nomes no trilho de navegação
Ursus thibetanus japonicus és una subespècie de l'ós del Tibet (Ursus thibetanus).[2]
Les femelles assoleixen la maduresa sexual als 3-4 anys d'edat i la temporada de cria s'esdevé des de finals del maig fins a principis de l'agost. El període de gestació és de 6-7 mesos. No obstant això, la implantació dels òvuls fecundats es demora de 4 a 5 mesos per tal de donar temps suficient a la mare per acumular reserves de greix per a ella i els cadells durant la hibernació. El naixement (un mascle i una femella) es produeix al cau durant el període d'hibernació a mitjans o finals del febrer. Els cadells eixen del cau a l'abril o el maig amb un pes de 20 lliures. Hibernaran amb sa mare de nou al proper hivern però se separaran a l'estiu següent.[3]
Menja principalment matèria vegetal durant tot l'any. Depenent de l'època, la seva dieta consisteix de glans (el seu aliment principal de cara a la tardor, ja que li proporcionen suficients greixos abans d'entrar en hibernació), nous de roure, fages, brots verds, cireres, formigues i d'altres insectes. També menja petits animals, com ara granotes, sargantanes, crancs i carronya. No obstant això, poques vegades caça animals i es nodreix principalment de vegetació.[3]
Es troba a l'est de l'illa de Honshu (el Japó).[3]
Es va extingir de Kyushu durant la dècada de 1950 i es considera extingit també a Shikoku. Només n'hi ha a l'est de Honshu on manté una població estable, tot i que han de fer front a una pertorbació contínua dels humans. Gran part del seu hàbitat original es va perdre a causa de l'establiment de plantacions d'arbres per a fusta a la dècada de 1940 quan el Japó necessitava aquest recurs durant la Segona Guerra Mundial. Aquesta activitat, més la desforestació subsegüent, força els óssos a penetrar en zones agrícoles i urbanes, la qual cosa serveix de pretext per a matar-los. A més, els caçadors estan autoritzats a quedar-se amb els óssos que maten i a vendre'n determinades parts. Hom creu que només queden 10.000 exemplars d'aquesta subespècie al Japó.[3]
Ursus thibetanus japonicus és una subespècie de l'ós del Tibet (Ursus thibetanus).
Ursus thibetanus japonicus es un subspecie de Ursus thibetanus.
जापानी कालो भालु एसियाली कालो भालुको प्रजातिमा पर्ने एक उपप्रजाति हो जुन जापानको प्रमुख टापू; होन्शु, शिकोकु र क्युसुमा बसोबास गर्छन्। जापानमा यस भालुको सङ्ख्या अनुमानित १०,००० रहेको छ। शिकोकू र क्युशुमा रहेका जापानी कालो भालुहरूको लोपोन्मुख वा विलुप्त हुन सक्छ खतरामा रहेका छन्। जापानी भालुको अङ्ग तथा छालाका लागि यसलाई जापानमा चोरी सिकारी गरिँदै आएको छ भने यस भालुको अङ्गहरू कालो बजारमा उच्च मुल्यमा बेचिन्छ जसकारण यी प्रजातिका भालुहरू खतरामा रहेका छन्। यस प्रजातिको भालु अन्य भालुको तलनामा सानो हुने गरेको छ जसको एक वयस्क भालेको वजन ६०-१२० किलोग्राम (१३०-२६० पाउण्ड) हुन्छ भने वयस्क पोथीको तौल ४०-१०० किलोग्राम (८८-२२० पाउण्ड) हुन्छ। यस प्रजातिको भालुको कुल शारीरिक लम्बाइ १२०-१४० सेमी (४७-५५ इञ्च) हुन्छ[१]।
