El acanto (Acanthus mollis) ye una especie vexetal perteneciente a la familia Acanthaceae.
Yerba perenne de 30-70 cm d'altor, más o menos pelosa o glabra, y con un tarmu simple, erecto y escaposo. Les fueyes basales, con un peciolu de 20-60 cm, miden 20-100 por 5-30 cm, y son elíptiques o ovaes, pinnatifides, incisu-dentaes, glabres pol so fexe y peloses nos nervios del viesu. Les fueyes cimeres, muncho más pequeñes, sésiles, tienen 1,5-4 por 1-2,5 cm y son ováu-llanceolaes y espinoses nel ápiz. La inflorescencia, trupa, llega a los 2 m d'altu. La única bráctea, pubescente, tien 2,5-4 por 2 cm, ye ováu-oblonga, dentada, más o menos espinosa, purpúrea nel ápiz, ablancazada na base, y con 7 nervios; les 2 bractéolas, más pequeñes, son estreches, lliniales-agudes, pubescentes y sub-espinoses. El mota, puberulento, lleva 4 sépalos non soldaos: los 2 esternos de 4-5 cm, ováu-rómbicos y ciliaos, y el superior, que cubre en parte'l llabiu de la corola, ye de color púrpura y aseméyase Le confundir de cutiu- a un llabiu cimeru de flor bi-llabiada; los 2 sépalos los internos son muncho más pequeños (0,6-0,7 cm). La corola de la flor, con nervación purpúrea, tien el so únicu llabiu -inferior- de 3,5-5 cm, trilobuláu y pubescente y xeneralmente de color ablancazáu, dacuando con tintes moraos o francamente d'esti últimu color. El androcéu lleva 4 estames d'anteres peloses na cara interior, en 2 pares desiguales, y l'ovariu, ovoide y pelosu nel ápiz tien l'estilu, d'estigmato bífidu, persistente nel frutu, más llargu que los estames y ye bilocular con 2 rudimentos seminales de placentación axial en cada lóculo. El frutu ye una cápsula de dehiscencia loculicida, coriácea, ovoide, de 2-3,5 cm con 2-4 granes centimétricas daqué arriñonaes de color pardu.[1]
La especie ye nativa de la rexón mediterránea, dende Portugal y el noroeste d'África hasta l'este de Croacia; foi afecha dende l'antigüedá nel cultivu de xardinos, y ye agora naturalizada y/o cultivada práuticamente nel mundu enteru[2]
Esvalixa nes costes de la Península Ibérica, muncha más escasa nel interior.[3]
Vegeta en ribazos, roques y llugares frescos y húmedos, onde floria n'abril-mayu.
Fundamentalmente en xardinería, les sos grandes fueyes basales, brillantes, lobulaes dan un aspeutu señorial xunto a la so llarga espiga floral. N'España floria en mayu y nel sur de Hispanoamérica n'ochobre. En xardinería úsase xeneralmente la variedá latifolius por ser un pocu más resistente y robusta. Ye usada como motivu escultóricu en capiteles de columnes, como por casu nel orde corintiu.
Les fueyes son utilizaes como estimulantes del mambís y como laxante per vía interna. En forma esterna, aplicar en forma de cataplasma como antiinflamatoriu pa los casos d'órganos internos afeutaos. Los sos raigaños son mucilaginosas y tienen cierta astringencia, polo que s'encamentó pa la foria y la disentería. El zusmiu tien un ciertu efeutu analxésicu, polo que s'encamentó como tratamientu sintomáticu del herpes, les quemadures y les contusiones polo xeneral.[4]
Dellos xéneros próximos a Acanthus, como ye'l casu de Xusticia, utilizar na so área orixinal, Centroamérica, como psicótropos.
Una antigua lleenda cunta que Calímaco, al ver un exemplar d'esta planta enroscada nuna canastilla ofrendada al pie de la tumba d'una doncella, tuvo la inspiración de crear la típica ornamentación de los capiteles corintios.
lusitanicus hort., *Acanthus nigra Mill.[3]
El númberu de cromosomes ye 2n=56.[1]
El acanto (Acanthus mollis) ye una especie vexetal perteneciente a la familia Acanthaceae.
L'ala d'àngel, carnera, cànem de bruixa o herba geganta[1] (Acanthus mollis) és una espècie de planta amb flor del gènere dels acants.
Herba perenne de 30-70 cm d'altura, més o menys pilosa o glabra, i amb una tija simple, erecta i escap. Les fulles basals, amb un pecíol de 20-60 cm, mesuren 20-100 per 5-30 cm, i són el·líptiques o ovades, pinnatífides, inciso-dentades, glabres pel seu feix i piloses als nervis de l'abaxial. Les fulles superiors, molt més petites, sèssils, tenen 1,5-4 per 1-2,5 cm i són ovato-lanceolades i espinoses a l'àpex. La inflorescència, densa, arriba als 2 m d'alçada. L'única bràctea, pubescent, té 2,5-4 per 2 cm, és ovaro-oblonga, dentada, més o menys espinosa, porpra a l'àpex, blanquinosa a la base, i amb 7 nervis; les 2 bractèoles, més petites, són estretes, lineals-agudes, pubescents i sub-espinoses. El calze, puberulent, porta 4 sèpals no soldats: els 2 externs de 4-5 cm, ovato-ròmbics i ciliats, i el superior, que cobreix en part el llavi de la corol·la, és de color porpra i s'assembla -i es confon sovint- a un llavi superior de flor bilabiada; els 2 sèpals interns són molt més petits (0,6-0,7 cm). La corol·la de la flor, amb nervació porpra, té el seu únic llavi -inferior- de 3,5-5 cm, trilobulat i pubescent, i generalment de color blanquinós, ocasionalment amb tints morats o francament d'aquest últim color. L'androceu porta 4 estams d'anteres piloses a la cara interior, en 2 parells desiguals, i l'ovari, ovoide i pilós a l'àpex, té l'estil més llarg que els estams i és bilocular amb 2 rudiments seminals de placentació axial a cada lòcul. El fruit és una càpsula de dehiscència loculicida, coriàcia, ovoide, de 2-3,5 cm i amb 4 llavors amb forma una mica arronyonada de color marró, de 10-12 cm.[2]
Aquesta espècie es troba al sud d'Europa, essent nativa de la regió mediterrània, des de Portugal i el nord-oest d'Àfrica fins a l'est de Croàcia. Va ser adaptada des de l'antiguitat al cultiu de jardins, i ara és naturalitzada i/o cultivada pràcticament al món sencer.[3]
Dispersa a les costes de la península Ibèrica, molt més escassa a l'interior.[4]
Vegeta als ribassos, roques i llocs frescos i humits.
