Roz-roc'h-Montpelher (Cistus monspeliensis) a zo plant kreizdouarel e-touez kerentiad ar Cistaceae.
L'estepa negra, morisca negra o estepa llimonenca (Cistus monspeliensis) és un arbust perenne de la família de les cistàcies [2] que es distribueix per la Regió Mediterrània i la Macaronèsia. Viu a brolles dins del domini dels matollars, bosc termòfil, zones de la muntanya verda, garrigues obertes, a les solanes de terrenys silicis i a altituds rarament superiors als 900 metres. Pot créixer en sòls arenosos. Són abundants en zones amb forta pressió de pastura.
Les flors són blanques i solitàries, de 2 a 3 cm de diàmetre, amb sèpals de 7 a 14 mm i pètals sovint tacats de groc a la base.[3] Les fulles són de color verd fosc, allargades, oposades, amb tres nervis principals i enganxoses, tenint glàndules que donen una aroma característica i s'aferren entre els dits. Solen arribar a un metre d'alçada. Els fruits són una càpsula glabre de 4 a 5 mm[3] de forma ovoide i contenen les llavors. Té usos medicinals i aromàtics.
L'estepa negra, morisca negra o estepa llimonenca (Cistus monspeliensis) és un arbust perenne de la família de les cistàcies que es distribueix per la Regió Mediterrània i la Macaronèsia. Viu a brolles dins del domini dels matollars, bosc termòfil, zones de la muntanya verda, garrigues obertes, a les solanes de terrenys silicis i a altituds rarament superiors als 900 metres. Pot créixer en sòls arenosos. Són abundants en zones amb forta pressió de pastura.
Les flors són blanques i solitàries, de 2 a 3 cm de diàmetre, amb sèpals de 7 a 14 mm i pètals sovint tacats de groc a la base. Les fulles són de color verd fosc, allargades, oposades, amb tres nervis principals i enganxoses, tenint glàndules que donen una aroma característica i s'aferren entre els dits. Solen arribar a un metre d'alçada. Els fruits són una càpsula glabre de 4 a 5 mm de forma ovoide i contenen les llavors. Té usos medicinals i aromàtics.
Die Montpellier-Zistrose (Cistus monspeliensis) ist eine Pflanzenart aus der Gattung der Zistrosen (Cistus) in der Familie der Zistrosengewächse (Cistaceae).
Die Montpellier-Zistrose ist ein stark aromatisch duftender Strauch von 60 bis 120 (bis 180) Zentimetern[1] Wuchshöhe.
Die kreuzgegenständig angeordneten, sitzenden Laubblätter sind 2 bis 6 Zentimeter lang und lineal-lanzettlich. Die Blattränder sind stark nach unten gerollt. Die Blattoberseite ist dunkelgrün und spärlich behaart, die -unterseite ist heller und dicht sternhaarig.
Der Blütenstand ist einseitswendig mit zwei bis acht Blüten. Die Blütenstiele sind stark klebrig-drüsig.[2]
Die Blüten besitzen einen Durchmesser von 2 bis 3 Zentimetern. Die fünf Kelchblätter sind rot geadert, die äußeren gegenüber den inneren etwas vergrößert. Die fünf Kronblätter sind weiß und leicht ausgerandet. Die zahlreichen Staubblätter sind gelb.[2]
Es werden kleine und vielsamige Kapselfrüchte mit beständigem Kelch gebildet.
Die Chromosomenzahl beträgt 2n= 18.[3]
Die Blütezeit reicht von April bis Juni. Die Blüten sind sehr kurzlebig, aber dies wird von der allgemeinen Blütenfülle ausgeglichen. Die Montpellier-Zistrose hat die Eigenschaft, dass sie sich nach den häufig aufkommenden Waldbränden wieder erholen kann. Nach dem Blattfall erscheint bereits die nächste Blattgeneration, woraus ein immergrünes Erscheinungsbild resultiert.
Die Montpellier-Zistrose ist ein west- und zentralmediterranes Florenelement. Sie kommt westwärts bis zu den Kanaren und Madeira vor[4] und nach Osten bis zur Ägäisküste des festländischen Griechenlands mit lokalen Außenposten auf Naxos und Kreta, der türkischen Ägäisküste und auf Zypern.[5] Im US-amerikanischen Bundesstaat Kalifornien[6] und im australischen Bundesstaat Victoria[7] ist sie ein eingebürgerter Neophyt.
