Oases and Mediterranean region.
Perennial.
Scolymus hispanicus, el cardillo, cardu d'olla o tagarnina, ente otros munchos nomes, ye una planta yerbácea de la Familia de les Asteraceae.
Ye una planta biañal o perenne erecta d'hasta 2,5 m d'altor (pero que puede tamién ser de porte daqué rastreru/esparnáu), xeneralmente ramificada dende la base, y con fueyes espinoses, les basales de pinnatisectes a pinnatipartidas, les cimeres pinnatífides. El tarmu y les cañes, más o menos pelosos y discretamente estriaos llonxitudinalmente, son percorríos por nales irregularmente espinoses y dentaes, daqué discontinues, sacante na base de tarmu que ye práuticamente inerme. Presenta, nes axiles foliares y a la fin de les cañes, inflorescencies de capítulus sentaos, d'hasta 5 cm de diámetru, d'unes 20-40 flores marielles, toes liguladas, hermafrodites y con cinco estames d'anteres conniventes, arrodiaos de 3 bráctees esternes tomentosas y tamién espinoses (hai 6 nel capítulu terminal de les cañes), y les internes ovalaes, muncho más estreches, con un escayu apical y ensin escayos marxinales. El receptáculu, fondamente alveoláu, ye convexu/cónicu. Los frutos son aquenios ovoides lateralmente estruyíos, llisos, d'unos 3-5 mm, coronaos por un miriguanu heteromorfu conformáu por 2-4 arestes estreches finamente barbulaes, bien fráxiles, casi del mesmu llargor, y eventualmente una fila d'hasta 4 escames obtuses a llanceolaes; dichos aquenios tán envolubraos casi por completu polos sos pálees, membranoses y lateralmente alaes.[1][2][3]
Nativu en tol Mediterraneu y centru d'Europa continental hasta'l Mar Caspiu; introducíu más al norte,[4] y en Norteamérica, Suramérica y Australia.[5] Crez de forma montesa y esporádica en semaos, yerbazales nitrófilos y ruderal-viarios, propios de campos abandonaos, llugares sobrepastoreaos, marxes de caminos, corroladaes, cortiles, ejidos, cuerdes y reposaderos de ganáu, según otros medios sometíos a intensa presión zoo-antropogénica, bien cuchaos y con bayura de nitróxenu, ente'l nivel del mar y 1.225 m. Floria de mayu a agostu.
Ye comestible y bien sabrosu en guisos, berces, revueltos ya inclusive en sopes y ensalaes.
En etnofarmacoloxía utilícense los raigaños como diurétiques[6] en insuficiencias renales. Dosis: Decocto al 2%, 1-2 taces/día dempués de les comíes. El látex qu'esquita de la planta fresca emplegóse pa cuayar la lleche. Coles mesmes les sos flores utilizáronse p'adulterar el azafrán. Principios activos: Flavonoides y inulina.[7]
Scolymus hispanicus describióse por Carlos Linneo y espublizóse en Species Plantarum 2: 813–814. 1753.[8]
Scolymus: nome xenéricu que remanez del Llatín scǒlŷmos, i, deriváu del Griegu σχόλυμος, y remembráu por Pliniu'l Vieyu nel so naturalis historia como una especie de cardu (XXI, 94-96), refiriéndose probablemente al Scolymus hispanicus o maculatus..
hispanicus: epítetu xeográficu qu'alude al so localización en Hispania. Curiosamente, la diagnosis orixinal de Linneo nun cita Hispania como locus typicus, pero textualmente: «Habitat n'Italia, Sicilia, Galia Narbonense[nota 1]».
Númberu de cromosomes de Scolymus hispanicus (Fam. Compositae) y táxones infraespecíficos [9] n=10.[10]
Scolymus hispanicus, el cardillo, cardu d'olla o tagarnina, ente otros munchos nomes, ye una planta yerbácea de la Familia de les Asteraceae.
El cardellet, cardet, cardelina o card de moro (Scolymus hispanicus) és una planta amb flor de la família de les asteràcies. És un tipus de card menut amb flors grogues molt vistoses. Floreix al juny i juliol. El cardellet és present a tot el sud-oest d'Europa, a la conca del Danubi i a la zona mediterrània. Creix a camps abandonats i també a llocs àrids i semi-àrids, com erms i terrenys pedregosos. És una planta resistent que sovint es considera una mala herba.
