Mountainous Southern Sinai.
Europe, southwest and Central Asia.
Wet ground, field borders.
Perennial.
Salvia sclarea, clary, o clary sage, ye una planta yerbácea bienal o perenne de curtia vida, perteneciente a la familia de les lamiacees. Ye orixinaria de la rexón del Mediterraneu hasta'l centru d'Asia.
Ye una planta yerbácea perenne de curtia vida qu'algama 1 m d'altor cuando ta en flor. Pel hibiernu, muérrese y vuelve ser una roseta basal. Les fueyes tienen una testura lanosaa y algamen los 10-20 cm de llargu y 6-12 cm d'anchu. La so flores apaecen en grupos de 2-6 nel tarmu, tienen 2.5-3.5 cm de llargu y son de color blancu, rosa o púrpura pálidu. Les bráctees de los tarmos florales tienen colores similares a les flores. Les glándules de los tarmos florales producen aceite esencial.[1]
Se destila un aceite esencial que contién el compuestu químicu arumosu esclareol. Esti alcuéntrase dacuando en tiendes especializaes y tiendes d'arumes. El so golor ye descritu como picante, que ye consideráu por dellos desagradable y bien curiosu pa otros.
Les granes tienen una capa mucilaginosa, polo que s'encamienta asitiar una grana nel güeyu d'una persona con un oxetu estrañu nella por que pudiera cumplir col oxetu y faer que sía bono de quitar. Esta práutica reparar por Nicholas Culpeper na so Complete Herbal (1653), quien se refirió a la planta como "güeyos claros".[2]
El destiláu d'aceite esencial utilízase llargamente en perfumería y como saborizante para moscatel, vermuts, vinos y llicores.[3] Tamién s'utiliza en aromaterapia pa solliviar l'ansiedá y el mieu, los problemes rellacionaos cola menstruación, como'l síndrome premenstrual y los calambres, y ayudando col velea.[4]
Anguaño ye cultiváu principalmente n'Inglaterra, Francia y el sur de Rusia pa la industria del arume.
L'aceite esencial ye ricu en linalool (10-20%) y en acetato de linalilo (45-75%) acompañaos de germacreno D y cariofileno.[5] Tamién ye una bona fonte d'acedu linolénico (omega-3).[6]
Utilízase como estomacal, anticatarral, antisudorífico, astrinxente, antiespasmódico, estimulante, emenagogo, antisépticu. En medicina popular pa trestornos gástricos, calambres, timpanitis, fories.[5]
De cutiu cultívase como una planta ornamental nos xardinos.
Salvia sclarea describióse por Carlos Linneo y espublizóse en Species Plantarum 1: 27. 1753.[7]
Númberu de cromosomes de Salvia sclarea (Fam. Labiatae) y táxones infraespecíficos:[8] 2n=22.[9]
Salvia: nome llatín de la "salvia", que procede del llatín salvus, que significa "salú" o salveo, que significa a "curar", aludiendo a les virtúes melecinales de les plantes d'esti xéneru.
sclarea: epítetu
Salvia sclarea, clary, o clary sage, ye una planta yerbácea bienal o perenne de curtia vida, perteneciente a la familia de les lamiacees. Ye orixinaria de la rexón del Mediterraneu hasta'l centru d'Asia.
Flor Ilustración Vista de la plantaMüşk sürvəsi, Ənbər sürvə (lat. Salvia sclarea)[1] və ya Dağ küncütü [2] - adaçayı cinsinə aid bitki növü.[3]
La sàlvia romana (Salvia sclarea) és una planta herbàcia biennal o perenne de curta vida, pertanyent a la família de les lamiàcies. És originària de la regió del Mediterrani fins al centre d'Àsia.
Arriba a mesurar fins a 1 m d'alçada quan està en flor. A l'hivern, es mor i torna a ser una roseta basal. Les fulles tenen una textura llanosa i arriben als 10-20 cm de longitud i 6-12 cm d'ample. Les seves flors apareixen en grups de 2-6 a la tija, mesurant 2,5-3,5 cm de llarg i són de color blanc, rosa o porpra pàl·lid. Les bràctees de les tiges florals tenen colors similars a les flors. Les glàndules de les tiges florals produeixen olis essencials.[1]
Es destil·la el seu oli essencial que conté el compost químic aromàtic esclareol. Aquest es troba ocasionalment en botigues especialitzades i botigues de perfums. La seva olor és descrita com a picant, que és considerada per alguns desagradable i molt atractiu per a altres.
Les llavors tenen una capa mucilaginosa, de manera que a vegades s'ha fet servir col·locant una a l'ull d'una persona amb el propòsit de treure objectes estranys. Aquesta pràctica s'observa per Nicholas Culpeper al seu Complete Herbal (1653), qui es va referir a la planta com a "ulls clars".[2]
El destil·lat d'oli essencial s'utilitza àmpliament en perfumeria i com a saboritzant per a moscatell, vermuts, vins i licors.[3] També s'utilitza en aromateràpia per alleujar l'ansietat i la por, els problemes relacionats amb la menstruació, com el síndrome premenstrual i les rampes, i ajudant amb l'insomni.[4]
Avui dia és conreada principalment a Anglaterra, França i el sud de Rússia per a la indústria del perfum.
L'oli essencial és ric en linalool (10-20%) i en acetat de linanil (45-75%) acompanyats de germacrè D i cariofilè.[5] També és una bona font d'àcid linolènic (omega-3).[6]
S'utilitza com estomacal, astringent, antiespasmòdic, estimulant, emmenagog, antisèptic i contra el refredat i la suor. En medicina popular per a trastorns gàstrics, rampes, timpanitis i diarrees.[5]
Sovint es cultiva com una planta ornamental als jardins.
