nomes no trilho de navegação
Like all felids, Iberian lynx have vertical pupils and excellent vision, especially during times of low visibility. They have excellent reflexes, their whiskers provide highly detailed haptic data, and their large ears result in excellent hearing. Most solitary cats are silent unless threatened or with young, which emit calls when distressed.
Communication Channels: visual ; acoustic
Perception Channels: visual ; tactile ; acoustic ; chemical
Iberian lynx are the most endangered felids in the world and the most threatened carnivore in Europe. With fewer than 250 breeding individuals in the wild in 1996, Iberian lynx are considered critically endangered by the IUCN. They have undergone significant population decline and range contraction for the last century and a half, primarily due to anthropogenic causes and disease outbreaks in European rabbits, resulting in significant decreases in their primary prey. Their preservation requires immediate action, and their successful restoration likely requires a coordinated effort by Spanish and Portuguese conservation authorities. To date, captive breeding programs for Iberian lynx have not been thoroughly investigated, but could prove to be a viable method of recovery.
Habitat fragmentation throughout the Iberian Peninsula has lead to the isolation of lynx populations, thus impeding their ability to disperse. The inability to disperse can lead to an increased risk of inbreeding and reduced genetic diversity, making small populations more vulnerable to extirpation. Causes of habitat fragmentation include agriculture, urban development, road construction, flooding, pollution, and forest fires. Habitat fragmentation exacerbates the challenge of interpopulation dispersal by eliminating habitat corridors. Dispersal plays an important role in the life cycle of Iberian lynx, and although it is inherently high risk, the greatest causes of mortality during dispersal are human induced. In addition to protecting current corridors, restoring interpopulation connectivity is critical to the recovery of Iberian lynx.
Iberian lynx have long been exploited by humans, and despite being protected in Spain since 1973 and in Portugal since 1974, poaching still occurs. The impacts of poaching are hard to determine, however, because such activities are kept secret. One report estimated that 5% of annual mortality is caused by poaching. In Portugal, the leading cause of human induced mortality is poaching during hunting events. Kill traps, which accounted for 44% of deaths in the 1980’s and 6% in more recent years, are the primary cause of human induced mortality in Spain.
US Federal List: endangered
CITES: appendix i
State of Michigan List: no special status
IUCN Red List of Threatened Species: critically endangered
Due to the surplus of agricultural goods produced by the European Union, there has been a shift in land management practices. Large portions of potential Iberian lynx habitat, previously deemed unproductive, have been converted to timber stands by reforestation projects or have been set aside for use by the lumber industry. If Iberian lynx recovery efforts require that forestry lands be converted to habitat reserves, the timber industry will likely experience significant economic losses. Iberian lynx pose little threat to agriculture or the small game industry. Attacks against livestock are very rare, and no violent attacks against humans have been recorded.
Iberian lynx were once considered pests and were believed to have a significant negative impact on the small game industry. As a result, the Spanish government awarded bounties for their carcasses, and when they were more abundant they were hunted for their fur. However, decreased lynx abundance likely hurt the small game industry by increasing the prevalence of myxomatosis and rabbit haemorrhagic disease, two diseases that negatively affect European rabbits (Oryctolagus cuniculus).
Positive Impacts: body parts are source of valuable material; controls pest population
In addition to their dependence on European rabbits as prey, Iberian lynx have very specific habitat requirements. As a result, they may serve as reliable bioindicators of ecosystem health. In addition, moderate population densities of Iberian lynx may have a positive effect on overall prey fitness, as predation may act as a disease control mechanism. Finally, adult lynx often kill competitor species (i.e., small carnivores), resulting in an increase in prey abundance, thereby decreasing the per-capita territory requirements of individual lynx.
Like most felids, Iberian lynx frequently hunt alone and kill prey with a single bite to the neck. Their small size and well-camouflaged coat make them well adapted for hunting small mammals. Their primary prey is European rabbit (Oryctolagus cuniculus), which makes up between 80 and 100% of their daily biomass consumption. A single adult lynx requires between 600 and 1000 kcal per day, which is approximately the amount of energy contained within a single rabbit. An adult female with young requires up to three rabbits per day. Iberian lynx are considered specialist predators, and prey preference exhibits little geographic or seasonal variation. When European rabbits are scarce, alternative prey items consist of small vertebrates including rodents (Rodentia) and European hare (Lepus granatensis). They also consume birds, including red-legged partridge (Alectoris rufa), ducks, and geese and are known to occasionally prey on juvenile ungulates such as red deer (Cervus elaphus), fallow deer (Dama dama) and mouflon (Ovis musimon).
Animal Foods: birds; mammals
Primary Diet: carnivore (Eats terrestrial vertebrates)
Iberian lynx are one of two carnivore species endemic to Europe (the other being European mink, Mustela lutreola). Their historical range is restricted to the Iberian Peninsula, primarily the southwestern region of Spain and much of Portugal. Although they were once widespread throughout the region, their geographic range has contracted at an alarming rate over the last century and a half. A century ago, the species was still present in northern Iberia and maintained relatively high densities in the south. Within fifty years, they had become nearly extinct in the north and were rapidly declining in the south. The most significant period of decline was between 1960 and 1990, during which their range contracted by nearly 80%. Currently, they occupy about 2% of their original range.
In 1988, a survey estimated that there were about 880 to 1150 adult Iberian lynx living in nine populations across a very fragmented range. A more recent survey, published in 2008, shows that lynx numbers are much lower than previously estimated. The presence of Iberian lynx could only be confirmed in the southwestern quarter of the Iberian Peninsula, and population estimates suggest that there are between 475 and 680 adults living in five different populations throughout the region. Currently, the largest concentration of lynx live in Donana National Park (1500 km^2), where they are heavily protected. Though Iberian lynx were once common in Portugal, they are now thought to be completely extirpated from the country. Their presence in Portugal has not been confirmed since January, 1992.
Biogeographic Regions: palearctic (Native )
Iberian lynx require variable terrain below 1300 m, containing a mosaic of closed Mediterranean scrubland interspersed with open patches of grassland, often with marsh ecotones. This natural mosaic landscape creates the optimal balance of shrub cover and open space. Lynx use areas of scrubland as shelter as well as for bedding and breeding. Areas with minimal cover provide habitat for their primary prey, European rabbits (Oryctolagus cuniculus), which occur in higher densities in these locations. Unfortunately, Iberian lynx have disappeared from many areas containing suitable habitat, presumably due to low rabbit densities.
Iberian lynx habitat in Donana National Park is relatively flat (0 to 50 m above sea level) and has a Mediterranean sub-humid climate. This particular ecoregion is influenced by the Atlantic Ocean and has marked seasonality.
Like most felids, Iberian lynx are solitary animals that exhibit a metapopulation demographic structure. They depend on dispersal between populations to avoid inbreeding and thus, require movement corridors between areas of suitable habitat. Corridors allow individuals to search for habitats outside of their of natal territory.
Range elevation: 0 to 1300 m.
Habitat Regions: temperate ; terrestrial
Terrestrial Biomes: savanna or grassland ; forest ; scrub forest ; mountains
Wetlands: marsh
Other Habitat Features: agricultural
The oldest wild Iberian lynx was 13 years old at time of death. Longevity of captive individuals is unknown. Mortality rates are highest among dispersing lynx (48% annually), most of which have not reproduced by the time they die. Mortality is often human induced and includes traffic collisions, illegal hunting (5% annually), bycatch in traps (6% annually), dogs, falling into wells, and forest fires.
Range lifespan
Status: wild: 13 (high) years.
Iberian lynx are similar in appearance to their close relative, Eurasian lynx, but are about half the size. They are similar in size to Canada lynx (Lynx canadensis) and Bobcat (Lynx rufus), and males are larger than females. They have relatively small heads, long legs, and very short, black-tipped tails, which is a common characteristic of Lynx species. They have short, flat faces, and black tufts on the ears and jowls that give them a bearded appearance, which is especially evident in adults. They have tawny pelage, which is mottled with dark spots that vary greatly in size, shape, and color intensity. Recent efforts have been made to characterize the configuration, size, and intensity of these spots, which may prove useful in determining the degree of genetic diversity within the species.
As small prey specialists, Iberian lynx have a foreshortened skull that maximizes the bite force of the canines. In addition, they have more narrow muzzles, longer jaws, and smaller canines than felines that specialize on larger prey. These adaptations provide an advantage when catching small, fast prey and allow Iberian lynx to deliver a single kill bite that punctures the back of the neck, thus severing the spinal cord (as opposed to suffocating bites, common in larger cats). Small-prey felids have smaller canines that result in a smaller contact area. When compared to the large, rounded canines found in large-prey cats, a smaller contact area results in increased bite force per unit contact area. As a result, small-prey cats punctures the skin of prey more easily than their large-prey counterparts.
Range mass: 11 to 15 kg.
Average mass: 12.8 kg.
Range length: 80 to 130 cm.
Sexual Dimorphism: male larger
Other Physical Features: endothermic ; bilateral symmetry
As an apex carvinore, Iberian lynx have no natural predators.
Under typical population densities (0.08 adults/km^2), Iberian lynx are polygynous. In the most prey rich habitats of northern Donana National Park, the population density is much higher ( 0.8 adults/km^2). This population is close to its carrying capacity, and the total number of suitable territories is low, thus increasing intrasexual competition. As a result, males are forced to have smaller territories that are more easily defended against rival males. Under these unique circumstances, males focus their efforts on defending exclusive access to a single female, resulting in monogamy.
Mating System: monogamous ; polygynous
Iberian lynx reach sexual maturity at around 1 year of age, though females only breed once they've secured a territory of their own. Estrus peaks in January, however females may re-enter estrus if gestation is interrupted or they lose a litter prematurely. Females give birth to a maximum of one litter per year, but only breed if their habitat is of sufficient quality. Average reproductive rate for an individual female is 0.8 litters per year. Gestation lasts for 63 to 73 days and most births occur between March and April. Litters range in size from 2 to 4 kittens, with an average of 3. Kittens are semi-altricial at birth, and in most cases only 2 offspring survive weaning, which occurs 10 weeks after birth. Iberian lynx are independent by 7 to 8 months old.
Breeding season in Iberian lynx occurs from January to July and is the only time males and females interact. Breeding territories of adult males typically overlap with those of several females. Males defend their territories against rival males and may potentially breed with any female who shares part of his territory. Aggressive interactions over mating rights are rare; however, high-density populations usually experience higher rates of aggressive intrasexual interactions than low-density populations, and may occasionally result in death.
Breeding interval: Iberian Lynx breed once per year
Breeding season: January to July
Range number of offspring: 2 to 4.
Range gestation period: 63 to 73 days.
Average weaning age: 10 weeks.
Range time to independence: 7 to 8 months.
Average age at sexual or reproductive maturity (female): 1 years.
Average age at sexual or reproductive maturity (male): 1 years.
Key Reproductive Features: iteroparous ; seasonal breeding ; gonochoric/gonochoristic/dioecious (sexes separate); sexual ; viviparous
Average number of offspring: 2.5.
Prior to giving birth, female Iberian lynx locate a secluded natural structure which serves as the natal den for her offspring. Often, females establish den sites in large tree hollows; however, rock caves, boulder piles, ground dens, or rabbit warrens that have been expanded by another animal, such as a badger, are also potential den sites.
Iberian lynx kittens are born semi-altricial. As a result, they have poor thermoregulatory control and are vulnerable to predation. By giving birth in a small space (e.g., tree hollow), adult females keep their kittens grouped tightly together, which protects from heat loss and predators. Kittens remain in their natal dens for nearly twenty days until they become too large and too mobile for the confined space. Female lynx move their young between a series of auxiliary dens, typically under bushes or in dense scrubland, and occupy each for a decreasing period of time until kittens can accompany their mother on hunts. Frequent den relocation is a common behavioral adaption among felids that decreases ectoparasite loads and reduces predation risk. Den selection is influenced by prey abundance, and females have been known to utilize as many as six auxiliary dens.
Iberian lynx kittens nurse until they are 10 weeks old; however, they begin to consume prey captured by their mother after 1 month. During the denning period, mothers spend most of the day in or around the den, resting during the hottest hours and hunting during the cooler dusk period. Like many felids, Iberian lynx kittens begin to show fine motor skills around two months old. Around this same time, they occasionally leave their dens to accompany their mother on outings and begin developing hunting skills. At seven months old, juvenile lynx spend around 60% of their time with their mother and will live independently within their natal territory until reaching reproductive maturity and dispersing.
Parental Investment: altricial ; female parental care ; pre-hatching/birth (Provisioning: Female); pre-weaning/fledging (Provisioning: Female, Protecting: Female); pre-independence (Provisioning: Female, Protecting: Female); inherits maternal/paternal territory
El llobu cerval (Lynx pardinus, delles vegaes Felis pardina) ye una especie del Lince eurasiáticu. Estes especies estrémense en que'l llobu cerval tien manches netes a les del lleopardu y ye más pequeñu alimentándose de llebres incluso de críes de muflón.
Notres dómines taba espardíu per tola Península Ibérica, baxo la subespecie ibérica; d'Asturies (al igual que tol cuadrante noroeste peninsular) desapaeció nel sieglu XIX. Anguaño vive solamente en Sierra Morena y Doñana, siendo una especie en peligru d'estinción, dellos biólogos dicen que-y queden 10 años de vida en llibertá, quedando unos 100 exemplares. En Portugal queden unos 50.
El llobu cerval (Lynx pardinus, delles vegaes Felis pardina) ye una especie del Lince eurasiáticu. Estes especies estrémense en que'l llobu cerval tien manches netes a les del lleopardu y ye más pequeñu alimentándose de llebres incluso de críes de muflón.
Notres dómines taba espardíu per tola Península Ibérica, baxo la subespecie ibérica; d'Asturies (al igual que tol cuadrante noroeste peninsular) desapaeció nel sieglu XIX. Anguaño vive solamente en Sierra Morena y Doñana, siendo una especie en peligru d'estinción, dellos biólogos dicen que-y queden 10 años de vida en llibertá, quedando unos 100 exemplares. En Portugal queden unos 50.
İspan vaşaqı (lat. Lynx pardinus) - vaşaq cinsinə aid heyvan növü.
Liñs Iberia (liester : liñsed Iberia)[1], pe liñs Pardel, (Lynx pardinus pe Felis pardina) a zo ur spesad eus ar genad Lynx.
Heñvel a-walc'h ouzh liñs Eurazia eo liñs Iberia hag unan eus e isspesadoù a veze graet anezhañ n'eus ket pell 'zo. Bihanoc'h eo avat, ha marellet eo e vlevenn pa n'eus nemet roudennoù damsklaer war hini e genderv en hanternoz.
Pouezañ a ra war-dro 12-13 kg, un tammig nebeutoc'h evit ar parezed. Ar pared a vuzul 98 cm hag ar parezed 88 cm gant ul lost 12-13 cm. An aneval tostañ eus liñs Eurazia eo moarvat ha gantañ e kenvevas er pireneoù war a seblant. Debriñ a ra bronneged bihan dreist holl evel ar c'honikled pe ar gedon. Er c'hoadegoù ha strouezhegoù e vev dreist holl.
Ar parezed o deus etre unan ha pemp kolen e Meurzh pe Ebrel goude un dougen a zaou viz. Gouennañ a c'hellont goude ur bloaz.
Tiriad liñs Iberia Unan eus anevaled ralañ Europa eo al liñs pardel. Bevañ a rae gwechall el ledenez a-bezh ha ne dreuzvev hiziv nemet en un nebeud rannvroioù. Ne vefe mui nemet 150 anezho en natur hag e Coto Doñana hag Andújar hepken e vefe ar boblañs bras a-walc'h evit ma c'hellfent gouennañ. Al liñs pardel a zo gwarezet gant al lezenn met en arvar emañ c'hoazh en abeg d'ar bigrierezh, da zistrujadur e annez ha d'ar miksomatoz a zo bet dinodet e breizhoù gantañ.
E 2005 e voe ganet liñsoù Iberia en ur mirlec'h evit ar wech kentañ, ar pezh a laka da esperiñ saveteiñ ar spesad zoken ma ya da get en natur.
Liñs Iberia (liester : liñsed Iberia), pe liñs Pardel, (Lynx pardinus pe Felis pardina) a zo ur spesad eus ar genad Lynx.
El linx ibèric o linx pardina[1] (Lynx pardinus) és una espècie de mamífer de la família dels fèlids. Anteriorment era considerat una subespècie del linx nòrdic (L. lynx). Les dues espècies coexistiren al centre d'Europa durant el Plistocè, tot i que ocupaven nínxols diferents. Igual que la resta de linxs d'avui en dia, el linx ibèric evolucionà de L. issiodorensis.
Presenta molts dels trets característics dels linxs, incloent-hi orelles peludes, potes llargues, una cua curta i un collar de pèl que recorda una barba. A diferència dels seus parents més propers, el linx ibèric té el pelatge de color castany groguenc i amb taques. Té una llargada de cap a gropa de 85–110 cm i la cua de 12–30 cm. Els mascles són més grossos que les femelles i poden arribar a pesar 27 kg. La seva longevitat màxima en llibertat és de 13 anys.
És endèmic de la península Ibèrica. És especialista de caçar conills, que representen aproximadament un 90% de la seva dieta, i li costa molt adaptar-se a un altre tipus d'alimentació. Els mascles es mengen un conill el dia, mentre que les femelles embarassades en cacen tres. La gran minva de les poblacions del seu aliment principal com a conseqüència de dues malalties ha contribuït al declivi del linx. Altres factors que afecten negativament aquest felí són la destrucció dels boscos (el seu hàbitat principal) i les activitats humanes, com ara els canvis en l'ús de la terra i la construcció de preses i carreteres. Els atropellaments en són la primera causa de mort no natural.
Fou considerat una espècie en perill crític fins al 2015. Actualment se'l classifica com a espècie amenaçada.[2] Tanmateix, continua sent el felí més amenaçat del món i el carnívor en major perill de tot Europa.
Són més llargues que amples i arrodonides amb quatre coixins digitals alineats de dos en dos en arc obert. No marca les ungles. La mida mitjana està al voltant dels 6x5 cm les davanteres i 7,5x6 cm les posteriors. Quan camina la distància d'avançament és d'uns 80 cm, quan trota de 135 cm i a la carrera pot superar els 150 cm.[4]
Apareixen amb freqüència en cruïlles de camins i senderes, de vegades agrupats i acostumen a presentar un aspecte satinat d'un característic color gris cendra (quan són secs) per l'habitual presència d'ossos i pèls de conill en el seu contingut. En els excrements frescos és característic l'olor acre que desprenen.[4]
Les femelles assoleixen la maduresa sexual a l'any d'edat, tot i que no es reprodueixen fins que no tenen el seu propi territori (això passa, sovint, només després que una femella mor i una altra de més jove reclama el territori de la primera com a seu). Les femelles s'aparellen amb els mascles que tenen territoris superposats als seus, la gestació té una durada de, si fa no fa, dos mesos i pareixen en arbres buits (a Doñana) entre el març i el setembre. Una ventrada típica consisteix de 2-3 cadells, però en pot tenir fins a 5. Al Parc Nacional de Doñana, els mascles solapen llurs territoris majoritàriament amb els d'una sola femella reproductora. Per tant, el sistema d'aparellament és la monogàmia, encara que amb una certa tendència a la poligínia.[6]
Es nodreix bàsicament de conills,[3] amb independència del terreny, l'any o l'estació de l'any. No hi ha cap prova d'una altra presa que pugui substituir al conill quan aquest esdevé escàs. Així, per sota d'un llindar del nombre de conills, la població de linxs comença a decréixer fins a l'extinció. Hom calcula que la quantitat d'energia que necessita un linx per a la seva activitat diària es correspon amb l'energia continguda en un conill de mida mitjana, tot i que les femelles amb cries en necessiten una aportació superior. La densitat llindar de conills per sobre de la qual una població de linxs pot mantenir-se estable és al voltant d'1 conill per hectàrea a la tardor (l'època de l'any amb menor abundància de conills).[6] Caça els conills durant el crepuscle o la nit, a l'aguait i amagat entre les mates fins a quedar a una distància de la presa que pugui cobrir amb un o uns pocs salts, tot i que, de vegades, també espera els conills camuflat entre els arbusts. Els conills moren d'una mossegada al bescoll i són consumits gairebé en la seva totalitat en un lloc tranquil (generalment, no allunyat del punt de captura), llevat del cas de les femelles que han d'alimentar les cries al cau. Cal dir, a més, que el linx mata altres carnívors de menor mida i que són els seus competidors pel que fa a l'aliment. El risc de depredació fa que aquests carnívors evitin l'espai defensat pels linxs residents. Com a resultat, en àrees amb linxs es produeix una reducció neta en el nombre de conills consumits respecte a àrees sense linxs ocupades per altres depredadors que, com la guineu comuna o la mangosta comuna, consumeixen gran nombre de llodrigons.[6][7][8][9]
Actualment, només és amenaçat pels humans.[10] S'han descrit un gran nombre d'endoparàsits i exoparàsits del linx ibèric però es desconeix quins efectes tenen sobre la salut dels individus, sobre el seu risc de mortalitat i, per tant, sobre la dinàmica de les seves poblacions.[11][12][13] També s'hi han registrat patògens potencialment perillosos, com ara el bacil de la tuberculosi bovina.[6][14][15]
És una espècie lligada al paisatge mediterrani. L'abundància de grans masses de matoll unida a un baix índex d'activitat humana expliquen la seva distribució. Les femelles hi estableixen territoris en àrees amb una alta densitat de matolls i pastures, els quals afavoreixen la presència de conills. Les plantacions forestals de pins i eucaliptus són, generalment, pobres en aliment i s'utilitzen molt poc (llevat de la fase de dispersió juvenil).[16]
El principal lloc amb reproducció segura és al Parc Natural de la Serra d'Andújar. Fins fa uns cent anys es podia trobar en gairebé tota la península Ibèrica i el sud de França,[17] però actualment la seva distribució ocupa menys del 5% d'Ibèria.