Són plantes de fulla, tija i rel comestible que contenen inulina. El seu ús culinari fou ja esmentat a l'antiga Grècia per Teofrast.[1] Tot i que es cultiven, o s'han cultivat, a alguns llocs, generalment els que es troben al mercat provenen de l'estat silvestre. A Andalusia els cardets són valorats com a hortalissa. De gust agradable i molt semblant a l'escarxofa, es fan servir tendres per amanides i també per preparar truites, guisats i sopes o potatges, com la "Berza de cardillo". Es pelen les tiges llargues per treure les punxes. Es tallen a trossos de 4-5 cm i es fan bullir breument.
El cardellet, cardet, cardelina o card de moro (Scolymus hispanicus) és una planta amb flor de la família de les asteràcies. És un tipus de card menut amb flors grogues molt vistoses. Floreix al juny i juliol. El cardellet és present a tot el sud-oest d'Europa, a la conca del Danubi i a la zona mediterrània. Creix a camps abandonats i també a llocs àrids i semi-àrids, com erms i terrenys pedregosos. És una planta resistent que sovint es considera una mala herba.
Són plantes de fulla, tija i rel comestible que contenen inulina. El seu ús culinari fou ja esmentat a l'antiga Grècia per Teofrast. Tot i que es cultiven, o s'han cultivat, a alguns llocs, generalment els que es troben al mercat provenen de l'estat silvestre. A Andalusia els cardets són valorats com a hortalissa. De gust agradable i molt semblant a l'escarxofa, es fan servir tendres per amanides i també per preparar truites, guisats i sopes o potatges, com la "Berza de cardillo". Es pelen les tiges llargues per treure les punxes. Es tallen a trossos de 4-5 cm i es fan bullir breument.
Planhigyn blodeuol o deulu llygad y dydd a blodyn haul ydy Ffug-ysgallen felen sy'n enw benywaidd. Mae'n perthyn i'r teulu Asteraceae. Yr enw gwyddonol (Lladin) yw Scolymus hispanicus a'r enw Saesneg yw Golden thistle.[1]
Daw'r gair "Asteraceae", sef yr enw ar y teulu hwn, o'r gair 'Aster', y genws mwyaf lluosog o'r teulu - ac sy'n tarddu o'r gair Groeg ἀστήρ, sef 'seren'.
Planhigyn blodeuol o deulu llygad y dydd a blodyn haul ydy Ffug-ysgallen felen sy'n enw benywaidd. Mae'n perthyn i'r teulu Asteraceae. Yr enw gwyddonol (Lladin) yw Scolymus hispanicus a'r enw Saesneg yw Golden thistle.
Daw'r gair "Asteraceae", sef yr enw ar y teulu hwn, o'r gair 'Aster', y genws mwyaf lluosog o'r teulu - ac sy'n tarddu o'r gair Groeg ἀστήρ, sef 'seren'.
Die Spanische Golddistel (Scolymus hispanicus) ist eine Pflanzenart aus der Gattung der Scolymus in der Familie der Korbblütler (Asteraceae).
Die Spanische Golddistel ist eine zweijährige Pflanze, die Wuchshöhen von 20 bis 80 Zentimeter erreicht. Die Art ist distelartig und wächst aufrecht sowie meist verzweigt. Die Stängelblätter sind starr und buchtig fiederteilig. Ihre einzelnen Abschnitte sind dornig gezähnt. Der Rand der Blätter ist nur wenig verdickt. Er läuft am Stängel gerade so weit abwärts, dass dieser wirkt, als wäre er unterbrochen geflügelt. Die Blütenköpfchen sind end- und achselständig. Ihr Durchmesser beträgt 1 bis 2 Zentimeter. Die Zungenblüten sind 16 bis 17 Millimeter lang, goldgelb gefärbt und außen weiß behaart. Sie werden von drei Hochblättern überragt, die dornig gezähnt sind. Die Hüllblätter sind lanzettlich, spitzen sich allmählich zu und weisen kaum eine Behaarung auf. Die Spreublätter schließen die äußeren Früchte ein. Der Pappus besteht aus zwei bis vier kurzen Borsten.
Blütezeit ist von Juni bis September.
Die Chromosomenzahl beträgt 2n = 20.[1]
Die Spanische Golddistel kommt im Mittelmeerraum und auf den Kanarischen Inseln an Wegrändern, auf Schuttplätzen und auf Brachland vor. Ihre Verbreitung reicht nördlich bis ins nordwestliche Frankreich.[2]
Es können zwei Unterarten unterschieden werden:[3]
Die Unterart Scolymus hispanicus subsp. grandiflorus (Desf.) P. Fourn. wird heute meist als eigenständige Art Scolymus grandiflorus Desf. angesehen.
