Quercus infectoria, ye una especie de carbayu que ta estrechamente rellacionáu col carbayu cerris, clasificáu con él na Seición Cerris, una seición del xéneru caracterizada por tener biltos arrodiaos de pelos nidios, con puntes de pelos nos lóbulos de la fueya, y les abiyotes que maurecen nunos 18 meses.
Quercus infectoria crez al Asia Menor (Iraq, Curdistán, Turquía), Xipre, Grecia, ya introducióse n'Europa en 1822.
Puede llegar a los 5-6 m d'altor, de cutiu ye un parrotal pequeñu de menos de 2 m d'altu. La corteza ye de color gris y escamosa, estriada, y les ramines con fueyes caduques pubescentes. Les fueyes de 3-8 x 1,5-5 cm, semiperennes, coriacees, oblongues, base arrondada dacuando cordada; ápiz obtusu, marxe dentáu con 4-9 pares de dientes) o crenado-dentada, de cutiu onduláu o lobuláu raramente, ensin pelo, brillante percima, más pálidu per debaxo o glauca, glabra o con dellos pelos estrellaos, en realidá bien polimorfes, les fueyes na base de les cañes suelen ser enteres, con 5-11 pares de venes, les venes entrepolares presentes; peciolus cilíndricos de 1 cm de llargu. Les flores son monoiques (flores individuales masculines o femenines, pero ambos sexos alcuéntrase na mesma planta) y son polinizaes pol vientu. Les abiyotes son solitaries o en pares, son mucronaes, ovoides allargaes, 2-3,5 cm de llargu, 1,8 cm de diámetru, glabros, de color marrón claru brillante, hemisférica o subcònica de 0,7-1 cm d'altu x 1,5 a 1,8 cm de diámetru, con llanceolaes.
Quercus infectoria crez a 1800 m sobre'l nivel del mar. Prefier suelos pesaos (magrizos) y con un pH fayadizu (suelos acedos, neutros y básicos "alcalinos"). Puede crecer en semisombra (lluz de montes) pero nun tolera la solombra. Prefier suelos húmedos. Tolera los fuertes vientos y les xelaes, pero non a la esposición marítima.[1]
La corteza y les abiyotes son astrinxentes.[2] Utilizar nel tratamientu del impétigo y eczema.[2] Cualesquier agalla producíes nel árbol son fuertemente astrinxentes y pueden utilizase nel tratamientu d'hemorraxes, foria crónica, disentería, etc.[3]
La tintura facer de les agalles riques en tanín.[4] Les agalles son causaes pola actividá de la mosca Cynipid Cynips tinctoria.[5] Les agalles contienen 36-58% de tanín.[5] Un estractu de les agalles entemecer con sulfatu ferroso xuntu con una goma y el colorante pa faer la tintura.[4]
Quercus infectoria describióse por Guillaume Antoine Olivier y espublizóse en Voi. Emp. Othoman 1: 252. 1801.[6]
Quercus: nome xenéricu del llatín que designaba igualmente al carbayu y a la encina.
Quercus infectoria, ye una especie de carbayu que ta estrechamente rellacionáu col carbayu cerris, clasificáu con él na Seición Cerris, una seición del xéneru caracterizada por tener biltos arrodiaos de pelos nidios, con puntes de pelos nos lóbulos de la fueya, y les abiyotes que maurecen nunos 18 meses.
Quercus infectoria és una espècie de roure que pertany a la família de les fagàcies i està classificat dins de la secció Cerris. Quercus infectoria creix a l'Àsia Menor (Iraq, Kurdistan, Turquia), Xipre, Grècia, i es va introduir a Europa el 1822.
