Qonaqotu (lat. Passiflora)[1] — qonaqotukimilər fəsiləsinə aid bitki cinsi.[2]
Qonaqotu (lat. Passiflora) — qonaqotukimilər fəsiləsinə aid bitki cinsi.
La passiflora (Passiflora) és un gènere de plantes amb flors de la família de les passifloràcies. Les espècies d'aquest gènere adopten principalment la forma de liana o de planta enfiladissa i en alguns casos són arbusts o herbàcies. Són originàries de gran part del món excepte Europa i Àfrica (on hi ha altres membres de la família Passiofloràcia). Nou espècies són originàries dels Estats Units i moltes ho són d'Amèrica del Sud. També n'hi ha a la Xina, Nova Guinea i Nova Zelanda.
Algunes espècies s'han naturalitzat: per exemple, la passionera blava actualment creix silvestre a Espanya.[1] El fruit de la passió o maracujà (P. edulis) es conrea a gran part del món.
Les passioneres tenen una estructura floral única i molt característica i no els cal una abella de llengua llarga per a ser pol·linitzades. Les abelles xilocopes són actives pol·linitzadores. També la pol·linitzen vespes borinots i ratpenats.
La passiflora (Passiflora) és un gènere de plantes amb flors de la família de les passifloràcies. Les espècies d'aquest gènere adopten principalment la forma de liana o de planta enfiladissa i en alguns casos són arbusts o herbàcies. Són originàries de gran part del món excepte Europa i Àfrica (on hi ha altres membres de la família Passiofloràcia). Nou espècies són originàries dels Estats Units i moltes ho són d'Amèrica del Sud. També n'hi ha a la Xina, Nova Guinea i Nova Zelanda.
Algunes espècies s'han naturalitzat: per exemple, la passionera blava actualment creix silvestre a Espanya. El fruit de la passió o maracujà (P. edulis) es conrea a gran part del món.
Mučenka (Passiflora) je rod vytrvalých, většinou popínavých bylin, ale také keřů z čeledi mučenkovitých. Většina z nich se vyznačuje nápadnými pravidelnými květy neobvyklých tvarů i barev (například Pasiflora racemosa vytváří hrozny červených poupat, která po jednom rozkvétají do asi 10 cm velkých jasně červených květů). Najdeme ale i druhy s květy zcela nenápadnými (např. Passiflora suberosa má nejvýše 2 cm velké květy zelené barvy). Květy vyrůstají z paždí listů a kvetou obvykle jen jeden den. Jejich počet výrazně závisí na tom, jak se rostlině daří – v ideálních podmínkách není výjimkou, že z paždí listu vyrostou květy hned dva, nebo i čtyři. Poupata je rostlina schopna vytvořit i na úponcích, kterými se přidržuje opory. Celý rod obsahuje přibližně 520 druhů, mučenka modrá se pěstuje po celém světě, v teplejších krajích jako okrasná, jinde jako pokojová rostlina, a mučenka jedlá (marakuja) v subtropech kvůli plodům (bobulím).
Různé druhy mučenky jsou původní v Jižní i Severní Americe, v Asii a v Austrálii. Mučenku modrou přivezli do Evropy v barokní době misionáři a rozšířila se jako pokojová rostlina, v Itálii a ve Francii roste i volně a ve Španělsku běžně zplaňuje. Mučenka jedlá (Passiflora edulis) se pěstuje kvůli bobulím (marakuja) hlavně v Karibské oblasti a v Jižní Africe, a to ve žluté a tmavé variantě (Pasiflora edulis var. flavicarpa a Pasiflora edulis var. edulis). V posledních letech se v nabídce zahradnictví objevilo i dost okrasných kultivarů, které vznikly křížením původních botanických druhů.
Latinský název Passiflora dali rostlině jezuité (passio = utrpení, flos = květ). Název vznikl z toho, že v nápadném květu mučenky modré Passiflora caerulea lze vidět nástroje umučení Ježíše Krista: uprostřed tři černé čnělky s bliznami jako hřeby, prašníky jako kladiva nebo jako pět ran Kristových a okolo věnec barevných vláken jako trnovou korunu. Špičatě zakončené listy představovaly kopí, úponky důtky, deset okvětních lístků deset apoštolů. Český název mučenka (a stejně tak anglické passion flower, passion fruit) je překladem z latiny.
Mučenky jsou nejenom okrasné rostliny, ale používají se i v potravinářství a medicíně. Plody řady mučenek jsou jedlé, nejznámější je maracuja (Passiflora edulis) nebo granadilla (Passiflora lingualis). Mezi další jedlé druhy patří Passiflora alata, Passiflora quadrangularis, Passiflora laurifolia (známá jako vodní citron) nebo Passiflora maliformis – jeden z jejích několika lidových názvů by se dal přeložit jako sladká tykev. Aromatické plody se zpracovávají do šťáv, džusů nebo marmelád – často ve směsi s jiným ovocem (multivitamíny). Najdete je například i v ovocných jogurtech a podobně. V lécích se používají pro svoje mírné analgetické, sedativní a spasmolytické účinky (například kombinované fytofarmakum Novo-Passit se používá na léčbu neurotických příznaků). Dále se používají jako chuťová korigens.
Mučenka (Passiflora) je rod vytrvalých, většinou popínavých bylin, ale také keřů z čeledi mučenkovitých. Většina z nich se vyznačuje nápadnými pravidelnými květy neobvyklých tvarů i barev (například Pasiflora racemosa vytváří hrozny červených poupat, která po jednom rozkvétají do asi 10 cm velkých jasně červených květů). Najdeme ale i druhy s květy zcela nenápadnými (např. Passiflora suberosa má nejvýše 2 cm velké květy zelené barvy). Květy vyrůstají z paždí listů a kvetou obvykle jen jeden den. Jejich počet výrazně závisí na tom, jak se rostlině daří – v ideálních podmínkách není výjimkou, že z paždí listu vyrostou květy hned dva, nebo i čtyři. Poupata je rostlina schopna vytvořit i na úponcích, kterými se přidržuje opory. Celý rod obsahuje přibližně 520 druhů, mučenka modrá se pěstuje po celém světě, v teplejších krajích jako okrasná, jinde jako pokojová rostlina, a mučenka jedlá (marakuja) v subtropech kvůli plodům (bobulím).
Die artenreiche Pflanzengattung der Passionsblumen (Passiflora) gehört zur Familie der Passionsblumengewächse (Passifloraceae). Die meisten der über 530 Arten sind in der Neotropis beheimatet, aber etwa 20 Arten stammen aus der Paläotropis.
Passiflora-Arten sind meist ausdauernde krautige oder verholzende Pflanzen, nur eine Art ist eine einjährige Pflanze. Meist wachsen sie als Kletterpflanzen, selten als selbständig aufrechte Sträucher oder Bäume. In den Blattachseln werden Ranken gebildet. Die wechselständigen, gestielten Laubblätter sind ganz unterschiedlich gestaltet. An den Blattstielen befinden sich extraflorale Nektarien.
Das auffallendste Merkmal der Passionsblumen sind die radiärsymmetrischen Blüten, die von weniger als einem Zentimeter bis zu 18 Zentimeter Durchmesser haben können. Die Blütenhüllblätter, oft gekennzeichnet durch leuchtende Farben, umhüllen ringförmig angeordnete fadenförmige oft intensiv gefärbte 15 bis 50 Staminodien, den Strahlenkranz. In der Mitte der Blüte sind die Fortpflanzungsorgane (fünf fertile Staubgefäße und drei Narben) zu einer sogenannten Säule (Androgynophor) zusammengefasst angeordnet, die die Blütenhüllblätter weit überragen.
Es werden Beeren gebildet.
Die meisten der über 530 Passiflora-Arten stammen aus Südamerika und Mittel- bis südliches Nordamerika, jedoch kommen auch ungefähr 25 Arten in Australien (Passiflora aurantia, Passiflora herbertiana und Passiflora cinnabarina), Asien, Madagaskar und eine auf den Galapagos-Inseln vor. Die Indianer verwendeten teilweise ihre heilende oder berauschende Wirkung. Der Name Maracuja (maracujá) stammt aus dem Portugiesischen, das das Wort aus der indigenen südamerikanischen Tupi-Sprache entlehnt hat, und bedeutet „Mara = Speise, Cuja = Gefäß“.
Christliche Einwanderer erkannten in den Blüten Symbole der Passion Christi. Dabei symbolisieren die zehn Blütenblätter die Apostel ohne Judas und Petrus, die Nebenkrone (violett-weiß) als rotgetüpfelter Nektarienkranz die blutige Dornenkrone, die fünf Staubblätter (gelb, pentagon-ähnlich) die fünf Wunden Christi und die drei Griffel (rotbräunlich, oben) die Kreuznägel. Die Sprossranken sollen die Geißel symbolisieren.[1] Entsprechend entstand der Name Passiflora incarnata – lat. „die fleischgewordene Passionsblume“. Im Laufe der Zeit deuteten die Christen auch andere Pflanzenteile als Leidenswerkzeuge,[2] wie zum Beispiel das Blatt als die „Lanze des Longinus“.
Es gibt etwas mehr als 530 Passiflora-Arten. Sie variieren bezüglich Blütenfarbe (grün, weiß, rosa, pink, rot, lila, violett, himmelblau bis sehr dunkles blau und auch schwarz), Blattfarbe und -größe (unzählige Grüntöne, auch panaschiert und mehrfarbig, von einem halben Zentimeter bis zu einem Meter), Blattform (un- bis neungelappt) und der Größe der Früchte (mehrere Kilogramm bis wenige Gramm) sowie der übrigen Gestalt der Pflanze.
Durch Züchtung sind im 20. Jahrhundert zudem mehrere hundert Hybridsorten hinzugekommen. Selten gibt es auch Hybriden, welche sich trotz gleicher Chromosomenzahl nur sehr schlecht kreuzen lassen.
Auch sind einige tetraploide Hybride sowie Arten durch Einsatz von Colchicin erzeugt worden, welche meist größere Blüten, Blätter und Früchte bekommen und außerdem aus sterilen Hybriden wieder fertile Hybride machen.
Als Topfpflanze (Zimmerpflanze) am bekanntesten ist die Blaue Passionsblume (Passiflora caerulea) sowie Passiflora ×violacea, eine Hybride aus Passiflora caerulea mit Passiflora racemosa.
Passiflora incarnata ist eine Kletterpflanze mit dünnen, grünen, verholzenden Sprossachsen, drei- bis fünfteilig gelappten Laubblättern und einzeln stehenden Blüten mit auffallender, violett-weiß gestreifter Nebenkrone. Sie wird bis zu 10 m hoch und in der Medizin verwendet, sie ist nahe mit Passiflora edulis verwandt.
Die bekanntesten Arten unter den rotblühenden Passionsblumen sind Passiflora racemosa, Passiflora murucuja, Passiflora alata, Passiflora coccinea, Passiflora vitifolia oder Passiflora piresii.
Die meisten Passionsblumenarten sind ursprünglich im tropischen und subtropischen Südamerika beheimatet, drei jedoch in Nordamerika (Passiflora affinis, Passiflora incarnata und Passiflora lutea) und mehrere in Asien, Australien und Ozeanien. Die nordamerikanischen Arten sowie Passiflora tucumanensis und Passiflora caerulea weisen eine Frostresistenz auf und können unter günstigen Bedingungen auch in Mitteleuropa draußen gepflanzt werden – zum Beispiel zur Begrünung einer südlichen Hauswand. Passiflora caerulea, Passiflora incarnata und Passiflora lutea sind hierbei die widerstandsfähigsten Pflanzen und können unter günstigen Bedingungen −15 °C aushalten, wobei sie jedoch auf den Boden zurückfrieren und im Frühjahr wieder aus dem Wurzelstock (bei Passiflora caerulea) oder aus ihren unterirdischen Rhizomen (Passiflora lutea, Passiflora incarnata) austreiben. Gewisse natürliche Selektionen der Passiflora incarnata brauchen sogar eine Kältestratifikation im Winter, damit ihre Samen austreiben.
Alle Passionsblumen-Arten der Untergattung Astrophea (zum Beispiel Passiflora lindeniana und Passiflora macrophylla) sind keine Kletterpflanzen, sondern kleine Bäume, deren Laubblätter einen Meter Länge erreichen können.
Als Nutzpflanzen bekannt sind vor allem Passiflora edulis, Passiflora quadrangularis und Passiflora ligularis, welche die bekannten Früchte Maracuja (auch verwendete Schreibweise: Marakuja) bzw. Grenadilla (Granadilla) hervorbringen.
Die Gattung Passiflora wurde lange Zeit in 22 oder 24 Untergattungen gegliedert (Klassifikation nach Killip 1938).[3] Seit John MacDougal und Christian Feuillet 2004[4] wurde die Zahl auf vier Untergattungen reduziert. Die vier monophyletischen Untergattungen nach Feuillet & MacDougal 2004 sind:
Blaue Passionsblume (Passiflora caerulea), Blüte mit dem Androgynophor
Zitronengelbe Passionsblume (Passiflora citrina)
Traubige Passionsblume (Passiflora racemosa), racemosa = traubig, wie die Blütenstände.
Die Früchte sind botanisch gesehen Beeren. Früchte der Gattung, die von Menschen gegessen werden, nennt man je nach Art Maracuja oder Grenadillen (auch Granadillen). Sie sind eiförmig, haben eine feste Haut und enthalten innen einen oft bitter bis süßlich oder auch extrem sauer schmeckenden Saft mit vielen essbaren Kernen (ähnlich wie Granatäpfel). Sie enthalten viel Vitamin C.
Die Früchte von der Blauen Passionsblume (Passiflora caerulea) sind etwa 5 cm lang, gelb und vom Geschmack eher ungenießbar. Die Früchte der meisten anderen Passionsblumenarten der Untergattung Passiflora sind ähnlich, unterscheiden sich jedoch teils sehr in Größe, Farbe und Geschmack. Der Saft von Passiflora edulis wird auch unter der lateinamerikanischen Bezeichnung Maracuyá (Venezuela: Parchita) in Fruchtsaftgetränke gemischt. Früchte der Untergattung Decaloba sind deutlich kleiner und nicht zum Verzehr geeignet; einige sind sogar giftig. Aber auch Arten der Untergattung Tacsonia wie die Curuba oder Bananenpassionsfrucht (Passiflora tripartita var. mollissima) werden wegen ihrer Früchte kultiviert. Diese sind länglich und können selten in spezialisierten Fruchthandlungen erworben werden.
Man unterscheidet folgende Passionsfrüchte:[5]
Arten der Gattung Passiflora enthalten Indol-Alkaloide (die sog. beta-Carboline Harman, Harmin, Harmol, Harmalol und Harmalin), Flavonoide (Chrysin, Vitexin, Isovitexin, Orientin und Isoorientin) und Saponine wie Quadrangulosid. Problematisch ist, dass noch nicht alle Inhaltsstoffe dieser Pflanzen identifiziert werden konnten, und auch der Gehalt dieser Substanzen selbst innerhalb einer Art unterschiedlich ist. In einem Fall konnte eine toxische Wirkung von Passiflora-Behandlung nachgewiesen werden. Insgesamt gibt es einen Mangel an Studien zur Erfassung aller Pflanzenbestandteile, ihrer Wirkungsweisen und möglicher Gefahren. Dies ist jedoch im Bereich der traditionellen Heilpflanzen nicht ungewöhnlich.[6][7][8][9]
Die Blätter von Passionsblumen (weitestgehend auf die Art Passiflora incarnata beschränkt) werden in der Phytotherapie gegen nervöse Unruhe, Anspannung, Reizbarkeit oder Angstzustände und damit zusammenhängende Schlafstörungen, Rückenschmerzen und Verspannungen oder Herzbeschwerden oder Magen-, Darmbeschwerden eingesetzt, ferner auch bei depressiver Verstimmung, Hysterie oder Asthma. Es sind keine Nebenwirkungen bekannt. Über die Verträglichkeit während der Schwangerschaft gibt es keine umfangreichen Erfahrungen.
