El nom de dòlar de la sorra ve de l'anglès sand dollar i es refereix a una espècie aplanada d'eriçons de mar que pertanyen a l'ordre Clypeasteroida.
És un animal marí relacionat amb el cogombre de mar i els peixos estrelles. Quan viu és de color marró, però un cop arrossegat a terra és blanquejat pel sol.[2]
Els dòlars de la sorra, com tots els membres de l'ordre Clypeasteroida, posseeix un esquelet rígid. [3] En individus vius, aquest esquelet està cobert per una pell amb textura de vellut, peluda. Els moviments coordinats de l'esquelet són els que permeten llur moviment al fons del mar. Un cop morts la llum del sol fa que perdin el color i esdevenen blancs.
El nom de "dòlar de la sorra" prové de l'aspecte dels esquelets d'individus morts trobats a les platges, un cop han perdut els pèls i s'han tornat blancs. Els anglòfons americans devien trobar-los semblants als dòlars americans de l'època.
A l'Amèrica hispanoparlant al dòlar de la sorra sovint se l'anomena també galleta de mar (galeta de mar)[4] i en català trobem tots dos termes: dòlar de (la) sorra i galeta de mar, tot i que no hem estat capaços de trobar-los en cap diccionari ni enciclopèdia de llengua catalana.[5] El terme galeta marina pot fer referència a peces que trobem en vaixells, i fins i tot al peix Microchirus luteus.[6]
El nom de dòlar de la sorra ve de l'anglès sand dollar i es refereix a una espècie aplanada d'eriçons de mar que pertanyen a l'ordre Clypeasteroida.
És un animal marí relacionat amb el cogombre de mar i els peixos estrelles. Quan viu és de color marró, però un cop arrossegat a terra és blanquejat pel sol.
Die Sanddollars (Clypeasteroida) gehören der Klasse der Seeigel an. Sie leben an flachen Sandküsten aller Meere, wo sie sich von feinen organischen Partikeln, die an der Oberfläche der Sandkörner kleben, ernähren. Dazu lassen sich einige Arten von der Bewegung der Gezeiten mittragen und vergraben sich zeitweise im Sand, wo sie die Zeit der Ebbe problemlos überleben können. Andere Arten leben nur in den küstennahen Gewässern auf dem Sandgrund.
Im Gegensatz zu den Echten Seeigeln haben die Sanddollars sehr kleine Stacheln. Ihre flachen, aus Kalkplättchen zusammengesetzten Skelette sind von einer dünnen Epidermis und unzähligen Zilien überzogen. Diese feinen Härchen sind immer in flimmernder Bewegung und führen unter anderem die Nahrungsbestandteile über den Körper bis zur Mundgegend. Anders als die regulären Seeigel und die anderen Stachelhäuter, die pentaradiale Körpersymmetrien aufweisen, sind die flachen Körper der Sanddollars bilateralsymmetrisch, Mund und After befinden sich auf der Unterseite. Trotzdem ist ihre radiale Fünfteilung noch zu erkennen.
Eine Vielzahl von Ambulakralfüßchen ermöglichen den Sanddollars eine langsame Fortbewegung, jedoch ausschließlich vorwärts, eventuell mit leichten Abweichungen nach den Seiten. Innerhalb einer knappen Minute können sich die Sanddollars außerdem vollständig im Sand eingraben.
Auf der Oberseite des Körpers sind für die Atmung zuständige Ambulakralfüßchen ähnlich fünffacher Blütenblätter angeordnet. Viele Arten der Sanddollars weisen regelmäßig angeordnete Einschnitte oder Löcher in der flachen Scheibe auf.
Wie alle Seeigel haben die Sanddollars einen als Laterne des Aristoteles bezeichneten Kieferapparat. Die Bauweise dieser Laterne des Aristoteles ist bei den Sanddollars vereinfacht. Ein aus fünf Elementen zusammengesetzter, fünfzackiger Stern trägt im Zentrum die stetig nachwachsenden Zähne.
