dcsimg
Imagem de Ruditapes decussatus (Linnaeus 1758)
Life » » Reino Animal » » Mollusca » Bivalvia » » Veneridae »

Ruditapes decussatus (Linnaeus 1758)

Benefits ( Inglês )

fornecido por FAO species catalogs
This species is one of the most popular and profitable mollusc of lagoonal and coastal sites in the Mediterranean, where it was collected for a long time as food. But this kind of harvestind did not satisfy the market, and the culture of this species was started in some lagoon areas, mainly in Italy. However, as its farming was not completely successful, it was replaced in the early 1980's by a related Pacific species, T. philippinarum. FAO's Yearbook of Fishery Statistics reports a range of yearly production from around 2019 mt in 1995 to 1823 mt in 1999 (France, Ireland, Portugal, Spain, Tunisia). FAO's Yearbook of Fishery Statistics reports a range of yearly aquaculture production from around 7233 mt in 1995 to 4422 mt in 1999 (France, Portugal, Spain). It is consumed fresh and canned.

Brief Summary ( Inglês )

fornecido por FAO species catalogs
Lower shore and shallow subtidal.In sand, muddy gravel or clay, usually in quiet waters.Filter-feeding. In both sexes, ripe gametes were continually present on the coast of northwest Spain and continually released between April and August; spawning efficiency over this period was 60% in females and 83% in males. Again in both sexes, major spawning occurred in August/September (spawning efficiency 94% in females, 86% in males) (Rodriguez-Moscoso & Arnaiz, 1998). Gonadal development began in April for the carpet-shell clam in Ireland. First ripe specimens were observed in June and major spawning commenced in August. (Xie, Qiushi, Burnell, GM , 1994). Growth parameters of the von Bertalanffy model estimated by Garcia (1993) are: K= 0.30, L¥ = 65,93, t0 = -0.09

Size ( Inglês )

fornecido por FAO species catalogs
Up to 75 mm long.

Diagnostic Description ( Inglês )

fornecido por FAO species catalogs
Shell broadly oval to quadrate, umbones distinctly anterior. Posterior hinge line straight, posterior margin truncate, anterior hinge line grading into the down-sloping anterior margin. Prominent posteriorly, where the shell is conspicuously decussate. Sculpture of fine concentric striae and bolder radiating lines. Growth stages clear. Lunule and escutcheon poorly defined. Each valve with three cardinal teeth: centre one in left valve, and centre and posterior in right are bifid. Pallial line and adductor scars distinct. Pallial sinus U-shaped, not extending beyond mid-line of shell, but reaching a point below the posterior part of the ligament. Lower limb of sinus distinct from pallial line for the whole of its length. Inner surfaces glossy white, often with yellow or orange tints, and with a bluish tinge along dorsal edge. Cream, yellowish, or light brown, often with darker markings.

Referências

  • Garcia, F. - 1993. Interprétation des stries valvaires pour l'évaluation de la croissance de Ruditapes decussatus L. Oceanologica Acta . 16: 199-203.
  • Poppe, G. T. & Goto, Y. - 1991. European seashells. Vol 1 (Polyplacophora, Caudofoveata, Solenogastra, Gastropoda).Verlag Christa Hemmen .
  • Rodriguez-Moscoso, E & Arnaiz, R - 1998. Gametogenesis and energy storage in a population of the grooved carpet-shell clam, Tapes decussatus (Linne, 1787), in northwest Spain. Aquaculture. vol. 162, no. 1-2, pp. 125-139 .
  • Xie, Qiushi & Burnell, GM - 1994. A comparative study of the gametogenic cycles of the clams Tapes philippinarum (A. Adams & Reeve 1850) and Tapes decussatus (Linnaeus) on the south coast of Ireland. Journal of Shellfish Research. vol. 13, no. 2, pp. 467-472.

Tapes decussatus ( Catalão; Valenciano )

fornecido por wikipedia CA

Tapes decussatus L. Ruditapes decussatus o Venerupis decussatus és l'espècie més apreciada entre les cloïsses. Viu també al Mediterrani des de pocs metres de fons a 20 metres enfonsada al fons costaner. Amb aquesta espècie, que a Itàlia es diu vongola verace, és típic fer els Spaghetti alle vongole.

És indicador de la bona qualitat del medi ambient i és objecte de nombrosos estudis científics.

Sovint la substitueix als mercats l'espècie del mateix gènere Venerupis philippinarum.

Hàbitat

Està present a tot el litoral atlàntic europeu i al canal de la Mànega, i resulta escassa al Mediterrani arriba fins al Senegal.

Creix normalment en fons de sorra neta i ferma o de pedres petites, des de l'espai entre marees a

Arriba a la mida comercial, de 3 a 5 cm de longitud, en 3 o 4 anys. Pot arribar amesurar 6-8 cm.

La talla mínima per a comercialitzar-la és de 40 mm en el seu eix més gran.

A Galícia on s'anomena ameixa fina es pesca a peu. En basc se'n diu Txirla handi (Cloïssa gran) i es fa servir per fer el plat de lluç en salsa verda.

Bibliografia

Enllaços externs


licença
cc-by-sa-3.0
direitos autorais
Autors i editors de Wikipedia
original
visite a fonte
site do parceiro
wikipedia CA

Tapes decussatus: Brief Summary ( Catalão; Valenciano )

fornecido por wikipedia CA

Tapes decussatus L. Ruditapes decussatus o Venerupis decussatus és l'espècie més apreciada entre les cloïsses. Viu també al Mediterrani des de pocs metres de fons a 20 metres enfonsada al fons costaner. Amb aquesta espècie, que a Itàlia es diu vongola verace, és típic fer els Spaghetti alle vongole.