Die Blätter und die Stängel können sowohl frisch als auch getrocknet als Tee getrunken werden und sind auch als Fertigpräparate erhältlich. Daneben werden viele Kombinationspräparate, teilweise auch als Saft, angeboten, zum Beispiel mit Baldrian, Johanniskraut, Hopfen, Melisse oder Weißdorn gemischt.
Manche Vertreter der Passionsblumen haben im Laufe der Evolution eine besondere Form von Mimikry entwickelt, um sich vor dem Blattfraß der Raupen der Heliconius-Falter zu schützen. Um Kannibalismus zu vermeiden, untersucht der Falter vor der Eiablage, ob sich auf den fraglichen Blättern bereits Eier von Artgenossen befinden. Die Eier des Falters sind gelb gefärbt. Einige Arten der Passifloraceae erzeugen selbst gelbe Punkte auf ihren Blättern und täuschen so einen Befall vor. Auch locken Passionsblumen durch das Absondern eines bestimmten Nektars gezielt Ameisen und Wespen an, die die Eier und Raupen des Falters fressen sollen.
Die artenreiche Pflanzengattung der Passionsblumen (Passiflora) gehört zur Familie der Passionsblumengewächse (Passifloraceae). Die meisten der über 530 Arten sind in der Neotropis beheimatet, aber etwa 20 Arten stammen aus der Paläotropis.
Kururunku, Tintin icha Hulun (genus Passiflora) nisqakunaqa huk wayuq yurakunam, 530 rikch'aqmi. Achka rikch'aqkunap rurunkunatam mikhunchik.
Kururunku, Tintin icha Hulun (genus Passiflora) nisqakunaqa huk wayuq yurakunam, 530 rikch'aqmi. Achka rikch'aqkunap rurunkunatam mikhunchik.
Mikarakara au mipesheni ni mimea mitambazi ya jenasi Passiflora katika familia Passifloraceae. Matunda yao huitwa makarakara au mapesheni.
Asilia ya mimea hii ni Amerika, Amerika ya Kati na ya Kusini hasa. Kuna takriban spishi 550. Siku hizi spishi kadhaa hukuzwa sana katika kanda za tropiki na hapa Afrika ya Mashariki mkarakara-jeusi na mkarakara-tamu inajulikana sana na mkarakara-njano pia tangu mwanzo wa karne hii.
Mikarakara au mipesheni ni mimea mitambazi ya jenasi Passiflora katika familia Passifloraceae. Matunda yao huitwa makarakara au mapesheni.
Asilia ya mimea hii ni Amerika, Amerika ya Kati na ya Kusini hasa. Kuna takriban spishi 550. Siku hizi spishi kadhaa hukuzwa sana katika kanda za tropiki na hapa Afrika ya Mashariki mkarakara-jeusi na mkarakara-tamu inajulikana sana na mkarakara-njano pia tangu mwanzo wa karne hii.
Passiflora, known also as the passion flowers or passion vines, is a genus of about 550 species of flowering plants, the type genus of the family Passifloraceae.
They are mostly tendril-bearing vines, with some being shrubs or trees. They can be woody or herbaceous. Passion flowers produce regular and usually showy flowers with a distinctive corona. There can be as many as eight coronal series, as in the case of P. xiikzodz.[1] The flower is pentamerous and ripens into an indehiscent fruit with numerous seeds.
Passiflora has a largely neotropic distribution, unlike other genera in the family Passifloraceae, which includes more Old World species (such as the genus Adenia). The vast majority of Passiflora are found in Mexico, Central America, the United States and South America, although there are additional representatives in Southeast Asia and Oceania.[2] New species continue to be identified: for example, P. xishuangbannaensis and P. pardifolia have only been known to the scientific community since 2005 and 2006, respectively.
Some species of Passiflora have been naturalized beyond their native ranges. For example, the blue passion flower (P. caerulea) now grows wild in Spain.[3] The purple passionfruit (P. edulis) and its yellow relative flavicarpa have been introduced in many tropical regions as commercial crops.
Passion flowers have floral structures adapted for biotic pollination. Pollinators of Passiflora include bumblebees, carpenter bees (e.g., Xylocopa sonorina), wasps, bats, and hummingbirds (especially hermits such as Phaethornis); some others are additionally capable of self-pollination. Passiflora often exhibit high levels of pollinator specificity, which has led to frequent coevolution across the genus. The sword-billed hummingbird (Ensifera ensifera) is a notable example: it, with its immensely elongated bill, is the sole pollinator of 37 species of high Andean Passiflora in the supersection Tacsonia.[4]
The leaves are used for feeding by the larvae of a number of species of Lepidoptera. Famously, they are exclusively targeted by many butterfly species of the tribe Heliconiini. The many defensive adaptations visible on Passiflora include diverse leaf shapes (which help disguise their identity), colored nubs (which mimic butterfly eggs and can deter Heliconians from ovipositing on a seemingly crowded leaf), extrafloral nectaries, trichomes, variegation, and chemical defenses.[5] These, combined with adaptations on the part of the butterflies, were important in the foundation of coevolutionary theory.[6][7]
The following lepidoptera larvae are known to feed on Passiflora:
The generally high pollinator and parasite specificity in Passiflora may have led to the tremendous morphological variation in the genus. It is thought to have among the highest foliar diversity among all plant genera,[13] with leaf shapes ranging from unlobed to five-lobed frequently found on the same plant.[14] Coevolution can be a major driver of speciation, and may be responsible for the radiation of certain clades of Passiflora such as Tacsonia.
The bracts of the stinking passion flower are covered by hairs which exude a sticky fluid. Many small insects get stuck to this and get digested to nutrient-rich goo by proteases and acid phosphatases. Since the insects usually killed are rarely major pests, this passion flower seems to be a protocarnivorous plant.[15]
Banana passion flower or "banana poka" (P. tarminiana), originally from Central Brazil, is an invasive weed, especially on the islands of Hawaii. It is commonly spread by feral pigs eating the fruits. It overgrows and smothers stands of endemic vegetation, mainly on roadsides. Blue passion flower (P. caerulea) is holding its own in Spain these days, and it probably needs to be watched so that unwanted spreading can be curtailed.[3]
On the other hand, some species are endangered due to unsustainable logging and other forms of habitat destruction. For example, the Chilean passion flower (P. pinnatistipula) is a rare vine growing in the Tropical Andes southwards from Venezuela between 2,500 and 3,800 metres (8,200 and 12,500 ft) altitude, and in Coastal Central Chile, where it only occurs in a few tens of square kilometres of fog forest by the sea, near Zapallar. P. pinnatistipula has a round fruit, unusual in Tacsonia group species like banana passion flower and P. mixta, with their elongated tubes and brightly red to rose-colored petals.
Notable and sometimes economically significant pathogens of Passiflora are several sac fungi of the genus Septoria (including S. passiflorae), the undescribed proteobacterium called "Pseudomonas tomato" (pv. passiflorae), the Potyvirus passionfruit woodiness virus, and the Carlavirus Passiflora latent virus.
A number of species of Passiflora are cultivated outside their natural range for both their flowers and fruit. Hundreds of hybrids have been named; hybridizing is currently being done extensively for flowers, foliage and fruit. The following hybrids and cultivars have gained the Royal Horticultural Society's Award of Garden Merit:
During the Victorian era the flower (which in all but a few species lasts only one day) was very popular, and many hybrids were created using the winged-stem passion flower (P. alata), the blue passion flower (P. caerulea) and other tropical species.
Many cool-growing Passiflora from the Andes Mountains can be grown successfully for their beautiful flowers and fruit in cooler Mediterranean climates, such as the Monterey Bay and San Francisco in California and along the western coast of the U.S. into Canada. One blue passion flower or hybrid even grew to large size at Malmö Central Station in Sweden.[19]
Passion flowers have been a subject of studies investigating extranuclear inheritance; paternal inheritance of chloroplast DNA has been documented in this genus.[20] The plastome of the two-flowered passion flower (P. biflora) has been sequenced.
Most species have round or elongated edible fruit from 50 to 200 millimetres (2 to 8 in) long and 25–50 mm (1–2 in) across, depending upon the species or cultivar.
A native source of beta-Carbolines (e.g., passion flower in North America) is mixed with Desmanthus illinoensis (Illinois bundleflower) root bark to produce a hallucinogenic drink called prairiehuasca, which is an analog of the shamanic brew ayahuasca.[25]
P. incarnata (maypop) leaves and roots have a long history of use as a traditional medicine by Native Americans in North America and were adapted by European colonists.[26][27] The fresh or dried leaves of maypop are used to make a tea that is used as a sedative.[26] Passionflower as dried powder or an extract is used as a dietary supplement.[26] There is insufficient clinical evidence for using passionflower to treat any medical condition.[26][27]
Passionflower is classified as generally recognized as safe (GRAS) for use as a food ingredient in the United States.[28]
Passion flower is not recommended during pregnancy because it may induce contractions.[26][27] Consuming passion flower products may cause drowsiness, nausea, dizziness, abnormal heart rhythms, asthma, or rhinitis.[26][27]
Many species of Passiflora have been found to contain beta-carboline harmala alkaloids,[27][29][30] some of which are MAO inhibitors. The flower and fruit have only traces of these chemicals, but the leaves and the roots often contain more.[30] The most common of these alkaloids is harman, but harmaline, harmalol, harmine, and harmol are also present.[27][29] The species known to bear such alkaloids include: P. actinia, P. alata (winged-stem passion flower), P. alba, P. bryonioides (cupped passion flower), P. caerulea (blue passion flower), P. capsularis, P. decaisneana, P. edulis (passion fruit), P. eichleriana, P. foetida (stinking passion flower), P. incarnata (maypop), P. quadrangularis (giant granadilla), P. suberosa, P. subpeltata and P. warmingii.[29]
Other compounds found in passion flowers are coumarins (e.g. scopoletin and umbelliferone), maltol, phytosterols (e.g. lutenin) and cyanogenic glycosides (e.g. gynocardin) which render some species, i.e. P. adenopoda, somewhat poisonous. Many flavonoids and their glycosides have been found in Passiflora, including apigenin, benzoflavone, homoorientin, 7-isoorientin, isoshaftoside, isovitexin (or saponaretin), kaempferol, lucenin, luteolin, n-orientin, passiflorine (named after the genus), quercetin, rutin, saponarin, shaftoside, vicenin and vitexin. Maypop, blue passion flower (P. caerulea), and perhaps others contain the flavone chrysin. Also documented to occur at least in some Passiflora in quantity are the hydrocarbon nonacosane and the anthocyanidin pelargonidin-3-diglycoside.[27][29][31]
The genus is rich in organic acids including formic, butyric, linoleic, linolenic, malic, myristic, oleic and palmitic acids as well as phenolic compounds, and the amino acid α-alanine. Esters like ethyl butyrate, ethyl caproate, n-hexyl butyrate and n-hexyl caproate give the fruits their flavor and appetizing smell. Sugars, contained mainly in the fruit, are most significantly d-fructose, d-glucose and raffinose. Among enzymes, Passiflora was found to be rich in catalase, pectin methylesterase and phenolase.[27][29]
The passion in passion flower refers to the passion of Jesus in Christian theology;[32] the word passion comes from the Latin passio, meaning 'suffering'. In the 15th and 16th centuries, Spanish Christian missionaries adopted the unique physical structures of this plant, particularly the numbers of its various flower parts, as symbols of the last days of Jesus and especially his crucifixion:[33]
The flower has been given names related to this symbolism throughout Europe since the 15th century. In Spain, it is known as espina de Cristo ('thorn of Christ'). Older Germanic names[35] include Christus-Krone ('Christ's crown'), Christus-Strauss ('Christ's bouquet'),[36] Dorn-Krone ('crown of thorns'), Jesus-Lijden ('Jesus' passion'), Marter ('passion')[37] or Muttergottes-Stern ('Mother of God's star').[38]
Outside the Roman Catholic heartland, the regularly shaped flowers have reminded people of the face of a clock. In Israel they are known as "clock-flower" (שעונית) and in Greece as "clock plant" (ρολογιά); in Japan too, they are known as tokeisō (時計草, 'clock plant'). In Hawaiian, they are called lilikoʻi;[39] lī is a string used for tying fabric together, such as a shoelace, and liko means 'to spring forth leave'.[40]
In India, blue passionflowers are called Krishnakamala (Marathi: कृष्णकमळ) in Karnataka and Maharashtra, while in Uttar Pradesh and generally north it is colloquially called Panch Pandav (referring to the five Pandavas in the Hindu epic, the Mahabharata). The five anthers are interpreted as the five Pandavas, the divine Krishna is at the centre, and the radial filaments are opposing hundred. The colour blue is moreover associated with Krishna as the colour of his aura.
In northern Peru and Bolivia, the banana passionfruits are known as tumbos. This is one possible source of the name of the Tumbes region of Peru.
In Turkey, the shape of the flowers have reminded people of Rota Fortunae, thus it is called çarkıfelek.
In South Africa the passionfruit is known as a granadilla.
Passiflora is the most species rich genus of both the family Passifloraceae and the tribe Passifloreae. With over 550 species, an extensive hierarchy of infrageneric ranks is required to represent the relationships of the species. The infrageneric classification of Passiflora not only uses the widely used ranks of subgenus, section and series, but also the rank of supersection.
The New World species of Passiflora were first divided among 22 subgenera by Killip (1938) in the first monograph of the genus.[13] More recent work has reduced these to 4, which are commonly accepted today (in order from most basally to most recently branching):[41]
Some studies have shown that the segregate Old World genera Hollrungia and Tetrapathaea are nested within Passiflora, and form a fifth subgenus (Tetrapathaea).[42] Other studies support the current four subgenus classification.[43]
Relationships below the subgenus level are not known with certainty and are an active area of research. The Old World species form two clades – supersection Disemma (part of subgenus Decaloba) and subgenus Tetrapathaea. The former is composed of 21 species divided into sections Disemma (three Australian species), Holrungiella (one New Guinean species) and Octandranthus (seventeen south and east Asian species).[44]
The remaining (New World) species of subgenus Decaloba are divided into seven supersections. Supersection Pterosperma includes four species from Central America and southern Mexico. Supersection Hahniopathanthus includes five species from Central America, Mexico and northernmost South America. Supersection Cicea includes nineteen species, with apetalous flowers. Supersection Bryonioides includes twenty-one species, with a distribution centered on Mexico. Supersection Auriculata includes eight species from South America, one of which is also found in Central America. Supersection Multiflora includes nineteen species. Supersection Decaloba includes 123 species.[45]
Passiflora 'Incense', a hybrid of the Brazilian species P. cincinnata and the American species P. incarnata.
Passiflora caerulea 'Clear Sky', a tetraploid selection of P. caerulea.
Passiflora, known also as the passion flowers or passion vines, is a genus of about 550 species of flowering plants, the type genus of the family Passifloraceae.
They are mostly tendril-bearing vines, with some being shrubs or trees. They can be woody or herbaceous. Passion flowers produce regular and usually showy flowers with a distinctive corona. There can be as many as eight coronal series, as in the case of P. xiikzodz. The flower is pentamerous and ripens into an indehiscent fruit with numerous seeds.
Passiflora-specioj estas plej ofte multjaraj herbaj aŭ lignigitaj plantoj. Nur unu specio estas unujara planto. Plej ofte ili kreskas kiel grimpplantoj. Tre malofte kiel vertikalaj arbustoj aŭ arboj. La foliakseloj havas ĉirojn. La alterne starantaj folioj havas malsamajn formojn. En la folitigoj troviĝas eksterfloraj nektarioj.