Die Spanische Golddistel (Scolymus hispanicus) ist eine Pflanzenart aus der Gattung der Scolymus in der Familie der Korbblütler (Asteraceae).
Li tcherdon d' ôr d' Espagne, c' est on tcherdon avou ene bele djaene fleur.
C' est ene magnåve plante, estant djonne.
No d' l' indje e sincieus latén : Scolymus hispanicus
Crexhe ezès payis del Mîtrinne Mer eyet el Mîtrinne Urope disk' al Mer Caspyinne.
Il a stî epoirté pås djins pus hôt e l' Urope, e l' Amerike bijhrece, e l' Amerike nonnrece ey e-n Ostraleye.
C' est ene plante dobe-anêyrece, ki vént 20 a 80 cintimetes hôte.
E l' Espagne, å Marok et dins ces payis la, on côpe les djonnès djetes. On les cût come verdeure avou ene potêye ou avou on couscousse ou fricassî avou des oûs a môde d' amlete.
Les efants l' pelèt et l' magnî tot crou.
Li rujhe k' i gn a, c' est de s' brouyî et di code les djetes di l' epweznant tcherdon al glou.
Li tcherdon d' ôr d' Espagne, c' est on tcherdon avou ene bele djaene fleur.
C' est ene magnåve plante, estant djonne.
No d' l' indje e sincieus latén : Scolymus hispanicus
Scolymus hispanicus, the common golden thistle or Spanish oyster thistle, is a flowering plant in the genus Scolymus in the family Asteraceae, native to southern and western Europe, north to northwestern France.
It is a herbaceous biennial or short-lived perennial plant growing to 80 cm tall, with spiny stems and leaves. The flowerheads are bright yellow to orange-yellow, 2–3 cm diameter
Since at least the time of Theophrastus in ancient Greece, this plant has been known for medicinal and culinary uses. Although it has been cultivated at times, currently most of the plant which is consumed comes from harvesting wild plants.[1] It is very popular in almost every province of Spain, where it is usually eaten in stews during spring. It is also used in salads and soups, and it is served with scrambled eggs in Extremadura and Andalusia, Spain, where it is called tagarnina. In the sixteenth century in Salamanca, the washed young plants used to be eaten with their root, either raw or in stews with meat.
In parts of southern Italy, the leaves are only gathered during Holy Week, after which they are used to bake a meat pie to be eaten on Easter.[2]
Scrambled eggs with Spanish oyster and bread
Scolymus hispanicus, the common golden thistle or Spanish oyster thistle, is a flowering plant in the genus Scolymus in the family Asteraceae, native to southern and western Europe, north to northwestern France.
It is a herbaceous biennial or short-lived perennial plant growing to 80 cm tall, with spiny stems and leaves. The flowerheads are bright yellow to orange-yellow, 2–3 cm diameter
Scolymus hispanicus o tagarnina, entre otros nombres, es una especie de planta herbácea del género Scolymus de la familia de las Asteraceae.
Es una planta bienal o perenne erecta de hasta 2,5 m de altura (pero que puede también ser de porte algo rastrero/desparramado), generalmente ramificada desde la base, y con hojas espinosas, las basales de pinnatisectas a pinnatipartidas, las superiores pinnatífidas. El tallo y las ramas, más o menos pelosos y discretamente estriados longitudinalmente, son recorridos por alas irregularmente espinosas y dentadas, algo discontinuas, excepto en la base de tallo que es prácticamente inerme. Presenta, en las axilas foliares y al final de las ramas, inflorescencias de capítulos subsentados, de hasta 5 cm de diámetro, de unas 20-40 flores amarillas, todas liguladas, hermafroditas y rodeados de 3 brácteas externas tomentosas y también espinosas (hay 6 brácteas en el capítulo terminal de las ramas), y las internas ovaladas, mucho más estrechas, con una espina apical y sin espinas marginales. El receptáculo, profundamente alveolado, es convexo/cónico. Los frutos son cipselas ovoides dorso-ventralmente comprimidas, lisas, de unos 3-5 mm, coronadas por un vilano heteromorfo conformado por 2-5 largas, frágiles, rígidas y finas cerdas barbuladas, con, eventualmente, una fila de hasta 4 escamas obtusas a lanceoladas; dichos frutos están envueltos casi por completo por sus páleas, membranosas y lateralmente aladas.[1][2][3][4]
Nativo en todo el Mediterráneo y centro de Europa continental hasta el mar Caspio; introducido más al norte,[1][5] y en Norteamérica, Suramérica y Australia.[1][6]En la península ibérica, está distribuida desigualmente por toda la geografía, excepto la cornisa cantábrica, donde falta casi por completo, y todos los Pirineos menos su parte más oriental. Está también presente en las islas Baleares y algunas de las islas Canarias.[7]
Crece en sembrados, herbazales nitrófilos, ruderales viarios, corrales, solares y ejidos, entre el nivel del mar y 1225 m de altitud. Florece de mayo a agosto.
