El cantueso o tomillu burriqueru (Lavandula stoechas) ye un parrotal ramosu, bien arumosu, d'hasta un metro d'altor de la familia de les lamiacees.
Lavandula stoechas ye un matu que puede algamar 1 m d'altor, bien ramificada. Les sos cañes son de color verde o acoloratáu, ablancazaes pola presencia de pilosidá, más o menos abondosa. Les fueyes de color daqué buxu sobremanera pol viesu, tomentusas, nacen engarraes, son llargues y estreches, de cantu enteru. Inflorescencia compacta, de seición cuadrangular. Les flores tán atarraquitaes en trupes espigues terminales de forma cuadrangular, que lleven na so terminación un conxuntu de bráctees maneres de color violeta o acoloratáu. El mota ye pequeñu y queda ocultu pola bráctea, ye percorríu por 13 venes. Corola de color moráu escuru. Les flores formen llinies verticales que percuerren el conxuntu de la inflorescencia.[1] Esporofilos de 4-8 mm de llargu, acorazonaos-romboidales, de color violeta amarronáu, membranosos, tomentosos de gris en 4 fileres, el superiores engrandaos, ensin flores axilares, de 1-5 cm de llargu, ovalaos, púrpures hasta violeta azuláu. El penachu coloriáu sirve p'atraer a les inseutos.[2]
Floria en primavera y principios de branu, a partir del mes de marzu, según el clima onde habite.
Distribúise per tola rexón mediterránea, habitando en carbaes abiertos, desenvueltos sobre suelos ensin cal, xilizos, como granitos, cuarcites, cayueles, etc. Tamién nos básicos aniciaos sobre serpentines y peridotites. N'altitú estender hasta los 1000 m y en dalguna de les sos variedaes hasta los 1800 m. Va acomuñada munches vegaes a la jara y al tomillu blancu (Thymus mastichina L.). Na Península Ibérica ye bien común. Nes Baleares crez en Menorca y Eivissa. Tamién en Macaronesia (Islles Canaries) onde pue ser introducida.[3]
El nome del xéneru deriva del verbu llatín llavo: llavar, purificar. L'específicu procede del griegu stoichas: alliniaes y aludiría a la disposición ordenada de les flores. Utilizóse en medicina como antiséptica, llimpiando cola so esencia firíes y llagues. Incluyida na flora apícola pol so gran producción de néctar.
Esta especie ye bien poliforma, estremándose delles subespecies:
Ye la más resistente de toes yá que aguanta los fríos intensos del interior de la península, siendo la más frecuente en dambes Castielles y Sistema Central. Habita en terrenes xilizos. Tien el pedúnculu de la inflorescencia más llargu que'l doble d'ésta. Esta subespecie forma un parrotal bien ramificáu qu'algama los 80 cm. Fueyes llanceolaes estreches, peloses, que nacen engarraes, formando frecuentemente un fascículu. Les llongures pedúnculos que sostienen les espigues tán desprovistos de fueyes. Inflorescencia sobre un llargu pedúnculu, d'ende'l so nome botánicu, coronaes por 2-5 bráctees moraes. Les flores axuntar en trupes espigues terminales de seición cuadrangular; en cada esquina apaecen alliniaes de 6 a 10 flores de color moráu escuru; cada ramillete de flores ye rematáu por un penachu de bráctees maneres de color púrpura claro. Tola planta despide un prestosu y caltriante golor alcanforao. Floria en primavera.[4]
El so arume utilizar pa l'aromaterapia, y la so aceite esencial p'arumar l'agua del bañu y anidiar la piel. Nun se describió la so toxicoloxía.
El cantueso ye la más mediterránea de toes, la que crez nes Islles Baleares y nes provincies costeres del este y sur de la Península. De xamasca tomentoso ablancazáu tien el pedúnculu de la inflorescencia bien curtiu (más curtiu que la espiga); el mota con pelos más llargos; les bráctees maneres del penachu xeneralmente nun devasen los 2 cm; les bráctees inferiores de la inflorescencia son xeneralmente apuntiaes.[3] Dientro de la subespecie pueden estremase les siguientes formes:
De xamasca gris verdosu. Tien una inflorescencia bastante gruesa y allargada, el pedúnculu curtiu o medianu, el mota con pelos toos bien curtios, y la corola con tolos lóbulos iguales o pocu desiguales. Ta partida pel centru y la metá occidental Península.[3]
Ye bien paecida a la subsp. pedunculata, cola que presenta dacuando formes de tránsitu, pero tien el mota con dellos pelos llargos, y la corola colos dos lóbulos cimeros soldaos y daqué mayores que'l restu. Ta llargamente partida pel oeste de la Península Ibérica. Nesta postrera raza hai qu'incluyir, al paecer como sinónimu a la Lavandula stoechas subsp. lusitanica (Chaitor) Rozeira, del centru y sur de Portugal que se suel estremar por tener la inflorescencia daqué más curtia y esnachada.[3]
La fervinchu de los sos inflorescencies seques son febrífugues y combaten les afecciones del pechu y bronquios.