El linx ibèric només està present al sud-oest de la península Ibèrica. L'any 2006 els únics nuclis amb presència de reproducció segura de l'espècie es limitaven a Serra Morena, en concret al Parc natural de la Serra d'Andújar (que és la principal població de linx ibèric que hi ha en el món), els parcs naturals de Cardeña i Montoro, i el Parc Nacional de Doñana i el seu entorn. Podria haver-hi poblacions molt reduïdes en altres comarques, amb dades de presència recent en el sud-oest de Madrid, Montes de Toledo i sud de Ciudad Real on s'han localitzat almenys 15 exemplars diferents mitjançant fototrampeig:[18] tres femelles adultes, dos mascles adults, quatre subadults —dos mascles i dues femelles—, i sis cadells.[19]
Les poblacions existents cap a finals del segle XX probablement es troben desaparegudes (Serra de Sant Pere, Villuercas i Serra de Gata a Extremadura, Serra Morena Central i Occidental i alguns punts de la Serralada Bètica a Jaén i Granada). En conjunt, les poblacions de Serra Morena oriental i Doñana sumaven menys de 200 exemplars en 2005. No obstant això, sembla que la tendència s'inverteix molt lleugerament, i l'any 2007 s'estima la població en els dos principals nuclis citats anteriorment (únics on fins aqueix moment s'havia confirmat la seua presència estable i la reproducció) d'entre 215 i 250 exemplars (50-53 a Doñana[20] i la resta a Serra Morena).[21]
Entre el maig i el juny de 2018 va ser vist, per primer cop en 100 anys, un linx a Catalunya; concretament fou un exemplar alliberat el 2015 a Portugal que arribà de manera natural fins a l'àrea metropolitana de Barcelona[22][23] i que finalment fou capturat i retornat a Andalusia per la seva pròpia seguretat.[24][25]
El linx ibèric és el felí més amenaçat del món. La seva població s'ha vist dràsticament reduïda en els últims 20 anys: d'aproximadament 1.200 individus que hi havia a primers dels anys 90 del segle XX, en quedaven 150 el 2001, que s'han recuperat lleugerament fins a uns 587 segons l'últim cens de l'any 2017.[26] A més, les seves subpoblacions, aïllades entre elles, contenen menys de 50 individus adults fèrtils, cosa que en dificulta la reproducció. Les causes d'aquesta regressió són:
Per a la seva supervivència necessita una gran cobertura vegetal i una presència abundant de la seva principal presa: el conill. Per tal d'intentar mantenir les poblacions de linx, els ecologistes han criat i alliberat conills als seus territoris; a més, les poblacions salvatges d'aquest lagomorf han desenvolupat una immunitat natural a la mixomatosi.[27]
Al voltant dels pinzells que adornen les orelles i patilles del linx s'han creat moltes llegendes: que l'animal els utilitza per moure i distreure les seves preses, que serveixen per apartar els insectes que li molesten a la cara, etc. Sembla que responen a un reclam sexual per atreure les femelles.[4]
A causa de l'extrema raresa d'aquesta espècie, el Parc Nacional de Doñana, es beneficia econòmicament per l'afluència de visitants que hi van a observar-lo. A més, el linx ibèric és l'únic hoste d'una espècie recentment descoberta de Felicota que, encara, no ha estat estudiada.[29][30]
El linx ibèric o linx pardina (Lynx pardinus) és una espècie de mamífer de la família dels fèlids. Anteriorment era considerat una subespècie del linx nòrdic (L. lynx). Les dues espècies coexistiren al centre d'Europa durant el Plistocè, tot i que ocupaven nínxols diferents. Igual que la resta de linxs d'avui en dia, el linx ibèric evolucionà de L. issiodorensis.
Presenta molts dels trets característics dels linxs, incloent-hi orelles peludes, potes llargues, una cua curta i un collar de pèl que recorda una barba. A diferència dels seus parents més propers, el linx ibèric té el pelatge de color castany groguenc i amb taques. Té una llargada de cap a gropa de 85–110 cm i la cua de 12–30 cm. Els mascles són més grossos que les femelles i poden arribar a pesar 27 kg. La seva longevitat màxima en llibertat és de 13 anys.
És endèmic de la península Ibèrica. És especialista de caçar conills, que representen aproximadament un 90% de la seva dieta, i li costa molt adaptar-se a un altre tipus d'alimentació. Els mascles es mengen un conill el dia, mentre que les femelles embarassades en cacen tres. La gran minva de les poblacions del seu aliment principal com a conseqüència de dues malalties ha contribuït al declivi del linx. Altres factors que afecten negativament aquest felí són la destrucció dels boscos (el seu hàbitat principal) i les activitats humanes, com ara els canvis en l'ús de la terra i la construcció de preses i carreteres. Els atropellaments en són la primera causa de mort no natural.
Fou considerat una espècie en perill crític fins al 2015. Actualment se'l classifica com a espècie amenaçada. Tanmateix, continua sent el felí més amenaçat del món i el carnívor en major perill de tot Europa.
Rys iberský, též rys pardálový (Lynx pardinus), je kočkovitá šelma vyskytující se endemicky v jihozápadní části Pyrenejského poloostrova. Je to ohrožený druh (počátkem 21. století několik let dokonce kriticky ohrožený), v současnosti (duben 2016) žije přibližně 400 jedinců ve čtyřech španělských populacích v oblastech Doñana, Sierra Morena, Montes de Toledo, Valley Matachel a v portugalském Vale do Guadiana. Oproti roku 2014 je to nárůst o téměř 100 kusů.[2][3]
Rys iberský má tělo dlouhé 0,8–1 m a váží 7–14 kg. Samci jsou o 25 % větší než samice. Má dlouhé nohy, krátký ocas, krátké tělo a poměrně malou hlavu. Charakteristické jsou bílé licousy a dlouhé ušní střapce. Má krátkou žlutohnědou srst s tmavými skvrnami a světlou břišní částí.[4]
Společný předek současných druhů rysů (rys iberský, rys ostrovid, rys červený a rys kanadský) žil v Severní Americe před více než 6 miliony lety.[5] Rysové se rozšířili do Eurasie přes Beringovu úžinu před 1,2–1,6 miliony lety.[6] Společným předkem dvou evropských druhů, rysa iberského a rysa ostrovida, je pravděpodobně Lynx issiodorensis, známý z kosterních nálezů z Číny.[7] Rys iberský má nejnižší genetickou variabilitu mtDNA ze všech kočkovitých šelem.[8] To je považováno za důsledek efektu hrdla láhve z doby před více než 50 000 lety. Nízká genetická variabilita v populaci rysa iberského nicméně nemusí znamenat ohrožení dlouhodobého přežití tohoto druhu.[9]
Dospělý rys iberský žije samotářským životem, jeho území má rozlohu 10 až 20 km2. Rysové využívají nejvíce centrální část svého teritoria o velikosti 3 až 4 km2.[10] Teritoria vytváří především v křovinaté středomořské krajině.[2][11][12] Samčí teritorium přesahuje nejčastěji teritorium jedné samice, a převažující jsou monogamní vztahy.[10] Aktivní je většinou v noci, především za soumraku a rozbřesku,[13] byla však zjištěna značná variabilita v aktivitě mezi jedinci a ročními obdobími.[14]
Rozšíření rysa iberského se značně zmenšilo za poslední dvě století. V 19. století byl rys rozšířen na většině Pyrenejského poloostrova.[15] V roce 1950 se rys vyskytoval v jihozápadní části pyrenejského poloostrova a v roce 1990 rys přežíval pouze v deseti fragmentovaných populacích.[16] Pokusy o záchranu rysa byly podniknuty ve čtyřech z deseti zbývajících populací.[17] Dvě populace vyhynuly a v současné době přežívá přibližně 200 jedinců v oblastech Doñana (50 jedinců) a Sierra Morena (150 jedinců).[18] Pravděpodobnost vyhynutí populace v oblasti Doñana se zvýšila od roku 1995 z 34% na 95% a počet jedinců v oblasti Sierra Morena se snížil o 83 %.[19][20] Situace v národním parku Doñana se zhoršila po nákaze rysů virovou leukémií koček (FeLV)[21] a poslední odhad počtu rysů starších jednoho roku je 26 (SE = 5,26).[22] Koncem roku 2014 došlo k vypuštění několika jedinců v Portugalsku.[2]
Rozmnožování rysa iberského bylo studováno v národním parku Doñana. Samice rodí mláďata mezi třetím a osmým rokem života.[23] Páření probíhá jednou ročně v průběhu ledna a února a mláďata se rodí nejčastěji v březnu po 65 dnech březosti.[24] Mláďata se rodí ve vykotlaných stromech s velkými dutinami.[25] Obvykle se narodí 3 mláďata, ale pouze dvě z nich se dožijí jednoho roku. Mláďata jsou kojena přibližně deset týdnů.[23] Ve věku čtyř týdnů začínají přijímat masitou potravu.[24] Mláďata zůstávají v noře do věku 2-3 měsíců. Poté opouští noru a zůstávají v doprovodu matky do věku 10 měsíců.[23][25] Ve věku 12-24 měsíců mladí rysové opouštějí teritorium matky.[26]
Rys iberský je specialista na lov králíků divokých (Oryctolagus cuniculus), kteří představují 80–99 % jejich potravy.[2][27][28][29] Počet králíků výrazně poklesl po introdukci myxomatózy v roce 1953 a po vypuknutí králičího moru (RHD) v r. 1989.[30][31] Pokles počtu králíka divokého je považován za důležitý faktor ovlivňující snížení počtu rysa iberského.[2][32] Oproti ostatním šelmám (např. liška, jezevec) má rys iberský potíže přejít na jinou kořist[13][33] a v národním parku Doñana je od r. 2002 rysům poskytována náhradní potrava.[18] Kromě divokých králíků občas rysové uchvátí i jiné živočichy. Jedná se především o malé a střední hlodavce od hrabošů po zajíce. Zabíjí také ptáky, nejčastěji orebici rudou.
Podle dostupných údajů se počty rysa iberského snižovaly od roku 1940 a k lokálnímu vymření populací docházelo již před propuknutím nemocí u králíka divokého. Mortalita způsobená lovem a odchytem rysů hrála také důležitou roli pro úbytek rysů.[34][35][36] Ohrožení může představovat i výskyt parazitů a virových onemocnění.[2][37][38][39][40][41][41][42][43] Virová leukémie koček (FeLV)[21][44] byla zaznamenána v populaci národního parku Doñana[45] a několik rysů nákazu nepřežilo.[46] Onemocnění pravděpodobně pochází od koček domácích vyskytujících se ve stejné oblasti jako rys.[47]
Zachování křovinaté krajiny a zlepšení konektivity mezi populacemi jsou zásadní opatření pro záchranu tohoto druhu.[48] Monitoring počtu jedinců a velikosti jejich teritorií je průběžně prováděn pomocí telemetrie a fotografických pastí.[49][50] Bylo dokumentováno i úspěšné vypuštění rysa vychovaného v zajetí do volné přírody.[51]V roce 2014 bylo několik rysů reintrodukováno do Portugalska a celková populace je na vzestupu.[2][3]
Hlava rysa iberského
Rys chytající kořist
Rys s ukořistěným ptákem
Běžící rys
Zívající rys
Matka s odrostlým mládětem
Kůže rysa iberského
Pohled na stojícího rysa z boku
Jedinec pohybující se po písčité půdě
Snímek na němž vyniknou licousy a štětiny na uších
Máďě rysa iberského
Mladý jedinec s uloveným králíkem
Obrázky, zvuky či videa k tématu rys iberský ve Wikimedia Commons
Rys iberský, též rys pardálový (Lynx pardinus), je kočkovitá šelma vyskytující se endemicky v jihozápadní části Pyrenejského poloostrova. Je to ohrožený druh (počátkem 21. století několik let dokonce kriticky ohrožený), v současnosti (duben 2016) žije přibližně 400 jedinců ve čtyřech španělských populacích v oblastech Doñana, Sierra Morena, Montes de Toledo, Valley Matachel a v portugalském Vale do Guadiana. Oproti roku 2014 je to nárůst o téměř 100 kusů.
Den spanske los (Lynx pardinus) er et dyr i kattefamilien. Den spanske los bliver 85-110 cm lang med en hale på 13 cm og vejer 10-13 kg. Den kaldes også panterlos eller iberisk los, og er mere tydeligt plettet end den europæiske los. Den lever i begrænsede dele af Spanien samt ganske få individer i Portugal. I alt omfatter arten i dag blot omkring 150 voksne individer (2012).
I Portugal opførte man i 2009 et reservat med henblik på at redde den iberiske los. Centret skulle huse 16 iberiske losser doneret af Spanien, som har et lignende center i nærheden af byen Doñana i Sydspanien.
Den spanske los (Lynx pardinus) er et dyr i kattefamilien. Den spanske los bliver 85-110 cm lang med en hale på 13 cm og vejer 10-13 kg. Den kaldes også panterlos eller iberisk los, og er mere tydeligt plettet end den europæiske los. Den lever i begrænsede dele af Spanien samt ganske få individer i Portugal. I alt omfatter arten i dag blot omkring 150 voksne individer (2012).
I Portugal opførte man i 2009 et reservat med henblik på at redde den iberiske los. Centret skulle huse 16 iberiske losser doneret af Spanien, som har et lignende center i nærheden af byen Doñana i Sydspanien.
Caxtillān ocomiztli nō miztontli (caxtillāntlahtōlli: lince ibérico).
De Ibearyske lynks (Latynske namme: Lynx pardinus), ek wol de Spaanske lynks of de pardellynks neamd, is in sûchdier út it skift fan 'e rôfdieren (Carnivora), de famylje fan 'e kateftigen (Felidae) en it skaai fan 'e lynksen (Lynx), dat lânseigen is op it Ibearysk Skiereilân. Dit is de seldsumste fan 'e fjouwer lynksesoarten, mei it lytste ferspriedingsgebiet. De Ibearyske lynks waard foarhinne as in ûndersoarte fan 'e Jeraziatyske lynks (Lynx lynx) beskôge, mar is no erkend as in aparte soarte. It is in bist dat him spesjalisearre hat yn 'e jacht op kninen, en grutte muoite hat om syn dieet oan te passen. Troch twa sykten dy't de kninestân yn Spanje desimearre hawwe, mei dêropta ferlies fan habitat fanwegen ferkringing troch de minske, is de Ibearyske lynks sadwaande sûnt de 1950-er jierren sterk yn 'e nederklits rekke, mei as gefolch dat syn tastân no as krityk beskôge wurdt.
De Ibearyske lynks is lânseigen op it Ibearysk Skiereilân. Hoewol't dit bist yn 1980 noch yn fragmintaryske populaasjes foarkaam fan Astuerje, yn noardlik Spanje, oant Andalúsje, yn súdlik Spanje, mei dêropta populaasjes yn eastlik en benammen súdlik Portegal, binne der hjoed de dei noch mar in trijetal populaasjes. De wichtichsten dêrfan binne dy yn it Nasjonaal Park Doñana, oan 'e Atlantyske kust fan súdwestlik Andalúsje, en dy yn 'e Sierra de Andújar, yn 'e provinsje Jaén, yn noardlik Andalúsje, tsjin 'e grins mei Kastylje-La Mansja oan. Yn 2007 waard noch in trêde, earder ûnbekende, populaasje fan likernôch 15 eksimplaren ûntdutsen yn Kastylje-La Mansja, yn sintraal Spanje. Yn Portegal komt de Ibearyske lynks noch sporadysk foar, mar is net mear sprake fan in him fuortplantsjende populaasje.
De Ibearyske lynks hat trochinoar in kop-romplingte fan 85-110 sm, mei in sturtlingte fan 12-30 sm en in skouderhichte fan 60-70 sm. De mantsjes weagje trochinoar 12,9 kg, en de wyfkes 9,4 kg. Dêrmei is de Ibearyske lynks likernôch heal sa grut en heal sa swier as syn noardliker libjende sibbe, de Jeraziatyske lynks (Lynx lynx). Krekt as dat by oare lynksesoarten it gefal is, binne de poaten by de Ibearyske lynks lang yn ferhâlding ta de lichemsgrutte. Teffens hat dit bist de bekende toefte earen en 'halskraach' fan alle lynksen. Oars as de Jeraziatyske lynks hat de Ibearyske lynks in lichte pels (in oanpassing oan it waarmere klimaat op it Ibearysk Skiereilân) dy't ornaris ljochtbrunich is mei swarte plakken derop dy't foar kamûflaazje tsjinje. By guon fan 'e westlikste populaasjes misten de swarte plakken, mar sokke Ibearyske lynksen binne no útstoarn.
De Ibearyske lynks jout de foarkar oan iepen greidlân ôfwiksele mei ticht strewelleguod fan ierdbeibeamkes, mastykbeamkes en jeneverbeibeamkes, en beammen lykas de iik en de koarkiik. Dêrmei wykt er ôf fan 'e Jeraziatyske lynks, dat in boskbewenner is.
Ibearyske lynksen ûnderhâlde in territoarium fan 10-20 km², ôfhinklik fan hoefolle proaidieren oft der beskikber binne. It territoarium wurdt markearre mei urine, kjitte en klaumarkearrings dy't ynkurven wurde yn 'e bast fan beammen. In libbensfetbere, him fuortplantsjende populaasje fan 50 eksimplaren hat ferlet fan in gebiet fan teminsten 500 km². De Ibearyske lynks is in solitêr libjend bist, dat yn folwoeksen steat eins inkeld de minske as natuerlike fijân hat. Hy jaget troch syn proaien te beslûpen of troch yn in mûklaach te wachtsjen oant syn proai tichternôch by komt en dan ynienen ta te slaan. Konkurrinten foar itselde soarte fretten binne de foks (Vulpes vulpes), de Egyptyske ichneumon (Herpestes ichneumon) (in mangoestesoarte) en de Jeropeeske wylde kat (Felis silvestris silvestris).
De peartiid falt foar de Ibearyske lynks yn 'e regel yn jannewaris en febrewaris, hoewol't sporadyske pearings dêrnei noch plakfine kinne oant yn july. Nei in draachtiid fan likernôch twa moanne smyt it wyfke dan yn maart of april (mei in útrinperioade oant yn septimber) in nêst fan 2-3 of selden 4-5 jongen, dy't by de berte 200-250 g weagje. As se 30-60 dagen âld binne, wurde de jongen agressyf foarinoar oer, en it is gjin útsûndering dat in jong syn nêstgenoat deadet yn in fûleindich gefjocht. It is de wittenskip noch altyd in riedsel wêrom't soks bard en hokker evolúsjonêr nut oft it hat. Dizze agressive perioade berikt syn hichtepunt 45 dagen nei de berte, en belunet 60 dagen nei de berte folslein. Yn finzenskip wurde dêrom de jongen út ien nêst apart holden oant se 60 dagen âld binne. Mei 7-10 moanne kinne de jongen selsstannich oerlibje, mar se bliuwe ornaris by de mem oant se in jier en acht moanne âld binne.