Der Sanddollar ist das Symbol der International Society for Ecological Economics.[1] Außerdem ist ein Sanddollar der Art Rotula deciesdigitatus das Symbol des World Register of Marine Species.[2]
Die Sanddollars (Clypeasteroida) gehören der Klasse der Seeigel an. Sie leben an flachen Sandküsten aller Meere, wo sie sich von feinen organischen Partikeln, die an der Oberfläche der Sandkörner kleben, ernähren. Dazu lassen sich einige Arten von der Bewegung der Gezeiten mittragen und vergraben sich zeitweise im Sand, wo sie die Zeit der Ebbe problemlos überleben können. Andere Arten leben nur in den küstennahen Gewässern auf dem Sandgrund.
Im Gegensatz zu den Echten Seeigeln haben die Sanddollars sehr kleine Stacheln. Ihre flachen, aus Kalkplättchen zusammengesetzten Skelette sind von einer dünnen Epidermis und unzähligen Zilien überzogen. Diese feinen Härchen sind immer in flimmernder Bewegung und führen unter anderem die Nahrungsbestandteile über den Körper bis zur Mundgegend. Anders als die regulären Seeigel und die anderen Stachelhäuter, die pentaradiale Körpersymmetrien aufweisen, sind die flachen Körper der Sanddollars bilateralsymmetrisch, Mund und After befinden sich auf der Unterseite. Trotzdem ist ihre radiale Fünfteilung noch zu erkennen.
Eine Vielzahl von Ambulakralfüßchen ermöglichen den Sanddollars eine langsame Fortbewegung, jedoch ausschließlich vorwärts, eventuell mit leichten Abweichungen nach den Seiten. Innerhalb einer knappen Minute können sich die Sanddollars außerdem vollständig im Sand eingraben.
Auf der Oberseite des Körpers sind für die Atmung zuständige Ambulakralfüßchen ähnlich fünffacher Blütenblätter angeordnet. Viele Arten der Sanddollars weisen regelmäßig angeordnete Einschnitte oder Löcher in der flachen Scheibe auf.
Wie alle Seeigel haben die Sanddollars einen als Laterne des Aristoteles bezeichneten Kieferapparat. Die Bauweise dieser Laterne des Aristoteles ist bei den Sanddollars vereinfacht. Ein aus fünf Elementen zusammengesetzter, fünfzackiger Stern trägt im Zentrum die stetig nachwachsenden Zähne.
Sand dollars (also known as sea cookies or snapper biscuits in New Zealand, or pansy shells in South Africa) are species of flat, burrowing sea urchins belonging to the order Clypeasteroida. Some species within the order, not quite as flat, are known as sea biscuits. Sand dollars can also be called "sand cakes" or "cake urchins".[2]
Sand dollars are small in size, averaging from three to four inches.[3] As with all members of the order Clypeasteroida, they possess a rigid skeleton called a test. The test consists of calcium carbonate plates arranged in a fivefold symmetric pattern.[4] The test of certain species of sand dollar have slits called lunules that can help the animal stay embedded in the sand to stop it from being swept away by an ocean wave.[5] In living individuals, the test is covered by a skin of velvet-textured spines which are covered with very small hairs (cilia). Coordinated movements of the spines enable sand dollars to move across the seabed. The velvety spines of live sand dollars appear in a variety of colors—green, blue, violet, or purple—depending on the species. Individuals which are very recently dead or dying (moribund) are sometimes found on beaches with much of the external morphology still intact. Dead individuals are commonly found with their empty test devoid of all surface material and bleached white by sunlight.
The bodies of adult sand dollars, like those of other echinoids, display radial symmetry. The petal-like pattern in sand dollars consists of five paired rows of pores. The pores are perforations in the endoskeleton through which podia for gas exchange project from the body. The mouth of the sand dollar is located on the bottom of its body at the center of the petal-like pattern. Unlike other urchins, the bodies of sand dollars also display secondary front-to-back bilateral symmetry with no morphological distinguishing features between males and females. The anus of sand dollars is located at the back rather than at the top as in most urchins, with many more bilateral features appearing in some species. These result from the adaptation of sand dollars, in the course of their evolution, from creatures that originally lived their lives on top of the seabed (epibenthos) to creatures that burrow beneath it (endobenthos).
