dcsimg

Ursus arctos gyas ( Catalan; Valencian )

provided by wikipedia CA

L'ós bru (Ursus arctos) o óssa (al Pallars) és una espècie de mamífer que pertany a la família dels úrsids pròpia d'Euràsia i de Nord-amèrica.[2]

Descripció

 src=
Óssa amb dos cadells al Parc Natural de l'Alt Pirineu (2010)
 src=
Un ós bru, captiu en un parc prop d'Argelés (Aran).

És un habitant característic dels boscos madurs d'Europa, de l'Àsia temperada i de Nord-amèrica. En aquest vast territori apareix sota cert nombre de subespècies, que es diferencien unes de les altres per la coloració i la grandària, fins al punt que antigament se'ls considerava com a espècies autònomes. Es poden citar, per exemple, els grans grizzlys (Ursus arctos horribilis) i el Kodiak (Ursus arctos middendorffi), aquest últim és la raça més gran.

La seva longevitat és de 25 - 30 anys (màxims coneguts de 34 anys en estat silvestre i 47 en captivitat). Té una longitud corporal que varia d'1,50 a 2,95 m, depenent de la subespècie, i una alçada a la creu de fins a 1,30 m. El seu pes també varia, des dels 100 kg fins als 675 kg. El color és molt variable d'un individu a un altre. Pot variar entre el marró molt fosc i el daurat clar, passant per diferents tonalitats de grisos. Les cries solen presentar un collar blanquinós més o menys ampli al voltant del coll, marca que habitualment desapareix a partir de la primera muda a l'any d'edat, però pot quedar alguna resta en els adults. El pelatge es renova un cop l'any, a l'època estival. La visió no la té molt desenvolupada; comparada amb altres sentits, encara que sí que pot veure en color durant la nit. A llarga distància reconeixen formes però no detalls, i detecten molt millor animals o objectes en moviment que immòbils.

Són plantígrads. En algunes situacions desfavorables pot aixecar-se sobre les seves potes del darrere per augmentar el seu camp de visió. La seva oïda és extremadament aguda i desenvolupada igual que l'olfacte, que és excel·lent, finíssim i, sens dubte, el seu sentit més desenvolupat i el que més els ajuda en la seva vida quotidiana. Gràcies a ell poden detectar a llarga distància moltes de les seves fonts d'aliment i també l'estat sexual d'altres exemplars durant l'època de zel. Les seves mandíbules tenen 4 canins o ullals, punteguts i robusts com els d'altres carnívors. No obstant això, la presència d'incisius aptes per tallar herba i tiges, i de molars amplis i aplanats que poden triturar aliments d'origen vegetal, fan que la dentadura d'aquest carnívor estigui perfectament adaptada a un règim omnívor.

 src=
Ós bru

Dimorfisme sexual

El dimorfisme sexual és clarament notori en els óssos bruns, els mascles són més grans i pesen més, un exemple són els óssos Kodiak: en estat salvatge, els mascles d'aquesta subespècie normalment aconsegueixen un pes del voltant de 450 kg (això sense el pes addicional que adquireixen durant la migració del salmó, abans de la hibernació), mentre que les femelles solen pesar uns 250 kg, sent considerablement més petites. Passa el mateix amb el grizzly: els mascles generalment pesen una mica menys de 400 kg i les femelles al voltant de 200 kg. Això passa també amb totes les altres subespècies.

Reproducció

 src=
Il·lustració d'un Ursus arctos pruinosus de l'any 1897.
 src=
Óssa bruna amb els seus petits cadells.

Els óssos aconsegueixen la maduresa sexual entre els 3 i els 5 anys, són polígams i el seu zel té lloc entre maig i juliol. En les femelles la còpula provoca l'ovulació, en llenguatge tècnic es diu "ovulació induïda", la qual cosa incrementen les seves possibilitats de quedar prenyades. La implantació és diferida, és a dir, l'òvul fecundat flota lliurement en l'úter i no s'implanta fins a la tardor, només llavors comença la veritable gestació, que dura uns dos mesos. En plena hibernació en el mes de gener i en la seguretat de l'ossera la femella pareix d'una a tres cries, excepcionalment quatre, que pesen en néixer uns 350 grams, i els ossets arriben als 20–25 kg en complir el seu primer any de vida. Viuen amb la mare aproximadament un any i mig. L'interval entre dos parts és de, com a mínim, dos anys.

Longevitat

Els óssos bruns en estat salvatge viuen una mitjana de 25 anys. Al contrari del que sol ser habitual, els exemplars captius tenen major esperança de vida.

Distribució

Està distribuït per àmplies zones d'Europa, de l'Àsia temperada i de Nord-amèrica, però amb una població desigual i fragmentada en petits nuclis. Tot i que, antigament, també estava present a l'Àfrica del Nord.[3]

A la península Ibèrica hi ha óssos bruns a la Serralada Cantàbrica i als Pirineus, on es troben en greu perill d'extinció. Antigament estaven presents a tota la península Ibèrica.