Utilícense les flores pa preparar fervinchos y aceites esenciales que contienen cetones (d-alcanfor y d-fenchona ) y alcoholes ( borneol y terpineol).[6]
Utilízase como antisépticu, dixestivu, antiespasmódico, cicatrizante y antibacteriano.
Lavandula stoechas describióse por Carlos Linneo y espublizóse en Species Plantarum 2: 573. 1753.[7]
Lavandula: nome xenéricu que se cree que remanez del francés antiguu lavandre y n'última instancia del llatín llavara (llavar), refiriéndose al usu de fervinchos de les plantes.[8] El nome botánicu Lavandula como l'usáu por Linneo considérase deriváu d'este y otros nomes comunes europeos pa les plantes. Sicasí, suxúrese qu'esta esplicación puede ser apócrifa, y que'l nome en realidá puede ser deriváu del llatín livere, "azuláu".[9]
stoechas: epítetu llatín que significa "lavanda planta".[10]
El cantueso o tomillu burriqueru (Lavandula stoechas) ye un parrotal ramosu, bien arumosu, d'hasta un metro d'altor de la familia de les lamiacees.
Yunan lavandası (lat. Lavandula stoechas)[1] - dalamazkimilər fəsiləsinin lavanda cinsinə aid bitki növü.[2]
Yunan lavandası (lat. Lavandula stoechas) - dalamazkimilər fəsiləsinin lavanda cinsinə aid bitki növü.
Lavand-kêr (Lavandula stoechas) a zo plant kreizdouarel eus kerentiad al Lamiaceae.
El cap d'ase, cabeçuda, tomaní, tomanyí o timosa en rossellonès (Lavandula stoechas) és una planta de la família de les lamiàcies. El nom de stoechas ve de les Illes Stoechades. Aquestes illes estan disposades de la mateixa forma que ho fan les flors de la planta (en línia). Stoichas significa 'alineades'.
És comú a tota l'àrea mediterrània. Abunda a l'est i al sud peninsular i a les Illes Balears en terres àcides, seques i assolellades.
Aquesta planta fa entre 40 i 70 centímetres, encara que a vegades pot arribar a fer 1 metre d'alçada.
La tija és de forma quadrada i amb cordons de colènquima al voltant. Les fulles d'aquesta planta no tenen pecíol i duren tot l'any. Són fulles lanceolades i estretes i fan de 2 a 4 cm. Són simples, de textura carnosa, oposades i decusades (cada parell de fulles és en angle recte amb el següent).
La inflorescència, erecta i densa, és coronada per un grup apical de bràctees estèrils. La corol·la és de color violat. El calze és gamosèpal, la corol·la gamopètala i bilabiada. És de color violat. L'androceu és format per 4 estams, dos de llargs i dos de curts (didínams) que estan soldats a la corol·la. L'ovari és súper i bicarpel·lar, però està dividit en 4 lòbuls per la presència d'uns falsos envans. L'estil neix a la base, i creix entre els lòbuls de l'ovari (ginobàsic) i conté dos lòbuls estigmàtics. A vegades pot ser que un d'aquests lòbuls estigui reduït o, fins i tot, suprimit.
Fórmula floral: ↓K(5) [C(5) A4] G(2)
Pot confondre's amb l'espígol i el barballó, que són dues espècies comunes del mateix gènere, però tenen la inflorescència més laxa i sense les bràctees acolorides al capdamunt.[1]
S'utilitzen les flors per a preparar infusions i olis essencials que contenen cetones (d-alcanfor i d-fenchone) i alcohols (borneol i terpineol).
Es fa servir com a antisèptic, digestiu, antiespasmòdic, cicatritzant i antibacterià.
La seva aroma es fa servir per a l'aromateràpia, i el seu oli essencial per a perfumar l'aigua del bany i suavitzar la pell. No s'ha descrit la seva toxicologia.
El cap d'ase, cabeçuda, tomaní, tomanyí o timosa en rossellonès (Lavandula stoechas) és una planta de la família de les lamiàcies. El nom de stoechas ve de les Illes Stoechades. Aquestes illes estan disposades de la mateixa forma que ho fan les flors de la planta (en línia). Stoichas significa 'alineades'.
Sommerfugle-Lavendel (Lavandula stoechas) er en stedsegrøn busklignende plante af læbeblomst-familien, der især dyrkes for sine æteriske olier, der blandt andet udnyttes i luftfriskere, men også i insekticider.
Busken har pink eller violette blomster, der fremkommer på en stamme (aks). Sommerfugle-Lavendelen kan blive 30-100 cm høj med 1-4 cm lange, grålige blade. Blomsterne udvikler sig på de øverste par centimeter af den 10-30 cm høje stamme.
Planten hører naturligt hjemme i Middelhavsområdet på makier, men er også indført i Australien, hvor den dog med gode vækstbetingelser har spredt sig så meget, at den flere steder regnes for ukrudt.
Sommerfugle-Lavendel (Lavandula stoechas) er en stedsegrøn busklignende plante af læbeblomst-familien, der især dyrkes for sine æteriske olier, der blandt andet udnyttes i luftfriskere, men også i insekticider.