És indicador de la bona qualitat del medi ambient i és objecte de nombrosos estudis científics.

Sovint la substitueix als mercats l'espècie del mateix gènere Venerupis philippinarum.

licença
cc-by-sa-3.0
direitos autorais
Autors i editors de Wikipedia
original
visite a fonte
site do parceiro
wikipedia CA

Grooved carpet shell ( Inglês )

fornecido por wikipedia EN

The grooved carpet shell, or Palourde clam,[2] Ruditapes decussatus, or Venerupis decussatus, is a clam (bivalve mollusc) in the family Veneridae. It is distributed worldwide and due to its ecological and economic interest, it has been proposed as a bioindicator.

This species is one of the most popular and profitable mollusc of lagoonal and coastal sites in the Mediterranean, where it was collected for a long time as food. It is consumed fresh and canned.

Description

The shell is broadly oval to quadrate with the umbones distinctly anterior. The posterior hinge line is straight, the posterior margin truncate, and the anterior hinge line grades into the down-sloping anterior margin. It is prominent posteriorly, where the shell is conspicuously decussate. The surface has a sculpture of fine concentric striae and bolder radiating lines. Growth stages are clear. The lunule and escutcheon are poorly defined. Each valve has three cardinal teeth: the centre one in the left valve, and centre and posterior in right are bifid. The pallial line and adductor scars are distinct. The pallial sinus is U-shaped, not extending beyond the midline of the shell, but reaching a point below the posterior part of the ligament. The lower limb of the sinus is distinct from the pallial line for the whole of its length. The inner surfaces of the shell are glossy white, often with yellow or orange tints, and with a bluish tinge along the dorsal edge. The overall color is cream, yellowish, or light brown, often with darker markings.[3]

Ruditapes decussatus
Right and left valve of the same specimen:

Ruditapes decussatus floridus
Right and left valve of the same specimen:

Location

Despite improper management in the past, some regions in the Atlantic coast of the Iberian Peninsula, including Portugal's Algarve, Spain's Galicia and of the Mediterranean basin, as well as Ireland, currently have solid populations of Ruditapes decussatus.[3][4][5]

Uses

Ruditapes decussatus is cultured from the Atlantic coast of France, Spain, Portugal and in the Mediterranean basin. It is often grown with other bivalves (Venerupis pullastra, Venerupis rhomboides, Venerupis aurea, Dosinia exoleta and Tellina incarnata). Their main predators are shore crabs (Carcinus maenas); starfish (Asterias rubens and Marthasterias glacialis); gastropods (Natica sp.); and birds (Larus sp). An individual Carcinus maenas (6.5 cm width) can consume 5 or 6 clams per day. Marine aquaculture production of grooved carpet shell in 2003 was 3,007 t in Portugal, which excludes non-aquaculture harvesting of the species.

Between 1997 and 2001 total aquaculture production varied between 3,700 and 4,900 tonnes, from five countries. Most was produced by Portugal but France and Spain have also been significant producers; however, the contribution from France is now much lower than before; in 1995 it was by far the leading producer with nearly 5,200 tonnes but in 2004 it produced only 475 tonnes. Global production seems to be declining; in 2004 it was only 2,700 tonnes but the United Kingdom had appeared as a minor producer.

It is consumed fresh and canned.[3]

References

Bibliography

  • Garcia, F. – 1993. Interprétation des stries valvaires pour l'évaluation de la croissance de Ruditapes decussatus L. Oceanologica Acta . 16: 199–203..
  • Poppe, G. T. & Goto, Y. – 1991. European seashells. Vol 1 (Polyplacophora, Caudofoveata, Solenogastra, Gastropoda).Verlag Christa Hemmen .
  • Rodriguez-Moscoso, E & Arnaiz, R – 1998. Gametogenesis and energy storage in a population of the grooved carpet-shell clam, Tapes decussatus (Linne, 1787), in northwest Spain. Aquaculture. . vol. 162, no. 1–2, pp. 125–139 ..
  • Xie, Qiushi & Burnell, GM – 1994. A comparative study of the gametogenic cycles of the clams Tapes philippinarum (A. Adams & Reeve 1850) and Tapes decussatus (Linnaeus) on the south coast of Ireland. Journal of Shellfish Research. . vol. 13, no. 2, pp. 467–472..
licença
cc-by-sa-3.0
direitos autorais
Wikipedia authors and editors
original
visite a fonte
site do parceiro
wikipedia EN

Grooved carpet shell: Brief Summary ( Inglês )

fornecido por wikipedia EN

The grooved carpet shell, or Palourde clam, Ruditapes decussatus, or Venerupis decussatus, is a clam (bivalve mollusc) in the family Veneridae. It is distributed worldwide and due to its ecological and economic interest, it has been proposed as a bioindicator.

This species is one of the most popular and profitable mollusc of lagoonal and coastal sites in the Mediterranean, where it was collected for a long time as food. It is consumed fresh and canned.

licença
cc-by-sa-3.0
direitos autorais
Wikipedia authors and editors
original
visite a fonte
site do parceiro
wikipedia EN

Ruditapes decussatus ( Espanhol; Castelhano )

fornecido por wikipedia ES

La almeja fina (Ruditapes decussatus) es una especie de molusco bivalvo de la familia de los venéridos o almejas de Venus, muy apreciada en el mercado por su sabor y su capacidad de conservación.