Pot arribar als 5-6 m d'alçada, sovint arbust petit de menys de 2 m d'alt. L'escorça grisa i escamosa, estriada, i les branquetes amb fulles caduques pubescents. Les fulles 3-8 x 1,5-5 cm, semiperennes, coriàcies, oblongues, base arrodonida de vegades cordada; àpex obtús, marge dentat 4-9 parells de dents) o crenat-dentada sovint ondulat o lobulat rarament, sense pèl, brillant per sobre, més pàl·lid per sota o glauc, glabre o amb alguns pèls estrellats, en realitat molt polimorfes, fulles a la base de les branques solen ser senceres, 5-11 parells de venes, les venes intercalars presents; pecíols cilíndrics d'1 cm de llarg. Les flors són monoiques (flors individuals masculines o femenines, però tots dos sexes es troben a la mateixa planta) i són pol·linitzades pel vent. Les glans són solitàries o en parells, són mucronades, ovoides allargades, 2-3,5 cm de llarg, 1,8 cm de diàmetre, glabres, de color marró clar brillant, peduncle, sempre que el pecíol, amb una cúpula que ocupa 1/3 a 1/5, hemisfèrica o subcònica de 0,7-1 cm d'alt x 1,5-1,8 cm de diàmetre, amb lanceolades, adprès, escates tomentoses.
Quercus infectoria creix a 1.800 m sobre el nivell del mar. Prefereix sòls pesats (argilosos) i amb un pH adequat (sòls àcids, neutres i bàsics "alcalins"). Pot créixer en semiombra (llum de boscos) però no tolera l'ombra. Prefereix sòls humits. Tolera els forts vents i a les gelades, però no a l'exposició marítima.[2]
L'escorça i les glans dits nous d'agalla són astringents[3] S'utilitzen en el tractament d'Intertrigen, impetigen i èczema.[3] Qualssevol agalles produïdes en l'arbre són fortament astringents i es poden utilitzar en el tractament d'hemorràgies, diarrea crònica, disenteria, etc.[4]
La tinta es fa de les agalles riques en taní.[5] Les agalles són causats per l'activitat de la mosca Cynipid Cynips tinctoria.[6] Les agalles contenen 36-58% de taní.[6] Un extracte de les agalles es barreja amb sulfat ferrós juntament amb una goma i el colorant per tal de fer la tinta.[5]
Quercus infectoria és una espècie de roure que pertany a la família de les fagàcies i està classificat dins de la secció Cerris. Quercus infectoria creix a l'Àsia Menor (Iraq, Kurdistan, Turquia), Xipre, Grècia, i es va introduir a Europa el 1822.
Quercus infectoria, deutsch selten als Aleppo-Eiche oder als Färber-Eiche, auch Galleiche, bezeichnet, ist eine Eichenart, verbreitet im östlichen Mittelmeerraum und dem angrenzenden Westasien. Die Galläpfel, Pflanzengallen auf den Blättern dieser Eichenart, werden medizinisch verwendet, in der Vergangenheit wurden sie auch zur Herstellung von Eisengallustinte genutzt.
Quercus infectoria ist ein halbimmergrüner kleiner Baum mit krummem, gewundenem Stamm, oder ein Strauch, mit einer maximalen Wuchshöhe von etwa fünf Metern. Die Borke ist grau gefärbt und rissig bis schuppig. Junge Triebe sind gelb- bis rotbraun und filzig behaart, später verkahlend. Die steifen Laubblätter erreichen etwa vier bis sechs Zentimeter Länge. Sie sind oberseits matt, nicht glänzend, am Rand gezähnt, teilweise schwach gelappt, auf der Unterseite behaart, im Alter verkahlend. Die Blattform ist äußerst variabel, bei Exemplaren aus dem Libanon ist das Blatt zur Spitze hin relativ breit. Die Blätter sind halbimmergrün, d. h. den Winter über an der Pflanze bleibend, werden aber mit dem Austrieb der jungen Laubblätter im Frühjahr abgeworfen. Die Länge des Blattstiels ist variabel und zwischen den Unterarten verschieden. Die relativ kleinen Eicheln sitzen einzeln oder in kleinen Gruppen, sie sind sehr kurz gestielt, der Fruchtbecher (Cupula) mit anliegenden (nicht abstehenden) Schuppen.[1]
Die Eichenart ist morphologisch variabel und zu anderen in der Region verbreiteten Arten sehr ähnlich, mit denen sie zudem oft Hybride ausbilden kann. Eine sichere Bestimmung anhand einzelner Merkmale ist daher schwierig. Die Blattform ähnelt Quercus ithaburensis und Quercus macranthera, die Eicheln sind ähnlich zu denjenigen von Quercus kotschyana und Quercus cedrorum. In der Kombination der Merkmale ist aber meist eine sichere Ansprache möglich.[2] Sehr ähnlich und in Einzelexemplaren manchmal nicht sicher unterscheidbar ist Quercus pubescens.[3] Bei mikroskopischer Untersuchung sind auch Besonderheiten der Anatomie der Blattspreite und des Blattstiels erkennbar.[4] Die morphologisch sehr ähnliche Quercus faginea besitzt oberseits schwach glänzende, unterseits meist ausdauernd behaarte Laubblätter.[1] Diese westmediterrane Art kommt außerdem in einem völlig getrennten Areal vor.