Der Schopf-Lavendel (Lavandula stoechas) ist eine Pflanzenart aus der Familie der Lippenblütler (Lamiaceae).
Der stark aromatisch riechende Strauch erreicht Wuchshöhen von 30 bis 100 cm. Er ist buschig verzweigt und dicht beblättert. Die etwa 4 cm langen Laubblätter sind gegenständig angeordnet und linealisch bis länglich-lanzettlich.
Der Blütenstand wird von einem Schopf aus violetten und länglich-eiförmigen Hochblättern gekrönt, die etwa 5 cm lang werden. Die darunter befindlichen Blüten bilden eine dichte, im Querschnitt viereckige, Scheinähre mit sechs- bis zehnblütigen Scheinquirlen. Die Tragblätter sind rhombisch herzförmig, braunviolett und filzig. Der 13-nervige Kelch wird 4 bis 6 mm lang. Der obere der fünf Zähne besitzt ein verkehrt-herzförmiges Anhängsel. Die Krone ist schwarzviolett, bis zu 8 mm lang und undeutlich zweilippig.
Blütezeit ist von März bis Juni.
Die Chromosomenzahl beträgt 2n = 30.[1]
Das Verbreitungsgebiet der mediterranen Art erstreckt sich von den Kanarischen Inseln, Madeira über ganz Südeuropa bis zum östlichen Mittelmeer und Nordwestafrika. Als Standort werden Garigues, Macchien, lichte Kiefernwälder auf trockenen, kalkfreien Böden bevorzugt.
Man kann zwei Unterarten unterscheiden:[2]
Auch der Schopf-Lavendel produziert ätherische Öle, die jedoch wirtschaftlich nicht genutzt werden. Er gehört zu denjenigen Arten, die als frostempfindlich, also nicht winterhart, gelten und daher im Freien den in Mitteleuropa üblichen Winter nur gut überstehen, wenn sie einen geeigneten Standort haben, richtig vorbereitet wurden und ausreichend geschützt werden.
Eine mittelalterliche lateinische Bezeichnung der auch ährenförmiger Lavendel genannten Pflanze war neben stoechas[3] auch sticados arabicum (bzw. Stoechas arabica[4]).[5]
Der Schopf-Lavendel (Lavandula stoechas) ist eine Pflanzenart aus der Familie der Lippenblütler (Lamiaceae).
Amezzir (Isem usnan: Lavandula stoechas) d talmest n yemɣi seg twacult n lamiaceae . Carl Von Linné d amdan amezwaru i yuran fell-as deg useggas n 1753.
Amezzir (Isem usnan: Lavandula stoechas) d talmest n yemɣi seg twacult n lamiaceae . Carl Von Linné d amdan amezwaru i yuran fell-as deg useggas n 1753.
U Piumbonu (o Piumbone) (Lavandula stoechas) hè un fiori chì faci partita di a famiglia di i Lamiaceae. Hè urighjinariu di i rigioni di u Mediterraniu, d'Africa di u Nordu, d'India è d'Asia.
A pianta hè alta 40-60 cm, eccizziunalamenti finu à 120 cm, di culori grisgicciu, incù un purtamentu erettu. A pianta hè arumatica.
I fogli sò pirsistenti, opposti, liniari, longhi 1-3 cm, larghi pochi millimitri. À l'ascella di i fogli sò insiriti ciuffa di fogli più chjuchi.
I fiora sò riuniti in un'infiuriscenza à spiga, ovatu-cilindrica è appena angulosa, longa 2-3 cm è surmuntata da un gruppu di 2-3 brattei beddi sviluppati, di culori viulinu, turchinu o malvu. U piumbonu fiurisci da maghju à aostu. I fiora ani un caliciu longu circa un mezu millimitru o appena di più. A curolla hè di culori turchinu-viulaceu è longa circa un mezu centimu.
In l'ariali i più caldi a pianta entri in vegetazioni versu a fini di u vaghjimu o in pienu inguernu, in quiddi più freti di branu. L'ebbica di fiuritura principia, sicondu a ripresa vegetativa, da ghjinnaghju à maghju è cuntinueghja duranti parechji mesa. A pianta hè buttinata da l'abbi.
U piumbonu hè una pianta meditarrania, ma ùn hè micca prisenti in tutti i rigioni di u bacinu. Si trova in tutti i rigioni custieri di u Mari Tarraniu eccituatu in Libia, in Egittu è in u virsanti adriaticu di a Penisula taliana.
U piumbonu hè cumunu in Corsica. Quand’eddu brusgia sciapitteghja ed hè par quissa ch’eddu hè chjamatu piumbonu.[1] Hè ancu chjamatu u piubone o l'arba dritta.
In u giardinaghju u piumbonu pò essa imprudatu par a rialisazioni d'orti meditarranii in cumpusizioni misti à i quali pò cunferiscia una certa biddezza par via di a so abbundanti fiuritura è l'intensità di i culori di i so infiuriscenzi.
U piumbonu hè un' intarissanti pianta mellifera. U meli monuflora ottinutu da 'ssa pianta differisci in tuttu da u meli di lavanda di cultura: t'hà un gustu più fini ed hè pocu arumaticu. 'Ssu meli monuflora hè pocu prisenti annantu à u marcatu ed hè pruduttu soprattuttu in Sardegna è in l'isula d'Elba.
