Die Ansjovisse (Engraulidae) is 'n familie van visse wat hoort tot die orde Clupeiformes behoort. Daar is 16 genera met minstens 139 spesies wat tot hierdie familie behoort. Ses van die spesies kom aan die Suid-Afrikaanse kus voor.
Al die Ansjovissoorte se lywe is lank en silindries, en die snoet is voor die mond. Hulle het klein tandjies wat tipies is van vis wat plankton vreet as voeding. Ansjovis tel onder die pelagiese vis, wat beteken dat hulle in groot skole oor die kontinentale bank voorkom. Die vis word tipies 8 tot 25 cm groot. Ansjovis speel wêreldwyd 'n groot rol in lande se kommersiële visbedryf.
Die volgende genera en gepaardgaande spesies kom aan die Suid-Afrikaanse kus voor:
Die Ansjovisse (Engraulidae) is 'n familie van visse wat hoort tot die orde Clupeiformes behoort. Daar is 16 genera met minstens 139 spesies wat tot hierdie familie behoort. Ses van die spesies kom aan die Suid-Afrikaanse kus voor.
La familia Engraulidae inclúi dellos xéneros de pexes clupeiformes, denominaos comúnmente anchoes, boquerones, bocartes o anchovetas, distribuyíos nes agües costeres de los océanos Atlánticu, Pacíficu y Índicu, según nel mar Mediterraneu y en grandes llagos d'agua tanto duce como salada n'agües templaes y templaes. La primer vegada que se preparase esti tipu d'alimentu de salación de pexes, acer en Fenicia, siendo depués mandáu pa griegos qu'espandieron esti alimentu por toa Europa.
Los peces de la familia Engraulidae son pequeños, generalmente en torno a los 15 centímetros de largo; su color varía desde el azul oscuro hasta el gris claro, pero presentan generalmente una banda plateada en el flanco. Tienen aspecto fusiforme, cubierto de escamas grandes cicloides que se desprenden con facilidad. La cabeza es grande, los ojos cubiertos por una fina película, el hocico puntiagudo y la boca muy amplia.
Formen trupos cardúmenes que xuben a la superficie mientres la nueche dende fondures medies, p'alimentase de plancton; les especies más grandes suplementan la so dieta con otros pexes.
Les anchoes de delles especiessobremanera Engraulis encrasicolus y Engraulis mordax, pesquense pa consumu humanu. Ye corriente la preparación en conserva, en que'l pexe llímpiase, sala y presenta n'aceite; nesta presentación formen parte de numberosos platos, ente ellos la ensalada César, dellos mueyos de pexe —la nước mắm vietnamita, la nam pla (น้ำปลา) tailandesa, la yúlù (魚露) china, y les shottsuru, ishiru y ikanago-jōyu xaponeses, amás del mueyu Worcestershire occidental—, como ingrediente de pizzas. Na cocina mediterránea empléguense tamién en vinagre.
Les engráulidas suelen ser la materia primo de la farina de pexe, principal industria pesquero d'esportación tantu de Perú como del Chile, países que producen el 70% del total mundial. Nos países del Sureste Asiáticu, les anchoes ensugaes son conocíes como «ikan fiel», «setipinna taty», o n'Indonesia «ikan teri», siendo «ikan» la pallabra malaya pa pexe, o «dilis» en Filipines.
Magar les especies de la familia Engraulidae son abondoses y tán llargamente distribuyíes, na zona mediterránea y la mariña europea del océanu Atlánticu la pesca escesiva llevó a un sensible amenorgamientu de la población nos últimos venti años. L'alarmante descensu de captures na última campaña (2005) obligó a la Xunión Europea a decretar un paru biolóxico nel mar Cantábricu.
Delles especies de engráulidas, cuantimás Engraulis ringens, habiten la franxa d'agües fríes de la corriente peruana.
Les sos llendes xeográfiques tomen la mariña peruano y chileno ente los 03°30' y 37°00 'S; nesta área estremen dos stocks: el stock norte-centro del Perú ente los 03°30' y 16°S, onde se rexistren les mayores concentraciones, y el stock sur Perú- norte Chile ente los 16° y 24°S. Una y bones estos pexes movensde de norte a sur nel so procesu de crecedera, nel norte peruanu védase regularmente la so captura, lo que nun asocede na zona sur.
A pesar de ser la flota vasca (puertos de Bermeo y Ondárroa) la que más anchoa recueye, n'España la rexón conservera de l'anchoa por excelencia ye Cantabria, más concretamente no que nun torgar que tantu Asturies y Galicia como'l País Vascu tamién ellaboren esta semiconserva.[1] El so entamu surde a finales del sieglu XIX de la mano d'artesanos veníos d'Italia a la busca d'esti pexe qu'arralecía nes sos agües. Darréu esti procesu intensificose cola llegada de más italianos tres la II Guerra Mundial. Fueron ellos los qu'enseñaron a los paisanos les téuniques de salazón y conserva de l'anchoa, lo que fixo qu'anguaño poblaciones como Santoña tengan la mayor concentración d'industries de semiconserva del país, tamién se tien constancia d'emigración italiana en Santoña,Castro-Urdiales, Laredo, Ondarroa, Guetaria y Zarauz.[2][3]
La ellaboración de los filetes d'anchoa pal so posterior caltenimientu en llata ye una delicada y esmerada llabor artesanal. Una vegada recibíu'l boquerón na conservera, empieza'l llargu procesu d'ellaboración que s'empecipia col saláu y posterior prensado d'esti taragañu. Una vegada efectuáu'l prensado ye precisu dexar reposar les anchoes cuatro o cinco meses a una temperatura que bazcuya ente los 18 y 25 graos, hasta que tomen el color acoloratáu y l'arume apropiáu.
Pasáu esti tiempu, córtense les anchoes y dar en la fase d'ensugáu, que se consigue por aciu un centrifugado qu'estrayi'l máximu salitre por que el so espaciu ocupar la mayor cantidá d'aceite posible. El siguiente pasu ye'l barafuste, que consiste n'abrir les anchoes y retirar a mano l'escayu central, convirtiendo caúna d'elles en dos filetes. En retayando flecos y acometer una última llimpieza, les anchoes se envasan y queden llistes pal so posterior aceitáu, zarru, estuchado y retractilado.
Los filetes d'anchoa son una semi-conserva que, a diferencia d'otres conserves, nun son sometíos al procesu d'esterilización porque'l calor estropiar. Ye necesariu almacenar les llates en llugares frescos o na nevera, ente 5 y 15 graos y consumiles nun periodu non cimeru a los 8 meses dende la so fecha de fabricación. En dellos platos cocina d'España como nel casu de Gastronomía de Girona ellabórase la Anxovada.
La familia Engraulidae inclúi dellos xéneros de pexes clupeiformes, denominaos comúnmente anchoes, boquerones, bocartes o anchovetas, distribuyíos nes agües costeres de los océanos Atlánticu, Pacíficu y Índicu, según nel mar Mediterraneu y en grandes llagos d'agua tanto duce como salada n'agües templaes y templaes. La primer vegada que se preparase esti tipu d'alimentu de salación de pexes, acer en Fenicia, siendo depués mandáu pa griegos qu'espandieron esti alimentu por toa Europa.
Los peces de la familia Engraulidae son pequeños, generalmente en torno a los 15 centímetros de largo; su color varía desde el azul oscuro hasta el gris claro, pero presentan generalmente una banda plateada en el flanco. Tienen aspecto fusiforme, cubierto de escamas grandes cicloides que se desprenden con facilidad. La cabeza es grande, los ojos cubiertos por una fina película, el hocico puntiagudo y la boca muy amplia.
Formen trupos cardúmenes que xuben a la superficie mientres la nueche dende fondures medies, p'alimentase de plancton; les especies más grandes suplementan la so dieta con otros pexes.
Ançouslar (lat. Engraulidae) siyənəkkimilər dəstəsinə aid heyvan fəsiləsi.
Ar genougammed a zo pesked mor bihan kar d'an harinked. War-dro 140 spesad genougammed zo, en o zouez genougamm Europa.
Els engràulids (Engraulidae) són una família de peixos de l'ordre dels Clupeiformes.
Aquesta família inclou els aladrocs, seitons o anxoves. Aquests petits peixos són molt apreciats en la gastronomia de molts països.
Amazonsprattus
Anchoa
Anchovia
Anchoviella
Cetengraulis
Coilia
Encrasicholina
Engraulis
Jurengraulis
Lycengraulis
Lycothrissa
Papuengraulis
Pterengraulis
Setipinna
Stolephorus
Thryssa
Els engràulids (Engraulidae) són una família de peixos de l'ordre dels Clupeiformes.
Ansjosfamilien (Engraulidae) er en familie af små planktonspisende saltvandsfisk i ordenen sildefisk. De findes i store dele af verden, men forefindes oftest i i tempererede vandområder og er meget sjældne eller fraværende i meget kolde eller meget varme havområder.
I områder som i Skandinavien, hvor man ikke finder ansjoser i havet, sælges kryddersaltet brisling under produktnavnet ansjos.
Ansjosfamilien (Engraulidae) er en familie af små planktonspisende saltvandsfisk i ordenen sildefisk. De findes i store dele af verden, men forefindes oftest i i tempererede vandområder og er meget sjældne eller fraværende i meget kolde eller meget varme havområder.
Die Sardellen (Engraulidae) (von italienisch sardella; zu lateinisch sarda ‚Hering‘) sind eine Familie der Heringsartigen. Die kleinen Fische leben als planktonfressende Schwarmfische in den Ozeanen gemäßigter und tropischer Breiten. Die meisten Arten kommen vor allem in der Nähe der Küsten vor, einige auch im Süßwasser, die meisten davon in Südamerika.
Sardellen werden je nach Art 2 bis 41 cm lang (als größte Art der Familie gilt Thryssa scratchleyi)[1]. Die meisten bleiben unter 20 cm. Ihr Körper ist meist spindelförmig mit ovalem Querschnitt, oft durchscheinend oder an den Flanken silbrig mit braunem oder blaugrünem Rücken. Als Planktonfresser haben sie einen gut entwickelten Kiemenreusenapparat. Einige größere Arten sind piscivor; die Bezahnung kann dabei kräftig sein, aber auch vollständig fehlen. Die Schwanzflosse ist meist gegabelt. Ein Seitenlinienorgan ist nicht vorhanden.
Es gibt 2 Unterfamilien, 17 Gattungen und etwa 140 Arten:
Wirtschaftlich bedeutend sind die Europäische Sardelle (Engraulis encrasicolus) und die Südamerikanische Sardelle (Engraulis ringens), beide aus der Unterfamilie Engraulinae.
Während die Europäische Sardelle ein wichtiger Speisefisch ist und oft eingesalzen als Anchovis angeboten wird, wird die Südamerikanische Sardelle oder Anchoveta vorwiegend zu Fischmehl und Fischöl verarbeitet. Mit Pellets aus dem Fischmehl werden z. B. Schweine in Schweinefarmen und Lachse der Lachsfarmen gefüttert.
Die Sardellen (Engraulidae) (von italienisch sardella; zu lateinisch sarda ‚Hering‘) sind eine Familie der Heringsartigen. Die kleinen Fische leben als planktonfressende Schwarmfische in den Ozeanen gemäßigter und tropischer Breiten. Die meisten Arten kommen vor allem in der Nähe der Küsten vor, einige auch im Süßwasser, die meisten davon in Südamerika.
