nomes no trilho de navegação
Perception Channels: tactile ; chemical
The main predators of golden-rumped lion tamarins are small cats, birds of prey, and snakes. They avoid predation by being part of a social organization, so that more individuals are alert to potential dangers and will give warning signals to other members of their troupe. (Wolters 1990)
Known Predators:
L. chrysopygus is covered almost completely in silky, dense black hair. The only place this differs is in the hind quarters. The thighs, buttocks, and base of the tail are colored a reddish-brown. This is what gives the animal its common name, golden-rumped lion tamarin. The face of L. chrysopygus is not haired, as well as the hands and feet, these are colored dark gray to black. The hind limbs are generally longer than the forelimbs and the tail is not prehensile. All digits have a pointed sickle shaped nail, which is used for gripping trees, except the big toe which has a flat nail. The dental formula is as follows, 2/2 incisors, 1/1 canines, 3/3 premolars, 2/2 molars. Body length in L. chrysopygus is between 20 cm and 33.5 cm, tail length is usually 31.5 to 40 cm, and mass ranges from 300 to 700 g. (Beacham 1998; Nowak 1999; Wolters 1990)
Range mass: 300 to 700 g.
Average mass: 572.5 g.
Range length: 20 to 33.5 cm.
Other Physical Features: endothermic ; bilateral symmetry
Leontopithecus chrysopygus in the wild will live for approximately ten years. In captivity the longest lived golden-rumped lion tamarin lived for 28 years. (Nowak 1999)
Average lifespan
Status: wild: 10 years.
Range lifespan
Status: captivity: 28 (high) years.
Average lifespan
Status: captivity: 17.9 years.
Leontopithecus chrysopygus lives primarily in semideciduous forest of Sao Paulo. But it has also been know to occupy swamp forest and macega, a forest made up of mainly small bush-like trees. In these forests, L. chrysopygus lives approximately 3 to 12 meters above the ground, rarely going to the forest floor, giving it the classification of arboreal.
Range elevation: 0 to 700 m.
Habitat Regions: tropical ; terrestrial
Terrestrial Biomes: forest ; rainforest
Golden-rumped lion tamarins (Leontopithecus chrysopygus) at one time inhabited the vast tropical forest in the Central and Western portions of the state of Sao Paulo, Brazil. Now L. chrysopygus is limited to only two areas. One is the 375 square kilometer Morro do Diabo State Forest Reserve in southwesten Sao Paulo. The other is the Caiteus Reserve, a 23 square kilometer reserve in central Sao Paulo. (Beacham 1998)
Biogeographic Regions: neotropical (Native )
Leontopithecus chrysopygus eats mainly insects and fruits. When they are able to catch them, L. chrysopygus will eat small lizards, small birds, bird eggs, and small vertebrates. (Massicot 2001)
Animal Foods: birds; reptiles; eggs; insects
Plant Foods: fruit
Primary Diet: omnivore
Golden-rumped lion tamarins may be important as seed dispersers in the ecosystems in which they live.
L. chrysopygus is periodically captured and sold in Brazil as pets, though this has a negative impact on this imperiled species. The charismatic quality of lion tamarins makes them excellent candidates for ecotourism activities. (Beacham 1998)
Positive Impacts: pet trade ; ecotourism
There are no negative effects of lion tamarins on humans.
L. chrysopygus is listed as one of the world's rarest mammals. It is estimated that only about 700 are still living in both the wild and captivity. (Massicot 2001)
US Federal List: threatened
CITES: appendix i
IUCN Red List of Threatened Species: endangered
Most cases have found L. chrysopygus to be monogamous when mating but there has been some polyandy observed in certain populations. In populations where there is more than one adult male per social group the female may mate with several males to confuse the males as to paternity of her young. This causes males to provide assistance in the care of offspring that may be their own.
Mating System: monogamous ; polyandrous
Golden-rumped lion tamarins give birth most frequently to twins, though triplets and quadruplets have been reported. In other species of lion tamarin, gestation lasts from 125 to 132 days. Lion tamarins give birth during the rainy season, usually from September through March.
Breeding season: Breeding occurs from September through March, the wet season..
Range number of offspring: 1 to 4.
Average number of offspring: 2.
Range gestation period: 125 to 132 days.
Range weaning age: 2 to 3 months.
Range age at sexual or reproductive maturity (female): 16 to 24 months.
Range age at sexual or reproductive maturity (male): 16 to 24 months.
Key Reproductive Features: gonochoric/gonochoristic/dioecious (sexes separate); sexual
Both male and female golden-rumped lion tamarins aid in the rearing of offspring. The young are born well-furred and with their eyes open, but are entirely dependent on adults for their care. For the first 2 to 3 weeks newborns stay primarily with the mother. After three weeks the father will carry the young for much of the day, bringing them to their mother every 2 to 3 hours for feeding. The offspring are weaned after 2 to 3 months but usually don't leave the family group until they reach sexual maturity, at 16 to 24 months. (Nowak 1999)
Parental Investment: precocial ; pre-fertilization (Provisioning, Protecting: Female); pre-hatching/birth (Provisioning: Female, Protecting: Female); pre-weaning/fledging (Provisioning: Female, Protecting: Male, Female); pre-independence (Protecting: Male, Female); post-independence association with parents; extended period of juvenile learning
Leontopithecus chrysopygus[1] a zo ur spesad primated e-touez kerentiad ar Cebidae.
Brosezat eo al loen e São Paulo (stad), e gevred Brazil.
Leontopithecus chrysopygus a zo ur spesad primated e-touez kerentiad ar Cebidae.
El tití lleó de gropa daurada (Leontopithecus chrysopygus) és una espècie de mico de la família dels cal·litríquids.[2]
Assoleix la maduresa sexual als 2 anys. La gestació té una durada de 125-132 dies i els naixements de les cries tenen lloc entre el setembre i el març.[6]
Menja fruites, insectes, flors, nèctar, baies, llavors, fulles tendres, ous d'aus i petits vertebrats (com ara, granotes, sargantanes i pollets).[3]
Viu als boscos tropicals fins als 700 m d'altitud, incloent-hi els boscos humits de la plana costanera del litoral. Prefereix zones de vegetació densa, especialment quan hi ha bromèlies.[7]
Es troba a São Paulo (el Brasil).[8]
És diürn i arborícola. A la nit, tots els membres del grup dormen plegats en el forat d'un arbre.[4]
Es creia extingit des del 1905 fins que va ésser redescobert el 1970 en una reserva al sud-oest de São Paulo. En aquell moment s'estimà que la seva població era de menys de 100 individus.[8] Avui dia, se'n coneixen sis poblacions amb un total de menys de 1000 individus[9] i les seves principals amenaces són la desforestació (per a obtenir fusta, carbó vegetal i terrenys per a les plantacions, les pastures i la indústria), la caça, els incendis forestals i la fragmentació del seu hàbitat.[10]
El tití lleó de gropa daurada (Leontopithecus chrysopygus) és una espècie de mico de la família dels cal·litríquids.