Es comestible y muy sabroso en guisos: potaje de tagarninas, muy típico en Jerez de la Frontera, berza gitana ; también en revueltos e incluso en sopas y ensaladas.[8]
En etnofarmacología se utilizan las raíces como diuréticas[9] en insuficiencias renales. Dosis: Decocto al 2%, 1-2 tazas/día después de las comidas. El látex que mana de la planta fresca se ha empleado para cuajar la leche. Asimismo sus flores se han utilizado para adulterar el azafrán. Principios activos: Flavonoides e inulina.[10]
Número de cromosomas de Scolymus hispanicus: 2n=10.[11]
Scolymus hispanicus fue descrito por Carlos Linneo y publicado en Species Plantarum, vol 2, p. 813–814[2], 1753.[12]
Almirón de España, caderlina, cadillo, cadillos, caldillo, caldillos (2), cardetes, cardico de monte, cardico de olla, cardicos de monte, cardilla (2), cardillas, cardillico, cardillo (42), cardillo blanco, cardillo bravío (5), cardillo de comer (5), cardillo de la olla (2), cardillo fino, cardillo lechal, cardillo real (2), cardillos (12), cardillos bravíos, cardillos de comer, cardillu, cardillón, cardo (11), cardo María (4), cardo azafranero silvestre, cardo cardillero, cardo cristo, cardo de comer (2), cardo de cristiano, cardo de olla (9), cardo lechal (4), cardo lechar (4), cardo lechariego, cardo lechero (2), cardo lechón, cardo manso, cardo mantequero, cardo pavero, cardo santo, cardo triguero, cardo zafranero (3), cardo-María, cardoncha (2), cardón lechal (3), cardón lechar (3), carlina de Cádiz, chicoria, chicoyas, flor del cardillo, flor quesera, lechera, lecherina meaperros, lechocino (2), licherina, pincha, tagardilla (2), tagardina (3), tagarmina, tagarna, tagarnilla, tagarnina (18), tagarninas burreras, tagarnino (2), tagarrina (3), yerba cana. Las cifras entre paréntesis indican la frecuencia de uso del vocablo en España.[7]
|coautores=
(ayuda) Scolymus hispanicus o tagarnina, entre otros nombres, es una especie de planta herbácea del género Scolymus de la familia de las Asteraceae.
Scolymus hispanicus
Le Chardon d'Espagne, ou Scolyme d'Espagne (Scolymus hispanicus), est une plante bisannuelle à feuilles et tiges épineuses, de la famille des Astéracées (Composées), assez commune en terrain sec dans la région méditerranéenne.
Noms vernaculaires : chardon d'Espagne, cardon d'Espagne, scolyme d'Espagne, épine jaune, cardousse ; de : Goldwurzel, en : golden thistle, es : cardillo, it : cardo scolimo, ar : guernina, kab : taghdiwth.
C'est une plante bisannuelle, pouvant atteindre de 30 à 80 cm de haut. La racine principale du type pivotant est assez développée.
Les feuilles très épineuses, à fortes nervures blanches, sont divisées en lobes terminés chacun par une forte épine. Les tiges portent des ailes épineuses en prolongement des feuilles.
Les capitules de fleurs jaunes apparaissent à l'aisselle des feuilles de juillet à septembre-octobre. Ils sont entourés de trois bractées assez semblables aux feuilles. L'involucre lui-même est composé de bractées étroites terminées en pointe.
Les fruits, des akènes, sont prolongés par quatre soies.
Fleur à Clermont-l'Hérault
Œufs pochés avec chardon d'Espagne en ragoût
Cette espèce est originaire principalement des bords de la Méditerranée : Afrique du Nord, du Maroc à l'Égypte, Europe méridionale du Portugal à la Grèce, Europe orinetale (Roumanie, Ukraine), Asie occidentale, de Chypre et la Turquie jusqu'à l'Iran.