Gewöhnlich werden zwei Unterarten unterschieden, bei einer davon eine Varietät[5], deren morphologische Unterscheidung nicht immer einfach ist[6]:
Die Art kommt vor von der Ägäis im Westen über Anatolien, den Irak bis Iran im Osten. Im Süden erreicht sie über Syrien den Libanon und den Norden Israels. Vorkommen sind von den ägäischen Inseln und der Insel Zypern angegeben. Die Art kommt von Meereshöhe bis in ca. 2000 Meter Höhe im Gebirge vor, sie ist nicht frosthart. Die Art ist recht trockenheitstolerant, Vorkommen gibt es bis in Regionen mit etwa 400 mm Jahresniederschlag.
Quercus infectoria subsp. veneris bildet in Südost-Anatolien in der Türkei meist beweidete, halboffene Buschwälder zusammen mit der Stieleiche Quercus robur (in der Unterart pedunculiflora). Weiter im Westen, unter submediterranem Klima, wird die Art seltener, sie ist hier Beständen der immergrünen Kermeseiche Quercus coccifera beigemischt. In der mediterranen Klimazone kommen die Eichenarten Quercus infectoria subsp. infectoria und die Zerreiche Quercus cerris im Unterstand von Wäldern der Kalabrischen Kiefer Pinus brutia vor.[9] Auf Zypern ist Quercus infectoria subsp. veneris eine von drei indigenen Eichenarten. Sie kommt recht selten in den Gebirgen im Norden und Westen der Insel vor. Ostgrenze der Verbreitung der Art ist das Zāgros-Gebirge im Iran. Die Vorkommen reichen von Sardascht in West-Aserbaidschan bis Aleshtar in Lorestan.[7]
Nach Einschätzung der IUCN ist Quercus infectoria nicht bestandsgefährdet (Status: least concern).[10]
Die Art gehört zu den „weißen“ Eichen der Untergattung Quercus, Sektion Quercus, einem artenreichen und taxonomisch schwierigen Aggregat aus eurasiatischen (paläarktischen) und amerikanischen Eichenarten. Die Zusammengehörigkeit von infectoria s. str. und boissieri wurde dabei nach genetischen Daten bestätigt. Eine nahe verwandte Art ist die Flaumeiche Quercus pubescens. Die paläarktischen, westasiatischen und europäischen Arten des Komplexes bilden die Klade der „roburoiden“ Eichen.[11] Die mediterranen, an Trockenheit adaptierten Arten der Gruppe wurden früher oft als Subsektion Galliferae abgetrennt, diese Gruppe erwies sich allerdings als nicht monophyletisch.
Die Art ist bekannt für das besonders häufige Vorkommen von Galläpfeln auf der Blattunterseite. Die harten, korkartigen Galläpfel werden von Gallwespen (vor allem Gemeine Eichengallwespe Cynips quercusfolii) verursacht. Die Galläpfel sind reich an Tanninen und werden als Antioxidantien und aufgrund antimikrobieller und entzündungshemmender Wirkung medizinisch getestet. Berichtet wird auch von einer bleichenden Wirkung auf die Haut. Getrocknete und pulverisierte Galläpfel von Quercus infectoria werden ethnomedizinisch seit Jahrhunderten gegen Entzündungen eingesetzt. Die Eicheln sind prinzipiell essbar, wegen des bitteren Geschmacks aber nur nach längerem Wässern.[12] Das Art-Epitheton infectoria geht auf die häufige Präsenz der Galläpfel zurück.[3]
Quercus infectoria, deutsch selten als Aleppo-Eiche oder als Färber-Eiche, auch Galleiche, bezeichnet, ist eine Eichenart, verbreitet im östlichen Mittelmeerraum und dem angrenzenden Westasien. Die Galläpfel, Pflanzengallen auf den Blättern dieser Eichenart, werden medizinisch verwendet, in der Vergangenheit wurden sie auch zur Herstellung von Eisengallustinte genutzt.
