nomes no trilho de navegação
Perception Channels: tactile ; chemical
A viable female offspring was produced when a female domestic goat was mated with a male Barbary sheep. This was confirmed by a backcross with a male Barbary sheep (Gray & Simpson, 1980; The Mammals of Texas - Online Edition, 1994).
Commercially grown and wild populations of Barbary sheep are legally hunted in New Mexico and Texas (Gray & Simpson, 1980).
US Federal List: no special status
CITES: appendix ii
IUCN Red List of Threatened Species: vulnerable
It is currently unknown as to whether the Barbary sheep will become a pest like many other introduced species. It has been suggested that Barbary sheep would compete directly with mule deer for food. They might also affect the attempt at reintroduction of bighorn sheep. These two species may not survive in the same environment because of direct competition for food and other resources. Barbary sheep have been found feeding on winter wheat crops in Texas (Mammals of Texas - Online Edition, 1994).
In the United States, Barbary sheep are commercially bred to be used for sport hunting. Nomads of the Sahara depend on Barbary sheep for meat, hide, hair, sinews, and horns (Gray & Simpson, 1980).
Positive Impacts: food ; body parts are source of valuable material
Barbary sheep are herbivorous, feeding on a variety of vegetation such as grass, forbs, and shrubs. Seasonal variation plays a role in determining their diet. In the winter, grass makes up the majority of food intake, while shrubs are the more common food the rest of the year (The Mammals of Texas - Online Edition, 1994).
Plant Foods: leaves
Primary Diet: herbivore (Folivore )
Ammotragus lervia is endemic to the mountains of Northern Africa. It has also survived in the mountains and canyons of the dry southwestern United States. Barbary sheep live in the desert mountains from sea level up to the edge of the snows.
Barbary sheep are also well adapted to a dry climate. They are able to survive long periods of time without fresh water intake by using metabolic water (Gray & Simpson, 1980; The Mammals of Texas - Online Edition, 1994; Schaller, 1977).
Habitat Regions: temperate ; terrestrial
Terrestrial Biomes: desert or dune ; savanna or grassland ; mountains
Average lifespan
Status: captivity: 20.9 years.
Average lifespan
Status: wild: 10.0 years.
Average lifespan
Status: captivity: 20.0 years.
Ammotragus lervia is a relatively large sheep. The main pelage of the Barbary sheep is brown; however, the chin, throat, chest, and insides of the front limbs are covered with long, white hair. This white hair is called the ventral mane and appears as if the sheep had a beard. Sexual dimorphism is evident. Males can be up to 145 kg, while females are much smaller, the largest are up to 65 kg. Both males and females have horns that curve outward, backward, and point inward toward the neck. Females' horns are smaller, but have the same shape (Gray & Simpson, 1980; The Mammals of Texas - Online Edition, 1994).
Range mass: 65 to 145 kg.
Other Physical Features: endothermic ; homoiothermic; bilateral symmetry
Sexual Dimorphism: male larger; ornamentation
Barbary sheep, also called auodads, originated in the hills of the Sahara and have inhabited all the major mountains of North Africa. In the late 1800s, Barbary sheep were introduced into Europe, including Germany and Italy. Around 1900, the first Barbary sheep were transferred to the United States to be placed in zoos. Surplus zoo stock was sold to private parties who eventually released some to the wild in New Mexico in 1950 and in Texas in 1957. This has allowed a wild population to develop in the southwestern United States (Gray & Simpson, 1980).
Biogeographic Regions: nearctic (Introduced ); palearctic (Introduced ); ethiopian (Native )
During estrus, females lick the sides of the prospective mate. The animals may touch muzzles. The male mounts the female and achieves copulation. Males defend groups of females from other males.
Mating System: polygynous
Breeding usually occurs from September through November, but the timing can vary. Gestation lasts about 160 days, so most lambs are born between March and May. However, births have been seen as late as November. Most births produce a single offspring, but twins are born one out of every six or seven births.
The timing of sexual maturity varies among males. Sperm were found in one male at eleven months; however, this is probably not the norm. Females are considered sexually mature at 19 months; however, females as young as 8 months of age have produced offspring.
Breeding interval: Breeding occurs once yearly.
Breeding season: Breeding occurs from September to November.
Range number of offspring: 1 to 2.
Average number of offspring: 1.01.
Range gestation period: 5.17 to 5.5 months.
Average gestation period: 5.33 months.
Range weaning age: 4 (low) months.
Average weaning age: 4 months.
Average age at sexual or reproductive maturity (female): 19 months.
Key Reproductive Features: iteroparous ; seasonal breeding ; gonochoric/gonochoristic/dioecious (sexes separate); sexual ; fertilization (Internal ); viviparous
Average birth mass: 4500 g.
Average number of offspring: 1.2.
Average age at sexual or reproductive maturity (female)
Sex: female: 335 days.
Parental Investment: extended period of juvenile learning
Of course stalking straight in to a herd is a terrible idea, but you need to go the extra mile and do your best to appear to be walking away from the sheep. You want to walk slowly and inconspicuously. Aoudad have great vision and even if you don’t apply pressure with your movement, you can still apply pressure just by turning your head and looking at them. Check their location before you expose yourself, then keep your head down and make your line to cover. When you can get covered again, check their location again,then keep moving and adjust the stalk if necessary.
TPWD statement.
Not so long ago I thought it would be hard to make any claim that, aoudad serve a positive role in our ecosystem with the exception of economic benefits.In retrospect, I realize that this notion was a product of the preconditioned stigma that competitive consumption of resources is the only factor that holds weight when analyzing the relationship between similar species. This oversimplification suggests that each and every species lives and survives independent from all other species that do not overlap resource consumption in an ecosystem. The problem with this is that, a species is not a drain, the roles a species play in an ecosystem is much more complex than input and output. This would be like saying a farming operation is inefficient because it has too much equipment which cannot possibly be maintained because the revenue of a farm enterprise is controlled by a fixed income. Instead I would like to propose the various ways a toolin the form of aoudad may play in maximizing the utility of a specific niche and increasing the productivity of an ecosystem.
For many years now the Texas Park and Wildlife Department (TPWD) has been using “lethal” methods to control aoudad sheep as well as other “non-native” species. It would appear as if the primary strategy has been and continues to be flying around in helicopters and eliminating all available aoudad or mowing down every aoudad they see. According to the TPWD websitehttp://www.tpwd.state.tx.us/bighorn/this strategy was implemented to reduce competition with Native game species specifically Desert Bighorn.
An aoudad pe bouc'h Barbaria (Ammotragus lervia) a zo ur bronneg daskirier hag a vev e Norzhafrika.
El be de Berberia o arruí [2] (Ammotragus lervia) és un bòvid de la subfamília Caprinae, de la qual s'han descrit sis subespècies diferents. És natiu de les zones rocoses del Sàhara i el Magreb, però ha estat introduït a Nord-amèrica, el sud d'Europa i altres llocs. També se l'anomena mufló de l'atles.[3]
Els mascles de l'espècie solen tenir una longitud de 165 cm, amb un pes de fins a 145 kg. El seu pelatge de color rogenc és molt curt, a excepció de la cua i la seva densa barba. Ambdós sexes presenten aquesta barba i banyes corbes, tot i que les banyes dels mascles acostumen a ser una mica més llargues. El be de Berberia es mostra més actiu en les hores més fresques del dia, i es mou en solitari o petits grups. Té un pas realment segur tant en terrenys lliscants com rocosos. La seva dieta està composta per líquens, herbes i arbusts. L'aparellament pot produir-se en qualsevol època de l'any; el més freqüent és entre els mesos de setembre i novembre. Després de 160 dies de gestació, la femella acostuma a donar a llum tan sols una cria, l'esperança de vida de la qual és d'uns 20 anys.
La seva distribució anteriorment era extensa en terrenys accidentats i muntanyosos deserts i semi-deserts dels boscos oberts al nord d'Àfrica, on es distribueix des del Marroc i el Sàhara Occidental fins a Egipte i Sudan.[4]
Actualment s'han descrit sis subespècies, principalment segons la seva distribució:
A més, s'han introduït arruïns al sud-est d'Espanya, al sud-oest dels Estats Units, Hawaii, Mèxic i algunes parts d'Àfrica.
Va ser introduït a Espanya el 1970, més específicament al Parc Regional Sierra Espuña de Múrcia, i ara s'han estès a Alacant, Almeria i Granada.[5] El nucli inicial es va formar el 1970 amb exemplars procedents dels zoològics de Casablanca i Frankfurt que es van anar alliberant fins al 1972, amb l'objectiu de tenir una espècie per caçar (els ungulats autòctons havien pràcticament desaparegut) i millorar l'economia de la zona.[7]
En aparença, és un intermedi entre una ovella i una cabra. És un animal robust, amb potes curtes i una cara llarga. El pelatge, que generalment és de color marró daurat, és de llana durant l'hivern. Tots dos sexes tenen banyes que es s'estenen cap enrere i cap a fora en un arc; les del mascle són molt més gruixudes, més llargues i més fortes que les banyes més de la femella. Els mascles també es diferencien de les femelles pel seu pes significativament més elevat (fins al doble que el de les femelles), i els cabells notablement més llargs que pengen de la gola, el pit i la part superior de les potes davanteres. En els mascles, aquesta melena de pèls llargs i tous gairebé toca el sòl. La cua curta, que no té pèl a la part inferior, té glàndules odoríferes.[4]
El be de Berberia té una longitud de 130 a 165 cm i la cua té una longitud de 12 a 25 cm. Els homes pesen entre 100 i 140 kg, mentre que el pes de les femelles és de 40 a 55 kg.[4]
Es consideren sexualment madurs els mascles de catorze mesos d'edat i les dones a partir dels nou mesos. El període mitjà de gestació és de 5,5 mesos i el pic de la temporada de naixements es produeix de setembre a novembre, de manera que la temporada de reproducció sol estar centrada a la primavera. Una o dues cries neixen a la vegada, i se situen en un lloc aïllat amb la mare durant els primers dies de vida, abans d'unir-se a la resta del grup. Individus en captivitat han aconguit assolir els 24 anys.[4]
La seva dieta està constituïda per líquens, herbes, llavors. fulles d'arbustos i arbres com les acàcies.[3]
L'arruí és una espècie gregària.[3] Aquest bovid viu en petits grups de tres a sis individus, que comprenen un únic mascle adult, diverses femelles adultes i la seva descendència. Alguns d'aquests grups es poden congregar formant festes de fins a 20 individus. Els mascles adults han de guanyar la seva posició com a cap del grup a través d'exhibicions d'intimidació, del seu cabell i les lluites entre els homes.[4]
L'arruí s'alimenta principalment al vespre, a l'alba i durant la nit. Mitjançant l'alimentació nocturna, que és quan les plantes acumulen humitat de l'atmosfera o es troben cobertes de rosada, obtenen aigua, la qual cosa permet sobreviure sense beure aigua durant períodes secs en el seu hàbitat àrid.[4]
Una altra adaptació a aquest terreny sec es pot veure en la reacció dels arruins a les amenaces; amb una manca de vegetació suficient per ocultar-se, els bens de Berberia romanen immòbils quan es troben sota amenaça, ja que el seu pelatge els permet mimetitzar-se amb el seu entorn.[4]
Els bens de Berberia es troben en el regions àrides i muntanyoses. Dins d'aquest terreny rocós i irregular, l'arruí selecciona zones on hi ha ombra, sia coves, voltes rocoses o arbres, als quals es pot retirar durant les hores més calentes del dia.[8]
A l'Àfrica, aquesta espècie està en perill d'extinció degut a la degradació de l'hàbitat, causada per la ràpida desertificació, i la forta competència per l'aigua i els aliments amb el bestiar domèstic.
Es classifica com a Vulnerable (VU) a la Llista Vermella de la UICN i figura a l'Annex II de la CITES.[4]
Mentre que els bens de Berberia estan protegits per llei, la manca d'aplicació d'aquestes lleis és un problema greu per a la conservació d'aquesta espècie. De fet, desafortunadament la majoria dels països en què es troben els bens de Berberia tenen pocs recursos econòmics disponibles per a conservar aquests animals.
D'altra banda, s'ha introduït a molts països, Espanya entre ells, on hi ha poblacions on es van distribuir fins al punt de convertir-se en una amenaça per al medi ambient i les espècies autòctones. El mufló de l'atles, de fet, figura a la llista espanyola d'espècies exòtiques invasores.[3] Tot i que actualment s'està discutint la seva exclusió d'aquesta.