Echinocyamus pusillus alive.
Eccentric sand dollars (Dendraster excentricus) at Monterey Bay Aquarium.
Echinarachnius parma (family Echinarachniidae).
Clypeaster aegypticus, showing internal buttresses
According to World Register of Marine Species:
Underside of live Mellita quinquiesperforata
Sand dollar beneath the sand at low tide on Hilton Head Island
Live sea biscuit, Clypeaster rosaceus, commonly found off Key Biscayne, Florida
The term "sand dollar" derives from the appearance of the tests (skeletons) of dead individuals after being washed ashore. The test lacks its velvet-like skin of spines and has often been bleached white by sunlight. To beachcombers of the past, this suggested a large, silver coin, such as the old Spanish dollar (diameter 38–40 mm). Sand dollars are named as such not for their monetary value, but because of their appearance.
Other names for the sand dollar include sand cakes, pansy shells, snapper biscuits, cake urchins, and sea cookies. [6] In South Africa, they are known as pansy shells from their suggestion of a five-petaled garden flower. The Caribbean sand dollar or inflated sea biscuit, Clypeaster rosaceus, is thicker in height than most. In Spanish-speaking areas of the Americas, the sand dollar is most often known as galleta de mar (sea cookie); the translated term is often encountered in English.
Sand dollars can be found in temperate and tropical zones along all continents.[3] Sand dollars live in waters below the mean low water line, on or just beneath the surface of sandy and muddy areas. The common sand dollar, Echinarachnius parma, can be found in the Northern Hemisphere from the intertidal zone to the depths of the ocean, while the keyhole sand dollars (three species of the genus Mellita) can be found on many a wide range of coasts in and around the Caribbean Sea.
The spines on the somewhat flattened topside and underside of the animal allow it to burrow or creep through the sediment when looking for shelter or food. Fine, hair-like cilia cover these tiny spines.[7] Sand dollars usually eat algae and organic matter found along the ocean floor, though some species will tip on their side to catch organic matter floating in ocean currents.[5]
Sand dollars frequently gather on the ocean floor, in part to their preference for soft bottom areas, which are convenient for their reproduction. The sexes are separate and, as with most echinoids, gametes are released into the water column and go through external fertilization. The nektonic larvae metamorphose through several stages before the skeleton or test begins to form, at which point they become benthic.
In 2008, biologists discovered that sand dollar larvae will clone themselves for a few different reasons. When a predator is near, certain species of sand dollar larvae will split themselves in half in a process they use to asexually clone themselves when sensing danger. The cloning process can take up to 24 hours and creates larvae that are 2/3 smaller than their original size which can help conceal them from the predator.[8] The larvae of these sand dollars clone themselves when they sense dissolved mucus from a predatory fish. The larvae exposed to this mucus from the predatory fish respond to the threat by cloning themselves. This process doubles their population and halves their size which allows them to better escape detection by the predatory fish but may make them more vulnerable to attacks from smaller predators like crustaceans. Sand dollars will also clone themselves during normal asexual reproduction. Larvae will undergo this process when food is plentiful or temperature conditions are optimal. Cloning may also occur to make use of the tissues that are normally lost during metamorphosis.
The flattened test of the sand dollar allows it to burrow into the sand and remain hidden from sight from potential predators.[5] Predators of the sand dollar are the fish species cod, flounder, sheepshead and haddock. These fish will prey on sand dollars even through their tough exterior.[7]
Sand dollars have spines on their bodies that help them to move around the ocean floor. When a sand dollar dies, it loses the spines and becomes smooth as the exoskeleton is then exposed.[9]
The ancestors of sand dollars diverged from the other irregular echinoids, namely the cassiduloids, during the early Jurassic,[10] with the first true sand dollar genus, Togocyamus, arising during the Paleocene. Soon after Togocyamus, more modern-looking groups emerged during the Eocene.[1]
Dead sand dollars are sometimes said to represent coins lost by mermaids or the people of Atlantis. Some Christian missionaries found symbolism in the fivefold radial pattern and dove-shaped internal structures, comparing the holes with the crucifixion wounds of Christ, and other features with the Star of Bethlehem, an Easter lily, a poinsettia, and doves.[11]
Sand dollars (also known as sea cookies or snapper biscuits in New Zealand, or pansy shells in South Africa) are species of flat, burrowing sea urchins belonging to the order Clypeasteroida. Some species within the order, not quite as flat, are known as sea biscuits. Sand dollars can also be called "sand cakes" or "cake urchins".