Lvíček černý (Leontopithecus chrysopygus) je drobná ploskonosá opice z čeledi kosmanovití (Callithrichidae) a rodu lvíček (Leontopithecus), který tvoří s dalšími třemi druhy. Druh Leontopithecus chrysopygus popsal Mikan roku 1823[2], nejsou známy jeho žádné poddruhy.
Lvíček černý se vyskytuje v pralesích Brazílie, konkrétně například v oblasti Morro do Diabo State Park.
Hmotnost tohoto primáta se odhaduje na 540–690 g, délka těla je asi 30 cm.[2] Srst je černá, někdy s načervenalými až hnědými odstíny. Lvíčkové se živí rostlinnou potravou, jako jsou květy, ovoce aj., loví však také drobné obratlovce nebo hmyz, který vytahují z kůry stromů svými ohebnými prsty. Po 125–132[3] dnech gravidity samice obvykle porodí jednou za rok dvě mláďata, výjimkou jsou odchylky od tohoto počtu.[4] Mláďata se zpočátku vozí matkám na hřbetě. Živí se mateřským mlékem po dobu 4–5 týdnů, poté začnou přijímat pevnou potravu (hmyz) od dospělců.
Lvíček černý je podle IUCN ohroženým druhem (EN). Nebezpečí představuje především úbytek deštného lesa, v menší míře lov. Dnes žije pouze asi tisícovka těchto opic v jedenácti roztříštěných oblastech deštného pralesa v Brazílii. Lvíček černý proto patří mezi chráněné druhy, je zapsán například v brazilském Oficiálním seznamu druhů ohrožených vyhubením. Probíhají také pokusy s odchovem v zajetí, zatím však nemají velký úspěch.[5]
V tomto článku byl použit překlad textu z článku Black lion tamarin na anglické Wikipedii.
Obrázky, zvuky či videa k tématu lvíček černý ve Wikimedia Commons
Lvíček černý (Leontopithecus chrysopygus) je drobná ploskonosá opice z čeledi kosmanovití (Callithrichidae) a rodu lvíček (Leontopithecus), který tvoří s dalšími třemi druhy. Druh Leontopithecus chrysopygus popsal Mikan roku 1823, nejsou známy jeho žádné poddruhy.
Das Rotsteißlöwenäffchen (Leontopithecus chrysopygus) ist eine Primatenart aus der Gattung der Löwenäffchen, die zur Familie der Krallenaffen (Callitrichidae) gezählt wird.
Das Fell der Rotsteißlöwenäffchen ist fast durchgehend schwarz gefärbt, lediglich die Oberschenkel der Hinterbeine, die Gesäßregion und die Schwarzwurzel sind rötlichbraun. Wie bei allen Löwenäffchen sind ihr Gesicht und ihre Pfoten unbehaart und die langen Finger enden mit Ausnahme der ersten Zehe der Hinterpfoten in Krallen. Diese Tiere erreichen eine durchschnittliche Kopf-Rumpf-Länge von rund 30 Zentimeter und ein Gewicht von rund 600 Gramm. Der Schwanz ist länger als der Körper und bis zu 40 Zentimeter lang.
Rotsteißlöwenäffchen leben nur in den westlichen und mittleren Regionen des brasilianischen Bundesstaates São Paulo. Lebensraum dieser Primaten sind vorwiegend tropische Wälder bis zu einer Höhe von 700 Metern.
Diese Tiere sind Baumbewohner, wo sie sich vorwiegend auf mit Lianen und anderen Schlingpflanzen bewucherten Bäumen aufhalten. Sie sind tagaktiv und schlafen in der Nacht meist in Baumhöhlen.
Sie leben in Familiengruppen von zwei bis acht Tieren, die sich meist aus einem erwachsenen Paar und ihrem Nachwuchs zusammensetzen. Manchmal gibt es mehrere erwachsene Weibchen, dann pflanzt sich aber nur das dominante Weibchen fort. Die Gruppen sind durch ein ausgeprägtes Sozialverhalten geprägt, die Fellpflege und das Teilen der Nahrung spielen eine wichtige Rolle. Mit einer Reihe von Lauten verständigen sich die Gruppenmitglieder untereinander.
Rotsteißlöwenäffchen ernähren sich vorwiegend von Insekten und Früchten. Manchmal fressen sie auch kleine Wirbeltiere wie Vögel oder Echsen sowie Vogeleier.
Zwischen September und März bringt das Weibchen nach einer rund 130-tägigen Tragzeit den Nachwuchs zur Welt. Zwillingsgeburten überwiegen, obwohl auch Fälle von Drillingen und sogar Vierlingen bekannt sind. In den ersten zwei Lebenswochen bleiben die Neugeborenen vorwiegend bei der Mutter, danach kümmert sich auch der Vater und manchmal auch die anderen Gruppenmitglieder um sie. Nach zwei bis drei Monaten sind sie entwöhnt, die Geschlechtsreife tritt mit rund 18 bis 24 Monaten ein, woraufhin die meisten Tiere ihre Geburtsgruppe verlassen.
Bis ins 20. Jahrhundert hinein bewohnten Rotsteißlöwenäffchen große Teile des Landesinneren des Staates São Paulo. Durch Waldrodungen und Zersiedlung wurden aber mehr als 90 Prozent der Regenwaldgebiete dieses Staates vernichtet. Heute ist ihr Verbreitungsgebiet auf elf kleine Populationen zerteilt, die meisten davon im Morro do Diabo-Nationalpark im Südwesten des Staates. Schutzmaßnahmen wurden eingeleitet, unter anderem wird versucht, durch Wiederaufforstungen Korridore zwischen den teilweise winzigen Populationen zu schaffen. Die Gesamtpopulation wird auf lediglich 1000 Tiere geschätzt, die IUCN listet die Art als „stark gefährdet“ (endangered).
Das Rotsteißlöwenäffchen (Leontopithecus chrysopygus) ist eine Primatenart aus der Gattung der Löwenäffchen, die zur Familie der Krallenaffen (Callitrichidae) gezählt wird.
The black lion tamarin (Leontopithecus chrysopygus), also known as the golden-rumped lion tamarin, is a lion tamarin endemic to the Brazilian state of São Paulo, almost exclusively at the Morro do Diabo State Park. Its limited geographical range makes it the rarest of the New World monkeys, with little known about it.[5] It was thought to be extinct for 65 years until its rediscovery in 1970.[6] In 2016 an adult couple was found to the east, in the Caetetus Ecological Station, after six years with no sightings.[7]
A 2020 assessment by the International Union for Conservation of Nature (IUCN) estimated that there was 1,600 individuals living in the wild, 1,200 of which are found in Morro do Diabo State Park.[3] They are usually found in groups of 4 to 9, living in the secondary and primary forests along the circumference of its home range.
