 6, American Society of Mammalogists, 22 août 1979, 137 p. (lire en ligne)
  6. (en) Uwe Schmidt et Christel Schmidt, « Echolocation Performance of the Vampire Bat (Desmodus rotundus) », Zeitschrift für Tierpsychologie, vol. 45, no 4,‎ 2010, p. 349–358 (DOI )
  7. a b c d e f g h et i (en) R.D. Lord, « A Taste for Blood: The Highly Specialized Vampire Bat Will Dine on Nothing Else », Wildlife Conservation, vol. 96,‎ 1993, p. 32-38
  8. a b c d et e Greenhall et al. (1983), p. 4
  9. a b et c (en) Gerald S. Wilkinson, « Food Sharing in Vampire Bats », Scientific American, vol. 262, no 21,‎ 1990, p. 76-82 (lire en ligne)
  10. (en) W. A. Schutt, F. Muradali, N. Mondol, K. Joseph et K. Brockmann, « Behavior and Maintenance of Captive White-Winged Vampire Bats, Diaemus youngi », Journal of Mammalogy, vol. 80, no 1,‎ 1999, p. 71–81 (DOI )
  11. a et b (en) H. Delpietro, F. Konolsaisen, N. Marchevsky et G. Russo, « Domestic cat predation on vampire bats (Desmodus rotundus) while foraging on goats, pigs, cows and human beings », Applied Animal Behaviour Science, vol. 39, no 2,‎ 1994, p. 141–150 (DOI )
  12. (en) Guillermo Luna-Jorquera et Boris M. Culik, « Penguins bled by vampires », Journal of Ornithology, vol. 136, no 4,‎ 1995, p. 471–472 (DOI )
  13. (en) Ella Davies, « Vampire bats attack penguin chicks », BBC Nature (consulté le 2 juillet 2017)
  14. (en) Alessandro Catenazzi et Maureen A. Donnelly, « Sea lion Otaria flavescens as host of the common vampire bat Desmodus rotundus », Marine Ecology Progress Series, vol. 360,‎ 2008, p. 285–289 (DOI , lire en ligne)
  15. a b et c (en) J. Wilkinson, « Bat Blood Donors », dans D. MacDonald et S. Norris, The Encyclopedia of Mammals. Facts on File, 2001 (ISBN 0-87196-871-1), p. 766-767
  16. a b c d et e (en) R.M. Nowak, Walker's Mammals of the World, Baltimore/London, Johns Hopkins University Press, 1991, 1629 p. (ISBN 0-8018-3970-X), p. 1629
  17. a b et c (en) Michael Mulheisen et Rebecca Anderson, « Desmodus rotundus », Animal Diversity Web (consulté le 6 janvier 2016)
  18. (en) T. Cartwright, « The Plasminogen Activator of Vampire Bat Saliva », Blood, vol. 43, no 3,‎ mars 1974, p. 317-326 (lire en ligne)
  19. a et b (en) Gerald S. Wilkinson, « The Social Organization of the Common Vampire Bat 1: Pattern and Cause of Association », Behavioral Ecology and Sociobiology, vol. 17, no 2,‎ juillet 1985, p. 111–21 (DOI , lire en ligne)
  20. a b c et d (en) Gerald S. Wilkinson, « The Social Organization of the Common Vampire Bat II: Mating system, genetic structure, and relatedness », Behav. Ecol. Sociobiol, vol. 17, no 2,‎ 1985, p. 123–34 (lire en ligne)
  21. a b c d e f g et h Greenhall et al. (1983), p. 3
  22. a b et c (en) Gerald Carter et Gerald Wilkinson, « Does food sharing in vampire bats demonstrate reciprocity? », Communicative & Integrative Biology, vol. 6, no 6,‎ 2013, e25783 (DOI )
  23. (en) Gerald G. Carter et Gerald S. Wilkinson, « Food sharing in vampire bats: reciprocal help predicts donations more than relatedness or harassment », Proceedings of the Royal Society B: Biological Sciences, vol. 280, no 1753,‎ 2013, p. 20122573–20122573 (DOI , lire en ligne)
  24. a et b (en) Gerald S. Wilkinson, « Social grooming in the common vampire bat, Desmodus rotundus », Animal Behaviour, vol. 34, no 6,‎ 1986, p. 1880–1889 (DOI , lire en ligne)
  25. (en) Simon P Ripperger, Gerald G Carter, Niklas Duda, Alexander Koelpin, Björn Cassens, Rüdiger Kapitza, Darija Josic, Jineth Berrío-Martínez, Rachel A Page et Frieder Mayer, « Vampire bats that cooperate in the lab maintain their social networks in the wild », Current Biology, Royaume-Uni, Cell Press et Elsevier, vol. 29, no 23,‎ décembre 2019 et 31 octobre 2019, p. 4139-4144.E4 (ISSN et , OCLC , PMID , DOI )
  26. a et b (en) Sarah Martin-Solano, Theofilos Toulkeridis, Aaron Addison et Wilmer E. Pozo-Rivera, « Predation of Desmodus rotundus Geoffroy, 1810 (Phyllostomidae, Chiroptera) by Epicrates cenchria (Linnaeus, 1758) (Boidae, Reptilia) in an Ecuadorian Cave », Subterranean Biology, Pensoft Publishers (d), vol. 19,‎ 20 septembre 2016, p. 41-50 (ISSN et , DOI )
  27. (en) Mirna C. Oviedo, Geraldine Ramallo, Lucía E. Claps et M. Daniela Miotti, « A new species of Biacantha (Nematoda: Molineidae), a parasite of the common vampire bat from the Yungas, Argentina. », Journal of Parasitology, vol. 98, no 6,‎ 2012, p. 1209–1215 (DOI )
  28. (en) Andrés Rojas et Ricardo Guerrero, « Capillaria sp., isolated from Desmodus rotundus (Chiroptera: Phyllostomidae) in Costa Rica », Mastozoología Neotropical, vol. 14, no 1,‎ 2007, p. 101-102 (lire en ligne)
  29. Greenhall et al. (1983), p. 3-4
  30. (en) Eleonora Trajano, « Movements of Cave Bats in Southeastern Brazil, with Emphasis on the Population Ecology of the Common Vampire Bat, Desmodus rotundus (Chiroptera) », Biotropica, vol. 28, no 1,‎ 1996, p. 121 (DOI )
  31. a et b (en) Timothy J. Wohlgenant, « Roost Interactions Between the Common Vampire Bat (Desmodus rotundus) and Two Frugivorous Bats (Phyllostomus discolor and Sturnira lilium) in Guanacaste, Costa Rica », Biotropica, vol. 26, no 3,‎ 1994, p. 344 (DOI )
  32. a et b (fr) Étienne Geoffroy Saint-Hilaire, « Description des roussettes et des céphalotes, deux nouveaux genres de la famille des chauve-souris », Annales du Muséum National d'Histoire Naturelle, vol. 15,‎ 1810, p. 86-108 (lire en ligne)
  33. (en) John Frederick Eisenberg et Redford Kent Hubbard, Mammals of the Neotropics, Volume 3, University of Chicago Press, 1992, 187–88 p. (ISBN 0-226-19542-2)
  34. a et b (en) Arthur M. Greenhall et William A. Schutt, « Diaemus youngi », Mammalian Species, no 533,‎ 1996, p. 1 (DOI )
  35. (en) Arthur M. Greenhall, Uwe Schmidt et Gerhard Joermann, « Diphylla ecaudata », Mammalian Species, no 227,‎ 1984, p. 1 (DOI )
  36. (en) « Joseph Lennox Pawan », Caribbean Council for Science and Technology (consulté le 10 janvier 2016)
  37. (en) Department of Systematic Biology, Vertebrate Zoology, « Bat Facts », Smithsonian Institution, novembre 1980 (consulté le 10 janvier 2016)
  38. a et b (en) Rene Edgar Condori-Condori, Daniel G. Streicker, Cesar Cabezas-Sanchez et Andres Velasco-Villa, « Enzootic and Epizootic Rabies Associated with Vampire Bats, Peru », Emerging Infectious Diseases, vol. 19, no 9,‎ 2013 (ISSN , DOI )
  39. (en) Denny G. Constantine, « Rabies Transmission by Nonbite Route », Public Health Reports (1896-1970), vol. 77, no 4,‎ 1962, p. 287 (DOI )
  40. (en) Sharon L. Messenger, Jean S. Smith et Charles E. Rupprecht, « Emerging Epidemiology of Bat‐Associated Cryptic Cases of Rabies in Humans in the United States », Clinical Infectious Diseases, vol. 35, no 6,‎ 2002, p. 738–747 (ISSN , DOI )
  41. (en) CDC, « Learning about bats and rabies », 22 avril 2011 (consulté le 5 décembre 2011)
  42. (en) Ana Z. Fernandez, Alfonso Tablante, Fulvia Bartoli, Suzette Beguin, H.C. Hemker et Rafael Apitz-Castro, « Expression of biological activity of draculin, the anticoagulant factor from vampire bat saliva, is strictly dependent on the appropriate glycosylation of the native molecule », Biochimica et Biophysica Acta - General Subjects, vol. 1425, no 2,‎ 1998, p. 291–299 (DOI )
  43. (en) G.T. Liberatore, A. Samson, C. Bladin, W.-D. Schleuning et R.L. Medcalf, « Vampire Bat Salivary Plasminogen Activator (Desmoteplase): A Unique Fibrinolytic Enzyme That Does Not Promote Neurodegeneration », Stroke, vol. 34, no 2,‎ 2003, p. 537–543 (ISSN , DOI , lire en ligne)
  44. (en) Robert L. Medcalf, « Desmoteplase: discovery, insights and opportunities for ischaemic stroke », British Journal of Pharmacology, Wiley-Blackwell, vol. 165, no 1,‎ 2012, p. 75-89 (ISSN et , OCLC , PMID , PMCID , DOI )
  45. a et b (fr) Roxane Hamery, Jean Painlevé, le cinéma au cœur de la vie, Presses universitaires de Rennes, février 2013, 312 p. (lire en ligne), p. 13
  46. a b et c (en) Peter J. Bloom, French Colonial Documentary : Mythologies of Humanitarianism, University of Minnesota Press, 2008, 265 p. (lire en ligne), p. 100-102
  47. (en) Jonathan Kahana, The Documentary Film Reader : History, Theory, Criticism, Oxford University Press, décembre 2015, 1056 p. (lire en ligne), p. 976
  48. (fr) Marc Guiga, « Fiche film - Vampire (Le) », sur Images de la culture (consulté le 8 février 2016)
  49. (en) A. D. Ditchfield, « The comparative phylogeography of Neotropical mammals: patterns of intraspecific mitochondrial DNA variation among bats contrasted to nonvolant small mammals », Molecular Ecology, vol. 9, no 9,‎ 2000, p. 1307–1318 (ISSN , DOI )
  50. Union internationale pour la conservation de la nature
  51. (en) Ludmilla M. S. Aguiar, Daniel Brito et Ricardo B. Machado, « Do Current Vampire Bat (Desmodus rotundus) Population Control Practices Pose a Threat to Dekeyser's Nectar Bat's (Lonchophylla dekeyseri) Long-Term Persistence in the Cerrado? », Acta Chiropterologica, vol. 12, no 2,‎ 2010, p. 275–282 (ISSN , DOI )
La version du 1 février 2016 de cet article a été reconnue comme « bon article », c'est-à-dire qu'elle répond à des critères de qualité concernant le style, la clarté, la pertinence, la citation des sources et l'illustration.

license
cc-by-sa-3.0
copyright
Auteurs et éditeurs de Wikipedia
original
visit source
partner site
wikipedia FR

Desmodus rotundus: Brief Summary ( French )

provided by wikipedia FR

Vampire commun, Vampire d'Azara

Le Vampire commun (Desmodus rotundus), aussi appelé Vampire d'Azara, est une espèce de chauves-souris de la famille des Phyllostomidae. Elle est l'une des trois espèces actuelles de la sous-famille des Desmodontinae, nommées « chauves-souris vampires » du fait de leur hématophagie, les deux autres étant le Vampire à pattes velues (Diphylla ecaudata) et le Vampire à ailes blanches (Diaemus youngi). Ce groupe d'espèces constitue les seuls mammifères parasites connus. Le Vampire commun se nourrit principalement du sang du bétail. Pour une chauve-souris, il est particulièrement bien adapté à la locomotion au sol. Il approche ses proies de nuit, lorsqu'elles sont endormies, et utilise ses dents coupantes comme une lame de rasoir pour découper la peau de ses hôtes ; il lape ensuite le sang coulant de la plaie avec sa langue.

Cette espèce est fortement polygyne, et des mâles dominants défendent un groupe de femelles. C'est l'une des espèces de chauves-souris les plus sociales ; elle présente plusieurs comportements coopératifs, comme le toilettage mutuel ou le partage de la nourriture. Le Vampire commun vit au Mexique, en Amérique centrale et en Amérique du Sud. Il est considéré comme un nuisible par l'Homme, puisqu'il se nourrit sur le bétail et qu'il peut être porteur du virus de la rage. L'espèce dispose d'une grande aire de répartition, elle est abondante, ses effectifs stables et susceptibles de s'adapter aux modifications de son habitat ; pour ces raisons, l'Union internationale pour la conservation de la nature place ce mammifère dans la catégorie « préoccupation mineure ».

license
cc-by-sa-3.0
copyright
Auteurs et éditeurs de Wikipedia
original
visit source
partner site
wikipedia FR

Desmodus rotundus ( Italian )

provided by wikipedia IT

Il vampiro vero di Azara (Desmodus rotundus E.Geoffroy, 1810) è un pipistrello della famiglia dei Fillostomidi, unica specie vivente del genere Desmodus (Wied-Neuwied, 1829), diffuso nel Continente americano.[1][2]

Etimologia

L'epiteto generico deriva dalla combinazione delle due parole greche δεσμο-, legato o raggruppato, e -ὀδούς, dente, con allusione alla disposizione ravvicinata degli incisivi, mentre il termine specifico, dal latino rotundus, è un riferimento alle forme rotondeggianti del corpo. Il nome comune invece trae origine dal cartografo e naturalista spagnolo Félix de Azara, che nel 1801 in Paraguay catturò l'olotipo della specie.

Descrizione

Dimensioni

Pipistrello di medie dimensioni, con la lunghezza della testa e del corpo tra 68 e 93 mm, la lunghezza dell'avambraccio tra 53 e 65 mm, la lunghezza del piede tra 13 e 20 mm, la lunghezza delle orecchie tra 15 e 20 mm e un peso fino a 43 g.[3]

Caratteristiche craniche e dentarie

Il cranio presenta un rostro corto e largo, una scatola cranica grande e tondeggiante ma priva di cresta sagittale, indice di scarso sviluppo dei muscoli masticatori. Il palato è molto corto, mentre la bolla timpanica è relativamente grande. Gli incisivi superiori sono molto grandi ed affilati, mentre i canini sono più piccoli ma taglienti, i denti masticatori sono piccoli e stretti. Gli incisivi inferiori sono piccoli e forniti di tre cuspidi.

Sono caratterizzati dalla seguente formula dentaria:

1 1 1 1 1 1 1 1 1 2 1 2 2 1 2 1 Totale: 20 1.Incisivi; 2.Canini; 3.Premolari; 4.Molari;
 src=
Particolare del cranio di D.rotundus con in evidenza gli incisivi superiori enormi ed affilati

Aspetto

La pelliccia è corta e ruvida. Le parti dorsali sono bruno-rossastre con la base dei peli giallastra, mentre le parti ventrali sono giallastre chiare. Il muso è molto corto e conico, con una piccola foglia nasale a forma di M, con un profondo incavo centrale sul margine superiore e con il margine inferiore fuso al labbro superiore. Le narici si aprono obliquamente e verso l'alto. Il labbro inferiore è attraversato da un profondo solco contornato da cuscinetti carnosi triangolari. Le labbra sono ispessite ed espandibili. Gli occhi sono relativamente piccoli. Le orecchie sono corte, triangolari, ben separate tra loro, con il margine anteriore convesso e con una concavità sul margine posteriore appena sotto l'estremità arrotondata. Il trago è trapezoidale, appuntito, ricoperto di lunghi peli, con il margine anteriore ispessito e il margine posteriore dentellato. Le membrane alari sono nerastre, talvolta con il bordo d'attacco bianco e le estremità chiare, ricoperte dorsalmente di corti peli giallo-rossastri fino all'altezza dei gomiti e delle ginocchia e attaccate posteriormente sulle caviglie. Il pollice è molto lungo e robusto, con due cuscinetti carnosi alla sua base. I piedi sono grandi e larghi. È privo di coda e di calcar, mentre l'uropatagio è ridotto ad una sottile membrana lungo la parte interna degli arti inferiori ed è ricoperto di peli. Il cariotipo è 2n=28 FNa=52.

Ecolocazione

Emette ultrasuoni attraverso la bocca sotto forma di impulsi di breve durata e frequenza modulata tra 45 e 100 kHz, con la presenza di due o tre armoniche.

Biologia

Comportamento

Forma colonie tra 20 e 100 individui, sebbene siano state osservate colonie ancora più numerose fino a 5 000 esemplari. Si rifugia in grotte illuminate provviste di profonde fessure e talvolta anche nelle cavità degli alberi. Sono stati osservati anche in ruderi, miniere e palazzi abbandonati. Nei siti di riposo è frequente un odore di ammoniaca dovuto alla presenza di sangue digerito e rigurgitato al suolo o sulle pareti. I maschi competono tra loro nei rifugi dove sono presenti delle femmine. Le azioni difensive di solito comprendono inseguimenti, spinte, minacce, attacchi con le ali e morsi. Diviene maggiormente attivo due ore dopo il tramonto. Possiede lunghe ali ed è un volatore veloce ma anche molto agile al suolo. I lunghi pollici e i grandi piedi permettono loro di camminare, correre e saltare con grande destrezza. Se confinato in spazi dove non può prendere il volo, compie balzi impressionanti per sfuggire alla cattura.

Altruismo reciproco

È presente in questa specie un particolare comportamento di cooperazione, noto come altruismo reciproco, nel quale le femmine, e talvolta anche i maschi, rigurgitano il sangue prelevato precedentemente dalle loro prede per darlo ai propri piccoli o ad altri membri della colonia che non sono stati in grado di procurarselo, particolarmente circa un terzo degli esemplari più giovani, i quali vengono più frequentemente scoperti dalle loro vittime a causa della loro inesperienza. Successivi esperimenti in cattività hanno indicato che il vampiro vero di Azara non solo identifica e nutre preferibilmente gli appartenenti alla sua stessa colonia o gruppo famigliare ma aiuta con più facilità quegli esemplari che in precedenza gli avevano offerto del cibo. Questo particolare tipo di aiuto riveste una notevole importanza nella sopravvivenza di alcune popolazioni, poiché un esemplare che non riesce a nutrirsi per almeno tre giorni di seguito è destinato a morire. Si ritiene che in assenza di questa mutua assistenza la mortalità annuale raggiungerebbe circa l'80%, mentre in realtà la maggior parte degli esemplari adulti ha un'aspettativa di vita fino a vent'anni.[4]

Alimentazione

 src=
Vampiro mentre lecca il sangue da una ferita inferta su di un bovino

Si nutre esclusivamente di sangue di altri vertebrati, in particolare di animali domestici, prelevato attraverso dei morsi inferti con gli affilatissimi incisivi ed evitandone la coagulazione attraverso una glicoproteina anticoagulante nota come draculina, contenuta nella sua stessa saliva. In cattività attacca anche serpenti, lucertole, rospi, coccodrilli e tartarughe. I suoi movimenti sono agili e furtivi. Solitamente non atterra direttamente sulla vittima, ma nelle sue vicinanze, per poi camminare o saltellare verso di essa. Diversi individui possono nutrirsi successivamente dalla stessa ferita.