Yn it wyld binne sawol de mantsjes as de wyfkes mei ien jier geslachtsryp, mar yn 'e praktyk nimme se mar selden diel oan 'e fuortplanting oant se in eigen territoarium fêstige hawwe. Om't der mar sa'n bytsje gaadlik terrein foar de Ibearyske lynks beskikber is, moatte de jongen faak wachtsje oant der in besteand territoarium fakant rekket. Fan ien wyfke is bekend dat se pas oan 'e fuortplanting dielnaam doe't se fiif jier âld wie en se by de dea fan har mem dy har territoarium 'urf'. Dêrnjonken hat de Ibearyske lynks ek mei yntylt te krijen, wat feroarsake wurdt troch syn lytse populaasjes en fersnipele fersprieding. De libbensferwachting yn it wyld bedraacht foar Ibearyske lynksen 13 jier.
De Ibearyske lynks hat him folslein talein op 'e jacht op kninen. Syn menu bestiet foar 79-87% út 'e wylde knyn (Oryctolagus cuniculus), foar 5,9% út 'e Ibearyske hazze of Granadahazze (Lepus granatensis) en foar 3,2% út kjifdieren. Sporadysk wurde ek oare bisten fretten, lykas ynsekte-iters, fûgels, reptilen en amfibyen, en hiel soms in deim (Dama dama) of in ree (Capreolus capreolus). In mantsjelynks fret ien knyn deis, wylst in wyfke mei jongen trije kninen deis nedich is. Ibearyske lynksen hawwe grutte muoite om harren dieet oan te passen as der gjin of fierstente min kninen beskikber binne, sa't fan 'e 1950-er jierren ôf op it Ibearysk Skiereilân it gefal wie troch tadwaan fan twa sykten, myksomatoaze en RHD (rabbit haemorrhagic disease; "kninebloedfloeien").
De Ibearyske lynks hat de IUCN-status fan "krityk", mei't er sterk ôfhinklik is fan 'e populaasje wylde kninen, dy't sûnt de 1950-er jierren op it Ibearysk Skiereilân sterk yn it neigean rekke is troch twa sykten. Yn 1952 waard troch in dokter mei opsetsin myksomatoaze yn Frankryk yntrodusearre, wêrnei't dy krupsje him oer de Pyreneeën nei Spanje en Portegal fersprate. En yn 1988 kaam dêr noch in oanhâldende besmetting mei RHD (rabbit haemorrhagic disease; "kninebloedfloeien") boppe-op, wêrfan't yn 2011 en 2012 noch twa grutte útbraken plakfûnen.
Sadwaande is de Ibearyske lynks no de slimst bedrige kateftige fan 'e wrâld, mei neffens in skatting út 2008 99 oant 158 eksimplaren yn it wyld. As de Ibearyske lynks komt út te stjerren, soed er de earste kateftige wêze dy't dat oerkaam sûnt Smilodon populator, de lêste fan 'e sabeltigers, 10.000 jier lyn. Sawol yn Spanje as yn Portegal dogge oerheidsynstânsjes en partikuliere organisaasjes war om dizze lynksesoarte foar dat lot te behoedzjen. Begjin 2013 waard de Ibearyske lynks reyntrodusearre yn Embalse de Guadalmellato, mei as resultaat in nije populaasje fan 23 bisten. Oare reyntroduksjes fûnen plak by Guarrizas en Campanarios de Azaba. Yn april 2013 wie de populaasje Ibearyske lynksen yn Andalúsje (dy't yn 2002 noch mar 94 bedroech) wer oanwoeksen ta 309 eksimplaren.
Yn 2019 waard bekend dat in yngeand beskermingsprogramma fan 'e Spaanske oerheid fertuten die, en dat der doe 686 Ibearyske lynksen yn it wyld foarkamen. Dy waarden synjalearre oant fier bûten Andalûsje. Neffens de Spaanske krante El País hie it beskermingsprogramma oant maaie 2019 likernôch €100 miljoen koste. Dat jild wie û.m. útjûn oan 'e oankeap fan fjouwer spesjale fokdomeinen en de oanskaf fan 60.000 sûne kninen dy't yn it wyld útset wiene om 'e lynksen ta iten te tsjinjen. Doe't dy sifers yn Spanje buorkundich waarden, briek der opskuor út oer de hege kosten yn in tiid dat ien op 'e fiif minsken yn Andalûsje wurkleas wie. In kommentator yn El País skreau: "Mei in miljoen wurkleazen en oaren dy't oan 'e ein fan 'e moanne amper de rekkens betelje kinne, jouwe we miljoenen út foar de rêding fan [...] in pear hûndert lynksen." Biolooch Miguel André Simón, dy't oan it haad fan it rêdingsprogramma stie, reägearre op dy minachtsjende útlittings troch derop te wizen dat it net om 'e rêding fan "in pear hûndert lynksen" gie, mar fan in hiele soarte dy't oars útstoarn wêze soe, en dy't boppedat in essinsjeel ûnderdiel útmakke fan it Spaanske nasjonale erfgoed.[1]
De Ibearyske lynks (Latynske namme: Lynx pardinus), ek wol de Spaanske lynks of de pardellynks neamd, is in sûchdier út it skift fan 'e rôfdieren (Carnivora), de famylje fan 'e kateftigen (Felidae) en it skaai fan 'e lynksen (Lynx), dat lânseigen is op it Ibearysk Skiereilân. Dit is de seldsumste fan 'e fjouwer lynksesoarten, mei it lytste ferspriedingsgebiet. De Ibearyske lynks waard foarhinne as in ûndersoarte fan 'e Jeraziatyske lynks (Lynx lynx) beskôge, mar is no erkend as in aparte soarte. It is in bist dat him spesjalisearre hat yn 'e jacht op kninen, en grutte muoite hat om syn dieet oan te passen. Troch twa sykten dy't de kninestân yn Spanje desimearre hawwe, mei dêropta ferlies fan habitat fanwegen ferkringing troch de minske, is de Ibearyske lynks sadwaande sûnt de 1950-er jierren sterk yn 'e nederklits rekke, mei as gefolch dat syn tastân no as krityk beskôge wurdt.
The Iberie lynx, (Lynx pardinus), is a creetically endangered species o felid native tae the Iberian Peninsula in Soothren Europe. A rabbit specialist, the Iberian lynx is unable tae significantly alter its diet an, as a result, its population declined sharply when its main prey wis decimatit bi twa diseases in the 20t century.[2][3] It wis an aa affectit bi the loss o scrubland, its main habitat, tae human development.[3] It is nou ane o the maist endangered cat species in the warld.[4] Accordin tae the conservation group SOS Lynx, if the Iberian lynx died oot, it would be the first feline species tae acome extinct syne prehistoric times.[5] Captive breedin an reintroduction programs hae boostit thair nummers. As o 2013, Andalusie haes a population o 309 livin in the wild.[6][7]
Formerly considered a subspecies o the Eurasie lynx (Lynx lynx), the Iberian lynx is nou classified as a separate species. Baith species occurred thegither in central Europe in the Pleistocene epoch, bein separatit bi habitat choice.[8]
_fur_skin.jpg)
|month= ignored (help); Check date values in: |accessdate= (help) |accessdate= (help) |trans_title= ignored (help)CS1 maint: unrecognised leid (link) |trans_title= ignored (help)CS1 maint: unrecognised leid (link) The Iberie lynx, (Lynx pardinus), is a creetically endangered species o felid native tae the Iberian Peninsula in Soothren Europe. A rabbit specialist, the Iberian lynx is unable tae significantly alter its diet an, as a result, its population declined sharply when its main prey wis decimatit bi twa diseases in the 20t century. It wis an aa affectit bi the loss o scrubland, its main habitat, tae human development. It is nou ane o the maist endangered cat species in the warld. Accordin tae the conservation group SOS Lynx, if the Iberian lynx died oot, it would be the first feline species tae acome extinct syne prehistoric times. Captive breedin an reintroduction programs hae boostit thair nummers. As o 2013, Andalusie haes a population o 309 livin in the wild.
Formerly considered a subspecies o the Eurasie lynx (Lynx lynx), the Iberian lynx is nou classified as a separate species. Baith species occurred thegither in central Europe in the Pleistocene epoch, bein separatit bi habitat choice.
Lo linx iberic o linx pardèla (nom scientific Linx pardinus)[1], es una espècia del genre Linx.
Coma totes los linx, la cara del Linx iberic es ornada d'un colar de pèls longs a l'entorn del còl amb d'aurelhas triangularas cornadas d'una flòca de pèls negres. A pas que 28 dents al luòc dels 30 abitualas pels felins[2]. La coa corta se termina per una partida negra. Las patas son longas e los pès voluminoses en comparason al rèste del còs.
Lo Linx iberic a una pel fòrça ma tacada qu'aquela de las mai espècias del genre Linx. Se distinga del linx comun per una còa mai corta qu'aquela del Linx boreal.
Lo Linx iberic pèsa en mejana 9 a 13 quilogramas[3], lo mascle essent en general mai gros e mai grand que la feme. La longor totala es de 85 a 110 cm[4] amb una coa entre 12 e 13 cm[5],[6],[7]. La nautor al garròt es de 42 a 47 cm[8].
Lo Linx iberic es un excellent sautaire, mercés a la patas posterioras subretot adaptats al bond[9]: per exemple, un linx captiu s'escapèt en sautant al dessús d'una barralha electrificada de quatre mètres[10].
La filogeniá se basèt longtemps sus l'estudi dels fossils d'un animal per precisar l'apparicion e l'evolucion d'una espècia. La filogeniá modèrna se basa subretot suls analisis genetics acausa del nombre escaç de fossils de felins. Lo primièr felin datariá d'11 milions d'ans. L’aujòl comun de las linhadas Leopardus, Linx, Puma, Prionailurus e Felis auriá traversat la Beringia e colonizat l’America del Nòrd fa 8 a 8,5 milions d’ans. Fa 7,2 milions d’ans, la linhada dels linx divergiguèt d'aquela dels pumas. Lo darrièr aujòl comun a totes los linx data de 3,2 milions d’ans al Pliocèn[11].
Arbre filogenetic del genre Linx[12]
Lynx rufus - Linx ros
Lynx canadensis - Linx canadenc
Lynx lynx - Linx boreal
Lynx pardinus - Linx iberic
Alara que los fossils sian escasses pels félins, los linxes ne son una excepcion[13]. Lo Linx de Soire (Lynx issodoriensis) es sovent considerat coma l'aujòl comun del genre Lynx. Avent un aral de reparticion fòrça grand, Lynx issiodorensis presentava une morfòlogia pròche dels Felinae tot n'avent las caracteristicas dels linx[14],[15] : una coa corta e la denticion de 28 dents. Foguèron prepausada mai d'un ipotèsis d'« aparicions » dels linx modèrnes mejans la forma intermediara du Linx de Soire. Una primièra ipotèsi suggerís una divergéncia en tres linhadas diferentas: L. pardinus, L. lynx, e L. rufus ; dins aquela primièra ipotsesi, L. canadensis descend de L. lynx[16].
Las primièras formas de Lynx pardinus poirián datar de fossils atribuits a Lynx issiodorensis del Pleïstocèn mejan segon Argant (1996). Lo Linx de las cavèrnas Lynx pardinus speleus[17] o Lynx spelaea[18], que de traças foguèron trapadas dins de balmas de l’Observatòri a Mónegue e de Grimaldi en Itàlia, possedís de caracteristicas intermediàras entre Lynx lynx e Lynx pardinus. Es possible que lo linx de Soire aja evoluat cap al linx de las cavèrnas qu'el meteis evoluèt cap al lynx iberic[19]. D'estudis menadas sus la morfologia e sus l'esquelèra del Linx iberic mostrèron l'simpatria entre le Linx iberic e lo Linx boreal al sud-oèst de l’Euròpa pendent lo Pleïstocèn. Abedoas espècias son de presentar considerats coma allopatrics[20]. Lo Linx d'Eurasia Lynx lynx es mai alunhat de Lynx issiodorensis que li Linx iberic[21]; una ipotèsi prepausada es que lo Linx boreal, originari d'Asia, auriá rebutat lo Linx iberic sus la peninsula[22].
Son alimentacion compren de conilhs e de las lèbres (93 %), de rosegaires coma rat, la mirga e l'Esquiròl e los aucèlx coma de guits e de perdrices, de pichons de cèrvids, eca.
La feme dona mai sovent naissença en abril[23] aprèp dos meses de gestacion. De 1 a 5 joves naissent aprèp 63 o 68 jorns de gestacion[24]. Son cècs e pèson pas mai de 250 gramas. L'edat d'emancipacion es de 7 a 10 meses, e los jòves son sexualament madurs a 33 meses pels mascles e 21 meses per las femes[25].
Es una espècia en situacion critica a causa d'una populacion fragmentada e localament menaçada. La mai importanta populacion, en Espanha, es victima d'una escasença de la noiritura: conilh e pichons mamifèrs que patiguèron de l'epidèmia de mixomatòsi e de l'espediment de la cultura industriala de la fraga, en Euròpa subretot producha en Espanha dempuèi los ans 1980 (330 000 t culhida en 2006, qu'un quart, siá 83 000 t en 2006, exportadas cap a França[26]); Aquelas culturas fòrça polluentas essent en 2007-2008 segon WWF a 40 % ilegalas e dintrarn sus mai de 100 ha dins lo parque natural nacional de Doñana[27].
En 2010, tres especimens abalits en captivitat moriguèron d'una infeccion renale cronica d'originària desconeguda e mai d'un tèrç dels individís captius presenton de simptòmas d'aquela infeccion[28].
Abita las superfícias boscadas de las zonas montanhosas alunhada (Sierra Morena), las dunas e la brossa del Coto Doñana, del sud-oèst d'Espanha. Se mantenon localament al Portugal e amb de solidas supaosicions, dins los Pirenèus. Pendent longtemps, de scientifics se demandavan se demoravan de linx dins los Pirenèus. Semblariá qu'una pichona populacion aja podut subreviure fins ara. Lo linx iberic a la reparticion mai pichona de totes los linx veire de fòrça de mamifèrs[29]. Lo Linx iberic preferís las pinèdas e la garriga[30].
Al començament del sègle XX, i aviá a peraquí 100 000 Linx en libertat vivent entre lo sud d'Espanha e Portugal[31]. Dins los ans 1960, se pensava que la populacion èra de 5000 individús dins la Peninsula iberica[32]. Dins los ans 1980, la populacion tombèt a 1000 o 1200 individús, sus una superfícia de prèp de 11000 quilomètres carrats, e en 2005, se trapava pas mai de 160 individús sus una superfícia cobrissent pas mai de 585 quilomètres carrats[33]. Pasmens los efectius torna aumentar pendent aquels darrièrs ans e s'estimèt qu'n 2007, lo nombre de linx èra de 215 a 265 individús. Las doas mai grandas resèrvas se trapan en Andalosia dins lo pargue nacional de Coto de Doñana e la Sierra de Andújar dins la provícia de Jaén. En octobre de 2007, un nòu grop foguèt observat en Castelha-La Mancha constituida de 15 animals. Se considèra al contrari que la raça es atudad al Portugal[34]. Los darrièrs chifres estiman que demòra a l'ora d'ara 250 lynx iberic que 50 adults maturs[35].
Lo linx iberic, extrèmament menaçat, vesèt mermar drasticament pendent la fin del sègle XX a causa de las epidèmias de mixomatòsi que decimèt sa prese principala, lo conilh, e d'importants malhums rotièrs que fragmentèron son abitat e aumentèt lo nombre de tusts amb de veïculs[36]: les populacions de lynx iberic mermèt de 80 % dins lo darrièrs vint ans[37].
La seuna fòrta semblança amb lo linx d'Eurasia mas tanben la possible coabitacion d'abedoas espècias dins los Pirenèus dins lo passat daissant los scientifics perplèxes. Lo linx eberic es benlèu una sosespècia del linx boreal. Çò que se sap es qu'un aujòl comun mai recent qu'amb los autres linx. Los scientifics trabalhon sul subjècte, subretot per determinar fins a que lo linx iberic es menaçat.
Segon l'UICN, lo linx iberic es lo mamifèr mai menaçada de cort tèrme dins lo monde.
Fàcia a aquela menaça, de projèctes de preservacion, d'afortimrnt de population], e de reïntroduccion de l'espècia son e cors, subretot en Andalosia. La Comission Europèa soutenguèt aqueles projètes amb lo programme LIFE[38] (L'Instrument Financièr per l'Environament) pilotat par la DG environnement. Aqueles projècts an per tòca de melhorar la populacion del linx iberic en Andalosia e favorizar son expandiment. Mai d'una mana d'actions devon alara èsser ensejadas per garantir lo succès dels projèctes, coma la restauracion del seu abitat, la melhoracion de la populacion de conilhs per assegurar una alimentacion viable, l'eliminacion de las causas de mòrt non naturalas (coma los tusts rotièrs), facilitar la ligason entre las populacions isoladas, e sensibilizar la populacion en melhorant la seu percepcion del linx e encara mai.
Un projècte de fortiment de populacion tanben se fa en Andalosia. Aquel projècte es bessonat amb un programa d'elevatge en captivitat (conservacion ex situ) dels individús en vista de las reïntroduire dins la vida salvatge mai tard. Un budgècte de mai de 25 milions d'èuros financian aquel projècte. La contribucion LIFE es fixada a prèp de 10 milions d'èuros.
Un programa d'élevatge del Linx iberic se decidiguèt en urgéncia en junh de 2003. Lo parque nacional de Doñana instituiguèt de sistèmas permetent de donar als linx salvatges que noirritura sens mermar lor instincte de cacaire: de conilhs embarralhats especialament, dificils d'accès e preposant fòrça amagadas[39]. En parallèl, lo centre de reproduccion permet de far leu créisser la populacion: totas las naissenças deurián, à tèrme, tornat èsser introdusidas[40].
En març de 2009, lo linx iberic venguèt la figura recurrenta d'una campanha de cartèls antiavortament menada pel clergat espanhòl. Lo cartèl mòstra un pichon linx estampat « Linx protegit », a costat un nenon qu'emplora « E ieu ? Protegís la meuna vida ! »[41].
O cerval iberico (scientificament Lynx pardinus (Temminck, 1827)), conoixiu tamién con o nombre popular de lince iberico, ye un mamifero carnivoro d'a familia d'os felidos y subfamilia d'os felins.
Ye un endemismo d'a Peninsula Iberica y una especie en periglo d'extinción, y anque fa parte d'o chenero Lynx con atras especies, a suya chenetica molecular ha contrimostrau que o suyo linache se ye deseparau contra la resta d'especies de Lynx enantes que as de demés.
O cerval iberico ye más chicot que atras especies de Lynx, resultando a especie más menuda d'o chenero. Estudios detallaus han situau o suyo peso promedio en aproximadament a metat que o cerval eurasiatico.[1] Os masclos adultos pesan arredol de 12,8 kg y as fembras 9,3 kg, con un peso maximo en a especie de 20 kg.[1]
O suyo pelache ye pardo u griso, con piquetas negras abundants y chicorronas. No n'i hai con ocelos ni rayas. A coloración cheneral ye más fusca que en atras especies de Lynx, y se corresponde millor con as colors naturals d'a vechetación mediterrania.
A coda ye curta, de bells 10 cm, y remata con una especie de borra negra. Como en totz os felins a suya posición y movimientos expresa estaus d'animo de l'animal.
Como totz os Lynx, tienen una barba arredol d'as galtas y a cara que os expertos denominan «patillas» (camaretas). En o cerval iberico ixas «camaretas» son más grans que en atros cervals, respectibe a o rostro, y son especialment envistables en os masclos adultos. Son un indicador de madureza, pus i amaneixen a partir de l'anyada de vida.
As orellas rematan con un «pincel» de pels negros que, como con as camaretas pasa, tamién ye más largo que en atros linces. En chunto con a barba, os expertos creyen que os pincels contribuyen a difuminar o contorno d'a cara de l'animal contra la vechetación, fendo-le más fácil de camuflar-se-ie.
O cerval iberico ye un cazador especializau en atrapar conillos. A la contra de como os atros Lynx, o iberico pende fuertement d'as poblacions d'ixes animals, porque fan a mayor parte d'a suya dieta con diferencia, razón por a qual se vido intensament afectau por o declive d'os conillos asociau con as epidemias de mixomatosi d'os anyos 1980 y 1990.