La plej okulfrapaj karakterizaĵo estas la belaj, radisimetriaj floroj, kiuj havas diametron de ĝis 18 cm. La perianto ofte havas brilantajn kolorojn. Ili estas ĉirkaŭitaj de 15 ĝis 50 fadenformaj staminodioj kiuj havas brilantajn kolorojn. Meze de floroj estras la generaj organoj (kvin fekundaj stamenoj kaj tri stigmoj) kiuj estas kunigitaj al tiel nomataj androginoforoj.
La plantoj formas berojn.
La plej multaj el la pli ol 530 Passiflora-specioj venis el Sudameriko kaj Mezameriko, ĝis suda Nordameriko, sed ĉirkaŭ 25 specioj venis el Aŭstralio (Passiflora aurantia, Passiflora herbertiana kaj Passiflora cinnabarina), Azio, Madagaskaro kaj la Galapagoj. La praloĝantoj de Ameriko uzis ilian kuracajn kaj ebriigan efikojn. La vorto „marakujo“ venis el la sudamerika tupia lingvo tra la portugala al multaj eŭropaj lingvoj. Ĝi signifas „Mara = nutraĵo, Cujá= ujo“.
Ekzistas pli ol 530 Passiflora-specioj. Ili malsamas rilate al la flora koloro (verda, blanka, rozea, purpura, ruĝa, lila, violkolora, ĉielblua gis malhelblua kaj nigra), koloro de la folioj kaj grandeco de la folioj (multaj verdecaj tonoj, ankaŭ makulitaj kaj plurkoloraj, formoj de la folioj kaj grandeco de la fruktoj (pluraj kilogramoj ĝis kelkaj gramoj).
Per bredado aldoniĝis en la 20a jarcento pluraj centoj da hibridoj.
Konata kiel potplanto (ĉambroplanto) estas blua pasifloro (Passiflora caerulea) kaj Passiflora ×violacea, hibrido el Passiflora caerulea kun Passiflora racemosa
Passiflora incarnata estas grimpplanto kun maldikaj verdaj lignigitaj tigoj, tri ĝis kvin lobaj folioj kaj unuope starantaj floroj kun okulfrapa viol-blanka flanka korono. Ĝi kreskas ĝis 10 m kaj estas uzata en medicino, ĝi estas parenca al Passiflora edulis.
La plej konataj ruĝeflorantaj pasifloroj estas Passiflora racemosa, Passiflora murucuja, Passiflora alata, Passiflora coccinea, Passiflora vitifolia kaj Passiflora piresii.
La plej multaj specioj de pasifloroj hejmiĝis en la tropika kaj subtropika Sudameriko. Tri hejmiĝis en Nordameriko (Passiflora affinis, Passiflora incarnata kaj Passiflora lutea) pluraj en Azio, Aŭstralio kaj Oceanio. La nordamerikaj specioj kaj Passiflora tucumanensis kaj Passiflora caerulea estas iomete frostrezistaj.
Passiflora caerulea, Passiflora incarnata kaj Passiflora lutea estas la plej frostrezistaj kaj povas elteni ĝis −15 °C.
Ĉiuj pasifloroj de la subgenro Astrophea (ekzemple Passiflora lindeniana kaj Passiflora macrophylla) ne estas grimpoplantoj, sed malgrandaj arboj.
Utilplantoj estas Passiflora edulis, Passiflora quadrangularis kaj Passiflora ligularis, kiuj produktas la konatajn fruktojn marakujo kaj granadilo.
La genro Passiflora estas dividita nuntempe en 22 aŭ 24 subgenroj (klasifikado laŭ Killip 1938) kun kvar subgenroj. La kvar monofitaj subgenroj laŭ Feuillet & MacDougal 2004 estas jenaj:
Ili havas „tipajn“ “ pasifloroj-florojn kaj produktas plej ofte manĝeblajn ĝis bongustajn fruktojn (vidu Passiflora edulis).
blua pasiflora (Passiflora caerulea), floro kun androginoforo
citronverda passifloro (Passiflora citrina)
grapola pasifloro (Passiflora racemosa).
La fruktoj estas beroj. La manĝeblaj fruktoj de la genro nomiĝas marakujo aŭ granadilo. La fruktoj havas firman haŭton. La interno de la frukto gustas amare ĝis dolĉe. Ankaŭ ekstreme acidaj fruktoj ekzistas. Ili havas multe da vitamino C.
Oni distingas jenajn pasifruktojn:[1]
Specioj de la genro Passiflora enhavas indol-alkaloidojn.
Krizino aŭ C15H10O4 estas flavonoido kun antioksidigaj proprecoj trovata en la mielo, propoliso, pasifloroj, Passiflora incarnata kaj tiel plu.
La specio Passiflora incarnata estas uzata en naturkuracado.
Passiflora-specioj estas plej ofte multjaraj herbaj aŭ lignigitaj plantoj. Nur unu specio estas unujara planto. Plej ofte ili kreskas kiel grimpplantoj. Tre malofte kiel vertikalaj arbustoj aŭ arboj. La foliakseloj havas ĉirojn. La alterne starantaj folioj havas malsamajn formojn. En la folitigoj troviĝas eksterfloraj nektarioj.
La plej okulfrapaj karakterizaĵo estas la belaj, radisimetriaj floroj, kiuj havas diametron de ĝis 18 cm. La perianto ofte havas brilantajn kolorojn. Ili estas ĉirkaŭitaj de 15 ĝis 50 fadenformaj staminodioj kiuj havas brilantajn kolorojn. Meze de floroj estras la generaj organoj (kvin fekundaj stamenoj kaj tri stigmoj) kiuj estas kunigitaj al tiel nomataj androginoforoj.
La plantoj formas berojn.
Passiflora es un género de plantas de la familia Passifloraceae, con unos 360 especies aceptadas —y unas 300 todavía sin resolver, y 365 que son meros sinónimos— de las más de 1000 descritas.[1] Está distribuido principalmente en América tropical y subtropical ya que solamente 22 especies crecen en el sur de Asia y Oceanía. Passiflora, nombre dado por Carlos Linneo a este género de plantas, proviene del latín flos passionis que significa literalmente «flor del sufrimiento» o «flor de la pasión» en alusión a la Pasión de Cristo ya que los primeros misioneros en América quisieron ver los instrumentos utilizados durante la Pasión en las diferentes partes que conforman estas flores.
El nombre Passiflora fue adoptado por Linneo en 1753 y significa ‘flor de la pasión’ (del latín passio = ‘pasión’, y flos, floris = ‘flor’), El nombre fue otorgado por los misioneros jesuitas en 1610, debido a la similitud de algunas partes de la planta con símbolos religiosos de la Pasión de Cristo, el látigo con el que fue azotado = zarcillos, los tres clavos = estilos; estambres y la corola radial = la corona de espinas.
Las pasionarias son enredaderas de varios metros de altura o bien plantas erectas, semierectas y semirrastreras, siendo en este último caso menores de un metro de altura. Pueden ser glabras a densamente pubescentes, con tricomas simples, raramente glandulares. Presentan rizomas de igual o mayor diámetro que los tallos aéreos. Los tallos son gruesos a angulosos, en algunos casos el tallo posee alas laminares de distinto tamaño. Presentan zarcillos axilares simples, rectos, circinados o espiralados durante el desarrollo de la yema apical, curvados hacia el ápice en estado juvenil. Las estípulas son laterales y pueden ser desde simples setas (pelos rígidos)[3] hasta órganos laminares, casi siempre asimétricos, adelgazándose hacia el eje, enteras o divididas, persistentes o caducas, algunas veces con glándulas en el margen. La disposición de las hojas (filotaxis) es básicamente helicoidal; las hojas son en su mayoría simples, con tres a cinco segmentos, raramente dos o, con menos frecuencia, son hojas enteras. Presentan pecíolos a menudo con glándulas nectaríferas extraflorales en el pecíolo y/o en la lámina foliar. Las láminas tienen venación pinnada a palmada, son lisas a variegadas, cuneadas a cordadas en la base, enteras o aserradas, a menudo glandulares. Tienen nectarios submarginales en la cara abaxial, entre las venas primarias o asociados con los dientes marginales. Si la superficie de la lámina foliar tiene indumento este es muy variado, desde estrigoso, escabroso, hirsuto, híspido a pubescente. En los subgéneros Dysosmia y Dysosmioides se encuentran pelos glandulares grandes y multicelulares. Estos pelos producen secreciones mucilaginosas o resinosas, a veces malolientes, las que funcionarían como mecanismos antiherbívoros.
La gran diversidad de formas de hojas, probablemente la mayor de todos los géneros en las angiospermas, ha dado lugar a la descripción de numerosas especies que posteriormente se han clasificado como sinonimia. Este polimorfismo se ha interpretado como producto de la presión selectiva ejercida por las mariposas herbívoras de la subfamilia Heliconiinae[4] La posición del meristema, y la presencia o ausencia de determinados nutrientes en el suelo, son factores que también influyen en el polimorfismo foliar.[5]
Las inflorescencias son axilares y por lo general bracteadas, simples a muy ramificadas.
En la mayoría de las especies los pedúnculos poseen tres brácteas que derivan de las de la inflorescencia ya reducida. Sobre el pedicelo, las brácteas pueden hallarse cercanas o alejadas de la flor. En algunas especies se disponen en verticilos, mientras que en otras se encuentran esparcidas o están completamente ausentes.
El margen de las brácteas es similar al de las estípulas, hallándose en algunos casos glándulas marginales. Las brácteas son setáceas a laminares, enteras o divididas, dispersas a verticiladas formando un involucro más o menos cerca de la base de la flor, a veces glandulares en el margen, muy raramente ausentes. La yema axilar primaria generalmente desarrolla un zarcillo o una inflorescencia.[6] Las flores tienen forma de plato, con 5 sépalos (en algunas especies mayores que los pétalos), y 5 pétalos de formas y colores variables; se disponen alternadamente a los sépalos. En la corona se extienden de forma radial numerosos filamentos de forma, longitud y color variable (según la especie), generalmente con 3 estilos centrales bastante sobresalientes.
Los frutos son bayas indehiscentes de formas y tamaños diversos. En las especies no comestibles estas bayas suelen ser negras y pequeñas; en las comestibles, como Passiflora caerulea, son grandes, de color amarillo o naranja y carnosas.
Las semillas maduras son de colores oscuros, negruzcos o marrones, con arilo más o menos incoloro, translúcido, de sabor ácido o agridulce. Poseen alto contenido de aceites comestibles. A pesar de presentar una testa gruesa, la viabilidad de las semillas es bastante corta, lo que hace suponer que la testa sería una adaptación a la diseminación por la vía digestiva de los animales, los que comen los frutos o los arilos[7] La cubierta seminal en las especies del género está formada por una o dos capas de células transparentes, una capa media de macroesclereidas y una sola capa de células obliteradas.[8][9] La caracterización morfoanatómica de la cubierta seminal de las especies de Passiflora indica que la ornamentación de la cubierta de la semilla es específica de cada especie.[10][11]
La familia de las pasifloráceas se encuentra en todo el mundo, excepto en la Antártida. En particular, el género Passiflora está también ausente de África, pese a que muchos otros miembros de la familia se distribuyen en ese continente.
Se distribuye en regiones tropicales y subtropicales, desde el nivel del mar hasta altitudes superiores a los 3000 msnm, pero la mayor riqueza de especies se encuentra en regiones templadas y cálidas, desde los 400 hasta los 2000 msnm. Cerca del 90% de las 520 especies del género son oriundas de América.[12] Algunas especies se encuentran en China y el sur de Asia, Nueva Guinea, cuatro o más especies en Australia y una sola especie es endémica de Nueva Zelanda. Solamente nueve especies son nativas de los Estados Unidos las que se distribuyen desde Ohio, al norte, al oeste hacia California y al sur hasta los Cayos de la Florida. Los Andes de Colombia y Ecuador constituyen el centro de diversidad de Passiflora. Así, en Colombia se han identificado 167 especies, 42 de las cuales producen frutos comestibles y nueve se cultivan comercialmente. Entre ellas hay 59 especies endémicas, las que incluyen 37 con una distribución geográfica muy restringida.[13] Es de destacar que se siguen descubriendo nuevas especies, por ejemplo, P. pardifolia y P. xishuangbannaensis se conocen por la comunidad científica desde el año 2006 y 2005, respectivamente y "Passiflora dorisiae".[14]
Algunas especies se han naturalizado más allá de sus áreas de distribución natural. Por ejemplo, la flor de la pasión azul (P. caerulea), ahora crece puntualmente en forma silvestre en 8 provincias de España.[15][16] El maracuyá púrpura (P. edulis) se ha introducido en muchas regiones tropicales, como cultivo comercial.
Las pasionarias tienen una estructura floral única, lo que en la mayoría de los casos requiere de una abeja de gran tamaño para polinizarla con eficacia. En los trópicos americanos, por ejemplo, se montan vigas de madera muy cerca de las plantaciones de maracuyá para alentar a las abejas carpinteras a anidar. El tamaño y la estructura de las flores de otras especies de Passiflora se ha optimizado para la polinización por colibríes ermitaños (especialmente las especies del género Phaethornis), abejorros, avispas y murciélagos, mientras que otras especies son autógamas. El colibrí pico espada (Ensifera ensifera) con su pico alargado enormemente ha coevolucionado con las flores de ciertas pasionarias, tal como P. mixta. Las abejas Anthemurgus passiflorae recogen el polen de la especie P. lutea, pero no polinizan las flores.
Las larvas de una gran cantidad de especies de lepidópteros (Heliconius, Dryas, Dryadula, Cethosia, entre otros)[17] se alimentan de las hojas de las pasionarias. Debido a esto, muchas especies han desarrollado evolutivamente distintas estrategias para desalentar a los herbívoros. Por ejemplo, para desalentar las puestas de gran cantidad de huevos de mariposa en la misma planta, algunas muestran unas flores pequeñas y protuberantes con los colores que asemejan a los de los huevos de las mariposas. De este modo, la mariposa es "engañada" y desiste de realizar la puesta de una mayor cantidad de huevos en esa misma planta. En otros casos producen líquidos dulces, ricos en nutrientes en glándulas de los tallos o de sus hojas. Estos fluidos atraen a las hormigas que matan y comen muchas plagas de insectos que vienen a alimentarse de las flores, hojas o frutos de las pasionarias.[18]
Las brácteas de Passiflora foetida están cubiertas por pelos que exudan un líquido pegajoso. Muchos insectos se quedan pegados a estos y terminan siendo digeridos por proteasas y fosfatasas ácidas hasta convertirse en una sustancia pegajosa rica en nutrientes. Dado que los insectos muertos por lo general rara vez son las principales plagas, esta flor de la pasión parece ser una planta protocarnívora.[19]
Por lo general el desarrollo de la flor está dado en los 4 verticilos que caracterizan a las eudicotiledóneas. Coen y Meyerowitz (1991) describieron que estos verticilos además están regulados por la expresión de los genes del modelo ABC, basado en los mutantes homeóticos en Arabidopsis thaloca y Antirrhinum majus. Posteriormente, estudios en Petunia hybrida y A.thaniana (Colombo et al, 1995; Peláez et al, 2000), mostraron que el gen D era requerido para el desarrollo de los óvulos y E (SEPALLATA) regulaba el desarrollo de todas las estructuras. Por tanto el modelo ABC inicialmente planteado pasó a ser el modelo ABCDE.