Mazî an dara maziyê an darmazî (bi latînî, Quercus infectoria), dareke li famîleya narewanan e. Dareke biçûk e, bi piranî bilindbûna wê 1,80 m ye, lê belê yên bilind jî henin. Mêwe (berrûyên mazî) û qalikê darê di bijîşkiyê de tên bikaranîn û wekî êm ji pez û dewaran re tên hevdan. Ji darê maziyê komir tê çêkirin. Li ser saxikên dara maziyê pir car mazî û şekalor tên dîtin.
Bi zimanê îngilîzî "Aleppo Oak" (bi kurdî "darberûya Helabê") an jî "mazi" dibêjin.
Mazî an dara maziyê an darmazî (bi latînî, Quercus infectoria), dareke li famîleya narewanan e. Dareke biçûk e, bi piranî bilindbûna wê 1,80 m ye, lê belê yên bilind jî henin. Mêwe (berrûyên mazî) û qalikê darê di bijîşkiyê de tên bikaranîn û wekî êm ji pez û dewaran re tên hevdan. Ji darê maziyê komir tê çêkirin. Li ser saxikên dara maziyê pir car mazî û şekalor tên dîtin.
Bi zimanê îngilîzî "Aleppo Oak" (bi kurdî "darberûya Helabê") an jî "mazi" dibêjin.
Η δρυς (επιστ. Δρυς η βαφική, Quercus infectoria Oliv.) είναι ημιφυλλοβόλο δέντρο του γένους Quercus με περιοχή εξάπλωσης από το ανατολικό Αιγαίο μέχρι το Ιράν.
Η Quercus infectoria παρουσιάζει γενετικά στενή συγγένεια με τα είδη του Τμήματος Robur, στο οποίο ανήκουν μεταξύ άλλων η Δρυς η χνοώδης (Quercus pubescens), Δρυς η έμμισχος (Quercus robur) και η άμισχος δρυς (Quercus petraea)[1].
Η δρυς η βαφική είναι ισχυρό δέντρο με ύψος που ξεπερνά τα 10 m.
Ανατολική νησιωτική Ελλάδα, Τουρκία, Κύπρος, Συρία, Λίβανος, Παλαιστίνη, Β. Ιράκ, ΝΔ. Ιράν.
Η δρυς (επιστ. Δρυς η βαφική, Quercus infectoria Oliv.) είναι ημιφυλλοβόλο δέντρο του γένους Quercus με περιοχή εξάπλωσης από το ανατολικό Αιγαίο μέχρι το Ιράν.
Mazı, ya zi mazıyê Helebi, yew tewrê dara mazêno. Tıb de kareno. Namey dara cı zi mazêra.
Mazı, ya zi mazıyê Helebi, yew tewrê dara mazêno. Tıb de kareno. Namey dara cı zi mazêra.
Quercus infectoria or the Aleppo oak is a species of oak well known for producing galls (called manjakani in Malaysia, majuphal in India) that have been traditionally used for centuries in Asia medicinally while also used in softening leather and in making black dye and ink.[3]
Quercus infectoria is a small tree, growing to 1 to 2 metres (4 to 6 feet) in height. The stems are crooked, shrubby looking with smooth and bright-green leaves borne on short petioles of 3–4 centimetres (1+1⁄4–1+1⁄2 inches) long. The leaves are bluntly mucronate, rounded, smooth, unequal at the base and shiny on the upper side.
The galls arise on young branches of the tree when gall wasps[4] sting the oak tree and deposit their larvae. The chemical reaction causes an abnormality in the tree, causing hard balls to be formed. They are corrugated in appearance.