O cerval iberico habita preferentement en espacios semi-ubiertos, como defesas y praus con arbolau, y caza preferiblement entre a hierba altera y os matullars. No ye una especie forestal, como sí que en son atros linces, pero tampó no habita en grans extensions de campo laso ni agricolas. Por ista razón ha estau siempre más abundant, probablement, en as rechions d'o sud y sudueste d'a Peninsula Iberica, en zonas de baixa densidat de población humana.
Dende fa anyos, se creyeba que en un pasau no guaire remoto podeba haber habitau tamién en o norte d'a Cordelera Cantabrica y ser arribau dica o Pirineu por l'este (a suya presencia en Castiella y Leyón dica las zaguerías d'os 70 ye documentada).[2] Manimenos, un estudio arqueolochico de diferents esqueletos trobaus en una espluga en Navarra confirmó en 2007 que, lo menos en o Pirineu, os cervals que a memoria popular nombra no fan parte d'a especie iberica en realidat, sino de a europea.[2]
Pa las sierras cantabricas a discusión yera más compleixa, pus no se'n heba trobau garra resta. Como tamién pasa en o Pirineu, a chent d'o país en o Cantabrico tamién conta historias sobre a presencia de cervals[2] relativament recient. A presencia segura de cervals ibericos en a vicina provincia de Leyón dica fa pocos anyos impulsó a naturalistas asturians a afirma que os linces que heban habitau en o Cantabrico tamién perteneceban a la especie Lynx pardinus.[2] Miguel Delibes, director d'a Estación Biolochica de Doñana buena cosa d'anyos y experto en o cerval iberico, siempre heba considerau poco probable que Lynx pardinus hese habitau tan en norte, principalment por a dependencia d'a especie con os conillos.[2] Finalment, o descubrimiento de restas osias en chacimientos en Asturias lievó a que scientificos d'a Universidat d'Oviedo concluisen, en 2015, que os cervals d'a Cingla Cantabrica no heban estau nunca cervals ibericos, sino Lynx lynx.[3] A qüestión de si as dos especies han coexistiu nunca, o si por contra siempre han esleiu habitats diferents queda pendient de resolución.[2]
O lince iberico ha sufierto a suya mayor recesión demografica, con toda probabilidat, mientres as zagueras quatre decadas d'o sieglo XX.[4] Scientificos como Miguel Delibes creyen que, si bien nunca no habría estau un animal especialment abundant, podeba tener una distribución asociada a es habitats que utiliza y astí a on que i hese conillos, arribando dica la Mediterrania por l'este. A suya gran dependencia con o conillo ye o suyo principal punto feble, pus iste lagomorfo fizo pestes en l'agricultura por tot Europa dende o sieglo XIX, en paralelo con a gran explosión demografica humana de a Revolución Industrial, que fizo retacular as poblacions de totz os suyos predadors naturals.
En 1952, o Ministerio de Sanidat de Francia introdució a mixomatosi en as poblacions de conillos montesins, que a par d'alavetz causaban desferras en a cullitas d'ixe país, o que provocó una caíta precipitada d'as poblacions de conillos en Francia (s'estima que arredol d'o 90% en as dos anyadas siguients) pero l'alta taxa de contachio de o virus que la causa fizo que a malotía s'espardise incontroladament por atros países europeus.
Anque no se sabe con exactitut en qué proporción cayón as poblacions d'ista presa d'o cerval en Espanya y Portugal, o declive debió estar ferioso. Ya en 1963, Valverde advirtió que quedaban nomás quatro nuclios seguros a on que o Lynx pardinus s'estase reproducindo[4] sin que podese tener constancia de si encara en quedaba en os nuclios d'o Prepirineu aragonés, Catalunya y os Puertos de Bezeit entre atros. A protección legal de Lynx pardinus data de 1966.
Delibes considera que a mayoría de poblacions menors debeban haber desapareixiu a conseqüencia d'o declive d'as poblacions de conillos ya en zaguerías d'os anyos 1970,[4] y da como anecdota as contumacias que pasó Félix Rodríguez de la Fuente pa trobar-ne quan rodaba El Hombre y la Tierra, en 1974, que tenió que obtener quatre eixemplars en os Montes de Toledo pa poder fer a seqüencia que en primeras se pensaba de fer en Extremadura, porque no en i trobó uno.[4]
En a decada d'os 80 se fan diferents estudios mirando de delimitar l'aria de distribución d'a especie, con una conclusión terrible: en 1990, en queda en 48 nuclios chicorrons agrupaus en 9 poblacions inconnexas entre si, y nomás as poblacions de Doñana y a sierra d'Andújar (Chaén) tienen viabilidat reproductiva.[4] Isto gosa significar que a especie ye en as puertas d'a extinción. Paralelament, entre 1978 y 1988, se tiene constancia de 356 muertes de linces en Espanya penando que estasen protechius, a mayoría feitas por furtivos.[4] En Portugal se pierde a traza d'o eixemplar zaguero en 1992.[4]
En 2004 s'expublica o estudio elaborau con os metodos expermientals más precisos dica ixe inte. Guzmán y colaboradors han recensau os linces entre 2000 y 2003, mirando-se d'evitar os metodos d'enqüesta a cazataires y ganaders que heban seguiu predecesors suyos, y contando poco con as replegas de pisadas y excrementos, y basando-se más por contra en l'analís chenetica d'es excrementos replegaus (asobén, si no s'analizan, puede trafucar-se os excrementos d'una especie y unatra) y as foto-trampas.[4] En iste treballo amaneix por primer vagada datos positivos: quedaban bells 160 cervals ibericos, totz en Andalucía, deseparaus en dos poblacions estables en Doñana y Sierra Morena, con un aria de distribución confiable de 500 km2.[4]
A población de Lynx pardinus pasa t'alto de 400 eixemplars por primer vegada en 2015,[4] con as dos poblacions estables que ya describión Guzman y o suyo equipo 13 anyos antes, y un incremento d'animals en estau salvache (rescataus y tamién naixius en captividat) en os nuclios de Doñana y Sierra Morena.[4]
En cheneral, se considera que a especie Lynx pardinus comparte un antepasau común con Lynx lynx, o lince común eurasiatico, y no pas que sía descendient d'ixa atra especie, como fa uns anyos se podeba leyer en qualques publicacions.
L'abundancia de fosils adscritos a Lynx issiodorensis que s'ha trobau sía en chacimientos d'a Peninsula Iberica sía en atros puestos d'Europa, en chunto con o feito que muitos d'es ibericos se troban más que más en arias que se considera u podría considerar de distribución historica d'o cerval hispanico, fa pensar que ixa especie pueda estar l'antepasau común de todas dos. A escisión entre os dos linaches evolutivos s'habría produciu fa arredol d'un millón ciento-hueitanta mil anyos.[3]
Cabeza d'una fembra.
Masclo.
Cadiello.
Acochando-se pa cazar.
Choven pre-adulto.
Recent-naixiu de pocos días.
Prefil d'a cabeza d'un adulto.
O cerval iberico (scientificament Lynx pardinus (Temminck, 1827)), conoixiu tamién con o nombre popular de lince iberico, ye un mamifero carnivoro d'a familia d'os felidos y subfamilia d'os felins.
Ye un endemismo d'a Peninsula Iberica y una especie en periglo d'extinción, y anque fa parte d'o chenero Lynx con atras especies, a suya chenetica molecular ha contrimostrau que o suyo linache se ye deseparau contra la resta d'especies de Lynx enantes que as de demés.
Pardelowy rys (Lynx pardinus) jo zwěrje ze swójźby kóckow (Felidae).
Pardelowy rys (Lynx pardinus) jo zwěrje ze swójźby kóckow (Felidae).
Tawurta n Spanya neɣ Tawurta b Ibirya (Assaɣ ussnan: Lynx pardinus) d talmest n tserɣuda yeṭṭafaren tawsit n tawurta, yettidir deg tzunegzirt n Ibirya, Tawurta n Spanya tga d aserɣud yettwaggzen yakk, Dɣa Umuɣ azeggaɣ n IUCN yessers telmest-a deg umuɣ n telmas yettwaggzen s umihi wengar
Am twurtiwin yakk, Tawurta n Spanya tezzi-yas-d tezrart n ucebbub ɣef yiri-ynes
Yettazen gar n 9 ar 13 kg dɣa d iwetmen i yugaren Tiwetmin s umata, Teɣzi ynes tga gar n 85 cm ar 110 cm (d usallaf gar n 11 ar 14 cm) ma d addud-is ar tuyat gar n 42 ar 47 cm
Tettarew tewtemt deg wayyur n Yebrir seld n 63 ar 68 n wussan n tadist, tezmer ad teddem deg idis-is yar n yiwen n wammuc ar 5
Tawurta n Spanya neɣ Tawurta b Ibirya (Assaɣ ussnan: Lynx pardinus) d talmest n tserɣuda yeṭṭafaren tawsit n tawurta, yettidir deg tzunegzirt n Ibirya, Tawurta n Spanya tga d aserɣud yettwaggzen yakk, Dɣa Umuɣ azeggaɣ n IUCN yessers telmest-a deg umuɣ n telmas yettwaggzen s umihi wengar
Ο Ιβηρικός Λύγκας (Lynx pardinus - Λυγξ ο παρδαλωτός), είναι ένα άκρως απειλούμενο Θηλαστικό, που ανήκει στην οικογένεια των Αιλουρίδων και στο γένος του Λύγκα. Το ζώο αυτό ζει στην Ιβηρική Χερσόνησο. Στο ίδιο γένος ανήκει και ο Ευρασιατικός λύγκας, ο Καναδικός λύγκας και ο Ερυθρός λύγκας.
Ο Ιβηρικός λύγκας παρουσιάζει πολλά από τα χαρακτηριστικά του Λύγκα,όπως τα φουντωτά αυτιά,τα μακριά πόδια,την κοντή ουρά και ένα περιλαίμιο της γούνας του που μοιάζει με γενειάδα. Σε αντίθεση με τον Ευρασιατικό Λύγκα,το χρώμα του είναι καστανόξανθο και έχει στίγματα. Η γούνα του είναι πιο κοντή από τους άλλους Λύγκες, οι οποίοι είναι προσαρμοσμένοι στο κρύο.
Το μήκος του σώματός του είναι από 85 έως 110 εκατοστά και με την κοντή ουρά επιπλέον 12 έως 30 εκατοστά. Το ύψος του ώμου είναι 60 έως 70 εκατοστά. Το αρσενικό είναι μεγαλύτερο από το θηλυκό, με μέσο βάρος των αρσενικών 12,9 έως 26,8 κιλά και με μέσο βάρος των θηλυκών 9,4 κιλά. Ο Ιβηρικός λύγκας είναι πολύ καλός κυνηγός είναι υπό εξαφάνιση.
Ο Ιβηρικός λύγκας τρέφεται περισσότερο με κουνέλια, κυρίως το Ευρωπαϊκό κουνέλι και τον Λαγό της Γρανάδα. Ένα αρσενικό θέλει ένα κουνέλι την ημέρα, ενώ το θηλυκό με τα μικρά θέλει έως 3 κουνέλια την ημέρα. Ο Ιβηρικός λύγκας κυνηγά και άλλα θηλαστικά (μαζί με τα τρωκτικά και τα εντομοφάγα), πουλιά, ερπετά και αμφίβια. Ο Ιβηρικός Λύγκας είναι δραστήριος κυρίως τις πρωινές ώρες. Τρέφεται μερικές φορές με νεαρά ζαρκάδια, ελάφια, αγρινό και πάπιες. Ανταγωνίζεται την Κόκκινη αλεπού, την Αιγυπτιακή μαγκούστα και την Αγριόγατα. Το είδος αυτό είναι μοναχικό και κυνηγάει μόνο του,αφού κρυφτεί πίσω από θάμνους και όταν φτάσει το θήραμα του επιτίθεται ξαφνικά.
Ο Ιβηρικός λύγκας είναι μικρότερος από τους βόρειους συγγενείς του και συνήθως κυνηγά μικρά ζώα. Οι Ιβηρικοί λύγκες ζουν σε περιοχές με χαμηλή βλάστηση, ενώ οι άλλοι λύγκες ζουν σε δάση.
Ένας λύγκας με νεότερα άτομα περιφέρονται σε μια έκταση πάνω από 100 τετραγωνικά χιλιόμετρα. Η έκταση αυτή εξαρτάται επίσης από το διαθέσιμο φαγητό της περιοχής. Οι ενήλικοι λύγκες απαιτούν μια έκταση 5 έως 20 τετραγωνικά χιλιόμετρα και τα 50 θηλυκά αναπαραγωγής θέλουν μια έκταση 500 τετραγωνικών χιλιομέτρων. Οι λύγκες σηματοδοτούν την περιοχή τους με περιττώματα και γρατσουνιές στα δέντρα.
Κατά την περίοδο της αναπαραγωγής τα θηλυκά ψάχνουν για έναν άντρα. Η περίοδος κύησης διαρκεί περίπου 2 μήνες. Το θηλυκό γεννά 2 έως 3 μικρά (σπανίως 1,4 ή 5) τα οποία ζυγίζουν 200 έως 250 γραμμάρια. Τα μικρά ανεξαρτητοποιούνται στους 7-10 μήνες αλλά παραμένουν στη μητέρα τους μέχρι τον 20ο μήνα. Η επιβίωση των μικρών εξαρτάται από τα θηράματα. Στη φύση τα αρσενικά και τα θηλυκά φθάνουν στη σεξουαλική ωριμότητα στον πρώτο χρόνο, αλλά τα θηλυκά αναπαράγονται όταν φτάσουν 5 χρονών. Τα μικρά γίνονται επιθετικά μεταξύ τους στις 30-60 μέρες. Τα αδέρφια μπορεί να σκοτωθούν μεταξύ τους σε κάποια μάχη.
Ο Ιβηρικός λύγκας ζούσε σε όλη την Ιβηρική χερσόνησο έως τα μέσα του 19ου αιώνα. Στη δεκαετία του 1950 ο βόρειος πληθυσμός ζούσε στη Γαλικία και σε τμήματα της Βόρειας Πορτογαλίας και ο νότιος πληθυσμός ζούσε σε μικρές περιοχές της Ισπανίας. Πλέον ζούνε σε μικρές περιοχές της Νότιας Ισπανίας και συγκεκριμένα σε 2 μέρη της Ανδαλουσίας. Ο Ιβηρικός λύγκας ζει σε ανοιχτές πεδιάδες με θάμνους και δέντρα.
Ο Ιβηρικός λύγκας είναι ένα άκρως απειλούμενο είδος. Ο πληθυσμός του εξαφανίζεται από διάφορες ασθένειες, από ατυχήματα στο δρόμο, από δηλητηρίαση, παράνομη λαθροθηρία και από άλλα αίτια. Πολλές οργανώσεις προσπαθούν να σώσουν τον Ιβηρικό λύγκα, όπως η Ευρωπαϊκή ένωση και άλλες φιλοζωικές οργανώσεις.
Ο Ιβηρικός Λύγκας (Lynx pardinus - Λυγξ ο παρδαλωτός), είναι ένα άκρως απειλούμενο Θηλαστικό, που ανήκει στην οικογένεια των Αιλουρίδων και στο γένος του Λύγκα. Το ζώο αυτό ζει στην Ιβηρική Χερσόνησο. Στο ίδιο γένος ανήκει και ο Ευρασιατικός λύγκας, ο Καναδικός λύγκας και ο Ερυθρός λύγκας.
Гішпа́нская рысь (ібэрыйская рысь, пардавая рысь, пірэнэйская рысь; Lynx pardinus) — від клясы сысуноў атраду драпежных сямейства каціных. Раней часта лічылася падвідам рысі звычайнай. На сёньняшні дзень даказана, што гэта два розныя віды, эвалюцыянавалі незалежна адзін ад аднаго ў эпоху плейстацэну. Адрозьніваецца ад апошняй больш сьветлай афарбоўкай і рэзка выяўленымі плямамі, якія надаюць ёй падабенства з афарбоўкай леапарда. Зімой поўсьць чэзьне і робіцца больш тонкай. Яна таксама напалову меншая за звыйчайную рысь, і таму палюе ў асноўным на дробную дзічыну — зайцоў і трусоў, толькі зрэдку нападае на дзіцянят аленяў.
Даўжыня тулава складае 65—100 см, даўжыня хваста 5—19 см, вышыня 40—50 см, маса 5—15 кг.
— сховішча мультымэдыйных матэрыялаў
Гішпа́нская рысь (ібэрыйская рысь, пардавая рысь, пірэнэйская рысь; Lynx pardinus) — від клясы сысуноў атраду драпежных сямейства каціных. Раней часта лічылася падвідам рысі звычайнай. На сёньняшні дзень даказана, што гэта два розныя віды, эвалюцыянавалі незалежна адзін ад аднаго ў эпоху плейстацэну. Адрозьніваецца ад апошняй больш сьветлай афарбоўкай і рэзка выяўленымі плямамі, якія надаюць ёй падабенства з афарбоўкай леапарда. Зімой поўсьць чэзьне і робіцца больш тонкай. Яна таксама напалову меншая за звыйчайную рысь, і таму палюе ў асноўным на дробную дзічыну — зайцоў і трусоў, толькі зрэдку нападае на дзіцянят аленяў.
Испан шурмаҥше (лат. Lynx pardinus ) – Испанийын да Португалийын пырыс-влак (Felidae) йамагатын гыч кугу янлык. Капше 85–110 см, нелытше 12.9 - 26.8 (узо) , 9.4 (ава) кг.
ஐபீரிய சிவிங்கிப் பூனை (ஆங்கிலப் பெயர்: Iberian lynx, உயிரியல் பெயர்: Lynx pardinus) என்பது ஒரு வகை காட்டுப் பூனை ஆகும். இது தென்மேற்கு ஐரோப்பாவின் ஐபீரிய மூவலந்தீவுப் பகுதியில் வசிக்கிறது. இது கிட்டத்தட்ட எப்பொழுதுமே ஐரோப்பிய குழிமுயலையே உணவாகக் கொள்கிறது. 20ம் நூற்றாண்டில் நோய், அதிகப்படியான வேட்டையாடுதல், புல்வெளிகள் மற்றும் காடுகளின் அழிப்பு, மற்றும் சட்டவிரோத வேட்டை ஆகியவற்றின் காரணமாக குழிமுயல்களின் எண்ணிக்கை குறைந்ததனால் இதன் எண்ணிக்கையும் குறைந்துவிட்டது.
ஐபீரிய சிவிங்கிப் பூனை (ஆங்கிலப் பெயர்: Iberian lynx, உயிரியல் பெயர்: Lynx pardinus) என்பது ஒரு வகை காட்டுப் பூனை ஆகும். இது தென்மேற்கு ஐரோப்பாவின் ஐபீரிய மூவலந்தீவுப் பகுதியில் வசிக்கிறது. இது கிட்டத்தட்ட எப்பொழுதுமே ஐரோப்பிய குழிமுயலையே உணவாகக் கொள்கிறது. 20ம் நூற்றாண்டில் நோய், அதிகப்படியான வேட்டையாடுதல், புல்வெளிகள் மற்றும் காடுகளின் அழிப்பு, மற்றும் சட்டவிரோத வேட்டை ஆகியவற்றின் காரணமாக குழிமுயல்களின் எண்ணிக்கை குறைந்ததனால் இதன் எண்ணிக்கையும் குறைந்துவிட்டது.
Weşaqê İberya (Lynx pardinus) yew cınsê weşaqano, nêmadey İberya sero cıwiyeno. Amarê enê cınsê weşaqi zaf taynê u hêdi hêdi benê vıni. Coka hukmatê İspanya dest pêkerdo, waşto ke gano bıdo cı u amarê inan zaf kero. Weşaqê İberya pêro pısıngan miyan de ê yewıno ke waziyetê merdışi dero. Ğeyretê gandayışi ra tepeya amarê inan sey (100) ra berziyo u biyo hirê sey u vist u hewt (327), warey Endulusi de cıwiyenê. Averi merdıman bawer kerdo ke weşaqê İberya yew parçey ê Ewrasyao, hema dıma inan guman kerdo u mısao ke eno weşaq ganiyo da bino, coka merdıman o sınıfa weşaqê Ewrasya ra abırnao.
La Iberia linko (Lynx pardinus) estas malofta kaj endanĝerigita linko en Hispanio kaj Portugalio. Oni kalkulas en 2006 nur 100 iberiajn linkojn en tiuj landoj.
