dcsimg

Trophic Strategy ( Inglês )

fornecido por Fishbase
Its shoulder spines can inflict, painful stings. Usually found buried in the sand or mud. Equipped with an acoustic apparatus that generates both acoustic and electric pulses. Electric discharge activity shows two temporal patterns: 1) reflexive discharges of short duration (milliseconds), elicited by mechanical stimulation, and 2) those of much longer duration (several seconds) observed only during the summer spawning period (Ref. 10011). Low-frequency spontaneous discharge activity (5-10 Hz), with a sexual dimorphism in discharge amplitude is also said to exist. This species suggestively represents a transitional form in the evolution of electric organs in fishes (Ref. 10577). In the Tunisian coast, it feeds on benthic animals, particularly on fishes, crustaceans and molluscs. The variation of the diet, in relation to the height, is essentially linked to the height of the preys (Ref. 41245).
licença
cc-by-nc
direitos autorais
FishBase
Recorder
Estelita Emily Capuli
original
visite a fonte
site do parceiro
Fishbase

Biology ( Inglês )

fornecido por Fishbase
The shoulder spines can inflict, painful stings. Usually found buried in the sand or mud. Equipped with an acoustic apparatus that generates both acoustic and electric pulses. Electric discharge activity shows two temporal patterns: 1) reflexive discharges of short duration (milliseconds), elicited by mechanical stimulation, and 2) those of much longer duration (several seconds) observed only during the summer spawning period (Ref. 10011). Low-frequency spontaneous discharge activity (5-10 Hz), with a sexual dimorphism in discharge amplitude is also said to exist. This species suggestively represents a transitional form in the evolution of electric organs in fishes (Ref. 10577). Oviparous, eggs, larvae and juveniles are pelagic (Ref. 6763). Utilized fresh (Ref. 9987).
licença
cc-by-nc
direitos autorais
FishBase
Recorder
Christine Papasissi
original
visite a fonte
site do parceiro
Fishbase

Importance ( Inglês )

fornecido por Fishbase
fisheries: minor commercial; gamefish: yes; price category: unknown; price reliability:
licença
cc-by-nc
direitos autorais
FishBase
Recorder
Christine Papasissi
original
visite a fonte
site do parceiro
Fishbase

Rata (peix) ( Catalão; Valenciano )

fornecido por wikipedia CA

La rata, rata de mar[4] (Uranoscopus scaber), rata de fons o saltabardissa[5] és un peix de la família dels uranoscòpids.[6] present a l'Atlàntic oriental, la Mar Negra i la Mar Mediterrània, incloent-hi Albània, Algèria, Bulgària, França, Irlanda, Itàlia, el Líban, Malta, Mauritània, el Marroc, Portugal (incloent-hi Madeira), Eslovènia, Espanya, Tunísia, Turquia i la Gran Bretanya.[7][8][9][10][11][12][13][14][15][16][17][18][19][20][21][22][23][24][25][26][27][28][29][30]

Morfologia

 src=
Vista frontal

Fa entre 20 i 40 cm de llargada màxima, encara que, el més normal, és que en faci 22. Pot assolir 940 g de pes. Té el cos no comprimit i el cap més voluminós que el de les aranyes. El dors i els costats són de color marró grisenc amb línies longitudinals més o menys marcades. Ventre blanc groguenc i aletes ventrals i pectorals rosades. La primera aleta dorsal és negra com la de les aranyes -tot i que inofensiva- i sense espines. El cap és gros, cuboide i proveït d'espines. Té plaques dèrmiques grosses i fortes, els ulls situats a la cara superior del cap i quasi dorsals, la boca ampla, oberta cap a dalt i més obliqua que la de les aranyes. Presenta un fort fibló, sense glàndules verinoses, a la part superior de cada opercle. Té les aletes pectorals grosses. Té un aparell acústic que genera tant impulsos acústics com elèctrics de fins a 50 V. Té un tentacle que mou per atreure les preses de la mateixa manera que ho fan els raps.[31][32][33][34][29][35][36][37][38][39]

Les espines de la part superior poden infligir picades doloroses.[29][40][41]

Ecologia

No es troba inclòs a la Llista Vermella de la UICN.[42] És un peix marí, bentònic i de clima subtropical, el qual viu entre 15 i 400 m de fondària a la plataforma continental i el talús continental enterrat als fons de sorra i fang.[43][36] En treu només els ulls i la boca, d'on surt un apèndix cutani que servei per atreure les possibles preses, les quals són engolides en dècimes de segon.[39] És d'hàbits bentònics i viu normalment colgat a la sorra o el fang (emergint-ne només els seus ulls mòbils) a l'espera de les seues preses.[44] Es nodreix de petits crustacis i peixos.[45] A Itàlia és depredat per la círvia (Seriola dumerili).[46][47] És ovípar i la fresa s'esdevé entre l'abril i l'agost. Els ous (d'uns 2 mm de diàmetre), larves i juvenils són pelàgics.[48][49][36][39]

Pesca, ús comercial i valor nutricional

És capturat amb bous d'arrossegament, soltes, tresmalls, palangres de fons, nanses i canya.[39] i es comercialitza fresc. Té la carn blanca, comestible i, en general, per cada 100 g de porció comestible, presenta 1,5% de greixos, 21,9% de proteïnes, 101 quilocalories i 0,3 mg d'àcids grassos omega 3. A l'octubre, el seu valor nutricional és lleugerament diferent: 1,2% de greixos, 17,5% de proteïnes, 1,7% de minerals i 81 kcal per cada 100 g de porció comestible.[50][30]

Referències

  1. 1,0 1,1 Linnaeus, C., 1758. Systema Naturae, Ed. X. (Systema naturae per regna tria naturae, secundum classes, ordines, genera, species, cum characteribus, differentiis, synonymis, locis. Tomus I. Editio decima, reformata.) Holmiae. Systema Nat. ed. 10 v. 1: i-ii + 1-824
  2. uBio (anglès)
  3. Catalogue of Life (anglès)
  4. TERMCAT (català)
  5. Club d'Immersió Biologia (català)
  6. The Taxonomicon (anglès)
  7. Van der Land, J.; Costello, M.J.; Zavodnik, D.; Santos, R.S.; Porteiro, F.M.; Bailly, N.; Eschmeyer, W.N.; Froese, R., (2001). Pisces. A: Costello, M.J. et al. (Ed.), (2001). European register of marine species: a check-list of the marine species in Europe and a bibliography of guides to their identification. Collection Patrimoines Naturels, 50: pp. 357-374.
  8. Abdallah, M., 2002. Length-weight relationship of fishes caught by trawl off Alexandria, Egypt. Naga ICLARM Q. 25(1):19-20
  9. Alegre, M., J. Lleonart i J. Veny, 1992. Espècies pesqueres d'interès comercial. Nomenclatura oficial catalana. Departament de Cultura, Generalitat Catalunya, Barcelona
  10. Bertolini, F., U. D'Ancona, E. Padoa Montalenti, S. Ranzi, L. Sanzo, A. Sparta, E. Tortonese i M. Vialli, 1956. Uova, larve e stadi giovanili di Teleostei. Fauna Flora Golfo Napoli Monogr. 38:1-1064
  11. Bilecenoglu, M., E. Taskavak S. Mater i M. Kaya, 2002. Checklist of the marine fishes of Turkey. Zootaxa (113):1-194.
  12. Casali, P., C. Giammarini, M.C. di Silverio i S. Parrilli, 1999. Preliminary observations on the biology of Uranoscopus scaber (Linnaeus, 1758) in the north and central Adriatic Sea. Biol. Mar. Medit. 6(1):544-546.
  13. Costa, F., 1991. Atlante dei pesci dei mari italiani. Gruppo Ugo Mursia Editore S.p.A. Milà, Itàlia. 438 p.
  14. Crespo, J., J. Gajate i R. Ponce, 2001. Clasificación científica e identificación de nombres vernáculos existentes en la base de datos de seguimiento informático de recursos naturales oceánicos. Instituto Español de Oceanografía, Madrid, Espanya
  15. Demestre, M., P. Sánchez i P. Abelló, 2000. Demersal fish assemblages and habitat characteristics on the continental shelf and upper slope of the north-western Mediterranean. J. Mar. Biol. Assoc. U.K. 80(6):981-988.
  16. Dulcic, J. i M. Kraljevic, 1996. Weight-length relationship for 40 fish species in the eastern Adriatic (Croatian waters). Fish. Res. 28(3):243-251.
  17. Economidis, P.S., 1973. Catalogue of the fishes of Greece. Reprinted from Hellenic Oceanology and Limnology, Praktika of the Inst. of Ocean. and Fishing Research, vol. 11 (1972).
  18. Fischer, W., M.-L. Bauchot i M. Schneider (eds.), 1987. Fiches FAO d'identification des espèces pour les besoins de la pêche. (Révision 1). Méditerranée et mer Noire. Zone de Pêche 37. FAO, Roma. 1529 p.
  19. Fricke, R., M. Bilecenoglu i H.M. Sari, 2007. Annotated checklist of fish and lamprey species (Gnathostoma and Petromyzontomorphi) of Turkey, including a Red List of threatened and declining species. Stuttgarter Beitr. Naturk. Sea A (706):1-172.
  20. Hureau, J.-C. i T. Monod (eds.), 1979. Supplement. Check-list of the fishes of the north-eastern Atlantic and of the Mediterranean. p.339-394. A: J.-C. Hureau i Th. Monod (eds.) Check-list of the fishes of the north-eastern Atlantic and of the Mediterranean.United Nations Educational Scientific and Cultural Organization (UNESCO), París. Vols 1-2. 683 p.
  21. Labropoulou, M. i C. Papaconstantinou, 2000. Community structure of deep-sea demersal fish in the North Aegean Sea (northeastern Mediterranean). Hydrobiologia 440:281-296
  22. Lanfranco, G.G, 1993. The fish around Malta. Progress Press Co., Ltd., Malta
  23. Mendes, B., P. Fonseca i A. Campos, 2004. Weight-length relationships for 46 fish species of the Portuguese west coast. J. Appl. Ichthyol. 20:355-361.
  24. Papakonstantinou, C., 1988. Check-list of marine fishes of Greece. Fauna Graeciae IV, 257 p.
  25. Quignard, J.-P. i J.A. Tomasini, 2000. Mediterranean fish biodiversity. Biol. Mar. Mediterr. 7(3):1-66.
  26. Salekhova, L.P., N.S. Kostenko, T.A. Bogachick i O.N. Minibaeva, 1988. Composition of ichthyofauna in the region of the Karadag State Reserve (Black Sea). J. Ichthyol. 28(2):16-23.
  27. Wirtz, P., 1994. Underwater Guide. Fish of Madeira, Canary Islands and Azores. Verlag Stephanie Naglschmid Stuttgart.
  28. Wirtz, P., R. Fricke i M.J. Biscoito, 2008. The coastal fishes of Madeira Island-new records and an annotated check-list. Zootaxa 1715: 1-26.
  29. 29,0 29,1 29,2 FishBase (anglès)
  30. 30,0 30,1 PescaBase (castellà)
  31. Enciclopèdia Catalana (català)
  32. Roux, C., 1990. Uranoscopidae. p. 897-898. A: J.C. Quero, J.C. Hureau, C. Karrer, A. Post i L. Saldanha (eds.). Check-list of the fishes of the eastern tropical Atlantic (CLOFETA). JNICT, Lisboa; SEI, París; i UNESCO, París. Vol. 2
  33. Bauchot, M.-L., 1987. Poissons osseux. p. 891-1421. A W. Fischer, M.L. Bauchot i M. Schneider (eds.) Fiches FAO d'identification pour les besoins de la pêche. (rev. 1). Méditerranée et mer Noire. Zone de pêche 37. Vol. II. Commission des Communautés Européennes and FAO, Roma, Itàlia.
  34. IGFA, 2001. Base de dades de registres de pesca IGFA fins al 2001. IGFA, Fort Lauderdale, Florida, Estats Units.
  35. Baron, V.D. i N.A. Mikhailenko, 1976. Uranoscopus scaber: a transitional form in the evolution of electric organs in fish. Dokl. Akad. Nauk SSSR. 229: 983-986.
  36. 36,0 36,1 36,2 Marine Species Identification Portal (anglès)
  37. AsturNatura (castellà)
  38. El Maestro Pescador (castellà)
  39. 39,0 39,1 39,2 39,3 Mercader i Bravo, Lluís, 2008. Del mar a la llotja. Peixos del litoral català. Pàg. 105. Pòrtic Editorial. Col. Pòrtic Natura, núm. 21. Barcelona. ISBN 9788498090505
  40. Halstead, B.W., P.S. Auerbach i D.R. Campbell, 1990. A colour atlas of dangerous marine animals. Wolfe Medical Publications Ltd, W.S. Cowell Ltd, Ipswich, Anglaterra. 192 p.
  41. Halstead, B.W., 1980. Dangerous marine animals. Cornell Maritime Press, Inc., Maryland, Estats Units
  42. IUCN (anglès)
  43. Hureau, J.-C., 1986.
  44. Escala Hanníbalis (català)
  45. Boundka, B. i M.H. Ktari, 1996. Contribution a l'etude du regime alimentaire de l'uranoscope (Uranoscopus scaber, Linnaeus, 1758) poisson teleosteen des cotes tunisiennes. Bull. INSTM 23(2):150-160
  46. Pipitone, C. i F. Andaloro, 1995. Food and feeding habits of juvenile greater amberjack, Seriola dumerili (Osteichthyes, Carangidae) in inshore waters of the central Mediterranean Sea. Cybium 19(3):305-310.
  47. FishBase (anglès)
  48. Boundka, B., M.H. Katari i J.-P. Quignard, 1998. Sexuality, sexual cycle and reproduction of uranoscope (Uranoscopus scaber) of Tunisia. Vie et Milieu 48(1):63-69.
  49. Hureau, J.-C., 1986. Uranoscopidae. p. 955-956. A: P.J.P. Whitehead, M.-L. Bauchot, J.-C. Hureau, J. Nielsen i E. Tortonese (eds.) Fishes of the north-eastern Atlantic and the Mediterranean. UNESCO, París. Vol. 2.
  50. Frimodt, C., 1995. Multilingual illustrated guide to the world's commercial coldwater fish. Fishing News Books, Osney Mead, Oxford, Anglaterra. 215 p.