La introducció d'aquesta espècie en 1970 s'enquadra dins de la demanda de noves espècies cinegètiques de caça major, corrent generalitzat en diversos països europeus des de mitjans del segle XX. Els principals ungulats introduïts en aquesta època a Espanya van ser l'arruí i el mufló.
La introducció del arruí es va fer inicialment en el Parc Natural de Serra Espuña, a la regió de Múrcia, a partir d'exemplars reclosos al Zoo de Casablanca i el Zoo de Frankfurt del Main. L'abundància de menjar, l'absència de depredadors i la seva alta taxa de natalitat van determinar la seva ràpida expansió en molt poc temps. Actualment a la mateixa regió el trobem a més en la veïna serra del Cambrón, i la serra del Gegant (propera a Lorca).
A causa del seu potencial colonitzador i constituir una amenaça greu per a les espècies autòctones, els hàbitats o els ecosistemes, aquesta espècie ha estat inclosa en el Catàleg espanyol d'espècies exòtiques invasores, aprovat per Reial Decret 630/2013, de 2 d'agost.[9]
La seva presència pel sud-est espanyol i característiques ecològiques el converteixen en un potencial competidor de la cabra salvatge en aquelles zones on entrin en simpatría, encara que no existeixen dades científiques encara que hagin comprovat aquest fet. [cal citació] Els últims treballs més aviat suggereixen el contrari, és a dir, que la cabra salvatge té més capacitat de colonització i arriba a desplaçar l'arruí en algunes zones del sud-est espanyol.[7] Donat el seu caràcter d'espècie forana, i la rapidesa amb que s'expandeix (cosa que ocorre també als Estats Units, però no a l'Àfrica, on disminueix) l'arruí es caça com a mètode de control.[7]
El arruí també està present dins el territori de la Comunitat Valenciana en les serres més altes de la Marina Baixa d'Alacant, àrea de Xixona (comarca del Camp d'Alacant), zones serranes del Foia d'Alcoi i el Comtat de Cocentaina, i serra del Cid (propera a Petrer). Segons sembla, està població prové d'animals fugits de tanques cinegètics.
A Andalusia trobem poblacions introduïdes de arruí en les Serra de María-Els Vélez (Almeria), i a la serra d'Orce (Granada).
Els arruís es van introduir també a la zona nord de la Palma, amb greus conseqüències per a la flora insular autòctona. [cal citació] Malgrat això, els arruís s'expandeixen veloçment, fins i tot més ràpid encara que a la Península perquè solen moure pel Parc Nacional de la Caldera de Taburiente, on qualsevol tipus de caça està prohibida. Les demandes dels ecologistes i els biòlegs que han estudiat el problema perquè l'espècie sigui traslladada o erradicada de la zona entra en conflicte directe amb els interessos de les associacions de caçadors de l'illa.[cal citació] Això es deu en bona mesura als ingressos que els caçadors proporcionen quan abaten arruís fora del parc. Així i tot hi ha hagut algun intent d'erradicació autoritzat pel cabildo insular, però l'accidentat i innacesibilidad del terreny van impedir localitzar a tots els exemplars. A dia d'avui la població de la Palma suma 250 individus que es multipliquen a raó d'un 30%. En temps recents s'ha permès la caça selectiva d'alguns animals al parc per controlar el seu excés de població, objectiu que encara no s'ha aconseguit.[cal citació]
El be de Berberia o arruí (Ammotragus lervia) és un bòvid de la subfamília Caprinae, de la qual s'han descrit sis subespècies diferents. És natiu de les zones rocoses del Sàhara i el Magreb, però ha estat introduït a Nord-amèrica, el sud d'Europa i altres llocs. També se l'anomena mufló de l'atles.
Els mascles de l'espècie solen tenir una longitud de 165 cm, amb un pes de fins a 145 kg. El seu pelatge de color rogenc és molt curt, a excepció de la cua i la seva densa barba. Ambdós sexes presenten aquesta barba i banyes corbes, tot i que les banyes dels mascles acostumen a ser una mica més llargues. El be de Berberia es mostra més actiu en les hores més fresques del dia, i es mou en solitari o petits grups. Té un pas realment segur tant en terrenys lliscants com rocosos. La seva dieta està composta per líquens, herbes i arbusts. L'aparellament pot produir-se en qualsevol època de l'any; el més freqüent és entre els mesos de setembre i novembre. Després de 160 dies de gestació, la femella acostuma a donar a llum tan sols una cria, l'esperança de vida de la qual és d'uns 20 anys.
Paovce hřivnatá (Ammotragus lervia) je druh z podčeledi kozy a ovce původem ze skal hor v Severní Africe. Bylo popsáno šest poddruhů. V původní domovině je k nalezení jen výjimečně, ale rozšířila se v Severní Americe, na jihu Evropy a jinde.
Paovce hřivnatá má výšku, po ramena, 80 až 100 cm a váží 40 až 140 kg. Má písečně hnědou barvu, která s věkem tmavne, světlejší slabiny a tmavší pruh na zádech.
Paovce hřivnatá se nachází v Severní Africe v Alžírsku, Tunisku, na severu Čadu, Egyptu, Libyi, na severu Mali, Mauritánii, Maroku (včetně Západní Sahary), Nigeru a Súdánu (západně od Nil a východně od Nilu v Red Sea Hills). V České republice se vyskytuje v okolí Plzně, kam se dostala únikem několika kusů z Plzeňské ZOO v roce 1976. Tam zcela zdivočela a v přírodě se i rozmnožuje. Je chována i v ZOO Brno nebo v ZOO Dvůr Králové.
V tomto článku byl použit překlad textu z článku Barbary Sheep na anglické Wikipedii.
Obrázky, zvuky či videa k tématu paovce hřivnatá ve Wikimedia Commons
Paovce hřivnatá (Ammotragus lervia) je druh z podčeledi kozy a ovce původem ze skal hor v Severní Africe. Bylo popsáno šest poddruhů. V původní domovině je k nalezení jen výjimečně, ale rozšířila se v Severní Americe, na jihu Evropy a jinde.
Der Mähnenspringer (Ammotragus lervia), auch als Mähnenschaf, Berberschaf oder Aoudad bekannt, ist eine im nördlichen Afrika beheimatete Säugetierart der Ziegenartigen (Caprini).
Gestaltlich steht der Mähnenspringer zwischen Schafen und Ziegen. Er erreicht eine Kopfrumpflänge von 1,3 bis 1,7 Metern, eine Schwanzlänge von 15 bis 25 Zentimetern und eine Schulterhöhe von 75 bis 110 Zentimetern. Männchen wiegen 100 bis 145 Kilogramm und sind somit deutlich schwerer als Weibchen, die 40 bis 55 Kilogramm auf die Waage bringen. Das Fell ist beigebraun bis rötlichbraun gefärbt, das Kinn, ein Streifen am Bauch und die Innenseite der Beine sind weißlich. Namensgebendes Merkmal sind die langen Haare an der Kehle, die sich auf die Brust und manschettenartig um die Vorderbeine herum erstrecken und manchmal bis auf den Boden reichen. Bei den Männchen sind die Kehlhaare deutlicher ausgeprägt, außerdem wirken Kopf und Körperbau massiger. Beide Geschlechter tragen Hörner, die der Männchen werden jedoch etwas größer. Sie krümmen sich halbkreisförmig über dem Rücken und können bis zu 85 Zentimeter lang werden.
Mähnenspringer leben im nördlichen Afrika. Ihr Verbreitungsgebiet reicht von Marokko und der Westsahara bis Ägypten und in den Sudan. Ihr Lebensraum sind Wüsten und Halbwüsten (etwa die Sahara), wo sie vorwiegend felsige, trockene Regionen bewohnen.
Mähnenspringer sind ausgezeichnete Kletterer und, wie viele wüstenbewohnende Tiere, vorwiegend dämmerungs- oder nachtaktiv. Da es in ihrem Lebensraum keinen pflanzlichen Sichtschutz gibt, bleiben sie bei Gefahr reglos stehen.
Sie leben in kleinen Gruppen. Diese bestehen aus Weibchen mit ihren Jungen, die von einem einzelnen Bock geführt werden. Der erkämpft sich das Recht zum Führen der Herde gegen Konkurrenten, die sich zu einem Duell stellen müssen, bei dem die Tiere mit den Hörnern aufeinander prallen.
Mähnenspringer ernähren sich von Gräsern und Blättern der Wüstenpflanzen. Sie können wochenlang ohne Wasser auskommen und decken ihren Flüssigkeitsbedarf dann nur durch Tau und die pflanzeneigenen Säfte. Wenn sie allerdings Wasserstellen finden, trinken sie ausgiebig und baden sogar, wenn dies möglich ist.
Die Paarung kann das ganze Jahr über erfolgen, fällt aber meist in die Monate September bis November. Nach einer rund 160-tägigen Tragzeit kommen zwischen März und Mai ein oder oft zwei Jungtiere zur Welt, selten auch Drillinge. Jungtiere sind Nestflüchter und können bald nach der Geburt klettern. Nach drei bis vier Monaten werden sie entwöhnt, die Geschlechtsreife tritt mit rund 18 Monaten ein. In menschlicher Obhut können sie 20 Jahre alt werden.
In der Sahara werden Mähnenspringer von jeher von den Einheimischen (z. B. den Tuareg) gejagt, da sie wichtige Lieferanten von Fleisch, Fellen, Leder und Sehnen sind. Durch die veränderten Jagdmethoden mit Schusswaffen sind die Bestandszahlen in den letzten Jahrzehnten drastisch zurückgegangen, weshalb die Art von der IUCN als „gefährdet“ (vulnerable) geführt wird. Die ägyptische Unterart A. l. ornata, die bereits als ausgestorben galt, wurde Ende des 20. Jahrhunderts wiederentdeckt.
Mähnenspringer wurden im frühen 20. Jahrhundert in Kalifornien, New Mexico und Texas eingeführt. Dort sind sie inzwischen heimisch geworden und zählen mehrere tausend Tiere. Naturschützer befürchten, dass sie sich weiter ausbreiten und den in Nordamerika heimischen Dickhornschafen Konkurrenz machen könnten. Auch in der spanischen Sierra Espuña (Murcia) und auf La Palma leben eingeführte Populationen von Mähnenspringern.
Die engere Verwandtschaft des Mähnenspringers war lange Zeit ungeklärt, genetischen Studien zufolge bestehen nähere Beziehungen zum Arabischen Tahr (Arabitragus jayakari).[1][2] Er lässt sich mit einer Hausziege kreuzen, hat aber sowohl ziegen- als auch schafsartige Merkmale. Es besteht unter Zoologen momentan ein breiter Konsens, ihn einer eigenen Gattung Ammotragus zuzuordnen.
Der Name Ammotragus kommt aus dem Griechischen und bedeutet wörtlich „Sandziege“. Die Bezeichnung „Mähnenspringer“ wurde von Bernhard Grzimek eingeführt, der den zuvor gebräuchlichen Namen „Mähnenschaf“ für unpassend hielt; inzwischen hat sich die Bezeichnung im deutschsprachigen Bereich allgemein durchgesetzt, anders als manche wieder verschwundene Benennung wie „Mähnenziege“ oder „Afrikanischer Tur“. Der vor allem im englischen Sprachraum gebräuchliche Name „Aoudad“ kommt aus einer Berbersprache.
Teilweise werden bis zu sechs Unterarten unterschieden:[3]
Die Abtrenung der einzelnen Unterarten voneinander ist aber nicht eindeutig und bedarf einer Validierung.[3][4] Molekulargenetische Untersuchungen ermöglichen die Aufteilung in zwei Kladen: eine umfasst die Populationen am Mittelmeer (Marokko, nördliches Algerien und Tunesien), die andere jene der Sahara (Ägypten, südöstliches Algerien und Niger). Eine Kontaktzone besteht im westlichen Algerien. Die Aufspaltung der beiden Gruppen erfolgte im Verlauf des Unteren Pleistozäns vor 1,3 Millionen Jahren, was weiter zurückliegt als der Split zwischen einzelnen nahe verwandten Arten anderer Ziegenartiger. Die Analysen legen nahe, dass der Mähnenspringer zwei eigenständige evolutive Linien einschließt, die wahrscheinlich eigenständige taxonomische Einheiten repräsentieren.[5]
Der Mähnenspringer (Ammotragus lervia), auch als Mähnenschaf, Berberschaf oder Aoudad bekannt, ist eine im nördlichen Afrika beheimatete Säugetierart der Ziegenartigen (Caprini).