En France, on la trouve surtout dans la région méditerranéenne et un peu dans le Sud-Ouest.
Elle s'est naturalisée dans de nombreux pays, y compris en Amérique. Aux États-Unis, elle est considérée comme plante envahissante.
La plante qui contient de l'inuline est comestible : on peut consommer les jeunes pousses en salade et les racines cuites en ragout. En Algérie, on consomme les pétioles ("tiges" de la feuille, ou plus exactement nervure principale) cuits dans le bouillon qui accompagne le couscous.
Elle est souvent considérée comme une Adventice.
Scolymus hispanicus
Le Chardon d'Espagne, ou Scolyme d'Espagne (Scolymus hispanicus), est une plante bisannuelle à feuilles et tiges épineuses, de la famille des Astéracées (Composées), assez commune en terrain sec dans la région méditerranéenne.
Noms vernaculaires : chardon d'Espagne, cardon d'Espagne, scolyme d'Espagne, épine jaune, cardousse ; de : Goldwurzel, en : golden thistle, es : cardillo, it : cardo scolimo, ar : guernina, kab : taghdiwth.
Scolymus hispanicus L., 1753 è una specie di pianta angiosperma dicotiledone della famiglia delle Asteraceae.[1][2]
Il nome generico (Scolymus) deriva dal termine greco "Skolymos" che probabilmente indicava le stesse piante. La voce deriva da "skolos" (= spine) e fa riferimento alle foglie spinose di queste piante.[3] L'epiteto specifico (hispanicus) indica più o meno l'areale di origine della pianta.
Il nome scientifico della specie è stato definito per la prima volta dal botanico Carl Linnaeus (1707-1778) nella pubblicazione " Species Plantarum" ( Sp. Pl. 2: 813 ) del 1753.[4]
Habitus. La forma biologica è emicriptofita bienne (H bienn), ossia in generale sono piante erbacee con gemme svernanti al livello del suolo e protette dalla lettiera o dalla neve e si distinguono dalle altre per il ciclo vitale biennale. L'habitus si presenta molto spinoso con steli alati. Il ciclo biologico di questa pianta può essere anche perenne. Negli organi interni sono presenti sia condotti resiniferi che canali laticiferi.[5][6][7][8][9][10][11]
Fusto. I fusti sono eretti e ramosi in modo corimboso e alati. Le ali sono interrotte. Le radici in genere sono di tipo fittonante. Il fusto arriva ad una altezza di 2 - 12 dm.
Foglie. Le foglie possono essere sia basali che cauline (amplessicauli); sono disposte lungo il fusto in modo alterno. Le lamine sono da ovate a strettamente oblunghe di tipo pennatosetto o pennatopartito con denti profondi a forma deltoide e una grande spina apicale. Il colore è verde; la consistenza è scarsamente coriacea. Dimensione delle foglie: larghezza 2,5 - 4 cm; lunghezza 12 - 20 cm.
Infiorescenza. Le infiorescenze di tipo spiciforme sono composte da capolini terminali o ascellari, sia singoli che multipli. I capolini, sessili e avvolti da tre brattee con larghe spine, sono formati da un involucro composto da brattee (o squame) all'interno delle quali un ricettacolo fa da base ai fiori ligulati (o in alcuni casi tubulosi). Gli involucri a forma cilindrica, sono formati da diverse brattee disposte su due serie. Le brattee sono glabre; i bordi sono attenuati verso l'apice ed hanno una spina apicale evidente. Il ricettacolo è provvisto di pagliette con ampie ali che racchiudono in alcuni casi gli acheni. Lunghezza dell'involucro: 10 - 20 mm (con un diametro all'antesi di 10 mm).
Fiori. I fiori sono tetra-ciclici (ossia sono presenti 4 verticilli: calice – corolla – androceo – gineceo) e pentameri (ogni verticillo ha in genere 5 elementi). I fiori sono inoltre ermafroditi e zigomorfi.
Frutti. I frutti sono degli acheni con pappo. L'achenio, ovoide-compresso, è privo di becco. Il pappo è formato da una coroncina apicale di squame (da 2 a 4) caduche.
Dal punto di vista fitosociologico alpino la specie di questa scheda appartiene alla seguente comunità vegetale:[17]
Per l'areale completo italiano la specie di questa voce appartiene alla seguente comunità vegetale:[18]
Descrizione. L'alleanza Onopordion illyrici è relativa alle comunità nitrofile di emicriptofite spinose, di grossa taglia dei piani bioclimatici temperati mediterranei. Questa alleanza colonizza gli incolti, i margini stradali e le zone di sosta degli animali di allevamento. La distribuzione è relativa ai territori tirrenici e del Mediterraneo orientale. Si trova in Italia centrale, meridionale e nelle Isole.