Bibliografia

  • Anònim, 2000. Base de dades de la col·lecció de peixos del J.L.B. Smith Institute of Ichthyology, Grahamstown, Sud-àfrica. J.L.B. Smith Institute of Ichthyology, Grahamstown, Sud-àfrica.
  • Anònim, 2001. Base de dades de la col·lecció de peixos del National Museum of Natural History (Smithsonian Institution). Smithsonian Institution - Division of Fishes.
  • Anònim, 2002. Base de dades de la col·lecció de peixos del American Museum of Natural History. American Museum of Natural History, Central Park West, NY 10024-5192, Estats Units.
  • Breder, C.M. i D.E. Rosen, 1966. Modes of reproduction in fishes. T.F.H. Publications, Neptune City, Nova Jersey, Estats Units. 941 p.
  • Kotlyar, A.N., 1984. Dictionary of names of marine fishes on the six languages. All Union Research Institute of Marine Fisheries and Oceanography, Moscou. 288 p.
  • Møller, P.R., 1995. Electric fishes: history and behavior. Chapman & Hall, Londres. 584 p.
  • Museu Suec d'Història Natural. Base de dades de la col·lecció d'ictiologia. Secció d'Ictiologia, Departament de Zoologia de Vertebrats. Estocolm, Suècia, 1999.
  • Sanches, J.G., 1989. Nomenclatura Portuguesa de organismos aquáticos (proposta para normalizaçao estatística). Publicaçoes avulsas do I.N.I.P. Núm. 14. 322 p.
  • Sanz, A., 1985. Contribución al estudio de la biología de Uranoscopus scaber Linnaeus, 1758 (Osteichthyes, Uranoscopidae) del Mediterráneo occidental. Invest. Pesq. 49, 35-46.
  • Sofradzija, A., 1985. Cytogenetic investigations on Adriatic fishes Uranoscopus scaber L., Solea lutea (Risso) and Serranus scriba (L.). Bilj. Notes Inst. Oceanogr. Ribar., Split. Núm. 64:1-8.
  • Vasil'ev, V.P., 1980. Chromosome numbers in fish-like vertebrates and fish. J. Ichthyol. 20(3): 1-38.
  • Vasil'ev, V.P., 1985. The evolutionary karyology of fishes. (Evoljuzionnaja kariologiya ryb). 300p.. Moscou: Nauka.
  • Vitturi, R., E. Catalano, M.R. Conte, A.M. Alesso. F.P. Amico i D. Colombera, 1991. Intra-populational and intra-individual mosaicisms of Uranoscopus scaber L. (Perciformes, Uranoscopidae). Heredity 67(3):325-330.
  • Wheeler, A., 1977. Das grosse Buch der Fische. Eugen Ulmer GmbH & Co. Stuttgart. 356 p.
  • Wu, H.L., K.-T. Shao i C.F. Lai (eds.), 1999. Latin-Chinese dictionary of fishes names. The Sueichan Press, Taiwan.

Enllaços externs

En altres projectes de Wikimedia:
Commons
Commons Modifica l'enllaç a Wikidata
Viquiespècies
Viquiespècies

Viccionari

licença
cc-by-sa-3.0
direitos autorais
Autors i editors de Wikipedia
original
visite a fonte
site do parceiro
wikipedia CA

Rata (peix): Brief Summary ( Catalão; Valenciano )

fornecido por wikipedia CA

La rata, rata de mar (Uranoscopus scaber), rata de fons o saltabardissa és un peix de la família dels uranoscòpids. present a l'Atlàntic oriental, la Mar Negra i la Mar Mediterrània, incloent-hi Albània, Algèria, Bulgària, França, Irlanda, Itàlia, el Líban, Malta, Mauritània, el Marroc, Portugal (incloent-hi Madeira), Eslovènia, Espanya, Tunísia, Turquia i la Gran Bretanya.

licença
cc-by-sa-3.0
direitos autorais
Autors i editors de Wikipedia
original
visite a fonte
site do parceiro
wikipedia CA

Nebehled obecný ( Checo )

fornecido por wikipedia CZ

Nebehled obecný (Uranoscopus scaber) je ostnoploutvá ryba žijící ve Středozemním a Černém moři. Je dlouhá 20 až 40 cm a váží do jednoho kilogramu. Vyznačuje se masivní, zploštělou hlavou, v jejíž horní části je umístěna tlama a teleskopické oči. To umožňuje nebehledovi skrývat se v písku na mořském dně a lákat kořist na výrůstek v tlamě (vytvořený ze změněné mezižaberní přepážky) jako na udici. Nebehled je vybaven orgány schopnými uštědřit slabý elektrický výboj.

Reference

  1. Červený seznam IUCN 2018.1. 5. července 2018. Dostupné online. [cit. 2018-08-11]

Literatura

  • Jurij Dmitrijev: Ryby známé i neznámé, lovené, chráněné, Lidové nakladatelství, Praha 1990, ISBN 80-7022-060-0, str. 110

Externí odkazy

licença
cc-by-sa-3.0
direitos autorais
Wikipedia autoři a editory
original
visite a fonte
site do parceiro
wikipedia CZ

Nebehled obecný: Brief Summary ( Checo )

fornecido por wikipedia CZ

Nebehled obecný (Uranoscopus scaber) je ostnoploutvá ryba žijící ve Středozemním a Černém moři. Je dlouhá 20 až 40 cm a váží do jednoho kilogramu. Vyznačuje se masivní, zploštělou hlavou, v jejíž horní části je umístěna tlama a teleskopické oči. To umožňuje nebehledovi skrývat se v písku na mořském dně a lákat kořist na výrůstek v tlamě (vytvořený ze změněné mezižaberní přepážky) jako na udici. Nebehled je vybaven orgány schopnými uštědřit slabý elektrický výboj.

licença
cc-by-sa-3.0
direitos autorais
Wikipedia autoři a editory
original
visite a fonte
site do parceiro
wikipedia CZ

Himmelsgucker (Art) ( Alemão )

fornecido por wikipedia DE

Der Himmelsgucker (Uranoscopus scaber), früher auch Meerpfaff genannt, ist ein Fisch aus der Ordnung der Himmelsguckerartigen. Er kommt im Mittelmeer und seinen Nebenmeeren vor und lebt die meiste Zeit eingegraben, um weder von Fressfeinden noch von Beutetieren gesehen zu werden.