On average, the black lion tamarin weighs 300–700 grams (11–25 oz).[8]
The classification of the black lion tamarin was debated, as one group of taxonomists classified the lion tamarins by their geography, while other taxonomists placed them all into one species and then divided them into subspecies. More recently, taxonomists have agreed to base classification predominantly on their geography, though sometimes characteristics such as long calls are used to classify different species, similar to the use of bird songs in taxonomy.[5] For differentiating within Leontopithecus, the black lion tamarin is categorized as starting its call at the lowest note and going through the greatest range of pitch.[5]
The diet of the black lion tamarin is seasonal and varies with the habitats it moves through.[6] When the tamarin is in the dryland forest, it usually eats a variety of fruits, whereas in a swampy environment it predominantly feeds on the gum of various trees.[6] In addition to seasonal variation, the black lion tamarin exhibits daily and monthly cycles of food preferences.[9]
Independent of the environment it occupies, a tamarin spends long periods each day searching for different types of insects and spiders to feed on. On average, 80% of its time foraging is spent searching for insects,[6] such as by foraging the forest floor. The tamarin's foraging locations are very intentional: it spends extended periods of time looking under dry palm leaves, in loose bark, and in tree cavities, with hands that have specialized fingers for prying.[3] The tamarin also positions itself in trees and scans for insects from above, usually four meters above the forest floor.
The black lion tamarin eats the gum and fruit of trees, climbing up to ten meters to reach them and as these are easily found, the tamarin spends 12.8% of its day obtaining them, rather than the 41.2% of the day spent foraging for insects in the high trees.[6]
Black lion tamarins mate and have offspring during the spring, summer, and fall months (August to March in Brazil).[10] Females usually have one litter per year, though 20% females produce two litters per year.[10] The mean litter size is two infants.[10]
Most mammals produce a 50:50 ratio of males to females. The black lion tamarin population almost always produce a 60:40 male to female ratio.[10]
Most infants deaths occur within the first two weeks of birth, with newborns of first-time mothers having the lowest survival rates. The number of tamarins that survive to adulthood in the wild is 10% higher than those in captivity.[10]
During the first few months after birth, the infant is unable to obtain food on its own. For this reason, the infant rides on the parent's back and receives food from the parents. It drinks milk in the 4 to 5 weeks after birth; after that, the parents and other group-members share food with the infant. Sharing involves both offers from the parents and begging by the infant. Usually, until the age of approximately 15 weeks, the infant will receive the majority of its food (especially insects) from others.[11] The number of offers from group-members peaks at week 7; after week 15, sharing slowly declines, stopping by week 26.[11]
Within Leontopithecus, the black lion tamarin is the largest in size and has the lowest-pitched calls, using longer notes than other species.[5] The black lion tamarin use calls to defend territory, maintain cohesion within the group, attract a mate, and contact individuals who might be lost. Most calls can be recorded in the morning, and can be attributed to the reunion of mated pairs. Mated pairs are mostly monogamous but polyandry has been observed in some populations.[8]
The black lion tamarin is rated endangered by the IUCN Red List due to its declining population trend.[12] The main threat against it is the destruction of its habitat through deforestation,[6] though it is also threatened by being hunted in unprotected forests, such as the Fazenda Rio Claro and the Fazenda Tucano (which have roughly 3.66 and 1.0 individuals per square kilometer respectively).[12]
There have been several attempts to bring black lion tamarins into captivity and to salvage what little habitat they have left within the Morro do Diabo State Park, as well as to increase breeding rates. Their population decline in the wild, however, could cause the black lion tamarins to become entirely endemic to the Morro do Diabo.
The black lion tamarin (Leontopithecus chrysopygus), also known as the golden-rumped lion tamarin, is a lion tamarin endemic to the Brazilian state of São Paulo, almost exclusively at the Morro do Diabo State Park. Its limited geographical range makes it the rarest of the New World monkeys, with little known about it. It was thought to be extinct for 65 years until its rediscovery in 1970. In 2016 an adult couple was found to the east, in the Caetetus Ecological Station, after six years with no sightings.
A 2020 assessment by the International Union for Conservation of Nature (IUCN) estimated that there was 1,600 individuals living in the wild, 1,200 of which are found in Morro do Diabo State Park. They are usually found in groups of 4 to 9, living in the secondary and primary forests along the circumference of its home range.
On average, the black lion tamarin weighs 300–700 grams (11–25 oz).
El tití león negro (Leontopithecus chrysopygus), también conocido como tamarino león negro es una especie de primate platirrino de la familia Callitrichidae que se creyó extinta en 1905, y no fue vuelta a ver hasta 1970.[2] Se encuentra sólo en los estados brasileños de São Paulo y Paraná, casi exclusivamente en el parque estatal Morro do Diabo. Vive en bosques secundarios y primarios dentro del área protegida.
El primer zoológico que logró la cría en cautiverio de esta especie fue el de Jersey, y ahora su descendencia se ha enviado a otros zoológicos europeos. El Zoológico del Bronx y el de São Paulo también poseen ejemplares.
La longitud de su cuerpo es de es de unos 30cms.[2] Su cola mide de 30 a 40cms., y su peso total es de alrededor de 600 g.[2] Tiene un largo pelaje negro, excepto en el lomo y la base de la cola, que es dorado (razón por la cual se lo denomina león negro).[2]
Este tití es endémico de Brasil, encontrándose casi exclusivamente dentro del área protegida del Parque Estatal Morro do Diabo. Son de hábitos diurnos y arborícolas. Habita en bosques primarios de tierras bajas y bosques semideciduos. Prefiere los árboles de 4 a 8mts. de altura. Se desplazan usando sus cuatro extremidades.[2]
Mantienen una estructura social familiar. El grupo posee un territorio que defiende de especímenes de su propia especie, de 64 a 277 ha.[2]
El tití león negro (Leontopithecus chrysopygus), también conocido como tamarino león negro es una especie de primate platirrino de la familia Callitrichidae que se creyó extinta en 1905, y no fue vuelta a ver hasta 1970. Se encuentra sólo en los estados brasileños de São Paulo y Paraná, casi exclusivamente en el parque estatal Morro do Diabo. Vive en bosques secundarios y primarios dentro del área protegida.
El primer zoológico que logró la cría en cautiverio de esta especie fue el de Jersey, y ahora su descendencia se ha enviado a otros zoológicos europeos. El Zoológico del Bronx y el de São Paulo también poseen ejemplares.
Leontopithecus chrysopygus Leontopithecus generoko animalia da. Primateen barruko Callitrichinae azpifamilia eta Cebidae familian sailkatuta dago
Leontopithecus chrysopygus Leontopithecus generoko animalia da. Primateen barruko Callitrichinae azpifamilia eta Cebidae familian sailkatuta dago
Leontopithecus chrysopygus • Singe-lion à croupe dorée, Singe-lion à queue jaune
Le Tamarin-lion à croupe dorée[1], Singe-lion à croupe dorée[2] ou encore Singe-lion à queue jaune[1] (Leontopithecus chrysopygus) est une espèce de primates de la famille des Callitrichidae.
