Herba d'orenetes, celidònia o herba berruguera (Chelidonium majus) és una planta perenne de la família papaveraceae i l'única espècie del gènere Chelidonium.[1] Només son tres dels noms més coneguts: també és diu herba d'oronelles, d'oronetes, de iode, de Santa Teresa, del Bon Jesús, dels ulls, felera, fetgera, groga, petogarrera o encara lleteresca, lleterola, llet tres o solidònia.[2]
És originària d'Europa i de la conca mediterrània.
Pot arribar als 80 cm d'alçada. Té fulles profundament dividides de 30 cm de llarg. Floreix d'abril cap a la tardor amb flors de pètals grocs. Les llavors són petites i negres i atreuen les formigues que les dispersen (mirmecocòria).
Tota la planta és tòxica i pot causar dermatitis per contacte però tradicionalment es feia servir el seu làtex per combatre les berrugues. Antigament, sota la influència de la fantasiosa teoria del signe, se li ha atribuït la propietat de guarir malalties amb descoloracions grogues com a símptoma, com ara la icterícia amb elto groc a la pell o a l'escleròtica dels ulls degut a bilirrubina a la sang per mal funcionament del fetge.[3] Tampoc no és eficaç contra les epidèmies de xantofòbia, o la fòbia del groc.[4]
Herba d'orenetes, celidònia o herba berruguera (Chelidonium majus) és una planta perenne de la família papaveraceae i l'única espècie del gènere Chelidonium. Només son tres dels noms més coneguts: també és diu herba d'oronelles, d'oronetes, de iode, de Santa Teresa, del Bon Jesús, dels ulls, felera, fetgera, groga, petogarrera o encara lleteresca, lleterola, llet tres o solidònia.
És originària d'Europa i de la conca mediterrània.
Pot arribar als 80 cm d'alçada. Té fulles profundament dividides de 30 cm de llarg. Floreix d'abril cap a la tardor amb flors de pètals grocs. Les llavors són petites i negres i atreuen les formigues que les dispersen (mirmecocòria).
Tota la planta és tòxica i pot causar dermatitis per contacte però tradicionalment es feia servir el seu làtex per combatre les berrugues. Antigament, sota la influència de la fantasiosa teoria del signe, se li ha atribuït la propietat de guarir malalties amb descoloracions grogues com a símptoma, com ara la icterícia amb elto groc a la pell o a l'escleròtica dels ulls degut a bilirrubina a la sang per mal funcionament del fetge. Tampoc no és eficaç contra les epidèmies de xantofòbia, o la fòbia del groc.
flor (detall)
llavors