Die Kransaalwyn (Aloe arborescens) is 'n struik wat hoort tot die aalwynfamilie Asphodelaceae en blom vanaf Mei tot Julie. Die struik is rond, groei vinnig en het vlesige, blougrys blare en helderrooi, buisvormige blomme aan are. Die plant leef in vol son en benodig min water.
Die Kransaalwyn (Aloe arborescens) is 'n struik wat hoort tot die aalwynfamilie Asphodelaceae en blom vanaf Mei tot Julie. Die struik is rond, groei vinnig en het vlesige, blougrys blare en helderrooi, buisvormige blomme aan are. Die plant leef in vol son en benodig min water.
Aloe arborescens, llamada comúnmente planta pulpu, aloe candelabru o a cencielles candelabru, ye una especie perteneciente al xéneru Aloe nativa de la mariña suroriental africana.
De forma arbustiva, cola base maderiza y bien ramificáu. Si presenten un tarmu únicu dominante ésti mide ente unu y cuatro metros.
Les fueyes como tolos aloes disponer en rosetes, son de color verde glauco, llanceolaes, carnoses y con dientes nos cantos. El tarmu floral surde nuna inflorescencia simple, d'unos 60 cm, que contién un recímanu de 20-30 cm, xeneralmente cónicu, onde s'axunten les flores de color naranxa escarlata (más colorada qu'otres especies como Aloe maculata, que la tien más anaranxada), permanecen erectas enantes de la so apertura, inclinándose escontra baxo más tarde.
El floriamientu produzse pel iviernu. El frutu presentar nuna cápsula de parés inconsistentes, que zarra munches granes.
Ye orixinaria, principalmente, de la mariña suroriental africana, alcuéntrase en Sudáfrica, Mozambique, Zimbabue y Malaui.[1] Ye una de los trés especies de mayor distribución del xéneru.[2]Atopar n'altitúes dende'l nivel del mar hasta nos montes, onde vegeta n'afloramientos predresos y riscos espuestos.
Esta especie comparte propiedaes melecinales con Aloe vera y ye comúnmente utilizada pa tratar quemadures. Nun estudiu científicu realizáu por Jia et al. nel que s'aplicó magaya de A. arborescens a aguarones y coneyos de llaboratoriu con feríes inducíes[3] probóse que la tasa de sanamientu ameyoraba nes que s'utilizó la magaya. Según l'estudiu, l'aplicación d'estractu de A. arborescens "tendía a amenorgar significativamente la gravedá de les feríes con al respective de aquelles trataes con solución salina". Amás de les propiedaes curatibles, afayóse l'amenorgamientu de la crecedera microbiana: "l'aplicación del estractu tornara con eficacia la crecedera bacteriana de cuatro bacteries mientres el periodu d'estudiu".[3]
Dellos estudios preliminares indiquen qu'esta especie pudiera ser beneficiosa nel tratamientu del cáncer yá que contién compuestos que inhiben la proliferación celular.[4] Les resultaos d'un ensayu clínicu nel que se trató a 240 pacientes con A. arborescens amosaron qu'el aloe ameyora los efeutos de la quimioterapia amontando la so eficacia tantu en tases d'amenorgamientu del tumor como en tiempu de supervivencia.[5]
Ye una planta popular en xardinería pola guapura de los sos grandes y ensundioses fueyes y el vibrante color de les sos flores que surden pel iviernu, cuando poques plantes tán en floriamientu. El néctar duce que produz tamién ye curiosu pa páxaros, caparines y abeyes.
Esta especie arrobínase fácilmente por frada,[2] tolera la seca y afaise tantu a plenu sol como a semisombra. Amás, aguanta dellos graos baxo cero.
Les flores, de les que s'estrayi un componente pa tintura, suelen utilizase en cosmética.
Aloe arborescens describióse por Philip Miller y espublizóse en The Gardeners Dictionary:... eighth edition non. 3, nel añu 1768.[6][7]
Aloe: nome xenéricu d'orixe bien inciertu. Podría ser deriváu del griegu άλς, άλός (als, alós), "sal" - dando άλόη, ης, ή (aloé, oés) que designaba tanto la planta como'l so zusmiu - por cuenta del so sabor, que recuerda l'agua del mar.[8] D'ellí pasó al llatín ălŏē, ēs cola mesma acepción, y que, en sentíu figuráu, significaba tamién "amargosu". Propúnxose tamién un orixe árabe, alloeh, que significa "la sustanza amargoso brillosa"; pero ye más probablemente d'orixe complexu al traviés del hebréu: ahal (אהל), frecuentemente citáu en testos bíblicos.[9][10]
arborescens: epítetu llatín que significa "con forma d'árbol".[11]
Tien los siguientes sinónimos:
Aloe arborescens, llamada comúnmente planta pulpu, aloe candelabru o a cencielles candelabru, ye una especie perteneciente al xéneru Aloe nativa de la mariña suroriental africana.
Ağacşəkilli əzvay (lat. Aloe arborescens) — asfodelinakimilər fəsiləsinin əzvay cinsinə aid bitki növü.
Ağacşəkilli əzvay (lat. Aloe arborescens) — asfodelinakimilər fəsiləsinin əzvay cinsinə aid bitki növü.
Aloe arborescens és una espècie de planta de la família de les xantorreàcies que es distribueix des del sud d'Àfrica tropical fins al sud d'Àfrica. És una planta crassa que es troba en turons i muntanyes, adaptada a diferents hàbitats. És molt atractiva i se sol cultivar per plantar en jardins i parcs per la seva gran vistositat. És una "must-have" de la jardineria, si es vol cultivar plantes curatives indígenes. En anglés se l'anomena amb el nom comú d'Aloe krantz, que fa referència al seu hàbitat kranz, penya-segats o crestes rocoses; kransaalwyn (en la llengua afrikaans), ikalene (en el dialecte xhosa), inkalane or umhlabana (en el dialecte zulú).
Aloe arborescens es desenvolupa com un arbust de múltiples caps o inflorescències que arriba fins als 2 o 3 metres d'alçada. Encara que és un arbust amb moltes inflorescències, ha estat considerat nacionalment com un arbre.
Les fulles es reuneixen en una roseta, són de color verd gris i els marges estan armats de dents pàl·lides i conspícues (evidents).
Presenta unes espigues de flors d'un color taronja intens (el més comú), quan ja són madures, que neixen en abundància durant els mesos de maig i juliol (és a dir, durant l'hiverd de l'hemisferi sud). També n'hi ha formes de color groc i altres de dues coloracions combinant el taronja gairebé vermell i el groc. La inflorescència generalment no es ramifica i en creix una de sola des d'una roseta basal. Igual que amb tots els àloes, les flors produeixen nèctar i són atractives per a molts tipus d'aus, en particular les petites i acolorides sunbirds, que voletegen de flor en flor a la recerca de nèctar. Les flors també atreuen les abelles.
Aquesta espècie es distribueix principalment en les zones de precipitacions d'estiu de l'est del país. Té la tercera més àmplia distribució de qualsevol àloe; es produeix a partir de la península del Cap al llarg de la costa est, a través de KwaZulu-Natal, Mpumalanga i la província de Limpopo, i més al nord a Moçambic, Zimbabwe i Malawi. És un dels pocs àloes que es poden trobar cada vegada a més altitud respecte el nivell del mar fins als cims de les muntanyes. L'àloe krantz s'adapta a molts hàbitats, però en general es troba en zones muntanyoses, en crestes exposades i afloraments rocosos. També es troba en matollars densos.
Les espècies anteriorment conegudes com a Aloe mutabilis ara es consideren sinònimes d'Aloe arborescens. És una forma que habita els penya-segats amb petites rosetes menys ramificades; fa espigues de flors de color vermell i és més evident en alts altiplans interiors de les províncies del nord de Sud-àfrica. Aquesta forma d'Aloe arborescens es pot veure penjant dels penya-segats al costat de la cascada del Jardí Botànic Nacional de Witwatersrand.