Salvia sclarea va ser descrita per Linné i publicada a Species Plantarum 1: 27, l'any 1753.[7]
Nombre de cromosomes de Salvia sclarea i tàxons infraespecífics: 2n = 22.[8][9]
La sàlvia romana (Salvia sclarea) és una planta herbàcia biennal o perenne de curta vida, pertanyent a la família de les lamiàcies. És originària de la regió del Mediterrani fins al centre d'Àsia.
Planhigyn blodeuol dyfrol yw Clari sy'n enw gwrywaidd. Mae'n perthyn i'r teulu Lamiaceae. Yr enw gwyddonol (Lladin) yw Salvia sclarea a'r enw Saesneg yw Clary.[1]
Mae'r rhywogaeth hon i'w chanfod yn tyfu mewn cynefinoedd oer a thymherus (neu gynnes) yn hemisffer y Gogledd a'r De fel y'i gilydd.
Planhigyn blodeuol dyfrol yw Clari sy'n enw gwrywaidd. Mae'n perthyn i'r teulu Lamiaceae. Yr enw gwyddonol (Lladin) yw Salvia sclarea a'r enw Saesneg yw Clary.
Mae'r rhywogaeth hon i'w chanfod yn tyfu mewn cynefinoedd oer a thymherus (neu gynnes) yn hemisffer y Gogledd a'r De fel y'i gilydd.
Broget salvie (Salvia sclarea) er en toårig plante med en vækst, som første år udelukkende består af en grundstillet bladroset, men andet år også af en stift opret, blomsterbærende stængel. Alle dele af planten indeholder en æterisk olie, som giver den en karakteristisk lugt, som begejstrer nogle, mens andre finder den afskyelig. Planten kaldes også muskatelsalvie eller skarlej.
Stænglen er firkantet og dækket af fine, grålige hår. Bladene i bladrosetten er stilkede og bredt ægformede, mens de er modsatte og siddende med aftagende bredde op langs det blomstrende skud. Bladranden er bugtet-tandet, og oversiden er grågrøn og stærkt rynket, mens undersiden er grå af fine hår.
Blomstringen sker i juni-juli, og den består dels af nogle hindeagtige, lyserøde højblade og dels de hvide, lyseblå eller lyst violette, uregelmæssige blomster. Blomsterne sidder i små bundter á 6-8 i store, åbne og endestillede toppe både på hovedskuddet og dets forgreninger. Frugterne er kapsler med nogle få, store frø.
Rodnettet er kraftigt og dybtgående.
Højde x bredde og årlig tilvækst: 1,00 x 0,40 m (100 x 20 cm/år). Bladrosetten er dog kun 0,20 x 0,20 m.
Broget salvie er udbredt i Centralasien, Mellemøsten, Kaukasus, Lilleasien, Syd-, Sydøst- og Sydvesteuropa, hvor den er knyttet til lysåbne plantesamfund på ruderater og nyligt forstyrret jord.
På bakkeskråninger i det indre Normandiet, hvor jorden er tør og kalkholdig, findes arten sammen med bl.a. agernigella, bukketorn, engletrompet, fennikel, rude, voldtimian, druekortlæbe, duskhyacint, europæisk heliotrop, farvekrap, farvevajd, gul læbeløs, knoldfladbælg, kornridderspore, kostfuglemælk, lægesalvie, middelhavsprydløg, opiumvalmue og ægte isop[1]
Den æteriske olie bruges meget i aromaterapi. Olien opleves af mange som blomsteragtigt-sødlig, mens andre fornemmer den som høagtig eller som svedlugt. Det påstås, at den virker euforiserende, kønsligt stimulerende og opstrammende. Af samme grund bruges den ofte i parfumeindustrien.
I det 17. århundrede fremstillede man alkoholiske drikke, der var tilsmagt med olie fra broget salvie for at fremme den berusende virkning fra alkoholen.
Endnu i dag anvendes olien som aromastof i mange tobakssorter.
Broget salvie (Salvia sclarea) er en toårig plante med en vækst, som første år udelukkende består af en grundstillet bladroset, men andet år også af en stift opret, blomsterbærende stængel. Alle dele af planten indeholder en æterisk olie, som giver den en karakteristisk lugt, som begejstrer nogle, mens andre finder den afskyelig. Planten kaldes også muskatelsalvie eller skarlej.
Der Muskatellersalbei (Salvia sclarea), auch Muskat-Salbei, Römischer Salbei, Scharlei, Scharlauch und Scharlachkraut genannt, ist eine Pflanzenart aus der Gattung Salbei (Salvia) in der Familie der Lippenblütler (Lamiaceae). Die drüsig-klebrige Pflanze verströmt einen gewürzartigen Duft, worauf der deutsche Trivialname Bezug nimmt.
Der Muskatellersalbei ist eine immergrüne zweijährige bis ausdauernde krautige Pflanze mit pleiokormer Pfahlwurzel. Die Pflanze erreicht Wuchshöhen von 50 bis 110 Zentimetern. Im ersten Jahr wird die Blattrosette ausgebildet, im zweiten Jahr entwickelt sich der Blütenstand. Die Spreite der großen Laubblätter ist einfach und herzeiförmig gestaltet sowie grau behaart.[1] Die violett und rosafarbenen Tragblätter der Scheinquirle sind länger als der Kelch. Die Blütenstandsachsen sind mit einfachen Haaren und Drüsenhaaren (Muskatellergeruch) besetzt. Die zwittrigen Blüten sind zygomorph. Der Kelch ist breit herzförmig, am Rand kurz bewimpert, lila, weinrot oder weiß. Die Kelchzähne sind begrannt und stechend. Die Krone ist 20 bis 28 Millimeter lang, hellblau, rosa oder lila. Die Kronröhre hat innen auf der Bauchseite eine kleine Schuppe.
Die Blütezeit reicht von Juni bis Juli.
Die Chromosomenzahl beträgt 2n = 22.[2]
Der Muskatellersalbei kommt vom Mittelmeerraum bis Zentralasien vor.[3] Er besiedelt Felshänge, Wälder, Felder und Wegränder bis in Höhenlagen von 2000 Meter.