Li moflon ås hozetes, c' est on moflon d' Afrike bijhrece ki dmeure (ou dmoréve) so les pus hôtès montinnes, metans li Grand Atlasse marokin.
No d' l' indje e sincieus latén : Ammotragus lervia
Li biesse fwait on bon mete et dmey di long (150 a 170 cm). Elle est a pô près on mete hôte (90 a 100 cm).
Les coines sont spesses, avou des aneas. Ele si racrolèt po fé on dmey ceke, li dbout eviè tere.
Si coleur est rosse, mins li dzo do coir, l' ådvins des mimbes et l' toû del boke sont pus blancs.
A-st ene caime di longs pwels, k' on rtrouve eto å minton (a môde di long bok) et åtoû des djnos. C' est çoula les hozetes ki lyi ont dné s' no.
Il a cåzu disparexhou do Marok. Davance, on l' trovéve dins l' Grand, li Mîtrin eyet li ptit Atlasse.[1]
Il est åjheymint wårdåve dins les djårdéns zolodjikes.
Li moflon ås hozetes, c' est on moflon d' Afrike bijhrece ki dmeure (ou dmoréve) so les pus hôtès montinnes, metans li Grand Atlasse marokin.
No d' l' indje e sincieus latén : Ammotragus lervia
Udad (Assaɣ ussnan: Ammotragus lervia) d yiwen n telmest n ifunasen yeṭṭafaren adu-twacult n tiɣeṭṭen, Yettidir deg idurar ineẓrafen n Tefriqt ugafa (s anẓul n idurar n waṭlas aneẓraf), Tiddi-ynes (lqedd-is) d amnummsan ur yugar ara 1,70 cm ma d azuk-is gar n 40 ar 145 kg i wewtem amawaṭ. Ma d tiddi n tewtemt ur tettugar ara 84 cm
Deg yakk tutlayin timaziɣin isem-is Udad maca awal-a ila daɣen sin n inumak iden: Afuctal d Afital Udad ayẓiw (aɛezri) isem-is Amyan
Udad d aɣersiw yettwaggzen s umihi deg tmura-ynes tiẓaranin (Tamazɣa) am Umeṛṛuk d Lezzayer d Libya d Nnijer maca iga d talmest tamekcumt deg Spanya d Iwunak Yeddukklen n Temrikt
Deg yakk
Udad (Assaɣ ussnan: Ammotragus lervia) d yiwen n telmest n ifunasen yeṭṭafaren adu-twacult n tiɣeṭṭen, Yettidir deg idurar ineẓrafen n Tefriqt ugafa (s anẓul n idurar n waṭlas aneẓraf), Tiddi-ynes (lqedd-is) d amnummsan ur yugar ara 1,70 cm ma d azuk-is gar n 40 ar 145 kg i wewtem amawaṭ. Ma d tiddi n tewtemt ur tettugar ara 84 cm
Ο Αμμότραγος είναι ένα είδος άγριου προβάτου της υποοικογένειας των Αιγωδών. Η επιστημονική του ονομασία είναι Ammotragus lervia και περιλαμβάνει 6 υποείδη.
Ο αμμότραγος έχει ύψος στους ώμους 80-100 εκ. και ζυγίζει 40-140 κιλά. Έχει κοντό χρυσοκάστανο τρίχωμα. Το είδος αυτό έχει μια χαίτη που κρέμεται προς τα κάτω και φέρει τούφες μαλλιού στα μπροστινά πόδια. Κέρατα φέρουν και τα δύο φύλα, τα οποία είναι οριζόντια και κυρτά προς τα πίσω. Στο αρσενικό έχουν μήκος 75 εκ. ενώ στα θηλυκά περίπου 40 εκ[2].
Ζει στη βόρεια Αφρική στην Αλγερία, την Τυνησία, το βόρειο Τσαντ, το Νίγηρα και το Σουδάν, ενώ έχει εισαχθεί στην Ισπανία, τη Μαδέρα και τις νοτιοδυτικές ΗΠΑ. Πλέον υπάρχουν πολύ λίγα άτομα αυτού του είδους στο φυσικό του περιβάλλον.
Το είδος αυτό προσαρμόζεται εύκολα σε νέες συνθήκες ζωής καθώς και σε αιχμαλωσία[2].
Ο Αμμότραγος είναι ένα είδος άγριου προβάτου της υποοικογένειας των Αιγωδών. Η επιστημονική του ονομασία είναι Ammotragus lervia και περιλαμβάνει 6 υποείδη.
Ο αμμότραγος έχει ύψος στους ώμους 80-100 εκ. και ζυγίζει 40-140 κιλά. Έχει κοντό χρυσοκάστανο τρίχωμα. Το είδος αυτό έχει μια χαίτη που κρέμεται προς τα κάτω και φέρει τούφες μαλλιού στα μπροστινά πόδια. Κέρατα φέρουν και τα δύο φύλα, τα οποία είναι οριζόντια και κυρτά προς τα πίσω. Στο αρσενικό έχουν μήκος 75 εκ. ενώ στα θηλυκά περίπου 40 εκ.
Ζει στη βόρεια Αφρική στην Αλγερία, την Τυνησία, το βόρειο Τσαντ, το Νίγηρα και το Σουδάν, ενώ έχει εισαχθεί στην Ισπανία, τη Μαδέρα και τις νοτιοδυτικές ΗΠΑ. Πλέον υπάρχουν πολύ λίγα άτομα αυτού του είδους στο φυσικό του περιβάλλον.
Το είδος αυτό προσαρμόζεται εύκολα σε νέες συνθήκες ζωής καθώς και σε αιχμαλωσία.
Берберска овца (науч. Ammotragus lervia) — вид од потсемејството кози (Caprinae) автохтон на карпестите планини во северна Африка. Има шест подвидови. Иако е редок на домашна територија, доведен во јужна Европа, Северна Америка и на други места. Позната е и како аудед, вадан, аруј и арујс.
Во Македонија, примероци од ова животно можат да се видат во Зоолошката градина во Скопје.[4]
Овој вид овци е висок 80-100 см и тежи 40-140 кг. По боја се песокливо-кафени (сè потемни како што стареат), оздола малку посветли и со потемна линија на грбот. Горните и надворешните делови од нозете имаат рамномерна црвеникаво-кафеава или сивкасто-кафеава боја. На вратот имаат лелеаво руно (кое досега до градите кај мажјаците) и ретка грива. Роговите им се триаголни во пресек, се извиваат нанадвор, наназад, а потоа навнатре, и достигаат должина од 50 см. На допир се мазни, со мали набори при основата што се јавуваат со старост.
Берберската овца природно живее во северна Африка, и тоа: Алжир, Тунис, Египет, Либија, Мавританија, северен Мали, Мароко, Нигер, Судан и северен Чад (западно од реката Нил и на Црвеноморските Ридови источно од Нил).[5]
Како доведен вид, бербреската овца е застапена во југоисточна Шпанија, the југозпадни САД, островот Нихау (Хаваи), Мексико, и некои делови од Африка.
Во 1970 г. се доведени единки во југоисточна Шпанија и денес берберската овца е честа на ограничено подрачје во тој дел од земјата и во регионалниот парк Сиера Еспуња, каде е ловен вид. Поради својата прилагодливост, овој вид е во подем и почнува да се среќава во покраините Аликанте, Алмерија, Гранада и Мурсија,[6] каде им сопернички на автохтоните копитари на Пиринејскиот Полуостров. Видот е доведен и на островот Ла Палма (Канарските Острови) и денес е раширен низ северниот и средишниот дел од островот, каде претставува сериозна закана за ендемските растенија.
Овој вид (A. lervia) е единствениот од родот Ammotragus. Меѓутоа, некои автори го ставаат овој род во родот на козите (Capra), заедно со овците (Ovis).[3]
Подвидовите на бверберската овца се алопатрички во разни делови на северна Африка:[5]
Берберските овци живеат во степски планински подрачја каде пасат и брстат треви, грмушки и лишаи. Потребата за вода можат наполно да ја задоволат преку храната, но ако ако наидат на течна вода, ја пијат и се валкаат во неа. Активни се рано наутро и на квечерина, а жегата ја минуваат во одмор. Со нозете се многу спретни и можат да скокнат од место дури 2 м во висина. Кога ќе забележат опасност, веднаш бегаат по нагорнините и скокаат напред-назад за да го збунат непријателот.
Имаат преселничко поведение и постојано минуваат по разни планински венци. Главни природни грабливци во северна Африка им се берберскиот леопард, берберскиот лав (истребен) и каракалот, но денес опстанокот им го загрозува само човекот.
Берберска овца бара храна од посетители
Мајка и младенче во сенка
Младенче
Глава на овен
Берберска овца во Хамбуршката зоолошка градина
Женки и младенче во Берлинската зоолошка градина
Берберска овца во зоолошката градина Теноџи, Осака
Глава на овен
.jpg)
.jpg)
|accessdate= (помош) Берберска овца (науч. Ammotragus lervia) — вид од потсемејството кози (Caprinae) автохтон на карпестите планини во северна Африка. Има шест подвидови. Иако е редок на домашна територија, доведен во јужна Европа, Северна Америка и на други места. Позната е и како аудед, вадан, аруј и арујс.
Во Македонија, примероци од ова животно можат да се видат во Зоолошката градина во Скопје.
The Barbary sheep (Ammotragus lervia), also known as aoudad (pronounced [ˈɑʊdæd]) is a species of caprine native to rocky mountains in North Africa. While this is the only species in genus Ammotragus, six subspecies have been described. Although it is rare in its native North Africa, it has been introduced to North America, southern Europe, and elsewhere. It is also known in the Berber language as waddan or arwi, and in former French territories as the moufflon.
Barbary sheep stand 75 to 110 cm (2 ft 6 in to 3 ft 7 in) tall at the shoulder, with a length around 1.5 m (5 ft), and weigh 30 to 145 kg (66 to 320 lb).[5] They are sandy-brown, darkening with age, with a slightly lighter underbelly and a darker line along the back. Upper parts and the outer parts of the legs are a uniform reddish- or grayish-brown. Some shaggy hair is on the throat (extending down to the chest in males) with a sparse mane. Their horns have a triangular cross-section. The horns curve outward, backward, then inward, and can exceed 76 cm (30 in) in length. The horns are fairly smooth, with slight wrinkles evident at the base as the animal matures.[6]
Barbary sheep naturally occur in northern Africa in Morocco, Algeria, Tunisia, northern Chad, Egypt, Libya, northern Mali, Mauritania, Niger, and Sudan (west of the Nile, and in the Red Sea Hills east of the Nile).[7]
Barbary sheep have been introduced to southeastern Spain,[8] the southwestern United States[9] (Chinati Mountains on La Escalera Ranch, Guadalupe Mountains National Park, Palo Duro Canyon, the Trans-Pecos, and other parts of Texas, as well as New Mexico), Niihau Island (Hawaii), Mexico, and some parts of Africa.
They have become common in a limited region of southeastern Spain, since its introduction in 1970 to Sierra Espuña Regional Park as a game species. Its adaptability enabled it to colonize nearby areas quickly, and private game estates provided other centers of dispersion. The species is currently expanding, according to recent field surveys, now being found in the provinces of Alicante, Almería, Granada, and Murcia.[10] This species is a potential competitor to native ungulates inhabiting the Iberian Peninsula. The species has also been introduced to La Palma (in the Canary Islands), and has spread throughout the northern and central parts of the island, where it is a serious threat to endemic vegetation.[11] The aoudad has also been introduced in Croatia several times, where there is a population in Mosor.[12]
A. lervia is the only species in the genus Ammotragus. However, some authors include this genus in the goat genus Capra, together with the sheep genus Ovis.[4]
The subspecies are found allopatrically in various parts of North Africa:[7]
Barbary sheep are found in arid mountainous areas where they graze and browse grasses, bushes, and lichens. They are able to obtain all their metabolic water from food, but if liquid water is available, they drink and wallow in it. Barbary sheep are crepuscular - active in the early morning and late afternoon and rest in the heat of the day. They are very agile and can achieve a standing jump over 2 metres (7 ft). They are well adapted to their habitat, which consist of steep, rocky mountains and canyons. They often flee at the first sign of danger, typically running uphill. They are extremely nomadic and travel constantly via mountain ranges. Their main predators in North Africa were the Barbary leopard, Barbary lion, and caracal, but now humans, feral dogs, competition due to overgrazing by domestic animals and drought[15] threaten their populations.