Chuqi challwa (familia Engraulidae) nisqaqa (kastilla simipi: anchoveta, anchoa, boquerón) hatun mama quchakunapi kawsaq tullu challwakunam.
Ang dilis (Ingles: Philippine Anchovy) ay isang uri ng isda.[1] Sa Pilipinas, pinatutuyo ito o ibinibilad sa araw para maging pagkain.[2]
Ang dilis ay may katawang mala-silindro, mabilog na tiyan at limang matutulis na takip-balakang. Maikli ang tangway ng hasang at may 17 o 18 hasang-kalaykay. Maikli ang palikpik sa puwitan nay may 15 silahis.[3] May kulay-pilak na linya ito sa tagilirian at natatagpuan at nahuhuli ng kawan kawan mga 0-50 metro ang lalim sa maalat at maalat-alat na tubig malapit sa aplaya. Humahaba ito ng 7 sentimetro paggulang hanggang 10 cm at karaniwang nahuhuli ito sa habang 8.5 cm mula Pebrero hanggang Hunyo.[4]
Ang tinuyong dilis ay karaniwang tinutusta na ginagamitan ng bahagyang mantika, hanggang sa maging malutong na o maging kulay kayumanggi. Inihahain din ito bilang pampagana.[2]
Ang lathalaing ito na tungkol sa Isda ay isang usbong. Makatutulong ka sa Wikipedia sa nito.
Ang dilis (Ingles: Philippine Anchovy) ay isang uri ng isda. Sa Pilipinas, pinatutuyo ito o ibinibilad sa araw para maging pagkain.
Chăng-kō̤ Mìng-dĕ̤ng-ngṳ̄ Háng-cê gì bēng-buōng. / 參考閩東語漢字其版本。
Dĭng-hiŏng-kó̤ (丁香魺) sê siŏh lôi nâung-nâung gì ngṳ̀.
Los anchòias o engraulids (Engraulidae) forman una familha de peises que fòrça espècias son consomidas per l'òme e los animals terrèstres. S'encontra dins los oceans Atlantic, Indian e Pacific, subretot près de las còstas e dins los estuaris.
Las anchòias son consomits en Euròpa al mens dempuèi l'Edat Mejana, subretot salats per ne permetre la conservation; Sant Tropetz, Frejús, Cotlliure, Sent Joan de Lus e Hendaia èra de pòrts especializats, la flòta se concentrèt pauc a pauc a l'entorn del Golf de Gasconha.
L'intensificacion de la pèsca se realizèt a causa de la modernizacion materiala de la flòta (naus metallicas, motorizacion, sondaires, sonars, GPS, etc.) que foguèt la causa d’un declin dels estòcs (subrepesca). Lo tonatge pescat vendut es fèble comparat al total de la pesca.
Las espècias pescadas en Euròpa mesuran de 12 a 14 cm e se reproduson de mai a setembre, amb 9 000 à 30 000 uòus, en pontas fraccionadas. An una durada de vida corta, son maturas après un an. L'estòc varia segon de la pression de pèsca mas tanben d'eveniments climatics coma lo tipe d'ivèrn.
En Euròpa, son l'Espanha e la França (Golf de Gasconha, amb las flòtas dels pòrts de La Turballe (Léger Atlantic), dels Sables-d'Olonne e de Saint-Gilles-Croix-de-Vie (Vendèa)) que realizan l'essencia de las presas, la fonts de Mediterranèa essent en declin de 1987 a 1989 per enseguida variar fòrça. Aquelas fluctuacions semblan ligadas entre autre als tipes d'ivèrns e dels corrents de l'adriatica. En Méditerranèa, l'Itàlia rrealiza près de 90 % de las presas d'anchòia europèus debans la Croacia e l'Eslovènia.
La pesca intensiva puèi una subrepesca combinada a de catastròfas naturalas dins la reproduccion de l'anchòia provoquèron una grava crisi dins los ans 2000 en UE. L'estòc d'anchòias del Golf de Gasconha manquèt la disparicion, provocan l'arrèst de la pèsca entre 2005 e 2010.
L'Espanha ten 90 % dels drechs de pèsca dins aquela zona. Volguèt lo manten de l'interdiccion de pèsca, jutjant que l'estat de l'estòc es encora preocupant. Los Espanhòls consomisson cada an mai de 10 000 tonas d’anchòia, los Italians 8 000 tonas, e en França 5 a 6 000 tonas.
Segon ITIS:
Los anchòias o engraulids (Engraulidae) forman una familha de peises que fòrça espècias son consomidas per l'òme e los animals terrèstres. S'encontra dins los oceans Atlantic, Indian e Pacific, subretot près de las còstas e dins los estuaris.
Iwak teri (uga diarani iwak bilis) ya iku saklompok iwak segara kang ukuran awaké cilik. Iwak teri kalebu famili Engraulidae.[1] Famili iki duwé wujud jinis iwak teri kang warna-warna uga corak awaké.[1] Ana kang wernané pérak rada ijo lan biru.[1] Sanajan ana uga anggota Engraulidaei kang dawané nganti 23 cm, iwak teri dawané kurang luwih 5 cm.[1] Moncongé bundhel kanthi untu kang cilik lan landhep ing rahangé. Iwak teri mangané plankton.[1] Ing laladan saubengé Selat Malaka lan Segara Cina Kidul, iwak teri biyasa digoreng lan dipangan karo sambel lan sega anget utawa sega lemak.[1] Iwak teri uga dialuské lan digawé glepung.[1] Ing Vietnam, saus iwak nước mắm kang dadi simbol nagara iku digawé saka bahan dhasar iwak teri.[1] Iwak teri urip nggrombol utawa koloni ing segara.[1]
Iwak teri ngandhut kalsium. Kalsium ya iku salah sawijining zat kang bisa nggawé séhat balung lan untu.[2] Saliyané kalsium, iwak teri uga ngandhut fluor lan senyawa CaF2 kang cacahé akèh.[2] Iwak teri bisa dipangan langsung karo eriné.[2] Iwak teri jengki utawa Stolephorus insularis duwé akèh manfaat kanggo kaséhatan.[2] Zat gizi kang ana ing iwak teri gampang rusak mulané kudu disimpen kanthi cara diasinké.[2] Kalsium kang ana ing iwak teri apik kanggo ncegah osteoporosis utawa balung kang kropos.[2] Iwak teri kalebu sumber kalsium kang ora gampang nétral yèn kena banyu.[2] Saliyané iku fluor uga apik kanggo kaséhatan untu.[2] Fluor kena kanggo ncegah karies lan untu kang bolong-bolong.[2] Fluor bakal duwé reaksi karo hidroksi apatit kang ana ing email untu lan dadi senyawa fluor apatit kang bisa luwih tahan karo asem.[2] Kanthi mangkono untu ora gampang kena karies.[2]
Iwak teri (uga diarani iwak bilis) ya iku saklompok iwak segara kang ukuran awaké cilik. Iwak teri kalebu famili Engraulidae. Famili iki duwé wujud jinis iwak teri kang warna-warna uga corak awaké. Ana kang wernané pérak rada ijo lan biru. Sanajan ana uga anggota Engraulidaei kang dawané nganti 23 cm, iwak teri dawané kurang luwih 5 cm. Moncongé bundhel kanthi untu kang cilik lan landhep ing rahangé. Iwak teri mangané plankton. Ing laladan saubengé Selat Malaka lan Segara Cina Kidul, iwak teri biyasa digoreng lan dipangan karo sambel lan sega anget utawa sega lemak. Iwak teri uga dialuské lan digawé glepung. Ing Vietnam, saus iwak nước mắm kang dadi simbol nagara iku digawé saka bahan dhasar iwak teri. Iwak teri urip nggrombol utawa koloni ing segara.
Iwak teri ngandhut kalsium. Kalsium ya iku salah sawijining zat kang bisa nggawé séhat balung lan untu. Saliyané kalsium, iwak teri uga ngandhut fluor lan senyawa CaF2 kang cacahé akèh. Iwak teri bisa dipangan langsung karo eriné. Iwak teri jengki utawa Stolephorus insularis duwé akèh manfaat kanggo kaséhatan. Zat gizi kang ana ing iwak teri gampang rusak mulané kudu disimpen kanthi cara diasinké. Kalsium kang ana ing iwak teri apik kanggo ncegah osteoporosis utawa balung kang kropos. Iwak teri kalebu sumber kalsium kang ora gampang nétral yèn kena banyu. Saliyané iku fluor uga apik kanggo kaséhatan untu. Fluor kena kanggo ncegah karies lan untu kang bolong-bolong. Fluor bakal duwé reaksi karo hidroksi apatit kang ana ing email untu lan dadi senyawa fluor apatit kang bisa luwih tahan karo asem. Kanthi mangkono untu ora gampang kena karies.
Teri atawa lauk teri nyaéta lauk leutik basajan nu hirup dina cai asin, biasa nu sok dijadikeun eupan, ieu lauk mangrupa jenis ti keluarga Engraulidae.
Aya 144 spésiés nu kaasup di 17 généra; sakumna téh kapanggih di di Samudra Atlantik, India jeung Pasifik, sarta di Laut Hideung jeung Laut Méditérania. lauk teri biasana diklasifikasikeun minangka lauk minyakan.[2]
Teri mah leutik, lauk héjo kalawan pantulan biru nu ditambahan ku garis horizontal warna pérak nu manjang ti dasar cécépét buntut. Jarak antara 2 nepi ka 40 cm (0,79 nepi ka 15,75 in) mun panjang teri kolot,[3] jeung bentuk awakna rupa-rupa, aya lauk nu leuwih ipis di populasi kalér mah.
Sungutna mintul kalawan huntu laleuwik nu seukeut di dua caréhamna. Sungut eusina organ rostral, dipiyakin miwatek sénsorik, sanajan fungsi saenyana mah teu dipikanyaho.[4] Sungutna leuwih badag batan lauk haring jeung silversides, dua lauk nu mirip pisan jeung teri. Lauk teri ngadaharan plankton jeung lauk nu kakara megar.
Anchovies are found in scattered aréas throughout the world's océans, but are concentrated in temperate waters, and are rare or absent in very cold or very warm séas. They are generally very accepting of a wide range of temperatures and salinity. Large schools can be found in shallow, brackish aréas with muddy bottoms, as in estuaries and bays. The Européan anchovy is abundant in the Mediterranéan, particularly in the Alboran Sea,[5] Aegean Sea and the Black Sea. This species is regularly caught along the coasts of Crete, Greece, Sicily, Italy, France, Turkey, and Spain. They are also found on the coast of northern Africa. The range of the species also extends along the Atlantic coast of Europe to the south of Norway. Spawning occurs between October and March, but not in water colder than 12 °C (54 °F). The anchovy appéars to spawn at léast 100 km (62 mi) from the shore, néar the surface of the water.
The anchovy is a significant food source for almost every predatory fish in its environment, including the California halibut, rock fish, yellowtail, shark, chinook, and coho salmon. It is also extremely important to marine mammals and birds; for example, breeding success of California brown pelicans[6] and elegant terns is strongly connected to anchovy abundance.
Lauk teri, sakumaha lolobana clupeoids (lauk haring, lauk sardén jeung lauk teri), nyaéta eupan saringan pikeun lauk nu muka sungutna nalika ngojay. Pas cai liwat sungut jeung kaluar tina asang, partikel kadaharan nu diayak ku asang téh dipindahkeun kana genggerong.[7]
* Type species
On average, the Turkish commercial fishing fleet catches around 300,000 tons per yéar, mainly in winter. The largest catch is in November and December.[28]
The Peruvian anchovy fishery is one of the largest in the world, far exceeding catches of the other anchovy species.