Aquesta planta té importància des del punt de vista ornamental, fonamentalment en jardineria, gràcies a les seves grans fulles basals, brillants, lobulades, les quals donen un aspecte senyorial juntament amb la seva llarga espiga floral. A la península Ibèrica floreix al maig, i al sud d'Hispanoamèrica a l'octubre. En jardineria s'usa generalment la varietat latifolius pel fet de ser una mica més resistent i robusta. És usada com a motiu escultòric als capitells de columnes, com per exemple a l'estil corinti.
També s'utilitza com a planta medicinal. La presència a l'arrel i les fulles d'abundant mucílag permet el seu ús com a estovant, mucilaginosa o vulnerària. S'ha usat per a fabricar ènemes contra la disenteria, hemorroides o inflamacions de les vies baixes.
Alguns gèneres pròxims a Acanthus, com és el cas del gènere Justicia, s'usen a la seva àrea original, Centreamèrica, com a psicòtrops.
S'usa com a astringent, antidiarreic, colerètic, expectorant. En ús extern: demulcent, vulnerari (cicatritzant). Les fulles s'han usat com a estimulant de la gana i laxant per via interna, externament en cataplasmes com a antiinflamatori. El suc de la planta s'ha recomanat com a tractament simptomàtic de l'herpes, cremades i contusions en general per un cert efecte analgèsic. En ús extern: èczemes, ferides, estomatitis, faringitis, rectocol·litis, vulvovaginitis, distròfies de la mucosa vulvovaginal.[5]
Una antiga llegenda explica que Cal·límac, al veure un exemplar d'aquesta planta enroscada en una canastreta ofrenada al costat de la tomba d'una donzella, va tenir la inspiració de crear la típica ornamentació dels capitells corintis.
Es va descriure i publicar per primer cop a Species Plantarum, vol. 2, p. 639 al 1753 per Carl von Linné (1707 - 1778). És l'espècie tipus del gènere.[6]
El nombre de cromosomes és 2n=56.[2]
L'ala d'àngel, carnera, cànem de bruixa o herba geganta (Acanthus mollis) és una espècie de planta amb flor del gènere dels acants.
Planhigyn blodeuol lluosflwydd gyda dwy had-ddeilen (neu 'Deugotyledon') yw Troed yr arth sy'n enw gwrywaidd. Mae'n perthyn i'r teulu Acanthaceae yn y genws Acanthus. Yr enw gwyddonol (Lladin) yw Acanthus mollis a'r enw Saesneg yw Bear`s breech. Ceir enwau Cymraeg eraill ar y planhigyn hwn gan gynnwys Drainllys.
Mae'nt i'w canfod mewn gwledydd trofannol gan gynnwys: Indonesia, Maleisia, Affrica, Brasil, a chanol America. Mewn rhai llefydd caiff ei ystyried fel chwynyn ymledol. Tyf i uchder o tua 30–80 (12–31 mod).
Planhigyn blodeuol lluosflwydd gyda dwy had-ddeilen (neu 'Deugotyledon') yw Troed yr arth sy'n enw gwrywaidd. Mae'n perthyn i'r teulu Acanthaceae yn y genws Acanthus. Yr enw gwyddonol (Lladin) yw Acanthus mollis a'r enw Saesneg yw Bear`s breech. Ceir enwau Cymraeg eraill ar y planhigyn hwn gan gynnwys Drainllys.
Mae'nt i'w canfod mewn gwledydd trofannol gan gynnwys: Indonesia, Maleisia, Affrica, Brasil, a chanol America. Mewn rhai llefydd caiff ei ystyried fel chwynyn ymledol. Tyf i uchder o tua 30–80 (12–31 mod).
Blød Akantus (Acanthus mollis) er en løvfældende staude med en kraftig bladroset og en opret blomsterstængel. Planten minder meget om en tidsel med de store, tandet-tornede blade.
Oversiden er mørkegrøn og blank, mens undersiden er håret og grå. Blomstringen sker i juli og august. Blomsterne findes på et aks op ad et højt skud. De sidder parvis modsat og hvert par drejer 90° i forhold til naboerne oven- og nedenunder. De enkelte blomster er blegt blå eller svagt rosa. Frugterne er runde, blanke kapsler med mange frø, som modner i varme somre og spirer villigt på de rette voksesteder.
Rodnettet består af dybtgående, tykke pælerødder med talrige siderødder. Fra roden og fra afskårne rodstykker kan der dannes talrige nye planter.
Højde x bredde og årlig tilvækst: 0,6 x 0,6 m (60 x 60 cm/år). Blomsterstanden kan dog blive op til 1 meter høj. Disse mål kan fx bruges til beregning af planteafstande, når arten anvendes som kulturplante.
Planten er udbredt på både nord- og sydsiden af Middelhavet, men ikke i den østlige ende. Den findes bl.a. i den maltesiske maki, hvor den vokser på tør, kalkrig jord sammen med bl.a. Alexanderpersille, Vedbend, Elmebladet Brombær, Italiensk Arum, Johannesbrød, Jordbærtræ, Kermes-Eg, Krap, Myrte, Oliven, Pistacie, Sarsaparil, Sevenbom, Terpentinbusk, Træ-Lyng og Ægte Laurbær.
Akanthusbladene har dannet forbillede for de plantemønstre, som findes på søjlehoveder fra hellenistisk og romersk tid (se kapitæl).
Blød Akantus (Acanthus mollis) er en løvfældende staude med en kraftig bladroset og en opret blomsterstængel. Planten minder meget om en tidsel med de store, tandet-tornede blade.
Oversiden er mørkegrøn og blank, mens undersiden er håret og grå. Blomstringen sker i juli og august. Blomsterne findes på et aks op ad et højt skud. De sidder parvis modsat og hvert par drejer 90° i forhold til naboerne oven- og nedenunder. De enkelte blomster er blegt blå eller svagt rosa. Frugterne er runde, blanke kapsler med mange frø, som modner i varme somre og spirer villigt på de rette voksesteder.
Rodnettet består af dybtgående, tykke pælerødder med talrige siderødder. Fra roden og fra afskårne rodstykker kan der dannes talrige nye planter.
Højde x bredde og årlig tilvækst: 0,6 x 0,6 m (60 x 60 cm/år). Blomsterstanden kan dog blive op til 1 meter høj. Disse mål kan fx bruges til beregning af planteafstande, når arten anvendes som kulturplante.
Wahrer Bärenklau (Acanthus mollis), auch Weicher Akanthus[1] genannt, ist eine Pflanzenart aus der Gattung Akanthus (Acanthus) innerhalb der Familie der Akanthusgewächse (Acanthaceae). Sie ist im Mittelmeerraum verbreitet. Gelegentlich findet sie Gebrauch als Zierpflanze. Im deutschen Sprachraum ist auch die Bezeichnung Weicher Bärenklau gebräuchlich. Der Wahre Bärenklau ist aber nicht näher verwandt mit der auch als Bärenklau bekannten Gattung Heracleum aus der Familie der Doldenblütler (Apiaceae).