Alimentació

 src=
Exemplar capturant un salmó.

Són animals típicament omnívors però amb predomini vegetal i és coneguda la seva afició per la mel (el fibló de les abelles no pot penetrar en el seu pelatge). A la primavera i a la tardor la seva alimentació és sobretot vegetal, però també aprecien la carronya. El seu aliment preferit són les bresques de mel. A més cacen petits vertebrats i insectes i, en el moment de la pujada dels salmons als rius, es fan pescadors, concentrant-se a prop de les ribes. Alguns individus s'especialitzen en la captura de grans preses, sobretot de cérvols i altres ungulats. A causa del seu caràcter de superdepredador, els óssos no tenen predadors naturals, de manera que l'home és la seva única amenaça. La reintroducció de l'ós bru a les comarques del Pirineu amb exemplars provinents d'Eslovènia ha portat alguns problemes pel fet que aquests animals s'han comportat com a carnívors atacant els ramats d'ovelles.

Depredadors

Ha estat caçat pels humans i, encara que rar, els cadells poden ser atacats per altres óssos bruns, llops (Canis lupus) i pumes (Puma concolor).[4]

Costums

 src=
Cadells

Els óssos passen l'hivern en un estat d'hibernació, utilitzant la major part del temps a preparar-se per la letargia hivernal, guardant en els teixits adiposos un 75% de l'energia obtinguda dels aliments. En els últims àpats abans de la hibernació ingereix herbes i terra al costat del menjar perquè es barregi amb la saliva formant un bol alimentari que en arribar a l'intestí gruixut col·lapsi l'orifici secretor i impedeixi la seva sortida. Gràcies a aquest "tap" els aliments es van amuntegant perquè així, a part del greix acumulat, també es puguin extreure nutrients realitzant la digestió, això sí, d'una manera més lenta. També utilitzen terra i herba per acomodar-se en els seus caus, en els que dormen amb un somni entretallat, sense variacions en la seva temperatura corporal. Quan desperten, l'obstrucció s'expulsa sense problemes i és també en aquest període quan les ósses pareixen (desembre-gener) i comencen a criar els seus fills.

Les femelles solen moure's per àrees d'algunes desenes de km² que utilitzen de forma intensa. Per contra, els mascles tenen grans àrees de campeig, que engloben les de diverses femelles. Un mascle adult radiomarcat en l'actual Parc Regional de Riaño (Lleó) es va moure durant quatre anys per una extensió de 2.447 km². La qualitat de l'hàbitat té una notable influència sobre l'extensió de l'àrea de campeig. Els exemplars que viuen en els boscos boreals de coníferes, molt menys productius que els boscos caducifolis temperats més típics d'Espanya, tenen àrees de campeig molt majors. Per exemple, els mascles estudiats a Suècia i Noruega es mouen per extensions de 5.430 km² de mitjana, mentre que les femelles tenen àrees de campeig mitjanes de 345 km².

Estatus poblacional

A nivell general es troba en una situació vulnerable amb extincions parcials en tota la seva distribució coincidint amb les zones més humanitzades amb les subespècies amb més alt risc d'extinció. Els perills a què s'enfronten són variats: canvi climàtic, destrucció de l'hàbitat, caça furtiva, caça accidental (amb llaços), augment de la pressió sobre l'hàbitat, etcètera.

Subespècies

Cladograma

Ursinae

Ós bru


Ós polar



Ós negre americà


Ós negre asiàtic


Ós malai


Ós morrut



Referències

  1. Entrada «Ursus arctos» de la Paleobiology Database (en anglès).
  2. The Taxonomicon (anglès)
  3. UICN (anglès)
  4. Wilson, D., S. Ruff, 1999. The Smithsonian Book of North American Mammals. Washington: Smithsonian Institution Press.
  5. Mammal Species of the World (anglès)
  6. ZipCodeZoo (anglès)
  7. Mammal Species of the World (anglès)
  8. Brown Bears of Russia (anglès)
  9. Mammal Species of the World (anglès)
  10. ZipCodeZoo (anglès)
  11. Mammal Species of the World (anglès)
  12. ZipCodeZoo (anglès)
  13. Mammal Species of the World (anglès)
  14. ZipCodeZoo (anglès)
  15. Mammal Species of the World (anglès)
  16. ZipCodeZoo (anglès)
  17. Mammal Species of the World (anglès)
  18. ZipCodeZoo (anglès)
  19. Mammal Species of the World (anglès)
  20. ZipCodeZoo (anglès)
  21. Mammal Species of the World (anglès)
  22. ZipCodeZoo (anglès)
  23. Mammals of the Soviet Union. Vol.II Part 1a, Sirenia and Carnivora (Sea cows; Wolves and Bears), V.G Heptner i N.P Naumov editors, Science Publishers, Inc. Els Estats Units, 1998. ISBN 1886106819
  24. «Ursus arctos». Catalogue of Life. (anglès) (anglès)