जापानी कालो भालुहरू सामान्यतया शाकाहारी हुन्छन् भने यीनिहरूको मुख्य आहारा वसन्तको समयमा घाँस र जडिबुटी हुन्छ। हिउँद ऋतुको सुरुवात हुन भन्दा अघि यी भालुहरूले प्रशस्त आहारा खान्छ र जाडो याममा यीनिहरू प्राय निस्क्रिय हुन्छन्। यी भालुहरू धारिला नङ्ग्रा र पञ्जाको प्रयोग गर्दै रूख चढ्न सक्षम हुन्छन् भने रूखमा रहेका आहारालाई पनि जापानी भालुले यसरीनै प्राप्त गर्ने गर्छ। जापानी भालुहरू आहाराको कमी र आहाराको आवस्यक भएमा मांशाहारी पनि बन्न सक्छन् जतिबेला यीनिहरूले साना जङ्गली जनावरहरू र पन्छीहरू खान गर्दछन्[२]।
जापानी कालो भालुहरू मुख्य रूपमा जापानका तीन टापू; होन्शु, शुकोकू र क्युशुमा बसोबास गर्छन्। यी भालुहरू दक्षिणपूर्वमा उच्च हिउँ पर्ने भूभाग र दक्षिणपश्चिममा तल्लो भूभागमा पनि भेटिन्छन् तर पनि यी प्रजातिहरू ३,००० मिटर उचाइका उच्च पर्वतीय क्षेत्रहरूमा पनि बसोबास गर्छन्। यी भालुहरू त्यस्ता ठाउँमा बस्छन् जहाँ घाँस र रूखहरू प्रशस्त मात्रामा पाइन्छन् जसले पोषणमा ठूला सहयोग पुर्याउँछ[३]।
मानवीय हस्तक्षेपका कारण जापानी कालो भालुको जनसङ्ख्यामा ठूलो प्रभाव पारिएको छ। मानव जातिको जनसङ्ख्या वृद्धिका र सहरीकरणका कारण भालुहरूको बासस्थान क्षेत्र घट्दै गएको छ। अत्यधिक चोरी सिकारी पनि यी भालुहरूका लागि एक समस्या हो। शिकोकू र क्युशुमा रहेका जापानी कालो भालुहरूको लोपोन्मुख वा विलुप्त हुन सक्छ खतरामा रहेका छन्। जापानी भालुको अङ्ग तथा छालाका लागि यसलाई जापानमा चोरी सिकारी गरिँदै आएको छ भने यस भालुको अङ्गहरू कालो बजारमा उच्च मुल्यमा बेचिन्छ जसकारण यी प्रजातिका भालुहरू खतरामा रहेका छन्।
जापानी कालो भालु एसियाली कालो भालुको प्रजातिमा पर्ने एक उपप्रजाति हो जुन जापानको प्रमुख टापू; होन्शु, शिकोकु र क्युसुमा बसोबास गर्छन्। जापानमा यस भालुको सङ्ख्या अनुमानित १०,००० रहेको छ। शिकोकू र क्युशुमा रहेका जापानी कालो भालुहरूको लोपोन्मुख वा विलुप्त हुन सक्छ खतरामा रहेका छन्। जापानी भालुको अङ्ग तथा छालाका लागि यसलाई जापानमा चोरी सिकारी गरिँदै आएको छ भने यस भालुको अङ्गहरू कालो बजारमा उच्च मुल्यमा बेचिन्छ जसकारण यी प्रजातिका भालुहरू खतरामा रहेका छन्। यस प्रजातिको भालु अन्य भालुको तलनामा सानो हुने गरेको छ जसको एक वयस्क भालेको वजन ६०-१२० किलोग्राम (१३०-२६० पाउण्ड) हुन्छ भने वयस्क पोथीको तौल ४०-१०० किलोग्राम (८८-२२० पाउण्ड) हुन्छ। यस प्रजातिको भालुको कुल शारीरिक लम्बाइ १२०-१४० सेमी (४७-५५ इञ्च) हुन्छ।
Heşo Japono siya (Ursus thibetanus japonicus) keyey heşan ra yew heşo, bınkeyey heşanê Asyatikan ra bestiyeno, hirê adeyanê Japonya sero, Honşu, Şikoku u Kiyuşu, cıwiyeno. Ewro 10,000 ra vêşêr heşo Japono siya esto, heşê do qıteko.