Plataj eĥinoj aŭ sabloeĥinoj (Clypeasteroida) apartenas al klaso de eĥinoj. Ili vivas sur plataj sablaj bordoj de ĉiuj maroj, kie ili povas sin nutri per etaj organikaj partikloj, kiuj adheras sur sableroj. Kelkaj specioj fosas sin en la sablon kaj tie senprobleme travivas la tajdon.
Male al veraj eĥinoj, la plataj eĥinoj ne havas kalkajn pikilojn. Ilia plata skeleto estas kovrita per maldika epidermo kaj sennombraj cilioj, kiuj kondukas la nutraĵon al la buŝ-ĉirkaŭo.
La plata eĥino havas duflankan sistemon, buŝo kaj anuso troviĝas sur la suba flanko. Ĝi moviĝas per la amblakraj piedetoj, nur antazŭen, iomete flanken. La plata eĥino enfosas sin en la sablon en iom pli ol unu minuto.
Multaj el la montraĵoj en la publika ekspozicio de la Muzeo de Kompara Zoologio en Kembriĝo, Masaĉuseco, havas ne nur zoologian intereson sed ankaŭ historian gravon. Pasintaj ekspozicioj montris fosilion de plata eĥino kiu estis trovita de Charles Darwin en 1834.
Los clipeasteroides (Clypeasteroida) son un orden de equinodermos equinoideos, conocidos como galletas de mar o dólares de (la) arena (del inglés "sand dollars") por su forma redondeada y muy aplanada. Cuando están vivos son de color marrón, pero tras ser arrojados a la playa se blanquean por el sol.
Poseen un esqueleto rígido. En individuos vivos, este esqueleto está cubierto por una piel con textura de terciopelo, peluda. Los movimientos coordinados del esqueleto son los que permiten su movimiento en el fondo del mar. Una vez muertos la luz del sol hace que pierdan el color y queden blancos.[1]
Los dólares de arena viven más allá de la línea de bajamar, sobre o justo por debajo de la superficie de los fondos arenosos o fangosos. Las espinas en la parte inferior, algo aplanada, le permiten excavar o arrastrarse lentamente a través del sedimento. Los cilios finos y peludos cubren las pequeñas espinas. Se alimentan de larvas de crustáceos, pequeños copépodos, diatomeas, algas y detritos. [2]
Los clipeasteroides incluyen 732 especies, de las que unas 200 están extintas, y las siguientes familias:[3]
Leodia sexiesperforata, por Louis Agassiz (1841).
Mellita sp.
Los clipeasteroides (Clypeasteroida) son un orden de equinodermos equinoideos, conocidos como galletas de mar o dólares de (la) arena (del inglés "sand dollars") por su forma redondeada y muy aplanada. Cuando están vivos son de color marrón, pero tras ser arrojados a la playa se blanquean por el sol.
L'ordre des clypéastéroïdes (Clypeasteroida) regroupe des oursins plats, parfois appelés « oursins-biscuits » du fait de leur forme.
Les clypéasteroïdes sont des oursins irréguliers de forme aplatie, généralement pentagonale et plus ou moins bombés (la forme peut aller de tout à fait plate à pyramidale). Leur corps ne présente généralement pas d'indentations ni de perforations (lunules). Les radioles (piquants) sont généralement très réduites (en tapis de fins poils) pour permettre une meilleure progression dans le sable. La bouche occupe une position centrale, et la lanterne d'Aristote (appareil masticateur) est modifiée en « moulin à sable » plat[1]. L'anus quant à lui a migré vers un bord du test, pour former un « arrière » : ces oursins ont donc un axe antéro-postérieur et une symétrie axiale bilatérienne (ce qui n'est pas le cas des oursins réguliers, à symétrie radiale). Le système apical des clypéasteroïdes est composé d'une grande plaque centrale et de cinq minuscules petites plaques terminales. La face aborale est ornée d'une « fleur » à 5 pétales, qui sont en fait les ambulacres ; chaque plaque ambulacraire porte de multiples pores d'où sortent de très nombreux podia[2].