Petit singe-lion à croupe dorée. Black lion tamarin. Mico-leão preto (Brésil).
Découverte : On l’a cru disparu au début du XXe siècle avant sa redécouverte par Adelmar Coimbra-Filho, dans le parc de Morro do Diabo.
Il est entièrement noir à l’exception de la croupe, de la base de la queue et des surfaces externe et interne au niveau du fémur qui sont de couleur roux doré.
Son corps mesure de 29 cm (de 25 à 33 cm), sa queue de 38 cm (de 33 à 40 cm). Son poids est en moyenne de 572,5 g (de 540 à 690 g).
Est du Brésil, le long du Rio Paranapanema dans l’extrême ouest et le centre-sud de l’État du São Paulo. Région de Pontal do Paranapanema (à l’est de la confluence des Rios Paraná et Paranapanema), de Caetetús (juste au nord du cours moyen du Paranapanema), puis de part et d’autre du haut Rio Paranapanema [régions d’Angatuba (23° 25′ 26″ S et 48° 21′ 29″ O, Rio Guareí) et de Buri (Rios Apiaí-Mirim et Apiaí-Guaçu]. Sur ~432 km2 et 11 sites en 2004.
Haute forêt sèche semi-décidue jusqu’à 700 m d’altitude, où les essences dominantes sont (Ficus enormis, Aspidosperma polyneuron, Syagrus romanzoffiana, Inga sp. et Myrciaria sp.). Forêt marécageuse. Aussi dans le macega (forêt de broussailles riches en lianes avec des arbres poussant jusqu’à 5 m de haut) où il n’est en fait que de passage entre ses deux autres habitats. Ne vit ni sur la côte ni dans des environnements riches en broméliacées épiphytes, contrairement aux trois autres petits singes-lions. Son habitat est plus saisonnier et il a dû s’y adapter en conséquence (trajets plus longs, repos brefs, domaines étendus, utilisation de plusieurs microhabitats).
S’associe au grimpar fauvette (Sittasomus griseicapillus) pour la recherche alimentaire.
100 ha (de 66 à 394 ha).> 118ha (Caetetus), de 66 à 113 ha (Morro do Diabo), de 133 à 199 ha (Morro do Diabo). 276,5 ou 394 ha (Caetetus). Très territorial.
De 0,5 à 1 /km2, soit au-dessous du minimum viable (2 /km2).
Quadrupède.
Diurne. Arboricole.
Parcourt chaque jour de 1,977 à 2,289 km (Caetetus) ou de 1,362 à 2,088 km (Morro do Diabo), trajet plus long que pour les autres petits singes-lions. Évolue la plupart du temps dans le haut sous-bois (4 à 6 m) sauf lorsqu’il mange (10 m) ou lorsqu’il joue au sol. À la nuit tombée, s’endort dans un trou d’arbre. Budget d’activités (Caetetus, d’après Fernando de Camargo Passos) : repos (14,4 %), déplacements (33 %), recherche alimentaire (14,4 %), alimentation (35,8 %) et autres (2,4 %). Ici, les comportements de recherche alimentaire prennent 19,8 % du temps diurne à la saison sèche contre 12,8 % à la saison humide.
Frugivore-insectivore-exsudativore. À Caetetus, la recherche des insectes prend 11,2 % du temps d'alimentation durant la saison sèche et seulement 1,9 % durant la saison humide. Les invertébrés cachés sont localisés au toucher plus souvent qu'à la vue et traqués dans le sous-bois. Largement frugivore, surtout pendant la saison humide, il cueille ses fruits le plus souvent en forêt sèche.
À Caetetus, il consomme quarante-six espèces de fruits dont figuiers, ingás, palmier jerivá (Syagrus romanzoffiana), celtis (Celtis pubescens), Cordia superba et Rhamnidium eleaocarpum. Il ne dédaigne pas les fruits de cactus (Rhipsalis et Zygocactus) et les baies du café do Mato (Cordia ecalyculata) riches en caféine (d'après Rylands). Pendant la saison sèche, il se rabat sur les exsudats végétaux (12 espèces), prélevant sève et gomme de l'euterpe (Euterpe edulis), de l'ingá, du pau pombo (Tapirira guianensis) et du timbauba (Enterolobium contortisiliquum).
Le plus gommivore de tous les petits singes-lions et on peut l'observer souvent en train de lécher la gomme suintant de certains palmiers. Rarement, il capture petites grenouilles et œufs d'oiseau.
3-4 (de 2 à 8). 4,75 (PN du Morro do Diabo).
Groupe monoparental ou groupe multimâle-multifemelle. Le groupe comprend 1 femelle adulte, 1 (rarement 2) mâle adulte ainsi que quelques jeunes. Monogamie ou polyandrie.
Un pic de naissances est observé entre septembre et février.
Entre 5 et 9 semaines, en captivité, les parents partagent leur nourriture avec leurs rejetons, ce comportement déclinant ensuite pour disparaître vers 26 semaines.
Environ 1000 (en 2002), répartis en 9 sous-populations le plus souvent non-viables. Morro do Diabo (820), Caetetús (40), fazendas de Ponte Branca (10), de Tucano/Rosanella (10), de Santa Maria I (4), de Santa Mônica (10) et site de Buri (20) tous à proximité de Morro do Diabo, fazenda de Mosquito (6) un peu plus à l’est le long du Rio Parapanema et fazenda Rio Claro (70) juste au sud-est de Caetetús. Une petite population a été découverte en 2001 près d’Angatuba. Environ 200 en captivité (dont Centre de primates de Rio de Janeiro et Durrell Wildlife Conservation Trust).
SE de Pontal do Paranapanema, PE de Morro do Diabo (350 km²), Fazendas Tucano, Rosanella, Ponte Branca, Santa Mönica et Santa Maria I (municipalités de Teodoro Sampaio et Euclides da Cunha Paulista), R. de Caetetús (22 km2, municipalité de Gália), Fazenda Rio Claro (municipalité de Lençois Paulaista), SE de Angatuba (municipalité d’Angatuba), Fazenda de la vallée de l’Apiaí, Fazendas Planebrás et Floresta, Fazenda d’Urupês, F. nationale de Capão Bonito (municipalité de Buri), dans l’État de São Paulo (Brésil). Dans le cadre d’une sensibilisation à l’environnement, plusieurs propriétaires terriens ont consenti à réserver en tout 50 km² pour cette espèce en sursis. Opérations de translocation et de dispersion. Environ une trentaine d’individus dans le zoo de São Paulo.
Leontopithecus chrysopygus • Singe-lion à croupe dorée, Singe-lion à queue jaune
Le Tamarin-lion à croupe dorée, Singe-lion à croupe dorée ou encore Singe-lion à queue jaune (Leontopithecus chrysopygus) est une espèce de primates de la famille des Callitrichidae.