Pero no en todas las flores los genes se expresan de la misma manera. En varios taxones se han perdido o ganado otros verticilos a los cuales no se les ha definido una estructura homóloga a alguno de los 4 verticilos principales. En este caso en particular, en el género Passiflora se tiene adicionalmente una serie de estructuras entre los estambres y los pétalos llamada corona, la cual se caracteriza por ser simple o tener varios anillos de diversos apéndices y membranas. Esta estructura ha evolucionado varias veces y de forma independiente en las superasteridias (Cariophylaceae, Lecythidaceae, Ebanaceae, Gentianaceae, Apocynaceae, Convolvulaceae, Stydaceae), monocotiledonas (Tecophilaeaceae, Amarylidaceae, Asparagaceae, Velloziaceae) y rosidias (Passifloraceae, Salicaceae, Rafflesiaceae, Erythroxilaceae).[2]
Para el caso de la especie P. caerulea, la corona se caracteriza por seis estructuras: 2 radios externos (R1 y R2), 1 a 2 series de Pali (Pa), un opérculo (Op) interno que nace sobre el annulus (Au) y el limen (Li) el cual ayuda a proteger el nectáreo.
Desde siempre la elaborada forma de la corona en Passiflora ha atraído el interés de los botánicos. Desde 1600 esta flor se usó como método de enseñanza cristiana principalmente la especie P. caerulea, la cual también ha sido el eje de estudio en desarrollo de la corona en Passifloraceae. Es importante tener en cuenta que aunque toda la familia se caracteriza por la presencia de la corona, existen muchas variaciones a lo lago del género Passiflora lo cual ha sido relacionado con ciertos síndromes de polinización.
En 1871, Masters describió la corona como un órgano sui generis el cual tenía un papel importante en la fertilización. En 1948, Puri citó interpretaciones de Hicks (1897), donde proponía que la corona estaba formada por filamentos estériles y adicionalmente basado en la posición anatómica de los haces vasculares, sugirió que ciertas partes tenían origen del perianto y otras estaminoidal. Otros botánicos plantearon diferentes orígenes y en 1999 Bernhad afirmó que la hipótesis de un posible origen estaminoidal no estaba soportada porque el inicio de la formación de la corona no estaba correlacionada con la maduración del androceo. Además, afirmó que el análisis vascular de Puri no era correcto ya que la organización vascular no se conversaba y por tanto no se puede usar para realizar un análisis filogenético. Aunque Bernhad discutió los fundamentos de las hipótesis planteadas, también afirmó que sus resultados no ayudaban a resolver el proceso evolutivo de la corona, y de esta forma quedaron como un misterio las estructuras que podrían estar relacionadas en su desarrollo.
Los avances en temas moleculares en el 2011 permitieron examinar la hipótesis de origen petaloide y estaminoide en la corona. Analizando la expresión de los genes de tipo B y C del modelo ABCDE y por medio de la expresión de mRNA se pudo determinar el origen y la estructura homóloga a la corona. Hemingway y colaboradores (2011), mostraron que la corona inicia como un anillo de tejido en la base de los pétalos donde en coronas maduras se da tanto la expresión de los genes B como de los C. También mostraron que existe un patrón de expresión temporal en las diferentes estructuras de la corona. En general que los radios, pali y el opérculo son homólogos a los estambres y el limen, ya que solo presentó genes de tipo B de forma débil, es entonces una estructura nueva, distinta del androginoforo.[2]
Passiflora: nombre genérico que adoptado por Linneo en 1753 y significa "flor de la pasión" (del latín passio = "pasión" y flos = "flor"), fue otorgado por los misioneros jesuitas en 1610, debido a la similitud de algunas partes de la planta con símbolos religiosos de la Pasión de Cristo, el látigo con el que fue azotado = zarcillos, los tres clavos = estilos; estambres y la corola radial = la corona de espinas.
En 1745 Carlos Linneo publicó una disertación sobre 22 especies de Passiflora con descripciones polinomiales, que comprendía sinónimos, clasificación, ilustración de las hojas, distribución, supersticiones y usos.[20] En 1753, el mismo autor describió 23 especies, 22 de las cuales se tomaron directamente de la disertación previamente citada.[21] Cavanilles, en 1790, realizó una monografía sobre Passiflora, donde reconoció 43 especies.[22] James Sowerby en 1794 fue el primer autor que intentó analizar la estructura floral; en su obra es muy preciso en reconocer los distintos verticilos que hay entre los pétalos y los estambres, a los que llamó corona. Este autor sugirió emplear las características de estas estructuras en la clasificación, sobre todo en aquellas especies con flores pequeñas.[23] En dos publicaciones, de 1822 y 1828, Alphonse Pyrame de Candolle subdividió al género en varias secciones,[24][25] y en 1846 Johann Jakob Roemer publicó una monografía de la familia, en la que elevó a tales secciones a nivel taxonómico de género.[26] Masters (1871) describió numerosas especies nuevas y en 1872 publicó la monografía de la familia.[27] En 1893 Hermann Harms describió detalladamente la corona, sobre la base de la morfología y su función. Este mismo autor dividió al género en numerosas secciones, detallando la estructura y funciones de la corona.[28][29][30] Ellsworth Paine Killip en 1938 publicó una revisión de las especies americanas de Passiflora y elevó las secciones de Harms a la categoría de subgéneros. V. Puri estudió la estructura floral de las especies de Passiflora sobre la base de la morfología y de la anatomía, aclarando la naturaleza, función y valor taxonómico de varias estructuras.[31][32] En 1974 Willem Jan Jacobus Oswald de Wilde revisó nuevamente el concepto del género Passiflora y las delimitaciones genéricas dentro de la Tribu Passifloreae basándose en la morfología floral.[33]
El género fue descrito por Carlos Linneo y publicado en Species Plantarum 2: 955–960. 1753.[34]
La primera división taxonómica del género Passiflora fue realizada por Killip (1938), con enmiendas de Escobar (1988) y MacDougal (1994). estos autores dividieron el género Passiflora en 22 subgéneros, Adenosepala, Apodogyne, Asthephia, Astrophea, Calopathanthus, Chloropathanthus, Decaloba (syn. Plectostemma), Deidamioides, Distephana, Dysosmia, Dysosmioides, Manicata (syn. Granadillastrum), Murucuja, Passiflora (syn. Granadilla), Porphyropathanthus, Pseudomurucuja, Polyanthea, Psilanthus, Rathea, Tacsonia, Tacsoniopsis y Tryphostemmatoides. Recientemente, Feuillet & MacDougal (2003) reportan 525 especies, y dividen el género Passiflora en cuatro subgéneros, 15 supersecciones, 31 secciones y 13 series:
Killip (1938) había propuesto una clasificación de 22 subgéneros. El subgénero Tryphostemmatoides según Killip, pasa al subgénero Deidamioides, sección Tryphostemmatoides, mientras los subgéneros Plectostemma, Murucuja' y Psilanthus se reunieron en el subgénero Decaloba. El subgénero Astrophea se dividió en dos supersecciones, Astrophea y Pseudoastrophea. Los subgéneros Granadilla, Tacsonia, Granadillastrum, Distephana, Tacsonioides, Tacsoniopsis, Rathea, Dysosmia y Dysosmioides se agruparon en el subgénero Passiflora.
Muschner et al. (2003), Yockteng & Nadot (2004), Hansen et al. (2006) Krosnick (2006) y Ocampo (2007) con análisis de genética molecular, confirman tres de los subgéneros propuestos por Feuillet & MacDougal (2003): Astrophea, Decaloba y Passiflora, pero dejan en duda Deidamioides como subgénero separado y el grupo tetrapathaea es propuesto como nuevo subgénero de Passiflora. También, ellos observaron varias inconsistencias a niveles inferiores en las secciones y series con la clasificación de Feuillet y MacDougal, poniendo en duda la monofilia de Passiflora. Como punto final, proponen investigar más sobre sus relaciones con Decaloba, con el que podría formar un solo grupo.
El uso medicinal de la Passiflora está muy extendido para tratar los casos de nerviosismo, el insomnio o el alivio de la ansiedad.[35] Aunque todavía se desconoce el mecanismo exacto del efecto ansiolítico, las investigaciones realizadas apuntan a que los compuestos en la planta estimulan un aumento en la producción del ácido gamma-aminobutírico, o GABA (por sus siglas en inglés), en el cerebro, lo que produce un efecto sedante suave. Sus principios activos se encuentran en las partes aéreas: flores, tallos y las hojas de la planta.
Otros usos de la Passiflora incluyen:
Aunque los efectos secundarios son escasos, se recomienda consultar con el médico antes de tomar suplementos a base de hierbas como la Passiflora, ya que sin el conveniente control pueden inducir mareos, confusión, mala coordinación muscular, alteración del estado de conciencia, y de los vasos sanguíneos inflamados. Tampoco se recomienda su uso en mujeres embarazadas o en período de lactancia.
Existen varias leyendas populares acerca del origen de las pasionarias. Una de ellas cuenta que Mburucuyá (también «Mburukujá») era una muchacha española que se había enamorado de un aborigen guaraní, con quien se veía a escondidas. El padre de la muchacha, un militar, jamás hubiese aceptado esa relación con un hereje enemigo y, por otro lado, ya había decidido que su hija debía casarse con un joven capitán español. Al enterarse de la relación de su hija, decidió asesinar al muchacho guaraní. Mburucuyá, presa del dolor, se hundió en el corazón una flecha de plumas, la cual quedó sobre su pecho como una flor y cayó sobre el cuerpo de su amado muerto. Tiempo después, en ese trágico sitio nació una planta nunca vista hasta entonces, la cual fue denominada mburucuyá.[36]
Passiflora es un género de plantas de la familia Passifloraceae, con unos 360 especies aceptadas —y unas 300 todavía sin resolver, y 365 que son meros sinónimos— de las más de 1000 descritas. Está distribuido principalmente en América tropical y subtropical ya que solamente 22 especies crecen en el sur de Asia y Oceanía. Passiflora, nombre dado por Carlos Linneo a este género de plantas, proviene del latín flos passionis que significa literalmente «flor del sufrimiento» o «flor de la pasión» en alusión a la Pasión de Cristo ya que los primeros misioneros en América quisieron ver los instrumentos utilizados durante la Pasión en las diferentes partes que conforman estas flores.
Passiflora Passifloraceae familiako landare generoa igokari bat da.
Passiflora Passifloraceae familiako landare generoa igokari bat da.
Passiot eli kärsimyskukat eli granadillat (Passiflora) on kukkivien kasvien suku, johon kuuluu noin viisisataa lajia sekä satoja hybridejä. Useimmat niistä ovat köynnöksiä, jotkin varpuja, pieniä pensaita tai puita. Rohtopassiota (Passiflora incarnata), tähtipassiota (Passiflora capsularis) ja kärsimyspassiota kasvatetaan koristekasvina,[1] punapassiota eli passionhedelmää (Passiflora edulis), makeapassiota (Passiflora ligularis) sekä muutamia muita lajeja hedelmiensä takia. Joitakin lajeja käytetään rohdoskasveina.[2]
Passiot eli kärsimyskukat eli granadillat (Passiflora) on kukkivien kasvien suku, johon kuuluu noin viisisataa lajia sekä satoja hybridejä. Useimmat niistä ovat köynnöksiä, jotkin varpuja, pieniä pensaita tai puita. Rohtopassiota (Passiflora incarnata), tähtipassiota (Passiflora capsularis) ja kärsimyspassiota kasvatetaan koristekasvina, punapassiota eli passionhedelmää (Passiflora edulis), makeapassiota (Passiflora ligularis) sekä muutamia muita lajeja hedelmiensä takia. Joitakin lajeja käytetään rohdoskasveina.
Passiflora
Passiflora est un genre de plantes, les passiflores, de plus de 530 espèces de la famille des Passifloraceae. Ce sont des plantes grimpantes aux fleurs spectaculaires, mais leur abondance n'est garantie que dans les régions au climat doux.
Elles tirent leur nom du fait que les missionnaires jésuites d'Amérique du Sud se servaient, pour représenter la Passion du Christ auprès des indigènes, de la fleur de cette liane : son pistil, les dessins de sa corolle et diverses pièces florales ressemblant à une couronne d'épines, au marteau et aux clous de la Crucifixion.
La diversité des formes de feuilles chez les passiflores serait due aux papillons. Les lépidoptères Heliconius ont tendance à choisir certaines formes de feuilles pour y pondre. La pression des chenilles dévorant ces feuilles pousse la plante à « inventer » d'autres formes[3].
Le nom vient du latin passio, passion, et flos, fleur. Nicolas Monardes (1493-1588) fut probablement le premier à employer le terme religieux de flos passionis « fleur de la passion » pour désigner la plante, car la fleur était selon lui, « précisément faite pour représenter la Passion du Christ ». Le nom même de Passiflora fut créé par Federico Cesi en 1628.
En effet, les caractéristiques anatomiques de la plante évoquent la Passion du Christ :
En dehors des références chrétiennes, ces plantes sont aussi appelées "clock-flower” (fleur-horloge) la fleur rappelant le cadran d'une horloge.
Les passiflores étaient inconnues des Européens avant la découverte de l'Amérique par les Espagnols.
La première mention littéraire d'une passiflore se trouve dans la description de la ville de Cali en Colombie donnée par Pedro Cieza de Leon en 1553 où il mentionne les fruits de granadilla (petites grenades) dans les vergers aux alentours de la ville[4].
Une vingtaine d'années plus tard, on trouve une description plus élaborée des passiflores dans l'ouvrage du médecin botaniste espagnol, Nicolas Monardes, publié en 1569-1574. Monardes né à Séville en 1493 n'est jamais allé en Amérique mais grâce à ses informateurs et aux échantillons de plantes qu'on lui ramenait des Indes occidentales, il put donner dans son ouvrage Historia Medicinal... des descriptions détaillées et relativement objectives de la passiflore, du tabac et de la coca.
Le terme même de Passiflora fut créé par Federico Cesi (1585-1630), fondateur de l'Accademia dei Lincei, dans une publication datée 1628 (mais sortie en 1651).
Avant Linné, seuls quelques botanistes (comme Francisco Hernandez, Leonard Pluckenet, Charles Plumier et Tournefort) ont décrit diverses espèces de passiflores.
La première monographie du genre Passiflora est l'œuvre du botaniste suédois Johan Gustav Hallman (sv) (1726-1797), un élève de Linné. Dans une présentation, il décrit 22 espèces, donne leurs synonymes, l'utilisation qu'en font les indigènes, ainsi qu'une classification et leur distribution.
En 1753, point de départ conventionnel de la taxinomie moderne, Linné dans Species Plantarum, crée le genre Passiflora et donne une description de 24 espèces, en reprenant les travaux de Hallman, nombre porté ensuite à 35 par Lamarck en 1789 puis à 43 par Cavanilles en 1790. L'étape suivante fut la création de la famille des Passifloraceae et la description de 15 espèces supplémentaires, par Antoine-Laurent de Jussieu en 1805.
Aux XIXe et XXe siècles, les plus grands contributeurs au progrès de la connaissance des passiflores furent de Candolle (1828), Roemer (1846) puis Maxwell Tyndell Masters (1871), Hermann A. T. Harms (1893) et Ellsworth P. Killip (1938).
Le nombre d'espèces acceptées tourne actuellement aux alentours de 525 dont au moins 175 espèces qui ne peuvent être identifiées au moyen d'une clé. Le besoin d'une révision du genre se fait donc sentir.
Les passiflores se répartissent pour l'essentiel dans les régions tempérées chaudes et tropicales du nouveau monde. Bien qu'elles soient majoritairement présentes sur le continent américain, on retrouve également des espèces en Asie, Australie et Afrique tropicale[5].
Étant donné le grand nombre d'espèces du genre Passiflora il est difficile de donner des conseils généraux pour leur culture. En effet certaines espèces vivent uniquement en forêts tropicales et ne survivent en Europe qu'en serre. D'autres poussent sous un climat subtropical et peuvent proliférer dans des régions au climat doux en France : littoral méditerranéen, Pays basque ou Bretagne. Passiflora caerulea fait partie de ces espèces plus résistantes, d'où son abondance en France.
