Clematis flammula ye una liana de rexones templaes. Estender por tola Cuenca mediterránea, les Azores y Asia occidental. Na Península Ibérica alcuéntrase, principalmente, nel sur y l'este. Vive en carbes, encinares esclariaos y marxes de cultivos, en sitios abiertos y soleyeros, xeneralmente a baxu altor y cuasi nunca demasiáu alloñada de la influencia marina. Cultívase dacuando como ornamental. Conocer popularmente por yerba muermera o gata rabiosa, esti últimu nome, pola propiedá que tien de provocar un intensu ardor na piel si estregar nella.
Ye una planta perenne, esguiladora, qu'utiliza les fueyes pa engatar, enroscando los peciólulos nes ramillas de los parrotales vecinos. Puede llegar a midir más de 5 m, anque polo común ye muncho más pequeña. Semileñosa y perennifolia, anque nos llugares más fríos puede llegar a quedar desnuda pel hibiernu. Les fueyes son bipinnatisectas, esto ye, tán estremaes en dos órdenes de folíolos. Éstos son estrechos, anque les plantes son daqué variables pa esta carauterística. Les flores son blanques, bien arumoses, d'unos 3 cm de diámetru, y ábrense pel branu. Arrexuntar en visos.
Clematis flammula var. maritima ye una variedá más fuerte que s'afai a zona de dunes. Usar pa estabilizar suelos bien sueltos, con erosión en zones de sableres marítimes.
Ornamental: cultívase dacuando como planta ornamental.
Melecinal: produz irritaciones al estregala contra la piel. Úsase como rubefaciente, vesicante, y irritante.[1]
Otros usos: afacer a zones de dunes. Usar pa estabilizar suelos bien sueltos, con erosión en zones de sableres marítimes.
Basónimu: Clematis flammula L.( publicáu per vegada primera en Species Plantarum en 1753 por Carlos Linneo)
Clematis: nome xenéricu que provién del griegu klɛmətis.[2] (klématis) "planta qu'engata".
flammula: epítetu llatín que significa "como una pequeña llapada]".[3]
Sinonimia:
Citoloxía El so númberu base de cromosomes ye de: 2n = 16.[5]
Clematis flammula ye una liana de rexones templaes. Estender por tola Cuenca mediterránea, les Azores y Asia occidental. Na Península Ibérica alcuéntrase, principalmente, nel sur y l'este. Vive en carbes, encinares esclariaos y marxes de cultivos, en sitios abiertos y soleyeros, xeneralmente a baxu altor y cuasi nunca demasiáu alloñada de la influencia marina. Cultívase dacuando como ornamental. Conocer popularmente por yerba muermera o gata rabiosa, esti últimu nome, pola propiedá que tien de provocar un intensu ardor na piel si estregar nella.
Acı ağəsmə (lat. Clematis flammula) — qaymaqçiçəyikimilər fəsiləsinin ağəsmə cinsinə aid bitki növü.
Acı ağəsmə (lat. Clematis flammula) — qaymaqçiçəyikimilər fəsiləsinin ağəsmə cinsinə aid bitki növü.
La vidiella o ridorta[1] (Clematis flammula) és una liana autòctona dels Països Catalans de la família de les ranunculàcies.
És una liana perennifòlia de fins a 10 metres de llargada. La tija és verda i llenyosa a la base. Les fulles són compostes, dividides dues vegades (bipinnades). Gràcies els llargs i nombrosos pecíols s'entertolliguen amb les branques d'altres plantes. Les fulles bipinnades permeten distingir-la fàcilment de la vidalba (Clematis vitalba), que té un aspecte semblant però les fulles pinnades un sol cop.
Pot ser un perill per als arbres joves, perquè el seu pes els arriba a doblegar, i també els poden ofegar, per manca d'il·luminació. Floreix a l'estiu, amb abundants flors. La flor és blanca molt olorosa d'uns dos centímetres. El seu fruit és una núcula guarnida amb uns plomalls.
És una liana que habita en tota la regió mediterrània. A Catalunya, les Illes i el País Valencià està àmpliament distribuïda fins als 1200 metres d'altura,[2] i se la troba en garrigues, bardisses, pinedes i alzinars.[2]
La vidiella o ridorta (Clematis flammula) és una liana autòctona dels Països Catalans de la família de les ranunculàcies.