Die Montpellier-Zistrose kommt in Wald- und Macchien-Verlichtungen und in mediterranen Zwergstrauchweiden der tieferen bis mittleren Höhenlagen vor und ist dort oft bestandsbildend. Auf den Kanaren siedelt sie in der Kiefernwaldstufe. Sie wächst meist auf schwach sauren, nährstoffarmen Böden.
Die Erstveröffentlichung von Cistus monspeliensis erfolgte 1753 durch Carl von Linné in Species Plantarum.[8][9] Innerhalb der Gattung Cistus wird sie in die Untergattung Leucocistus und die Sektion Ledonia gestellt.[1]
Die Montpellier-Zistrose (Cistus monspeliensis) ist eine Pflanzenart aus der Gattung der Zistrosen (Cistus) in der Familie der Zistrosengewächse (Cistaceae).
La Moja negra (Cistus monspeliensis) es un arbrilhon de la garriga e del maquís, resistent pro a un periòde d'ariditat e amant los sols calcaris.
Cistus monspeliensis es un arbrilhon de la familha de las cistacèas de talha mejana (entre 0,5 e 1,2 m. de naut). Son fulham persistent verd e tomentós es compausat de fuèlhas lanceoladas, rufas, reticuladas, simplas, trinervadas, e sens petiòl franc.
Sa florason s'espandís d'abril cap a junh e dona una inflorescéncia en cima unipara elicoída compausada de flors formadas de 5 petals de color blanca a vegadas coloradas de jaune a la basa. Las flors fòrça parfumadas e pollenifèras atrasent parpalhons e insèctes que permeton atal una bona pollinizacion.
Los fruchs de Cistus monspeliensis son de capsulas ovalas dehiscentas de 5 valvas contenent fòrça granas. L'escampilhada dels fruches es favorizada pels aucels e pichon mammifèrs.
Es una planta que l'utilizacion es fondamentala per colonizar los terens degradats e arids que s'adapta parfectament a de condicions dificilas dels sols paures de la garriga, maquís e de la zonas costièras mediterranèas. Arrestant l'erosion d'aqueles, alentissent lor desertificacion.
La Moja negra (Cistus monspeliensis) es un arbrilhon de la garriga e del maquís, resistent pro a un periòde d'ariditat e amant los sols calcaris.
U Muchju biancu (Cistus monspeliensis) hè un arburettu chì face parte di a famiglia di e Cistaceae. Hè uriginariu di e regione di u Mare Mediterraniu. Hè altu da 30 à 120 cm. Fiurisce d'aprile à ghjugnu. U fiore di u muchju biancu hè biancu biancu. U calice hè cumpostu da cinque sepali liberi. E casce sò strette è piciose. U so culore hè verde scuru.
U muchju biancu hè cumunu in Corsica. Hè tipicu dinù di a machja corsa. Accade chì u muchju biancu fussi mintuvatu in a toponimia corsa. Per esempiu: Muchju Biancu, a Punta di Muchju Biancu.
U Muchju biancu (Cistus monspeliensis) hè un arburettu chì face parte di a famiglia di e Cistaceae. Hè uriginariu di e regione di u Mare Mediterraniu. Hè altu da 30 à 120 cm. Fiurisce d'aprile à ghjugnu. U fiore di u muchju biancu hè biancu biancu. U calice hè cumpostu da cinque sepali liberi. E casce sò strette è piciose. U so culore hè verde scuru.
Tuzzalt (Isem usnan: Cistus monspeliensis) d talmest n yemɣi seg twacult n cistaceae . Carl Von Linné d amdan amezwaru i yuran fell-as deg useggas n 1753.
Tuzzalt (Isem usnan: Cistus monspeliensis) d talmest n yemɣi seg twacult n cistaceae . Carl Von Linné d amdan amezwaru i yuran fell-as deg useggas n 1753.
Cistus monspeliensis is a species of rockrose known by the common name Montpellier cistus. It is native to southern Europe and northern Africa, in the Mediterranean forests, woodlands, and scrub ecosystems of matorral—maquis shrublands.