La iberia linko similas al la eŭrazia linko, sed estas iom pli malgranda. Ĝi pezas dutrionon (12 kg) kompare al tiu linko. La pelto estas pli karakteriza, makula ol ĉe la nordaj parencoj.
La du plej grandaj grupoj el la 100 bestoj vivas en nacia parko Coto de Doñana kaj en Sierra de Andújar, Jaén. Ili aktivas nokte, sola kaj ĉasas plej ofte leporojn (95%) kaj aliajn ronĝulojn, birdojn (5%).
Vivas pluaj 15 linkoj en zooparkoj.
La Iberia linko (Lynx pardinus) estas malofta kaj endanĝerigita linko en Hispanio kaj Portugalio. Oni kalkulas en 2006 nur 100 iberiajn linkojn en tiuj landoj.
La iberia linko similas al la eŭrazia linko, sed estas iom pli malgranda. Ĝi pezas dutrionon (12 kg) kompare al tiu linko. La pelto estas pli karakteriza, makula ol ĉe la nordaj parencoj.
La du plej grandaj grupoj el la 100 bestoj vivas en nacia parko Coto de Doñana kaj en Sierra de Andújar, Jaén. Ili aktivas nokte, sola kaj ĉasas plej ofte leporojn (95%) kaj aliajn ronĝulojn, birdojn (5%).
Vivas pluaj 15 linkoj en zooparkoj.
Ibeeria ilves (Lynx pardinus) on Pürenee poolsaarel elav kaslane.
Mõned allikad ("Loomade elu") peavad ibeeria ilvest ilvese alamliigiks (Felis lynx pardinus).
Ibeeria eredate täppidega ilves elas kunagi kogu Euroopas. Praegu on säilinud veel ehk mõnikümmend isendit Hispaanias ja Portugalis ning see liik on ammu kantud punasesse raamatusse, kuid vaatamata sellele jahitakse teda ikka veel. Loomaparkides (näiteks Coto Donana reservaadis) on ibeeria ilveseid siiski üritatud kaitsta, pildistada ning mõõta-kaaluda: kehapikkuseks saadi 85–110 cm ja kehakaaluks 9–15 kg (rekord on 25 kilo). Ibeeria ilvese loomulik eluiga on 14 aastat ning poegi on aastas kuni 5.
Ibeeria ilveseid registreeriti aastal 1994 1200 isendit, aga märtsis 2004 oli neid kõigest 120. Märtsis 2005 on neid sadakond, neist Coto Donanas 15. Ilves elab Vahemere põhjakalda metsades, mida pole aga palju alles jäänud. Vähesed metsatukad on üksteisest eraldatud, mis teeb ilveste pääsu liigikaaslaste juurde raskeks. Veidi suuremaid metsi leidub vaid Edela-Hispaanias ja Portugalis, kus elab ka enamik elusolevaist ilvestest.
Kuigi ibeeria ilveste hulk on viimastel sajanditel pidevalt kahanenud, võis teda veel möödunud sajandi alguses Hispaanias ja Portugalis ning Prantsusmaa Püreenedes laialdaselt leida. Arvukus langes 20. sajandi esimesel poolel kiiresti seoses kitsekarjatamise soikujäämisega.
Kitsekarjatamisega kindlustati ibeeria ilvese peamise saakloomale, küülikule, vastuvõetav elukeskkond. Kitsepidamise lõppemisega muutus ka loodus ning kadusid küülikuile sobivad rohumaad. Koos rohumaadega kadus ka küülik ise.
Veel hävitavamalt mõjus küülikule karjamaade asendamine teraviljapõldudega ning 1950. aastatel möllanud müksomatoosiepideemia. Nõnda kadus ilveste saak.
1970. aastail leiti ilveseid Hispaaniast Montes de Toledost ja Sierra Morenast ning Guadalquiviri jõe suudmealalt. 1996 oli ilvesel Pürenee poolsaarel sadakond isoleeritud alampopulatsiooni ning sajandivahetuseks olid needki tugevasti fragmenteeritud.
Iberiar katamotza edo Katamotz iberiarra (Lynx pardinus) Iberiar penintsulako katamotz mota bat da. Gaur egun galtzorian dago. Une batean euren arteko harremanik ez zuten eta 200 alez osaturiko bi talde besterik ez ziren geratzen, horietatik hogeitamar besterik ez ziren eme ugalkorrak[1].
Kontserbazio hainbat programen bidez, 2015ean lau gune eta 320 piztia daude[2]. Hala ere iberiar katamotza mundu osoko felido-espezierik mehatxatuena da, amurreko lehoinabarrarekin batera.
Katamotz mota hau txikiagoa da kanadiar eta ipar-katamotzekin konparatuz, puntuz eta orbanez beteriko ile nabarra edo arre-marroixka du. Gorputz argalagoa du beste katamotz sendoagoekin konparatuz gero, isatsa laburra du katamotz guztiek bezala. Katamotz guztiek eta karakalak bezalaxe, ile puxka bana du bi belarri puntan, eta iberiar katamotzak, beste motek hain nabarmen ez duten bezala, balerri ondoko ile luzeak ditu masailen inguruan ilaje edo melena itxura emanez.
Bere hortz-formula 3/3, 1/1, 2/2, 1/1 = 28 da.
Katamotz txikia da, ipar-katamotzaren erdia pisatuz. Arrek, normalean, 12,8 kg pisatzen dute batezbestez (20 kg-ko arrak topatu diren arren), emeek 9,3 kg-ko pisua dute batezbestez.
2006-an katamotz nukleo edo talde emankor bakarrak Sierra Morenako Sierra de Andújarreko parke naturalean (katamotz mota hauek gehien biltzen duen gunea), Doñanako parke naturalean eta Cerdeña eta Montoroko parke naturaletan soilik zeudela estimatu zen. Oso populazio urriak egon litezke beste gunetan ere, baina ale txikiz osatutako populazioak beti ere; Madrilgo hegoaldeko, Toledoko, Ciudad Real eta SIerra de Alcarazeko mendi eta lautada gunetan besteak beste.
XX. mende amaierako populazioak (edo gehienak bederen) litekeena da desagertuak izatea gaur egun.
2005. urtean Doñanan eta Sierra Morenan 200 ale baino ez zirela estimatzen zen (bi guneak batera zenbatuta), eta populazioak geografikoki zatituak zeuden, bere bizirautea erabat zailduz.
Dena den, iberiar katamotza babesteko eta berreskuratzeko lanak direla medio, animalia honen joera iraultzen hasi da pixkanaka. Beste lanekin batera adibidez, untxien ugalketa eta iberiar katamotzen gunetan askatzeko lan intentsiboak egon ziren (felido hauen oinarrizko harrapakina). Horrela, 2007. urtean 200 ale baino gutxiagotik 220-250 alera igarotzea lortu zuten (2 urtetan). Eta gaur egun (2018), 450 alez osaturiko bi populazio garrantzitsu ezagutzen dira, horri populazio txikiagoak gehitu behar zaio Gaztela-Mantxako mendigunetan.
Katamotz iberiarra mediterraneoko basoetan bizi da, iberiar penintsulako gune txiki eta mugatuetan. Iberiar penintsulan, zoritxarrez, kontserbaturiko basagune gutxi geratzen dira gaur egun. Orain dela urte batzuk katagorri batek iparraldetik penintsulako hegoaldera joan zitekeen bitartean, egun, baso eta babesa eskeini ahal zion zuhaitz gune exkasak geratzen dira.
Aintzinean Portugalen ere aurki zitezkeen, egun, herrialde horretan iraungitua edo desagertua dago.
400-900 metro bitarteko garaieretan bizi ohi dira, baina 1600 metroko mendigune garaietan ere aurki daitezke. Belar altueneko basoetan bizi dira gehienbat, untxiak bizi diren lekuetan (bere oinarrizko elikadura).
Katamotz bakartiar eta nomada da, ugalketa garaian soilik elkartzen dira beste sexuko katamotzekin. Katu honek zaratarik egin gabe zelatatzen ditu bere harrapakinak eta mugimendu azkar baten bitartez ehizatzen ditu, beste batzuetan ordez, harrapakina bera gertutik igarotzen uzten du azkeneko erasoa eman arte.
Katamotz hauek tenperaturek gora egiten dutenean atseden gehiago hartzen dute, euria egiten duenean kontrakoa gertatzen da, aktiboagoak ikusten baitzaie.
Iberiar katamotza egunsentiarra edo eguneko izakia da, ordu horietan ehizatzen duelarik. Dena den, Doñana parkeko azterketa batek parke horretako populazio batzuk gautarrak zirela frogatu zuen.
Iberiar katamotza untxietan trebatua den ehiztari edo haragijale bakartzat jotzen da, bere elikaduraren %80-90 eskeiniz.
Horrez gain, anatidoak, ungulatuak, eperrak, ugaztun txikiak eta beste hegaztiak ere ehizatzen ditu.
Harrapakin hauek urtaro ezberdinetan eman daitekela esan beharra dago, untxiak pasiboago eta topatzeko zailago dauden urtaroetan edo hilabetetan. Untxia aktiboa den garaietan ia elikadura guztia karraskari hauetan oinarrituta dago (%80-90).
Araldia urtarrila eta otsaila bitartean ematen da. Animalia bakartiarra izan arren, araldi osoan bere bikotearekin egon ohi da.
Erditzeko eta kumeak zaindu eta hazteko ondo babestutako gotorleku edo zuloak bilatzen ditu. Ernaldiak 65-72 egun bitartean dirau eta kumeen jaiotza martzo eta apirila bitartean ematen da. 1-4 kume bitartean erditzen ditu amak, sarriena 2 kume izanik.
4 asteren bueltan katamotz amak zuloz edo gotorlekuz aldatzen du, eta 2 hilabetetan kumeak amari bere ehizatara laguntzeko gai dira, beti ere, zaratarik egin gabe begiratzen geratzen badira.
Iberiar katamotza 1986. urtean arriskuan zegoen espezie moduan sailkatu zen, 2002. urtean arrisku maila handiagoa duen arrisku larri bezalako sailkapenera aldatu zen. Hortik aurrera, urteetako kontserbazio lanei esker bere kopurua egonkortu eta poliki-poliki berreskuratzen joan da, iberiar penintsulako katamotzaren kontserbazioaren aldeko kontzientziazio lanak ere ikaragarriak izan dira XXI. mendea hasi denetik hona. Hori guztiagatik, 2015. urtean, iberiar katamotza arrisku larriko sailkapenetik arrisku deritzon sailkapenera aldatu zen berriro ere, animalia honen etorkizunari erreala den itxaropena emanez. Hala eta guztiz ere, katu honen aldeko lan intentsiboek aurrera jarraitu behar dute itxaropen hori benetan errealitate bihurtzeko, eta berriro ere arrisku larriko sailkapen edo zerrenda beltz horretan ez sartzeko.
Felido iberiar honen mehatxurik handiena gizakia da, eta gizakiak eragindako hilketa aktibo (nahita eragindakoak) eta pasibo (nahigabe eragindakoak).
Iberiar penintsula Europako gune eraikienetarikoa da, eta urtez urte basoak eta ingurune askea galtzen joan dena. Urtero, katamotz hauek kotxeekin talka eginez hiltzen dira, baita beste animaliak ehizatzeko jartzen diren zepoengatik ere. Horri legez kanpoko ehiza gehitu behar diogu, eta horrekin guztiarekin ulertu genezake animalia hau desagertzeko arriskuan egotearen zergatia.
Beraz, gizakiak eragindako mehatxuak:
- Habitataren suntsipena
- Gizakia hurbilegi izatea
- Legez kanpoko ehiza
Iberiar katamotza edo Katamotz iberiarra (Lynx pardinus) Iberiar penintsulako katamotz mota bat da. Gaur egun galtzorian dago. Une batean euren arteko harremanik ez zuten eta 200 alez osaturiko bi talde besterik ez ziren geratzen, horietatik hogeitamar besterik ez ziren eme ugalkorrak.
Kontserbazio hainbat programen bidez, 2015ean lau gune eta 320 piztia daude. Hala ere iberiar katamotza mundu osoko felido-espezierik mehatxatuena da, amurreko lehoinabarrarekin batera.
Pantteri-ilves[2][3][4] eli espanjanilves[5] (Lynx pardinus) on kissaeläinlaji, joka elää vain Espanjan ja Portugalin alueilla. Se on yksi ilvesten suvun neljästä lajista, ja toinen kahdesta eurooppalaisesta euraasialaisen ilveksen ohella. Se luokiteltiin aiemmin vain euraasialaisen ilveksen populaatioksi[2].
Nisäkäsnimistötoimikunta ehdotti vuonna 2008 lajille uutta suomenkielistä nimeä iberianilves.[6]
Pantteri-ilves on tällä hetkellä maailman uhanalaisin kissaeläinlaji.[5]tarvitaan parempi lähde Se rauhoitettiin vuonna 1979. 1980-luvulla lajia oli elossa vielä yli tuhat yksilöä.
Vuonna 2014 luonnossa Espanjan keski-, etelä- ja länsiosissa sekä Portugalissa eli arviolta 327 pantteri-ilvestä. Ilveksiä on kasvatettu useissa eri kasvatuslaitoksissa Espanjassa ja Portugalissa, josta niitä on päästetty vapaaksi luontoon yhteensä noin 140 yksilöä. Merkittäviä uhkatekijöitä lajille ovat ravinnon puute luonnossa, salametsästys ja liikenne. Vuonna 2014 yhteensä 22 ilvestä kuoli törmäyksissä ajoneuvojen kanssa. Kesäkuussa 2015 IUCN laski lajin uhanalaisuusluokitusta äärimmäisen uhanalaisesta erittäin uhanalaiseksi.[7]
Pantteri-ilves on hieman pienempi ja voimakkaammin täplikäs kuin euraasialainen ilves.[2] Sen säkäkorkeus on 40–60 cm. Uros painaa keskimäärin 18 kg ja naaras 12 kg.
Pantteri-ilves syö pääasiassa kaniineja. Se saalistaa myös mufloneja ja hirvieläimiä. Kaniinikannan romahtaminen 1980-luvulla virustaudin vuoksi vähensi myös pantteri-ilvesten määrää.
Pantteri-ilves eli espanjanilves (Lynx pardinus) on kissaeläinlaji, joka elää vain Espanjan ja Portugalin alueilla. Se on yksi ilvesten suvun neljästä lajista, ja toinen kahdesta eurooppalaisesta euraasialaisen ilveksen ohella. Se luokiteltiin aiemmin vain euraasialaisen ilveksen populaatioksi.
Nisäkäsnimistötoimikunta ehdotti vuonna 2008 lajille uutta suomenkielistä nimeä iberianilves.
O lince ibérico[2], Lynx pardinus (Temminck, 1827), é un mamífero carnívoro pertencente á familia dos félidos, subfamilia dos felinos.
É semellante a unha versión do lince eurasiático, Lynx lynx, aínda que é menor que estoutra especie de lince. O lince ibérico é moito maior ca un gato doméstico. Este mamífero ten un aspecto robusto, unhas patas longas (polo que é un animal moi veloz) e un rabo curto que nos momentos de perigo ou excitación mantén erguido.
O lince ibérico garda gran semellanza con outras especies de felinos, tales como o gato montés, o guepardo ou mesmo o puma.
Atópase exclusivamente en zonas moi restrinxidas de España e Portugal tales como áreas do bosque mediterráneo nas cales non hai actividade humana con abundantes matorrais.
É o único carnívoro especializado en coellos; tamén é un áxil cazador que vive de maneira solitaria e nómade. Móstrase de maneira máis sociable na época de celo, que comeza entre xaneiro e febreiro; alcanza a súa madurez sexual ao ano e medio de vida e adoita vivir entre 10 e 15 anos.
Grupos ecoloxistas denunciaron que o último gran felino en Europa podería desaparecer de non se tomar medidas de conservación do medio ambiente. Trátase dun animal que xa dende 1966 está clasificado como en perigo de extinción, xa que pasou de ocupar gran parte do centro e sur da Península Ibérica a ocupar soamente zonas restrinxidas de Andalucía, Castela A Mancha, Estremadura, Castela e León, Madrid e Portugal. Os núcleos máis importantes destes felinos atópanse na Serra Morena oriental e Doñana. Calcúlase que quedan arredor de 200 exemplares na península.[3]
Até o século XIX, o lince ibérico atopábase distribuído por toda a península ibérica, agás ao longo dunha estreita faixa no norte e noroeste peninsular.[4] O rexistro fósil indica unha distribución máis ampla do lince ibérico na fin do Plistoceno, abranguendo unha superficie de preto de 650 000 km² que se prolongaba até o sur de Francia.[4] Por volta de 1950, a súa distribuición dividiuse en dúas poboacións; unha no norte dende Galiza e partes do norte de Portugal até o mar Mediterráneo, e a poboación meridional, repartida en varias zonas de España.[4][5] Estímase que entre 1960 e 1990 houbo unha regresión de preto do 80% na área de distribución e é unha tendencia que se mantén tamén hoxe en día. Na década de 1980, a especie presentaba unha distribución localizada na zona central e suroeste da península ibérica, con preto de 11 000 km².[4][6]
Actualmente, a distribución do lince está restrinxida en dúas áreas da península onde se atopan poboacións reprodutoras: o Parque Nacional de Doñana e Andújar-Cardeña. Tamén existe unha presenza residual de individuos nas rexións dos Montes de Toledo orientais, o Sistema Central e algunhas áreas da Serra Morena. As poboacións mantéñense estábeis preto de 350 km², constatándose a reprodución soamente en 14 000 ha.[6]
Este felino prefire un ambiente heteroxéneo de prados abertos con arbustos densos como o érbedo, a aroreira e o xenebreiro, e árbores como a aciñeira e a sobreira. Está agora restrinxido a áreas montañosas, con poucos grupos encontrados en fragas. No Parque Nacional de Doñana, prefire o bosque mediterráneo asociado, sobre todo, a algún curso de auga.[7] Xeralmente evita plantacións de piñeiro e eucalipto.[7]
O zoólogo da Universidade de Montana, Anthony Clevenger, afirmou ter observado un exemplar en 1985, xunto ao castelo de Doiras, no concello de Cervantes.[8]
Un espécime criado en catividade en Silves, Portugal, chegou a Galiza despois de percorrer máis de 2 000 km dende os Montes de Toledo, lugar onde foi liberado o 15 de decembro de 2014.[9] O seu seguimento fíxose grazas a un colar GPS-GSM que aporta datos ao programa de reintrodución do lince ibérico. O lince, de nome Kentaro, está asentado temporalmente no sur da provincia de Ourense polo menos dende 2016, concretamente entre os concellos de Riós e A Gudiña onde se detectaron pegadas e excrementos seus.[10]
Caza á primeira hora da mañá e á última da tarde. Localiza a presa coa vista e o oído. Agóchase entre os matos, achégase coidadosamente á presa e posteriormente arrebólase sobre ela cun chimpo curto e rápido, para despois apresala coas garras ou mordela no colo producindo o esmagamento do cranio e unha luxación das vertebras. Tras a caza, os linces desprázanse a un lugar tranquilo e oculto onde comezan a devorala pola cabeza e non consumindo nin o estómago nin os intestinos.
No verán, ademais de coellos e lebres (a súa comida principal) aliméntase de aves e pequenos mamíferos. Mentres que no inverno, de cervatos e muflóns e mesmo corzos, gatos monteses, lontras e raposos.
Adoita vivir de maneira solitaria e nómade e a súa época máis sociable é a do celo, que comprende desde finais de decembro a mediados de febreiro, na que crea parellas ata que a femia queda embarazada. Os partos teñen lugar en primavera e as camadas non son moi numerosas (normalmente 3 crías). As crías permanecen sobre medio ano cabo da nai e ao ano de idade deixan de vivir no territorio maternal.
As femias poden criar no seu primeiro inverno, pero a época da primeira reprodución pode variar por factores demográficos e ambientais. Nunha poboación de gran densidade como a de Doñana, a idade da primeira reprodución depende de cando unha femia adquire un territorio. Isto ocorre normalmente debido á morte ou a expulsión dun residente.