The binomial name Ammotragus lervia derives from the Greek ἄμμος ámmos ("sand", referring to the sand-coloured coat) and τράγος trágos ("goat").
Lervia derives from the wild sheep of northern Africa described as "lerwee" by Rev. T. Shaw in his "Travels and Observations" about parts of Barbary and Levant.
The Spanish named this sheep the arruis, from Berber arrwis, and the Spanish Legion even used it as a mascot for a time.
Aoudad ([ˈɑː.uːdæd]) is the name for this sheep used by the Berbers, a North African people, and it is also called arui and waddan (in Libya).
Barbary sheep seeks handouts at a Texas wildlife park
Ewe and lamb rest in the shade of a tree
Lamb (closeup)
.jpg)
Barbary sheep at the Wildlife Ranch in San Antonio
Barbary sheep at Tierpark Hagenbeck, Hamburg, Germany
Ewes and a juvenile at Zoologischer Garten, Berlin, Germany
Barbary sheep at Tennōji Zoo, Japan
Head of a ram
Skeleton of a Barbary sheep (Museum of Osteology)
Captive Barbary sheep Safari West Santa Rosa, California
.jpg)
{{cite journal}}: CS1 maint: multiple names: authors list (link) The Barbary sheep (Ammotragus lervia), also known as aoudad (pronounced [ˈɑʊdæd]) is a species of caprine native to rocky mountains in North Africa. While this is the only species in genus Ammotragus, six subspecies have been described. Although it is rare in its native North Africa, it has been introduced to North America, southern Europe, and elsewhere. It is also known in the Berber language as waddan or arwi, and in former French territories as the moufflon.
El arruí, arrui, muflón del Atlas o carnero de berbería (Ammotragus lervia) es un bóvido de la subfamilia Caprinae nativo de las zonas rocosas del Sáhara y el Sahel, del género monotípico Ammotragus. Comienza a abundar en fincas privadas de caza, en donde es más difícil enumerar su presencia. Los nombres arruí y aoudad, como se le conoce en varias lenguas europeas, proceden del idioma bereber. También está presente en reservas y cotos de caza de México, Sur de Estados Unidos, Región de Murcia, Comunidad Valenciana en las sierras más altas de la Marina Baja de Alicante, área de Jijona (comarca del Campo de Alicante), zonas serranas del Hoya de Alcoy y el Condado de Cocentaina, y sierra del Cid (cercana a Petrel). Posiblemente está población proviene de animales huidos de vallados cinegéticos.[2] En Canarias y en Andalucía hay poblaciones introducidas de arruí.[3][4]
El tamaño máximo que alcanzan los machos (los machos adultos son mucho más grandes que las hembras) es de 165 cm de largo y 110 de altura a la cruz, con un peso de hasta 150 kg. La cola es lanosa y notablemente larga en comparación con otros miembros de la subfamilia Caprinae, pues alcanza los 20 cm de largo. El pelaje es muy corto, salvo en la cola y la densa barba que en los machos recorre la parte delantera del cuello. El color es rojizo o pardo claro, similar al de la arena de los desiertos donde vive, ligeramente más claro en la parte inferior del cuerpo y en machos viejos la crin y las barbas es color negro. Ambos sexos presentan barba y cuernos curvos, que en el caso de los machos son más largos y gruesos que en las hembras. Estos cuernos pueden medir hasta 46 pulgadas en los machos confinados a reservas cinegéticas del norte de México y sur de Texas, pero en zonas libres o de “cerco bajo” un borrego adulto puede alcanzar hasta las 34 pulgadas.
El apareamiento suele tener lugar en los meses otoñales, entre septiembre y noviembre, aunque en cautividad puede reproducirse a lo largo de todo el año. Tras cinco meses y medio de gestación, las hembras paren generalmente una sola cría, si bien, cuando las hembras se encuentran en condiciones óptimas suelen tener partos gemelares y, excepcionalmente, parir trillizos.[5] La lactancia es más acentuada el primer mes de vida, pero el destete puede tener lugar a edades muy variables, dependiendo del próximo apareamiento de la madre; en promedio suele ocurrir a los ocho meses de edad.[6] Los machos y las hembras pueden considerarse sexualmente maduros cuando tienen 14 meses y 9 meses, respectivamente.[7] La esperanza de vida de la especie es de unos veinte años en cautividad.[8]
Las subespecies reconocidas de arruí son seis,[9] distribuidas desde Marruecos a Egipto y llegando por el sur hasta Mauritania, Níger y Chad.
La introducción de esta especie en 1970 se encuadra dentro de la demanda de nuevas especies cinegéticas de caza mayor, corriente generalizada en varios países europeos desde mediados del siglo XX. Los principales ungulados introducidos en esa época en España fueron el arruí y el muflón.
La introducción del arruí se hizo inicialmente en Sierra Espuña, en la región de Murcia, a partir de ejemplares recluidos en el Zoo de Casablanca y el Zoo de Fráncfort del Meno. La abundancia de comida, la ausencia de depredadores y su alta tasa de natalidad determinaron su rápida expansión en muy poco tiempo. Actualmente en la misma región lo encontramos además en la vecina sierra del Cambrón, y la sierra del Gigante (cercana a Lorca).[10]
En el año 1972, en la zona norte de la isla de La Palma (Canarias), se introdujeron quince ejemplares para realizar caza mayor.[4]
Debido a que fue descrita como especie invasora en diversos estudios,[11][12] señalándose potenciales efectos negativos sobre flora y fauna autóctonas,[12] el arrui ha sido incluido en el Catálogo Español de Especies Exóticas Invasoras, regulado por el Real Decreto 630/2013, de 2 de agosto, estando prohibida en España su introducción en el medio natural, posesión, transporte, tráfico y comercio.[13] Sin embargo, en aquellos trabajos[11][12] se utilizó el término "invasor" en su acepción de "colonizador", y nunca se afirmó que el arrui fuera perjudicial, solo se planteó como una posibilidad.[14] Consecuentemente, se ha propuesto descatalogar las poblaciones exóticas de arruis localizadas en la España continental en base a la carencia de datos empíricos que demuestren efectos deletéreos sobre fauna y flora,[14][15] más allá de los ocasionados por otros ungulados herbívoros autóctonos.[16] En otros estudios se señala una cierta preferencia alimenticia por los pastos naturales.[17][18] Esto ha llevado a varios autores a plantear la posibilidad de que el arrui, como especie preferentemente pastadora, ejerza un papel particular en los hábitats del sureste peninsular,[19] facilitando teóricamente una mayor heterogeneidad paisajística y el consecuente aumento de la biodiversidad asociada[20] En todo caso, se hace notar la necesidad de continuar con las investigaciones y conocer más a fondo la situación.
El arruí también está presente dentro del territorio de la Comunidad Valenciana en las sierras más altas de la Marina Baja de Alicante, área de Jijona (comarca del Campo de Alicante), zonas serranas del Hoya de Alcoy y el Condado de Cocentaina, y sierra del Cid (cercana a Petrel). Según parece, está población proviene de animales huidos de vallados cinegéticos.[2]
En Andalucía hay poblaciones introducidas de arruí en las Sierra de María-Los Vélez (Almería), y en la sierra de Orce (Granada).[3]
Los arruís se introdujeron (en 1972) también en la zona norte de La Palma, con graves consecuencias para la flora insular autóctona. A pesar de ello, los arruís se expanden velozmente, incluso más rápido aún que en la Península porque suelen moverse por el Parque nacional de la Caldera de Taburiente,[cita requerida] donde cualquier tipo de caza está prohibida. Las demandas de los ecologistas y los biólogos que han estudiado el problema para que la especie sea trasladada o erradicada de la zona entra en conflicto directo con los intereses de las asociaciones de cazadores de la isla. Esto se debe en buena medida a los ingresos que los cazadores proporcionan cuando abaten arruís fuera del parque.[cita requerida] Así y todo ha habido algún intento de erradicación autorizado por el cabildo insular, pero lo accidentado e innacesibilidad del terreno impidieron localizar a todos los ejemplares. A principios de los años 90 del siglo pasado se estimaba una población en La Palma de doscientos a doscientos cincuenta individuos, con una tasa reproductiva del 30%.[21] En tiempos recientes[¿cuándo?] se ha permitido la caza selectiva de algunos animales en el parque para controlar su exceso de población, objetivo que aún no se ha conseguido.[cita requerida]
|url= sin título (ayuda). Consultado el 22 de diciembre de 2019. El arruí, arrui, muflón del Atlas o carnero de berbería (Ammotragus lervia) es un bóvido de la subfamilia Caprinae nativo de las zonas rocosas del Sáhara y el Sahel, del género monotípico Ammotragus. Comienza a abundar en fincas privadas de caza, en donde es más difícil enumerar su presencia. Los nombres arruí y aoudad, como se le conoce en varias lenguas europeas, proceden del idioma bereber. También está presente en reservas y cotos de caza de México, Sur de Estados Unidos, Región de Murcia, Comunidad Valenciana en las sierras más altas de la Marina Baja de Alicante, área de Jijona (comarca del Campo de Alicante), zonas serranas del Hoya de Alcoy y el Condado de Cocentaina, y sierra del Cid (cercana a Petrel). Posiblemente está población proviene de animales huidos de vallados cinegéticos. En Canarias y en Andalucía hay poblaciones introducidas de arruí.
Berberiar aharia, Ammotragus lervia da bere izen zientifikoa, arrui izenaz ere ezaguna, Ammotragus generoko animalia da. Artiodaktiloen barruko Caprinae azpifamilia eta Bovidae familian sailkatuta dago. Nahiz eta bertakoa ez izan, azken hamarkadetan espeziea dezente zabaldu da Iberiar Penintsularen hegoaldean ehizarako oso animalia estimatua delako.
Berberiako ahariaren sei azpiespezie ezagutzen dira:
Berberiar aharia, Ammotragus lervia da bere izen zientifikoa, arrui izenaz ere ezaguna, Ammotragus generoko animalia da. Artiodaktiloen barruko Caprinae azpifamilia eta Bovidae familian sailkatuta dago. Nahiz eta bertakoa ez izan, azken hamarkadetan espeziea dezente zabaldu da Iberiar Penintsularen hegoaldean ehizarako oso animalia estimatua delako.
Harjalammas (Ammotragus lervia) on vuohieläinten (Caprinae) alaheimoon kuuluva sorkkaeläin ja Ammotragus-sukunsa ainoa laji. Se muistuttaa ulkonäöltään ja luustoltaan vuohia, mutta perinnöllisesti se on lähempää sukua lampaille[2].
Harjalampaan kaulassa ja molempien etujalkojen sivuilla on hyvin pitkää karvaa. Vanhoilla pässeillä karvat ulottuvat maahan asti. Aikuisen yksilön ruumis on 155–165 senttimetrin pituinen ja se painaa 120–140 kilogrammaa. Sen säkäkorkeus on 90–100 senttimetriä ja hännän pituus 20–25 senttimetriä.
Harjalammas eli aikoinaan koko Pohjois-Afrikan vuoristoissa. Nykyään sitä tavataan saarekemaisesti Algeriassa, Tšadissa, Libyassa, Malissa, Mauritaniassa, Marokossa, Nigerissä, Sudanissa, Egyptissä ja Tunisiassa. Sitä on istutettu lisäksi Meksikoon, Kanariansaarille ja Yhdysvaltoihin. Kansainvälinen luonnonsuojeluliitto IUCN on arvioinut harjalampaan vaarantuneeksi lajiksi.[1]
Harjalampaat syövät kaikenlaista heinää ja ruohoa, ja ne riipivät lehtiä myös pensaista. Harjalampaat selviytyvät pitkään ilman juomavettä.
Harjalammas (Ammotragus lervia) on vuohieläinten (Caprinae) alaheimoon kuuluva sorkkaeläin ja Ammotragus-sukunsa ainoa laji. Se muistuttaa ulkonäöltään ja luustoltaan vuohia, mutta perinnöllisesti se on lähempää sukua lampaille.
Ammotragus lervia
Habitant les montagnes désertiques du Nord de l'Afrique[2], le mouflon à manchettes (Ammotragus lervia) est parfois appelé mouflon de Barbarie, aoudad ou arui. Son nom scientifique signifie en grec « chèvre de sable ».