Bibliografia

  • Allen, T.B., ed., 1979. Wild Animals of North America. The National Geographic Society, Washington DC.
  • Bellemain, E., Swenson, J. E., Tallmon, D., Taberlet, P. i Brunberg, S., 2005. Estimating population size of elusive animals with DNA from hunter-collected feces: Four methods for brown bears. Conservation Biology 19: 150-161.
  • Brown, D. E., 1985. The grizzly in the southwest. Documentary of an extinction. University of Oklahoma Press, Norman, Oklahoma.
  • Can, O. E. i Togan, I., 2004. Status and management of brown bears in Turkey. Ursus 15(1): 48-53.
  • Clark, J. D., Huber, D. i Servheen, C., 2002. Reintroducing bears: lessons and challenges. Ursus 13: 153-163.
  • Frković, A., Huber, D. i Kusak, J., 2001. Brown bear litter sizes in Croatia. Ursus 12: 103-106.
  • Garshelis, D. L., Gibeau, M. L. i Herrero, S., 2005. Grizzly bear demographics in and around Banff National Park and Kananaskis Country, Alberta. Journal of Wildlife Management 69: 277-297.
  • Gong, J. i Harris, R. B., 2006. The status of bears in China. Understanding Asian bears to secure their future, p. 50-56. Japan Bear Network, Ibaraki, el Japó.
  • Gurung, M. K., 2004. Brown bear observation in Damodar Kunda Valley, Mustang District, Nepal. International Bear News 13(4): 12-14.
  • Hamdine, W., Thevenot, M. i Michaux, J., 1998. Recent history of the brown bear in the Maghreb. Comptes Rendus de l'Academie des Sciences - Serie III: Sciences de la Vie 321: 565-570.
  • Herrero, S., 1994. The Canadian national parks and grizzly bear ecosystems: the need for interagency management. International Conference on Bear Research and Management 9: 7-21.
  • Hilderbrand, G. V., Jacoby, M. E., Schwartz, C. C., Arthur, S. M., Robbins, C. T., Hanley, T. A. i Servheen, C., 1999. The importance of meat, particularly salmon, to body size, population productivity, and conservation of North American brown bears. Canadian Journal of Zoology 77: 132-138.
  • Kusak, J. i Huber, D., 1998. Ursus 10: 281-291.
  • Manlius, N., 1998. L'Ours brun en Égypte. Écologie 29: 565-581.
  • Mano, T., 2006. The status of brown bears in Japan. Understanding Asian bears to secure their future, p. 111-121. Japan Bear Network, Ibaraki, el Japó.
  • Mattson, D. J., 1998. Diet and morphology of extant and recently extinct northern bears. Ursus 10: 479–96.
  • Mattson, D. J. i Merrill, T., 2002. Extirpations of grizzly bears in the contiguous United States, 1850-2000. Conservation Biology 16: 1123-1136.
  • McLellan, B. N., 1994. Density dependent population regulation of brown bears. International Conference on Bear Research and Management Monograph Series 3: 15-24.
  • Miller, S. D., White, G. C., Sellers, R. A., Reynolds, H. V., Schoen, J. W., Titus, K., Barnes, V. G., Smith, R. B., Nelson, R. R., Ballard, W. B. i Schwartz, C. C., 1997. Brown and black bear density estimation in Alaska using radiotelemetry and replicated mark-resight techniques. Wildlife Monographs 133: 5-55.
  • Mowat, G. i Heard, D. C., 2006. Major components of grizzly bear diet across North America. Canadian Journal of Zoology 84: 473-489.
  • Mowat, G., Heard, D. C., Seip, D. R., Poole, K. G., Stenhouse, G. i Paetkau, D. W., 2005. Grizzly Ursus arctos and black bear Ursus americanus densities in the interior mountains of North America. Wildlife Biology 11: 31-48.
  • Nawaz, M. A., 2007. Status of the brown bear in Pakistan. Ursus 18: 89–100.
  • Nielsen, S. E., Herrero, S., Boyce, M. S., Mace, R. D., Benn, B., Gibeau, M. L. i Jevons, S., 2004. Modelling the spatial distribution of human-caused grizzly bear mortalities in the Central Rockies ecosystem of Canada. Biological Conservation 120: 101-113.
  • Nielsen, S. E., Stenhouse, G. B. i Boyce, M. S., 2006. A habitat-based framework for grizzly bear conservation in Alberta. Biological Conservation 130: 217-229.
  • Nowak, R.M. i J.L Paradiso, 1983. Walker's Mammals of the World. 4a edició. Johns Hopkins University Press, Baltimore.
  • Proctor, M. F., Mclellan B. N., Strobeck, C. i Barclay, R. M. R., 2005. Genetic analysis reveals demographic fragmentation of grizzly bears yielding vulnerably small populations. Proceedings of the Royal Society of London B Biological Sciences 272: 2409-2416.
  • Proctor, M. F., Servheen, C., Miller, S. D., Kasworm, W. F. i Wakkinen, W. L., 2004. A comparative analysis of management options for grizzly bear conservation in the US-Canada trans-border area. Ursus 15: 145-160.
  • Ridings, C., 2006. Green bear in the desert. International Bear News 15(2): 12-13.
  • Sacco, T. i Van Valkenburgh, B., 2004. Ecomorphological indicators of feeding behaviour in the bears (Carnivora: Ursidae). Journal of Zoology (Londres) 263: 41-54.
  • Sathyakumar, S., 2006. The status of brown bears in India. Understanding Asian bears to secure their future, p. 7-11. Japan Bear Network, Ibaraki, el Japó.
  • Schwartz, C. C., Miller, S. D. i Haroldson, M. A., 2003. Grizzly bear. A: G. A. Feldhamer, B. C. Thompson i J. A. Chapman (eds), Wild mammals of North America: biology, management, and conservation, p. 556-586. Johns Hopkins University Press, Baltimore, Maryland.
  • Servheen, C., Herrero, S. i Peyton, B., 1999. Bears. Status Survey and Conservation Action Plan. IUCN/SSC Bear and Polar Bear Specialist Groups, Gland, Suïssa.
  • Servheen, C., Kasworm, W. i Their, T., 1994. Transplanting grizzly bears as a management tool: Results from the Cabinet Mountains, Montana. Biological Conservation 71: 261-268.
  • Seryodkin, I., 2006. The biology and conservation status of brown bears in the Russian Far East. Understanding Asian bears to secure their future, p. 79-85. Japan Bear Network, Ibaraki, el Japó.
  • Swenson, J., Gerstl, N., Dahle, B. i Zedrosser, A., 2000. Action plan for the conservation of the brown bear in Europem (Ursus arctos). Consell d'Europa, Estrasburg, França.
  • Tubarek, G., 1993. Survivors in the Shadows: Threatened and Endangered Mammals of the American West. Northland Publishing Company, Flaggstaff, Arizona.
  • U.S. Fish and Wildlife Service. 2005. Endangered and threatened wildlife and plants; Designating the greater Yellowstone ecosystem population of grizzly bears as a distinct population segment; removing the Yellowstone distinct population segment of grizzly bears from the federal list of endangered and threatened wildlife. United States Federal Register. 70: 69854-69884.
  • Wakkinen, W. L. i Kasworm, W. F., 2004. Demographics and population trends of grizzly bears in the Cabinet-Yaak and Selkirk ecosystems of British Columbia, Idaho, Montana, and Washington. Ursus 15: 65-75.
  • Waller, J. S. i Servheen, C., 2005. Effects of transportation infrastructure on grizzly bears in northwestern Montana. Journal of Wildlife Management 69: 985-1000.
  • Wiegand, T., Stephan, T., Naves, J. i Fernández, A., 1998. Assessing the risk of extinction for the brown bear (Ursus arctos) in the Cordillera Cantabrica, Spain. Ecological Monographs 68: 539-570.
  • Zedrosser, A., Dahle, B., Swenson, J. E. i Gerstl, N., 2001. Status and managment of the brown bear in Europe. Ursus 12: 9-20.