Riproduzione

Si riproduce durante tutto l'anno. Le nascite hanno due picchi tra aprile e maggio e tra ottobre e novembre. Danno alla luce un piccolo alla volta, anche se possono verificarsi parti gemellari. La gestazione dura 7 mesi. I nascituri sono già ben sviluppati e pesano 5-7 grammi. Durante il primo mese il piccolo si nutre esclusivamente di latte materno, dal secondo mese, dopo che ha raddoppiato il suo peso, comincia a ricevere quantità di sangue rigurgitato direttamente dalla madre. Nel quarto mese accompagna il genitore nelle attività predatorie fino al quinto mese quando viene completamente svezzato e raggiunge le dimensioni adulte. L'aspettativa di vita in natura è di 12 anni, mentre in cattività può raggiungere i 19 anni e mezzo.

Distribuzione e habitat

Questa specie è diffusa dagli stati messicani orientali del Tamaulipas ed occidentali di Sonora attraverso tutta l'America centrale e l'America meridionale fino all'Argentina e Cile settentrionali. È inoltre presente sull'isola di Trinidad e Isla Margarita.

Vive in diversi tipi di habitat fino a 2 700 metri di altitudine, sebbene sia abbondante in aree con allevamenti di bovini e più raro nelle foreste.

Evoluzione

Il genere è presente fin dal Pleistocene, con due forme più grandi, D.stocki e D.magnus, rinvenute rispettivamente nel Messico e in Florida. Un'altra specie, D.draculae, sembra essersi estinta in epoca storica nel Venezuela e nel Brasile sud-orientale.

Rapporti con l'uomo

La particolare dieta di questo animale ha notevoli risvolti sul benessere delle prede e in generale sulla salute pubblica. Sebbene la perdita di sangue non sia eccessiva, almeno per gli animali più grandi, la vittima può subire l'infezione della ferita attraverso artropodi ematofagi o larve di mosche ma anche la trasmissioni di gravi malattie come diverse tripanosomiasi e la rabbia. Ciò provoca pesanti perdite economiche negli allevamenti di bestiame dell'America latina e per questo motivo sono state sviluppate differenti tecniche per controllare la popolazione del vampiro vero di Azara, il quale oltretutto non sopravvive dopo aver contratto la rabbia. Alcune di queste purtroppo provocano danni anche alle altre popolazioni di pipistrelli, poiché vengono attaccati con esplosivi siti dove possono rifugiarsi più di una specie di microchirottero. Una tecnica alternativa in fase di sviluppo si basa sull'apporre sostanze nocive sulla pelliccia del bestiame, le quali venendo in contatto con il vampiro, sarebbero trasmesse anche agli altri membri della colonia attraverso un comportamento sociale di mutua pulizia del corpo.

Stato di conservazione

La IUCN Red List, considerato il vasto areale, la popolazione presumibilmente numerosa e la tolleranza a diversi tipi di habitat, classifica D.rotundus come specie a rischio minimo (LC).[1]

Note

  1. ^ a b c (EN) Barquez, R., Perez, S., Miller, B. & Diaz, M. 2015, Desmodus rotundus, su IUCN Red List of Threatened Species, Versione 2020.2, IUCN, 2020.
  2. ^ (EN) D.E. Wilson e D.M. Reeder, Desmodus rotundus, in Mammal Species of the World. A Taxonomic and Geographic Reference, 3ª ed., Johns Hopkins University Press, 2005, ISBN 0-8018-8221-4.
  3. ^ Reid, 2009.
  4. ^ DeNault LK & McFarlane DA, Reciprocal altruism between male vampire bats, Desmodus rotundus (PDF), in Animal Behaviour, vol. 49, 1995, pp. 855-856.

Bibliografia

  • Greenhall AM, Joermann G & Schmidt U, Desmodus rotundus (PDF), in Mammalian Species, n. 202, 1983 (archiviato dall'url originale il 26 novembre 2013).
  • Ronald M. Novak, Walker's Mammals of the World, 6th edition, Johns Hopkins University Press, 1999. ISBN 978-0-8018-5789-8
  • Alfred L. Gardner, Mammals of South America, Volume 1: Marsupials, Xenarthrans, Shrews, and Bats, University Of Chicago Press, 2008. ISBN 978-0-226-28240-4
  • Fiona A. Reid, A field guide to the Mammals of Central America and Southeast Mexico, Oxford University Press, 2009. ISBN 978-0-19-534323-6

 title=
license
cc-by-sa-3.0
copyright
Autori e redattori di Wikipedia
original
visit source
partner site
wikipedia IT

Desmodus rotundus: Brief Summary ( Italian )

provided by wikipedia IT

Il vampiro vero di Azara (Desmodus rotundus E.Geoffroy, 1810) è un pipistrello della famiglia dei Fillostomidi, unica specie vivente del genere Desmodus (Wied-Neuwied, 1829), diffuso nel Continente americano.

license
cc-by-sa-3.0
copyright
Autori e redattori di Wikipedia
original
visit source
partner site
wikipedia IT

Didysis vampyras ( Lithuanian )

provided by wikipedia LT
Binomas Desmodus rotundus

Didysis vampyras (lot. Desmodus rotundus), angl. Common Vampire Bat, vok. Gemeiner Vampir) – lapanosinių (Phyllostomidae) šeimos šikšnosparnių rūšis. Paplitusi Centrinėje ir Pietų Amerikoje, nuo pietų JAV šiaurėje iki centrinės Argentinos pietuose.

Ilgis 6,5-9,5 cm. Sveria 20-50 g. Minta šviežiu žinduolių, kartais ir paukščių krauju. Kartais užpuola ir žmogų. Priekiniais aštriais dantimis padaro nedidelę žaizdelę. Seilėse esančios medžiagos neleidžia kraujui krešėti. Su seilėmis gali pernešti pasiutligę, Čagaso ligą. Didieji vampyrai pavojingi gyvuliams, jų pastovūs antpuoliai pražudo galvijus. Pasiutligės virusas vampyro organizme gali išlikti gyvybingas iki 10 mėnesių. Kovodami su vampyrais fermeriai naminiams gyvuliams sušvirkščia specialių medžiagų, kurios skatina kraujo krešėjimą ir jiems patiems yra nepavojingos, tačiau atsigėrusiems šių gyvulių kraujo vampyrams sukelia vidinį kraujavimą.

Gyvenimo būdas

Paprastieji vampyrai gyvena didžiulėmis kolonijomis. Vieną koloniją gali sudaryti iki 2 tūkstančių gyvūnų. Dieną jie miega kabodami žemyn galvomis senų medžių drevėse arba urvuose, įsikibę nagais. Nusileidus saulei, vampyrai išlenda iš slėptuvių ir traukia į medžioklę. Aukų jie dažniausiai ieško karvių ar arklių bandoje, kiaulių būryje arba naminių paukščių pulke, dairosi silpno ar nuo bandos atsiskyrusio gyvūno. Paprastai jie skrenda virš upių vagų ar tarpekliais. Atviroje vietovėje jie orientuojasi geriau negu miške. Tamsoje vampyrai orientuojasi skleisdami ultragarsus ir ausimis gaudydami grįžtantį aidą. Prisigėrę labai daug kraujo, paprastieji vampyrai būtinai turi atsigerti vandens – be vandens šie gyvūnai negali išgyventi.

Maistas

Nusižiūrėjęs auką, vampyras kurį laiką virš jos skraido, po to nutupia greta ant žemės. Jis turi ypatingą, netoli šnervių esantį organą, jaučiantį skirtingų gyvulio kūno vietų temperatūrą ir padedantį išsirinkti šiltą vietą – čia kraujagyslės būna arčiausiai odos. Didysis vampyras labai atsargiai ir tyliai prisiartina prie aukos, aštriais kandžiais nudreskia odą ir smailiomis iltimis žaizdoje įbrėžia griovelius. Dažniausiai paprastieji vampyrai gyvulius sužeidžia į kaklą, pečius arba šalia sąnarių. Vampyrų seilėse yra nuskausminamųjų ir tuo pačiu kraujo krešėjimą stabdančių fermentų, todėl žaizda gausiai kraujuoja ir vampyras gali laižyti tekantį kraują. Šiuos veiksmus vampyras atlieka per kelias sekundes. Dažnai vieno gyvulio krauju maitinasi keli vampyrai. Jie pasisotina per 1,5 – 2 val., o aukos odoje palikta žaizda, veikiama kraujo krešėjimą stabdančių medžiagų dar ilgai kraujuoja. Per dieną paprastasis vampyras išgeria apie 22 ml kraujo, o per maždaug 10 minučių jis gali išgerti daugiau kraujo negu sveria pats.[1]

Dauginimasis

Paprastieji vampyrai lytiškai subręsta po 9 mėnesių. Jie dauginasi bet kuriuo metų laiku, poruojasi kabėdami žemyn galva. Po 6 – 8 mėnesių gimsta vienintelis jauniklis. Paprastųjų vampyrų jaunikliai gimsta akli ir bejėgiai, todėl pirmąsias gyvenimo dienas praleidžia įsikibę į motinos pilvo kailį. Mažylis greitai auga, pasidaro per sunkus, kad motina galėtų skristi nešdamasi jį kartu, tad vampyriukas paliekamas saugioje slėptuvėje, o motina tuo tarpu ieško maisto. Jauniklis pradeda matyti po gimimo praėjus savaitei, o sulaukęs trijų savaičių ima skraidyti ir netrukus pats išmoksta susirasti maisto.

Šaltiniai

  1. Iliustruota faktopedija. Vilnius: Alma littera, 2000, 104 p. ISBN 9986-02-895-7.

Vikiteka

license
cc-by-sa-3.0
copyright
Vikipedijos autoriai ir redaktoriai
original
visit source
partner site
wikipedia LT

Didysis vampyras: Brief Summary ( Lithuanian )

provided by wikipedia LT

Didysis vampyras (lot. Desmodus rotundus), angl. Common Vampire Bat, vok. Gemeiner Vampir) – lapanosinių (Phyllostomidae) šeimos šikšnosparnių rūšis. Paplitusi Centrinėje ir Pietų Amerikoje, nuo pietų JAV šiaurėje iki centrinės Argentinos pietuose.

Ilgis 6,5-9,5 cm. Sveria 20-50 g. Minta šviežiu žinduolių, kartais ir paukščių krauju. Kartais užpuola ir žmogų. Priekiniais aštriais dantimis padaro nedidelę žaizdelę. Seilėse esančios medžiagos neleidžia kraujui krešėti. Su seilėmis gali pernešti pasiutligę, Čagaso ligą. Didieji vampyrai pavojingi gyvuliams, jų pastovūs antpuoliai pražudo galvijus. Pasiutligės virusas vampyro organizme gali išlikti gyvybingas iki 10 mėnesių. Kovodami su vampyrais fermeriai naminiams gyvuliams sušvirkščia specialių medžiagų, kurios skatina kraujo krešėjimą ir jiems patiems yra nepavojingos, tačiau atsigėrusiems šių gyvulių kraujo vampyrams sukelia vidinį kraujavimą.

license
cc-by-sa-3.0
copyright
Vikipedijos autoriai ir redaktoriai
original
visit source
partner site
wikipedia LT

Parastais vampīrsikspārnis ( Latvian )

provided by wikipedia LV

Parastais vampīrsikspārnis jeb pelēkbrūnais asinsūcējs (Desmodus rotundus) ir neliela izmēra asinsūcējs sikspārnis, kas pārtiek tikai no citu dzīvnieku asinīm. Sastopams Centrālamerikā un Dienvidamerikā tropu un subtropu reģionos, no Meksikas līdz Čīles ziemeļiem un Argentīnai.

Izskats un īpatnības

 src=
Vampīrsikspārnis tuvplānā

Parastais vampīrsikspārnis ir neliels, peles izmēra sikspārnis. Ķermeņa garums 8 cm, spārnu plētums 20 cm, bet svars 30 g. Vampīrsikspārņiem ir speciāls orgāns, kas atrodas nāšu tuvumā, ar kuru var labi uztvert upura ķermeņa temperatūras svārstības. Tiem ir arī īpašas formas deguns un mēle. Ap mēles malām ir divas rievas, caur kurām pārmaiņus tiek uzsūktas asinis. Uzlaizītās asinis pa dziļi iešķelto apakšlūpu iekļūst mutes dobumā. Sikspārņa siekalās ir speciāla ķīmiskā viela, kas novērš asins sarecēšanu.

Dzīvesveids

Vampīrsikspārņi dzīvo lielās kolonijās, kurās var būt pat divi tūkstoši indivīdu, taču pārsvarā vienu koloniju veido apmēram simts dzīvnieki. Dienā viņi atpūšas, ar galvu lejup karājoties vecu koku dobumos vai alās. Pēc krēslas iestāšanās vampīrsikspārņi dodas barību meklējumos. Grūsnas mātītes un mātītes ar mazuļiem izlido nedaudz agrāk par tēviņiem. Vampīrsikspārņi pamet slēpņus vēlā stundā arī tādēļ, lai izvairītos no saviem aktīvajiem ienaidniekiem. Sikspārņi gaida, kamēr no nakts gaitām savās ligzdās atgriežas, piemēram, pūces. Pārsvarā tas arī ir laiks, kad liellopi jau guļ ciešā miegā un vampīrsikspārņi var nebaidoties viņiem pietuvoties. Gaišās mēnesnīcās, kad liellopi ganās arī naktī, vampīrsikspārņi tiem neuzbrūk. Dažreiz vampīrsikspārņi pamet savus slēpņus un sameklē jaunus, kas atrodas blakus nolūkotajai barības vietai. Pārlidojumos orientējas pēc, piemēram, aizām un upju straumēm. Atklātā vietā ir vieglāk orientēties nekā biezā mežā.

Barība

 src=
Vampīrsikspārņa barošanās

Asinsūcējsikspārņi visbiežāk barojas ar govju, teļu, cūku un zirgu asinīm, par upuri izvēloties vājus indivīdus, kuri uzturas bara malā. Kad vampīrsikspārnis izvēlas upuri, vispirms brīdi riņķo ap to, pēc tam nolaižas uz zemes tā tuvumā. Vampīrsikspārnis kož vietā, kur asinsvadi ir tuvu ādai. Savam upurim, vampīrsikspārnis piekļūst tik uzmanīgi un nedzirdami, ka tas gandrīz neko nejūt. Vampīrsikspārnis ar priekšzobiem no izvēlētās vietas notīra apmatojumu, un kā žilete ar asajiem ilkņiem nedaudz pāršķeļ ādu. Koduma vieta pārsvarā atrodas uz kakla vai pleciem, muguras vai locītavām. Kodiena laikā rēta iekļūst speciāla ķīmiska viela no vampīra siekalām, kas novērš asins sarecēšanu, tādēļ sikspārnis var nolaizīt izplūstošās asinis. Viss process ilgst tikai dažas minūtes. Bieži vien pie viena dzīvnieka barojas vairāki sikspārņi. Katrs pieaudzis vampīrsikspānis dienā izdzer apmēram 22 mililitrus asiņu, tas ir apmēram piecas tējkarotes.[1]

Vairošanās

Salīdzinot ar citiem līdzīga lieluma zīdītājiem, šiem vampīrsikspārņiem ir atšķirīga vairošanās stratēģija. Viņi ilgi dzīvo (savvaļā līdz 9 gadiem, nebrīvē līdz pat 20 gadiem), sasniedz dzimumgatavību 9-12 mēnešu vecumā. Vampīrsikspārņiem nav noteikta pārošanās perioda. Viņi pārojas visa gada garumā, ar galvu uz leju savā slēpnī, drošībā no ienaidniekiem, un pēc sešiem līdz astoņiem grūtniecības mēnešiem dzemdē vienu mazuli. Vampīrsikspārnis piedzimstot sver 40 procentus no mātītes masas. Mazuļi piedzimst akli, pirmās dienas pavada, pieķērušies mātes vēderam, un ir pilnīgi bezpalīdzīgi. Taču mazie aug un svarā pieņemas visai ātri. Jaunie vampīrsikspārņi jau trīs mēnešu vecumā bez piena dzer arī asinis.

Vampīrsikspārnis un cilvēki

Pelēkbrūnie vampīrsikspārņi ir bīstami liellopiem, jo var tos inficēt ar bīstamo trakumsēgu, turklāt šo nāvējošo slimību var pārnest arī uz cilvēku. Lai uzturētu vampīrsikspārņu skaitu noteiktās robežās, liellopiem tiek iešļircināta speciāla viela, kas novērš asins recēšanu. Tā nekaitē liellopiem, bet vampīrsikspārņiem izraisu iekšēju asiņošanu. Līdzīgu vielu pret asins recēšanu iesmērē noķerto sikspārņu kažokā un vēlāk šos dzīvniekus palaiž brīvībā. Kad viņi atgriežas savos slēpņos, šīs ķimikālijas nokļūst uz citiem indivīdiem. Lai gan ir mēģināts dažādi samazināt šo sikspārņu skaitu, taču tā arī neviens paņēmiens nav apdraudējis sugas eksistenci.

Radniecīgās sugas

Asinssūcēju dzimtā ir vēl divas sugas:

Atsauces

  1. Dzīvnieku pasaulē,Izdevējs UAB IMP BALTIC, 49 karte, ISBN 9986-9333-7-4

license
cc-by-sa-3.0
copyright
Wikipedia autori un redaktori
original
visit source
partner site
wikipedia LV

Parastais vampīrsikspārnis: Brief Summary ( Latvian )

provided by wikipedia LV

Parastais vampīrsikspārnis jeb pelēkbrūnais asinsūcējs (Desmodus rotundus) ir neliela izmēra asinsūcējs sikspārnis, kas pārtiek tikai no citu dzīvnieku asinīm. Sastopams Centrālamerikā un Dienvidamerikā tropu un subtropu reģionos, no Meksikas līdz Čīles ziemeļiem un Argentīnai.

license
cc-by-sa-3.0
copyright
Wikipedia autori un redaktori
original
visit source
partner site
wikipedia LV

Gewone vampier ( Dutch; Flemish )

provided by wikipedia NL
 src=
Skelet van de gewone vampier
 src=
Museum exemplaar, Naturalis
 src=
Postzegel van Ecuador met kop van de gewone vampier
 src=
Kop van de gewone vampier

De gewone vampier (Desmodus rotundus) is een middelgrote Latijns-Amerikaanse vleermuissoort, de meest algemene van de drie soorten vampiervleermuizen. Het is de enige nog levende soort uit het geslacht Desmodus. Net als de andere twee vampiervleermuizen (ruigpootvampier en witvleugelvampier) leeft de gewone vampier enkel van bloed.