In 1973 it collapsed catastrophically due to the combined effects of overfishing and El Niño[29] and did not recover fully for two decades.
A traditional method of processing and preserving anchovies is to gut and salt them in brine, allow them to cure, and then pack them in oil or salt. This results in a characteristic strong flavor and the flesh turns deep grey. Pickled in vinegar, as with Spanish boquerones, anchovies are milder and the flesh retains a white color. In Roman times, anchovies were the base for the fermented fish sauce garum. Garum had a sufficiently long shelf life for long-distance commerce, and was produced in industrial quantities. Anchovies were also éaten raw as an aphrodisiac.[30] Today, they are used in small quantities to flavor many dishes. Because of the strong flavor, they are also an ingredient in several sauces and condiments, including Worcestershire sauce, Caesar salad dressing, remoulade, Gentleman's Relish, many fish sauces, and in some versions of Café de Paris butter. For domestic use, anchovy fillets are packed in oil or salt in small tins or jars, sometimes rolled around capers. Anchovy paste is also available. Fishermen also use anchovies as bait for larger fish, such as tuna and sea bass.
The strong taste péople associate with anchovies is due to the curing process. Fresh anchovies, known in Italy as alici, have a much milder flavor.[31] In Sweden and Finland, the name anchovies is related strongly to a traditional séasoning, hence the product "anchovies" is normally made of sprats[32] and herring can be sold as "anchovy-spiced". Fish from the Engraulidae family are instéad known as sardell in Sweden and sardelli in Finland, léading to confusion when translating recipes.
Teri atawa lauk teri nyaéta lauk leutik basajan nu hirup dina cai asin, biasa nu sok dijadikeun eupan, ieu lauk mangrupa jenis ti keluarga Engraulidae.
Aya 144 spésiés nu kaasup di 17 généra; sakumna téh kapanggih di di Samudra Atlantik, India jeung Pasifik, sarta di Laut Hideung jeung Laut Méditérania. lauk teri biasana diklasifikasikeun minangka lauk minyakan.
Анчоус сымалдуулар (лат. Engraulidae) — балыктардын бир тукуму. Буларга анчоусы (лат. Engraulis).
நெத்திலி (இலங்கை வழக்கு: நெத்தலி, ஆங்கிலம்: anchovy) என்பது கடல் நீரில் வாழும் சிறிய அளவிலான மீன் குடும்பமாகும். இதில் மொத்தம் 17 பேரினங்களாக மொத்தம் 144 இனங்கள் உள்ளன. இவை இந்திய, அத்திலாந்திக்கு, பசுபிக்கு ஆகிய பெருங்கடல்களிலும், கருங்கடல், நடுநிலக் கடல் ஆகியவற்றிலும் காணப்படுகின்றன.
நெத்திலி மீன்கள் மிக சிறியது. அவை 2 முதல் 40 செ.மீ வரை வளரும் தன்மையுடையது.[2]
நெத்தலி மீன் குழம்பு, வறுவல்[3] உணவாகப் பெருமளவு பயன்படுகிறது.
நெத்திலி (இலங்கை வழக்கு: நெத்தலி, ஆங்கிலம்: anchovy) என்பது கடல் நீரில் வாழும் சிறிய அளவிலான மீன் குடும்பமாகும். இதில் மொத்தம் 17 பேரினங்களாக மொத்தம் 144 இனங்கள் உள்ளன. இவை இந்திய, அத்திலாந்திக்கு, பசுபிக்கு ஆகிய பெருங்கடல்களிலும், கருங்கடல், நடுநிலக் கடல் ஆகியவற்றிலும் காணப்படுகின்றன.
Gerang (utawi ring Indonésia ikan teri) inggih punika soroh mina segara cenik sané mawarna pérak. Gerang punika taler prasida kaanggén ajeng-ajengan sekadi dados bé gerang magoreng. Gerang taler kaanggén sarana upakara sekadi kaanggén ring sesayut lan sesodan.
Gerang (utawi ring Indonésia ikan teri) inggih punika soroh mina segara cenik sané mawarna pérak. Gerang punika taler prasida kaanggén ajeng-ajengan sekadi dados bé gerang magoreng. Gerang taler kaanggén sarana upakara sekadi kaanggén ring sesayut lan sesodan.
Lavynnyon, engraulidae, yw teylu a buskes mor.
Yma 144 eghen gorrys yn 17 genas ow triga y'n keinvoryow Atlantek, Eyndek ha Hebask, hag y'n Mor Du ha'n Mor Kres. Lavynnyon yw puskes blonegek yn bagas henwys puskes preydh gans hern, hern-gwynn, hern bian ha damyow an hern.
Lavynnyon, engraulidae, yw teylu a buskes mor.
Yma 144 eghen gorrys yn 17 genas ow triga y'n keinvoryow Atlantek, Eyndek ha Hebask, hag y'n Mor Du ha'n Mor Kres. Lavynnyon yw puskes blonegek yn bagas henwys puskes preydh gans hern, hern-gwynn, hern bian ha damyow an hern.
Lavyn Europek, Engraulis encrasicolus
An anchovy is a small, common forage fish of the family Engraulidae. Most species are found in marine waters, but several will enter brackish water, and some in South America are restricted to fresh water.[2]
More than 140 species are placed in 17 genera; they are found in the Atlantic, Indian and Pacific Oceans, and in the Black Sea and the Mediterranean Sea. Anchovies are usually classified as oily fish.[3]
Anchovies are small, green fish with blue reflections due to a silver-colored longitudinal stripe that runs from the base of the caudal (tail) fin. They range from 2 to 40 centimetres (1 to 15+1⁄2 inches) in adult length,[4] and their body shapes are variable with more slender fish in northern populations.
The snout is blunt with tiny, sharp teeth in both jaws. The snout contains a unique rostral organ, believed to be electro-sensory in nature, although its exact function is unknown.[5][6] The mouth is larger than that of herrings and silversides, two fish which anchovies closely resemble in other respects. The anchovy eats plankton and recently hatched fish.
Anchovies are found in scattered areas throughout the world's oceans, but are concentrated in temperate waters, and are rare or absent in very cold or very warm seas. They are generally very accepting of a wide range of temperatures and salinity. Large schools can be found in shallow, brackish areas with muddy bottoms, as in estuaries and bays.
The European anchovy is abundant in the Mediterranean, particularly in the Alboran Sea,[7] Aegean Sea and the Black Sea. This species is regularly caught along the coasts of Crete, Greece, Sicily, Italy, France, Turkey, Northern Iran, Portugal and Spain. They are also found on the coast of northern Africa. The range of the species also extends along the Atlantic coast of Europe to the south of Norway. Spawning occurs between October and March, but not in water colder than 12 °C (54 °F). The anchovy appears to spawn at least 100 kilometres (55 nautical miles) from the shore, near the surface of the water.
The anchovy is a significant food source for almost every predatory fish in its environment, including the California halibut, rock fish, yellowtail, shark, chinook, and coho salmon. It is also extremely important to marine mammals and birds; for example, breeding success of California brown pelicans[8] and elegant terns is strongly connected to anchovy abundance.
Anchovies, like most clupeoids (herrings, sardines and anchovies), are filter-feeders that open their mouths as they swim. As water passes through the mouth and out the gills, food particles are sieved by gill rakers and transferred into the esophagus.[9]
* Type species
On average, the Turkish commercial fishing fleet catches around 300,000 tons per year, mainly in winter. The largest catch is in November and December.[34]
The Peruvian anchovy fishery is one of the largest in the world, far exceeding catches of the other anchovy species.
In 1973 it collapsed catastrophically due to the combined effects of overfishing and El Niño[35] and did not recover fully for two decades.
A traditional method of processing and preserving anchovies is to gut and salt them in brine, allow them to cure, and then pack them in oil or salt. This results in a characteristic strong flavor and the flesh turning a deep grey. Pickled in vinegar, as with Spanish boquerones, anchovies are milder and the flesh retains a white color. In Roman times, anchovies were the base for the fermented fish sauce garum. Garum had a sufficiently long shelf life for long-distance commerce, and was produced in industrial quantities. Anchovies were also eaten raw as an aphrodisiac.[36]
Today, they are used in small quantities to flavor many dishes. Because of the strong flavor, they are also an ingredient in several sauces and condiments, including Worcestershire sauce, caesar salad dressing, remoulade, Gentleman's Relish, many fish sauces, and in some versions of Café de Paris butter. For domestic use, anchovy fillets are packed in oil or salt in small tins or jars, sometimes rolled around capers. Anchovy paste is also available. Fishermen also use anchovies as bait for larger fish, such as tuna and sea bass.[37]
The strong taste people associate with anchovies is due to the curing process. Fresh anchovies, known in Italy as alici, have a much milder flavor.[38] The anchovies from Barcola (in the local dialect: sardoni barcolani) are particularly popular. These white fleshy fish, which are only found at Sirocco in the Gulf of Trieste, achieve the highest prices.[39]
In Sweden and Finland, the name "anchovies" is related strongly to a traditional seasoning, hence the product "anchovies" is normally made of sprats[40] and herring can be sold as "anchovy-spiced". Fish from the family Engraulidae are instead known as sardell in Sweden and sardelli in Finland, leading to confusion when translating recipes.
In Southeast Asian countries like Indonesia, Singapore, Malaysia and the Philippines, they are deep-fried and eaten as a snack or a side dish. They are known as ikan bilis in Malay, ikan teri in Indonesian and dilis in Filipino.[41]
{{cite web}}
: CS1 maint: archived copy as title (link) An anchovy is a small, common forage fish of the family Engraulidae. Most species are found in marine waters, but several will enter brackish water, and some in South America are restricted to fresh water.
More than 140 species are placed in 17 genera; they are found in the Atlantic, Indian and Pacific Oceans, and in the Black Sea and the Mediterranean Sea. Anchovies are usually classified as oily fish.
Los engráulidos (Engraulidae) son una familia que incluye varios géneros de peces clupeiformes, denominados comúnmente boquerones, anchoas o anchovetas, distribuidos en las aguas costeras de los océanos Atlántico, Pacífico e Índico, así como en el mar Mediterráneo y en grandes lagos de agua tanto dulce como salada en aguas templadas y cálidas. La primera vez que se preparó este tipo de alimento en salazón fue en Fenicia, siendo después legado a los griegos que expandieron el hábito de consumir este alimento por toda Europa.
Los peces de la familia Engraulidae son pequeños, generalmente en torno a los 15 centímetros de largo; su color varía desde el azul oscuro hasta el gris claro, pero presentan generalmente una banda plateada en el flanco. Tienen aspecto fusiforme, cubierto de escamas grandes cicloides que se desprenden con facilidad. La cabeza es grande, los ojos cubiertos por una fina película, el hocico puntiagudo y la boca muy amplia.
Forman densos cardúmenes que ascienden a la superficie durante la noche desde profundidades medias, para alimentarse de plancton; las especies más grandes suplementan su dieta con otros peces.
Los boquerones de varias especies, en particular Engraulis encrasicolus y Engraulis mordax, se pescan para consumo humano. Es corriente la preparación en conserva, en que el pescado se limpia, sala y presenta en aceite; esta presentación forman parte de numerosos platos, entre ellos la ensalada César, varias salsas de pescado —la nước mắm vietnamita, la nam pla (น้ำปลา) tailandesa, la yúlù (魚露) china, y las shottsuru, ishiru e ikanago-jōyu japonesas, además de la salsa Worcestershire occidental—, como ingrediente de pizzas. En la cocina mediterránea se emplean también en vinagre.