Vegeu també

Enllaços externs

En altres projectes de Wikimedia:
Commons
Commons (Galeria)
Commons
Commons (Categoria) Modifica l'enllaç a Wikidata
Viquiespècies
Viquiespècies
license
cc-by-sa-3.0
copyright
Autors i editors de Wikipedia
original
visit source
partner site
wikipedia CA

Ursus arctos gyas: Brief Summary ( Catalan; Valencian )

provided by wikipedia CA

L'ós bru (Ursus arctos) o óssa (al Pallars) és una espècie de mamífer que pertany a la família dels úrsids pròpia d'Euràsia i de Nord-amèrica.

license
cc-by-sa-3.0
copyright
Autors i editors de Wikipedia
original
visit source
partner site
wikipedia CA

Alaska Peninsula brown bear

provided by wikipedia EN

The Alaska Peninsula brown bear (Ursus arctos gyas) or "peninsular grizzly" is a colloquial nomenclature for a brown bear that lives in the coastal regions of southern Alaska. It may be a population of the mainland grizzly bear subspecies (Ursus arctos horribilis).[3]

Alaska Peninsula brown bears are very large, usually ranging in weight from 800 to 1,200 lb (360 to 540 kg).[5] They are found in high densities along the southern Alaskan coast due not only to the large amount of clams and sedge grass but also to the annual salmon runs; this allows them to attain huge sizes, some of the biggest in the world.[6] They may gather in large numbers at feeding sites, such as Brooks Falls and McNeil Falls, both in Katmai National Park near King Salmon. Biologists maintain that coastal ones are truly brown bears. However, it is considered correct to place all North American members of U. arctos in the subspecies horribilis except the giant Kodiak bears of Kodiak Island.[7] To avoid confusion, many simply refer to all North American members, including Kodiaks, as "brown bears".