Les fleurs de passiflore sont très sensibles au gel, aux virus et aux parasites.
Par bouture de bois semi-dur en été. Il y a lieu de régénérer les vieux plants en les rabattant au niveau du sol. Tailler les tiges qui débordent de l'espace disponible.
La passiflora incarnata possède plusieurs alcaloïdes notamment des inhibiteurs de la monoamine-oxydase (IMAO) et des sédatifs légers. Pour les maladies liées à la tension nerveuse et au stress, le passiflore en comprimés ou en solution buvable SIPF est un sédatif général. « [...] la passiflore a montré des effets supérieurs à un anxiolytique de la famille des benzodiazépines » [6]. L'association de la passiflore en galénique SIPF avec de la mélisse et de l'aubépine a démontré des effets similaire au Temesta[7]
L'effet anxiolytique naturel de la passiflore a été démontré par plusieurs études[8],[2],[9].
Une expérience menée par Francis Hallé montre la capacité de la passiflore à percevoir, d'une part la présence d'un bâton vers lequel lancer une vrille, puis le déplacement de ce dernier (par l'homme) plusieurs fois de suite dans le même sens, et montre une capacité à anticiper un nouveau déplacement similaire du bâton en lançant sa vrille du même côté, avant même son déplacement[10],[11].
Selon ITIS (1er janvier 2014)1er_janvier_2014_12-0">1er_janvier_2014-12">[12] :
Selon NCBI (1 janvier 2014)[13] :
Selon The Plant List (1 janvier 2014)[14] :
Selon Tropicos (1 janvier 2014)[1] (Attention liste brute contenant possiblement des synonymes) :
Selon World Register of Marine Species (1 janvier 2014)[15] :
Passiflora laurifolia L., collage papier botanique, par Mary Delany (1700-1788).
Passiflora
Passiflora est un genre de plantes, les passiflores, de plus de 530 espèces de la famille des Passifloraceae. Ce sont des plantes grimpantes aux fleurs spectaculaires, mais leur abondance n'est garantie que dans les régions au climat doux.
Elles tirent leur nom du fait que les missionnaires jésuites d'Amérique du Sud se servaient, pour représenter la Passion du Christ auprès des indigènes, de la fleur de cette liane : son pistil, les dessins de sa corolle et diverses pièces florales ressemblant à une couronne d'épines, au marteau et aux clous de la Crucifixion.
Les parties aériennes de la passiflore officinale (Passiflora incarnata) sont connues en phytothérapie pour leur action anxiolytique et sédative. La grenadille (Passiflora edulis) donne un fruit comestible à la saveur acidulée, appelé fruit de la passion, et qui entre dans la composition de sorbets, de jus ou de coulis. La passiflore bleue (Passiflora caerulea) est la passiflore ornementale la plus cultivée en France métropolitaine.La diversité des formes de feuilles chez les passiflores serait due aux papillons. Les lépidoptères Heliconius ont tendance à choisir certaines formes de feuilles pour y pondre. La pression des chenilles dévorant ces feuilles pousse la plante à « inventer » d'autres formes.
Ball de chlann phlandaí dreaptha le teannóga casta, dúchasach do Mheiriceá, cuid acu don Áise is an Astráil. Na duilleoga ubhchruthach, corránchruthach nó domhain bosach maothánach, na bláthanna mór feiceálach, 5 sheipeal daite ag ailtéarnú le 5 pheiteal (a chomharthaíonn céasadh Chríost, deirtear), lé coróin inmheánach filiméidí (a chomharthaíonn an choróin spíonta) agus na stíleanna (a comharthaíonn an chrois is na tairní). An toradh inite, buí nó corcra, suas le 10 cm ar fhad, agus tugtar páiseog air.
As pasifloras son especies de plantas con flor pertencentes ao xénero Passiflora. As especies deste xénero adoptan principalmente a forma de liana ou de rubideira, e nalgúns casos son arbustos ou herbáceas. Os froitos adóitanse coñecer como froita da paixón (algunhas especies como maracuxás).
Son orixinarias de gran parte do mundo, agás Europa e África (onde atopamos outros membros da familia Passifloraceae). Nove especies son orixinarias dos Estados Unidos e moitas sono de América do Sur. Tamén hainas da China, Nova Guinea eNova Zelandia.
Algunhas especies téñense naturalizado, por exemplo a pasiflora azul (Passiflora caerulea) que actualmente medra brava nalgúns lugares de España.[1] Esta especie emprégase como ornamental en Galiza e outros lugares. O maracuxá (Passiflora edulis), cultivado en gran parte do mundo, tamén pertence a este xénero.
As pasifloras teñen unha estrutura floral única e moi característica e non lle fai falla unha abella de lingua longa para seren polinizadas. As abellas carpinteiras son activas polinizadoras. Polinízana tamén abesouros, avésporas e morcegos.
As pasifloras son especies de plantas con flor pertencentes ao xénero Passiflora. As especies deste xénero adoptan principalmente a forma de liana ou de rubideira, e nalgúns casos son arbustos ou herbáceas. Os froitos adóitanse coñecer como froita da paixón (algunhas especies como maracuxás).
Son orixinarias de gran parte do mundo, agás Europa e África (onde atopamos outros membros da familia Passifloraceae). Nove especies son orixinarias dos Estados Unidos e moitas sono de América do Sur. Tamén hainas da China, Nova Guinea eNova Zelandia.
Algunhas especies téñense naturalizado, por exemplo a pasiflora azul (Passiflora caerulea) que actualmente medra brava nalgúns lugares de España. Esta especie emprégase como ornamental en Galiza e outros lugares. O maracuxá (Passiflora edulis), cultivado en gran parte do mundo, tamén pertence a este xénero.
Pasiflora (Kristov cvijet; lat. Passiflora) je rod iz porodice Passifloraceae. Ovaj je rod dao ime cijeloj obitelji Passifloraceae. Cvjetovi donekle podsjećaju na krunu od trnja pa je prema tome nazvana passio: patnja + lat. flos, genitiv floris: cvijet. Španjolski su je osvajači donijeli u Europu početkom 17 stoljeća.
Pasiflora je višegodišnja penjačica podrijetlom iz Južne Amerike. Može narasti i do 8 metara.
Za uspješan uzgoj ove biljke u sobi treba imati na umu da pasiflora zahtijeva ne samo mnogo svjetla nego i sunca, te da mora rasti na zračnom mjestu. Budući da ima duge vitice, najčešće se držači postavljaju ukrug. Vitice i izdanci podrezuju se u proljeće. Ako uopće ne procvatu, treba odrezati glavni izdanak iznad 4 ili 6 lista. Grane koje izrastu iz glavne stabljike treba opet podrezati iznad 2 do 3 lista, jer pasiflora cvate isključivo na rodnoj grančici. Cvate od lipnja do kolovoza. Cvjetovi su mirisni promjera 5-8 cm, latice su blijedo ljubičaste, a iz njihove baze izrasta niz nitastih ružičastih do purpurnih članova krunice, tako da se čini da su latice dvovrsne.
Plodovi su jajolike bobe s mnogo sjemenki. Dozrijevaju krajem ljeta i u ranu jesen. Plodovi su bogati vitaminom C, kalcijem i željezom.
Pasiflora ima dugu tradiciju kao ljekovita biljka. Stari južnoamerički indijanci smatrali su njezine cvjetove životnim eliksirom pa su ih stavljali u vodu za piće. Danas se najvažnijim ljekovitim sastojcima smatraju se flavonoidi i maltol koji imaju umirujući i uspavljujući učinak.
Najpoznatije vrste kojima se plodovi poznati pod imenom granadilja (granadilla) i marakuja (maracuja) koriste za jelo su: Passiflora edulis, Passiflora laurifolia, Passiflora quadrangularis, Passiflora ligularis, kao ukrasna se uzgaja Passiflora caerulea, a Passiflora incarnata je ljekovita.
Postoji 559 priznatih vrsta[1], i znatan broj onih čiji status još nije riješen, odnosno još nije ustanovljeno čine li posebnu vrstu ili su sinonim neke druge.
Sinonimi:
Za rod Hollrungia K.Schum. ne postoji jedinstveno znanstveničko stajalište je li ovaj rod treba smatrati istovjetnim rodu Passiflora ili je samostalni rod.
Iz ovog roda 27 je vrsta svrstano u IUCN-ov popis ugroženih vrsta.[2]
Pasiflora (Kristov cvijet; lat. Passiflora) je rod iz porodice Passifloraceae. Ovaj je rod dao ime cijeloj obitelji Passifloraceae. Cvjetovi donekle podsjećaju na krunu od trnja pa je prema tome nazvana passio: patnja + lat. flos, genitiv floris: cvijet. Španjolski su je osvajači donijeli u Europu početkom 17 stoljeća.
Pasiflora je višegodišnja penjačica podrijetlom iz Južne Amerike. Može narasti i do 8 metara.
Za uspješan uzgoj ove biljke u sobi treba imati na umu da pasiflora zahtijeva ne samo mnogo svjetla nego i sunca, te da mora rasti na zračnom mjestu. Budući da ima duge vitice, najčešće se držači postavljaju ukrug. Vitice i izdanci podrezuju se u proljeće. Ako uopće ne procvatu, treba odrezati glavni izdanak iznad 4 ili 6 lista. Grane koje izrastu iz glavne stabljike treba opet podrezati iznad 2 do 3 lista, jer pasiflora cvate isključivo na rodnoj grančici. Cvate od lipnja do kolovoza. Cvjetovi su mirisni promjera 5-8 cm, latice su blijedo ljubičaste, a iz njihove baze izrasta niz nitastih ružičastih do purpurnih članova krunice, tako da se čini da su latice dvovrsne.
Plodovi su jajolike bobe s mnogo sjemenki. Dozrijevaju krajem ljeta i u ranu jesen. Plodovi su bogati vitaminom C, kalcijem i željezom.
Pasiflora ima dugu tradiciju kao ljekovita biljka. Stari južnoamerički indijanci smatrali su njezine cvjetove životnim eliksirom pa su ih stavljali u vodu za piće. Danas se najvažnijim ljekovitim sastojcima smatraju se flavonoidi i maltol koji imaju umirujući i uspavljujući učinak.
Najpoznatije vrste kojima se plodovi poznati pod imenom granadilja (granadilla) i marakuja (maracuja) koriste za jelo su: Passiflora edulis, Passiflora laurifolia, Passiflora quadrangularis, Passiflora ligularis, kao ukrasna se uzgaja Passiflora caerulea, a Passiflora incarnata je ljekovita.
Ćerpjenka[1][2] (Passiflora) je ród ze swójby ćerpjenkowych rostlinow (Passifloraceae). Dalše serbske ludowe mjeno je matrownica.
Wobsahuje sćěhowace družiny:
Ćerpjenka (Passiflora) je ród ze swójby ćerpjenkowych rostlinow (Passifloraceae). Dalše serbske ludowe mjeno je matrownica.
Wobsahuje sćěhowace družiny:
bananowa ćerpjenka (Passiflora mollissima) brazilska ćerpjenka (Passiflora racemosa) čerwjena bananowa ćerpjenka (Passiflora antioquiensis) čerwjena ćerpjenka (Passiflora coccinea) hybridna ćerpjenka (Passiflora x allardii) kralowska ćerpjenka (Passiflora quadrangularis) módra ćerpjenka (Passiflora caerulea) purpurowa ćerpjenka (Passiflora edulis) žołta ćerpjenka (Passiflora laurifolia)Passiflora adalah genus tumbuhan yang terdiri atas 500 spesies, merupakan tumbuhan memanjat yang berasal dari Amerika.[1] Tumbuhan ini bisa digunakan sebagai tanaman hias (Passiflora vitifola, Paasiflora racemosa) dan sebagai makanan (Passifora edulis).[1] Pada Passifora edulis, bijinya mempunyai rasa segar, diminum dalam sirup dan limun.[1]
Passiflora juga digunakan dalam membuat obat untuk mengatasi kesulitan tidur (insomnia), gangguan pencernaan karena kecemasan atau kegugupan, gangguan kecemasan umum, menghilangkan gejala yang berhubungan dengan pengehentin pemakaian narkotika, kejang, penyakit saraf, asma, gejala menopause, gangguan hiperkinetik, jantung berdebar, denyut jantung tidak teratur, tekanan darah tinggi dan pereda nyeri.[2] Sebagian orang menggunakan Passiflora untuk mengatasi luka bakar, rasa sakit dan pembengkakan. Dalam makanan dan minuman, Passiflora digunakan sebagai penyedap.[2]
Distribusi kelompok famili tumbuhan ini bersifat pantropis, yakni tersebar di daerah tropik. Sebagian besar ditemukan di amerika selatan, asia timur dan Pulau Papua.
Pada tahun 1569 penjelajah Spanyol menemukan Passiflora di Peru.[2] Mereka percaya bahwa tanaman ini merupakan simbol dari semangat Yesus dan mengindikasikan persetujuan dari eksplorasinya.[2] Saat itu, Passiflora digunakan dalam kombinasi produk herbal sebagai obat penenang.[2] Akan tetapi, pada tahun 1978 obat penenang ini diambil dari pasaran karena keamanan dan efektivitas yang belum terbukti.[2]
Passiflora adalah genus tumbuhan yang terdiri atas 500 spesies, merupakan tumbuhan memanjat yang berasal dari Amerika. Tumbuhan ini bisa digunakan sebagai tanaman hias (Passiflora vitifola, Paasiflora racemosa) dan sebagai makanan (Passifora edulis). Pada Passifora edulis, bijinya mempunyai rasa segar, diminum dalam sirup dan limun.
Passiflora juga digunakan dalam membuat obat untuk mengatasi kesulitan tidur (insomnia), gangguan pencernaan karena kecemasan atau kegugupan, gangguan kecemasan umum, menghilangkan gejala yang berhubungan dengan pengehentin pemakaian narkotika, kejang, penyakit saraf, asma, gejala menopause, gangguan hiperkinetik, jantung berdebar, denyut jantung tidak teratur, tekanan darah tinggi dan pereda nyeri. Sebagian orang menggunakan Passiflora untuk mengatasi luka bakar, rasa sakit dan pembengkakan. Dalam makanan dan minuman, Passiflora digunakan sebagai penyedap.
Passiflora L. è un genere di piante della famiglia Passifloraceae che comprende circa 530 specie di piante erbacee perenni ed annuali, arbusti dal portamento rampicante e lianoso, arbusti e alberelli, alti fino a 5–6 m, originarie dell'America centro-meridionale, con alcune specie provenienti dal Nord America, Australia e Asia.
Il nome del genere, adottato da Linneo nel 1753 e che significa "fiore della passione" (dal latino passio = passione e flos = fiore), gli fu attribuito dai missionari Gesuiti nel 1610, per la somiglianza di alcune parti della pianta con i simboli religiosi della passione di Gesù: i viticci alla frusta con cui venne flagellato, i tre stili ai chiodi, gli stami al martello, la raggiera corollina alla corona di spine.
Le radici generalmente fascicolate, in alcuni casi sono carnose, a volte con produzione di polloni radicali, alcune specie come la Passiflora tuberosa hanno radici tuberose.
Il fusto abbondantemente ramificato, è sottile, talvolta cavo, a sezione rotonda, quadrata, triangolare o poligonale, solitamente di colore verde nei giovani esemplari, ricoperto da corteccia nei soggetti vetusti.