Körperbau

Der Kopf ist dick und rau, oben abgeflacht und fast quaderförmig. Die Maulspalte steht fast senkrecht. Der Unterkiefer ist gegen die oberständige, große Maulöffnung mit häutigen Fransen besetzt, die verhindern, dass Sand ins Maul fällt, wenn der eingegrabene Fisch atmet. Die Augen stehen hoch am Kopf auf kleinen Sockeln, blicken aber nicht direkt nach oben, sondern mehr nach den Seiten. Sie können nicht, wie bei Astroscopus, eingezogen und vorgewölbt werden. Die Nasenöffnungen, von denen es beiderseits je zwei gibt, sind sehr klein – der Geruchssinn kann bei Uranoscopus keine nennenswerte Rolle spielen (vgl. dagegen Astroscopus guttatus).

Am oberen Ende des Schultergürtels ragt aus der dort verdickten Haut je ein nach hinten gerichteter Giftstachel, dessen Gefährlichkeit für Menschen aber umstritten ist. Manche halten ihn für harmlos; anderen zufolge verursacht der Stich starke Schmerzen und lang anhaltende Schwellungen. Ein Antiserum ist entwickelt worden. Keinesfalls ist der Himmelsgucker aber so gefährlich wie die Petermännchen.

Der Rumpf ist lang und kegelförmig [daher der Name „uranoscope rat“ (=Ratte) bei Cuvier 1833], mit kleinen Cycloidschuppen bedeckt (80 bis 96 entlang der vollständigen, aber schwach entwickelten, gegen die Rückenflossen verschobenen Seitenlinie), die wie bei Trachiniden ein „Fischgräten“-Muster ergeben. Erst der Schwanzstiel ist seitlich etwas abgeflacht. Die abgerundete Schwanzflosse (mit stark verzweigten Strahlen) ist ziemlich groß. So muss der Fisch beim Nahrungserwerb stark beschleunigen, da er dazu auch den Widerstand des Substrats überwinden muss, in dem er steckt. Wird der Fisch aber einige Male hintereinander aufgescheucht, ist er mit seinen Kräften bald am Ende.

  • Flossenformel: D1 III–IV, D2 13–15; A 13–15; P 14–16, V I/5, C 13.– 25–26 Wirbel.-

Die Länge beträgt maximal 40 cm, das Gewicht über ein Kilogramm; er ist damit also deutlich schlanker als Astroscopus, der bei seiner Maximallänge von 56 cm 9,6 kg wiegt, während Uranoscopus bei dieser Größe – die er nie erreicht – nur 7,1 kg wiegen könnte. Der Rücken ist braun und hellgrau fein marmoriert, die Rumpfseiten sind noch von helleren Bändern überlagert; der Bauch ist hell gelbgrau. Die großen, rundlichen Brustflossen mit verzweigten Strahlen sind weiß gesäumt, die engstehenden, fast kehlständigen Bauchflossen weißlich, die unpaaren Flossen dunkel(braun). Zwischen der ersten und der zweiten Rückenflosse ist kein Raum. Die dreieckige erste Rückenflosse ist meist schwarz, was als Warnsignal (Vexillum) für Giftigkeit interpretiert werden kann, zumal Bedini und Kollegen die gleiche Funktion (als Müllersche Mimikry) für die augenseitige Brustflosse der Seezungen (Soleidae) (z. B. Solea impar) deuten konnten,[1] die damit „drohen“, obwohl sie gar keine Giftstacheln haben.

Vom Schädel gibt Gregory (1933) eine ziemlich ausführliche Schilderung[2] (einige funktionelle Aspekte s. Adamicka 1973[3]). Die Länge des Kopfes (fast ein Drittel der Gesamtlänge) ist durch die Größe der Atemfunktion der Branchiostegalmembran bedingt. Nicht klar ist, warum die äußeren Schädelknochen wie bei primitiven Knochenfischen „skulpturiert“ sind. Schon Meckel hat (1833) auf eine gewisse Beweglichkeit des vorderen Teiles des Unterkiefers (Dentale, bezahnt) gegen den hinteren (Articulare samt Angulare) hingewiesen, die nur durch Bindegewebe und den biegsamen Meckelschen Knorpel verbunden sind. Dieser Bau ist typisch für Teleostei, die Beweglichkeit ist beim Himmelsgucker aber besonders deutlich und im Zusammenhang mit der Unbeweglichkeit der Suspensorien und dem heftigen Schnappen nach Beute zu verstehen: so wird einer Bruchgefahr vorgebeugt.

Die Schwimmblase fehlt. Die Pseudobranchie ist kiemenartig, der 4. Kiemenbogen trägt nur am Vorderrand Kiemenblätter. Die Zähne auf den Kiefern, am Vomer und den Palatinen sind klein, spitz (Samtzähne, d. h. flächig angeordnet), die auf den Pharyngealia z. T. etwas größer. Der Darm ist kurz, der Magen dickwandig, von 8–12 Pylorusschläuchen gefolgt. Auffallend ist die Größe der Gallenblase.

Es gibt mehrere Genotypen mit (2n=) 26, 27, 28, 30 und 32 Chromosomen; man kann sie jedoch durch Brüche und Anhängen der Bruchstücke an bestehende Chromosomen alle ableiten von dem Chromosomensatz von Trachinus bzw. Echiichthys vipera, mit 2n=48.[4]

Nahrungserwerb und Atmung

Wenn der Himmelsgucker bis auf die Augen und den horizontalen Teil der Maulspalte in Sand oder feinerem Kies (kaum aber Schlamm) eingegraben lauert, kann er aus dem Maul heraus eine Esca (einen „Köder“) ins Spiel bringen – eine „Wurm-Attrappe“, die etwa ein Drittel der Kopflänge erreicht. Es handelt sich um einen häutigen Fortsatz der Mandibularvalve, am Ende zerschlitzt und bunt gefleckt – er ähnelt also vielleicht der Tentakelkrone eines Röhrenwurms, so wie das Maul selbst mit seinen Fransen der Mantelöffnung einer im Sande steckenden Muschel ähneln mag. Bei der Ausatmung legen sich die Außenseiten der Valven aneinander und der Fortsatz liegt in Stromrichtung in der Mundhöhle – er muss daher durch eine kurze Umkehr der Druckverhältnisse in dieser nach vorne „herausgehustet“ werden, behindert dann aber kaum die weitere Atmung; er spielt im Atemwasserstrom (Günther 1886) und wird sicherlich nicht, wie auch behauptet, durch „Blutdruckschwankungen“ bewegt.

Sobald Beute (viele Arten kleinerer Fische, oder grundnahe Jungfische, wie Meerbarben, Grundeln, Stöcker, Wittlinge, Sardinen, Meeraale, Plattfische u. a.; auch Tintenfische, Garnelen und andere Krebstiere) in Reichweite ist, bricht der Himmelsgucker plötzlich unter Maulaufreißen aus dem Sediment hervor, indem er den Kopf gegenüber dem Rumpf stark anhebt (Aufbiegung der vordersten Wirbelsäule)[5]: dadurch wird der Unterkiefer unter den „gerade die Tentakelkrone abbeißen wollenden“ Fisch geschnellt (vgl. auch Astroscopus guttatus).

Dabei kommen weitere Besonderheiten zum Tragen. So verfügt Uranoscopus, weil er ja mitunter auch in sehr seichtem, durchsonntem Wasser lauert, über eine Augen-Adaptation durch nervös gesteuerte Iris-Motorik[6]. Diese ist sonst selten bei Fischen, die eher wie Insekten Adaptationsmechanismen der Netzhaut zeigen – oder auch autogene Irismotorik; die meisten Fische können also ihre Pupillen nicht verengen. Der Maxillarmechanismus ist vorhanden, kann sich aber wegen der Starrheit der Suspensorien nicht sehr entfalten (muss es auch nicht, da die Greifrichtung ja nach oben gerichtet ist). Ebenso ist der große Kiemendeckel (wegen des Drucks des Sediments) unbeweglich – er dient nur dazu, der Branchiostegalmembran, die am Hyoid festgemacht ist, unter dem Kopf ihr Spiel zu ermöglichen. Das paarige Hyoid mit seinen sechs Kiemenhautstrahlen gelenkt innen am Suspensorium mit großer Bewegungsfreiheit durch ein auffallend langes Stylhyale. Wenn sich der Fisch eingräbt, „pustet“ er unter heftigen Maulbewegungen unter seinem Kopf (abgestützt auf die Bauchflossen) eine Höhle im Sand frei, in der dann die Branchiostegalmembranen spielen (Einsaugen und Auspressen von Wasser, das dabei durch die vier Kiemenspalten über die Kiemenblätter fließt). Wenn das Substrat feiner Sand ist, kann das „verbrauchte“ Wasser nur unter dem gekerbten Hautsaum des Kiemendeckels hervor nach oben zur Sandoberfläche abströmen, wo man es dann in zwei kreisrunden Flächen „flimmernden“ Sandes merkt. Dieses „Flimmern“ sowie (asymmetrische?) Bewegungen der kleinen Augen sind angeblich weitere Lockmittel für Beutetiere (auch schon bei Trachinus).