Der Muskatellersalbei (früher auch Scharlach[4] und lateinisch Gallitrichum genannt[5]) wird selten als Zierpflanze in Staudenbeeten kultiviert. Er ist seit spätestens dem 9. Jahrhundert in Kultur, es gibt einige Sorten.
Er wird als Heilpflanze und Gewürz genutzt.
Es werden folgende Drogen genutzt:
Die Wirkung vom Muskateller-Salbei ähnelt in Einigem der des Echten Salbeis. Durch seinen Gehalt an Sclareol hat er auch hormonartige Wirkungen[7].
In der griechischen und römischen Antike wurde er bei Kopfschmerzen eingesetzt[1]. Blätter und Blüten können roh oder gegart gegessen werden. Die Blüten werden zur Aromatisierung von Wermutweinen verwendet, früher wurden sie auch anderen Weinen zugesetzt. Das Öl der Pflanze wird in der Parfüm- und Kosmetikindustrie verarbeitet[1]. Die Blüten des Muskatellersalbeis sind zugleich eine verhältnismäßig gute Bienenweide. Auf einer mit ihm bestandenen Fläche von einem Hektar kann sich pro Blühsaison ein Honigertrag von 107 bis 174 kg ergeben.[8] Die Blüten des Muskatellersalbeis locken auch sehr zuverlässig die größte in Deutschland vorkommende Einsiedlerbiene, die Große Holzbiene (Xylocopa violacea) an, wenn diese in der näheren Umgebung vorkommt. Aufgrund ihrer Körpergröße kann diese Wildbiene den raffinierten „Schlagbaum“-Bestäubungsmechanismus des Muskatellersalbeis bedienen und damit eine Fremdbestäubung sicherstellen.[9]
Der Muskatellersalbei (Salvia sclarea), auch Muskat-Salbei, Römischer Salbei, Scharlei, Scharlauch und Scharlachkraut genannt, ist eine Pflanzenart aus der Gattung Salbei (Salvia) in der Familie der Lippenblütler (Lamiaceae). Die drüsig-klebrige Pflanze verströmt einen gewürzartigen Duft, worauf der deutsche Trivialname Bezug nimmt.
Марвак (форсӣ: مروک) гиёҳи бисёрсолаест, ки ҳамчун алафи бегона дар киштзору даштҳо мерӯяд ва низ дар баъзе кишварҳо чун гиёҳи шифобахш ва равғани эфирдиҳанда кишт мегардад, мармарак, кампиргулак.
Salvia sclarea, the clary or clary sage, is a biennial or short-lived herbaceous perennial in the genus Salvia.[1] It is native to the northern Mediterranean Basin, along with some areas in north Africa and Central Asia. The plant has a lengthy history as an herb, and is currently grown for its essential oil.[2]
Salvia sclarea reaches 3 to 4 ft (0.91 to 1.22 m) in height, with thick square stems that are covered in hairs. The leaves are approximately 1 ft (0.30 m) long at the base, .5 ft (0.15 m) long higher on the plant. The upper leaf surface is rugose, and covered with glandular hairs. The flowers are in verticils, with 2-6 flowers in each verticil, and are held in large colorful bracts that range in color from pale mauve to lilac or white to pink with a pink mark on the edge. The lilac or pale blue corolla is approximately 1 in (2.5 cm), with the lips held wide open.[2] The cultivar S. sclarea 'Turkestanica' bears pink stems, petiolate leaves, and white, pink-flecked blossoms on spikes to 30 inches (76 cm) tall.[3]
Descriptions of medicinal use of the plant goes back to the writings of Theophrastus (4th century BCE), Dioscorides (1st century CE), and Pliny the Elder (1st century CE).[4]
Clary seeds have a mucilaginous coat, which is why some old herbals recommended placing a seed into the eye of someone with a foreign object in it so that it could adhere to the object and make it easy to remove. This practice is noted by Nicholas Culpeper in his Complete Herbal (1653), who referred to the plant as "clear-eye".[5]
It was used as an ingredient in wine and beer production. In 16th-century Germany elderflower infused clary was added to Rhine wines to make a more potent varietal known as Muscatel.[6]
The distilled essential oil is used widely in perfumes and as a muscatel flavoring for vermouths, wines, and liqueurs.[2] It is also used in aromatherapy.[7]
In the United States, large scale production is concentrated in northeastern North Carolina in the counties surrounding Bertie County.[8]
It has been considered that sclareol contained in clary sage oil has estrogen-like effects and is effective for amenorrhea, menstrual irregularities, and hot flashes during menopause.
It has been confirmed in mice that sclareol has a small molecular weight and is absorbed transdermally[9].In an experiment in which sclareol was dissolved in jojoba oil and applied to mice, (1) it was detected in the blood 30 minutes after application and (2) higher concentrations of sclareol were detected in the liver but did not cause liver dysfunction.
Salvia sclarea, the clary or clary sage, is a biennial or short-lived herbaceous perennial in the genus Salvia. It is native to the northern Mediterranean Basin, along with some areas in north Africa and Central Asia. The plant has a lengthy history as an herb, and is currently grown for its essential oil.
La esclarea (Salvia sclarea) es una planta herbácea bienal o perenne de corta vida, perteneciente a la familia de las lamiáceas. Es originaria de la región del Mediterráneo hasta el centro de Asia.
La esclarea alcanza 1 m de altura cuando está en flor. En invierno, se muere y vuelve a ser una roseta basal. Las hojas tienen una textura lanosa y alcanzan los 10-20 cm de largo y 6-12 cm de ancho. Su flores aparecen en grupos de 2-6 en el tallo, tienen 2,5-3,5 cm de largo y son de color blanco, rosa o púrpura pálido. Las brácteas de los tallos florales tienen colores similares a las flores. Las glándulas de los tallos florales producen el aceite esencial.[1]
Se destila su aceite esencial que contiene el compuesto químico aromático esclareol. Éste se encuentra ocasionalmente en tiendas especializadas y tiendas de perfumes. Su olor es descrito como picante, que es considerado por algunos desagradable y muy atractivo para otros.