Der Wahre Bärenklau ist eine ausdauernde, krautige Pflanze, die Wuchshöhen von 30 bis 100 Zentimetern erreicht.[2] Die aufrechte Sprossachse ist unverzweigt.
Die grundständigen, kahlen bis kurz flaumig behaarten Laubblätter sind 40 bis 60 Zentimeter lang[2] sowie etwa 15 Zentimeter breit und lang gestielt, länglich-eiförmig, fiederspaltig mit am Ansatz nicht verschmälerten, an der Spitze nicht verdornten Fiederabschnitten, der Blattrand ist eingeschnitten gezähnt. Die wenigen, mehr oder minder ungestielten Laubblätter am Stängel sind 1 bis 3 Zentimeter lang, mehr oder minder eiförmig, ihr Rand dornig gezähnt.[3]
In einem zylindrischen ährigen Blütenstand sind dicht zahlreiche Blüten angeordnet. Die kahlen Tragblätter sind bei einer Länge von bis zu 4 Zentimetern eiförmig.[2] Die zwittrigen Blüten sind zygomorph mit doppelter Blütenhülle. Der kahle Kelch ist etwa 4 Zentimeter lang. Die Krone 4 bis 5 Zentimeter lang und von weißer Farbe mit purpurner Nervatur. Die Oberlippe ist stark reduziert, die Unterlippe dreigelappt.[2][3]
Die Chromosomenzahl beträgt 2n = 36.[3]
Acanthus mollis gedeiht beispielsweise in Macchien oder in Tälern.[2]
Die Erstveröffentlichung von Acanthus mollis erfolgte durch Carl von Linné in seinem Werk Species plantarum, 1, S. 639, 1753.
Acanthus mollis ist im westlichen und zentralen Mittelmeerraum verbreitet.[4]
Je nach Autor gibt es etwa zwei Unterarten:[5]
Acanthus mollis wird als Zierpflanze verwendet und ist nur bedingt winterhart, weshalb sie über klimatisch begünstigte Regionen Mitteleuropas hinaus nur selten gepflanzt wird.[6]
In alter Zeit wurde die Pflanzenart branca ursina (lat. Bärenklaue), womit (eher im Süden?) sowohl der Wahre Bärenklau (branca ursina romana) als auch (eher im Norden?) der Wiesen-Bärenklau[7] gemeint sein konnte, als Zutat zu Medikamenten eingesetzt.[8] Im Jahr 1542 wurde diese Pflanzenart mit dem Namen Bärentāpe bezeichnet[9] und einer ihrer Trivialnamen ist auch heute noch Bärentap(p)e.[10]
Wahrer Bärenklau (Acanthus mollis), auch Weicher Akanthus genannt, ist eine Pflanzenart aus der Gattung Akanthus (Acanthus) innerhalb der Familie der Akanthusgewächse (Acanthaceae). Sie ist im Mittelmeerraum verbreitet. Gelegentlich findet sie Gebrauch als Zierpflanze. Im deutschen Sprachraum ist auch die Bezeichnung Weicher Bärenklau gebräuchlich. Der Wahre Bärenklau ist aber nicht näher verwandt mit der auch als Bärenklau bekannten Gattung Heracleum aus der Familie der Doldenblütler (Apiaceae).
L'acantu (Acanthus mollis) hè una pianta chì faci parti di a famiglia di l'Acanthaceae. Hè cumuna in i rigioni di u Mediterraniu. Si scontra à spessu à u cantu di i stradona. L'acantu hè altu sin'à 1,50 m. Fiurisci da maghju à aostu. I casci sò verdi scuri è beddi larghi.
Dipoi l'antichità, l'acantu hè riprisintatu annantu à l'affreschi, i munimenti, i mobuli o i banderi.
L'acantu hè cumunu in Corsica. Sò pinsà ch'eddu hè statu introduttu à tempi antichi in Corsica. Si vedi di più in piaghja cà in muntagna.
L'acantu (Acanthus mollis) hè una pianta chì faci parti di a famiglia di l'Acanthaceae. Hè cumuna in i rigioni di u Mediterraniu. Si scontra à spessu à u cantu di i stradona. L'acantu hè altu sin'à 1,50 m. Fiurisci da maghju à aostu. I casci sò verdi scuri è beddi larghi.
Dipoi l'antichità, l'acantu hè riprisintatu annantu à l'affreschi, i munimenti, i mobuli o i banderi.
Taferfra (Isem usnan: Acanthus mollis) d talmest n yemɣi seg twacult n wacanthaceae . Carl Von Linné d amdan amezwaru i yuran fell-as deg useggas n 1753.
Taferfra (Isem usnan: Acanthus mollis) d talmest n yemɣi seg twacult n wacanthaceae . Carl Von Linné d amdan amezwaru i yuran fell-as deg useggas n 1753.
அகான்தசு இர்சுடசு (தாவரப் பாகுபாடு : Acanthus mollis) (ஆங்கிலம் : bear's breeches,,[2] sea dock[2] ) என்பது அகான்தசுத் தாவரப்பேரினத்தில் இருக்கும் ஒரு தாவர இனமாகும். தாவர வகைப்பாட்டியில் படி முண்மூலிகைக் குடும்பம் என்பதுள் அமைகிறது. வெப்ப மண்டலங்களிலும், மிதவெப்ப மண்டலங்களிலும் அமைந்துள்ள, நடுநிலக் கடல் வடிநிலங்கள் முதல் ஆசியா வரை இவை காணப்படுகின்றன. இதன் தாவரங்கள், பல்வகைமைகளுடையத்(diversity) தாவரங்களாக அமைந்துள்ளன. கிரேக்கச் சொல்லான ἄκανθος, akanthos என்பது முள், பூ என்பதைக் குறிக்கிறது. மேலும், இத்தாவரங்களின் வடிவம், கொறிந்திய ஒழுங்கு [3][4] என்ற பழங்கட்டிடக்கலையை ஒத்து இருப்பதாலும், இப்பெயரைப் பெற்றது.
அகான்தசு இர்சுடசு (தாவரப் பாகுபாடு : Acanthus mollis) (ஆங்கிலம் : bear's breeches,, sea dock ) என்பது அகான்தசுத் தாவரப்பேரினத்தில் இருக்கும் ஒரு தாவர இனமாகும். தாவர வகைப்பாட்டியில் படி முண்மூலிகைக் குடும்பம் என்பதுள் அமைகிறது. வெப்ப மண்டலங்களிலும், மிதவெப்ப மண்டலங்களிலும் அமைந்துள்ள, நடுநிலக் கடல் வடிநிலங்கள் முதல் ஆசியா வரை இவை காணப்படுகின்றன. இதன் தாவரங்கள், பல்வகைமைகளுடையத்(diversity) தாவரங்களாக அமைந்துள்ளன. கிரேக்கச் சொல்லான ἄκανθος, akanthos என்பது முள், பூ என்பதைக் குறிக்கிறது. மேலும், இத்தாவரங்களின் வடிவம், கொறிந்திய ஒழுங்கு என்ற பழங்கட்டிடக்கலையை ஒத்து இருப்பதாலும், இப்பெயரைப் பெற்றது.