Descripción

Su concha es oval de entre seis y siete centímetros de longitud y unos característicos surcos radiales especialmente marcados en la zona posterior. El cruce de estos pequeños surcos con las estrías de crecimiento forman un entramado reticular.

El color de la parte externa varía entre el blanquecino amarillento y el castaño, en función de la composición del sustrato en el que se críe, mientras que la parte interior es de color blanco brillante con tonos amarillentos y ocasionalmente azulado en la parte más próxima al umbo.

Presenta dos largos sifones (prolongaciones tubulares retráctiles que asoman cuando la almeja entreabre sus conchas) que le permiten permanecer enterrada a profundidades de entre quince y treinta centímetros, soportando así los periodos de desecación de la bajamar.

Por su parecido, se puede confundir con la almeja japónica de la que se diferencia por tener los sifones separados y ser generalmente más clara.[1][2][3]

Hábitat

Habita en los fondos arenosos o fangosos de playas y estuarios, desde las zonas intermareales de hasta unos pocos metros de profundidad en las zonas submareales.[2]​ Se alimenta de microorganismos vivos que obtiene filtrando el agua del mar a través de un sifón inhalante. La longitud de este sifón le permite permanecer enterrada en la arena entre quince y treinta centímetros de profundidad, soportando así los periodos de desecación de la bajamar.[3]

Está presente en toda la costa atlántica desde el oeste de las Islas Británicas hasta Senegal. También se encuentra en el Mediterráneo, aunque de manera más escasa.[2][4]

Referencias

  1. «Almejas: Fina, Babosa, Japónica y Rubia. Sus diferencias». www.mariscosdelortegal.com. Archivado desde el original el 18 de octubre de 2016. Consultado el 16 de octubre de 2016.
  2. a b c «Venerupis decussata, Almeja fina». www.asturnatura.com. Consultado el 16 de octubre de 2016.
  3. a b Almejas: Almeja fina, babosa y japonesa (pfd). Consultado el 17 de octubre de 2016.
  4. «Esperies Marinas: Almeja Fina (Venerupis decussata. www.maremundi.com. Consultado el 17 de octubre de 2016.
 title=
licença
cc-by-sa-3.0
direitos autorais
Autores y editores de Wikipedia
original
visite a fonte
site do parceiro
wikipedia ES

Ruditapes decussatus: Brief Summary ( Espanhol; Castelhano )

fornecido por wikipedia ES

La almeja fina (Ruditapes decussatus) es una especie de molusco bivalvo de la familia de los venéridos o almejas de Venus, muy apreciada en el mercado por su sabor y su capacidad de conservación.

licença
cc-by-sa-3.0
direitos autorais
Autores y editores de Wikipedia
original
visite a fonte
site do parceiro
wikipedia ES

Txirla handi ( Basco )

fornecido por wikipedia EU

Txirla handia (Ruditapes decussatus, Tapes decussatus edo Venerupis decussata) molusku kuskubiko bat da, Veneridae familiakoa. Gehienetan Txirla izen arruntarekin ezagutzen da, Euskal Herrian ohikoena delako[erreferentzia behar].

Kuskubiko espezie ugariren antzera, inguru kalitatearen organismo bioindikatzailea da. Produktu kimikoen toxikotasuna neurtzeko modelo esperimental zehatzak dira[2].

Sukaldaritza

Oso aintzat hartuak dira sukaldaritzan, hala nola, euskal gastronomiako ttoroan eta legatza saltsa berdean erabiliak.

Hala ere, gehiegizko arrantza dela-eta, askotan Venerupis philippinarum espeziea erabiltzen da sukaldaritzan, antzekotasuna dela eta. Jatorria Filipinetan du, baina Atlantikoko gune batzuetan etxekotu da.

Erreferentziak

  1. Ruditapes decussatus (Linnaeus, 1758) World Register of Marine Species
  2. Bivalvia (INIST)

Ikus, gainera

(RLQ=window.RLQ||[]).push(function(){mw.log.warn("Gadget "ErrefAurrebista" was not loaded. Please migrate it to use ResourceLoader. See u003Chttps://eu.wikipedia.org/wiki/Berezi:Gadgetaku003E.");});
licença
cc-by-sa-3.0
direitos autorais
Wikipediako egileak eta editoreak
original
visite a fonte
site do parceiro
wikipedia EU

Txirla handi: Brief Summary ( Basco )

fornecido por wikipedia EU

Txirla handia (Ruditapes decussatus, Tapes decussatus edo Venerupis decussata) molusku kuskubiko bat da, Veneridae familiakoa. Gehienetan Txirla izen arruntarekin ezagutzen da, Euskal Herrian ohikoena delako[erreferentzia behar].

Kuskubiko espezie ugariren antzera, inguru kalitatearen organismo bioindikatzailea da. Produktu kimikoen toxikotasuna neurtzeko modelo esperimental zehatzak dira.

licença
cc-by-sa-3.0
direitos autorais
Wikipediako egileak eta editoreak
original
visite a fonte
site do parceiro
wikipedia EU

Palourde commune ( Francês )

fornecido por wikipedia FR

Ruditapes decussatus

La palourde grise commune européenne (Ruditapes decussatus) est une espèce de mollusques bivalves de la famille des Veneridae.

Dénomination

Palourde est un nom vernaculaire ambigu en français. Apparu au XVIe siècle, le nom de « Palourde » vient du latin peloris, nom latin d'un gros coquillage[1]. Il peut désigner différentes espèces, parmi lesquelles la palourde commune. En Méditerranée, les palourdes portent le nom de « Clovisse », un nom vernaculaire tout aussi ambigu qui viendrait du Provençal clauvisso, de claure « fermer ».