Las semillas tienen una capa mucilaginosa, por lo que a veces se ha usado colocando una en el ojo de una persona con el propósito de quitar objetos extraños. Esta práctica se observa por Nicholas Culpeper en su Complete Herbal (1653), quien se refirió a la planta como "ojos claros".[2]
El destilado de aceite esencial se utiliza ampliamente en perfumería y como saborizante para moscatel, vermuts, vinos y licores.[3] También se utiliza en aromaterapia para aliviar la ansiedad y el miedo, los problemas relacionados con la menstruación, como el síndrome premenstrual y los calambres, y ayudando con el insomnio.[4]
Hoy en día es cultivada principalmente en Inglaterra, Francia y el sur de Rusia para la industria del perfume.
El aceite esencial es rico en linalool (10-20%) y en acetato de linalilo (45-75%) acompañados de germacreno D y cariofileno.[5]
También es una buena fuente de ácido linolénico (omega-3).[6]
Se utiliza como estomacal, anticatarral, antisudorífico, astringente, antiespasmódico, estimulante, emenagogo, antiséptico. En medicina popular para trastornos gástricos, calambres, timpanitis, diarreas.[5]
A menudo se cultiva como una planta ornamental en los jardines.
Salvia sclarea fue descrita por Carlos Linneo y publicado en Species Plantarum 1: 27. 1753.[7]
Número de cromosomas de Salvia sclarea (Fam. Labiatae) y táxones infraespecíficos:[8] 2n=22.[9]
Ver: Salvia
sclarea: epíteto específico del griego sklêros , σκληρός, "duro".
|url=
(ayuda) |coautores=
(ayuda)
La esclarea (Salvia sclarea) es una planta herbácea bienal o perenne de corta vida, perteneciente a la familia de las lamiáceas. Es originaria de la región del Mediterráneo hasta el centro de Asia.
Flor Ilustración Vista de la plantaAindurrina (Salvia sclarea) Salvia generoaren belarra da, iparraldeko Mediterraneon, iparraldeko Afrikan eta erdialdeko Asian bizi dena. Sendabelarra ezaguna, bere olio esentziala lortzeko hazten dute.[1]
Aindurrina (Salvia sclarea) Salvia generoaren belarra da, iparraldeko Mediterraneon, iparraldeko Afrikan eta erdialdeko Asian bizi dena. Sendabelarra ezaguna, bere olio esentziala lortzeko hazten dute.
Salvia sclarea
La sauge sclarée (Salvia sclarea L.) est une plante herbacée bisannuelle de la famille des Lamiacées, originaire du sud de l'Europe et d'Asie occidentale. Elle est cultivée pour ses feuilles et fleurs[1] utilisées pour leurs qualités aromatiques et médicinales.
On trouve aussi les appellations communes suivantes : "toute bonne", "sclarée", "orvale", "orviot".
Étymologie : mot "sclarée" vient du grec sklêros , σκληρός, "dur".
La sauge sclarée est une plante herbacée bisannuelle ou vivace (de vie courte), très odorante, très velue, de 40-100 cm de hauteur dans la nature mais pouvant atteindre 1,60 m en culture. Les tiges quadrangulaires sont assez robustes, érigées, ramifiées. Elles portent dans la partie supérieure des poils glanduleux (contenant de l'huile essentielle) et sont pubescentes ailleurs.
Les feuilles sont grandes, opposées, de forme ovale, à base cordée, à marge serretée, crénelée, pubescentes-grisâtres. Le pétiole fait de 4 à 15 cm.
L'inflorescence terminale de la tige principale (et des rameaux secondaires) est une longue panicule de 30-60 cm de haut, visqueuse, portant sur ses rameaux des verticilles de 2 à 6 fleurs. Chaque verticille est sous-tendu par 2 bractées florales membraneuses, orbiculaires, d'abord d'un rose pâle veiné de mauve puis blanchâtre veiné de vert. La fleur de 3 cm de long comporte un calice pubescent à 13 nervures et dents épineuses et une corolle à lèvre inférieure blanche et lèvre supérieure falciforme (en forme de faux), bleu pâle à lilas. La floraison se fait en juin.
La plante est très décorative tant par son feuillage que par ses longues inflorescences aux couleurs rose et bleu pastel. C'est une plante typique de jardin de curé.
La variété "Turkestanica" possède des tiges roses et des fleurs en épis blanc rosé.
La plante est originaire d'Asie occidentale (Turquie, Caucase, Syrie, Liban, Iran, Afghanistan, Pakistan) et d'Europe méridionale et centrale (Allemagne, Italie, France, Bulgarie, Grèce, ex-Yougoslavie, Espagne, Portugal).
Largement cultivée dans les pays tempérés comme plante à la fois ornementale et médicinale, la sauge sclarée se ressème spontanément. Naturalisée dans de nombreuses régions d'Europe et d'Amérique, elle est même considérée comme plante envahissante aux États-Unis.
L'huile essentielle tirée des feuilles possède des propriétés analgésiques, anti-inflammatoires, antioxydantes, antimicrobiennes et cytotoxiques. Elle est riche en Oméga-3 et comporte des monoterpènes, des sesquiterpènes et des diterpènes. Les composants principaux sont le linalol (42 %), l'alpha-terpineol (13 %), le géraniol (6 %), le myrcène (3 %) le sclaréol[2] 1,6 à 7 %. Le linalol est un des monoterpènes les plus utilisés par l'industrie de la parfumerie. Il possède des activités antinociceptives, anticonvulsifiantes et sédatives[3].
La racine de la sauge sclarée est connue pour accumuler des diterpénoïdes (ferruginol, salvipisone, aethiopinone). Ces composés manifestent des activités antibactériennes Gram-positives. La salvipisone développe la plus forte activité antibactérienne[4].