Caractéristiques ♀ ♂ Masse 40 à 145 kg Longueur 130 à 165 cm Hauteur 75 à 110 cm Queue 15 à 20 cm Cornes 40 84 cm Robe chamois Saison des amours sept à nov Gestation 160 jours Petit(s) 1 /portée Sevrage 3 à 4 mois Maturité sexuelle 1½ ans Durée de vie 20 ansC'est un bovidé de la sous-famille des caprinés, de taille moyenne, ne dépassant pas 1,70 m de long (sans la queue) pour un poids de 40 à 145 kg. Adulte, le mâle arbore des cornes qui atteignent 84 cm de long, la femelle ayant des cornes de 40 cm maximum. Elles s'élancent vers le haut puis s'incurvent en demi-cercles divergeant vers l'arrière.
Le mouflon à manchettes est menacé dans son habitat d'origine, mais se comporte en espèce invasive en Espagne et aux États-Unis, après y avoir été introduit pour la chasse. Il est également présent dans la dépression de Qattara.
L'espèce a disparu en Libye suite à l'intense braconnage pratiqué après la chute du régime de Mouammar Kadhafi[3].
C'est un bovidé de la sous-famille des caprinés, de taille moyenne, ne dépassant pas 1,70 m de long (sans la queue) pour un poids de 40 à 145 kg. Adulte, le mâle arbore des cornes qui atteignent 84 cm de long, la femelle ayant des cornes de 40 cm maximum. Elles s'élancent vers le haut puis s'incurvent en demi-cercles divergeant vers l'arrière.
Ammotragus lervia é unha especie de caprino nativo das montañas rochosas de África do Norte. Conta con seis subespecies descritas e malia que é raro na súa área nativa en África, foi introducido en América do Norte e no sur de Europa.
Ammotragus lervia é unha especie de caprino nativo das montañas rochosas de África do Norte. Conta con seis subespecies descritas e malia que é raro na súa área nativa en África, foi introducido en América do Norte e no sur de Europa.
Berberska ovca ili audad (Ammotragus lervia) je vrsta divljih koza iz obitelji šupljorogih goveda (Bovidae). Ova vrsta se smatra ranjivom u pogledu ugroženosti vrste od izumiranja. Areal berberske ovce obuhvaća veći broj mediteranskih i država Sahela. Vrsta je uvedena u Sjedinjene Američke Države i Meksiko. Staništa vrste su šume, planine, brdoviti predjeli, polupustinje i pustinje. Vrsta je po visini rasprostranjena do 4100 metara nadmorske visine. Boje su uglavnom jednolično blijedo crvenosmeđe. Ženke se od mužjaka najčešće razlikuju po slabijoj grivi, dok su im rogovi isto toliko veliki i snažni kao kod mužjaka.[1]
Berberska ovca prirodno se nalazi u sljedećim afričkim državama:
Berberska ovca ili audad (Ammotragus lervia) je vrsta divljih koza iz obitelji šupljorogih goveda (Bovidae). Ova vrsta se smatra ranjivom u pogledu ugroženosti vrste od izumiranja. Areal berberske ovce obuhvaća veći broj mediteranskih i država Sahela. Vrsta je uvedena u Sjedinjene Američke Države i Meksiko. Staništa vrste su šume, planine, brdoviti predjeli, polupustinje i pustinje. Vrsta je po visini rasprostranjena do 4100 metara nadmorske visine. Boje su uglavnom jednolično blijedo crvenosmeđe. Ženke se od mužjaka najčešće razlikuju po slabijoj grivi, dok su im rogovi isto toliko veliki i snažni kao kod mužjaka.
Hærusauður (fræðiheiti: Ammotragus lervia) er villt geitfjártegund sem lifir í Norður-Afríku.
Hærusauðir eru um 80 til 100 sm háir á herðar og um það bil 40 til 140 kg á fæti. Þeir eru ljósmórauðir (ljósbrúnir) á litinn og dökkna með aldrinum. Þá eru þeir ljósari undir kvið (nokkurs konar ljósmóbotnóttur litur); og dökkur áll liggur aftur eftir hryggnum. Undir hálsinum eru dýrin hærð og teygir þessi hárlubbi sig niður á bringu á hrútunum.
Hornin eru aftursett og hringast. Þau geta orðið allt að 50 sm löng og eru slétt; nema niðri við haus.
Hærusauður (fræðiheiti: Ammotragus lervia) er villt geitfjártegund sem lifir í Norður-Afríku.
L'ammotrago (Ammotragus lervia Pallas, 1777), detto anche muflone africano o pecora crinita o capra berbera (in arabo waddan o uaddan; in berbero del nord awdad, udad, addad; tuareg del nord udad[2], del sud efital[3]), è un rappresentante della sottofamiglia dei Caprini (Bovidi).
Il termine “ammotrago” deriva dal Greco ammos (“sabbia”, in riferimento al colore del mantello) e tragos (“capra”).
In molti libri di storia naturale, questa si trova classificata tra le capre, perché presenta con queste una somiglianza che è uguale a quella che presenta con le pecore. Le sue corna sono diverse da quelle delle vere capre, sebbene le ricordino; al contrario, mancano i lacrimatoi ed il naso ricurvo della pecora, con la quale, in complesso, ha in comune l'aspetto e il comportamento.
Il carattere più peculiare dell'animale è una folta criniera che ha inizio sulla parte superiore del collo e scende sino al petto, prolungandosi sulle zampe davanti sino all'articolazione del ginocchio. Le corna, che sono lunghe quasi 60 centimetri, sono quasi quadrangolari inferiormente, compresse di sopra, profondamente scanalate sulla faccia esterna. Cominciano ad innalzarsi verticalmente, poi si curvano all'indietro, rivolgendo anche l'estremità in tale direzione. Esse hanno infatti la tipica forma rotonda, la stessa di animali come lo stambecco caucasico o il bharal del Tibet. Ad eccezione della criniera e del breve fiocco caudale, il pelame somiglia a quello delle capre, essendo ruvido e aderente al corpo. La pecora crinita è, sulla parte superiore, d'un rosso fulvo o d'un giallo-scuro; ma l'estremità dei peli è bianca, perciò l'animale appare screziato.
La parte inferiore e quella interna delle zampe è bianca, mentre una fascia scura scorre lungo il dorso. Un maschio perfettamente sviluppato ha circa metri 1,80 di lunghezza ed oltre un metro di altezza, con un peso che può raggiungere i 140 kg.
Vive in piccoli gruppi (3-6 individui) dai quali restano fuori i maschi adulti. È molto abile nell'arrampicarsi sulle rocce ed è in grado di saltare agilmente. Abita in zone scoscese che vanno dal livello del mare fino alle montagne di 4.100 m (vedi montagne dell'Atlante).
Al tempo dell'accoppiamento, i maschi impegnano spesso dure lotte. Dai quattro ai cinque mesi dopo l'accoppiamento, la femmina partorisce uno o due agnelli, che per circa quattro mesi stanno presso la madre, ma diventano indipendenti molto tempo prima del successivo accoppiamento della loro genitrice. Il nutrimento della pecora crinita è il medesimo di quello delle altre pecore e capre allo stato libero: in estate, piante succose alpine e licheni secchi, erbe in inverno. Può restare a lungo senza bere poiché le bastano la rugiada notturna e l'acqua contenuta nei vegetali di cui si nutre.
Vive in Marocco, Algeria, Ciad, Libia, Mali, Niger, Sudan. Nel Sahara Occidentale ed in Tunisia è stato reintrodotto in molte zone montagnose. La pecora crinita è molto diffusa nell'Algeria meridionale, dove gli arabi la chiamano arni.
Al di fuori della sua naturale area di distribuzione, è stato introdotto per scopi venatori in Spagna (Sierra Espuña dal 1970 e isola La Palma-Canarie dal 1972), in Messico e negli Stati Uniti.
In Spagna, dove ha trovato un habitat ideale, si è così ben acclimatato da divenire una specie invasiva, che sta creando notevoli problemi alla vegetazione autoctona ed è in competizione con lo stambecco locale[4]. Per cercare di eradicarlo, non gode di alcuna protezione dalla caccia.
Gli ammotraghi sono molto comuni dietro le recinzioni degli zoo e dei parchi faunistici. Tuttavia, un piccolo nucleo vive libero sul monte Beigua, in Liguria. Si tratta di alcuni esemplari, fuggiti nel 2016 da un parco privato, che si sono ben adattati all'ambiente montano.
Questo piccolo nucleo contribuisce a suscitare attriti tra cacciatori e animalisti.[5]
L'ammotrago (Ammotragus lervia Pallas, 1777), detto anche muflone africano o pecora crinita o capra berbera (in arabo waddan o uaddan; in berbero del nord awdad, udad, addad; tuareg del nord udad, del sud efital), è un rappresentante della sottofamiglia dei Caprini (Bovidi).
Il termine “ammotrago” deriva dal Greco ammos (“sabbia”, in riferimento al colore del mantello) e tragos (“capra”).
Berberinis avinas (lot. Ammotragus lervia, angl. Barbary Sheep, vok. Mähnenspringer) – dykaraginių (Bovidae) šeimos žinduolis, priklausantis ožkų (Caprinae) pošeimiui.
Šis su teriologija susijęs straipsnis yra nebaigtas. Jūs galite prisidėti prie Vikipedijos papildydami šį straipsnį. Krēpjaita (Ammotragus lervia), saukta arī par arui, ir Ziemeļāfrikas kalnos dzīvojošs dobradžu dzimtas (Bovidae) pārnadzis, kas ir vienīgā suga krēpjaitu ģintī (Ammotragus). Tai ir 6 pasugas.[1]
Krēpjaitas dabīgais izplatības areāls ir Āfrikas ziemeļu tuksnešainās klinšu teritorijas no Atlantijas okeāna piekrastes līdz Sarkanajai jūrai un līdz Mali un Sudānai dienvidos. Tās sastopamas Mali ziemeļos, Mauritānijā, Marokā, Alžīrijā, Tunisijā, Lībijā, Nigērā, Čadas ziemeļos, Ēģiptē un Sudānā.[1]
Krēpjaitas ir introducētas arī ASV (Kalifornijā, Teksasā, Ņūmeksikā un vienā no Havaju salām Niihau), Meksikā, Spānijā un dažās Āfrikas daļās. Krēpjaitas ASV tika ievestas nacionālajos parkos un privātajās audzētavās, no kurām tās ir izbēgušas, vairojoties savvaļā.[2] Tagad to skaits ir mērāms vairākos tūkstošos dzīvnieku. Ekologi uztraucas, ka to skaits pieaugs vēl vairāk un ka krēpjaita sāks izspiest vietējās Ziemeļamerikas sugas.[3] Spānijā krēpjaitas 20. gadsimta 70. gados tika ievestas valsts dienvidaustrumos, kā medību dzīvnieks. Krēpjaita ātri iedzīvojās jaunajā teritorijā, tās areālam izplešoties rietumu virzienā. Mūsdienās tā ir sastopama Alikantes, Almerijas, Granadas un Mursijas apgabalos.[4] Krēpjaita ir kļuvusi par nopietnu konkurentu Pireneju pussalas vietējiem pārnadžiem. Krēpjaita ir tikusi introducēta arī Kanāriju Palmas salā, kļūstot par draudu salas īpašajai, endēmajai veģetācijai.
Krēpjaita ir vidēji liels pārnadzis, bet salīdzinoši liela aita,[5] ar relatīvi īsām kājām un kompaktu ķermeni.[6] Tās ķermeņa augstums skaustā ir 75—112 cm, garums 130—165 cm, svars 40—145 kg.[6] Tēviņi ir ievērojami lielāki un masīvāki par mātītēm. Ragi ir abiem dzimumiem, bet lielāki tie ir tēviņiem. Ragi ir gari, masīvi un izliekti lokā, griezumā trīsstūrveida. Ragi ir gludi, bet vecākiem dzīvniekiem pie pamatnes veidojas gredzenveida krokojums. Tēviņam ragu garums var sasniegt 84 cm, mātītei 51 cm.[6] Aste ir relatīvi gara (15—25 cm), ar kuplu matojumu virspusē, bet bez matojuma apakšpusē.[6] Zem tās apakšpusē atrodas smirddziedzeri, kas izdala spēcīgu, kazas smakai līdzīgu aromātu. Kājas — spēcīgas, to asie nagi neslīd pat uz stāvas klints virsmas. Krēpjaitas galva ir slaida, ar mazām, smailām ausīm. Apmatojums smilšu brūns, ar īsiem, cietiem virsmatiem un mīkstu zemvilnu. Paliekot krēpjaitām vecakām, matojums kļūst tumšāks (rudibrūns vai pelēkbrūns). Nāsis tumšas. Zods, ausu iekšpuses, pavēdere un kāju iekšpuses gaišākas. Apakšpusē pazodē un uz kakla līdz krūtīm un uz priekškāju ciskām aug garas krēpes, tās ir mīkstas un biezas. Parasti tās ir gaišākas vai tumšākas par pārējo matojumu. Stāvas, īsas krepes aug arī uz muguras plecu joslā, sākot ar kakla pamatni.[6] Pieaugušās krēpjaitas blēj zemos toņos, jaunās — augstos.