Acanthus mollis, commonly known as bear's breeches, sea dock,[2] bear's foot plant, sea holly, gator plant or oyster plant,[3] is a species of plant in the family Acanthaceae and is native to the Mediterranean region. It is a leafy, clump-forming perennial herb, with a rosette of relatively large, lobed or toothed leaves, and purplish and white flowers on an erect spike.
Acanthus mollis is a leafy, clump-forming perennial herb with tuberous roots. It has a basal rosette of dark glossy green, lobed or divided, glabrous leaves 50 cm (20 in) long and 30 cm (12 in) wide on a petiole 20–30 cm (7.9–11.8 in) long. The flowers are borne on an erect spike up to 200 cm (79 in) tall emerging from the leaf rosette. The sepals are purplish and function as the upper and lower lips of the petals, the upper lip about 4 cm (1.6 in) long and the lower lip 3 cm (1.2 in) long. The petals are about 4–4.5 cm (1.6–1.8 in) long and form a tube with a ring of hairs where the stamens are attached. Flowering occurs in summer and the fruit is a sharply-pointed capsule about 2 cm (0.79 in) long containing one or two brown seeds about 14 mm (0.55 in) long and 8 mm (0.31 in) wide.[4][5]
Acanthus mollis was first formally described in 1753 by Carl Linnaeus in his book Species Plantarum.[6] The name of the genus derives from the Greek name of the plant ἄκανθος ákanthos; it was imitated in Corinthian capitals. This ἄκανθος ákanthos is related to ἄκανθα ákantha meaning "thorn" referring to the thorn-bearing sepals, or any thorny or prickly plant in Greek.[7][8][9][10][11] The Latin name of the species, mollis meaning "soft, smooth", refers to the texture of the leaves.[12]
Although native to the eastern and central Mediterranean,[13] Acanthus mollis has spread throughout much of western Europe and certain parts of the Americas, Australia and New Zealand, where it is regarded as invasive.[5][14][15]
Acanthus mollis is entomophilous, pollinated only by bees or bumble bees large enough to force their way between the upper sepal and the lower, so that they can reach the nectar at the bottom of the tube.
These plants are usually propagated from tubers and tend to form large, localized clumps which can survive for several decades and look statuesque when well-grown, but its suitability as a garden plant is lessened on account of its invasive nature (new plants are produced readily both from seed and portions of root) and its susceptibility to attacks from slugs and snails.[16]
The shape of the leaf of this plant inspired the ancient Greek sculptor Callimachus (5th c. BCE) to model the capital of the Corinthian column. Since then, the Corinthian order column has been used extensively in Greco-Roman[17] and Classical architecture. For centuries, stone or bronze stylized versions of acanthus leaves have appeared as acanthus decorations on certain styles of architecture and furniture.[18] Virgil described Helen of Troy as wearing a dress embroidered with Acanthus leaves.[19]
Acanthus mollis, commonly known as bear's breeches, sea dock, bear's foot plant, sea holly, gator plant or oyster plant, is a species of plant in the family Acanthaceae and is native to the Mediterranean region. It is a leafy, clump-forming perennial herb, with a rosette of relatively large, lobed or toothed leaves, and purplish and white flowers on an erect spike.
Mola akanto aŭ Acanthus mollis estas plantspecio el la familio de la Akantacoj (Acanthaceae). La specio hejmiĝas en la mediteranea regiono. Kelkfoje ĝi estas uzata kiel ornamplanto. A. mollis estas menciita en NPIV, sed sen traduko: „i.a. A. mollis, S-Eŭropa plurjara herbo kun relative larĝaj, plume duondividaj folioj k grandaj floroj, pororname kultivata“.
L mola akanto estas plurjara, herba planto, la nedisbranĉita tigo estas 30 ĝis 100[1] cm alta. La baze starantaj, 40 ĝis 60 cm longaj[1] kaj 15 cm larĝaj folioj havas longajn folitigojn. la folioj estas oblongaj-ovformaj, pinataj kaj je la pino sen dornoj. La folirando estas entranĉita kaj dentaj. La malmultaj sentigaj folioj ĉe la ĉefa tigo estas nur 1 ĝis 3 cm longaj kaj ovfomaj kaj ilia rando havas dornoj. [2]
La kavaj brakteoj estas ovformaj kaj ĝis 4 cm longaj. La infloreskoj estas dense, el multaj allogaj floroj kunmetitaj spikoj [1]. La senharaj sepaloj estas ĉ. 4 cm longaj. La petaloj 4 ĝis 5 cm longaj kaj blankaj kun purpura folivejnoj. [1]. [2]
La kromozomnombro estas 2n = 36. [2]
La specio disvastiĝas en la okcidenta kaj meza mediteraneo regiono[3]. Tie ĝi kreskas en la makison aŭ en valoj. [1]
La planto estas ŝatata ornamplanto, kiu nur estas iomete vintrorelera. Tial ĝi estas plantata nur en pli varmaj klimataj zonoj de Mezeŭropo. [4] En antaŭaj tempoj la planto, kiu estis nomita branca ursina („ursa piedego“) , estas aldonita al medikamentoj. t[5].[6]
Mola akanto aŭ Acanthus mollis estas plantspecio el la familio de la Akantacoj (Acanthaceae). La specio hejmiĝas en la mediteranea regiono. Kelkfoje ĝi estas uzata kiel ornamplanto. A. mollis estas menciita en NPIV, sed sen traduko: „i.a. A. mollis, S-Eŭropa plurjara herbo kun relative larĝaj, plume duondividaj folioj k grandaj floroj, pororname kultivata“.
El acanto (Acanthus mollis) es una especie vegetal perteneciente a la familia Acanthaceae.