Aloe arborescens va ser descrit per Miller, Philip i publicat en The Gardeners Dictionary: eighth edition no. 3. 1768. (Gard. Dict. (ed. 8))[2]
L'àloe krantz comú es refereix al seu hàbitat: Krantz és 'cresta rocosa' o 'penya-segat'.[4]
En moltes parts de Sud-àfrica, Aloe arborescens se sembra al voltant de corrals (recintes particulars) com a tanca de separació. Sovint passa que aquests corrals vells encara es poden veure molts anys després d'haver estat abandonats perquè els àloes persisteixen. Els talls destinats a ser utilitzats com a plantes de barrera es venen en botigues muthi (herbolaris africans).
El poble zulú utilitza les fulles d'aquesta planta per fer una pols o farina com a protecció de les tempestes. Les fulles, un cop bullides, també són usades com a remei per als parts i per als vedells malalts. En el Transkei s'usa per al mal de panxa i es dona als pollastres per evitar que emmalalteixin. En l'Orient, l'àloe es cultiva en jardins domèstics com un tractament de primers auxilis convenient per a les cremades i abrasions. De fet, va ser només després que es va utilitzar per a tractar les víctimes de cremades d'irradiació d'Hiroshima que les seves propietats curatives van rebre atenció per part d'Occident. Els extractes de les fulles han estat àmpliament investigats des de llavors i es mostra la curació significativa a les ferides, la seva acció antibacteriana, antiúlcera, antiinflamatòria, anticancerígena, hipoglucemiant i d'altres aplicacions terapèutiques. També han trobat que les fulles tenen propietats purgants i la saba pot alleujar cremades de raigs x.
Aloe arborescens és una espècie de planta de la família de les xantorreàcies que es distribueix des del sud d'Àfrica tropical fins al sud d'Àfrica. És una planta crassa que es troba en turons i muntanyes, adaptada a diferents hàbitats. És molt atractiva i se sol cultivar per plantar en jardins i parcs per la seva gran vistositat. És una "must-have" de la jardineria, si es vol cultivar plantes curatives indígenes. En anglés se l'anomena amb el nom comú d'Aloe krantz, que fa referència al seu hàbitat kranz, penya-segats o crestes rocoses; kransaalwyn (en la llengua afrikaans), ikalene (en el dialecte xhosa), inkalane or umhlabana (en el dialecte zulú).
Aloe stromovitá (Aloe arborescens) je druh sukulentní rostliny z rodu aloe, který pochází z jižní Afriky (Jihoafrická republika, Malawi), roste v suchém klimatu. Roste převážně na horských hřebenech a skalách, též na křovinaté buši, v pásmu od mořského pobřeží až do hor.[1] Existuje mnoho hybridů. Tento druh aloe se podobně jako aloe pravá používá v bylinné medicíně. Její výtažky pomáhají při hojení ran a popálenin, cukrovce a zvýšené hladině krevních lipidů. Tyto pozitivní účinky jsou přisuzovány přítomností látek, jako jsou polysacharidy, antrachinony, C-glykosidy a lektiny.
Aloe stromovitá je sukulentní rostlina keřového vzrůstu s holým kmínkem, která dorůstá výšky až 200 cm, výjimečně 400 cm.[2] Tvoří dužnaté zelené až šedozelené listy dlouhé do 60 cm. Okraje listů jsou zubaté s docela pevnými trny. Uvnitř listu se nachází průhledný polotekutý gel s obsahem již uvedených léčivých látek. Na jednoduchém květním stvolu vytváří zářivě červené květy dlouhé 4–5 cm.
Aloe stromovitá je hojně pěstována jako okrasná rostlina. Tento druh je navíc populární v moderním zahradnictví a domácím lékařství. Schopnost uchovávat v listech zásobní látky jí umožňuje přežít v oblastech s nízkým úhrnem srážek, což je ideální pro skalky a zahrady s malým množstvím vody. Je poměrně odolná vůči škůdcům. V tropech a subtropech se pěstuje celoročně na venkovních zahradách, zatímco v mírném podnebí ji lze pěstovat jako přenosnou rostlinu - v létě venku, v zimě v bytě nebo zimní zahradě. Vyžaduje slunné místo a omezenou zálivku. V zimním období potřebuje teplotu alespoň 5 °C. Ideální teplota na přezimování se pohybuje kolem 15-19 °C. Daří se jí v hlinito-písčité půdě. Při pěstování v květináči nevyžaduje přesazování často - jednou za tři až čtyři roky. Množí se postranními odnožemi nebo vrcholovým řízkem, který rychle zakoření.
Gel obsažený v listech pomáhá proti lupénce. Popáleniny se léčí přiložením rozdrcených listů na poraněné místo. Průmyslově se šťáva zpracovává sušením, konečný produkt zvaný sabur je součástí mnoha léčivých přípravků, jako jsou například švédské kapky. Zuluové používají prášek ze sušených listů jako ochranu proti bouřím.[1]
Aloe stromovitá (Aloe arborescens) je druh sukulentní rostliny z rodu aloe, který pochází z jižní Afriky (Jihoafrická republika, Malawi), roste v suchém klimatu. Roste převážně na horských hřebenech a skalách, též na křovinaté buši, v pásmu od mořského pobřeží až do hor. Existuje mnoho hybridů. Tento druh aloe se podobně jako aloe pravá používá v bylinné medicíně. Její výtažky pomáhají při hojení ran a popálenin, cukrovce a zvýšené hladině krevních lipidů. Tyto pozitivní účinky jsou přisuzovány přítomností látek, jako jsou polysacharidy, antrachinony, C-glykosidy a lektiny.
Aloe arborescens ist eine Pflanzenart aus der Gattung der Aloen (Aloe) in der Unterfamilie der Affodillgewächse (Asphodeloideae). Das Artepitheton arborescens leitet sich vom lateinischen Wort arbor für ‚Baum‘ ab und verweist auf das baumähnliche Erscheinungsbild der Art.[1]
Aloe arborescens wächst stammbildend und stark verzweigend. Der Stamm erreicht eine Länge von 2 bis 3 Meter und ist an der Basis bis zu 30 Zentimeter dick. Er ist auf einer Länge von 30 bis 60 Zentimetern mit ausdauernden, toten Blättern bedeckt. Die dreieckigen Laubblätter bilden eine dichte Rosette. Die trübgrüne bis graugrüne Blattspreite ist 50 bis 60 Zentimeter lang und 5 bis 7 Zentimeter breit. Die festen Zähne am Blattrand sind 3 bis 5 Millimeter lang und stehen 5 bis 20 Millimeter voneinander entfernt. Sie sind in der Regel in Richtung der Blattspitze gebogen.
Der in der Regel einfache Blütenstand weist gelegentlich einen Zweig auf und ist 60 bis 80 Zentimeter lang. Die dichten, konischen bis verlängert konischen Trauben sind 20 bis 30 Zentimeter lang und 10 bis 12 Zentimeter breit. Die eiförmig-spitzen bis stumpfen Brakteen weisen eine Länge von 15 bis 20 Millimeter auf und sind 10 bis 12 Millimeter breit. Die scharlachroten Blüten stehen an 35 bis 40 Millimeter langen Blütenstielen. Die Blüten sind 40 Millimeter lang und an ihrer Basis gerundet. Auf Höhe des Fruchtknotens weisen sie einen Durchmesser von 7 Millimeter auf. Darüber sind sie leicht verengt und schließlich zur Mündung erweitert. Ihre äußeren Perigonblätter sind nicht miteinander verwachsen. Die Staubblätter und der Griffel ragen etwa 5 Millimeter aus der Blüte heraus.
Die Chromosomenzahl beträgt 2 n = 14 {displaystyle 2n=14} .
Aloe arborescens ist in Malawi, Mosambik, Simbabwe und Südafrika von Meeresniveau bis in Höhen von 2800 Metern weit verbreitet. Sie wächst typischerweise auf Felshängen und ist gelegentlich im dichten Busch anzutreffen.