Tamarin singa hitam (Leontopithecus chrysopygus) adalah sebuah tamarin singa endemik di negara bagian São Paulo, Brasil, yang hampir secara eksklusif di Taman Negara Morro do Diabo. Persebaran geografi terbatasnya menjadikannya monyet Dunia Baru terlangka, dengan sedikit yang diketahui tentangnya.[4] Hewan tersebut dinyatakan punah selama 65 tahun sampai ditemukan kembali pada tahun 1970.[5] Pada 2016, sepasang dewasa ditemukan di timur, di Stasiun Ekologi Caetetus, setelah enam tahun tak terlihat.[6]
Tamarin singa hitam (Leontopithecus chrysopygus) adalah sebuah tamarin singa endemik di negara bagian São Paulo, Brasil, yang hampir secara eksklusif di Taman Negara Morro do Diabo. Persebaran geografi terbatasnya menjadikannya monyet Dunia Baru terlangka, dengan sedikit yang diketahui tentangnya. Hewan tersebut dinyatakan punah selama 65 tahun sampai ditemukan kembali pada tahun 1970. Pada 2016, sepasang dewasa ditemukan di timur, di Stasiun Ekologi Caetetus, setelah enam tahun tak terlihat.
Il leontocebo dalla groppa rossa o leontocebo dal sedere rosso o scimmia leonina nera (Leontopithecus chrysopygus Mikan, 1823) è un primate platirrino della famiglia dei Cebidi.
Un tempo la specie era diffusa in tutta la porzione centro-occidentale dello stato brasiliano di San Paolo, dove viveva nella foresta atlantica: attualmente, il suo areale è limitato alle riserve di Morro do Diablo e Caiteus, per un'estensione totale di circa 400 km².
Misura circa 70 cm di lunghezza, di cui più della metà spetta alla coda, lunga circa 10 cm in più del corpo. Il peso si aggira attorno ai 600 g.
Il pelo è lungo e folto, di colore nero uniforme, fatta eccezione per la parte posteriore delle cosce e la base della coda, ricoperte di pelo rosso-bruno (da qui il nome comune della specie).
La faccia e le mani sono nude e grigio-nerastre. La coda non è prensile, mentre le zampe posteriori sono leggermente più lunghe di quelle anteriori. Le mani sono sprovviste di pollice opponibile, mentre le dita sono munite di unghie appuntite, fatta eccezione per il pollice, che ha un'unchie larga ed appiattita.
Si tratta di animali diurni ed arboricoli: vivono in gruppi familiari composti da una coppia con la progenie di alcuni parti precedenti, mentre individui estranei al gruppo vengono scacciati anche violentemente. Ciascun gruppo occupa un territorio che varia in estensione in condizioni normali fra gli 80 e i 120 acri, ma con la distruzione dell'habitat e la diminuzione dello spazio vitale le dimensioni dei territori si sono rimpicciolite e non è infrequente avere aree dove più territori si sovrappongono.
Si stima che la popolazione mondiale totale di questi animali non superi le 700 unità.
Si nutrono principalmente di insetti e frutta: qualora riescano ad acchiapparli, non disdegnano di mangiare anche piccoli vertebrati come uccelli, serpenti e lucertole.
La stagione riproduttiva cade durante la stagione delle piogge, fra settembre e marzo: la femmina mette al mondo due gemelli dopo una gravidanza di circa quattro mesi. Solitamente la specie forma coppie monogame, ma in alcuni gruppi è stata osservata poliandria. I cuccioli vengono tenuti per le prime due settimane esclusivamente dalla femmina, dopo di che passano in consegna al maschio (o, in caso di poliandria, dai vari maschi, che si accoppiano promiscuamente con la femmina dominante) ed affidati alla madre solo per la poppata.
Essi vengono svezzati attorno ai due mesi e mezzo d'età e raggiungono la maturità sessuale attorno all'anno e mezzo: solitamente si allontanano dal gruppo natio dopo tre anni.
La speranza di vita di questi animali è di una decina d'anni in natura, mentre in cattività arrivano facilmente a superare i 20 anni.
Il leontocebo dalla groppa rossa o leontocebo dal sedere rosso o scimmia leonina nera (Leontopithecus chrysopygus Mikan, 1823) è un primate platirrino della famiglia dei Cebidi.
Melnais lauvpērtiķis jeb melnais lauvtamarīns (Leontopithecus chrysopygus) ir apdraudēta[1] primātu kārtas suga[2], kas dzīvo nelielā areālā Sanpaulu štata austrumos Brazīlijā.[3]
Lauvpērtiķu ģints pieder kalitriksu dzimtai, un ģintī ietilpst četras sugas. Tās mitinās nedaudzajās lietus mežu teritorijās, kas saglabājušās Brazīlijas dienvidaustrumos.
Ķermeņa garums 20 — 33,5 cm, astes garums 31,5 – 40 cm. Apmatojums garš, zīdains un melns, izņemot pakaļkājas augšstilbu, sēžamvietu un astes pamatni, kas ir rudā krāsā. Kailo, tumši pelēko vai melno ģīmīti ieskauj kuplas "lauvas" krēpes.[3]
Pēdas garas un tievas, ar ļoti gariem pirkstiem. Uz priekšējām un pakaļējām kājām asi, līki nadziņi.
Melnā lauvpērtiķa dabiskā vide ir tropu lietus meži. Dzīvo koku lapotnēs aptuveni 3 līdz 12 metru augstumā. Suga spēj pielāgoties vides izmaiņām un, ja ir pietiekami barības resursi un koku dobumi gulēšanai, sastopama arī purvainos mežos vai cilvēku darbības rezultātā degradētos, lielākoties ar krūmveidīgiem kokiem apaugušos mežos.
Dzīvo pastāvīgās ģimenēs, kas parasti sastāv no 4 līdz 8 īpatņiem — vairoties spējīga pāra un divus vai trīs gadus vecām atvasēm. Kad tēviņu kārtas pēcnācējs sasniedz dzimumbriedumu, tas dodas partneres meklējumos. Dažkārt vairākas ģimenes apvienojas lielākās saimēs. Tomēr, būdami savstarpēji ļoti draudzīgi, melnajiem lauvpērtiķiem no svešas grupas bara locekļi parasti uzbrūk ļoti agresīvi.
Melnais lauvpērtiķis ir visēdājs un lieto uzturā gan augu, gan dzīvnieku izcelsmes barību. Ēdienkartē ietilpst dažādi augļi, lapas, ziedi, nektārs, koku sveķi, arī vardes, gliemji, ķirzakas, zirnekļi un kukaiņi.