Lysieuyn blodeol bychan yw Barf-yr-hen-ŵr wen sy'n enw benywaidd. Mae'n perthyn i'r teulu Ranunculaceae. Yr enw gwyddonol (Lladin) yw Clematis flammula a'r enw Saesneg yw Virgin's-bower.[1]
Mae'r blodau'n gymesur ac yn ddeuryw. Nodwedd arbennig y planhigyn hwn yw bod y sepalau'n lliwgar ac yn edrych yn debyg iawn i betalau. Ceir ychydig lleia erioed o wenwyn o fewn y planhigyn: protoanemonin,sy'n wenwyn i anifail a dyn, alcaloidau neu glycodidau. Mae'n perthyn yn agor i flodyn menyn.
Lysieuyn blodeol bychan yw Barf-yr-hen-ŵr wen sy'n enw benywaidd. Mae'n perthyn i'r teulu Ranunculaceae. Yr enw gwyddonol (Lladin) yw Clematis flammula a'r enw Saesneg yw Virgin's-bower.
Mae'r blodau'n gymesur ac yn ddeuryw. Nodwedd arbennig y planhigyn hwn yw bod y sepalau'n lliwgar ac yn edrych yn debyg iawn i betalau. Ceir ychydig lleia erioed o wenwyn o fewn y planhigyn: protoanemonin,sy'n wenwyn i anifail a dyn, alcaloidau neu glycodidau. Mae'n perthyn yn agor i flodyn menyn.
Plamének palčivý (Clematis flammula) je rostlina z čeledi pryskyřníkovitých (Ranunculaceae). Je to bíle kvetoucí dřevnatá liána. Pochází ze Středomoří, v České republice je občas pěstována jako okrasná rostlina.
Jedná se o dřevitou liánu, která dorůstá až do 3–6 m délky.[1][2] Listy jsou nejčastěji 2x lichozpeřené, řapíkaté, řapíkaté jsou i lístky. Lístky jsou celistvé až trojlaločné.[1][3] Květy mají asi 2 cm v průměru, jsou bílé a jsou uspořádány do bohatých květenství, úžlabních i vrcholových vidlanů.[1] Okvětní lístky jsou nejčastěji 4, jsou za květu rozestálé až nazpět ohnuté, bílé, lysé, jen dole na okraji běloplstnaté, úzce vejčité, nejčastěji 7–10 mm dlouhé.[1][3] Ve skutečnosti se ale jedná o petalizované (napodobující korunu) kališní lístky, kdy korunní lístky chybí. Kvete v červnu až v srpnu.[2] Tyčinek je mnoho.[3] Gyneceum je apokarpní, pestíků je mnoho. Plodem je asi 4–5 mm dlouhá nažka, která je na vrcholu zakončená dlouhým zakřiveným odstále chlupatým přívěskem. Nažky jsou uspořádány do souplodí. Počet chromozomů je 2n=16.[3]
Plamének palčivý je přirozeně rozšířen ve Středozemí, izolovaně v severní Africe, v Malé Asii na východ po Írán. Jinde je jen pěstovaným, popř. zdomácnělý.[4] V České republice je nepůvodní, ale je to často pěstovaná okrasná rostlina a vzácně zplaňuje.[1]
Plamének palčivý (Clematis flammula) je rostlina z čeledi pryskyřníkovitých (Ranunculaceae). Je to bíle kvetoucí dřevnatá liána. Pochází ze Středomoří, v České republice je občas pěstována jako okrasná rostlina.
Vellugtende skovranke (Clematis flammula) er en lian med en slyngende vækst. Blomsterne dufter af mandler i udspringet, men lige som resten af planten er de giftige. Den er en yndet haveplante på grund af dens rigdom af blomster.
grenene er slanke til spinkle, og barken er først lysegrøn og furet, men senere bliver den rødbrun og glat. Gamle grene har en grå og trævlet bark. Knopperne er modsat stillede, udspærrede og slanke. Bladene er dobbelt fjersnitdelte med småblade, som varierer i størrelse og form. De kan være linjeformede, smalt ægformede eller næsten runde, og randen kan være hel eller fliget.
Blomstringen foregår i juli-september. Blomsterne sidder samlet i store, åbne stande, som er samemnsat af flødehvide, regelmæssige blomster. De har fire kronblade og mange, oprette støvdragere. Frugterne er nødder med lange, sølvhvide frøhaler.
Rodnettet er meget stort og både dybtgående og vidt udbredt.
Højde x bredde og årlig tilvækst: 5,00 x 2,00 m (50 x 20 cm/år). Målene kan anvendes ved udplantning.