The galls from Quercus infectoria contain the highest naturally occurring level of tannin, approximately 50–70%,[5] as well as syringic acid, β-sitosterol, amentoflavone, hexamethyl ether, isocryptomerin, methyl betulate, methyl oleanate and hexagalloyl glucose.[6][7][5][8] They also contain 2–4% each of gallic and ellagic acid that are polymerized to make tannins.[9][10][11] Tannins have been used for hundreds of years for medical purposes and are currently indispensable in dermatology[12] and have been used for tanning of leather.
Tannins comprise a large group of natural products widely distributed in the plant kingdom. They have a great structural diversity, but are usually divided into two basic groups: the hydrolyzable type and the condensed type. Hydrolyzable tannins include the commonly occurring gallic and ellagic acid contained in the nut galls.
Hydrolyzable tannins are present in many different plant species but are found in particularly high concentrations in nut galls growing on Rhus semialata (Chinese and Korean gallotannins) and Quercus infectoria (Turkish and Chinese gallotannins), the seedpods of Caesalpinia spinosa (Tara tannins), and the fruits of Terminalia chebula. The gallic and ellagic acid hydrolyzable tannins react with proteins to produce typical tanning effects; medicinally, this is important to topically treat inflamed or ulcerated tissues. They also contribute to most of the astringent property of manjakani and in small insignificant doses, are great for skin whitening and killing microorganisms.
Although both types of tannin have been used to treat diseases in traditional medicine, the hydrolyzable tannins have long been considered official medicinal agents in Europe and North America. They have been included in many pharmacopoeias, in the older editions in particular, and are specifically referred to as tannic acid. These were recommended for treatment of inflammation and ulceration, including topical application for skin diseases and internal use for intestinal ulceration and diarrhea. In China, tannin-containing substances, such as galls, pomegranate rinds, and terminalia fruits, are used in several medicinal preparations.
Quercus infectoria is indigenous to parts of southern Europe (Greece and the East Aegean Islands) and the Middle East (Turkey, Cyprus, Iran, Iraq, Lebanon, Syria, Israel and Jordan).[13]
The galls of Quercus infectoria have also been pharmacologically documented to possess astringent, antidiabetic,[14] antitremorine, local anaesthetic,[15] antiviral,[16] antibacterial,[17] antifungal,[18] larvicidal[19] and anti-inflammatory[20] activities. The main constituents found in the galls of Quercus infectoria are tannin (50-70%) and small amount of free gallic acid and ellagic acid.[21][22][23]
The wide range of pharmacological activities of this plant might support the efficacy of extract preparation of Quercus infectoria that are widely used in Malaysia for treating many kinds of health problems since many decades ago. The nutgalls have been pharmacologically documented on their antiamoebic,[24] anticariogenic[25] and anti-inflammatory[26] activities, to treat skin infections and gastrointestinal disorders.[26][25][27][28]
Quercus infectoria can be used as a thickener in stews or mixed with cereals for making bread.[29]
Also known as Majuphal in Indian traditional medicine, manjakani has been used as dental powder and in the treatment of toothache and gingivitis.[30][31]
The so-called "Aleppo tannin" is Tannic acid gained from Aleppo oak galls, which displays unique chemical properties essential in the preparation of gold sols (colloids) used as markers in Immunocytochemistry.[32] [33]
Nowadays, gallnut extracts are also widely used in pharmaceuticals, food and feed additives, dyes, inks, and metallurgy.
Gall nut extracts are widely used in pharmaceuticals, medical laboratory techniques as well as inks which use "Aleppo tannin",[34] food and feed additives, dyes, and metallurgy.
Tannin, a substance contained in the galls of the Quercus infectoria, has been used for centuries for the tanning of leather.
The so-called "Aleppo tannin" is tannic acid gained from Aleppo pine galls, which displays unique chemical properties essential in the preparation of gold sols (colloids) used as markers in immunocytochemistry.[35] [36]
Also known as majuphal in Indian traditional medicine, manjakani has been used as dental powder and in the treatment of toothache and gingivitis.[37][38]
The galls, locally known as manjakani in Malaysia, are used in combination with other herbs as drinking remedies by women after childbirth to restore the elasticity of the uterine wall, and in many vaginal tightening products.[39] The extract of manjakani was claimed by the Malay Kelantanese to be highly beneficial for postpartum women. Hazardous effects of the extract were not reported so far. In addition, the Arabs, Persians, Indians, Malays and Chinese have traditionally used the galls after childbirth to treat vaginal discharge and related postpartum infections.