Die Erstbeschreibung durch Philip Miller wurde 1768 veröffentlicht.[2]
Folgende Taxa wurden als Synonym in die Art einbezogen: Aloe perfoliata var. η L. (1753), Aloe fruticosa Lam. (1783), Aloe arborea Medik. (1783, nom. illeg. ICBN-Artikel 53.1), Aloe perfoliata var. arborescens Aiton (1789), Catevala arborescens Medik. (1789), Aloe frutescens Salm-Dyck (1817), Aloe arborescens var. frutescens (Salm-Dyck) Link (1821), Aloe natalensis J.M.Wood & M.S.Evans (1901), Aloe arborescens var. natalensis (J.M.Wood & M.S.Evans) A.Berger (1908), Aloe arborescens var. milleri A.Berger (1908), Aloe arborescens var. pachythyrsa A.Berger (1908).[3]
Es werden folgende Unterarten unterschieden:
Aloe arborescens subsp. mzimnyati
Aloe arborescens subsp. mzimnyati ist kleiner im gesamten Habitus. Die Blätter sind 12 bis 21 Zentimeter lang und 0,8 bis 1 Zentimeter breit. Die leicht keulenförmige Blüten weisen eine Länge von 22 bis 25 Millimeter auf. Ihre Farbe variiert von orangerote über orange bis zu verschiedenen Gelbtönen.
Die Erstbeschreibung dieser Unterart durch Ernst Jacobus van Jaarsveld und Abraham Erasmus van Wyk wurde 2005 veröffentlicht.[4] Sie ist in der südafrikanischen Provinz KwaZulu-Natal nordöstlich von Krantzkop am Fluss Mzimnyati hauptsächlich auf quarzitischen Sandsteinklippen in Höhen von etwa 500 Metern verbreitet und ist nur aus dem Gebiet des Typusfundortes bekannt.
Aloe arborescens ist eine Pflanzenart aus der Gattung der Aloen (Aloe) in der Unterfamilie der Affodillgewächse (Asphodeloideae). Das Artepitheton arborescens leitet sich vom lateinischen Wort arbor für ‚Baum‘ ab und verweist auf das baumähnliche Erscheinungsbild der Art.
L'aluetu arburescente (Aloe arborescens) hè una pianta chì face parte di a famiglia di e Liliaceae. Hè originariu di l'Africa australe. Hè cultivatu à fini orticoli è medicinali, per u più à u Giappone.
U nome genericu Aloe vene da a parola latina aloe è da u grecu αλόη, termini chì pudianu designà l'Aloe vera. L'epitetu genericu arborescens vene da u latinu è significheghja "arburescente, chì hà l'apparenza di un arburu".
L'aluetu arburescente hè cultivatu in i giardini di a Cumpagnia olandese di l'Indie orientale à u Capu à parte si da almenu 1695. Hè impurtatu à Amsterdam da u prufissore Commelinin u 1674 è à u Giappone à u XVIIu seculu.
Philip Miller, u botanistu di u giardinu butanicu di Chelsea à Londra publicheghja in u 1768, in u so celebru dizziunariu di l'ortulanu, a prima descrizzione butanica di a pianta, sottu à u nome d' Aloe arborescens. A famiglia di l'Aloacee hè criata in u 1802 da u botanistu tedescu August Batsch (sottu à u nome d'Alooideae) ma ùn hè micca bè accittata da a cumunità di i botanisti è casca in disusu mentre centu uttanti anni. Ùn hè ch'è in u 1981, ch'è Cronquist a rimette à l'onore. A famiglia di i Xantorroeacee, creata in u 1829 da u naturalistu belgicu Du Mortier, per e piante monocutiledone di u generu Xanthorrhoea d'Australia, hè allargata da a classifica APG III (2009) per inchjude i generi in tempi di una volta piazzati in e famiglie Asphodelaceae induve fubbe dinù classificata Aloe arborescens.
Sicondu The Plant List, i sinonimi di Aloe arborescens sò:
L'Aluetu arburescente hè un arburettu, chì pò aghjunghje 2 à 3 m di altezza, incù e casce persistente. U picciolu sulitariu o ramificatu, pò aghjunghje un diamitru di 30 cm à u basamentu, incù e foglie morte persistente.
E casce sessile, sò disposte in rusette dense, à l'estremità di i piccioli. U lembu hè lungarinu. Si ristringhje rigularmente da u basamentu à l'arice è misura da 50 à 60 cm di longu, annantu à 5-7 cm di largu à u basamentu.
L'infiuriscenza di 60-80 cm hè eretta, di regula simplicia, qualchì volta incù un ramu.
L'aluetu arburescente hè prisente naturalmente in a parte sudestu di l'Africa australe. Hè indigenu in a rigione ragruppendu l'Africa di u Sudu, u Botswana, u Malawi, u Mozambicu è u Zimbabwe. Pussede a distribuzione a più stesa in u generu Aloe.
Benchì l'aluetu arburescente s'adatta à numerosi tipi d'ambienti, u so ambiente naturale si trova generalmente in e rigione muntose. Cresce annantu à e scugliere muntose, qualchì volta in toppe dense, in e pratuline di muntagna frà i scogli, in e fureste poche dense è e fureste custiere.
L'aluetu arburescente hè statu impurtatu in numerosu paesi trupicali, sottutrupicali o timperati caldi, per e so qualità orticole è e so virtù medicinale. Hè diventatu invasivu à u Portugallu.
Fubbe introduttu à u Giappone à u XVIIu seculu induve ellu s'hè naturalizatu annantu à e coste di u punente è di u sudu. Hè prubabilmente 'ssu paese chì hè u più produttore impurtante ma solu per u mercatu internu. In Italia, a so cultura cummerciale hè destinata à a cosmetica è à l'erburisteria. A cultura hà principiatu in China è in Israele.
Aloe arborescens l'è 'na piànta suculènta a portamènt arbüstìf de la famìa botànica de le Xanthorrhoeaceae. L'è lignùza a la bàze e la fà fò divèrsi ram dré al gamp principal ma apò a divèrsi böcc che part de le raìs (pulù). La fà sö dei fiùr culùr aràncio reünìcc enden'enfiurescènsa a gratèla.
L'è 'na spéce uriginària de la còsta sud-orientàla de l'Africa, en natüra se la càta 'n Sudafrica, Mozambico, Zimbabwe e Malawi, l'è però de spès dopràda come ornamentàla en pó 'n töt el mónt.
Aloe arborescens l'è 'na piànta suculènta a portamènt arbüstìf de la famìa botànica de le Xanthorrhoeaceae. L'è lignùza a la bàze e la fà fò divèrsi ram dré al gamp principal ma apò a divèrsi böcc che part de le raìs (pulù). La fà sö dei fiùr culùr aràncio reünìcc enden'enfiurescènsa a gratèla.
L'è 'na spéce uriginària de la còsta sud-orientàla de l'Africa, en natüra se la càta 'n Sudafrica, Mozambico, Zimbabwe e Malawi, l'è però de spès dopràda come ornamentàla en pó 'n töt el mónt.
L'aluetu arburescente (Aloe arborescens) hè una pianta chì face parte di a famiglia di e Liliaceae. Hè originariu di l'Africa australe. Hè cultivatu à fini orticoli è medicinali, per u più à u Giappone.
Чувтонь кондямо алой[1] (лат. Aloe arborescens, руз. Ало́э древови́дное, или столетник) — свал пижестэ касыця Алой буень, Ксанторреевень (Xanthorrhoeaceae) канонь. Касы Лембеёнксонь Африкасо — Мозамбик, Зимбабве, Свазиленд ды Малави. Ловови ормадо лезэв тикшекс.
Aloe arborescens, the krantz aloe or candelabra aloe, is a species of flowering succulent perennial plant that belongs to the genus Aloe, which it shares with the well known and studied Aloe vera. The specific epithet arborescens means "tree-like".[2] Aloe arborescens is valued by gardeners for its succulent green leaves, large vibrantly-colored flowers, winter blooming, and attraction for birds, bees, and butterflies.