Prized by hunters for their skulls and hides, up to 500 of Alaska's 1,500 brown bears killed yearly by hunters come from the Alaska Peninsula. To hunt this large bear, hunters must follow a variety of regulations, including bear bag limits, hunting fees and proper rifles.[8]

Naming and etymology

Taxidermied specimens, AMNH

The Alaska Peninsula brown bear's name most likely arose because, until 1975, it was considered a different species from the inland grizzly bear. It was never considered closer to European brown bears than inland grizzlies, but was given a different name, due to the size and color differences of coastal brown bears and inland grizzlies. From 1975 onward, it was considered to be the same species, but coastal ones retained the name "brown bear".[7] When mentioning Brown bears or Grizzly bears, they are the same animal living in different areas. Coastal bears tend to be larger because of a diet high in salmon. The total number of brown bears in the U.S. is estimated at 32,000 with approximately 95% (30,400) living in Alaska. Around 4000 of these are coastal bears.

Appearance

Alaska Peninsula brown bears are among the largest types of brown bear in the world. They usually measure 8 ft (2.4 m) in length, usually have a shoulder height of about 4 to 4 1/2ft or 1.22 to 1.37 meters (137 cm), and a hindfoot length of 11 in (28 cm). One study found that the average weight for a coastal male was around 408 kg (899 lb), and 227 kilograms (500 pounds) for a female.[9] One of the tallest Alaskan brown bears was measured at 2.74 m tall.[10] An occasional huge male brown has been recorded which greatly exceeds ordinary size, with weights reported up to 680 kg (1,500 lb).[11] A large coastal male of this size may stand up to 3 metres (9.8 ft) tall on its hind legs, and be up to 1.5 metres (4.9 ft) at the shoulder.[12] The biggest individual on record was shot in 1948 near Cold Bay. Its weight was estimated at 725 to 771 kg (1,598 to 1,700 lb). This bear just came out of hibernation and carried little or no fat; that means the animal would have weighed around 839 kg (1,850 lb) at the end of the summer.[13] Although variable from blonde to nearly black, grizzly bear fur is typically brown in color with white tips.[14] A pronounced hump appears on their shoulders; the hump is a good way to distinguish a black bear from a grizzly bear, as black bears do not have this hump.

Diet

Bear in Katmai National Park with salmon. Salmon make up the majority of the brown bear's diet during summer.

Brown bears on the Alaskan Peninsula usually feed on spawning salmon, and use many different ways to catch them. These include waiting at the bottom of the falls for the fish to jump, or standing at the top of the falls waiting to catch the fish in midair (sometimes in their mouths). Bears also have much experience at chasing fish around and pinning the slippery animals with their claws. After the salmon runs, berries and grass make the mainstay of the bears' diets, after which they put on sufficient fat reserves and go into hibernation.[15]

References

  1. ^ "Ursus arctos". explorer.natureserve.org. Alaska=S4
  2. ^ "Ursus arctos gyas Merriam, 1902". ITIS.
  3. ^ a b "Brown Bear". Alaska Department of Fish and Game.
  4. ^ Burt, Henry W. (1952), A Field Guide to the Mammals, p. 42
  5. ^ Whitaker, John O. (1980), The Audubon Society Field Guide to North American Mammals, ISBN 0-394-50762-2
  6. ^ "Mammalian Species- Ursus arctos" (PDF). American Society of Mammalogists, Smith College. Archived from the original (PDF) on 2016-03-04. Retrieved 2012-06-14.
  7. ^ a b "Brown or Grizzly Bear". North American Bear Center. Archived from the original on 2015-08-29. Retrieved 2014-05-01.
  8. ^ "Brown Bear Research in Alaska". ADFG.
  9. ^ "Brown Bear". Bear Trust International.
  10. ^ "Largest grizzly". ourplnt.com. 26 August 2022.
  11. ^ Wood, G. (1983). The Guinness Book of Animal Facts and Feats. Sterling Publishing Co. Inc. ISBN 978-0-85112-235-9.
  12. ^ "Kodiak Bear Fact Sheet". Alaska Department of Fish and Game. Retrieved 2008-10-27.
  13. ^ Animal facts and feats. New York: Sterling Pub. Co. 1977. ISBN 9780806901046.
  14. ^ "Species Profile: Grizzly bear (Ursus arctos horribilis)", Ecos.fws.gov, U.S. Fish and Wildlife Service, retrieved 2012-08-17
  15. ^ "Grizzly Bear". NPS.
license
cc-by-sa-3.0
copyright
Wikipedia authors and editors
original
visit source
partner site
wikipedia EN

Alaska Peninsula brown bear: Brief Summary

provided by wikipedia EN

The Alaska Peninsula brown bear (Ursus arctos gyas) or "peninsular grizzly" is a colloquial nomenclature for a brown bear that lives in the coastal regions of southern Alaska. It may be a population of the mainland grizzly bear subspecies (Ursus arctos horribilis).