Arten er udbredt i Nordafrika, Mellemøsten, Kaukasus og Sydeuropa. Den er knyttet til varme, lysåbne voksesteder med tør og veldrænet jord, f.eks. på sandklitter og i makier.
På grund af en effektiv frøspredning er den blevet naturaliseret mange steder i Nordamerika, hvor den betragtes som invasivt ukrudt.
På en varm, meget lys og kalkrig skovbund i kystområdet neden for Rom (Latium) findes arten sammen med bl.a. abild, avnbøg, bjergstenfrø, etruskisk gedeblad, frynseeg, glat korsblad, lægegaltetand, mispel, musetorn, navr, storfrugtet røn og ungarsk eg[1]
Velduftende Skovranke klatrer op ad faste strukturer eller andre planter, hvis det er muligt, og hvis ikke, bruger den sig selv til at klatre op ad, hvorved den danner en busklignende struktur. Den er en yndet haveplante på grund af dens rigdom af blomster over en lang periode, og fordi den er god i forbindelse med espalierer, som den snart dækker på grund af en hurtig vækst.
Vellugtende skovranke (Clematis flammula) er en lian med en slyngende vækst. Blomsterne dufter af mandler i udspringet, men lige som resten af planten er de giftige. Den er en yndet haveplante på grund af dens rigdom af blomster.
Die Brennende Waldrebe oder Mandel-Waldrebe (Clematis flammula) ist eine Pflanzenart aus der Gattung Waldreben (Clematis) innerhalb der Familie der Hahnenfußgewächse (Ranunculaceae). Sie bildet dekorative und wohlriechende Blüten, die intensiv nach Bittermandel duften.[1]
Die Brennende Waldrebe bildet kletternde, sommergrüne, ausdauernde krautige Pflanze, die Wuchshöhen von 3 bis 5 Metern erreicht.[2][1]
Die gegenständig angeordneten Laubblätter sind in Blattstiel und Blattspreite gegliedert. Die meist doppelt gefiederte Blattspreite besitzt gewöhnlich fünf Fiederblättchen. Die unteren Fiederblättchen sind breit oval und oft dreizählig oder mehrlappig, an der Basis abgerundet und sonst gezähnt, die oberen Fiederblättchen sind meist einfach. Die Fiedern sind lang gestielt und oberseits glänzend.[2][1]
Die Blütezeit reicht von Mai bis August. In den oberen Blattachseln stehen zahlreiche Blüten in großen bis zu 25 Zentimeter breiten, rispigen Blütenständen zusammen. Die wohlriechenden Blüten sind bei einem Durchmesser von 2 bis 3 Zentimetern radiärsymmetrisch. Die vier weißen Hüllblätter sind schmal und außen am Rand dicht behaart.[2][1]
Die Früchte besitzen einen bis zu 2 Zentimeter langen, fedrigen Schweif.[2][1]
Die Chromosomenzahl beträgt 2n = 16.[3]
Die Brennende Waldrebe gedeiht in Macchien und Hecken im Mittelmeerraum und in Vorderasien.[4] Sie ist im Mittelmeerraum häufig. Die Brennende Waldrebe ist in Mitteleuropa nicht winterhart.[1]
Die Brennende Waldrebe war vom 17. bis zum 19. Jahrhundert eine in Mitteleuropa beliebte und häufige Gartenpflanze. Sie ist jedoch heute in unseren Gärten kaum zu sehen.[4]
Die Brennende Waldrebe oder Mandel-Waldrebe (Clematis flammula) ist eine Pflanzenart aus der Gattung Waldreben (Clematis) innerhalb der Familie der Hahnenfußgewächse (Ranunculaceae). Sie bildet dekorative und wohlriechende Blüten, die intensiv nach Bittermandel duften.
Li broûlante rampioûle [1] u rampioûle-blamete[2], c' est ene pitite rampioûle ki vént dins les payis del Mîtrinne Mer (Urope nonnrece ey Afrike bijhrece).
No d' l' indje e sincieus latén : Clematis flammula
Elle a stî aclimatêye come plante di djårdén dins des ôtès contrêyes (mins elle î pout divni ene evayixhante indje).
C' est eto ene yebe ås maladeyes, mins ele pout esse epweznante.
Li broûlante rampioûle u rampioûle-blamete, c' est ene pitite rampioûle ki vént dins les payis del Mîtrinne Mer (Urope nonnrece ey Afrike bijhrece).