Specie presenti nell'associazione: Carduncellus coeruleus, Carduus macrophalus, Carthamus lanatus, Centaurea calcitrapa, Cirsium echinatus, Daucus maximus, Echinops strigosus, Eryngium campestre, Phlomis herba-venti, Nicotiana glauca, Notobasis syriaca, Scolymus hispanicus, Tirimnus leucographus, Atractylis gummifera, Cynara cardunculus, Onopordum illyricum e Scolymus grandiflorus.
Altre alleanze per questa specie sono:[18]
La famiglia di appartenenza di questa voce (Asteraceae o Compositae, nomen conservandum) probabilmente originaria del Sud America, è la più numerosa del mondo vegetale, comprende oltre 23.000 specie distribuite su 1.535 generi[19], oppure 22.750 specie e 1.530 generi secondo altre fonti[20] (una delle checklist più aggiornata elenca fino a 1.679 generi)[21]. La famiglia attualmente (2021) è divisa in 16 sottofamiglie.[1][9][8]
Il genere di questa voce (Scolymus) appartiene alla sottotribù Scolyminae della tribù Cichorieae (unica tribù della sottofamiglia Cichorioideae). In base ai dati filogenetici la sottofamiglia Cichorioideae è il terz'ultimo gruppo che si è separato dal nucleo delle Asteraceae (gli ultimi due sono Corymbioideae e Asteroideae).[1] La sottotribù Scolyminae è uno dei cladi iniziali che si sono separati dalla tribù.[9]
All'interno della sottotribù il genere di questa voce, da un punto di vista filogenetico, occupa il "core" del gruppo insieme al genere Hymenonema. Nella filogenesi del genere la specie S. gradiflorus risulta più vicina alla specie S. hispanicus (insieme formano un "gruppo fratello"); mentre la specie S. maculatus è in posizioe "basale".[22]
Cladogramma indicante la posizione della specie nel genere.[22]
genere ScolymusScolymus hispanicus
Il numero cromosomico della specie è: 2n = 20.[11]
Per questa specie sono riconosciute valide le seguenti due sottospecie:[2][11]
Le tre specie del genere Scolymus si distinguono per i seguenti caratteri:[11][23]
La pianta viene utilizzata nella cucina tipica dell'Andalusia (Tagarninas esparragás) e di alcune zone italiane; sono utilizzate le radici e le coste delle foglie private delle spine, i fiori sono utilizzati come colorante.
Scolymus hispanicus L., 1753 è una specie di pianta angiosperma dicotiledone della famiglia delle Asteraceae.
Scolymus hispanicus L. – gatunek rośliny należącej do rodziny astrowatych (Asteraceae).
Pochodzi z obszaru śródziemnomorskiego. Rośnie dziko w Afryce Północnej (Wyspy Kanaryjskie, Maroko, Algieria, Tunezja, Egipt), południowej i południowo-wschodniej Europie (Hiszpania, Portugalia, Francja, Albania; Bośnia i Hercegowina, Bułgaria, Chorwacja, Kreta, Sardynia, Sycylia, Macedonia, Czarnogóra, Macedonia; Serbia, Słowenia, Rumunia, Krym), Azji Zachodniej (Cypr, Izrael, Jordania, Liban, Syria, Turcja), na Kaukazie (Azerbejdżan, Gruzja, Zakaukazie, Krasnodar). Jako gatunek zawleczony rozprzestrzenił się na Azorach, w Libii, Australii, niektórych stanach USA w Ameryce Północnej, Ameryce Południowej (Argentyna, Chile). Jako efemerofit występuje w Anglii, Belgii, Niemczech, Szwajcarii i Polsce[3].
Roślina dwuletnia lub bylina, podobna do ostu. Łodyga osiąga wysokość do 2,5 m, jest górą rozgałęziona, nieciągle oskrzydlona i bardzo kolczasta. Liście podłużno-lancetowate, klapowane, długoogonkowe, gładkie i wyposażone w kolce. Kwiaty złoto-żółte, zebrane w koszyczek o długości ok. 3 cm. Otoczony jest on kolczastymi podsadkami. Owoce mają długość 2-3 mm i wyposażone są w puch kielichowy[4]
Kwitnie od maja do lipca. Nasiona zachowują zdolność kiełkowania przez kilka lat i do kiełkowania nie potrzebują okresu spoczynku. Liczba chromosomów 2n = 20[4].