Kenmerken

De gewone vampier heeft een effen bruingrijze vacht met een zilveren tot oranjerode glans. Deze vacht bestaat uit korte, stijve haren. De buik is veel lichter van kleur, grijzig wit tot beige. De oren zijn groot en driehoekig. De ogen zijn eveneens vrij groot voor een vleermuis. De neus is zeer plat en kort, waardoor deze niet in de weg zit bij het bloed drinken. Rond de neusgaten zitten 2 neusbladen, de binnenste in de vorm van een M, de buitenste in de vorm van een omgedraaide U. De vleugels zijn kort en breed, met sterk gebouwde voorpoten en een vrij lange duim. De achterpoten zijn eveneens lang en sterk. Hij heeft zo'n twintig tanden, waarvan vooral de bovenste snijtanden goed zijn ontwikkeld. Hij heeft bovenaan 2 snijtanden, 2 hoektanden, 2 voorkiezen en 2 kiezen. Onderaan heeft hij 4 snijtanden, 2 hoektanden, 2 voorkiezen en 4 kiezen. De tong is zo'n twee centimeter lang en cilindervormig.

De gewone vampier wordt 7 tot 9 centimeter lang[2] en 18 tot 45 gram zwaar. De spanwijdte bedraagt zo'n 35 centimeter. Het staartje is ongeveer 6,5 centimeter lang.

Voortbeweging

Vampiers zijn goede vliegers, maar ze kunnen zich ook behendig over de grond bewegen en vanaf de grond opstijgen. Over de grond bewegen ze zich voort op de duimen en de achterpoten, met de buik enkele millimeters van de grond af. Ze kunnen goed op 4 poten rennen en zelfs kleine huppelsprongetjes maken. Als hij wil opstijgen, springt hij in de lucht, waarna hij zich afzet met de sterke voorarmen en de lange duimen. Als het dier 15 centimeter boven de grond is, kan hij wegvliegen.

Ze vliegen vaak laag bij de grond, waarbij ze zich oriënteren door middel van echolocatie. Tijdens een foerageertocht leggen vrouwtjes zo'n 3 à 4 kilometer af, waar ze 2 uur over doen. Het dominante mannetje jaagt meestal in de buurt van de roestplaats, andere mannetjes kunnen wel 10 kilometer afleggen op een nacht. Op nachten met een heldere maan zijn ze minder actief. Ze zijn dan namelijk beter te zien voor roofdieren als uilen en de vleesetende vleermuissoort Chrotopterus auritus. Opvallend is dat vampiers altijd vliegen met hun bek open.

Voedsel

In de avond worden de dieren actief. Ze leven van het bloed van warmbloedige dieren: voornamelijk middelgrote en grote zoogdieren als tapirs, pekari's, herten, capibara's, agoeti's, apen, eekhoorns en zelfs zeeleeuwen. De favoriete prooidieren zijn echter vee als runderen, paarden, ezels, geiten en varkens. Mensen zijn geen favoriete prooi, maar kunnen ook worden aangevallen. Anders dan de andere vampiervleermuizen voedt de gewone vampier zich minder met vogelbloed.

Ze vinden prooidieren dankzij de reukzin en het gehoor. Ze landen vlak bij hun prooi en sluipen naar de prooi toe. Met warmtezintuigen op zijn neusblad zoekt de vampier naar gebieden waar bloedvaten dicht bij het huidoppervlak liggen. Dit kunnen ze op een afstand van zo'n 15 centimeter waarnemen. Eerst verwijderen ze haren of veren die in de weg zitten, waarna ze met de dunne, scherpe, mesvormige bovenste snijtanden een wondje van 3 millimeter in de huid van hun prooidier bijten. Met de onderste snijtanden wordt ondertussen de huid vastgehouden. Met de tong likken ze uit de wond stromend bloed op. Het speeksel is stollingsremmend, waardoor ze 10 tot 40 minuten kunnen drinken zonder dat het bloed stolt. In een half uur kunnen ze zo ongeveer 25 milliliter aan bloed binnenkrijgen. Vampiervleermuizen kunnen op deze manier in één nacht de helft van hun lichaamsgewicht aan voedsel binnenkrijgen. Soms zijn de dieren daardoor zo zwaar dat ze niet meer kunnen wegvliegen.

Een slapend prooidier merkt zelden iets van de vleermuis. De wond doet ook geen pijn en het eventuele bloedverlies is te weinig om ernstige bijwerkingen te hebben. Wel kunnen vampiers op deze manier ziekten als hondsdolheid verspreiden. Als het prooidier echter wakker is, zal de aanval zelden slagen. De slagingskans is leeftijdsafhankelijk. Jonge dieren van 1 à 2 jaar oud slagen 1 op de 3 keer, oudere dieren 9 van de 10 keer. Jonge vleermuizen vergezellen daarom soms hun moeder en drinken van dezelfde wond als de moeder.

Enkel vrouwtjes uit dezelfde kolonie voeden zich in aangrenzende gebieden. Vreemdelingen worden weggejaagd. Meestal voedt zich één vampier per prooidier, maar het komt voor dat meerdere vleermuizen zich voeden van dezelfde wond.

Sociaal gedrag

Vampiers leven in kolonies van soms wel 2000 dieren, maar meestal bestaan ze uit 20 tot 100 vleermuizen. Soms zijn ook andere vleermuissoorten te vinden in deze kolonies. Deze kolonies zijn vaak onderverdeeld in subkolonies van 8 tot 20 meestal aan elkaar verwante vrouwtjes, die meestal meerdere jaren met elkaar samenleven, en hun jongen. Ook onverwante mannetjes en vrouwtjes leven in deze subkolonie. Ze rusten overdag gezamenlijk op een vaste roestplaats als een holle boom, een grot, een mijntunnel, een oud gebouw of onder een brug. De dieren in een subkolonie verzorgen elkaars vacht. Met lage, voor mensen waarneembare geluiden houden dieren sociaal contact. Moeders herkennen onder andere hun jongen aan het geluid dat ze produceren.

De gewone vampier kent een bijzondere vorm van altruïsme. Een vampier deelt namelijk het gegeten bloed met andere, hongerige koloniegenoten. Een hongerige vampier likt aan de lippen van een koloniegenoot, waarop deze voorverteerd bloed kan uitbraken. Een vampier die goed gegeten heeft, is te herkennen aan een dikkere buik. De gewone vampier deelt gewoonlijk zijn bloed enkel met verwante vrouwtjes en dieren die al geruime tijd met elkaar samenleven, en zich door middel van vachtverzorging hebben bewezen een goede vriend te zijn. Op deze manier zullen hongerige dieren niet sterven, aangezien een vampier dood zal gaan als deze langer dan 60 uur zonder voedsel heeft gezeten. Zo worden echter ook ziekten als hondsdolheid snel verspreid in een kolonie, waardoor populaties periodiek gedecimeerd kunnen worden.

Meestal bewoont slechts één dominant mannetje de kolonie. Andere mannetjes leven in groepjes van 10 dieren, bestaande uit alleen onverwante dieren, die zich niet ver van de kolonie ophouden. Mannetjes vechten met het dominante mannetje om met de vrouwtjes te kunnen paren. Gemiddeld is het dominante mannetje de vader van ongeveer de helft van alle jongen in een kolonie. Hij blijft gemiddeld 2 jaar aan de macht.

Voortplanting

Vrouwtjes ondervinden 4 voortplantingscycli per jaar, waardoor er per jaar 4 mogelijkheden zijn om zich voort te planten.

Een enkel jong wordt geboren na een draagtijd van 205 tot 219 dagen. Tweelingen zijn zeldzaam. Het jong weegt bij de geboorte 30 tot 35 gram, ongeveer 20% van het lichaamsgewicht van de moeder. De ogen zijn al open en het jong heeft al een vacht. De jongen worden door de moeder bij zich gedragen op de buik, ook tijdens het foerageren. De gewone vampier kent een vrij lange zoogtijd in vergelijking met andere vleermuizen, zo'n 6 maanden. Behalve met melk worden ze na 2 maanden ook gevoed met opgebraakt, voorverteerd bloed. De moeder blijft haar jongen periodiek met bloed voeren tot ze 1 jaar oud zijn.

Na 6 maanden kunnen de jongen vliegen en na 1 jaar hebben ze het volwassen gewicht bereikt. Vrouwtjes zijn na 2 jaar geslachtsrijp. Ze blijven meestal voor meerdere jaren bij de moeder. Mannetjes zijn na 1 jaar geslachtsrijp en verspreiden zich als ze 12 tot 18 maanden oud zijn. Ze worden meestal weggejaagd door een volwassen mannetje. Vrouwtjes kunnen in het wild tot 18 jaar oud worden.

Verspreiding en leefgebied

De gewone vampier leeft in het grootste deel van Latijns-Amerika, van Mexico tot Uruguay, Paraguay, Noord-Argentinië en Noord-Chili. Hij is ook te vinden op Trinidad en Isla Margarita. Hij leeft voornamelijk in tropische en subtropische wouden, landbouwgebieden, beboste savannen en zelfs kustwoestijnen, tot op 3800 meter hoogte in Peru. Fossiele vondsten tonen aan dat er vroeger ook een verwante soort, Desmodus puntajudensis, op Cuba voorkwam.

Relatie met de mens

De gewone vampier speelt een belangrijke rol in verscheidene hedendaagse legenden. De vampier, het mythische wezen uit Slavische legenden, werd echter pas voor het eerst met vleermuizen geassocieerd na de ontdekking van deze soort in de zestiende eeuw. In landen waar de gewone vampier voorkomt, gaan mythes over deze vleermuissoort, en worden ze afgebeeld in de kunst. In de mythologie van de Maya's is er een vleermuisgod, genaamd Camazotz, die slachtoffers maakt door deze te onthoofden.

De vampiervleermuis heeft kunnen profiteren door de komst van de Europeanen en het vee dat ze meebrachten naar Latijns-Amerika, waar van nature slechts weinig grote zoogdieren leven. In gebieden met veel vee leven veel meer gewone vampiervleermuizen dan in gebieden met weinig vee. Mensen vormen zelf slechts zelden een prooi. De meeste mensen worden gebeten in de voeten, de handen en de oorlel.

Omdat de gewone vampier hondsdolheid kan verspreiden zijn er veel pogingen gedaan om de vampiers uit te roeien. In het begin werden grotten en holle bomen waarin vleermuizen rusten verwoest, maar hierdoor verloren ook veel andere, onschuldige vleermuissoorten het leven. Later zijn ook selectieve manieren ontwikkeld, die enkel vampiervleermuizen treffen. Zo worden vleermuizen gevangen met een fijn net, waarna enkel de vampiervleermuizen worden ingesmeerd met een anti-bloedstollend vergif. De vampier geeft het vergif door wanneer deze de vacht van een andere vampier schoonlikt. Het vergif zal inwendige bloeduitstortingen veroorzaken, waaraan de dieren uiteindelijk zullen sterven. Bij een andere techniek worden eventuele prooidieren ingespoten met een kleine dosis van het vergif, te weinig om schadelijk te zijn voor het dier. De vampier zal echter een dodelijke dosis binnenkrijgen.

Bronnen, noten en/of referenties
  • Burnie, David (red.), Dieren, Londen: Dorling Kindersley Limited, 2001. p. 112.
  • Jones, G. (2001) "Bats". in: MacDonald, D. (red.), The New Encyclopedia of Mammals, Oxford: Oxford University Press, p. 754-779.
  • Masson, D. (1990) "N° 93 De vampiers", Dieren in het Wild, nr. 93, Parijs: Société des Périodiques Larousse.
  • Wilkinson, J. (2001) "Bat Blood Donors". in: MacDonald, D. (red.), The New Encyclopedia of Mammals, Oxford: Oxford University Press, p. 766-767.
  1. (en) Gewone vampier op de IUCN Red List of Threatened Species.
  2. Charlotte Uhlenbroek (2008) - Animal Life, Tirion Uitgevers BV, Baarn. ISBN 978-90-5210-774-5
license
cc-by-sa-3.0
copyright
Wikipedia-auteurs en -editors
original
visit source
partner site
wikipedia NL

Gewone vampier: Brief Summary ( Dutch; Flemish )

provided by wikipedia NL
 src= Skelet van de gewone vampier  src= Museum exemplaar, Naturalis  src= Postzegel van Ecuador met kop van de gewone vampier  src= Kop van de gewone vampier

De gewone vampier (Desmodus rotundus) is een middelgrote Latijns-Amerikaanse vleermuissoort, de meest algemene van de drie soorten vampiervleermuizen. Het is de enige nog levende soort uit het geslacht Desmodus. Net als de andere twee vampiervleermuizen (ruigpootvampier en witvleugelvampier) leeft de gewone vampier enkel van bloed.

license
cc-by-sa-3.0
copyright
Wikipedia-auteurs en -editors
original
visit source
partner site
wikipedia NL

Wampir zwyczajny ( Polish )

provided by wikipedia POL
Commons Multimedia w Wikimedia Commons

Wampir zwyczajny[3] (Desmodus rotundus) – gatunek ssaka z podrodziny wampirów (Desmodontinae) w rodzinie liścionosowatych (Phyllostomidae), jedyny żyjący współcześnie przedstawiciel rodzaju Desmodus.

Zwyczaje

Wampir zwyczajny preferuje tropikalne i subtropikalne klimaty. Zazwyczaj żyje w koloniach od 20 do 100 osobników, jednakże notowane były również dużo większe kolonie w liczbie 5 tys. Desmodus rotundus osiedla się w umiarkowanie oświetlonych jaskiniach o głębokich szczelinach i zagłębieniach. Można go także znaleźć w starych studniach, szybach kopalnianych i opuszczonych budynkach. W miejscach występowania wampira zwyczajnego można wyczuć charakterystyczną woń amoniaku, pochodzącą ze strawionej krwi[4]. Na łowy wylatuje nocą, dzień spędzając ukryty w dziuplach drzew, jaskiniach i innych kryjówkach. Zaatakowane zwierzę zwykle nie zauważa napastnika, gdyż w ślinie wampira znajdują się substancje znieczulające. W przypadku nieudanego polowania przez któregoś z dorosłych osobników, zdarzają się przypadki dzielenia się zdobytą krwią w społeczności[5].

Wygląd

Jest to nieduże zwierzę: rozpiętość skrzydeł do 40 cm, długość głowy i ciała zwykle od 7 do 9 cm, masa ciała od 15 do 50g. Ma brązowo-szare futro z jaśniejszą stroną brzuszną. Brak błony ogonowej (uropatagium), która występuje u innych nietoperzy. Wampir zwyczajny ma dobrze rozwinięty zmysł węchu i duże oczy. Kończyny także są wyspecjalizowane. Przednie posiadają długi kciuk i są dobrze rozwinięte, zaś tylne są mocne[6][7][8]. Jak wszystkie nietoperze potrafi latać, ale w odróżnieniu od innych nietoperzy potrafi też biegać i skakać. U wampirów zwyczajnych występuje dymorfizm płciowy, samice są większe od samców.

Rozmnażanie

Wampiry zwyczajne mogą rozmnażać się cały rok, jednakże szczyt zachowań reprodukcyjnych przypada na okresy od kwietnia do maja i od października do listopada. Największą liczbę zapłodnionych samic zaobserwowano podczas pory deszczowej w Meksyku i Kostaryce. Samice mogą być w ciąży więcej niż jeden raz w ciągu roku. Ciąża trwa około 7 miesięcy. Zazwyczaj rodzi się jedno młode, lecz zdarzają się również bliźnięta. Są one karmione mlekiem matki przez pierwszy miesiąc życia, a następnie razem z matką wyruszają na łowy[9][10].

Występowanie

Występuje wyłącznie w Ameryce Południowej i Środkowej. Najpopularniejsze są rejonie od Meksyku do Argentyny i w Chile.

Odżywianie

Odżywiają się wyłącznie krwią kręgowców. Nacinają skórę ofiar swymi bardzo ostrymi zębami i zlizują spływającą krew. Krew ta nie krzepnie, gdyż ślina tego nietoperza zawiera specjalne antykoagulanty. Jego przełyk jest tak wąski, że oprócz krwi nie jest w stanie przełknąć innego pożywienia.

Wampiry nie tylko osłabiają zaatakowane zwierzęta, ale mogą być nosicielami wścieklizny. Według jednej z teorii wampiry spowodowały wyginięcie koni w krainie neotropikalnej[11].

Komunikacja i percepcja

Najczęściej porozumiewają się między sobą matki z młodymi. Krzyki kontaktowe zarejestrowane zostały w przedziale 6-12kHz. Zwykle pojawiają się one podczas podziału żywności lub gdy młode chce znaleźć matkę. Sygnały chemiczne i dotykowe również mogą odgrywać ważną rolę w komunikacji. Nietoperze wampiry używają również echolokacji i wzroku, by zlokalizować ofiarę. Mogą także korzystać z węchu i słuchu podczas polowań.

Cechy

  • wielkość: 7 – 9 cm
  • rozpiętość skrzydeł: 35 cm
  • waga: 25 – 45 g
  • ciąża: 7 miesięcy
  • liczba młodych: 1
  • dojrzałość płciowa: około 1 roku
  • długość życia: 18 lat
  • pożywienie: krew (głównie ssaków)

Przypisy

  1. Desmodus rotundus, w: Integrated Taxonomic Information System (ang.).
  2. Barquez, R., Perez, S., Miller, B. & Diaz, M. 2008, Desmodus rotundus [w:] The IUCN Red List of Threatened Species 2015 [online], wersja 2015-3 [dostęp 2015-11-03] (ang.).
  3. Włodzimierz Cichocki, Agnieszka Ważna, Jan Cichocki, Ewa Rajska, Artur Jasiński, Wiesław Bogdanowicz: Polskie nazewnictwo ssaków świata. Warszawa: Muzeum i Instytut Zoologii PAN, 2015, s. 101. ISBN 978-83-88147-15-9.
  4. Brass, D. 1994. Rabies in Bats, Natural History and Public Health Implications. Ridgefield, Connecticut: Livia Press.
  5. McFarlane, Donald A. DeNault, Lisa K.,. Reciprocal altruism between male vampire bats, Desmodus rotundus. „Animal Behaviour”. 49 (3), s. 855-856, 1995-03. Elsevier Science. ISSN 0003-3472.
  6. Altenbach, J. 1979. Locomotor Morphology of the Vampire Bat, Desmodus rotundus. Pennsylvania: Special Publications 6, The American Society of Mammalogists.
  7. Macdonald, D. 1984. Encyclopedia of Mammals. New York: Facts on File.
  8. Walker, E. 1975. Mammals of the World, 3rd Edition. Baltimore and London: The Johns Hopkins University Press.
  9. Lord, R. 1992. Seasonal reproduction of vampire bats and its relation to seasonality of bovine rabies. Journal of Wildlife Diseases, 28 (2): 292-294.
  10. Turner, D. 1975. The Vampire Bat, A Field Study in Behavior and Ecology. Baltimore and London: The Johns Hopkins University Press.
  11. Zwierzęta i kontynenty. Kraina neotropikalna. W: Tomasz Umiński: Zwierzęta i kontynenty. Warszawa: WSiP, 1974, s. 156.
license
cc-by-sa-3.0
copyright
Autorzy i redaktorzy Wikipedii
original
visit source
partner site
wikipedia POL

Wampir zwyczajny: Brief Summary ( Polish )

provided by wikipedia POL

Wampir zwyczajny (Desmodus rotundus) – gatunek ssaka z podrodziny wampirów (Desmodontinae) w rodzinie liścionosowatych (Phyllostomidae), jedyny żyjący współcześnie przedstawiciel rodzaju Desmodus.

license
cc-by-sa-3.0
copyright
Autorzy i redaktorzy Wikipedii
original
visit source
partner site
wikipedia POL

Desmodus rotundus ( Portuguese )

provided by wikipedia PT

O Desmodus rotundus, conhecido por morcego-vampiro, é um morcego da família Phyllostomidae, encontrado em toda a América do Sul, América Central e México. A espécie habita geralmente tocas ou cavernas muito úmidas, possuindo pelagem fina e sedosa, com as partes superiores marrom-escuras e as inferiores mais claras.[1]

Entre as aproximadamente 1100 espécies de morcegos, o Desmodus rotundus é uma das três espécies hematófagas que, além de atacar aves, ataca também mamíferos, na maioria das vezes de médio ou grande porte.[1] Estes morcegos conseguem caminhar no solo, apoiando-se nos seus dedos e costumam morder suas presas nas orelhas, dedos e outras extremidades, pois são locais de difícil percepção. Ao contrário do que as pessoas pensam, os morcegos vampiros não chupam, e sim lambem o sangue que sai da mordida deferida por eles.[2] Sua saliva contém uma substância anticoagulante que está sendo pesquisada para uso em doenças circulatórias[2].