La palourde commune, Ruditapes decussatus, peut aussi être désignée par les noms « palourde d'Europe », « palourde grise » ou « palourde croisée », voire une combinaison de ces différents noms - « palourde commune grise », par exemple. Dans le bassin d'Arcachon, la palourde commune porte également le nom local de « Coutoye »[2].

Le nom scientifique Ruditapes decussatus fait référence à l'aspect rugueux de la coquille du mollusque, Ruditapes pouvant se traduire par « Tapisserie brute » et decussatus par « croisée »[1].

Description

La palourde commune est un coquillage bivalve dont les deux parties de la coquille sont équivalves, elles sont de même taille et de forme semblable, ovale allongée, avec des umbos bien marqués[3]. Ruditapes decussatus présente, en comparaison avec Ruditapes philippinarum une forme globalement plus droite sur l'un de ses bords[4]. La couleur externe varie de blanchâtre à gris et peut présenter des nuances ou des motifs bruns. La taille moyenne des individus est de 4 à 5 cm[1].

Les coquilles présentent des stries radiales très serrées et de fines stries concentriques assez prononcées qui donnent un aspect quadrillé. Parmi ces stries concentriques, les stades de croissance sont bien marqués. En revanche, de chaque côté du crochet de l'umbo, la lunule et l'écusson, s'ils sont distincts, sont mal définis.

Intérieur de la valve gauche d'un Veneridae
Intérieur de la valve gauche d'un Veneridae.

A l'intérieur de la coquille, chaque valve porte trois dents articulaires. La dent centrale de la valve gauche et les dents centrale et postérieure de la valve droite sont bifides. Le sinus palléal est profond, en forme de U, et ne dépasse pas la ligne médiane des valves. Les cicatrices des muscles adducteurs, postérieurs comme antérieurs, sont bien marquées. La couleur interne est blanche, plus ou moins nuancé de jaune, avec une frange plus ou moins bleue le long du bord dorsal.

Les siphons de l'animal sont bien séparés sur toute leur longueur. C'est un point qui distingue la palourde commune Ruditapes decussatus de la palourde japonaise Ruditapes philippinarum

Espèces ressemblantes

En raison de la grande variabilité de l'aspect des différentes palourdes, il peut y avoir risque de confusion avec un certain nombre d'autres espèces.

Ainsi on peut confondre aisément la palourde grise commune avec Ruditapes philippinarum, la palourde japonaise, importée dans les années 70 pour les besoins de la vénériculture. Depuis, celle-ci s'est répandue hors des élevages et est désormais un coquillage des plus abondant sur le littoral atlantique.

Il peut également y avoir confusion avec la palourde rose Polititapes rhomboides qui partage sensiblement le même biotope. Enfin, la palourde grise peut occasionnellement être confondue avec Polititapes aureus ou Venerupis corrugata, respectivement connue comme la palourde jaune et la palourde-poulette.

Répartition et habitat

La palourde commune est endémique des côtes Nord-est de l'Océan Atlantique, de l'Europe du Nord à l'Afrique, y inclus la Manche et la Mer du Nord. On la trouve également le long des côtes méditerranéennes, en Adriatique, en mer Tyrrhénienne et en mer Égée. Elle est ainsi commune en Irlande, Angleterre, Belgique, France, Espagne, Algérie, Tunisie ou Italie. On peut également la croiser en mer Rouge[1].

La palourde commune vit, le long des côtes, enfoncée sur une quinzaine de centimètres dans le sable et la boue vaseuse à l'étage infra-littoral, sur les estrans, les étangs d'eaux saumâtres, les rias, les estuaires. On les retrouve à des profondeurs moyennes de 1 à 3 m. Elles peuvent cependant aller jusqu'à une dizaine de mètres de profondeur. Elles supportent des températures de l'eau de 5 à 30 °C, et une salinité de 15 à 40‰.

Biologie

Palourdes et environnement

À l'instar de nombreuses espèces de bivalves, c'est un organisme bioindicateur de la qualité du milieu.

Les cultures cellulaires de bivalves constituent un modèle expérimental précis et sensible pour l'évaluation de la toxicité des produits chimiques[5].

Elle peut être contaminée par divers métaux lourds, qu'elle peut bioaccumuler[6]

Recherche

Cette palourde fait l'objet d'une importante activité aquacole. Elle est donc l'objet de nombreuses recherches.

Notes et références

  1. a b c et d Fiche no 1379 sur les espèces Ruditapes sur la base DORIS (Données d'Observations pour la Reconnaissance et l'Identification de la faune et la flore Subaquatiques) de la commission de biologie de la fédération française de plongée.
  2. Nathalie Caill-Milly, Marie-Noëlle de Casamajor, Muriel Lissardy, Florence Sanchez, Gilles Morandeau, Évaluation du stock de palourdes du bassin d'Arcachon – Campagne 2003, Ifremer, p. 7, Septembre 2003.
  3. Ruditapes decussatus sur la base FAO Fisheries and Aquaculture Department.
  4. François Bordeyne, Stéphane Robert, Olivier Le Moine, Jean Pierre Léauté, Estimation des stocks de palourdes Ruditapesdecussatus, Ruditapes philippinarum sur l’estran oléronais du bassin de Marennes-Oléron, Ifremer, p. 10, juin 2009.
  5. [1] de l'INIST
  6. Henry M, Huang W, Cornet C, Belluau M & Durbec JP (1984) Contamination accidentelle par le cadmium d'un mollusque Ruditapes decussatus-bioaccumulation et toxicité (Cl 50, 96 H). Oceanologica acta, 7(3), 329-335.