Cistus monspeliensis is a shrub with narrow evergreen leaves and a hairy, glandular, sticky surface. The leaves are linear to lance-shaped, green, with a rugose, wrinkled upper surface, up to 5 centimeters long. In cultivation, C. monspeliensis attains a height of around one meter and a width of 1.5 metres.[2]
The plant's inflorescence is generally a panicle of 2 to 8 flowers, each with five sepals and five white petals.[3]
It is mainly distributed throughout the western Mediterranean Basin (Portugal, including Madeira; Spain, including the Canary Islands and Balearic Islands; Morocco; southern France, including Corsica; Italy, including Sardinia and Sicily; Malta; Algeria; Tunisia) but it is also present in Croatia; Serbia; Albania; Montenegro; Greece and Cyprus.[1]
The plant has been reported elsewhere as an introduced species, and in California as an invasive species.[3]
Cistus monspeliensis belongs to the white and whitish pink flowered clade of Cistus species.
Species-level cladogram of Cistus species.Halimium spp.
PPCHalimium spp.
WWPCCistus monspeliensis is a species of rockrose known by the common name Montpellier cistus. It is native to southern Europe and northern Africa, in the Mediterranean forests, woodlands, and scrub ecosystems of matorral—maquis shrublands.
El jaguarzo negro (Cistus monspeliensis) es una planta de la familia de las cistáceas que puede alcanzar hasta un metro de altura, de color verde oscuro, de ahí su apelativo "negro".
Es un arbusto siempreverde, muy viscoso y con un fuerte olor balsámico, que puede medir hasta 1,5 m de altura. Las hojas son lineares o linear-lanceoladas, pegajosas, muy rugosas y están recorridas por tres nervios longitudinales. El haz tiene algunos pelos y el envés es más peloso. Las flores son de color blanco con cinco pétalos y con estambres más largos que el estilo. El cáliz está cubierto de pelos con 5 sépalos, los 2 externos mayores, ovado-oblongos, la mitad más cortos que los pétalos, cubiertos de largos pelos. Los frutos son una cápsula de forma ovoide y contienen las semillas. Florece en primavera.
Suele ocupar matorrales en encinares, alcornocales, quejigares y pinares en las solanas y laderas cálidas. Puede crecer en suelos arenosos. Requiere un clima cálido, sin heladas.
En el área mediterránea occidental. En las costas mediterráneas de la península ibérica. Por el sur penetra más hacia el interior. También en el noroeste de África. Se cultiva también como planta ornamental.
En las Canarias se usa para ahumar el queso, dándole a este un sabor característico y preservándolo del deterioro.
Cistus monspeliensis fue descrita por Carlos Linneo y publicado en Species Plantarum 1: 523. 1753.[1]
Cistus: nombre genérico que deriva del griego kisthós latinizado cisthos = nombre dado a diversas especies del género Cistus L. Algunos autores pretenden relacionarla, por la forma de sus frutos, con la palabra griega kístē = "caja, cesta".[2]
monspeliensis: epíteto geográfico que alude a su localización en Montpellier.[3]
El jaguarzo negro (Cistus monspeliensis) es una planta de la familia de las cistáceas que puede alcanzar hasta un metro de altura, de color verde oscuro, de ahí su apelativo "negro".
Le Ciste de Montpellier (Cistus monspeliensis) est un arbuste de la garrigue, supportant bien une période d'aridité et appréciant entre autres les sols calcaires.
Cistus monspeliensis est un arbrisseau de la famille des cistacées de taille moyenne (entre 0,5 et 1,2 m de hauteur). Son feuillage persistant vert et tomenteux est composé de feuilles lancéolées, rugueuses, réticulées, simples, trinervées, et sans pétiole net.
Sa floraison s'étale d'avril à juin et révèle une inflorescence en cyme unipare hélicoïde composée de fleurs formées par 5 pétales blancs parfois colorés de jaune à leur base. Les fleurs très parfumées et riches en pollen attirent papillons et autres insectes qui permettent ainsi une bonne pollinisation.
Les fruits de Cistus monspeliensis sont des capsules ovales déhiscentes à 5 valves contenant de nombreuses graines. La dissémination des fruits est favorisée par les oiseaux et les petits mammifères.
C'est une plante dont l'utilisation est fondamentale pour coloniser les terrains dégradés et arides car elle s'adapte parfaitement aux conditions difficiles des sols pauvres de la garrigue ainsi que des sols pauvres proches des zones côtières méditerranéennes. En freinant l'érosion de ceux-ci, elle ralentit leur désertification.
En Corse, le ciste de Montpellier (mucchju neru) s'installe après la dégradation des forêts et maquis en particulier sous l'action répétée du feu. Il s'installe aussi souvent dans les anciennes terres cultivées ou les anciens pâturages à l'abandon[1].