Las engráulidas suelen ser la materia prima de la harina de pescado, principal industria pesquera de exportación tanto de Perú como de Chile, países que producen el 70% del total mundial. En los países del Sureste Asiático, las anchoas secadas son conocidas como «ikan bilis», «setipinna taty», o en Indonesia «ikan teri», siendo «ikan» la palabra malaya para pescado, o «dilis» en Filipinas.
El boquerón es un pescado azul con características nutricionales que se reflejan en la calidad de su grasa, rica en ácidos grasos omega 3 reconocidos por sus cualidades cardiosaludables.
El aporte de este tipo de grasas permite emplear los pescados azules como alimentos terapéuticos en caso de dislipidemias y trastornos cardíacos y vasculares, debido a su capacidad para reducir el colesterol y los triglicéridos. Igual que el resto de pescados azules, son alimentos excelentes, ricos en proteínas de alto valor biológico (18 g), en vitaminas (A, D, E, B1, B2, B3, B12) y minerales (fósforo, potasio, magnesio, hierro y yodo), y con un modesto aporte energético de 190 Kcal, que varía de forma notable según la técnica de cocinado.
Las calorías aumentan en mayor medida si se consumen rebozados y fritos (una práctica común con los boquerones), enlatados en aceite o con salsas grasas como la mayonesa. El horno, el vapor, la plancha y la parrilla son métodos que conservan muy bien el sabor natural y apenas alteran el valor energético.
El consumo semanal de pescado azul fresco, dadas sus bondades nutricionales, es recomendable para cualquier persona, pero sobre todo, para quienes tienen problemas cardiovasculares y/o cerebrovasculares de distinta índole, colesterol alto por encima de 200 mg/dl, los triglicéridos altos o hipertensión arterial. La única contraindicación dietética alude a los casos de hiperuricemia, puesto que los pescados azules contienen purinas que elevan los niveles de ácido úrico en el organismo.[1]
Si bien las especies de la familia Engraulidae son abundantes y están ampliamente distribuidas, en la zona mediterránea y la costa europea del océano Atlántico la pesca excesiva ha llevado a una sensible disminución de la población en los últimos veinte años. El alarmante descenso de capturas en Europa en la campaña de 2005 obligó a la Unión Europea a decretar un paro biológico en el mar Cantábrico.
Varias especies de engráulidas, en especial Engraulis ringens, habitan la franja de aguas frías de la corriente peruana.
Sus límites geográficos abarcan el litoral peruano y chileno entre los 03°30' y 37°00 'S; en esta área se distinguen dos stocks: el stock norte-centro del Perú entre los 03°30' y 16°S, donde se registran las mayores concentraciones, y el stock sur Perú-norte Chile entre los 16° y 24°S. Ya que estos peces se desplazan de norte a sur en su proceso de crecimiento, en el norte peruano se veda regularmente su captura, lo que no sucede en la zona sur.
A pesar de ser la flota vasca (puertos de Bermeo y Ondárroa) la que más boquerón recoge, en España la región conservera del boquerón por excelencia es Cantabria,[2] y más concretamente Santoña lo que no impide que tanto Asturias y Galicia como el País Vasco también elaboren esta semiconserva. Su inicio surge a finales del siglo XIX de la mano de artesanos venidos de Italia a la búsqueda de este pez que escaseaba en sus aguas. Posteriormente, este proceso se intensificó con la llegada de más italianos tras la II Guerra Mundial. Fueron ellos los que enseñaron a los lugareños las técnicas de salazón y conserva del boquerón, lo que ha hecho que hoy en día poblaciones como Santoña tengan la mayor concentración de industrias de semiconserva del país,[3] también se tiene constancia de emigración italiana en Santoña, Castro-Urdiales, Laredo, Ondarroa, Guetaria y Zarauz.[4]
La elaboración de las anchoas para su posterior conservación en lata es una delicada y esmerada labor artesanal. Una vez recibido el boquerón en la conservera, comienza el largo proceso de elaboración que se inicia con el salado y posterior prensado de este bocado. Una vez efectuado el prensado es preciso dejar reposar las anchoas cuatro o cinco meses a una temperatura que oscila entre los 18 y 25 grados, hasta que toman el color rojizo y el aroma apropiados.
Pasado este tiempo, se cortan los boquerones y se procede a la fase de secado, que se consigue mediante un centrifugado que extrae el máximo salitre para que su espacio lo ocupe la mayor cantidad de aceite posible. El siguiente paso es el empaque, que consiste en abrir las anchoas y retirar a mano la espina central, convirtiendo cada una de ellas en dos filetes. Tras recortar flecos y acometer una última limpieza, las anchoas se envasan y quedan listas para su posterior aceitado, cierre, estuchado y retractilado.
Las anchoas son una semi-conserva que, a diferencia de otras conservas, no son sometidos al proceso de esterilización porque el calor los estropearía. Es necesario almacenar las latas en lugares frescos o en la nevera, entre 5 y 15 grados y consumirlas en un periodo no superior a los 8 meses desde su fecha de fabricación. En algunos platos cocina de España como en el caso de Gastronomía de Gerona se elabora la anchoada.
Los engráulidos (Engraulidae) son una familia que incluye varios géneros de peces clupeiformes, denominados comúnmente boquerones, anchoas o anchovetas, distribuidos en las aguas costeras de los océanos Atlántico, Pacífico e Índico, así como en el mar Mediterráneo y en grandes lagos de agua tanto dulce como salada en aguas templadas y cálidas. La primera vez que se preparó este tipo de alimento en salazón fue en Fenicia, siendo después legado a los griegos que expandieron el hábito de consumir este alimento por toda Europa.
Los peces de la familia Engraulidae son pequeños, generalmente en torno a los 15 centímetros de largo; su color varía desde el azul oscuro hasta el gris claro, pero presentan generalmente una banda plateada en el flanco. Tienen aspecto fusiforme, cubierto de escamas grandes cicloides que se desprenden con facilidad. La cabeza es grande, los ojos cubiertos por una fina película, el hocico puntiagudo y la boca muy amplia.
Forman densos cardúmenes que ascienden a la superficie durante la noche desde profundidades medias, para alimentarse de plancton; las especies más grandes suplementan su dieta con otros peces.
Engraulidae arrain klupeiformeen familia da, Atlantikoko, Indiako eta Ozeano Bareko itsasotan bizi dena.[1]
FishBaseren arabera, familiak 146 espezie ditu, 17 generotan banaturik:[2]
Generoak Genero Espezie Oharra Genero Espezie Oharra Amazonsprattus 1 Anchoa 35 Anchovia 3 Anchoviella 4 Cetengraulis 2 Coilia 13 Encrasicholina 5 Engraulis 9 Genero tipo Jurengraulis 1 Lycengraulis 4 Lycothrissa 1 Papuengraulis 1 Pseudosetipinna 1 Pterengraulis 1 Setipinna 8 Stolephorus 20 Thryssa 24
Engraulidae arrain klupeiformeen familia da, Atlantikoko, Indiako eta Ozeano Bareko itsasotan bizi dena.
Sardellit (Engraulidae) on sillikaloihin kuuluva kalaheimo. Sardellit ovat pieniä, parvina eläviä planktonia syöviä kalalajeja. Niitä esiintyy kaikissa maailman valtamerissä, ja meriveden lisäksi myös makeassa ja murtovedessä. Useimmat lajit ovat alle 15 cm pitkiä ja suurimmatkin jäävät puolimetrisiksi.[2]
Sardellit ovat suosittuja ruoanlaitossa ja syötteinä sekä kalajauhoteollisuuden raaka-aineena. Liikakalastus on vahingoittanut niiden kantoja huomattavasti.[3]
Euroopassa heimon tunnetuin laji on sardelli (Engraulis encrasicolus). Tyynenmeren perunsardelli (Engraulis ringens) on vuotuisella saalismäärällä mitaten maailman eniten kalastettu kalalaji.
Monissa kielissä (englanti, hollanti, ruotsi) sardellien nimi muistuttaa sanaa "anjovis", joka puolestaan suomessa viittaa useimmiten sokerisuolattuun ja maustettuun kilohailiin (Sprattus sprattus).[4]
Sardellit (Engraulidae) on sillikaloihin kuuluva kalaheimo. Sardellit ovat pieniä, parvina eläviä planktonia syöviä kalalajeja. Niitä esiintyy kaikissa maailman valtamerissä, ja meriveden lisäksi myös makeassa ja murtovedessä. Useimmat lajit ovat alle 15 cm pitkiä ja suurimmatkin jäävät puolimetrisiksi.
Sardellit ovat suosittuja ruoanlaitossa ja syötteinä sekä kalajauhoteollisuuden raaka-aineena. Liikakalastus on vahingoittanut niiden kantoja huomattavasti.
Euroopassa heimon tunnetuin laji on sardelli (Engraulis encrasicolus). Tyynenmeren perunsardelli (Engraulis ringens) on vuotuisella saalismäärällä mitaten maailman eniten kalastettu kalalaji.
Monissa kielissä (englanti, hollanti, ruotsi) sardellien nimi muistuttaa sanaa "anjovis", joka puolestaan suomessa viittaa useimmiten sokerisuolattuun ja maustettuun kilohailiin (Sprattus sprattus).
Les anchois (nom masculin[2]) ou engraulidés (Engraulidae) forment une famille de poissons dont de nombreuses espèces sont consommées par l'homme et les animaux terrestres. On les rencontre dans les océans Atlantique, Indien et Pacifique, principalement près des côtes et dans les estuaires.
Les anchois ont été consommés en Europe au moins dès le Moyen Âge, notamment salés pour en permettre la conservation ; Saint-Tropez, Fréjus, Collioure, Saint-Jean-de-Luz et Hendaye en ont été des ports spécialisés, la flotte s'étant ensuite peu à peu groupée autour du golfe de Gascogne, pour partie française et pour partie espagnole.
L'intensification de la pêche était permise par la modernisation matérielle de la flotte (bateaux métalliques, motorisation, sondeurs, sonars, GPS, etc.) qui a été la cause d’un nouveau déclin des stocks (surpêche). Le tonnage vendu est faible au regard du total de la pêche.
Les espèces pêchées en Europe mesurent de 12 à 14 cm et se reproduisent de mai à septembre, avec 9 000 à 30 000 œufs, en pontes fractionnées. Elles ont une courte durée de vie, sont matures après un an. Le stock varie en fonction de la pression de pêche mais aussi d'événements climatiques, et en particulier du type d'hiver.
En Europe, ce sont l'Espagne et la France qui réalisent l'essentiel des captures, particulièrement dans le golfe de Gascogne, avec les flottes des ports de La Turballe en Loire-Atlantique, des Sables-d'Olonne et de Saint-Gilles-Croix-de-Vie en Vendée. Les sources méditerranéennes, en déclin de 1987 à 1989, fluctuent ensuite beaucoup de 1990 à 2005, avec des tonnages de 11 000 à 29 000 t/an, et un pic en 2004 de 33 000 t. Ces fluctuations semblent notamment liées aux types d'hivers et de courants de la mer Adriatique[3].
En mer Méditerranée, l'Italie absorbe près de 90 % des captures d'anchois européens devant la Croatie et la Slovénie[3].