Descrição

Estrutura física e tamanho

Morcegos-vampiro são morcegos de tamanho médio. Da cabeça ao tronco eles alcançam uma medida de 70 a 90 milímetros de comprimento e um peso de 15 a 50 gramas. O comprimento das asas, uma importante medida para morcegos, alcança entre 50 e 63 milímetros e a envergadura da asa mede entre 35 e 40 centímetros. Quase toda a estrutura física do morcego-vampiro é semelhante aos outros morcegos. A membrana da asa é composta de duas camadas de pele que se estende dos punhos até os pés. Ela é esticada pelos dedos fortemente alongados dos membros dianteiros. Outras peles da asa se estendem do ombro para os punhos e entre as pernas. A última é chamada de uropatágio e serve para muitas espécies de morcegos para apanhar insetos. Uma vez que essa função é inexistente no Desmodus rotundus, ela é pequena e glabra para essa espécie. Não existe uma cauda. Em oposição a muitas outras espécies de morcegos, as pernas traseiras são fortes e musculosas, proporcionando aos animais, entre outras coisas, um rápido rastejar para frente no chão. Além disso, morcegos vampiros também podem saltar (ver Locomoção). A cor do pelo desse animal é marrom acinzentado no lado posterior e um pouco mais clara no lado inferior.

O Desmodus rotundus se diferencia das outras espécies de morcegos-vampiros pelo polegar alongado, a falta de pelugem do uropatágio, as orelhas pontudas e pela quantidade de dentes.

Dentes e face

O focinho do morcego-vampiro é curto e em forma de cone. Ele não tem a verdadeira folha nasal como em muitas outras espécies de Phyllostomidae, mas um montículo em formato de ferradura acima das narinas. As orelhas são pontudas e pequenas e contêm um pequeno formato de lanceta no trago. Em contraposição, os olhos são relativamente grandes para um morcego.

O Desmodus rotundus possui os menores dentes entre as espécies de morcegos-vampiros. A arcada dentária conta com vinte dentes que estão dispostos na forma 1/2- 1/1-2/3-0/0 x2. Os maiores são os incisivos e os caninos. Eles são em forma de foice e adaptados para cortar a pele de suas vítimas. Os dentes molares são regressivos e não possuem nenhuma superfície extra, apropriada para mastigar. No lado inferior da língua encontram-se dois sulcos, que se contraem e se dilatam durante a refeição. Outras adaptações à alimentação especial são os curtos condutos do esôfago e do estômago[3][4] em forma de mangueira.

Locomoção

Certas adaptações na estrutura física e no comportamento do morcego-vampiro são qualificados como “espetaculares” por especialistas. Por exemplo, o Desmodus rotundus pode ficar parado sobre o chão com as membranas do patágio dobradas e executar uma espécie de movimento com saltos de várias alturas. Assim os animais correm sobre seu polegar extremamente alongado (1. Dedo). Além disso, esses morcegos são extremamente rápidos para saltar da sua posição inerte para o voo, mesmo depois de uma refeição que aumenta seu peso corporal, dificultando a subida ao ar novamente. Eles também são capazes de descer do voo para a terra e imediatamente ficar parados. O Desmodus rotundus possui características específicas na anatomia do esqueleto e dos músculos. Por exemplo, as extremidades dianteiras extremamente fortes (na forma de membranas do patágio dobradas), que possibilitam tal desempenho. Essas adaptações habilitam esses morcegos a descerem ao chão ao lado de uma presa grande (boi, cavalo) e correr para se aproximar dos mesmos. Durante o processo de alimentação o Desmodus rotundus pode seguir lentamente os movimentos da presa ou reagir rapidamente aos movimentos de defesa.

Habitat e Disseminação

O Desmodus rotundus se concentra no continente americano e sua área de disseminação se estende do norte do México até o sul da América do Sul (região central do Chile, Argentina e Uruguai). Ele também se encontra em algumas ilhas fora da costa sul-americana como na Ilha de Margarita e em Trinidade e Tobago, mas não se encontra presente no Caribe. Habita tanto em áreas úmidas quanto secas nos trópicos e subtrópicos, essas sendo florestas, pradarias e regiões montanhosas de até 2400 metros de altitude.

Modo de Vida

Horário de Atividade e Convivência em Grupo

O morcego-vampiro é um animal de hábitos exclusivamente noturnos. Para dormir, se aloja principalmente em buracos, mas também em árvores ocas, minas, poços ou casas abandonadas. Devido à quantidade de sangue ingerido por esses morcegos, os locais onde descansam normalmente têm um cheiro forte de amônia.

Esses animais vivem em grupos de 20 a 100, por vezes podendo formar colônias de até 2000 morcegos. Esses grupos se dividem em haréns, compostos de 8 a 20 fêmeas junto de seus filhos, além de um macho que fica em torno deles. Outros machos formam grupos entre eles mesmos. Frequentemente os morcegos machos disputam seu lugar no harém, podendo gerar brigas violentas, muitas vezes acompanhadas de sons agressivos.

Funções Sensoriais e Orientação

Os morcegos-vampiro demonstram ter habilidades e desempenho parecidos ao de outras espécies de morcego, em relação à orientação. No entanto, pesquisas sobre essa espécie encontraram peculiaridades que podem ser interpretadas como uma adaptação específica à alimentação hematófaga, ou seja, a base de sangue.

Os morcegos são os únicos mamíferos que possuem uma função sensorial chamada de ecolocalização, isto é, através da emissão de ondas ultrassônicas, são capazes de detectar obstáculos no meio ambiente. Essa função sensorial no Desmodus rotundus é semelhante à de outras espécies de morcegos da família Phyllostomidae, e pode ser considerada uma função não-especializada da espécie. Os sons são emitidos através da boca, normalmente duas harmônicas (sobretons) intensivas, que cobrem uma faixa de frequência total entre 43 e 100 kHz. Quando o animal está parado, a intensidade do som é baixa (máx. 84 dB NPS, 10cm além da boca do morcego); voando, a intensidade do som sobe a até 120 dB. A duração do som varia de 1 a 0,4 milissegundos (ms), de acordo com a situação. No voo, os sons são emitidos durante o batimento das asas.[5][6][7][8]

O olfato do Desmodus rotundus é muito bem desenvolvido.[9][10][11] Para alguns cheiros, a capacidade olfativa do morcego é semelhante à dos humanos.[12] Estudos indicam que os morcegos-vampiro usam seu olfato principalmente no contato dentro de seu grupo social, mas também para encontrar e identificar suas presas.[13]

A visão é extremamente bem formada, como observado em estudos sobre acuidade visual (dependendo da intensidade de iluminação[14]), tamanho do campo de visão e resolução da velocidade.[15] Além disso, o morcego-vampiro tem a capacidade de diferenciar padrões visuais,[16] podendo identificar facilmente a silhueta de árvores ou rochedos quando está voando ao ar livre. Para distâncias abaixo de meio metro, esse morcego parece confiar principalmente em sua ecolocalização.[17]

Adaptações específicas à alimentação hematófaga se desenvolveram nesses morcegos vampiros especialmente em dois sistemas sensoriais: a audição (orientação acústica passiva) e o tato, incluindo a capacidade de sentir a alteração de temperatura no ambiente.

A audição do morcego-vampiro é sensível, principalmente na faixa de frequência ultrassônica entre 50 e 100 kHz (a faixa de sua própria ecolocalização), assim como em uma gama de frequência entre 10 e 30 kHz. Conforme estudos eletrofisiológicos, o Desmodus rotundus possui uma intensidade mínima de captação sonora muito baixa, o que significa que ele possui uma excelente capacidade auditiva.[18] Além disso, os pesquisadores encontraram no cérebro do morcego-vampiro células nervosas que só reagiam a pequenos ruídos (frequências sonoras em larga faixa), bem como neurônios que respondiam apenas ao barulho da respiração de humanos. Esse e outros resultados de pesquisas[19] indicam que esse morcego pode usar muito bem sua audição extremamente poderosa para rastrear presas, por meio do ruído da respiração ou dos movimentos mais curtos.

A capacidade do morcego-vampiro de sentir a alteração de temperatura no ambiente tem importância central para escolher o local da mordida. Diferente de outros tipos de morcego, essa capacidade do Desmodus rotundus é poderosa, pois possibilita perceber a mais de 10 centímetros de distância a radiação infravermelha proveniente de um tecido com boa circulação de sangue.[20] Outros estudos[21] revelaram que inúmeros receptores de frio e calor (chamadas terminações nervosas livres) estão concentrados na parte central da folha nasal do morcego-vampiro, especialmente nas extremidades mais finas. Em comparação a outros mamíferos (como os roedores), a atividade dos receptores de calor nos morcegos-vampiros é nitidamente adaptada para temperaturas mais baixas, razão pela qual a região central do rosto do morcego-vampiro forma um autêntico “sistema sensorial de percepção do calor”.[22] Peculiaridades semelhantes a essa eram antes observadas apenas em certas espécies de cobra.[23]

Em torno dessa folha nasal, o morcego-vampiro possui ainda numerosos pelos sensoriais, que possuem mecanorreceptores capazes de responder a mínimos estímulos de movimentos.[24] O tato tem um importante papel para o morcego-vampiro, principalmente durante o momento da caça, pois ele está em contato direto com o corpo da presa (na maioria dos casos muito maior do que ele), podendo assim reagir muito rapidamente a situações em que a presa tente se defender.

Comportamento social

Os morcegos-vampiros possuem um comportamento social altamente desenvolvido, como, por exemplo, o cuidado recíproco dos pelos. Esse comportamento não é tão comum entre morcegos no geral. Os morcegos-vampiros, além disso, compartilham entre si o sangue de que se alimentam, bebendo o sangue e alimentando outros morcegos, mesmo não sendo de seu núcleo familiar.[25]

Um morcego-vampiro morre quando não se alimenta em 2 ou 3 noites consecutivas. De sete a trinta por cento dos animais de um grupo fracassam em uma noite na busca por comida, seja por estarem doentes, machucados, parindo ou simplesmente por falta de sucesso. Devido à necessidade urgente de sangue e às dificuldades de se encontrar uma presa, é comum e de importante papel para a sobrevivência dos morcegos-vampiros o ato de lamber e em seguida compartilhar o sangue entre os outros companheiros. Sem compartilhar o alimento, a taxa de mortalidade anual dos morcegos-vampiros estaria em 82%, quando na realidade atinge 24%.

Quando um animal realiza um ato “altruísta”, a partir da visão humana, normalmente é para o benefício de seus parentes, especialmente os descendentes, ou para seu próprio benefício, pois assim ele também garante que seja ajudado da mesma forma. Isso é denominado pela sociobiologiaAltruísmo Recíproco”. O compartilhamento de sangue entre os morcegos vampiros é um exemplo disso. De acordo com estimativas, um animal faminto ganha 18 horas antes de morrer de fome, enquanto o doador perde apenas 6 horas. Em suma, ambos os animais acabam se beneficiando desse comportamento.

Independentemente do cuidado com a própria prole, o que é perfeitamente comum no mundo animal, a disposição para compartilhar o alimento depende da avaliação da probabilidade de ter o gesto correspondido ou de um momento anterior de solidariedade entre dois desses animais. O pressuposto para isso é, portanto, que os animais se reconheçam individualmente. O cuidado recíproco com o pelo poderia ter um papel importante na identificação de seus companheiros de espécie, pois, se um animal faminto cuida do pelo do outro, então o solicitado pode reconhecer e assim identificar se seu companheiro já compartilhou sangue uma vez. O que também parece ser decisivo para o altruísmo recíproco é que fêmeas dessa espécie formam grupos muito estáveis, em que os indivíduos convivem por muito tempo, por vezes durante toda a vida.[26]

Um importante papel na vida social do morcego-vampiro são os sinais sonoros. Pesquisas[27] apontam que 16 sons puderam ser claramente diferenciados. A maioria deles possui uma forte frequência no campo auditivo dos seres humanos (abaixo de aprox. 16 quilômetros). Diferentes tipos de sons podem ser atribuídos a determinadas situações ou funções no âmbito do comportamento social dos morcegos, podendo ser identificados dessa forma sons de caráter agressivo, sons de ameaça, de luta e de defesa, além de sons de libertação, protesto, contato e de apaziguamento. Certos sons mostram semelhanças estruturais com o som normalmente reproduzido por filhotes quando abandonam a família, e provavelmente foram desenvolvidos a partir desse.

Alimentação

Presas

Todo animal pode tornar-se vítima de uma mordida do morcego. Mas o Desmodus rotundus utiliza como hospedeiro sobretudo os mamíferos, principalmente bois, cavalos e asnos, assim como uma série de animais selvagens de grande porte, como a anta. É mais raro que os seres humanos façam parte de suas fontes de sangue. Além disso, grandes pássaros como galinhas e perus tornam-se suas presas. Cães dificilmente são suas vítimas, provavelmente porque eles podem ouvir as barulhentas ondas ultrassônicas que os animais emitem para orientar-se.

Experiências com animais em cativeiro mostraram que eles também predam cobras, lagartos, sapos, crocodilos e tartarugas. Não se sabe se esses animais são suas vítimas também na natureza.

Aproximação das vítimas

Na maior parte das vezes os animais não pousam diretamente sobre suas vítimas, mas se aproximam correndo ou saltando em sua direção. As fortes pernas traseiras e o longo polegar mostram a adaptação desse modo de locomoção.

O Desmodus rotundus procura inicialmente um local apropriado para morder sua vítima, por exemplo, diretamente acima dos cascos em bois e cavalos. Os movimentos do Desmodus para a aproximação de uma presa são tímidos e cautelosos. A capacidade para saltar, raramente utilizada, serve, entre os morcegos, para evitar uma queda rápida quando eles são percebidos pelas vítimas e são escorraçados com as patas ou com a cauda. Desmodus rotundus não lutam com suas presas, sua mordida ocorre geralmente despercebida e muitas vezes animais sonolentos sequer acordam. As partes do corpo não cobertas de cabelos ou pelos como a região anal e vaginal são as preferidas para o local da mordida, ou também as orelhas dos mamíferos, as pernas ou a crista das aves, respectivamente.

O processo de alimentação

Em um primeiro momento, a parte do corpo a ser mordida é lambida com a língua. A saliva dos animais contém um anestésico, que torna o local da mordida insensível à dor. A seguir, eventuais cabelos ou pelos são raspados com os dentes. Abrem um pedaço da pele com a afiada superfície de corte dos dentes caninos e dos incisivos, o que resulta em uma ferida em torno de três a dez milímetros de largura e de um a cinco milímetros de profundidade. Com a língua eles lambem o sangue que flui para fora e o bombeio é feito através dos sulcos localizados na parte inferior. Um anticoagulante encarrega-se de que o sangue retirado pelo processo de beber não coagule, tornando-se assim inútil para o animal. A enzima responsável por esse processo é denominada Desmoteplase, draculina ou Desmodus rotundus Salivary Plasminogen Activator (DSPA). Essa enzima é uma glicoproteína e provoca a dissolução da fibrina (a proteína fibrosa responsável pela coagulação do sangue). Depois de uma mordida o sangue pode fluir para fora da ferida por até oito horas.

Todo o processo pode durar até duas horas. Mas o tempo real da alimentação é de até trinta minutos. Durante esse período os animais podem tomar em torno de vinte a trinta milímetros de sangue, uma quantidade que quase duplica seu peso e com frequência dificulta a retomada do voo. Depois de uma refeição eles vão dormir em seus esconderijos para fazer a digestão.

Os riscos da mordida

A perda de sangue das vítimas representa um problema pequeno. Perigos maiores são as doenças infecciosas, transmitidas pelos animais, principalmente a raiva e a epidemia do gado causada pelo tripanossoma. Além disso, a ferida aberta pode infeccionar e ocorrer a infestação através das larvas da Cochliomyia hominivorax. Milhares de animais morrem anualmente em consequência dos ataques dos Desmodus rotundus e frequentemente pessoas também são atacadas.

Reprodução

O comportamento reprodutivo do Desmodus rotundus diferencia-se, em alguns aspectos, de outras espécies de morcegos com parentesco próximo.

A princípio, o morcego-vampiro pode reproduzir-se o ano todo. Mas na maioria das regiões de suas áreas de distribuição natural aparece um agudo nascimento uma ou duas vezes por ano. Por exemplo, na Costa Rica a maioria dos nascimentos ocorrem na estação chuvosa (outubro a novembro), em Trindade e Tobago há uma alta de abril a maio e uma segunda de outubro a novembro.

Para iniciar o acasalamento o macho sobe sobre as costas da fêmea, aperta suas asas com as membranas de voo (patágio) e morde a nuca da fêmea. Após cerca de um período de sete meses de gestação, chega ao mundo geralmente um único filhote. Os recém-nascidos são bem desenvolvidos e pesam entre cinco e sete gramas. No primeiro mês de vida eles são exclusivamente amamentados. A partir do segundo mês a mãe os alimenta adicionalmente com sangue regurgitado. A partir do quarto mês, o filhote começa acompanhar sua mãe nos voos para caçar. Mas o desmame definitivo acontece com nove ou dez meses. Aproximadamente na mesma idade acontece também a maturidade sexual.

Quando os filhotes são separados das mães eles emitem o chamado ruído de desamparo. Eles mantêm esse som até alcançarem independência definitiva de suas mães, o que ocorre após cerca de dez meses. Pesquisas demonstraram que esses sons possuem marcas individuais distinguíveis, que pouco se alteram no decorrer do desenvolvimento da juventude. Esta é uma condição decisiva para que as mães consigam identificar corretamente seus próprios filhotes através desses sons.

Devido a um longo período de gestação e a dependência dos filhotes de suas mães, as fêmeas podem parir apenas uma vez a cada nove ou dez meses, o que limita o sucesso da reprodução. A expectativa de vida é longa, igual a outras espécies de morcegos. Livre na natureza a estimativa é de nove a doze anos de vida. Sabe-se que a idade mais longa de um morcego em área protegida pelo homem chegou a 29 anos.

Inimigos naturais

Entre os poucos inimigos naturais do Desmodus rotundus estão as corujas, aves de rapina e cobras. Contra esse último ele aproveita sua especial capacidade locomotora para se colocar em segurança através de saltos rápidos.