Alaska Peninsula brown bears are very large, usually ranging in weight from 800 to 1,200 lb (360 to 540 kg). They are found in high densities along the southern Alaskan coast due not only to the large amount of clams and sedge grass but also to the annual salmon runs; this allows them to attain huge sizes, some of the biggest in the world. They may gather in large numbers at feeding sites, such as Brooks Falls and McNeil Falls, both in Katmai National Park near King Salmon. Biologists maintain that coastal ones are truly brown bears. However, it is considered correct to place all North American members of U. arctos in the subspecies horribilis except the giant Kodiak bears of Kodiak Island. To avoid confusion, many simply refer to all North American members, including Kodiaks, as "brown bears".

Prized by hunters for their skulls and hides, up to 500 of Alaska's 1,500 brown bears killed yearly by hunters come from the Alaska Peninsula. To hunt this large bear, hunters must follow a variety of regulations, including bear bag limits, hunting fees and proper rifles.

license
cc-by-sa-3.0
copyright
Wikipedia authors and editors
original
visit source
partner site
wikipedia EN

Ursus arctos gyas ( Spanish; Castilian )

provided by wikipedia ES

El Oso pardo de la península de Alaska o "grizzly peninsular" es una nomenclatura coloquial para un supuesto oso pardo que vive en las regiones costeras del sur de Alaska , aunque según otras fuentes, es una población de la subespecie del oso grizzly continental ( Ursus arctos horribilis ), [3] o la subespecie de oso Kodiak ( U. a. Middendorffi ). [4]

Los osos pardos de la península de Alaska son muy grandes, por lo general varían en peso de 800 a 1200 libras (360 a 540 kg). [5] Se encuentran en altas densidades a lo largo de la costa sur de Alaska debido no solo a la gran cantidad de almejas y juncia sino también a las carreras anuales de salmón ; esto les permite alcanzar tamaños enormes, algunos de los más grandes del mundo. [6] Pueden reunirse en grandes cantidades en sitios de alimentación, como Brooks Falls y McNeil Falls , ambos en el parque nacional Katmai cerca de King Salmon. Los biólogos sostienen que los costeros son verdaderamente osos pardos. Sin embargo, se considera correcto colocar a todos los miembros norteamericanos de U. arctos en la subespecie horribilis, excepto a los osos gigantes Kodiak de la isla Kodiak . [7] Para evitar confusiones, muchos simplemente se refieren a todos los miembros de América del Norte, incluidos los Kodiaks, como "osos pardos".

Valorados por los cazadores por sus cráneos y pieles, hasta 500 de los 1.500 osos pardos de Alaska asesinados anualmente por cazadores provienen de la península de Alaska . Para cazar este gran oso, los cazadores deben seguir una variedad de regulaciones, incluidos los límites de las bolsas de osos, las tarifas de caza y los rifles adecuados. [8]

Denominación y etimología

El nombre del oso pardo de la península de Alaska probablemente surgió porque, hasta 1975, se consideró una especie diferente del oso grizzly del interior. Nunca se consideró más cercano a los osos pardos europeos que los osos pardos del interior, pero se le dio un nombre diferente, debido a las diferencias de tamaño y color de los marrones costeros y los osos pardos del interior. A partir de 1975, se consideró que era la misma especie, pero las costeras conservaron el nombre de "oso pardo". [7] Cuando se menciona a los osos pardos u osos grizzly, son el mismo animal que vive en diferentes áreas. Los osos costeros tienden a ser más grandes debido a una dieta rica en salmón. El número total de osos pardos en los EE. UU. Se estima en 32,000 con aproximadamente el 95% (30,400) viviendo en Alaska. Alrededor de 4000 de estos son osos costeros.

Apariencia

Los osos pardos de la península de Alaska se encuentran entre los tipos de osos pardos más grandes del mundo. Por lo general, miden 2,4 m (8 pies) de largo, por lo general tienen una altura de hombros de aproximadamente 4 a 4 1/2 pies o 1,22 a 1,37 metros (137 cm) y una longitud del retropié de 28 cm (11 pulgadas). Un estudio encontró que el peso promedio de un macho costero era de alrededor de 408 kg (899 libras) y de 227 kilogramos (500 libras) para una hembra. [9] Por otro lado, se ha registrado un macho marrón enorme ocasional que excede en gran medida el tamaño normal, con pesos reportados de hasta 680 kg (1,500 lb). [10] Un macho costero grande de este tamaño puede medir hasta 3 metros (9,8 pies) de altura sobre sus patas traseras y medir hasta 1,5 metros (4,9 pies) en el hombro. [11]El individuo más grande registrado fue fusilado en 1948 cerca de Cold Bay. Su peso se estimó en 725 a 771 kg (1598 a 1700 libras). Este oso acaba de salir de la hibernación y tiene poca o nada de grasa; eso significa que el animal habría pesado alrededor de 839 kg (1.850 libras) al final del verano. [12] Aunque varía de rubio a casi negro, el pelaje del oso grizzly es típicamente de color marrón con puntas blancas. [13] Aparece una joroba pronunciada en sus hombros; la joroba es una buena manera de distinguir un oso negro de un oso pardo, ya que los osos negros no tienen esta joroba. ZipCodeZoo (en inglés)