No d' l' indje e sincieus latén : Clematis flammula
Clematis flammula, the fragrant virgin's bower, is a species of flowering plant in the family Ranunculaceae. This deciduous climbing plant is native to southern Europe and northern Africa, but it is cultivated worldwide as an ornamental plant in gardens. It bears fragrant white flowers and small green achenes. When the flowers are newly opened they have a strong sweet almond fragrance. Clematis × aromatica, the scented clematis, is the result of a cross with Clematis integrifolia.[1]
Clemaatis flammula grows in a tangled mass that is heavily sprinkled with flowers throughout the warmer months. It is popular with gardeners as a decoration along fences and trellises, or as ground cover. If it has no other plants or structures to climb on, it will climb on itself, forming a large, densely tangled bush. The plant sends out many shoots and can reach over five metres in height.
In some areas, this species has become a nuisance after its introduction. It is a weed outside of gardens and landscaped areas.
Clematis flammula var. maritima is a hardier variety that is adapted to sand dunes. It is currently being studied as an agent of soil stabilization on eroded sandy beaches.
C. flammula suffers from Tomato spotted wilt virus.[2]
Clematis flammula, the fragrant virgin's bower, is a species of flowering plant in the family Ranunculaceae. This deciduous climbing plant is native to southern Europe and northern Africa, but it is cultivated worldwide as an ornamental plant in gardens. It bears fragrant white flowers and small green achenes. When the flowers are newly opened they have a strong sweet almond fragrance. Clematis × aromatica, the scented clematis, is the result of a cross with Clematis integrifolia.
Clemaatis flammula grows in a tangled mass that is heavily sprinkled with flowers throughout the warmer months. It is popular with gardeners as a decoration along fences and trellises, or as ground cover. If it has no other plants or structures to climb on, it will climb on itself, forming a large, densely tangled bush. The plant sends out many shoots and can reach over five metres in height.
In some areas, this species has become a nuisance after its introduction. It is a weed outside of gardens and landscaped areas.
Clematis flammula var. maritima is a hardier variety that is adapted to sand dunes. It is currently being studied as an agent of soil stabilization on eroded sandy beaches.
Clematis flammula es una liana de regiones templadas. Se extiende por toda la cuenca mediterránea, las Azores y Asia occidental. En la península ibérica se encuentra, principalmente, en el sur y el este. Vive en matorrales, encinares aclarados y márgenes de cultivos, en sitios abiertos y soleados, generalmente a baja altura y casi nunca demasiado alejada de la influencia marina. Se cultiva ocasionalmente como ornamental. Se la conoce popularmente por hierba muermera o gata rabiosa, este último nombre, por la propiedad que tiene de provocar un intenso ardor en la piel si se frota en ella.
Es una planta perenne, trepadora, que utiliza las hojas para trepar, enroscando los peciólulos en las ramillas de los arbustos vecinos. Puede llegar a medir más de 5 m, aunque por lo común es mucho más pequeña. Semileñosa y perennifolia, aunque en los lugares más fríos puede llegar a quedar desnuda en invierno. Las hojas son bipinnatisectas, es decir, están divididas en dos órdenes de folíolos. Estos son estrechos, aunque las plantas son algo variables para esta característica. Las flores son blancas, muy aromáticas, de unos 3 cm de diámetro, y se abren en verano. Se agrupan en cimas.
Clematis flammula var. maritima es una variedad más fuerte que se adapta a zona de dunas. Se la usa para estabilizar suelos muy sueltos, con erosión en zonas de playas marítimas.
Ornamental: se cultiva ocasionalmente como planta ornamental.
Medicina popular: produce irritaciones al frotarla contra la piel. Se usa como rubefaciente, vesicante, e irritante.[1]
Otros usos: se adapta a zonas de dunas. Se la usa para estabilizar suelos muy sueltos, con erosión en zonas de playas marítimas.
Basónimo: Clematis flammula L.( publicado por vez primera en Species Plantarum en 1753 por Carlos Linneo)
Clematis: nombre genérico que proviene del griego klɛmətis.[2] (klématis) "planta que trepa".
flammula: epíteto latino, diminutivo de flamma, que significa "llamita".[3] Alude al aspecto luminoso que presenta cuando está cubierta de flores.