O Desmodus rotundus e o ser humano

O vampiro mítico

Lendas e mitos sobre vampiros existem em várias culturas pelo mundo. Eles são conhecidos por se alimentarem de sangue e, por vezes, de se disfarçarem de morcegos, lobos ou corujas. Essas lendas são por muitas vezes antigas e não poderiam ter sido influenciadas pelos morcegos-vampiro que habitam no continente americano devido à distância geográfica. O nome dos morcegos-vampiro veio da lenda, não o contrário, e a palavra “vampiro” era utilizada no início tanto para o mito quanto para os animais em questão. Para maiores detalhes, veja mais no link morcego-vampiro.

Além disso, havia uma lenda na mitologia maia sobre um monstro com aspecto de morcego chamado Camazotz que atacava pessoas e animais e bebia o seu sangue. A influência sob esse imaginário ao redor do Desmodus rotundus, ou do Desmodus draculae (um tipo de morcego maior já extinto) ainda não está muito clara.

Danos causados pela mordida

Os danos causados pelo Desmodus rotundus são tremendos. Por ano, incontáveis são os animais de estimação e de fazendas que são levados para hospitais e sacrificados devido à mordida do morcego. Em especial, os bovinos (Bos taurus) estão sob maior risco, uma vez que estão sempre em um grande número e ficam expostos enquanto pastam. Segundo estimativas,[28] no Brasil, a espécie é responsável por até 40.000 mortes bovinas por ano causadas pelo vírus da raiva e por doenças relacionadas ao tripanossoma como a “surra”. O prejuízo causado chega a ser de 15 milhões de dólares.

Embora o ser humano não seja a presa favorita do Desmodus rotundus, sempre há casos fatais por conta de doenças passadas pela mordida desse animal. Em 2004,[29] no Brasil, por exemplo, ocorreram até 22 mortes causadas pelo tipo de raiva transmitida por esse tipo de morcego.

Ameaças da ação antrópica

Com a ampla instalação de fazendas de gado e áreas de pasto nas Américas Central e Sul, aumentou-se a população do Desmodus rotundus. Devido aos riscos de transmissão de doenças, é comum a tentativa de extermínio do animal. Cavernas são detonadas ou dedetizadas. Por ser muito difícil de diferenciar visualmente o Desmodus rotundus de outros morcegos, muitas outras espécies inofensivas que se alimentam apenas de frutas ou insetos sofreram um impacto até mesmo maior que eles. Uma providência a ser tomada contra esses morcegos é a aplicação de venenos de efeito gradual que são espalhados sobre a pele de morcegos capturados. Porém, por conta do contato com o pelo de outros animais presentes no habitat, esses também são mortos. Venenos fracos injetados no gado, redes de captura instaladas em estábulos, entre outros, são também alternativas para o combate aos morcegos-vampiros. Mesmo assim, a espécie ainda é abundante e não se encontra em ameaça de extinção.

Importância para a pesquisa científica

Apesar de tudo, o Desmodus rotundus oferece vantagens para o ser humano. Sabe-se já há muito tempo que uma parte da saliva desse animal age como anticoagulante. Com o auxílio da biotecnologia, foi possível isolar a enzima e começar a fazer ensaios clínicos em laboratório. Em primeiro lugar, deveria-se introduzir a enzima como um medicamento contra cardiopatias isquêmicas, uma vez que ela é capaz de dissolver a coagulação presente no sistema circulatório. Já em 2005, foi feito um estudo chamado DIAS[30](Desmoteplase in Acute Ischemic Stroke) na fase II utilizando a enzima com propósito de aumentar o intervalo de tempo após o AVC para o tratamento com esse medicamento e diminuir os danos causados pela doença. Com o estudo,[31] viu-se que em até nove horas, o agente é capaz de combater a trombose recanalizando 71% do tecido cerebral de pacientes em estado moderado da doença, enquanto o placebo foi capaz de apenas 19%. Na terceira fase do estudo,[32] porém, não se pôde comprovar nenhuma melhora no quadro de pacientes com a doença em estado grave, uma vez que a porcentagem de sucesso entre a DSPA e o placebo se igualam em tais casos. O estudo foi encerrado na fase III.

Sistemática

Posição do Desmodus rotundus na sistemática

O Desmodus rotundus compõe a subfamília dos morcegos-vampiro (Desmodontinae) junto do seu parente mais próximo, o morcego-vampiro-de-asas-brancas (Diaemus youngi), e do morcego-vampiro-de-perna-peluda (Diphylla ecaudata). Os morcegos-vampiro são classificados como uma subfamília dos morcegos filostomídeos (Phyllostomidae), família variada de morcegos encontrados apenas no continente americano. Eles formam, de acordo com a sua filogenia, o táxon irmão de todos os morcegos filostomídeos restantes.

Os morcegos provenientes do gênero Desmodus que já estão extintos são: O Desmodus stocki era um morcego-vampiro um pouco mais pesado que o Desmodus rotundus e vivia nos estados do sul dos Estados Unidos e no México. A espécie está extinta há mais de 3000 anos. E o Desmodus draculae, também chamado de morcego-vampiro-gigante, era maior que o Desmodus rotundus. Estima-se que o tamanho de suas asas, juntas, ia de 60 a 75 centímetros de comprimento. Fósseis dos restos dessa espécie do Pleistoceno foram achados no México, no Brasil e na Venezuela. Devido à lenda Maya do Camazotz (um ser em forma de morcego-vampiro-gigante) e ao quão recente é a descoberta, criptozoólogos conjecturam que a espécia ainda poderia estar viva ou que só foi extinta recentemente. Porém, não há evidência alguma para tais teorias.

Filogênese

Com a exceção das duas espécies mencionadas acima, não se tem registro de nenhum fóssil de antepassados dos morcegos-vampiro. De que maneira ocorreu a especialização desses animais na forma como se alimentam é uma pergunta que só pode ser respondida com especulações. Propõe-se duas teorias a respeito: A primeira diz que os morcegos-vampiro evoluíram de antepassados frutívoros que formaram caninos e dentes incisivos inicialmente especiais para morder frutas de cascas mais grossas. Já a segunda alega que os morcegos-vampiro evoluíram de antepassados insetívoros que se especializavam em uma relação de ectoparasitismo com outros animais. As feridas deixadas pelos insetos em seus hospedeiros possivelmente começaram a atrair os morcegos.

Dentre os filostomídeos, existem espécies frutívoras e insetívoras, então ambas as teorias são concebíveis.

Referências

  1. a b (em inglês) [SIMMONS, N. B. Order Chiroptera. In: WILSON, D. E.; REEDER, D. M. (Eds.). Mammal Species of the World: A Taxonomic and Geographic Reference. 3. ed. Baltimore: Johns Hopkins University Press, 2005. v. 1, p. 312-529.]
  2. a b (em inglês) [BARQUEZ, R.; PEREZ, S.; MILLER, B.; DIAZ, M. 2008. Desmodus rotundus. In: IUCN 2008. 2008 IUCN Red List of Threatened Species. . Acessado em 15 de fevereiro de 2009.]
  3. «Cópia arquivada» (PDF). Consultado em 2 de fevereiro de 2017. Arquivado do original (PDF) em 3 de fevereiro de 2017
  4. ALMEIDA ALVES, EVELINE (25 de fevereiro de 2016). «HISTOMORFOMETRIA DO ESTÔMAGO, INTESTINO, FÍGADO E PÂNCREAS DE Artibeus lituratus, Trachops cirrhosus e Desmodus rotundus (CHIROPTERA - PHYLLOSTOMIDAE)» (PDF). UNIVERSIDADE FEDERAL RURAL DE PE RNAMBUCO. Consultado em 2 de fevereiro de 2017. Arquivado do original (PDF) em 3 de fevereiro de 2017
  5. U. Schmidt, C. Schmidt: Echolocation performance of the vampire bat (Desmodus rotundus). In: Zeitschrift für Tierpsychologie. Band 45, Nummer 4, Dezember 1977, S. 349–358, PMID 610226.
  6. U. Schmidt, G. Joermann: Echoortung bei der Vampirfledermaus Desmodus rotundus. In: Z. f. Säugetierkunde. Band 46, 1981, S. 129.
  7. G. Joermann, U. Schmidt: Echoortung bei der Vampirfledermaus Desmodus rotundus. II. Lautaussendung im Flug und Korrelation zum Flügelschlag. In: Z. f. Säugetierkunde. Band 46, 1981, S. 136.
  8. G. Joermann: Echoortung bei Vampirfledermäusen (Desmodus rotundus) im Freiland. In: Z. f. Säugetierkunde. 49, 1984, S. 221.
  9. H. Stephan, P. Pirlot: Volumetric comparison of brain structures in bats. In: Bijdragen tot de Dierkunde. 40, 1970, S. 95.
  10. K. P. Bhatnagar, F. C. Kallen: Cribriform plate of ethmoid, olfactory bulb and olfactory acuity in forty species of bats. In: J. Morphol.. 142, 1974, S. 71.
  11. R. Kämper, U. Schmidt: Die Morphologie der Nasenhöhle bei einigen neotropischen Chiropteren. In: Zoomorphol.. Band 87, 1977, S. 3.
  12. U. Schmidt: Vergleichende Riechschwellenbestimmungen bei neotropischen Chiropteren. In: Z. f. Säugetierkunde. Band 40, 1975, S. 269.
  13. U. Schmidt: Orientation and Sensory Functions in Desmodus rotundus. In: Natural History of Vampire Bats (Editors: A. M. Greenhall, U. Schmidt). CRC Press, Boca Raton 1988, S. 143.
  14. U. Manske, U. Schmidt: Visual acuity of the vampire bat, Desmodus rotundus, and its dependence upon light intensity. In: Zeitschrift für Tierpsychologie. Band 42, Nummer 2, Oktober 1976, S. 215–221, PMID 1007656.
  15. K. Hessel: Vergleichende optokinetische Untersuchungen zur Leistungsfähigkeit des visuellen Systems bei neotropischen Fledermäusen (Fam. Phyllostomidae) und der Hausmaus. Diss., Bonn 1998.
  16. U. Manske, U. Schmidt: Untersuchungen zur optischen Musterunterscheidung bei der Vampirfledermaus, Desmodus rotundus. In: Z. Tierpsychol.. Band 49, 1979, S. 120.
  17. G. Joermann, U. Schmidt, C. Schmidt: The Mode of Orientation during Flight and Approach to Landing in two Phyllostomid Bats. In: Ethology. Band 78, 1988, S. 332.
  18. U. Schmidt, P. Schlegel, H. Schweizer, G. Neuweiler: Audition in vampire bats, Desmodus rotundus (PDF; 733 kB). In: J. Comp. Physiol. A. Band 168, 1991, S. 45.
  19. U. Gröger, L. Wiegrebe: Classification of human breathing sounds by the common vampire bat, Desmodus rotundus. In: BMC Biology. 4, 2006, S. 18.
  20. L. Kürten, U. Schmidt: Thermoperception in the common vampire bat Desmodus rotundus. In: J. Comp. Physiol.. Band 146, 1982, S. 223.
  21. L. Kürten, U. Schmidt, K. Schäfer: Warm and Cold Receptors in the Nose of the Vampire Bat, Desmodus rotundus. In: Naturwissenschaften. Band 71, 1984, S. 327.
  22. „Wärmesinnesorgan“.
  23. A. L. Campbell, R. R. Naik, L. Sowards, M. O. Stone: Biological infrared imaging and sensing (PDF; 628 kB). In: Micron. Band 33, 2002, S. 211.
  24. L. Kürten: Mechanorezeptoren im Nasenaufsatz der Vampirfledermaus Desmodus rotundus. In: Z. f. Säugetierkunde. Band 50, 1985, S. 26.
  25. G. S. Wilkinson: Reciprocal food sharing in the vampire bat. In: Nature. Band 308, 1984, S. 181.
  26. G. S. Wilkinson: Social Organization and Behavior. In: Natural History of Vampire Bats (Editors: A. M. Greenhall, U. Schmidt). CRC Press, Boca Raton 1988, S. 85.
  27. S.-R. Park: Sozialverhalten und akustische Kommunikation bei der Vampirfledermaus, Desmodus rotundus. Diss. Bonn, 1986.
  28. Albas, Avelino (julho–dezembro de 2013). «O MORCEGO HEMATÓFAGO E A RAIVA EM MAMÍFEROS». Pesquisa e Tecnologia. Consultado em 30 de janeiro de 2017
  29. «Surto de Raiva Humana deixa autoridades em alerta». Ministério da Saúde. 14 de novembro de 2005. Consultado em 2 de fevereiro de 2017
  30. Oliveira-Filho, Jamary. «Trombólise no Acidente Vascular Cerebral Isquêmico: uma mudança conceitual» (PDF). Revista Neurociências. Consultado em 2 de fevereiro de 2017
  31. Sampaio; et al. «Biologia Molecular na Medicina Veterinária» (PDF). Folha Biológica. Consultado em 2 de fevereiro de 2017
  32. Albers el at. «Safety and efficacy of desmoteplase given 3-9 h after ischaemic stroke in patients with occlusion or high-grade stenosis in major cerebral arteries (DIAS-3): a double-blind, randomised, placebo-controlled phase 3 trial». PubMed. Consultado em 2 de fevereiro de 2017
 title=
license
cc-by-sa-3.0
copyright
Autores e editores de Wikipedia
original
visit source
partner site
wikipedia PT

Desmodus rotundus: Brief Summary ( Portuguese )

provided by wikipedia PT

O Desmodus rotundus, conhecido por morcego-vampiro, é um morcego da família Phyllostomidae, encontrado em toda a América do Sul, América Central e México. A espécie habita geralmente tocas ou cavernas muito úmidas, possuindo pelagem fina e sedosa, com as partes superiores marrom-escuras e as inferiores mais claras.

Entre as aproximadamente 1100 espécies de morcegos, o Desmodus rotundus é uma das três espécies hematófagas que, além de atacar aves, ataca também mamíferos, na maioria das vezes de médio ou grande porte. Estes morcegos conseguem caminhar no solo, apoiando-se nos seus dedos e costumam morder suas presas nas orelhas, dedos e outras extremidades, pois são locais de difícil percepção. Ao contrário do que as pessoas pensam, os morcegos vampiros não chupam, e sim lambem o sangue que sai da mordida deferida por eles. Sua saliva contém uma substância anticoagulante que está sendo pesquisada para uso em doenças circulatórias.

license
cc-by-sa-3.0
copyright
Autores e editores de Wikipedia
original
visit source
partner site
wikipedia PT

Egentlig vampyr ( Swedish )

provided by wikipedia SV

Egentlig vampyr (Desmodus rotundus) är en fladdermus som förekommer i Amerika och den enda arten i sitt släkte[2].

Utseende

Arten är med sina stora öron och flygmembranen mellan handleden och fotleden en typisk fladdermus. Den har kraftiga bakre extremiteter och en förlängd tumme för att klättra på sina byten. Kroppslängden ligger mellan 7 och 9 cm där honor vanligen är något större. Pälsens färg varierar mellan gråbrun, rödaktig och gyllen. Djuret har en vingspann av 35 till 40 cm och vikten är oftast 30 till 40 gram.[3]

Utbredning och habitat

Den egentliga vampyren har ett stort utbredningsområde som sträcker sig från centrala Mexiko i norr över Centralamerika (med undantag av Karibiska öarna) till Uruguay och norra Argentina. Habitatet är alltid varmt men annars kan arten anpassa sig till många olika förhållanden. I bergstrakter hittas den upp till 2 400 meter över havet.[1]

Ekologi

Egentlig vampyr bildar kolonier av vanligen 20 till 100 individer men ibland går antalet fladdermöss i en koloni upp till 5 000. De vilar vanligen i grottor och trädens håligheter eller i gömställen som skapads av människor som gruvor eller ladugårdar. Olika undersökningar indikerar att de har en hierarki i kolonin (gäller främst honor) men ytterligare forskning angående artens sociala beteende behövs.[1]

Arten livnär sig huvudsakligen av blod från däggdjur och fåglar som den hittar med hjälp av ekolokalisering och det väl utvecklade luktsinnet.[3] Även hörseln och synen är bra.[4] Vampyren skapar ett litet sår med sina vassa tänder och slickar sedan blodet som rinner fram. De flesta bytesdjuren uppfattar inte ens att de blir utnyttjade. Individer som misslyckas med födosöket dör vanligen efter tre dagar av svält.[3]

Denna fladdermus kan flyga flera kilometer för att hitta föda.[4]

Egentlig vampyr och människor

Blodförluster som vampyren orsakar är obetydliga för människor. Däremot kan arten överföra flera sjukdomar som rabies. Risken gäller främst boskapsdjuren och sällan människan själv.[5]

För arten är inga allvarliga hot kända och den har bra anpassningsförmåga till landskapsförändringar. IUCN listar den egentliga vampyren som livskraftig (LC).[1]

Referenser

Den här artikeln är helt eller delvis baserad på material från engelskspråkiga Wikipedia, 3 februari 2012.

Noter

  1. ^ [a b c d] Barquez, R., Perez, S., Miller, B. & Diaz, M. 2011 Desmodus rotundus . Från: IUCN 2011. IUCN Red List of Threatened Species. Version 2011.2. Läst 2018-02-02.
  2. ^ Bisby F.A., Roskov Y.R., Orrell T.M., Nicolson D., Paglinawan L.E., Bailly N., Kirk P.M., Bourgoin T., Baillargeon G., Ouvrard D. (red.) (27 april 2011). ”Species 2000 & ITIS Catalogue of Life: 2011 Annual Checklist.”. Species 2000: Reading, UK. http://www.catalogueoflife.org/annual-checklist/2011/search/all/key/Desmodus+rotundus/match/1. Läst 30 november 2013.
  3. ^ [a b c] Dr. Rodrigo Medellin (25 februari 2011). ”Common vampire bat”. ARKive. Arkiverad från originalet den 10 juli 2014. https://web.archive.org/web/20140710014052/http://www.arkive.org/common-vampire-bat/desmodus-rotundus/#text=All#text=All. Läst 7 februari 2012.
  4. ^ [a b] Kunz & Fenton (2005). Desmodus rotundus. Bat Ecology. University of Chicago Press. sid. 94
  5. ^ Bat Facts Smithsonian. läst 6 april 2011.
license
cc-by-sa-3.0
copyright
Wikipedia författare och redaktörer
original
visit source
partner site
wikipedia SV

Egentlig vampyr: Brief Summary ( Swedish )

provided by wikipedia SV

Egentlig vampyr (Desmodus rotundus) är en fladdermus som förekommer i Amerika och den enda arten i sitt släkte.

license
cc-by-sa-3.0
copyright
Wikipedia författare och redaktörer
original
visit source
partner site
wikipedia SV

Desmodus rotundus ( Turkish )

provided by wikipedia TR

Desmodus rotundus, (Türkçe: Vampir yarasa) küçük, yaprak burunlu bir Amerikalı yerlisidir. Hâlâ geçerliliğini koruyan üç vampir yarasa türünden biridir, diğer iki türü kıllı bacaklı ve beyaz kanatlı vampir yarasadır. Bu türler parazit memelilerdir. Vampir yarasanın başlıca besin kaynağı çiftlik hayvanlarının kanıdır, avına geceleri onlar uyuduğunda yaklaşır. Konakçısının derisini keserek açmak ve uzun dilleriyle kanlarını yalamak için keskin dişlerini kullanırlar. Türler büyük ölçüde çok eşlidirler ve baskın yetişkin erkekler dişilerin haremini korurlar. Ailesellik, sosyal bakım ve yiyecek paylaşımı gibi kooperatif davranışlar bakımından en sosyal yarasa türlerinden biridir. Çünkü çiftlik hayvanlarının kanıyla beslendiğinden ve kuduz taşıyıcısı olduğundan, vampir yarasalar bir haşere olarak kabul edilirler. Onun koruma statüsü, Dünya Korunma Birliği tarafından en az endişe verici olarak kategorize edilir.