Le foglie sono alterne, di forma, consistenza, dimensioni ed aspetto variabili, con specie a foglie semplici lanceolate, bilobate o palmate con 3-9 lobi, con dimensioni di pochi millimetri come la P. gracillima fino a dimensioni di diversi decimetri come la P. gigantifolia. Nelle specie rampicanti all'ascella delle foglie ci sono gli organi di ancoraggio, a forma di viticci o più raramente appendici ramificate dotate di ventose, come nella P. discophora e nella P. gracillima, o in alcuni casi delle formazioni spinose.
I fiori sono normalmente ermafroditi, ascellari e solitari, raramente riuniti a coppie come nella P. biflora, o riuniti in racemi come si può osservare nella P. racemosa; le dimensioni sono molto variabili in dipendenza della specie, potendo arrivare al diametro di 12–15 cm della P. quadrangularis.
Generalmente hanno tre brattee di varia forma, a volte colorate e dotate di ghiandole nettarifere, il calice più o meno allungato, con 5 sepali, 5 petali a volte assenti; è normalmente presente una corona di filamenti di forma e colore variabile, con 5 filamenti che portano le antere e 3 stili recanti gli stigmi, a volte profumati o con odore sgradevole.
I frutti sono generalmente bacche ovoidali o allungate, ricoperte da un leggero tegumento che, a maturazione, si colora di giallo, viola, blu o nero, a volte con striature gialle o verdi, a volte è una capsula deiscente a maturazione, di varie dimensioni; all'interno del frutto si trova una polpa gelatinosa (arillo) che contiene piccoli semi di forma appiattita, cuoriformi, di colore scuro, coriacei e rugosi.
Le prime notizie di coltivazione in Italia della Passiflora sono riportate nel libro Erbario o Storia generale delle piante del nobile veneziano Pietro Antonio Michiel pubblicato tra il 1553 ed il 1565.
La Passiflora caerulea è l'unica specie coltivata in Italia che sopporta il gelo invernale delle regioni settentrionali, ma nelle regioni centrali e meridionali possono sopravvivere altre varietà, come la passiflora racemosa, di color rosso intenso. Originaria del Sudamerica, vigorosa pianta rampicante con lunghe ramificazioni dotate di robusti viticci che le permettono di ancorarsi facilmente a qualunque supporto, foglie persistenti o semi-persistenti, palmatofite a 5-7 segmenti, di colore verde scuro, fiori larghi anche 8–12 cm, attiniformi, ermafroditi, ascellari e solitari di circa 10 cm di diametro, di colore bianco-verdastro, con 5 petali bianco-rosati, 5 sepali che circondano una doppia corona di filamenti bianchi, blu, purpureo-scuro, lilla o violacei, che a loro volta circondano le antere dorate, 5 stami e gineceo con 3 carpelli dai grossi stimmi; fioriscono nei mesi estivi da giugno a settembre. I frutti sono bacche oblunghe globose eduli, con arillo carnoso contenenti numerosi semi.
Altre specie ornamentali originarie delle zone tropicali del Sudamerica, poco rustiche e coltivate in serra o negli appartamenti sono la P. racemosa, dai fiori rossastri o biancastri riuniti in infiorescenze pendule, che fiorisce da maggio a settembre, la P. edùlis che fiorisce da giugno ad agosto-settembre, la P. trifasciata, la P. quadrangularis che fiorisce da maggio a luglio dai fiori bianco-rosati, la P. violacea che fiorisce in agosto e settembre, e la P. umbilicata con fiori rosso-brunastri.
Le specie utilizzate a scopi medicinali sono la P. caerulea, la P. incarnata e la P. edulis. Se ne utilizzano le parti verdi, ricche di flavonoidi e alcaloidi indolici, maltolo e acidi grassi, raccolte da giugno a settembre e fatte essiccare all'ombra in luogo arieggiato.
Nell'antichità già gli Aztechi utilizzavano la passiflora come rilassante.[1] L'infuso, lo sciroppo e l'estratto fluido hanno proprietà sedative del sistema nervoso, tranquillanti, ansiolitiche, antispastiche, curative dell'insonnia, della tachicardia e dell'isterismo; inducono un sonno fisiologico e un'attività diurna priva di ottundimento.[2] Già ai tempi della prima guerra mondiale, la passiflora fu utilizzata nella cura delle "angosce di guerra". L'infuso è stato inoltre utilizzato per la psicoastenia. Le caratteristiche farmacologiche della Passiflora incarnata la rendono utile per facilitare, con il controllo del medico, lo svezzamento dagli psicofarmaci.[3]
Le specie rustiche come la P. caerulea possono essere coltivate in piena terra o in vaso sui terrazzi, in posizione soleggiata e calda, con terreno fertile e sufficientemente fresco, avendo l'accortezza nelle regioni settentrionali di scegliere zone riparate dai venti freddi e prevedendo nei primi anni di vita una protezione dai geli invernali.
Tutte le specie ornamentali si prestano alla coltivazione in serra o negli appartamenti, richiedono ambienti caldi, luminosi, con una buona umidità nell'aria, concimazioni ogni 15 giorni nella bella stagione, con fertilizzanti liquidi, annaffiature abbondanti; in primavera rinvasare o rinterrare usando terriccio universale; si deve praticare una drastica potatura alla ripresa vegetativa, per mantenere un aspetto compatto alla pianta ed avere robusti getti fioriferi.
La Passiflora non sopporta in alcun modo i ristagni idrici nel terreno, pertanto sia in vaso che in piena terra è necessario aggiungere un po' di sabbia per migliorare la struttura del terreno al fine di garantire un rapido drenaggio delle acque in eccesso.
La moltiplicazione avviene per talea, propaggine o con la semina.
Passiflora x belotii 'Imperatrice Eugenia', ibrido
Passiflora L. è un genere di piante della famiglia Passifloraceae che comprende circa 530 specie di piante erbacee perenni ed annuali, arbusti dal portamento rampicante e lianoso, arbusti e alberelli, alti fino a 5–6 m, originarie dell'America centro-meridionale, con alcune specie provenienti dal Nord America, Australia e Asia.
Il nome del genere, adottato da Linneo nel 1753 e che significa "fiore della passione" (dal latino passio = passione e flos = fiore), gli fu attribuito dai missionari Gesuiti nel 1610, per la somiglianza di alcune parti della pianta con i simboli religiosi della passione di Gesù: i viticci alla frusta con cui venne flagellato, i tre stili ai chiodi, gli stami al martello, la raggiera corollina alla corona di spine.
Pasiflora (lot. Passiflora) – pasiflorinių (Passifloraceae) šeimos augalų gentis. Dauguma rūšių – vijokliniai augalai, taip pat gentyje yra krūmų, žolinių augalų.
Pasifloros genties augalai auga visuose žemynuose, išskyrus Antarktidą. Dauguma rūšių paplitusios Afrikoje, taip pat auga Lotynų Amerikoje ir pietų JAV, Kinijoje, Pietryčių Azijoje, Naujojoje Gvinėjoje, Australijoje, Naujojoje Zelandijoje. Europoje įveistos dabar auga natūraliai Pirėnų pusiasalyje.
Pasiflora pasižymi savo išraiškingais, labai dekoratyviais žiedais. Jie apdulkinami vabzdžių, kolibrių, šikšnosparnių. Keleto pasiflorų rūšių vaisiai yra valgomi, naudojami sulčių gamyboje. Liaudies medicinoje pasiflora naudojama kaip raminamasis preparatas, iš kai kurių rūšių šaknų gaminami haliucinogeniniai preparatai.
Gentį sudaro ~500 rūšių:
Pasiflora (lot. Passiflora) – pasiflorinių (Passifloraceae) šeimos augalų gentis. Dauguma rūšių – vijokliniai augalai, taip pat gentyje yra krūmų, žolinių augalų.
Pasifloros genties augalai auga visuose žemynuose, išskyrus Antarktidą. Dauguma rūšių paplitusios Afrikoje, taip pat auga Lotynų Amerikoje ir pietų JAV, Kinijoje, Pietryčių Azijoje, Naujojoje Gvinėjoje, Australijoje, Naujojoje Zelandijoje. Europoje įveistos dabar auga natūraliai Pirėnų pusiasalyje.
Pasiflora pasižymi savo išraiškingais, labai dekoratyviais žiedais. Jie apdulkinami vabzdžių, kolibrių, šikšnosparnių. Keleto pasiflorų rūšių vaisiai yra valgomi, naudojami sulčių gamyboje. Liaudies medicinoje pasiflora naudojama kaip raminamasis preparatas, iš kai kurių rūšių šaknų gaminami haliucinogeniniai preparatai.
Het geslacht passiebloem (Passiflora) is een geslacht van meest overblijvende en meestal klimmende planten met ranken in de familie Passifloraceae. De enig bekende eenjarige soort is Passiflora gracilis. Ook zijn er bomen en struiken onder de passiebloemen. Er zijn ruim 500 soorten bekend.
Het natuurlijke verspreidingsgebied van de passiebloemen ligt in Noord-Amerika, op de Cariben en in Midden- en Zuid-Amerika. In Zuid-Amerika komen ze voor van de Andes tot in tropisch laagland. Australië heeft drie soorten die daar van oorsprong voorkomen. Ook in Oceanië en Azië komen van oorsprong passiebloemen voor. Afrika heeft geen passiebloemen die daar van oorsprong voorkomen, hier ligt wel het natuurlijke verspreidingsgebied van het verwante geslacht Adenia.
Volgens de overlevering gebruikten Spaanse missionarissen passiebloemen ter illustratie om het kruisigingverhaal van Jezus Christus over te brengen. Toen zij passiebloemen in Amerika ontdekten, zagen zij in de vijf kelk- en de vijf kroonbladeren een verwijzing naar tien van de twaalf apostelen: Petrus en Judas zijn uitgezonderd. De drie stampers leken op de spijkers waarmee Jezus Christus aan het kruis werd genageld. De corona leek op de doornenkroon van Christus. De kronkelige ranken leken op een zweep. De drie schutbladeren stelden de drie Maria's (Jezus' moeder, Maria van Bethanië en Maria Magdalena) bij het kruis voor. Het blauw van de bloem verwees naar de hemel of naar het blauwe kleed van Maria.
Aangezien de passiebloemen pas in de 16e eeuw in Zuid-Amerika ontdekt zijn, moet de legende dat de plant zich om het kruis van Christus heeft gewonden als onzin worden afgedaan. Het verhaal is waarschijnlijk ook aangepast om het kloppend te maken met de beschrijving van Passiflora caerulea. omdat deze soort waarschijnlijk als eerste passiebloem in Europa is geïntroduceerd.
Alle delen van de passiebloem Passiflora incarnata kunnen in de fytotherapie als kalmeringsmiddel en als slaapmiddel worden gebruikt. Ze bevatten MAO-remmers als harmine en kunnen ook als drug gebruikt worden. De effecten zijn in hoge dosis te vergelijken met die van Cannabis sativa. De passievruchten van een aantal soorten zijn eetbaar.
De passiebloemen zijn de waardplanten voor de rupsen van heliconiusvlinders zoals de zebravlinder (Heliconius charitonius) en Heliconius erato. De passiebloemen beschikken over een bijzondere vorm van mimicry om zich tegen de bladaantasting door de rupsen van deze vlinders te beschermen. Om kannibalisme te voorkomen onderzoeken deze vlinders voor het afzetten van de eieren de bladeren eerst op de aanwezigheid van eitjes van soortgenoten, wat de kansen van de rupsen op overleving verkleint. De eieren zijn geel van kleur en rond van vorm. De passiebloemen die door deze rupsen gegeten worden produceren kleine, ronde gele bolletjes op de stengels of bladeren die dienen als nep-eitjes om de vlinders zo te misleiden.
Tot voor kort werd de indeling van Ellsworth Paine Killip gevolgd, die Passiflora onderverdeelde in 24 ondergeslachten. In 2003 stelden John MacDougal en Christian Feuillet een nieuwe indeling voor, waarbij zij het aantal ondergeslachten terugbrachten tot vier: Astrophea, Deidamioides, Decaloba en Passiflora. Deze ondergeslachten verdeelden zij weer in eventuele supersecties, secties en reeksen (series). Een volledig overzicht van deze indeling vindt men hier. Deze indeling wordt ook op wikipedia gevolgd.
Naast de natuurlijk voorkomende soorten zijn er ook veel gekweekte hybriden en andere cultivars:
Naast deze al langer bestaande hybriden zijn er de laatste jaren door het in cultuur komen van soorten als Passiflora gritensis, Passiflora loefgrenii, Passiflora kermesina en Passiflora insignis bijzondere hybriden gekweekt. Voor het eerst is er een passiflora met "gevulde bloemen" (Passiflora 'Wilgen K. Verhoeff').
In Nederland zijn passiebloemen ook te zien. Passiflora caerulea is in Europa algemeen verkrijgbaar. Dit geldt ook voor de vruchten van Passiflora edulis f. edulis. De Botanische Tuin TU Delft heeft Passiflora edulis f. edulis en Passiflora edulis f. flavicarpa in zijn collectie. In de Botanische Tuin Fort Hoofddijk op het universiteitscomplex De Uithof te Utrecht zijn onder andere Passiflora coriacea, Passiflora foetida, Passiflora rufostipulata en Passiflora trifasciata te zien. In de tropische vlinderkas van Diergaarde Blijdorp is ook Passiflora foetida te zien. In de Burgers' Bush (Burgers' Zoo in Arnhem) is Passiflora serratodigitata te zien. In de Hortus botanicus Leiden is een imposante Passiflora racemosa te bezichtigen. De grootste collectie is te zien bij de Passiflorahoeve in Harskamp die de Nationale Plantencollectie Passiflora beheert.
Adenia · Ancistrothyrsus · Androsiphonia · Barteria · Basananthe · Crossostemma · Deidamia · Dilkea · Efulensia · Hollrungia · Mitostemma · Paropsia · Paropsiopsis · Passiflora (Passiebloem) · Schlechterina · Smeathmannia · Tetrapathea · Tryphostemma · Viridivia
Het geslacht passiebloem (Passiflora) is een geslacht van meest overblijvende en meestal klimmende planten met ranken in de familie Passifloraceae. De enig bekende eenjarige soort is Passiflora gracilis. Ook zijn er bomen en struiken onder de passiebloemen. Er zijn ruim 500 soorten bekend.
Het natuurlijke verspreidingsgebied van de passiebloemen ligt in Noord-Amerika, op de Cariben en in Midden- en Zuid-Amerika. In Zuid-Amerika komen ze voor van de Andes tot in tropisch laagland. Australië heeft drie soorten die daar van oorsprong voorkomen. Ook in Oceanië en Azië komen van oorsprong passiebloemen voor. Afrika heeft geen passiebloemen die daar van oorsprong voorkomen, hier ligt wel het natuurlijke verspreidingsgebied van het verwante geslacht Adenia.
Volgens de overlevering gebruikten Spaanse missionarissen passiebloemen ter illustratie om het kruisigingverhaal van Jezus Christus over te brengen. Toen zij passiebloemen in Amerika ontdekten, zagen zij in de vijf kelk- en de vijf kroonbladeren een verwijzing naar tien van de twaalf apostelen: Petrus en Judas zijn uitgezonderd. De drie stampers leken op de spijkers waarmee Jezus Christus aan het kruis werd genageld. De corona leek op de doornenkroon van Christus. De kronkelige ranken leken op een zweep. De drie schutbladeren stelden de drie Maria's (Jezus' moeder, Maria van Bethanië en Maria Magdalena) bij het kruis voor. Het blauw van de bloem verwees naar de hemel of naar het blauwe kleed van Maria.
Aangezien de passiebloemen pas in de 16e eeuw in Zuid-Amerika ontdekt zijn, moet de legende dat de plant zich om het kruis van Christus heeft gewonden als onzin worden afgedaan. Het verhaal is waarschijnlijk ook aangepast om het kloppend te maken met de beschrijving van Passiflora caerulea. omdat deze soort waarschijnlijk als eerste passiebloem in Europa is geïntroduceerd.