Aloe arborescens is a large, multi-headed, sprawling succulent, and its specific name indicates that it sometimes reaches tree size.[3] A typical height for this species is 2–3 metres (6.6–9.8 ft) high. Its leaves are succulent and are green with a slight blue tint. Its leaves have small spikes along its edges and are arranged in rosettes situated at the end of branches.[4] Flowers are arranged in a type of inflorescence called a raceme. The racemes are not branched but two to several can sprout from each rosette. Flowers are cylindrical in shape and are a vibrant red-orange color.[3]
Taxonomically, it forms part of the Arborescentes series of very closely related Aloe species, together with Aloe pluridens and Aloe mutabilis.[5]
Aloe arborescens is endemic to the south eastern part of Southern Africa. Specifically, this range includes the countries of South Africa, Malawi, Mozambique, and Zimbabwe.[4] It has the third largest distribution amongst the aloe genus.[3] Although Aloe arborescens has adapted to many different habitats, its natural habitat usually consists of mountainous areas, including rocky outcrops and exposed ridges. Its common name krantz aloe refers to the Afrikaans word "krans" (spelling possibly influenced by German "Kranz"),[6] which means a rocky cliff. Its habitat can vary, and it is one of only a few species of aloe that is found growing from sea level up to the tops of mountains.[3]
It is also widely distributed (to the point of becoming naturalized) in the western Mediterranean, Australia, California, Japan, South Korea and the Marshall Islands. It is an invasive species in Portugal.[7]
Aloe arborescens is valued by gardeners for its succulent green leaves, large vibrantly-colored flowers, and winter blooming. The sweet nectar attracts birds, butterflies, and bees. With a minimum temperature of 10 °C (50 °F),[8] in temperate regions it is grown under glass. The cultivar A. arborescens 'Variegata' has gained the Royal Horticultural Society's Award of Garden Merit.[9] In Southern Africa, Aloe arborescens is traditionally planted around kraals (domestic stock enclosures) as a living fence or security hedge. It often happens that the position of old kraals can still be seen many years after they have been abandoned, because the aloes persist. It is easily propagated by cuttings.[3]
Aloe arborescens, the krantz aloe or candelabra aloe, is a species of flowering succulent perennial plant that belongs to the genus Aloe, which it shares with the well known and studied Aloe vera. The specific epithet arborescens means "tree-like". Aloe arborescens is valued by gardeners for its succulent green leaves, large vibrantly-colored flowers, winter blooming, and attraction for birds, bees, and butterflies.
Aloe arborescens, llamada comúnmente planta pulpo, acíbar, savila, aloe candelabro o simplemente candelabro, es una especie del género Aloe nativa de la costa suroriental africana.
De forma arbustiva, con la base leñosa y muy ramificado. Si presentan un tallo único dominante, éste mide entre uno y cuatro metros.
Las hojas son de color verde glauco, ensiformes, carnosas y con el margen aserrado. Las flores aparecen sobre un tallo lateral de unos 60 cm. de longitud, en una inflorescencia de tipo racimo de 20-30 cm, estrechamente cónica, donde se reúnen las flores de color naranja escarlata. Crecen erectas, y van inclinándose hacia abajo hasta antes de su apertura.
La floración se produce en invierno. El fruto se presenta en una cápsula de paredes finas, que encierra muchas semillas.
Es originaria, principalmente, de la costa suroriental africana, se encuentra en Sudáfrica, Mozambique, Zimbabue y Malaui.[1] Es una de las tres especies de mayor distribución del género.[2] Se encuentra en un rango amplio de altitud, desde el nivel del mar hasta las montañas, donde crece sobre afloramientos rocosos.
El uso más extendido es como ornamental por la belleza de sus hojas y el color de sus flores, que surgen en invierno, cuando pocas plantas están en floración. El néctar que produce también es atractivo para pájaros, mariposas y abejas.
En el sur de África, el Aloe arborescens se planta tradicionalmente como cerca viva o seto de seguridad.
Esta especie se propaga fácilmente por esqueje,[2] soporta la sequía y se adapta tanto a pleno sol como a semisombra, pero no tolera las heladas. En regiones templadas (temperatura mínima de 10 ° C) se cultiva en interiores o en viveros. Es apreciada como planta de interior ya que no son agresivas.
Esta especie comparte algunas propiedades medicinales con Aloe vera y puede usarse para tratar quemaduras.[3][4] En un estudio preliminar realizado por Jia et al. en el que se aplicó pulpa de A. arborescens a ratas y conejos de laboratorio con heridas inducidas se probó que la tasa de curación mejoraba en las que se utilizó la pulpa. Según el estudio, la aplicación de extracto de A. arborescens "tendía a reducir significativamente la gravedad de las heridas con respecto a aquellas tratadas con solución salina". Además de las propiedades curativas, se descubrió la reducción del crecimiento microbiano: "la aplicación del extracto había inhibido con eficacia el crecimiento bacteriano de cuatro bacterias durante el periodo de estudio".[5]
Un ensayo clínico aleatorizado, en el que se trató a 240 pacientes que presentaban tumores cancerígenos metastatizados con una combinación del tratamiento quimio o bioterápico apropiado, más un extracto de A. arborescens mostró mejores resultados, estadísticamente significativos en el grupo que recibió Aloe, tanto en la tasa de reducción de los tumores, como en el tiempo de supervivencia. Estos efectos se atribuyen, respectivamente, a mecanismos antiproliferativos e inmunoestimulantes de varias antraquinonas y del acemanano.[6]
Aloe arborescens fue descrita por Philip Miller y publicado en The Gardeners Dictionary:... eighth edition no. 3, en el año 1768.[7][8]
Ver: Aloe
arborescens: epíteto latíno que significa "con forma de árbol".[9]
Tiene los siguientes sinónimos:
Aloe arborescens, llamada comúnmente planta pulpo, acíbar, savila, aloe candelabro o simplemente candelabro, es una especie del género Aloe nativa de la costa suroriental africana.
Puis-aaloe (Aloe arborescens) on aaloe perekonda kuuluv populaarne toataim ja ka ravimtaim.
Toas kasvab ta kuni meetri kõrguseks.
Cronquisti süsteemis (1981) on puis-aaloe liigitatud aaloeliste (Aloeaceae) sugukonda.
APG II süsteemis (2003) on puis-aaloe liigitatud tooneliilialiste (Asphodelaceae) ja APG III süsteemis heinpuuliste (Xanthorrhoeaceae) sugukonda.
Puis-aaloel klassifitseeritakse järgmised alamliigid:
Nimena on kasutatud:
Puis-aaloe on igihaljas taim. Lehed on tal veidi kõverdunud ja ogaliste servadega. Õiete värvus on varieeruv, on kollaste, punaste ja oranžide õitega puis-aaloesid.[1]
Droogiks on aaloemahl (Aloes succus), värsked lehed (Aloes arborescentis folium recens), värsked võrsed (Aloes arborescentis cormus lateralis recens) ja kuivatatud lehed (Aloes arborescentis folium siccum).[1]
Seespidiselt kasutatuna on aaloemahlal (sarnaselt hariliku aaloe mahlale) lahtistav ning bakterite arengut pidurdav toime.
Biogeenseid stimulaatoreid sisaldavad puis-aaloe saadused toimivad stimulaatorina. Stimulatsioon seisneb immuunsüsteemi ergutamises ning kudede taastumise stimuleerimises[1] (näiteks põletuste korral).
Puis-aaloe omab kasvajavastast toimet.
Puis-aaloe saaduseid ei soovita ägedate neeruhaiguste ja hemorroidide korral, samuti raseduse ja imetamise ajal (uuringute puudumise tõttu).
Selles artiklis on kasutatud saksakeelset artiklit de:Aloe arborescens seisuga 18.07.2014.
Puis-aaloe (Aloe arborescens) on aaloe perekonda kuuluv populaarne toataim ja ka ravimtaim.
Toas kasvab ta kuni meetri kõrguseks.
Aloe arborescens Aloe generoko landare loreduna da, Xanthorrhoeaceae familiakoa.
Aloe arborescens ou aloès arborescent[1], aloe candélabre ou corne de bélier[2] est un aloès (genre Aloe), originaire de l'Afrique australe. Il est cultivé à des fins horticoles et médicinales, principalement au Japon.
Le nom générique Aloe vient du latin aloë et du grec αλόη, termes qui devaient désigner l'Aloe vera. L'épithète générique arborescens vient du latin et signifie « arborescent, qui a l'apparence d'un arbre ».
L'aloès arborescent est cultivé dans les jardins de la Compagnie néerlandaise des Indes orientales au Cap depuis au moins 1695[3]. Il est importé à Amsterdam par le professeur Commelin[4] en 1674 et au Japon au XVIIe siècle.