Taksonomi

Vampir yarasa 1810’da Étienne Geoffroy Saint-Hilaire tarafından ilk olarak Phyllostoma rotundum olarak sınıflandırıldılar.[1] Türe 1901’de Oldfield Thomas tarafından geçerli olanlardan biri -Desmodus rotundus- ikili adı verilmeden önce birkaç bilimsel isimle adlandırıldı.[1] Diğer 2 türle birlikte (Kıllı bacaklı vampir yarasa -Diphylla ecaudata- ve beyaz kanatlı vampir yarasa -Diaemus youngi- ) Desmodontinae altsınıfının altında sınıflandırıldı. Karşıtı olan sahte vampir ailesi Megadermatidae ve spektral yarasalara karşın, bu 3 tür gerçek vampir ailesini oluşturuyor. Desmodontinae’nin tüm bu 3 türü sıcak-kanlı hayvanların kanlarıyla beslenmeleriyle özelleşmiştir.[2] Ancak vampir yarasa ilk olarak kuşlarla beslenen diğer 2 türden çok memelilerin kanıyla beslenir.[3][4] Üç tür birbirlerine benzerler ancak vampir yarasa uzun başparmağıyla diğerlerinden ayrılır.[3] Bu, tanımlanan diğer fosil türlerine rağmen, onun cinsinin kaybolmayan tek uzvudur.[1]

Fiziksel tanımlama

 src=
Kesici ve köpek dişlerini sergileyen bir vampir yarasa iskeleti

Vampir yarasa kısa-kıllıdır, alt tarafındaki gümüş-gri kürkle, arka tarafındaki siyah kürklerden kesinlikle ayrılır.[1] Küçük, oldukça yuvarlak kulaklara, derin-oluklu dudağa ve düz, yaprak-şekilli burna sahiptir.[1] Avının üzerine tırmanmak için her kanat üzerinde iyi gelişmiş bir pençeli başparmak bulunmaktadır.[1] Yarasa 18 cm (7 in) kanat genişliğiyle birlikte ortalama 9 cm (3.5 in) uzunluğundadır. Ortalama olarak 57 grams (2 oz) ağırlığındadır fakat ağırlığı tek bir beslenme sonrasında iki katına çıkabilir.[5] Beyin haznesi nispeten büyüktür fakat burun, kesici dişlerin ve köpek dişlerinin yerleştirilmesi için küçültülmüştür. Yarasalar içerisindeki en az dişlere sahiptir. Vampir yarasalar dişilerin erkeklerden büyük olduğu bir cinsel dimorfizm sergilerler.[6]

Çoğu diğer yarasalar karada manevra yapma yeteneğini kaybetmiş olsa da, vampir yarasalar bir istisnadır.[7] Onlar, kanatları bacaklarından çok daha güçlü olduğu halde, ileri gitmek için arka ayakları yerine ön ayaklarını kullandıkları bir eşsiz, sınırlayıcı yürüyüş biçimlerini kullanarak koşabilirler.[7] Bu yetenek muhtemelen yarasa soyları içerisinden bağımsız olarak gelişmiştir.[7] Başparmağı altındaki üç yastık taban gibi işlev görmektedir.[1] Bu özellik ayrıca çeşitli yönlere sıçramada da önemlidir.[8] Atlayacakları zaman yarasa kendisini yukarı iter. Başparmaklar tarafından stabilize edilen arka ayaklar bedeni pektoral kanatların üzerinde tutar.[9]

Vampir yarasalar diğer yarasalarla karşılaştırıldığında iyi bir görme yeteneğine sahiptir. Farklı optik desenleri ayırt edebiliyor ve uzun mesafeli yönleri belirleyebiliyorlardır.[1] Bu yarasalar iyi gelişmiş koklama ve işitme duyularına da sahiptir: kohlea düşük frekanslı seslerde yüksek duyarlılığa sahiptir ve nasal kanalcıklar nispeten geniştir.[1] Sözlü olarak ekolokasyon sinyallari yayarlar ve bu nedenle navigasyon için açık ağızlarıyla uçarlar.[10] Diğer yarasalarla karşılaştırıldığında, onlar 50 santimetre (20 in) bir mesafeden bir metal şeriti 1 santimetre (0,39 in) genişliğinde belirleyebilirler.[10]

Çeşitlilik ve habitat

 src=
Vampir Yarasa'nın Dünya üzerindeki dağılımı

Vampir yarasalar Meksika’nın bir kısmında, Orta Amerika’da ve Güney Amerika’da bulunur.[1] Amerika sınırlarının güneyine 280 km (170 mil) kadar kuzeyde bulunabilirler. Bu türün fosilleri Florida ve Meksika sınırlarında bulundu. Vampir yarasa güneydoğu Brezilya’daki en yaygın yarasa türüdür.[11] Türün çeşitliliği güneyde Uruguay, Kuzey Arjantin ve Orta Şili’yi kapsar. Batı Hint Adaları içinde, bu yarasa yalnızca Trinidad’ta bulunur. Ilık ve nemli iklimleri tercih ederler ve beslenmek içinse tropikal ve subtropikal ormanlık[12][13] ve açık çayırlıkları kullanırlar.[2] Ağaçlara, mağaralara, terkedilmiş binalara, eski kuyulara ve madenlere tünerler.[12][14] Vampir yarasalar diğer dokuz yarasa türüyle birlikte en baskın konaklama mekanlarına yönelerek tüneyeceklerdir.[14] Konaklama yerleri içinde en karanlık ve en yüksek yerlerde otururlar; ayrıldıklarında, diğer yarasa türleri bu boşalan yerleri devralırlar.

Davranış

Beslenme

 src=
Vampir Yarasa kurbanından kan emerken
 src=
Buffalo hayvanat bahçesinde beslenen bir vampir yarasa

Vampir yarasalar öncelikli olarak memelilerin kanıyla beslenirler, özellikle sığır ve atlar gibi çiftlik hayvanlarıyla.[12] Vampir yarasalar tapir gibi vahşi avlarla beslenirler fakat bir seçenek verildiğinde sığırlardan sonra atlarla ve evcil hayvanlarla beslenirler.[15] Dişi hayvanlar, özellikle kızışmış olanlar, erkeklerden daha sık hedeflenmektedirler. Bu durum hormonlar yüzünden olmaktadır.[16]

Vampir yarasalar yankılanma yaparak ve koku duyusunu kullanarak avın izini sürerler ve geceleri avlanırlar.[17] Bölgelerinin 5 ila 8 km uzağında beslenirler[18] ve düzenli bir şekilde bölgeden ayrılırlar; bekar erkekler ilk ayrılanlardır, onları dişiler takip eder ve son olarak da haremi koruyan erkekler gelir.[19] Bir yarasa bir hedef seçtiğinde yerden genellikle avının arka kısmına,[12][18] yan tarafına veya boynuna atlar;[12] burnundaki ısı sensörleri ona deri yüzeyinin yakınlarındaki kan damarını belirlemesinde yardımcı olur.[15] Dişleri ile hayvanların derilerinde delik açar,[18] küçük kanat çırpma hareketleriyle deriyi soyar ve bu amaçla adapte olmuş olan yanal oluklara sahip dilleri ile kanı yalar.[20] Kan, tükürükteki antikoagülant maddeler tarafından pıhtılaşmadan tutulur.[18] Beslendiğinde, kan kardiyak dişte depolanır.[1] Yarasalar 30 dakikada beslenerek, kanla şişkin hale gelirler ve bu nedenle zar zor uçabilirler. Havalanmadan önce, vücuttaki suyun bir kısmının boşaltılmasını ve kanın sindirilmesini beklemek ve kendilerini saklamak zorundadırlar.[12]

Vampir yarasalar idrar ile hayvanı işaretledikten sonra çoğunlukla art arda gecelerde aynı konakçıyı ziyaret ederler. Konakçılarına karşı korumacıdırlar ve beslenme süresince diğer yarasaları kovarlar.[13][17] Anneler veya onların yavruları dışında, iki veya daha fazla yarasanın aynı konakçıdan beslenmesi alışılmadıktır.[13][17]

Çiftleşme ve üreme

 src=
Bir kasa içerisindeki vampir yarasalar

Bir erkek ve onun dişisi harem oluştururlar. Haremler birçok erkekten oluşur;[19] bu grup içerisinde erkekler baskın bir hiyerarşiye sahiptirler. Erkek vampir yarasalar dişileri içeren veya onlara cezp edici gelen tünek yerlerini korurlar ve harem erkekleri dişileriyle çiftleşen tek erkeklerdir. Bekâr erkekler mümkün olduğunda harem dişileriyle çiftleşmeyi denerler fakat dişiler genellikle onları reddeder.[21] Çoklu-erkek haremlerinde, dişi muhtemelen aynı soydan olan çiftleşmeden kaçınmak için egemen olan erkek tarafından yapılan çiftleşme girişimlerini reddedebilir.[19]

Östrus boyunca, dişi bir yumurta bırakır.[1] Çiftleşme genellikle 3-4 dakika sürer: erkek yarasa dişiyi arka uçtan yakalar, dişleriyle onu arkadan kavrar, dişinin kıvrılmış kanatlarını aşağıda tutar ve onu döller.[20] Vampir yarasalar, gebe kalma sayısı ve doğum yağmurlu mevsimlerde doruk noktasına ulaşmasına rağmen, yıl boyunca üreme açısından aktiftirler.[12][18] Dişiler, 7 aylık gebelik süresini takiben,[12][18] gebelik başına bir yavru doğurabilirler.[1] Genç yavrular ilk olarak dişiler tarafından yetiştirilir. Anneler genç yavrularını avlanmak üzere terk ederler ve döndükten sonra onları beslenmeleri için çağırırlar.[12] İlk üç ay için yalnızca anne sütüyle beslenirler ve daha sonra ise annenin kusup çıkardığı kan ve süt karışımıyla beslenirler.[6] Gençler altı ay içerisinde avlanmak üzere annelerine katılırlar fakat dokuz aya kadar sütten tam olarak kesilmezler.[12] Dişi yavrular genellikle yetişkinlikte de, anneleri ölene veya oradan taşına kadar kendi doğdukları gruplarda kalırlar.[21] Akraba olmayan dişi grup liderleri arasındaki alışılmadık hareketler, grup içerisindeki çoklu anasoyluluğun oluşumuna neden olur.[21] Yarasaların hayatta kalma oranı, uzun ömürlü sosyal bağlara bağlı olduğu gibi, dişiler yeni gruplara katılmaya isteksizdirler[15][21] –gruba yeni giren bir dişi tam olarak kabul edilmiş sayılmaz.[21] Erkek yavrular, 1-2 yaşına gelene kadar kendi doğdukları grupların içerisinde kalma eğilimindedirler, bazen bir yetişkin erkek tarafından buna zorlanırlar.[21]

Dayanışma

Vampir yarasalar büyük ölçüde işbirlikçi davranış sergilerler. Harem içerisindeki dişiler kendi aralarında güçlü sosyal bağlara sahiptirler.[15] Harem erkeği dişisi ile az çok güçlü bir ilişkiye sahiptir.[22] Çoklu erkek haremlerinde, erkekler mutualist bağlara sahip olabilirler fakat dişilerinki kadar güçlü bir ilişki değildir.[17] Harem erkeklerinin dışarıdaki bekar erkeklerle ilişkisi çoğunlukla düşmancadır ancak muhtemelen sosyal termoregülasyonun oluşumu için düşük ortam sıcaklığı süresince hareme kabul ederler.[6] Yarasalar yiyeceklerini paylaşarak karşılıklı yardımlaşma davranışı sergilerler: bir yarasa yiyecek bulmada başarısızlığa uğradığı zaman,[15][17] komşularını beslemek için kan kusan diğer tünek-arkadaşlarından yiyecek isterler.[12][15] Bu davranış muhtemelen yarasaların beslenmeden üç geceden fazla hayatta kalamaması nedeniyle açlıkla mücadele için geliştirilmiştir.[15] Dişiler bir diğer dişi ile kanı paylaşabilirler. Harem erkekleri kendi dişileriyle kanı paylaşabildikleri gibi diğerleriyle de besinlerini paylaşabilirler.[22]

Dişi vampir yarasalar ebeveynlik davranışı sergilerler.[15] Tüneklerdeki emziren dişiler, anneleri hâlâ hayatta olan ve anneleri ölmüş olan her iki genç yavruyu da beslerler.[21] Bu mekanizma yavruyu açlıktan kurtarmak ve yavru gelişiminin sorumluluğunu kolaylaştırmak için geliştirilmiştir.[6] Vampir yarasalar karşılıklı tımar işlemine de katılırlar:[17] iki yarasa bir diğerini temizlemek ve sosyal bağlarını güçlendirmek için birbirlerini aynı anda tımar ederler.[23] Yarasalar bunu ayrıca bir diğeriyle yemeklerini paylaşmak için de yaparlar. Bir yarasa diğerini tımar ederken, eğer onun gerçekten yemeğe ihtiyacı varsa, karnının ölçüsünü belirleyerek bunu anlayabilir. Tımar etme işlemi akrabalık derecesine de bağlıdır.[23] Anneler kendi yavrusunu diğer yarasalardan daha fazla tımar ederler.[23]

İnsanlarla olan ilişkileri

 src=
Kanatlarını sergileyen yarasa

Hastalık Kontrol ve Engelleme Merkezi’ne göre, birçok yarasa kuduz virüsü taşımaz.[24] Örneğin, bir kedi tarafından yakalanmış ya da hasta veya halsiz olsun hastalığa maruz kalan yarasalar arasında teste tabi tutulan yarasaların bile sadece %6’sı kuduz virüsü taşımaktadır.[24] Ancak, her yıl Birleşmiş Milletler’de rapor edilen birkaç kuduz vakasının birçoğu, hastalık nedeninin yarasa ısırıkları olduğunu göstermektedir.[24]

 src=
Ann Froschauer Vampir Yarasa ile birlikte

Kuduzun en çok görüldüğü vampir yarasaların oluşturduğu geniş populasyonlar Güney Amerika’da bulunmuştur. İnsan nüfusu için büyük bir tehlike yoktur fakat çiftlik hayvanları için tehlikelidirler.[25] Trinidad’taki devlet bakteriyoloğu Dr. Joseph Lennox Pawan, Mart 1932’de ilk enfekte vampir yarasayı bulmuştur.[26] Çok geçmeden, yapay bir enfeksiyon ya da dış semptomlar olmaksızın geniş bir zaman peryodu içerisinde kuduz virüsü taşıyabilen ve vampir yarasaları da içeren birçok yarasa türünü kanıtlamıştır.[26] Artibes cinsine ait meyve yarasaları aynı kabiliyetleri gösterebilmek için daha sonradan ortaya çıkarılmıştır. Bu asemptomatik aşamalar boyunca,yarasalar normal davranışlara ve üremeye devam ederler. Başlangıçta, Pawan’ın bulduğu insan ve hayvanlara kuduz taşıyan yarasalar fantastik bulundu ve dalga geçildi.[26]

Birçok yarasanın kuduzu taşımamasına rağmen, onlar hantal, yönünü kaybetmiş ve uçmaya gücü yetemez bir halde olabilirler, bu onların insanlarla iletişime girmesini daha uygun hale getiren şeydir. Yarasa ile kurbanının direk fiziksel temasının dışında, kuduz virüsünün yalnızca hava iletimi vasıtasıyla konakçıyı enfekte etmesinin mümkün olduğunun kanıtı vardır.[27][28] Birisi mantıksız bir yarasa korkusu taşımıyor olsa bile, yarasayı yaşama alanında rahatsız etmekten ve onu dağıtmaya çalışmaktan kaçınılmalıdır.[24]

Vampir yarasa tükürüğünün tıpta kullanılan bazı pozitif benzersiz özellikleri bulunmuştur. Genetik mühendisliğince Desmodus rotundus tükürüğündeki antikoagülant özellik kullanılarak, felçli hastalardaki kan akışını hızlandırmak için desmoteplase diye adlandırılan bir ilaç geliştirilmiştir.[29]