Quercus infectoria or the Aleppo oak is a species of oak well known for producing galls (called manjakani in Malaysia, majuphal in India) that have been traditionally used for centuries in Asia medicinally while also used in softening leather and in making black dye and ink.
Quercus infectoria, es una especie de roble que está estrechamente relacionado con el roble cerris, clasificado con él en la Sección Cerris, una sección del género caracterizada por tener brotes rodeados de pelos suaves, con puntas de pelos en los lóbulos de la hoja, y las bellotas que maduran en unos 18 meses.
Quercus infectoria es originario de Oriente Medio y el sureste de Europa, (Irán, Irak, Kurdistán, Turquía, Chipre, Grecia...)
Puede llegar a los 5-6 m de altura, a menudo es un arbusto pequeño de menos de 2 m de alto. La corteza es de color gris y escamosa, estriada, y las ramitas con hojas caducas pubescentes. Las hojas de 3-8 x 1,5-5 cm, semiperennes, coriáceas, oblongas, base redondeada a veces cordada; ápice obtuso, margen dentado con 4-9 pares de dientes) o crenado-dentada, a menudo ondulado o lobulado raramente, sin pelo, brillante por encima, más pálido por debajo o glauca, glabra o con algunos pelos estrellados, en realidad muy polimorfas, las hojas en la base de las ramas suelen ser enteras, con 5-11 pares de venas, las venas intercalares presentes; pecíolos cilíndricos de 1 cm de largo. Las flores son monoicas (flores individuales masculinas o femeninas, pero ambos sexos se encuentran en la misma planta) y son polinizadas por el viento. Las bellotas son solitarias o en pares, son mucronadas, ovoides alargadas, 2-3,5 cm de largo, 1,8 cm de diámetro, glabros, de color marrón claro brillante, hemisférica o subcònica de 0,7-1 cm de alto x 1,5 a 1,8 cm de diámetro, con lanceoladas.
Quercus infectoria crece a 1800 m sobre el nivel del mar. Prefiere suelos pesados (arcillosos) y con un pH adecuado (suelos ácidos, neutros y básicos "alcalinos"). Puede crecer en semisombra (luz de bosques) pero no tolera la sombra. Prefiere suelos húmedos. Tolera los fuertes vientos y las heladas, pero no a la exposición marítima.[1]
La corteza y las bellotas son astringentes.[2] Se utilizan en el tratamiento del impétigo y eczema.[2] Cualesquiera agalla producidas en el árbol son fuertemente astringentes y pueden utilizarse en el tratamiento de hemorragias, diarrea crónica, disentería, etc.[3]
La tintura se hace de las agallas ricas en tanino.[4] Las agallas son causadas por la actividad de la mosca Cynipid Cynips tinctoria.[5] Las agallas contienen 36-58% de tanino.[5] Un extracto de las agallas se mezcla con sulfato ferroso junto con una goma y el colorante para hacer la tintura.[4]
Quercus infectoria fue descrita por Guillaume Antoine Olivier y publicado en Voy. Emp. Othoman 1: 252. 1801.[6]
Quercus: nombre genérico del latín que designaba igualmente al roble y a la encina.
Quercus infectoria, es una especie de roble que está estrechamente relacionado con el roble cerris, clasificado con él en la Sección Cerris, una sección del género caracterizada por tener brotes rodeados de pelos suaves, con puntas de pelos en los lóbulos de la hoja, y las bellotas que maduran en unos 18 meses.
Quercus infectoria, appelé communément Chêne à galles, Chêne d'Israël ou Chêne d'Alep[1], est une espèce européenne et asiatique de chênes de la famille des Fagacées.
Quercus infectoria est souvent un petit arbre mesurant 1 à 2 mètres de hauteur, pouvant atteindre 6 m[1]. L'écorce est grise, écailleuse, crevassée avec des rameaux à pubescence non persistante.