Voir aussi

licença
cc-by-sa-3.0
direitos autorais
Auteurs et éditeurs de Wikipedia
original
visite a fonte
site do parceiro
wikipedia FR

Palourde commune: Brief Summary ( Francês )

fornecido por wikipedia FR

Ruditapes decussatus

La palourde grise commune européenne (Ruditapes decussatus) est une espèce de mollusques bivalves de la famille des Veneridae.

licença
cc-by-sa-3.0
direitos autorais
Auteurs et éditeurs de Wikipedia
original
visite a fonte
site do parceiro
wikipedia FR

Ameixa fina ( Galego )

fornecido por wikipedia gl Galician
 src=
Ameixa fina (á dereita, sobre unha cuncha aberta, un berberecho).

A ameixa fina (Ruditapes decussatus) é a variedade máis aprezada entre as distintas especies de ameixas e, con diferenza, a de maior valor comercial.

Sinonimia

A denominación comercial en Galicia (común e científica) é ameixa fina (Ruditapes decussatus), segundo a Resolución de 27 de febreiro de 2006, da Secretaría General de Pesca Marítima, pola que se establece e se publica o listado de denominacións comerciais de especies pesqueiras e de acuicultura admitidas en España (BOE nº 69, de 22.03.2006).

Nome científico

Ruditapes decussatus (Linnaeus 1758).

Outras formas coas que pode aparecer nomeada son: Tapes decussatus, Venerupis decussatus, Ruditapes decussata, Venerupis decussata, Venus truncata ou Paphia decussata.

Nomes vernáculos

  • Galicia: Ameixa fina, ameixa boa, ameixa branca, ameixa de caste, ameixa de exportación, ameixa de lei, ameixa femia, ameixa galega, ameixa lexítima, ameixa natural, ameixa sá.
    • Comercialmente tamén é coñecida como ameixa de Carril (pola sona que ten a pescada nesa parroquia de Vilagarcía).
  • Castela: Almeja Fina
  • Cataluña: Cloïsa, Cloïsa fina
  • Baleares: Copinya, Escopinya llisa
  • País Vasco: Txirla Handia
  • Cantabria: Amayuela
  • Inglés: Grooved Carpet Shell
  • Francés: Palourde Commune
  • Alemán: Teppichmuschel
  • Italiano: Vongola vera

Morfoloxía e anatomía

A cuncha, relativamente fina en comparación con outras especies, caracterízase por ter ben marcadas as estrías radiais e as lonxitudinais, que debuxan un cuadriculado patente, sobre todo na parte posterior, ó que lle debe o nome específico (decussatus = entrecruzado). Este debuxo axuda máis a identifica-la especie cá cor da cuncha.

A cor é moi variable, dependendo do tipo e composición do sustrato no que se cría, entre gris clara e castaño escura, con predominio dos tonos pardos claro ou grises. Pode presentar manchas máis escuras, irregularmente repartidas. As dúas valvas presentan a mesma cor.

Presenta dous sifóns longos, grazas ós que pode sobrevivir enterrada a profundidades de ata 15–30 cm na area e soportar sen problemas as fases de baixamar. Os sifóns están separados un do outro en toda a súa lonxitude, feito que tamén permite recoñecela fronte a outras especies.

Diferenzas máis importantes coas especies semellantes: Ameixa fina Ameixa xaponesa Ameixa babosa Estrías finas e regulares, ben marcadas as radiais e as lonxitudinais. Estrías radiais máis marcadas, e as lonxitudinais non son apreciables na rexión media. Estrías lonxitudinais máis marcadas; pouco apreciables as radiais. Marca de inserción do ligamento só apreciable na valva dereita. Marcas apreciables nas dúas valvas. Pouco diferenciadas. Cara interna da cuncha branca ou cun lixeiro ton laranxa. Marrón, violácea ou amarela. Branca, rosada ou alaranxada. Sifóns separados en toda a súa lonxitude. Soldados na maior parte. Soldados en toda a súa lonxitude. Dobre fila de tentáculos no bordo do sifón inhalante. Tres filas de tentáculos. Dúas filas.

Hábitat

Está presente en todo o litoral atlántico europeo e no canal da Mancha, e resulta escasa no Mediterráneo. Nas costas africanas chega a Senegal.

Medra normalmente en fondos de area limpa e firme ou cascallo, desde o espazo intermareal ata zonas de poucos metros de profundidade.

O desenvolvemento varía moito segundo as temperaturas da auga e a riqueza en plancto, alcanzando o tamaño comercial, de 3-5 centímetros de lonxitude, ó cabo de 3 ou 4 anos. Pode chegar a medir 6–8 cm.

O talle mínimo é de 40 mm no seu eixo maior.

Pesca

O método de pesca adoita ser a pé, cun sacho, durante a seca, guiándose polos buratos que deixan os sifóns na area, pero tamén se utiliza o rastro desde as barcas.

Aspectos sanitarios

Os perigos sanitarios derivados dunha posible contaminación bacteriana procedente de vertidos fecais son semellantes ós descritos para o resto dos moluscos bivalvos, artigo ó que remitimos ó lector.

Cómpre destacar que a ameixa fina resiste fóra da auga moito tempo, máis cás outras especies de ameixa.