O lince ibérico é un animal que vive só durante a maior parte do ano, polo que só mantén o contacto cos outros individuos da súa especie na época de celo que dura dous meses, na estación de inverno (xaneiro e febreiro). Nesta época os machos, cando xa está ben entrada a tarde, comezan a emitir unha serie de sons para atraer ás femias; cando o macho xa seduciu a femia constrúen as tobeiras, que habitualmente están situadas en lugares protexidos e escondidos e onde despois a femia dará a luz e coidará aos seus cachorros despois de máis de dous meses de xestación. Xeralmente os linces femia acostuman parir entre dous e tres cachorros entre os meses de abril e marzo. A nai é a que acostuma quedar ao cargo das crías, e estas quedarán a vivir na mesma zona que ocupa a nai ata que cumpran o ano, despois do cal acostuman ocupar outra zona dun territorio próximo.
_fur_skin.jpg)
|data-acceso= require |url= (Axuda) O lince ibérico, Lynx pardinus (Temminck, 1827), é un mamífero carnívoro pertencente á familia dos félidos, subfamilia dos felinos.
É semellante a unha versión do lince eurasiático, Lynx lynx, aínda que é menor que estoutra especie de lince. O lince ibérico é moito maior ca un gato doméstico. Este mamífero ten un aspecto robusto, unhas patas longas (polo que é un animal moi veloz) e un rabo curto que nos momentos de perigo ou excitación mantén erguido.
O lince ibérico garda gran semellanza con outras especies de felinos, tales como o gato montés, o guepardo ou mesmo o puma.
Atópase exclusivamente en zonas moi restrinxidas de España e Portugal tales como áreas do bosque mediterráneo nas cales non hai actividade humana con abundantes matorrais.
É o único carnívoro especializado en coellos; tamén é un áxil cazador que vive de maneira solitaria e nómade. Móstrase de maneira máis sociable na época de celo, que comeza entre xaneiro e febreiro; alcanza a súa madurez sexual ao ano e medio de vida e adoita vivir entre 10 e 15 anos.
Grupos ecoloxistas denunciaron que o último gran felino en Europa podería desaparecer de non se tomar medidas de conservación do medio ambiente. Trátase dun animal que xa dende 1966 está clasificado como en perigo de extinción, xa que pasou de ocupar gran parte do centro e sur da Península Ibérica a ocupar soamente zonas restrinxidas de Andalucía, Castela A Mancha, Estremadura, Castela e León, Madrid e Portugal. Os núcleos máis importantes destes felinos atópanse na Serra Morena oriental e Doñana. Calcúlase que quedan arredor de 200 exemplares na península.
Iberski ris (lat. Lynx pardinus) je kritično ugrožena vrsta risa i živi na Pirenejskom poluotoku u južnoj Europi. Najugroženija je vrsta mačke na svijetu[1]. Prema udruzi za očuvanje risova, SOS Lynx, ako iberski ris izumre, to će biti jedno od rijetkih mačjih izumiranja od sabljozubog tigra prije 10 000 godina[2]. Prije je bio klasificiran kao podvrsta običnog risa, ali sada ga znanstvenici smatraju zasebnom vrstom. Obje vrste su se pojavile u središnjoj Europi u razdoblju pleistocena, odvajao ih je izbor staništa[3]. Vjerojatno je evoluirao od vrste Lynx issiodorensis[4].
Cijelim Pirenejskim poluotokom raspršio se tijekom 19. stoljeća. Sada je ograničen na vrlo malim površinama. Područja koja iberski ris preferira kao stanište su grmovita i šumovita područja otvorene zemlje. Voli niska šumska područja, borove šume s gustim raslinjem, šume bušina i šume hrasta plutnjaka[5]. Pošumljavanjem šuma bora i eukaliptusa dovelo je do pada kolonizacije iberskog risa[6].
Iberski ris dosta nalikuje ostalim risovima, s kratkim repom, čupavim ušima i ovratnikom od krzna ispod brade. Na krznu nalaze se neka mjesta sa šarama kao u leoparda. Dlaka mu je znatno kraća nego u drugih risova, koji su obično prilagođeniji hladnijem okruženju[7].
Ima mišićavo tijelo i duge noge, te dosta brze reflekse, kao i druge vrste riseva. Duljina glave i tijela je od 85 do 110 centimetara, s kratkim repom duljine 12-30 centimetara, a visina ramena je 60-70 centimetara. Mužjak je veći od ženke, s prosječnom težinom od 12,9 kilograma, a ženka je u prosjeku teška 9,3 kilograma, što je oko pola veličine običnog risa[8][9].
Iberski ris prvenstveno se hrani divljim kunićem, koji sadrži 80-100% njegove prehrane[10]. Kada je broj kunića nizak, kao tijekom ljeta kada Poxvirus myxomatosis opustoši im populaciju, hrani se mladuncima jelena lopatara, mladima muflona, srnama i patkama. Energetske potrebe iberskog risa ispune se s jednim na dan pojedenim kunićem[11].
Tijekom sezone parenja ženka ostavlja svoj teritorij u potrazi za mužjakom. Gestacija traje oko dva mjeseca, a mladunci se kote između ožujka i rujna, najviše ih se rodi u ožujku i travnju. Leglo se sastoji od dva ili tri (rjeđe jednog, četiri ili pet) mačića težine 200-250 grama.
Mačići postaju samostalni u dobi od 7 do 10 mjeseci, ali ostaju s majkom sve do 20. mjeseca života, dok se ona opet ne počne pariti, nakon čega odlaze i traže vlastiti teritorij. Opstanak mladih uvelike ovisi o dostupnosti plijena. U divljini i mužjaci i ženke spolnu zrelost dosegnu s godinom dana starosti, iako se po običaju rijetko razmnožavaju, sve dok teritorij ne postane upražnjen; poznata je jedna ženka koja se nije kotila sve do 5. godine, kada joj je umrla majka[12]. Životni vijek u divljini je 13 godina.
Braća i sestre postaju nasilni jedni prema drugima između 30 i 60, najčešće 45 dana starosti, pa se dogodi da u brutalnoj borbi ubijaju jedni druge. Nepoznato je zašto se pojavljuju ove epizode agresije, iako mnogi znanstvenici vjeruju da se to događa zbog promjene hormona, kada mladunci zamjenjuju mlijeko svoje majke s mesom. Drugi vjeruju da se to odnosi na hijerarhiju i "opstanak prilagođenijih".
Iberski ris (lat. Lynx pardinus) je kritično ugrožena vrsta risa i živi na Pirenejskom poluotoku u južnoj Europi. Najugroženija je vrsta mačke na svijetu. Prema udruzi za očuvanje risova, SOS Lynx, ako iberski ris izumre, to će biti jedno od rijetkih mačjih izumiranja od sabljozubog tigra prije 10 000 godina. Prije je bio klasificiran kao podvrsta običnog risa, ali sada ga znanstvenici smatraju zasebnom vrstom. Obje vrste su se pojavile u središnjoj Europi u razdoblju pleistocena, odvajao ih je izbor staništa. Vjerojatno je evoluirao od vrste Lynx issiodorensis.
Pardelowy rys (Lynx pardinus) je zwěrjo ze swójby kóčkow (Felidae).
Jeli eksistuje w druhej rěči hižo bóle wuwity nastawk ze samsnej temu, potom přełožuj a dodawaj z njeho.
Jeli nastawk ma wjace hač jedyn njedostatk, wužiwaj prošu předłohu {{Předźěłuj}}. Nimo toho so awtomatisce kategorija Kategorija:Zarodk wo coologiji doda.
Pardelowy rys (Lynx pardinus) je zwěrjo ze swójby kóčkow (Felidae).
Lynx iberia (bahasa Latin: Lynx pardinus; bahasa Inggris: Iberian lynx) adalah salah satu spesies yang terancam punah dari pribumi felid di Semenanjung Iberia, Eropa Selatan. Hewan ini adalah spesialis pemakan kelinci eropa dan secara signifikan, lynx iberia tidak dapat mengubah pola makan. Sehingga sebagai hasilnya, populasinya lynx ini menurun tajam ketika mangsa utamanya itu hancur oleh dua penyakit pada abad ke-20. Hal itu juga dipengaruhi oleh hilangnya scrubland sebagai habitat utamanya untuk pembangunan manusia. Lynx ini sekarang menjadi salah satu spesies kucing paling langka di dunia. Menurut kelompok konservasi SOS Lynx, jika lynx iberia punah, berarti akan menjadi spesies kucing pertama yang punah sejak zaman prasejarah. Program pemuliaan dan reintroduksi kaptif telah meningkatkan jumlah mereka. Seperti pada tahun 2013 di Andalusia, populasi mereka mencapai 309 ekor yang hidup di alam liar.
Sebelumnya dianggap sebagai subspesies dari lynx eurasia (Lynx lynx), sekarang lynx iberia diklasifikasikan sebagai spesies terpisah. Kedua spesies terjadi bersama-sama di pusat Eropa pada zaman Pleistosen, yang dipisahkan oleh pilihan habitat. Lynx iberia diyakini adalah hasil dari evolusi Lynx issiodorensis.
Lynx iberia (bahasa Latin: Lynx pardinus; bahasa Inggris: Iberian lynx) adalah salah satu spesies yang terancam punah dari pribumi felid di Semenanjung Iberia, Eropa Selatan. Hewan ini adalah spesialis pemakan kelinci eropa dan secara signifikan, lynx iberia tidak dapat mengubah pola makan. Sehingga sebagai hasilnya, populasinya lynx ini menurun tajam ketika mangsa utamanya itu hancur oleh dua penyakit pada abad ke-20. Hal itu juga dipengaruhi oleh hilangnya scrubland sebagai habitat utamanya untuk pembangunan manusia. Lynx ini sekarang menjadi salah satu spesies kucing paling langka di dunia. Menurut kelompok konservasi SOS Lynx, jika lynx iberia punah, berarti akan menjadi spesies kucing pertama yang punah sejak zaman prasejarah. Program pemuliaan dan reintroduksi kaptif telah meningkatkan jumlah mereka. Seperti pada tahun 2013 di Andalusia, populasi mereka mencapai 309 ekor yang hidup di alam liar.
Sebelumnya dianggap sebagai subspesies dari lynx eurasia (Lynx lynx), sekarang lynx iberia diklasifikasikan sebagai spesies terpisah. Kedua spesies terjadi bersama-sama di pusat Eropa pada zaman Pleistosen, yang dipisahkan oleh pilihan habitat. Lynx iberia diyakini adalah hasil dari evolusi Lynx issiodorensis.
Ispaninė lūšis (lot. Lynx pardinus, angl. Spanish Lynx, vok. Pardelluchs) – katinių (Felidae) šeimos plėšrus žinduolis. Paplitusios Pirėnų pusiasalyje. Šiuo metu ispaninėms lūšims gresia didžiausias pavojus išnykti iš visų kačių rūšių.[2] Manoma, kad 2005 m. jų tebuvo 100−120.[3]. Smulkesni už paprastasias lūšis. Ispaninių lūšių kūno svoris 5–15 kg, kūno ilgis 65–100 cm, aukštis pečių lygyje 60–70 cm.
Šis su teriologija susijęs straipsnis yra nebaigtas. Jūs galite prisidėti prie Vikipedijos papildydami šį straipsnį. Ispaninė lūšis (lot. Lynx pardinus, angl. Spanish Lynx, vok. Pardelluchs) – katinių (Felidae) šeimos plėšrus žinduolis. Paplitusios Pirėnų pusiasalyje. Šiuo metu ispaninėms lūšims gresia didžiausias pavojus išnykti iš visų kačių rūšių. Manoma, kad 2005 m. jų tebuvo 100−120.. Smulkesni už paprastasias lūšis. Ispaninių lūšių kūno svoris 5–15 kg, kūno ilgis 65–100 cm, aukštis pečių lygyje 60–70 cm.
Ibērijas lūsis (Lynx pardinus) ir Pireneju pussalā sastopams kaķu dzimtas (Felidae) plēsējs, kas pieder lūšu ģintij (Lynx). Šīs sugas izdzīvošana ir kritiski apdraudēta un mūsdienās tā ir sastopama nelielās, sadrumstalotās teritorijās Andalūzijā Spānijas dienvidos.[1] Pirms 150 gadiem Ibērijas lūsis bija sastopams visā Pireneju pussalā un Francijas dienvidos.[2]
Viens no galvenajiem iemesliem sugas izmiršanai ir tas, ka Ibērijas lūsis medī tikai dažu sugu dzīvniekus. To skaits ļoti strauji samazinājās, kad 20. gadsimtā tā galveno medījumu — Eiropas truša populāciju piemeklēja divas slimību epidēmijas.[3][4] Otrs svarīgs iemesls sugas apdraudējumam ir dzīves telpas nemitīgā samazināšanās, cilvēkiem apbūvējot lūša apdzīvotās krūmāju audzes. Šī ir visapdraudētākā kaķu apakšdzimtas suga pasaulē.[5] Liela nozīme sugas saglabāšanā ir zoodārzu Ibērijas lūša pavairošanas programmām nebrīvē. Saskaņā ar skaitīšanas datiem Andalūzijā savvaļā 2013. gadā mājoja 309 Ibērijas lūši.[6]
Ibērijas lūsis ir vidēji liels plēsējs, kas ir apmēram uz pusi mazāks nekā Eirāzijas lūsis.[7] Augumā tas ir līdzīgs Kanādas lūsim un rūsganajam lūsim. Kā visiem lūšiem tam ir raksturīgā lūšu īsā aste, ausu pušķi un garā vaigu bārda. Tā kažoks ir gaiši pelēkbrūns, ar melniem vai tumši brūniem, nelieliem plankumiem. Salīdzinot ar Eirāzijas lūsi, plankumu ir daudz vairāk, bet reizēm kažokam vispār nav raibumu. Kažoka matojums ir izteikti īsāks kā citām lūšu sugām, kuras mājo aukstākos reģionos ziemeļos. Uz krūtīm, vēdera un kāju iekšpusēm ir gaišāks matojums, bez plankumiem.
Tēviņi ir lielāki un smagāki nekā mātītes. Ķermeņa garums, galvu ieskaitot, tēviņam ir 85—110 cm, mātītei 84—88 cm,[8] astes garums 12—13 cm, augstums skaustā 55—70 cm.[8] Vidējais tēviņa svars ir 12,8 kg,[7] mātītei — 9,3 kg.[7] Reizēm var novērot divreiz smagākus indivīdus kā vidēji sugai ir raksturīgs.[8]
Ibērijas lūsis mājo atklātās ainavās, kur aug zāle un krūmi, jo šādā vidē mājo tā iecienītais medījums — Eiropas trusis. To var sastapt Andalūzijas kalnos 400—1300 metru augstumā virs jūras līmeņa.[2] Lūsis apmetas vietās, kas ir vientulīgas, nomaļas un kur ir pieejams ūdens. Tas izvairās no cilvēkiem un pamet teritorijas, kurās attīstās intensīva lauksaimniecība.[2] Ibērijas lūsis ir vientuļnieks un teritoriāls dzīvnieks. Pieauguša dzīvnieka teritorija aizņem apmēram 20 km², tomēr teritorijas lielums atkarīgs no medījuma daudzuma. Mātītes un tēviņa teritorija var pārklāties, bet sava dzimuma lūši no teritorijas tiek padzīti. Teritorija tiek iezīmēta un regulāri apsekota.[2] Tēviņš un mātīte īsu brīdi pirms un pēc pārošanās turas kopā, bet pēc tam abi šķiras. Mazuļus mātīte audzina viena pati.
Ibērijas lūša galvenā barība ir Eiropas trusis, kas vasaras laikā sastāda 93% no kopējās barības.[7] Ziemas laikā trušu patēriņš nedaudz krītas, jo to skaits kļūst mazāks. Ziemā Ibērijas lūsis medī arī briežu un stirnu mazuļus, nelielos daudzumos meža pīles, irbes, Granādas zaķus un dažādus grauzējus. Tēviņam dienā ir nepieciešams viens trusis, bet mātīte, kas rūpējas par mazuļiem, dienā nomedī 3 trušus.[2] Ja trušu populācija strauji krītas, Ibērijas lūsis nespēj piemēroties jaunai barībai un cieš badu.[3]
Dzimumbriedumu Ibērijas lūši sasniedz 1 gada vecumā.[9] Tā kā to apdzīvotās teritorijas paliek arvien mazākas, kā arī samazinās trušu resursi, tēviņi ir spiesti samazināt savu teritoriju. Normālos apstākļos viens tēviņš sapārotos ar vairākām mātītēm, bet mazo teritoriju ietekmē Ibērijas lūšiem mūsdienās veidojas monogāmi pāri.[9] Mātītes parasti meklējas janvāra mēnesī, bet, ja nenotiek apaugļošanās vai mazuļi agrā vecumā iet bojā, mātīte meklējas atkārtoti. Gada laikā parasti tiek izaudzināts viens metiens, bet, ja nav piemēroti apstākļi, mātītes nepārojas.[9] Grūsnības periods ilgst 63—73 dienas, parasti piedzimst 2—4 mazuļi, no kuriem visbiežāk izdzīvo tikai viens vai divi lūsēni.[2] Mazuļi piedzimst migā, kas ierīkota koka dobumā vai alā. Kamēr lūsēni ir mazi, māte tos pārvieto vairākas reizes no vienas migas uz otru, lai izvairītos no ienaidniekiem. Piedzimstot lūsēni sver 200—250 g. Ibērijas lūši ir pieauguši un kļūst neatkarīgi 7—8 mēnešu vecumā,[9] bet reizēm tie paliek mātes tuvumā līdz 23 mēnešu vecumam.[2] Pieauguši jaunie tēviņi pamet mātes teritoriju un meklē jaunu apmēram 30 km attālumā, toties jaunās mātītes bieži paliek mātes teritorijā vai apmetas kaimiņos.
Ibērijas lūsis var savvaļā nodzīvot līdz 13 gadiem, bet to vidējais mūžs ir daudz īsāks.[2] Tas nav bīstams cilvēkam un mājlopiem, bet, lai aizsargātu savu teritoriju vai mazuļus Ibērijas lūsis var uzbrukt citiem plēsējiem. Ir zināmi gadījumi, kuros Ibērijas lūsis ir nogalinājis lapsas, savvaļas kaķus un suņus.[2]
Ibērijas lūsis (Lynx pardinus) ir Pireneju pussalā sastopams kaķu dzimtas (Felidae) plēsējs, kas pieder lūšu ģintij (Lynx). Šīs sugas izdzīvošana ir kritiski apdraudēta un mūsdienās tā ir sastopama nelielās, sadrumstalotās teritorijās Andalūzijā Spānijas dienvidos. Pirms 150 gadiem Ibērijas lūsis bija sastopams visā Pireneju pussalā un Francijas dienvidos.
Viens no galvenajiem iemesliem sugas izmiršanai ir tas, ka Ibērijas lūsis medī tikai dažu sugu dzīvniekus. To skaits ļoti strauji samazinājās, kad 20. gadsimtā tā galveno medījumu — Eiropas truša populāciju piemeklēja divas slimību epidēmijas. Otrs svarīgs iemesls sugas apdraudējumam ir dzīves telpas nemitīgā samazināšanās, cilvēkiem apbūvējot lūša apdzīvotās krūmāju audzes. Šī ir visapdraudētākā kaķu apakšdzimtas suga pasaulē. Liela nozīme sugas saglabāšanā ir zoodārzu Ibērijas lūša pavairošanas programmām nebrīvē. Saskaņā ar skaitīšanas datiem Andalūzijā savvaļā 2013. gadā mājoja 309 Ibērijas lūši.
De pardellynx (of pardellos) (Lynx pardinus) wordt algemeen beschouwd als een van de zeldzaamste katachtigen. Hij komt enkel voor op het Iberisch Schiereiland, en wordt daarom ook wel Iberische lynx of Spaanse lynx genoemd.
De pardellynx lijkt veel op de Euraziatische lynx (Lynx lynx), maar is kleiner (kop-romplengte: 80-110 cm, schouderhoogte: 60-70 cm, gewicht: 13 kg) en heeft meer en donkerdere vlekken. De pardellynx heeft een kort staartje van 11 tot 13 centimeter, met een zwarte punt.
Zijn belangrijkste prooien zijn konijnen, die oorspronkelijk ook alleen in Spanje voorkwamen. Ook hazen en knaagdieren behoren tot zijn prooi. Soms grijpt hij een vogel, een moeflonlam of een hertenkalfje van de grond. Hij jaagt voornamelijk in de schemering.
Van januari tot maart is de paartijd. Na een draagtijd van 63 tot 74 dagen worden 2 tot 3 jongen geboren in mei. Pardellynxen hebben één worp per jaar.