Philip Miller, le botaniste du jardin botanique de Chelsea à Londres publie en 1768, dans son célèbre dictionnaire du jardinier[5], la première description botanique de la plante, sous le nom d’Aloe arborescens. La famille des Aloacées est créée en 1802 par le botaniste allemand August Batsch (sous le nom d’Alooideae) mais elle n'est pas bien acceptée par la communauté des botanistes et tombe en désuétude pendant cent quatre-vingts ans. Ce n'est qu'en 1981 que Cronquist la remet à l'honneur. La famille des Xanthorrhoéacées, crée en 1829 par le naturaliste belge Du Mortier pour des plantes monocotylédones du genre Xanthorrhoea d'Australie, est élargie par la classification APG III (2009) pour inclure des genres autrefois placés dans la famille Asphodelaceae, comme Aloe arborescens.
Aloe arborescens est un arbuste succulent, pouvant atteindre 2 à 3 m de haut[n 1], aux feuilles persistantes. La tige solitaire ou ramifiée, peut atteindre un diamètre de 30 cm à la base[6], avec des feuilles mortes persistantes.
Les feuilles sessiles, enchâssantes, sont disposées en rosettes denses, à l'extrémité des tiges. Le limbe est lancéolé. Il se rétrécit régulièrement de la base à l'apex et mesure de 50 à 60 cm de long, sur 5-7 cm de large à la base. De couleur verte, couvertes d'une pruine bleue elles portent sur leurs marges, des dents deltoïdes de 3-5 mm de long et écartées de 1 à 1,5 cm, jaunes clair, fermes, en forme de crochets généralement pointés vers l'apex. [1].
L'inflorescence racèmeuse de 60-80 cm est érigée, généralement simple, parfois avec une branche. Le racème est conique de 20-30 cm sur 10-12 cm de diamètre, portant de nombreuses fleurs, denses[6].
Les fleurs bisexuées, trimères, portées par un pédicelle de 35-40 mm, sont généralement de couleur rouge écarlate à orange vif. La fleur se compose d'un périanthe tubuleux, de 40 mm de long, à 6 lobes libres jusqu'à la base, de 6 étamines exertes, un ovaire supère, 3-loculaire et un style filiforme.
En Afrique australe, l'aloès arborescent fleurit en juin-juillet. Dans l'hémisphère nord, en France, il fleurit en hiver et au début du printemps
Le fruit est une capsule oblongue-ovoïde, atteignant 18 mm, brun jaunâtre.
Aloe arborescens s'hybride facilement avec d'autres aloès et possède de grandes variations dans ses caractères végétatifs et reproductifs. Les feuilles généralement d'un vert terne peuvent devenir rougeâtre en hiver dans certaines régions (nord du KwaZulu-Natal) et jaune verdâtre dans d'autres[3].
Quelques caractères permettent de distinguer Aloe arborescens d’Aloe vera :
L’aloès arborescent est présent naturellement dans la partie sud-est de l’Afrique australe. Il est indigène dans la région regroupant l’Afrique du Sud, le Botswana, le Malawi, le Mozambique et le Zimbabwe[1]. Il possède la distribution la plus étendue dans le genre Aloe[3].
Bien que l’aloès arborescent s’adapte à de nombreux types d’habitats, son habitat naturel se trouve généralement dans les régions montagneuses. Il croît sur les falaises montagneuses, parfois en touffes denses, dans les prairies de montagne parmi les rochers, dans les forêts peu denses et les forêts côtières.
Il a été importé dans de nombreux pays tropicaux, subtropicaux ou tempérés chauds, pour ses qualités horticoles et ses vertus médicinales. Il est devenu invasif au Portugal[3].
Il fut introduit au Japon au XVIIe siècle où il s'est naturalisé sur les côtes ouest et sud. C'est probablement ce pays qui est le producteur le plus important mais uniquement pour le marché intérieur[1]. En Italie, sa culture commerciale est destinée à la cosmétique et à l'herboristerie. La culture a débuté en Chine et en Israël.
D'après The Plant List[7], les synonymes sont :
En plusieurs endroits d'Afrique du Sud, des haies vives d'aloès arborescent (associé à l' Aloe ferox) servent à délimiter les enclos à bétail (les kraals). Le peuple Zoulou de l'Afrique australe utilisait les feuilles d'aloès arborescent, séchées puis réduites en poudre, comme protection contre les orages[4]. Dans le Transkei, elles étaient utilisées pour traiter les douleurs d'estomac et on les donnait aux poulets pour les garder en bonne santé.
En France, l' Aloe arborescens se cultive aussi bien en pot sur une terrasse en été qu'en pleine terre dans les jardins des régions où il ne gèle pas. Il convient aux rocailles pentues dans les jardins méditerranéens.
Il apprécie d'être placé dans des situations ensoleillées, dans un sol très bien drainé, et redoute les atmosphères humides. Il gèle à −4 °C.
Curieusement, l'aloès arborescent a connu plus d'usages médicinaux en Asie et dans la région méditerranéenne que dans son aire d'origine. Au Japon, les feuilles sont traditionnellement consommées pour lutter contre la constipation et comme purgatif. Le gel est utilisé pour les soins de la peau et est appliqué sur les plaies. L'aloès arborescent entre aussi dans la composition de bonbons, très appréciés pour leur goût de yaourt piquant. À la fin de la Seconde Guerre mondiale, le traitement des brûlures des irradiés de Hiroshima avec du gel d'aloès arborescent a beaucoup contribué à la réputation des pouvoirs exceptionnels de la plante.
La renommée du produit se renforça en Europe, quand dans les années 1990, le père Romano Zago, un Brésilien d'origine italienne, ressuscita une vieille recette de l'aloès arborescent[8], consistant à broyer des feuilles avec du miel et de l'alcool. Il écrivit ensuite un livre "Du cancer on peut guérir" pour présenter sa préparation grâce à laquelle il obtenait des résultats appréciables.
L'aloès arborescent est utilisé sous forme d'exsudat comme drogue ou sous forme de gel dans la composition de produit cosmétiques ou dermatologiques (voir Aloe vera). La récolte des feuilles ne commence qu'à la troisième année de culture.
Les principaux acides aminés détectés dans A. arborescens sont l'alanine, proline, lysine, et acide glutamique (Yagi, 1987). Comparé à Aloe vera, l'aloès arborescent est en général moins riche en aloïne et plus pauvre en polysaccharide.
Les composants phénoliques amers comme l'aloïne (ou barbaloïne) ont été bien étudié sur le plan chimique et pharmacologique. L'aloïne a des propriétés laxatives. L'aloe-émodine produite dans le côlon entraine une augmentation le contenu en eau puis stimule les mouvements péristaltiques du côlon provoquant la diarrhée (Yagi[9]). Ce genre de laxatif à l'anthraquinone ne doit pas être utilisé plus de 8-10 jours, ni par des enfants de moins de 12 ans. Les laxatifs à l'aloïne ont un effet irritant sur l'intestin et peuvent jouer un rôle dans le développement du cancer colorectal[10]. En 2002, la Food and Drug Administration aux États-Unis a retiré le statut de remède GRASE, de « généralement reconnu inoffensif et efficace » qui avait été octroyé aux préparations à base d'exsudat d'aloès, vendues sans ordonnance[1]. L'aloïne possède aussi des effets antihistaminiques et anti-inflammatoire (Yagi).
Deux lectines (les alolectines A et B) ont aussi été isolées de la feuille. L'alolectine A affecte la réponse immunitaire des cellules lymphoïdes. Cette activité immuno-modulatrice joue un rôle important dans le traitement des cancers.
L'extrait de la feuille entière d'aloès Kidachi du Japon (Aloe arborescent var. natalensis), en vente libre au Japon, est traditionnellement utilisé comme cosmétique ou médicament. La poudre obtenue à partir de ces extraits a des propriétés bactéricides, contre Pseudomonas aeruginosa Trichophyton interdigitale et T. asteroides (Yagi) et contre Bacillus subtilis subsp. spizizenii (Amallah et als[11], 2011). L’extrait foliaire éthanolique d’Aloe arborescens marocain présente des concentrations minimales inhibitrices (CMI) relativement faibles. Il apparait nettement plus efficace que le chlorhydrate de tétracycline contre Staphylococcus epidermidis et Escherichia coli. L'activité antibactérienne est due à l'action conjointe de l'aloïne, l'aloe-émodine, des polysaccharides, du mannose, et de l'acemannane contenus dans les feuilles (Amallah et als).