Gatunek synantropijny. Pojawia się na terenach zmienionych przez człowieka, wokół zabudowań, na ziemi bogatej w związki azotowe[5]. Rośnie wśród gruzów nieużytków, rowów, na ścieżkach; najczęściej na terenach piaszczystych[4].
Michael Zohary, jeden z badaczy roślin biblijnych, uważa, że pod występującym 9 razy w Biblii hebrajskim słowo ḥōah kryją się gatunki z rodzaju Scolymus występujące na Ziemi Świętej: Scolymus hispanicus i Scolymus maculatus. W przekładach Biblii słowo to tłumaczone jest jako ciernie lub osty[5].
Scolymus hispanicus L. – gatunek rośliny należącej do rodziny astrowatych (Asteraceae).
Scolymus hispanicus[1][2] é uma espécie herbácea de planta com flor pertencente à família Asteraceae.
A autoridade científica da espécie é L., tendo sido publicada em Species Plantarum 2: 813–814. 1753.[3]
Dá pelos seguintes nomes comuns: carrasquinha[4], cangarinha[5], cantarinha[1], cardo-bordão[6], cardo-de-ouro[1], escólimo-da-espanha[7] e tagarrina[8].
É uma planta bienal ou perene de curta duração, pelo que se insere no tipo fisionómico dos hemicriptófitos[2], que pode chegar aos 80 cm de altura, com caules e folhas espinhosas.
O caule e ramos são mais ou menos peludos e ligeiramente estriados longitudinalmente, as folhas são irregularmente espinhosas e dentadas, algo descontínuas.[2]
As inflorescências são de amarelo vivo a amarelo alaranjado com cerca de 2-3 cm. [9][10][11][12][13].
Em Portugal floresce de floresce de Maio a Setembro.[14]
Nativo em toda a região Mediterrânea, desde Portugal até ao Mar Cáspio e daí até Marrocos (com a exceção da Líbia onde também foi introduzido), tendo sido posteriormente introduzido mais a norte da Europa, nos Açores e em outras regiões do globo.[15]
Foi introduzida no Brasil onde é cultivada em grande escala em São Paulo, especialmente para o aproveitamento das suas raízes, que atingem até 30cm de comprimento e 2cm de diâmetro.[16]
É uma planta ruderal que cresce de forma silvestre e esporádica em poisios, pastagens, áreas de sobre-pastoreio, plantações de culturas nitrófilas, campos abandonados, bermas de caminhos, pátios, zonas suburbanas, bem como outros meios sob pressão intensa humana com abundância de azoto.[2]
Trata-se de uma espécie presente no território português, nomeadamente em Portugal Continental e no Arquipélago dos Açores.[1]
Mais concretamente, em Portugal Continental, medram na zona do Noroeste ocidental; em todas as zonas do Nordeste; nas Terras Fria e Quente transmontanas; em todas as zonas do Centro-Oeste; no Centro-Leste de campina; em todas as zonas do Centro-Sul e do Sudeste; em todas as zonas do Sudoeste, salvo o Sudoeste montanhoso; e em todas as zonas algarvias, salvo o Sotavento.[1]
Em termos de naturalidade é nativa de Portugal Continental e introduzida no Arquipélago dos Açores.[2]
Não se encontra protegida por legislação portuguesa ou da Comunidade Europeia.
Em Portugal a colheita das folhas deve ser feita entre o inverno e o início da primavera, antes que surja o caule, pois é quando as folhas da roseta basal ainda estão tenras. [9]
Há um ditado popular castelhano que reza, nos seguintes termos:
El de abril para mí, el de mayo para mi amo y el de junio para mi burro [17] (traduzido para português: «O de abril para mim, o de Maio para o meu amo e o de Junho para o meu burro.»)