Su número base de cromosomas es de: 2n = 16.[5]
Clematis flammula es una liana de regiones templadas. Se extiende por toda la cuenca mediterránea, las Azores y Asia occidental. En la península ibérica se encuentra, principalmente, en el sur y el este. Vive en matorrales, encinares aclarados y márgenes de cultivos, en sitios abiertos y soleados, generalmente a baja altura y casi nunca demasiado alejada de la influencia marina. Se cultiva ocasionalmente como ornamental. Se la conoce popularmente por hierba muermera o gata rabiosa, este último nombre, por la propiedad que tiene de provocar un intenso ardor en la piel si se frota en ella.
Clematis flammula
La Clématite flammette (Clematis flammula) est une plante ligneuse grimpante de la famille des Renonculacées, originaire d'Europe méridionale. Elle est aussi connue sous les noms de Clématite odorante ou de Clématite brûlante[1].
Cette liane sempervirente de la région méditerranéenne est parfois cultivée.
Le nom de genre Clematite est un emprunt au latin impérial clematis, -idis « clématite », dérivé du grec klêma κλημα « sarment » (tige sarmenteuse). L’épithète spécifique flammula vient du latin et signifie « petite flamme » en raison de la saveur brûlante de la plante[1].
C'est une plante vigoureuse, aux tiges grêles, rampantes ou grimpantes (de 2 à 5 m).
Les feuilles bipennées, terminées par une foliole, ont 3 à 5 folioles assez petites, ovales ou lancéolées, entières ou parfois trilobées[2].
Les fleurs blanches, à odeur agréable[1], font de 15 à 30 mm. Elles sont groupées en panicules lâches.
Elles portent 4 sépales obtus, pubescents en dehors, glabres en dedans. Il n’y a pas de pétale. La floraison a lieu en juin-août.
Les carpelles sont comprimés, à arête plumeuse. Les fruits sont des akènes.
La variété maritima, aux feuilles bitripennées, à folioles linéaires, la plupart entières et plus étroites, est localisée sur le littoral[1].
Données d'après : Julve, Ph., 1998 ff. - Baseflor. Index botanique, écologique et chorologique de la flore de France. Version : 23 avril 2004.
La clématite flammulette (ou flammette) est circumméditerranéenne[1]. En France, elle croît en région méditerranéenne (Midi, Corse) ; elle est naturalisée dans le Bassin parisien, sur le littoral de la Manche et de l’Atlantique[3] (particulièrement sur la côte charentaise, île d’Oléron et de Ré). Elle est cultivée et parfois échappée. C’est une plante des haies, du maquis et de la garrigue ; on la trouve aussi dans les forêts claires[1].
Cette espèce est protégée en région Basse-Normandie (Article 1).
Les feuilles sont rubéfiantes, vésicantes, purgatives et diurétiques[1]. Il suffit de se frotter la peau avec les feuilles pour provoquer des rougeurs et des cloques, très irritantes. Toute la plante est toxique. Les mendiants, jadis, savaient tirer parti de cette causticité : ils faisaient avec les feuilles contuses des emplâtres qui provoquaient des ulcérations superficielles, censées susciter la générosité des passants. D’où le nom d’ « Herbe aux gueux » donné autrefois aux clématites[4]. Lamarck indique dans sa Flore française qu’elle est cultivée aux environs d’Aigues-Mortes et qu’« on en donne les feuilles sèches aux bestiaux qui les mangent avidement, tandis que la plante fraîche est un poison pour eux »[5].
La clématite brûlante est parfois cultivée ; c’est une ornementale recherchée pour son abondante floraison, plus tardive que les autres clématites et au parfum suave et puissant. Elle demande une terre légère, un peu acide à neutre. Le cultivar Clematis flammula Aromatica possède des fleurs bleu violet aux longues étamines crème qui dégagent un intense parfum.
Clematis flammula
La Clématite flammette (Clematis flammula) est une plante ligneuse grimpante de la famille des Renonculacées, originaire d'Europe méridionale. Elle est aussi connue sous les noms de Clématite odorante ou de Clématite brûlante.
Cette liane sempervirente de la région méditerranéenne est parfois cultivée.
Clematis flammula (L., 1753), comunemente nota come clematide fiammella, è una pianta appartenente alla famiglia delle Ranunculaceae, diffusa nel bacino del Mediterraneo ed in Medio Oriente[1].
Clematis flammula (L., 1753), comunemente nota come clematide fiammella, è una pianta appartenente alla famiglia delle Ranunculaceae, diffusa nel bacino del Mediterraneo ed in Medio Oriente.
Powojnik południowy (Clematis flammula L.) – gatunek rośliny z rodziny jaskrowatych (Ranunculaceae Juss.). Występuje w Azji Zachodniej (Iran, Izrael, Liban, Syria, Turcja), na Zakaukaziu, w Afryce Północnej oraz w południowej i południowo-wschodniej Europie[2]. Jest uprawiany w niektórych krajach.