Aloe arborescens ou aloès arborescent, aloe candélabre ou corne de bélier est un aloès (genre Aloe), originaire de l'Afrique australe. Il est cultivé à des fins horticoles et médicinales, principalement au Japon.
Wohnjowy alowej (Aloe arborescene) je rostlina ze swójby alowejowych rostlinow.
Łaćonske słowo arborescene woznamjenja "štomojty".
Rostliny dosahuja wysokosć wot wjacorych metrow. Łopjena rostliny su šěrozelene, dele zhibowane a buchtojće zubate.
Wohnjowy alowej je na Kap-Prowincy w Južnej Africe rozšěrjeny.
Wohnjowy alowej (Aloe arborescene) je rostlina ze swójby alowejowych rostlinow.
Aloe arborescens Mill., 1768 è una pianta succulenta della famiglia delle Asphodelaceae[2][3].
È una pianta erbacea perenne, alta sino a 4 metri. In natura si espande in grandi cespugli molto ramificati, con grandi infiorescenze.
Le foglie sono lunghe fino a 50 cm con dentellature spinose sporgenti di circa 5 millimetri.
I fiori sono riuniti in infiorescenze in grappolo di colore rosso.
È una pianta autosterile: si riproduce perciò solo con l'impollinazione incrociata, in quanto i fiori maschili e quelli femminili della stessa pianta non si incrociano tra loro.
La specie è nativa dell'Africa australe (Botswana, Malawi, Mozambico, Sudafrica, Swaziland e Zimbabwe)[2] È stata introdotta dall'uomo e si è naturalizzata in numerosi paesi tra cui Italia, Algeria, Tunisia, Marocco, Portogallo, Spagna, Francia, Messico, Corea e Australia.
La moltiplicazione avviene o per seme o per divisione dei polloni basali. Si moltiplica agevolmente per talea. Si taglia la cima con la rosetta di foglie, si pone ad asciugare finché non fa il callo. Si pianta poi in un terriccio ricco di sabbia (può essere sabbia e torba) e si attende la radicazione. Il fusto restante si taglia abbastanza corto, così produrrà altri getti buoni per altre talee.
La pianta è nota per le sue molteplici proprietà fitoterapiche.
Ha principalmente effetti lassativi (dovuti soprattutto al contenuto in antrachinoni) e cicatrizzanti (con l'uso topico). Una precauzione d'uso va consigliata a chi è affetto da problemi intestinali (per l'azione irritante che le sostanze contenute nella pianta possono provocare sulle pareti intestinali) e ai diabetici che fanno uso di insulina, perché l'aloe abbassa l'indice glicemico e questo va calcolato nell'uso di insulina.[4].
È stato ipotizzato un suo utilizzo come coadiuvante della chemioterapia nella cura del cancro[5]. In alcuni studi altri tipi di aloe (Aloe vera) hanno invece causato tumori nelle cavie sperimentali[6].
Aloe arborescens Mill., 1768 è una pianta succulenta della famiglia delle Asphodelaceae.
Medėjantis alavijas (lot. Aloe arborescens) - plėnūninių (Asphodelaceae) šeimos daugiametis augalas, kartais užaugantis net iki 4 metrų aukščio.
Natūraliai auga Pietų Afrikoje, Madagaskare, Mozambike, Malavyje.
Augantis atvirame ore medėjantis alavijas žydi žiemos metu, o uždaroje patalpoje žydi nereguliariai ir labai retai.
Alavijo sultys (sabūras) pasižymi laisvinančiu poveikiu. Sabūra galima gerti jei užkietėjo viduriai, nepakankamai gerai dirba žarnynas.
Sabūrą nepatariama gerti sergantiems kepenų ligomis, tulžies pūslės ligomis, hemorojumi, cistitu bei nėščiosioms ir moterims, menstruacijų metu.
Medėjantis alavijas (lot. Aloe arborescens) - plėnūninių (Asphodelaceae) šeimos daugiametis augalas, kartais užaugantis net iki 4 metrų aukščio.
Natūraliai auga Pietų Afrikoje, Madagaskare, Mozambike, Malavyje.
Augantis atvirame ore medėjantis alavijas žydi žiemos metu, o uždaroje patalpoje žydi nereguliariai ir labai retai.
Kokveida alveja (Aloe arborescens) ir asfodelu dzimtas augs. Kokveida alvejai ir līdz 4 m augsts, nezarots stumbrs. Lapas 25 - 40 cm garas, apaļīgas, virspusē nedaudz izliektas, mala dzeloņaina. Ziedi oranžsarkani. Kokveida alveja zied reti, augļus neveido un vairojas veģetatīvi. Augs maz salcietīgs.
Dabā aug Dienvidāfrikā, Mozambikā, Zimbabvē un Malāvijā. Bieži tiek audzēts telpās kā dekoratīvais augs.
Izmanto tautas medicīnā.
Vikikrātuvē par šo tēmu ir pieejami multivides faili. Skatīt: kokveida alveja
Aloes drzewiasty (Aloe arborescens Mill.) – gatunek roślin z rodziny złotogłowowatych (Asphodelaceae), z podrodziny Aloideae, które dawniej wyodrębniano w randze rodziny aloesowatych. Naturalnym środowiskiem aloesu drzewiastego są piaszczyste i kamieniste, ubogie w wodę tereny południowej Afryki oraz Półwyspu Arabskiego. W Polsce, gdzie występuje klimat umiarkowany, roślina uprawiana jest jako szklarniowa lub pokojowa; świetnie radzi sobie również w uprawach hydroponicznych[2]. Na świecie na terenach otwartych hodowana w klimacie gorącym[3], głównie na plantacjach w Japonii, Chinach, obu Amerykach oraz w Polsce[4].
Pokrój ma krzewiasty – rozgałęzione, drewniejące pędy osiągają do 5 m wysokości i zakończone są rozetami szarozielonych liści. Rośliny uprawiane w klimacie umiarkowanym (m.in. w Polsce) osiągają do 1 m wysokości. Szarozielone liście na brzegu uzbrojone są w jasne ząbki oraz w ponad 98% zbudowane są z wody[5]. Kwitnie w miesiącach chłodnych (na półkuli południowej od maja do lipca) tworząc okazałe kwiatostany z kwiatami w kolorze ciemnopomarańczowym, rzadko żółte, czerwone lub dwubarwne[6]. Aloes drzewiasty to roślina zawsze zielona[3].
Aloes ten zawiera liczne substancje czynne takie jak: witaminy z grupy B i C, kwas foliowy, składniki mineralne (K, Mn, Mg, Fe, Ca), sterole, kwas salicylowy, ligniny, antrachinony, enzymy reprezentowane przez karboksypeptydazę, amylazę i cyklooksygenazę[7].
Jako surowiec aloes drzewiasty używany jest do celów farmaceutycznych. Jako środek leczniczy był stosowany już w starożytnym Egipcie oraz przez Sumerów[7]. Surowiec pozyskany z aloesu stosowany jest w postaci stałych lub płynnych środków doustnych, środków do użytku zewnętrznego, roztworów iniekcyjnych oraz do wytwarzania prostych wyciągów w domowych warunkach[3]. W drugiej połowie XX wieku rosyjski chirurg oraz oftalmolog prof. Władimir Fiłatow zauważył, że wodne wyciągi z liści aloesu drzewiastego wpływają korzystnie na poprawę stanu zdrowia osób cierpiących z powodu chorób oczu, oraz, że ułatwia on przyjęcie się przeszczepionej rogówki[3]. Dziś wiemy już, że za pozytywne działanie aloesu odpowiada przede wszystkim glukoproteid aloektyna B. Aloes posiada właściwości przeciwzapalne, bakteriobójcze i przeciwbólowe, przyśpiesza regenerację skóry i błon śluzowych. Działa również immunostymulująco.
Aloes drzewiasty jako jedyny pozwala na pozyskanie soku i miazgi ze świeżych liści, które mają różne działania farmakologiczne niż alona. Z jego świeżych liści możemy otrzymać sok stosowany do produkcji immunostymulujących preparatów oraz miazgę, której używa się do oparzeń popromiennych[7].
Gotowy surowiec wydobyty z rośliny w warunkach domowych powinien pochodzić z co najmniej trzyletniego okazu oraz przez około 10-15 dni być przechowywany w lodówce[3].