Męczennica (Passiflora L.) – rodzaj roślin z rodziny męczennicowatych (Passifloraceae Juss. ex Kunth in Humb.). Obejmuje co najmniej 513 gatunków[3] występujących naturalnie w strefach międzyzwrotnikowej i podzwrotnikowej obu Ameryk. Ponadto niektóre gatunki uprawiane są w ciepłych regionach całego świata. Uprawiana jest także w kolekcjach i oranżeriach. Męczennica[a] do Europy została sprowadzona w XVIII wieku[4].
Anthactinia Bory ex M. Roem., Asephananthes Bory, Baldwinia Raf., Ceratosepalum Oerst., Cieca Medik., Decaloba M. Roem., Disemma Labill., Granadilla Mill., Hollrungia K. Schum., Monactineirma Bory. Murucuja Medik., Pentaria M. Roem., Poggendorffia H. Karst., Tacsonia Juss., Tetrapathea (DC.) Rchb., Tetrastylis Barb. Rodr.
Rodzaj należy do podrodziny Passifloroideae, rodziny męczennicowatych, rzędu malpigiowców (Malpighiales), należącego do kladu różowych w obrębie okrytonasiennych[1].
Gromada okrytonasienne (Magnoliophyta Cronquist), podgromada Magnoliophytina Frohne & U. Jensen ex Reveal, klasa Rosopsida Batsch, podklasa ukęślowe (Dilleniidae Takht. ex Reveal & Tahkt.), nadrząd Violanae R. Dahlgren ex Reveal, rząd męczennicowce (Passiflorales Dumort.), podrząd Passiflorineae Bessey in C.K. Adams, rodzina męczennicowate (Passifloraceae Juss. ex Kunth in Humb.), podrodzina Passifloroideae Burnett, plemię Passifloreae DC., rodzaj męczennica (Passiflora L.)[7].
Na tych roślinach motyle często składają jaja. W konsekwencji niektóre gatunki zaadaptowały się to tego niekorzystnego zjawiska – liście mają małe przyrosty, które imitują jaja motyli. Celem takiego przystosowania jest sprawienie wrażenia że liście są już zajęte. Inne gatunki mają liście, które przybierają kształty tych gatunków, na których motyle nie składają jaj[5].
Około 20 gatunków ma jadalne owoce, z czego 5 jest intensywnie uprawianych w różnych rejonach świata. Niektóre gatunki są uprawiane jako rośliny ozdobne[5].
Liście wielu gatunków mają właściwości przeciwskurczowe i uspokajające. Jednak wegetatywne części licznych gatunków oraz ich młode owoce zawierają duże stężenie glikozydów cyjanogennych, które mogą powodować śmiertelne zatrucia[5].
Nazwa łacińska pochodzi od słowa passio oznaczającego cierpienie i flos – kwiat. Nazwę tę nadali roślinie w początkach XVIII w. misjonarze w Ameryce Południowej. 5 pylników symbolizowało ich zdaniem nich pięć ran Chrystusa, trójdzielne znamię słupka trzy gwoździe, którymi przybito go do krzyża, a szyja słupka ramię krzyża. 5 płatków i 5 działek kielicha to 10 apostołów (bez Judasza i Piotra), zaś postrzępiony przykoronek to korona cierniowa[8].
Męczennica (Passiflora L.) – rodzaj roślin z rodziny męczennicowatych (Passifloraceae Juss. ex Kunth in Humb.). Obejmuje co najmniej 513 gatunków występujących naturalnie w strefach międzyzwrotnikowej i podzwrotnikowej obu Ameryk. Ponadto niektóre gatunki uprawiane są w ciepłych regionach całego świata. Uprawiana jest także w kolekcjach i oranżeriach. Męczennica do Europy została sprowadzona w XVIII wieku.
Passiflora é um género botânico de cerca de 500 espécies de plantas, pertencente à família Passifloraceae. São, em sua maioria, trepadeiras; algumas são arbustos, e algumas poucas espécies são herbáceas e são mais conhecidas pelo seu fruto, o maracujá.
O gênero Passiflora é originário da América do Sul e tem no Centro-Norte do Brasil, o maior centro de distribuição geográfica. Existem várias espécies no gênero, que também é conhecido popularmente como Maracujá. O Brasil é o maior produtor mundial de maracujá, cultivando cerca de 35.000 ha e produzindo mais de 485 mil toneladas de frutos.
Seu uso principal, está na alimentação humana, na forma de sucos, doces, geléias, sorvetes e licores. Os frutos do maracujazeiro doce são consumidos principalmente ao natural, possuem aroma agradável, baixa acidez, elevados teores de sólidos solúveis totais, alto valor nutritivo, tamanho e aparência externa, o que os torna bem aceitos pelos consumidores.
O suco do maracujá é conhecido pelo seu valor nutricional, como também por seu sabor exótico, muito apreciado, sendo boa fonte de pró-vitamina A, niacina, riboflavina e ácido ascórbico.
A flor da maioria das passifloras decorativas tem uma estrutura única, que requer uma abelha de grande porte para ser efetivamente polinizada. O tamanho e estrutura de flores das diferentes espécies de passiflora são variáveis. Algumas espécies podem ser polinizadas por beija-flores, outras por mamangavas e vespas (do gênero Xylocopa), e, ainda, algumas espécies são auto-polinizantes. A abelha doméstica atrapalha a polinização do maracujazeiro, pois leva o pólen embora e não é suficientemente grande para polinizá-lo. As espécies de passiflora são usadas como alimento pelas larvas de mariposa, Cibyra serta e muitas borboletas Heliconiinae.
Pelo menos uma das espécies é considerada protocarnívora, a Passiflora foetida.
A Passiflora é uma planta originária da América Tropical que precisa de temperaturas elevadas e aclimata-se bem somente em Regiões Temperadas. Suas flores lembram os instrumentos utilizados na crucificação de Cristo, por esse motivo é conhecida em outros idiomas por Flor-da-paixão.
No século XVI os espanhóis surpreenderam-se com a beleza desta trepadeira exótica, as cores de suas flores variam do branco ao lilás-pálido.
Os índios faziam uma cataplasma com as folhas da planta para acelerar a cicatrização de contusões.
Na Primeira Guerra Mundial o maracujá foi utilizado como ajuda no tratamento de angústia própria de guerra.[carece de fontes?]
O extrato de maracujá (Passiflora incarnata), é indicado no tratamento de insônia, irritação, agitação e impaciência nervosa.[carece de fontes?]
É usada com efeito ornamental e é rica em vitamina C.
As folhas e raízes do maracujazeiro possuem a maracujina, a passiflorina e calmofilase, e princípios farmacêuticos muito utilizados como sedativos, antiespamódicos, anti-inflamatório, depurativos e suas sementes atuam como vermífucos. [carece de fontes?]
O gênero Passiflora possui 513 espécies reconhecidas atualmente.[1]
Em Portugal estão presentes três espécies:[2]
Passiflora é um género botânico de cerca de 500 espécies de plantas, pertencente à família Passifloraceae. São, em sua maioria, trepadeiras; algumas são arbustos, e algumas poucas espécies são herbáceas e são mais conhecidas pelo seu fruto, o maracujá.
O gênero Passiflora é originário da América do Sul e tem no Centro-Norte do Brasil, o maior centro de distribuição geográfica. Existem várias espécies no gênero, que também é conhecido popularmente como Maracujá. O Brasil é o maior produtor mundial de maracujá, cultivando cerca de 35.000 ha e produzindo mais de 485 mil toneladas de frutos.
Seu uso principal, está na alimentação humana, na forma de sucos, doces, geléias, sorvetes e licores. Os frutos do maracujazeiro doce são consumidos principalmente ao natural, possuem aroma agradável, baixa acidez, elevados teores de sólidos solúveis totais, alto valor nutritivo, tamanho e aparência externa, o que os torna bem aceitos pelos consumidores.
O suco do maracujá é conhecido pelo seu valor nutricional, como também por seu sabor exótico, muito apreciado, sendo boa fonte de pró-vitamina A, niacina, riboflavina e ácido ascórbico.
Passionsblomssläktet (Passiflora)[1][2] är ett släkte i familjen passionsblomsväxter.[1] Släktet har cirka 500 arter och som till stor del består av klätterväxter. Det finns dock några arter som bildar buskar eller träd. Passionsblommor är kända för sina iögonenfallande blommor. Namnet syftar på Bibelns passionsberättelse och blomman har setts som symbolisk för Jesus lidande, törnekrona och korsfästelse. Passionsblommorna är hemmahörande i tropiska och subtropiska områden. Majoriteten av arterna återfinns i Amerika men det finns även arter i Nya Zeeland, Australien, Asien och på Madagaskar. Flera arter odlas som krukväxter. En art kan möjligen vara härdig på varma platser i sydligaste Sverige.
Många arter har en unik blomstruktur som behöver ett stort bi för att kunna pollineras effektivt. Andra arter pollineras av kolibrier, fladdermöss, humlor eller getingar och några är dessutom självpollinerande. Eftersom många fjärilsarter använder sig av växter av släktet för att lägga sina ägg på och äter dem som larver har släktet utvecklat en variant av mimikry som kallas Gilberts mimikry.
Det finns en stor samling av dessa växter i fjärilsparken Butterfly World i Florida.
Arten passionsfrukt (Passiflora edulis) odlas i stor omfattning i Västindien och södra Florida.
Passionsblommor har använts av indianer i både Nord- och Centralamerika för att behandla sömnlöshet, hysteri och epilepsi. Växterna sägs också vara smärtstillande. Passionsblommorna har visat sig innehålla ämnen som har lugnande effekt och som är hallucinogena i större mängder.
Vit passionsblomma (P. subpeltata)
Passionsblomssläktet (Passiflora) är ett släkte i familjen passionsblomsväxter. Släktet har cirka 500 arter och som till stor del består av klätterväxter. Det finns dock några arter som bildar buskar eller träd. Passionsblommor är kända för sina iögonenfallande blommor. Namnet syftar på Bibelns passionsberättelse och blomman har setts som symbolisk för Jesus lidande, törnekrona och korsfästelse. Passionsblommorna är hemmahörande i tropiska och subtropiska områden. Majoriteten av arterna återfinns i Amerika men det finns även arter i Nya Zeeland, Australien, Asien och på Madagaskar. Flera arter odlas som krukväxter. En art kan möjligen vara härdig på varma platser i sydligaste Sverige.
Många arter har en unik blomstruktur som behöver ett stort bi för att kunna pollineras effektivt. Andra arter pollineras av kolibrier, fladdermöss, humlor eller getingar och några är dessutom självpollinerande. Eftersom många fjärilsarter använder sig av växter av släktet för att lägga sina ägg på och äter dem som larver har släktet utvecklat en variant av mimikry som kallas Gilberts mimikry.
Det finns en stor samling av dessa växter i fjärilsparken Butterfly World i Florida.
Arten passionsfrukt (Passiflora edulis) odlas i stor omfattning i Västindien och södra Florida.
Çarkıfelek (Passiflora), çarkıfelekgiller (Passifloraceae) familyasından 500 kadar türden oluşan asma ya da sarmaşık tipte bitki cinsi.
At arabası (ya da değirmen) çarkını andıran çiçeklerinden dolayı Türkçede "çarkıfelek" (feleğin çarkı) adını almıştır. Farsçada ise saate benzerliğinden dolayı "saat" (ساعت) adı kullanılır.
Bazı türleri yenebilir meyveleri için tropikal bölgelerde ziraati yapılırken, bazıları da çiçeklerinden dolayı bahçe ve kameriye örtü bitkisi olarak kullanılır.
Yenebilir meyveleri olan türleri içinde çarkıfelek (P. edulis 'in meyvesi) başta olmak üzere P. ligularis, P. incarnata, P. quadrangularis, P. foetida, P.caerulea, P. tripartita var. mollissima P. tarminiana, P.laurifolia ve P. maliformis sayılabilir.
Meyvelerinin herhangi bir zararlı etkisi bulunmamakla birlikte, yenebilen meyvelere sahip bütün Passiflora türleri için günde 2 taneden fazla meyvelerinden yenmesi tavsiye edilmemektedir. Zira çok aşırı tüketimi uyku, halsizlik gibi sorunlara neden olabilmektedir. Bununla birlikte meyvelerinin tamamen olgunlaştıktan sonra yenilip toplanması tavsiye edilir; zira bitkinin yapraklarında bulunan siyanid glukosid maddesi meyvelerinde de bulunmaktadır. Ancak bu oran yapraklarındakinden düşüktür ve olgunlaşmış veya dalından düşmüş meyvelerde en düşük ve zararsız düzeydedir.
Bitkinin yaprakları stres ve endişeyi azaltıcı olduğu düşünülen çay yapımında kullanılsa da, yapraklarında bulunan siyanid glukosit maddesinin toksik ve zararlı etkisi sebebiyle az tüketilmesi gerekmektedir. Ayrıca hamile olanlarda,bebek emzirenlerde, 6 aydan küçük çocuklarda bu konuda çok fazla bir araştırma yapılmadığı için, etkileri bilinmediği için, yapraklarının hiç kullanılmaması meyvelerinin ise bu guruplar için mümkün olduğunca az tüketilmesi tavsiye edilir. Bunun dışında özellikle yapraklarının alkollü içecekler ve reçeteli sedatiflerle (sinirleri yatıştıran ilaçlarla) birlikte doktora danışmadan kullanılması tavsiye edilmez. Zira bitkinin bu ilaçlarla etkileşime geçip etkisini arttırıcı özelliği bulunmaktadır. Ayrıca bitkinin valeria ve kava bitkileri ile birlikte yapraklarının kullanılması halinde bu bitkilerin etkisini arttıracağı ve buna göre kullanılması gereği unutulmamalıdır.
Ayrıca passiflora capsularis gibi bazı türlerin meyvesi yenilmemekle bu konuda gözönünde tutulmalıdır.
Tohumdan veya çelikten çoğaltılması yapılır. Asma sülüğü gibi helezonik tutmaçlarla tutunarak hızlı büyür. Çoğu sıcak iklim bitkisidir. P. incarnata türü soğuğa en dayanıklı türlerden biri olarak kabul edilir.
Sarmaşık balözü bezleri yardımıyla karıncaları kendine çekerek savunma saglar.[1].
Özellikle bitkinin tıbbi etkileri için bakınız.
Çarkıfelek (Passiflora), çarkıfelekgiller (Passifloraceae) familyasından 500 kadar türden oluşan asma ya da sarmaşık tipte bitki cinsi.
At arabası (ya da değirmen) çarkını andıran çiçeklerinden dolayı Türkçede "çarkıfelek" (feleğin çarkı) adını almıştır. Farsçada ise saate benzerliğinden dolayı "saat" (ساعت) adı kullanılır.
Bazı türleri yenebilir meyveleri için tropikal bölgelerde ziraati yapılırken, bazıları da çiçeklerinden dolayı bahçe ve kameriye örtü bitkisi olarak kullanılır.
Пасифлора росте в тропіках і субтропіках Америки, а також у тропічній Азії, Австралії і Полінезії. У неї довгі (до 5 м), оголені, тонкі, злегка закручені в'юнкі стебла, на яких розташовані черешкові, глибоко трилопатеві, в основі клиноподібні, чергові листи. Лопаті листя яйцевидно-ланцетні, по краю дрібнопилчасті. Черешки мають два неквіткові нектарники. У пазухах багатьох листочків утворюється пучок довгих простих вусиків. Квітки на квітконіжках, з розширеною чашечкою і пелюстками досягають майже 8 см в діаметрі і розташовуються в пазухах наймолодших листків. Чашолистки подовжено-яйцеподібні, на кінці шиповидно загострені, в основі зростаються в коротку трубку. Білі, м'ясо-червоні або майже фіолетові пелюстки повторюють форму чашолистків, на кінці притуплені. На внутрішній стороні пелюсток розташовується коронка із густо посадженими ниткоподібними пелюстками пурпурово-червоного, іноді майже чорного кольору. Тичинок 5, стовпчики донизу викривляються.