Cet ordre comporte seulement une famille actuelle, depuis la séparation d'avec le groupe des Echinolampadacea, qui contient une large part des oursins irréguliers modernes et notamment presque tous les « dollars des sables »[3].
Ce taxon semble être apparu à la fin du Paléocène[2].
Test de Clypeaster rosaceus aux Bahamas.
Test de Clypeaster japonicus
Ces oursins vivent généralement enfouis juste sous la surface du sable ou du sédiments, qu'ils filtrent pour en extraire des nutriments : ils sont capables de briser les coquilles des micromollusques et autres proies dures au moyen de leur mâchoire (appelée lanterne d'Aristote). Leurs radioles modifiées (en tapis de poils veloutés) leur permettent de progresser dans le sable mais aussi de créer un courant qui amène les sédiments jusqu'à l'orifice buccal. Certaines espèces semblent ingérer volontairement des minéraux métalliques (comme des grains de magnétite) pour augmenter leur poids et ainsi réduire le risque d'être emportés par le courant.
On les trouve principalement à des profondeurs inférieures à 200 m[4].
Cet ordre comporte de nombreuses formes fossiles, ayant été très abondant au Crétacé et au Paléocène. À leur mort, ces oursins restent enfouis dans le sédiment, ce qui permet une excellente préservation lors du processus de fossilisation.
Selon World Register of Marine Species (22 avril 2022)[5] :
Selon ITIS (4 octobre 2013)[6] :
L'ordre des clypéastéroïdes (Clypeasteroida) regroupe des oursins plats, parfois appelés « oursins-biscuits » du fait de leur forme.
De Clypeasteroida of zanddollars vormen een orde van zee-egels (Echinoidea) in de infraklasse Irregularia. De vertegenwoordigers van deze orde hebben als gezamenlijk kenmerk dat ze een plat skelet bezitten en dat ze voornamelijk op de zeebodem leven. Enkel de larven kunnen vrij "zwemmen".
Als alle zee-egels, hebben zanddollars een skelet met vijf reeksen poriën. Deze zijn in een bloemblaadjespatroon gerangschikt. De poriën zijn de plekken waardoor de buisvoetjes van het watervaatstelsel naar buiten komen, waarmee het dier kan bewegen.
Een zanddollar bestaat uit een skelet (opgebouwd uit chitine en calcium), met daaromheen uiterst kleine stekels. Vele fijne trilharen bedekken deze stekels. Een zanddollar bezit geen echte mond. De buisvoetjes brengen het voedsel naar de voedselgroeven onderaan in het midden van het skelet. In het algemeen bestaat het voedsel uit plankton en organische deeltjes uit de zandige bodem, die ze in zich opnemen via kleine voedselgroeven.
De zanddollars leven onder de grens van gemiddeld laag water en meestal op zandige of modderige bodem. De stekels op de enigszins afgevlakte onderkant van het dier staan het toe om langzaam door het zand te kruipen of om een klein holletje of tunneltje te graven.
Op de bodem van de oceaan worden zanddollars in grotere aantallen gevonden. Dit komt doordat ze zachte bodems verkiezen boven rotsachtige.
Zanddollars hebben gescheiden geslachten en, zoals bij de meeste stekelhuidigen, worden de geslachtscellen (gameten) vrijgegeven in de waterkolom. De vrijzwemmende larven ondergaan gedaanteverwisselingen gedurende de vele groeistadia alvorens het skelet wordt gevormd. Als het skelet eenmaal is gevormd, zwemmen de dieren niet meer en blijven ze op de bodem.
De naam "zanddollar" is een verwijzing naar de ronde vlakke vorm van zowel het intacte dier als van het skelet, die gelijkt op een muntstuk. De zanddollar wordt daarom soms ook zeemuntje genoemd.