U piumbonu pruduci un oliu essinziali chì cunteni linalolu, linalil acitatu è cineolu. Com'è altri lamiacei hà prubità antisettichi, espetturanti è antispasmodichi.
In Corsica, si faciani i fumenti incù i fiora di u piumbonu par luttà contru a sinusita.[2]
U Piumbonu (o Piumbone) (Lavandula stoechas) hè un fiori chì faci partita di a famiglia di i Lamiaceae. Hè urighjinariu di i rigioni di u Mediterraniu, d'Africa di u Nordu, d'India è d'Asia.
Lavandula stoechas, the Spanish lavender or topped lavender (U.S.) or French lavender (U.K.),[1] is a species of flowering plant in the family Lamiaceae, occurring natively in several Mediterranean countries, including France, Spain, Portugal, Italy, Turkey and Greece.[2]
It is an evergreen shrub that usually grows to between 30 and 100 cm tall and occasionally up to 2 m (6.5 ft) tall in the subspecies L. stoechas subsp. luisieri. Its leaves are 1–4 cm long, greyish and tomentose. The inflorescence is crowned by a mass of purple elongated ovoid bracts about 5 cm long. Lower flowers form a tight rectangle in cross-section. The upper of the five teeth has a wrong-heart-shaped appendage. The crown is blackish-violet, up to 8 mm long and indistinct two-lipped.
The flowers, which appear in late spring and early summer, are pink to purple, produced on spikes 2 cm long at the top of slender, leafless stems 10–30 cm (4–12 in) long; each flower is subtended by a bract 4–8 mm long. At the top of the spike are a number of much larger, sterile bracts (no flowers between them), 10–50 mm long and bright lavender purple (rarely white). It blooms in spring and early summer, from the month of March in its native habitat, depending on the climate in which it grows.[3]
The Latin specific epithet stoechas comes from the Greek stoichas meaning “in rows”. It is also the Greek name for this species.[4]
The recognised subspecies are:
This species is more tender than common lavender (Lavandula angustifolia), being less frost-resistant, but harsher and more resinous in its oils. Like other lavenders, it is associated with hot, dry, sunny conditions in alkaline soils. However, it tolerates a range of situations, though it may be short-lived. Hardy down to −10 °C (14 °F)[1] (USDA zones 8–10).
The following cultivars have won the Royal Horticultural Society's Award of Garden Merit:-[6]
The flowers are used in aromatherapy to prepare infusions and essential oils that contain ketones (d-camphor and d-fenchone) and alcohols (borneol and terpineol).[10]
Since its introduction into Australia, it has become an invasive species, widely distributed within the continent. It has been declared a noxious weed in Victoria since 1920. It also is regarded as a weed in parts of Spain.[11]
Lavandula stoechas, the Spanish lavender or topped lavender (U.S.) or French lavender (U.K.), is a species of flowering plant in the family Lamiaceae, occurring natively in several Mediterranean countries, including France, Spain, Portugal, Italy, Turkey and Greece.
Lavandula stoechas, llamado comúnmente cantueso o tomillo borriquero, es un arbusto ramoso, muy aromático, de hasta un metro de altura de la familia de las lamiáceas. Es una especie nativa de la cuenca mediterránea y Macaronesia y está naturalizada en Australasia.[1]
Forma una mata muy ramificada que puede alcanzar 1 m de altura. Sus tallos son de color verde o rojizo, blanquecinos por la presencia de pilosidad, más o menos abundante. Las hojas de color algo grisáceo sobre todo por el envés, tomentosas, nacen enfrentadas, son largas y estrechas, de borde entero. Inflorescencia compacta, de sección cuadrangular. Las flores están apiñadas en densas espigas terminales de forma cuadrangular, que llevan en su terminación un conjunto de brácteas estériles de color violeta o rojizo. El cáliz, pequeño y recorrido por 13 venas, queda oculto por la bráctea. Corola de color morado oscuro. Las flores forman líneas verticales que recorren el conjunto de la inflorescencia.[2] Esporofilos de 4-8 mm de largo, acorazonados-romboidales, de color violeta amarronado, membranosos, tomentosos de gris en 4 hileras, los superiores agrandados, sin flores axilares, de 1-5 cm de largo, ovalados, púrpuras hasta violeta azulado. El penacho coloreado sirve para atraer a los insectos.[3]
Florece en primavera y principios de verano, a partir del mes de marzo, según el clima donde habite.
Se distribuye por toda la región mediterránea, habitando en matorrales abiertos, desarrollados sobre suelos sin cal, silíceos,[4] como granitos, cuarcitas, pizarras, etc. También en los básicos originados sobre serpentinas y peridotitas. En altitud se extiende hasta los 1000 m sobre el nivel del mar y en alguna de sus variedades hasta los 1800 m.