Powojnik południowy (Clematis flammula L.) – gatunek rośliny z rodziny jaskrowatych (Ranunculaceae Juss.). Występuje w Azji Zachodniej (Iran, Izrael, Liban, Syria, Turcja), na Zakaukaziu, w Afryce Północnej oraz w południowej i południowo-wschodniej Europie. Jest uprawiany w niektórych krajach.
Clematis flammula é uma espécie de planta com flor, pertencente à família das Ranunculáceas[1] e ao tipo fisionómico das microfanerófitas[2] e das escandentes.[3]
Trepadeira de talos lenhosos, ramificados em vides ou sarmentos.[4][5]
Folhas opostas, maioritariamente pinatífidas, de segmentos peciolados, com formatos ovais, lanceolados, linear-lanceolados ou simplesmente lineares.[6] Raramente, podem aparecer folhas cordiformes bi ou trilobuladas.[4]
As flores agrupam-se em panículas, em ramadas velosas.[7] O perianto exibe 4 a 5 tépalas de 8 a 18 centímetros, de formato obtuso e coloração variável entre o branco e o branco-amarelento.[6] São onduladas nas bordas, velosas na face externa e glabras na face interna.[4]
Os seus frutos são aquénios comprimidos, velosos, podendo chegar aos três centímetros e meio.[4]
A clematis flammula medra no maquis e nas sarças do Mediterrâneo e do Próximo Oriente.[6] Embora também exista na Europa Central é bastante menos abundante.[7]
Trata-se de uma espécie presente no território português, nomeadamente em Portugal Continental e no Arquipélago dos Açores. Mais concretamente, em Portugal continental, encontra-se nas zonas do Sudeste meridional, do Sudoeste meridional, do Sudoeste montanhoso e de todas as zonas do Algarve, salvo as Berlengas.[2]
Nos Açores, encontra-se presente na ilha Terceira.[4]
Em termos de naturalidade é nativa de Portugal Continental e introduzida no Arquipélago dos Açores.[3]
Privilegia os habitats de bosques de árvores de folha permanente, os matorrais, as sebes e as balças.[2][3]
Não se encontra protegida por legislação portuguesa ou da Comunidade Europeia.
Todas as partes desta planta são tóxicas, se forem ingeridas ainda frescas, podendo ademais produzir irritação cutânea, se forem esfregadas na pele.[2][4]
É usada como rubefaciente, vesicante, e irritante.[8]
Quando secas são usadas como pascigo de gado.[5] Às vezes, também são cultivadas como planta ornamental.[5]
Basónimo: Clematis flammula L.( publicado pela primeira vez na obra Species Plantarum em 1753 por Carlos Lineu)
Clematis flammula é uma espécie de planta com flor, pertencente à família das Ranunculáceas e ao tipo fisionómico das microfanerófitas e das escandentes.
Vippklematis (Clematis flammula) är en art i familjen ranunkelväxter och förekommer från södra Europa till norra Iran.
Klättrande buske, 3-5 meter. Bladen är dubbelt parbladiga, med delblad som är mycket varierande i storlek och form, linjära till avlånga till nästan cirkelrunda, helbräddade till två- till treflikiga. Blommorna är små, vita eller gräddvita, stjärnlika och kommer i stora klasar sammansatta av knippen. Hyllebladen är fyra, duniga på utsidan och i kanterna, 1–2 cm långa. Ståndarna är gula eller gräddgula. Achenier sammantryckta, diamantformade med fjäderlik pistill. Blomman är väldoftande och arten blommar från juli till oktober.
Två varieteter erkänns:
Introducerades i odling redan runt 1590. Växten blommar på årsskotten och kan skäras ner hårt på våren.
Hybriden mellan vippklematis och helbladig klematis (C. integrifolia) har fått namnet berlinerklematis (C. ×aromatica). Hybriden mellan skogsklematis (C. viticella) och vippklematis heter mandelklematis (C. ×triternata). Kloner av båda dessa odlas i trädgårdar.
var. flammula
var. maritima (L.) DC.
Vippklematis (Clematis flammula) är en art i familjen ranunkelväxter och förekommer från södra Europa till norra Iran.