Fortpflanzung und Wachstum

Über das Laichvorspiel ist noch nicht viel bekannt. Astroscopus ist die einzige Gattung der Stachelflosser mit „elektrischen Organen“ (entstanden aus umgebildeten Augenmuskeln) und spürbaren Strom-Entladungen (eingesetzt auch beim Paarungsverhalten) – bei Uranoscopus hat man nun Ähnliches (wenn auch schwächer) festgestellt,[7] weiß aber noch nicht, wo der Strom produziert wird (die Augenmuskeln sind nicht umgebildet!). Die elektrischen Impulse sind geschlechtsspezifisch verschieden. Zugleich erzeugt Uranoscopus beim Laichvorspiel Geräusche, so dass wahrscheinlich Geräusche und Elektrizität dieselbe Ursache haben. Natürlich ist jede Muskel- und Stoffwechselaktivität mit elektrischen Phänomenen verbunden, aber nur im µV- bis mV-Bereich, den Stachelflosser nicht wahrnehmen können, während die Spikes, von denen hier die Rede ist, im V-Bereich liegen und somit auch von Fischen ohne Elektrorezeptoren bemerkt werden können. Baron und Mikhailenko sehen daher Uranoscopus als „Übergangsform“ zu den makroelektrischen Fischen.[8] Das Angeführte weist auch auf das merkwürdige und nicht ganz seltene Phänomen hin, dass bei nahe verwandten Lebewesen physiologisch-ethologische Zwecke („Ziele“) mit ganz unterschiedlichen (nichthomologen) Organen erreicht werden können.

Die Laichzeit liegt an den Südküsten des Mittelmeeres im Frühsommer, an den Nordküsten (Italien) aber findet man das ganze Jahr über Larven. Die am Grunde (in mittleren Tiefen) abgegebenen und befruchteten Eier sind freischwebend, steigen zur Wasseroberfläche auf und zeitigen hier bald durchscheinende, planktonfressende Larven, die sich nach etlichen Wochen den Küsten und dem Grunde (besonders Seegraswiesen) annähern und hier schon räuberisch leben. Sich einzugraben, beginnen sie erst als Jungfische von einigen Zentimetern Länge. Geschlechtsreif werden Himmelsgucker mit 15–20 cm Länge, also im Alter von mindestens einem Jahr. Männchen und Weibchen wachsen gleich schnell, doch werden Weibchen länger und auch deutlich schwerer. Ein großes Weibchen kann bis zu 60 000 Eier auf einmal ablaichen, die nach der Quellung ca. 2 mm groß sind. Das Geschlechterverhältnis ist fast 1 (♀) zu 2 (♂) (zumindest am Ort der Untersuchung von Rizkalla und Bakhoum, der ägyptischen Küste)[9]. Die ältesten Tiere sind weniger als 6 Jahre alt.

Vorkommen

Die Heimat dieses Fisches ist das Mittelmeer mit seinen Nebenmeeren (ausgenommen nur das brackische Asowsche). Er kommt überall (bis in 400 m Tiefe) vor, wo er sich eingraben kann, selbst in nicht allzu verschmutzten Hafenbecken. Ungeklärte Abwässer setzen ihm allerdings mancherorts deutlich zu. Obwohl man ihn nicht sieht, kann er (etwa an der Schwarzmeerküste) mit seiner Biomasse an sechster Stelle der vorhandenen Fische stehen. Er kommt darüber hinaus im angrenzenden Ostatlantik an der Küste Marokkos (allenfalls noch Mauretaniens) und Portugals vor – weiter nördlich, bis zur Südküste Großbritanniens, immer seltener. Auch um die Kanaren und Madeira soll er vorhanden sein, nach Süden zu wird er jedoch durch ähnliche Arten vertreten.

Historisches

Der Himmelsgucker οὐρανοσκόπος war (mindestens) in der Antike recht gut bekannt, da er wegen seines stets gen Himmel gerichteten Blickes und der großen Gallenblase als Heilmittel gegen Augenleiden erkannt und gesucht war (die Augen wurden mit Galle oder Zubereitungen daraus bestrichen). Belege dafür finden sich etwa bei Hippokrates, Aristoteles, Plinius dem Älteren und Athenaios. Vielleicht stand auch Callionymus lyra im selben Ruf, da auch dieser Fisch die Augen sehr hoch oben am Kopf trägt, oder καλλιώνυμος war bloß ein anderer Name für den Himmelsgucker. Der alte Tobias des Alten Testaments, durch eine Hornhauttrübung erblindet, sollte laut Spekulation der Humanisten dank Himmelsguckergalle geheilt worden sein, obwohl seine Augen mit Galle eines Süßwasserfisches (Wels?) behandelt wurden. Uranoscopus kommt bei Conrad Gessner und Pierre Belon vor, nicht aber bei Francis Willughby (obwohl John Ray ihn erwähnt).

Literatur

  • A. Günther (1886): Handbuch der Ichthyologie. Wien (Gerold).
  • A. Sanz (1985): Contribución al estudio de la biología de Uranoscopus scaber Linnaeus, 1758 (Osteichthyes, Uranoscopidae) del Mediterráneo occidental. Invest. Pesq. 49: 35–46.

Einzelnachweise

  1. R. Bedini, M.G. Canali and A. Bedini (2003): True and false threatening visual cues in some Mediterranean fish. J. mar. biol. ass. UK 83: 265–270. http://journals.cambridge.org/action/displayAbstract?aid=144847
  2. W.K. Gregory (1933): Fish skulls. New York (Zool. Soc.).
  3. P. Adamicka (1973): Funktionsanatomische Untersuchungen am Kopf von Akanthopterygiern (Pisces, Teleostei). Teil IV. Uranoscopus scaber. Zool. Jb. (Anat.) 90: 580–606.
  4. V. Caputo et al. (2003): Chromosome banding and molecular cytogenetic study of two Mediterranean trachinoid fish species (Teleostei: Trachinidae, Uranoscopidae). Cytogenet. Genome Res. 103: 139–143.
  5. L. Huet, V. Goosse, E. Parmentier and P. Vandewalle (1999): About some skeletal particularities of the first vertebrae related to the mode of prey capture in Uranoscopus scaber (Uranoscopidae). Cybium 23: 161–167.
  6. J.Z. Young (1931): The Pupillary Mechanism of the Teleostean Fish Uranoscopus scaber. Proc. R. Soc. London B 107: 464–485.
  7. P.R. Møller (1995): Electric fishes: History and behavior. London (Chapman & Hall).
  8. V.D. Baron and N.A. Mikhailenko (1976): Uranoscopus scaber: a transitional form in the evolution of electric organs in fish. Dokl. Akad. Nauk SSSR. 229: 983–986.
  9. S.I. Rizkalla and S.A. Bakhoum (2009): Some Biological Aspects of Atlantic Stargazer Uranoscopus scaber Linnaeus, 1758 (Family: Uranoscopidae) in the Egyptian Mediterranean Water. Turkish Journal of Fisheries and Aquatic Sciences 9: 59–66.
licença
cc-by-sa-3.0
direitos autorais
Autoren und Herausgeber von Wikipedia
original
visite a fonte
site do parceiro
wikipedia DE

Himmelsgucker (Art): Brief Summary ( Alemão )

fornecido por wikipedia DE

Der Himmelsgucker (Uranoscopus scaber), früher auch Meerpfaff genannt, ist ein Fisch aus der Ordnung der Himmelsguckerartigen. Er kommt im Mittelmeer und seinen Nebenmeeren vor und lebt die meiste Zeit eingegraben, um weder von Fressfeinden noch von Beutetieren gesehen zu werden.

licença
cc-by-sa-3.0
direitos autorais
Autoren und Herausgeber von Wikipedia
original
visite a fonte
site do parceiro
wikipedia DE

Lumera ( Siciliano )

fornecido por wikipedia emerging languages

La lumera è nu pisci dû gèniri Uranoscopus scaber. A lumera è na scutedda china di ogghiu cu 'n pizzu po micciu ri cuttuni ca s'adduma e serbi pi fari llustru.

licença
cc-by-sa-3.0
direitos autorais
Wikipedia authors and editors
original
visite a fonte
site do parceiro
wikipedia emerging languages

Atlantic stargazer ( Inglês )

fornecido por wikipedia EN

The Atlantic stargazer (Uranoscopus scaber) is a marine, subtropical fish of family Uranoscopidae. Its body is suited for living on the sea floor, and is one of few fish capable of bioelectrogenesis, or the ability to generate an electric charge.

Distribution and habitat

It is widespread along the Atlantic coast of Europe and Africa, is very common in the Mediterranean and Black Sea, and somewhat rare in the Bay of Biscay.[3] It is a demersal fish, which lives in sandy or muddy sand sediments along the upper slope of the continental shelf, between depths of 14–400 meters.[4] It is not an economically important fish, primarily caught as by-catch, but is ecologically important.[5]

Description

Typical of stargazers, its body is somewhat dorso-ventrally flattened, lacks a swimbladder,[6] and has been found as large as 35.0 centimeters in length, but is usually between 20 and 30 cm.[5] Its head and jaws are rotated upward, and has very large eyes and mouth. Its body is brown in color and can have numerous small light spots, with a lighter belly. It lives to about 5 or 6 years, and females are larger in size than males.[7]

Biology

Feeding

Like other stargazers, it is an ambush predator which lies buried under sand with only its eyes showing. It has a large mouth, with a small strip of skin protruding from its lower jaw, which it moves in and out rapidly to act as a lure for prey. When a prey item comes near, the fish lunges toward the prey using a specially adapted vertebral column to generate the force by bending 60°, which takes less than 30 milliseconds to engulf the prey.[8] It feeds primarily on fish larvae and smaller fishes, such as gobies, picarels, and small crustaceans,[9] but has also been known to eat molluscs, echinoderms, annelids, algae and plant material.[10]

Reproduction

They can spawn between April and September, depending on the region, and produce pelagic eggs, about 2 millimeters in diameter. After hatching, the larvae, post-larvae, and juveniles remain pelagic. Males are slightly more common than females, but this can vary within local populations.[4]

Electric organ

All species within the genus Uranoscopus, along with those in Astroscopus, have evolved electric organs, but lack receptor organs. These were both independently evolved, and are the only two genera within the order Perciformes to produce electric organ discharges (EODs). The Atlantic stargazer, like other bioelectrogenic stargazers, produces pulse-type EODs while feeding and when it is disturbed. The Atlantic stargazer produces EODs with the electric organ, derived from sonic muscles.[11] In other fishes, sonic muscles are used to produce sound by agitating the swim bladder.