La pêche intensive puis une surpêche combinée aux aléas naturels de la reproduction de l'anchois ont provoqué une grave crise dans les années 2000 en UE. Le stock d'anchois du golfe de Gascogne a frôlé la disparition, entraînant la fermeture de la pêcherie entre 2005 et 2010.
L'Espagne détient 90 % des droits de pêche dans cette zone. Elle a souhaité le maintien de l'interdiction de pêche, jugeant que l'état du stock est encore préoccupant. Les Espagnols consomment chaque année plus de 10 000 tonnes d’anchois, les Italiens 8 000 tonnes, les Français 5 à 6 000 tonnes.
Selon une étude récente (2016), en complément des suivis classiques de la pêche, une étude fine des conditions océanographiques environnementales hivernales pourrait peut-être permettre de prédire l'abondance en anchois de la zone nord-Adriatique de la saison suivante, sur la base de modèles de circulation hivernale des courants riches en nutriments[3]. Selon une étude publiée en 2001, on pourrait distinguer
Des données océanographiques et des travaux scientifiques plus récents ont porté sur la variation de richesse en zooplancton selon les années pour la période (1977-2007, comparée à la période 1990-2004). Elle ne confirme pas de corrélation directe entre le type d'hiver et la prise annuelle, mais deux hausses du stock distinctes (en 1977 et 2004) semblent clairement liées à un hiver de type A. Selon les chercheurs, c'est grâce aux éléments nutritifs provenant des eaux douces du delta du Pô qui permettent une profusion de phytoplancton, puis de zooplancton, puis d'anchois, comme entre 2005 et 2007). D'autres facteurs naturels et anthropiques sont néanmoins à étudier selon les chercheurs. Plutôt que de se rabattre sur l'aquaculture ou des interdictions, les chercheurs recommandent une « pêche intelligente », fondée sur des prévisions scientifiques qui veilleraient à ne pas dépasser les limites de la production biologique, ce qui nécessite des modèles, mais aussi :
Liste alphabétique de noms vernaculaires attestés[4] en français.
Note : certaines espèces ont plusieurs noms et, les classifications évoluant encore, certains noms scientifiques ont peut-être un autre synonyme valide. En gras, l'espèce la plus connue des francophones.
Auxquels on peut ajouter :
Selon ITIS :
Les anchois (nom masculin) ou engraulidés (Engraulidae) forment une famille de poissons dont de nombreuses espèces sont consommées par l'homme et les animaux terrestres. On les rencontre dans les océans Atlantique, Indien et Pacifique, principalement près des côtes et dans les estuaires.
Iasc beag cosúil le scadán is ea an t-ainseabhaí atá flúirseach san uisce dromchlach cois cladaigh i bhfarraigí trópaiceacha is measartha. Tá iascaireachtaí forleathana trádálacha bunaithe orthu, agus déantar an chuid is mó den ghabháil a phróiseáil roimh í a dhíol. Tá 140 speiceas d'ainseabhaithe ann, iad scaipthe i 17 géineas i bhfine na nEngraulidae.
A dos engráulidos (Engraulidae) é unha familia da orde dos clupeiformes que comprende numerosas especies de peixes denominados comunmente bocareus,[1] bocartes,[2] ou, nalgúns países de fala española (e, en consecuencia, ás veces tamén en galego, anchoas,[3] e anchovetas,[4]
Os engráulidos habitan nas augas costeiras dos océanos Atlántico, Pacífico e Índico, así como no mar Mediterráneo, e en grandes lagos de auga tanto doce como salgada, en zonas e climas cálidos e temperados.[5]
Aínda que as especies da familia son moitas e están amplamente distribuídas, na zona mediterránea e na costa europea do océano Atlántico a pesca excesiva levou a unha sensíbel diminución das poboacións de Engraulis encrasicholus nos últimos vinte anos. O alarmante descenso de capturas na campaña do 2005 obrigou á Unión Europea a decretar un paro biolóxico no mar Cantábrico.[6]
Varias especies de engráulidos, en especial Engraulis ringens (unha anchoveta), habitan a franxa de augas frías da corrente de Humboldt. Os seus límites xeográficos abarcan os litorais peruano e chileno entre os 3° 30' e os 37° S. Nesta zona distínguense dous stocks: o norte-centro do Perú, entre os 3° 30' e os 16° S, onde se rexistran as maiores concentracións, e o stock sur Perú-norte Chile, entre os 16° e os 24°.[7] Debido a que estes peixes se desprazan de norte a sur no seu proceso de crecemento, no norte peruano védase regularmente a súa captura (o que non sucede na zona sur).[8][9]
A familia foi descrita en 1861 polo ictiólogo e paleontólogo estadounidense Theodore Nicholas Gill.[10]
O nome científico Engraulidae está formado normalmente sobre a raíz do nome do se xénero tipo, Engraulis, coa adición da desinencia do latín científico -ĭdae, propio das familias de animais.
Segundo o Sistema Integrado de Información Taxonómica (SIIT), e mais o Fossilworks, a familia divídese en dúas subfamilias,[11][12] que comprenden en total os seguintes 15 xéneros:
e un xénero incertae sedis:[11]
Porén, segundo o World Register of Marine Species (WoRMS) a familia comprende os seguintes 22 xéneros (sen distinguir subfamilias):[15]
Moitas das especies son de grande importancia comercial, empregándose como alimento, para a fabricación de fariña de peixe, e tamén se utilizan como carnada.[5]
Cómpre salientar que a fariña de peixe é o principal produto pesqueiro de exportación tanto de Perú como de Chile, países que producen o 70 % do total mundial.
Os bocareus de varias especies, en particular Engraulis encrasicolus e Engraulis mordax, péscanse activamente para consumo humano. A primeira das especies ten unha grande importancia comercial. Péscase nas partes norte e ecuatorial do océano Atlántico centrooriental.[16] As capturas europeas e da África occidental oscilan anualmente entre as 200 000 e as 300 000 t.[17]
A segunda péscase principalmente en México na zona de pesca FAO 77, onde sa capturan anualmente de 10 000 a 50 000 t, mediante redes de cerco principalmente. Transfórmase sobre todo en fariña de peixe, e tamén se utilza como cardada para atúns e outros peixes e, ocasionalmente, en conserva para consumo humano.[18]
É corrente a preparación da primeira das especies anteditas en semiconserva baixo o nome de anchoas, para o que o peixe se limpa, salga e se presenta en aceite; nesta presentación forman parte de numerosos pratos, entre eles a ensalada César, varias salsas de peixe —a nước mắm vietnamita, a nam pla (น้ำปลา) tailandesa, a yúlù (魚露) chinesa e as shottsuru, ishiru e ikanago-jōyu xaponesas, ademais da salsa Worcestershire occidental—, sendo a anchoa un dos máis frecuentes ingredientes das pizzas.
Na cociña mediterránea empréganse tamén en filetes de bocareus crus curtidos en vinagre (boquerones en vinagre, típicos das tabernas de Madrid e doutras cidades e vilas).
Nos países do sueste asiático, os engráulidos secos son coñecidos como «ikan bilis», «setipinna taty», ou en Indonesia «ikan teri» («ikan» é a palabra malaia para peixe), ou «dilis» en Filipinas.
Das numerosísimas especies de engráulidos, só o coñecidísimo bocareu aparece citado por Rodríguez Villanueva e Vázquez, no tomo III da súa obra Peixes do mar de Galicia[19]
A dos engráulidos (Engraulidae) é unha familia da orde dos clupeiformes que comprende numerosas especies de peixes denominados comunmente bocareus, bocartes, ou, nalgúns países de fala española (e, en consecuencia, ás veces tamén en galego, anchoas, e anchovetas,
Ikan teri atau ikan bilis adalah sekelompok ikan laut kecil anggota suku Engraulidae. Nama ini mencakup berbagai ikan dengan warna tubuh perak kehijauan atau kebiruan.
Walaupun anggota Engraulidae ada yang memiliki panjang maksimum 23 cm, nama ikan teri biasanya diberikan bagi ikan dengan panjang maksimum 5 cm. Moncongnya tumpul dengan gigi yang kecil dan tajam pada kedua-dua rahangnya. Mangsa utama ikan teri ialah plankton.
Di kawasan sekitar Selat Malaka dan Laut Tiongkok Selatan, ikan teri biasa digoreng dan dihidangkan dengan sambal serta nasi hangat atau nasi lemak. Ikan ini juga dihaluskan berbentuk tepung. Di Vietnam, saus ikan nước mắm — simbol tidak resmi negara itu — dibuat dengan bahan utama ikan teri.
Ikan teri atau ikan bilis adalah sekelompok ikan laut kecil anggota suku Engraulidae. Nama ini mencakup berbagai ikan dengan warna tubuh perak kehijauan atau kebiruan.
Walaupun anggota Engraulidae ada yang memiliki panjang maksimum 23 cm, nama ikan teri biasanya diberikan bagi ikan dengan panjang maksimum 5 cm. Moncongnya tumpul dengan gigi yang kecil dan tajam pada kedua-dua rahangnya. Mangsa utama ikan teri ialah plankton.
La famiglia Engraulidae comprende oltre 140 specie di pesci d'acqua dolce e salata appartenenti all'ordine Clupeiformes, volgarmente note come alici o acciughe[1].
Questi pesci sono molto comuni in tutti i mari caldi e temperati ed alcune specie sono diffuse anche nelle acque dolci delle regioni tropicali. Nei mari europei e nel mar Mediterraneo è presente una sola specie, l'acciuga o alice.
Hanno, nella quasi totalità dei casi, abitudini pelagiche, si trovano sia sottocosta che in alto mare.
Hanno aspetto abbastanza dissimile rispetto ai clupeidi, pesci a cui sono molto spesso associati nei banchi. Hanno infatti una bocca assai più grande, che spesso supera di un buon tratto l'occhio, con mascella superiore prominente e molto più lunga rispetto all'inferiore. Sono presenti molti piccoli denti. L'occhio è grande o molto grande, posto in posizione molto avanzata ed ha una palpebra trasparente. Le scaglie sono piccole e cadono con grande facilità con il solo prendere in mano il pesce. La pinna caudale di solito è forcuta ma in alcune specie di acqua dolce o dei mari tropicali può essere molto ridotta; in queste specie la pinna anale è molto lunga. La pinna dorsale è unica, le pinne pettorali sono inserite in basso, le pinne ventrali sono poste molto indietro.
Le specie di mare sono quasi costantemente di colore argentato o blu metallico.
La taglia di questi pesci è piccola o molto piccola.
La stragrande maggioranza delle specie è planctofaga; la comune acciuga si ciba soprattutto di copepodi ed altri piccoli crostacei planctonici.
Le uova sono piccolissime, pelagiche e molto numerose. Le larve che se ne schiudono hanno le stesse abitudini pelagiche e gregarie degli adulti.
Tutte le specie sono gregarie e formano fittissimi banchi, spesso di enormi dimensioni e molto spesso frammisti a clupeidi. L'acciuga si trova spesso assieme alle sardine, alle alacce o alle papaline.
Questi pesci hanno una fondamentale importanza per la pesca professionale di molte parti del mondo. Le tecniche di pesca, di solito con l'uso di reti da circuizione, non differiscono da quelle in uso per catturare i clupeidi. Nei mari italiani l'acciuga è una delle specie più pescate. Le carni sono buone e molto nutrienti, simili a quelle dei clupeidi ma, almeno per quanto riguarda la specie mediterranea, ancora più apprezzate. Quest'ultima specie è stata oggetto negli ultimi decenni di pesca intensiva, ed è apprezzata come alimento fin dall'antichità, poiché si conserva molto bene sott'olio, in salamoia (acciughe sotto sale), o sotto forma di pasta d'acciughe ed è quindi facilmente commerciabile e trasportabile. Presenta inoltre tutte le ottime caratteristiche nutrizionali del pesce azzurro,[2] senza il problema del bioaccumulo di mercurio, per via della sua piccola taglia.