Klättrande buske, 3-5 meter. Bladen är dubbelt parbladiga, med delblad som är mycket varierande i storlek och form, linjära till avlånga till nästan cirkelrunda, helbräddade till två- till treflikiga. Blommorna är små, vita eller gräddvita, stjärnlika och kommer i stora klasar sammansatta av knippen. Hyllebladen är fyra, duniga på utsidan och i kanterna, 1–2 cm långa. Ståndarna är gula eller gräddgula. Achenier sammantryckta, diamantformade med fjäderlik pistill. Blomman är väldoftande och arten blommar från juli till oktober.
Två varieteter erkänns:
var. flammula var. maritima - är anpassad till Medelhavets sanddyner.Багаторічна напівдерев'яниста й вічнозелена травяниста рослина. Може досягати висоти 5 м, хоча зазвичай менша. Листки (8-)15–35(-50) х (3)5–15(-25) мм, в більшості складаються з п'яти листових фрагментів, рідко бувають лінійними, цілими, загостреними. Квітки білі, дуже запашні, близько 3 см в діаметрі, і відкритий в літній час. Плоди — Сім'янки 4,5–5 мм, яйцеподібні й мають до 2 сантиметрів завдовжки, перисті хвости.
Батьківщина. Північна Африка: Алжир; Лівія; Марокко; Туніс. Кавказ: Грузія. Західна Азія: Іран; Ізраїль; Ліван; Сирія; Туреччина. Європа: Україна — Крим; Албанія; Болгарія; країни колишньої Югославії; Греція; Італія; Франція; Португалія; Гібралтар; Іспанія. Рослина також культивується.
Окрім деякого використання в декоративних цілях, рослину використовують для закріплення рухомих ґрунтів на еродованих ділянках поблизу морських пляжів.
Clematis flammula là một loài thực vật có hoa trong họ Mao lương. Loài này được L. mô tả khoa học đầu tiên năm 1753.[1]
Clematis flammula là một loài thực vật có hoa trong họ Mao lương. Loài này được L. mô tả khoa học đầu tiên năm 1753.
Ломонос жгучий, или клематис жгучий[2], или клематис душистый[2] (лат. Clematis flammula) — вид цветковых растений рода Ломонос (Clematis) семейства Лютиковые (Ranunculaceae).
В природе ареал вида охватывает побережья Средиземного и Чёрного морей[3].
Произрастает в разреженных лесах и в зарослях кустарников.
Деревянистая лазящая лиана длиной до 5 м.
Листья обычно непарно-дваждыперистые, боковые листочки часто трёхлистные или 2—3-лопастные; листочки от широкояйцевидных до узколанцетных, длиной 1,5—4 см, заострённые или иногда тупые, при основании обычно закруглённые или клиновидные, часто лопастные, ярко-зелёные, голые.
Цветки белые, ароматные, диаметром 2—3 см, собранные в большие многоцветковые метёлки. Чашелистики длиной 4—10 мм, тупые, по краю опушенные.
Семянки голые или опушённые, с перисто опушенным носиком длиной 6—7 см.
Цветение в июне — августе. Плодоношение в августе — сентябре.
Вид Ломонос жгучий входит в род Ломонос (Clematis) трибы Anemoneae подсемейства Лютиковые (Ranunculoideae) семейства Лютиковые (Ranunculaceae) порядка Лютикоцветные (Ranunculales).
Ломонос жгучий, или клематис жгучий, или клематис душистый (лат. Clematis flammula) — вид цветковых растений рода Ломонос (Clematis) семейства Лютиковые (Ranunculaceae).