Les feuilles mesurent une longueur de 3 à 8 cm et une largeur de 1,5 à 5 cm. Elles sont marcescentes, coriaces, oblongues, la base est arrondie, parfois cordée, le sommet arrondi, à bord denté (4 à 9 paires de dents) ou crénelé, souvent ondulé et rarement lobé. Elles sont très polymorphes, le plus souvent glabres et brillantes dessus, dessous sont plus pâles ou glauques, glabres ou avec quelques poils stellaires. Elles ont de 5 à 11 paires de nervures secondaires, les veines sinusales sont présentes. La pétiole cylindrique fait de 0,5 à 1 cm de long[1].
Le gland est mucroné, ovoïde allongé, glabre et brillant, brun clair, de 2 à 3,5 cm sur 1,8 cm de diamètre, sessile ou à pédoncule aussi long que le pétiole des feuilles, dans une cupule de 1,5 à 1,8 cm de diamètre, hémisphérique ou subconique, à écailles tomenteuses lancéolées et très appliquées.
Les galles apparaissent sur les jeunes branches du Quercus infectoria lorsque les Cynipidae piquent le chêne et déposent leurs larves. La réaction chimique provoque une anomalie dans le chêne entraînant la formation de boules dures. Ils sont corrugués en apparence.
On trouve Quercus infectoria en Grèce et en Asie mineure (Turquie, Chypre, Iran, Iraq, Kurdistan, Liban, Syrie et Israël)[1]. Elle pousse également en Asie du Sud et en Asie de l'Ouest.
L'arbre est présent jusqu'à 1 800 m d'altitude[1].
Les galles de Quercus infectoria contiennent le niveau le plus élevé de tanin existant dans la nature, environ 50–70%, de l'acide syringique, du β-Sitostérol, de l'amentoflavone, de l'éther hexaméthylique, de l'isocryptomérine[2]. Elles contiennent également 2 à 4% d'acide gallique et d'acide ellagique polymérisés pour former des tanins.
De nos jours, les extraits de noix de galle sont largement utilisés dans les produits pharmaceutiques, les techniques de laboratoire médical ainsi que les encres qui utilisent le "tanin d'Alep", les additifs pour l'alimentation humaine et animale, les colorants et la métallurgie.
Les galles de Quercus infectoria sont également documentées pharmacologiquement comme possédant des propriétés astringentes, antidiabétiques, antitrémorines, anesthésiques locales, antivirales, antibactériennes, antifongiques, larvicides et anti-inflammatoires. Les principaux constituants présents dans les galles de Quercus infectoria sont le tanin (50-70%) et une petite quantité d’acide gallique libre et ellagique.
Le large éventail d'activités pharmacologiques de cette plante pourrait soutenir l'efficacité de la préparation d'extraits de Quercus infectoria, largement utilisés en Malaisie pour traiter de nombreux types de problèmes de santé depuis plusieurs décennies comme le traitement des infections cutanées et des troubles gastro-intestinaux.
Les galles, connues localement sous le nom de manjakani en Malaisie, sont utilisées en association avec d'autres herbes comme remèdes à boire par les femmes après l'accouchement pour restaurer l'élasticité de la paroi utérine et le resserrement vaginal. En outre, les Arabes, les Perses, les Indiens, les Malais et les Chinois utilisent traditionnellement les galles après l'accouchement pour traiter les pertes vaginales et les infections postpartum associées.
Quercus infectoria, appelé communément Chêne à galles, Chêne d'Israël ou Chêne d'Alep, est une espèce européenne et asiatique de chênes de la famille des Fagacées.