Le Ciste de Montpellier (Cistus monspeliensis) est un arbuste de la garrigue, supportant bien une période d'aridité et appréciant entre autres les sols calcaires.
Il cisto marino o cisto di Montpellier (Cistus monspeliensis L., 1753) è un arbusto appartenente alla famiglia delle Cistaceae[1] tipico delle associazioni floristiche cespugliose o arbustive mediterranee.
La pianta ha il fusto peloso con portamento inizialmente eretto e poi decombente e cespuglioso. Alta da 30 a 120 cm, con corteccia bruna. Le foglie sono lineari-lanceolate, sessili, con margine revoluto, tomentose e vischiose al tatto, con forte e gradevole odore aromatico.
I fiori sono riuniti in piccoli racemi, hanno simmetria raggiata e diametro di 1,5–2 cm. Il calice è composto da cinque sepali liberi, disuguali. La corolla è composta da 5 petali liberi, di colore bianco, con una piccola macchia gialla alla base. L'androceo è composto da numerosi stami con filamenti brevi, inseriti sul ricettacolo. L'ovario è supero, sormontato da un breve stilo.
Il frutto è una capsula di forma ovale, contenente numerosi semi.
Il cisto marino ha un ciclo vegetativo autunno-primaverile, con attività vegetativa intensa nel periodo primaverile, che culmina con la fioritura nei mesi di aprile-maggio.
Nel periodo estivo entra in riposo vegetativo a causa delle condizioni siccitose proibitive riprendendo l'attività solo con le piogge autunnali. Durante il riposo estivo l'habitus diventa tipicamente xerofitico, perdendo buona parte del fogliame. Per questo motivo la macchia a cisto ha una tonalità grigio-bruna in estate determinata dalla colorazione della corteccia.
Il cisto marino è una tipica pianta mediterranea piuttosto comune nelle associazioni cespugliose degli ambienti mediterranei, specialmente in zone soleggiate e aride. Si adatta bene a condizioni pedologiche difficili, vegetando su suoli sterili, grossolani e dotati di scarsa potenza. Vegeta nella macchia mediterranea bassa, e sporadicamente nella gariga, spesso in prossimità delle zone costiere.
È il tipico rappresentante della macchia a cisto, associazione monofloristica o a larga prevalenza a cisto che si estende spesso su vaste superfici, indice di degradazione della vegetazione mediterranea. Ricopre facilmente le aree percorse da incendi in quanto i semi hanno la capacità di resistere alle alte temperature, permettendo alla specie una rapida colonizzazione dell'area.
Dal Cistus monspeliensis (così come dal Cistus ladanifer e dal Cistus creticus) si estrae una resina chiamata ladano che è molto importante in profumeria dove è usata soprattutto come fissativo. Il cisto marino inoltre è fondamentale come pianta colonizzatrice di aree collinari degradate, in quanto rappresenta uno degli ultimi baluardi prima della desertificazione, prevenendo l'erosione dei suoli declivi percorsi da incendi. L'uso domestico invece è limitato a legna da ardere, utile soprattutto per avviare l'accensione. Come altre piante fortemente aromatiche, Cistus monspeliensis è rifiutato dagli animali.
Il cisto marino o cisto di Montpellier (Cistus monspeliensis L., 1753) è un arbusto appartenente alla famiglia delle Cistaceae tipico delle associazioni floristiche cespugliose o arbustive mediterranee.
Montpellier-solrose (Cistus monspeliensis) er en eviggrønn busk i solrosefamilien.
Den er ganske lav og blir aldri mer enn 50 cm høy. Busken dufter sterkt, og bladene er mørkegrønn og lansettformede. Blomstene er hvite og forholdsvis små, 20–30 mm. Den vokser i garrigue og på andre tørre, steinete steder.
Arten er utbredt i middelhavsområdet fra Portugal og Marokko til Hellas, Kypros og Tunisia. En trodde tidligere at Montpellier-solrose var innført til Kanariøyene, men undersøkelser av DNA viser at den genetiske variasjonen er større på Kanariøyene enn i middelhavsområdet, så arten må ha spredt seg til øyene uten menneskelig hjelp.
Montpellier-solrose (Cistus monspeliensis) er en eviggrønn busk i solrosefamilien.
Den er ganske lav og blir aldri mer enn 50 cm høy. Busken dufter sterkt, og bladene er mørkegrønn og lansettformede. Blomstene er hvite og forholdsvis små, 20–30 mm. Den vokser i garrigue og på andre tørre, steinete steder.