На листі з'являються крапельки у вигляді липкуватих солодкуватих виділень із залоз. В природі цими виділеннями харчуються мурахи, які захищають пасифлору від шкідників.
Трава пасифлори містить вітаміни, каротиноїди, флавоноїди, в тому числі вітексин, кумарини, ціаногенний глікозид, сапоніни, хінони, алкалоїди індольного ряду, мікроелементи (залізо, селен, кальцій, магній тощо). Стиглі плоди багаті вітамінами, особливо вітаміном С, клітковиною і мінеральними солями.
Добре допомагає при безсонні, нервозності, збуджених станах різного характеру, епілепсії і правці. З його допомогою лікують серцеві неврози і нестабільність кровообігу, лабільний кров'яний тиск. Рослина має ще й знеболюючу, протизапальну, спазмолітичну, протисудомну дію. Крім того, пасифлора підвищує загальну працездатність, покращує пам'ять, допомагає організму протистояти надмірному стресу і хронічній втомі, справлятися з фізичними та емоційними перевантаженнями. Захищає клітини центральної нервової системи від шкідливої дії вільних радикалів.
В офіційній медицині використовують, в основному, пасифлору м'ясочервону (Passiflora incarnata) у вигляді настоянок та екстракту, що входить до складу широко відомого седативного засобу «Ново-Пасит» та багатьох БАДів.
Плоди пасифлори, зокрема, маракуї (Passiflora edulis) є джерелом вітамінів А, С, групи В, кальцію, фосфору, заліза та інших мікроелементів, покращують роботу кишківника, мають жарознижуючу дію. Олію маракуї використовують в косметології як зволожуючий і регенеруючий засіб, що відновлює ліпідний обмін і стимулює локальний кровообіг.
У народній медицині застосовують чаї з сушеної трави пасифлори при емоційному збудженні, легких порушеннях сну і шлунково-кишкових розладах на нервовому ґрунті.
За рахунок компенсації збудливої дії амфетаміну екстракт пасифлори зменшує потяг до алкоголю і наркотиків, тому знайшов застосування в лікуванні алкоголізму та наркотичної залежності. [3]
Chi Lạc tiên (danh pháp khoa học: Passiflora) là một chi thực vật thuộc họ Lạc tiên (Passifloraceae). Chi này có 500 loài. Chúng chủ yếu là cây dây leo, có một số là cây bụi, và một số loài là cây thân thảo. Chi đơn loài Hollrungia có vẻ đã được tách ra từ chi này nhưng cần nghiên cứu thêm.
Họ Passifloraceae có phân bố khắp các xứ nhiệt đới. Passiflora không hiện diện tại châu Phi, nơi có nhiều thành viên khác của họ Passifloraceae hiện diện (ví dụ như Adenia plesiomorphic). Chín loài Passiflora có nguồn gốc từ Mỹ, được tìm thấy từ Ohio ở phía bắc, phía tây đến California và phía nam tới Florida Keys. Hầu hết các loài khác được tìm thấy ở Nam Mỹ, Đông Á, Nam Á, New Guinea, bốn hoặc nhiều loài hơn ở Australia và một loài đặc hữu duy nhất ở New Zealand. Các loài mới tiếp tục được xác định: ví dụ, P. pardifolia và P. xishuangbannaensis chỉ được cộng đồng khoa học biết đến lần lượt vào năm 2006 và 2005.
Chi Lạc tiên (danh pháp khoa học: Passiflora) là một chi thực vật thuộc họ Lạc tiên (Passifloraceae). Chi này có 500 loài. Chúng chủ yếu là cây dây leo, có một số là cây bụi, và một số loài là cây thân thảo. Chi đơn loài Hollrungia có vẻ đã được tách ra từ chi này nhưng cần nghiên cứu thêm.
В 1610 году изображение цветка пассифлоры попало в руки итальянского историка и религиозного деятеля Джакомо Босио. Босио начал собирать и другие описания и изображения цветка, привозимые мексиканскими иезуитами, и в том же году опубликовал доклад «Della Trionfante e Gloriosa Croce», где описал цветок пассифлоры как наглядное воплощение Страстей Христовых[7][8][9]. Три рыльца пестика символизировали гвозди, которыми были прибиты к кресту ступни и руки Христа. Внешняя корона олицетворяла терновый венец, тычинки — пять ран. Семьдесят две венечные нити внутренней короны были приняты за количество шипов тернового венца. Копьевидные листья обозначили копьё, пронзившее Христа. Желёзки, найденные на обратной стороне листа, должны были означать тридцать сребреников, полученных Иудой за предательство. Эти сравнения дали повод к названию растения Passiflora, от латинского «passio» — страдание и «flos» — цветок. Русское название Страстоцвет является переводом латинского названия (страсть + цветок), а Пассифлора — транслитерацией латинского названия[7][8]. Позже предпринимались и другие попытки найти религиозные символы в различных частях растения. Но были и люди, осуждавшие их как суеверие[кто?].
Большая часть видов растёт в тропической Америке, особенно в Бразилии и Перу, немногие виды встречаются в тропической Азии и Австралии, в Средиземноморье, а один вид на острове Мадагаскар. Культивируется в условиях субтропического климата в Закавказье.
Лазящие кустарники или многолетние и однолетние травянистые растения.
Листья простые, цельные или дольчатые.
Цветки пазушные, на длинных цветоножках, крупные, до 10 см в диаметре, у многих видов ароматные. Лепестков пять, они ярко окрашены. Чашелистиков пять (внешне почти не отличимы от лепестков), снабжены маленьким отростком на средней жилке. Между околоцветником и тычинками расположены рядами ярко окрашенные нити или чешуи, образующие так называемую корону. Прицветники крупные[4].
На черешках или листьях подавляющего большинства видов есть желёзки, выделяющие специальную жидкость, привлекающую муравьёв (муравьи нужны пассифлорам для защиты от гусениц бабочек-геликоний — основных вредителей пассифлор в естественных условиях обитания). Форма и расположение желёзок специфична для каждого вида. Некоторые виды в недавнее время «научились» формировать выросты, имитирующие яйца бабочек, это отпугивает последних, не давая им отложить настоящие яйца[10]. То, что эти виды появились относительно недавно, используется как одно из доказательств эволюции.
Полностью созревшие плоды некоторых видов (например, Страстоцвет голубой, Passiflora suberosa, Страстоцвет съедобный) пригодны в пищу. Съедобные плоды этих растений известны как маракуйя.
Все виды в северном климате можно выращивать как декоративнолиственные или красивоцветущие в комнатах или оранжереях, при условии обеспечения достаточной освещённости и температуры зимой; правда, некоторые из них сложны для начинающих, а выращивание отдельных видов представляет трудность даже для любителей-коллекционеров со стажем. Более выносливые виды, например, Страстоцвет голубой, Страстоцвет мясо-красный, Страстоцвет вонючий уже в средней Европе, а тем более на юге (в России — Краснодарский край, Приморье) можно выращивать в открытом грунте.
Цветут продолжительно и обильно в мае — сентябре. Температурная группа умеренная или тёплая.
Размножение черенками, реже семенами. Черенки срезают с двумя листьями и высаживают в субстрат, состоящий из торфа и песка. При температуре 20 °C укоренение происходит в течение месяца. После укоренения растения пересаживают в 9—12-сантиметровые горшки. Земляная смесь: дерновая или компостная земля — одна часть, торфяная — одна часть, перегнойная — одна часть. Побегам требуется опора. Местоположение солнечное, полив обильный. В период покоя в декабре — январе для видов, произрастающих в горных районах, температура может быть снижена до 8—10 °C. Цветение происходит на побегах текущего года. После отцветания побеги обрезают до основания, а осенью удаляют не вызревшие побеги. Прореживание побегов обеспечивает обильность цветения. В период вегетации ежедекадно делают подкормку коровяком и полным минеральным удобрением. Растения не выносят сквозняков[4].
Трава многих страстоцветов обладает лекарственными свойствами и используется в народной медицине. Например, пассифлору, известную под названием «летучая мышь», индейцы в конце XVI века использовали для лечения заболеваний печени; Passiflora sexocellata — от глазных болезней; другие виды — как слабительное.
В 1610 году изображение цветка пассифлоры попало в руки итальянского историка и религиозного деятеля Джакомо Босио. Босио начал собирать и другие описания и изображения цветка, привозимые мексиканскими иезуитами, и в том же году опубликовал доклад «Della Trionfante e Gloriosa Croce», где описал цветок пассифлоры как наглядное воплощение Страстей Христовых. Три рыльца пестика символизировали гвозди, которыми были прибиты к кресту ступни и руки Христа. Внешняя корона олицетворяла терновый венец, тычинки — пять ран. Семьдесят две венечные нити внутренней короны были приняты за количество шипов тернового венца. Копьевидные листья обозначили копьё, пронзившее Христа. Желёзки, найденные на обратной стороне листа, должны были означать тридцать сребреников, полученных Иудой за предательство. Эти сравнения дали повод к названию растения Passiflora, от латинского «passio» — страдание и «flos» — цветок. Русское название Страстоцвет является переводом латинского названия (страсть + цветок), а Пассифлора — транслитерацией латинского названия. Позже предпринимались и другие попытки найти религиозные символы в различных частях растения. Но были и люди, осуждавшие их как суеверие[кто?].
大約有500種,例如:
Passiflora affinis
Passiflora alata
Passiflora amalocarpa
Passiflora amethystina
Passiflora aurantia
Passiflora caerulea
Passiflora capsularis
Passiflora coccinea
Passiflora edulis
Passiflora foetida
Passiflora guatemalensis
Passiflora hahnii
Passiflora helleri
Passiflora holosericea
Passiflora incarnata
Passiflora karwinskii
Passiflora kermesina
Passiflora laurifolia
Passiflora ligularis
Passiflora lutea
Passiflora maliformis
Passiflora mixta
Passiflora mucronata
Passiflora murucuja
Passiflora nitida
Passiflora phoenicea
Passiflora picturata
Passiflora pinnatistipula
Passiflora quadrangularis
Passiflora racemosa
Passiflora serratifolia
Passiflora suberosa
Passiflora tarminiana
Passiflora tenuifila
Passiflora tripartita
Passiflora tulae
Passiflora vitifolia
Passiflora yucatanensis
西番蓮屬(学名:Passiflora)是西番蓮科中擁有500個種的屬。它們大部分是藤蔓,有一些種類是灌木,少數種類是草本植物,百香果Passiflora edulis是本屬最有名的成員。
多數西番蓮屬的花朵有一個延伸的副花冠,可以讓大型的蜂有效地授粉(參見相片)。在美國熱帶,為了鼓勵熊蜂築巢,就在附近種植百香果。同時,西番蓮屬的一些種類花的大小和結構有很大變化。某些種類是藉由蜂鳥和蜜蜂授粉,其他種類由黃蜂授粉,甚至是自花授粉。有些西番蓮屬的植物是飛蛾、和Heliconiinae屬蝴蝶的幼蟲食草。
毛西番蓮的總苞片會流出黏稠的液體,許多昆蟲經常會掉進陷阱。研究發現,這種現象也許是趨同演化,同樣的現象在那些食蟲植物中可以看到(例如茅膏菜)。
九種本屬植物可以在美國找到。西番蓮屬的植物不但可以在南美洲找到,並且在中國和東南亞(17種)、新幾內亞、澳洲(4種,也許有更多)和紐西蘭都可以發現本屬的植物。
非洲那裡有許多西番蓮科的成員(包含最原始的Adenia屬),但沒有任何Passiflora屬的成員。
會結紫色果實的Passiflora edulis 和結黃色果實的Passiflora edulis var. flavicarpa 廣泛生長在亞熱帶和熱帶地區,成為當地人們常食用的水果。
Passiflora edulis 的變種(Passiflora edulis var. flavicarpa)已經被證實是不同的品種。它們是在不同時間和不同的氣候中產生變異的。此品種擁有自交不親和性,柱頭垂下時,不容易與花藥接觸。而原品種的柱頭幾乎接觸到花藥,形成自花授粉的現象。
在維多利亞女王的時代期間,西番蓮屬的品種是非常普遍而且許多雜交種的母本大部份是 P. caerulea和P. alata和其他一些熱帶品種。
數以百計的雜交品種已經被命名而且為了它們的花、樹葉和果實而雜交更多新種。因為他們的美麗花朵,本屬的一些品種在他們的原生地之外被大量種植以用來觀賞。Passiflora edulis,廣泛地被種植在加勒比海、佛羅里達州南方和南非用來當做果汁原料。
美國的西番蓮(Passiflora incarnata),是在美國東南方很普遍的品種,是大部份熱帶親戚的亞熱帶代表。然而,它卻在紐約的居家花園內適應良好。它的果實是可食的並且相當多種子而且有益於野生生物。就像其他的passifloras屬的品種,它是一些蝴蝶的幼蟲食草。
香蕉百香果(Passiflora tarminiana),原生於巴西中部,但在夏威夷島上藉由野豬的傳播而成為難以根除的雜草。常大量繁衍於路邊的樹林並危害到島上的原生植物。它的果實是可食的,但不比黃色種百香果還受歡迎。
智利的西番蓮(Passiflora pinnatistipula)生長於委內瑞拉到智利,海拔2500公尺到3800公尺的安地斯山脈中內陸潮濕的森林,是一種快要絕種的藤蔓。
許多的Passiflora屬從安地斯山脈成功的在更加涼快的地中海氣候生長。譬如在加利福尼亞的蒙特利半島和舊金山並沿著沿美國的西部沿海進入加拿大。
多數種類的果實從二到八英寸長到一英寸或二英寸。在Tacsonia族(由P. tarminiana 和P. mixta 作為模式種。以它們細長的花被管和亮紅色和玫瑰色的花瓣而得名。)中的P. pinnatistipula 具有和其他類型不同特徵的肥大果實。
Passiflora incarnata 的葉片和根在北美洲的印地安人間被作為藥材並使用了幾個世紀。Passiflora edulis和幾個其它種類在中美洲和南美洲被使用。
新鮮或乾燥的葉片被泡製成用來治療失眠、歇斯底里和癲癇症的茶,甚至可以舒緩鎮痛的效果。研究發現它包含用來抗憂鬱症的beta-carboline、harmala 生物鹼和單胺氧化脢抑制劑。
一些種類的葉片和根則擁有意識狀態改變(mind-altering)的化學物質,被烘乾、燻製的葉片常做為迷幻藥,但在花辦上的含量較少。
熱情是錯誤的翻譯。其真正的意思是基督的受難。在十五和十六世紀,西班牙的傳教士發現了這種花並認定其花的特別構造就像是耶穌受難圖。例如:那些超過數百條並放射狀的副花冠就像是耶穌的荊棘。而十片的花冠就代表耶穌的十位門徒。最上面的柱頭和花藥則分別代表耶穌的三根釘子和五道傷痕。其花朵則因為此象徵而命名並流傳在整個歐洲大陸。在西班牙,它被稱為Espina de Cristo(基督的荊棘)。在德國,它則被稱為Muttergottes-Schuzchen(聖母之星)。
在以色列它們被認為是時鐘花(שעונית)。在日本,它也被稱為時計草。
在北美洲他們也被稱為Maypop、水檸檬和野杏,在田納西州的印地安人則稱為Ocoee,因為它經常生長在奧科伊河旁的野地。