Referencias

Bibliografía

  • Don E. Wilson & DeeAnn M. Reeder (editors). 2005. Mammal Species of the World. A Taxonomic and Geographic Reference. Tercera edición.

 title=
license
cc-by-sa-3.0
copyright
Autores y editores de Wikipedia
original
visit source
partner site
wikipedia ES

Ursus arctos gyas: Brief Summary ( Spanish; Castilian )

provided by wikipedia ES

El Oso pardo de la península de Alaska o "grizzly peninsular" es una nomenclatura coloquial para un supuesto oso pardo que vive en las regiones costeras del sur de Alaska , aunque según otras fuentes, es una población de la subespecie del oso grizzly continental ( Ursus arctos horribilis ), [3] o la subespecie de oso Kodiak ( U. a. Middendorffi ). [4]

Los osos pardos de la península de Alaska son muy grandes, por lo general varían en peso de 800 a 1200 libras (360 a 540 kg). [5] Se encuentran en altas densidades a lo largo de la costa sur de Alaska debido no solo a la gran cantidad de almejas y juncia sino también a las carreras anuales de salmón ; esto les permite alcanzar tamaños enormes, algunos de los más grandes del mundo. [6] Pueden reunirse en grandes cantidades en sitios de alimentación, como Brooks Falls y McNeil Falls , ambos en el parque nacional Katmai cerca de King Salmon. Los biólogos sostienen que los costeros son verdaderamente osos pardos. Sin embargo, se considera correcto colocar a todos los miembros norteamericanos de U. arctos en la subespecie horribilis, excepto a los osos gigantes Kodiak de la isla Kodiak . [7] Para evitar confusiones, muchos simplemente se refieren a todos los miembros de América del Norte, incluidos los Kodiaks, como "osos pardos".

Valorados por los cazadores por sus cráneos y pieles, hasta 500 de los 1.500 osos pardos de Alaska asesinados anualmente por cazadores provienen de la península de Alaska . Para cazar este gran oso, los cazadores deben seguir una variedad de regulaciones, incluidos los límites de las bolsas de osos, las tarifas de caza y los rifles adecuados. [8]

license
cc-by-sa-3.0
copyright
Autores y editores de Wikipedia
original
visit source
partner site
wikipedia ES

Ursus arctos gyas ( Dutch; Flemish )

provided by wikipedia NL

Ursus arctos gyas (Engels: Peninsula Giant Bear) is een ondersoort van de bruine beer. De beer leeft langs de kust van Alaska. In het binnenland van Alaska leeft een andere ondersoort van de bruine beer, de grizzlybeer (U. a. horribilis of soms U. a. Alascensis). De U. a. gyas heeft in vergelijking met de binnenlandse variant meer beschikking over zalmrivieren, waardoor de beer een stuk groter wordt dan de grizzlybeer, aangezien zalmen rijk zijn aan eiwitten. Bovendien heeft de U. a. gyas langere nagels.

license
cc-by-sa-3.0
copyright
Wikipedia-auteurs en -editors
original
visit source
partner site
wikipedia NL

Ursus arctos gyas: Brief Summary ( Dutch; Flemish )

provided by wikipedia NL

Ursus arctos gyas (Engels: Peninsula Giant Bear) is een ondersoort van de bruine beer. De beer leeft langs de kust van Alaska. In het binnenland van Alaska leeft een andere ondersoort van de bruine beer, de grizzlybeer (U. a. horribilis of soms U. a. Alascensis). De U. a. gyas heeft in vergelijking met de binnenlandse variant meer beschikking over zalmrivieren, waardoor de beer een stuk groter wordt dan de grizzlybeer, aangezien zalmen rijk zijn aan eiwitten. Bovendien heeft de U. a. gyas langere nagels.

license
cc-by-sa-3.0
copyright
Wikipedia-auteurs en -editors
original
visit source
partner site
wikipedia NL

Urso pardo da Península do Alasca ( Portuguese )

provided by wikipedia PT

O urso pardo da Península do Alasca ou "grizzly peninsular" é uma nomenclatura coloquial para um urso pardo que vive nas regiões costeiras do sul do Alasca.