Z aloesu drzewiastego wykonuje się wiele przetworów, głównie leczniczych. Możemy z niego otrzymać m.in.[3]:
Aloes drzewiasty (Aloe arborescens Mill.) – gatunek roślin z rodziny złotogłowowatych (Asphodelaceae), z podrodziny Aloideae, które dawniej wyodrębniano w randze rodziny aloesowatych. Naturalnym środowiskiem aloesu drzewiastego są piaszczyste i kamieniste, ubogie w wodę tereny południowej Afryki oraz Półwyspu Arabskiego. W Polsce, gdzie występuje klimat umiarkowany, roślina uprawiana jest jako szklarniowa lub pokojowa; świetnie radzi sobie również w uprawach hydroponicznych. Na świecie na terenach otwartych hodowana w klimacie gorącym, głównie na plantacjach w Japonii, Chinach, obu Amerykach oraz w Polsce.
Aloe arborescens é uma espécie de Aloé, pertencente à família Xanthorrhoeaceae.[1] Também é conhecida por Aloe do Natal, por ter suas flores nascendo no inverno, as
suas folhas suculentas que, quando cortadas, escudam uma goma (como grande parte dos aloes).
Apesar de arborescens significar "com a forma de uma árvore", nunca assume o formato de uma árvore, apresentando-se apenas como um maciço de plantas em que os rebentos mais novos vão empurrando os mais velhos, embora esta espécie possa chegar a três ou quatro metros de altura.
Aloe arborescens é um grande suculento de várias cabeças, seu nome específico que indica que às vezes atinge o tamanho de árvore.[2] Altura típica para esta espécie 2-3 metros de altura. Suas folhas são suculentas e verdes com uma ligeira tonalidade azul. Suas folhas estão armadas com pequenas espinhas ao longo de suas bordas e estão dispostas em rosetas situadas no final dos ramos.[3] As flores são organizadas em um tipo de inflorescência chamada racemo. Os racemos não são ramificados, mas dois a vários podem brotar de cada roseta. As flores são de forma cilíndrica e apresentam uma cor vermelha / laranja vibrante.[2]
Taxonomicamente, faz parte da série Arborescentes de espécies Aloe estreitamente relacionadas, juntamente com Aloe pluridens e Aloe mutabilis.[4]
Aloe arborescens é endêmico da parte suleste de África do Sul. Especificamente, esta gama inclui os países de África do Sul, Malaui, Moçambique e Zimbabue.[3] Tem a terceira maior distribuição entre o gênero de aloe.[2] Embora Aloe arborescens se tenha adaptado a muitos habitats diferentes, seu habitat natural geralmente consiste em áreas montanhosas, incluindo afloramentos rochosos e cumes expostos. Seu habitat pode variar e é uma das poucas espécies de aloe que se encontra crescendo do nível do mar até o topo das montanhas.[2]
É uma espécie muito cultivada, sobretudo em jardins ou bermas de estrada, devido ao tamanho que atinge e ao diâmetro da sua rosácea simples (1,5 metros) que o leva a ser difícil de ter em vasos ou dentro de casa. No entanto, como todos os aloes, sabe-se adaptar ao tipo de terreno e à luz e água disponíveis.
Aloe arborescens é valorizado pelos jardineiros por suas qualidades arquitetônicas, suas folhas verdes suculentas, flores coloridas e vibrantes e florescer no inverno. O doce néctar atrai pássaros, borboletas e abelhas. Com uma temperatura mínima de 10 °C,[5] em regiões temperadas é cultivada em estufa. A cultivar ' A.arborescens 'Variegata' ganhou o Prêmio de mérito do jardim da Royal Horticultural Society .[6]
Na África Austral, Aloe arborescens é tradicionalmente plantada em torno de kraals (gabinetes de estoque domésticos) como uma cerca viva ou cerca de segurança. Muitas vezes acontece que a posição dos kraals antigos ainda pode ser vista muitos anos depois de serem abandonados, porque os aloés persistem. Este aloe é facilmente propagado por estacas.[2]
Em um estudo de laboratório conduzido por Jia et al., As feridas foram induzidas em cobaias de laboratório (ratos e coelhos) e a polpa de Aloe arborescens foi aplicada às feridas.[7] Os resultados mostraram que as taxas de cicatrização foram melhoradas em feridas tratadas com Aloe arborescens. De acordo com o estudo, as aplicações do extrato Aloe arborescens "tenderam a reduzir significativamente a gravidade da ferida com respeito ao tratamento salino". O estudo descobriu que Aloe arborescens pode ser usado para reduzir o crescimento microbiano. O estudo descobriu que a aplicação "efetivamente inibiu o crescimento bacteriano para quatro bactérias durante o período de observação do tempo".[7]
Os resultados do laboratório mostram que A. arborescens inibe a proliferação celular de mieloma de ratos.[8]
Aloe arborescens é uma espécie de Aloé, pertencente à família Xanthorrhoeaceae. Também é conhecida por Aloe do Natal, por ter suas flores nascendo no inverno, as
suas folhas suculentas que, quando cortadas, escudam uma goma (como grande parte dos aloes).
Apesar de arborescens significar "com a forma de uma árvore", nunca assume o formato de uma árvore, apresentando-se apenas como um maciço de plantas em que os rebentos mais novos vão empurrando os mais velhos, embora esta espécie possa chegar a três ou quatro metros de altura.
A. arborescens je substropska sukulentna raslina iz družine zlatokorenovk (Asphodelaceae). Doma je v Afriki v Natalu, Cape Provinci v Južnoafriški republiki in Malaviju.
Znana je pod imeni drevesasta aloja, zdravilna aloja in krokodilov jezik.
V naravi zraste kot do pet metrov visoko drevo z 10 cm debelim steblom. Stari listi se v sušnem obdobju posušijo. Listi rastejo v rozeti, so svetlozeleni z rahlim modrikastim poprhom, do 5 cm široki in do 60 cm dolgi. Na robovih listov so mehke tope bodice. Cveti z rdečimi cvetovi v socvetju, v rastlinjakih pri nas cvetijo februarja. Koreninski sistem je močan, z dolgimi sočnimi koreninaimi, ki se tudi v loncu razrastejo do nekaj metrov dolžine.
Kot sinonimi se pojavljajo imena:
Aloe perfoliata
Aloe arborea
Aloe fruticosa
Je enostavna rastlina za vzgojo. Gojena zraste dober meter v višino in se kmalu razveja. Liste ima ožje in tanjše kot v naravi, barvo listov pa temnejšo. Poleti jo vzgajamo kot zunanjo rastlino, pozimi pa jo prezimimo podobno kot kaktuse, v hladnem in svetlem prostoru z občasnim zalivanjem.
A. arborescens sodi po učinkovitosti nad Aloe vera, saj bi bila kar nekajkrat bolj učinkovita, zato je kljub pomanjkljivim informacijam njena uporaba smiselna. Uporablja se za lajšanje pikov žuželk kot so čebelji in osji piki ter za pomoč pri želodčnih in črevesnih boleznih. Dokaj uporabno je novejše znanje o A. arborescens' v povezavi z zdravljenjem raka.
Reynolds, T (ed) Aloes: The genus Aloe. CRC Press. ISBN 978-0415306720
Suga T, Hirata T: Te efficacy of the Aloe plants chemical constituents and biological activities
Wichtl M: Herbal drugs and phytopharmaceuticals
Grindlay D, Reynolds T: Ahe Aloe vera phenomenon: A review of the properties and modern uses of the leaf parenchyma gel
Haller JS: A drug for all seasons, Medical and pharmacological history of Aloe
Ray H: An updated review of Aloe vera
Jia, Y.; Zhao, G.; Jia, J. (2008). "Preliminary evaluation: The effects of Aloe ferox Miller and Aloe arborescens Miller on wound healing". Journal of Ethnopharmacology 120 (2): 181–189.
A. arborescens je substropska sukulentna raslina iz družine zlatokorenovk (Asphodelaceae). Doma je v Afriki v Natalu, Cape Provinci v Južnoafriški republiki in Malaviju.
Znana je pod imeni drevesasta aloja, zdravilna aloja in krokodilov jezik.