Va asociada muchas veces a la jara y al tomillo blanco (Thymus mastichina). En la península ibérica es muy común. En las Baleares crece en Menorca e Ibiza. También en Macaronesia (Islas Canarias) donde puede haber sido introducida.[5]
Esta especie es muy poliforma, distinguiéndose varias subespecies:
Es la más resistente de todas ya que aguanta los fríos intensos del interior de la península, siendo la más frecuente en ambas Castillas y Sistema Central. Habita en terrenos silíceos. Tiene el pedúnculo de la inflorescencia más largo que el doble de ésta. Esta subespecie forma un arbusto muy ramificado que alcanza los 80 cm. Hojas lanceoladas estrechas, pelosas, que nacen enfrentadas, formando frecuentemente un fascículo. Los largos pedúnculos que sostienen las espigas están desprovistos de hojas. Inflorescencia sobre un largo pedúnculo, de ahí su nombre botánico, coronadas por 2-5 brácteas moradas. Las flores se reúnen en densas espigas terminales de sección cuadrangular; en cada esquina aparecen alineadas de 6 a 10 flores de color morado oscuro; cada ramillete de flores es rematado por un penacho de brácteas estériles de color púrpura claro. Toda la planta despide un agradable y penetrante olor alcanforado. Florece en primavera.[6]
El cantueso es la más mediterránea de todas, la que crece en la Islas Baleares y en las provincias costeras del este y sur de la península ibérica. De follaje tomentoso blanquecino tiene el pedúnculo de la inflorescencia muy corto (más corto que la espiga); el cáliz con pelos más largos; las brácteas estériles del penacho generalmente no sobrepasan los 2 cm; las brácteas inferiores de la inflorescencia son generalmente puntiagudas.[5] Dentro de la subespecie se pueden distinguir las siguientes formas:
De follaje gris verdoso. Tiene una inflorescencia bastante gruesa y alargada, el pedúnculo corto o mediano, el cáliz con pelos todos muy cortos, y la corola con todos los lóbulos iguales o poco desiguales. Está repartida por el centro y la mitad occidental Península.[5]
Es muy parecida a la subsp. pedunculata, con la que presenta a veces formas de tránsito, pero tiene el cáliz con algunos pelos largos, y la corola con los dos lóbulos superiores soldados y algo mayores que el resto. Está ampliamente repartida por el oeste de la península ibérica. En esta última raza hay que incluir, al parecer como sinónimo a la Lavandula stoechas subsp. lusitanica (Chaitor) Rozeira, del centro y sur de Portugal que se suele diferenciar por tener la inflorescencia algo más corta y achatada.[5]
Se usa en jardinería y está incluida en la flora apícola por su gran producción de néctar.[1]
La infusión de sus inflorescencias secas son febrífugas y combaten las afecciones del pecho y bronquios. Se utiliza como antiséptico, digestivo, antiespasmódico, cicatrizante y antibacteriano. Se utilizan las flores en aromaterapia, para preparar infusiones y aceites esenciales que contienen cetonas (d-alcanfor y d-fenchona) y alcoholes (borneol y terpineol).[8]
Lavandula stoechas fue descrita por Carlos Linneo y publicado en Species Plantarum 2: 573. 1753.[9]
|coautores=
(ayuda) |coautores=
(ayuda) Lavandula stoechas, llamado comúnmente cantueso o tomillo borriquero, es un arbusto ramoso, muy aromático, de hasta un metro de altura de la familia de las lamiáceas. Es una especie nativa de la cuenca mediterránea y Macaronesia y está naturalizada en Australasia.
Izpiliku mina (Lavandula stoechas) landare loredunen espeziea da. Izpilikua Lamiaceae familiaren labandaren generoan sailkatzen da.
Zurtoin tente adartsua eta lore-buru motz samarra eta sendoa du, metro bete inguru luzea eta oso usaintsua da. Leku eguzkitsuetan eta lehorretan hazten da. [1]
Izpiliku mina (Lavandula stoechas) landare loredunen espeziea da. Izpilikua Lamiaceae familiaren labandaren generoan sailkatzen da.
Zurtoin tente adartsua eta lore-buru motz samarra eta sendoa du, metro bete inguru luzea eta oso usaintsua da. Leku eguzkitsuetan eta lehorretan hazten da.
Lavandula stoechas est une espèce de lavande très florifère. Elle porte les plus grosses fleurs du genre.
Elle est parfois appelée lavande papillon, lavande stéchade, lavande à toupet, lavande maritime, lavande espagnole ou lavande des îles d'Hyères.
Bassin méditerranéen.
Sous le nom de Stoechas arabique, ses fleurs pouvaient être un des multiples constituants de la thériaque de la pharmacopée maritime occidentale au XVIIIe siècle[1].
La lavande papillon fait partie des 5 principales plantes utilisées par la mésange bleue pour protéger son nid contre les parasites[2].
Lavandula stoechas est une espèce de lavande très florifère. Elle porte les plus grosses fleurs du genre.
Elle est parfois appelée lavande papillon, lavande stéchade, lavande à toupet, lavande maritime, lavande espagnole ou lavande des îles d'Hyères.
O cantroxo[1][2] (Lavandula stoechas) é unha planta aromática do xénero Lavandula (as lavandas), de até un metro de altura da familia das lamiáceas.