De Clypeasteroida of zanddollars vormen een orde van zee-egels (Echinoidea) in de infraklasse Irregularia. De vertegenwoordigers van deze orde hebben als gezamenlijk kenmerk dat ze een plat skelet bezitten en dat ze voornamelijk op de zeebodem leven. Enkel de larven kunnen vrij "zwemmen".
Clypeasteroida é uma ordem de equinodermos escavadores,[1] parentes próximos dos ouriços-do-mar e estrelas-do-mar, no registo fóssil desde o Paleoceno tardio à atualidade.[2] Os equinodermos se aproximam muito dos cordados por possuírem celoma verdadeiro e por serem deuterostômios, ou seja, o orifício embrionário conhecido como blastóporo origina o ânus dos indivíduos. O grupo das bolachas surgiu por volta de 65 milhões de anos e é constituído por placas de carbonato de cálcio dispostas em um padrão radial.
Os membros da ordem Clypeasteroida apresentam um esqueleto rígido, conhecido por testa, constituído por placas de carbonato de cálcio dispostas num padrão radial.[3] Nos espécimes vivos, a testa é recoberta por uma pele espinhosa de textura aveludada, com os espinhos recobertos por minúsculos cílios, com o aspecto de curtos cabelos.
O movimento coordenado dos espinhos permite a locomoção do animal . Os espinhos são aveludados e apresentam coloração diversa em função da espécie, sendo comuns cores como o verde, o azul, o violeta e a púrpura.
Os esqueletos dos animais deste táxon aparecem com frequência arrojados nas praias, desprovidos da pele e esbranquiçados pela exposição à radiação solar, o que permite facilmente identificar a sua simetria radial. Um traço característico do esqueleto destes animais é a presença de cinco pares de fileiras de poros, as quais criam um padrão chamado de petalóide (chamada assim porque lembra pétalas de flores), localizado no centro do disco corporal. Estes poros são perfurações com evaginações branquiais no endoesqueleto através das quais se projetam para maximizar as trocas gasosas com o meio.
Os petaloides são simplesmente linhas de poros emparelhados onde cada par é unido por uma ranhura de conjugação. Eles são brânquias especializadas com área de superfície melhorada.Sua forma facilita e torna-o um eficiente mecanismo de troca de gases em contracorrente entre a água do mar e o fluido do sistema vascular. A corrente respiratória gerada pelos cílios epidérmicos flui sobre a superfície do pé do tubo a partir da linha média do petaloide.
Os espinhos modificados da bolacha-do-mar, chamados de podia (do latim podium, pé) revestem as ranhuras alimentares e deslocam o alimento para a abertura bucal, a qual está no centro do organismo: a superfície oral tem forma de estrela na face inferior do animal.
A boca está localizada na face inferior do corpo, no centro do padrão petaloide, e o ânus está localizado na parte ínfero-posterior do corpo: diferente dos ouriços e equinodermos onde o ânus localiza-se na porção superior. Ou seja, o ânus fica próximo a boca nas bolachas-do-mar.
O ânus está localizado na parte posterior do corpo, em vez de na parte superior como ocorre na maioria dos ouriços, a que se juntam várias outras características bilaterais em algumas espécies. Esta relativa bilateralidade resulta das pressões da adaptação destas espécies no decurso da sua evolução, passando de criaturas que viveram originalmente sobre o fundo do mar, como organismos endobentónicos (vivem no interior do substrato) criaturas que escavam e se enterram nos sedimentos marinhos, transformando-se em organismos endobentónicos.
A espécie mais comum, Echinarachnius parma, tem distribuição natural generalizada nas regiões costeiras temperadas e subtropicais do Hemisfério Norte, desde a zona intertidal até profundidades consideráveis. Três espécies do género Mellita têm ampla distribuição nas costas do Mar das Caraíbas.