Trädaloe (Aloe arborescens eller Aloë arborescens) är en suckulent växt inom familjen afodillväxter. Arten kommer ursprungligen från Sydafrika där den hör hemma söder om Kalahariöknen. I Sverige odlas arten som krukväxt. Trädaloe introducerades i Europa 1698 då Commelin fick frön skickade från Sydafrika.
Trädaloe har bakåtböjda, långsmala, gröna blad som kan bli upp emot 50 centimeter långa och är grovt tandade. Växten grenar sig och kan bli flera meter hög i sin naturliga miljö. Som krukväxt blir den sällan mer än l meter hög. Blommorna sitter samlade i en tät klaselik blomställning i toppen på en lång, kal stängel. De är orangeröda och omkring fyra centimeter långa. I regel är det små plantor som finns i butiker i kruka, bara 15-20 centiemer höga. Precis som äkta aloe så innehåller bladen antiseptisk, sårläkande gel, som bland annat kan användas på brännskador.
Namnet Aloe är ett gammalt arabiskt namn och avser arter som använts som medicinalväxter. Arborescens betyder trädlik.
Trädaloe kräver mycket ljus och klarar till och med direkt sol under sommaren. Detta är en växt som gör av med mycket vatten sommartid. Vattnas rikligt vid varje vattning, men måste få torka upp mellan vattningarna. Tack vare de tjocka bladens förmåga att lagra vatten klarar trädaloe att vara utan vatten i ett par veckor utan att ta skada. Vintertid vattnas den mindre, och det är då ännu viktigare att jorden hinner torka ordentligt mellan vattningarna. Trädaloe kan växa fort, och växtnärning kan ges varannan vecka från mars till september. Resten av året klarar den sig utan. Normal rumstemperatur trivs den bra i, men klarar upp till 40°C sommartid lika väl som ner till 5°C under vintern. Ju lägre temperatur under vintern desto mindre vatten bör den få, precis så att den inte börjar skrumpna ihop. Riktigt stora och otympliga exemplar kan beskäras till mer hanterbar storlek. Omplantering bör ske under våren, efter eventuell blomning. Den nya krukan bör ej vara mer än ett par centimeter bredare än den förra. Jorden bör innehålla extra sand eller Lecakulor för dräneringens skull. Sommartid trivs den bra utomhus, men bör skyddas mot för mycket vatten när det regnar. Trädaloe förökas med topp- och stamsticklingar på våren. Stammen kan delas upp i bitar och sättas. Sticklingarna bör ligga och torka några dygn innan de planteras. Fungerar även bra att dela större exemplar. Tillse dock att alla de nya plantorna har med sig en del av rotsystemet. Planteras direkt i lätt fuktad, sandblandad jord.
Trädaloe (Aloe arborescens eller Aloë arborescens) är en suckulent växt inom familjen afodillväxter. Arten kommer ursprungligen från Sydafrika där den hör hemma söder om Kalahariöknen. I Sverige odlas arten som krukväxt. Trädaloe introducerades i Europa 1698 då Commelin fick frön skickade från Sydafrika.
Trädaloe har bakåtböjda, långsmala, gröna blad som kan bli upp emot 50 centimeter långa och är grovt tandade. Växten grenar sig och kan bli flera meter hög i sin naturliga miljö. Som krukväxt blir den sällan mer än l meter hög. Blommorna sitter samlade i en tät klaselik blomställning i toppen på en lång, kal stängel. De är orangeröda och omkring fyra centimeter långa. I regel är det små plantor som finns i butiker i kruka, bara 15-20 centiemer höga. Precis som äkta aloe så innehåller bladen antiseptisk, sårläkande gel, som bland annat kan användas på brännskador.
Namnet Aloe är ett gammalt arabiskt namn och avser arter som använts som medicinalväxter. Arborescens betyder trädlik.
Aloe arborescens var. frutescens (Salm-Dyck) Link
Aloe arborescens var. milleri A.Berger
Aloe arborescens var. natalensis (J.M.Wood & M.S.Evans) A.Berger
Aloe arborescens var. pachythyrsa A.Berger
Aloe arborescens var. ucriae (A.Terracc.) A.Berger
Aloe arborescens var. viridifolia A.Berger
Aloe frutescens Salm-Dyck
Aloe natalensis J.M.Wood & M.S.Evans
Aloe ucriae A.Terracc.
Кущевидна або деревовидна рясно гілляста рослина висотою 2-4 м. Коренева система — мичкувата. Стебло дерев'янисте, кільчасте. Листя до 60 см довжини, 5-7 см ширини, соковиті, мечоподібні, із зубчиками по краях, зеленого кольору з восковим нальотом. Верхній бік листка увігнутий, нижній — опуклий. Квітконіс близько 80 см висоти, квітки 4 см довжини, в густих конічних кистях. Забарвлення квітів варіюється від вогненно-червоного до рожевого або жовто-оранжевого. Плід — 3-гніздова суха коробочка з чорно-бурими, стислим з боків і крилатим насінням сірувато-чорного кольору.
Широко поширена в Південній (Ботсвана, ПАР, Свазіленд) і тропічній Африці (Малаві, Мозамбік, Зімбабве) в заростях чагарників, по берегах річок, на схилах гір на висоті до 1 800 м над рівнем моря.
Одна з популярних кімнатних рослин, що отримала назву столітник. Воно пов'язане з вкоріненою думкою, що алое цвіте раз на сто років. Старі екземпляри столітника чудово цвітуть в оранжереях в грудні — січні, а також нерідкі випадки його цвітіння в кімнатах. Лікарська рослина. Відома в Європі з 1700 р.
В рослинах алое містяться гіркі глікозидні сполуки, органічні кислоти, смоли, дубильні речовини, ефірна олія, вітаміни і ферменти.
В медицині використовують розвинені листки і сік із них як послаблюючий та жовчогінний засіб, при послабленні зору, хронічному гастриті зі зниженою кислотністю, гострому риніті, закапуючи в ніс для підвищення стійкості організму проти інфекційних захворювань, із метою лікування опіків, гнійних ран, лишаїв, трофічних виразок, туберкульозу. Рослина має бактерицидні й бактеріостатичні властивості. Сабур — випарений, згущений і затверділий сік, який застосовують внутрішньо при різних видах запорів, для поліпшення травлення, збудження апетиту тощо. З метою захисту рослин використовують для обробітку насіння проти ряду збудників хвороб.
Алое деревовидне внесений до Додатку ІІ Конвенції про міжнародну торгівлю дикими видами фауни і флори, що знаходяться під загрозою зникнення (CITES)[2].
Aloe arborescens là một loài thực vật có hoa trong họ Măng tây. Loài này được Mill. mô tả khoa học đầu tiên năm 1768.[1]
Aloe arborescens là một loài thực vật có hoa trong họ Măng tây. Loài này được Mill. mô tả khoa học đầu tiên năm 1768.
Диапазон применения препаратов алоэ в медицине очень широк:
Растение широко распространено в комнатной культуре. В культуре цветёт в зимние месяцы, но нерегулярно, при этом семян обычно не образует.
Диапазон применения препаратов алоэ в медицине очень широк:
свежий сок (внутрь) — при хронических гастритах, для улучшения аппетита, для повышения иммунитета против инфекционных заболеваний; сок (наружно) — при гнойных ранах, ожогах, остеомиелите, трофических язвах, для полоскания при заболеваниях ротоглотки и дёсен; сок (компрессы) — при туберкулёзе кожи, волчанке, экземе, лучевом дерматите головы; сироп алоэ с железом — при хронических и острых заболеваниях желудочно-кишечного тракта, после инфекционных заболеваний и других истощающих заболеваний и интоксикаций; экстракт алоэ жидкий (из свежих, консервированных или высушенных листьев — для инъекций; из измельчённых консервированных листьев — для приёма внутрь) — при блефарите, конъюнктивите, кератите, при хронических гастритах, язвенной болезни желудка и двенадцатиперстной кишки, бронхиальной астме, гинекологических заболеваниях; таблетки, покрытые оболочкой, содержащие измельчённый консервированный лист, — как неспецифическое средство при комплексном лечении глазных заболеваний; линимент алоэ, содержащий сок из биостимулированных листьев, — наружно при ожогах и для предупреждения и лечения лучевых поражений кожи.Растение широко распространено в комнатной культуре. В культуре цветёт в зимние месяцы, но нерегулярно, при этом семян обычно не образует.