Kaynakça

  1. ^ a b c d e f g h i j k l m Greenhall, A.M.; Joermann, G.; Schmidt, U. (1983). "Desmodus rotundus" (PDF). Mammalian Species. Cilt 202, s. 1–6. doi:10.2307/3503895. 23 Mayıs 2014 tarihinde kaynağından (PDF) arşivlendi.KB1 bakım: Birden fazla ad: yazar listesi (link)
  2. ^ a b Eisenberg, John F; Redford, Kent Hubbard (1992). Mammals of the Neotropics, Volume 3. University of Chicago Press. ss. 187–88. ISBN 0-226-19542-2.KB1 bakım: Birden fazla ad: yazar listesi (link)
  3. ^ a b Greenhall, A.M.; Schutt, Jr, W.A. (1996). "Diaemus youngi" (PDF). Mammalian Species. Cilt 533, s. 1–7. doi:10.2307/3504240. 24 Mayıs 2014 tarihinde kaynağından (PDF) arşivlendi.KB1 bakım: Birden fazla ad: yazar listesi (link)
  4. ^ Greenhall, A.M.; Joermann, G.; Schmidt, U. (1984). "Diphylla ecaudata" (PDF). Mammalian Species. Cilt 227, s. 1–3. doi:10.2307/3504022. 24 Mayıs 2014 tarihinde kaynağından (PDF) arşivlendi.KB1 bakım: Birden fazla ad: yazar listesi (link)
  5. ^ Common vampire bat Desmodus rotundus Nat Geo Wild. Retrieved 21 August 2008.
  6. ^ a b c d Delpietro V. & Russo, R. G. (2002) "Observations of the Common Vampire Bat and the Hairy-legged Vampire Bat in Captivity", Mamm. Biol, 67:65-78. [1] DOI:10.1078/1616-5047-00011
  7. ^ a b c Riskin, Daniel K.; Hermanson, John W. (2005). "Biomechanics: Independent evolution of running in vampire bats". Nature. Cilt 434, s. 292. doi:10.1038/434292a. 13 Ekim 2014 tarihinde video kaynağından |url= değerini kontrol edin (yardım) arşivlendi.KB1 bakım: Birden fazla ad: yazar listesi (link)
  8. ^ Altenbach, J. S. (1979) "Locomotor morphology of the vampire bat, Desmodus rotundus", Special publication (American Society of Mammalogists), no. 6.
  9. ^ Schutt, W.A., Jr.; Hermanson, J.W.; Chang, Y.H.; Cullinane, D.; Altenbach, J.S.; Muradali, F.; Bertram, J.E.A. (1997). "The dynamics of flight-initiating jumps in the common vampire bat Desmodus rotundus". The Journal of Experimental Biology. 200 (23), s. 3003–12. PMID 9359889.KB1 bakım: Birden fazla ad: yazar listesi (link)
  10. ^ a b Schmidt U, Schmidt C. (2007). "Echolocation performance of the vampire bat (Desmodus rotundus)". Z Tierpsychol. 45 (4), s. 349–58. doi:10.1111/j.1439-0310.1977.tb02025.x. PMID 610226.
  11. ^ Trajano, E. (1996). "Movements of Cave Bats in Southeastern Brazil, With Emphasis on the Population Ecology of the Common Vampire Bat, Desmodus rotundus (Chiroptera)". Biotropica. 28 (1), s. 121–29. JSTOR 2388777.
  12. ^ a b c d e f g h i j k Lord, R. D. (1993) "A Taste for Blood: The Highly Specialized Vampire Bat Will Dine on Nothing Else". Wildlife Conservation 96:32-38.
  13. ^ a b c Wilkinson, G. S. (1985). "The Social Organization of the Common Vampire Bat 1: Pattern and Cause of Association". Behav. Ecol. Sociobiol. 17 (1), s. 111–21. JSTOR 4599814.
  14. ^ a b Wohlgenant, T. (1994). "Roost Interactions Between the Common Vampire Bat (Desmodus rotundus) and Two Frugivorous Bats (Phyllostomus discolor and Sturnira lilium) in Guanacaste, Costa Rica". Biotropica. 26 (3), s. 344–48. JSTOR 2388857.
  15. ^ a b c d e f g h Wilkinson. G., (1990) "Food Sharing in Vampire Bats". Scientific American, 262(21):76-82.
  16. ^ Schutt, W.A, Jr.; Muradali, F; Mondol N; Joseph, K; and Brockmann, K. (1999). "Behavior and Maintenance of Captive White-Winged Vampire Bats, Diaemus youngi". Journal of Mammology. 80 (1), s. 71–81. JSTOR 1383209.KB1 bakım: Birden fazla ad: yazar listesi (link)
  17. ^ a b c d e f Wilkinson, J. (2001) Bat Blood Donors. (Ed. by D. MacDonald & S. Norris), 766-767. In: The Encyclopedia of Mammals. Facts on File. ISBN 0-87196-871-1
  18. ^ a b c d e f Nowak, R. M. (1991) Walker's Mammals of the World. pp. 1629. Johns Hopkins Press. ISBN 0-8018-3970-X
  19. ^ a b c Park, S. R. (1991) "Development of Social Structure in a Captive Colony of the Common Vampire Bat", Desmodus rotundus. Ethology 89:335-341. [2] DOI:10.1111/j.1439-0310.1991.tb00378.x
  20. ^ a b Anderson, Rebecca, Michael Mulheisen. "Desmodus rotundus". Animal Diversity Web. 9 Kasım 2013 tarihinde kaynağından arşivlendi. Erişim tarihi: 12 Ekim 2014.
  21. ^ a b c d e f g Wilkinson, G. S. (1985). "The Social Organization of the Common Vampire Bat II: Mating system, genetic structure, and relatedness" (PDF). Behav. Ecol. Sociobiol. 17 (2), s. 123–34. ISSN 0340-5443. 13 Mart 2014 tarihinde kaynağından (PDF) arşivlendi.
  22. ^ a b DeNault L. K. & MacFarlane, D. (1995). "Reciprocal altruism between male vampire bats], Desmodus rotundus" (PDF). Anim. Behav. 49 (3), s. 855–56. doi:10.1016/0003-3472(95)80220-7. ISSN 0003-3472. 9 Kasım 2013 tarihinde kaynağından (PDF) arşivlendi.
  23. ^ a b c Wilkinson, G. S. (1986) "Social Grooming in the Common Vampire Bat, Desmodus rotundus". Anim. Behav. 34:1880-1889.
  24. ^ a b c d CDC (22 Nisan 2011). "Learning about bats and rabies". 27 Temmuz 2015 tarihinde kaynağından arşivlendi. Erişim tarihi: 5 Aralık 2011.
  25. ^ Bat Facts Smithsonian. Retrieved 6 April 2011.
  26. ^ a b c Joseph Lennox Pawan, Caribbean Council for Science and Technology. Retrieved 1 April 2011
  27. ^ Constantine, Denny G. (Nisan 1962). "Rabies transmission by nonbite route". Public Health Reports. Public Health Service. 77 (4), s. 287–289. doi:10.2307/4591470. PMC 1914752 $2. PMID 13880956. These findings support consideration of an airborne medium, such as an aerosol, as the mechanism of rabies transmission in this instance.
  28. ^ Messenger, Sharon L. (2002-09-15). "Emerging Epidemiology of Bat-Associated Cryptic Cases of Rabies in Humans in the United States". Clinical Infectious Diseases. 35 (6), s. 738–747. doi:10.1086/342387. PMID 12203172. Cryptic rabies cases are those in which a clear history of exposure to rabies virus cannot be documented, despite extensive case‐history investigation. Absence of a documented bite history reflects inherent difficulties in obtaining accurate animal‐contact information.... Thus, absence of bite-history data does not mean that a bite did not occur. Bilinmeyen parametre |ortak-yazarlar= görmezden gelindi (yardım)
  29. ^ Liberatore, G. T., Samson, A., Bladin, C., Schleuning, W., Medcalf, R. (2003). "Vampire Bat Salivary Plasminogen Activator (Desmoteplase) A Unique Fibrinolytic Enzyme That Does Not Promote Neurodegeneration" (PDF). Stroke. 34 (2), s. 537–43. doi:10.1161/01.str.0000049764.49162.76. PMID 12574572.KB1 bakım: Birden fazla ad: yazar listesi (link)

Ek okumalar

  • Klaus Richarz: Fledermäuse beobachten, erkennen und schützen. Kosmos, Stuttgart 2004, ISBN 3-440-09691-2.
  • Ronald M. Nowak: Walker's Mammals of the World. Johns Hopkins University Press, Baltimore 1999, ISBN 0-8018-5789-9.
  • Uwe Schmidt: Vampirfledermäuse. Spektrum Verlag, Heidelberg 1995. ISBN 978-3894321765.
  • Dennis Turner: The Vampire Bat. A Field Study in Behavior and Ecology. Johns Hopkins University Press, Baltimore 1975, ISBN 0-8018-1680-7.
  • Arthur M. Greenhall, Gerhard Joermann, Uwe Schmidt: Desmodus rotundus (PDF; 753 kB). In: Mammalian Species. 202, 1983.
  • Arthur M. Greenhall, Uwe Schmidt: Natural History of Vampire Bats. CRC Press, Boca Raton 1988, ISBN 0-8493-6750-6.
  • Gerald S. Wilkinson: Food Sharing in Vampire Bats. (PDF; 919 kB) In: Scientific American. 262, 1990, S. 76–82.

Dış bağlantılar

 src= Wikimedia Commons'ta Desmodus rotundus ile ilgili medyaları bulabilirsiniz.
license
cc-by-sa-3.0
copyright
Wikipedia yazarları ve editörleri
original
visit source
partner site
wikipedia TR

Desmodus rotundus: Brief Summary ( Turkish )

provided by wikipedia TR

Desmodus rotundus, (Türkçe: Vampir yarasa) küçük, yaprak burunlu bir Amerikalı yerlisidir. Hâlâ geçerliliğini koruyan üç vampir yarasa türünden biridir, diğer iki türü kıllı bacaklı ve beyaz kanatlı vampir yarasadır. Bu türler parazit memelilerdir. Vampir yarasanın başlıca besin kaynağı çiftlik hayvanlarının kanıdır, avına geceleri onlar uyuduğunda yaklaşır. Konakçısının derisini keserek açmak ve uzun dilleriyle kanlarını yalamak için keskin dişlerini kullanırlar. Türler büyük ölçüde çok eşlidirler ve baskın yetişkin erkekler dişilerin haremini korurlar. Ailesellik, sosyal bakım ve yiyecek paylaşımı gibi kooperatif davranışlar bakımından en sosyal yarasa türlerinden biridir. Çünkü çiftlik hayvanlarının kanıyla beslendiğinden ve kuduz taşıyıcısı olduğundan, vampir yarasalar bir haşere olarak kabul edilirler. Onun koruma statüsü, Dünya Korunma Birliği tarafından en az endişe verici olarak kategorize edilir.

license
cc-by-sa-3.0
copyright
Wikipedia yazarları ve editörleri
original
visit source
partner site
wikipedia TR

Desmodus rotundus ( Ukrainian )

provided by wikipedia UK

Морфологія

Голова і тіло довжиною 70—90 мм, хвіст відсутній, передпліччя довжиною 50—63 мм, вага 15—50 гр. Верх темний, сірувато-коричневий, низ блідіший. Зубна формула: 1/2, 1/1, 2/3, 0/0. Вуха загострені і досить невеликі. Очі, однак, є відносно великими. Задні ноги сильні та м'язисті.

Поширення

Діапазон поширення простирається від півночі Мексики (лише узбережжя обох океанів) до півдня Південної Америки (центральне Чилі, Аргентина й Уругвай, але відсутній у високогір'ї); на Карибах мешкає лише на Тринідаді. Мешкає в сухих і вологих областях тропіків і субтропіків, в тому числі це ліси, відкриті луки і гірські райони до висоти 2400 метрів.

Поведінка

 src=
Годування

Ці тварини ведуть виключно нічний спосіб життя. Для спочинку в основному використовують печери, а крім того, дупла дерев, шахти, а також покинуті будівлі. Вид живе у групах від 20 до 100 тварин, іноді також утворює колонії до 2000 тварин. Більшість тісних асоціацій формуються між кількома самицями або самицями та їх нащадками; дорослі самці не утворюють тісних соціальних зв'язків. Соціальне доглядання зазвичай відбувається між самицями та їхніми нащадками, але воно також значне між дорослими самицями. У межах асоціацій спостерігається взаємний харчовий альтруїзм, в якому ситі кажани виділяють кров голодним товаришам. D. rotundus харчуються виключно з крові інших тварин, головним чином ссавців.

Харчування тільки на крові означає ряд пристосувань, оскільки кров не містить вітамінів, ліпідів, глюкози; натомість містить високий вміст солій велику різноманітність патогенів крові, включаючи віруси. Пристосування до живлення кров'ю, одержуване як геномом, так і мікробіомом, включає в себе можливість боротьби з відходами азоту та підвищеним осмотичним тиском, асиміляцією заліза та зміною імунітету, включаючи велику кількість захисних бактерій, здатних виробляти противірусні речовини. Дослідження показали, що вампіри під час укусу приносять значно менше ретровірусів, ніж інші кажани або інші ссавці[2].

Відтворення

Вважається, що Desmodus rotundus є сексуально активним упродовж усього року. Попри те, що молодь може народитися будь-коли, два піки народжуваності припадають на квітень — травень і жовтень — листопад. Під час дощового сезону в Мексиці й Коста-Риці спостерігалася більша кількість вагітних самиць. Більшість самиць мають одну вагітність на рік, але можуть бути й дві. Період вагітності становить близько семи місяців. Зазвичай народжується лише одне маля, але іноді два. Новонароджені добре розвинені й важать від п'яти до семи грамів. У перший місяць молодь годується виключно молоком матері. Їхня вага подвоюється за цей час. Молодь отримує відригнену кров від матері на другому місяця життя. Діти супроводжують своїх матерів на полюванні у 4-місячному віці. Швидке зростання завершено через п'ять місяців. Тривалість життя може становити 12 років[3].

Загрози та охорона

D. rotundus є одним із небагатьох видів кажанів, які вважаються сільськогосподарськими шкідниками через годування на худобі й потенційне поширення хвороб. Також були випадки нападу вампірів на людей у Перу, Бразилію та Сальвадорі. Результатом стали широкомасштабні програми з викорінення, особливо в районах розмноження. На щастя, D. rotundus не є під загрозою, але ці програми мали значний вплив, особливо на інших корисних кажанів. Як повідомляється, одна програма контролю в Венесуелі знищила 40 000 печер, внаслідок чого втрачаються великі популяції нешкідливих, корисних кажанів, а також інша печерна фауна[4].

Розвиток методів імунізації також пропагується як потенційна заходи збереження на майбутнє, включаючи пероральну вакцинацію для локалізованого контролю сказу на вампірів. Важливо також, щоб була також виконана робота, щоб розвіяти небажану негативну репутацію тварини[4].

Примітки

  1. Braun, J.K.; Mares, M.A. The mammals of Argentina: an etymology // Mastozoología Neotropical. — 1995. — Вип. 2. — № 2. — С. 173–206.
  2. You are what you eat: Diet-specific adaptations in vampire bats. ScienceDaily. Процитовано 20.02.2018.
  3. Mulheisen, M.; Anderson, R. (2001). "Desmodus rotundus". Animal Diversity Web. Процитовано 20.02.2018.
  4. а б Common vampire bat. Arkive. Процитовано 20.02.2018.

Джерела


license
cc-by-sa-3.0
copyright
Автори та редактори Вікіпедії
original
visit source
partner site
wikipedia UK

Dơi quỷ thông thường ( Vietnamese )

provided by wikipedia VI

Dơi quỷ thông thường (danh pháp hai phần: Desmodus rotundus) là một loài dơi mũi lá nhỏ có nguồn gốc từ châu Mỹ. Nó là một trong ba loài dơi quỷ còn tồn tại, hai loài con lại là dơi quỷ chân lông (Diphylla ecaudata) và dơi quỷ cánh trắng (Diaemus youngi). Chúng chỉ ăn máu động vật có vú, chủ yếu là các loài gia súc. Dơi quỷ tiến lại gần con mồi vào ban đêm khi con mồi đang ngủ. Chúng dùng những cái răng hình dao cạo để cắt da con mồi và liếm máu với cái lưỡi dài.

Đây là loài đa thê, con đực thống trị sẽ bảo vệ cho đàn con cái của nó. Dơi quỷ thông thường là một trong những loài dơi có tính xã hội cao nhất với các hành vi như chia sẻ thức ăn và nuôi hộ con non. Vì nó hút máu gia súc và có thể mang theo bệnh dại, dơi quỷ thông thường thường được xem là có hại.

Phân loại

Loài này được mô tả như Phyllostoma rotundum bởi Étienne Geoffroy Saint-Hilaire năm 1810.[2] Chúng đã được đặt một vài tên khoa học khác trước khi trước khi được đặt cái tên hiện nay—Desmodus rotundus—bởi Oldfield Thomas năm 1901.[2] Nó thuộc phân họ Desmodontinae cùng với hai loài khác: dơi quỷ chân lông (Diphylla ecaudata) và dơi quỷ cánh trắng (Diaemus youngi). Ba loài này là dơi quỷ "thật", trái với dơi quỷ "giả" trong họ Megadermatidae. Cả ba loài dơi quỷ đều được chuyên biệt hóa để ăn máu của động vật máu nóng.[3] Tuy nhiên, dơi quỷ thông thường ăn máu nhiều hơn hai loài kia (thường ăn máu chim).[4][5] Ba loài này trông khá giống nhau nhưng dơi quỷ thông thường có thể được phân biệt bởi "ngón cái" của nó dài hơn.[4] Nó là thành viên duy nhất còn tồn tại trong chi Desmodus, mặc dù một số loài hóa thạch khác đã được mô tả.[2]

Mô tả vật lý

 src=
Hộp sọ dơi quỷ

Dơi quỷ thông thường có bộ lông ngắn, với lông màu xám-bạc ở mặt bụng, trái với màu lông tối trên lưng.[2] Nó có tai nhỏ, hơi tròn, môi dưới có rãnh sâu, và một cái mũi dẹt, có hình chiếc lá.[2] Nó có một ngón tay phát triển, có vuốt để leo lên con mồi và hỗ trợ trong cất cánh.[2] Dài trung bình 9 cm (3.5 in) với sải cánh 18 cm (7 in). Nó thông thường nặng khoảng 57 grams (2 oz), nhưng nó có thể nặng gấp đôi sau khi ăn.[6] Hộp sọ của nó tương đối lớn, nhưng mõm lại nhỏ để phù hợp với răng cửa và răng nanh lớn.[2] Nó là một trong những loài dơi ít răng nhất. Răng cửa trên thiếu men răng, làm cho chúng sắc như dao cạo.[2] Dị hình lưỡng tính ở loài này là con cái lớn hơn con đực.[7]

Dơi quỷ thông thường có tầm nhìn tốt. Chúng có thể phân biệt mô hình quang học khác nhau và có thể sử dụng tầm nhìm cho việc định hướng đường dài.[2] Loài dơi này cũng có khứu giác và thính giác phát triển.[2] Chúng sử dụng định vị tiếng vang bằng đường miệng, và do đó thường mở miệng khi bay.[8] Chúng có thể phát hiện một thanh kim loại rộng 1 xentimét (0,39 in) ở khoảng cách 50 xentimét (20 in), so với các loài dơi khác là trung bình.[8]

Hình ảnh

Chú thích

  1. ^ Barquez, R., Perez, S., Miller, B. & Diaz, M. (2008). Desmodus rotundus. Sách Đỏ IUCN các loài bị đe dọa. Phiên bản 2010.2. Liên minh Bảo tồn Thiên nhiên Quốc tế. Truy cập ngày 17 tháng 7 năm 2010.
  2. ^ a ă â b c d đ e ê g Greenhall, A.M.; Joermann, G.; Schmidt, U. (1983). “Desmodus rotundus” (PDF). Mammalian Species 202: 1–6. doi:10.2307/3503895.
  3. ^ Eisenberg, John F; Redford, Kent Hubbard (1992). Mammals of the Neotropics, Volume 3. University of Chicago Press. tr. 187–88. ISBN 0-226-19542-2.
  4. ^ a ă Greenhall, A.M.; Schutt, Jr, W.A. (1996). “Diaemus youngi” (PDF). Mammalian Species 533: 1–7. doi:10.2307/3504240.
  5. ^ Greenhall, A.M.; Joermann, G.; Schmidt, U. (1984). “Diphylla ecaudata” (PDF). Mammalian Species 227: 1–3. doi:10.2307/3504022.
  6. ^ Common vampire bat Desmodus rotundus Nat Geo Wild. Truy cập ngày 21 tháng 8 năm 2008.
  7. ^ Delpietro V. & Russo, R. G. (2002) "Observations of the Common Vampire Bat and the Hairy-legged Vampire Bat in Captivity", Mamm. Biol, 67:65-78. [1] doi:10.1078/1616-5047-00011
  8. ^ a ă Schmidt U, Schmidt C. (2007). “Echolocation performance of the vampire bat (Desmodus rotundus)”. Z Tierpsychol 45 (4): 349–58. PMID 610226.

Tham khảo

 src= Phương tiện liên quan tới Desmodus rotundus tại Wikimedia Commons

license
cc-by-sa-3.0
copyright
Wikipedia tác giả và biên tập viên
original
visit source
partner site
wikipedia VI

Dơi quỷ thông thường: Brief Summary ( Vietnamese )

provided by wikipedia VI

Dơi quỷ thông thường (danh pháp hai phần: Desmodus rotundus) là một loài dơi mũi lá nhỏ có nguồn gốc từ châu Mỹ. Nó là một trong ba loài dơi quỷ còn tồn tại, hai loài con lại là dơi quỷ chân lông (Diphylla ecaudata) và dơi quỷ cánh trắng (Diaemus youngi). Chúng chỉ ăn máu động vật có vú, chủ yếu là các loài gia súc. Dơi quỷ tiến lại gần con mồi vào ban đêm khi con mồi đang ngủ. Chúng dùng những cái răng hình dao cạo để cắt da con mồi và liếm máu với cái lưỡi dài.