Gli engraulidi ed i clupeidi sono importanti anelli della catena alimentare marina, cibo di pesci più grandi come tonni, marlin e pesci spada, cetacei, uccelli marini e predatori di ogni sorta.
La famiglia Engraulidae comprende oltre 140 specie di pesci d'acqua dolce e salata appartenenti all'ordine Clupeiformes, volgarmente note come alici o acciughe.
Ančiuvinės (Engraulidae) – silkiažuvių šeima. Kūnas ilgas, apaugęs stambiais cikloidiniais žvynais, balkšvai sidabriškas, dažnai su metalinio atspalvio juostele šonuose. Galva didelė, plokščia iš šonų. Akys didelės. Dantys maži, išsidėstę viena eile. Analinis pelekas ilgesnis už kitų silkinių žuvų. Ikreliai dažniausiai elipsės ar lašo formos.
Paplitę visų vandenynų tropinio ir vidutinio klimato juostose. Dauguma jūrinės pelaginės žuvys, gyvenančios pulkais.
Baltijos jūroje ties Lietuva randama viena rūšis – europinis ančiuvis, arba tiesiog ančiuvis (Engraulis encrasicholus)
Šeimoje yra 16 genčių, 142 rūšys.
Ančiuvinės (Engraulidae) – silkiažuvių šeima. Kūnas ilgas, apaugęs stambiais cikloidiniais žvynais, balkšvai sidabriškas, dažnai su metalinio atspalvio juostele šonuose. Galva didelė, plokščia iš šonų. Akys didelės. Dantys maži, išsidėstę viena eile. Analinis pelekas ilgesnis už kitų silkinių žuvų. Ikreliai dažniausiai elipsės ar lašo formos.
Paplitę visų vandenynų tropinio ir vidutinio klimato juostose. Dauguma jūrinės pelaginės žuvys, gyvenančios pulkais.
Baltijos jūroje ties Lietuva randama viena rūšis – europinis ančiuvis, arba tiesiog ančiuvis (Engraulis encrasicholus)
Šeimoje yra 16 genčių, 142 rūšys.
Ikan bilis merupakan ahli keluarga (Engraulidae) bagi ikan air masin kecil yang lazim. Ikan ikan genera Stolephorus dan Encrasicholina (bunga air) adalah biasa di Malaysia. Ikan bilis ialah ikan hijau yang kecil dengan pantulan biru berikutan jalur melintang pada badannya. Panjang maksimumnya ialah 23 cm. Muncungnya tumpul dengan gigi yang kecil dan tajam pada kedua-dua rahangnya. Mulutnya lebih besar daripada ikan herring. Makanan utama ikan bilis ialah plankton.
Ikan bilis juga dikenali sebagai "ikan teri" di Indonesia. Di Malaysia, Indonesia, dan beberapa tempat di Singapura, ikan bilis digunakan untuk membuat pati ikan, sambal, atau digorang minyak banyak serta dihidangkan dengan nasi lemak. Ikan bilis biasanya digunakan dengan cara yang sama dengan udang kering dalam masakan Malaysia. Ikan bilis juga digunakan dalam penghasilan budu, melalui proses penapaian. Di Vietnam, ikan bilis adalah ramuan utama sos ikan- nước mắm- sos kebangsaan tidak rasmi Vietnam.
Ikan bilis merupakan ahli keluarga (Engraulidae) bagi ikan air masin kecil yang lazim. Ikan ikan genera Stolephorus dan Encrasicholina (bunga air) adalah biasa di Malaysia. Ikan bilis ialah ikan hijau yang kecil dengan pantulan biru berikutan jalur melintang pada badannya. Panjang maksimumnya ialah 23 cm. Muncungnya tumpul dengan gigi yang kecil dan tajam pada kedua-dua rahangnya. Mulutnya lebih besar daripada ikan herring. Makanan utama ikan bilis ialah plankton.
De ansjovissen (Engraulidae) zijn een familie van straalvinnige vissen uit de orde van haringachtigen (Clupeiformes).
De bek van deze zilverkleurige roofvissen is voorzien van tanden. Ze voeden zich voornamelijk met vissen. De kleinste soorten zijn gewoonlijk 10 tot 15 cm, terwijl sommige 30 cm lang kunnen worden.
Deze familie komt voor in zowel warme als gematigde zeeën. In het voorjaar verzamelen ze zich in grote scholen en trekken naar de kusten om te paaien. Sommige soorten voelen zich thuis in zoet water en weer andere komen permanent voor in riviermonden.
De ansjovissen (Engraulidae) zijn een familie van straalvinnige vissen uit de orde van haringachtigen (Clupeiformes).
Ansjosfamilien (Engraulidae) er en familie av sildefisker.
Kroppen er langstrakt, og skjellene er store og løse. Munnen er overbitt. Sidelinjeorgan mangler. De kan bli opptil 50 cm lange, men er sjelden lengre enn 15 cm. De svømmer i store stimer og eter plankton. Ansjos spiller en viktig rolle i økosystemene som føde for større fisk, hvaler og sjøfugler.
Ansjosene finnes i tempererte og tropiske kystfarvann over hele verden. De tåler store variasjoner i saltholdighet og er vanlige i brakkvann. Det er også noen arter som tilbringer hele eller deler av livet i ferskvann, spesielt i Sør-Amerika.
Én art, ansjos (Engraulis encrasicolus), er en gjest i norske farvann.
Flere arter har stor økonomisk betydning, som anchoveta, ansjos og japansk ansjos. De brukes til mat, fiskemel og agn.
I områder hvor man ikke finner ansjos i havet, som i Skandinavia, selges kryddersaltet brisling under produktnavnet ansjos.
Ansjosfamilien (Engraulidae) er en familie av sildefisker.
Kroppen er langstrakt, og skjellene er store og løse. Munnen er overbitt. Sidelinjeorgan mangler. De kan bli opptil 50 cm lange, men er sjelden lengre enn 15 cm. De svømmer i store stimer og eter plankton. Ansjos spiller en viktig rolle i økosystemene som føde for større fisk, hvaler og sjøfugler.
Ansjosene finnes i tempererte og tropiske kystfarvann over hele verden. De tåler store variasjoner i saltholdighet og er vanlige i brakkvann. Det er også noen arter som tilbringer hele eller deler av livet i ferskvann, spesielt i Sør-Amerika.
Én art, ansjos (Engraulis encrasicolus), er en gjest i norske farvann.
Flere arter har stor økonomisk betydning, som anchoveta, ansjos og japansk ansjos. De brukes til mat, fiskemel og agn.
I områder hvor man ikke finner ansjos i havet, som i Skandinavia, selges kryddersaltet brisling under produktnavnet ansjos.
Sardelowate[2] (Engraulidae) – rodzina ryb śledziokształtnych (Clupeiformes), blisko spokrewniona ze śledziowatymi, od których różni się budową pyska. Wiele gatunków ławicowych, zwłaszcza sardela peruwiańska i sardela europejska, ma duże znaczenie gospodarcze, połowy sardelowatych sięgają 25% wśród wszystkich śledziokształtnych.
Głównie przybrzeżne wody oceaniczne i estuaria strefy tropikalnej, subtropikalnej i umiarkowanej. Niektóre gatunki słodkowodne lub dwuśrodowiskowe. W Morzu Bałtyckim występuje sardela europejska.
Rodzaje zaliczane do tej rodziny[3]:
Amazonsprattus — Anchoa — Anchovia — Anchoviella — Cetengraulis — Coilia — Encrasicholina — Engraulis — †Eoengraulis[4] — Jurengraulis — Lycengraulis — Lycothrissa — Papuengraulis — Pseudosetipinna — Pterengraulis — Setipinna — Stolephorus — Thryssa
Sardelowate (Engraulidae) – rodzina ryb śledziokształtnych (Clupeiformes), blisko spokrewniona ze śledziowatymi, od których różni się budową pyska. Wiele gatunków ławicowych, zwłaszcza sardela peruwiańska i sardela europejska, ma duże znaczenie gospodarcze, połowy sardelowatych sięgają 25% wśród wszystkich śledziokształtnych.
Os engraulídeos (Engraulidae)[1] são peixes pelágicos, geralmente planctonófagos, de águas costeiras e estuários, que se encontram em todos os oceanos do mundo. São conhecidos popularmente como manjuba, aletria, arenque, xangó, pipitinga e pititinga[2]. Pertencem a este grupo as anchovetas e o biqueirão. A boca tem sempre uma posição inferior, com a maxila proeminente. Algumas espécies atingem 50 centímetros de comprimento, mas a maioria atinge menos de 15 centímetros. Diferenciam-se da sardinha por ter a parte inferior da boca aberta até a porção posterior dos olhos e por ter a cabeça terminada num focinho[2].
"Aletria" originou-se do termo árabe al-iTria.[3] "Arenque" originou-se do termo frâncico hâring[4]. "Pipitinga" e "pititinga" se originaram da junção dos termos tupis pï (pele) e ti ting (branca, branca)[5].
Os engraulídeos (Engraulidae) são peixes pelágicos, geralmente planctonófagos, de águas costeiras e estuários, que se encontram em todos os oceanos do mundo. São conhecidos popularmente como manjuba, aletria, arenque, xangó, pipitinga e pititinga. Pertencem a este grupo as anchovetas e o biqueirão. A boca tem sempre uma posição inferior, com a maxila proeminente. Algumas espécies atingem 50 centímetros de comprimento, mas a maioria atinge menos de 15 centímetros. Diferenciam-se da sardinha por ter a parte inferior da boca aberta até a porção posterior dos olhos e por ter a cabeça terminada num focinho.
Ansjovisfiskar (Engraulidae) är en familj sillartade fiskar som bland annat omfattar ansjovisen. De är benfiskar som är släkt med sillen och förekommer längs östra Atlantkusten, från södra Norge till Angola, samt i Medelhavet och Svarta havet.
Saltade och inlagda i olja säljs de i konserv som sardell.
Ansjovisar har även visat sig påverkade av magnetiska fält.
Ansjovisfiskar (Engraulidae) är en familj sillartade fiskar som bland annat omfattar ansjovisen. De är benfiskar som är släkt med sillen och förekommer längs östra Atlantkusten, från södra Norge till Angola, samt i Medelhavet och Svarta havet.
Saltade och inlagda i olja säljs de i konserv som sardell.
Ansjovisar har även visat sig påverkade av magnetiska fält.
Анчоусові — дрібні зеленувато блакитні рибки із сріблястою смугою вздовж тіла, що тягнеться від основи хвостового плавця. Довжина тіла сягає від 2 до 40 см[2], формі тіла змінна, у північних популяцій стрункіша.