La plante est aussi riche en vitamine K (vitamine K1).
Sa culture demande un sol frais, léger, légèrement calcaire (pH> 6.5) et une exposition ensoleillée. La multiplication se fait par semis au début du printemps en pépinière, suivi d'un repiquage en mai, ou bien par division de touffes. La récolte intervient au bout de 4 à 5 mois après la plantation.
Les feuilles peuvent être utilisées, fraîches ou séchées, pour aromatiser les plats de viande : porc, veau, mouton, gibier, la charcuterie, les sauces...
Les grandes feuilles basales furent utilisées autrefois en Allemagne pour aromatiser le vin et lui donner un goût musqué. Elle a servi aussi en Angleterre à préparer de la bière comme substitut du houblon.
Sa culture de nos jours est essentiellement destinée à produire une huile essentielle utilisée dans la fabrication de vermouths, de liqueurs ou de parfums. Sa culture revêt une importance économique en France, en Hongrie et en Bulgarie.
Comme toutes les sauges, c'est aussi une plante mellifère, très attirante pour les abeilles charpentières (Xylocopa violacea) et les sphinx gazés.
Elle fait partie des plantes dont la culture est recommandée dans les domaines royaux par Charlemagne dans le capitulaire De Villis (fin du VIIIe ou début du IXe siècle).
Salvia sclarea
La sauge sclarée (Salvia sclarea L.) est une plante herbacée bisannuelle de la famille des Lamiacées, originaire du sud de l'Europe et d'Asie occidentale. Elle est cultivée pour ses feuilles et fleurs utilisées pour leurs qualités aromatiques et médicinales.
On trouve aussi les appellations communes suivantes : "toute bonne", "sclarée", "orvale", "orviot".
Étymologie : mot "sclarée" vient du grec sklêros , σκληρός, "dur".
Mušotowa želbija (Salvia sclarea) je rostlina ze swójby cycawkowych rostlinow (Lamiaceae).
Mušotowa želbija je dwulětna rostlina, kotraž docpěwa wysokosć wot 1 m.
Somotowe łopjena su wutrobojte.
Kćěje w lěće. Nazeleń běłe kćenja su rołkojte a steja w dołhich, nakónčnych kłosaach. Wone často su purpur přeběžane.
Rostlina je w južnej Europje a Syriskej domjaca.
Warianta Salvia sclarea var. turkestanica ma čerwjene stołpiki a běłe, róžojće blakate kćenja.
Mušotowa želbija (Salvia sclarea) je rostlina ze swójby cycawkowych rostlinow (Lamiaceae).
Salvia sclarea adalah spesies tumbuhan yang tergolong ke dalam famili Lamiaceae. Spesies ini juga merupakan bagian dari ordo Lamiales. Spesies Salvia sclarea sendiri merupakan bagian dari genus Salvia.[1] Nama ilmiah dari spesies ini pertama kali diterbitkan oleh L..
Salvia sclarea adalah spesies tumbuhan yang tergolong ke dalam famili Lamiaceae. Spesies ini juga merupakan bagian dari ordo Lamiales. Spesies Salvia sclarea sendiri merupakan bagian dari genus Salvia. Nama ilmiah dari spesies ini pertama kali diterbitkan oleh L..
La salvia moscatella (nome scientifico Salvia sclarea L., 1753) è una piccola pianta perenne erbacea aromatica dai delicati fiori labiati appartenente alla famiglia delle Lamiaceae.[1]
Il nome generico (Salvia) deriva dal latino "salvus" ( = salvare, sicuro, bene, sano) un nome antico per questo gruppo di piante dalle presunte proprietà medicinali.[2][3][4] L'epiteto specifico (sclarea = chiaro) deriva dal latino medievale, già usato per questa pianta.[5]
Il nome scientifico della specie è stato definito da Linneo (1707 – 1778), conosciuto anche come Carl von Linné, biologo e scrittore svedese considerato il padre della moderna classificazione scientifica degli organismi viventi, nella pubblicazione "Species Plantarum - 1: 27. 1753"[6] del 1753.[7]
L'altezza di queste piante varia da 5 a 11 dm. La forma biologica è emicriptofita bienne (H bienn), ossia in generale sono piante erbacee con gemme svernanti al livello del suolo e protette dalla lettiera o dalla neve e si distinguono dalle altre per il ciclo vitale biennale.[4][8][9][10][11]
Le radici sono secondarie da rizoma (il rizoma può essere molto grosso e ramificato).
La parte aerea del fusto è eretta ingrossata; la superficie è ricoperta da peli crespi lunghi 1 – 2 mm. I fusti sono a sezione quadrangolare (a causa della presenza di fasci di collenchima posti nei quattro vertici). Diametro del fusto: 5 – 9 mm
Le foglie del primo anno (il ciclo biologico della pianta è biennale) sono raggruppate alla base e forma una rosetta; sono picciolate con una grande lamina a forma largamente lanceolata. Sono inoltre ricoperte da uno strato uniforme di peluria e appaiono vellutate. Le foglie cauline sono minori (lunghe 5 – 12 cm), i bordi sono irregolarmente dentati. Lunghezza del picciolo delle foglie basali: 2 – 7 cm. Dimensioni delle foglie basali: larghezza 4 – 12 cm; lunghezza 18 cm.
Le infiorescenze, ampie con rami eretto-patenti, sono ascellari e formate da verticillastri sovrapposti e distanziati di 4 - 6 fiori sottesi da brattee membranose e violacee lunghe 2 – 3 cm (più lunghe della corolla).
I fiori sono ermafroditi, zigomorfi, tetraciclici (con i quattro verticilli fondamentali delle Angiosperme: calice– corolla – androceo – gineceo) e pentameri (ogni verticillo ha 5 elementi). Lunghezza dei fiori: 15 – 30 mm.