Krēpjaita gandrīz visu gadu dzīvo nelielos ģimeņu baros vai ir vienpate.[6][7] Bars sastāv no dominanta tēviņa, vairākām mātītēm un dažāda vecuma mazuļiem. Barā visdominantākais dzīvnieks ir tēviņš, jo tas ir daudz lielāks nekā mātītes, bet arī viena no mātītēm ir dominantāka pār pārējām.[8] Tēviņiem ir raksturīgi divi savstarpējās cīņas veidi. Tie cīnās, badoties ar ragiem, vai laužoties, ragus saāķējot kopā un vienam otru grūstot. Arī mātītes mēdz badīties, bet tās negrūstās. Atšķirībā no citiem kazu apakšdzimtas dzīvniekiem krēpjaitas viena otru nespārda.[8] Lietus perioda beigās vairākas grupas apvienojas un veido lielu baru, kas kopīgi atpūšas un meklē barību. Krēpjaitas, visticamāk, nav teritoriāli dzīvnieki. Tā kā krēpjaitas dzīvo reģionos ar nabadzīgu veģetāciju un bīstamās situācijās tām nav, kur paslēpties, tad tās, sajūtot briesmas, mēdz sastingt.[9] Ja jābēg, krēpjaitas vienmēr skrien kalnā augšup, sperot ar pakaļkājām un cenšoties ienaidnieku nogrūst lejup no klintīm. Krēpjaitas nepārtraukti pārvietojas un pamatā uzturas klintīs un stāvās nogāzēs, kur tās jūtas drošāk. To ienaidnieki Ziemeļāfrikā kādreiz bija leopardi, Atlasa lauvas un karakali, bet mūsdienās, plēsīgajiem zvēriem izmirstot (Atlasa lauvām) vai to populācijām kļūstot mazskaitlīgām, par galveno ienaidnieku ir kļuvis cilvēks.
Vislielākajā tveicē krēpjaita meklē patvērumu ēnainā vietā zem klints nokares, aizā vai alā kalnu pakājē. Atpūtas brīži tiek veltīti kažoka apkopšanai: aitas kasās ar ragiem vai nagiem un berzē ķermeni gar klinti un koku zemākajiem zariem. Labprāt vārtās arī mitrās smiltīs, tā atbrīvojoties no daudziem parazītiem. Vispirms veļas uz visām pusēm, lai apbērtu ar smiltīm ķermeņa apakšu un sānus, pēc tam ar nagiem sagrūž mitrās smiltis uz muguras. Krēpjaita meistarīgi kāpelē pa klintīm, tādēļ to var sastapt tuksnešu klinšainajās virsotnēs vai akmeņainajos tuksnešos. Tā spēj palekties 2 metru augstumā no vietas.[9] Ja baram draud briesmas, krēpjaitas ātri pa nogāzi uzkāpj kalnā, lai tur paslēptos. Tuksnešos krēpjaitas vairāk paļaujas uz savu maskējošo krāsu, kas tās noslēpj no ienaidnieku acīm. Pateicoties ārkārtīgi attīstītajām maņām — ožai, redzei un dzirdei -, krēpjaitas spēj atklāt plēsēju no liela attāluma un laikus noslēpties.
Krēpjaitas barojas agri no rīta un vēlu pēcpusdienā, kad gaisa temperatūra ir pazeminājusies. Ģimene vienmēr ganās kopā. Krēpjaita pamatā barojas ar zāli, krūmu un koku zariem un ķērpjiem. Tās, ja nepieciešams, paceļas pakaļkājās, lai aizsniegtu lapas, zarus un sulīgos, svaigos dzinumus. Kā jau visi dobradži atpūtas laikā tiek atgremota barība. Krēpjaitas var iztikt bez dzeršanas, ūdeni pamatā uzņemot ar augiem, bet, ja ir iespēja, tās padzeras arī no ūdenskrātuvēm, peļķēm klinšu padziļinājumos vai nolaiza rasu.[9]
Krēpjaitas var sapāroties visa gada garumā, bet pārošanās maksimums ilgst no septmebra līdz novembra beigām, mazuļiem dzimstot pavasarī.[7] Mātīte var sapāroties arī divas reizes gadā.[6] Tēviņš agresīvi apsargā savas mātītes un padzen sāncenšus. Grūtniecība ilgst 150 — 165 dienas. Dzimst viens vai divi mazuļi (reti trīs), kas piedzimstot sver 1,5—3 kg. Pirmās divas trīs dienas māte paliek kopā ar pēcnācējiem drošā nomaļā vietā un tikai vēlāk pievienojas baram. Mazuļi zīž mātes pienu 3—4 mēnešus, dzimumgatavību sasniedz apmēram 1-1,5 gadu vecumā.[6] Krēpjaitas dzīves ilgums ir līdz 24 gadiem nebrīvē, savvaļā nav zināms.
Krēpjaita savā dabīgajā izplatības areālā ir ļoti reti sastopama vai atrodas tuvu izmiršanai, tādēļ tā iekļauta Vašingtonas konvencijas aisargājamo dzīvnieku reģistrā. Āfrikas iedzīvotāji gadsimtiem ilgi medījuši krēpjaitas, lai iegūtu gaļu, ādu, vilnu un cīpslas. Tā kā cilvēku skaits, kas apdzīvo tuksnešu un kalnu teritorijas, samazinās, krēpjaitu skaits lēnām atjaunojas.
Krēpjaita ir vienīgā suga savā ģintī. Vistuvākais radinieks tai ir Arābijas kaza (Arabitragus jayakari), kas dzīvo Hadžara kalnos Omānā un Apvienotajos Arābu Emirātos.[10]
Krēpjaita (Ammotragus lervia), saukta arī par arui, ir Ziemeļāfrikas kalnos dzīvojošs dobradžu dzimtas (Bovidae) pārnadzis, kas ir vienīgā suga krēpjaitu ģintī (Ammotragus). Tai ir 6 pasugas.
Het manenschaap of tedal (Ammotragus lervia) is een Noord-Afrikaans hoefdier uit de onderfamilie der bokken (Caprinae). Het is de enige soort uit het geslacht Ammotragus. Zijn nauwste verwant is de Arabische thargeit (Arabitragus jayakari).
Het manenschaap is een stevig hoefdier met vrij korte poten. Hij heeft een lang gezicht met vrij kleine, slanke, puntige oren. De vacht is zandkleurig tot roodbruin van kleur, met een ietwat lichter gekleurde onderzijde. 's Winters is de vacht wollig. De zomervacht is dunner. De kin is wit van kleur. Een rij korte manen loopt over de nek, langere manen bevinden zich aan de wangen, de keel, de onderhals, de voorpoten en de borst. De staart is lang, plat en onbehaard aan de onderzijde. De geribbelde, naar achteren wijzende hoorns zijn breed en kunnen een lengte bereiken van zo'n 75 centimeter. Ze zijn bij het mannetje breder en langer dan bij het vrouwtje.
Het manenschaap wordt 130 tot 165 centimeter lang. De staart wordt 15 tot 25 centimeter lang. De ram wordt veel groter dan de ooi, met langere, dikkere manen. Ooien bereiken een lichaamsgewicht van 40 tot 55 kilogram en een schofthoogte van 75 tot 90 centimeter, rammen een kop-romplengte van 155 tot 165 centimeter, een gewicht van 100 tot 140 kilogram en een schofthoogte van 90 tot 100 centimeter.
Het manenschaap komt oorspronkelijk in Noord-Afrika voor, van Mauritanië tot West-Soedan en de Sinaï. De soort is uitgezet op de Canarische Eilanden en in Spanje en de Amerikaanse staten Texas, New Mexico en Californië in 1950. Het manenschaap heeft een voorkeur voor droge rotsachtige streken als gebergten, valleien en hoogvlakten in en langs de Sahara. Het is een uitstekende klimmer.
Het manenschaap leeft in kleine familiekudden. Een kudde bestaat uit één volwassen ram, enkele ooien en hun lammeren. Een volwassen ooi is de leider, die de richting van de groep bepaalt. Volwassen rammen bepalen tijdens het paarseizoen door middel van kopstoten wie zich mag aansluiten bij een kudde en het recht om te paren krijgt. De lange manen dienen hierbij om te intimideren. In de droge zomermaanden voegen verscheidene kudden zich samen tot grotere groepen van wel dertig dieren. Oudere rammen leven voornamelijk solitair.
Overdag rusten ze in de schaduw van overhangende rotsen, grotten of bomen. 's Nachts en in de schemering gaan ze op zoek naar voedsel in de dalen of op open vlakten. De manenschapen leven van droog gras, twijgen, bladeren en korstmos, in de korte regenperiode eten ze ook grassen en kruiden. Het manenschaap kan langere tijd zonder water, en haalt veel vocht uit zijn voedsel of uit de dauw die daarop achterblijft. Als er echter een waterbron in de buurt is, zal het dier daar dagelijks van drinken.
Tussen september en november, tijdens het regenseizoen, vindt de bronsttijd plaats. Na een draagtijd van 150 tot 165 dagen worden één tot drie jongen geboren tussen maart en mei. Tweelingen komen regelmatig voor. Het vrouwtje zondert zich af van de rest van de kudde om te kunnen werpen. De lammeren blijven enkele dagen verscholen tussen de rotsen, alhoewel ze een paar uur na de geboorte al in staat zijn om hun moeder te volgen op steile rotshellingen. Na enkele dagen sluiten ze zich weer aan bij de kudde. De zoogtijd duurt zo'n zes maanden. Ooien zijn na achttien maanden geslachtsrijp.
Het manenschaap kan tot 24 jaar oud in gevangenschap worden. De belangrijkste predatoren zijn het luipaard en de caracal.
Door intensieve jacht voor het vlees, de huid en het haar en concurrentie met vee loopt het aantal snel achteruit. De IUCN beschouwt de soort dan ook als kwetsbaar. Alhoewel de soort in zijn oorspronkelijke leefgebied meer en meer achteruitgaat, gaat het juist zeer goed in de Verenigde Staten en Spanje, waar de soort is ingevoerd.
Er worden zes ondersoorten onderscheiden.
A.l. ornata werd lange tijd als uitgestorven beschouwd, maar onderzoek heeft uitgewezen dat deze ondersoort nog aanwezig is in enkele dierentuinen en in het wild.
Het manenschaap of tedal (Ammotragus lervia) is een Noord-Afrikaans hoefdier uit de onderfamilie der bokken (Caprinae). Het is de enige soort uit het geslacht Ammotragus. Zijn nauwste verwant is de Arabische thargeit (Arabitragus jayakari).
Mankesau (Ammotragus lervia) er ein klauvdyrart i oksefamilien som kjem frå Afrika nord for Sahara.
Mankesau lever i tørre fjellstrøk frå vestkysten av Afrika til Etiopia, særleg i høgtliggande ørken. Arten er stor og kraftig samanlikna med tamsau og geit. Bukken har kroppslengd 155–165 cm, høgd 90–100 cm og vekt opptil 140 kg; geita veg berre halvparten.
Dyra har lange, bakoverbøygde horn som kan bli opptil 84 cm lange hjå bukkar og 40 cm hjå geiter. Halsen har kort, opprettståande man, og brystet og forbeina har fyldig manke som når nesten til bakken. Pelsen er korthåra og raudbrun. Mankesau manglar halespegel. Halen er lang og flat, og er naken på undersida. Sauen har valkar på knea.
Grunna jakt har bestanden gått kraftig tilbake fleire stader. Det finst innførte bestandar i Spania og sørvestlege USA.
Mankesau (Ammotragus lervia) er ein klauvdyrart i oksefamilien som kjem frå Afrika nord for Sahara.
Mankesau lever i tørre fjellstrøk frå vestkysten av Afrika til Etiopia, særleg i høgtliggande ørken. Arten er stor og kraftig samanlikna med tamsau og geit. Bukken har kroppslengd 155–165 cm, høgd 90–100 cm og vekt opptil 140 kg; geita veg berre halvparten.