Os ursos marrons da Península do Alasca são muito grandes, geralmente com peso variando de 258 a 387 kg. Eles são encontrados em altas densidades ao longo da costa sul do Alasca, devido não apenas à grande quantidade de amêijoas e capim, mas também às corridas anuais de salmão ; isso permite que alcancem tamanhos enormes, alguns dos maiores do mundo. Eles podem se reunir em grande número em locais de alimentação, como Brooks Falls e McNeil Falls , ambos no Parque Nacional de Katmai perto de King Salmon. Os biólogos afirmam que os ursos costeiros são realmente ursos marrons. No entanto, é considerado correto colocar todos os membros norte-americanos de U. arctos na subespécie horribilis, exceto os ursos Kodiak gigantes da Ilha Kodiak . Para evitar confusão, muitos simplesmente se referem a todos os membros norte-americanos, incluindo Kodiaks, como "ursos pardos".

Apreciados pelos caçadores por seus crânios e peles, até 500 dos 1.500 ursos marrons do Alasca mortos anualmente por caçadores vêm da Península do Alasca . Para caçar este grande urso, os caçadores devem seguir uma variedade de regulamentos, incluindo limites de bagagem de urso, taxas de caça e rifles adequados.

Aparência

 src=
Espécimes taxidermizados, AMNH

Os ursos-pardos da Península do Alasca estão entre os maiores tipos de ursos-pardos do mundo. Eles geralmente medem 8 pés (2,4 m) de comprimento, geralmente têm uma altura de ombro de cerca de 4,4-1,2 pés (1,34-0,37 m) e um comprimento do retropé de 11 pol. (28 cm). Um estudo descobriu que o peso médio de um homem costeiro era de cerca de 408 kg (899 lb) e 227 kg (500 libras) para uma mulher. Por outro lado, um enorme marrom masculino ocasional foi registrado que excede em muito o tamanho normal, com pesos relatados de até 680 kg (1.500 lb). Um grande macho costeiro deste tamanho pode ter até 3 metros (9,8 pés) de altura nas patas traseiras e até 1,5 metros (4,9 pés) no ombro. O maior indivíduo já registrado foi baleado em 1948 perto de Cold Bay. Seu peso foi estimado em 725 a 771 kg (1.598 a 1.700 lb). Este urso acabou de sair da hibernação e carregava pouca ou nenhuma gordura; isso significa que o animal pesaria cerca de 839 kg (1.850 lb) no final do verão. Embora varie de loiro a quase preto, o pelo do urso pardo é tipicamente marrom com pontas brancas. Uma saliência pronunciada aparece em seus ombros; a corcunda é uma boa maneira de distinguir um urso preto de um urso pardo, pois os ursos pretos não têm essa corcunda.

Dieta

 src=
Urso em Katmai National Park com salmão. O salmão constitui a maior parte da dieta do urso-pardo durante o verão.

Os ursos pardos da Península do Alasca geralmente se alimentam de salmões em desova e usam muitas maneiras diferentes para capturá-los. Isso inclui esperar no fundo das quedas para os peixes pularem ou ficar no topo das quedas esperando para pegá-los no ar (às vezes na boca). Os ursos também têm muita experiência em perseguir peixes e prender os animais escorregadios com suas garras. Depois que o salmão é expelido, frutas vermelhas e grama são o principal alimento da dieta dos ursos, depois disso, eles acumulam reservas de gordura suficientes e hibernam.

Referências

  1. " Ursus arctos gyas Merriam, 1902"
  2. "Brown Bear Research in Alaska"
 title=
license
cc-by-sa-3.0
copyright
Autores e editores de Wikipedia
original
visit source
partner site
wikipedia PT

Urso pardo da Península do Alasca: Brief Summary ( Portuguese )

provided by wikipedia PT

O urso pardo da Península do Alasca ou "grizzly peninsular" é uma nomenclatura coloquial para um urso pardo que vive nas regiões costeiras do sul do Alasca.

Os ursos marrons da Península do Alasca são muito grandes, geralmente com peso variando de 258 a 387 kg. Eles são encontrados em altas densidades ao longo da costa sul do Alasca, devido não apenas à grande quantidade de amêijoas e capim, mas também às corridas anuais de salmão ; isso permite que alcancem tamanhos enormes, alguns dos maiores do mundo. Eles podem se reunir em grande número em locais de alimentação, como Brooks Falls e McNeil Falls , ambos no Parque Nacional de Katmai perto de King Salmon. Os biólogos afirmam que os ursos costeiros são realmente ursos marrons. No entanto, é considerado correto colocar todos os membros norte-americanos de U. arctos na subespécie horribilis, exceto os ursos Kodiak gigantes da Ilha Kodiak . Para evitar confusão, muitos simplesmente se referem a todos os membros norte-americanos, incluindo Kodiaks, como "ursos pardos".

Apreciados pelos caçadores por seus crânios e peles, até 500 dos 1.500 ursos marrons do Alasca mortos anualmente por caçadores vêm da Península do Alasca . Para caçar este grande urso, os caçadores devem seguir uma variedade de regulamentos, incluindo limites de bagagem de urso, taxas de caça e rifles adequados.

license
cc-by-sa-3.0
copyright
Autores e editores de Wikipedia
original
visit source
partner site
wikipedia PT