References

  1. ^ Carpenter, K.E.; Smith-Vaniz, W.F.; de Bruyne, G.; de Morais, L. (2015). "Uranoscopus scaber". IUCN Red List of Threatened Species. 2015: e.T198722A42691994. doi:10.2305/IUCN.UK.2015-4.RLTS.T198722A42691994.en. Retrieved 20 November 2021.
  2. ^ Eschmeyer, William N.; Fricke, Ron & van der Laan, Richard (eds.). "Species related to Uranoscopus scaber". Catalog of Fishes. California Academy of Sciences. Retrieved 23 June 2018.
  3. ^ "Uranoscopus scaber, Stargazer : fisheries, gamefish". www.fishbase.se. Retrieved 2021-10-10.
  4. ^ a b Coker, T.; O. Akyol; O. Ozaydin; S. Leblebici; Z. Tosunoglu (2008). "Determination of batch fecundity in Uranoscopus scaber Linnaeus, 1758 from the Aegean Sea, Turkey". Journal of Applied Ichthyology. 24: 85–87. doi:10.1111/j.1439-0426.2007.01035.x.
  5. ^ a b Demirhan, S.A.; M.F. Can; K. Seyhan (2007). "Age and growth of stargazer (Uranoscopus scaber L., 1758) in the southeastern Black Sea". Journal of Applied Ichthyology. 23 (6): 692–694. doi:10.1111/j.1439-0426.2007.00863.x.
  6. ^ Young, John (1930). "On the autonomic nervous system of the teleostean fish Uranoscopus scaber". Quarterly Journal of Microscopical Science. 72: 492–535.
  7. ^ Rizkalla, Samir I.; Shnoudy A. Bakhoum (2009). "Some biological aspects of the Atlantic stargazer Uranoscopus scaber Linnaeus, 1758 (Family: Uranoscopidae) in the Egyptian Mediterranean water". Turkish Journal of Fisheries and Aquatic Sciences. 9: 59–66.
  8. ^ Huet, Laurence; Veronique Goosse; Eric Parmentier; Pierre Vandewalle (1999). "About some skeletal particularities of the first vertebrae related to the mode of prey capture in Uranoscopus scaber (Uranoscopidae)". Cybium. 23 (2): 161–167.
  9. ^ Young, John (February 1931). "The pupillary mechanism of the teleostean fish Uranoscopus scaber". Proceedings of the Royal Society B: Biological Sciences. 107 (753): 464–485. doi:10.1098/rspb.1931.0009.
  10. ^ Rizkalla, Samir I.; Amal I. Philips (2008). "Feeding habits of the Atlantic stargazer fish Uranoscopus scaber Linnaeus, 1758 (Family: Uranoscopidae) in Egyptian Mediterranean waters". Egyptian Journal of Aquatic Biology and Fisheries. 12 (1): 1–11. doi:10.21608/ejabf.2008.1967.
  11. ^ Alves-Gomes, J.A. (2001). "The evolution of electroreception and bioelectrogenesis in teleost fish: a phylogenetic perspective". Journal of Fish Biology. 58 (6): 1489–1511. doi:10.1006/jfbi.2001.1625.
licença
cc-by-sa-3.0
direitos autorais
Wikipedia authors and editors
original
visite a fonte
site do parceiro
wikipedia EN

Atlantic stargazer: Brief Summary ( Inglês )

fornecido por wikipedia EN

The Atlantic stargazer (Uranoscopus scaber) is a marine, subtropical fish of family Uranoscopidae. Its body is suited for living on the sea floor, and is one of few fish capable of bioelectrogenesis, or the ability to generate an electric charge.

licença
cc-by-sa-3.0
direitos autorais
Wikipedia authors and editors
original
visite a fonte
site do parceiro
wikipedia EN

Uranoscopus scaber ( Espanhol; Castelhano )

fornecido por wikipedia ES

El miracielo, pez rata o pejesapo (Uranoscopus scaber) es una especie de pez perciforme de la familia Uranoscopidae.[1]​ No se reconocen subespecies.[1]​ Es habitualmente pescado con redes y su carne se considera de buena calidad.[2]

Descripción

 src=
U. scaber, nótese el grosor de la cabeza y la abertura de la boca hacia arriba.

Es de color pardo, salpicado de blanco, con manchas de tono más claro e irregulares.[2]​ El cuerpo es alargado y de constitución fuerte, comprimido lateralmente solo en la parte posterior.[3]​ La cabeza es maciza y gruesa, con la parte superior plana.[4]​ La boca está casi en posición vertical, con dientes de pequeño tamaño en ambas mandíbulas, mostrando en la inferior un largo apéndice desplegable que utiliza para atraer a posibles presas.[4]​ Presenta órganos eléctricos en la parte posterior de los ojos, que utiliza para detectar presas y rechazar posibles ataques,[3]​ los cuales pueden llegar a generar descargas de hasta 50 voltios, no peligrosas para el hombre.[5]​ Posee una espina de gran tamaño tras el opérculo.[4]​ Aunque en otras especies de su familia, estas espinas de los opérculos suelen ser venenosas, en esta especie no se ha podido demostrar que contengan veneno, aunque las heridas que puede llegar a producir suelen ser dolorosas.[4]

Su longitud máxima registrada es de 40 cm y su peso máximo de 940 g.[6]

Distribución y hábitat

Es un pez marino propio del mar Mediterráneo y del océano Atlántico oriental,[6]​ desde el golfo de Vizcaya hasta Senegal.[4]​ Se encuentra en fondos fangosos y arenosos, frecuentemente enterrado hasta los ojos.[2]

Comportamiento

Alimentación

Su alimentación se compone principalmente de peces de pequeño tamaño y crustáceos.[3]​ Durante el día suele permanecer semienterrado en el fondo, desplegando su señuelo bucal y esperando con paciencia que se acerque alguna presa, a las que ataca y engulle con gran rapidez.[4]

Reproducción

Es ovíparo.Error en la cita: Etiqueta no válida; nombres no válidos, p. ej. demasiados Tanto los huevos como las larvas son pelágicos.[3]

Referencias

  1. a b Sistema Integrado de Información Taxonómica. «Uranoscopus scaber (TSN 171078)» (en inglés).
  2. a b c Riedl, R. (2011). Fauna y Flora del Mar Mediterráneo. Barcelona, España: Ediciones Omega. p. 904. ISBN 978-84-282-0767-6.
  3. a b c d Terofal, F. y Militz, C. (2005). Peces de Mar. Barcelona, España: Editorial Blume. p. 290. ISBN 84-8076-268-3.
  4. a b c d e f Corbera, J., Sabatés, A. y Garcia-Rubies, A. (1996). Peces de Mar de la Península Ibérica. Barcelona, España: Planeta. p. 314. ISBN 84-08-01799-3.
  5. Valledor de Lozoya, A. (1994). Envenenamientos por animales: animales venenosos y urticantes del mundo. Madrid, España: Ediciones Díaz de Santos. p. 340. ISBN 84-7978-169-6.
  6. a b "Uranoscopus scaber". En FishBase (Rainer Froese y Daniel Pauly, eds.). Consultada en 4 de febrero de 2012. N.p.: FishBase, 2012.

 title=
licença
cc-by-sa-3.0
direitos autorais
Autores y editores de Wikipedia
original
visite a fonte
site do parceiro
wikipedia ES

Uranoscopus scaber: Brief Summary ( Espanhol; Castelhano )

fornecido por wikipedia ES

El miracielo, pez rata o pejesapo (Uranoscopus scaber) es una especie de pez perciforme de la familia Uranoscopidae.​ No se reconocen subespecies.​ Es habitualmente pescado con redes y su carne se considera de buena calidad.​

licença
cc-by-sa-3.0
direitos autorais
Autores y editores de Wikipedia
original
visite a fonte
site do parceiro
wikipedia ES

Xabiroi arratoi ( Basco )

fornecido por wikipedia EU

Xabiroi arratoia (Uranoscopus scaber) Uranoscopus generoko animalia da. Arrainen barruko Uranoscopidae familian sailkatzen da.

Banaketa

Arrain demertsal hau Afrika eta Europako kostalde atlantikoan bizi da baina ez da oso ohikoa Bizkaiko golkoan. Espezie hau Egeo itsasoan aurki daiteke.

Erreferentziak

  1. Froese, Rainer & Pauly, Daniel ed. (2006), Uranoscopus scaber FishBase webgunean. 2006ko apirilaren bertsioa.

Ikus, gainera

(RLQ=window.RLQ||[]).push(function(){mw.log.warn("Gadget "ErrefAurrebista" was not loaded. Please migrate it to use ResourceLoader. See u003Chttps://eu.wikipedia.org/wiki/Berezi:Gadgetaku003E.");});
licença
cc-by-sa-3.0
direitos autorais
Wikipediako egileak eta editoreak
original
visite a fonte
site do parceiro
wikipedia EU

Xabiroi arratoi: Brief Summary ( Basco )

fornecido por wikipedia EU

Xabiroi arratoia (Uranoscopus scaber) Uranoscopus generoko animalia da. Arrainen barruko Uranoscopidae familian sailkatzen da.

licença
cc-by-sa-3.0
direitos autorais
Wikipediako egileak eta editoreak
original
visite a fonte
site do parceiro
wikipedia EU

Uranoscope ( Francês )

fornecido por wikipedia FR

Uranoscopus scaber

L'uranoscope (Uranoscopus scaber) est une espèce de poissons osseux, voisine de la vive, vivant en Méditerranée et possédant des yeux sur la face supérieure de la boîte crânienne, lui permettant de voir au-dessus de lui.