The Japanese black bear (Ursus thibetanus japonicus) is a subspecies of the Asian black bear that lives on two main islands of Japan: Honshu and Shikoku. There are an estimated 10,000 black bears in Japan. The population of black bears on Shikoku is endangered at less than 30 individuals and the last confirmed sighting of a bear on the island of Kyushu was in 1987, making them likely extinct on the island prior to the 21st century.[2] There is a high price on bear parts in the black market, which threatens all bear populations in Japan. This particular species of bear are typically smaller, with males only reaching 60–120 kilograms (130–260 lb) and females only weighing about 40–100 kilograms (88–220 lb). Their body length is about 120–140 centimetres (47–55 in) long.
These bears are typically herbivorous, eating mainly grasses and herbs during the spring. During the summer, they switch to berries and nuts to feed themselves for their hibernation. The bear is able to get the berries and nuts by climbing trees and using their claws to grab the food. These animals can be omnivorous and eat other wild animals and livestock when there is a need.[3] Typical prey species include Japanese serow[4] wild boar, and sika deer. Like other bears, cannibalism occurs, as has been demonstrated when bone fragments and claws of a cub were found inside the stomach of a male black bear. They have also been documented consuming invasive species such as nutria.
The bears live on two Japanese islands: Honshu and Shikoku. They can be found in the northeastern high snow region and the southwestern low snow region; however, they have been spotted as high as the alpine region more than 3,000 metres (9,800 feet) high. They tend to live in areas where there is an abundance of grasses and trees with berries to support their diet.[3]
Forests rely on bears as a great method for plants and trees to spread their seeds. The bears will consume the seeds and move 40% farther than a distance of 500 m from the parent tree. They have the potential to spread seeds over huge areas, helping the plant life spread throughout the area. In autumn, the bears have a greater seed dispersal rate and usually the males have a larger dispersal areas than females.[5]
There has been a huge impact on Japanese black bears' populations due to human interference. Habitat destruction is a problem for these bears as peoples' villages begin to grow. Over-hunting and poaching is also a problem. Bears' parts can be sold on the black market for a high price, which makes them very desirable. People kill a lot of these bears, reducing their numbers drastically. Because of this and the carrying capacity reduction due to habitat destruction has resulted in the recognition that the Japanese black bear is at a high risk of extinction. The subspecies will likely be gone within the next 100 years at the rate they are currently declining.[6]
The Japanese black bear (Ursus thibetanus japonicus) is a subspecies of the Asian black bear that lives on two main islands of Japan: Honshu and Shikoku. There are an estimated 10,000 black bears in Japan. The population of black bears on Shikoku is endangered at less than 30 individuals and the last confirmed sighting of a bear on the island of Kyushu was in 1987, making them likely extinct on the island prior to the 21st century. There is a high price on bear parts in the black market, which threatens all bear populations in Japan. This particular species of bear are typically smaller, with males only reaching 60–120 kilograms (130–260 lb) and females only weighing about 40–100 kilograms (88–220 lb). Their body length is about 120–140 centimetres (47–55 in) long.
El oso negro japonés u oso japonés (Ursus thibetanus japonicus) es una de las subespecies que componen la especie U. thibetanus, un mamífero úrsido.
El oso japonés es endémico de Japón, donde presentaba poblaciones en varias islas.
Vive en variados ambientes, preferentemente bosques, tanto de coníferas como caducifolios,[2][3] desde los invernalmente muy fríos hasta los subtropicales.[4]
Tiene una dieta amplia,[5] donde en una parte del año representan un porcentaje importante las semillas de pino y las bellotas de roble.[6]
El oso japonés Se diferencia de otros osos negros asiáticos por carecer de la gruesa piel del cuello, característica de las subespecies continentales, y por tener el hocico de color más oscuro.