Il frutto è un tetrachenio (composto da quattro nucule). La forma è più o meno ovoidale (o più o meno trigona). I semi, di colore marrone scuro, sono sprovvisti di endosperma e sono piccolissimi (in un grammo ne stanno oltre 200).[4]
Dal punto di vista fitosociologico alpino la specie di questa voce appartiene alla seguente comunità vegetale:[16]
La famiglia di appartenenza della specie (Lamiaceae), molto numerosa con circa 250 generi e quasi 7000 specie[10], ha il principale centro di differenziazione nel bacino del Mediterraneo e sono piante per lo più xerofile (in Brasile sono presenti anche specie arboree). Per la presenza di sostanze aromatiche, molte specie di questa famiglia sono usate in cucina come condimento, in profumeria, liquoreria e farmacia. La famiglia è suddivisa in 7 sottofamiglie: il genere Salvia è descritto nella tribù Mentheae (sottotribù Salviinae) appartenente alla sottofamiglia Nepetoideae.[8][18] Nelle classificazioni più vecchie la famiglia Lamiaceae viene chiamata Labiatae.
Il numero cromosomico di S. sclarea è: 2n = 22.[19]
Il genere Salvia è molto grande e comprende oltre 1000 specie distribuite in cinque centri di diversità tra l'America, l'Africa e l'Eurasia. Secondo gli ultimi studi filogenetici sulle regioni nucleari e cloroplastiche del DNA il genere Salvia non è monofiletico ed è suddiviso in 3 grandi cladi.[12] La specie S. sclarea si trova nel sottoclade "B" del primo clade insieme ad altre specie come Salvia aethiopis L. e Salvia canariensis L. (il primo clade contiene la comunissima Salvia officinalis L.). Questo sottoclade ("B") è caratterizzato dall'aborto totale della teca posteriore e la relativa fusione del connettivo. Si crea così il classico "meccanismo a leva" della Salvia dove l'impollinatore è costretto ad attivare la leva per accedere al nettare facilitando in questo modo il trasferimento del polline sulla parte superiore del'insetto (o uccello) pronubo.[20]
Questa specie è moderatamente variabile. Il carattere più soggetto a variazione sono le brattee che a volte si presentano colorate di verde e consistenza fogliacea.[9]
Questa entità ha avuto nel tempo diverse nomenclature. L'elenco seguente indica alcuni tra i sinonimi più frequenti:[1]
La Salvia sclarea dimostra buone proprietà tonico-stimolanti nei confronti dell'apparato digerente, antispasmodiche e antisteriche, battericide e contro l'eccessiva sudorazione, regola il flusso mestruale, migliora lo stato del cuoio capelluto, evidenzia proprietà afrodisiache e ipotensive.[21] I semi della sclarea hanno un rivestimento mucillaginoso, i vecchi erboristi suggerivano di disporre un seme nell'occhio di qualcuno che avesse un corpo estraneo in esso, in modo da aderire all'oggetto e renderne facile la rimozione.
La sua coltura al giorno d'oggi è principalmente destinata a produrre un olio essenziale utilizzato nella fabbricazione di vermuth, di liquori o di profumi.
Come tutte le salvie, è anche una pianta mellifera, molto attraente per le api.
È stato usata anche per aromatizzare il vino, per intensificare l'aroma di Moscato, per dare vitalità all'organismo, curare la depressione, regolare il sistema nervoso Nelle birre inglesi, la sclarea è stata usata come aroma prima che l'uso del luppolo divenisse comune.
Le foglie possono essere utilizzate, fresche o essiccate, per aromatizzare i piatti di carne: maiale, vitello, pecora, selvaggina, le salse. Le foglie inoltre sono state utilizzate come verdura.
È stata usata anche per aromatizzare alcuni prodotti del tabacco.
La pianta è abbastanza decorativa sia per il suo fogliame che per i suoi fiori.
Predilige un suolo fresco, leggero, leggermente calcareo ed un'esposizione piena di sole.
Moltiplicazione con semina all'inizio della primavera in vivaio, seguito da un reimpianto in maggio, o con divisione di ciuffi. Il raccolto avviene dopo 4-5 mesi la piantagione.
Originaria del Mediterraneo, viene coltivata dall'Italia alla Siria fino in Russia. Tale pianta viene coltivata sin dall'epoca romana. In Italia la coltivazione è principalmente concentrata in Piemonte (per la produzione del vermut e altri liquori fra i quali il Fernet Branca) e nelle regioni meridionali.
La salvia moscatella in altre lingue è chiamata nei seguenti modi:
url
(aiuto). URL consultato il 20 agosto 2017. La salvia moscatella (nome scientifico Salvia sclarea L., 1753) è una piccola pianta perenne erbacea aromatica dai delicati fiori labiati appartenente alla famiglia delle Lamiaceae.
Scharlei (Salvia sclarea), ook wel muskaatsalie, is een tweejarige plant uit de lipbloemenfamilie (Labiatae oftewel Lamiaceae). Het is een behaarde kruidachtige plant die inheems is in Zuid-Europa en Zuidwest-Azië. In Nederland en België wordt de plant gekweekt als tuinplant. De plant verspreidt een sterke muskusachtige geur die zowel als zweetachtig als als hooiachtig omschreven wordt. De complexe geur wordt voornamelijk veroorzaakt door het terpeen sclareol.
De tweejarige winterharde plant ontwikkelt in het eerste jaar een bladrozet met brede eironde groengrijze bladeren, die een lengte van maximaal 20 cm hebben. In het tweede jaar groeit hieruit een bloeistengel van 50-110 cm. De stengelbladen zijn kleiner dan de rozetbladen en tegenoverstaand geplaatst. De lipbloemen staan in schijnkransen rond de stengel en zijn 20-28 millimeter lang. De bloemen zijn lichtblauw, roze of lila en gaan vergezeld van grotere schutbladen. Deze kunnen variëren van wit tot wijnrood of lila. Scharlei bloeit in juni en juli.