Dyra har lange, bakoverbøygde horn som kan bli opptil 84 cm lange hjå bukkar og 40 cm hjå geiter. Halsen har kort, opprettståande man, og brystet og forbeina har fyldig manke som når nesten til bakken. Pelsen er korthåra og raudbrun. Mankesau manglar halespegel. Halen er lang og flat, og er naken på undersida. Sauen har valkar på knea.
Grunna jakt har bestanden gått kraftig tilbake fleire stader. Det finst innførte bestandar i Spania og sørvestlege USA.
Multimedia w Wikimedia Commons Arui grzywiasta[3], dawniej: owca grzywiasta, owca koziogłowa[4] (Ammotragus lervia) – ssak z rodziny wołowatych, jedyny przedstawiciel rodzaju arui (Ammotragus) Blyth, 1840. Posiada cechy świadczące o bliskim pokrewieństwie z kozą i z owcą. Występuje na trudno dostępnych, skalistych terenach w Afryce Północnej (Atlas, góry Sahary). Dawniej był szeroko rozprzestrzeniony na terenach półpustynnych i pustynnych, od Zachodniej Sahary i Maroka do Sudanu i Egiptu. Jako zwierzyna został introdukowany w XIX w. w Europie, a w latach 50. XX w. w Teksasie, Kalifornii i Nowym Meksyku[5].
W Polsce owce grzywiaste trzymane są m.in. w Śląskim Ogrodzie Zoologicznym w Chorzowie[6], w Ogrodzie Zoobotanicznym w Toruniu[7], a także w Ogrodzie Zoologicznym w Krakowie[8].
Wysokość w kłębie:
75–112 cm
Długość ciała:
130–165 cm
Długość rogów:
do 80 cm u samców, do 40 cm u samic
Długość ogona:
15–25 cm
Masa ciała:
40–145 kg, samiec większy od samicy
Długość życia:
Do 10 lat w stanie dzikim, w niewoli 20 lat
Arui grzywiasta charakteryzuje się czerwonawobrązowym ubarwieniem z białawą linią po stronie brzusznej i wewnętrznymi częściami kończyn. Takie samo jaśniejsze ubarwienie ma na brodzie i we wnętrzach uszu. Znacznie dłuższą niż na całym ciele ma sierść na brodzie, gardle i górnej części przednich kończyn. Rogi występują u obu płci, jednak u samców są silnie zakrzywione i dłuższe (do 80 cm) niż u samic (do 40 cm).
Owce grzywiaste żyją na terenach skalistych, ubogich w roślinność, do wysokości 3900 m n.p.m.
Żywią się trawą, ziołami, porostami, krzewami i liśćmi akacji. Potrafią znieść braki w pożywieniu, dzięki czemu mogą zamieszkiwać kamieniste wyżyny i tereny pustynne.
Żyją pojedynczo lub w małych stadach. Dzięki kamuflażowi unikają kontaktu z drapieżnikami. Samce rywalizują między sobą o zdobycie jak największej liczby samic. Pojedynek polega na tym, że stają naprzeciwko siebie, następnie kroczą ku sobie przyspieszając, spuszczają głowy, w końcu zderzają się i czasami splatają rogami, by w końcowym momencie przyciągnąć przeciwnika do ziemi.
Dojrzałość płciową osiągają w wieku ok. 1,5 roku, Ciąża trwa 154–161 dni, rodzi się 1, czasami 2 młode.
Z powodu nadmiernych polowań gatunek w stanie dzikim uznano za narażony na wyginięcie. Znajduje się w wykazie konwencji waszyngtońskiej CITES (załącznik II)[9].
Arui grzywiasta, dawniej: owca grzywiasta, owca koziogłowa (Ammotragus lervia) – ssak z rodziny wołowatych, jedyny przedstawiciel rodzaju arui (Ammotragus) Blyth, 1840. Posiada cechy świadczące o bliskim pokrewieństwie z kozą i z owcą. Występuje na trudno dostępnych, skalistych terenach w Afryce Północnej (Atlas, góry Sahary). Dawniej był szeroko rozprzestrzeniony na terenach półpustynnych i pustynnych, od Zachodniej Sahary i Maroka do Sudanu i Egiptu. Jako zwierzyna został introdukowany w XIX w. w Europie, a w latach 50. XX w. w Teksasie, Kalifornii i Nowym Meksyku.
W Polsce owce grzywiaste trzymane są m.in. w Śląskim Ogrodzie Zoologicznym w Chorzowie, w Ogrodzie Zoobotanicznym w Toruniu, a także w Ogrodzie Zoologicznym w Krakowie.
O Carneiro-da-barbária, arruí, ou aoudad (nome científico: Ammotragus lervia) é um capríneo encontrado em sua maioria nas áreas montanhosas do norte da África, existindo também na Espanha e nas Ilhas Canárias.
O Carneiro-da-barbária mede normalmente 75 cm de altura no ombro, com um comprimento de cerca de 1,2 e pesa 65 kg. São castanho-arenosos, escurecendo com a idade, com o ventre ligeiramente mais claro e uma linha mais escura ao longo do dorso. As partes superiores e externas das pernas são de um marrom avermelhado ou acinzentado uniforme. Ambos os sexos possuem uma pelos longos na garganta que, nos machos, se estende pelo pescoço para cobrir o peito e as pernas dianteiras, formando uma juba rala. Seus chifres têm uma seção transversal triangular e se curvam para fora, sendo que nos machos os chifres são mais desenvolvidos, podendo chegar aos 80 cm de comprimento. Os chifres são bastante lisos, com ligeiras rugas evidentes na base à medida que o animal amadurece.[1]
Os Carneiros-da-Barbária existem naturalmente no norte da África (Argélia, Tunísia, Egito, Líbia , Marrocos e Sudão) sendo que no Sudão, ficam a oeste do Nilo e nas colinas do Mar Vermelho a leste do Nilo, existindo também no norte do Chade, norte do Mali, Mauritânia e Níger.[2]
Populações dessa espécie foram introduzidas no sudeste da Espanha,[3] no sudoeste dos Estados Unidos[4] (especificamente nas montanhas Chinati no Rancho La Escalera, Parque Nacional das Montanhas Guadalupe, Palo Duro Canyon, Trans-Pecos e outras partes do Texas e Novo México), Ilha Niihau (Havaí), México e outras partes da África.[5] Se tornaram comuns em uma região limitada do sudeste da Espanha, desde sua introdução em 1970 no parque regional de Sierra Espuña como uma espécie de caça.[6] Sua adaptação permitiu que se extendesse por novas áreas próximas rapidamente, e fazendas de caça privadas forneciam outros centros de dispersão. A espécie está atualmente em expansão, de acordo com pesquisas de campo recentes, agora sendo encontrada nas províncias de Alicante, Almería, Granada e Múrcia.[7] Esta espécie é um competidor potencial dos ungulados nativos que habitam a Península Ibérica. A espécie também foi introduzida em La Palma (Ilhas Canárias), e se espalhou por todo o norte e centro da ilha, onde é uma séria ameaça à vegetação endêmica.[8]
Essa é a única espécie do gênero Ammotragus. Porém, alguns autores incluem a espécie no gênero Capra, juntamente com o gênero Ovis.[9] Espécies em especiação alopátrica são achadas em várias paradas do Norte da África, sendo seis subspécies são descritas:[10]
O Carneiro-da-barbária, arruí, ou aoudad (nome científico: Ammotragus lervia) é um capríneo encontrado em sua maioria nas áreas montanhosas do norte da África, existindo também na Espanha e nas Ilhas Canárias.
Paovca hrivnatá (Ammotragus lervia) je druh z podčeľade kozy a ovce pôvodom zo skál hôr v Severnej Afrike. Bolo popísaných šesť poddruhov. V pôvodnej domovine sa dá nájsť len výnimočne, ale je rozšírený sa v Severnej Amerike a na juhu Európy.
Paovca hrivnatá má výšku po ramená 80 až 100 cm a váži 40 až 140 kg. Má pieskovo hnedú farbu, ktorá s vekom tmavne, svetlejšie slabiny a tmavší pruh na chrbte.
Paovca hrivnatá sa nachádza v Severnej Afrike v Alžírsku, Tunisku, na severe Čadu, Egyptu, Líbyi, na severe Mali, Mauritánii, Maroku (vrátane Západnej Sahary), Nigeru a Sudánu.
Paovca hrivnatá (Ammotragus lervia) je druh z podčeľade kozy a ovce pôvodom zo skál hôr v Severnej Afrike. Bolo popísaných šesť poddruhov. V pôvodnej domovine sa dá nájsť len výnimočne, ale je rozšírený sa v Severnej Amerike a na juhu Európy.
Manfår[2] (Ammotragus lervia) är ett slidhornsdjur i underfamiljen Caprinae som förekommer i Sahara och i torra områden vid Medelhavet.
Till utseendet påminner manfåret om en blandning av get och får. Vuxna djur är 130 till 165 centimeter långa (huvud och bål), har en mankhöjd av 75 till 112 centimeter, en svanslängd av 15 till 25 centimeter och en vikt av 40 till 55 (honor) respektive 100 till 145 (hanar) kilogram.[3] Pälsens färg är écru-brun till rödbrun. Dessutom förekommer vita ställen på öronens insida, på hakan, på extremiteternas insida samt längs en linje på undersidan. Vid främre halsen och de främre extremiteterna har djuret särskilt långa hår som hos hanen ibland når marken. Hanarnas horn är kraftiga och upp till 84 cm långa. Honor har lite mindre horn.[3]
Artens utbredningsområde sträcker sig från Marockos västkust till Nildalen och Röda havet. Beståndet är uppdelat i flera från varandra skilda populationer. Habitatet utgörs av klippiga regioner i öknen.[1] Här letar dessa djur efter den glesa vegetationen.[3] Manfåret når i bergstrakter 4100 meter över havet.[1]
Arten har förmåga att uthärda flera veckor utan dricka. Under dessa tider får de sitt behov av vätska genom dagg och växtsafter. Födan utgörs av örter, gräs och ibland blad och kvistar från buskar.[3] När de upptäcker ett vattendrag kan de dricka större mängder vatten. På grund av hettan i utbredningsområdet är manfåret aktivt under natten.
Manfår lever ensam eller i mindre grupper. Dessa består av några honor och deras ungar som ledas av en dominant hane. För att få kontrollen över en grupp med honor strider hanar mot varandra. Under dessa strider använder de sina horn. När flera hanar hölls tillsammans i fångenskap etableras en hierarki.[3]
I några områden börjar fortplantningen under sensommaren men de flesta parningar sker mellan september och november. Efter 154 till 161 dagar dräktighet föds mellan mars och maj en unge. I sällsynta fall kan en hona ha två kullar under året. Den nyfödda ungen kan efter en kortare tid gå självständig. Allmänt blir manfåret efter 1,5 år könsmoget. Den äldsta kända individen i fångenskap levde nästan 21 år.[3]
Manfåret jagas av Saharas befolkning för köttets, pälsens och hudens skull.[3] Under de senaste åren har jaktmetoderna förbättrats (till exempel genom användning av gevär) och därför har beståndet minskat betydligt. Arten listas av IUCN som sårbar (vulnerable). Den egyptiska underarten, Ammotragus lervia ornata, räknades under senare 1900-talet som utrotad i naturen. Senare återupptäcktes några mindre populationer.[1]
Manfåret infördes i början av 1900-talet i Kalifornien, New Mexico och Texas. Den amerikanska populationen omfattar idag flera tusen individer. Miljöaktivister befarar att dessa djur ska öka ytterligare så att de konkurrerar med det inhemska tjockhornsfåret. Även i den spanska regionen Sierra Espuña finns en införd grupp av manfåret. Försök att introducera arten i Mexiko misslyckade.[3]
Manfårets släktskap är fortfarande outredd. Djuret kan få livskraftiga ungar med tamfåret men har å andra sidan egenskaper av såväl get som får.[3] De flesta zoologer har nuförtiden enats att manfåret hör hemma i ett eget släkte.[4]
Det vetenskapliga namnet Ammotragus kommer från grekiskan och betyder "sandget".[5]
Två honor
Hona med ungar
Wikimedia Commons har media som rör Manfår.
Manfår (Ammotragus lervia) är ett slidhornsdjur i underfamiljen Caprinae som förekommer i Sahara och i torra områden vid Medelhavet.
Berberi koyunu (Ammotragus lervia), Caprinae alt familyasının monotipik Ammotragus cinsinden Kuzey Afrika'nın kayalık dağlarına özgü bir koyun türü. Ancak doğal ortamı olan Kuzey Afrika'da çok nadir görülür. Sonradan götürüldüğü İber yarımadası'nda çok daha hızlı çoğalmaktadır.