Hierba perenne de 30-70 cm de altura, más o menos pelosa o glabra, y con un tallo simple, erecto y escaposo. Las hojas basales, con un peciolo de 20-60 cm, miden 20-100 por 5-30 cm, y son elípticas u ovadas, pinnatifidas, inciso-dentadas, glabras por su haz y pelosas en los nervios del envés. Las hojas superiores, mucho más pequeñas, sésiles, tienen 1,5-4 por 1-2,5 cm y son ovado-lanceoladas y espinosas en el ápice. La inflorescencia, densa, llega a los 2 m de alto. La única bráctea, pubescente, tiene 2,5-4 por 2 cm, es ovado-oblonga, dentada, más o menos espinosa, purpúrea en el ápice, blanquecina en la base, y con 7 nervios; las 2 bractéolas, más pequeñas, son estrechas, lineales-agudas, pubescentes y sub-espinosas. El cáliz, puberulento, lleva 4 sépalos no soldados: los 2 externos de 4-5 cm, ovado-rómbicos y ciliados, y el superior, que cubre en parte el labio de la corola, es de color púrpura y se asemeja -y se confunde a menudo- a un labio superior de flor bi-labiada; los 2 sépalos internos son mucho más pequeños (0,6-0,7 cm). La corola de la flor, con nervación purpúrea, tiene su único labio -inferior- de 3,5-5 cm, trilobulado y pubescente y generalmente de color blanquecino, ocasionalmente con tintes morados o francamente de este último color. El androceo lleva 4 estambres de anteras pelosas en la cara interior, en 2 pares desiguales, y el ovario, ovoide y peloso en el ápice tiene el estilo, de estigmato bífido, persistente en el fruto, más largo que los estambres y es bilocular con 2 rudimentos seminales de placentación axial en cada lóculo. El fruto es una cápsula de dehiscencia loculicida, coriácea, ovoide, de 2-3,5 cm con 2-4 semillas centimétricas algo arriñonadas de color pardo.[1]
La especie es nativa del centro y este de la región mediterránea, fue adaptada desde la antigüedad en el cultivo de jardines, y es ahora naturalizada y cultivada prácticamente en el mundo entero[2]
Dispersa en las costas de la península ibérica, mucho más escasa en el interior.[3]
Vegeta en ribazos, rocas y lugares frescos y húmedos, donde florece en primavera.
Fundamentalmente en jardinería, sus grandes hojas basales, brillantes, lobuladas dan un aspecto señorial junto a su larga espiga floral. En España florece en mayo y en el sur de Hispanoamérica en octubre. En jardinería se usa generalmente la variedad latifolius por ser un poco más resistente y robusta. Es usada como motivo escultórico en capiteles de columnas, como por ejemplo en el orden corintio.
Las hojas son utilizadas como estimulantes del apetito y como laxante por vía interna. En forma externa, se aplica en forma de cataplasma como antiinflamatorio para los casos de órganos internos afectados. Sus raíces son mucilaginosas y tienen cierta astringencia, por lo que se ha recomendado para la diarrea y la disentería. El jugo tiene un cierto efecto analgésico, por lo que se ha recomendado como tratamiento sintomático del herpes, las quemaduras y las contusiones en general.[4]
Algunos géneros próximos a Acanthus, como es el caso de Justicia, se utilizan en su área original, Centroamérica, como psicótropos.
Una antigua leyenda cuenta que Calímaco, al ver un ejemplar de esta planta enroscada en una canastilla ofrendada junto a la tumba de una doncella, tuvo la inspiración de crear la típica ornamentación de los capiteles corintios.
El número de cromosomas es 2n=56.[1]
|url=
(ayuda) El acanto (Acanthus mollis) es una especie vegetal perteneciente a la familia Acanthaceae.
Molorrika edo akantoa (Acanthus mollis) Akantazeoen familiako landarea da, zurtoin-zuzena, 50-120 cm luzea eta hosto handi gingildunak dituena. Ez du zurtoin txikirik, eta duen bakarretik ateratzen zaizkio hostoak. Loreak zurtoinaren puntaldeko inguru guztian ditu, ezpaindunak eta zuriak. Apaingarri gisa erabiltzen da.[1]
Bere hostoak korintiar zutabeen apaingarrien inspirazioa izan ziren.[2]
Molorrika edo akantoa (Acanthus mollis) Akantazeoen familiako landarea da, zurtoin-zuzena, 50-120 cm luzea eta hosto handi gingildunak dituena. Ez du zurtoin txikirik, eta duen bakarretik ateratzen zaizkio hostoak. Loreak zurtoinaren puntaldeko inguru guztian ditu, ezpaindunak eta zuriak. Apaingarri gisa erabiltzen da.
Bere hostoak korintiar zutabeen apaingarrien inspirazioa izan ziren.
Kreikanakantti (Acanthus mollis) on akanttien sukuun kuuluva akanttikasvi. Sen alkuperäinen levinneisyysalue on Välimeren ympäristössä, ja sitä on käytetty laajasti koristekasvina.
Kreikanakantti kasvaa noin 1–1,5 metriä korkeaksi.[1] Tähkämäinen kukinto nousee korkealle lehvistön yläpuolelle. Lehdet ovat liuskaisia, tummanvihreitä ja jopa puoli metriä pitkiä. Kukat ovat kermanvalkoisia, joskus vaaleanpunaisia, ja jokaisen kukan päällä on punertavan violetti suojuslehti.[2]
Kreikanakantin alkuperäinen levinneisyysalue kattaa Välimeren ympäristön. Sitä kasvaa Afrikan luoteisosissa, Kanariansaarilla, eteläisessä Euroopassa Portugalista Balkanille ja läntisessä Aasiassa Syyriassa ja Turkissa. Se on kotiutunut Australiaan, Uuteen-Seelantiin ja Yhdysvaltain lounaisosiin.[3]
Kreikanakantti pystyy kasvamaan moninlaisissa elinympäristöissä. Sitä on tavattu rannikoilta, joen varsilta, metsistä, pensaikoista ja kaupungeista. Laji kasvaa myös joutomailla, tienvarsilla ja ratapenkereillä.[4]
Kreikanakanttia käytetään yleisesti koristekasvina sen huomiota herättävän kukintonsa ansiosta. Aiemmin sitä on käytetty myös lääketieteellisissä tarkoituksissa.[4] Sitä on käytetty erityisesti paikaltaan menneiden nivelten ja palovammojen hoitamiseen.[5] Se tunnettiin hyvin jo antiikin aikana, ja roomalaiset istuttivat sitä todennäköisesti Englantiin jo ensimmäisellä vuosituhannella.[6] Kreikanakantti tai sitten piikkiakantti oli mallina antiikin Kreikan korinttilaisten pylväiden lehtikoristeille.[2]
Kreikanakantti (Acanthus mollis) on akanttien sukuun kuuluva akanttikasvi. Sen alkuperäinen levinneisyysalue on Välimeren ympäristössä, ja sitä on käytetty laajasti koristekasvina.
L'Acanthe à feuilles molles, Acanthe molle ou Acanthe à feuilles larges (Acanthus mollis) est une espèce de plante de la famille des Acanthacées.
Ses feuilles servaient de motif architectural, par exemple sur les chapiteaux corinthiens. C'est une espèce très fréquente sur le pourtour méditerranéen.