Đây là loài đa thê, con đực thống trị sẽ bảo vệ cho đàn con cái của nó. Dơi quỷ thông thường là một trong những loài dơi có tính xã hội cao nhất với các hành vi như chia sẻ thức ăn và nuôi hộ con non. Vì nó hút máu gia súc và có thể mang theo bệnh dại, dơi quỷ thông thường thường được xem là có hại.

license
cc-by-sa-3.0
copyright
Wikipedia tác giả và biên tập viên
original
visit source
partner site
wikipedia VI

Обыкновенный вампир ( Russian )

provided by wikipedia русскую Википедию
Царство: Животные
Подцарство: Эуметазои
Без ранга: Вторичноротые
Подтип: Позвоночные
Инфратип: Челюстноротые
Надкласс: Четвероногие
Подкласс: Звери
Инфракласс: Плацентарные
Надотряд: Лавразиотерии
Отряд: Рукокрылые
Подотряд: Летучие мыши
Семейство: Листоносые
Подсемейство: Вампировые
Род: Desmodus Wied-Neuwied, 1826
Вид: Обыкновенный вампир
Международное научное название

Desmodus rotundus E. Geoffroy, 1810

Ареал

изображение

Охранный статус Wikispecies-logo.svg
Систематика
на Викивидах
Commons-logo.svg
Изображения
на Викискладе
ITIS 631886NCBI 9430EOL 289588FW 235348

Обыкнове́нный вампи́р, или де́смод, или большо́й кровосо́с[1] (лат. Desmodus rotundus) — самый многочисленный и известный вид настоящих вампиров. В неволе Desmodus rotundus может жить более 12 лет.

Анатомия

 src=
Скелет

Передние зубы хорошо развиты и острые, а коренные почти или совсем исчезли, кишечник укорочен, а желудок огромный и способен сильно растягиваться, чтобы принимать большие разовые порции крови.

Питание

Вылетев ночью на охоту, вампир обнаруживает достаточно крупного спящего зверя или птицу, затем бесшумно приземляется на его тело или садится рядом и подбирается пешком. В носовом листке десмода находится чувствительный термический рецептор, позволяющий зверьку находить на теле жертвы место, где сосуды расположены ближе к поверхности. Поэтому укус чаще всего наносится в шею или возле уха, где расположено множество капилляров. Прежде всего десмод смачивает будущее место укуса слюной в течение 10—15 минут (слюна содержит обезболивающее — поэтому жертва ничего не чувствует — и антикоагулянт). Затем он сгрызает шерсть в месте укуса и острыми резцами делает небольшой надрез, из которого начинает обильно сочиться кровь. К ранке вампир подставляет сложенный трубочкой язык, и кровь самотёком течёт в рот зверька, не свёртываясь. На насыщение требуется примерно полчаса, за это время вампир выпивает около 60 грамм крови — в полтора раза больше собственного веса. В желудке вампира кровь переваривается очень быстро, а то, что не переварилось, выходит из организма в виде мочи. Чтобы взлететь после этого, сытый десмод поднимается на возвышенность и улетает, оставляя истекающую кровью жертву.

В отличие от большинства летучих мышей, вампиры совершенно не способны голодать. Поэтому в их колониях удачно поохотившиеся зверьки часто кормят тех, кто не смог добыть себе пищу две ночи подряд, отрыгивая съеденное[2].

Вред и польза

Вампиры нападают в том числе и на людей: на тех, кто спит под открытым небом или с распахнутыми окнами, которые не затянуты крепкой сеткой. После ночной атаки человек утром обнаруживает на простыне пятна крови, но последствия укуса могут оказаться куда более серьёзными - десмоды способны переносить бешенство и чуму.

Паразитируют вампиры и на животных, домашних и диких, обескровливая их. Был случай, когда одну корову за ночь укусили около тридцати вампиров. Животные, регулярно теряющие столько крови, слабеют или гибнут. Воспаление ранок также часто приводит к смерти. Но распространяемые вампирами болезни убивают значительно большее количество домашних животных (в Латинской Америке ежегодно — десятки тысяч). Есть районы, где из-за вампиров домашний скот держать нельзя — чума выкашивает поголовье. В Мексике для борьбы с вампирами в желудок домашних животных вводили особое вещество, безвредное для них, но делающее кровь смертельно ядовитой для вампиров.

Приносят вампиры и пользу. В 2003 году был создан препарат десмотеплаза, представляющий собой генетически модифицированную версию слюнного фермента Desmodus rotundus, предотвращающего свёртывание крови у млекопитающих. Десмотеплаза является медикаментозным средством для профилактики и лечения острых нарушений мозгового кровообращения (инсультов), так как растворяет образующиеся в просвете сосудов тромбы, не оказывая воздействия на остальную часть кровеносной системы[3].

Примечания

  1. Соколов В. Е. Пятиязычный словарь названий животных. Млекопитающие. Латинский, русский, английский, немецкий, французский. / под общей редакцией акад. В. Е. Соколова. — М.: Рус. яз., 1984. — С. 66. — 10 000 экз.
  2. G. S. Wilkinson. Reciprocal food sharing in the vampire bat. Nature. Band 308, 1984, P. 181.
  3. Вампиры лечат инсульты
license
cc-by-sa-3.0
copyright
Авторы и редакторы Википедии

Обыкновенный вампир: Brief Summary ( Russian )

provided by wikipedia русскую Википедию

Обыкнове́нный вампи́р, или де́смод, или большо́й кровосо́с (лат. Desmodus rotundus) — самый многочисленный и известный вид настоящих вампиров. В неволе Desmodus rotundus может жить более 12 лет.

license
cc-by-sa-3.0
copyright
Авторы и редакторы Википедии

吸血蝠 ( Chinese )

provided by wikipedia 中文维基百科
二名法 Desmodus rotundus
Geoffroy, 1810 Desmodus rotundus distribution map 1.png

吸血蝠Desmodus rotundus),为哺乳綱翼手目葉口蝠科的一屬,是一种原产于美洲的小型蝙蝠。而與吸血蝠同科的動物尚有白翼吸血蝠毛腿吸血蝠大紋面蝠屬等之數種哺乳動物。是三种现存的吸血蝙蝠之一,另两种分别为毛腿吸血蝠白翼吸血蝠

普通吸血蝠通常夜间行动,趁牲畜睡觉时取食他们的血。他们剃刀般锋利的牙齿可以轻易切开动物的皮肤,接着便用长舌头舔舐血液。

普通吸血蝠为一夫多妻制,雄性头领会保卫自己的配偶们。在所有蝙蝠里,这个物种的社会化程度是最高的,个体之间存在合作行为、社交修饰,以及分享食物。由于他们以牲畜的血为食还会传播狂犬病,因此被当地人视为害兽。

规范控制
 title=
license
cc-by-sa-3.0
copyright
维基百科作者和编辑

吸血蝠: Brief Summary ( Chinese )

provided by wikipedia 中文维基百科
license
cc-by-sa-3.0
copyright
维基百科作者和编辑

ナミチスイコウモリ ( Japanese )

provided by wikipedia 日本語
ナミチスイコウモリ ナミチスイコウモリ
ナミチスイコウモリ Desmodus rotundus
保全状況評価 LOWER RISK - Least Concern
(IUCN Red List Ver.2.3 (1994))
Status iucn2.3 LC.svg 分類 : 動物界 Animalia : 脊索動物門 Chordata 亜門 : 脊椎動物亜門 Vertebrata : 哺乳綱 Mammalia 亜綱 : 獣亜綱 Theria : コウモリ目 Chiroptera 亜目 : 陽翼手亜目 Yangochiroptera 下目 : ウオクイコウモリ下目 上科 : ウオクイコウモリ上科 Noctilionoidea : チスイコウモリ科 Desmodontidae : チスイコウモリ属 Desmodus
Wied-Neuwied, 1826 : ナミチスイコウモリ D. rotundus 学名 Desmodus rotundus
(E. Geoffroy, 1810) 和名 ナミチスイコウモリ
チスイコウモリ 英名 Common vampire bat

ナミチスイコウモリ(並血吸蝙蝠、Desmodus rotundus)は、チスイコウモリ科ヘラコウモリ科に含める説もあり)チスイコウモリ属に分類されるコウモリ。本種のみでチスイコウモリ属を形成する。

チスイコウモリ属はチスイコウモリ科の模式属

俗に『吸血蝙蝠』とも呼ばれる。

分布[編集]

アルゼンチン北部、エクアドルエルサルバドルガイアナコスタリカコロンビアスリナムチリ北部、ニカラグアパナマパラグアイブラジルフランス仏領ギアナ)、ベネズエラベリーズペルーボリビアメキシコ

分布図
 src=
 src=

形態[編集]

体長7-9cm。体重15-50g。背面の体毛は褐色、腹面の体毛は白い。

 src=
頭部

鼻は大きく反りあがり、獲物が出す赤外線(熱)を感知していると考えられている。これにより獲物を探し、また獲物に取り付いた後、皮膚下の暖かい血の流れる血管を探る[1]。歯列は門歯が上顎2本、下顎4本、犬歯が上下2本ずつ、小臼歯が上顎2本、下顎4本、大臼歯が上顎2本、下顎4本の計22本の歯を持つ。上顎の門歯犬歯剃刀状で、獲物の皮膚を切り裂くのに適している。また切れ味が鋭いことや、寝ている時に噛まれることが多いため噛まれた獲物が痛みを感じることは少ない。そして犬のように傷口を舐めて流れて落ちてきた血を飲む。さらに唾液には血液の凝固作用を妨げる物質が含まれているため、獲物の血液が固まらず摂取を続けることができる。

親指は長く、後肢も力強い。そのため、コウモリとしては例外的に歩行が得意であり、獲物に接近する時や血を吸った後などは地上を移動することが多い。[2]

ナミチスイコウモリ
 src=
頭部の骨格
 src=
 src=
歩行の様子

生態[編集]

 src=
木にぶら下がる群れ
 src=
血液を摂取するナミチスイコウモリ

森林に生息する。夜行性で、昼間は洞穴や樹洞の中で小規模な集団でぶら下がり眠る。社会性が発達しており、通常100匹、時として1,000匹にも及ぶ大規模な群れを形成することもある[1]

食性は動物食で、鳥類や哺乳類、主に家畜(ウシ、ウマ、ブタ等)の血液を吸う。コウモリ目では本種のみが哺乳類の血液も摂取する。眠っている獲物の近くで着地後歩いて忍び寄り、鋭い歯で獲物の体毛がない部分に噛みついた後、傷口に舌を高速で出し入れして血液を摂取する。30分ほどの間に、自分の体重の40%もの血液を摂取することができる。本種は小型のため血液を摂取した後は血液の重量や消化のために飛行することができなくなり、地面を飛び跳ねるようにして移動する。その後、水分を大量に摂取し排泄を行う。糞は血液のみを摂取するためか黒く粘着質で臭い。

また、同じねぐらに血液を摂取できなかった個体がいる場合、他の個体が口移しで血液を分け与える。(->#利他行動)

野生での寿命は約9年[1]。繁殖形態は胎生で、1度に1頭の幼獣を年2回出産する。

利他行動[編集]

飢餓状態の仲間に対して血を分け与える「利他行為」の習性をもつことで知られる。過去にグルーミングをしたことのある仲の良い個体間などでまれに確認されている。また、別個体の子どもに乳を分け与える現象も確認されており、種族における社会性の高さに研究の焦点が集まっている。

人間との関係[編集]

吸血鬼のモチーフにもなっている。しかし一般的に知られる吸血鬼伝承は東ヨーロッパに由来するが、本種は南北アメリカ大陸に分布するため直接の因果関係はない。

本種は人間の血液も吸うことがあるが、外界から遮断された人家の中に侵入することは困難なこと等から人を襲うことは稀。獲物を死に至らしめるほどの大量の血液を吸う訳ではないが、家畜を複数の個体で襲い衰弱させたり、咬み傷から狂犬病等のウィルスや伝染病を媒介することもあるため害獣とされる[1]

脚注[編集]

[ヘルプ]
  1. ^ a b c d ナショナル ジオグラフィック
  2. ^ 『日経サイエンス』 66頁

参考文献[編集]

  • 今泉吉典監修 D.W.マクドナルド編 『動物大百科6 有袋類ほか』、平凡社1986年、60-77、84-85、167頁。
  • 『小学館の図鑑NEO 動物』、小学館2002年、122頁。
  • ジュリエット・クラットン・ブロック 『世界哺乳類図鑑』 ダン・E・ウィルソン、新樹社〈ネイチャー・ハンドブック〉、ISBN 4-7875-8533-9。
  • 日経サイエンス 2009年5月号、66頁。

関連項目[編集]

 src= ウィキメディア・コモンズには、ナミチスイコウモリに関連するメディアがあります。  src= ウィキスピーシーズにナミチスイコウモリに関する情報があります。

外部リンク[編集]

 title=
license
cc-by-sa-3.0
copyright
ウィキペディアの著者と編集者
original
visit source
partner site
wikipedia 日本語

ナミチスイコウモリ: Brief Summary ( Japanese )

provided by wikipedia 日本語

ナミチスイコウモリ(並血吸蝙蝠、Desmodus rotundus)は、チスイコウモリ科ヘラコウモリ科に含める説もあり)チスイコウモリ属に分類されるコウモリ。本種のみでチスイコウモリ属を形成する。

チスイコウモリ属はチスイコウモリ科の模式属

俗に『吸血蝙蝠』とも呼ばれる。

license
cc-by-sa-3.0
copyright
ウィキペディアの著者と編集者
original
visit source
partner site
wikipedia 日本語

흡혈박쥐 ( Korean )

provided by wikipedia 한국어 위키백과

흡혈박쥐흡혈박쥐아과에 속하며 학명은 Desmodus이다. 몸길이 75-90mm, 앞발길이 50-63mm, 몸무게는 15-30g이다. 귀가 뾰족하고 엄지손가락이 길며 털이 없는 퇴간막이 있고, 꼬리가 없다. 20개의 이빨이 있는데 두 개의 끌과 같은 상절치와 두 개의 위송곳니가 가장 크다. 보통 동굴에 주거하지만 고목 속이나 오래된 광산의 갱도, 비어 있는 건물 등에도 산다. 약 20종의 박쥐가 같은 서식처에서 발견되는데 평균 100마리 내외의 떼를 이룬다. 암수가 함께 살며, 날이 어두워지면 은신처를 떠나 지상 1m 위를 난다. 임신 기간은 90-120일이며 연 1회 이상 임신한다. 새끼는 어미와 붙어 다니지 않고 집에 남는다. 보통 말·당나귀·소의 피를 빨아먹으며 가끔 사람을 습격하기도 한다. 모든 온혈동물을 습격하는데, 동물 가까이에 날아가 붙은 다음 날카로운 이빨로 동물의 피부를 뚫고 혀로 피를 핥아 먹는다. 위아래턱의 앞어금니와 송곳니는 날카롭고 서로 맞물린다. 위(胃)가 무척 길고 가늘며 식도도 가늘어 혈액 이외의 먹이는 취할 수 없다. 흡혈박쥐에 물린 상처는 통증이 심하지 않고 손실된 혈액량도 많지 않으나 그것으로 인하여 질병에 전염될 수 있다. 잠자고 있는 동물을 습격하여 날카로운 이빨로 피부를 뚫고 빠는데, 그 동안 습격당하고 있는 동물은 잠에서 깨지 않는다. 광견병이나 말·당나귀의 전염병을 옮기고 상처는 병원균과 기생충에 감염되기 쉽다. 박쥐 자신도 이들 질병으로 인하여 죽기도 한다. 수명은 12년 정도로 알려져 있다.

각주

  1. Barquez, R., Perez, S., Miller, B. & Diaz, M. (2008). Desmodus rotundus. 《멸종 위기 종의 IUCN 적색 목록. 2010.2판》 (영어). 국제 자연 보전 연맹. 2010년 7월 17일에 확인함.
  • Greenhall, Arthur M. 1961. Bats in Agriculture. A Ministry of Agriculture Publication. Trinidad and Tobago.
  • Greenhall, Arthur M. 1965. The Feeding Habits of Trinidad Vampire Bats.
  • Greenhall, A., G. Joermann, U. Schmidt, M. Seidel. 1983. Mammalian Species: Desmodus rotundus. American Society of Mammalogists, 202: 1-6.
  • A.M. Greenhall and U. Schmidt, editors. 1988. Natural History of Vampire Bats, CRC Press, Boca Raton, Florida. ISBN 0-8493-6750-6; ISBN 978-0-8493-6750-2
  • Riskin, Daniel K. and John W. Hermanson. 2005. Biomechanics: Independent evolution of running in vampire bats. Nature 434: 292-292. Abstract, video.
  • Kishida R, Goris RC, Terashima S, Dubbeldam JL. (1984) A suspected infrared-recipient nucleus in the brainstem of the vampire bat, Desmodus rotundus. Brain Res. 322:351-5.
  • Campbell A, Naik RR, Sowards L, Stone MO. (2002) Biological infrared imaging and sensing. Micron 33:211-225. pdf.
license
cc-by-sa-3.0
copyright
Wikipedia 작가 및 편집자

흡혈박쥐: Brief Summary ( Korean )

provided by wikipedia 한국어 위키백과

흡혈박쥐는 흡혈박쥐아과에 속하며 학명은 Desmodus이다. 몸길이 75-90mm, 앞발길이 50-63mm, 몸무게는 15-30g이다. 귀가 뾰족하고 엄지손가락이 길며 털이 없는 퇴간막이 있고, 꼬리가 없다. 20개의 이빨이 있는데 두 개의 끌과 같은 상절치와 두 개의 위송곳니가 가장 크다. 보통 동굴에 주거하지만 고목 속이나 오래된 광산의 갱도, 비어 있는 건물 등에도 산다. 약 20종의 박쥐가 같은 서식처에서 발견되는데 평균 100마리 내외의 떼를 이룬다. 암수가 함께 살며, 날이 어두워지면 은신처를 떠나 지상 1m 위를 난다. 임신 기간은 90-120일이며 연 1회 이상 임신한다. 새끼는 어미와 붙어 다니지 않고 집에 남는다. 보통 말·당나귀·소의 피를 빨아먹으며 가끔 사람을 습격하기도 한다. 모든 온혈동물을 습격하는데, 동물 가까이에 날아가 붙은 다음 날카로운 이빨로 동물의 피부를 뚫고 혀로 피를 핥아 먹는다. 위아래턱의 앞어금니와 송곳니는 날카롭고 서로 맞물린다. 위(胃)가 무척 길고 가늘며 식도도 가늘어 혈액 이외의 먹이는 취할 수 없다. 흡혈박쥐에 물린 상처는 통증이 심하지 않고 손실된 혈액량도 많지 않으나 그것으로 인하여 질병에 전염될 수 있다. 잠자고 있는 동물을 습격하여 날카로운 이빨로 피부를 뚫고 빠는데, 그 동안 습격당하고 있는 동물은 잠에서 깨지 않는다. 광견병이나 말·당나귀의 전염병을 옮기고 상처는 병원균과 기생충에 감염되기 쉽다. 박쥐 자신도 이들 질병으로 인하여 죽기도 한다. 수명은 12년 정도로 알려져 있다.

license
cc-by-sa-3.0
copyright
Wikipedia 작가 및 편집자