Description

Comme tous les poissons de la famille des Uranoscopidae, cette espèce possède un corps en forme de poire, avec une énorme tête arrondie prolongée par un corps fuselé vers la queue (pour un total ici de 35 cm maximum). La bouche a une forme de "U" retourné, et les yeux sont pédonculés, placés haut au sommet de la tête, et braqués à la verticale (d'où son nom, voir plus bas). La coloration générale imite le sable (brun à beige marbré de sombre), mais la nageoire dorsale est noire et les autres frangées de bleu[2].

Ce poisson vit généralement enfoui dans le sable, où il agit un leurre formé par une déformation de sa gencive afin d'appâter des proies, puis de les engloutir d'un coup.

Histoire scientifique et dénomination

Autres noms communs : rat de mer, tapecon, hemerocet.

On l'a aussi appelé tapecon : Rondelet, (1554, p. 243) : « Or s’il a eu beau nom des anciens [ὁυρανυσκόπος, caeli speculator], autant la il laid maintenant : car à Marseille est nommé Tapecon ou Raspecon ou Bassaquet...». [...] « Quemadmodum vero ab antiquis pulchro honestoque nomine donatus est hic piscis, ita a Massiliensibus turpi pudendoque, quod honestae matronae prae pudore nominare vix audeant. Vocatur enim ab his tapecon, quod pessi instar conformatus esse videatur, et raspecon, quod caput ob asperitatem ad scalpenda muliebria pudenda accommodari possit ».

« He ! qui pourroit assez admirer la sagesse

De ce beant poisson, qui contemple sans cesse
Le bal des astres clairs, ne trouvant sous les cieux
Assez digne sujet pour exercer ses yeux ? »

Du Bartas, La Sepmaine, V, 203-206

Répartition

On trouve ce poisson dans les eaux européenne, principalement en Méditerranée mais aussi en Atlantique jusqu'au Golfe de Gascogne, entre 1à et 50 m de profondeur[2].

Notes et références

licença
cc-by-sa-3.0
direitos autorais
Auteurs et éditeurs de Wikipedia
original
visite a fonte
site do parceiro
wikipedia FR

Uranoscope: Brief Summary ( Francês )

fornecido por wikipedia FR

Uranoscopus scaber

L'uranoscope (Uranoscopus scaber) est une espèce de poissons osseux, voisine de la vive, vivant en Méditerranée et possédant des yeux sur la face supérieure de la boîte crânienne, lui permettant de voir au-dessus de lui.

licença
cc-by-sa-3.0
direitos autorais
Auteurs et éditeurs de Wikipedia
original
visite a fonte
site do parceiro
wikipedia FR

Batovina ( Croato )

fornecido por wikipedia hr Croatian

Batovina (Uranoscopus scaber) riba je iz porodice Uranoscopidae. Kod nas se još naziva i bežmek, čaća, čaće, batoglav, badić, neblogled, bokainkavo, lepur, cikalo, pušac,... [1]. Ovo je jedina riba iz ove porodice koja živi u Jadranskom moru, a cijela porodica je po izgledu slična izgledu riba iz porodice pauka. Glava mu je velika, spljoštena odozgo i deblja od ostatka tijela. Usta su mu okrenuta prema gore. Smeđo-sive je boje, sa malim, slabo primjetnim pjegama. Živi na dubinama od 5 do 400m, iako ga se većinom može naći na dubinama do 50 m, i to na pjeskovitim i muljevitim terenima gdje živi zakopan, tako da mu viri samo dio usta, u kojima se nalazi posebna kožica kojom mami ribice i tako ih hvata. Naraste do 40 cm duljine i do težine od 1 kg [2]. Mrijesti se pri kraju proljeća, kada proizvodi niskofrekventne zvukove (5-10 Hz) i električne podražaje od nekoliko sekundi trajanja. Jestiva je i cijenjena riba, poznata po svojoj izdržljivosti van vode, jer u tim uvjetima može živjeti i 6 sati.

Rasprostranjenost

Ova vrsta živi na istočnom dijelu Atlantika, kao i na cijelom Mediteranu[3].

Izvori

  1. nemo-hr.com: Bezmek
  2. riblje-oko.hr: Pauci
  3. fishbase.se: Atlantic stargazer


licença
cc-by-sa-3.0
direitos autorais
Autori i urednici Wikipedije
original
visite a fonte
site do parceiro
wikipedia hr Croatian

Batovina: Brief Summary ( Croato )

fornecido por wikipedia hr Croatian

Batovina (Uranoscopus scaber) riba je iz porodice Uranoscopidae. Kod nas se još naziva i bežmek, čaća, čaće, batoglav, badić, neblogled, bokainkavo, lepur, cikalo, pušac,... . Ovo je jedina riba iz ove porodice koja živi u Jadranskom moru, a cijela porodica je po izgledu slična izgledu riba iz porodice pauka. Glava mu je velika, spljoštena odozgo i deblja od ostatka tijela. Usta su mu okrenuta prema gore. Smeđo-sive je boje, sa malim, slabo primjetnim pjegama. Živi na dubinama od 5 do 400m, iako ga se većinom može naći na dubinama do 50 m, i to na pjeskovitim i muljevitim terenima gdje živi zakopan, tako da mu viri samo dio usta, u kojima se nalazi posebna kožica kojom mami ribice i tako ih hvata. Naraste do 40 cm duljine i do težine od 1 kg . Mrijesti se pri kraju proljeća, kada proizvodi niskofrekventne zvukove (5-10 Hz) i električne podražaje od nekoliko sekundi trajanja. Jestiva je i cijenjena riba, poznata po svojoj izdržljivosti van vode, jer u tim uvjetima može živjeti i 6 sati.

licença
cc-by-sa-3.0
direitos autorais
Autori i urednici Wikipedije
original
visite a fonte
site do parceiro
wikipedia hr Croatian

Uranoscopus scaber ( Italiano )

fornecido por wikipedia IT

Il pesce prete o lucerna[1] (Uranoscopus scaber) è un pesce di mare appartenente alla famiglia Uranoscopidae di cui è l'unico membro mediterraneo.

Distribuzione e habitat

È diffuso in tutto il mar Mediterraneo ed è molto comune lungo le coste italiane. Vive inoltre nel mar Nero e nell'Oceano Atlantico orientale, tra la Spagna settentrionale ed il Marocco.

Il suo habitat è costituito dai fondi molli sabbiosi o fangosi a profondità tra i 15 ed oltre 100 metri.

Descrizione

È un pesce assolutamente inconfondibile a causa della testa molto grande e piatta con occhi, narici e bocca rivolti verso l'alto. La bocca è molto grande ed armata di denti appuntiti con un'appendice vermiforme inserita sulla mandibola. Dietro l'opercolo branchiale sporge una lunga e robusta spina velenifera. Le pinne dorsali sono due: la prima è piccola, di colore nero e di forma triangolare mentre la seconda è lunga ed opposta alla pinna anale, le pettorali sono grandi e la pinna caudale tronca.

 src=
Uranoscopus scaber, particolare della testa

Il colore è bianco sul ventre e sulla pinna anale mentre il dorso ed i fianchi sono bruni, talvolta con macchiette chiare.

Raggiunge i 30 cm ma normalmente i pesci pescati variano dai 15 ai 20 cm.

Biologia

Questa specie ha degli organi elettrici dietro gli occhi, le scariche che producono sono debolissime e la loro funzione non è ben nota. Il fatto che vi sia una grossa differenza tra le caratteristiche delle scariche emesse dal maschio e dalla femmina pare suggerire che quest'attività elettrica abbia un ruolo nel corteggiamento.

Alimentazione

È un predatore, si ciba principalmente di pesci ed altri piccoli animali. La sua tecnica di caccia è caratteristica, passa quasi tutto il suo tempo infossato nel sedimento facendo sporgere solo gli occhi ed il filamento boccale che viene mosso svolgendo funzioni di esca ed attirando le prede.

Riproduzione

Si riproduce in primavera-estate, uova e larve sono pelagiche, il giovane assume uno stile di vita bentonico quando misura circa 5 cm.

Pesca

Viene catturato spesso dalle reti a strascico e da posta ed è un ingrediente comune delle zuppe di pesce come il cacciucco livornese.

 src=
Uranoscopus scaber

Pericolosità

Le spine opercolari sono velenifere ma il veleno, poco noto, sembra meno pericoloso di quello delle tracine. Tuttavia è molto comune per gli esseri umani venire a contatto con questi pesci durante la pesca.

Per un primo soccorso è utile immergere la zona colpita in acqua molto calda (anche salata) per due ore (almeno un'ora), o anche 30 minuti sotto la sabbia, poiché il veleno è termolabile. .

Note

Bibliografia

  • Egidio Trainito, Atlante di flora e fauna del Mediterraneo, 2004ª ed., Milano, Il Castello, 2004, ISBN 88-8039-395-2.
  • Patrick Louisy, Guida all'identificazione dei pesci marini d'Europa e del Mediterraneo, a cura di Trainito, Egidio, Milano, Il Castello, 2006, ISBN 88-8039-472-X.
  • Tortonese E. Osteichthyes, Calderini, 1975
  • Costa F. Atlante dei pesci dei mari italiani, Mursia, 1991 ISBN 88-425-1003-3

 title=
licença
cc-by-sa-3.0
direitos autorais
Autori e redattori di Wikipedia
original
visite a fonte
site do parceiro
wikipedia IT

Uranoscopus scaber: Brief Summary ( Italiano )

fornecido por wikipedia IT

Il pesce prete o lucerna (Uranoscopus scaber) è un pesce di mare appartenente alla famiglia Uranoscopidae di cui è l'unico membro mediterraneo.

licença
cc-by-sa-3.0
direitos autorais
Autori e redattori di Wikipedia
original
visite a fonte
site do parceiro
wikipedia IT

Uranoscopus scaber ( Neerlandês; Flamengo )

fornecido por wikipedia NL

Vissen

Uranoscopus scaber is een straalvinnige vissensoort uit de familie van sterrenkijkers (Uranoscopidae).[1] De wetenschappelijke naam is voor het eerst gepubliceerd in 1758 door Linnaeus.[2]

Bronnen, noten en/of referenties
  1. (en) Uranoscopus scaber. FishBase. Ed. Ranier Froese and Daniel Pauly. 10 2011 version. N.p.: FishBase, 2011.
  2. Linnaeus, C. (1758), Systema naturae, Ed. X. Tomus I. Stockholm. i-ii + 1-824
Geplaatst op:
22-10-2011
Dit artikel is een beginnetje over biologie. U wordt uitgenodigd om op bewerken te klikken om uw kennis aan dit artikel toe te voegen. Beginnetje
licença
cc-by-sa-3.0
direitos autorais
Wikipedia-auteurs en -editors
original
visite a fonte
site do parceiro
wikipedia NL

Stjernekikker ( Norueguês )

fornecido por wikipedia NO

Stjernekikker (Uranoscopus scaber) er en saltvannsfisk.