Manjakani (Quercus infectoria) adalah tumbuhan yang merupakan spesies dari Quercus, serta digunakan dalam pengobatan tradisional di Asia.[butuh rujukan]
Manjakani merupakan jenis pohon kecil yang tumbuh di kawasan Yunani dan Asia Kecil, dengan tinggi mencapai 4 hingga 6 kaki. Sementara itu, manjakani dapat digunakan sebagai pengental rebusan maupun campuran sereal untuk membuat roti.[3]
Dalam pengobatan tradisional di India, manjakani digunakan dalam bentuk bubuk sebagai obat untuk sakit gigi dan peradangan gusi.[4][5]
Secara farmakologi; manjakani memiliki zat antidiabetik,[6] antitremorin, anastesi lokal,[7] anti virus,[8] anti bakteri,[9] anti jamur,[10] larvasida,[11] dan anti inflamasi.[12]
Manjakani (Quercus infectoria) adalah tumbuhan yang merupakan spesies dari Quercus, serta digunakan dalam pengobatan tradisional di Asia.[butuh rujukan]
Quercus infectoria G.Olivier, 1801, detta anche quercia della galla o noce galla, è una pianta arborea appartenente alla famiglia delle Fagacee, diffusa nella parte orientale del bacino del Mediterraneo.[2][3]
Fa da ospite ad un parassita, l'imenottero cinipide Cynips tinctoria, che infetta la pianta. La femmina dell'insetto fora le gemme e depone lì le sue uova. La puntura provoca la formazione delle galle nelle quali le uova si schiudono e fuoriescono le larve che poi diverranno insetti adulti. La parete delle galle è molto resistente e contiene un'elevata quantità di tannini.
Ne sono riconosciute due sottospecie:[2]
Ne è inoltre nota una varietà originaria dell'Iran, Quercus infectoria var. tenuicarpa Jamzad & Panahi.[2]
In passato le galle di Q. infectoria erano utilizzate per la produzione di inchiostro[4].
Le galle sono utilizzate in farmacia per il contenuto tanninico come astringente ed emostatico per uso esterno. La galla va raccolta prima che l'insetto con la sua attività enzimatica riesca a liberarsi bucandone la parete.
Quercus infectoria G.Olivier, 1801, detta anche quercia della galla o noce galla, è una pianta arborea appartenente alla famiglia delle Fagacee, diffusa nella parte orientale del bacino del Mediterraneo.
Fa da ospite ad un parassita, l'imenottero cinipide Cynips tinctoria, che infetta la pianta. La femmina dell'insetto fora le gemme e depone lì le sue uova. La puntura provoca la formazione delle galle nelle quali le uova si schiudono e fuoriescono le larve che poi diverranno insetti adulti. La parete delle galle è molto resistente e contiene un'elevata quantità di tannini.
Quercus infectoria G.Olivier – gatunek roślin z rodziny bukowatych (Fagaceae Dumort.). Występuje naturalnie w Grecji, na Cyprze, południowej Turcji oraz w Iraku[3][4].
Występuje do 6. strefy mrozoodporności, lecz nie wytrzymuje długotrwałego mrozu. Dobrze rośnie na wszystkich typach gleb[3].
W obrębie tego gatunku oprócz podgatunku nominatywnego wyróżniono jeden podgatunek[2]:
Quercus infectoria G.Olivier – gatunek roślin z rodziny bukowatych (Fagaceae Dumort.). Występuje naturalnie w Grecji, na Cyprze, południowej Turcji oraz w Iraku.
Mazı meşesi (Quercus infectoria), kayıngiller (Fagaceae) familyasından herdem yeşil bir meşe türü.
12 m'ye kadar boylanır. 60–70 cm çap yapar. Yapraklar oldukça serttir, lobları üçgenimsi kaba dişli yuvarlakçadır. Tanen bakımından son derece zengindir. Türkiye'de Güneydoğu Anadolu'da yayılış yapar.
Mazı meşesi (Quercus infectoria), kayıngiller (Fagaceae) familyasından herdem yeşil bir meşe türü.
12 m'ye kadar boylanır. 60–70 cm çap yapar. Yapraklar oldukça serttir, lobları üçgenimsi kaba dişli yuvarlakçadır. Tanen bakımından son derece zengindir. Türkiye'de Güneydoğu Anadolu'da yayılış yapar.
Quercus infectoria là một loài thực vật có hoa trong họ Cử. Loài này được G.Olivier miêu tả khoa học đầu tiên năm 1801.[1]
Quercus infectoria là một loài thực vật có hoa trong họ Cử. Loài này được G.Olivier miêu tả khoa học đầu tiên năm 1801.