É usado pelo ser humano quer enquanto alimento, quer para fins terapêuticos. Conhecido há milhares de anos, sabe-se que era usado pelos gregos antigos pois foi descrito por Teofrasto, considerado por muitos o pai da botânica. Três séculos mais tarde foi evocado por Plínio, o velho na sua obra Naturalis Historia como uma espécie de cardo que tem propriedades antitranspirantes. [10]
Do escólimo são comestíveis a nervura média dos rebentos, as corolas a raiz. Os rebentos, quando tenros e muito novos, são comidos de uma forma análoga aos espargos, a raiz é diurética e as corolas servem para fazer uma especiaria relativamente semelhante ao açafrão.[18][16]
Para preparar as nervuras médias devem-se colher folhas tenras dos rebentos. De seguida limpam-se e ripam-se de modo a retirar os espinhos e as nervuras laterais. Com uma faca afiada eliminam-se os últimos vestígios. Por fim devem ser escaldadas com água a ferver, escorridas e estão prontas a ser cozinhadas.[19]
É utilizado por todo o mundo em afamadas receitas, como guisados, sopas e saladas. Na gastronomia portuguesa é usado em diversas receitas, nomeadamente em pratos típicos alentejanos. Se actualmente são usados como ingredientes de ementas sofisticadas que constam de cardápios de restaurantes de luxo, oferecendo deliciosas degustações, tempos houve em que faziam parte da frugalidade do sustento dos alentejanos. Amiúde, o camponês alentejano, sem tempo para plantar na sua horta o essencial, servia-se destes vegetais para complementar o seu sustento.[20] São exemplos de receitas típicas alentejanas: a Sopa de feijão com carrasquinhas e catacuses[21], o Feijão Branco com Bacalhau e Carrasquinhas[22] ou o Cozido de grão com carrasquinhas.[23]
Em medicina, as raízes são utilizadas em Etnofarmacologia pelas suas propriedades diuréticas em doentes com insuficiências renais. Também são conhecidas pelas suas propriedades antitranspirantes.[10]
Para celebrar a Carrasquinha, bem como a outras ervas silvestres da região, todos os anos o Município de Alvito organiza o ciclo gastronómico “As Ervas da Baronia”, três semanas dedicadas a receitas com ervas silvestres.[24] A semana em que se podem degustar as receitas com Carrasquinhas em vários restaurantes de Alvito e de Vila Nova da Baronia costuma ser em Fevereiro.[25][26][27][28]
A espécie Scolymus hispanicus foi descrita inicialmente por Carlos Lineu e publicada na obra Species Plantarum.[29]
Scolymus deriva do latim scǒlŷmos, que por sua vez deriva do grego clássico σχόλυμος, termo que se usava para designar os cardos com a raiz comestível[30]. O epíteto específico deriva do latim e significa 'da Hispânia', que era o que os romanos chamavam à Península Ibérica.[31]
Scolymus hispanicus é uma espécie herbácea de planta com flor pertencente à família Asteraceae.
A autoridade científica da espécie é L., tendo sido publicada em Species Plantarum 2: 813–814. 1753.
Дворічна або недовго багаторічна рослина. Стебла 20-120 см, прямостоячі, покриті короткими волосками, як правило, розгалужені від основи, іноді прості. Прикореневі листки перисторозсічені, верхні перисті. Квіти двостатеві. Квіткові голівки кінцеві й пахвові, діаметр становить від 1 до 3 сантиметрів. Пелюстки від яскраво-жовтих до оранжево-жовтих. Плоди сім'янки, 2-3 мм, без чубчика.
Північна Африка: Алжир; Єгипет; Марокко; Туніс. Кавказ: Азербайджан; Грузія; Росія — Краснодар; Передкавказзя. Західна Азія: Кіпр; Іран; Ізраїль; Йорданія; Ліван; Сирія; Туреччина. Європа: Україна; Албанія; Боснія і Герцеговина; Болгарія; Хорватія; Греція; Італія; Македонія; Чорногорія; Румунія; Сербія; Словенія; Франція; Португалія; Гібралтар; Іспанія [вкл. Канарські острови]. Натуралізований: Лівія, Австралія, США, Аргентина, Чилі. Експансія: Бельгія, Німеччина, Польща, Швейцарія, Сполучене Королівство.
Росте на занедбаних полях, узбіччях доріг, дворах, ділянках, луках і пасовищах, між рівнем моря і 1225 м. Цвіте з травня по серпень.
Рослина їстівна, роблять смачні рагу, омлет і навіть додають в супи і салати. Популярна в майже кожній провінції Іспанії, де, як правило, їдять в рагу під час весни. У Стародавній Греції, відомо, що ця рослина використовувалася в лікувальних і кулінарних цілях.
Scolymus hispanicus là một loài thực vật có hoa trong họ Cúc. Loài này được L. miêu tả khoa học đầu tiên năm 1753.[1]
Scolymus hispanicus là một loài thực vật có hoa trong họ Cúc. Loài này được L. miêu tả khoa học đầu tiên năm 1753.