Den har en kraftig kropp som smalner av bakover. Det flate hodet utgjør omtrent en tredjedel av lengden. Øynene er små og sitter oppå hodet. Munnen er nesten vertikal, og underleppa er frynsete. En tentakel som er festet til underkjeven, stikker ut av munnen og brukes til å lokke til seg byttedyr. Bak gjellelokket og over brystfinnen sitter det en lang giftpigg.

Fremre ryggfinne har 3–4 piggstråler, bakre ryggfinne har 13–15 bløtstråler og gattfinnen har 1 piggstråle og 12–14 bløtstråler. Ryggen og kroppssidene er gråbrune med flekker, og buken er gulhvit. Fremre ryggfinne er svart, og tentakelen er gråaktig. Vanlig lengde er 20–25 cm, men den kan bli opptil 35 cm.

Stjernekikkeren er bunnlevende og finnes på sand- og mudderbunn der den graver seg ned så bare øynene stikker opp. Den finnes på 15–400 m dyp. Føden består mest av fisker. Gytetiden er april–august, og eggene er små, pelagiske og ca. 2 mm i diameter. Larver og unge fisker lever pelagisk. Arten er svært vanlig i Middelhavet, Svartehavet og langs atlanterhavskysten fra Portugal til Marokko. Den er sjeldnere langs atlanterhavskysten nordover til Biscaya og sørover til Senegal.

Kilder

Eksterne lenker

 src=
Stjernekikker i Kroatia
licença
cc-by-sa-3.0
direitos autorais
Wikipedia forfattere og redaktører
original
visite a fonte
site do parceiro
wikipedia NO

Stjernekikker: Brief Summary ( Norueguês )

fornecido por wikipedia NO

Stjernekikker (Uranoscopus scaber) er en saltvannsfisk.

Den har en kraftig kropp som smalner av bakover. Det flate hodet utgjør omtrent en tredjedel av lengden. Øynene er små og sitter oppå hodet. Munnen er nesten vertikal, og underleppa er frynsete. En tentakel som er festet til underkjeven, stikker ut av munnen og brukes til å lokke til seg byttedyr. Bak gjellelokket og over brystfinnen sitter det en lang giftpigg.

Fremre ryggfinne har 3–4 piggstråler, bakre ryggfinne har 13–15 bløtstråler og gattfinnen har 1 piggstråle og 12–14 bløtstråler. Ryggen og kroppssidene er gråbrune med flekker, og buken er gulhvit. Fremre ryggfinne er svart, og tentakelen er gråaktig. Vanlig lengde er 20–25 cm, men den kan bli opptil 35 cm.

Stjernekikkeren er bunnlevende og finnes på sand- og mudderbunn der den graver seg ned så bare øynene stikker opp. Den finnes på 15–400 m dyp. Føden består mest av fisker. Gytetiden er april–august, og eggene er små, pelagiske og ca. 2 mm i diameter. Larver og unge fisker lever pelagisk. Arten er svært vanlig i Middelhavet, Svartehavet og langs atlanterhavskysten fra Portugal til Marokko. Den er sjeldnere langs atlanterhavskysten nordover til Biscaya og sørover til Senegal.

licença
cc-by-sa-3.0
direitos autorais
Wikipedia forfattere og redaktører
original
visite a fonte
site do parceiro
wikipedia NO

Skaber ( Polonês )

fornecido por wikipedia POL
Commons Multimedia w Wikimedia Commons

Skaber[2] (Uranoscopus scaber) – gatunek ryby okoniokształtnej z rodziny skaberowatych (Uranoscopidae).

Występowanie

Występuje w północnym Atlantyku od Portugalii do Maroko, także Morze Śródziemne i Czarne.

Ryba żyjąca na dnie piaszczystym na głębokości od 15 do 400 m. Ryba najczęściej spędza dzień zagrzebana w podłożu, a ponad powierzchnię wystają jedynie otwór gębowy i oczy.

Opis

Dorasta maksymalnie do 30 cm. Ciało wydłużone, masywne. Duża głowa, osłonięta pancerzem z płytek kostnych. Oczy wysoko osadzone na głowie, skierowane ku górze. Otwór gębowy skierowany ku górze. Uzębienie składa się z małych spiczastych zębów. Na końcu żuchwy niewielki skórzasty wyrostek o kształcie robakowatym, który służy do wabienia ofiar. Powyżej płetwy piersiowej skierowany ku górze kolec jadowy. Płetwa grzbietowe podzielona, pierwsza część krótka podparta 4 twardymi promieniami, druga długa podparta 13–14 miękkimi promieniami. Płetwa odbytowa długa podparta 1 twardym i 13–14 miękkimi promieniami. Płetwa piersiowa duża, szuflowata. Płetwa brzuszna umieszczona na podgardle.

Ubarwienie: bardzo zmienne, w zależności od miejsca występowania, jasno- lub ciemnobrązowe z czarnym marmurkowaniem. Pierwsza płetwa grzbietowa czarna, płetwa piersiowa jasnoniebieska, płetwa ogonowa biało obwiedziona.

Odżywianie

Odżywia się skorupiakami i małymi rybami.

Rozród

Tarło odbywa się na wiosnę i latem. Ikra unosi się swobodnie w wodzie.

Przypisy

  1. Uranoscopus scaber, w: Integrated Taxonomic Information System (ang.).
  2. G. Nikolski: Ichtiologia szczegółowa. Tłum. Franciszek Staff. Warszawa: Państwowe Wydawnictwo Rolnicze i Leśne, 1970.

Bibliografia

  • Fritz Terofal, Claus Militz: Ryby morskie. Warszawa: Świat Książki, 1996, s. 134-135. ISBN 83-7129-306-2.
  • Uranoscopus scaber. (ang.) w: Froese, R. & D. Pauly. FishBase. World Wide Web electronic publication. www.fishbase.org [dostęp 2001-11-24]
  • Uranoscopus scaber (ang.). WoRMS World Register of Marine Species. [dostęp 2010-11-24].
licença
cc-by-sa-3.0
direitos autorais
Autorzy i redaktorzy Wikipedii
original
visite a fonte
site do parceiro
wikipedia POL

Skaber: Brief Summary ( Polonês )

fornecido por wikipedia POL

Skaber (Uranoscopus scaber) – gatunek ryby okoniokształtnej z rodziny skaberowatych (Uranoscopidae).

licença
cc-by-sa-3.0
direitos autorais
Autorzy i redaktorzy Wikipedii
original
visite a fonte
site do parceiro
wikipedia POL

Bou de mare ( Romeno; moldávio; moldavo )

fornecido por wikipedia RO

Boul de mare (Uranoscopus scaber) este un pește marin, din familia uranoscopidelor, care trăiește pe funduri nisipoase sau pietroase, din Oceanul Atlantic, Marea Mediterană, Marea Marmara și Marea Neagră. Lungimea până la 40 cm. Are corpul foarte lat și comprimat dorso-ventral în partea anterioară și îngustat spre coadă, astfel încât are aspectul unui con. Capul este mare, larg, cu gura mare verticală și prevăzută pe fălci cu dinți mici și cu o excrescență filiformă. Capul, în partea lui posterioară, este prevăzut cu plăci osoase și cu spini, dintre care doi mai mari se găsesc în colțul supero-posterior al operculului și sunt îndreptați înapoi. Ochii bulbucați sunt așezați dorsal. Pe spate are două înotătoare. Înotătoarele ventralele deplasate mult înainte, iar înotătoarea anala lungă. Solzii sunt mici și lipsesc pe abdomen. Colorație: pe spate cenușie-cafenie cu puncte albe. În lungul flancurilor, pe jumătatea lor superioară, are dungi întunecate, longitudinale, cafenii, alternând cu altele mai deschise. Abdomenul este albicios. Prima înotătoare dorsală neagră, înotătoarele ventrale roz-gălbui, înotătoarea pectorală și caudală brune.

Stă, de obicei, pe fund, îngropându-se în nisip; își rotește ochii, ca un cameleon, în toate părțile și scoate din când în când din gură o excrescență filiformă, fixată pe partea internă a mandibulei, lungă de 2,0-2,5 cm, care îi servește pentru a atrage prada, pe care o apucă fără a ieși din nisip. Se hrănește cu pui de pește, pești mai mici, moluște, echinoderme, anelide, alge și plante. Depune icre pelagice transparente, în iulie-septembrie. Are importanță economică redusă. Se pescuiește în cantități mici.