Scharlei is al zeker sinds de negende eeuw in cultuur. In de Capitulare de villis vel curtis imperii, een verordening (capitulare) die Karel de Grote waarschijnlijk in 812 liet uitgaan, en de inrichting van de kroondomeinen moest regelen, staat scharlei namelijk vermeld als sclareiam.
De etherische olie die uit scharlei gewonnen kan worden, wordt gebruikt in de parfumindustrie. De bladeren worden als aroma toegevoegd aan allerhande voedingsmiddelen.
In Duitsland wordt aan sommige (inferieure) wijnen scharlei toegevoegd om de wijn het karakter van muskadellenwijn te geven. Hier dankt de plant ook haar Duitse naam aan: Muskatellersalbei. Voordat hop in gebruik kwam om bier op smaak te brengen, werd vaak scharlei gebruikt; het kon een van de kruiden in het gruit zijn. Ook bij de bereiding van vermout kan scharlei toegevoegd worden. Uit Frankrijk is het gebruik van scharlei om vleesgerechten op smaak te brengen bekend.
Scharlei (Salvia sclarea), ook wel muskaatsalie, is een tweejarige plant uit de lipbloemenfamilie (Labiatae oftewel Lamiaceae). Het is een behaarde kruidachtige plant die inheems is in Zuid-Europa en Zuidwest-Azië. In Nederland en België wordt de plant gekweekt als tuinplant. De plant verspreidt een sterke muskusachtige geur die zowel als zweetachtig als als hooiachtig omschreven wordt. De complexe geur wordt voornamelijk veroorzaakt door het terpeen sclareol.
De tweejarige winterharde plant ontwikkelt in het eerste jaar een bladrozet met brede eironde groengrijze bladeren, die een lengte van maximaal 20 cm hebben. In het tweede jaar groeit hieruit een bloeistengel van 50-110 cm. De stengelbladen zijn kleiner dan de rozetbladen en tegenoverstaand geplaatst. De lipbloemen staan in schijnkransen rond de stengel en zijn 20-28 millimeter lang. De bloemen zijn lichtblauw, roze of lila en gaan vergezeld van grotere schutbladen. Deze kunnen variëren van wit tot wijnrood of lila. Scharlei bloeit in juni en juli.
Szałwia muszkatołowa (Salvia sclarea) – gatunek rośliny z rodziny jasnotowatych. Występuje w Europie Południowej i Środkowej oraz w Azji Zachodniej i Środkowej po Pakistan[2]. Uprawiany po środkową Europę, także w Ameryce Północnej, gdzie w cieplejszych rejonach dziczeje.
Nadaje się na rabaty. W Polsce jest uprawiana jako roślina dwuletnia. Strefy mrozoodporności 5-10. Najlepiej rośnie na przepuszczalnej i żyznej glebie, w pełnym słońcu. Rozmnaża się przez wysiew nasion[3].
Szałwia muszkatołowa (Salvia sclarea) – gatunek rośliny z rodziny jasnotowatych. Występuje w Europie Południowej i Środkowej oraz w Azji Zachodniej i Środkowej po Pakistan. Uprawiany po środkową Europę, także w Ameryce Północnej, gdzie w cieplejszych rejonach dziczeje.
Salvia sclarea é uma espécie de planta com flor pertencente à família Lamiaceae.
A autoridade científica da espécie é L., tendo sido publicada em Species Plantarum 1: 27. 1753.[1]
Trata-se de uma espécie presente no território português, nomeadamente em Portugal Continental.
Em termos de naturalidade é nativa da região atrás indicada.
Não se encontra protegida por legislação portuguesa ou da Comunidade Europeia.
Salvia sclarea é uma espécie de planta com flor pertencente à família Lamiaceae.
A autoridade científica da espécie é L., tendo sido publicada em Species Plantarum 1: 27. 1753.
Muskatellsalvia (Salvia sclarea L.) är en ört i familjen kransblommiga växter.
Muskatellsalvia är en tvåårig kortlivad ört, men den är självsående, och kan då på sätt och vis betraktas som perenn.
Den blir 90 till 120 cm hög. Blommar kring midsommar, men först under sitt andra år. Blommorna är ljust lila i kraftiga vippor med violetta foderblad. De stora håriga och rynkiga bladen sitter på en fyrkantig stjälk.
Storleken på pollenkornen är 50 … 100 μm.
Muskatellsalvia är vildväxande i centrala och södra Europa och vidare österut till Centralasien och Pakistan.
Muskatellsalvia används som doftväxt i trädgårdar. Muskatellolja utvinns genom ångdestillation av blomsande toppkott och blad. Används inom parfymindustrin och för smaksättning av vermouth och likörer. Muskatellolja används även inom aromterapi.
I doften ingår bl a linalol, C10H18O och tujon. En tujonfri variant finns i handeln.
Förvaring: Mörkt, svalt, lufttätt.
CAS-nummer 8016-63-5.
Pris i detaljhandeln 60 … 135 kr för 10 ml. Dyrare om den framställts från ekologisk odling.
Muskatellsalvia (Salvia sclarea L.) är en ört i familjen kransblommiga växter.
Стебло червонувате, висотою близько 60 сантиметрів, листя великі, серцеподібні. Вважається, що батьківщина рослини Європа. У дикому вигляді зустрічається в Іспанії, Італії, Румунії, Франції, на Кавказі, в Середній Азії, Казахстані, Причорномор'ї.
Квітки в кільцях, прицвітки рожеві, віночки світлі, голубуваті, завдовжки 2-2,5 см. Цвіте в червні та липні. Виділення нектару інтенсивне, бджоли і джмелі охоче збирають нектар. Із квітів добувають цінну ефірну олію, яку використовують в парфумерії, для ароматизації вин, кулінарії. Листя використовується в медицині для полоскання.[1]
Salvia sclarea là một loài thực vật có hoa trong họ Hoa môi. Loài này được L. miêu tả khoa học đầu tiên năm 1753.[1]
Salvia sclarea là một loài thực vật có hoa trong họ Hoa môi. Loài này được L. miêu tả khoa học đầu tiên năm 1753.