Gastronomía

O máis habitual é consumilas en cru, cunhas pingas de limón, pero poden utilizarse noutras preparacións culinarias (caldeiradas, á prancha, á mariñeira, en guisos de fabas, etc.).

Observacións

Nalgúns textos ou páxinas web pode lerse que se pode saber se son de orixe galega ou non lendo a etiqueta de depuración, por ser obrigatorio indicar na etiquetaxe a orixe. A realidade é que ese dato non achega esa información, pois o establecemento depurador pode ser galego pero non selo o molusco. A indicación da zona de orixe, a non ser que a especifiquen con exactitude, adoita ser simplemente “Atlántico noreste- Zona FAO 27”, que pouco di da procedencia da ameixa.

Aínda así, cómpre recoñecer que a gran maioría da ameixa fina comercializada en Galicia é de orixe galega, pero tamén a hai importada de Túnez.

Notas

  1. 1,0 1,1 Ruditapes decussatus (Linnaeus, 1758) World Register of Marine Species. Consultado o 17 de xaneiro de 2018.

Véxase tamén

Outros artigos

licença
cc-by-sa-3.0
direitos autorais
Autores e editores de Wikipedia
original
visite a fonte
site do parceiro
wikipedia gl Galician

Ameixa fina: Brief Summary ( Galego )

fornecido por wikipedia gl Galician
 src= Ameixa fina (á dereita, sobre unha cuncha aberta, un berberecho).

A ameixa fina (Ruditapes decussatus) é a variedade máis aprezada entre as distintas especies de ameixas e, con diferenza, a de maior valor comercial.

licença
cc-by-sa-3.0
direitos autorais
Autores e editores de Wikipedia
original
visite a fonte
site do parceiro
wikipedia gl Galician

Manilluskel ( Islandês )

fornecido por wikipedia IS

Manilluskel (fræðiheiti: Ruditapes philippinarum) er samloka af freyjuskeljarætt.

Útlit

Skelin er sterkbyggð og eru útlínur hennar ferhyrndar. Skelin hefur fundist marglita en oftast er hún hvít með smá brúnum lit. Algeng stærð á skelinni er 25 – 57 mm. Manilluskel lifir best á sandbotni eða í drullu. Hún nærist með því að sía vatn í gegnum sograna. Skelin er grotæta og hefur hún tvo sograna, annar sem þrýstir vatninu út á meðan hinn sýgur vatnið inn. Einnig lifir skelin á svifþörungum.

Lifnaðarhættir

Skeljarnar grafa sig 15 – 20 cm djúpt ofan í sand og lifa þær þar. Æxlun fer fram utan skeljarinnar, oftast á sumrin en getur þó byrjað að vori til ef aðstæður eru góðar og hitastig hátt. Lirfan syndir í 10 – 15 daga en þá sest hún niður á 0,5 mm dýpi á sandbotni. Helstu óvinir þessara skelja eru ýmsir fjörukrabbar, krossfiskur og fuglar. Einn fjörukrabbi getur étið allt að 5 – 6 skeljar á dag.

Veiðar, ræktun og vinnsla

Mikil þróun hefur verið á vinnslu, framleiðslu og ræktun á skeljunum. Grunnurinn er að safna saman skeljum úr fjörum, þær eru svo látnar liggja í tanki í að minnsta kosti 42 klukkustundir. Þær eru svo settar í 0,5, 1 eða 2 kg poka og dreift þannig á markaði, ýmist til áfram vinnslu í niðursuðu eða ferskt á markað. Geymsluaðstæður skeljarinnar er 3 – 10°C og geta þær haldið bragði og ferskleika í allt að fimm daga. Skeljarnar eru svo ýmist eldaðar upp úr ediki eða annars konar bragðbætum. Í Mið-Evrópu er þekktasti rétturinn „ameixas a marineira“ þar eru skeljarnar látnar marinerast í einhvers konar pækil (saltvatni) og eldaðar upp úr sérstökum sósum, oft lauk eða hvítlauks og oft drukkið hvítvín með.

Aukning í framleiðslu

Vegna verðmæta sem fólgin er í manilluskel er búið að dreifa henni og rækta á ýmsum stöðum í heiminum. Ofveiði í evrópsku dúkaskelinni (l. ruditapes decussatus) leiddi til mikils innflutnings á manilluskel í evrópsk vötn. Fyrst var skelin ræktuð í Frakklandi árið 1972. Í dag er skelin ræktuð í Bandaríkjunum, Bretlandi, Portúgal, Írlandi, Spáni og Ítalíu. Unnið er að því að rækta skelina í fleirum löndum en þar má helst nefna í Noregi, Þýskalandi, Belgíu, Marokkó og Ísrael. Í kjölfar mikillar ræktun á manilluskel í Evrópu, þá sérstaklega Ítalíu, Frakklandi og Írlandi hefur framleiðsla á skelinni verið meiri og hefur verið mikil aukning, meiri en í evrópsku dúkaskel. Í dag er manilluskel með meiri markaðshlutdeild í skeljalöndun en evrópska dúkaskelin.

Síðan 1991 hefur manilluskel framleiðsla aukist gífurlega eða sexfaldast. Hún er nú ein af mest unnu tegundum í heiminum en unnin voru 2,36 milljón tonn árið 2002. Kína er langstærsti framleiðandinn en Kínverjar unnu 97,4% af heildarframleiðslunni árið 2002. Ítalir hafa aukið hlut sinn eftir að hafa verið kynntir fyrir manilluskel. Árið 2002 framleiddu Ítalir 41 þúsund tonn sem gerir þá næst stærsta framleiðanda í heiminum á manilluskel. Flestar skeljarnar eru seldar lifandi á ferskfisk mörkuðum á um 65 kr/kg. Í Kína eru þær oft djúpsteiktar eða settar í súpu.

