El faig[1][2][3] (Fagus sylvatica) és un arbre gran i corpulent del gènere Fagus i de la família Fagaceae. També es coneix com a fai en ribagorçà i en valencià com a faig bosquer. Etimològicament, Fagus deriva del grec i significa 'per menjar' en clara referència a les llavors comestibles: sylvatica fa esment a la seva capacitat per formar bosc. Un bosc on l'espècie predominant és el faig se'n diu fageda o fajosa.
És un arbre de fins a 40 metres d'alçada, amb el tronc dret, l'escorça grisenca i llisa i una capçada ampla. Les flors masculines estan reunides en una inflorescència globular pèndula i les femenines, de dues en dues, envoltades d'un involucre.[4]
Les fulles són ovades, amb el marge amb pèls fins i sedosos. A la tardor, les fulles perden el color i es tornen de color daurat vermellós. El fruit és de color bru, amb 3 arestes prominents i reunides de 2 en 2, dins d'una cúpula llenyosa i amb espines llargues i toves.
Macrofaneròfit que creix en terrenys no massa compactes de clima humit. Forma boscos a l'estatge montà, als vessants humits i ombrívols, on s'estanca sovint la boira i els núvols. Floreix de març fins al maig.
La fageda és un bosc típic de l'estatge montà. S'estén per Europa, arriba al sud-est de Noruega, al mar Negre i pel sud a les muntanyes de Grècia i Sicília. A la península Ibèrica es distribueix per la meitat nord peninsular. Als Països Catalans el trobem als Pirineus, i estatge montà interior, dels 500 a 2.000 m.[5] Es fa a les contrades de clima oceànic i humit. A les Terres de l'Ebre es troba la fageda més meridional d'Europa, al barranc del Retaule, al terme de La Sénia (Montsià) i dins del Parc Natural dels Ports.
És relativament rar a Catalunya, però és la vuitena espècie més abundant, amb més de 36 milions de peus i la segona espècie caducifòlia més abundant, després del roure martinenc. Les fagedes es concentren al Ripollès (10 milions de peus), la Garrotxa, Osona, la Vall d'Aran i el Berguedà, tot i que també n'hi ha a l'Alt Empordà, al Montseny (la Selva i el Vallès Oriental) i fins i tot al Solsonès i als Ports (Montsià).[6]
Se n'utilitza l'escorça i les fulles. L'escorça té una bona quantitat de tanins (3-4%), mentre que les fulles són riques en flavonoides, sobretot en quercetòsid. La fusta té molta quantitat de fenols com la creosota.
S'ha usat tradicionalment com antisèptic, antidiarreic, cicatritzant, analgèsic, antipirètic, antitussigen i expectorant. Popularment s'empra en el tractament de la grip, refredats, bronquitis, faringitis, odontàlgies i diarrees. La fulla del faig té, a més, propietats com a diürètic.
Se'n té constància d'intoxicacions per ingesta excessiva de llavors que poden portar a un quadre de problemes gastrointestinals com vòmit, diarrea, dolors abdominals i paràlisis digestiva, segurament per l'alt contingut en tanins.
La fusta del faig és apreciada en fusteria, torneria, ebenisteria i construcció (com travesses de ferrocarril) i, antigament, per fer carbó. També es cultiva com a ornamental. El fruit, la faja, és comestible i antigament se n'extreia un oli de cuina al nord d'Europa.
El faig (Fagus sylvatica) és un arbre gran i corpulent del gènere Fagus i de la família Fagaceae. També es coneix com a fai en ribagorçà i en valencià com a faig bosquer. Etimològicament, Fagus deriva del grec i significa 'per menjar' en clara referència a les llavors comestibles: sylvatica fa esment a la seva capacitat per formar bosc. Un bosc on l'espècie predominant és el faig se'n diu fageda o fajosa.