Posee un tamaño relativamente pequeño; el peso de los ejemplares adultos es de entre 60 y 120 kg en el caso de los machos y entre 40 y 100 kg para las hembras. La longitud corporal varía entre los 110 y los 140 cm.[7]
Este oso fue descrito originalmente en el año 1857 por el zoólogo alemán Hermann Schlegel. En el año 2015, un estudio que analizó los rasgos genéticos y las relaciones filogenéticas entre las especies de osos asiáticos arrojo un resultado llamativo, ya que los haplogrupos recuperados para los taxones que se daba como formadores de la especie U. thibetanus indican no monofilia, como resultado de la exclusión de una única secuencia, representada por un individuo de U. t. japonicus. Este resultado es de interés taxonómico, porque prueba que ha habido un sustancial aislamiento, temporal y genético, de las poblaciones japonesas respecto de las continentales, el cual resultó ser mucho más prolongado del que se postulaba tradicionalmente.[8]
A este oso se lo categoriza como “vulnerable”. La caza deportiva de osos negros japoneses es legal, matándose de esta manera un promedio de 500 ejemplares por año, número que ha ido disminuyendo debido a la disminución del interés por este deporte.[9]
Sin embargo, en razón de que las islas donde habita están superpobladas de seres humanos, los incidentes con osos problemáticos en zonas suburbanas y áreas agrícolas son moneda corriente. En estos casos, se elimina el problema matando al ejemplar con armas o trampas; muriendo por esta causa anualmente entre 1000 a 2000, pero las cifras llegan en algunos años hasta los 4000 osos.[10]
El oso negro japonés u oso japonés (Ursus thibetanus japonicus) es una de las subespecies que componen la especie U. thibetanus, un mamífero úrsido.
Japānas melnais lācis (Ursus thibetanus japonicus) ir Āzijas melnā lāča (Ursus thibetanus) pasuga. Japānā to mēdz saukt par mēness lāci (japāņu: tsukinovaguma).
Japānas melnais lācis mūsdienās pamatā vairs ir sastopams tikai Honsju salas austrumu kalnu mežos izolētās, nelielās grupās. Tas gandrīz ir izmiris Sikoku salā, kurā ir palikuši apmēram 20 lāči, un vairs nav sastopams Kjusju salā. Lai izdzīvotu un izvairītos no cilvēka, Japānas melnais lācis veic garus pārceļojumus barības un vientulības meklējumos. Ir uzskats, ka Honsju salā dzīvo mazāk kā 10 000 lāču, lai gan 1970. gados to bija apmēram 150 000[1].
Japānas melnais lācis ir viens no mazākajiem Āzijas melnajiem lāčiem, tā ķermeņa garums ir 110—150 cm, svars 60—120 kg. Mātītes ir mazākas par tēviņiem. To kažoki ir melni ar gaiši dzeltenu mēness formas zīmi uz krūtīm.
Lielākā daļa Japānas melno lāču ir nakts dzīvnieki, lai izvairītos no saskarsmes no cilvēkiem. Ziemas laikā Japānas melnais lācis alās guļ ziemas miegu. Kalnos parasti uzsnieg sniegs, kas kalpo kā silta sega aukstajā laikā. Japānas melnais lācis ir veikls kokos kāpējs, tie mēdz kokos būvēt ligzdas, kuras izmanto, lai atpūstos, gulētu vai paēstu, kā arī migas tiek ierīkotas koku dobumos un alās[2].
Japānas melnais lācis ir gandrīz veģetārietis, tas barojas ar zīlēm, dižskābarža riekstiem, jaunajiem dzinumiem, ķiršiem, skudrām un citiem kukaiņiem. Visvairāk savā diētā lāči patērē zīles, kas ir īpaši svarīgi rudenī, lai pieaudzētu masu pirms došanās ziemas guļā. Bet Japānas melnais lācis pie iespējas nomedīs kādu vardi, ķirzaku, krabjus un ēdīs arī maitu[2].
Dzimumbriedumu Japānas melnais lācis sasniedz 3—4 gadu vecumā. Riesta laiks ir no maija līdz augustam, grūsnības periods ilgst 6—7 mēnešus, bet lācene spēj atlikt embrija attīstību līdz 4—5 mēnešiem, izvēloties piemērotu laiku mazuļa attīstībai. Tas parasti ir rudens, kad ir uzkrātas tauku rezerves. Divi līdz trīs mazuļi dzimst februārī ziemas miega laikā. Mazuļi paliek kopā ar māti divus gadus.
Japānas melnais lācis (Ursus thibetanus japonicus) ir Āzijas melnā lāča (Ursus thibetanus) pasuga. Japānā to mēdz saukt par mēness lāci (japāņu: tsukinovaguma).