Skeljarnar eru einnig frystar í vakúm pakkningum og útfluttar til Japan. Frakkar og Bretar hafa einnig flutt inn ferskar skeljar frá Kína. Ítalir flytja mikið af sínum skeljum til Spánar. Einnig flytja Írar megnið af sinni framleiðslu til Frakklands og Spánar. Framboð hefur aukist gífurlega á undanförnum árum en hér áður fyrr var verðið í Evrópu um 1200 kr/kg árið 1983 en lækkaði fljótt niður í 600 kr/kg árið 1990.

Wikimedia Commons er með margmiðlunarefni sem tengist
licença
cc-by-sa-3.0
direitos autorais
Höfundar og ritstjórar Wikipedia
original
visite a fonte
site do parceiro
wikipedia IS

Manilluskel: Brief Summary ( Islandês )

fornecido por wikipedia IS

Manilluskel (fræðiheiti: Ruditapes philippinarum) er samloka af freyjuskeljarætt.

licença
cc-by-sa-3.0
direitos autorais
Höfundar og ritstjórar Wikipedia
original
visite a fonte
site do parceiro
wikipedia IS

Ruditapes decussatus ( Português )

fornecido por wikipedia PT
 src=
Conchas de amêijoa-fina.
 src=
Concha fóssil recolhida no Mar do Norte.

Ruditapes decussatus Linnaeus, 1758[2] é uma amêijoa conhecida pelos nomes comuns de amêijoa-legítima, amêijoa-fina ou amêijoa-boa. Esta espécie de moluscos bivalves da família dos Veneridae é objecto de uma importante actividade comercial, incluído capturas em rias e lagunas e aquicultura, sendo a amêijoa mais apreciada e o bivalve que atinge maior valor comercial no mercado europeu. Para além do interesse comercial, e à semelhança de muitas outras espécies de bivalves, a espécie é utilizada como bioindicador da qualidade ambiental, pelo que tem sido objecto de numerosos estudos e publicações científicas. Recentemente o transcriptoma desta espécie foi sequenciado assim como foram desenhados microarrays para o estudo do comportamento de determinados genes em condições de infecção por Perkinsus olseni[3]. As culturas de células deste bivalve têm sido utilizadas como modelo experimental, preciso e sensível, para a avaliação da toxicidade de produtos químicos[4].

Descrição

A concha, relativamente fina em comparação com outras espécies de amêijoas, caracteriza-se por ter as estrias radiais e longitudinais bem marcadas, as quais desenham um quadriculado patente, principalmente na parte de trás, o que lhe originou o nome específico (latim: decussatus; "entrecruzadas"). A presença deste desenho é a forma mais segura de identificar a espécie, sendo preferível à cor da concha, a qual é muito variável: dependendo do tipo e composição do substrato em que o espécime se desenvolveu, a cor da concha varia entre o cinzento claro e o castanho escuro, com predominância dos tons pardos claro ou cinza. Adicionalmente, a concha pode apresentar manchas mais escuras, irregularmente distribuídas, ou bandas escurecidas. As duas valvas apresentam em geral a mesma cor.

Apresenta dois sifões longos (sendo por isso referida como amêijoa-cornuda), graças aos quais pode sobreviver enterrada a profundidades de até 15–30 cm na areia e vasa, suportando as fases de maré baixa recuando em profundidade. Os sifões são separados um do outro em todo o seu comprimento, o que também permite reconhecer a espécie face a espécies morfologicamente similares. O quadro seguinte permite a comparação com as espécies comerciais mais comuns.

Diferenças mais importantes entre as espécies comerciais semelhantes: Amêijoa-fina
(Ruditapes decussatus) Amêijoa-japonesa
(Ruditapes philippinarum) Amêijoa-babosa
(Venerupis pullastra) Estrias finas e regulares, com as radiais e as longitudinais bem marcadas. Estrias radiais mais marcadas, e as longitudinais não são facilmente visíveis na região média. Estrias longitudinais mais marcadas; as radiais pouco pronunciadas. Marca de inserção do ligamento só pronunciada na valva direita. Marcas pronunciadas nas duas valvas. Pouco diferenciadas. Face interna da concha branca ou com ligeiro tom laranja. Castanho, violácea ou amarela. Branca, rosada ou alaranjada. Sifões separados em toda a sua longitude. Soldados na maior parte. Soldados em toda a sua longitude. Dupla fila de tentáculos no bordo do sifão inalante. Três filas de tentáculos. Duas filas de tentáculos.

Distribuição e habitat

Está presente em todo o litoral atlântico europeu e no Canal da Mancha, rara no Mediterrâneo. Nas costas africanas, a área de distribuição chega até ao Senegal. Presente nos Açores (apenas na Lagoa da Fajã de Santo Cristo).

O habitat típico são as lagunas e reentrâncias da costa com fundos de areia limpa e firme ou cascalho, desde a zona entremarés até profundidade 20 metros.

O desenvolvimento varia muito segundo as temperaturas da água e a riqueza em plâncton, alcançando o tamanho comercial, de 3-5 centímetros de comprimento, ao fim de 3 ou 4 anos. Pode chegar a medir 6–8 cm. O tamanho mínimo admitido para comercialização na União Europeia é de 40 mm no eixo maior da concha.