Vairošanās periods ilgst no septembra līdz martam. Jaundzimušo skaits no 1 — 4, parasti 2. Pirmās divas nedēļas par mazuļiem galvenokārt rūpējas mātīte, bet pēc tam rūpes par tiem uzņemas tēviņš. Viņš tos nēsā un mātītei iedod barošanās reizēs ik pēc divām trim stundām. Apmēram pēc trim nedēļām mazuļi sāk iepazīt apkārtni, bet pie vismazākajām briesmām atgriežas pie vecākiem.[3]
Melnais lauvpērtiķis ir visapdraudētākā ģints suga. Vairāk nekā 90% Atlantijas okeāna piekrates mežu ir izcirsti, lai iegūtu kokogles, atbrīvotu vietu plantācijām, ganībām un rūpniecībai. Nereti nelikumīgi tiek izcirstas pat fragmentāri saglabājušās un aizsargājamās teritorijās, kur vēl mitinās melnie lauvpērtiķi.[4]
Sugas skaits savvaļā samazinās, un kopš 20. gadsimta 70. gadiem ir uzsākta melnā lauvtamarīna pavairošanas programma nebrīvē. Pirmo eksperimentālo Darela savvaļas dzīvnieku aizsardzības trestā dzimušā tēviņa un divu mātīšu reintrodukciju dabā veica 1999. gada jūlijā.[5]
Melnais lauvpērtiķis jeb melnais lauvtamarīns (Leontopithecus chrysopygus) ir apdraudēta primātu kārtas suga, kas dzīvo nelielā areālā Sanpaulu štata austrumos Brazīlijā.
Lauvpērtiķu ģints pieder kalitriksu dzimtai, un ģintī ietilpst četras sugas. Tās mitinās nedaudzajās lietus mežu teritorijās, kas saglabājušās Brazīlijas dienvidaustrumos.
Het roodstuitleeuwaapje (Leontopithecus chrysopygus) is een zoogdier uit de familie van de klauwaapjes (Callitrichidae). De wetenschappelijke naam van de soort werd voor het eerst geldig gepubliceerd door Mikan in 1823.
De soort komt voor in Brazilië.
Bronnen, noten en/of referentiesHet roodstuitleeuwaapje (Leontopithecus chrysopygus) is een zoogdier uit de familie van de klauwaapjes (Callitrichidae). De wetenschappelijke naam van de soort werd voor het eerst geldig gepubliceerd door Mikan in 1823.
O mico-leão-preto (nome científico: Leontopithecus chrysopygus) é um Macaco do Novo Mundo, da família Cebidae e subfamília Callitrichinae. É uma das duas espécies de mico-leão que ocorre no estado de São Paulo, e historicamente ocorreu em quase toda a extensão entre o rio Paranapanema e o rio Tietê, em áreas de floresta estacional semidecidual. Atualmente, encontra-se apenas em nove localidades do estado de São Paulo, sendo o Parque Estadual Morro do Diabo a única em que é possível ter uma população viável a longo prazo. Já foi considerado uma subespécie do mico-leão-dourado, mas hoje é considerado espécie plena.
O mico-leão-preto pertence ao gênero Leontopithecus, família Cebidae e subfamília Callitrichinae.[2] Foi descoberto por Johann Natterer, em 1822, onde hoje se encontra a Floresta Nacional de Ipanema, próximo a Sorocaba e em Vargem Grande, mas só foi formalmente descrito por Johann Christian Mikan, em 1823.[4][1] O gênero Leontopithecus foi revalidado por Hershkovitz (1977), que considerou-o monotípico, sendo Leontopithecus rosalia a única espécie: o mico-leão-preto era uma subespécie (L. r. chrysopygus), junto com o mico-leão-dourado (L. r. rosalia) e mico-leão-de-cara-dourada (L. r. chrysomelas).[2][5] Essa classificação foi revisada, e atualmente, é considerado, junto com as outras espécies de micos-leões, uma espécie propriamente dita.[1][2][3][6]
Evidências genéticas apontam para um período muito recente de diversificação dos micos-leões, a partir de refúgios de floresta no Pleistoceno.[7] A espécie mais aparentada ao mico-leão-preto é o mico-leão-dourado, que provavelmente compartilhou um ancestral que possuía pelagem escura.[8][9][10][11]
Não foi encontrado nenhum fóssil da linhagem do mico-leão-preto.[12]
Originalmente, o mico-leão-preto era encontrado por todo do estado de São Paulo ao longo da margem direita do rio Paranapanema e da margem esquerda do rio Tietê.[13] Coimbra-Filho (1973) cita que ele pode ter existido na bacia do rio Ivinhema, no Mato Grosso do Sul, mas essa ocorrência nunca foi confirmada.[13]
As regiões em que habitam o mico-leão-preto estão em áreas com até 2.000 mm de precipitação anuais, sendo a estação chuvosa em janeiro, e seguindo a classificação climática de Köppen-Geiger o clima ao longo de sua distribuição é dos tipos Cfa, Cfb, Cwa e Aw.[13] No Pontal do Paranapanema, onde ocorre a maior população vivente, o clima é mais seco.[13] É encontrado na floresta estacional semidecidual até 300 m de altitude, principalmente em florestas ripárias e com árvores de grande porte, ocupando estratos mais altos da floresta, entre seis e dez metros de altura.[13]
A ocorrência atual está reduzida a poucos fragmentos florestais totalizando 440 km², sendo a maior parte no Parque Estadual Morro do Diabo, em Teodoro Sampaio.[14][15] Existem outras populações no município de Gália, na Estação Ecológica dos Caetetus, e em Buri.[14] Outras unidades de conservação que ele ocorre são a Estação Ecológica Mico-Leão-Preto, localizada no Pontal do Paranapanema com cerca de 5.500 hectares, a Reserva Particular do Patrimônio Nacional (RPPN) Reserva Natural Olavo Egydio Setúbal, RPPN Mosquito, e a Estação Ecológica de Angatuba.[15] O restante dos micos-leões-preto estão em propriedades particulares na parte oeste de sua distribuição geográfica.[14][15]
O mico-leão-preto é quase inteiramente coberto por uma densa pelagem negra e apenas a parte inferior do seu corpo é diferente, possuindo um marrom esverdeado.[16] A face do L. chrysopygus não possui pêlos, assim como as mãos e os pés, que possuem um tom cinza escuro. Os membros superiores são maiores que os inferiores e a cauda não é preênsil. Todos os dedos possuem unhas em forma de foice, que são usadas para agarrarem-se nas árvores, exceto o maior dedo que possui uma unha reta. A fórmula dental é 2/1/3/2. São animais de pequeno porte, medindo entre 20 cm a 33,5 cm, a cauda mede cerca de 31,5 cm a 40 cm e o peso varia entre 300 e 700 gramas.
São animais muito sociáveis e diurnos. Convivem a maior parte do tempo com seu grupo familiar. Esses grupos familiares consistem no casal reprodutor e suas últimas duas ou três ninhadas. Depois que seus filhotes machos atingem a maturidade sexual, eles geralmente abandonam o grupo em busca de uma parceira. Frequentemente, vários grupos familiares se reúnem e formam um grande grupo de micos leões pretos, permitindo que os jovens machos e as jovens fêmeas achem um parceiro sexual para formar seu próprio grupo. Dentro de cada grupo familiar, a liderança é compartilhada entre o casal principal. O casal primário é altamente territorial e lutam contra qualquer invasor. Cada território possui uma área média de 75 a 125 acres, mas com destruição de grande parte do seu habitat, hoje ocorre a interposição de territórios de grupos diferentes.