Japānas melnais lācis mūsdienās pamatā vairs ir sastopams tikai Honsju salas austrumu kalnu mežos izolētās, nelielās grupās. Tas gandrīz ir izmiris Sikoku salā, kurā ir palikuši apmēram 20 lāči, un vairs nav sastopams Kjusju salā. Lai izdzīvotu un izvairītos no cilvēka, Japānas melnais lācis veic garus pārceļojumus barības un vientulības meklējumos. Ir uzskats, ka Honsju salā dzīvo mazāk kā 10 000 lāču, lai gan 1970. gados to bija apmēram 150 000.
Gấu đen Nhật Bản (Ursus thibetanus japonicus) là một phân loài của gấu đen châu Á sống trên ba hòn đảo chính của Nhật Bản: Honshu, Shikoku và Kyushu. Có khoảng 10.000 con gấu đen ở Nhật Bản. Quần thể gấu đen tại Shikoku và Kyushu có thể bị đe dọa hoặc tuyệt chủng. Hiện các bộ phận của gấu có giá cao ở thị trường chợ đen, đe dọa tất cả các quần thể gấu ở Nhật Bản. Loài gấu đặc biệt này thường nhỏ hơn với con đực chỉ đạt 60 – 120 kg và con cái chỉ nặng khoảng 40 – 100 kg. Chiều dài cơ thể của chúng dài khoảng 120 – 140 cm.
Những con gấu sống trên ba hòn đảo của Nhật Bản: Honshu, Shikoku và Kyushu. Chúng có thể được tìm thấy ở vùng tuyết cao phía đông bắc và vùng tuyết thấp phía tây nam, tuy nhiên, chúng đã được phát hiện ở các vùng rất cao như vùng núi cao hơn 3.000 mét. Chúng có xu hướng sống ở những khu vực có nhiều cỏ và cây có quả mọng để hỗ trợ chế độ ăn uống, dinh dưỡng của chúng.[1]
Rừng dựa vào gấu như một phương pháp tuyệt vời để cây và cây phát tán hạt giống. Những con gấu sẽ tiêu thụ hạt giống và di chuyển xa hơn 40% so với khoảng cách 500 m từ cây bố mẹ. Chúng có khả năng rải hạt giống trên các khu vực rộng lớn, giúp đời sống thực vật lan rộng khắp khu vực. Vào mùa thu, những con gấu có tỷ lệ phân tán hạt lớn hơn và thường con đực có diện tích phân tán lớn hơn con cái.[2]
Bài viết về chủ đề sinh học này vẫn còn sơ khai. Bạn có thể giúp Wikipedia bằng cách mở rộng nội dung để bài được hoàn chỉnh hơn. Gấu đen Nhật Bản (Ursus thibetanus japonicus) là một phân loài của gấu đen châu Á sống trên ba hòn đảo chính của Nhật Bản: Honshu, Shikoku và Kyushu. Có khoảng 10.000 con gấu đen ở Nhật Bản. Quần thể gấu đen tại Shikoku và Kyushu có thể bị đe dọa hoặc tuyệt chủng. Hiện các bộ phận của gấu có giá cao ở thị trường chợ đen, đe dọa tất cả các quần thể gấu ở Nhật Bản. Loài gấu đặc biệt này thường nhỏ hơn với con đực chỉ đạt 60 – 120 kg và con cái chỉ nặng khoảng 40 – 100 kg. Chiều dài cơ thể của chúng dài khoảng 120 – 140 cm.
Ursus thibetanus japonicus
Schlegel, 1857
Ursus thibetanus japonicus — подвид белогрудого (гималайского) медведя, обитающий на трех основных островах Японии: Хонсю, Сикоку и Кюсю. Считается, что в Японии 10 000 белогрудых медведей. Популяции белогрудых медведей на Сикоку и Кюсю находится под угрозой вымирания или вымерли. На черном рынке медвежьи органы и части тела дорого стоят, что угрожает всем медвежьим популяциям в Японии. Мелкий подвид весом от 60 до 120 кг для взрослого самца и 40—100 кг для взрослой самки. Средняя длина тела 110—140 см[1]. У него не такая толстая шея, как у других подвидов и морда тёмной окраски[2].