Berberi koyunu ayaktayken 80 ila 100 cm (30 ila 40 inch) omuz yüksekliği ve 40 ila 140 kg (90 ila 310 lb) ağırlığı vardır. Kumral renkli olan postu, hayvan yaşlandıkça daha koyu bir renk alır ve bu daha açık renkli olan karnı ile sırtındaki daha koyu renkli çizgi için de geçerlidir. Sırtındaki ve dizden aşağısındaki uzun tüyler grimsi kahverengi olur. Ayrıca boğazdan aşağısında erkeğinde göğsüne kadar uzayan kalın tüyler bulunmaktadır. Arkaya uzayıp, iki yana açılan boynuzları, 50 cm (20 inch) boya ulaşabilir. Boynuzların yüzeyi düzgün, ama girintili çıkıntılıdır.
Berberi koyunları kurak dağlık alanlarda bulunur ve o bölgelerde bulabileceği bitkilerle (otlar, çalılar, likenler ve akasya ağaçları) beslenir. Her ne kadar su ihtiyaçlarını yediklerinden karşılasa da bulduğunda su içebilir ve içinde yüzebilir. Berberi koyunları gündüz gezerler, en çok sabah erken saatlerde ve güneş batarken gezerler, öğleni gölgede dinlenerek geçirmeyi yeğlerler. Çok çeviktirler ve iki metreden yukarıya atlayabilirler. Berberi koyunları tek gezerler ve tehlike durumunda saklanırlar. Baş düşmanları karakulaklardır.
Berberi koyunu doğal olarak Mortitanya, Fas, Cezayir, Çad ve Sudan'da bulunur. Buna karşılık İspanya'ya da götürülmüştür.
Berberi koyunu (Ammotragus lervia), Caprinae alt familyasının monotipik Ammotragus cinsinden Kuzey Afrika'nın kayalık dağlarına özgü bir koyun türü. Ancak doğal ortamı olan Kuzey Afrika'da çok nadir görülür. Sonradan götürüldüğü İber yarımadası'nda çok daha hızlı çoğalmaktadır.
Країни поширення: Алжир, Чад, Єгипет, Лівія, Малі, Мавританія, Марокко, Нігер, Судан, Туніс; введений в Мексику, Іспанію (Канарські острови), США. Авдед раніше був широко розповсюджений на твердій та гірській місцевості від пустель і напівпустель до відкритого лісу в Північній Африці, але зазнав сильного зниження у зв'язку з браконьєрством і конкуренцією з боку домашньої худоби. Мешкає починаючи від рівня моря до снігових вільних площ близько 4100 м над рівнем моря.
Висота в холці: 75–112 см, довжина голови й тіла: 130—165 см, довжина рогу: до 80 см у самців і 40 см у самиць, довжина хвоста: 15–25 см, вага самиць: 40–55 кг, вага самців: 100—145, тривалість життя: до 10 років в дикій природі, в полоні — 20 років.
Загальне забарвлення рудувато-коричневе. Внутрішні частини вух і ніг, підборіддя, лінія низу білуваті. Бороди нема, але є вентральна грива довгих м'яких волосків на горлі, грудях і верхній частині передніх ніг.
Репродуктивна активність триває протягом усього року. Самиці, як відомо, можуть народити два рази протягом 1 року. Вагітність триває 154—161 днів. Зазвичай народжується одне маля, дуже рідко два чи три. Новонароджені важать в середньому 4,5 кг та в стані ходити по помірно пересіченій місцевості майже відразу по народженні. Статевої зрілості досягається в близько 18 місяців.
2n=58 хромосом, FN=60.
Cừu Barbary[5] (danh pháp hai phần: Ammotragus lervia) là một loài động vật bản địa núi đá ở Bắc Phi. Chúng được Peter Simon Pallas miêu tả cấp loài năm 1777 và Edward Blyth miêu tả cấp chi năm 1840[2]
Dù là một loài hiếm ở Bắc Phi, nó đã được nhập nội vào Bắc Mỹ, phía nam châu Âu, và nơi khác. Nó cao 80–100 cm đến vai và cân nặng 40–140 kg. Trong tự nhiên nó hiện diện ở bắc Mali, Mauritanie, Maroc, Niger và Sudan (phía tây sông Non và phía đông sông Nin ở Red Sea Hills).[2]
Chi này có 6 phân loài được miêu tả.
.jpg)
.jpg)
Cừu Barbary (danh pháp hai phần: Ammotragus lervia) là một loài động vật bản địa núi đá ở Bắc Phi. Chúng được Peter Simon Pallas miêu tả cấp loài năm 1777 và Edward Blyth miêu tả cấp chi năm 1840
Dù là một loài hiếm ở Bắc Phi, nó đã được nhập nội vào Bắc Mỹ, phía nam châu Âu, và nơi khác. Nó cao 80–100 cm đến vai và cân nặng 40–140 kg. Trong tự nhiên nó hiện diện ở bắc Mali, Mauritanie, Maroc, Niger và Sudan (phía tây sông Non và phía đông sông Nin ở Red Sea Hills).
Спаривание может проходить в любое время года, но как правило случается в осенний период. После 160-дневной беременности самка весной рождает на свет одного или двух детёнышей, изредка тройню. Молодые ягнята быстро осваиваются в окружающей среде и уже скоро после рождения начинают лазать по камням. Спустя три-четыре месяца они отвыкают от молока матери. Половая зрелость наступает в возрасте 18 месяцев. В неволе продолжительность жизни гривистых баранов может достигать 20 лет.
В Сахаре гривистые бараны с древних времён являются объектами охоты местных жителей, таких как туареги, будучи для них важным источником мяса, шерсти, кожи и сухожилий. Из-за современных методов охоты с помощью огнестрельного оружия численность гривистых баранов за последние десятилетия резко упала и в данный момент МСОП придаёт этому виду статус «угрожаемого» (endangered). Египетский подвид Ammotragus lervia ornata считается с 1970-х годов вымершим в дикой природе и продолжает существовать лишь в качестве небольшой группы в зоопарке Гизы.
В начале XX века гривистый баран был завезён в Калифорнию, Нью-Мексико и Техас. Там он прижился и сегодня его популяция насчитывает несколько тысяч животных. Экологи опасаются, что его численность будет ещё более возрастать и что он начнёт вытеснять коренной североамериканский вид толсторога. Интродуцированная популяция гривистых баранов живёт также в испанских горах Сьерра-Эспунья в провинции Мурсия.
До сих пор окончательно не установлено, какие виды являются ближайшими родственниками гривистого барана. Он может скрещиваться с домашней козой, но обладает признаками как козлов, так и баранов. В настоящее время между зоологами есть консенсус выделять его в отдельный род Ammotragus. Латинское родовое название Ammotragus происходит из греческого языка и означает дословно «песчаная коза».
Выделяют 6 подвидов гривистого барана[3][4]:
Спаривание может проходить в любое время года, но как правило случается в осенний период. После 160-дневной беременности самка весной рождает на свет одного или двух детёнышей, изредка тройню. Молодые ягнята быстро осваиваются в окружающей среде и уже скоро после рождения начинают лазать по камням. Спустя три-четыре месяца они отвыкают от молока матери. Половая зрелость наступает в возрасте 18 месяцев. В неволе продолжительность жизни гривистых баранов может достигать 20 лет.
蛮羊为大型羊类，分布于非洲北部山区，数量稀少。
肩高80-100厘米，体重40-140千克。毛色为沙黄色。
蛮羊在佩根顿动物园。
蛮羊在圣安东尼奥野生动物农场。
蛮羊。
蛮羊。
这是一篇與哺乳动物相關的小作品。你可以通过编辑或修订扩充其内容。 蛮羊为大型羊类，分布于非洲北部山区，数量稀少。
ワシントン条約附属書II 分類 界 : 動物界 Animalia 門 : 脊索動物門 Chordata 亜門 : 脊椎動物亜門 Vertebrata 綱 : 哺乳綱 Mammalia 目 : ウシ目 Artiodactyla 科 : ウシ科 Bovidae 亜科 : ヤギ亜科 Caprinae 属 : バーバリーシープ属
バーバリーシープ（Ammotragus lervia）は、哺乳綱ウシ目（偶蹄目）ウシ科バーバリシープ属に分類される偶蹄類。本種のみでバーバリーシープ属を構成する。別名タテガミヒツジ。
スーダン、ニジェール、モーリタニア、モロッコ[1][2][3]
以前はアフリカ大陸北部からパレスチナにかけて分布していたとされる[3]。
体長130-165センチメートル[2]。尾長15-25センチメートル[3]。肩高オス90-112cm、メス75-90センチメートル[2][3]。体重100-145キログラム[3]。全身は硬く短い体毛で被われる[1][2]。頸部から肩にかけての体毛はやや鬣状に伸長する[2]。顎の体毛は伸長しないが、喉から胸部、前肢にかけての体毛は伸長する[1][2][3]。砂埃が多いときにはこの頸部腹面に伸長した体毛に顔を埋め、体内に砂埃が入るのを防ぐ[3]。尾は扁平で、尾の腹面基部には体毛がない[1][2]。背面の色彩は赤褐色や灰褐色、胴体腹面や耳介の内側、四肢上部の腹面は汚白色の体毛で被われる[2]。
オス、メスともに後方から外側、下方へ湾曲した角が生え、先端は内側へ向かう[2]。角の表面には畦があるが[2]、成長に伴い不明瞭になる[3]。耳介は小型で細長く、先端が尖る[1][2]。涙骨には窪みがない[2]。前肢の掌基部は硬結する[1][2]。
オスは角長50-71センチメートル[2]。メスは角長51センチメートル[2]。乳頭の数は2[2][3]。
頭骨や角の形態、眼下部や蹄の間に臭腺がない、乳頭数、オスが尾の臭腺から臭いを発すること、ヤギとの交雑例があることからヤギ属に含める説もあったが、一方で顎の体毛が伸長しない、頸部から前肢にかけての体毛が伸長する、染色体はヒツジ属に近いことから独立した属とされる[2]。ヒツジ属とヤギ属の中間にあたる種だと考えられている[3]。
標高950メートル以下にある砂漠や岩場に生息する[2]。薄明薄暮性もしくは夜行性で、昼間は岩陰や洞窟などで休む[1][2][3]。1頭のオスと3-6頭のメスからなる群れを形成し生活するが、20頭に達する群れを形成することもある[3]。群れはメスが主導する[3]。
繁殖形態は胎生。繁殖期になるとオス同士は角を絡ませたり[1]、突撃と回避を互いに繰り返す儀式的な闘争を行う[3]。妊娠期間は150-165日[2]。主に9-11月に群れから離れ1回に1-2頭（まれに3頭）の幼獣を産む[2][3]。地域によっては周年繁殖し、年に2回に分けて繁殖することもある[3]。生後1年6か月で性成熟する[3]。飼育下での寿命は15-24年[3]。
生息地では食用とされたり、毛や皮が利用されることもあった[3]。
旱魃、スポーツ・ハンティングによる乱獲などにより生息数は激減している[3]。エジプトでは1970年代に絶滅したと推定されている[3]。
アメリカ合衆国にはスポーツ・ハンティング用に移入され、カリフォルニア州、テキサス州、ニューメキシコ州で定着している[2][3]。スペインやメキシコに移入された例もあるが、定着せずに絶滅している[3]。
この項目は、動物に関連した書きかけの項目です。この項目を加筆・訂正などしてくださる協力者を求めています（Portal:生き物と自然／プロジェクト:生物）。
바르바리양 또는 바바리양(Barbary sheep, 학명: Ammotragus lervia)는 우제목/경우제목 소과에 속하는 유제류의 일종이다. 북아프리카의 바위 산에서 발견된다. 6종의 아종이 알려져 있다. 바르바리양속(Ammotragus)의 유일종이다. 천적은 표범, 카라칼이다.
다음은 2019년 주라노(Zurano) 등의 연구에 기초한 양족의 계통 분류이다.[4]
양족바르바리양 또는 바바리양(Barbary sheep, 학명: Ammotragus lervia)는 우제목/경우제목 소과에 속하는 유제류의 일종이다. 북아프리카의 바위 산에서 발견된다. 6종의 아종이 알려져 있다. 바르바리양속(Ammotragus)의 유일종이다. 천적은 표범, 카라칼이다.
.jpg)
.jpg)
.jpg)