Vroeger kwam de pardellynx voor in Spanje, Portugal en Zuid-Frankrijk, en waarschijnlijk ook in Italië. Tegenwoordig komt hij enkel voor in kleine, van elkaar gescheiden populaties in de bergen in het zuidwesten van het Iberisch Schiereiland. Er zijn vijf bekende populaties, twee in Andalusië: in de Sierra Morena en in Doñana, één in Castilië-La Mancha: in de Montes de Toledo. Er is ook nog één populatie in Extremadura, in het Matachel- gebied, en er is er nog één in Zuid-Portugal: in de Vale da Guadiana. De populatie in het Nationaal park Doñana is het grootst. De pardellynx leeft in open mediterraans bos en maquis, zowel in laagland als in bergen, waar ook veel konijnen leven. De pardellynx heeft een voorkeur voor struwelen van heide, braam, brem en gaspeldoorn, waar ze een groot deel van de dag doorbrengen.
Door de opkomst van landbouw is het mediterraans bos versnipperd geraakt, evenals de lynxpopulaties die daarin leefden. In de bergen zijn nog enkele geschikte terreinen aanwezig. Hier leek de pardellynx veilig, totdat er virusziekten als myxomatose uitbraken, waardoor de konijnenpopulatie in elkaar stortte. Met het wegvallen van zijn belangrijkste prooi kreeg ook de lynxpopulatie een klap. De Rode Lijst van de IUCN beschouwt de soort als kritiek bedreigd. De populaties zijn klein en versnipperd, en er zijn maar twee of drie levensvatbare populaties. Naar schatting waren er anno 2008 nog maar 84 volwassen pardellynxen over.[2] In 2015 schatte het IUCN het aantal volwassen individuen op 156 en werd hun statuut van "kritiek" naar "bedreigd" verlaagd.[1] Anno 2018 is de situatie sterk verbeterd, er leven nu naar schatting zo’n 600 exemplaren in het wild.
De pardellynx werd vroeger gezien als een ondersoort van de Euraziatische lynx, maar wordt tegenwoordig als een aparte soort beschouwd. Tijdens het Pleistoceen ontwikkelden beide soorten zich in Centraal-Europa uit de Lynx issiodorensis (valdarnensis).[3]
Mediabestanden die bij dit onderwerp horen, zijn te vinden op de pagina Lynx pardinus op Wikimedia Commons. De pardellynx (of pardellos) (Lynx pardinus) wordt algemeen beschouwd als een van de zeldzaamste katachtigen. Hij komt enkel voor op het Iberisch Schiereiland, en wordt daarom ook wel Iberische lynx of Spaanse lynx genoemd.
Pantergaupe (Lynx pardinus), også kalt iberisk gaupe og spansk gaupe, er et kattedyr som tilhører gruppeen av ekte gauper. Arten regnes nå som verdens mest trua rovpattedyr. Om den forsvinner vil arten være den første kattearten som går tapt siden Smilodon forsvant for omkring 10 000 år siden. Arten har 19 kromosompar.[2]
Pantergaupa er svært lik gaupe, men den er fysisk mindre. Pelsen er dessuten ofte blekere i utfargingen og har tydeligere flekker.
Arten har et relativ lite hode, lange lemmer, og en svært kort hale med sort haletipp. Ansiktet har et butt og kort snuteparti og er flankert av et karakteristisk langt kinnskjegg (spesielt hos hannene). Ørene er triangulære og ender opp i karakteristiske sorte hårtufser. Labbene er store og runde og har inntrekkbare klør.
Hannene veier i snitt cirka 12,8 kg, men kan veie mer enn 26 kg på sitt største. Hunnene veier i snitt cirka 9,3 kg.[3]
Pantergaupa er en svært spesialisert kjøtteter. Dietten består i 80-100 prosent tilfellene av kanin (Oryctolagus cuniculus), selv om den unntaksvis også nedlegger andre dyr. Pantergaupa dreper også andre rovpattedyr, som rødrev og viltlevende huskatter, men den spiser dem ikke. Den spesialiserte dietten gjør pantergaupa svært sårbar. Den hurtige nedgangen i populasjonen av kanin regnes derfor som en hovedårsak til at pantergaupa nå er kritisk truet av utryddelse.
Pantergaupa ble tidligere regnet som en underart av eurasisk gaupe (Lynx lynx), men anerkjennes nå som en egen art, både genetisk og morfologisk.
Fylogenien under er i henhold til Johnson m .fl., 2006.[4] Den viser blant annet at gaupe og pantergaupe er søstertaxa.
LynxLynx rufus (rødgaupe)
Lynx canadensis (kanadisk gaupe)
Lynx lynx (gaupe)
Lynx pardinus (pantergaupe)
Pantergaupa finnes nå kun med sikkerhet i små isolerte områder i Sørvest-Spania. Det er usikkert om den fortsatt også eksisterer i Portugal. I Spania er det kun to levedyktige populasjoner, der bestanden i en periode kun utgjorde omkring 84-143 voksne individer ifølge IUCN. Av disse befant 24-33 av dyra seg i Coto Doñana området og 60-110 i Andújar-Cardeña i det østre Sierra Morena. I senere år har imidlertid populasjonen igjen økt. I 2009 rapporterte lokale myndigheter i Andalucía at det nå fantes 220 viltlevende individer der (inkludert årets kull), mot 209 året før. I 2004 var tallet 154 individer. Populasjonen i Sierra Morena er størst og stabil og teller omkring 160 individer, mens den i Doñana teller omkring 60 individer.[5]
Lokalt er det igangsatt et program for å redde pantergaupa. Dette har i senere år hatt en viss suksess, slik at prosjektet fra desember 2009 kunne gå igang med å sette ut gauper i naturen. I alt ble seks radiomerkede gauper (tre hanner og tre hunner) parvis reintrodusert i Guadalmellato-distriktet i det nordre Andalucía. Til å begynne med vil gaupene være sikret av fire hektar store inngjerdinger og TV overvåkning. Senere blir de sluppet fri i nærområdene av inngjerdingene. Det foreligger også planer om i 2010 å reintrodusere gauper i Guarrizas-distriktet i det østre Andalucía.
Pantergaupa trives i skog med tett underskog og krattskog, der hvor det finnes gjemmeplasser og beiteland innimellom. Habitatet inkluderer for det meste fjellstrøk.
Pantergaupe (Lynx pardinus), også kalt iberisk gaupe og spansk gaupe, er et kattedyr som tilhører gruppeen av ekte gauper. Arten regnes nå som verdens mest trua rovpattedyr. Om den forsvinner vil arten være den første kattearten som går tapt siden Smilodon forsvant for omkring 10 000 år siden. Arten har 19 kromosompar.
Multimedia w Wikimedia Commons 
Hasło w Wikisłowniku Ryś iberyjski[4], ryś cętkowany, ryś hiszpański[5], ryś lamparci, pardel[5] (Lynx pardinus) – gatunek drapieżnego ssaka z rodziny kotowatych, niekiedy jest traktowany jako podgatunek rysia (Felis lynx pardina). Pierwotnie zamieszkiwał cały Półwysep Iberyjski, w 1996 występowało na nim zaledwie 9 izolowanych od siebie populacji, liczących łącznie około 250 osobników[6], a w raporcie IUCN z 2005 liczbę dorosłych osobników żyjących na wolności oszacowano pomiędzy 100 a 120.
O połowę mniejszy od rysia euroazjatyckiego. Długość ciała 68,2–82 cm, długość ogona 12,5–16 cm; masa ciała 7–14 kg (samce są o 25% większe od samic)[7]. Futro szarożółte lub brązowawe, cętki ciemnobrązowe lub czarne, wyraźniejsze niż u rysia euroazjatyckiego, biegnące po bokach ciała równoległymi rzędami. Uszy zakończone charakterystycznym pędzelkiem, ogon ciemniejszy na czubku.
Stanowią go przede wszystkim króliki; zimą mogą też polować na daniele i młode osobniki jelenia lub muflona. Wiosną polują na dzikie kaczki.
Ciąża trwa około 60 dni, w miocie jest od 2 do 4 kociąt (szczyt porodów przypada na marzec i kwiecień); samice dojrzewają płciowo przed 12 miesiącem życia, samce później, ale w rozrodzie biorą udział najprawdopodobniej dopiero po osiągnięciu 4 roku życia; samice po raz pierwszy rodzą wtedy, gdy ustanowią własne stałe terytorium.
Na wolności dożywają 14 lat.
Prowadzą samotniczy, nocny tryb życia; niekiedy obserwuje się usamodzielnione młode osobniki ucztujące razem z matką. Rewiry samic i samców mają powierzchnię około 20 km². Rysie iberyjskie często aktywnie strzegą swych rewirów, czasem nawet ze skutkiem śmiertelnym. Takie zachowanie tłumaczy się chwilowym przegęszczeniem całkowicie odizolowanych populacji.
Rysie iberyjskie zamieszkują krzaczaste zarośla śródziemnomorskiej makii. Największa ich populacja zamieszkuje góry Sierra Morena
Ryś iberyjski należy do kotów najbardziej zagrożonych wyginięciem. Status z punktu widzenia ochrony przyrody: zagrożony. W ciągu ostatnich 200 lat gatunek ten uległ zredukowaniu do 9 populacji, izolowanych terenami rolniczymi, które są dla tych zwierząt nie do przebycia. Najliczniejsza populacja rysia iberyjskiego znajduje się w górach Sierra Morena[7].
Ryś iberyjski, ryś cętkowany, ryś hiszpański, ryś lamparci, pardel (Lynx pardinus) – gatunek drapieżnego ssaka z rodziny kotowatych, niekiedy jest traktowany jako podgatunek rysia (Felis lynx pardina). Pierwotnie zamieszkiwał cały Półwysep Iberyjski, w 1996 występowało na nim zaledwie 9 izolowanych od siebie populacji, liczących łącznie około 250 osobników, a w raporcie IUCN z 2005 liczbę dorosłych osobników żyjących na wolności oszacowano pomiędzy 100 a 120.
Râsul iberic (Lynx pardinus) este o specie pe cale de dispariție originară din Peninsula Iberică în sudul Europei.
În cele mai multe privințe, râsul iberic seamănă cu alte specii de râs, cu o coadă scurtă, urechile cu smocuri și un guler de blană sub bărbie.
Lungimea capului și corpului este între 85 - 110 cm, cu o coadă scurtă de 12 - 30 centimetri.
Înălțimea este de 60 - 70 cm. Masculul este mai mare decât de femela, cu greutatea medie de 12,9 kg și un maxim de 26,8 kg, comparativ cu o medie de 9,4 kg pentru femele; aceasta este de aproximativ jumătate din dimensiunea râsului eurasiatic.
Blana este de culoare gri-cenusie cu pete negre pe tot corpul, doar pe burta este mai albicioasa. Coada este acoperita bine cu par des, flexibila, lunga de 13 cm. Fata este rotunjita, botul scurt, urechile au cate un smoc de par, maxilarul inferior este masiv, ii permite sa muste cu forta. Picioarele din fata au cate cinci degete, cele din spate au cate patru, iar ghearele sunt retactile si foarte ascutite, adaptate foarte bine pentru apucarea prazii. Pe talpi are pernite golase inconjurate de par, care ii permit sa urmareasca alte animale pe furis.
În timpul sezonului de împerechere femela părăsește teritoriul ei în căutarea unui mascul. Timpul gestației este de aproximativ două luni; puii se nasc între martie și septembrie, cu un vârf de nașteri în martie și aprilie. O femelă naște doi sau trei pui cu o greutate cuprinsă între 200 - 250 de grame. Pisoii devin independenți la 7-10 luni, dar rămân cu mama până la aproximativ 20 luni.
In perioada de imperechere, in lunile ianuarie-martie, tipatul sau se aude de la distante mari. Masculii isi marcheaza teritoriul prin excremente si se lupta cu alti masculi daca marcajele si sunetele lor de avertizare sunt ignorate. Cand le este frica isi tin urechile aplatizate, iar cand sunt agresivi au pupilele ochilor dilatate si dintii dezgoliti. Gestatia dureaza 9-10 saptamani, apoi femela face doi sau trei pui intr-un adapost pregatit din timp si ii hraneste o perioada foarte indelungata.
Râsul iberic este o specie pe cale de dispariție. Este cea mai amenințată specie de pisică și carnivorul cel mai amenințat din Europa.
Râsul iberic (Lynx pardinus) este o specie pe cale de dispariție originară din Peninsula Iberică în sudul Europei.
Rys španielsky alebo rys leopardovitý (Lynx pardinus alebo Felis pardina) mäsožravec z čelade mačkovité.
Je to vzácny, zákonom chránený rys menší ako polovica rysa ostrovida. Žije v odľahlých mokradiach a vrchovinách južného Španielska v húštinách a na otvorených priestoroch. Loví najmä králiky, mláďatá jeleňovitých a kačice.
Commons ponúka multimediálne súbory na tému Rys španielsky
Wikidruhy ponúkajú informácie na tému Rys španielsky
Rys španielsky alebo rys leopardovitý (Lynx pardinus alebo Felis pardina) mäsožravec z čelade mačkovité.
Je to vzácny, zákonom chránený rys menší ako polovica rysa ostrovida. Žije v odľahlých mokradiach a vrchovinách južného Španielska v húštinách a na otvorených priestoroch. Loví najmä králiky, mláďatá jeleňovitých a kačice.
Iberski ris (znanstveno ime Lynx pardinus) živi v Evropi, kot že ime pove na Iberskem polotoku. Med vsemi podvrstami risa je ta najbolj ogrožen, saj jih v naravi v Španiji živi le še okoli 200.
Iberski ris (znanstveno ime Lynx pardinus) živi v Evropi, kot že ime pove na Iberskem polotoku. Med vsemi podvrstami risa je ta najbolj ogrožen, saj jih v naravi v Španiji živi le še okoli 200.
Panterlo (Lynx pardinus) är en lodjursart endemisk för Iberiska halvön och kallas även iberiskt lodjur eller spansk lo[2]. Arten klassas som starkt hotad och populationsuppskattningar från 2015 uppskattar att det 404 vuxna individer[3]. Panterlo ansågs så sent som 2012 vara världens mest utsatta kattdjursart[4], med endast 156 vuxna individer[3].
Molekylärgenetiska studier från 1990-talet av Stephen J. O’Brien indikerar att släktet lodjur (Lynx) utvecklades ur en grupp stora kattdjur som evolverade för tre till sju miljoner år sedan till två stora utvecklingslinjer. Ur den första utvecklingslinjen bildades för 2,8 miljoner år sedan arterna trädleopard, lejon, tiger, jaguar, leopard och snöleopard. Ur den andra linjen, som utgjordes av ett tidigt lodjur Lynx issiodorensis, bildades släktet Lynx och marmorkatten.[5]
Panterlon beskrevs taxonomiskt första gången 1827 av Coenraad Jacob Temminck. Tidigare behandlades den tillsammans med det europeiska lodjuret (Lynx lynx) och det kanadensiska lodjuret (Lynx canadensis) som underart till en gemensam art. Studier av fossil indikerar att panterlon skilde sig från de andra arterna inom släktet för 1,6 till 2 miljoner år sedan.
Till utseendet liknar panterlon det europeiska lodjuret. Båda arterna har långa ben, en skalle som är typisk för kattdjur och ett karakteristiskt skägg vid kinden som med en längd på fem till åtta centimeter är mer framträdande än hos det europeiska lodjuret. Dessutom är panterlons svans lika rudimentär som hos de andra lodjuren. På toppen av de trekantiga öronen har den tofsar som består av penselliknande hår. Dessa hår förbättrar djurets hörselförmåga. Experiment har visat att avsaknaden av dessa hår minskar hörseln betydligt.[6]
Panterlon är betydligt mindre än den som förekommer i andra europeiska länder. Med en kroppsvikt av nio till femton kilogram väger den bara en tredjedel av den europeiska lon.[7] Pälsen har oftast mörkare och tydligare fläckar än pälsen på det europeiska lodjuret. Vanligtvis skiljer man mellan två olika typer: Den första typen har 12 stora fläckar med en diameter av två centimeter; den andra typen som är vanligare har flera mindre fläckar med en centimeters diameter. Pälsens grundfärg är mörkt rödgul. I allmänhet är panterlons päls mindre tät än pälsen på det europeiska lodjuret.
Arten blir 65 till 100 cm lång (huvud och bål) och har en mankhöjd mellan 40 och 50 cm.[8]
Antagligen har arten tidigare haft ett utbredningsområde som omfattade hela Spanien och Portugal. En studie från 2005 visade att populationen bara bestod av 160 individer. Dessa lever isolerade från varandra i skilda regioner på ett 585 kvadratkilometer stort område, ojämnt fördelade över den iberiska halvön.[7] Enskilda individer förekommer i portugisiska Algarve och övriga i Spanien. De två största populationerna finns i naturparkerna Doñana och Sierra de Andújar i provinsen Jaén.
Panterlon föredrar ett habitat av öppna landskap med enstaka träd och buskar. Ofta förekommer arten i regioner med korkekar och cistrosor.[9] De är på så sätt sämre anpassade till ett liv i skogen än det europeiska lodjuret. De flesta lever i bergsregioner men det beror på människans jakt och inte på naturliga förutsättningar.
I jämförelse med det europeiska lodjuret har individerna betydligt mindre revir. Varje individ har ett territorium på ungefär 300 hektar. Liksom hos europeisk lo beror revirets storlek på tillgång till föda och av möjligheter att gömma sig. Dessutom ska det finnas vattendrag eller dammar i reviret.[9]
Panterlon jagar på natten. Deras huvudsakliga byte är vildkaniner, och andelen beror på kaninernas antal i jämförelse med andra bytesdjur. I spanska bergsregioner utgör kaniner 56 procent av födan medan den utgör 79 procent I nationalparken Doñana.[10]
Förutom kaniner jagar panterlon mindre däggdjur som gnagare och harar. I områden där det förekommer ankor tillhör dessa panterlons byte som i nationalparken Doñana där de utgör 9 procent av födan. Även fälthöns som rödhöna och andra mindre fåglar ingår i födan. Däremot är panterlon för liten för att jaga vuxna rådjur, kronhjort, mufflonfår och dovhjort men ungdjur av dessa arter jagas regelbundet. I vissa fall dödar panterlon ungdjur av vildsvin.[11] En vuxen panterlo behöver ungefär ett kilogram kött per dag. Det är hälften av det europeiska lodjurets behov.
Liksom den andra europeiska arten är panterlon ett djur som uppvaktar sitt byte och utnyttjar överraskningseffekten. I motsats till vargen springer den inte efter bytet tills rovet är trött. Oftast sitter den i närheten av kaninernas bon tills de kommer ut. Panterlon smyger fram tills avståndet är fyra meter eller mindre och sedan gör den några hopp för att döda bytet. Panterlon dödar kaninerna med ett bett i djurets nacke. När det gäller ungdjur av rådjur, kronhjort och dovhjort biter panterlon i strupen.
I motsats till det europeiska lodjuret föredrar panterlon att flytta bytet från platsen där rovet blev dödat. Den kan bära kaniner större sträckor innan den sätter sig ner för att äta djuret med undantag av de största benen och några bitar av pälsen. Större bytesdjur drar den bara på marken några meter från fångstplatsen. Är bytet för stort för att ätas på en gång kommer panterlon ofta tillbaka. De delar som blir kvar gömmer panterlon under marken.[12]
Beståndets minskning är dramatisk. Troligtvis fanns vid början av 1900-talet 100 000 individer. Fram till 1960 minskade populationen till 3 000 exemplar och utbredningsområdet minskade betydligt. Redan vid denna tid var populationen fragmenterad och djuret hotas därför av inavel. Under 1980-talet fanns ungefär 1 000 till 1 200 panterlo som vistades i ett 11 000 kvadratkilometer stort område. År 2002 fanns bara 200 individer kvar. Antalet honor med förmåga att para sig uppskattades till trettio.[13]
Det finns orsaker till minskningen, bland annat panterlons beroende av vildkaninernas bestånd och dess fluktuationer. Den vanliga kaninpesten (myxomatos) och människans jakt på kaniner påverkar därför beståndet av panterlon negativt. Även ändrade jordbruksmetoder påverkar arten. När den traditionella metoden med svedjebruk för att odla på små åkrar övergavs, minskade habitaten lämpliga för vildkaninerna. De områden som var oanvända hade alltför täta buskar och områdena med intensivt jordbruk saknade gömställen.
För att skydda panterlon har den spanska regeringen inrättat åtgärder som ska stabilisera kaninernas bestånd.[14] I en del områden ändrades jordbruksmetoderna för att gagna kaninerna, en åtgärd som även är positiv för andra hotade arter som kejsarörnen.