Весной эти медведи обычно питаются главным образом травами и другой зелёной растительностью. Летом они переходят на ягоды и орехи, чтобы набрать вес перед зимней спячкой. Они могут добывать ягоды и орехи, взбираясь на деревья и используя когти, чтобы добыть пищу. Ursus thibetanus japonicus могут есть других диких животных и домашний скот, когда есть необходимость[3]. Как и другие медведи, они являются каннибалами, например, в желудке одного взрослого медведя обнаружены костные фрагменты и когти детеныша.
Ursus thibetanus japonicus встречаются на трех японских островах: Хонсю, Сикоку и Кюсю. Их можно встретить в северо-восточном высокогорном регионе с глубокими зимними снегами и юго-западной области с неглубоким снегом, однако они встречаются на высоте более 3000 метров над уровнем моря. Как правило, они живут в местах с обилием трав, а также деревьев и кустарников с ягодами[3].
Эти медведи являются распространителями семян многих лесных растений. Медведи поедают плоды и выделяют семена с помётом, при этом в 40 % случаев находясь на расстоянии более 500 м от родительского дерева. Они распространяют семена на огромных территориях. Осенью медведи быстрее разносят семена, и обычно самцы делают это на большей площади, чем самки[4].
Огромное влияние на популяции Ursus thibetanus japonicus оказывают люди. Эти медведям угрожает уничтожение среды обитания, поскольку деревни продолжают разрастаться. Также опасной проблемой является браконьерство. Части тела и органы медведей можно продавать на черном рынке по высокой цене, что делает их очень желанными. Люди убивают много этих медведей, резко сокращая их численность. Из-за этого, а также из-за разрушения среды обитания Ursus thibetanus japonicus подвергается высокому риску исчезновения. Вероятно, этот вид исчезнет в течение следующих 100 лет если сокращение численности будет идти современными темпами[5].
Ursus thibetanus japonicus — подвид белогрудого (гималайского) медведя, обитающий на трех основных островах Японии: Хонсю, Сикоку и Кюсю. Считается, что в Японии 10 000 белогрудых медведей. Популяции белогрудых медведей на Сикоку и Кюсю находится под угрозой вымирания или вымерли. На черном рынке медвежьи органы и части тела дорого стоят, что угрожает всем медвежьим популяциям в Японии. Мелкий подвид весом от 60 до 120 кг для взрослого самца и 40—100 кг для взрослой самки. Средняя длина тела 110—140 см. У него не такая толстая шея, как у других подвидов и морда тёмной окраски.
ニホンツキノワグマ（学名 U. t. japonicus）はツキノワグマの日本産亜種で日本列島の本州及び四国に生息する。
体長120-150センチメートル。尾長6-11センチメートル。体重はオスで60-120キログラム、メスで40-80キログラムほどで、大陸産に比べ小型である。最大の記録は1967年に宮城県で捕獲された220キログラムの個体で、近年にも2001年に山形県で体長165センチメートル、体重200キログラムの記録が報告されている。肩が隆起せず、背の方が高い。全身の毛衣は黒いが、稀に赤褐色や濃褐色の個体もいる。胸部に三日月形やアルファベットの「V」字状の白い斑紋が入り（無い個体もいる）、旧属名Selenarctos（月のクマの意）や和名の由来になっている。
本州及び四国の森林に生息し、九州では絶滅したとされる[1]。夜行性で、昼間は樹洞や岩の割れ目、洞窟などで休むが果実がある時期は昼間に活動することもある[2]。夏季には標高2,000メートル以上の場所でも生活するが、冬季になると標高の低い場所へ移動し冬眠する。食性は植物食傾向の強い雑食で、果実、芽、昆虫、魚、動物の死骸などを食べる[3][4][5][6]。以前はヒグマと違い、大型動物を捕食することはほとんどないと考えられていたが、近年では猛禽類（イヌワシ）の雛や大型草食獣（ニホンカモシカやニホンジカ）などを捕獲して食べたりする映像が研究者や観光客により撮影されることから、環境により動物を捕獲して食料とする肉食の傾向も存在すると考えられる[7]。繁殖形態は胎生。主に2頭の幼獣を産む。授乳期間は3か月半。幼獣は生後1週間で開眼し、生後2-3年は母親と生活する。生後3-4年で性成熟する。寿命は24年で、飼育下の寿命は約33年である。