棉團鐵線蓮(學名:Clematis hexapetala,英文名稱:Miantuantexianlian)[4],別稱鐵腳威靈仙、狹葉鐵線蓮、威靈仙、靈仙、山蓼、山姜、山辣椒秧、棉花花、棉花團、棉花團花、棉花子花、棉花繭子、山棉花、山棉花秧、野棉花、黑薇、黑漢子腿、搜山虎、驢籠頭菜、馬籠頭、鐵掃帚、依日會、依日繪、依日繪哈得衣日-查干-額布斯及 哈得衣日音-查干-額布斯等[2],為毛茛科鐵線蓮屬植物[4]。
棉團鐵線蓮現分佈於中國、蒙古、日本、韓國、俄羅斯西伯利亞東部[5]等[1],中國國內主要分佈於東北等北方一帶如:山東、山西、陝西、河北、甘肅東部、吉林、遼寧、內蒙古、黑龍江及中南地區等省區[4][6],長江流域等南方地帶較為稀見[6],分佈於乾旱的荒漠、沙丘地帶,喜生於山坡草地或沙丘之上[5]。
棉團鐵線蓮是一種直立多年生草本植物[7],高約30[5]-120[8]厘米,高可達1米[9]。根莖粗壯,鬚根多數,黑褐色[10];莖直立[10],圓柱形[10],上部疏披短柔毛或近無毛[9],基部木質化[9],具縱紋,基部處有時具1對單葉[10]或枯葉裂成纖維狀[11]。
葉片綠色,乾後常變為黑色,近革質[8],對生[10],單葉至複葉,一至二回奇數[12]羽狀分裂[7],具柄,長可達15厘米[9];葉柄基部稍加寬,微抱莖[11],疏披長柔毛,長約0.5-3.5厘米;小葉5枚,上部小葉不分裂,中部小葉常為2裂,下部小葉為不等的2或3全裂或深裂[12];裂片長橢圓形、橢圓形、線狀披針形、披針形或線形[5][9],先端凸尖、銳尖或有時鈍[5][13],基部漸狹[9],表面暗綠色[9],背面綠色[9],兩面或沿葉脈疏披長柔毛或近無毛,兩面葉脈顯著,網脈突出,全緣,基部2-3[13]裂,長約1.5-10厘米,寬約0.1-3厘米[10],同一植株上可同時出現寬僅約1或可達2毫米的裂片[5]。
花為聚傘花序或為圓錐狀、總狀聚傘花序[5],頂生或腋生[10],常有花3枚[10],或有時花單生[5];花白色[9],直徑約2[7]-5[13]厘米;花梗披伸展的柔毛[10][12];苞葉線形[11]或線狀披針形[12];萼片白色,常為6枚,少為4-8枚[10],狹倒卵形或長橢圓形,先端圓形[10],外面密披白色棉毛[10],內部無毛,花蓄時呈棉花球狀,開花時萼片平展,後遂漸向下反折[10],長約1-3厘米 [8],寬約0.3-1.5 厘米[5];無花瓣[10];雄蕊多數,無毛,長約9毫米[10];花藥黃色,條形[10];花絲褐色,絲狀[9],無毛,與花藥近等長[10]或較長[9],藥室側向開裂[9];心皮密披柔毛,多數[10];子房密披白色長柔毛[11][9]。
果為瘦果,多數[11],扁平,倒卵形或卵狀菱形[9],密披緊貼的短柔毛[10][9],長約45毫米[9],寬約8毫米[11];先端宿存花柱[11],羽毛狀,披灰白色長柔毛,長約2.2厘米[10]。
棉團鐵線蓮以乾燥的根及根莖入藥,中藥名為威靈仙,藥材主產於山東及东北等地,味辛、鹹、微苦,性溫,小毒,具祛風除濕、通絡止痛等功效[4],主治風濕痹痛、屈伸不利、筋脈拘攣、肢體麻木、腳氣腫痛、骨哽咽喉、痰飲積聚等症狀,現代藥理研究表明棉團鐵線蓮具抗微生物、抗利尿、鎮痛、引產、保護心肌缺血、促進膽汁分泌等作用[4][6]。
中藥威靈仙以乾燥根及根莖入藥,於秋季採挖,清除泥沙及地上部份等雜質後曬乾;本品根莖呈短柱狀,表面棕褐至棕黑色,長約1-4厘米,直徑約0.5-1厘米;根部斷面呈圓形,長約4-20厘米,直徑約0.1-0.2厘米[14][15][16]。本種與同屬的威靈仙(Clematis chinensis )及東北鐵線蓮(Clematis mandshurica)同時收錄於《中國藥典》2005年版中,定為中藥威靈仙的法定原植物來源種之一[6][14]。本種與威靈仙及東北鐵線蓮的化學成份大致相同,只分別在本種不含威靈仙皂苷,另含有鐵線蓮苷B[6]。
棉團鐵線蓮(學名:Clematis hexapetala,英文名稱:Miantuantexianlian),別稱鐵腳威靈仙、狹葉鐵線蓮、威靈仙、靈仙、山蓼、山姜、山辣椒秧、棉花花、棉花團、棉花團花、棉花子花、棉花繭子、山棉花、山棉花秧、野棉花、黑薇、黑漢子腿、搜山虎、驢籠頭菜、馬籠頭、鐵掃帚、依日會、依日繪、依日繪哈得衣日-查干-額布斯及 哈得衣日音-查干-額布斯等,為毛茛科鐵線蓮屬植物。