Arten er utbredt i middelhavsområdet fra Portugal og Marokko til Hellas, Kypros og Tunisia. En trodde tidligere at Montpellier-solrose var innført til Kanariøyene, men undersøkelser av DNA viser at den genetiske variasjonen er større på Kanariøyene enn i middelhavsområdet, så arten må ha spredt seg til øyene uten menneskelig hjelp.
Cistus monspeliensis L. – gatunek rośliny z rodziny czystkowatych (Cistaceae Juss.). Występuje naturalnie w Europie Południowej, Azji Mniejszej, Afryce Północnej oraz Makaronezji[3].
Rośnie naturalnie w Europie Południowej, Azji Mniejszej, Afryce Północnej oraz Makaronezji. Spotykany jest w Portugalii, Hiszpanii (wraz z Wyspami Kanaryjskimi i Balearami), Francji, Włoszech (wliczając Sardynię i Sycylię, na wybrzeżu Dalmacji, w Grecji (także na Krecie i Wyspach Egejskich), Turcji, na Cyprze, w Tunezji, Algierii oraz Maroku[3].
We Francji został zaobserwowany w departamentach Alpy Nadmorskie, Aude, Aveyron, Delta Rodanu, Charente-Maritime, Korsyka Południowa, Górna Korsyka, Gard, Hérault, Pireneje Wschodnie, Tarn, Var, Vaucluse, a także prawdopodobnie w Tarn i Garonna i Drôme, natomiast w Lozère wyginął[4]. We Włoszech występuje w regionach Abruzja, Apulia, Basilicata, Kalabria, Kampania, Lacjum, Liguria, Molise, Sardynia, Sycylia oraz Toskania[5]. Na Cyprze ma status gatunku autochtonicznego i jest spotykany w południowo-zachodniej części wyspy[6]. Na Malcie także jest gatunkiem autochtonicznym, lecz rzadko spotykanym, znajduje się tam pod ochroną – w 1989 roku został wpisany do krajowej czerwonej księgi gatunków zagrożonych[7].
Rośnie w garigu[3], makii oraz w suchych miejscach[4]. We Włoszech występuje na wysokości do 700 m n.p.m.[9], natomiast na Cyprze do 600 m n.p.m.[6] Najlepiej rośnie w pełnym nasłonecznieniu[4]. Preferuje podłoże o kwaśnym odczynie[3]. Występuje od 8 do 10 strefy mrozoodporności. Kwitnie od kwietnia do czerwca[3]. Kiełkowaniu nasion sprzyja przejście pożaru[11].
Nazwa rodzajowa „Cistus” pochodzi od greckiego słowa „kìsthos”, które oznacza torebkę i prawdopodobnie odnosi się do owoców. Nazwa gatunkowa „monspeliensis” wywodzi się z łaciny i odnosi się do francuskiego miasta Montpellier, w okolicach którego gatunek jest obecny[11].
W medycynie ludowej stosowano tę roślinę do gojenia ran – w leczeniu ukąszeń owadów, zapalenia skóry, oparzeń, bólów stawów, a także do płukania jamy ustnej przy bólu zęba. Ponadto żywica tej rośliny jest stosowana w kosmetyce. Ma także zastosowanie jako roślina ozdobna[12].
Cistus monspeliensis L. – gatunek rośliny z rodziny czystkowatych (Cistaceae Juss.). Występuje naturalnie w Europie Południowej, Azji Mniejszej, Afryce Północnej oraz Makaronezji.
Cistus monspeliensis conhecida por Sargaço[1] é uma espécie de planta com flor pertencente à família Cistaceae.
A autoridade científica da espécie é L., tendo sido publicada em Species Plantarum 1: 524. 1753.
Trata-se de uma espécie presente no território português, nomeadamente em Portugal Continental.
Em termos de naturalidade é nativa da região atrás indicada.
Não se encontra protegida por legislação portuguesa ou da Comunidade Europeia.
Cistus monspeliensis conhecida por Sargaço é uma espécie de planta com flor pertencente à família Cistaceae.
A autoridade científica da espécie é L., tendo sido publicada em Species Plantarum 1: 524. 1753.
Cistus monspeliensis là một loài thực vật có hoa trong họ Nham mân khôi. Loài này được L. mô tả khoa học đầu tiên năm 1753.[1]
Cistus monspeliensis là một loài thực vật có hoa trong họ Nham mân khôi. Loài này được L. mô tả khoa học đầu tiên năm 1753.