Зовні анчоусові схожі з оселедцевими, від яких відрізняються дуже великим ротом. Сигаровидне стиснуте з боків тіло вкрите тонкою циклоїдною лускою; голова гола. Бічна лінія відсутня, на голові є розвинені сейсмосенсорні канали. Плавці позбавлені колючих променів, єдиний спинний плавець розташований, як правило, посередині тіла; грудні плавці знаходяться низько, черевні плавці розташовані в середній частині черева. Стисле з боків рило виступає вперед; рот великий, напівнижній; задній кінець довгої верхньощелепної кістки заходить за край предкришки; зуби дрібні. Забарвлення сріблясте, спинка синя або зеленувато-бура.[3]
Рот більший, ніж у оселедців і атерин (ці дві групи найбільш подібні до анчоусів за формою тіла). Живляться зоопланктоном і мальками риб. Верхньощелепні кістки довгі і тонкі. Зуби зазвичай складають один ряд. Великі очі покриті зовні прозорою шкіряною плівкою.
Анчоусові займають одне з провідних місць у світовому рибальстві. Їх вживають в їжу, вони слугують сировиною для виробництва рибного борошна, приманкою при лові тунця.
Об'єкти комерційного промислу Назва Наукова назва Макс. довжина(см)
Середня довжина(см)
Максимальна маса(кг)
Вік(років)
Трофічний рівень Європейський анчоус Engraulis encrasicolus(Linnaeus, 1758)
20 13,5 5 3.11 Аргентинський анчоус Engraulis anchoita (Hubbs & Marini, 1935) 17 0,25 2.51 Каліфорнійський анчоус Engraulis mordax (Girard, 1856) 24,8 15 0,68 2.96 Японський анчоус Engraulis japonicus (Temminck & Schlegel, 1846) 18 14 0,45 4 2.60 Перуанський анчоус Engraulis ringens (Jenyns, 1842) 20 14 3 2.70 Капський анчоус Engraulis capensis (Gilchrist, 1913) 17 2.80
Họ Cá trổng hay họ Cá cơm (danh pháp khoa học: Engraulidae) là một họ chứa các loài cá chủ yếu sống trong nước mặn, với một số loài sống trong nước lợ và một vài loài ở Nam Mỹ sống trong nước ngọt,[2]. Chúng có kích thước nhỏ, chiều dài tối đa là 40 cm, thường là dưới 15 cm, phổ biến là bơi thành đàn và ăn theo kiểu lọc các loại sinh vật phù du, chủ yếu là động vật phù du, với một số loài ăn cả cá con mới nở. Chúng phân bố khắp thế giới. Chúng được phân loại như là cá béo.[3]
Cá cơm là cá nhỏ, phần lưng màu xanh lục với ánh phản chiếu màu xanh lam do một sọc dọc theo thân màu trắng bạc, chạy từ gốc vây đuôi. Chúng có kích thước 2 đến 40 cm (0,79 đến 15,75 in) ở cá trưởng thành,[4] và hình dạng cơ thể là khá biến động, với cá có thân hình thon mảnh hơn ở các quần thể phía bắc.
Mõm tù với các răng nhỏ và nhọn ở cả hai hàm. Mõm có cơ quan chứa đầy chất gel (chất đặc quánh), được người ta cho là một giác quan, mặc dù chức năng chính xác của nó là gì thì vẫn chưa rõ.[5] Miệng to hơn miệng của cá trích và cá suốt, hai nhóm cá mà cá cơm trông rất giống về nhiều khía cạnh khác.
Theo FishBase.org thì họ này bao gồm 17 chi và khoảng 150 loài.[4][6]
Tại Việt Nam, người ta ghi nhận các loài của các chi Coilia, Lycothrissa, Setipinna, Thryssa, Encrasicholina và Stolephorus.
Cá cơm được bảo quản bằng cách làm sạch ruột, ướp muối, làm chín và sau đó đóng hộp với dầu ăn. Chúng là một loại cá thực phẩm quan trọng. Hợp hay không hợp khẩu vị thường căn cứ vào mùi của cá cơm. Chúng có tiếng là nặng mùi. Vào thời Đế quốc La Mã, chúng là nguyên liệu để làm nước sốt cá lên men gọi là garum, là sản phẩm chủ yếu trong ẩm thực cũng như là mặt hàng được sản xuất với số lượng công nghiệp để buôn bán xa. Ngày nay, chúng là thành phần chủ yếu trong món xa lát Caesar, Spaghetti alla Puttanesca, hay phủ thêm lên trên bánh pizza. Vì hương vị mạnh, chúng cũng dùng trong một số nước chấm, bao gồm nước sốt Worcestershire, nước mắm, và trong một số biến thể của Bơ Café de Paris. Ngư dân cũng dùng cá cơm như là mồi để đánh bắt các loại cá lớn hơn như cá ngừ hay cá vược nước mặn.
Tính nặng mùi gắn liền với cá cơm là do quá trình chế biến. Cá cơm tươi, được biết đến ở Italia với tên alici, có mùi vị dễ chịu hơn. Tại các nước nói tiếng Anh, alici đôi khi được gọi là "cá cơm trắng" và thông thường được bán tại các tiệm ăn trong dạng giầm nước xốt với một chút dấm.
Cá cơm châu Âu Engraulis encrasicolus là loài cá cơm có giá trị thương mại. Maroc hiện nay dẫn đầu thế giới trong công nghiệp đóng hộp cá cơm. Các nhà máy công nghiệp cá cơm dọc theo bờ biển Cantabria hiện nay đã làm thu hẹp nghề muối cá truyền thống của người xứ Catalonia, mặc dù ngành công nghiệp này mới chỉ được bắt đầu ở Cantabria bởi những người muối cá Sicilia vào giữa thế kỷ 19.
Việc đánh bắt thái quá cá cơm cũng là một vấn đề. Kể từ thập niên 1980, các tàu đánh bắt lớn được cơ giới hóa ở Pháp đã thực hiện việc đánh bắt các loài cá cơm bằng những chiếc lưới kéo có mắt rất nhỏ.
* Loài điển hình.
Họ Cá trổng hay họ Cá cơm (danh pháp khoa học: Engraulidae) là một họ chứa các loài cá chủ yếu sống trong nước mặn, với một số loài sống trong nước lợ và một vài loài ở Nam Mỹ sống trong nước ngọt,. Chúng có kích thước nhỏ, chiều dài tối đa là 40 cm, thường là dưới 15 cm, phổ biến là bơi thành đàn và ăn theo kiểu lọc các loại sinh vật phù du, chủ yếu là động vật phù du, với một số loài ăn cả cá con mới nở. Chúng phân bố khắp thế giới. Chúng được phân loại như là cá béo.
Engraulidae
Анчо́усовые[1] (лат. Engraulidae) — семейство лучепёрых рыб из отряда сельдеобразных (Clupeiformes). Преимущественно морские стайные рыбы небольших размеров. Как правило, не превышают в длину 20 см и массы 190 г; самый крупный представитель — новогвинейский вид Thryssa scratchleyi (37 см), самый мелкий — Amazonsprattus scintilla (1,95 см, самый мелкий представитель сельдеобразных)[2]. В семействе насчитывают 139 видов, объединяемых в 16 родов[2]. Обитают в тропических и умеренных водах всех океанов. Немногие виды обитают в солоноватых и пресных водах[3]. В пресных водах обитают представители 17 видов, большая их часть распространена в Южной Америке[2].
Внешне анчоусовые схожи с сельдевыми, от которых отличаются очень большим ртом[3]. Сигаровидное сжатое с боков тело покрыто тонкой циклоидной чешуёй; голова голая. Боковая линия отсутствует, на голове имеются развитые сейсмосенсорные каналы. Плавники лишены колючих лучей, единственный спинной плавник расположен, как правило, посередине тела; грудные плавники находятся низко, брюшные плавники расположены в средней части брюха; хвостовой плавник выемчатый. Сжатое с боков рыло выступает вперёд; рот крупный, полунижний; задний конец длинной верхнечелюстной кости заходит за край предкрышки; зубы мелкие. Окраска серебристая, спинка синяя или зеленовато-бурая, у некоторых видов вдоль боков тянется тёмная продольная полоса[4].
Чешуя легко опадает. Ротовое отверстие очень широкое. Верхнечелюстные кости длинные и тонкие. Зубы обычно выстроены в один ряд. Крупные глаза расположены близко к концу рыла и покрыты снаружи прозрачной кожной плёнкой[3].
Икринки плавучие, в форме эллипса или капли, жировая капля отсутствует. Сферическая форма икры наблюдается только у видов, живущих в сильно опреснённой воде. Преимущественно морские стайные пелагические рыбы, образуют крупные косяки. Питаются планктоном, который отфильтровывают жаберными тычинками, плавая с широко распахнутым ртом. Анчоусовые играют важную роль в трофической системе, они служат пищей многим рыбам, морским млекопитающим, головоногим и птицам[3].
Анчоусовые занимают одно из ведущих мест в мировом рыболовстве. Их употребляют в пищу, они служат сырьём для производства рыбной муки, приманкой при ловле тунца[5].
Объекты коммерческого промысла Название Научное название Макс. длина (см) Средняя(Linnaeus, 1758)
20 13,5 5 3.11 [6] [7] - Аргентинский анчоус Engraulis anchoita (Hubbs & Marini, 1935) 17 0,025 2.51 [8] [9] - Калифорнийский анчоус Engraulis mordax (Girard, 1856) 24,8 15 0,068 2.96 [10] [11] [12] Японский анчоус Engraulis japonicus (Temminck & Schlegel, 1846) 18,0 14,0 0,045 4 2.60 [13] [14] - Перуанский анчоус Engraulis ringens (Jenyns, 1842) 20,0 14,0 3 2.70 [15] [16] [17] Капский анчоус Engraulis capensis (Gilchrist, 1913) 17,0 2.80 [18] [19] -Анчо́усовые (лат. Engraulidae) — семейство лучепёрых рыб из отряда сельдеобразных (Clupeiformes). Преимущественно морские стайные рыбы небольших размеров. Как правило, не превышают в длину 20 см и массы 190 г; самый крупный представитель — новогвинейский вид Thryssa scratchleyi (37 см), самый мелкий — Amazonsprattus scintilla (1,95 см, самый мелкий представитель сельдеобразных). В семействе насчитывают 139 видов, объединяемых в 16 родов. Обитают в тропических и умеренных водах всех океанов. Немногие виды обитают в солоноватых и пресных водах. В пресных водах обитают представители 17 видов, большая их часть распространена в Южной Америке.