Se alimentam principalmente de insetos e frutas. Quando são capazes, também comem pequenos animais, como aves e lagartos, ovos de pássaro e invertebrados.
Na maioria dos casos estudados, são animais monógamos, mas pode ocorrer a poligamia em algumas populações. Em populações onde há mais de um macho, as fêmeas podem acasalar com vários, no intuito de confundi-los sobre a paternidade, isso faz com que vários machos achem que são os verdadeiros pais da prole, fazendo com que cuidem dos filhotes.
Os micos-leões-pretos geralmente dão à luz gêmeos, embora possam nascer trigêmeos ou até quadrigêmeos. A gestação dura de 125 a 132 dias, geralmente parem na estação chuvosa, entre setembro e março.
Ambos os sexos ajudam na criação da prole; os jovens nascem com pêlos e de olhos abertos, mas são completamente dependentes dos seus pais. Nas primeiras 2 a 3 semanas os filhotes permanecem com suas mães, depois de 3 semanas, o pai carrega o filho na maior parte do dia, entregando-o à sua mãe a cada duas horas para se alimentar. As crias desmamam depois de 2 ou 3 meses,mas não deixam o grupo até atingir a maturidade sexual, o que ocorre na idade de 16 a 24 meses.
O mico-leão-preto é uma espécie que corre risco de extinção, sendo classificado como "em perigo" pela União Internacional para a Conservação da Natureza e dos Recursos Naturais (IUCN), apesar de já ter sido classificado na categoria "criticamente em perigo" em listas anteriores.[3] Existe considerável esforço em preservar a espécie, como a translocação de indivíduos e implantação de corredores ecológicos, o que justifica a atual classificação da IUCN.[3] O Instituto Brasileiro do Meio Ambiente e dos Recursos Naturais Renováveis (IBAMA), no Brasil, classifica a espécie como "criticamente em perigo", mas a espécie é considerada como "em perigo" na lista de espécies ameaçadas do estado de São Paulo.[17][18] Sua distribuição geográfica foi drasticamente reduzida por conta do desmatamento, e hoje o mico-leão-preto ocorre em apenas nove fragmentos de floresta, com a maior população ocorrendo no Parque Estadual Morro do Diabo.[14] A população nesta unidade de conservação é de cerca de 820 indivíduos, e é a única viável a longo prazo: na Estação Ecológica dos Caetetus, a população é de cerca de 40, e os fragmentos restantes não somam mais do que 130 indivíduos, em subpopulações que não ultrapassam 20 indivíduos.[14] Existe projetos de reprodução em cativeiro, e por conta disso, a população cativa, que era estimada em 112 indivíduos está crescendo.[14]
Grande parte de seu habitat foi destruído no início do século XX, e a espécie foi considerada extinta por 65 anos, até a redescoberta de uma pequena população no Parque Estadual Morro do Diabo, por Adelmar Coimbra-Filho, em 1970.[19] A situação da espécie poderia ser menos crítica visto que na década de 1940, foi criada a Grande Reserva do Pontal do Paranapanema, o Parque Estadual Morro do Diabo e a Reserva Lagoa São Paulo, todas unidades de conservação integral que protegeriam mais de 3 000 km² de floresta na área de distribuição geográfica do mico-leão-preto: apesar disso, a região foi desmatada, restando apenas o Parque Estadual Morro do Diabo, que possui pouco menos de 350 km².[15] Após esses grandes desmatamentos, a construção da Usina Hidrelétrica de Rosana, no rio Paranapanema, inundou áreas do parque estadual que eram habitat do mico-leão, diminuindo ainda mais a área de ocorrência.[19] Em 1984, o Instituto de Pesquisas Ecológicas realizou os primeiros estudos da espécie e até hoje é responsável por projetos de manejo de metapopulação, implantação de corredores ecológicos e educação ambiental, na região do Pontal do Paranapanema.[19]
|isbn= (ajuda) !CS1 manut: Nomes múltiplos: lista de autores (link) |isbn= (ajuda) !CS1 manut: Nomes múltiplos: lista de autores (link) |isbn= (ajuda) !CS1 manut: Nomes múltiplos: lista de autores (link) O mico-leão-preto (nome científico: Leontopithecus chrysopygus) é um Macaco do Novo Mundo, da família Cebidae e subfamília Callitrichinae. É uma das duas espécies de mico-leão que ocorre no estado de São Paulo, e historicamente ocorreu em quase toda a extensão entre o rio Paranapanema e o rio Tietê, em áreas de floresta estacional semidecidual. Atualmente, encontra-se apenas em nove localidades do estado de São Paulo, sendo o Parque Estadual Morro do Diabo a única em que é possível ter uma população viável a longo prazo. Já foi considerado uma subespécie do mico-leão-dourado, mas hoje é considerado espécie plena.
Leontopithecus chrysopygus (lat. Leontopithecus chrysopygus) je drobná ploskonosá opica z čeľade kosmáčovité (Callitrichidae) a rodu levík (Leontopithecus), ktorý tvorí s ďalšími tromi druhmi. Druh Leontopithecus chrysopygus opísal Mikan roku 1823[1], nie sú známe jeho žiadne poddruhy.
Leontopithecus chrysopygus sa vyskytuje v pralesoch Brazílie, konkrétne napríklad v oblasti Morro do Diabo State Park.
Hmotnosť tohto primáta sa odhaduje na 540 - 690 g, dĺžka tela je asi 30 cm.[1] Srsť je čierna, s hnedými odtieňmi. Levíky sa živia rastlinou potravou, ako sú kvety, ovocie a i., lovia však tiež drobné stavovce alebo hmyz, ktorý vyťahujú z kôry stromov svojimi ohybnými prstami. Po 125 - 132[2] dňoch gravidity samica zvyčajne porodí raz za rok dve mláďatá, výnimkou sú odchýlky od tohto počtu.[3] Mláďatá sa spočiatku vozia matkám na chrbte. Živia sa materským mliekom po dobu 4 - 5 týždňov, potom začnú prijímať pevnú potravu (hmyz) od dospelých jedincov.
Leontopithecus chrysopygus je podľa IUCN ohrozeným druhom (EN). Nebezpečenstvo predstavuje predovšetkým úbytok dažďového lesa, v menšej miere lov. Dnes žije iba asi tisícka týchto opíc v jedenástich roztrieštených oblastiach dažďového pralesa v Brazílii. Levík čierny preto patrí medzi chránené druhy, je zapísaný napríklad v brazílskom Oficiálnym zozname druhov ohrozených vyhynutím. Prebiehajú tiež pokusy s odchovom v zajatí, zatiaľ však nemajú veľký úspech.[4]
Commons ponúka multimediálne súbory na tému Leontopithecus chrysopygus
Wikidruhy ponúkajú informácie na tému Leontopithecus chrysopygus
Leontopithecus chrysopygus (lat. Leontopithecus chrysopygus) je drobná ploskonosá opica z čeľade kosmáčovité (Callitrichidae) a rodu levík (Leontopithecus), ktorý tvorí s ďalšími tromi druhmi. Druh Leontopithecus chrysopygus opísal Mikan roku 1823, nie sú známe jeho žiadne poddruhy.