L'acanthe molle est une plante de 30 à 80 cm de hauteur, mais pouvant atteindre 1,50 m, inflorescence comprise. Ses nombreuses feuilles basales possèdent un long pétiole, l'ensemble pouvant atteindre près d'un mètre. Elles sont grandes (30 à 60 cm de long), opposées, d'un vert profond, luisantes, molles au toucher. Ces feuilles sont grandes, divisées en plusieurs lobes dentés mais non épineux (contrairement à Acanthus spinosus).
La floraison survient, chez cette espèce, entre mai et août. L'inflorescence est un long épi cylindrique, en fait une cyme unipare hélicoïde de 30 à 40 cm, portant de nombreuses fleurs bisexuées.
Chaque fleur est entourée par trois bractées, la bractée centrale étant découpée et épineuse et de plus grande taille que les deux autres. Le calice présente deux lèvres, dont la supérieure, assez longue et formant une sorte de casque au-dessus de la corolle, est souvent teintée de violet sur le dessus. La corolle se réduit à une lèvre inférieure blanche, veinée de rose pourpre, à trois lobes pendants ; la fleur peut atteindre 5 cm de long[1]. Les 4 étamines sont soudées à la corolle et ressemblent à de minuscules brosses à habit. L'ovaire est supère, il contient deux carpelles.
La pollinisation est entomogame. La fleur est constituée de telle façon que seuls les abeilles ou bourdons assez gros pour forcer le passage entre le sépale supérieur et la lèvre inférieure peuvent atteindre le nectar au fond du tube.
Le fruit est une capsule loculicide de forme ovoïde contenant deux à quatre grosses graines noires à maturité. Le mode de dissémination des graines est l'autochorie.
Xylocope violet (Xylocopa violacea), butinant une fleur d'acanthe à feuilles molles
Acanthus mollis - Muséum de Toulouse
Cette plante méditerranéenne se trouve sur les continents européens et africains (plus précisément en Europe méridionale et en Afrique du Nord)[2].
Son habitat type est les friches mésoxérophiles, subméditerranéennes. Souvent plantée, l'acanthe molle est aussi assez fréquente à l'état sauvage, au bord des chemins et sur les terres incultes, surtout dans les lieux rocailleux et broussailleux. Elle ne dépasse généralement pas 300 m d'altitude[3].
L'Acanthe à feuilles molles sauvage est considérée comme caractéristique des sous-bois des forêts d'Ormes riveraines et méditerranéennes (association Acantho mollis-Ulmetum minoris)[4].
Cette plante est aussi capable de se reproduire de façon asexuée grâce à des drageons issus de sa souche portant des bourgeons souterrains[3].
Ces plantes sont généralement propagées à partir de tubercules et ont tendance à former de gros amas localisés qui peuvent survivre pendant plusieurs décennies mais leur pertinence en tant que plante de jardin est réduite en raison de leur caractère invasif (de nouvelles plantes sont produites facilement à la fois à partir de graines et de fragments de racine). Par ailleurs, la plante est sensible à l'oïdium et aux attaques d'escargots et limaces.
La plante contient des quantités appréciables de mucilage et de tanin. Les feuilles broyées ont été utilisées comme cataplasme pour soulager les brûlures[5].
La feuille d'acanthe stylisée est un ornement de l'architecture classique[6],[7] Ce motif se retrouve sur la Colonne aux acanthes (ou Danseuses de Delphes).
L'Acanthe à feuilles molles, Acanthe molle ou Acanthe à feuilles larges (Acanthus mollis) est une espèce de plante de la famille des Acanthacées.
Ses feuilles servaient de motif architectural, par exemple sur les chapiteaux corinthiens. C'est une espèce très fréquente sur le pourtour méditerranéen.
Planda láidir ilbhliantúil atá dúchasach do dheisceart na hEorpa. Fásann sé 30-80 cm ar airde. Na duilleoga mór, deighilte go domhain, spíonach. Na bláthanna i spíce fada, síogamorfach déliopach, bán le féitheacha corcra. Meastar gur duilleoga an phlanda seo, nó planda cosúil leis, a sholáthair móitíf choiteann maisithe san ealaín is ailtireacht chlasaiceach.
O acanto[1] (Acanthus mollis) é unha planta herbácea perenne orixinaria das estepas africanas, dende antigüidade utilizouse en xardíns da área mediterránea.
O acanto destaca pola súa beleza ornamental e pola súa altura (ata 150 cm) con follas longas, espiñentas e rizadas e flores abrancazadas, rosáceas ou lilas[2]. Agroma sobre todo en xuño. Tamén recibe en galego o nome de ás de anxo[3].
A especie medra na rexión mediterránea, dende Portugal e o noroeste de África até o leste de Croacia; foi adaptada dende a antigüidade no cultivo de xardíns, polo que foi naturalizada e/ou cultivada practicamente no mundo enteiro[4]
É frecuente nas costas da Península Ibérica, moito máis escasa no interior.
Vexeta en noiros, rochas e lugares frescos e húmidos.
Fundamentalmente en xardinaxe, as súas grandes follas basais, brillantes, lobuladas dan un aspecto señorial xunto á súa longa espiga floral. En Galiza en maio. Adóitase usar a variedade latifolius por ser un chisco máis resistente e rexa. É usada como motivo escultórico en chapiteis de columnas, como por exemplo na orde corintia.
A presenza na raíz e follas de abundante mucilaxe, permite a súa utilización como amolecedor, mucilaxinosa ou vulneraria. Tense usado para fabricar enemas contra a disentería, hemorroides ou inflamacións das vías baixas.
Algúns xéneros achegados a Acanthus, como Jacobinia, utilízanse como psicótropos.
Emprégase como adstrinxente, antidiarréico, colerético, expectorante. En uso externo: demulcente, vulnerario (cicatrizante). As follas usáronse coma estimulante do apetito e laxante por vía interna, externamente en cataplasmas como antiinflamatorio. O zume da planta recomendouse coma tratamento sintomático do herpes, queimaduras e contusións en xeral por un certo efecto analxésico. Indicado para diarreas, disquinesias hepatobiliares, colecistite, colelitiase. Bronquite, gripe, arrefriados. En uso externo: eccemas, feridas, estomatite, farinxite, rectocolite, vulvovaxinite, distrofias da mucosa vulvovaxinal.[5]
Unha antiga lenda conta que Calímaco, ao ver un exemplar desta planta enroscada nun queipo ofrendado xunto á tumba dunha doncela, tivo a inspiración de crear a típica ornamentación dos chapiteis corintios.
O número de cromosomas é 2n=56.
O acanto (Acanthus mollis) é unha planta herbácea perenne orixinaria das estepas africanas, dende antigüidade utilizouse en xardíns da área mediterránea.
O acanto destaca pola súa beleza ornamental e pola súa altura (ata 150 cm) con follas longas, espiñentas e rizadas e flores abrancazadas, rosáceas ou lilas. Agroma sobre todo en xuño. Tamén recibe en galego o nome de ás de anxo.