Outros nomes comúns son arzaia[3], azaia[4] ou cantroxina[5].
Son matas de ata 1 m de altura, algunhas escasamente leñosas, pilosas en moitos dos seus órganos e con glándulas ricas en aceites esenciais que lle dan o aroma característico. Presentan follas de cor verde brancuxa, sésiles, opostas, simples, enteiras (co bordo revolto cara ao envés), dentadas ou pinnatífidas.
Florece en primavera. Posúen inflorescencias de tipo verticilastro [6], con 6-10 flores de cor morada, dispostas en pisos separados ao longo do eixe florífero ou nunha estrutura compacta, axilados por brácteas florais e formando unha especie de espiga terminal. As flores son pequenas, cun cáliz tubular, case actinomorfo[7], con 5 sépalos con cadanseu dente curtos e un apéndice oblongo ou romboidal na parte superior. A corola é bilabiada, co labio superior recto, ergueito, formado por dous lóbulos; o labio inferior é trilobado. Posúen catro estames, didínamos[8] e o ovario dividido en catro partes. O froito preséntase en tetranúcula[9].
Está presente nos países da área mediterránea até altitudes de 1.000 metros. Prefire zonas asolladas e é frecuente nas costas, onde chega a formar parte da vexetación dunar.
En España tamén están presentes a L. lanata (propia de Andalucía e Murcia), a L.angustifolia[10] (en Cataluña, Valencia, Aragón e País Vasco), a L. latifolia [11] (en Cataluña, Levante Andalucía e, máis dispersa, nas dúas Castelas) e a L. pedunculata (propia da metade occidental da península pero tamén presente noutras áreas, mesmo Galicia ou Portugal).
En Galiza danse dúas subespecies, a L. stoechas stoechas, que se recoñece polo pedúnculo floral de 1–3 cm, o penacho de brácteas sobre a espiga curto e as follas obtusas; e a subespecie L. stoechas sampaiana, cun longo pedúnculo de 10–20 cm, penacho longo (tanto como a propia espiga) e follas agudas. A primeira é a común nas zonas costeiras de Pontevedra, A Coruña e Lugo, e a segunda pode observarse no norte da provincia de Ourense e sur da de Lugo.
Xa os asirios, exipcios, gregos e romanos utilizaban a lavanda para perfumar casas e baños. Aínda na actualidade se queima a semente nas casas coa mesma fin. Unha posible etimoloxía fai derivar o nome de lavare, destinado ao baño, polo uso común nas termas romanas. A auga de lavanda é moi común en perfumería, o que explica a extensión do cultivo agrícola desta planta.
Na terapéutica popular utilízase contra a asma, a tose, e como tónico e calmante nervioso; por vía externa como antiséptico e antipútrido. O uso medicinal da lavanda débese aos efectos tónicos, dixestivos e espasmolíticos do aceite esencial que posúen. Utilízanse a tal fin as sumidades florais, é dicir, as espigas de flores ou os gromos florais ou, ocasionalmente, as follas e os talos novos.
Para as dores de estómago usábanse unturas de lavanda, ruda e macela fritidas en manteiga de porco.
O alcohol de lavanda (as flores maceradas en alcohol) úsase para lavar e desinfectar feridas.
Tamén se usou na veterinaria tradicional, en cataplasmas para golpes e escordaduras, ou en infusión para estimular o movemento intestinal (como no caso da inapetencia, meteorismo ou cólicos). Nas feridas, a esencia de lavanda acelera a cicatrización e era utilizada polos ferradores tanto para as feridas e gretas dos cascos como para as infeccións por cravos mal colocados.
Finalmente, Lis Quibén recolle en Cangas (Pontevedra) a práctica que queimar flores de lavanda para esconxurar unha casa e protexela do meigallo. Para iso poñen nunha tella un pouco de romeu, lavanda, loureiro "que mire ó mar" e tres dentes de allo, un en cada extremo da tella e o outro no medio. Despois, queiman todo iso, coas ventás pechadas, e rematan tocando tódalas paredes cunha póla de oliveira, levando a tella na outra man e recitando un ensalmo.
O cantroxo (Lavandula stoechas) é unha planta aromática do xénero Lavandula (as lavandas), de até un metro de altura da familia das lamiáceas.
Outros nomes comúns son arzaia, azaia ou cantroxina.
Lavandula stoechas eða spænskt lofnarblóm er blómjurt af ættinni Lamiaceae sem vex í Miðjarðarhafslöndum. Spænskt lofnarblóm hefur verið flutt til Ástralíu og breiðst þar út og er talið þar til ágengra tegunda.[2]
Lavandula stoechas eða spænskt lofnarblóm er blómjurt af ættinni Lamiaceae sem vex í Miðjarðarhafslöndum. Spænskt lofnarblóm hefur verið flutt til Ástralíu og breiðst þar út og er talið þar til ágengra tegunda.
La lavanda selvatica o stecade (Lavandula stoechas L., 1753) è una pianta suffruticosa sempreverde della famiglia delle Lamiaceae. Secondo Dioscoride, il nome stecade deriva da Stoichades, nome con cui anticamente erano indicate le Isole di Hyères[1], isole nelle quali la specie è diffusa.