Svart lejontamarin (Leontopithecus chrysopygus) är en primat i familjen kloapor (Callitrichidae) som förekommer i södra Brasilien.
Pälsen har nästan på hela kroppen en svart färg, bara låren av bakbenen, regionen kring individens anus och svansroten är rödbruna. Liksom hos alla andra lejontamariner saknas hår i ansiktet och på händerna. Kring ansiktet finns långa svarta hår som påminner om en man. De långa tårna bär med undantag av stortån (som har en nagel) klor.[2] Kroppslängden ligger mellan 20 och 34 cm och därtill kommer en 31 till 40 cm lång svans.[3] Vikten varierar mellan 540 och 690 gram.[2]
Arten lever idag bara i 11 från varandra skilda skogar i södra Brasilien. Några av dessa är deklarerade som naturskyddsområden. Habitatet utgörs av tropiska regnskogar i låglandet och i kullige områden upp till 900 meter över havet.[1]
Individerna är aktiva på dagen och vilar på natten i trädens håligheter. De vistas främst i träd och bildar små grupper av två eller tre vuxna djur samt deras ungar. Varje flock har ett revir som markeras med körtelvätska och höga skrik. För kommunikationen har de även läten som påminner om fåglarnas kvitter.[2]
Födan utgörs av frukter, blommor, frön och andra växtdelar samt av små ryggradsdjur som grodor, ödlor och fågelungar. De äter även ägg.[2]
Vanligen föds tvillingar men kullar med tre eller fyra ungar blev likaså observerade.[2] För övriga data om fortplantningssättet se artikeln om släktet.
På grund av det begränsade utbredningsområde befaras inavel mellan de kvarvarande individerna som försämrar deras motståndskraft. Hela populationen för alla 11 områden uppskattas med 1 000 individer och även den minskar troligen. IUCN listar arten som starkt hotad (EN).[1]
Svart lejontamarin (Leontopithecus chrysopygus) är en primat i familjen kloapor (Callitrichidae) som förekommer i södra Brasilien.
Leontopithecus chrysopygus là một loài động vật có vú trong họ Cebidae, bộ Linh trưởng. Loài này được Mikan mô tả năm 1823.[2]
Bài viết liên quan đến Bộ Linh trưởng này vẫn còn sơ khai. Bạn có thể giúp Wikipedia bằng cách mở rộng nội dung để bài được hoàn chỉnh hơn. Leontopithecus chrysopygus là một loài động vật có vú trong họ Cebidae, bộ Linh trưởng. Loài này được Mikan mô tả năm 1823.
Leontopithecus chrysopygus (Mikan, 1823)
Синонимы
Чёрная львиная игрунка[1], или золотистозадая игрунка[2] (лат. Leontopithecus chrysopygus) — небольшой примат семейства Игрунковых. Эндемик бразильского штата Сан-Паулу. Ограниченный ареал этих приматов делает из одними из самых редких из обезьян Нового Света.[3] В течение 65 лет, до повторного открытия в 1970 году, чёрные львиные игрунки считались вымершими.[4]
Угроза популяции этих обезьянок делает их самыми уязвимыми среди всех львиных игрунок,[4] считается, что в природе их осталось не более тысячи.[4] Некоторые эксперты подвергают эту цифру сомнению, так как последние исследования показывают, что площадь ареала этого вида составляет 106 гектаров леса, что больше предыдущей оценки в 66 гектаров.[4] Образуют группы от 4 до 9 особей, живущих в первичных и вторичных лесах.
В среднем чёрные львиные игрунки весят 590—640 г.[5]
Рацион подвержен сезонным изменениям.[4] В сухом лесу чаще питается фруктами, в затопленном лесу основу рациона составляют древесные соки различных видов деревьев.[4] Помимо этого, рацион различается в зависимости от времени дня.[6] Также в рацион входят насекомые и пауки. Ищет еду обычно под пальмовыми листьями, под корой и в дуплах деревьев.[7] Иногда забирается на нижние ветви деревьев и высматривает съедобных насекомых сверху.
Брачный период и рождение потомства проходит в период с августа по март.[8] Обычно самка приносит одного детёныша в год, но около 20 % самок приносит двух детёнышей.[8]
Соотношение полов при рождении составляет 60:40 в пользу самцов.[8]
В течение первых нескольких месяцев жизни детёныш не может искать еду самостоятельно. По этой причине он проводит время цепляясь на спину матери и получает еду от родителей. В первые 4—5 недель жизни питается материнским молоком, после этого родители и другие члены группы делятся с ним едой. Первые три месяца жизни детёныш получает большую часть своего рациона (особенно насекомых) от взрослых.[9] К восьмимесячному возрасту молодая игрунка начинает питаться самостоятельно.
Чёрная львиная игрунка является наиболее уязвимым видом из рода Leontopithecus, при этом Международный союз охраны природы считает, что численность популяции снижается.[10] Главной угрозой считается уничтожение среды обитания,[4] кроме того на этих приматов охотятся браконьеры.[10] Исходят из этого, МСОП присвоил этому виду охранный статус «вымирающий» (англ. Endangered).
|coauthors= (справка) |last1= и |last= дублируют друг друга (справка) |coauthors= (справка) |month= (справка) Чёрная львиная игрунка, или золотистозадая игрунка (лат. Leontopithecus chrysopygus) — небольшой примат семейства Игрунковых. Эндемик бразильского штата Сан-Паулу. Ограниченный ареал этих приматов делает из одними из самых редких из обезьян Нового Света. В течение 65 лет, до повторного открытия в 1970 году, чёрные львиные игрунки считались вымершими.
Угроза популяции этих обезьянок делает их самыми уязвимыми среди всех львиных игрунок, считается, что в природе их осталось не более тысячи. Некоторые эксперты подвергают эту цифру сомнению, так как последние исследования показывают, что площадь ареала этого вида составляет 106 гектаров леса, что больше предыдущей оценки в 66 гектаров. Образуют группы от 4 до 9 особей, живущих в первичных и вторичных лесах.
В среднем чёрные львиные игрунки весят 590—640 г.
검은사자타마린 (Leontopithecus chrysopygus)은 브라질 상파울루주의 모로 도 디아보 주립공원에서만 발견되는 사자타마린의 일종이다. 금빛궁둥이사자타마린으로도 알려져 있다. 제한된 지역의 2차림과 1차림에서만 서식한다.
처음 이 종을 기른 동물원은 저지 동물원으로, 현재 유럽의 다른 동물원에 있는 검은사자타마린은 여기서 태어난 새끼들이 보내진 것이다. 브롱스 동물원 또한 이 종을 보유하고 있다.