Meki primog (Acanthus mollis), jedna od vrsti primoga (akanta; Acanthus) iz porodice primogovki (Acanthaceae) koji raste u južnoj i jugoistočnoj Europi uključujući i primorje Hrvatske. Poznata je u narodu i kao mekani primog, medvedovina i slično.
Meki primog raste na suhim tlima i polusvjetlih staništima, i u Hrvatskoj je zaštićena. Ime mollis dolazi po mekanim dlačicama kojima je obrasla, dok ime roda dolazi od grčke riječi acantha (bodlja). Naraste i do 150 cm visine, cvjetovi su bijelocrvene boje združeni u zbijene uspravne grozdove, i bez stapki. Listovi su duboko urrezani. Cvate od srpnja do rujna.
Meki primog (Acanthus mollis), jedna od vrsti primoga (akanta; Acanthus) iz porodice primogovki (Acanthaceae) koji raste u južnoj i jugoistočnoj Europi uključujući i primorje Hrvatske. Poznata je u narodu i kao mekani primog, medvedovina i slično.
Meki primog raste na suhim tlima i polusvjetlih staništima, i u Hrvatskoj je zaštićena. Ime mollis dolazi po mekanim dlačicama kojima je obrasla, dok ime roda dolazi od grčke riječi acantha (bodlja). Naraste i do 150 cm visine, cvjetovi su bijelocrvene boje združeni u zbijene uspravne grozdove, i bez stapki. Listovi su duboko urrezani. Cvate od srpnja do rujna.
Barjaca stopa (Acanthus mollis) je rostlina ze swójby akantusowych rostlinow (Acanthaceae). Dalše serbske mjena su barica, barjace pacy, barjace pazory a barjace palcy.
Barjaca stopa (Acanthus mollis) je rostlina ze swójby akantusowych rostlinow (Acanthaceae). Dalše serbske mjena su barica, barjace pacy, barjace pazory a barjace palcy.
L'acanto (Acanthus mollis L.) è una pianta angiosperma dicotiledone della famiglia delle Acanthaceae[1].
L'acanto è una pianta erbacea perenne che può raggiungere anche 1,5 m di altezza[2]. Le foglie hanno un picciolo lungo e robusto e una lamina color verde brillante; sono di forma pennatifida con lobi profondamente inciso-dentati. Il fusto è fiorifero (porta cioè i fiori direttamente su di esso). I fiori sono raccolti in lunghe spighe terminali di forma vagamente cilindrica; sono piuttosto vistosi per il contrasto cromatico tra la corolla (di colore bianco con sfumature rosa pallido) e il calice (rosso-violaceo). Gli stami sono funzionali, in numero di 4 per ogni fiore, ai quali si aggiunge uno stamidio. I frutti sono capsule loculicide bivalvi ad apertura esplosiva. I semi sono piuttosto grossi e lisci, di color nero-brunastro. Il periodo di fioritura va da marzo a giugno.
L'acanto è diffuso nella regione mediterranea occidentale e centrale; il suo areale va dall'Africa nord-occidentale alla Croazia e comprende anche il Portogallo. In Italia è comune lungo le coste sia del territorio peninsulare che delle isole, penetrando sempre più nell'entroterra man mano che si procede verso sud.
La pianta di A. mollis non presenta problematiche causate da insetti. Tuttavia il fogliame può essere compromesso in modo esteso da erosioni provocate in prevalenza da lumache (chiocciole) e limacce.
L'acanto (Acanthus mollis L.) è una pianta angiosperma dicotiledone della famiglia delle Acanthaceae.
De Acanthus mollis, in het Nederlands akantus of akant genaamd, is een vaste plant uit de familie van de Acanthaceae. De plant komt wijdverspreid voor in het westelijke en centrale Middellandse Zeegebied, van Portugal en Noordwest-Afrika tot Kroatië. De akant bloeit van juni tot september.
De akant is een borderplant die uit kan groeien tot een flinke pol. Vrijstaand en op een zonnige, niet te natte kalkhoudende plek doet de plant het het best.
Geschiedkundigen gaan ervan uit dat de bladeren van deze plant de inspiratie vormden voor de versiering van de veel in de Romeinse architectuur gebruikte Korinthische kapitelen. Het acanthusmotief is een bekend decoratief element in de klassieke en neoclassicistische architectuur.
De naam acanthus is afgeleid van ἄκανθος (akanthos), de Griekse naam van de plant. Akanthos is verwant met akantha (ἄκανθα), wat stekel of doorn betekent. Dit verwijst naar de stekelige schutbladeren van de akantbloemen. Mollis betekent zacht in het Latijn en duidt op de zacht aanvoelende bladeren van de plant.
De akant is gemiddeld 30-100 cm hoog inclusief de bloeiwijze, met uitschieters tot 180 cm. Hij heeft 40-60 cm lange en 15 cm brede, grof getand-gelobde, vrijwel uitsluitend wortelstandige bladeren die zacht aanvoelen. De bloeiwijze is een 30-40 cm hoge aar die tot 120 bloemen kan bevatten. De bloemen zijn 4-5 cm lang en de enkele drielobbige onderlip is wit met roze of paarse accenten. De kelkbladeren zijn groen tot paarsig van kleur. De bovenste kelkbladeren vormen een helmachtige overkapping en worden ook wel aangeduid als de bovenlip van de bloem. Onder elke bloem zit een groen tot paarsig schutblad met opvallend stekelig getande randen.
De akant is insectenbloemig en kan alleen bevrucht worden door bijen en hommels die groot en sterk genoeg zijn om de bloem te kunnen binnendringen. De honingbij is hiervoor normaal gesproken niet groot genoeg. In Zuid-Europa wordt de akant veel bezocht door de veel grotere blauwzwarte houtbij.[1] De doosvrucht bevat twee tot vier grote zaden, die worden verspreid doordat de zaaddoos met de tijd indroogt en op zeker moment openbarst; de zaden worden dan met kracht weggeschoten. De akant plant zich eenvoudig voort via knolvorming, waardoor in de loop van tientallen jaren een enorme pol kan ontstaan.
De Acanthus mollis, in het Nederlands akantus of akant genaamd, is een vaste plant uit de familie van de Acanthaceae. De plant komt wijdverspreid voor in het westelijke en centrale Middellandse Zeegebied, van Portugal en Noordwest-Afrika tot Kroatië. De akant bloeit van juni tot september.
De akant is een borderplant die uit kan groeien tot een flinke pol. Vrijstaand en op een zonnige, niet te natte kalkhoudende plek doet de plant het het best.