Note


Legături externe

Commons
Wikimedia Commons conține materiale multimedia legate de Bou de mare
Wikispecies
Wikispecies conține informații legate de Bou de mare
licença
cc-by-sa-3.0
direitos autorais
Wikipedia autori și editori
original
visite a fonte
site do parceiro
wikipedia RO

Bou de mare: Brief Summary ( Romeno; moldávio; moldavo )

fornecido por wikipedia RO

Boul de mare (Uranoscopus scaber) este un pește marin, din familia uranoscopidelor, care trăiește pe funduri nisipoase sau pietroase, din Oceanul Atlantic, Marea Mediterană, Marea Marmara și Marea Neagră. Lungimea până la 40 cm. Are corpul foarte lat și comprimat dorso-ventral în partea anterioară și îngustat spre coadă, astfel încât are aspectul unui con. Capul este mare, larg, cu gura mare verticală și prevăzută pe fălci cu dinți mici și cu o excrescență filiformă. Capul, în partea lui posterioară, este prevăzut cu plăci osoase și cu spini, dintre care doi mai mari se găsesc în colțul supero-posterior al operculului și sunt îndreptați înapoi. Ochii bulbucați sunt așezați dorsal. Pe spate are două înotătoare. Înotătoarele ventralele deplasate mult înainte, iar înotătoarea anala lungă. Solzii sunt mici și lipsesc pe abdomen. Colorație: pe spate cenușie-cafenie cu puncte albe. În lungul flancurilor, pe jumătatea lor superioară, are dungi întunecate, longitudinale, cafenii, alternând cu altele mai deschise. Abdomenul este albicios. Prima înotătoare dorsală neagră, înotătoarele ventrale roz-gălbui, înotătoarea pectorală și caudală brune.

Stă, de obicei, pe fund, îngropându-se în nisip; își rotește ochii, ca un cameleon, în toate părțile și scoate din când în când din gură o excrescență filiformă, fixată pe partea internă a mandibulei, lungă de 2,0-2,5 cm, care îi servește pentru a atrage prada, pe care o apucă fără a ieși din nisip. Se hrănește cu pui de pește, pești mai mici, moluște, echinoderme, anelide, alge și plante. Depune icre pelagice transparente, în iulie-septembrie. Are importanță economică redusă. Se pescuiește în cantități mici.

licença
cc-by-sa-3.0
direitos autorais
Wikipedia autori și editori
original
visite a fonte
site do parceiro
wikipedia RO

Kurbağa balığı ( Turco )

fornecido por wikipedia TR

Kurbağa balığı (Uranoscopus scaber), ılıman denizlerde yaşayan bir balık türüdür.

Akdeniz, Ege ve Marmara'da taşlık ve yosunlu bölgelerde yaşar. Halk dilinde "balon balığı" olarak bilinir. Dipte yatarak başının üstündeki gözleri ile küçük canlıları veya balıkları görüp avlar. Nisan – Mayıs aylarında kışladıkları derin sulardan sahillere, bazen de acısu bölgelerine sokulup Temmuz – Eylül arasında üreme yapar. 10 – 20 000 yumurta döker. Yavrular önce planktonlarla daha sonra omurgasızlarla beslenir. Özel avcılığı yapılmadığı için ekonomik değeri azdır. Eti zehirlidir. İşgalci bir balıktır. Bazı türleri yerli balıkların neslini tehdit eder. Oltaları kopardığı için balıkçıların en kötü kabusudur.

Tetrodoksin isimli zehirli bir madde içerirler.

Stub icon Kemikli balıklar ile ilgili bu madde bir taslaktır. Madde içeriğini geliştirerek Vikipedi'ye katkıda bulunabilirsiniz.
licença
cc-by-sa-3.0
direitos autorais
Wikipedia yazarları ve editörleri
original
visite a fonte
site do parceiro
wikipedia TR

Зіркогляд звичайний ( Ucraniano )

fornecido por wikipedia UK

Характеристика

 src=
Голова зіркогляда

У дорослому стані сягає 40 см довжини, зазвичай біля 20-22 см. Тіло масивне, видовжене. Луска дуже дрібна. Велика голова вкрита панциром з кісткових плиток. Очі високо сидять на голові, направлені вгору. Ротовий отвір направлений вгору. Зуби дрібні, голкоподібні. На кінці нижньої щелепи невеликий шкірястий червоподібний виріст, який використовується для приваблення жертв. Над грудними плавцями — направлений вгору отруйний шип. Спинний плавець розділений, передня частина коротка, несе 4 твердих промені, друга — довга, несе 13-14 м'яких промені. Анальний плавець довгий, несе один твердий і 13-14 м'яких промені. Грудні плавці великі, черевний плавець розташований на нижній частині глотки.

Забарвлення змінне в залежності од середовища. Від світло- до темно-коричневого з чорними мармуровими плямами. Перший спинний плавець чорний, грудні плавці світло-блакитні, хвостовий плавець має білу облямівку.

Ареал

 src=
Зіркогляд з Адріатичного моря

Поширені вздовж атлантичних берегів Європи і Африки, також у Середземомор'ї. В Атлантиці зустрічається від Біскайської затоки та Великої Британії на південь вздовж берегів Піренейського півострова і західної Африки до мису Бланко і Кабо-Верде[2]. Зустрічається в Середземному, Мармуровому і Чорному морі вздовж всіх берегів. В України зустрічається вздовж берегів Криму, в Одеській затоці[3], біля острова Зміїний.[4][5]

Розмноження

Розмножується з травня по серпень. Нерест відбувається порційно, за 2—3 вимету. Плодовитість до 125 тисяч ікринок. Ікра й личинки пелагічні.

Отрута риби

З кінця травня по вересень у неї отруйні шипи на голові і над грудними плавцями. Отруйні колючі шипи першого спинного плавця і зябрової кришки. Отрута за дією схожа на отруту морського дракончика, уражає кров'яні тільця і нервову систему. В особливо тяжких випадках з'являється гарячка, послаблення дихання, параліч кінцівок, порушення мови, а також може настати смерть. У випадках уколу зіркогляда звернення до лікаря обов'язкове. При наданні першої медичної допомоги необхідно промити рану спиртом, теплою водою або розчином марганцевокислого калію і витягнути з рани залишки шпильок. У Чорному морі летальних випадків не спостерігалося[6].

Примітки

  1. Українська-радянська енциклопедія / Зіркоглядові
  2. Halstead B.W., Auerbach P.S., Campbell D.R. (1990) A colour atlas of dangerous marine animals. Wolfe Medical Publications Ltd, W.S. Cowell Ltd, Ipswich, England. 192 p.
  3. Световидов А. Н. (1964) Рыбы Черного моря. Москва, Наука, 551 с.
  4. Заморов В. В., Снигирев С. М., Куракин А. П., Олейник Ю. Н. (2005) Видовой состав и распределение рыб в районе острова Змеиный. Вісник Одеського національного університету. Екологія. Т. 10, вип. 4. 593—602.
  5. Snigirov S, Goncharov O, Sylantyev S. The fish community in Zmiinyi Island waters: structure and determinants. Marine Biodiversity 2012. DOI:10.1007/s12526-012-0109-4
  6. Мінічева Г.Г., Толоконников ГЮ., Хуторной CO., Демчишина Н. М. 3.3 - Отруйні чорноморські риби // Методичні вказівки з практичних занять "Основи гідрології". — Одеський державний екологічний університет. — Одеса, 2004. — С. 28.

Джерела

licença
cc-by-sa-3.0
direitos autorais
Автори та редактори Вікіпедії
original
visite a fonte
site do parceiro
wikipedia UK

Европейский звездочёт ( Russo )

fornecido por wikipedia русскую Википедию
Царство: Животные
Подцарство: Эуметазои
Без ранга: Вторичноротые
Подтип: Позвоночные
Инфратип: Челюстноротые
Группа: Рыбы
Группа: Костные рыбы
Подкласс: Новопёрые рыбы
Инфракласс: Костистые рыбы
Надотряд: Колючепёрые
Серия: Перкоморфы
Подотряд: Драконовидные
Семейство: Звездочётовые
Вид: Европейский звездочёт
Международное научное название

Uranoscopus scaber Linnaeus, 1758

Wikispecies-logo.svg
Систематика
на Викивидах
Commons-logo.svg
Изображения
на Викискладе
ITIS 171078NCBI 210005EOL 210202
 src=
Европейский звездочёт из Адриатического моря
 src=
Голова Европейского звездочёта

Европейский звездочёт, или обыкновенный звездочёт, или морская коровка[1] (лат. Uranoscopus scaber) — вид рыб из семейства звездочётовых (Uranoscopidae).

Европейский звездочёт получил своё название от глаз, расположенных наверху и сближенных между собой, которые постоянно как бы возведены к небу.

Встречается в прибрежной зоне многих океанов, обычно по берегам Средиземного моря, на илистом или песчаном дне, иногда зарываясь в него по самые глаза.

Охотится на мелких рыб, крабов, моллюсков, червей, неподвижно подстерегая добычу, отважившуюся приблизиться к ней.

Тело веретенообразное, достигает 20-35 сантиметровой длины.

Обладает ядовитыми шипами над грудными плавниками позади жаберных крышек, представляют опасность для купальщиков.

Примечания

  1. Решетников Ю. С., Котляр А. Н., Расс Т. С., Шатуновский М. И. Пятиязычный словарь названий животных. Рыбы. Латинский, русский, английский, немецкий, французский. / под общей редакцией акад. В. Е. Соколова. — М.: Рус. яз., 1989. — С. 322. — 12 500 экз.ISBN 5-200-00237-0.
licença
cc-by-sa-3.0
direitos autorais
Авторы и редакторы Википедии

Европейский звездочёт: Brief Summary ( Russo )

fornecido por wikipedia русскую Википедию
 src= Европейский звездочёт из Адриатического моря  src= Голова Европейского звездочёта

Европейский звездочёт, или обыкновенный звездочёт, или морская коровка (лат. Uranoscopus scaber) — вид рыб из семейства звездочётовых (Uranoscopidae).

Европейский звездочёт получил своё название от глаз, расположенных наверху и сближенных между собой, которые постоянно как бы возведены к небу.

Встречается в прибрежной зоне многих океанов, обычно по берегам Средиземного моря, на илистом или песчаном дне, иногда зарываясь в него по самые глаза.

Охотится на мелких рыб, крабов, моллюсков, червей, неподвижно подстерегая добычу, отважившуюся приблизиться к ней.

Тело веретенообразное, достигает 20-35 сантиметровой длины.

Обладает ядовитыми шипами над грудными плавниками позади жаберных крышек, представляют опасность для купальщиков.

licença
cc-by-sa-3.0
direitos autorais
Авторы и редакторы Википедии