鳀科為輻鰭魚綱鯡形目的其中一科,通称鳀鱼、江鱼仔、小公鱼,是海水魚、餌料魚。這一科共17屬146種[1],分成2个亚科,分佈于大西洋、印度洋和太平洋。通常也被作為供油類魚。[2]
本科魚種廣泛分布於全球各海域,但主要集中在溫暖水域,在極冷和更熱的水域中鮮少出現。但是它們通常可以接受很大幅度的水溫和含鹽量。大型的鳀魚常見於泥底的淺海、河口以及港灣。黑海和地中海,特別是在阿爾沃蘭海有大量的鳀魚[3]。克里特、希臘、西西里、意大利、法國、土耳其和西班牙沿海經常性捕捉鳀魚。在北非海岸和歐洲沿岸的大西洋海域也有分佈。10月到來年3月是繁殖季節,但是如果水溫低於12°C (54°F)繁殖就會停止。鳀魚常分佈在海岸100公里(62英里)以內的表層水域。
水深0至200公尺。
本科魚從小型到中型魚。體延長而側扁,有些種類側扁如刀。鱗大,或普通,薄而易落。無側線,腹緣銳利或鈍圓,稜鱗多少不等。吻突出,通常超越口裂。口裂大,下位。上頜向後伸,有時超過胸鰭基底。臀鰭特長,有時與分叉之尾鰭下葉相連。背鰭短,在臀鰭上方或前方。一般體長不超過15公分。僅有一些種類超過50公分。
鳀科下分2亚科17屬146种,如下:
本科絕大部分屬於大洋性近海魚類,但其幼魚常出現於河口。群游性,具有相當之口裂及發達的鰓耙,藉以濾食浮游生物。一少部份大型魚會捕食無脊椎動物。本科也是大洋性掠食魚類追捕的對象。
多为食用魚;新鮮時可清蒸,或是曬成魚乾。
カタクチイワシ科 Engraulidae はニシン目に属する科の一つ。総称的にアンチョビ(英語 anchovy)と呼ばれる。イタリア語でアッチューガ acciuga (複数形はアッチューゲ acciughe)、フランス語でアンショワ anchois。日本では特に塩蔵品にした食品を指すことが多い。
食用以外に肥料や飼料としても使用され、粉状に加工したものは魚粉やフィッシュミールとよばれる。煮干しや魚醤も生のアンチョビを使って作られることがある。
上顎骨の後端が眼の位置よりもずっと後ろまで伸びるため口が大きい。これは、ウルメイワシ科やニシン科(マイワシなど)との顕著な違いである。吻(口先)はややとがり、下顎よりも前に突き出ていることが多い。顎の歯の発達は種によってさまざまである。カタクチイワシ亜科は体が細長い円筒形に近く、外見はイワシに似る。エツ亜科はそれほどイワシに似ておらず、高く立った特徴的な背びれを持つ。背に青みがかった、いわゆる青魚である。腹側は銀色である。
約20種の淡水産種が知られ、南アメリカを中心に分布する。ニシン科とは異なり、本科魚類の化石種は極めて少数しか知られていない。ほとんどはプランクトン食だが、一部に魚食性種がある。
エツ亜科 Coiliinae は約6属50種を含む[1]。腹鰭の前後に稜鱗をもつ。臀鰭が長く、エツ属では尾鰭と連続する。
カタクチイワシ亜科 Engraulinae は約11属100種を含む[2]。腹部の稜鱗は腹鰭の前方のみにある。臀鰭は短い。ほとんどの種は南北アメリカ大陸の沿岸に分布する。
オオイワシ属の1種 Thryssa malabarica
世界的にはアンチョベータ(ペルーカタクチイワシ)が非常に多い。乱獲により減少しているが、それでも、種別の統計で2位のスケトウダラ (2790千トン) に数倍の差を空けて1位である。日本で主に漁獲されるのはカタクチイワシである。
塩蔵品は、三枚におろして内臓を取り除いた小魚を塩漬けにして、冷暗所で熟成及び発酵させたものである。オリーブオイルを加え、缶詰や瓶詰にする。主にイタリアやスペイン、モロッコで生産されている。
缶詰には、三枚におろした身肉をそのまま平らに並べたフィレー・タイプのものと、その身肉をケッパーの実を芯にして渦巻状に巻いたロール・タイプのものがある。ペースト状にしてチューブに入れられた製品もある。
塩蔵アンチョビはヨーロッパの料理によく用いられる。そのまま、あるいはペースト状にして食べるほか、サンドイッチやカナッペの具としたり、ピザ、パスタ(プッタネスカなど)、サラダ(シーザーサラダなど)の味付けに用いたりもする。この他にも、アンチョビを用いる料理にはヤンソンの誘惑やバーニャ・カウダがある。欧米のウスターソースにもアンチョビが含まれている。
なお、アンチョビと似た加工食品に「オイルサーディン」があるが、アンチョビは 「塩漬けにしたカタクチイワシ」で非加熱であるのに対して、オイルサーディンは、「油漬けにしたサーディン(鰯)」で加熱したものである。アンチョビの方がはるかに塩辛く、オイルサーディンよりも小さな魚を用いて作られる。また、オイルサーディンは普通頭と内臓を除くだけで、三枚にはおろさない。
マレーシアではインドアイノコイワシ属やタイワンアイノコイワシ属の小魚をゆでて塩漬けにしたあと、乾燥させた食品「イカン・ビリス(ikan bilis)」がサンバルの材料として、また、かりかりに揚げてナシ・ルマッのおかずやパンの具にして日常的に食べられている。同様のものをインドネシアでは「イカン・テリ(ikan teri)」という。
日本ではカタクチイワシを塩ゆでした後、素干ししたものを煮干しなどと呼び、食用や出汁を取るためによく利用する。
日本では漁獲量のほぼ100%が加工用として出荷され、鮮魚が市場に出回ることはないが、取れたての物は刺身でも食べられる。青魚独特の脂があって美味だという。
カタクチイワシ科 Engraulidae はニシン目に属する科の一つ。総称的にアンチョビ(英語 anchovy)と呼ばれる。イタリア語でアッチューガ acciuga (複数形はアッチューゲ acciughe)、フランス語でアンショワ anchois。日本では特に塩蔵品にした食品を指すことが多い。
食用以外に肥料や飼料としても使用され、粉状に加工したものは魚粉やフィッシュミールとよばれる。煮干しや魚醤も生のアンチョビを使って作られることがある。
멸치과는 청어목의 한 과이다. 태평양, 대서양, 인도양에 걸쳐 16속(屬), 140여종이 존재한다. 본문에서는 편의상 '멸치류'로 지칭하겠다.
멸치류는 등에 푸른 반사체를 지닌 녹색빛의 작은 생선이다. 성년이 되었을때의 크기는 2cm에서 40cm에 이르며, 북쪽에 있는 종은 몸체가 보다 호리호리한 편이다.
양턱에 작고 날카로운 이빨이 있으며 주둥이는 뭉뚝한 편이다. 부리에는 특이한 기관이 있는데, 민감한 특성을 지닌 것으로 추정되나 정확한 기능은 알려져 있지 않다. 입은 여러 면에서 서로 닮은 청어의 것보다 크다. 멸치류는 플랑크톤과 갓 부화한 어린 물고기를 잡아먹는다.
멸치류는 전 세계 해양 곳곳에 분포하고 있지만, 주로 온대 바다에 많으며 극도로 차갑거나 뜨거운 수역에서는 그 수가 드물다. 이들은 수온과 염도 변화에 대단히 잘 적응하는 편이다.
멸치떼는 강 하구나 만(灣) 같은, 얕고 진흙바닥의 기수(汽水) 해역에서 잘 발견된다. 멸치류(안초비)는 지중해에 많이 있으며, 스페인, 시칠리아, 프랑스, 이탈리아 연안에서 주로 잡힌다. 안초비는 북아프리카 연안에도 있다. 이 어종은 유럽 대서양 연안부터 노르웨이 남부까지 분포한다. 산란은 보통 10월과 3월 사이에 일어나지만, 수온이 섭씨 12도 미만인 해역에서는 일어나지 않는다. 멸치류는 보통 해안에서 100 km 가량 떨어진 표층 해역에 주로 산란한다.
멸치류는 먹이사슬에서 특히 몇몇 포식자에게는 매우 중요한 식량자원이다. 이들 포식자로는 캘리포니아 넙치무리, 볼락, 방어류, 상어류, 치누크 연어, 코호 연어 등이다. 멸치류는 해양 포유류와 조류에도 중요한 역할을 한다. 이들 포식자로 캘리포니아 갈색 펠리컨과 제비갈매기를 들 수 있다. 멸치류 개체수가 줄어듦에 따라 포식자 개체수도 줄어들고 있다.
멸치류에 대한 과다한 어획은 커다란 문제가 되어 왔다. 1980년대 이후로 프랑스에 본거지를 둔 커다란 기계화 멸치 어선들은 그물이 촘촘하게 된 예인망으로 멸치를 포획해오고 있다.
멸치류는 인간들에 의해 소비되기도 한다. 창자가 제거된 채 소금물에 염장, 숙성된 후에 기름이나 소금에 담겨질 경우, 강한 맛을 낸다. 로마 시대때, 멸치류는 '가룸'이라는 명칭의 발효 생선 소스의 주 재료이기도 하였으며, 이 소스는 여러 음식에 빠짐없이 들어가는 재료이었으며 대량으로 장거리 유통이 가능한 상품이기도 하였다. 또한 날로 먹거나 최음제로 사용되기도 하였다.
오늘날에는 여러 음식에 풍미를 더하기 위해 적은 양이 사용된다. 강한 풍미 때문에 우스터 소스를 비롯한 많은 생선 소스에 재료로 쓰이며, '카페 드 파리' 버터에 간혹 쓰이는 경우도 있다. 특히 유럽에서는 뼈를 추려낸 뒤 기름이나 소금처리된 통조림에 담겨지기도 한다. 멸치 페이스트도 시중에서 구할 수 있다(대한민국에는 해당되지 않음). 어부들은 바다 배스나 참치를 잡기 위한 미끼로 사용한다.
멸치류 음식의 강한 풍미는 그 처리과정과 밀접하게 관련있는 것으로 생각된다. 이탈리아에서 알리치(alici)로 알려진 생멸치는 좀 더 엶은 풍미를 지닌 것으로 알려져 있다. 유럽 멸치(Engraulis encrasicolus)는 모로코의 멸치 통조림 산업의 주요 상업어종이다. 스페인 칸타브리아 지방의 멸치 산업은 카탈로냐 지역의 전통 산업을 위축시켰다.
생멸치와 마른멸치는 인도 남서부의 케랄라 지방에서 중요한 음식이며, 다른 인도 남부 지방에도 값싼 식량 제공원이 되고 있다. 그곳에서는 튀겨먹거나 매운 카레에 비벼먹는다. 영어권 국가에서는 '알리치(alici)'는 종종 '하얀 멸치(white anchovies)'로 불리는데, 하얀 매리네이드에 담긴다. 이 처리방법은 남동부 프랑스의 한 마을과 관련있다. 뼈를 추려낸 흰색의 살코기는 짙은 소금에 담겨 판매되며, 마늘기름이나 토마토 기름 또는 식초 매리네이드에 담겨지기도 하다.
동남아시아에서는 마른 멸치는 'ikan bilis', 'setipinna taty', 인도네시아에서는 'ikan teri'로 불린다. 인도네시아, 말레이시아, 가끔의 경우 싱가포르에서는 생선 국물(stock)이나 삼발(sambal)을 만드는 데 쓰인다. 멸치류는 부두(budu)라는 발효식품을 만드는 데도 쓰인다. 베트남에서는 대중적 생선 소스에 쓰인다. 한국과 일본에서는 햇볕에 말린 멸치가 국물을 내는 데 사용되며, 한국의 전통 국 요리나 우동에 특히 많이 쓰인다. 멸치젓을 담그기도 한다. 특히 한국에서는 멸치가 쓰이는 방법이 다양하다. 미국에서 알려진 멸치류의 용도는 피자 토핑이며, 시져(케이사르) 샐러드의 재료로도 쓰인다. 멸치류는 인간, 해양 포유류, 조류에게 신경계통 패류 식중독을 일으킬 수 있는 도모익산을 포함할 수 있다. 만약에 증상이 의심되면, 의학적인 관찰이 요구될 수 있다. 또한 통풍을 유발하는 높은 함량의 요산을 포함하기도 한다.
2013년 기준으로, 계통 분류는 다음과 같다.[1] [2][3]
청어목 청어아목 청어과Dorosomatinae
Alosinae
Ehiravinae
Clupeinae
눈퉁멸과 + Spratelloidinae
Spratelloidinae
미확인 분류[3]
멸치과Coiliinae
Engraulinae
이빨청어아목