nomes no trilho de navegação
La regalèssia o regalíssia (Glycyrrhiza glabra, del grec rhiza, arrel, i glyks o glukus, dolç; i glaber, que fa referència a l'absència de pilositat) és un arbust de la família de les fabàcies.
A partir de l'arrel o rizoma se n'extreu una substància dolça coneguda col·loquialment com a «pega dolça».
La regalèssia prové de l'Europa Mediterrània i de l'Àsia Menor i es troba cultivada en molts llocs gràcies a la seva naturalització en zones humides, al costat de rius, barrancs, etc. A la península Ibèrica es pot trobar en zones fluvials d'ambients mediterranis poc plujosos. Sobretot en zones properes al riu Ebre i algunes àrees disperses del Sud i l'Est de la Península.
És un arbust plurianual geòfit que pot arribar al metre i mig d'altura. Té un rizoma vertical molt desenvolupat i tuberós, que continua cap avall amb una potent arrel axonomorfa que es divideix en 3 o 5 arrels secundàries i diversos estolons horitzontals, que poden mesurar fins a 8 metres. Aquests estolons serveixen per a la reproducció asexual (molt activa en aquesta planta). La tija és estriada i poc ramificada. Les fulles són perennes, compostes, alternes, imparipinnaticompostes de 7 a 15 cm amb 5-9 folíols el·líptics. Tal com indica el seu nom, l'espècie no té pilositat, és glabre.
Les flors són hermafrodites, zigomorfes i pentàmeres, de color porpra o blau pàl·lid i constitueixen una inflorescència en forma d'espiga axil·lar, de petita mida, que brota de llargs peduncles. A la base apareixen bràctees lanceolades, membranoses i persistents. Calze amb sèpals de forma acampanada i amb un gran nombre de pèls glandulars a la seva superfície. Corol·la papilionàcia, amb l'estendard que supera en longitud a les altres peces. L'androceu està constituït per 10 estams diadelfs. El gineceu és súper, unilocular i monocarpel·lar. Es desenvolupen de 4 a 5 primordis seminals. Fruit en llegum oblong (allargat), comprimit i silícula, que pot arribar a 3 cm de longitud. És un llegum glabre, de contorn irregular i amb 2-5 llavors petites i arronyonades a l'interior.
De l'arrel d'aquesta planta se n'extreu la "pega dolça" també anomenada "regalèssia" o "esperit de broc". Aquest n'és l'ús més conegut.
El seu component principal és la glicirricina, que conté sucres (glicirricina, glucosa i sacarosa), flavonoides (licoflavonol, licoricona, glicerol, glizarina, formononetina, isoliquiritigenina, glabrol i glabrona), saponines, tanins, betacarotens, aminoàcids (asparragina), proteïnes, àcids (salicílic, màlic, betulínic, glicirrètic), sals minerals (calci, crom, cobalt, fòsfor, magnesi potassi, silici i sodi) i vitamines (vitamina C i tiamina).
Es venen uns productes normalitzats de regalèssia sense glicirricina, l'únic component que representa toxicitat pel cos humà. Aquest producte es diu regalèssia DGL (Deglycyrrizinated Licorice). S'ha demostrat que aquests productes poden contrarestar l'acidesa estomacal neutralitzant-ne l'excés.[2] Aquesta propietat és molt interessant per aplicar tractaments en aquells casos que es requereixi rebaixar l'acció dels àcids estomacals, com l'acidesa gàstrica, l'úlcera gàstrica, esofàgica o les llagues de la boca. El seu ús també alleuja l'estrenyiment. També s'ha comprovat que la ingestió de productes normalitzats amb glicirricina de la regalèssia exerceix una funció protectora del fetge, alliberant-lo d'aquelles substàncies tòxiques que li resulten perjudicials, protegint i revitalitzant les seves cèl·lules.[2] Aquesta propietat és útil per tractar malalties del fetge com l'hepatitis B o la cirrosi.
La glicirricina posseïx propietats mineralcorticoides i glucocorticoides. El seu ús prolongat produeix efectes negatius a l'organisme amb augment de la pressió sanguínia (hipertensió arterial), augment del sodi i retenció d'aigua. Es produeix una pèrdua anormal de potassi que condueix a una hipocalèmia.
Moltes de les intoxicacions es produeixen d'una manera inconscient amb l'ús habitual d'aquesta planta en caramels. Altres causants de les intoxicacions són beure quantitats grans de begudes que continguin regalèssia, el fumar tabac tractat amb aquesta planta, etc.
Algun estudi també ha comprovat que el consum consecutiu pot provocar una disminució de la testosterona i una inhibició del desig sexual. Alguns dels símptomes d'intoxicació són mal de cap per augment de pressió, edemes principalment a la cara i en els turmells, sensació d'extremitats ardents, debilitat, rampes, orina de color fosc, amenorrea, arítmia, etc.[3]
No es pot utilitzar en casos de diabetis de tipus II, en pacients amb hipertensió arterial, en aquells que tenen poc potassi en sang, en malalts d'hepatitis i durant l'embaràs.
El seu consum no està recomanat si s'estan prenent altres medicaments com els que se subministren per augmentar la pressió arterial. Per altra banda, hi ha nombrosos exemples documentats que indiquen que la ingestió de regalèssia produeix símptomes d'hiperaldosteronisme primari, tals com la retenció d'aigua i sodi, i hipocalèmia. En conseqüència, els individus amb algun trastorn cardiovascular haurien d'evitar-ne la ingestió. Se sap que la hipocalèmia agreuja la intolerància a la glucosa i, per tant, la ingestió de regalèssia pot interferir en qualsevol tractament hipoglucèmic. També pot interferir en tractaments hormonals, per l'activitat antiestrogència i estrogènica que té.
A més de preparats normalitzats de pega dolça, també s'utilitza l'arrel seca triturada per realitzar decoccions, i macerada serveix per fer una beguda alcohòlica de 45 graus. L'avantatge de l'arrel és que un cop recollida i rentada adequadament es pot guardar i es conserva perfectament. Té valor com a edulcorant i s'utilitza també en la fabricació de productes del tabac per a millorar-ne el gust.
La planta es pot reproduir per les llavors o multiplicar per les arrels o rizomes. La sembra o plantació es pot fer a la tardor o a la primavera. Les llavors són de difícil germinació i cal estovar-les 24 hores en aigua per tal d'activar-la. Els rizomes plantats han de tenir almenys un borró. Una vegada nascuda la planta es comporta com una planta invasora i no deixa créixer cap altra herba. Les arrels s'arranquen de la planta a la tardor del segon any.
Il·lustració.
Inflorescència
Arrels de regalèssia per mastegar.
Làmines de fusta de regalèssia per maceracions o infusions.
Llaminadures de pega dolça.
«GRIN, Taxonomy for Plants» (en anglès). Estats Units: Agricultural Research Service, Department of Agriculture..
Berdonces, Josep Lluís. Gran enciclopedia de las plantas medicinales: el dioscórides del tercer milenio. Ed. Tikal. Madrid, 1998. ISBN 843058496X. Bruneton, J. Plantas tóxicas: vegetales peligrosos para el hombre y los animales. Editorial Acribia. Zaragoza., 2000. ISBN 9788420009353.
En altres projectes de Wikimedia:
La regalèssia o regalíssia (Glycyrrhiza glabra, del grec rhiza, arrel, i glyks o glukus, dolç; i glaber, que fa referència a l'absència de pilositat) és un arbust de la família de les fabàcies.
A partir de l'arrel o rizoma se n'extreu una substància dolça coneguda col·loquialment com a «pega dolça».
.jpg)