Geschiedkundigen gaan ervan uit dat de bladeren van deze plant de inspiratie vormden voor de versiering van de veel in de Romeinse architectuur gebruikte Korinthische kapitelen. Het acanthusmotief is een bekend decoratief element in de klassieke en neoclassicistische architectuur.
Akant miękki (Acanthus mollis L.) – gatunek byliny należący do rodziny akantowatych. Pochodzi z obszaru śródziemnomorskiego[3], rozprzestrzeniony jednak został jako roślina ozdobna w wielu regionach świata i obecnie występuje (poza Antarktydą) na wszystkich kontynentach[4]. Jest uprawiany również w Polsce.
Jest uprawiany jako roślina ozdobna, głównie ze względu na swoje duże i efektowne kwiatostany oraz ozdobne liście. Uprawiane w ogrodach formy mają wyższe pędy kwiatostanowe i bardziej miękkie liście od formy dziko rosnącej. Może rosnąć w cieniu, ale ze względu na kłącza może być jednak trudny do usunięcia. Podczas długotrwałych upałów liście mają tendencję do więdniecia[3].
Liście akantu miękkiego i akantu kłującego były dla starożytnych rzeźbiarzy i architektów często używanym wzorem do tworzenia dekoracyjnych motywów na głowicach kolumn korynckich[3].
Akant miękki (Acanthus mollis L.) – gatunek byliny należący do rodziny akantowatych. Pochodzi z obszaru śródziemnomorskiego, rozprzestrzeniony jednak został jako roślina ozdobna w wielu regionach świata i obecnie występuje (poza Antarktydą) na wszystkich kontynentach. Jest uprawiany również w Polsce.
Acanthus mollis é uma espécie de planta com flor pertencente à família Acanthaceae.
Os seus nomes comuns são acanto, acanto-manso, branca-ursina, erva-gigante, gigante ou pé-de-urso.
A espécie foi descrita por Lineu e publicada em Species Plantarum 2: 639, as 939. 1753., no ano de 1753.[1]
Não se encontra protegida por legislação portuguesa e da Comunidade Europeia.
Esta espécie ocorre em Portugal continental, Açores e Madeira. Trata-se de uma espécie mediterrânica ocorrendo desde Portugal até ao médio oriente.
Na península ibérica é mais comum no litoral do que no interior.
Segundo o The Plant List, esta espécie tem os seguintes sinónimos:[2]
Acanthus mollis é uma espécie de planta com flor pertencente à família Acanthaceae.
Os seus nomes comuns são acanto, acanto-manso, branca-ursina, erva-gigante, gigante ou pé-de-urso.
A espécie foi descrita por Lineu e publicada em Species Plantarum 2: 639, as 939. 1753., no ano de 1753.
Não se encontra protegida por legislação portuguesa e da Comunidade Europeia.
Netrnati akant, poznan tudi pod imenom mehki akant (znanstveno ime Acanthus mollis) je šopasta listopadna zelnata trajnica, ki je samonikla v jugovzhodni Evropi.
V višino ta vrsta akantovk doseže med 100 in 150 cm, razširi pa se med 70 in 90 cm. Temno zeleni listi so ovalni, globoko pernato narezani in imajo grobo nazobčan listni rob. V dolžino dosežejo do 40 cm, široki pa so do 25. Nasajeni so na dolg pecelj.Iz tal poganjajo v veliki rozeti. Cvetovi so ustnati, beli s temno vijoličnimi ovršnimi listi. Zbrani so v pokončnih klasastih socvetjih, ki v dolžino merijo med 60 in 100 cm, v njih pa je lahko zbranih do 120 cvetov. Posamezen cvet ima premer med 3 in 4 cm. Rastlina najbolje uspeva na globokih, rahlih, humoznih, delno peščenih, dobro odcednih tleh. Dobro prenaša sušo in vročino,[1] običajno pa ne raste višje od 300 metrov nad morjem na zelo sončnih do delno senčnih legah.
Netrnati akant, poznan tudi pod imenom mehki akant (znanstveno ime Acanthus mollis) je šopasta listopadna zelnata trajnica, ki je samonikla v jugovzhodni Evropi.
Mjukakantus eller björnklo (Acanthus mollis) är en art i familjen akantusväxter.
Mjukakantus är en flerårig ört, ungefär 80 centimeter hög, som ofta förekommer i Medelhavsområdet. Bladen är glänsande mörkgröna, stora och parbladiga med djupa sågtandade flikar. Blommorna sitter i långa ax. Den blommar i april-juli och blomfärgen är violett.
Olika sorter av mjukakantus används som trädgårdsväxter och klarar torra och skuggiga växtplatser. Eftersom de sprider sig med jordstammar kan de bli till ogräs.
Mjukakantusens former har använts inom arkitektur och bland annat betraktar man delar av det korintiska kapitälet som akantusslingor.
Mjukakantus eller björnklo (Acanthus mollis) är en art i familjen akantusväxter.
Mjukakantus är en flerårig ört, ungefär 80 centimeter hög, som ofta förekommer i Medelhavsområdet. Bladen är glänsande mörkgröna, stora och parbladiga med djupa sågtandade flikar. Blommorna sitter i långa ax. Den blommar i april-juli och blomfärgen är violett.
Olika sorter av mjukakantus används som trädgårdsväxter och klarar torra och skuggiga växtplatser. Eftersom de sprider sig med jordstammar kan de bli till ogräs.
Mjukakantusens former har använts inom arkitektur och bland annat betraktar man delar av det korintiska kapitälet som akantusslingor.
Багаторічна трав'яниста з великим блискучим темно-зеленим листям, яка досягає висоти від 30 до 100 сантиметрів. Вертикальна вісь стебла нерозгалужена. Блискуче темно-зелене листя, м'яке на дотик, до 40 сантиметрів в довжину і 25 сантиметрів шириною, з довгим черешком. Суцвіття 30-40 сантиметрів завдовжки і може містити до 120 квітів. Квітки трубчасті, білуваті, лілові. Кожна квітка до 5 см довжиною і оточена трьома зеленими або фіолетовими приквітками з пурпурно-рожевим жилкуванням. Цей вид квітне в період з травня по серпень.
Північна Африка: Алжир; Марокко; Туніс. Західна Азія: Сирія. Південна Європа: Хорватія; Італія [вкл. Сардинія, Сицилія]; Мальта; Франція [вкл. Корсика]; Іспанія [вкл. Балеарські острови]. Широко натуралізований та культивується. Живе на узбережжі, скелях і холодних, вологих місцях, де цвіте в квітні-травні.
Acanthus mollis là một loài thực vật có hoa trong họ Ô rô. Loài này được L. mô tả khoa học đầu tiên năm 1753.[1]
Phương tiện liên quan tới Acanthus mollis tại Wikimedia Commons
Acanthus mollis là một loài thực vật có hoa trong họ Ô rô. Loài này được L. mô tả khoa học đầu tiên năm 1753.