Cultura

Na Europa, a maior parte das larvas da amêijoa-boa é recolhida da natureza. Não obstante, as larvas podem igualmente ser produzidas em estações de produção de juvenis, onde a reprodução pode ser estimulada por choque térmico, pela adição de sémen ou pela libertação de gâmetas. Os ovos fecundados são filtrados através de peneiras e colocados em diferentes tipos de recipientes até atingirem o estádio larvar. Até à sua metamorfose, as amêijoas são alimentadas com microalgas.

A amêijoa-boa pode ser cultivada em maternidades com sistemas de alimentação controlados que utilizam algas unicelulares. Em alternativa, pode ser cultivada em sacos de rede em mesas de cultura. Na Irlanda, as maternidades consistem em sacos de rede colocados sobre placas localizadas na zona da baixa mar. A amêijoa deve ser tamanho idêntico e que não haja competição pelos alimentos, caso em que as amêijoas mais pequenas teriam um crescimento mais lento.

As técnicas de engorda da amêijoa-boa exigem a manutenção regular do substrato. É necessário retirar as algas e os predadores (como caranguejos e estrelas do mar) e o substrato deve ser devidamente oxigenado. É importante que a densidade de amêijoas seja adequada.

A amêijoa é preferencialmente cultivada em zonas entremarés, ao abrigo de ventos, vagas e correntes fortes. No entanto, determinados tipos de lagunas ostreícolas podem igualmente ser utilizadas para a cultura de amêijoa. Antes de lançar as amêijoas, a zona deve ser preparada e limpa, de modo a não atrair predadores. As amêijoas são cobertas com rede, o que ajuda a protegê las dos predadores. Na Europa, foi desenvolvida uma máquina que abre os sulcos na rede e, simultaneamente, lança as sementes. As redes devem ser limpas regularmente, a fim de evitar a incrustação de organismos, o assoreamento e a infiltração de predadores.

Consoante a abundância de alimentos no meio, as amêijoas atingem os 40 mm em cerca de dois a três anos.[5]

Apanha e comercialização

O método de pesca mais comum é a pé, entrando a vau na maré baixa, fazendo a recolha com um sacho, guiando-se pelos buracos que os sifões deixam na areia, mas também se utiliza o arrasto a partir de pequenas embarcações.

As capturas totais durante o ano 2011 na Galiza, principal região produtora, ascenderam a 773 323,09 kg, num valor de € 15 018 743,21 (valor mínimo: 4,95 €/kg; valor máximo: 54,90 €/kg; valor médio: 19,42 €/kg)[6].

As capturas totais em Portugal, no ano 2011, foram de 2339 toneladas[7]. A principal zona de produção localiza-se na Ria Formosa

Os perigos sanitários derivados da possível contaminação bacteriana procedente de descargas fecais são semelhantes aos descritos para os restantes moluscos bivalves.

Esta espécie de amêijoa sobrevive fora da água muito tempo, mais que as outras espécies comerciais de amêijoa.

A forma mais habitual de consumo é em cru, com adição de sumo de limão, mas podem utilizar-se em várias confecções culinárias (como caldeiradas, na prancha, à marinheira ou em guisados e ensopados).

Notas

  1. a b Ruditapes decussatus (Linnaeus, 1758) World Register of Marine Species. Retrieved 2011-10-06.
  2. Outras formas como frequentemente aparece nomeada são: Tapes decussatus, Venerupis decussatus, Ruditapes decussata, Venerupis decussata, Venus truncata ou Paphia decussata.
  3. mRNA-Seq and microarray development for the Grooved carpet shell clam, Ruditapes decussatus: a functional approach to unravel host -parasite interaction
  4. Bordenave Auzoux Stéphanie, La branchie de palourde Ruditapes decussatus (Mollusque Bivalve): un modèle expérimental en pathologie et en écotoxicologie marine (arquivo do INIST).
  5. A Pesca e Aquicultura na Europa, nº 60 - Março 2013
  6. Segundo dados de vendas nas lotas galegas, ver: Informação estatística das pescas galegas.
  7. INE I.P. - Estatisticas da Pesca 2012 - Lisboa Portugal, 2013

Bibliografia

 title=
licença
cc-by-sa-3.0
direitos autorais
Autores e editores de Wikipedia
original
visite a fonte
site do parceiro
wikipedia PT

Ruditapes decussatus: Brief Summary ( Português )

fornecido por wikipedia PT
 src= Conchas de amêijoa-fina.  src= Concha fóssil recolhida no Mar do Norte.

Ruditapes decussatus Linnaeus, 1758 é uma amêijoa conhecida pelos nomes comuns de amêijoa-legítima, amêijoa-fina ou amêijoa-boa. Esta espécie de moluscos bivalves da família dos Veneridae é objecto de uma importante actividade comercial, incluído capturas em rias e lagunas e aquicultura, sendo a amêijoa mais apreciada e o bivalve que atinge maior valor comercial no mercado europeu. Para além do interesse comercial, e à semelhança de muitas outras espécies de bivalves, a espécie é utilizada como bioindicador da qualidade ambiental, pelo que tem sido objecto de numerosos estudos e publicações científicas. Recentemente o transcriptoma desta espécie foi sequenciado assim como foram desenhados microarrays para o estudo do comportamento de determinados genes em condições de infecção por Perkinsus olseni. As culturas de células deste bivalve têm sido utilizadas como modelo experimental, preciso e sensível, para a avaliação da toxicidade de produtos químicos.

licença
cc-by-sa-3.0
direitos autorais
Autores e editores de Wikipedia
original
visite a fonte
site do parceiro
wikipedia PT