La pianta è un frutice alto 40–60 cm, eccezionalmente fino a 120 cm, di colore grigiastro per la fitta tomentosità, con ramificazione non fitta ma densamente fogliosa e portamento eretto. I rami giovani sono tomentosi e tetragoni. La pianta è aromatica.
Le foglie sono persistenti, opposte, lineari o lineari-lanceolate, lunghe 1–3 cm, larghe pochi millimetri, con margine ripiegato e nervatura principale pronunciata, bianco-tomentose su entrambe le pagine. All'ascella delle foglie sono inseriti ciuffi di foglie più piccole.
I fiori sono riuniti in una vistosa e compatta infiorescenza a spiga, ovato-cilindrica e leggermente angolosa, lunga 2–3 cm e sormontata da un gruppo di 2-3 brattee ben sviluppate, di colore viola, blu o purpureo. I fiori hanno un calice tomentoso, lungo circa mezzo millimetro o poco più. La corolla è di colore blu-violaceo lunga circa mezzo centimetro, gamopetala, leggermente bilabiata ma apparentemente regolare, con tubo terminante in 5 lobi quasi uguali e arrotondati. Gli stami sono 4 e sessili.
Il frutto è un achenio trigonale.
Nelle zone più calde la pianta entra in vegetazione a fine autunno o in pieno inverno, in quelle più fredde in primavera. L'epoca di fioritura ha inizio, secondo la ripresa vegetativa, da gennaio a maggio e si protrae per alcuni mesi. La pianta è bottinata dalle api.
La lavanda selvatica è una pianta strettamente mediterranea, non presente in tutte le regioni del bacino. Si trova in tutte le regioni costiere del Mediterraneo con l'eccezione della Libia, dell'Egitto e del versante adriatico della Penisola italiana.
In Italia è presente in Liguria e in tutte le regioni tirreniche.
La lavanda selvatica è una specie eliofila, termofila e xerofila e vegeta nella zona fitoclimatica del Lauretum, in genere dal livello del mare fino ai 600 metri d'altitudine; sporadicamente può spingersi ad altitudini maggiori fino ai 1000 metri. Tipicamente acidofila, si ritrova più in genere su suoli a matrice silicea a tessitura grossolana, meno frequentemente su quelli calcarei. Tollera gli incendi.
Per le sue esigenze pedoclimatiche rifugge dalla macchia mediterranea fitta, mentre è frequente nelle radure, nelle macchie degradate, spesso in associazione con i cisti. È un componente tipico dell'Oleo-ceratonion, della gariga, dei pascoli cespugliati. Inoltre è frequente nelle facies di transizione fra vegetazione riparia mediterranea e macchia. In zone aride e assolate può formare estese coperture dal colore suggestivo per l'abbondante fioritura.
Pur essendo potenzialmente utile, la lavanda selvatica non ha alcun interesse agrario. Gli ambiti d'interesse sono il giardinaggio, l'apicoltura e l'erboristeria. L'olio essenziale può trovare impiego in profumeria, tuttavia l'interesse è marginale.
Nel giardinaggio la lavanda selvatica può essere impiegata per la realizzazione di giardini mediterranei in composizioni miste ai quali può conferire una certa spettacolarità per l'abbondante fioritura e l'intensità dei colori delle sue infiorescenze.
Nel settore apistico la lavanda selvatica è un'interessante pianta mellifera. Il miele monoflora ottenuto da questa pianta differisce nettamente dal miele di lavanda (Lavandula angustifolia) propriamente detta: ha un gusto più fine ed è poco aromatico. Il miele di lavanda prodotto in Italia è in realtà ottenuto dalla Lavandula stoechas data la scarsa diffusione delle coltivazioni di lavanda officinale. In ogni modo il miele monoflora è poco presente sul mercato ed è prodotto soprattutto in Sardegna e nell'isola d'Elba.
La lavanda selvatica produce un olio essenziale contenente linalolo, acetato di linalile e cineolo. Al pari di altre lamiacee ha proprietà antisettiche, blandamente espettoranti e antispasmodiche.
La lavanda selvatica o stecade (Lavandula stoechas L., 1753) è una pianta suffruticosa sempreverde della famiglia delle Lamiaceae. Secondo Dioscoride, il nome stecade deriva da Stoichades, nome con cui anticamente erano indicate le Isole di Hyères, isole nelle quali la specie è diffusa.
Franse lavendel (Lavandula stoechas), ook wel kuiflavendel of vlinderlavendel genoemd, is een plant uit de lipbloemenfamilie (Labiatae of Lamiaceae). Het is een sterk vertakte en opvallend geurende heester. De soort komt voor in het Middellandse Zeegebied op droge, steenachtige rotshellingen. Vaak zijn ze in gezelschap van kurkeiken.
De hoogte is circa 1 m. De bladeren zijn grijsachtig groen en fluweelzacht. Ze zijn lijnvormig en worden maximaal 4 cm lang.
Franse lavendel bloeit eerder dan spijklavendel (Lavandula angustifolia): van april tot juli.