As espécies deste grupo preferem habitats arenosos ou de lodos soltos, ocorrendo imediatamente abaixo da superfície da areia ou da vasa. Distribuem-se desde a área imediatamente abaixo da linha da maré-baixa até profundidades de algumas dezenas de metros, mas algumas espécies ocorrem a profundidades consideráveis. Os minúsculos espinhos situados na parte inferior do corpo achatado do animal permitem que escave e rasteje lentamente através do sedimento. Para efeitos sensoriais e mover a vasa, existem Cílios finos, semelhantes a cabelos, que recobrem os espinhos.
A alimentação consiste de larvas de crustáceos, pequenos copépodes, diatomáceas, algas e detritos orgânicos,[4] predominando as partículas orgânicas da areia ou do lodo.
No fundo do oceano os membros destas espécies são frequentemente encontrados juntos. Isto é devido em parte à sua preferência por áreas de fundo mole, que são convenientes para o seu crescimento e reprodução, mas também demonstra a existência de tendência gregária, semelhantes ao que ocorrem com os ouriços-do-mar. Os sexos são separados e, como na maioria dos equinóides, os gâmetas são libertados para a coluna de água, sendo a fertilização externa. As larvas são nectónicas e sofrem várias metamorfoses, passando por várias etapas antes do esqueleto (ou o teste) se começar a formar, tornando-se então bentónicas, enterrando-se na superfície do sedimento.
As larvas de algumas espécies de Clypeasteroida apresentam um mecanismo de clonagem como forma de autodefesa. Neste caso a clonagem apresenta-se como um mecanismo de reprodução assexuada, onde o custo reprodutivo é suportado pela larva, tanto em recursos como no tempo de desenvolvimento. Este comportamento das larvas foi observado em situações em que o alimento é abundante ou as condições de temperatura são ideais. Também foi sugerido que a clonagem pode ocorrer como uma forma de fazer uso dos tecidos que normalmente são perdidos durante a metamorfose.
Também foi mostrado as larvas de algumas espécies sofrem clonagem quando detectam predadores pela presença de muco de peixes predadores dissolvido na coluna de água. Neste caso, as larvas expostas ao muco de espécies predatórias respondem à ameaça clonando-se a si mesmos, duplicando assim o seu número enquanto efetivamente reduzem para metade o seu tamanho. As larvas menores são mais capazes de escapar à detecção por peixes, mas podem ser mais vulneráveis à predação por animais menores, como estágios larvais planctónicos e pelágicos de crustáceos.[5][6]
Conhecem-se poucos predadores naturais que ataquem espécimes adultos, embora se tenha observado que os peixes da espécie Zoarces americanus e as estrelas-do-mar da espécie Pycnopodia helianthoides os comem ocasionalmente.[7]
Os ancestrais dos Clypeasteroidea extantes divergiram dos outros equinóides irregulares, nomeadamente dos Cassiduloida, durante o princípio do Jurássico,[8] com o aparecimento do primeiro género, Togocyamus, a ocorrer no Paleoceno. Após o aparecimento de Togocyamus, mas já durante o Eoceno, emergiram outros grupos de Clypeasteroidea com características semelhantes aos dos grupos extantes.[2]
A ordem Clypeasteroida inclui as seguintes subordens e famílias:[9]
Com base na informação contida na base de dados Catalogue of Life foi elaborado o seguinte cladograma:[9]
Echinoidea ClypeasteroidaA designação bolacha-do-mar, tal como a versão espanhola galleta de mar, tem origem nas regiões costeiras da América do Sul onde os esqueletos destes organismos são uma presença frequente nas praias, já desprovidos de espinhos e branqueados pela radiação solar. O disco esbranquiçado resultante, com uma marca petalóide no centro, assemelha-se a um biscoito, daí o nome.
A versão do nome comum em língua inglesa, "sand dollar" ou dólar-da-areia, deriva também da aparência dos esqueletos esbranquiçados destes animais encontrados na areia das praias. A sua forma e dimensões eram semelhantes às das antigas moedas de um dólar de prata, usadas nas Caraíbas, como o dólar espanhol ou o Morgan Dollar norte-americano (diâmetro 38-40 mm). Outros nomes comuns aproximam-se do nome português (sand cake e cake urchin).[10] Na África do Sul, estes animais são conhecidos por pansy shells (conchas-amor-perfeito) por sugerirem uma flor de cinco pétalas semelhante a um amor-perfeito. A espécie Clypeaster rosaceus é mais espessa em altura do que a maioria das restantes espécies, sendo conhecida por biscoito-do-mar-inflado (inflated sea biscuit).