В надземной части растения содержится эфирное масло (масло мускатного шалфея), выход его из соцветий 0,1—0,3 % (на сырую массу). Эфирное масло представляет собой бесцветную или слегка желтоватую жидкость с очень своеобразным приятным запахом, напоминающим запах амбры, апельсина и бергамота. Главной составной частью эфирного масла являются сложные эфиры (50—77 %), среди которых ведущее место занимает линалилацетат. Кроме того, в масле содержатся линалоол, линалилфорнисат, α- и β-пинен, камфен, мирцен, лимонен, β-оцимен, n-цимол, аллооцимен, свободные органические кислоты — муравьиная, уксусная и др.; обнаружены также сесквитерпеновые, ди- и тритерпеновые углеводороды.
В плодах содержится до 31 % (на абсолютно сухую массу) быстровысыхающего жирного масла, основным компонентом которого является линолевая кислота; по качеству масло близко тунговому маслу. В корнях содержатся кумарины. В соцветиях и листьях имеются ароматические смолы, органические кислоты (муравьиная, уксусная), сапонины, флавоноиды.
Растение обладает антибактериальными свойствами, содержит фитонциды. Кумарины из корней обладают противоопухолевым действием.
В пищевой промышленности эфирное масло шалфея мускатного используется при изготовлении ликёроводочных и кондитерских изделий для придания им аромата муската. В табачной промышленности оно применяется для ароматизации дорогих сортов табака.
Отходы после отгонки эфирного масла содержат значительное количество склареола, который может использоваться для синтеза душистых веществ с запахом амбры.
Высыхающее жирное масло используется для получения олифы высокого качества для анфлеража и закрепления эфирных масел.
Масло шалфея мускатного относится к афродизиакам. Будучи антистрессом, помогает решать проблемы сексуального характера, повышает детородную функцию как мужчин, так и женщин.
Свежие и сухие соцветия и листья употребляются в качестве приправы для кулинарных изделий, для отдушки сыра, чая и других продуктов.
В некоторых странах из цветков получают ароматный хмельной напиток. В Мексике, Чили из корней и молодых стеблей готовят ароматные прохладительные напитки, их размалывают на муку для кондитерских изделий, надземную часть растения добавляют к пиву и вину для придания им мускатного запаха.
Богатая эфирным маслом надземная часть в период цветения используется в медицине для ванн и аппликаций при полиартрите, остеомиелите, деформирующем артрозе, трофических язвах.
Остающееся после извлечения масла сырьё употребляют для лечебных противоревматических ванн.
В народной медицине растение использовали при мочекаменной болезни, ревматизме, тахикардии, отвар надземной части на молоке применяли как противокашлевое, а также ароматическое и улучшающее пищеварение средства.
Согревающее и расслабляющее действие масла шалфея мускатного ослабляет нервное напряжение, что очень важно при лихорадочном и паническом состоянии. Улучшает концентрацию, память, стимулирует мозговую деятельность. Повышает креативность и пробуждает интуицию.
Клинические испытания показали эффективность мази, содержащей 5—20 % экстрактов шалфея мускатного, при лечении псориаза.
Вид Шалфей мускатный входит в род Шалфей (Salvia) подсемейства Котовниковые (Nepetoideae) семейства Яснотковые (Lamiaceae) порядка Ясноткоцветные (Lamiales).
В надземной части растения содержится эфирное масло (масло мускатного шалфея), выход его из соцветий 0,1—0,3 % (на сырую массу). Эфирное масло представляет собой бесцветную или слегка желтоватую жидкость с очень своеобразным приятным запахом, напоминающим запах амбры, апельсина и бергамота. Главной составной частью эфирного масла являются сложные эфиры (50—77 %), среди которых ведущее место занимает линалилацетат. Кроме того, в масле содержатся линалоол, линалилфорнисат, α- и β-пинен, камфен, мирцен, лимонен, β-оцимен, n-цимол, аллооцимен, свободные органические кислоты — муравьиная, уксусная и др.; обнаружены также сесквитерпеновые, ди- и тритерпеновые углеводороды.
В плодах содержится до 31 % (на абсолютно сухую массу) быстровысыхающего жирного масла, основным компонентом которого является линолевая кислота; по качеству масло близко тунговому маслу. В корнях содержатся кумарины. В соцветиях и листьях имеются ароматические смолы, органические кислоты (муравьиная, уксусная), сапонины, флавоноиды.
Растение обладает антибактериальными свойствами, содержит фитонциды. Кумарины из корней обладают противоопухолевым действием.
クラリセージ(英:clary sage, 学名:Salvia sclarea)はシソ科アキギリ属の一種で2年草のハーブ。別名オニサルビア。民間療法として種子がよく目の疾患に用いられてきたため、「奇麗な目」として知られてきた。鋸歯のある葉は観賞用にもなる。 セージ(ヤクヨウサルビア)とは同属別種。ヨーロッパから中央アジアにかけての地域が原産地。
アロマテラピーで香りを吸入することで気分を穏やかにし、幸福感を起こさせるといわれる。 抗痙攣性があり、消化器疾患、たとえば腸内ガスと消化不良などに用いられる。強壮作用と鎮静作用も認められ、神経疲労、月経痛と月経前の障害を軽減する。また、エストロゲン刺激作用があり、無月経、月経不順、更年期障害のほてりにも有効。痔にも効果があるという。
70%までがエステル類。酢酸リナリル、リナロール。ジチルペンとタンニンを含有する。ただし、精油を内服しないこと。妊娠中使用禁止。(セージ類は流産や奇形を引き起こす可能性があると言われる)
ウィキメディア・コモンズには、クラリセージに関連するメディアがあります。 この項目は、植物に関連した書きかけの項目です。この項目を加筆・訂正などしてくださる協力者を求めています(プロジェクト:植物/Portal:植物)。