De bloemen lijken op die van de spijklavendel. Ze vormen langwerpige aren met aan de top enkele purperkleurige schutbladen. De vliezige schutbladen zitten onder de bloemen.
De bloemen worden soms verzameld voor de olie die erin zit.
Lavandula stoechas, de nome comum alfazema, também chamada rosmaninho, é uma planta típica da região mediterrânica.
O rosmaninho tem o aroma característico das "lavandas", ou alfazemas , e tradicionalmente era utilizado para cobrir o chão durante as procissões[1] O rosmaninho, ou alfazema, era também utilizado como combustível nas fogueiras dos santos populares, e continua a ser também usado em perfumaria, ornamentação e para fins medicinais, apesar da sua toxicidade, pela presença de cumarinas em grande quantidade.
Possui 2 subespécies reconhecidas
Lavandula stoechas, de nome comum alfazema, também chamada rosmaninho, é uma planta típica da região mediterrânica.
O rosmaninho tem o aroma característico das "lavandas", ou alfazemas , e tradicionalmente era utilizado para cobrir o chão durante as procissões O rosmaninho, ou alfazema, era também utilizado como combustível nas fogueiras dos santos populares, e continua a ser também usado em perfumaria, ornamentação e para fins medicinais, apesar da sua toxicidade, pela presença de cumarinas em grande quantidade.
Karabaş otu (Lavandula stoechas), ballıbabagiller (Lamiaceae) familyasından Akdeniz bölgesinde yetişen, 30–100 cm. büyüklüğe erişen çok yıllık bitki türü.
Yapraklar, uzun, grimsi ipeksi tüylü 1–4 cm.dir. Çiçekler, pembe-mordur, 10–30 cm uzunlukta sivri uçlu ince yapraksız saplar üzerindeki 2–3 cm uzunluğunda çiçekler görülür. Her bir çiçekte 4–8 mm uzunluğunda bir taç yaprak bulunur. Sivri ucun üstündeki çiçekler daha büyük, uzun ve parlak lavanta mavisi renklerdedir (Nadiren beyaz).
Kuraklığa dayanıklıdır. Nötr veya bazik topraklar ile orta nemli yerleri tercih eder.
Güney Azerbaycan Türkleri bu bitkiyi "İsti Quduz"(ایستی قودوز) olarak isimlendirmişlerdir.
Karabaş otu (Lavandula stoechas), ballıbabagiller (Lamiaceae) familyasından Akdeniz bölgesinde yetişen, 30–100 cm. büyüklüğe erişen çok yıllık bitki türü.
Вічнозелений кущ, як правило, під 40–60 см заввишки, розлогий, але іноді більше. Листки довжиною 1–4 см, від лінійних до довгасто-ланцетних, зазвичай злегка сірі. Квіти від фіолетових до глибоко фіолетових, на товстих притуплених коротко-стеблових колосах довжиною 2–3 см, закінчуються пучком фіолетових прилистків; присутні влітку й восени. Вид варіативний стосовно міцності, висоти, довжини колосся, стебла та чашечки[3].
Вид поширений у південно-західній Африці (Алжир, Марокко, Туніс, Острови Мадейра, Канарські острови) та середземноморських областях Азії (Кіпр, Ізраїль, Ліван, Сирія, Туреччина) та Європи (Греція (у т.ч. Крит), Італія (у т.ч. Сардинія, Сицилія), Франція (у т.ч. Корсика), Португалія, Іспанія (в т.ч. Балеарські острови)); введений у Нову Зеландію[4].
Зростає від рівня моря до близько 700 м на відкритих вапняках та гранітних схилах, серед чагарників та відкритого соснового лісу[3].
Lavandula stoechas (oải hương Tây Ban Nha, oải hương Pháp, oải hương cánh bướm, French lavender, Spanish lavender, topped lavender) là một loài thực vật có hoa trong họ Hoa môi. Loài này được L. mô tả khoa học đầu tiên năm 1753.[1]
Lavandula stoechas (oải hương Tây Ban Nha, oải hương Pháp, oải hương cánh bướm, French lavender, Spanish lavender, topped lavender) là một loài thực vật có hoa trong họ Hoa môi. Loài này được L. mô tả khoa học đầu tiên năm 1753.
Lavandula stoechas L.
Лава́нда стэха́дская (лат. Lavandula stoechas) — растение рода Лаванда из семейства Яснотковые.
Лаванда стэхадская — многолетний кустарник. Размер растения от 30 до 100 см в высоту и ширину.
Листья от 1 до 4 см длиной, сероватого цвета.
Цветки растения розовато-фиолетового цвета. Чашечка от 4 до 6 мм длиной. Лаванда стэхадская цветёт с марта по июнь.
Лаванда стэхадская распространена на юге Европы (Италия, Греция, Франция, Португалия, Испания) и на севере Африки (Алжир, Марокко, Тунис, Мадейра, Канары), на западе Азии (Кипр, Израиль, Ливия, Сирия, Турция). Занесена и натурализовалась в Австралии и Новой Зеландии.
Лава́нда стэха́дская (лат. Lavandula stoechas) — растение рода Лаванда из семейства Яснотковые.