O aspecto incomum do esqueleto destes organismo, em especial a sua simetria radial e a presença de marcas petalóides que lhe conferem aspecto artificial, levaram ao desenvolvimento entre os povos costeiros de um rico folclore. Os esqueletos são por vezes referidos como moedas perdidas por sereias ou provenientes dos povos da Atlântida.
Os missionários cristão viam também simbolismo religioso no padrão radial de cinco pétalas e numa foram semelhante a um pombo estilizado existente na face interior do esqueleto. As perfurações existentes em algumas espécies foram consideradas como demonstrando que a estrutura era parte de uma lanterna (de Aristóteles).
De acordo com o folclore popular, as testas encontradas nas praias são moedas perdidas das sereias ou dos povos de Atlantis: devido seu formato esférico anatômico.
Bolacha-da-praia durante a baixa-mar em Hilton Head Island.
Bolachas-da-praia num aquário.
Clypeasteroida é uma ordem de equinodermos escavadores, parentes próximos dos ouriços-do-mar e estrelas-do-mar, no registo fóssil desde o Paleoceno tardio à atualidade. Os equinodermos se aproximam muito dos cordados por possuírem celoma verdadeiro e por serem deuterostômios, ou seja, o orifício embrionário conhecido como blastóporo origina o ânus dos indivíduos. O grupo das bolachas surgiu por volta de 65 milhões de anos e é constituído por placas de carbonato de cálcio dispostas em um padrão radial.
Clypeasteroida är en ordning av sjöborrar. Arter som ingår i denna ordning har i motsats till andra sjöborrar mycket små taggar.
Clypeasteroida är en ordning av sjöborrar. Arter som ingår i denna ordning har i motsats till andra sjöborrar mycket små taggar.
Denna djurrelaterade artikel saknar väsentlig information. Du kan hjälpa till genom att tillföra sådan.沙錢,或稱「海錢」,是海膽綱下的其中一個目,其正式學名是楯形目(Clypeasteroida),又名楯海膽目。沙錢生活在潮間帶或潮下帶的沙灘表面或埋在沙內,甚至分佈至水深3000米的海床。由於其棲息處及外形多呈圓盤狀,彷如一個銀幣,因而得名。
沙錢屬於海膽綱,與海膽被一樣,牠的整個身體都由棘刺所包圍。但與一般的海膽不同的是,牠們的棘刺是細小且呈絨毛狀的。這些細絨毛棘刺主要是用來挖沙,以讓身體潛入沙中。在反口面上,沙錢的也有著五幅的步帶,這些步帶呈花瓣狀,可以讓海水進入其身體,以海浪協助運動。
在細小的棘刺表面,可以看到佈滿幼小及像毛髮般的纖毛,配合其黏性,可以把食物送往位於腹面中央位置的口器。沙錢的肛門同樣在腹面,或是更後的尾部。由於沙錢的運動主要靠天然的海浪,牠的管足亦會用作蒐集食物。
沙錢的主要食物是浮游生物或是一些在藏於沙底的有機物質。
生活在海床中的沙錢,一般都是群居的。這是因為牠們較喜歡在軟海床排出精子及卵子,以協助生殖幼虫。沙錢幼虫一般會在海中浮游,並經歷各種變態。當硬殼成形後,牠們便會由浮游變為棲息在海床中。
由於沙錢的可食用部份非常的少,且有著較堅硬的硬殼,在大自然中只有少數的生物對沙錢感興趣。其中一種有著厚唇,且與鰻魚相似的大洋鱈魚,牠們有時也會享用生活在海中的沙錢。
至於生活在沙地上的沙錢,在潮退後往往會暴露在沙灘上,一般會成為人類採集的對象,成為標本。在狂風暴雨後,海浪都會把死去的沙錢沖上岸灘,這時就成為採集標本的良機。