I vissa regioner stödutfodras panterlon. Till exempel finns särskilt byggda staket som är öppna på en sida så att panterlon kan komma in och döda de harar och kaniner som sätts ut. Dessa insatser gagnar huvudsakligen honor med ungar som har större behov av föda.[15]
Dessutom finns ett avelsprogram i nationalparken Doñana med 15 panterloer i fångenskap. I mars 2005 fick honan Saliega de tre första ungarna av panterlo som fötts i fångenskap. I mars 2006 tillkom ytterligare två av samma hona.
Wikimedia Commons har media som rör Panterlo.
Panterlo (Lynx pardinus) är en lodjursart endemisk för Iberiska halvön och kallas även iberiskt lodjur eller spansk lo. Arten klassas som starkt hotad och populationsuppskattningar från 2015 uppskattar att det 404 vuxna individer. Panterlo ansågs så sent som 2012 vara världens mest utsatta kattdjursart, med endast 156 vuxna individer.
İber vaşağı (Lynx pardinus), kedigiller (Felidae) familyasından İspanya ve Portekiz'de yaşayan çok ender bir vaşak türü.
İber vaşakları görümüm olarak Avrasya vaşağına çok benzerler ama önemli ölçüde daha küçüktürler. 12 kg vücut ağırlıklarıyla bir Avrasya vaşağı ağırlığının üçte ikisinden biraz daha hafiftirler. Postları kuzeydeki akrabasından genelde daha belirgin ve güçlü şekilde lekelidir. Bunların dışında iber vaşağı, tüm tipik vaşak özelliklerine sahiptir. Kısa kuyruk, fırça tüylü kulaklar, kısa güçlü vücut ve uzun bacaklar.
Başlangıçtaki dağılım tüm İspanya ve Portekiz üzerinde uzanıyordu. Bugün yaklaşık 100 birey, birbirinden az ayrılmış popülasyon olarak İber Yarımadası üzerinde dağınık olarak yaşar. Yalnız iber vaşakları, Portekiz Algarve'de, kalanlar İspanya'da yaşar. Her iki büyük popülasyon, Milli park Coto de Doñana ve Sierra de Andújar, Jaén'de yaşar.
Tercih edilen habitat ağaçları olan açık arazidir. İber vaşakları, Avrasya vaşaklarından çok daha az orman hayvanı olarak göze çarpar. İber vaşaklarının bugün genelde dağlarda yaşaması, habitat olarak yüksek konumları tercih etmelerine değil, güçlü kovuşturma ve zulüme dayanmaktadır.
İber vaşakları geceleri aktif yalnız dolaşan hayvanlardır. Başlıca avları, besinlerinin neredeyse % 95 ini oluşturan yaban tavşanlarıdır. İber vaşakları, tavşan mevcudiyetine bu kadar bağımlı olmasından, tavşanların popülasyonlarındaki oynamalar, vaşakların mevcudiyetinde hak eden bir etkiye sahiptir. Yaygın tavşan salgını myxomatosis (tavşan vebası), vaşakların nüfuslarına dolaylı olarak tehdit eder.
Besinlerinin geri kalan % 5 i, kuşlar ve kemirgenlerden oluşur. Bunlar ancak sadece, eğer yaban tavşanı mevcut olmadığı zamanlarda yenir.
Şu anda esaret altında 15 vaşak vardır. Mart 2005'te insani himaye ile iber vaşağı üretmek, dişi vaşak Sally ile başarılı olmuş, Milli Park Coto de Doñana'nın üretim istasyonunda 3 yavru vaşak dünyaya gelmiştir. Mart 2006'da Sally, 2 yavru dünyaya getirerek ikinci kez anne olur.
İber vaşağı (Lynx pardinus), kedigiller (Felidae) familyasından İspanya ve Portekiz'de yaşayan çok ender bir vaşak türü.
Викопні рештки зразка іберійської рисі, яка жила 1.6 млн років тому - найстаріший з колись виявлених - були знайдені в печері в Барселоні. Цей виявлений зразок був на 10—20 см більший, і близько 10 кг важчий ніж іберійські рись що в даний час мешкає в національному парку Доньяна в Іспанії. Шерсть була також більшою, ніж нині, щоб витримувати безперервні майже морози.
Спільний предок всіх видів, що належать до роду Lynx, Lynx issiodorensis вперше з'явився в Північній Америці близько чотирьох мільйонів років тому, до поширення на континентах Азії і Європі, де вона зберігалася протягом часу. Ці види зазнали кілька змін, з найбільш очевидним є зменшення розміру. Першим видом рисі, який розвинувся від спільного предка був Lynx rufus 2,5 млн років тому, коли він був поширений по всій Північній Америці. В Азії з'явився Lynx lynx, вид, який пізніше поширився по всій Європі. Він також поширюється по всій Північній Америці близько 200 000 років тому, таким чином, приводячи до Lynx canadensis, який витіснив Lynx rufus на південь. Європейське населення L. issiodorensis призвело до появи Lynx pardinus півтора мільйонів років тому. З тих пір цей вид пережив кілька змін в його генетиці й продовжує мешкати на Піренейському півострові сьогодні. На думку вчених, ця еволюція може мати місце, якщо Піренейський півострів був ізольованим протягом й або кількох послідовних льодовикових періодів. Нова дата існування виду — 1.6 мільйонів років тому — збігається з періодом часу, коли вся південна Європа, особливо Піренейський півострів, стала притулком від четвертинного заледеніння. Піренейський півострів був також притулком для Європейського кролика (Oryctolagus cuniculus), основною здобичі Піренейської рисі[4].
Полює в основному на дрібну дичину — зайців і кролів, зрідка нападає на дитинчат оленів.
Має світліше забарвлення, ніж євразійська рись, а також вдвічі менша за неї. Іспанська рись має різко виражені плями, що додають її забарвленню схожість із забарвленням пардуса. Взимку хутро блякне і стає тоншим. Висота в загривку становить 45 —70 см, довжина рисі: 75 —100 см, включаючи короткий хвіст (15 см), вагу 13 —25 кг.
Водиться іспанська рись на південному заході Іспанії (велика частина — в Національному парку Доньяна), хоча раніше була широко розповсюджена на всій території Іспанії і Португалії. Зараз її ареал обмежений гористою місцевістю.
Перший випадок розмноження іспанської рисі в неволі мав місце 29 березня 2005 р. Того дня народилися 3 кошеняти. У травні одне з кошенят загинуло під час гри з братом. У 2006 р. в неволі народилося вже 4 кошенят.
Іспанська рись — один з найрідкісніших видів ссавців. За оцінкою на 2005 р. її чисельність становить всього 100 особин. Для порівняння, на початку XX століття їх налічувалося близько 100 тис., до 1960 — вже 3 тис., до 2000 — всього 400. Цей вид внесений до «Додатку I CITES» (Конвенція по міжнародній торгівлі вимираючими видами дикої фауни і флори), а також в списки «Всесвітнього союзу охорони природи» (IUCN), в категорію I (тварини, що піддаються загрозі зникнення).
Велику роль в охороні і моніторингу численності іспанської рисі відіграє співпраця з мисливськими організаціями. Зокрема, у звітах за планами дій з охорони цього виду зазначається, що «Укладення угод з землевласниками і мисливськими товариствами дозволили природоохоронним проектам реалізувати заходи з управління всім розподілом рисі».[5]
_-_Francisco_de_Goya_y_Lucientes.jpg)
Linh miêu Iberia (danh pháp hai phần: Lynx pardinus) là một loài mèo thuộc Linh miêu (Lynx) trong họ Mèo. Linh miêu Iberia là loài cực kỳ nguy cấp[1]. Loài này được mô tả bởi Coenraad Jacob Temminck|Temminck vào năm 1827. Loài này là loài bản địa bán đảo Iberia ở Nam Âu. Nó là một trong các loài mèo bị đe dọa nhiều nhất trên thế giới.[3] Theo một nhóm bảo tồn SOS Lynx, nếu loài này biến mất, nó sẽ là một trong vài vụ tuyệt chủng của feline kể từ Smilodon 10.000 năm về trước.[4] Loài này từng được phân loại là một phân loài của Linh miêu Á-Âu (Lynx lynx), nhưng ngày nay được xem là một loài riêng biệt. Cả hai loài đều đã hiện diện ở trung bộ châu Âu trong thời kỳ Pleistocene, có lựa chọn môi trường sống khác nhau.[5] Linh miêu Iberia được tin là đã tiến hóa từ Lynx issiodorensis.[6]
|month= bị phản đối (trợ giúp) Linh miêu Iberia (danh pháp hai phần: Lynx pardinus) là một loài mèo thuộc Linh miêu (Lynx) trong họ Mèo. Linh miêu Iberia là loài cực kỳ nguy cấp. Loài này được mô tả bởi Coenraad Jacob Temminck|Temminck vào năm 1827. Loài này là loài bản địa bán đảo Iberia ở Nam Âu. Nó là một trong các loài mèo bị đe dọa nhiều nhất trên thế giới. Theo một nhóm bảo tồn SOS Lynx, nếu loài này biến mất, nó sẽ là một trong vài vụ tuyệt chủng của feline kể từ Smilodon 10.000 năm về trước. Loài này từng được phân loại là một phân loài của Linh miêu Á-Âu (Lynx lynx), nhưng ngày nay được xem là một loài riêng biệt. Cả hai loài đều đã hiện diện ở trung bộ châu Âu trong thời kỳ Pleistocene, có lựa chọn môi trường sống khác nhau. Linh miêu Iberia được tin là đã tiến hóa từ Lynx issiodorensis.
Пиренейская рысь[1], или испанская рысь[2][3], или сардинийская рысь[4] (Lynx pardinus) — вид класса млекопитающих отряда хищных семейства кошачьих. Ранее часто считалась подвидом обыкновенной рыси. На сегодняшний день доказано, что это два разных вида, эволюционировавших независимо друг от друга в эпоху плейстоцена. Отличается от последней более светлым окрасом и резко выраженными пятнами, придающими её окрасу сходство с окрасом леопарда. Зимой мех тускнеет и становится тоньше. Она также в два раза меньше обыкновенной рыси, и потому охотится в основном на мелкую дичь — зайцев и кроликов, только изредка нападая на детёнышей оленей.
Высота в холке составляет 45—70 см, длина рыси 75—100 см[5], включая короткий хвост (12—30 см), вес 13—15 кг.
Водится пиренейская рысь на юго-западе Испании (большая часть — в Национальном парке Кото Доньяна), хотя изначально она была широко распространена на территории Испании и Португалии. Сейчас её ареал ограничен гористой местностью.
Первый случай размножения пиренейской рыси в неволе имел место 29 марта 2005 г. В тот день родилось три котёнка. В мае один из котят погиб во время агрессивных взаимодействий с братом[5]. В 2006 г. в неволе родилось уже 4 котенка[6].
Пиренейская рысь — один из самых редких видов млекопитающих. По оценке на 2005 г. её популяция составляет всего 100 особей. Для сравнения: в начале XX века их насчитывалось около 100 тыс., к 1960 — уже 3 тыс., к 2000 — всего 400. Внесена в Приложение I CITES (Конвенция по международной торговле вымирающими видами дикой фауны и флоры), а также в списки Всемирного союза охраны природы (IUCN), в категорию I (животные, подвергающиеся угрозе исчезновения)[7].
Пиренейская рысь, или испанская рысь, или сардинийская рысь (Lynx pardinus) — вид класса млекопитающих отряда хищных семейства кошачьих. Ранее часто считалась подвидом обыкновенной рыси. На сегодняшний день доказано, что это два разных вида, эволюционировавших независимо друг от друга в эпоху плейстоцена. Отличается от последней более светлым окрасом и резко выраженными пятнами, придающими её окрасу сходство с окрасом леопарда. Зимой мех тускнеет и становится тоньше. Она также в два раза меньше обыкновенной рыси, и потому охотится в основном на мелкую дичь — зайцев и кроликов, только изредка нападая на детёнышей оленей.
Высота в холке составляет 45—70 см, длина рыси 75—100 см, включая короткий хвост (12—30 см), вес 13—15 кг.
伊比利亞猞猁（學名：Lynx pardinus），又稱西班牙猞猁、南歐猞猁，是南歐伊比利亞半島特有的、瀕危的一種貓科哺乳動物。過去本種常被列為歐亞猞猁的亞種，但現在被視為一個獨立品種。在更新世兩個品種曾在中歐共存，但生活在不同的生境中。[2]據信本種是由Lynx issiodorensis進化而來。[3]
相對於歐亞猞猁皮毛上的稀淡的斑點，伊比利亞猞猁身上帶有像豹的、明顯的斑點，毛色淺灰或各種淺棕黃色。西部無斑點的種群據說在近年已經滅絕。
頭身長85–110公分，尾短（長約12–30公分）；肩高60–70公分。雄獸比雌獸大：雄獸平均12.9公斤（最重26.8公斤），雌獸重9.4公斤。約為歐亞猞猁的一半大小。[2][4][5]
伊比利亞猞猁與歐亞猞猁分別不大，但更像短尾貓。臉孔比歐亞猞猁更像貓。尾粗，尾端黑色。耳尖、觸鬚和鬓角各有一束黑色的毛。
由於體型比北方的近親較小，伊比利亞猞猁通常獵食較小的動物，很少大於一隻野兔。兩者的生境也有不同：伊比利亞猞猁生活在開闊的灌木叢，而歐亞猞猁生活在森林中。[2]
在每天光線微弱時以哺乳動物（包括齧齒目和食蟲目）、鳥類、爬行類和兩棲類為食。穴兔是其主糧（79.5-86.7%），野兔（格拉納達野兔，5.9%）和齧齒目（3.2%）佔小宗。[2]雄性每天需要獵食一隻兔子，而處於育幼期的雌獸每天需要進食三隻兔子。[6]
由於西班牙的穴兔數目下降，牠們常被迫攻擊幼小的鹿、黇鹿、狍鹿或摩佛倫羊。赤狐、埃及獴和斑貓都是牠們的競爭對手。
獨居，也獨自獵食。它會偷偷潛行至獵物，或在灌水或岩石後伏下守候數小時，直到獵物只有數步之遙才撲殺。
牠耳上的毛髮幫助牠辨別聲音的來源。沒有它們，牠的聽力會大大減弱。腳邊長有長厚的毛，可令牠們在雪地中悄悄地行動。牠們，特別是育幼中的雌獸，四處流浪，可遠至100公里。視乎獵物的多寡，牠們需要10-20平方公里的領地。[6]
雌猞猁在繁殖時期會離開自己的領地尋找雄猞猁。懷孕期通常為兩個月，產子期在三月至九月之間，以三至四月為生育高峰。一胎通常育有二到三隻幼獸（偶然一隻、四或五隻），每隻重200–250 克。小猞猁七至十個月大即可獨立，但通常會與母親在一起直到二十個月大。幼獸的生存率視乎獵物是否充足而定。在野生的環境中，兩性一歲就能達至性成熟，但在找到沒有其他猞猁的領土以前，很少繁殖。曾經有雌猞猁到了五歲，母親死去後才開始繁殖。在野外最高壽命可達十三年。[5][2]
歷史上曾經分佈在整個伊比利亞半島，目前只見於少數地區，而只有在西班牙南部安達盧西亞兩處地區才有獲確認的、具繁殖能力的種群。伊比利亞猞猁喜好多樣的環境，混雜莓實漿果鵑、乳香黃連木和刺柏等灌木，以及冬青櫟和西班牙栓皮櫟等喬木的，開闊的草地。主要分佈在有植被的山區或短灌木叢林帶。
伊比利亞猞猁是一種瀕危物種。[1]是世界上最受威脅的貓科動物，也是歐洲最受威脅的食肉動物。[7]
根據2005年3月所進行的研究，估計仍然生存的伊比利亞猞猁少至一百頭，而2000年時有四百頭。[8]如果它們滅絕，將會是劍齒虎以後首種滅絕的大型貓科動物。[9]
具繁殖能力的種群只見於西班牙的多尼亞納國家公園和哈恩省的安杜哈爾山區。
目前，伊比利亞猞猁及其生境都已經被完成保護，也不能合法地捕獵。其極危的成因主要是棲地喪失、下毒、車禍、野狗和偷獵。棲地喪失包括了基礎設施建設、林相單一化（松樹、黃杉屬、桉樹），使各種群被隔絕。另外，猞猁的主要食物穴兔數量因黏液瘤病和出血性肺炎而減少。[10]
2005年3月29日，傳來了三頭小猞猁首次在人工環境下出生的消息。[9]2006年有四頭出生，2008年有廿四隻，似乎為在猞猁已經消失的地區重新引進帶來了希望。
西班牙以此種動物以及生態保育為題材，製作出3D動畫電影《霹靂貓》，臺灣引進美國英語版，並於公共電視臺以國英雙語播放。DVD由弘恩文化發行，雙碟版收錄中英字幕以及映像特典DVD。
伊比利亞猞猁（學名：Lynx pardinus），又稱西班牙猞猁、南歐猞猁，是南歐伊比利亞半島特有的、瀕危的一種貓科哺乳動物。過去本種常被列為歐亞猞猁的亞種，但現在被視為一個獨立品種。在更新世兩個品種曾在中歐共存，但生活在不同的生境中。據信本種是由Lynx issiodorensis進化而來。
ワシントン条約附属書I 分類 界 : 動物界 Animalia 門 : 脊索動物門 Chordata 亜門 : 脊椎動物亜門 Vertebrata 綱 : 哺乳綱 Mammalia 目 : 食肉目 Carnivora 科 : ネコ科 Felidae 属 : オオヤマネコ属 Lynx 種 : スペインオオヤマネコFelis pardina Temminck, 1827[2]
和名 スペインオオヤマネコ[3][4] 英名 Iberian lynx
スペインオオヤマネコ（Lynx pardinus）は、食肉目ネコ科オオヤマネコ属に分類される食肉類。別名イベリアオオヤマネコ[5]。
体長85 - 110センチメートル[4][5]。尾長12 - 13センチメートル[4][5]。肩高50-70センチメートル[5]。体重オス12.9キログラム、メス9.4キログラム[5]。耳介の先端には黒く長い房状の体毛が伸長する[4][5]。胴体や尾、四肢には黒く明瞭な斑紋が点在するが[5]、変異がある[4]。
夏季は毛衣が赤褐色、冬季は毛衣が灰色がかる[4]。
標高1,600メートル以下（主に標高400 - 900メートル）にある硬葉樹からなる低木林に生息する[5]。以前はコルクガシからなる森林や松林、藪地、沼沢地に生息していた[4]。夜行性[4]。木に登ることもあるが[5]、あまり高所まで登らない[4]。オスは18平方キロメートル、メスは10平方キロメートルの行動圏内で生活する[5]。樹洞、茂み、ヨーロッパアナグマやコウノトリの古巣などを巣として利用する[5]。
食性は動物食で、主にアナウサギを食べるが（80 - 99%）[2]、アナウサギがいなければ齧歯類やシカなどの幼獣、カモなども食べる[5]。小鹿も捕食する[6]。視覚を頼りに発見した獲物（例としてノロは550メートル、アナウサギは270メートル、ネズミは70メートルの距離からでも発見できる）に3 - 4メートルの距離まで接近し、その後に喉に噛みついて捕える[5]。
繁殖形態は胎生。1 - 7月（主に1-2月）に交尾を行う[5]。妊娠期間は65 - 72日[4]。主に3-4月に樹洞などで1回に1-4頭（主に2-3頭）の幼獣を産む[5]。幼獣は生後7 - 10か月で独立する[5]。最大寿命は13年[5]。
農地開発やアルカンタラ湖のダム建設などによる生息地の破壊、ユーカリや松の植林などによるアナウサギの減少などにより生息数は減少している[5]。スペインでは1973年、ポルトガルでは1974年から法的に保護の対象とされているが、密猟されることもある[2]。以前はイベリア半島広域に分布していた[5]。国家レベルで分断した分布域の間に通路をつくる試みが進められている[5]。1978年における生息数は1,000 - 1,500頭、1996年における生息数は1,200頭未満と推定されている[5]。2002 - 2012年の生息数は増加傾向にあるが、再導入によるところが大きい[2]。
頭部
この項目は、動物に関連した書きかけの項目です。この項目を加筆・訂正などしてくださる協力者を求めています（Portal:生き物と自然／プロジェクト:生物）。 
